119 novembre 16

PERIÒDIC DIGITAL, TERCERA ÈPOCA

Nº 119 NOVEMBRE 2016

• Temps de collites • Una terra on viure • Pros i contres de l'accés a la natura • La importància de la primera pàgina • Cent anys de can Lluís Matas • Coses que s'arreglen i altres no tant (II) • Lourdes • XIII Jornada Ernest Lluch • Demano ajuda: • Renoir, entre dones • Acte de reconeixement a en Vicenç Fiol • Els comtes de Torroella i Peratallada • En nom de Déu • El sentiment per la guitarra

Editorial Temps de collites

Quan entrem a la tardor i el dia s'escurça tendim a fer més vida a casa i menys al carrer, és temps d'una certa melanconia i convida a la reflexió.

La natura també es prepara per passar l'hivern. Les fulles ens ofereixen l'espectacle de les mil i una tonalitats abans de deixar-se caure a terra i el temps, a la plana, s'alenteix.

Abans que això passi, però, l'activitat ha estat intensa: collir les pomes, recolllir el blat de moro, fer el darrer dall d'userda, veremar, fer la collita als arrossars, als horts, les tomates de penjar i altres verdures i a muntanya abastar figues, collir ametlles, nous, magranes i, per acabar, aplegar olives i fer l'oli al trull.

Quan fem inventari i pensem en cada un d'aquests conreus, ens adonem de la feina constant que ha suposat per a la pagesia menar aquestes collites fins al final i el risc que es corre fins que tot és al "sac i ben lligat". Per sort aquest any les predregades no ens han visitat, però hem tingut una sequera molt llarga.

Celebrem la gran varietat de conreus de la zona del Baix Ter i la riquesa que això suposa. La biodiversitat és sens dubte un valor molt important en el nostre espai natural, però també ho és molt la biodiversitat cultivada quan es practica una agricultura sostenible.

Tant de bo la rendibilitat d'aquests camps permeti que els pagesos es guanyin bé la vida i puguem continuar gaudint de tants conreus i de la bellesa d'un paisatge agrícola variat i endreçat. Ara que es parla tant dels beneficis que suposa consumir els productes de quilòmetre zero, seria bo que sorgís alguna iniciativa per posar en valor la producció local i la seva comercialització sense intermediaris.

• Exercicis de català 26 • El Menú d'en Martí • Gotes d'humor • Notícies • Cinema i espectacles

2 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Una terra on viure Joan Surroca i Sens

"Només l'art pot oferir, com a món ideal que és, i per tant capaç de ser perfecte, una terra on viure." És una reflexió de Narcís Comadira que m'ajuda a entendre'm i a entendre la vida en general.

L'art és una de les compensacions a la tragèdia de viure. Tinc gairebé la necessitat de peregrinar periòdicament a la Toscana (ara ho acabo de fer), a l'Úmbria, al Vèneto... per contemplar manifestacions artístiques que m'emocionen i m'acosten a aquest món ideal somniat i mai aconseguit.

L'època de transició entre el gòtic i el Renaixement, que a Itàlia es coneix com el Trecento i el Quattrocento, em commou tant com la Grècia clàssica, no solament per les millores tècniques que van suposar la perspectiva, el volum, la composició, el moviment, etc., sinó sobretot per la gràcia, la innocència, l'expressivitat, la bellesa en el seu estat més pur, els colors seductors i, per damunt de tot, el gir espectacular que significa tornar la dona i l'home a la centralitat, retornant-los el protagonisme amb perfecta harmonia amb el paisatge. És l'atmosfera que saben crear per embolcallar-nos dins mateix de la seva composició i fer-nos sentir, per uns instants, sadollats de la set de bondat, de pau i de benestar que anhelem.

Les primeres mostres de canv artístic es localitzen a la regió de l'Úmbria, a l'ombra dels franciscans després del fulgor produït pel seu fundador. D'allà va anar pujant per Siena i només després va arribar a Florència on, gràcies al mecenatge dels Mèdici, es dóna una densitat artística incomparable.

Florència en el segle XIV té Giotto, que ho emplena tot. Treballa a diversos llocs, entre ells a la capella dels Scrovegni a Pàdua, una de les manifestacions artístiques que més m'han impressionat. Entre la pintura florentina i sienesa, però, potser em quedo amb aquesta darrera per la seva exquisida delicadesa. És un art més femení: Duccio i, sobretot, Simone Martini i els germans Lorenzetti, Ambrogio i Piero.

A la sala del Mapamundi del Palau Públic de Siena sorprèn la Mare de Déu del Baldaquí de Simone Martini; és espectacular. En una sala contigua, la de la Pau, hi ha els frescos d'Ambrogio Lorenzetti Al·legoria del bon i el mal govern. Quan em col·loco davant d'aquestes pintures amb missatge tan nítid, no puc fer altra cosa que reflexionar sobre l'etern debat que manté en tensió cada dona, cada home: la nostra tendència al mal i el desig de bé.

Aquests frescos imponents de Siena van ser pintats quan encara faltaven les aportacions del segle XV, aleshores a Florència com a centre principal, amb fra Angelico, Masaccio, Uccello, Filippo Lippi, Piero della Francesca, Gozzoli -un pintor tan grandiós com poc conegut. No us perdeu la capella del Palau Mèdici-Riccardi- i els darrers del segle: Ghirlandaio, Botticelli, Filippino Lippi i Andrea Verrocchio amb una bona colla d'altres pintors de no tant renom, però que sumen una creativitat incommensurable. El nou art culminarà al llarg del segle XVI, amb Miquel Àngel, Leonardo, Rafael i altres en el precís moment que es detecten símptomes de decadència, d'excés i de desmesura. Tot plegat fa que Florència, i la Toscana en general, no s'acabi mai, sempre cal retornar-hi per descobrir noves pintures que tenen el poder de reconciliar-nos amb la humanitat.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 3

Pros i contres de l'accés a la natura Fa uns dies vaig tenir el goig d'assistir a la presentació de la tesi doctoral d'Emma Soy Massoni sobre els serveis dels ecosistemes que proveeix la Plana de l'Empordà.

Per posar-ho d'una forma sintètica, els serveis dels ecosistemes són tots aquells beneficis que un paisatge produeix. Comprenen des de la provisió d'hàbitat per a les espècies que hi habiten (inclosa la nostra), la producció de menjar derivada del conreu de les terres, o la captura, retenció i filtratge natural de l'aigua. També inclouen aspectes menys tangibles com ara l'aportació de bellesa estètica, valors culturals i espirituals i, en definitiva, un entorn característic que confereix identitat a les comunitats locals. boletsUna de les moltes troballes de la tesi és la verificació d'una estreta relació a tres bandes entre el contacte amb els espais naturals, el coneixement que se'n té i la voluntat de contribuir a la seva conservació. És a dir, les persones que més sovint visiten els espais naturals de la plana demostren tenir un millor coneixement dels ecosistemes i dels serveis que ens aporten. De retruc, un elevat grau de coneixement d'aquests sistemes i dels seus beneficis tendeixen a augmentar la predisposició d'aquestes persones a contribuir econòmicament a la seva conservació.

Així doncs, per assolir un model de gestió dels espais naturals sòlid, resulta imprescindible la generació de coneixement i consciència ambientals que neixen del contacte de les persones amb la natura. De manera inversa, si la major part de la població és urbanita i no es mou del seu ambient urbà, difícilment es podrà obtenir el suport social i el finançament necessari per a la conservació dels sistemes naturals.

Aquesta necessitat de garantir i promocionar l'accés universal als espais naturals xoca contra una altra realitat que estem vivint al nostre país.

D'un temps ençà, consumir natura s'ha convertit en una activitat més orientada a l'oci i l'exercici que a la descoberta del medi i fa temps que, des dels parcs naturals, alerten de la massificació de visitants que estan vivint, de forma particularment aguda durant períodes molt determinats de l'any. El mateix govern de la Generalitat contribueix a aquesta situació, utilitzant els parc naturals com una eina de promoció turística més, subjugant la funció conservacionista fonamental dels parcs a la seva utilització com a motors de desenvolupament (econòmic, se sobreentén). La sobrefreqüentació d'uns espais habitualment sensibles n'amenaça la conservació i en dificulta la gestió. Recentment, TV3 ha dedicat alguns reportatges a il·lustrar aquesta situació: des dels riscs associats al creixement exponencial de visitants al Congost de Mont-rebei, 4 • Emporion • www.emporion.org

Albert Llausàs i Pascual

entre Catalunya i l'Aragó, passant pels ramats de boletaires que assetgen el Berguedà i fins l'aparcament de cotxes (i autocars) quilomètric a la carretera de Santa Fe del Montseny format per les masses que van a veure arribar la tardor.

En d'altres països i regions més grans o amb menor densitat de població, els dilemes entre l'obertura de la natura a la població i la protecció de l'entorn s'afronten de manera senzilla: creant reserves naturals extenses on l'accés hi és prohibit. A casa nostra, però, reserves integrals d'aquest tipus constitueixen una petita porció del territori, mereixedora, pels seus valors naturals i de biodiversitat extraordinaris, de la màxima protecció. Una ampliació d'aquestes reserves comprometria l'accés de les persones als espais naturals, amb indesitjables conseqüències. Tanmateix, els equips de gestió dels parcs naturals i altres espais protegits poden utilitzar estratègies per tal de minimitzar els impactes negatius de les visites. Es pot aconseguir, per exemple, promocionant els entorns menys coneguts dels parcs o bé convidant la gent a descobrir espais naturals que no estan formalment reconeguts com a parcs però que tenen unes qualitats similars. En alguns casos calen mesures més dissuasives com ara la limitació del nombre de places d'aparcament o el cobrament d'una taxa d'accés. Aquesta darrera mesura, sempre controvertida, és legítima quan l'objectiu és convidar les persones visitants a repartir-se per l'espai, oferint alternatives gratuïtes en punts menys accessibles o populars. En canvi, resulta com a mínim qüestionable el cobrament de taxes que tenen per objectiu l'autofinançament del propi parc. Aquesta mesura contravé el dret de la ciutadania a gaudir en igualtat de condicions de la natura, ja que no tothom té els mateixos recursos i per tant no tothom pot permetre's en la mateixa mesura pagar la visita. Aquesta mercantilització de la natura només té conseqüències negatives, tant pel fet que desincentiva el contacte amb el medi natural, tot prevenint la cristal·lització d'un millor coneixement i consciència ambiental entre la població, com per donar arguments a aquelles veus que critiquen la desvirtuació i banalització de la tasca dels parcs naturals per atacar-ne l'existència.

Emporion 100 anys (1915-2015)

La importància de la primera pàgina Adrià Arboix

Del Dia Mundial de la Poesia a “El gran Gatsby” L’escriptora i periodista catalana Olga Xirinacs (Tarragona, 1936) va ser l’encarregada d’escriure un poema pel Dia Mundial de la Poesia 2016, celebrat el 21 de març d’enguany, titulat Preneu les roses. La poesia es va traduir del català a les principals llengües universals (castellà, francès, anglès, rus, xinès, àrab, etc.). En el seu escrit, Xirinacs remarca textualment cap a la meitat del poema: (…)Tolstoi va escriure “Resurrecció”, la contundent entrada a la força del viure i a l’ambició dels homes, tot en una sola pàgina, la primera.

Oh, sí, llegiu-la. Perquè si alguna cosa cal que digui el poeta és que la vida torna i es fa lloc, i que els homes lluiten contra tota natura. (…)

Aquesta interpel·lació de l’escriptora a la importància de la primera pàgina -d’una sola pàgina- en una obra mestra, la podem veure també quan llegim l’inici impactant amb el qual l’escriptor nord-americà Francis Scott Fitzgerald (1896-1940) fa començar la seva famosa novel·la El gran Gatsby, publicada l’any 1925, quan textualment escriu:

fortuna de ser irregularment interpretada quan s’ha passat al cinema, on es remarquen principalment els aspectes més frívols i secundaris del text sense anar al nucli literari. Segons el professor Colomer, El gran Gatsby hauria de ser de lectura obligatòria als nostres joves alumnes de batxillerat, tal com ho sol ser, per exemple, en l’ensenyament mitjà anglosaxó.

Xirinacs remarca que un gran escriptor sap explicar en una sola pàgina -per exemple, en la primera pàgina d’una novel·la- les intencions, les emocions, la història. En una curta pàgina, exacta, precisa i neta pot col·locar una informació imprescindible i precisa, i a vegades única.

Això no està a l’abast de tothom, però quan hi és representa un botó de mostra que ens situa davant d’una obra literària singular i possiblement irrepetible.

Aquest raonament coincideix en part amb l’opinió de Blaise Pascal quan remarcava que la “darrera cosa que es descobreix sempre en escriure un llibre és allò que s’hauria d’haver posat en el començament”.

Referències bibliogràfiques: XIRINACS, Olga. Preneu les roses, Dia Mundial de la Poesia 2016: http:// lliureimillor.cat/2016/03/21/preneu-les-roses-dolga-xirinacs/ XIRINACS, Olga. Primavera tolstoniana: http://olgaxirinacs.blogspot. com.es/2011/03/primavera-tolstoiana.html

En els meus anys jovenívols, i més vulnerables que els d’ara, el meu pare em SCOTT FITZGERALD, Francis. El gran Gatsby, traducció de Ramon donà un consell en el qual no he parat de rumiar de llavors ençà.

Folch i Camarasa (2a edició), Edicions 62, El Balancí, Barcelona, 1996.

“Sempre que et vinguin ganes de criticar algú”, em va dir, “recorda que en aquest món no tothom ha tingut els avantatges que tu has tingut”. (…)

La novel·la de Fitzgerald, encara massa poc llegida, ha tingut la incerta

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 5

Cent anys de can Lluís Matas Jaume Bassa Pasqual

A Torroella tenim una colla de botigues que s'han anat mantenint i transformant al llarg dels anys, adaptant els seus serveis a les necessitats dels seus clients i a les possibilitats del mercat, moltes vegades fent front a circumstàncies adverses, però poques han arribat a centenàries. Sembla bo que de tant en tant dediquem un record a les que ho han assolit i a les persones que ho han fet possible. Avui parlaré de can Lluís Matas. aScanLluís Matas Pascual va néixer l'any 1888 a la família de Salvador Matas Bades i d'Adelaida Pascual Serra, comerciants de merceria, quincalleria, pisa i porcellana, que tenien la casa al començament del carrer Major, al costat de la plaça de la Vila; en deien a can Garrau.

Salvador Matas tenia una altra casa al mateix carrer Major, davant de la placeta que arribava fins a l'església dels Dolors, avui carrer de Pi i Margall. Als baixos d'aquella casa en Lluís Matas hi obrí l'any 1914 una botiga dedicada a la venda de pisa fina; ell tenia 26 anys. El seu pare li féu donació de la casa el setembre de 1920.

Deu anys després, el juliol de 1930, Lluís Matas aconseguí la concessió de l'estanc, que li va traspassar l'Evaristo Elias. Aquest i els seus dos fills, en Joan i en Lluís, eren barbers, tenien molta feina, eren dinàmics i treballadors; anys després, amb visió de futur, deixaren la barberia i muntaren la llibreria. Un estanc venia ben poca cosa, llibrets de paper de fumar, llumins, algun paquet de tabac de picadura, segells, i para de comptar, un negoci ben minso. Per estrany que ara soni, en aquells temps la gent plantava tabac al camp o a l'hort, era permès si es declarava, així que amb un llibret un mateix es feia el cigarret. L'estanc demanava feina i no deixava rendiment, però en Lluís Matas ho agafà com a complement de la seva botiga. Era la concessionària núm. 2 de la Tabacalera a Torroella; en Rafel, Mustela, del carrer de l'Església tenia la núm. 1.

Es casà amb la Flora Payet, dona molt treballadora, i tingueren una filla, la Paquita.

si s'acabaven les existències, paciència; si sortien marques que no interessaven se les havien de quedar; el telèfon encara era poc corrent, la gent escrivia cartes, ells havien de tenir la botiga oberta els diumenges i festius per si algú necessitava segells...

12ScanEn Lluís morí als 67 anys i la titularitat passà, per concurs, a la filla l'any 1961. Els temps canviaven, van ampliar el negoci, a més de llumins, encenedors i llibrets de paper, venien vi, olles, cassoles, plats, gots, orinals. I a la casa del costat, insecticides. En Jaume Torras posava vidres per les cases, feia marcs per a fotos, i com a cap de colla, anava a podar camps de pomeres.

Amb la millora econòmica general i l'arribada del turisme començà la novetat de marques de tabac americà i anglès, a més de les espanyoles, i tabac per fer cigarrets, de pipa, puros havans, canaris i europeus. Arribà un nou representant de Tabacalera, de la Bisbal passà a Girona, modernitzà els estancs amb ordinador, mòdem i impressora llogats. Canvià el sistema de proveïment, retorn de productes, comandes extres. Hi hagué millores però també problemes nous, quotes de puros, combinar les vacances amb l'altre concessionari...

Vingueren els temps tumultuosos de la guerra civil i del comitè antifeixista. En Lluís Matas, home de dretes, fugi i s'amagà, i tot el gènere li va ser expropiat i anà a parar a la col·lectivitat. L'any 1939 el nou règim anul·là les concessions de la Tabacalera a persones no addictes i les redistribuí entre excombatents i mutilats de guerra. La núm. 1 passà a Mercè Sala, reconeguda falangista, però a en Lluís Matas se li renovà "por buena conducta". Va haver de posar a la paret, això sí, un retrat de Franco, i a la façana un rètol amb la bandera espanyola i la inscripció "TABACALERA S.A. N 2".

La Paquita es jubilà l'any 1988, el seu marit el mateix any, per fi podien descansar.

La botiga en aquell moment era molt austera, hi havia una sola bombeta.

Hi treballaven tots tres, en Lluís, la Flora i la Paquita. En Lluís havia d'anar a recollir el gènere al magatzem de la Bisbal, ho duia en una saca, deia que "anava a fer la saca". Hi anava quan tocava, normalment un cop a la setmana, i el que en portava normalment era tabac picat, llibrets de paper de fumar i segells. Si es quedava sense, paciència, a esperar que li toqués altre cop "anar a fer la saca". Així ho tenia organitzat el representant de Tabacalera a la Bisbal.

Miquel Torras Matas, que és qui m'ha explicat tota la història, acaba:

L'any 1948 la Paquita es casà amb en Jaume Torras Martí, que procedia de Sant Climent de Llobregat, d'una família dedicada al cultiu i comerç de verdures. Van tenir quatre fills, dels quals el gran, en Miquel, continuà amb ells en el negoci, de moment amb les limitacions de sempre: 6 • Emporion • www.emporion.org

La botiga passà a en Miquel. Deixà els insecticides, el vi, vidre, ceràmica i es concentrà en el tabac, tot i ser un mercat tancat, de preus imposats, limitat a l'àrea a Torroella i prohibit de vendre per internet. L'any 2011 modernitzà la botiga i la presentació dels productes.

Es jubilà l'any 2014 i traspassà el negoci. Cent anys després que el seu avi obrís la botiga.

-- Ha estat una experiència inoblidable. Dono gràcies a tothom per acompanyar-nos tot aquest temps, familiars, clients, amics i veïns.

Jo li explico també els meus records. Quantes vegades havia anat de petit a comprar a can Lluís Matas una capsa de llumins, un sobre, un segell!...

I a l'estiu, quan començava a fosquejar, una colla de vailets ens trobàvem a la placeta, entre can Marsal i el carrer Major, i jugàvem a la cuit o a amagar. Quan més esvalotats estàvem, sortia la Flora Payet esverada i ens renyava: "Què és aquest escàndol!, què feu nois i noies barrejats a aquestes hores!..." Era una santa.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Coses que s'arreglen i altres no tant (II) Jordi Bellapart

Ara fa un any, en el número corresponent al mes de novembre d'aquesta publicació, hi col·laborava amb un escrit titulat "Coses que s'arreglen i altres no tant", en el qual parlava d'algunes millores que s'havien fet al municipi, però també d'algunes deficiències que continuaven pendents, com podien ser els perills de les carreteres d'accés a Torroella tant per Serra de Daró, (Gi-643 ) com per Verges (C-31).

Dues carreteres que no ofereixen suficient seguretat tant per l'amplada de la seva calçada, com per la senyalització que tenen. Novament hem de constatar un accident a l'encreuament d'aquest darrer vial amb la carretera que ve de l'Escala per una senyalització confusa en aquest punt. I no és el primer. Estem encara esperant alguna mostra d'interès per part de l'Administració pertinent (Direcció General de Carreteres de la Generalitat) que ens albiri alguna mostra de bona voluntat per aportar alguna solució.

També parlàvem de la variant de Torroella, un projecte guardat en un calaix des de fa vuit anys. Ara, els responsables de carreteres s'excusen davant d'alguns dels representants dels ajuntaments afectats que s'han interessat per aquest necessari projecte, dient que no ha anat endavant perquè el territori no ho vol. Com a conseqüència i en resposta a aquesta inacció, persones dels municipis que se senten afectats, conjuntament amb representants municipals, han constituït una plataforma ciutadana (Plataforma prou víctimes de les carreteres del Baix Ter) amb la intenció de mobilitzar i promoure, si calen, actuacions de protesta per activar solucions tant a la Gi-643 com a la C-31, per aconseguir més seguretat i disminuir els embussos.

Parlem en el títol d'aquest escrit de coses que s'arreglen i d'altres no tant.

Aquesta seria una d'aquelles que no s'arreglen, no ja de des de només fa un any, sinó més de quaranta, quan es varen plantejar i construir els accessos a la Costa Brava des de l'autopista A-7 i aquesta part central corresponent al Baix Ter, va quedar completament oblidada. Aquest moviment ciutadà que s'està organitzant el podríem intuir com l'inici d'alguna cosa que en aquest sentit es millora: l'aparició d'una manifestació pública d'un descontent que fins ara no existia o estava endormiscat. Això ho podríem apuntar a coses que es fan (no dic que s'arreglen, perquè de moment no s'arregla res), Fa pocs dies, una senyora de Barcelona que passa llargues temporades a Torroella i forma part d'una família que se sent molt torroellenca, em

Emporion 100 anys (1915-2015)

comentava que com a tal se sentia orgullosa del goig que feia la part central del nucli històric de la vila, amb la rehabilitació que feia uns anys s'hi havia fet (coses que s'arreglen), però força preocupada, afegia, que fora d'aquest centre, i sobretot en alguns carrers de l'eixample, aquests es veien en força mal estat: asfalt aixecat, clots, voreres aixafades o sense acabar, instal·lacions elèctriques mal penjades d'un costat a l'altre de carrer. Vaja, tot plegat en un estat que denotava força abandó. No sé a quins carrers es podia referir, però aquesta sensació em va saber greu.

Són d'aquelles coses que no s'arreglen tant, segurament perquè algunes poden ser complicades, però la majoria són per poca voluntat dels responsables municipals. Falta d'interès o il·lusió per fer quelcom més que treure's del damunt les obligacions del dia a dia, sense ser capaços de planificar a mitjà i llarg termini. L'excusa fàcil de la manca de pressupost és la que se sol adduir i sovint és certa, però això no ha de servir per amagar la passivitat de deixar-ho córrer i no fer res per intentar arreglar certes coses.

La rehabilitació feta a la part més cèntrica del nucli antic es va fer entre els anys 2000 i 2003. Al no haver-hi una planificació a llarg termini per manca de voluntat, durant aquests tretze anys quasi no s'ha fet res.

Amb voluntat ferma, encara que la intervenció anual hagués estat minsa, potser s'hauria pogut aconseguir la completa rehabilitació de tot el nucli històric i el carrer Major, i el carrer i el passeig de l'Església, entre d'altres, podrien tenir una imatge més adequada a allò que per a la vila representen.

La manca de planificació ens ha fet perdre uns anys que ens col·loquen per darrere d'altres poblacions que els han aprofitat. La inactivitat d'un ajuntament que es limita només a cercar solucions per al dia a dia pot fer que algunes coses s'arreglin i altres no tant. Pot ser que a tu et tapin un forat del davant de casa perquè t'has queixat, però no es tapin els de la resta que poden estar afectats perquè no hi ha cap planificació per a fer-ho. Si treballar amb una planificació racional és la voluntat d'actuació del nou equip de govern municipal i això permet recuperar, encara que només sigui una part del temps perdut, aquesta planificació, concretada en projectes, recerca de finançament, etc., també la posarem del costat de la balança de "coses que es fan" a l'espera, que no sigui massa llarga, que es converteixin en realitats.

Emporion • www.emporion.org • 7

Lourdes Josep Fuster

Lourdes és una ciutat francesa d'uns 15.000 habitants, situada al sudest del departament dels Alts Pirineus, coneguda arreu del món per les aparicions de la Verge l'any 1858. Avui dia, és considerada el primer destí de peregrinació mariana del món, el segon de peregrinació catòlica després de Roma i un dels llocs més visitats de França.

Cada any, principalment entre els mesos d'abril a octubre, la petita ciutat de Lourdes i els seus 188 hotels -molts de gran capacitat- acullen més de 8.000.000 de peregrins que vénen a visitar el santuari marià per veure i pregar davant la gruta on es va aparèixer la Verge; per fer-nos una idea de la magnitud d'aquesta xifra, es pot dir que quasi representa la meitat de tot el turisme que visita Catalunya durant un any.

Tres símbols caracteritzen el santuari marià de Lourdes: l'Aigua com a signe de purificació, la Roca, com a lloc de les aparicions, i la Llum, símbol de fe i esperança.

Lourdes Setembre 2016 (16)Entre la multitud de peregrins que visiten Lourdes, s'hi pot trobar gent procedent de tots els continents, de totes les races, edats i condicions, malats o sans; però tots, moguts i guiats per una mateixa fe, una fe de devoció i respecte reverent, molt lluny de caure en fanatismes i extravagàncies. Per poder fer-se una idea i conèixer la intensitat d'aquesta fe, s'ha d'haver visitat el lloc, haver-lo vist, i millor si s'hi ha pogut conviure i compartir amb els peregrins. Afortunadament, fa pocs dies que vaig tenir el goig de poder-ho fer.

Quan un és allà, i veu en viu la multitud de peregrins, i observa el respecte, la devoció i la fe que mostren en tot moment i de manera especial en els actes i celebracions religioses, acabes fent-te unes preguntes que, amb el que veus, no resulten massa difícils de contestar.

Què mou tanta gent a venir aquí, què hi han vingut a buscar en aquest lloc? Descartats els miracles, que tothom sap que van escassos i volen 8 • Emporion • www.emporion.org

molt alt, i vista la fe sincera, callada i humil de la immensa majoria de peregrins, es pot deduir que són molt pocs els que arriben al santuari, tan sols per satisfer la seva curiositat; alguns -suposo també que pocs- en acció de gràcies; una quantitat important hi va buscant la salut i, fins i tot, se'n podria trobar algun de més materialista que hi busca la solució als seus problemes terrenals. La meva modesta opinió és que la immensa majoria de peregrins arriben a Lourdes moguts per la devoció a la Verge, i esperen trobar-hi un brot d'esperança, d'una incerta esperança, que creixerà i fructificarà en funció del grau de fe de cadascú; una esperança buscada com a bàlsam i consol per alleugerir el dolor de les ferides que deixen a l'ànima les frustracions, la malaltia, la pobresa, l'atur, la soledat, el desencís, el desamor, etc., que tan bé sap generar la societat i el món.

Amb tots els avenços de la humanitat, i l'espectacular desenvolupament de les tecnologies, són comptats els llocs del món on es poden trobar brots d'esperança, una virtut que no es pot comprar, ni es ven a cap lloc, ni tampoc la dispensen a cap farmàcia; trobar medicaments per guarir la malaltia o alleugerir el dolor de qualsevol part del cos és relativament senzill, però encara no s'han descobert els que guareixin o calmin els mals o el sofriment de l'esperit.

El remeis per a les malalties de l'esperit, crec que és el que la majoria de peregrins van a buscar a Lourdes, un remeis que no es poden veure ni palpar, però que et deixen en pau amb el món i amb un mateix. Allà, per poc que hi posis de la teva part -tan sols una mica de fe-, el remei et serà donat gratuïta i generosament Penso que aquest és el principal miracle que s'hi pot trobar.

Al món, hi falten molts més llocs com Lourdes, on per uns moments apartes la mirada de les pedres de terra per mirar les estrelles del cel.

Emporion 100 anys (1915-2015)

XIII Jornada Ernest Lluch Santi Sató

"L'impacte de la crisi dels refugiats a Europa" Un any més, i ja en són tretze, s'ha mantingut aquesta col·laboració entre el Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí i la Fundació Ernest Lluch per sostenir vivament en la nostra memòria torroellenca la figura d'un català mort per ETA fa ja 15 anys.

I aquesta tretzena jornada tingué lloc el dissabte 8 d'octubre sota el títol de "L'impacte de la crisi dels refugiats a Europa". sosVolia posar a debat la crisi sense parangó que ha generat l'arribada de centenars de milers de refugiats a les fronteres d'Europa. Problema que no entenc ni puc acceptar com a lògic ni normal d'unes institucions com la pròpia Unió Europea en la "defensa i respecte en aquells valors de solidaritat, dignitat i llibertat sobre els quals té el seu origen".

Després de la benvinguda i presentacions del director del Museu, Gerard Cruset; del Sr. Josep M. Carreras, de la Fundació Ernest Lluch; de l'Honorable Dolors Bassa, consellera de Treball, i de Josep M. Rufí, alcalde de Torroella de Montgrí, va començar l'anunciada conferència sobre un tema realment punyent.

Després de la introducció, el Sr. Ferriol Soria va presentar la Sra. Anna Terrón, portaveu de la Unió per la Mediterrània (2013-2015), exsecretària d'Estat d'Immigració i Emigració, i presidenta d'InStrategies, que exposà el problema que afecta 28 estats diferents, amb estratègies, sistemàtiques i possibilitats econòmiques també diferents, que impossibiliten que no es pugui fer l'anàlisi ni solució del problema immigratori de forma separada, i menys independent per a cada un dels països receptors.

Guinea, Gàmbia, Costa d'Ivori i Somàlia. I el viatge i destí final sembla sempre prefixat: Alemanya.

Hi ha la necessitat d'un sistema comú europeu, que en la pràctica és la Unió Europea, que per a l'espai de Schengen, en temes migratoris, funciona com si fos un sol país.

La conferència va posar de manifest la feble resposta que les institucions europees donen a un problema de magnitud realment considerable, i com assenyala la presentació feta pel Museu de la Mediterrània, moltes persones, espero que moltes més de les (poques) presents a la conferència, es preguntin on queden aquells valors democràtics de solidaritat, dignitat i llibertat sobre els quals es va construir la nova Unió Europea, sortida d'un conflicte mundial que no voldria recordar!

Seguidament, tingué lloc una taula rodona i col·loqui amb Anna Terrón, Gemma Pinyol i un voluntari de Proactiva-Open Arms, del qual lamentablement no tinc anotat el nom, però que va donar al col·loqui la marca de la feina feta i dels problemes viscuts a l'escenari d'aquest problema real que representa l'arribada, el possible rescat i les massa defuncions que aquesta situació realment europea s'està desenvolupant en el nostre Mare Nostrum, i la seva posterior reubicació, que afecta realment la vida i els valors humans de tots els europeus.

No vull acabar aquest article sense desitjar i suplicar a tots els nostres representants europeus una millor entesa i col·laboració per intentar posar cura a un problema realment no gens fàcil i que té una tasca que no es pot solucionar solament per la generosa actuació d'un voluntariat plenament dedicat i generós amb els seus esforços.

Efectivament, és el primer estat on ha arribat l'immigrant qui té la responsabilitat de la seva cura, tot i l'acord entre la Unió Europea i Turquia perquè serveixi de port d'arribada i camí de distribució.

I m'és molt difícil entendre, i menys acceptar, una situació en la qual milers de persones, essencialment parelles joves amb fills –sembla, per notícies fidedignes, que han hagut de fer un fort desemborsament econòmic per poder embarcar-se(?) en embarcacions(?)–, no tenen ni la capacitat, ni tan sols el combustible suficient, per cobrir la distància marítima del seu suposat viatge!

Després d'un lleuger esmorzar a agrair de cafè i pastes, tingué lloc la segona part de la conferència: "La gestió de l'acollida dels refugiats", a càrrec de Gemma Pinyol, investigadora associada del GRITIN_UPF, experta del Consell d'Europa al projecte intercultural Cities i coordinadora al Consell d'Europa de la RECI Red de Ciudades Interculturales.

Amb les seves paraules, va exposar i reflectir una situació no fàcil pel que fa al problema immigratori.

Efectivament: 10.000 immigrants, entre ells diversos nadons, rescatats davant les costes de Líbia en només 48 hores (5/10/2016!). No disposo de xifres ni de possibilitat de poder ni tan sols imaginar la sagnant quantitat total de víctimes!

Però què diuen els estats més afectats en els darrers tres anys com Grècia o Itàlia? Com es reparteixen 6.000.000 de persones?

La majoria de les que hi arriben provenen de països com Nigèria, Eritrea,

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 9

Renoir, entre dones Josep Pericot

A la casa Garriga i Nogués de Barcelona i sota l'auspici de la Fundació Mapfre es pot veure fins passat Reis, una exposició sobre l'obra de Renoir.

L'exposició porta el títol d'aquest mateix article "Renoir, entre dones" i certament hi abunden en gran manera els retrats i els nusos de dones, tan característiques de l'obra del pintor.

2Renoir pintava la dona d'una manera molt personal, cosa que despertava admiració i rebuig. Entre els admiradors podríem citar un dels crítics d'art més prestigiosos del seu temps, Octave Mirbeau, el qual afirmava que Renoir havia creat la gràcia de la dona del segle XIX, fent un paral·lelisme amb Watteau, que havia creat la gràcia de la dona del segle XVIII. El més interessant -des del meu punt de vista- d'aquesta exposició, no és l'encert amb què Renoir pintava la dona o com la va arribar a idealitzar al llarg de la seva obra. El pintor podia retratar personatges coneguts com Mallarmé, Wagner o dones del seu cercle d'amistats, però també i de manera molt particular, ens mostra la dona de classe mitjana i treballadora, com si la volgués elevar d'estatus. La seva pintura té quelcom de bucòlic i de preservació de l'Arcàdia dels poetes, lluny dels múltiples avatars de la seva època; la Guerra Franco-prussiana, la Comuna de París i la Gran Guerra del catorze.

Per contra, potser el més atractiu de l'exposició, tal com senyalen el comissari i els estudiosos que la presenten, és l'evolució de la seva tècnica pictòrica, que es va produint d'una manera més brusca a partir de la dècada dels vuitanta del segle dinou, coincidint amb els seus viatges a Itàlia i Algèria, i de nou posteriorment, encara que d'una manera més solapada, a partir dels primers anys del segle vint.

En la primera època hi trobem la força i la vibració de l'impressionisme vist sempre des del seu punt de vista personal, encara que compartit amb altres col·legues i amics, com podem veure en "El perer d'Anglaterra" (cap a 1883), on es fa evident l'influx de Monet. També s'hi veu la pinzellada impressionista a la recerca de l'ombratge lluminós, en el "Bal du moulin de la Galette" (1876), una de les seves obres mestres.

La peculiar recerca del clarobscur de Renoir, la trobem d'antuvi en la pròpia nuesa femenina, on el rosat tènue de la pell es combina amb ombres violàcies del mateix cos.

1Després, i a partir de la dècada dels vuitanta, apareix un tractament més clàssic en l'acabat de la figura, i en concret del nu femení, malgrat que els colors de la paleta no canvien gaire. Per altra banda, el pintor no abandona el traç impressionista en el rerefons de la figura. És en aquests fons dels quadres on s'aprecia millor la lluita entre ser fidel al seu impressionisme de la joventut i la recuperació d'un cert classicisme, que a voltes sembla buscar un 10 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

nou "sfumato" que no vol trencar del tot amb l'avantguardisme. Renoir deuria ser un home tossut i compromès amb ell mateix. Ell no va voler abandonar mai els carmins de les galtes, dels llavis, fins i tot dels narius, de les seves models, ni apaivagar els tons blavosos dels seus plecs cutanis.

Però, a la vegada, les salvaguardà en la seva espontaneïtat senzilla i innocent. Ja entrat el segle vint, ell podia inspirar-se en els pintors clàssics (fossin Rafael, Leonardo, Velázquez o d'altres), però també valorava els seus coetanis.

Sembla que la fidelitat a la seva visió íntima de la dona i del seu món, l'hauria abocat a no trastocar excessivament els trets més autèntics de la seva pintura. Una pintura que al meu parer es decantava a voltes cap al seu primer impressionisme i a voltes vers un altre tipus d'impressionisme, que cercava situar les seves obres en el rerefons ideal del mon clàssic.

Segurament aquesta mateixa actitud de fidelitat a si mateix, la van saber apreciar d'altres pintors, que com Matisse i Picasso renovarien l'art del segle vint. Aquests dos genis de la pintura, durant els darrers anys de la vida de Renoir, valoraren el seu posicionament de no oblidar els grans mestres. I potser aquesta estima es va fer més conscient encara, amb motiu de la seva mort a Cagnes, el desembre de 1919 i en mig de la reculada de les avantguardes dels anys vint, després de la desfeta europea de la guerra del catorze. Aquesta opinió és la defensada molt encertadament per Claire Bernardi, conservadora de pintura del Musée d'Orsay i una de les assagistes que col·labora en el llibre catàleg de l'exposició.

A l'exposició també se'ns mostra de manera comparativa, el treball d'altres artistes com Mallol, Leblanc Stewart, Matisse o Picasso, i algunes obres de pintors catalans que anaren a París a finals del dinou i principis del segle vint, com Rusiñol, Casas, Casagema i Feliu de Lemus.

Per resumir, podem dir que és una gran exposició d'un clàssic de l'impressionisme, que mereix ser vista.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 11

Acte de reconeixement a en Vicenç Fiol Rossend Darnés Publiquem un fragment del parlament que en Rossend Darnés va fer el passat 13 d’octubre a la Casa de Cultura de Girona, a l’acte de reconeixement a en Vicenç Fiol, membre cofundador de la tercera època d’Emporion, amb motiu del primer aniversari de la seva mort (CdR).

Per què en Vicenç es féu capellà obrer?

En Vicenç era fill d’una família de treballadors pobres i humils. El seu pare era carboner i la seva mare anava a cuinar per les cases. Ell mateix ho ha explicat: el rector del Seminari, el Dr Estela, connectà el Seminari amb el Moviment Obrer a través de l’HOAC i en Paco Mera. Al Seminari en Vicenç havia format part d’un grup obrer. Va tenir coneixement de l’existència dels capellans obrers francesos i això l’estimulà a provar-ho, convençut que en l’església hi havia d’haver cabuda per un pluralisme de formes de fer de capellà.

En Vicenç era un home creient compromès amb Jesús de Natzaret: la persona, el missatge ( l’Evangeli) i el projecte de Jesús, el Regne, van ser el motor de la seva opció de vida. Els trenta anys de vida oculta de Jesús a Natzaret treballant amb les pròpies mans al costat de Josep i Maria enfront dels tres de vida pública, el frec a frec de la convivència quotidiana amb un poble petit i pobre de Galilea, el llenguatge de les paràboles allí après, el Jesucrist que segons l’apòstol Pau era de condició divina es féu semblant als homes i tingut com un d’ells, fet no-res, com un esclau... (Fl 2,7ss.) En Vicenç va entendre que l’Església tenia la seva raó de ser en servir la causa i el projecte de Jesús, el Regne: és a dir, un nou model de persona, un món de fills de Déu i de germans. Un Déu-Amor, un Jesús que esdevé servidor, que s’envolta dels més pobres i marginats, dels malalts, de les dones, dels infants...

La decisió de fer-se capellà obrer neix de la convicció que no podem viure de l’altar sinó, com diu el llibre del Gènesi, de la suor del propi treball i no pas de la suor del d’”enfront”. Viure com els propis pares i germans, viure del treball de les pròpies mans: pintant cotxes, fent taps o treballant a la pagesia, per exemple, com la majoria de la gent digna. La convicció que la paraula predicada esdevé molt més creïble quan ve avalada pels fets, per la pròpia manera de ser, de mostrar-se i de viure. Jesús havia criticat els escribes i fariseus i els representants de la religió del seu temps que “deien i no feien, que carregaven farcells pesants a la gent i que ells no els movien ni amb un dit” (Mt 23, 4, de l’entrevista de Sebastià Benet a Serra d’Or, oct. 1994) ; i també els havia advertit:”que no es fessin anomenar mestres ni guies, i que el més gran es fes servidor de tots” (Mt 23, 8ss) Jesús ensenyà “que l’arbre es coneix pels seus fruits”... Treballar amb les pròpies mans, talment ho havia fet l’apòstol Pau, que després de molts viatges i hores de predicació, prenia hores a la nit per fer tendals i no ser una càrrega per la comunitat, i fent-ho presumia de no ser interessat. (Ac 18,39, 2Tes 3,6ss, 1Cor 9,16-23) L’opció de capellà obrer i de fidelitat al món dels pobres fou fruit del compromís de fidelitat a Jesús i de restar al costat dels petits, dels febles, del poble i dels explotats, nasqué de la voluntat de no desclassar-se. “He nascut i viscut pobre, i la pobresa m’ha fet fort m’ha enriquit”, afirmà en Vicenç els darrers mesos de la seva vida.

Quina Església volia en Vicenç?

En Vicenç estimava l’Església, la sentia seva: “És en l’Església que he descobert Jesús i el seu Evangeli, però sóc conscient que formo part d’una Esglé-

12 • Emporion • www.emporion.org

sia que és santa i pecadora a la vegada” (Serra d’OR). “En l’Església hi he patit molt, és contradictòria, desconcerta, fan enfadar moltes coses que fa.

Però en ella he descobert Jesús, raó de la meva vida Sovint m’ha arraconat però no m’ha condemnat, ni mai, fins avui, m’ha impedit ser fidel a les meves opcions. En l’Església no tot és negatiu, hi ha moltes realitats i persones valuoses, engrescadores, profetes i cristians anònims que fan rutllar la vida...” (tret dels papers manuscrits). I, per sorpresa d’alguns, hi restà sempre, tot i que decididament la volia més fidel a Jesús i al poble, volia que traspués evangeli. Lluità, des del propi recorregut vital i quotidià per fer-la més transparent, humil i servidora, despullada de tot afany de poder i de diners, independent i lliure per acompanyar i fer camí amb el poble, amb els treballadors i amb els pobres. Volia una Església que escolta, que acull, que anuncia i que si cal també denuncia els abusos del poder, una Església oberta i plural, amb iniciativa, arrelada al país, a Catalunya, reclamava una Església comprensiva, amable i misericordiosa, “una Església que no només demani perdó pels errors del passat sinó que també en demani pels pecats d’ara, que actués igual a Nicaragua que a Polònia”. (Serra d’Or)una Església més participativa i de comunió, molt més de base laïcal i amb molt més protagonisme i capacitat de decisió de les dones; una Església que proposa i que no imposa. Una Església menys pendent d’ella mateixa i de les seves institucions i molt més preocupada i ocupada en la causa i el projecte de Jesús, la construcció del Regne. Una Església que visqui el que predica, que respecti al seu si els drets humans, una Església decididament posicionada a favor de la llibertat i la justícia. També hi afegí: “en la mesura que et fas com els altres es pot entendre millor el teu paper que, al capdavall, ha de ser caminar amb la gent en el procés cap a l’alliberament col·lectiu” “El veritable creient es coneix, no pas a l’església, dins el temple, sinó al carrer” escriví Simone Weïl. El Papa Francesc reclama “ una Església en sortida, que va a les perifèries existencials: al món de la pobresa i la marginació, als espais de frontera i de diàleg amb la cultura i el món de l’ateisme, de diàleg i col·laboració amb les altres religions i els diversos humanismes; una Església abans ferida i exposada a equivocar-se que entumida i resclosida o aferrada a fer el que s’ha fet sempre”. En Vicenç deixà dit: “He sembrat una Església al costat del poble treballador, compromesa amb la gent del carrer, que la deixa participar i que l’escolta, que intenta ajudarla...al Seminari em van intentar desclassar, però mai no he perdut el nord, sé d’on vinc i cap a on vaig.” (GAVARRES, tardor-hivern 2013)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Demano ajuda: Jaume Bassa

Teniu papers de la dècada 1930-1939?

Estic realitzant un treball –diguem-ne "llibre"– orientat bàsicament a descriure com va viure la gent de la nostra vila els temps convulsos de la República, la Guerra Civil i la revolució social antifeixista. No penso en un llibre d'història ni pretenc fer una obra literària, totes dues pretensions quedarien lluny de la meva capacitat i de les meves aspiracions.

El que estic fent –ja n'he escrit un bon grapat de pàgines– és recollir i ordenar documents, testimonis escrits i explicacions orals de persones que van viure fets destacables, tot enquadrant aquests testimonis torroellencs en el marc dels esdeveniments succeïts a Catalunya i a Espanya durant aquells anys tan agitats. No es tracta d'un estudi minuciós o profund, sinó d'un recull de relats que considero dignes de crèdit i que em sembla que mereixen ser coneguts, degudament emmarcats en aquells moments històrics del país.

DIARI 1En aplegar documentació he donat preferència, com és natural, als relats de persones que van viure directament aquells moments dramàtics i els van descriure en quaderns particulars el mateix dia que passaven. És el cas dels diaris de Jaume Surroca i Isern i de Josep Alabau i Vilà, relíquies que han quedat en mans dels seus fills i a les quals he tingut la sort de tenir accés, o el diari de Pilar Espígol que fou publicat, reproduint el manuscrit, al Llibre de la Festa de Torroella de l'any 2003.

També tenen gran interès les memòries manuscrites del mestre Salvador Dabau i Caussa, que em foren facilitades igualment pel seu fill, i les de Narcís Camps, de Bellcaire, amb la diferència que les unes i les altres no van ser escrites en el moment que tenien lloc els esdeveniments, sinó redactades més tard (potser amb anotacions preses mentre succeïen els fets narrats). De forma semblant, Jaume Puiggrós va explicar al Llibre de la Festa Major de 1997 les seves vivències de trenta anys abans.

Un cas particular és la conversa de Joan Fuster amb Miquel Canals, Pahí, president del Comitè l'any 1936, gravada en cassets l'any 2003, que em va facilitar Josep Fuster i vaig publicar al Llibre de la Festa d'aquest any 2016.

Altres torroellencs han escrit també les seves memòries, on relaten fets viscuts en aquella època, amb la diferència que no ho van viure ni ho van patir de grans, sinó de petits. És el cas de Genís Baquer i la seva esposa Joaquima Ferrer (es conserven al Centre de Documentació del Museu de la Mediterrània), de Pere Rosell (Llibre de la Festa del Barri de Fora Portal, 2000) i un petit recull de memòries que m'ha fet arribar Júlia Busquets.

Joan Surroca, jo mateix...

Tot això, pel que fa a fonts privades.

Quant a documentació oficial, per molt que m'he mogut, no he pogut trobar documents procedents del Comitè antifeixista; només amb una excepció, un paper manuscrit de data 22 de juliol de 1936 que havia quedat en poder de Jaume Surroca. No sé si, en plegar de forma precipitada, el Comitè va voler fer desaparèixer tota la seva documentació, o si fou destruïda per l'Ajuntament que es formà més tard, o arrabassada per les tropes franquistes, tot pot ser. El fet és que ni a l'Arxiu Municipal ni en cap arxiu particular no en queda cap rastre, ni consta que n'hi hagi a l'Arxiu de Salamanca.

Si bé no s'han conservat, doncs, documents del Comitè, sí que disposem de les actes de les reunions celebrades a l'Ajuntament, recollides als llibres que es conserven a l'Arxiu Històric Municipal. És cert que qui manà de fet durant nou mesos fou el Comitè, però també ho és que mai no deixà de funcionar un organisme o altre que representés el poder municipal legal, es digués "Ajuntament antifeixista" primer o es digués "Consell municipal" més endavant. Tot i la revolta anarquista, l'un i l'altre s'adaptaren en major o menor mesura a les directrius que varen anar emanant de la Generalitat, l'autoritat que representava la legalitat republicana a Catalunya. Ara, ignorem fins a quin punt els registres del secretari de cada moment reflectien fidelment les intencions, els debats, els acords presos a les sessions, o si només servien per "cobrir l'expedient". Fos com fos, tal com van ser escrits els reprodueixo quan els trobo destacables, acompanyats dels comentaris que en cada cas considero necessaris. Situo al mateix nivell d'interès que els llibres d'actes, altres papers que he recollit a l'Arxiu Municipal com ara correspondència oficial, telegrames, cartes de veïns, etc.

I ara ve el meu prec. No goso donar per acabada tota aquesta tasca d'aplec d'informació sense demanar ajuda a possibles lectors d'aquesta nota que puguin tenir documentació amb contingut històric que jo desconec. No sé si un dia es publicarà l'obra o si la dipositaré al Centre de Documentació del Museu, però no voldria fer-ho sense haver esgotat totes les possibilitats de recollir documents d'autèntic interès general.

Si voleu i podeu donar resposta a aquesta crida, em trobareu a jaume. bassa@gmail.com.

Resto molt agraït a qui m'hagi seguit fins aquí, tant si pot ajudar-me com si no.

També disposo, evidentment, de les explicacions que jo mateix he recollit i publicat a EMPORION de persones que han assolit o superat els vuitanta-cinc o els noranta anys (dues per desgràcia desaparegudes fa ben poc), capaços de rememorar fets, persones i circumstàncies. He entrevistat Josep Pujol, Josep Borrat, Carme Cristòfol, Salvador Giralt, Pilar Espígol, Vicenç Gumà, Cels Sais, Anselm Roig, mossèn Josep Pou, Eugeni Llos, Jaume Fonquerna. I he mantingut converses –no publicades– amb Pito Bou, Pere Capellà, etc.

Cal afegir a aquest recompte de fonts, la bona quantitat d'articles que diversos autors han escrit sobre aspectes parcials d'aquella època a diferents edicions del Llibre de la Festa, o altres mitjans, basats en fets viscuts o sentits explicar per altres: Pere Castells, Marciano Càrdaba, Jordi Gaix, Josep Riera, Lurdes Boix, Pilar Cabratosa, Xavier Ferrer, Jordi Bellapart, Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 13

Els comtes de Torroella i Peratallada Josep Torroella

L'any 1963 els comtes de Torroella de Montgrí (Santiago de Robert i Rocamora i Maria del Carmen Ferrer-Cajigal Jorba) adquiriren el castellpalau de Peratallada, l'immens edifici medieval que s'alça al bell mig del poble.

Avui dia, segons molts, Peratallada ha esdevingut una mena de parc temàtic, una mica com Santillana de Mar, a Cantàbria, o San Gimignano, a la Toscana. Tot i que Peratallada no és tan gran ni monumental com aquestes dues afamades poblacions, l'allau de visitants que rep el poble no és menor. Qui ha visitat Peratallada per Setmana Santa, en el decurs d'un pont o al pic de l'estiu ho sap molt bé.

Mig segle enrere, però, Peratallada no tenia res a veure amb el poble actual. Llavors no hi havia cap segona residència, cap botiga que no fos de queviures, cap restaurant, i només a l'estiu s'hi acostava algun turista encuriosit. Però sí que hi havia, com a tots els pobles, una escola (ja mig buida), una fleca, un estanc, una botiga, dos cafès, dues barberies, una oficina de correus, un molí d'oli i vi, un altre de fariner, una centraleta de telèfons...També teníem un paleta, un ferrer i, per descomptat, un capellà, cada cop més desenfeinat. La major part dels veïns eren petits propietaris i arrendataris que anaven fent la viu-viu. Qui trobava feina a ciutat se n'anava sense pensar-ho dues vegades. El treball de la terra ja no donava per viure. Eren temps d'èxode rural.

L'any 1964 moltes cases del poble estaven deshabitades. Algunes tenien els teulats esbotzats o bé eren un munt de runes. El primer edifici que es restaurà fou naturalment el castell. Hi hagué molta feina. El castell, que també era palau, i gran, era un immoble antic, enorme i mig enrunat.

Les obres de rehabilitació duraren vuit anys. Quan s'acabaren els comtes convidaren els veïns a un piscolabis i a visitar el palau. Els entesos diuen que la restauració de l'edifici fou modèlica. Personalment vaig restar esbalaït en entrar a l'aula maior, que els comtes havien decorat amb tapissos, escuts, cofres, espases i fins una armadura. Anys més tard vaig saber que aquesta gran sala noble és una joia de l'arquitectura gòtica civil del país.

amb Santiago, el fill gran, que morí molt jove d'accident. L'Alfonso, l'actual comte de Torroella, era més petit: encara anava enganxat a les faldilles de la seva mare. La filla, Carmen, ja era una espigada adolescent.

Santiago de Robert, el comte, es feia molt amb la gent del poble. El meu pare, que havia estat el seu assistent durant el servei militar, hi feia petar la xerrada si se'l trobava pel carrer. Una vegada, quan jo ja estudiava Història, vaig anar a veure el comte per demanar-li si podia visitar el castell. "I tant!", em respongué; "la gent del poble el podeu visitar sempre que vulgueu", afegí. La comtessa era més fina, més senyora; s'ocupava sobretot de la botiga d'antiguitats que els comtes obriren en una casa del carrer Major. Després de la mort de Santiago de Robert i del seu primogènit, la resta de la família ja no vingué tant sovint al poble. Com que fa molts d'anys que no visc a Peratallada, ignoro si l'actual comte de Torroella hi va gaire sovint.

Si poguessin veure el poble actual els veïns que hi van viure els anys de la postguerra se´n farien creus. L'única cosa que no ha canviat gens és el traçat urbà i la part més monumental del conjunt medieval. En canvi, els sorprendria prou el component social, la relació entre els veïns. D'uns anys ençà, la gent que ha vingut de fora – a vegades de molt lluny – predomina clarament sobre els que han nascut al poble. Abans tots els veïns es coneixien. Ara mig poble no sap res de l'altra meitat, tothom va a la seva. Hi manca teixit social, aquell caliu humà d'altres temps. És clar que això, amb menys intensitat, també s'ha esdevingut a altres pobles.

Quan els comtes de Torroella van comprar el palau-castell de Peratallada amb la intenció de restaurar-lo per estiuejar-hi eren lluny de sospitar què s'esdevindria amb el poble en un futur no gaire llunyà. Em sembla que la invasió turística que pateix el poble últimament no els agradaria gaire. Em costa molt imaginar Santiago de Robert passejant pels carrers de Peratallada i fent-la petar amb els veïns.

Alhora que els paletes feinejaven al castell, hom començà a restaurar algunes de les cases abandonades del poble. De primer, els dos o tres habitatges que els comtes havien comprat a més del castell. Tot seguit, es restauraren altres cases adquirides per gent de Barcelona i de més lluny. Dic restaurar quan, en alguns casos, hauria de dir reconstruir, però aquest és un altre tema. Entre altres coses, passejant pel poble es veuen finestres gòtiques que cinquanta anys enrere no existien.

També fou després de l'arribada dels comtes de Torroella que es netejaren els valls, que es restauraren algunes torres i panys de la muralla malmesos pel pas del temps, que s'empedraren els carrers i, més tard, les dues grans places. Com que cada any venia més gent a visitar el poble, s'obriren bars, restaurants i tota mena de botigues. I atès que l'allau de visitants creixia com una bola de neu, calgué fer un gran aparcament ran de les muralles de ponent, on abans hi havia les eres, després un altre a la banda de llevant i encara un tercer al nord, entre l'església i la muralla.

Durant uns anys els comtes i els seus tres fills venien sovint pel poble. Els estius, sobretot, hi feien llargues estades. La mainada del poble jugàvem 14 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

En nom de Déu Javier Zuloaga

En tornar fa poques setmanes del seu viatge a Cracòvia, el papa Francesc llançava als que el segueixen amb interès per la claredat de les seves paraules -cada dia més- un missatge que contenia, així ho vaig veure jo, certa desesperació.

Deia, en el vol de tornada a Roma, que no és just identificar l'islam amb la violència; recordava als periodistes que l'escoltaven la seva última trobada amb el gran imam de la universitat islàmica del Caire, Al-Azhar Ahmed-el Tayeb, amb el qual va compartir idèntiques aspiracions de pau, i va il·lustrar amb la seva eloqüència argentina que les religions són una mena de "macedònia", perquè en elles hi ha de tot.

En un estiu en el qual hem pogut seguir de prop de quina manera es desfermava una polèmica important per l'ús o prohibició dels vestits d'ús generalitzat entre els seguidors de l'islam. Sí, el burquini, aquest banyador la promoció comercial del qual estem regalant a més d'un fabricant de roba i que possiblement no sigui ni musulmà ni catòlic... potser cambodjà... o xinès.

gens del problema dels vestits musulmans. Hi donin una ullada, perquè és l'opinió de molts i perquè, en esmentar la defensa dels vels en dones occidentals convertides a l'islam, l'autor descriu el "feminisme islàmic" com una postura que dóna a la dona plena llibertat de submissió a la doctrina religiosa elaborada per teòlegs per protegir l'home contra la perniciosa influència de la fèmina.

Hi ha rius d'opinions sobre aquest assumpte i multitud d'opinadors més experts que jo, simple observador de l'assumpte.

Torno al que va dir el papa Francesc en el seu vol des de Cracòvia perquè em sembla finalment el més realista: "Som molts milions de persones de trets i conviccions molt diverses. L'evolució del món, les seves guerres i les seves misèries han acabat per globalitzar-ho tot... com si d'una macedònia es tractés i les diferents fruites, a més, ja no es poguessin separar. Aquí hi som tots, ben junts i ben remenats... ens agradi més o ens agradi menys."

Sí, les paraules de Francesc semblen una veu en un desert en el qual tots ens movem sense gaire de sentit comú ni massa emocions.

Penso que no és bo traçar línies a terra, ni fer de la intolerància el millor regal als que s'han colat per la porta de darrere de les creences religioses.

Cal fer un esforç.

La massacre de Niça, com els atemptats de París i Brussel·les, han encès les alarmes del món lliure i han despertat, al mateix temps, sentiments de ràbia. A mi almenys bastant, i reconec que m'he dit "prou!", mentre em situava del costat dels que pensen que aquí s'ha acabat el que es donava, que ni gel·labes ni burques, i que fora de les esglésies o les mesquites tots hem d'anar vestits de ciutadans o ciutadanes i que, a les escoles, més del mateix.

Per això m'ha cridat l'atenció el que l'Obra Social de "la Caixa" va editar, fa ja dos anys, i que ara ha vingut a parar a les meves mans, dins del seu programa d'atenció a malalts terminals, que porta a terme des de 2008.

L'atenció religiosa al final de la vida és un cant i un homenatge a la diversitat de les religions. Una guia per a qui vulgui saber quines són les creences dels que estan deixant aquesta vida, tant si es tracta d'un catòlic, un sunnita, un xiïta, un hindú o un ateu.

He tingut temps de llegir els que rasquen en la història des de la seva pròpia òptica; el periodista Ilya Topper, a El Confidencial. Blogs d'Algesires a Istanbul: "El burquini, la traïció", una peça que et situa bé en els orí-

Mai és tard, oi?

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 15

El sentiment per la guitarra Nuria Ponz No havia arribat encara la tardor..., era setembre....però l'hivern de la vida era palès. 84 anys. Fins al final, parlant de la guitarra, no com un instrument, sino com un sentiment.

De petit, la guerra. A l'exili, a França, l'escola li obre les portes al món de la pintura, però no de la música.

El seu interès musical neix a Galícia, durant el servei militar a la Marina.

Allà coneix l'afició pel cant. En les estones de descans i festa, la guitarra, a mans d'un company seu, anima les vetllades i omple de goig l'estona de lleure.

A la tornada a casa, enyora el so de l'instrument i les cançons de gresca i romàntiques dels seus companys de Marina. El seu germà, bessó, li ven la seva guitarra..

Comença l'aprenentatge amb unes quantes classes de solfeig i estudia, pel seu compte, els acords de la guitarra d'un mètode que es diu "Nuevo método para el Arte de acompañar en la guitarra" compuesta con música y cifra por G.Lluquet. Té bona oïda i és autodidacte.

Després de la voluntat i la paciència, vé l'afició. Primer amb una guitarra clàssica, després una guitarra elèctrica de marca KUSTON, que anava acoplada a un amplificador de la casa Neuphono i, finalment, una guitarra acústica.

acompanyat, per ser fill de costa, Llançà, i per haver fet el servei militar a Cartagena i Pontevedra.

La Barca Vella i les melodies breus de Ferran Sors, que toca amb la guitarra, són la cloenda de tota una vida, sentint la música, sempre amb l'enyorança que, d'haver viscut una altra època, hauria pogut estudiar al Conservatori i gaudir-ne molt més.

La Barca Vella reflecteix la nostàlgia del pas del temps i l'enyorança de vivències del passat. I és una cançó marinera de comiat. La va escriure, lletra i música, als 79 anys.

LA BARCA VELLA Prop del mar hi ha una barqueta vella, aniuada dins un barracó, ella escolta en les nits molt tranquil.les, les sirenes dels pescadors, ella sent en les nits de tempesta, la remor constant de la mar, i la llum del far que il.lumina,

Les 3 guitarres serveixen per acompanyar moments viscuts molt entranyables. Des de les cançons que canta a casa, amb la clàssica; les actuacions en èpoques de l'inici del turisme, a l'hotel Coral o el Català amb l'elèctrica, i les classes que imparteix al col.legi Sant Gabriel, amb l'acústica. A casa, gaudeix de poder transmetre l'aprenentatge dels acords de la guitarra a les persones que tenien afició per l'instrument i bona oïda.

melangia del temps, ja passat.

De molt jove, forma duo amb el seu amic Nicolàs, amb el nom de LOS BRAVIOS, ell a la guitarra i el seu amic a les maraques. El tema, cançons romàntiques :"Dos Rosas", "Flor de Pasión", "El Reloj"....són els seus temes preferits.

i compartir en el teu camí el cel i el mar,

Després, comparteix amb amics seus de Torroella diversos grups, de mica en mica decantant-se per l' havanera i la cançó marinera, col.laborant molt puntualment amb els Cantaires del Montgri, sense deixar de banda el seu interès i passió per les notes de la guitarra.

Passen els anys.....Es comença a interessar més per la música clàssica i, per plaer seu, al seu aire i d'oïda, aprèn melodies breus de Ferran Sors (1778-1839) compositor romàntic nascut a Barcelona.....que l'apassiona.

Combina la melodia clàssica amb l'havanera.

La vida avança........i, paral.lelament a això, és quan li surt del cor La Barca Vella, que és la seva cançó marinera perquè el mar sempre l'ha 16 • Emporion • www.emporion.org

Oh barca meva, vull amb tu tornar enrere, i contemplar la lluna plena, lluny al mar, mar que en la calma de ses aigües cristal.lines, retrobaré l´amor que un dia vaig deixar.

Oh barca meva, vull amb tu tornar enrere, és aquest mar, és el meu mar, del que jo espero, amb tu, barqueta tota sa immensitat, és el meu mar, el nostre mar, barqueta vella, i lluny amb tu, jo ja mai més podré tornar.

PERE PONZ POUS. Dedicat al meu pare, en el tercer aniversari de la seva mort.

(Aquesta cançó s'ha cedit als Cantaires del Montgri, per si la volen divulgar)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Menu d'en Martí

Turbot amb ceps al cava Ingredients:

Martí Elias Pericay

• Turbot (o Rom). Digueu al peixater que us el desespini i que el talli en porcions.

• Espines del turbot • Oli de gira-sol i mantega • Farina o maizena • Pastanaga, porro, ceba i tomata madura • Aigua • Ceps tallats a làmines • Cava • Sal i pebre Preparació: Amb les espines, el cap del peix, les verdures i l'aigua feu un bon fumet de peix.

Poseu al foc una paella amb un xic d'oli i mantega a parts iguals. Quan sigui calent poseu-hi els talls de peix prèviament salpebrats i enfarinats i els deixeu coure a poc foc per les dues bandes. Tot seguit ajunteu-hi els ceps i el cava. Feu-li fer un bull i retireu el peix que ja estarà cuit. Deixarem que els ceps vagin coent afegint-hi el fumet del peix. Mentrestant farem, amb una mica de fumet i la maizena, "un roux" per espesseir la salsa dels ceps. Un cop cuit es rectifica de sal, i es cobreix el peix que havíem guardat abans, i ja estarà llest per servir.

Torradetes de garotes trufades Ingredients:

Puding de poma amb sorbet de mandarina

• Llesquetes de pa torrades (Poden ser de baguet tallades esbiaixades) • Gemes de garotes

Ingredients:

• Mantega

• Pomes golden

• Maizena

• Pa del dia abans

• Tòfona (pot ser en conserva)

• 1 tub de vainilla

• 1 copeta de brandi

• 4 ous

• Nata de cuina

• 250 g. de sucre

• Sal i pebre

• 3/4 de litre de llet • Sorbet de mandarina

Preparació: En una cassola prèviament escalfada s'hi desfà la mantega . Després s'hi posen les gemes de garota remenant fins que es coguin. A continuació s'hi afegeix la tòfona que prèviament l'hem picada a trossets petits, es flameja amb el brandi i s'hi afegeix la nata de cuina (se'n guarda una mica que servirà per lligar la salsa amb la maizena). S'ha de procurar que quedi un pèl espessa per poder cobrir les torradetes. Es rectifica de sal i pebre i es tritura fins que quedi una salsa ben fina, que ja estarà llesta per untar les torradetes. Es poden gratinar per menjar-les en calent.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Preparació: Feu sucre caramel amb 50g. de sucre i poseu-lo al fons d'un motlle.

Quan tinguem les pomes pelades i tallades les posarem a coure amb la llet, el sucre restant, la vainilla i el pa tallat a bocins. Una vegada cuit el deixem refredar, per després ajuntar-ho amb els ous, prèviament batuts. Emplenem el motlle i el posem al forn, a coure al bany maria. Una vegada fred, el desemmotllem. Es talla amb porcions i es serveix amb una bola de sorbet de mandarina i bon profit!!!

Emporion • www.emporion.org • 17

Gotes d'humor Fuster

18 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

NOTÍCIES PER A AQUEST MES DE NOVEMBRE 623 FIRA DE SANT ANDREU dies 26 i 27 Fotografia a Sales temporals i permanent palau Solterra fins al dia 27

Marc Garrido en el record. El diumenge 2, durant la gala de la Festa de l’Esport 2016, es va concedir a títol pòstum el Premi Montgrí de l’Esport 2016 a Marc Garrido “Garri”, jugador del Rugby Club Senglars, traspassat de manera sobtada l’1 de juny amb només 41 anys.

Reposició de “La Gola”. El dimecres 12 es tornà a passar al Cinema aquest documental del nostre company Jordi Bellapart sobre la història i el paisatge d’aquesta zona tan singular del nostre municipi, amb gran èxit de públic altra vegada.

Fotografies de Fargnoli de la Col·lecció Mascort EMD Estartit, fins al dia 30 Imatges inesborrables - Arxiu Miquel Graells can Quintana fins al desembre Pintura espanyola a la Fundació Mascort casa Galibern fins al desembre

NOTÍCIES D’OCTUBRE TORROELLA I L’ESTARTIT Acte de reconeixement a Vicenç Fiol. El dijous 13 es commemorà a la Casa de Cultura de Girona l’aniversari de la mort del nostre estimat amic Vicenç Fiol, cofundador d’EMPORION en la seva tercera època i redactor habitual a la nostra revista durant molts anys. Va ser un acte molt emotiu, no hi cabia ni una agulla. Entre altres, va parlar Rossend Darnés, col·laborador d’EMPORION.

El torroellenc Miquel Calsina, ordenat diaca. El diumenge 2, a la Catedral de Girona, el Bisbe de la diòcesi Francesc Pardo ordenà dos diaques, Miquel Calsina i Buscà i Josep Rodeja Tulsà. En el cas de Calsina és un pas previ al presbiterat. Fill de Torroella, Calsina és professor universitari, delegat de Mitjans de Comunicació del Bisbat i fa el seu servei a les parròquies de La Bisbal.

L’Ajuntament congela els impostos i abaixa la taxa per escombraries. El Ple del dijous 6 va aprovar les ordenances fiscals per al 2017, que congelen els impostos, abaixen la taxa d’escombraries i incorporen una taxa als habitatges buits.

“Els refugiats” a la XIII Jornada Ernest Lluch.

El dissabte 8 va tenir lloc al Museu de la Medi-

terrània una jornada de reflexió sobre l’arribada de milers de refugiats a les fronteres d’Europa.

Hi van participar la consellera de Treball, Afers Socials i Famílies, Dolors Bassa, i destacats experts com Anna Terrón, exsecretària d’Estat d’Immigració i Emigració; Gemma Pinyol, investigadora coordinadora de Ciudades Interculturales; i membres de l’entitat ProactivaOpen Arms.

Les nostres carreteres. El divendres 21 el secretari d’Infraestructures i Mobilitat de la Generalitat, Ricard Font, mantingué al Museu de la Mediterrània una reunió de treball amb els representants de més d’una vintena de municipis del Baix Ter. Anuncià que es construirà l’any 2017 el giratori a l’empalme i s’oferí per definir les actuacions per resoldre la inseguretat de les principals vies.

IV Jornades Recerca i Territori. Les va presentar la Càtedra d’Ecosistemes Litorals Mediterranis el divendres 21 i dissabte 22 al Museu de la Mediterrània i van tractar de “Restauració i gestió de sistemes dunars”, emmarcat dintre les accions de difusió del projecte Life Natura, de restauració dels ecosistemes costaners de la Pletera, Life Pletera.

Inversió municipal. L’Ajuntament anuncià el dimecres 26 el desplegament de 5 projectes: refugi d’animals, horts comunitaris, adequació de l’entorn de l’Espai Ter, inversions en patrimoni i priorització en l’asfaltatge de carrers.

Actes diversos del mes.

Durant tot el mes d’octubre s’ha fet la XI edició de Jornades de la poma a diversos restaurants. Els dissabtes 8 i 15 es van presentar a l’Estartit Showcooking i Pastissos amb poma.

El diumenge 2 el Museu de la Mediterrània organitzà Apropem-nos al Baix Ter, aquest cop a descobrir Montgó, amb Narcís Arbusé; i el diumenge 23 Gent del Ter va fer una sortida Horta ecològica a l’entorn del Parc Natural del Montgrí.

El diumenge 2 l’àrea d’esports organitzà el Transmontgrí recorregut a peu des de la pedrera d’Ullà fins al Cap de la Barra; i la Festa de l’Esport a l’esplanada de l’Espai Ter; i el diumenge 23 Turisme de l’Estartit organitzà una sortida en burricleta pel Parc Natural.

Els dimecres 5 i 26 i el dijous 27 la Biblioteca Pere Blasi organitzà Hora del Conte, Contes de pooor!, i taller; i el divendres 28, dins del cicle habitual del Club de Lectura Llegim?, programà Dits de molsa.

El dimecres 5 es feu una xerrada a l’Auditori de can Quintana sobre Plantes que curen. El dissabte 15 Mariona Font i Lurdes Boix van presentar la vinya al Montgrí a can Quintana.

El divendres 21 es va inaugurar l’exposició de

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 19

fotografies de Fargnoli L’Estartit d’abans de la col·lecció Mascort a la sala d’exposicions de l’EMD de l’Estartit.

Per al diumenge 30 a la tarda es programà la castanyada a l’Estartit a la plaça de l’Església.

CATALUNYA La causa pel 9-N. El dilluns 3 el fiscal demanà 10 anys d’inhabilitació per a l’expresident Artur Mas per delictes de desobediència greu i inhabilitació i 9 anys per a Joana Ortega i Irene Rigau, com a cooperadores necessàries.

Correa va explicar que eren “diversos” els ministeris en els quals l’extresorer del PP Luis Bárcenas feia gestions per aconseguir adjudicacions d’obres.

Rajoy digué no a Puigdemont. A les propostes del president català per un referèndum pactat fetes a Madrid el dilluns 10, el govern central contestà el divendres 14 que no hi havia res a pactar.

El PSOE decidí votar abstenció. El comitè federal del PSOE del diumenge 23 acordà per 139 vots contra 96 que el grup parlamentari socialista s’abstindria en la segona votació del debat d’investidura.

Iceta segueix. A les primàries del PSC del diumenge 17 Miquel Iceta s’imposà en vots sobre Núria Parlon i continuarà de primer secretari.

Anuncià que el PSC mantindria el NO a la investidura de Rajoy.

Rajoy acceptà l’encàrrec del rei. Va preveure que obtindria la investidura el dissabte 29 amb la intenció de mantenir-se en el càrrec per quatre anys.

Els judicis del franquisme. El Parlament de Catalunya va tramitar el dimecres 19 una proposició de llei per declarar nuls els consells de guerra sumaríssims.

MÓN

Querella contra Carme Forcadell. El dilluns 24 el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va admetre a tràmit la querella de la Fiscalia contra la presidenta del Parlament per haver permès la votació de les conclusions de la desconnexió amb Espanya.

El PSC votarà NO. Per 241 vots a favor, cap en contra i una única abstenció, el Consell Nacional del PSC es refermà el dimarts 25 en la posició de votar “no” a la investidura de Mariano Rajoy.

Diada castellera històrica. El diumenge 2 els Castellers de Vilafranca van guanyar el concurs a la plaça de Tarragona amb el 3 i el 4 de 10 amb folre i manilles descarregats. La Vella de Valls mantingué el pols fins al final i el diumenge 23, a la jornada de Santa Úrsula, descarregaren el 3 i el 4 de 10 amb folre i manilles i el 4 de 9 sense folre.

Corrides de toros a Catalunya. El dijous 20 el Tribunal Constitucional en tombà la prohibició.

L’argument principal és la invasió de competències.

La nova ortografia. El dilluns 24 l’IEC aprovà la proposta de supressió de la majoria d’accents diacrítics (dona, mon, net, venen, etc.).

ESPANYA Crisi al PSOE. En una reunió caòtica de dotze hores del comitè federal, el dissabte 1 Pedro Sánchez dimití en no progressar, per 25 vots, la seva proposta de convocar un congrés extraordinari.

Cas Gürtel. Durant el mes va continuar la vista d’aquest cas de corrupció. L’acusat Francisco 20 • Emporion • www.emporion.org

Guanyà el “no” a la pau amb la guerrilla a Colòmbia. El diumenge 2 els contraris a l’acord guanyaren amb un 50,2% dels vots per un 49,8% del “sí”, però les FARC, govern i oposició es mostraren disposats a renegociar.

El president de Colòmbia, premi Nobel de la pau. Juan Manuel Santos el va obtenir “pels seus esforços per acabar amb la llarga guerra civil que viu el país des de fa més de 50 anys”.

L’Estat Islàmic en retirada. Després de perdre Fal·luja, Tikrit, Ramadi i altres ciutats, aquest mes s’inicià l’atac a Mossul per part de kurds, iraquians i nord-americans.

Exploració espacial europea. El mòdul Schiaparelli, que havia d’aterrar a Mart, s’estavellà contra la superfície del planeta en la maniobra d’aproximació.

ESPORTS Marc Márquez guanya el seu cinquè títol mundial. El diumenge 16 el pilot de Cervera es convertí en el pilot més jove en guanyar tres títols de MotoGP. En el còmput global ja ha aconseguit cinc Mundials.

La Champions. El dimecres 19 el Barça consolidà el seu lideratge del grup amb una victòria contundent per 4-0 davant el Manchester City de Pep Guardiola.

EMPORION publica de forma preferent les notícies que ens envien els organitzadors d’actes a: consellredaccio@emporion.org (recomanat màxim 30 paraules)

El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 21

22 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 23

24 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Pel·licula del mes: UN MONSTRUO VIENE A VERME

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 25

Edita Associació Emporion

Socis Fundadors

Consell de redacció

Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent Plàcid Busquets

Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Anna M. Mercader Cels Sais Enric Torrent Plàcid Busquets

Jordi Bellapart - President Anna M. Mercader - Secretari Plàcid Busquets - Edició, disseny i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts