PERIÒDIC DIGITAL, TERCERA ÈPOCA
Nº 117 SETEMBRE 2016
• Un món en moviment • Torroella, on ets? • Foc, telèfons "intel·ligents" i conducció no intel·ligent • Els cants espirituals catalans • Les Deveses de Torroella • La Gola • Sempre hi ha un "però" • A un bon amic que ha complert 100 anys • Lluc Saló, un col·laborador d'EMPORION de 100 anys
Editorial
• L'enigma • Contra el Brexit, l'Europa de la gent • Una visita al Museu de Cadaqués • Viure en el rancor • El mal que fem al mar • Exercicis de català 24 • El Menú d'en Martí • Gotes d'humor • Notícies • Cinema i espectacles
2 • Emporion • www.emporion.org
Un món en moviment El món està en constant moviment. Passen coses cada dia a tots els llocs i amb la immediatesa que ofereixen les noves tecnologies, la informació ens arriba a l'instant i ens fa la sensació que el món és cada vegada més petit i proper. Així, tant si ho mirem des d'espais vitals propers com des dels més llunyans, tindrem informació de notícies i fets que ens confirmen que passen moltes coses i passen ràpid, molt més que en altres etapes de la història. Així, al nostre espai més proper, a Torroella, hem vist com a l'agost hi ha hagut relleu a l'alcaldia i a l'equip de govern municipal. A l'àmbit de Catalunya, cada dia es succeeixen informacions relacionades amb el procés cap a l'estat propi, i queda molt lluny el que anomenàvem oasi català en què no passava res substancial durant anys. A nivell d'estat espanyol, a part de la crisi econòmica, la notícia diària està relacionada amb la inexplicable dificultat dels partits per arribar a un consens que permeti investir un president i formar govern. En l'àmbit europeu, les notícies que ens arriben estan més relacionades amb la mala gestió de la immigració i dels refugiats, les dificultats per la lliure circulació, la seguretat o els problemes que pot generar la gestió del Brexit, que no pas a rebre notícies positives sobre la integració europea, que ajudarien a consolidar el projecte i els valors europeus. I si ens fixem en l'àmbit internacional, tenim massa notícies negatives relacionades amb els desastres la guerra de Síria, amb la gestió del post-cop d'estat a Turquia, la dinàmica autoritària a Rússia, el que pot passar a les eleccions presidencials als EUA o els conflictes a l'Àfrica. Veiem doncs que el món, des de l'àmbit polític i social, està en moviment i per desgràcia ens arriben més males notícies que no pas de bones. De fet, convindria que tots treballéssim per canviar aquesta dinàmica i ens encaminéssim cap a un món més just i solidari, des del punt de vista de les persones, i també respectuós amb les realitats nacionals que hi conviuen.
Emporion 100 anys (1915-2015)
Torroella, on ets? Joan Surroca i Sens
Si el mes passat em preguntava on anava Torroella, ara em pregunto on és. A la carretera de l’Estartit es troba l’indicador que il·lustra l’encapçalament d’aquest escrit. Torroella de Montgrí acaba on es troba el cartell? Jo em pensava que l’Estartit seguia formant part del municipi de Torroella i que la fórmula de l’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) s’havia establert per millorar l’administració, però no per desmembrar el municipi. És com si a l’entrada del Baix Empordà trobéssim un cartell d’acabament de Catalunya (?!). El Baix Empordà forma part de Catalunya. Que a l’entrada de l’Estartit hi figuri el nom d’aquest nucli urbà ho trobo correcte, però no que Torroella acabi on ara figura perquè el municipi de Torroella de Montgrí està format per diversos nuclis: Torroella, l’Estartit, Sobrestany, la Bolleria, urbanitzacions i els masos que esquitxen els seus 65 quilòmetres quadrats. Sé prou bé que aquesta senyalització indica entrades i sortides de nuclis urbans, però en el cas de municipis amb diversos nuclis, com el nostre, hauríem de trobar unes indicacions clares i que evitessin confusions. És possible que aquesta qüestió superi les competències locals, però res ens permet desentendre’ns de bastir un país millor, també en les petites coses. Una de les desgràcies de Catalunya és que no s’hagi aprofitat el recuperat poder autonòmic per enginyar una fórmula de divisió territorial útil pels temps que estem. El decret de la Divisió Territorial de Catalunya de la Segona República, sortit del resultat de la Ponència de la qual en formà part el nostre Sr. Blasi, va encertar-la atenent les necessitats de mobilitat, economia i administració de l’època. Ressuscitar aquelles comarques 50 anys més tard, quan tot havia canviat tant, només s’explica pels interessos electorals del partit que aleshores era hegemònic a Catalunya. Tant de bo haguéssim fet cas a les tesis de Lluís Casasses quan l’any 1981 va presentar el pla de les municipalies. Consistia a tenir en compte aglutinar els municipis d’un territori per compartir els serveis propis del segle XXI: centre de salut, institut, polígon industrial, etc. Hauria evitat molts drames i picabaralles com la nostra, entre Torroella i l’Estartit. Els actuals municipis (amb tots els seus nuclis urbans) de Torroella, Ullà, Gualta, Serra, Fontanilles... formarien una municipalia. Establir clarament l’abast de la municipalia de Torroella ha de ser fruit d’un estudi rigorós, la qual cosa no és la missió d’aquest article, però sí que m’entendreu allò que vull dir. Amb les municipalies cap nucli perdria la seva personalitat històrica i col·laborarien per disposar de bons serveis descentralitzats compartits. A l’estudi d’en Casasses sortien 131 municipalies, que podrien ser 140 o 120, tant se val, és la idea que és encertada. Només cal anar a Portugal i observar el territori dividit segons aquesta filosofia per comprovar beneficis evidents i absència d’algunes de les nostres absurditats que no detallo, però que fàcilment les podeu detectar. Fora comarques, fora províncies, fora diputacions. Municipalies com a primer òrgan de proximitat; regions o vegueries (entre 8 i 10 per tot Catalunya) com a administració intermèdia i, finalment, la Generalitat per exercir l’autogovern. Que senzill és tot i que complicat ens ho fem quan els interessos partidistes anul·len la racionalitat! Treballem per una més bona administració territorial, encara hi som a temps! Però ara el que em cal és no trobar-me amb aquesta mentida de la carretera de l’Estartit. Torroella de Montgrí no acaba a l’altura de l’empresa Darnés. Gràcies per avançat a qui tingui el coratge de rectificar.
Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 3
Foc, telèfons "intel·ligents" i conducció no intel·ligent Albert Llausàs i Pascual
En els darrers dos anys he utilitzat l'autocar per desplaçar-me de casa a la feina i de la feina a casa un parell de cops per setmana, invertint aproximadament una hora per trajecte. Em provoca malestar llegir mentre estic en moviment, així que durant aquest període he gaudit de molt temps per contemplar els paisatges que hi ha a cavall entre les comarques gironines i la regió metropolitana de Barcelona, cadascun amb el seu caràcter particular. És una pràctica recomanable, gairebé terapèutica, aquesta de no tenir res a fer durant una bona estona i aprofitar-la només per descansar, contemplar, ordenar idees, etc. També he tingut ocasió d'observar dos dels mals de la nostra societat, un de clàssic i un de modern. puntaEn les estones d'espera aturats fent cua a l'autopista, habituals cada divendres en direcció Girona, m'ha sorprès la quantitat de burilles de cigarreta escampades al voral de la calçada. Bé, més que la quantitat, difícil d'avaluar en la seva totalitat, me'n xoca la densitat. En alguns trams es compten per desenes per cada pam quadrat. D'aquesta imatge, purament una anècdota, se'n poden derivar tot de reflexions referides, per exemple, a la salut de les persones fumadores i les seves acompanyants, als hàbits de consum, a les distraccions al volant causades per la voluntat d'encendre un cigarret o els accidents amb la seva cendra, al grau de civisme mostrat per qui ha abocat les burilles, i fins i tot a la pèrdua de valor dels vehicles de les persones que hi fumen a l'interior i ho impregnen tot de fum. Evidentment també hi ha una derivada ambiental, i és que en diverses ocasions he descobert trams cremats adjacents a la carretera que en el meu anterior trajecte no ho eren. En un cas, el passatge fins i tot vam poder contemplar, superada una notable retenció, el treball en viu del cos de bombers sobre un petit incendi a l'altura de Sant Celoni. El compte de la xarxa social Twitter d'aquest servei permet seguir, hora a hora, les activitats que realitzen els seus efectius i, ara a l'estiu, es pot comprovar com bona part dels incendis que han d'apagar s'inicien als vorals de les carreteres. Si no erro els comptes, dos dels últims tres grans incendis que han tingut lloc al Cap de Creus tenen l'origen en puntes de cigarreta llançades irresponsablement per la finestreta dels vehicles. El foc que es va declarar a Cruïlles ara fa unes setmanes tenia el mateix origen. A la carretera de la gola del Ter també tenim un recordatori d'aquest fenomen. Per més voltes que hi doni, no arribo a entendre com pot ser que tants milers de persones segueixin abocant les seves cigarretes per la finestra. No pot ser una qüestió de manca de consciència: tota persona fumadora que no hagi establert per mèrit propi la connexió entre cigarreta i foc de ben segur que ha estat exposada, almenys, als anuncis
4 • Emporion • www.emporion.org
i campanyes que estiu rere estiu es fan als mitjans de comunicació. Deu ser un problema més radical, més profund, més fosc i pervers. conductorL'altre fenomen que he tingut ocasió d'observar, dia sí i dia també, és la manipulació de la pantalla del telèfon mòbil durant la conducció. A l'hivern, quan l'autocar ja tornava de fosc, era particularment fàcil detectar conductors i conductores amb les cares il·luminades per la llum dels seus terminals. Fins en tres ocasions he vist com, per davant del nostre vehicle, algun cotxe marxava lentament, una mica errant, saltantse el límit del carril i fent abruptes correccions o frenades. Alcohol? Això era abans. En tots tres casos, en avançar-los, vaig comprovar com els conductors intentaven menar dos ginys alhora, cotxe i mòbil, probablement sense aconseguir dirigir-ne cap amb suficiència. Massa sovint el nostre recorregut quedava interromput per incidències a la via, sovint topades entre cotxes o, encara pitjor, amb camions implicats. Cal preguntar quants d'aquells accidents i víctimes van ser resultat de la irresponsabilitat de gent al volant que manipulava el mòbil. També cal preguntar-nos si aquests hàbits se sancionen suficientment. La detecció és senzilla, no calen helicòpters, ni vehicles camuflats, ni "drones": muntant un mosso o mossa d'esquadra en un autocar amb una càmera de fotos d'aficionat ja es faria molta feina i molta caixa. Les experiències viscudes em permeten donar-ne fe.
Emporion 100 anys (1915-2015)
La Gola Jordi Bellapart
El riu Ter neix tocant la neu. Saltant entre les pedres d'alta muntanya es fa valent. mMou molins i crea energia, després fatigat de treballar, s'estanca i omple preses on reserva l'aigua. En passar per Girona, s'ennobleix i canvia d'ofici. Arriba al pla i pausadament rega conreus i es dirigeix cap a Torroella per abocar tranquil·lament les seves aigües al mar. Ho fa a la Gola, una gola creada en el moment en què les aigües que abocaven al Ter Vell foren desviades cap a aquest indret a finals del segle XVIII. Amb aquest desviament, les terres que abans quedaven a la part sud del riu es trobaren després a la part nord. La majoria formaven part dels Comuns de Torroella. L'Ajuntament les va vendre i es va quedar amb el cens i aviat la majoria passaren a ser conreades. Les terres que quedaren a la part sud continuaren desprotegides, en estat erm, sense conrear. Algunes closes serviren de pastura al bestiar del mas Ferrer i El Pinell, però la major part restaren en estat salvatge formant bassals, terrenys inundables on creixien els joncs, els tamarius, la balca, els saules i els canyissers. Durant molts anys foren terrenys deshabitats, però a finals del segle XIX, una família de Torroella s'hi va establir, la família Vilanova. Més tard ho va fer una altra família. La família Matas, més coneguda pel nom de la dona, la Rossenda. Aquestes famílies construïren barraques de canyes i borró i allà hi vivien, alguns tot l'any, d'altres només a l'època del bon temps i la bona pesca. Vivien bàsicament de la pesca. Pesca de riu i de mar.
ductes manufacturats com motors. La gent de la Gola va ser testimoni d'aquests fets però mai s'hi va voler involucrar. A finals dels anys cinquanta van aparèixer una sèrie de factors que propiciarien canvis en les formes de vida de la Gola i el seu entorn. Un d'ells va ser l'arribada del turisme. L'any 1962 es va posar en marxa el càmping El Delfin Verde i els turistes visitaven la Gola. Poc a poc les barraques, que ja no eren de borró, sinó d'obra, es convertiren en establiments dedicats a serveis de restauració, primer d'una manera primitiva, però poc a poc passarien a consolidarse com a restaurants i hotels amb un creixent grau de professionalitat. L'any 1970 es construïren les motes del riu Ter. Això va crear seguretat als habitants de l'entorn ja que s'evitava, en moments de forta crescuda, el desbordament de les seves aigües. Però el paisatge se'n ressentí. Fou, però, la creixent contaminació de les aigües, que va culminar en l'estrall ecològic de l'agost de 1976 el que va propiciar el deteriorament de la fauna del riu i amb ell la desaparició pràcticament total de la pesca. A partir dels anys 90 es va notar una millora en la qualitat de les aigües, però a excepció de l'angula la resta de la pesca va desaparèixer. A partir de llavors, la gent de la Gola va preferir dedicar-se al turisme i en part també a l'horticultura.
Aquesta gent coneixia molt bé les arts de pesca i ells mateixos es construïen els utillatges per pescar. Pescaven llisses, llobarros, roms, bagres, planes, barbs, mirallets, anguiles i més tard angules. Com a arts de pesca, coneixien el bolitx o l'artet, el rall, les enfiles, les anguileres i altres trampes que ells mateixos s'inventaven, com les que feien amb tòries per atrapar anguiles.
En Josep Deusedes pinta i en les seves aquarel·les ha volgut plasmar els seus records de petit quan anava a La Gola amb el seu pare i el seu avi. Ells eren cadirers i hi anaven sovint a tallar balca, feien cadires de balca. Per a ell aquest era un món salvatge d'una solitud i bellesa extraordinàries. Aquests records i el que li han explicat els més vells habitants de la Gola encara vius, que ara ja passen dels noranta anys, els ha volgut plasmar en els seus quadres. Més de cent vint aquarel·les reflecteixen el que era la Gola durant aquells anys i la melangia d'un nen que hi va viure. Això ens ha permès donar imatge a aquesta història que juntament amb els records exposats pels seus protagonistes, la gent de la Gola encara viva, hem recopilat per a la creació del documental La Gola que serà presentat al públic el dissabte 17 de setembre de 2016 a les set de la tarda a la pantalla del Cinema Montgrí.
La pesca més important que encara és permesa, és la pesca de l'angula. Primer la van aprendre d'uns bascos però quan uns anys més tard vingueren valencians per l'arròs, d'aquests varen introduir un altre sistema més apropiat per les característiques del riu.
Un documental sobre un indret i unes formes de vida poc coneguts per molts torroellencs, que ens parla de records de pescadors, de barraques, bassals, corriols entre el canyís i els joncs, records de riu i de mar, records de La Gola.
La vida a la Gola no era fàcil. Els petits quasi no anaren a l'escola. Corrien descalços, sempre descalços i amb prou feines tenien un vestit decent per posar-se per anar a Torroella o a l'Estartit. Per guanyar-se algun diner, la seva mare anava a vendre el peix a Torroella. Hi anava quasi cada dia a peu, sis quilòmetres d'anada carregada de peix i sis de tornada.
A la zona de la Gola, durant anys, abans i després de la guerra s'hi feu contraban, bàsicament tabac, però ocasionalment també d'or o proEmporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 5
Les Deveses de Torroella Jaume Bassa Pasqual
A finals del juliol passat, algú es va interessar a facebook per la "carretera de les deveses" de Torroella, esmentada en un full imprès adreçat el juny de 1936 "A les autoritats d'aquesta vila i a la opinió pública en general", el qual acabava així: "Demanem que es defineixi d'una vegada amb relació a la carretera de les "deveses", que el nedar amb dues aigües esdevé joc perillós quan hi ha per mig la misèria dels que no tenen treball". Com que vaig ser consultat, intentaré explicar aquí breument què eren les Deveses de Torroella i per quina carretera clamaven els aturats de la vila pocs dies abans que esclatés la guerra civil. Del camí que va del Molí Vell (actualment al costat de la Nàutica Colomí) al Molí del Mig -i que segueix cap a un tercer molí que era al mas de la Galera-, se'n diu "camí dels Molins". Abans d'arribar al Molí del Mig, en surt una derivació a la dreta que segueix en direcció al Ter: és el "camí de les Deveses", el qual en arribar a prop del riu segueix pel "camí de la Moixina", fins arribar a la Gola. Dels terrenys situats a banda i banda de riu, en aquesta part propera a la desembocadura, se'n diu des de fa segles "les Deveses" (i també "les Deveses del Senyor de Sant Jordi"). Els de la banda nord del riu són les "Deveses de Ça" (A Google maps diu Deveses d'Ençà"), els de l'altra banda són les "Deveses de Lla".
6 • Emporion • www.emporion.org
Emporion 100 anys (1915-2015)
A les autoritatsPel contingut del full de juny de 1936, es dedueix que els treballadors sense feina reclamaven que l'Ajuntament, per tal de fer front a un atur forçós gairebé permanent, endegués o reclamés una obra pública important consistent a transformar aquell camí en una autèntica carretera. Ni als Llibres oficials ni a l'Emporion de l'època no he trobat informació que ens ho confirmi. Atès que molta gent ho desconeix, faré una descripció de les Deveses. S'anomenava així un territori molt vast, antigament posseït per un sol senyor, després distribuït entre molts petits propietaris, situat dins d'un gran triangle amb un vèrtex prop de la Pletera, tocant a mar, a un quilòmetre de la Gola, un altre vèrtex també ran de mar, cap al mas Pinell, un quilòmetre per sota de la Gola, i el tercer vèrtex terra endins i prop del riu, a la zona del mas Borrat, a uns dos quilòmetres de la Gola. Si aquestes mides fossin certes, parlaríem d'unes 500 vessanes. La història d'aquest terreny tan extens és molt interessant. Antigament, pels drets adquirits als senyors de Torroella per Pere II, fill de Jaume I, el territori de les Deveses pertanyia al comte de Barcelona. Bons terrenys per anar de cacera. Molts anys més tard, Andreu de Biure, senyor de Sant Jordi, un personatge que no tenia res a veure amb la nostra vila, va participar a la guerra de Sardenya al servei del rei Alfons IV, dit el Magnànim, qui més endavant li confià diverses missions diplomàtiques i l'any 1433 li reconegué de forma especial aquests serveis i li cedí les Deveses de Torroella de Montgrí. Així, aquelles terres passaren a ser les "Deveses del Senyor de Sant Jordi", nom que perdurà pràcticament fins als nostres dies. Per dificultats econòmiques de l'últim hereu de la família de Biure, l'any 1642 la Universitat (municipi) de Torroella adquirí el territori en subhasta pública. A l'escriptura de venda se'l descriu com "una gran possessió de terra, en part cultivada, part sorrenca, part boscosa i part inculta, és a dir, prat i erm". L'any 1716 es feu el "Real Catastro de Torroella de Montgrí" i la primera relació de béns començava per "la Devesa". "Una peça de terra propera a la vila posseïda pel Comú de Torroella, consisteix en tres-centes vessanes de sembradura al pla, s'hi cull blat i ordi, dóna fruits, amb cinquanta vessanes de primera qualitat i dues-centes cinquanta de tercera qualitat. Altra peça de terra arenal i salancosa, tres quarts posseïda pel Comú de Torroella, consisteix en tres-centes disset vessanes, dita terra no dóna fruit ni per servir per closa de pastures del bestiar per ser com s'ha dit salancosa i arenosa". Segons aquest cadastre, doncs, les Deveses de Torroella haurien tingut una extensió d'unes 600 vessanes, la meitat d'elles fèrtils amb diferents nivells de qualitat. En realitat la superfície devia ser molt més gran. L'any 1799 se'n van repartir 665 lots de dues vessanes i 94 d'una vessana entre 759 veïns de Torroella, a diferents preus segons la qualitat (això faria un total de 1.424 vessanes). Qui tingui interès per conèixer la continuació de tota aquesta història pot consultar el meu treball "Les Deveses del Senyor de Sant Jordi" al llibre "Els masos del Montgrí", Papers del Montgrí, 2010. Aquells terrenys que l'any 1433 havien passat a mans d'Andreu de Biure, després al Comú de la vila, coneguts sempre com a "Deveses del senyor de Sant Jordi", acabaren doncs, finalment, molt repartits. Els petits propietaris hi anaven -i encara s'hi va- pel "camí dels Molins", tombant després a la dreta, cercant el riu, pel "camí de les Deveses". Aquell camí que els treballadors en atur de l'any 1936 reclamaven que es transformés en carretera per tal de crear feina.
Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 7
Els cants espirituals catalans Adrià Arboix
“Aquell que es dedica a les altes esferes de la ciència i no arriba a trobar Déu és un idiota.” (Albert Einstein, 1879-1955) El cant espiritual és una tradició prestigiosa en la poesia catalana. El poema CV d’Ausiàs March encetaria aquest autèntic subgènere de poesia religiosa o transcendent en català que tindria autors tan destacats com Maragall, Blai Bonet, Palau i Fabra, Ferrer i Perales o David Jou. (Vegeu taula adjunta.)
Ens recorda l’estudiós i expert Carles Duarte que els temes religiosos i l’espiritualitat són ben presents en molts poetes catalans del segle XX. Potser aquesta influència és més evident en dos grans autors: Josep Carner i Salvador Espriu. Hi ha experts que consideren l’extens poema 8 • Emporion • www.emporion.org
liriconarratiu de Carner, Nabí, de 10 cants i 1.365 versos, com el cim més alt de la seva obra. Però seria potser Salvador Espriu, segons Duarte, l’autor català, la vinculació del qual amb el món bíblic es manifesta d’una manera més persistent. Espriu troba a la Bíblia una font de reflexió sobre la condició humana. Altres autors destacats en la tradició de la lírica religiosa en català són Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Joan Teixidó, Manuel Castaño, Marià Manent, Tomàs Garcés, Bartomeu Fiol, Marius Sampere, Enric Cassases, Ponç Pons, o el mateix Duarte, entre d’altres.
D. Sam Abrams, el prestigiós poeta i crític literari anglocatalà, ha estudiat a fons els cants espirituals catalans i els defineix textualment com “un subgènere de la poesia religiosa consistent en un monòleg dramàtic en primera persona del singular, adreçat directament, d’una manera formal Emporion 100 anys (1915-2015)
o informal, al Creador o al Crist, o bé a tots dos, de to greu i d’una gran sinceritat i autenticitat, animat en el fons per una disputa o un dilema i formulat a través d’un text poeticolíric únic, de gran intensitat emotiva, escrit en versos d’art major o versicles, blancs o amb rima, que funciona en tres nivells (pregària, confessió i interpel·lació), amb contagis conceptuals del llenguatge filosòfic”. Cal remarcar, per tant, que en el recull poètic del CV hi ha sempre una càrrega de disputa, de controvèrsia, de discussió amb Déu. March va ser qui va encetar la tradició del cant espiritual, amb el seu poema CV, una de las grans composicions de la lírica religiosa de tots els temps, però el Cant espiritual de Joan Maragall és el poema que fixa les característiques del gènere. Segons Sam Abrams, és una composició literària genial i magistral, un dels grans poemes de la humanitat. L’expert anglocatalà afirma, per tant, que la paternitat dels cants espirituals es podria considerar compartida entre March i Maragall. Però seria Blai Bonet, el gran poeta innovador, qui començaria un nou camí en aquesta temàtica, ja que és el primer autor en el qual el cant espiritual ja no és només un únic poema, sinó que s’expressa en tot un poemari. En aquests poemes hi sobresurt, segons J. Angelats, “el goig i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels homes del seu temps”. Perquè “la poesia és l’art que és capaç de consignar la vida en paraules”. I perquè el poeta, segons Joan Ferrer, no deixa de ser “un observador que lluny, molt lluny, observa el gran espectacle del sol que s’alça il·luminant la petitesa dels homes pels corriols de la vida”. A manera d’exemple i d’homenatge als poetes que han publicat cants espirituals, transcrivim textualment el Cant espiritual de Josep Palau i Fabre del qual ja s’han fet versions en catorze llengües diferents. Referències bibliogràfiques Abrams, Sam D. Cants espirituals catalans, ed. Claret, Fundació Joan Maragall, Barcelona, 2001. Abrams, Sam D. Llegir Maragall, ara. La mirada, ed. Proa, Barcelona, 2010. Archer, Robert. Ausiàs March. Obra completa, ed. Barcanova, poema CV,
1997, p. 477-490. Maragall, Joan. Poesia completa, ed. Empúries, Barcelona, 1986, p. 157158. Palau i Fabra, Josep. “Poemes de l’alquimista”. A: Els llibres de l’Óssa Menor, ed. Proa, Barcelona, 1979, p. 115. Bonet, Blai. Poesia completa, ed. 1984, 2014. Duarte, Carles.“La influència bíblica dins la poesia catalana del segle XX”: <http://revistes.iec.cat/index.php/RdA/article/viewFile/34408/34396> Angelats i Morató, Jaume. “Déu des de la literatura”, RCatT XXXIII/I, 2008, 69-77. Cant espiritual No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis. Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu -i crec que crec en tu quan no crec en ningú. Però després em desperto, o penso que em desperto, i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú. Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit? Quan estic més despert i quan més adormit? No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida? No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec. No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: ets. Josep Palau i Fabre París, 14 de maig del 1950
Poeta
Any
Poema/poemari
Característica
Ausiàs March (1397-1459)
--
Poema
Inaugura els cants espirituals
Joan Maragall (1860-1911)
1911
Poema
Clou la producció poètica de l’autor
Josep Palau i Fabre (1917-2008)
1950
Poema
Darrer poema de la darrera secció recull “Laberint”
Blai Bonet (1926-1997)
1953
Poemari
1r “llibre madur” de poemes de l’autor
Antoni Ferrer i Perales (1943)
1992
Poemari
David Jou i Mirabent (1953)
1997
Poema
Emporion 100 anys (1915-2015)
Clou la darrera secció d’un llibre (Coves i nocturs, dins el volum Basilisc)
Emporion • www.emporion.org • 9
Sempre hi ha un "però" Josep Fuster En un recent viatge per Andalusia, un dels llocs que teníem previst visitar era el jaciment arqueològic de Medina Azahara. La pluja i el mal temps del dia de la visita ens privaren de veure les ruïnes i la visita es va circumscriure al museu i centre d'interpretació de l'antiga ciutat, situat a uns 800 m. de la que havia sigut Medinat al-Zahra, l' extraordinària ciutat construïda per Abderraman III a uns 8 km als afores de Córdova capital. El centre d'interpretació, després de quatre anys llargs d'obres i una inversió de 20 milions d'euros per part de la Junta de Andalucía, va ser inaugurat el dia 9 d'octubre de l'any 2009 per la reina Sofía. Compta amb una superfície de 7.293 m2 repartida en tres plantes, dos d'elles soterrades; està dotat de biblioteca, àrea cultural expositiva i didàctica complementada amb un magnífic auditori, aula de seminaris, magatzems i tallers de restauració, oficines i despatxos administratius, una exposició permanent dotada de recursos interactius i audiovisuals, que mostra la història de la ciutat, i finalment l'àrea de serveis lúdics amb cafeteria-restaurant, una botiga amb llibres i vídeos que il·lustren sobre les ruïnes i la història de la ciutat, reproduccions de ceràmiques, objectes de regal, etc. AL'edifici, construït amb acer i amb formigó blanc, encofrat per simular unes estretes tires que s'entreveuen molt subtilment, intenta establir un paral·lelisme entre els colors blanc i vermell almangra de les construccions califals. Tant el disseny del projecte com l'execució de l'obra van ser cuidats al màxim, i realitzats de forma impecable -almenys en la part visible-, mèrits que s'han reconegut a nivell internacional, quan l'any 2010 se li atorgà el premi Aga Khan pel seu valor arquitectònic; el 2011, el Piranesi de Roma que convoca l'Acadèmia Adrianea d'Arquitectura i Arqueologia d'Itàlia; i el maig de 2012 va rebre el premi "Museu Europeu de l'Any" pel Fòrum Europeu de Museus. Personalment, crec que l'edifici es mereix tots aquests premis i molts més. Malauradament la perfecció no existeix, i sempre sol aparèixer un inesperat "però", que en major o menor grau intenta deslluir o desacreditar qualsevol realització, sigui humana o natural. D'un temps ençà, estem quasi acostumats que a les obres humanes, aquests "peròs" es solen manifestar o bé en unes mancances provocades per les retallades, o per la
10 • Emporion • www.emporion.org
cobdícia malsana d'alguns, totalment aliena i despreocupada de l'interès o la funció del projecte. Aquest magnífic edifici tampoc no s'ha deslliurat del fatídic "però", que aquell dia de pluja es va fer evident de manera clara i vergonyosa en forma de nombroses filtracions, regalims i goteres provinents de la coberta, que atemptaven contra la blancor quasi immaculada del formigó. Els focus d'il·luminació encastats al sostre, talment com si tinguessin enveja de l'aiguaneix de sostre i parets, es convertiren en improvisats ruixadors que gotejaven en parsimoniosa cadència i que el personal que en aquells moments atenia l'edifici intentava mitigar els seus efectes, col·locant sota seu uns grans cubs de plàstic, que suposo que devien tenir preparats per tal contingència; no crec que aquella fos la primera vegada que s'utilitzaven per tals menesters. Dintre la penosa situació, aquells cubells de plàstic eren, amb notable diferència, la taca més punyent i escandalosa que intentava deshonorar aquell magnífic edifici, oferint una imatge que de cap manera no li correspon ni es mereix. La incidència em dugué a unes suposicions - no sé si encertades o noperò tal com funciona el país i davant d'unes visions tan negatives i injustificades com aquelles, un sempre acaba acudint al sac del mals pensaments; la primera que em vingué al cap va ser que possiblement la impermeabilització de la coberta, un element no estructural, ocult a la vista i que admet una reparació no massa complicada a l'exterior i lluny de mirades indiscretes, degué ser un dels bocs expiatoris sacrificat a favor de les retallades, o de qualsevol altra cosa que càpiga al vostre particular sac de mals pensaments, perquè tot és possible. Altres causes, en un edifici tan singular com aquell, se'm fan molt difícils d'imaginar. No obstant això, el "però" que provocà aquella desafortunada incidència no em va fer desmerèixer en absolut ni el concepte, ni l'admiració, ni tampoc l' extraordinària impressió que m'havia causat aquell magnífic edifici, que considero digne de ser visitat si un es troba per aquelles terres.
Emporion 100 anys (1915-2015)
A un bon amic que ha complert 100 anys Santi Sató Avui aquest article té un caràcter i un contingut curt però realment molt especial: voldria expressar i resumir en ell la meva relació d’amistat i d’afecte amb una persona que ha complert 100 anys de vida: en Lluc Saló Ferré. I que durant anys va col·laborar a Emporion amb Articles i amb Parèmies que podeu trobar en els exemplars d’aquesta publicació. Uns i altres estan plens d’aquella saviesa, per a mi tan difícil d’explicar sense recomanar la seva lectura o relectura. Creieu-me que val la pena el temps que hi pugueu destinar! Sé que no es fàcil parlar d’un molt bon amic en el seu centè aniversari! Però penso fer-ho apel·lant a la vostra comprensió i disculpa pel fet que tindré de parlar de mi mateix si vull expressar la meva relació, la meva coneixença i el meu afecte envers ell. Tenia 15 anys quan, acabat el Peritatge Mercantil, vaig entrar a treballar a Radio Universitat, una botiga de la Ronda Universitat de Barcelona de la firma Radio Elèctrica Solé S.A. I el meu primer encarregat va ser precisament ell: en Lluc Saló. La relació laboral en aquesta firma va continuar fins l’any 1962. Però tant la de feina com la personal han seguit, i han continuat, ja que, entre d’altres causes i motius més essencials, estiuejava amb la seva família a Begur i la relació d’amistat fou mantinguda a través dels anys. I aquesta relació personal perdura encara en l’actualitat, amb ell i amb la seva família. (Com a anècdota, en el Llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí d’aquest any, publico un article sobre el port de Torroella de Montgrí en el qual relato un viatge marítim amb ell i un altre bon amic, en Joan Ramón Galindo). Relació que avui continua, encara que lamento que a vegades sigui massa espaiada en el temps. Però els anys pesen i no son tan fàcils els desplaçaments, els fan més difícils! Però, si el voleu conèixer realment com és i com pensa, jo us recomanaria de veritat que llegíssiu o rellegíssiu els articles que ha publicat a EMPORION i faig un especial esment a les reflexions que sota la denominació de Parèmia ( Màxima o sentència moral i didàctica, de caire erudit o popular, que es feia present en la poesia i la prosa com a recurs estilístic gràfic i viu),que hi podreu trobar fàcilment. No vull fer més llarg aquest article, ja que poques paraules son necessàries per definir el seu caràcter, que podreu calibrar llegint els seus articles i Parèmies, ni fer més palesa la meva amistat i el meu afecte a un molt bon amic que ha complert 100 anys. I que amb l’article que podreu trobar publicat en aquest mateix número d’EMPORION mostra el seu caràcter i la seva intel·ligència que perviu en el seu centenari de vida! PER MOLTS ANYS AMIC LLUC!
Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 11
L'enigma Lluc Saló i Ferrer Benvolguts: Si hem de creure en les estadístiques –i més encara en la lògica- resulta evident que, a una persona centenària, li resta poc oli al llum, i que té a tocar la fosca. Si decidim aparcar els embuts i parlar clar, admetem que lo pitjor no és la fosca, una mestressa que, sovint és benvinguda. Lo que toca el botet és la vellesa, una veïna que generosa com és, estova el cervell, i això fa que, perdut el poc cervell que li resta, el vell faci la bestiesa d’escriure i opinar, a cor què vols, sobre temes que el depassen de llarg, fet que el retrata. I això ho prova, a bastament, l’escrit que segueix. Tot però té una raó de ser, i quan les hores s’eternitzen, quan és evident que cal acceptar una realitat, inqüestionable i justa, és llavors que el lletraferit de curta volada, s’atorga la llicència d’emprenyar els seus lectors, posant a prova la seva tolerància, i acceptant la possibilitat que l’engeguin a dida. Si, si, ja sé que un Carner, un Canyameres, i no diguem un Pla, em recomanarien que oblidés la ploma, però... com matar les hores?
les seves afirmacions, malgrat la sinceritat amb què es manifesten. L’Okapi és un mamífer (com l’autor) i que (com l’autor) sols pot viure en llibertat. Indòmit i solitari que té una notable semblança amb el ruc (al igual que... i tant que sí!). Don Miguel de Unamuno y Jugo – Bilbao 1864/Salamanca 1936. Polític, literat i poeta, corresponsal i amic del nostre J. Maragall. Creient i practicant irreductible, escriu en un dels seus llibres: “No te ama o Verdad quien nunca duda, quien piensa poseerte; la vida es duda, y la fe sin duda es sólo muerte” I encara: “Mientras viva, Señor, la duda dame, fe pura cuando muera” Clavat a la creu, a l’hora nona i a punt de morir, Jesús va cridar: “Eloi, Eloi, lamma sabàctani” Senyor, Senyor, per què m’has abandonat? És evident que, en dirigir-se a Déu, Jesús manifesta un dubte. I hom poc creure que, al mico pelat que és l’home, també el neguitegi el mateix dubte que va manifestar el fill de Déu. Pregària
PROTOFILÒSOF
Senyor: Si és cert que tu ets Déu I escoltes al qui et demana vulguis escoltar a un fill teu que et nega de mala gana. Aquest món és un infern governat per Satanàs odis, guerres, genocidis... i encara que encenguem ciris la Pau no vol treure el nas.
I l’anècdota
Penso, Senyor, que ja és temps que ens donis un cop de mà, perquè si tu no ho arregles ningú més ho arreglarà
Édouard Herriot, eminent polític francès i Premi Mundial de la Pau 1955, era un ateu que, com a bon polític, “només” es confessava agnòstic. En les seves memòries Herriot explica com, en una entrevista amb el Cardenal Roncalli (el futur Joan XXIII) aquest li digué en acomiadar-se “A fi de comptes, l’únic que ens separa son les nostres creences, o sigui molt poca cosa...” “C’est à dire, très peu de chose”. Manifestació cabalística (atès qui la feia) i que prova abastament que el futur Papa també era un bon polític. Queda el dubte de si al Cardenal li passava el mateix que a Édouard. És a dir, que potser l’home no ho tenia prou clar.
Però aquesta pregària meva pot ser que no arribi a lloc, perquè són molt poderosos els interessos en joc.
Okapi, mamífer quadrúpede descobert l’any 1900 a la selva de l’Ituri, Congo Belga. Recorda la girafa però les seves proporcions son d’una mula. És un animal feréstec i esquerp, no forma manades i no resisteix la captivitat. I com a pseudònim, em ve com anell al dit: Una mena d’anonimat on s’hi camuflen els qui (com l’autor) tenen seriosos dubtes sobre la validesa de la seva escala de valors, i es malfien de l’encert de
Lluert: lluita a mort amb els teus dubtes, com ho faria un guerrer, que a Déu li plau més la lluita que la fe del carboner.
Després de matar al Comendador i a Luis Mejía, el Tenorio es dirigeix al cel, i crida: “Llamé al cielo y no me oyó, pues si sus puertas me cierra, de mis pasos en la tierra responda el cielo y no yo”.
I deia: “Per això jo us he dit que ningú pot vindre a mi si mon Pare no li És llastimós que siguin les creences el que més separa els homes. Perquè el ho concedeix” Joan V/65. Passatge evangèlic que prova, abastament, que que haurien de tenir clar, penso, és que si tenim dubtes pel que fa a qui és el la fe és una gràcia Divina. Pare, no hauríem de tenir cap respecte a qui és la Mare: la Mort. I si ella ens Si Déu no arregla l’infern que és aquest món, no és bo. Si no té poder per agermana a tots quan morim, com a germans tindríem d’estimar-nos en arreglar-lo no és Déu. R. Pániker. vida. Per què serà que no som capaços de fer-ho? Ens queda el consol, però, de confiar que si “tots els pecats seran perdonats “ (està escrit) Déu també Quan Jesús li digué al dimoni, que pretenia temptar-lo “El meu regne perdonarà la nostra intolerància, filla legítima –i predilecta- del nostre no és d’aquest món” va deixar clar qui és que regna aquí. I així ens va. P. Okapi Lanas.
12 • Emporion • www.emporion.org
Emporion 100 anys (1915-2015)
Contra el Brexit, l'Europa de la gent Xavier Ferrer Un cop paït el resultat del Brexit, comença la dura realitat. És una mala notícia per a la Unió Europea per a la construcció d'Europa, perquè per primera vegada un estat membre ha decidit sortir de la UE. És un fet transcendental i de conseqüències imprevisibles. Tot i que els tractats de la UE contemplen, en el seu article 50, el procediment de sortida d'un estat membre, el camí i la metodologia per fer-ho seran complexos, donat que són 43 anys de permanència del Regne Unit a la UE. La sotragada és molt important, perquè se'n va de la UE la seva segona potència econòmica, que representa el 15% del seu PIB i el 2,4% del mundial i, a més, és una potència militar amb capacitat nuclear. Tot plegat és un cop molt fort a la línia de flotació de la UE, que tindrà conseqüències polítiques i n'hauria de tenir també de reforma del projecte europeu. Ja s'ha emportat per endavant el primer ministre David Cameron, que defensava l'opció de quedar-se a la UE i que considera que les regnes del llarg camí de sortida de la UE les ha de portar un altre mandatari. Dintre de l'àmbit polític, els responsables de les institucions europees accepten la decisió dels britànics, però no amaguen el seu desencís, la complexitat de la gestió de la sortida i saben que res continuarà igual, perquè les pressions vindran per tots els costats. De fet, els partits euroescèptics ja estant demanant acabar amb la UE. També és cert que la majoria de governs dels estats membres, l'alemany i el francès inclosos, aposten per continuar en el projecte europeu i marcaran el camí en el proper Consell Europeu. Han de ser conscients que no es pot seguir com estem, que cal un canvi de rumb en la construcció europea, cal connectar amb la ciutadania, avui per avui molt desencantada amb la UE. El resultat del Brexit no és un qüestió aïllada britànica, sinó que representa la incomprensió de la UE actual. La paradoxa és que massa sovint se situen com a problemes de la Unió Europea, temes i conflictes, la solució dels quals està ens mans dels estats membres, com és el cas dels refugiats i la immigració, però la ciutadana ho percep com una mala gestió de la UE. El mandataris europeus, comunitaris i estatals, farien ver de treure'n les conseqüències i ser valents pensant en clau europea i apostat per l'interès general, per tant, evitant els interessos estatals. És el moment de més Europa, és el moment de fer un salt qualitatiu, d'aquells que la EU només fa quan està en una situació de crisi, és el moment que els temes que sobrepassen l'àmbit d'un estat, com la immigració, la gestió de l'energia, la seguretat, la defensa, l'economia i també la política exterior, siguin comuns. És el moment també de repensar l'estructura interna de la UE. Hem de deixar marxar Escòcia si els seus ciutadans han votat massivament quedar-se a la UE? La solució seria que es trobés l'encaix que vulgui cada poble, en el projecte europeu. En definitiva, la solució passa per més Europa, però l'Europa que connecta amb la ciutadania, l'Europa que vol la gent.
Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 13
Una visita al Museu de Cadaqués Josep Pericot Aquest estiu i fins a mitjans d'octubre es pot veure al Museu de Cadaqués una interessant exposició sobre l' obra de Marcel Duchamp, Man Ray i Dalí, de com aquests tres artistes varen treballar conjuntament en el pla teòric, però també en la creació d'obres concretes. L'exposició es titula "Dalí, Duchamp, Man Ray. Una partida d'escacs". La primera impressió del visitant de la mostra és la de penetrar en un món desconegut i hermètic si no s'està familiaritzat amb els corrents artístics de principis de segle, el dadaisme, el surrealisme i, en concret, amb la recerca trencadora de les formes i el color de la pintura clàssica i moderna que defensaven Duchamp i els seus companys. La segona impressió que esdevé en la ment del visitant es que hom es passeja per un laberint d'estudis d'òptica, d'enaltiment de la raó científica i d'un pensament màgic, surrealista o tropològic, que no es prudent ni necessari voler-lo entendre. Es millor deixar-se portar per les impressions que l'obra suscita dins nostre. Com volia Duchamp, l'espectador ja acabarà perfilant la mateixa obra contemplada. Ens movem dins un món artístic autoreferencial, on es presenta de nou el problema de l'autoreferència en la pintura, on l'art modern comenta la seva pròpia història, com bé assenyala Pilar Parcerisas, comissària de l'exposició
Lluc Saló, un col·laborador d'EMPORION de 100 anys Lluc Saló i Ferré, col·laborador assidu que fou d'EMPORION, ha fet 100 anys, i per commemorar-ho ens envia un escrit ple de filosofia: "Enigma i anècdota". Com diu ell mateix en el seu article: "em recomanarien que oblidés la ploma però... com matar les hores?" Al número 48 de la nostra revista (desembre del 2010) vam publicar un article seu que duia per títol "Parèmies I". En números successius en vam continuar presentant una sèrie, fins arribar a les "Parèmies VII". Totes eren originals de l'autor. Segons definia ell mateix, una parèmia és: Màxima o sentència moral i didàctica, de caire erudit o popular. La parèmia popular es feia present en la poesia i la prosa com a recurs estilístic gràfic i viu: hi sobresurten F. Eiximenis i Sant Vicent Ferrer... (Com a exemples de parèmies de Lluc Saló en copiem dues de les primeres que ens envià: "Si li vols veure la cara a la lluna et caldrà un telescopi. Si vols veure la cara d'un cregut sols et cal un espill", "La clarividència és un do que Déu atorga als qui vol martiritzar"). Ens plau també de publicar en aquest número l'article que Santi Sató, cofundador d'EMPORION (3a. època), col·laborador habitual, i amic de Lluc Saló, li dedica amb motiu d'un aniversari tan assenyalat. Els nostres lectors coneixen l'interès que tenim perquè els joves escriguin a EMPORION i ho anem aconseguint, se'n van veient els fruits. Però avui volem destacar la nostra joia perquè un vell amic de la revista arriba a centenari, bé de salut i amb el cap clar com demostra el seu escrit. Felicitats amic!
20160814 101806La tercera impressió és que la mostra està molt ben presentada i estructurada en les diverses facetes evolutives de Marcel Duchamp i en part també dels seus col·legues. Vénen ganes de visitar el Museu d'Art de Filadelfia i veure directament "Grand Verre" i les "Étant donnés" que tant d'impacte causaren en el seu moment, i en aquest sentit voldria ressaltar novament la qualitat i la importància del treball presentat per Pilar Parcerisas en el llibre catàleg que acompanya l'exposició. En aquesta hi apareix a la vegada, com un dels trets més importants i enmig de la revolució estètica que els tres artistes protagonitzaren, la profunda vinculació que mantingueren amb Cadaqués. Una relació que perdurà en el temps, en part per l'amistat sincera entre els mateixos protagonistes, encapçalats per Dalí com a amfitrió, i en part per la força de la empremta que aquest poble, el seu paisatge i la seva gent els va produir.
14 • Emporion • www.emporion.org
Emporion 100 anys (1915-2015)
Viure en el rancor Javier Zuloaga
Quan era nen i arribava a les mans amb el meu germà gran, la meva mare ens agafava tots dos pel braç i ens deia contundentment, mentre ens estrenyia amb les seves mans: "Demaneu-vos perdó, ara mateix!". I tots dos, encara que fos rumiant paraules gairebé inintel·ligibles, ens demanàvem perdó i tornàvem a caminar junts per la vida ... fins a la següent agafada. Molts anys després, quan li quedava poc temps de vida, la meva mare, una bilbaïna de poques paraules, encara que moltes vegades eloqüents, em va dir que la rancúnia era pitjor que el càncer. Aquella convicció vingué a tomb de les històries complicades amb què es creuen les persones al llarg de la seva vida i que, com ella bé pensava, tenen o no tenen solució depenent que arrosseguin o no arrosseguin rancor. Em vaig quedar amb la lliçó, vaig fer meva la seva frase i la vaig incorporar a les meves conviccions personals més arrelades. I a més penso que ella tenia raó, no només pel que fa a les relacions personals, sinó en no poques situacions que podem presenciar quan traiem el cap per la finestra de la vida que ens envolta. Sí, ja sé que la rancúnia no sol ser res més que la ressaca del dolor que, per profund, no es pot deixar de banda i que són moltes vegades les que no té remei per passar-la a l'oblit. Fins aquí no descobreixo res, com tampoc ho va fer la meva mare quan diagnosticà el problema donant-li una pàtina oncològica. Però, mirant per aquesta finestra de la vida a la qual abans em referia, he arribat a pensar que hi ha un rancor col·lectiu amb més o menys virulència i descontrol que fa que les relacions dels grups i dels territoris acabin Emporion 100 anys (1915-2015)
malament, pitjor, o fatalment. És quan llegeixes en un diari o escoltes en un informatiu que les decisions acaben supeditades al fet que desaparegui d'escena un determinat personatge de la vida pública, o que amb aquells que tenen idees i projectes propis no hi ha res de què parlar fins que deixin de pensar i aspirar com ho fan. O que, com a resposta al que acabo d'escriure, aquests últims decideixen demonitzar tot el que vingui dels qui no els escolten. Sí, més o menys com si el meu germà i jo, quan érem nens, haguéssim decidit no fer cas del que la meva mare ens demanava i haguéssim crescut carregant, un cop rere l'altre, les alforges dels greuges. Hauria estat un mal assumpte. Doncs des de tots aquests simplismes, fugint de la complexitat dels problemes tan seriosos que ens ocupen als espanyols, em pregunto si no serem una societat profundament rancorosa, a més d'altres trets perversos que no vull enumerar per no abundar en la caiguda de la meva autoestima. Quan fa pocs dies el Brexit va fer sonar les alertes col·lectives de mig món, ningú dubtava que l'assumpte no tenia bona pinta. I no la té. No obstant això, passats la ressaca i el fogot, veig que els britànics no són, a la vista de les actituds i comportaments generals que ens arriben a través dels mitjans, persones excessivament rancoroses ... o que si ho són, saben guardar les aparences magistralment. S'imaginen vostès com hauria estat aquesta història al nostre país? Sí, ja sé que no som anglesos i que potser per això el rancor se'ns veu en ocasions des de molt lluny.
Emporion • www.emporion.org • 15
El mal que fem al mar Josep Torroella
Que llencem moltíssima brutícia al mar és un fet d’ allò més evident. Sovint només cal passejar una estona per una platja qualsevol del nostre litoral per adonar-nos-en. Segons algunes estimacions, cada dia hom aboca a les aigües marines més de mil tones de residus sòlids. Com saben molt bé els que practiquen la immersió a les Medes i a la costa del Montgrí, una part d’aquesta brutícia es diposita al fons marí. La resta de la porqueria sura a la superfície del mar, fins que és llençada a les platges per les onades. Una petita part dels residus sòlids (plàstics, sobretot) va a parar a l’estómac d’ algunes espècies marines. Diuen que d’un temps ençà, enmig del Pacífic s’ha format una illa de plàstic tan gran com Sicília, que ja és dir si hom és conscient de l’extensió d’aquesta illa mediterrània, gairebé tan gran com Catalunya. Però aquesta només és la contaminació marina més visible, la que fa més mal als ulls. Perquè encara hi ha pol·lució provocada pels residus químics i líquids, que no és poca; mai no sabrem quantes tones de petroli aboquen a les aigües marines els petroliers, ja sigui per accident o voluntàriament quan netegen els tancs en plena alta mar. Fins i tot hi ha una altra contaminació invisible que només poden detectar els científics (a l’ esperma de les balenes, ves per on); per exemple, els metalls pesants com ara el plom, el mercuri i el coure. Per als que estimem el mar, el panorama no pot ser més alarmant. Per més vast i profund que sigui, el mar no pot digerir tot el que hi aboquem. El mar escampa, degrada i dissolt - com diuen sobretot els que el contaminen - però només fins a un cert punt. L’ aventurer i oceanògraf noruec Thor Heyerdahl realitzà el seu somni oceànic el 1948 a bord del rai Kon-Tiki. El viatge de Heyerdahl des de les costes del Perú fins al sud del Pacífic durà 101 dies. Al llarg de la singladura, l’ intrèpid navegant no veié enlloc cap bossa ni envàs de plàstic, i amb prou feines cap taca d’oli. Només una infinita extensió d’aigua blava, a vegades encalmada, altres embravida, però sempre impol·luta, neta com una patena. Així ho recordava l’explorador escandinau poc abans de morir, molt de temps després de la seva aventura pelàgica, l’ any 2002. Si algú repetís avui dia aquell èpic viatge marítim no trobaria de ben segur
16 • Emporion • www.emporion.org
un mar tan límpid com el que trobà la tripulació del rai Kon-Tiki. Ara, només cal agafar una petita embarcació de cabotatge i navegar una mica per la nostra costa per adonar-se de la brutícia de tota mena que hi ha al mar. O bussejar per les Medes o les Illes Formigues. De fet, n’ hi ha prou a passejar una estona per la platja o qualsevol altre indret del litoral. Anys enrere, a l’estiu anava sovint a banyar-me a l’espigó de l’Estartit que tanca el port nàutic pel sud. Vaig plegar de fer-ho per la gran quantitat de deixalles (llaunes de refrescos, bosses i altres envasos de plàstic, ampolles de vidre, bolquers, fils de pescar i altres ormeigs, restes de menjar...) que trobava entre les roques, i que, dit sigui de passada, alguna vegada no em podia estar de recollir perquè tanta brutícia em feia mal als ulls. És clar que l’ ésser humà sempre ha llençat porqueries al mar, però mai amb la intensitat i perillositat de les darreres dècades. És molt probable que de l’època del viatge de Thor Heyerdahl ençà, l’home hagi llençat al mar més brutícia que durant la resta de la història de la humanitat. Hi ha iniciatives públiques i privades per netejar el fons marí de la nostra costa. La passada primavera, la Generalitat va fer netejar alguns ports pesquers (Roses, Palamós) de la costa gironina, d’ on es van treure unes quantes tones de deixalles. Hi ha, fins i tot, iniciatives individuals; persones amants del mar que surten a navegar amb el lloable propòsit de recollir residus sòlids que suren a l’ aigua. Tenint en compte que, per una via o altra, tres quartes parts de les deixalles van a raure al mar, és evident que tots podem fer alguna cosa per tal d’ evitar la contaminació marina. “Feliços els pobles que tenen mar!”, escriví un poeta de terra endins, el txec Jaroslav Seifert. Els que tenim el mar al costat de casa a vegades no som conscients que som uns privilegiats. Gaudim del mar i, sobretot, tinguem-ne cura. El mar no és una immensa catifa on podem amagar impunement les mil i una deixalles que produeix la nostra consumista societat.
Emporion 100 anys (1915-2015)
Menu d'en Martí Martí Elias Pericay
Sopa de meló al Porto Ingredients: • 1 meló de Cantalup per persona • 1 copa de vi de Porto per persona.
Mousse de xocolata Ingredients: • 1 pastilla de xocolata negra de 250 gr. • 4 ous • 250 gr. de sucre • 1 copeta de licor de cacau (Kalua)
Preparació: S'obre el meló per la part de dalt. Se li treuen les llavors i amb una cullereta se'n fan boletes que es deixaran dintre del meló. Després s'hi posa el vi de Porto i es deixa una llarga estona a la nevera. I ja estarà a punt de servir.
Preparació: Es separen els rovells de les clares i es posen a part. La xocolata es posa a fondre. Es munten els rovells, el sucre i el licor de cacau amb una batedora fins que quedi ben fi. S'hi ajunta també la xocolata fosa i es remena fins que estigui ben emulsionat.
Congre al pebre verd
Després es munten les clares a punt de neu i s'ajunten amb l'emulsió de la xocolata i es remena suaument fins que quedi tot barrejat. I només cal posar-ho en copes per servir-ho ben fred.
Ingredients: • El congre ha de ser gran per poder fer unes bones rodanxes (de 150 grams aprox.) de la part de dalt, que no te gaires espines • Mantega i oli de gira-sol • Crema de llet • Farina (farina de blat de moro per als celíacs) • Sal • Pebre verd • 1 copeta de brandi Preparació: Després de salar el peix, s'enfarina (farina de blat de moro per els celíacs) i es posa en una paella amb la mantega i l'oli calent, i es daura. Una vegada daurat s'hi posa el pebre verd i es flameja. Després es retira el peix, s'hi afegeix una mica de crema de llet i es fa coure fins que es redueixi. Es tasta i s'hi tira la salsa resultant per cobrir el peix. I llest per menjar-lo.
Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 17
Gotes d'humor Fuster
18 • Emporion • www.emporion.org
Emporion 100 anys (1915-2015)
NOTÍCIES PER A AQUEST MES DE SETEMBRE
amb èxit les sessions de jazz, complement del Festival de Torroella, els dies 5, 6, 12. Capvespres musicals a la terrassa del Museu. Els va organitzar el Museu de la Mediterrània els dies 3, 9 i 17. Música a les terrasses del Port. A l’Estartit, hi va haver actuacions els dies 4, 11 i 18.
Festa dels masos a Santa Maria del Mar dissabte i diumenge 3 i 4
Fotografia vs. Alzheimer. El dissabte 6 es va inaugurar l’exposició de Jordi Gallego al claustre de l’Hospital.
Diada Nacional de Catalunya dilluns 11
26a. exposició de treballs de tapís. Ubicada al taller Embolic, es va inaugurar també el dia 6.
Pirates i corsaris a les Medes dies 23, 24 i 25
Concert Chill-out. El van organitzar els Ducs, Grallers i Amics dels Gegants a la platja el dissabte 6.
NOTÍCIES D’AGOST TORROELLA I L’ESTARTIT El camí de Santa Caterina i el Castell. La regidoria de Medi Ambient va anunciar que aquest mes d’agost s’iniciava la restauració d’aquest camí, començant per l’entorn de l’ermita i el camí de la Creu, i que a la tardor es completarà i s’hi instal·larà senyalització informativa. Festival de Torroella. Després de l’èxit d’assistència aconseguit als concerts oferts el juliol, va continuar amb 12 sessions més des del dia 2 fins al dia 19, també amb gran èxit. Aquesta 36a. edició ha assolit 11.232 espectadors, amb una ocupació del 86% i comptant les sessions fringe un 93%. Jazz Festival a l’Estartit. També van continuar
Cantades d’Havaneres. Es van cantar al Mas Pinell el vespre nit del dissabte 6, a Torre Vella eldissabte 13 i a Cala Montgó el diumenge 14. MIMA 2016. El diumenge 7 a la nit es van projectar a la plaça Llevantina de l’Estartit pel·lícules del fons marí. Sardanes a l’Estartit. El dimarts 9 la Principal de Banyoles va fer una audició a la plaça de l’Església. L’hora del conte a la fresca. Anà a càrrec d’Albert Estengre el dimecres 10 al vespre a la Biblioteca Pere Blasi. Màgia a l’Estartit. David el Mag presentà el seu espectacle “Viu la Màgia” el diumenge 14. Cinema al carrer a l’Estartit. Es va fer una sessió a la plaça Llevantina el dimarts 16 a la nit. Intercanvi cultural amb Aserrí (Costa Rica). Des del dia 19 fins al 1 de setembre,
coincidint amb la Festa Major, Torroella acollí la Asociación Grupo Cultural Aserrí (Agruca). Aquest acostament va permetre de conèixer de primera mà la tradició local de les “mascarades” i “cimarronas”, així com la música i danses populars del municipi d’Aserrí (San José de Costa Rica). Festa Major de Sant Genís. Un any més es programà una munió d’activitats festives. Dissabte 13. Presentació del Llibre de la Festa Major. Inauguració de l’Exposició d’Art local. Audició de Sardanes a la plaça de la Vila, organitzada per l’Associació del Llibre de la Festa Major. Divendres 19. XXXV Torneig de Tennis de Taula. Dissabte 20. Torneig de tennis de taula. Torneig de petanca. Billar a tres bandes. Vaquillas als Jardins de Santa Clara. Correfoc amb Ducs del Foc pels carrers de la vila. Ball de festa de la Penya San Marcos. Techno House a l’Aparcament del Riu Ter. Diumenge 21. Vaquillas als Jardins de Santa Clara. Correfoc dels petits a les places de la Vila i Pere Rigau. Torneig de Futbolí. Dimarts 23. L’imaginari festiu, conferència al Museu de la Mediterrània. Dimecres 24. Fira d’atraccions. Lliurament de les Medalles del Montgrí, aquest any concedides a Antoni Vila Casas, a Albert Bou i al Cor Anselm Viola. Aquest, com a cloenda, oferí al nombrós públic “Torroella Vila Vella”. Seguí una Audició de Sardanes al pati de can Quintana. Presentació de l’Agrupació Cultural Aser-
Lliurament de les Medalles del Montgrí
Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 19
Dissabte 27. Gran diada infantil amb festa d’aigua als Jardins John Lennon. Torneig de Rugbi platja. Tamborinada. Sardanes. A la nit Concert a les barraques. “Temps de festa”, un espectacle del grup Montgrí Dansa a l’Espai Ter. Diumenge 28. Taller de cuina. Simultànies d’escacs. Playback del Recer. A la nit Concert a les barraques. “Fer riure és un art”, teatre amb Joan Pera a l’Espai Ter.
rí, delegació de Costa Rica, a La Sala. Pregó de la Festa Major i sopar popular als Jardins John Lennon. El pregoner fou Jordi Molina, un referent com a tenorista a casa nostra i també a nivell internacional, amb una intensa activitat concertística pels cinc continents, on ha fet conèixer l’instrument. Concert a les barraques. Dijous 25. Diada de Sant Genís. Plantada de Gegants. Cercavila amb els Gegants, Capgrossos, Grallers, Xatis i Xanquers amb acompanyament dels amics de Costa Rica. Missa Solemne concelebrada acompanyada pels cants de la Coral del Recer. Ball de gegants. Sardanes al matí a la plaça de la Vila. Audició de Sardanes a la tarda, amb els Montgrins i Foment del Montgrí. Festa Holi a la Muralla. Concert dels Montgrins als Jardins John Lennon. Ball amb els Montgrins. Concert a les barraques. Divendres 26. Cercavila de tambors. Vermut explosiu. Parada solidària. Sardanes. Animació infantil a can Quintana. Concert de la Selvatana als Jardins John Lennon. Ball amb la Selvatana. Cercabirres. Concert a les barraques.
En el moment de tancar l’edició totes les activitats festives programades s’estaven desenvolupant amb èxit i molt bon temps, calorós i excessivament sec.
CATALUNYA El Parlament i el Tribunal Constitucional. El dilluns 1 el Ple del TC acordà per unanimitat l’admissió a tràmit de l’incident plantejat pel govern espanyol i instà a anul·lar la resolució del Parlament que marcava l’inici del procés de desconnexió. No prengué cap acord contra Forcadell o Puigdemont, però els advertí de responsabilitats si desobeïen. Morí Jordi Carbonell. El dilluns 22 morí als 92 anys el filòleg i polític que presidí ERC entre 1996 i 2004. El Referèndum Unilateral d’Independència, protagonista. El dijous 25 el vicepresident i conseller d’Economia i Hisenda Oriol Junqueras va dir que la qüestió de confiança ha d’anar lligada als pressupostos i admeté la possibilitat d’una partida per al RUI.
ESPANYA Investidura i nou govern. Continuà a finals de mes la situació d’estancament, després que el rei hagués encarregat a Rajoy la formació de govern. Malgrat els esforços del PP i C’s per arribar a acords bàsics, el PSOE continuà anunciant el seu vot negatiu.
biranista al parlament català, tot i la prohibició del Tribunal Constitucional, el dimarts 2 el vot de C’s i l’abstenció dels altres grups deixà l’antiga Convergència sense grup propi després de quaranta anys. Otegi i les eleccions basques. El dimarts 23 la Junta Electoral de Guipúscoa dictaminà que Otegi no es pot presentar.
MÓN Terratrèmol a Itàlia, 250 morts, 400 ferits. El terratrèmol va tenir lloc al centre del país la matinada del dimecres 24 i es van produir centenars de rèpliques importants els dies següents. Cop terrorista a Turquia. En un atemptat en un casament moriren 51 persones el dissabte 20, de les quals 22 tenien menys de 14 anys. On ha d’anar Europa? Merkel, Hollande i Renzi es van reunir el dilluns 22 per preparar junts la resposta al Brexit. Rècord d’escalfament altre cop. Segons va informar a principis de mes l’Administració Oceànica i Atmosfèrica dels EUA, l’any 2015 es van tornar a batre rècords d’escalfament i de nivell del mar.
ESPORTS Jocs Olímpics de Río. Se celebraren entre el divendres 5 i el diumenge 21. La delegació espanyola sumà disset medalles, set d’or, quatre de plata i sis de bronze, en total el mateix resultat que als Jocs de Londres. Entre les d’or, Mireia Belmonte en 200 m papallona. El barcelonista Neymar liderà el Brasil, que aconseguí l’or en futbol. Futbol. Copa d’Europa. La temporada vinent el Barça s’enfrontarà amb el Manchester City de Pep Guardiola i Claudio Bravo. El grup el completen el Celtic de Glasgow i el Borussia Mönchengladbach.
PDC (abans CDC) sense grup parlamentari. Com ja es temia després del seu suport so-
EMPORION publica de forma preferent les notícies que ens envien els organitzadors d’actes a: consellredaccio@emporion.org (recomanat màxim 30 paraules)
El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.
20 • Emporion • www.emporion.org
Emporion 100 anys (1915-2015)
CINEMA MONTGRÍ Informació pel·lícules
SETEMBRE 2016
Per saber dates i horaris, vegeu: PROGRAMACIÓ CINEMA
LA BELLE SAISON (Cine Club) V.O. EDAT 16 anys
GÈNERE Comèdia romàntica
DURACIÓ 105 min
DIRECTOR Catherine Corsini INTÈRPRETS Cécile de France, Izïa Higelin, Noémie Lvovsky, Kévin Azaïs, Laetitia Dosch, Benjamin Bellecour, Eloïse Genet, Patrice Tepasso França 2015 Una pel·lícula honesta, pot ser fins i tot necessària, que explora les contradiccions d'aquestes violentes militants sense partit ... però amb tota la vida per explorar.
HELLO, MY NAME IS DORIS EDAT Apta
GÈNERE Comèdia
DURACIÓ min
DIRECTOR Michael Showalter INTÈRPRETS Sally Field, Max Greenfield, Beth Behrs, Wendi McLendon-Covey, Stephen Root, Elizabeth Reaser, Isabella Acres. SINOPSI Un seminari d'autoajuda inspira Doris, una dona que ja ha complert els seixanta, a perseguir romànticament al seu jove i nou company de treball. Una comèdia divertida, entretinguda i, de vegades, emocionant. Sally Field s’encarrega de liderar-la amb una interpretació principal hàbil i controlada que genera tantes rialles com simpaties. Una pel·lícula que demostra que mai és massa tard per madurar.
Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 21
22 • Emporion • www.emporion.org
Emporion 100 anys (1915-2015)
Pel·licula del mes: CAFÉ SOCIETY Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 23
Edita Associació Emporion
Socis Fundadors
Consell de redacció
Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent Plàcid Busquets
Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Anna M. Mercader Cels Sais Enric Torrent Josep Martinoy Plàcid Busquets
Jordi Bellapart - President Anna M. Mercader - Secretari Plàcid Busquets - Edició, disseny i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts