118 octubre 16

PERIÒDIC DIGITAL, TERCERA ÈPOCA

Nº 118 OCTUBRE 2016

• Els col·lapses de Torroella • Florència • El Daró i l'aigua de la Bisbal • Ponç Pons i la seva poesia sapiencial • Memòria de la gent – Jaume Fonquerna • L'Obrador • El "Capitan Trueno" ha quedat orfe • La diada de Catalunya a Salt • Quan podrem viure en català?

Editorial Els col·lapses de Torroella

• Una obra mestra, a tall d'exemple • M'estic fent gran • L'arraconament de les humanitats • Exercicis de català 25 • El Menú d'en Martí • Gotes d'humor • Notícies • Cinema i espectacles

La carretera identificada com a C-31 és la que ens porta a Torroella des de la sortida de l’autopista A-7, a Massanet de la Selva. Convertida en autovia fins a Palafrugell, per la banda nord ens hi porta des de Figueres. Té dos vials d’excel·lent diseny, per alguns fins i tot massa, i és una carretera important que pretén ser la carretera d’accés a la Costa Brava i en realitat ja la fa, aquesta funció.

Però d’aquest -diguem-ne important- vial, en falta un tros: la travessera de Torroella.

La teòricament important C-31, a Torroella queda tallada ja que només és el costat dret del Passeig de Catalunya en direcció Nord (l’altre costat és municipal) i com es pot suposar, encara que es traguessin els aparcaments, dos camions grans no tenen espai suficient per creuar-se (si només s’utilitzés el que pertany a Carreteres). És còmode i fàcil arribar fins a les entrades de Torroella per la C-31, el vial de la Costa Brava, però uns quilòmetres abans d’arribar-hi tot es col·lapse. La carretera no existeix.

Quan es varen fer els accessos a la Costa Brava, als anys setanta, els accessos més directes al nostre municipi, tant venint de Verges com de Parlavà, no es varen actualitzar. Continuen sent vials de sis metres d’amplada sense els necessaris vorals, amb els perills que això comporta. Cada any tenim exemples d’accidents.

De l’esperada variant de Torroella, que en realitat seria la carretera que ara no tenim, ja fa deu anys que no se’n parla: des que es va presentar el projecte d’impacte ambiental. Hi podria haver solucions locals de col·laboració Generalitat-Ajuntament, però fins avui ningú no ho ha intentat seriosament, tot i que estan grafiades en el Pla General d’Urbanisme de la Vila.

Sembla que el nou Ajuntament està intentant moure alguna cosa. No sabem quin serà el resultat.

Avui és fàcil trobar excuses: no hi ha diners. Però en el cas que no es cerquin solucions i tots no ens hi involucrem, sortint al carrer si cal, tenim col·lapse per anys.

2 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Florència Joan Surroca i Sens

En un article que vaig escriure l’any 2009, publicat aquí mateix, comentava que la principal preocupació de l’alcalde de Florència és evitar l’afluència de turistes. Sento disgustar l’alcalde florentí perquè estic fent les maletes per tornar a assaborir els racons de la ciutat dels Mèdici.

Aquest viatge, però, el faig gairebé exclusivament per posar-me davant les pintures del Trecento i Quattrocento. La culpa és d’en Narcís Comadira, que el mes de maig va publicar un deliciós article sobre Piero della Francesca amb motiu de la celebració dels sis-cents anys del seu naixement. Aquell escrit em va provocar un veritable atac d’enyorança dels meus estimats pintors florentins i sienesos. Després de pocs minuts, el temps just d’engrescar la persona amb qui he viatjat sempre, vaig decidir curar-me del mal d’aflicció.

Malgrat les opinions negatives sobre viatjar per part d’il·lustres personatges, encara que Kant no es mogués mai de Königsberg o de saber la sentència de Blaise Pascal: “L’única causa de la infelicitat de l’home és que no sap quedar-se tranquil·lament en una habitació”, he viatjat amb plaer i seguiria fentho molt més si les circumstàncies m’ho permetessin. Alguns escrits crítics amb el turisme no poden evitar un tuf d’elitisme i és que quan les masses viatgen les elits es queden a casa. És ben cert que fa unes dècades es visitaven els museus i els edificis singulars sense cues, ni empentes, ni mòbils que ara sonen sense treva, ni pals de selfies amenaçadors... no obstant tot això, considero una mostra de desconsideració pensar que el món s’ha fet per a nosaltres sols i els altres no tenen el mateix dret que nosaltres per viatjar on els plagui.

El meu dilema, de si viatjar o no, únicament se’m presenta quan valoro la quantitat de temps que requereix la preparació, l’execució i l’ordenació que cal a l’arribada en una època de la vida en què el temps és un bé preciós. Sempre em pesa més el platet de la balança on col·loco el que aprenc d’altres cultures, el que admiro de la gent que aleatòriament em trobo, les converses amb els autòctons que em convencen que la humanitat és sempre una i la possibilitat innegable d’estimar un lloc pel sol fet d’haver-lo trepitjat. Estic convençut que els contactes que establim gràcies a un viatge fan més per la pau que tots els discursos teòrics. El mal no està en el viatge en si mateix, ni en la massificació. Allò perniciós és la pressa perquè el viatge, que és moviment, requereix calma per descobrir.

Confesso que és en aquesta nostra Mediterrània on gaudeixo més i, si haig de prioritzar un parell de llocs, sempre serà la Grècia de Pèricles i la Toscana. ¡Quina raó tenia l’humanista i poeta Angelo Poliziano quan proclamava que en el Quattrocento Florència se sentia la nova Atenes! El cos humà es representa amb tota la seva bellesa perquè en ell volen descobrir-hi, alhora, la bellesa de la natura i la de l’esperit. Qui millor ho sap descriure és Leonardo da Vinci en el seu Trattato: “El bon pintor ha de pintar principalment dues coses: l’home i les idees de la ment de l’home.”

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 3

El Daró i l'aigua de la Bisbal Albert Llausàs i Pascual

Aquest estiu la Bisbal d'Empordà i la veïna Forallac han viscut una situació d'emergència en relació amb l'aigua de boca. A principis d'agost l'empresa concessionària del servei va detectar que la que brollava de l'aixeta contenia una quantitat de contaminants per sobre del límit legal.

Es tractava, en concret, de dos herbicides emprats habitualment en agricultura. L'aigua contaminada amb aquests components provenia de les extraccions fetes als pous de la zona de Castell d'Empordà, que punxen l'aqüífer del Daró i que són la principal font de subministrament dels nuclis propers. Aquesta situació va forçar els ajuntaments a emetre un ban on es recomanava a la població no fer ús de l'aigua de la xarxa per al consum directe ni per cuinar. La situació va aixecar força rebombori, la premsa en va anar plena i algunes empreses van aprofitar l'alarma per fer publicitat dels seus sistemes domèstics de tractament d'aigua.

Durant els dies de desconcert es van proposar dues solucions, l'una a curt termini i l'altra per solucionar els problemes d'abastament de la zona a llarg termini de manera "definitiva", en paraules del director de l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA). Com a solució immediata, s'optà per fer portar de Bèlgica dos filtres de carbó actiu, que permeten purificar l'aigua extreta. Van estar instal·lats vora tres setmanes després de detectar-se el problema. A llarg termini sembla generar consens la solució basada en la importació d'aigua. Des de l'any 2007, tant la Bisbal com altres pobles de la seva rodalia barregen l'aigua que extreuen dels aqüífers del Daró i el Rissec a través de pous propis amb aigua provinent d'un pou ubicat a Fontanilles, expressament construït per a aquesta finalitat. La incorporació d'aquesta font responia a l'excés de contaminació per nitrats de les aigües dels aqüífers locals, una problemàtica que s'arrossegava de feia anys. Ara que s'ha detectat una concentració excessiva d'un altre contaminant d'origen humà, la idea és incrementar l'aportació de l'aqüífer del Ter, des de Fontanilles o obrint-hi noves captacions, per dissoldre 4 • Emporion • www.emporion.org

encara més la contaminació i tornar a fer l'aigua plenament potable.

El debat se circumscriu, doncs, dins un marc limitat per l'adopció incremental de mesures tecnològiques i basades en la importació de recursos, tot ignorant les causes últimes de la contaminació i sense plantejar-se fer-hi front. És necessari un marc de debat molt més ampli, que reculli els principis de la sostenibilitat.

Pou CastellCal deixar d'ignorar que tant la contaminació per nitrats que va fer necessària la construcció d'un pou amb estació potabilitzadora a Fontanilles, com la contaminació recent per herbicides provenen de les activitats de pagès. Més en concret, d'unes activitats de pagès que s'han anat intensificant i industrialitzant al llarg dels anys. I en són responsables perquè existeix una legislació que les deslliga de la incidència ambiental. Aquesta legislació permet, en primer lloc, seguir tenint granges i abocant purins en una zona oficialment declarada sensible als nitrats, fins al punt de provocar la contaminació dels aqüífers des dels quals s'abasteix la població. En segon lloc, aquesta legislació no preveu límits específics en zones de captació d'aigua per minimitzar l'intensiu ús que s'hi fa de plaguicides. Finalment, la mateixa legislació que zelosament impedeix l'extracció de recursos hídrics superficials, directament dels rius, és permissiva amb el bombeig des de les masses subterrànies, potser perquè els impactes no són tan cridaners a ulls de la ciutadania. Apuntar que la responsabilitat dels episodis de contaminació és de la pagesia no és culpar el sector del que ha passat: pagesos i pageses han fet simplement allò que els estava permès per tal de dur a terme la seva activitat amb el màxim benefici. Però reconèixer l'agent que origina un problema és útil si és que realment volem trobar-hi una solució eficaç, i no només reaccionar amb esverament a cada nou ensurt. Totes les propostes plantejades públicament fins al moment van en la direcció de carregar els costos de netejar l'aigua als milers de víctimes del problema i, solidàriaEmporion 100 anys (1915-2015)

ment, al conjunt de la societat que finança l'ACA, no al grapat d'empreses agràries i a la connivent administració responsable de la contaminació.

La solució real dels problemes de subministrament d'aigua a la Bisbal i rodalia passa per anar a l'arrel del problema i no mirar només al final de la canonada. Cal recuperar la qualitat dels recursos locals, més que suficients en quantitat per abastir la població i que encara en sobri per a la irrigació de terres agrícoles, sense haver de dependre de recursos externs.

La clau per assolir aquesta fita és la restauració ambiental del riu Daró, greument sobreexplotat i malmès.

Bisbal2Malgrat la diferenciació que la legislació fa entre aigües superficials i subterrànies, en realitat aquests dos sistemes estan íntimament connectats. Tret dels esporàdics episodis de pluges intenses que provoquen daronades, un riu amb les característiques del Daró només portarà aigua de manera regular, encara que no plogui durant setmanes, quan els seus aqüífers estiguin carregats, com una esponja sobresaturada. En els anys bons, quan la tardor i l'hivern han portat pluges, el Daró pot baixar amb un cabal modest durant mesos, i és natural que s'assequi unes setmanes durant el període d'estiatge, quan flora i fauna han de cercar refugi a les basses que s'hi mantenen. Actualment, però, estem acostumats que a la primavera, quan la pagesia comença a bombar, el cabal s'estronqui sobtadament, indicant la depleció de la capa freàtica. Ara estem en un període dolent, en el sentit que fa més d'un any que la conca del Daró pateix una sequera meteorològica molt intensa, els registres pluviomètrics han estat minsos, molt per sota la mitjana històrica. En tota la tardor i l'hivern passats el Daró no va arribar a portar aigua de manera regular.

Malgrat l'evident dèficit acumulat en la recàrrega de les aigües subterrànies, aquest estiu passat el conreu dominant a les planes que voregen el Daró ha estat, un cop més, el blat de moro, una planta tropical amb grans requeriments hídrics que han estat satisfets, com sempre, a base d'extreure aigua dels pous, sense cap control. Els resultats són evidents per a tothom que faci una passejada tota vora de riu: sorres i graves, vegetació morta, esquelets de peixos on hauria d'haver-hi basses, i només certa verdor al llarg dels escassos 200 metres posteriors al punt des d'on la depuradora de la Bisbal aboca aigües regenerades a la llera. Més enllà l'aigua es fon. Els aqüífers han quedat tan disminuïts que no és sorprenent que la infiltració d'herbicides, que en condicions normals quedaria dissolta, generi concentracions que posen en risc la salut de les persones.

En aquest context, quin sentit té, ara, investigar des de quina parcel·la en

Emporion 100 anys (1915-2015)

concret provenien els pesticides si no és per desviar l'atenció de la negligència de les administracions i carregar les culpes, injustament, sobre una persona en concret, sobre un cap de turc?

No és normal que en un context de canvi climàtic, que tot indica que està fent les sequeres cada cop més freqüents a l'entorn Mediterrani, davant un riu que agonitza i unes aigües subterrànies contaminades, en lloc de replantejar-nos el model gestió dels recursos hídrics i dels ecosistemes fluvials, el que s'estigui proposant sigui mirar cap a una altra banda, la instal·lació de filtres de carbó actiu, posar canonades per portar aigua tractada des d'una conca del Ter que prou problemes té o crear perímetres al voltant dels pous on no es pugui ruixar. Aquestes possibilitats allunyen cada cop més la zona de la Bisbal dels principis del desenvolupament sostenible i de la nova cultura de l'aigua que tant diem anhelar des de les comarques gironines i, en particular, des dels pobles de les ribes del Ter. És imprescindible que, abans de recórrer a "solucions" desesperades (encara que molt lucratives per alguns interessos), s'estableixin quines han de ser les prioritats de la societat en l'ús de l'aigua que decidim extreure del medi natural, ajustar la irrigació agrícola a les possibilitats que permetin les condicions meteorològiques i als cabals de cada temporada i determinar amb justícia qui ha d'assumir els costos (econòmics, ambientals i socials) derivats de la insostenible situació actual.

Emporion • www.emporion.org • 5

Ponç Pons i la seva poesia sapiencial Adrià Arboix

“Cerc en la Literatura sentit i veritat” Ponç Pons (1956) Nascut a Alaior, Menorca (1956), Ponç Pons és professor de llengua i literatura. La seva obra poètica figura a les més importants antologies i ha estat traduïda a diverses llengües. Acaba d’obtenir el premi Miquel de Palol 2015 pel seu poemari “Camp de Bard”. Havia guanyat abans el premi Ciutat de Palma, la Viola d’Or als JocsFlorals, el premi de la Crítica Serra d’Or, el premi Carles Riba i el premi Nacional de la Crítica de l’Associació d’escriptors, entre d’altres distincions.

L’any 2014 Ponç Pons va publicar, en la col·lecció “Poesia dels Quaderns Crema”, un original poemari titulat “El rastre blau de les formigues” on exposa i sintetitza pensaments i raonaments en forma de sentències breus i aforismes, més que no pas poemes convencionals, relacionats sempre amb la seva pròpia manera d’interpretar molts aspectes de la vida.

Poesia sapiencial, sublim i filosòfica, on s’entreveu una peculiar visió del món i on queda reflectida tota una escala de valors.

El poeta es considera un autor amb compromís i ho comenta: “Ser un autor compromès, d’acord, però no amb cap partit polític”. La seva visió lúcida i crítica la veiem quan diu: “Tot degenera i ho acaben desvirtuant.

L’Evangeli al Vaticà, el marxisme als gulags i la democràcia espanyola al Congrés dels Diputats”.

El seu gran amor per als llibres i la poesia és irrefutable. Una passió però també un refugi. I ho expressa clarament quan diu: “Jo sóc jo i la meva biblioteca” i “La poesia és més important que els poetes” i “Tornar cansat de misèries al refugi solitari de la lectura. Aprendre a conviure amb serps”. Perquè, ell creu que “El millor lloc del món és un bon llibre”, malgrat que és plenament conscient que “Un llibre també depèn de la qualitat del lector”.

El crític literari Joan Josep Isern remarca que en l’obra de Ponç Pons hi trobes Spinoza, Steiner, Chatwin, Shakespeare, Llull, Txèkhov, Dante, Cervantes, Homer, Giono, Lobo Antunes, Montaigne, Wittgenstein, Walser o el seu estimadíssim Fernando Pessoa.

6 • Emporion • www.emporion.org

La paradoxa de la incomunicació actual malgrat l’avenç insultant de les noves tecnologies no el deixa indiferent i críticament sentencia: “Com una plaga, la gent no parla pel mòbil, sinó amb el mòbil”.

Com a professor de llengua i literatura, és també molt crític quan comenta: “Qualitat d’ensenyança. L’únic Homer que coneixen és Homer Simpson”. Però també és un entusiasta de la seva feina: “Hi ha moltes teories pedagògiques, però l’única que funciona de veritat és estimar-te els alumnes”.

Recomana: “No deixar que cap elogi et faci tornar vanitós ni cap atac, depressiu” i ressalta la importància i transcendència de “Ser rics dels llibres que hem llegit i les persones que hem estimat”.

També aconsella textualment: “Deixa de banda els que et volen mediocritzar i fes-te enfora dels depredadors. Guia i models a seguir, respecta sempre els teus mestres i si has de competir que sigui amb els més grans”.

La seva recepta de vida es basa en dos factors: “L’austeritat com a símbol de llibertat. La bondat com a forma natural de vida”.

Apartat voluntàriament de la majoria dels actes socials que considera superflus, Ponç Pons referma sense fer-ne escarafalls que: “No m’interessa el món literari ni la vida social”. Finalment, considera que: “Tenir temps i salut per poder fer el que ens agrada és la riquesa més gran del món”.

Referències bibliogràfiques 1.

Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. Poesia dels Quaderns Crema. Barcelona 2014.

2.

Ponç Pons. Camp de Bard. Proa. Barcelona 2015.

3.

Ponç Pons. Dillatari. Quaderns Crema, Barcelona 2005.

4.

Joan Josep Isern. Els dies escrits del poeta Ponç Pons. http://www.vilaweb.cat/noticia/4201495/20140704/dies-escritspoeta-ponc-pons.html Emporion 100 anys (1915-2015)

L'arraconament de les humanitats Josep Torroella

Vaig cursar el batxillerat al llarg dels anys seixanta. Atès que a l’Acadèmia del senyor Pujol només s’impartia el batxillerat superior de ciències, jo vaig estudiar aquesta modalitat, per bé que tenia més tirada a les lletres. Al llarg de sis cursos vaig aprendre, entre altres coses, una mica d’història, llengua i cultura llatina, filosofia i literatura (espanyola, naturalment); fins i tot un xic d’història de l’art i de literatura francesa, aquesta com a complement de la llengua estrangera, que llavors era la de Victor Hugo. Quan vaig començar a exercir la docència, durant alguns cursos vaig impartir gairebé totes aquestes matèries. Finalment em vaig dedicar a ensenyar Història, el que havia estudiat a la universitat. Als anys finals del franquisme i de la Guerra Freda l’estudi de la Història encara tenia un cert prestigi.

Al llarg de la meva docència, més d’un cop algun alumne em va preguntar per a què servia la Història. Ignoro si als meus companys que ensenyaven matemàtiques, ciències naturals o anglès, posem per cas, els van fer mai aquesta pregunta. Em temo que no. Bona part dels alumnes tenen molt clar que hi ha assignatures útils i assignatures no tan útils, per no dir gens. Els més llestos arriben sols a aquesta conclusió, però sovint són els pares els que han dipositat la llavor d’aquesta idea en la ment de llurs fills; són ells que els diuen cop i recop “això no té futur”; o, pitjor encara, “això no serveix per a res”. Les matèries que jo ensenyava pertanyien totes al segon grup, la qual cosa a vegades em feia tenir mala consciència. I això que mai vaig obligar els meus alumnes a aprendre de cor els reis visigots!

D’un temps ençà apareixen de tant en tant a la premsa quotidiana articles sobre la crisi de les Humanitats en la nostra societat. L’autor a vegades defensa i altres critica l’estudi imposat d’aquesta mena de disciplines. L’ últim atac que he llegit contra les Humanitats prové d’un tal Roger Schank (Nova York, 1946). Schank, especialista en intel·ligència artificial i psicologia, ha exercit la docència universitària durant molts anys i qüestiona el sistema educatiu actual. Entre altres coses, afirma que estudiar als instituts l’obra de Cervantes o de Shakespeare no serveix absolutament de res (naturalment, deu pensar el mateix de l’obra de Descartes o Goya). És perdre el temps, no ajuda gens en la vida, diu. Els alumnes, segons Schank, han d’aprendre a programar i a buscar feina.

Així doncs, no sols molts polítics han agafat aversió a les Humanitats; també li tenen “mania” alguns membres dels claustres universitaris de més prestigi.

De debò només s’han d’ estudiar coses útils? No hi estic d’acord. En primer lloc, hauríem de definir el concepte útil; en un sentit molt ampli, tot és útil en un moment determinat de la vida. Quant a les coses o assignatures inútils, francament no crec que n’ hi hagi cap. Fins i tot saber una mica d’ història sagrada i de mitologia clàssica és útil. Com, si no, hom

Emporion 100 anys (1915-2015)

pot entendre bona part de l’art occidental fins al segle de les llums? S’ ha de formar l’alumne d’una manera integral. Un cirurgià o un enginyer, posem per cas, han de ser capaços d’apreciar la bellesa d’un poema de Pesoa o Kavafis, d’un quadre de Velázquez o d’una simfonia de Mozart.

En la nostra societat només interessa allò que té un rendiment mercantil, que proporciona beneficis ràpids, immediats, i les lletres, evidentment, ni donen beneficis a curt termini ni aquests són d’ordre material. L’ estudi de les Humanitat enriqueix l’esperit, però avui dia aquesta mena de riquesa intangible interessa a ben poca gent. Interessa més l’altra, la material. Hi hagué un temps en què un hom se sentia una mica cofoi de dir que era llicenciat en filosofia, història o filologia clàssica o romànica, posem per cas. Ara, les persones que tenen alguna d’aquestes titulacions, i altres similars, més aviat s’amaguen de fer-les públiques. No fos cas que algú els pregunti, amb un to de befa, “i això per a què serveix?”, i llavors se sentin com una peça de museu.

Números, símbols, ciència, tecnologia... Sí, molt bé, tot això és necessari en el món actual. Però també raonament i sentiments, que al capdavall és el que ens fa humans. A Austzwich i la resta dels camps d’extermini nazis els filòsofs, escriptors i historiadors eren enviats de seguida a les càmeres de gas. Pertanyien a la mateixa categoria que els malalts, els vells, les criatures i les dones embarassades. Eren considerats no útils. En els camps de la mort era més útil un electricista, un lampista o un comptable que no pas un filòsof o un poeta. Ho explica Primo Levi a Si això és un home, si no vaig errat. Primo Levi, “ciutadà italià de raça jueva”, va sobreviure a un camp de treball nazi en part gràcies a la sort i en part perquè era químic. Els químics eren molt sol·licitats en els lagers del Tercer Reich.

La gent de lletres, en canvi, hi era menyspreada, ràpidament eliminada.

Algú desitja que hom pugui establir alguna mena de comparança entre la nostra societat i aquells sinistres indrets?

La societat necessita tècnics, metges, arquitectes, programadors, físics nuclears.... Però també persones que ens ensenyin a pensar, a observar un quadre, a escriure amb correcció i comprendre un text, a apreciar la bellesa d’un poema, persones que ens expliquin d’on venen les paraules i moltes altres coses. Gent, ras i curt, que ens faci pensar, somiar, imaginar... Si no, cada dia que passi ens deshumanitzarem una mica més. No oblidem que la història, la filosofia, l’art, la llengua i la literatura són el pilar central, la jàssera sobre la que descansa la nostra civilització.

M’agradaria afegir que les Humanitats ens poden ajudar a ésser millors, més ètics, però me’n guardaré prou de fer-ho. No fos cas que algú em recordés que alguns criminals nazis gaudien d’allò més escoltant Wagner i fins llegint Goethe.

Emporion • www.emporion.org • 7

Memòria de la gent Jaume Fonquerna Jaume Bassa Pasqual

Jaume Fonquerna i Boix.

Maleïda guerra!

Fa uns dies, no gaires, em trucà a casa un home que per la veu semblava d’edat avançada i em digué: - He llegit l’article que heu publicat al Llibre de la Festa, hi parleu d’en Pey. Era el meu oncle. Pey era el motiu de la família, ell es deia Joan Fonquerna i Serra.

Qui em parlava de l’altra banda de línia era en Jaume Fonquerna i Boix, em va dir que vivia a Palafrugell, que tenia 89 anys.

Al cap d’un parell de dies el vaig anar a veure a casa seva, a la carretera de Palamós.

A la façana veig un rètol: Taller Fonquerna. Pujo al pis. Em rep la seva dona, és de Torroella, la conec molt bé, és la Maria Pou de ca l’Establera (abans tothom tenia motiu). A ell se’l veu enèrgic i amb el cap molt clar, el cos atropellat pels anys, va en cadira de rodes. Té el seu discurs a punt, unes llibretes, unes capses, tot molt ordenat.

- L’avi es deia Jaume Fonquerna, sense t al mig. Va tenir tres fills, per ordre d’edat, Joan (1890), Margarida (1895) i Josep (1900). Aquest es va casar amb una dona de Pals i va anar-hi a viure, era el meu pare, els altres dos eren solters i vivien a la casa de la família Pey, a Torroella. Per això a en Joan li deien en Pey. M’assenyala un quadre penjat a la paret, un dibuix de José Ma. Mascort d’un personatge elegant, que fuma amb pipa. És el tiu Joan.

8 • Emporion • www.emporion.org

- En Joan treballava per a la família Mercader i Mascort, amos del cine, teatre i cafè del Centro. Ell s’ocupava del bon funcionament de les instal·lacions, calefacció, butaques, decorats, quadres del cine i se’l considerava molt pròxim als propietaris. Un dia de 1936, quan manava el Comitè, el Borni trucà a la porta, anava amb altres, li digué que baixés i els acompanyés. La tia Margarida es va vestir i els seguí, ella ens explicà després el que havia passat. Pujaren pel carrer Vermell (Gimeno) fins al carrer del Mar, giraren cap al Palau Robert i en ser al carrer de l’Església en Joan es posà a córrer passeig de l’Església amunt. El van atrapar al portal de Santa Caterina i pum, pum, va caure mort. La tia anà a peu a Pals, de nit, hi arribà per allà a les 3 o les 5 de la matinada i ho explicà tot al seu germà, el meu pare.

El pare, Josep Fonquerna i Serra, era del Comitè de Pals, anà a Torroella, li ho van confirmar, l’havien enterrat al nínxol familiar del cementiri, registrat amb el número 241/1, encara ara el podeu veure. L’any 1940 es va construir en aquest cementiri una mena de cripta on enterraren els caiguts a la guerra, cadascun en un forat, però al cap d’un temps aquell espai s’inundava, els posaren en nínxols, el seu és el 105/2. Aquí acaba la història d’en Joan.

Jo li comento que l’assassinat d’en Pey el vaig saber llegint les memòries del mestre Dabau. També li dic que en un llibre sobre els exiliats he llegit que l’any 1954 es formà Consell de Guerra contra un milicià tornat de França, Josep Marull, acusat d’haver executat Joan Fonquerna l’octubre del 1936. I que fins ara jo no havia pogut identificar qui era aquest Fonquerna ni sospitar que es tractés del Pey citat per Dabau.

També m’estranyava una cosa: a la llista de torroellencs executats pels vencedors hi figura un Josep Fonquerna, resident a Pals. Ara ho començo d’entendre, aquest i en Pey eren germans!

- Ara et parlaré del pare. Feia de pagès. L’any 1921 va anar a fer el servei militar a les Canàries i al Marroc. En tornà amb aquesta medalla (me la Emporion 100 anys (1915-2015)

mostra, la guarda en una capseta). Es casà a Pals amb Francesca Boix (m’ensenya el DNI), potser la vas conèixer, després de la guerra va ser molts anys taquillera del Centro, a Torroella. (Li dic: “I tant que la vaig conèixer!”)

L’any 1936 el pare era regidor, secretari del jutjat, membre del Comitè per la UGT. Els van acusar d’haver mort el capellà, però és fals, el van dur al seu poble, Arenys de Munt, i tornà després de la guerra, ell va batejar la meva filla gran. Igual van fer amb els altres capellans.

El pare va fer la guerra des que van mobilitzar la seva lleva fins al març de 1939, quan, sent a Hostoles, decidí tornar cap a casa. Anà d’Olot a Pals a peu. Al cap de quinze dies va venir la Guàrdia Civil, a les 6 de la tarda, i se’l van endur a la caserna, ja no l’hem vist més.

El van dur a Girona. La mare anava cada setmana a recollir la roba bruta i portar-hi la neta. Un dia hi anava amb una altra dona, els van dir que ja s’ho podien emportar tot, matalàs i tot si volien, que havien marxat aquella matinada, 12 d’agost de 1939.

En Jaume Fonquerna treu d’una capseta una beina de bala de fusell i uns cordills gruixuts nuats.

- La mare i l’altra dona van córrer cap a la paret del cementiri, sabien que els afusellaven allà. Ja feia tres hores que els havien executat. Ella va collir aquesta beina i aquest llibant que els lligava, els amarraven de dos en dos. Veus? Abans de separar-los el van tallar. Mira, encara s’hi veu una taca de sang...

A finals de 1978, per un decret llei de la Memòria Històrica, qui hagués estat perjudicat (vidus, vells, orfes) tindrien accés a pensió. La mare ho demanà, heus aquí el certificat de defunció del pare: hi consta “colapso cardíaco”. Anà al jutjat militar, li diuen que no hi ha papers, a Capitania de Barcelona, no hi ha antecedents... Ho aconsegueix el març de 1979.

Pals és dels pocs municipis de Catalunya que es prengueren seriosament la Memòria Històrica. L’any 2012 ho acordà el Ple de l’ajuntament, el febrer de 2013 es tirà endavant. Ara, en un jardinet, un distintiu d’acer inoxidable sobre una placa de ferro fa memòria dels noms dels quatre

Emporion 100 anys (1915-2015)

que foren executats, tots el 1939.

En Jaume em mostra unes llibretes gruixudes que recollí de casa seva quan deixà Torroella. En una d’elles, a la coberta, una etiqueta diu: “La Honradez Torroellense. Sociedad Cooperativa de Consumo y Crédito Mutuo. Libro de Compras.” És de l’any 1908. Va plena d’anotacions comptables amb la signatura del seu avi: “El Director, Jaume Fonquerna.”

Me n’ensenya un altre. És el Llibre d’Actes de la Sociedad de Socorros Mutuos - La Industria Oficial. En data 22 de febrer de 1920 és nomenat secretari el seu oncle Joan Fonquerna. L’any 1922 plega. Per què s’emportà el llibre a casa amb aquesta última anotació?...

No ens queda gaire temps. Li dic que encara no hem parlat d’ell. Som-hi: - Vaig néixer a Pals l’any 1927, vaig anar a estudi, em vaig sentir marcat per la història familiar. L’any 1942, amb la mare, jo tenia 15 anys, vam anar a Torroella, a la casa familiar on havia viscut el tiu Joan. Hi vaig ser fins als 25. Treballava de mecànic a can Pere Vert. Em va sortir una oferta de treball a Pals, més endavant una altra a Palafrugell. Al cap de 9 anys l’empresa, mal governada, començà a anar malament. Reduïren personal, van començar per dalt: “Vols plegar?”, em van dir, jo l’endemà al matí ja era fora. Em vaig establir, Taller Fonquerna, treballava sol, arreglava equips d’injecció dièsel. Hi ha molta ignorància, la base de l’èxit és saber fer un bon diagnòstic. I jo mantenia excel·lent relació amb tots els tallers, mai no els vaig fallar. (M’ho ha confirmat un vell client de Torroella, el qui fou taxista Joan Casademont.)

M’ensenya fotos de la família.

- L’any 1957 em vaig casar amb la Maria Pou, amb qui he compartit feliçment la meva vida. Hem tingut tres filles, Roser, Marta i Sílvia, i després van arribar els quatre néts, Adrià, Àlex, Sergi i Pau. M’acomiado, ha estat una tarda memorable.

Me’n vaig amb el cor encongit. És escruixidor, dos germans, a un el matà el Comitè antifeixista quan tenia 46 anys, a l’altre l’afusellà el règim franquista quan en tenia 39. Maleïda guerra!

Emporion • www.emporion.org • 9

L'Obrador Jordi Bellapart

Un col·lectiu jove que dona vida a un espai inutilitzat.

Fa uns mesos, a molta gent de Torroella se’ls va disparar l’alarma al conèixer la notícia que corria per la vila, de què uns joves havien ocupat l’edifici conegut fins aleshores com El Fronton, un gran immoble de Torroella que havia quedat deshabitat, del qual se’n sabia que s’havia proposat un projecte substitutori feia uns anys però que no havia prosperat i el vell edifici continuava en estat d’abandó incrementant-se així el seu deteriorament. Uns dies abans de la Festa Major d’aquest any, varem tenir l’oportunitat d’entrevistar-nos amb tres membres d’aquest col·lectiu que per molta gent serien “okupes” però que nosaltres preferim identificar-los com a membres d’un col·lectiu que ocupa un espai inutilitzat per fer-hi activitats diverses.

L’Eva Farreró, en Joan Miró i en Joan Pujades són tres membres del col·lectiu l’Obrador amb els quals establim la conversa en la qual indistintament intervenen els tres; L’Obrador és el nom que hem donat a l’edifici ocupat i també amb el que el col·lectiu ens identifiquem. Som gent jove, treballadors i estudiants encara que també hi ha gent més gran de quaranta i cinquanta anys.

A l’assemblea som unes trenta persones No formem part de cap grup organitzat superior encara que tenim afinitats amb altres grups. Som anticapitalistes i en aquests moments els nostres objectius es centren en cercar espais desocupats, per fer-hi activitats. Varem ocupar el Frontón partint de la idea compartida per molta gent de que a Torroella faltava un espai per al jovent.

I vareu elegir el Frontón, un edifici que per altra banda, estava ja ocupat per tres o quatre persones sense sostre que hi estan també aposentats.

Nosaltres cercàvem un edifici que no fos de particulars. D’algun banc o immobiliària i que complís condicions.

Aquest, de quin banc és? És d’una immobiliària que es diu Eliseda que pertany en un 51% al Banco Popular o al BBVA, ara tampoc n’estic segur... crec que és del Popular.

Una immobiliària vol dir que ho ha comprat o s’ho ha quedat per manca de pagament de l’antic propietari.

Em sembla que l’antic propietari per deutes amb el banc va entregar aquesta finca. Això devia ser el 2014 i nosaltres hi vam entrar el 16 de maig d’aquest any, ara fa tres mesos, però ja portàvem uns mesos fent feina: netejant, i arranjant coses. A dintre estava fet pols. I també plantejant el projecte.

Però quan vareu entrar, ja sabíeu de quin banc era. No vareu entrar de qualsevol manera.

Si, primer ens varem informar. No ens la varem jugar.

Vosaltres considereu aquesta ocupació un acte il·legal?

Segons la llei vigent ho és. Però nosaltres estem disposats a corre aquest risc. Però tot això ho considerem un acte tan legítim que supera la llei.

Queda superat per la rellevància de la necessitat. Si és legal o no, en definitiva, si hi ha un judici, ho dirà un jutge. Per a nosaltres és legítim convertir un espai així, abandonat, en un espai útil, amb vida.

Tinc entès que aquest espai ja havia estat reivindicat a l’Ajuntament abans de l’ocupació.

10 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

I tant, moltes vegades, ja fa temps. L’Ajuntament no en feia cas i l’espai s’estava degradant de mala manera. Si no ho fan ells, ho fem nosaltres.

L’antic equip de govern va enviar un informe a Eliseda, la immobiliària, dient que l’edifici arquitectònicament estava en molt mal estat i que s’havia dirigit a nosaltres dient que marxéssim. Sembla que ara el nou equip de govern té més una política de no intervenció però tampoc és que hi estiguin a favor. Realment la posició de l’altre alcalde era bastant bel·ligerant ja que va fer unes declaracions a Catalunya Informació, justament quan havia passat allò del banc expropiat de Gràcia, dient que havia vingut gent de fora a organitzar-ho. Que nosaltres érem gent molt maca però que seguint les orientacions de la gent de fora ens convertiríem en conflictius i fins i tot violents. Es va dirigir a Catalunya Ràdio sense haver tingut cap contacte amb nosaltres. En el primer ple que hi va haver varem llegir un manifest reclamant-li que si ens havia de dir alguna cosa ens ho digues primer a nosaltres personalment i no per ràdio i demanàvem que no intervinguessin, que ens deixessin en pau, bàsicament.

pai així n’hi ha de sobres. Aquí podem excitar consciències en la línia anticapitalista organitzats assembleàriament amb els joves del poble que estàvem farts d’estar al carrer. Si es fes petit l’obrador ens podríem plantejar una nova ocupació però de moment n’hi ha de sobres.

El banc no ha dit mai res?

I els diners d’on surten?

Aquesta és una finca amb varis edificis. Hi ha un procés judicial contra els sense sostre que els ordena el desallotjament de l’edifici. Segurament que aquesta ordre també ens afectarà a nosaltres.

Els que podem fer de la venda de begudes en un acte, per exemple. Som autogestionaris. No s’ha de lucrar ningú No tenir diners no ens preocupa massa. Amb mans i ganes pots arribar més lluny que amb diners. Per tenir mobiliari, per exemple, varem fer una crida a la gent. N’hem aconseguit més del que necessitem.

Teniu relació amb altres grups polítics del municipi.?

Hi ha gent de la CUP a l’Obrador, però a nivell personal. D’aquest o d’altres grups en poden venir a l’assemblea, però sempre a títol personal.

La vostra actuació s’acabarà aquí amb l’Obrador, o podrà ampliar-se a altres espais abandonats?

Hem fet aquesta ocupació per unes necessitats de Torroella. Amb un es-

Emporion 100 anys (1915-2015)

Parlem d’activitats. Quines activitats feu a l’Obrador?

Tenim activitats fixes que en podríem dir projectes: una biblioteca, un Obrador de poesia, tallers diversos com el de petanca amb els jubilats del Recer, taller de xarops (pinya de pi i cava de sauc), concurs d’allioli, en el qual hi varen participar sis o set famílies, xerrades sobre feminisme, cinema a la fresca a l’estiu, espais d’art com el que van organitzar els artistes de grup Buit.i d’altres. També hem organitzat jornades de treball en els quals s’ha pintat les façanes, arranjat el jardí. També fem activitats de cap de setmana i ara per la festa hem organitzat un esmorzar, actes musicals, una olimpíada de la terra. No volem que aquest actes es solapin als oficials de la Festa sinó que els complementin. Aquest any no han sortit als programes perquè ens ha agafat una mica tard.

L’entrevista donava per més però l’espai per publicar-la no. Els vaig donar les gràcies i els vaig desitjar sort. Dins meu vaig sentir l’angoixa de la realitat però volia esperonar-me amb l’esperança de què la nostra societat fos un dia capaç de conjuminar la revolta, la força, la il·lusió, la generositat d’aquests joves amb la absurditat i els egoismes i contradiccions del nostre món.

Emporion • www.emporion.org • 11

El "Capitan Trueno" ha quedat orfe Josep Fuster

El passat 17 d’agost, va morir als 85 anys a Barcelona, Victor Mora, escriptor i guionista de còmics o historietes il·lustrades. Segurament als joves, aquest nom no els hi sonarà de res; no passarà el mateix, amb els que vam viure la joventut entre la segona meitat dels anys cinquanta i els seixanta, o si dic que va ser el creador i guionista de les aventures d’El Capitán Trueno, un dels grans herois de les historietes il·lustrades d’aquella època. -Prefereixo anomenar-les així, que no pas còmicsVictor Mora, va néixer a Barcelona l’any 1931, i fou un dels més importants guionistes d’historietes il·lustrades dels nostres temps; autor de sèries de tant d’èxit com: El Capitán Trueno (1956), El Jabato (1958), El Corsario Verde (1960), etc., i també entre d’altres, de les novel·les: El cafè dels homes tristos, publicada el (1966), i guanyadora del premi Victor Català 1965, París flasch-back (1978), El tramvia blau (1985). etc. Al llarg de la seva dilatada trajectòria, Victor Mora va rebre diversos guardons, entre els que cal destacar: el de “Cavaller de l’Ordre de les Arts i les Lletres” atorgat pel govern francès l’any 1991, la Creu de Sant Jordi, el 1997, i el Gran Premi del saló del Còmic de l’any 1998.

En aquestes quatre línies, farem tan sols una petita ressenya de les historietes il·lustrades delCapitán Trueno, les més populars i les que més bé conec.

Les historietes, es van començar a publicar l’any 1956, i es convertiren ràpidament en un fenomen editorial sense precedents, fent dels seus protagonistes, uns dels grans herois dels joves de l’època. Recordo que quan tenia tretze o catorze anys, els dimecres a migdia desprès de sortir de l’escola, em donaven poc més d’una pesseta, i en faltaven cames per anar corrent a ca “l’Evaristo” a comprar el quadernet de l’aventura setmanal del Capitán Trueno, que el meu pare s’esperava tant com jo. Des de llavors, l’obra ha continuat present ininterrompudament a les llibreries en diferents edicions i col·leccions.

Tot i que l’autor mai va indicar d’on era exactament el personatge, alguns indicis i referències fan suposar que Mora, podria haver-se inspirat en el comte Hug IV d’Empúries. Així doncs, aquest cavaller de ficció, nascut als voltant de l’any 1162, podíem dir que era català i més concretament empordanès.

La seva vida, ideals i aventures, sempre he cregut que tenen una vaga reminiscència amb les del Quixot. El Capitá, com si fos un desheretat, fuig de les comoditats i el benestar d’una vida tranquil·la i sedentària, i fa camí a cavall, intentant defensar tota causa justa; lliberta als esclaus, fa que es revoltin els subjugats, i arrisca molt sovint la vida, lluitant contra tota forma de tirania o opressió; és un idealista, que per damunt de tot creu en la llibertat, la justícia, i en els valors de les persones.

Podríem dir que les primeres aventures, comencen quan ell i els seus amics decideixen anar a Terra Santa per lluitar en la tercera croada a les 12 • Emporion • www.emporion.org

ordres de Ricard Cor de Lleó; posteriors aventures els portaran a Palestina, el Tibet, la Xina, Egipte, etc., i es creuaran amb personatges reals i de ficció tan diversos com Gengis Khan, el Dalai Lama, Saladí, Diego de Rivera, Ragnar Loghbroth, -pare de Sigrid- o el Mag Morgano, que li oferirà un dels seus millors invents: un globus aerostàtic, que permetrà al Capitán emprendre aventures en escenaris molt llunyans. És inevitable, que el tarannà d’alguns dels seus inseparables amics, em tornin a recordar a altres coneguts personatges del Quixot.

En Goliat, també anomenat “Cascanueces”, un gegant bonàs i golafre, que només pensa en menjar, i sempre que la situació ho aconsella, a repartir “llenya” amb el seu descomunal garrot”Toma-toma”; podria ser molt bé el Sancho Panza de les aventures de Trueno.

Crispín, el més jove de tots, és el fill del comte de Normandia, gran amic del Capitán; la seva mare abans de morir, encomana la custòdia del nen a Trueno, que amb els anys, es convertirà en el seu fidel escuder.

Sigrid, la dama del Capitán, amb la qui manté un amor quasi platònic, no estan casats, comparteixen moltes aventures, s’estimen i conviuen junts, però sense fer vida marital. No recordo haver vist mai en cap historieta, que ni tan sols es fessin un petó de comiat. Podria ser l’especial Dulcinea de la sèrie.

A la dècada dels seixanta, els elements de diversió eren pocs i controlats; la tecnologia, comparada amb la d’ara era molt elemental, a nivell popular es desconeixia l’electrònica, i la televisió començava a implantar-se tímidament. Les aventures d’El Capitán Trueno, van representar un element afegit als pocs entreteniments que tenia el jovent de l’època. Amb un tiratge setmanal que superava els 300.000 exemplars, va contribuir a que molta gent, -entre els que m’hi compto- passéssim unes estones molt agradables fent volar la imaginació en aquell món de fantasia medieval.

Crec de justícia, que els que vam gaudir de les extraordinàries aventures del Capitán Trueno i els seus companys, rendim un modest homenatge al seu creador, ara que ha anat a reunir-se definitivament amb ells, per emprendre la que serà la última i definitiva aventura.

Gràcies Victor Mora, allà on siguis, continua lluitant amb els mateixos ideals que sempre van guiar als teus herois.

Escrivint sobre el creador del Capitán Trueno, seria un tant injust, no recordar i fer un reconeixement, a una altre persona que també fou peça clau en l’èxit de la sèrie: l’encarregada de modelar els cossos, i donar vida sobre el paper a aquells herois, em refereixo a l’extraordinari dibuixant, en Miguel Ambrosio “Ambrós” (1913-1992).

Els dos, juntament amb els fills que vau crear, heu entrat molt merescudament al restringit club dels immortals.

Emporion 100 anys (1915-2015)

La diada de Catalunya a Salt Escrit per Santi Sató Voldria començar aquest aquet article amb una vivència personal: He estat per primer cop a una població catalana que desconeixia, SALT. I creieu-me si dic que m’ha agradat la FESTA en més d’un quilòmetre del Passeig dels països Catalans de Salt.

Tant com em va agradar la capçalera d’ EL PUNT AVUI del especial del 11 de setembre - confesso que molt- on amb una grafia molt especial ens informava a tots els catalans que estàvem “A UN PAM de la INDEPENDÈNCIA”. Les unitats bàsiques catalanes antigues per mesurar la longitud eren la cana. Faina i el pam, amb variacions que no es poden considerar substancials: a Barcelona: 1 cana = 2 alnes, 1 alna = 4 pams , 1 pam = 0,194 metres. Avui encara considerem que un pam son 20 centímetres. Però no em consola utilitzar una mida de longitud,en un moment en que la més necessària seria una mesura de temps,ni un punt en una cartolina rodona!

sortí destrossada i amb el futur hipotecat! I que encara dura!

No veuré una Catalunya plena lliure i independent?

Una Catalunya, com aquella, que fou capaç de donar acolliment a milers de refugiats d’altres comunitats, avui plenament integrats.

Aquella Catalunya que avui parla i que cal que ho faci!

Cal que parli, però és imprescindible que algú l’escolti. Repeteixo: És necessari que algú l’escolti!

Perquè crec necessari que s’escolti al poble català, no amb menyspreu ni ignorant els seus anhels de llibertat, ni en no poder decidir el seu futur, ni la seva forma de viure!

Però sí, el fet que el nostre president que canviant criteris anteriors va assistir a la celebració de la diada de Catalunya!

Catalunya ha demostrat al llarg dels anys dels que en tinc memòria, la seva capacitat d’integració. No fem malbé aquesta capacitat que ens honora a tots els catalans, vinguin del Nord o del Sud com diu molt bé la bella cançó.

Caldrà anar junts i tenir i mantenir el coratge precís i més que mai necesari:

I també, encara més, que ho facin els polítics que ho son i estan a Catalunya, que tenen menys excusa si ens han arribat a conèixer.

DESPRÈS D’UNS RESULTATS ELECTORALS que . . .

Possiblement el no voler-nos escoltar avui des del centre polític, pot significar que a Catalunya l’esperin temps no fàcils, res de fàcils, més aviat difícils i potser més que difícils!

MARIANO RAJOY cap d’un partit que proclamava que abaixaria els impostos? I la RENFE a Catalunya? I el Corredor del Mediterrani?? I l’Estació Internacional de Barcelona???

I EL PP: Mantindrà la seva hegemonia?

ALBERT RIBERA.... AMB COALICIÓ AMB EL PSOE I/O AMB EL PP? Tanto monta? 150 acords amb el PP del que es vanta d’haver-ne inclòs 100 pactades amb el PSOE... Entre ells la educació en castellà, català i anglès. (No a la immersió lingüística).

I ELS PARTITS CATALANS: I potser si que hi han dificultats!

Però voldria no recordar que tinc 86 anys i que n’han passat 50 des d’aquell 1936 en que va començar una guerra de la que Catalunya en

Emporion 100 anys (1915-2015)

Però algú s’hauria d’adonar que aquesta necessitat d’escoltar és bàsica i fonamental pels polítics que des del centre a Madrid i també des de la resta d’Espanya, que amb contades exempcions no volen entendre, ni tan sols sentir, el que se’ls està dient des de Catalunya.

Amb un govern en funcions, que amb les seves interpretacions del que és correcte i del que no ho és, amb informacions diàries a la premsa sobre irregularitats dels seus polítics, amb uns resultats electorals que ens porten a unes terceres eleccions, és impossible que Catalunya, ni tan sols la resta d’Espanya, funcioni correctament, i menys dins d’una comunitat centralitzadora que no volt ni tan sols escoltar-la.

Emporion • www.emporion.org • 13

Quan podrem viure en català?

Rossend Darnés

Escric per relatar i denunciar diversos fets, algun de ben recent i proper, altres més espaiats en el temps però tots prou coneguts per patits, que mostren un clar menysteniment pel nostre patrimoni català: llengua, cançó, música, etc... M’he trobat a Concerts de Festa Major amb un grup jove del mateix Empordà que s’autoanomena YES THE MUSIC oferint un repertori amb 4 cançons traduïdes al català i tota la resta en anglès. Grans orquestres del país ens ha encolomat concerts, també de Festa Major, on més de dues terceres parts eren de música de sarsuela en castellà o italià, de pel·lícules famoses, cançons i músiques mexicanes i brasileres... i ben poca cosa del repertori català. Una cosa semblant m’ha passat en alguna celebració de la Diada de l’Onze de Setembre, amb un grup que només cantà havaneres, la gran majoria en castellà. M’he sentit foraster a casa mateix. Em sembla molt bé que restem oberts a altres cultures però entenc que l’obertura a l’universal és un procés natural i equilibrat que cal fer des de l’estima, l’arrelament i el coneixement del propi territori i del propi patrimoni i bagatge cultural d’allí on un ha nascut i viu. Saltar-se això em sembla que és un greu error i una injustícia més aviat pròpia d’apàtrides. Recordo en Carles Coll, director de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà, que se’n queixava i que deia: “Si nosaltres, membres d’un país i d’una cultura minoritària, al costat dels clàssics de sempre, no toquem la música dels nostres autors catalans, alguns de gran qualitat, qui ho farà? Anem cap a la desaparició!” Des del temps del programa televisiu de “l’Àngel Casas Xou” estem suportant un menysteniment dels nostres músics i cantants catalans, també de pintors, d’escultors, d’artistes i fins d’esportistes sovint més coneguts, més valorats i amb més obra publicada a l’estranger que aquí.

En molts àmbits ens veiem anant a remolc i colonitzats per celebracions i gustos musicals, vestimentes i formes de vida sobretot anglosaxones ben estranyes a la nostra cultura. En lloc del Tió nadalenc i dels Reis, celebrem el Papà Noel, en lloc de la castanyada, reproduïm el Hal·loween, etc, etc. Es celebren el títols del Barça cantant “Campeones” en lloc de “Campions” i tan catalans nosaltres amb un club que pretén representar el país, amb uns jugadors que havent passat molts anys a la Masia diuen just mitja dotzena de paraules en català.. Veiem en espais públics rètols de botigues, bars i vehicles comercials escrits en un català no normatiu, quan no en llengües forasteres. Escoltem locutors esportius que trinxen la llengua, joves que han passat per la immersió lingüística dient “se m’ha caigut, no m’emputxis,...” Sentim frases fetes en castellà que es diuen per per subratllar algunes expressions com si en català no existissin o no tinguessin la mateixa força. Quan una cosa és molt fàcil de fer, en lloc de dir que és “bufar i fer ampolles” es diu que és “coser y cantar A la part inferior d’algunes pantalles de televisió llegim astorats i avergonyits aportacions de telespectadors en un català ple de faltes.

No podrien haver-les corregit abans? Creient tal vegada que som més universals, ens deixem modelar per un patró uniforme que ens converteix en un ramat dòcil i impersonal i anem insconscientment, quan no potser dolosament, carregant-nos un patrimoni que necessita i mereix una cura més responsable, professional i delicada.

Una cultura minoritària com la catalana maltractada així està condemnada a morir d’inanició per més proclames enfervorides i per més estelades que plantem arreu. Són les actituds, els fets i els compromisos quotidians aparentment irrellevants de cada ciutadà i de les més diverses institucions els que han de crear l’humus, el sòl, damunt del qual podrem bastir un país que s’ho valgui, amb una identitat pròpia, sòlida, digna, diferenciada i presentable.

14 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Una obra mestra, a tall d'exemple Josep Pericot

Les obres mestres que fan els grans creadors es converteixen en uns referents culturals, socials i espirituals que ens acompanyen, inclús sense nosaltres saber-ho. La meva intenció seria apropar-nos a alguna d'aquestes obres, i en concret a alguna pintura, per poder rastrejar l'impacte que la seva presència i el sentiment que la seva visió ens produeix.

Em ve a la memòria el retrat que va fer Tiziano Vecellio (Ticià) cap al 1561 del seu probable amic, el comerciant de pintures de Venècia Alvise dalla Scala. El retrat es troba a la Gemälde Galerie Alte Meister de Dresden. Aquesta galeria de pintures, fundada al voltant de 1733 per August III, príncep elector de Saxònia, rei de Polònia i gran duc de Lituània, ja reunia dels anteriors ducs i prínceps electors peces molt escollides i valuoses. Sota l'empenta del mateix August III, més inclinat a l'art i la cultura que a la política i la guerra, es va anar engrandint per acabar atresorant obres cabdals de la pintura occidental, des de principis del segle quinze fins al moment actual del seu regnat.

El mateix Johann Joachim Winkelmann, considerat el fundador dels estudis i les disciplines de l'arqueologia i de la història de l'art, ja parlava, el 1755, que aquesta galeria de pintures podia ser considerada una de les millors del món cultural europeu.

Alvise della ScalaPerò tornem al nostre retrat i al seu personatge, que era membre de la molt influent Scuola Grande di San Rocco, fundada a Venècia l'any 1478, amb la finalitat d'ajudar a superar les misèries i les plagues que castigaven tot sovint els seus habitants. Aquesta Scuola posteriorment va ser pintada tota ella, i en especial la Sala dell'Albergo per Tintoretto, on també es troben quadres dels grans mestres.

En aquesta tela, Ticià ens presenta un viu retrat del comerciant de pintures venecià (Venècia era en aquell temps el centre més important pel tràfic d'aquests materials) Alvise dalla Scala. La seva persona apareix en un descans momentani i necessari pel pintor que vol fer el retrat, amb les mans reposades; la dreta mig enfundada en l'estola i l'esquerra, que cau més enllà del suport ocult del braç. A la vegada s'insinua la força del seu talent i un cert atreviment en l'expressió dels seus llavis i de la seva mirada, que s'imposa a l'observador. I encara finalment, si observem l'entorn de la seva figura, la visió d'aquest home cobra una particular grandesa en estar acompanyada per un paisatge que s'entreveu per la finestra i que li dóna una serenor especial. Són els blaus, els carmins, els malves, que tan bé van saber emprar els pintors italians i que certament Ticià feia escaure en la composició pictòrica millor que ningú. Són els horitzons que s'obren en aquell seu món del Renaixement, també en el món venecià que comerciava arreu, o en l'ànim d'Alvise dalla Scala, que sent caure la tarda inundada per la llum minvant i acolorida del capvespre. La seva figura a l'altre costat queda enaltida per la branca de palma que sembla aguantar i que és l'emblema de la Scuola Grande di San Rocco.

No cal dir res més, només restar contemplant durant una estona la serenitat i equilibri del quadre, amb el benentès que si es veu en calma i sense presses del natural, a la Gemälde Galerie de Dresden, és tota una experiència.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 15

M'estic fent gran Javier Zuloaga

Sí, ja ho sé... com tothom... m'estic fent gran.

Diuen, o he llegit en algun lloc, que l'evidència del que acabo d'escriure resideix en el mateix fet de fer-ho i que tots constatem que així és en successives ocasions, encara que la tolerància o generositat amb nosaltres mateixos ens inclina a desviar la mirada cap a un altre costat fins que la contundència dels fets ens porta finalment a rendir-nos.

A mi m'ha anat passat en els últims temps i des de no fa massa dies sento que no tinc majors arguments per rebatre que he viscut gairebé 65 anys.

No, no és l'aritmètica, són les evidències.

La primera és que em vénen al cap els records de la meva adolescència, quan a casa celebràvem que el meu pare, que va néixer el 1920 -els de la lleva del biberó de la postguerra espanyola- havia complert 50 anys. El meu germà i jo ens miràvem de reüll i sabíem, còmplices, què era el que estàvem pensant tots dos: "Que gran s'està fent l'Aita!"

No gratàvem, però, en altres pensaments i comportaments en els quals, almenys jo, he cercat en arribar al llindar que rep el que s'apropa als 65 anys.

Sí, això dels cabells blancs en avançada insolent ho dono per descartat, però hi ha comportaments que em condueixen a relativitzar problemes endimoniats que temps enrere m'acorralaven contra mi mateix i altres que em diuen que no, que a mi no me les donen amb formatge, perquè dos-dos, fins i tot en temps convulsos, segueixen sent quatre. Anem-hi, doncs, que les coses són com són i no com ens les pinten.

Doncs mirin: la gansoneria estiuenca, la indiferència i el relativisme que t'assalta quan no tens res que et punxi, les bones companyies, o veure una cosa tan enlluernadora com el naixement -molt a prop meu- d'un nou contribuent espanyol, estan aconseguint que quedin de costat les obsessions que ens aclaparen durant el curs. I els problemes segur que segueixen sent els mateixos encara que no hi hagi tertulians vociferants que cobrin d'acord amb la seva capacitat per imposar-se de forma insolentment als altres.

La vida continua encara que en el zàping del comandament a distància no trobis res electritzant que et posi d'albarda i coixí de la crispació general.

Però els problemes segueixen i ens tornaran a arraconar, tant perquè és així, perquè no han estat resolts, com perquè són l'aliment d'un sistema que viu més de les aparences que del fonament de les coses.

Sí, el món, quan s'acabi la treva d'agost, tornarà a caminar més de puntetes; a veure de quina manera es viu més sobre els mals records o els tòpics que sobre la realitat; o com la irritació té més empenta que el sentit comú.

Sí, el sentit comú, el "seny" dels catalans, la noblesa dels bascos, la sobrietat magnífica dels castellans, l'espurna genial dels andalusos, o la cintura calculadament equilibrada dels gallecs, per recórrer tan sols a alguns territoris.

Ja ho veuran... fins llavors, si poden, segueixin amb la seva gansoneria.

Per on va Zuloaga?

16 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Sardines amb papillot

Menu d'en Martí

Ingredients: • Sardines • Mongeta verda • Pastanaga • Porro (blanc)

Martí Elias Pericay

• Sal i pebre • Vi blanc sec • Oli d'oliva extra verge • Paper d'alumini (Albal per exemple) Preparació.: Es netegen las sardines traient-hi el cap, la tripa i l'espina.

Amanida de pop marinat i cigrons

Les verdures es tallen en juliana (tires fines).Després es saltegen amb una mica d'oli i es deixen al dente, així serviran de llit amb una plàtera de forn. Una vegada repartides les verdures al fons de la plàtera es col·loquen les sardines després de posar-hi sal i pebre i un raig de vi blanc sec. Es tapen amb el paper d'alumini mirant que quedi ben segellat, posant-lo seguidament al forn que el tindrem ja calent (170º) uns 15 minuts. I ja està a punt per servir.

Ingredients: • Pop ( També podeu comprar el pop ja cuit) • Ceba tendra • Pebrot vermell • Pebrot verd

Poma al forn amb gelat de vainilla

• Tomates madures • Cigrons ja cuits • Oli d'oliva extra verge • Vinagre blanc • Sal i pebre • Mostassa Preparació.: Si el pop es fresc, bulliu-lo amb aigua salada , unes fulles de llor i pebre en gra (8 o 10 grans). Quan l'aigua bulli, s'hi submergeix el pop 3 vegades. A la 3a ja es pot quedar a l'olla fins que sigui tou i es bull durant uns 45 minuts aproximadament. A continuació es posa a refredar per tallar-lo a rodanxes.

Si el comprem cuit, només fa falta tallar-lo a rodanxes.

La ceba, els pebrots i la tomata es tallen a quadrets i s'ajunten amb els cigrons.

Amb l'oli, el vinagre, la mostassa, la sal i el pebre es prepara una vinagreta, Una vegada el pop sigui fred i tallat a rodanxes fines s'ajunta amb les verdures, els cigrons i la vinagreta. Es rectifica de sal i pebre i ja estarà llest per servir-lo

Emporion 100 anys (1915-2015)

Ingredients: • Pomes golden • Canyella amb pols • Mel • Aigua • Gelat de vainilla • 1 copeta de licor de poma • Maizena Preparació,: Després de rentar les pomes se'ls treu el cor , i es col·loquen amb una plàtera de forn. Es posa la canyella amb pols i la mel per sobre de les pomes; i també un gotet d'aigua. Es posen al forn (180º) un 25-30 minuts fins que siguin cuites. El suc de coure les pomes es posa a part i ens servirà per fer una salsa, juntament amb el licor de poma que es lligarà amb «maizena», procurant que no quedi massa espesa.

El plat es munta posant-hi primer la poma cuita (pot ser freda o calenta, depèn de gustos) després una bola de gelat de vainilla i la salsa per sobre.

Emporion • www.emporion.org • 17

Gotes d'humor Fuster

18 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

NOTÍCIES

sos que fan que l’envelliment cerebral desemboqui a vegades en patologies neurodegeneratives.

Podeu trobar més informació sobre el projecte a la pàgina

PER A AQUEST MES D’OCTUBRE

https://www.facebook.com/atacama2016

Festa de l’Esport 2016 a l’Espai Ter diumenge 2

Fer donatius a: http://www.migranodearena. org/es/reto/11369/atacama-2016/

XIII Jornades Ernest Lluch dissabte 8 Acte de reconeixament a Vicenç Fiol i Navarra dijous 13 XI Jornades gastronòmiques de la poma tot el mes Imatges inesborrables, arxiu Miquel Graells fins al desembre

Renovació del DNI. L’Ajuntament comunica que s’han realitzat gestions amb la Comissaria de Girona per tal que els ciutadans del nostre municipi puguin realitzar els tràmits per obtenir el carnet d’identitat sense necessitat de desplaçar-se fins a Girona. Les persones grans o amb dificultats tindran prioritat.

Les dates de renovació són el 18 i 20 d’octubre (els interessats hi hauran d’anar tots dos dies). Cal demanar cita prèvia a la policia local, de dilluns a divendres de 9.00 h a 14.00 h, al 972 75 01 49. Un cop demanada hora, es trucarà per comunicar l’hora de la gestió, que serà al matí de 9 h a 12.15 h.

Una veïna de Torroella de Montgrí travessa el desert d’Atacama en benefici de l’IDIBAPSFundació Clínic Del 2 al 8 d’octubre se celebra la travessa del desert d’Atacama, una cursa de 250 quilòmetres a 2.000 metres d’alçada i 40 graus de temperatura. Enguany, aquest repte, amb un altíssim nivell d’exigència, compta amb una participació molt especial.

La corredora Núria Borrell realitza la travessa amb l’objectiu de recollir fons per a la recerca que es duu a terme a l’IDIBAPS-Fundació Clínic, concretament en la investigació sobre els proces-

Festa dels Masos. Aquest any se celebrà els dies 3 i 4. El dissabte 3 es commemorà amb missa solemne a la capella de Santa Maria del Mar, seguida d’audició de sardanes i berenar popular.

El diumenge 4 es feu el dinar de germanor a l’Estartit organitzat per l’Associació de Masos.

Tota la informació sobre la Núria Borrell i els seus reptes esportius són a https://www.facebook.com/nuriamaratodesables/

NOTÍCIES DE SETEMBRE TORROELLA I L’ESTARTIT Josep Martinoy deixa el Consell de Redacció. Dins de la nova estructura del govern municipal, el nostre company de redacció Josep Martinoy i Casademont ha assumit el càrrec de segon tinent d’alcalde i les funcions de Seguretat Ciutadana, de Mobilitat Urbana, de Comunicació, Innovació i Desenvolupament i de l’Espai Ter. Atès l’entrega que requereix aquest servei públic, ens ha manifestat el seu desig de deixar el Consell de Redacció d’EMPORION, ja que veu difícil poder-hi posar l’atenció deguda.

Agraïm a en Josep el coneixement, temps i esforços que fins ara ha dedicat a la nostra revista i li desitgem encert i sort. Gràcies, Josep.

“La Gola”. El dissabte 17 es presentà amb gran èxit al Cinema Montgrí el documental del nostre company de redacció Jordi Bellapart. Hi assistiren unes 400 persones. La cinta recupera testimonis orals de descendents d’algunes de les primeres famílies que es van establir en barraques en aquest indret, a la desembocadura del Ter, per dedicar-se a la pesca.

L’ampliació del port de l’Estartit. S’ha acabat la primera fase de les obres de remodelació, amb les quals s’ha habilitat un espai que permetrà l’amarratge d’embarcacions de luxe de 45 m. d’eslora, les quals fins ara, a la Costa Brava, només podien atracar a Roses, Palamós i Sant Feliu de Guíxols.

El passeig del Molinet. A partir d’aquest mes comencen les obres de millora d’aquest passeig, la primera fase de les quals es preveu acabar per Setmana Santa de l’any vinent.

Les Terrasses del Port. Durant el mes han continuat les sessions festives a les terrasses de l’Estartit. El dijous 1 s’hi presentà l’actuació musical “Música de Woody Allen”. El dijous 8”Havaneres d’Aixa”.

Capella de Sant Antoni. S’hi exhibí obra de Mike Sullivan, inaugurada el divendres 2.

Art al Museu de la Mediterrània. El divendres 2 s’inaugurà l’exhibició d’obra de Núria Iglesias.

L’Home més Fort a l’Estartit. La celebració es feu el dissabte 3 a la plaça del Port.

VI Concentració Citroën 2CV. “Cabres Boges” de Girona es trobaren el dissabte 3 al Moll Cen-

Emporion 100 anys (1915-2015)

tral de l’Estartit.

Outlet a l’Estartit. L’Estació Nàutica l’organitzà de 10 a 20 h el dijous 8, eldissabte 10.

Regata motonàutica. Va tenir lloc el dissabte 10 a la platja del mas Pinell.

Diada Nacional.

- Torroella. L’11 de setembre de celebrà amb la tradicional trobada de puntaires al matí, lectura del manifest de la Diada a la plaça de la Vila, cant dels Segadors pels cors Anselm Viola i del Recer i vermut popular. A migdia sortiren els autocars amb destinació a Salt per la mobilització “A punt”, a la tarda Audició de Sardanes amb la cobla Foment del Montgrí, sopar del Recer i ball a la plaça d’Espanya.

- L’Estartit. El dissabte 10 al vespre s’organitzà una xerrada sobre el procés i el diumenge 11 un sopar popular.

- Salt. Una riuada de torroellencs omplí una vegada més els carrers amb motiu de la Diada, aquest cop a Salt, on s’afegí a la celebració dels milers de ciutadans procedents de totes les poblacions de les comarques gironines.

23a. Vila Gegantera de les comarques gironines a l’Estartit. Es van fer un seguit d’actes festius. El dissabte 17 a la tarda, la plantada de Gegants i Bèsties, Cercavila fins al Port i retorn a la plaça de l’Església, danses tradicionals de la colla Continuïtat, Audició de sardanes amb l’estrena de “Els gegants de l’Estartit” de Josep Pascual, sopar de germanor i animació amb música tradicional. El diumenge 18 al matí, arribaren els geganters i es feu la plantada de Gegants, després l’esmorzar de germanor, inauguració del monument “L’Estartit Vila GeEmporion • www.emporion.org • 19

gantera 2016”, sortida de Cercaviles, la Ballada general de Gegants, els parlaments i lliurament de records, finalment el dinar de germanor i la cloenda.

Festa de la sardana a Torroella. També consistí en un seguit d’actes que es van fer el diumenge 18 amb l’organització de l’Ajuntament i l’Associació Sardanista Continuïtat. Al matí es feu el 52è. Aplec de la Sardana als Jardins John Lennon i el 31è. Concurs Comarcal; i a la tarda el 52è. Aplec de la Sardana a la plaça de la Vila.

Sortida de Gent del Ter. Anà a la Gola del Ter i Daró el diumenge 18.

Caiacada. L’organitzà a l’Estartit l’Estació Nàutica el diumenge 18.

l’ús del nom Partit Demòcrata Català (PDC).

Es preveu que es pugui aprovar com a Partit Demòcrata Europeu Català.

Enregistraments discogràfics a l’Espai Ter.

Diada Nacional. El dia 11 de setembre es produí una nova demostració multitudinària que superà les previsions i emplenà avingudes, passejos, places i carrers, aquest any en forma descentralitzada, a Lleida, Tarragona, Barcelona, Berga i Salt.

El dijous 22 l’Ajuntament comunicà que L’Auditori Teatre Espai Ter es posiciona com a equipament òptim per a realitzar-hi gravacions professionals. Aquella setmana acollí el debut discogràfic del jove violinista Joel Bardolet.

El TSJC desestimà els recursos de Mas, Ortega i Rigau. El dijous 15 els deixà a les portes del judici per posar les urnes el 9-N. Entitats, partits i sindicats van reclamar diàleg i mostraren suport als imputats.

XII Pirates i Corsaris a les Medes. Un any més l’Estartit es llançà a la celebració d’actes festius.

Francesc Homs al Tribunal Suprem pel 9-N. El dilluns 19 Homs va dir que políticament no acceptaria la sentència del Tribunal i va revelar que el govern espanyol havia ofert a Mas un pacte per no emprendre accions legals en contra d’ell.

Llegim? A la Biblioteca de l’Estartit.

El dimecres 21 es comentà “L’Illa del tresor”.

El dimarts 27”La sang és més dolça que la mel” comentada amb l’autor Josep Torrent.

- El dijous 22 s’inicià la festa amb tallers de pirates.

- El divendres 23 fou el dia de la rebuda, amb espectacle pirotècnic, invasió de pirates i cercavila, amanit amb l’exposició de còmic “Cresques” de Joma i mercat artesà.

- El dissabte 24 va ser el gran dia de pirates, amb visites a les Medes i a Masos fortificats, tallers, entrenaments, duels, cercavila amb els gegants, espectacle “La venjança d’Hipòlita”, sopar-concert.

- El diumenge 25 hi hagué encara més de tot plegat, i travessa swim, puntaires, pescadors, sortida a vela, l’illa del Tresor, fugida i cercavila amb els Tambors del Baix Ter i sessió “El tresor maleït”.

Rosa Reyes i Pere Oller. El divendres 23 s’inaugurà l’exposició de pintures a la Capella de Sant Antoni.

Ramon Llull “Mística i Faula”. A l’ermita de Santa Caterina el presentaren el dissabte 24 a migdia Joan Masstkleiner i Toti Soler.

Festa de la Mercè. El dissabte 24 se celebrà amb sardanes a la plaça de la Vila a càrrec de la cobla Foment del Montgrí.

“Solitudes” a l’Espai Ter. Es presentà el divendres 30 amb la Cia. Kulunka Teatro.

CATALUNYA PCD, nom denegat. El Ministeri de l’Interior denegà el dimecres 7 a l’antiga Convergència

20 • Emporion • www.emporion.org

Coordinació Catalunya-País Valèncià. Els presidents de Catalunya i de València, Carles Puigdemont i Ximo Puig, es van reunir el dilluns 19 a València, van fer front comú pel corredor mediterrani i van acusar el govern espanyol de bloquejar-lo.

Sequera i calor. La primera meitat del mes continuà en tot el país l’extrema sequera i una calor intensa, molt per sobre de l’habitual; després es recuperaren valors més normals per a l’època.

No a la investidura de Rajoy. El divendres 2 el PSOE es negà un cop més a l’abstenció, votà contra la candidatura de Rajoy i deixà en minoria els 170 vots aconseguits pel PP, amb l’ajut de C’s i CC. Es consolidà la perspectiva d’eleccions per Nadal.

L’exministre Soria no anà al Banc Mundial.

Després de la pressió de tots els altres grups polítics, el dimarts 6 el PP aturà les aspiracions de Soria a un càrrec de direcció al Banc Mundial pels seus antecedents relacionats amb l’evasió de capitals (papers de Panamà).

Rita Barberà és baixa al PP i es manté senadora. El dimarts 13 el Tribunal Suprem obrí causa a l’exalcaldessa de València per presumpte blanqueig de capitals. Pressionada, abandonà el PP però no l’escó.

Eleccions a Galícia i a Euskadi. Els polítics espanyols deixaren de banda la seva ineptitud per investir un president del govern espanyol

i es llançaren a les campanyes electorals. El diumenge 25 el PNB obtingué la victòria al País Basc, però li caldran aliances per governar. El PP tornà a guanyar a Galícia amb majoria absoluta i En Marea i el PSdeG empataren en escons. A totes dues autonomies Ciutadans no obtingué ni un escó.

MÓN Brasil. El dimecres 14 la Fiscalia presentà càrrecs per corrupció contra l’expresident Lula da Silva. Ja el 31 d’agost el Senat havia destituït la presidenta Dilma Rousseff, relacionada amb l’escàndol de corrupció de Petrobras i per violar normes fiscals.

Eleccions als EUA. La carrera cap a la Casa Blanca experimentà un sotrac el dia 11 de setembreper una sobtada pneumònia de la candidata demòcrata Hillary Clinton.

Extensió de gel a l’Àrtic. Les zones polars estan patint, més que cap altra, l’escalfament del planeta amb la reducció de l’extensió i gruix de gel tant a l’hivern com a l’estiu. El 10 de setembre l’extensió de gel marí de l’Àrtic va arribar al mínim anual del 2016, un mínim només superat pel del 2012.

Síria, sense millora. Es frustrà un intent d’alto el foc acordat per totes les parts i continuà la falta d’acord entre russos i nord-americans. La ciutat d’Alep, molt castigada per les forces del règim.

EMPORION publica de forma preferent les notícies que ens envien els organitzadors d’actes a: consellredaccio@emporion.org (recomanat màxim 30 paraules)

El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 21

22 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 23

24 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 25

26 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Pel·licula del mes: TARDE PARA LA IRA Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 27

Edita Associació Emporion

Socis Fundadors

Consell de redacció

Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent Plàcid Busquets

Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Anna M. Mercader Cels Sais Enric Torrent Plàcid Busquets

Jordi Bellapart - President Anna M. Mercader - Secretari Plàcid Busquets - Edició, disseny i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts