121 gener 17

PERIÒDIC DIGITAL, TERCERA ÈPOCA

Nº 121 GENER 2017

Editorial 2017, un horitzó borrós i incert • 2017, un horitzó borrós i incert • Un benvingut gir en la política turística del parc • La Caputxinada: • Mossèn Zeferí, capellà torroellenc, 100 anys • La nostra publicació i Vicenç Bou i Geli, • Mn. Enric, • El futur passeig marítim de l'Estartit, • Comencem un nou any • Un motiu més per llegir • Una col·lecció, • Exercicis de català 28 • El Menú d'en Martí • Gotes d'humor • Notícies • Cinema i espectacles

2 • Emporion • www.emporion.org

A la primera trobada de l’any amb els nostres lectors, quan ja hem deixat enrere l’any 2016 i ens disposem a entreveure les perspectives del 2017, constatem que els esdeveniments dels darrers mesos ens han situat davant un panorama d’horitzons impredictibles i en bona part preocupants.

Fem-hi un petit repàs.

El poble dels Estats Units ha escollit Donald Trump, un multimilionari de gesticulació brusca i insolent, inèdit en política, per dirigir la primera potència mundial. Els britànics han decidit abandonar la Unió Europea, malgrat totes les consideracions polítiques i econòmiques que els ho desaconsellaven. El poble de Colòmbia votà contra la proposta de pau amb la guerrilla, per a sorpresa de tothom, i es va haver de trobar un camí indirecte de solució. Un altre referèndum va fer caure el primer ministre italià. És incert el rumb que prendrà Cuba després de la mort de Fidel Castro i del canvi de president a la Casa Blanca. A Síria, a Iraq, als territoris ocupats pel denominat Estat Islàmic, on han incidit totes les tensions internacionals, ha continuat una guerra inacabable, que segueix portant la mort i la devastació sobre la població civil i provocant la seva fugida del terror.

Europa s’ha vist ferida repetidament per les urpes del terrorisme, amb les consegüents sacsejades morals sobre la població afectada i, d’altra banda, no ha sabut trobar vies per acollir de forma ordenada i consensuada els milers de refugiats que, fugitius de la guerra o de la misèria, són retinguts davant de murs insalvables o troben la mort quan intenten arribar a les nostres costes.

Per totes dues causes, terrorisme i refugiats, els partits polítics que defensen el manteniment de la tradició solidària i receptiva del nostre continent comencen de veure com el seu espai polític se sent amenaçat, mentre guanyen terreny els partits que defensen posicions restrictives davant la immigració o els populistes que no amaguen les seves inclinacions clarament xenòfobes.

A Espanya hem contemplat una etapa insòlita, d’eleccions repetides, que ha dut novament el PP al govern malgrat les xacres de la corrupció. Un govern que ara està en minoria al Congrés, on tenen una presència important les noves forces de Ciutadans i de Podem, mentre el PSOE passa un moment difícil de catarsi.

A Catalunya ha prosseguit implacable la judicialització del procés independentista malgrat els anuncis de diàleg que proclama darrerament el Govern central del PP. Tot i això, Junts pel Sí i la CUP al Parlament, i el Govern de la Generalitat, mantenen les accions previstes al full de ruta, mentre estenen les mans als Comuns per tal d’arribar a consens per aconseguir la celebració d’un referèndum.

També a Torroella l’any 2016 ha portat enrenou. Hi ha hagut situacions controvertides, moció de censura i canvi de govern municipal. Lamentablement, una rèmora que no sembla tenir solució s’ha mantingut sense que se’n vegin camins de solució, el problema de les carreteres d’accés a la nostra població.

Un cop resumides les mancances i perspectives incertes que ens ha deixat el 2016, a les que uns i altres protagonistes, cadascú al seu nivell, hauran de fer front en els propers mesos, no volem deixar de fer presents els nostres desitjos, d’acord amb l’esperit de progrés i de concòrdia que ha amarat sempre la nostra revista. EMPORION sempre ha estat al costat dels defensors de les idees democràtiques, de la justícia social i de la llibertat, i amb aquest esperit continuem apostant pels canvis i proclamant el nostre optimisme i la nostra confiança en la humanitat. Vet aquí, doncs, els nostres desitjos per al nou any 2017: Tant de bo el president Donald Trump no dugui a terme molts dels despropòsits que va prometre a la seva campanya electoral i eviti aliances o enfrontaments que posin en perill les llibertats i la seguretat mundial.

Tant de bo Europa faci alguna cosa per evitar més morts d’innocents i trobi camins per acollir els refugiats. Tant de bo els votants europeus sàpiguen allunyar-se de la xenofòbia i el populisme que propugnen els partits d’extrema dreta a Hongria, a Holanda, a França, i fins i tot a Alemanya. Tant de bo els britànics trobin fórmules que evitin el seu allunyament d’Europa.

Tant de bo Espanya obri un diàleg sincer amb Catalunya. Tant de bo accepti de modificar la Constitució.

Tant de bo a Catalunya es deixi de judicialitzar la política i, posats a desitjar, tant de bo s’hi arribi a celebrar un referèndum que permeti als ciutadans d’aquest país decidir.

Tant de bo es posin les necessitats dels febles per davant de les pressions dels forts. Tant de bo es posi el problema de l’atur als primers llocs de l’agenda. Tant de bo s’evitin els talls del subministrament (electricitat, gas, aigua) als ciutadans que no el puguin pagar.

Al nostra municipi: tant de bo l’equip de govern faci les actuacions precises per ajudar famílies en dificultats econòmiques; tant de bo en faci per salvaguardar el nostre patrimoni històric, cultural i natural; tant de bo aconsegueixi que finalment l’administració responsable prengui mesures per millorar els accessos per carretera al nostre municipi.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Un benvingut gir en la política turística del parc Albert Llausàs i Pascual

En un dels seus articles, Stefan Gössling*, un dels investigadors més reconeguts en matèria de turisme a nivell mundial, conclou que parlar de "turisme sostenible" pot ser una contradicció, donat que l'activitat turística comporta directament o indirecta el consum i depleció de recursos naturals. Tanmateix, l'autor admet que el turisme està destinat a seguir augmentant al món. Podem convenir, doncs, que cal procurar que el turisme existent sigui, almenys, el més sostenible possible, malgrat saber que no assolirà mai aquesta condició.

Carta Europea del Turisme SostenibleAquest mes de desembre passat el Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter va rebre oficialment la Carta Europea del Turisme Sostenible en Àrees Protegides.

Es tracta d'un reconeixement atorgat per la federació europea d'espais naturals protegits Europarc i que l'obliga a realitzar, d'acord amb un pla de treball plurianual, un seguit d'accions i activitats orientades a assegurar un model de turisme al parc compatible amb la conservació dels seus valors naturals. La distinció és fruit de dos anys de treball liderat per l'equip gestor del parc amb la col·laboració activa d'una vintena d'administracions i entitats diverses, entre les quals sobta que no hi hagués cap grup conservacionista.

L'estratègia presentada pel grup de treball i que ha merescut el reconeixement internacional es desgrana en nou blocs d'actuacions. El document destaca per la diversitat i l'ambició d'aquestes mesures. Els primers blocs estan orientats a facilitar la implantació de l'estratègia i facilitar la renovació de la pròpia Carta Europea, que convé fer periòdicament. També es planteja la recollida d'informació per inventariar, fer seguiment i difusió del patrimoni natural i cultural mereixedor d'accions de conservació i promoció. Un tercer bloc aborda la millora de l'experiència del visitant, per exemple amb mesures per garantir l'accessibilitat i la qualitat dels equipaments. La informació i la pedagogia sobre els valors del parc són matèria del quart bloc d'actuacions, que es complementa amb un altre bloc orientat a la formació en temes de sostenibilitat i natura. La promoció del territori mereix l'atenció de dos blocs, un per millorar la promoció de paquets i activitats ecoturístiques, i un altre per aconseguir una "marca parc" sota la qual dinamitzar la venda de productes locals i les bones pràctiques de gestió dels recursos naturals. Finalment, hi ha dos blocs en els quals "control" és la paraula clau. D'una banda, control del desplegament del pla i de les accions de difusió, de l'altra control dels fluxos de visitants per evitar la sobrefreqüentació i els impactes negatius que en podrien derivar.

expressa de coordinar les passes cap a un model de turisme sostenible amb altres esforços que s'hi relacionen en matèria de gestió de l'aigua, de l'energia, d'infraestructures i de patrimoni als diferents municipis als quals implica. La voluntat de redactar una Carta del Paisatge, d'acord amb la llei del paisatge catalana, de la qual emanin directrius que seran incorporades al pla de gestió del parc és també una bona notícia.

Com era d'esperar, els informes enviats a Europarc per a l'avaluació dels mèrits de la proposta passen de puntetes sobre la recent reforma del pla de gestió del parc per tal d'ampliar el nombre d'immersions efectives a l'àmbit de la reserva de les Illes Medes. Per sort, en el cas de la Carta i en contraposició amb la controvertida modificació del pla, els ens responsables de la gestió del parc han prioritzat l'obtenció d'un model de turisme de qualitat i harmònic amb el desenvolupament sostenible i amb el conjunt de la comunitat local per davant de la imposició de mesures contraproduents per al medi natural i destinades a privilegiar uns interessos econòmics molt particulars.

En conjunt, l'estratègia consensuada per a l'obtenció de la Carta Europea de Turisme Sostenible és un exemple de com la figura de parc natural pot servir per dinamitzar un territori local i la seva economia a partir de mesures que, alhora, impliquen una millora de la condició dels espais naturals i el paisatge. Vull felicitar, des d'aquestes línies, totes les persones que han treballat per aconseguir aquest resultat. Ara faltarà el més difícil: fer-ho realitat. Ànim! *Gössling, S., 2002. Human-environmental relations with tourism. Annals of Tourism Research 29, 539–556.

Turisme sostenible L'ambició del pla no només l'il·lustra el nombre i diversitat de mesures, sinó que es nota també amb la voluntat que s'hi Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 3

La Caputxinada: tres dies de resistència i dignitat Adria Arboix

“La Caputxinada fou la primera manifestació ciutadana d’una societat ferida que començava a perdre la por.”

Montserrat Roig (1946-1991) “Som on som gràcies a l’espurna d’aquell 9 de març de 1966. No perdem de vista la Caputxinada.”

Clara Fons i Duocastella Per celebrar el 50è aniversari dels fets de la Caputxinada, la sociòloga Clara Fons i Duocastella (Manresa, 1984) acaba de publicar el llibre La Caputxinada. Frares compromesos amb el país i la llibertat, que recorda amb detall els fets dels dies 9, 10 i 11 de març de l‘any 1966 i la seva transcendència.

El convent de Sarrià era la casa provincial dels caputxins de Catalunya i les Illes, i és on se celebrà l’assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, el primer sindicat d’estudiants democràtic en temps de la dictadura.

Va ser una reunió per aprovar els estatuts del sindicat i es va convidar intel·lectuals, artistes i periodistes per fer ressò de l’acte. Era una reunió clandestina i els organitzadors contactaren amb la comunitat caputxina de Sarrià, on s’aplegaren fins a quatre-cents 4 • Emporion • www.emporion.org

cinquanta assistents. En una sala d’actes atapeïda de gom a gom es va dur a terme l’assemblea.

Assistiren a la trobada, entre d’altres, intel·lectuals i artistes com: Salvador Espriu; Antoni Tàpies; Jordi Rubió i Balaguer (president de l’Institut d’Estudis Catalans); Carlos Barral (escriptor); Maria Aurèlia Capmany (escriptora); Oriol Bohigas (arquitecte); Joaquim Molas (escriptor); Albert Ràfols-Casamada (pintor); Francesc Vallverdú (escriptor); José Agustín Goytisolo (escriptor); Joan Oliver, Pere Quart (escriptor); Raimon Obiols (professor adjunt de Ciències); Jordi Solé Tura (professor adjunt de Dret).

Les autoritats franquistes se n’assabentaren i la casa fou assetjada per la policia sota el comandament de Vicente Juan Creix, que donà l’ordre de parar l’assemblea al pare Salvador de les Borges (de nom civil Joan Botam i Casals), ministre provincial dels caputxins. Salvador de les Borges va demanar una conversa amb el governador civil de Barcelona, Antonio Ibáñez Freire. La proposta de la policia era la següent: els intel·lectuals i els artistes convidats més famosos podien sortir sense represàlies, i els estudiants i professors entregant la documentació, motiu pel qual els joves es negaren a abandonar la casa per por a les represàlies posteriors que podria haver-hi. Amb les condicions que l’autoritat governativa imposava, no era just ni honrós abandonar la sala i Salvador de les Borges digué, serè: “Des d’aquest moment, vostès, estudiEmporion 100 anys (1915-2015)

ants i invitats, són hostes d’aquesta casa.” Complia així el deure ineludible, cristià i franciscà de donar hospitalitat a tot el qui ho demanava. I començava la Caputxinada.

La policia va anar al bisbat per demanar permís per fer fora la gent del convent, però segons el Concordat amb la Santa Seu, el convent era un espai inviolable i, per tant, la policia no podia entrar-hi. Aleshores, van intentar anul·lar la comunicació entre convent i l’exterior per evitar qualsevol forma d’aprovisionament.

Van tallar el telèfon, negaren l’entrada i sortida de documentació, l’entrada d’aliments i queviures, i provaren de tallar l’aigua, però per sort el convent utilitzava la del pou que hi havia a l’interior.

Alguns frares s’arriscaren a burlar els escorcolls de la policia i portaren cartes amagades a les caputxes. Dins el convent, les noies van agafar la batuta de la logística de la casa. De seguida va quedar tot organitzat: comissions d’horaris i alimentació, sanitat i higiene, de descans nocturn, de vigilància del convent i relació amb l’exterior, i de debat sobre l’organització sindical universitària. El convent estava envaït de gent jove amb un gran nivell intel·lectual. Feia molt de fred i al convent no hi havia calefacció, i al dia següent molts es varen aixecar del terra o del catre constipats. En el cau d’escoltes que hi havia sota les dependències del convent, hi havia un telèfon que no varen descobrir i, guardant el secret, va ser de molta ajuda.

En aquell moment, el vestit de caputxí representava la rebel·lió al règim i tot Catalunya tenia els ulls posats a Sarrià. També la premsa escrita i la ràdio. I, al carrer, se’n parlava molt. La desobediència que s’estava fent al convent no tenia precedents. A fora, múltiples persones s’organitzaven per donar-hi suport. Seria la Taula Rodona, precedent de l’Assemblea de Catalunya, motor de les forces democràtiques i nacionalistes catalanes d’oposició al règim franquista. La Taula Rodona va sol·licitar suport jurídic als advocats Josep Benet i Agustí de Semir.

Unes dues-centes persones organitzades per la Taula Rodona es manifestaren inicialment fora del convent per donar suport als assemblearis i la manifestació rebia represàlies per part de la policia, i els periodistes estrangers que cobrien la informació serien expulsats de l’Estat poc després. A dins, mentrestant, s’havien organitzar múltiples xerrades, debats i fins i tot recitals poètics.

Tothom va quedar admirat de l’actitud positiva dels frares i del seu nivell intel·lectual. Hi havia un anticlericalisme històric, un prejudici atàvic, que suposava que la gent de la clerecia no era gaire culta. Al convent això quedava ben desmentit. Joan Oliver, Pere Quart, deia bromes que feien esclafir a riure tot el jovent.

Hi havia molta excitació. Es notava que estudiants i frares joves estaven còmodes al convent, fent “la revolució”. Posteriorment, set manifestacions simultànies es feien a la ciutat de Barcelona en suport dels frares i dels tancats. Les forces de seguretat no sabien on enviar els jeeps ni els cavalls.

La policia va prohibir l’assistència a la gent de fora del convent a la missa habitual del divendres al matí. La situació a dins del convent s’agreujava per la falta de menjar i per l’existència d’alguns malalts entre el grup, que no podien ser atesos perquè la policia negava el pas als metges. Mentrestant, Salvador de les Borges va aconseguir sortir del convent per tornar a veure el bisbe Modrego i portar-li la proposta que estaven disposats a sortir si la policia cedia en una cosa que era de dret: no entregar la documentació.

Els assemblearis es prestaven a ser identificats amb la presentació d’una llista de reunits, però no a entregar la documentació ni a ser escorcollats, petició que va tornar a ser denegada.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Mentrestant, una altra manifestació aplegava entre 10.000 i 15.000 persones i es rebien mostres de solidaritat internacional.

El tancament ja durava tres dies i el problema havia arribat a Madrid. I seguint ordres directament del consell de ministres, Camilo Alonso Vega, reunit al palau d’El Pardo, ordenà a la policia l’entrada unilateral al convent, i aquesta forçà la porta i hi entrà de forma irada i violenta per detenir estudiants i invitats, intel·lectuals, artistes i professors. Això violava el Concordat amb la Santa Seu, segons el qual la policia no podia entrar a cap recinte eclesiàstic. A les furgonetes hi carregaren els intel·lectuals i els artistes convidats. A la jefatura tots hi passaren les setanta-dues hores de rigor, excepte Espriu “por enfermo”, i Rubió “por su avanzada edad”. En total, la brigada va requisar 435 carnets d’estudiants, 358 d’homes i 77 de dones, i detingué 30 intel·lectuals i artistes.

Tres dies havien donat molt de si. I, per primera vegada, s’havia plantat cara al franquisme, com mai s’havia fet abans.

En aquells moments, centenars de cotxes a Barcelona protestaven fent anar les botzines al ritme de “lli-ber-tat”, indignadament.

L’esdeveniment va sortir a la premsa estrangera.

Malgrat tot, cal remarcar que no tot era solidaritat entre els caputxins, especialment a escala estatal. Varen rebre acusacions i calúmnies. De suport i per contrarestar-les, Salvador de les Borges va rebre una carta d’adhesió i solidaritat de part de pràcticament tots els provincials i els abats de Catalunya: l’abat de Montserrat, l’abat de Poblet i nou provincials jesuïtes, escolapis i franciscans.

En l’actitud segura, forta i agosarada del pare Salvador, molta gent hi va veure una església catalana que estava amb el poble.

El diumenge després de la Caputxinada, l’església conventual es va omplir com mai de gom a gom amb persones que aprovaven i celebraven l’acció dels caputxins. Però durant dies, diversos còctels Molotov van impactar contra les finestres del convent. Salvador de les Borges va protestar formalment davant del governador civil, Antonio Ibáñez Freire, per violació de domicili, i el va posar de panxa enlaire des del punt de vista del dret contenciós administratiu.

A l’ombra de la Caputxinada, successivament aparegueren la coordinadora de forces politiques de Catalunya, la reunió d’abats i provincials de Catalunya, les primeres associacions de laics cristians i l’Assemblea de Catalunya. Tot això abans de la transició democràtica, abans que entressin en escena els partits polítics.

Per als caputxins, la Caputxinada va ser principalment un acte d’acolliment, una oda a la dignitat humana, cultural i lingüística –en paraules textuals de Clara Fons. I això Salvador de les Borges ho va liderar amb una valentia i una serenitat exemplars.

Jordi Rubió va dir que va ser un acte que marca un moment important en el redreçament del nostre esperit col·lectiu. El convent esdevenia un referent de l’antifranquisme i, en general, de la llibertat. Fou el tret de sortida públic al declivi del règim.

Agraïment: a l’amiga Núria Serra per fer-me a mans el llibre de Clara Fons i Duocastella amb el qual m’he basat per escriure l’article.

Referència bibliogràfica fons i duocastella, Clara. La Caputxinada. Frares compromisos amb el país i la llibertat, Editorial Mediterrània, Barcelona, 2016.

Emporion • www.emporion.org • 5

Mossèn Zeferí, capellà torroellenc, 100 anys Jaume Bassa Pasqual

El dimarts 6 de desembre passat va tenir lloc a la Residència Sacerdotal "Bisbe Sivilla" de Girona un acte de celebració dels 100 anys de mossèn Zeferí Borrat i Sala, fill de Torroella de Montgrí.

A més dels seus familiars, hi assistiren el Bisbe de Girona, la comunitat de sacerdots residents i tres representants de la parròquia de la nostra vila, la seva parenta Rosa Ramió i Juanola, del carrer del Mar (carnisseria Esperança), en Josep Riera i jo.

Mossèn Zeferí va néixer a l'horta d'en Tremolada, a tocar de la Resclosa, en una casona que s'ha salvat de caure però que està tancada, no hi viu ningú. El seu pare, dels masos de Pals, emigrà a l'Argentina, però amb motiu d'una revolució en aquell país, hagué de tornar tan pobre com hi havia anat, cercà feina on va poder i acabà treballant per Pere Coll del Mas Gelabert, i la seva mare també hi feia de minyona. Van tenir tres fills, Zeferí, un germà i una germana.

El seu mestre va veure aviat que tenia molt bona disposició i capacitat per a l'estudi i amb l'ajuda dels rector de Torroella va poder fer els dos primers cursos de seminarista, després quatre anys més al Collell, i la resta com a alumne extern al Seminari. Però esclatà la guerra civil abans que pogués acabar, l'avisaren que la seva vida corria perill i una xarxa dirigida per Sara Jordà, de Figueres, el portà a França. Allí l'ajudaren a passar a Espanya i va voler anar a Pamplona, on hi havia el bisbe de Girona. Treballà al seu costat fins que mobilitzaren la seva lleva i el destinaren a serveis administratius.

6 • Emporion • www.emporion.org

Acabada la guerra, mossèn Zeferí completà els estudis eclesiàstics i, després de fer de vicari a les parròquies de Salt i de Figueres, fou nomenat rector de Gualta. El seu germà Martí no va tenir sort i tenia poca salut, vivia a Torroella en una pobra casa del que aleshores se'n deia passeig de les cases noves, actual passeig de Catalunya, a la cantonada del carrer Rampí. Quan va néixer un dels seus tres fills, la seva mare –àvia del nen- que vivia amb el seu fill capellà a Gualta, prengué un germanet d'onze mesos amb ella i, de retruc, amb el mossèn. A Gualta mossèn Zaferí hi passà una bona colla d'anys, s'hi trobava molt bé, però el rector de Torroella, mossèn Garrido, el burxava, era una llàstima que no passés a una parròquia més important. I així va ser, va presentar-se a unes oposicions i va anar de rector a Cadaqués. Hi va ser 28 anys i hi va fer una gran feina.

Tot i els seus 100 anys, mossèn Zeferí té un aspecte físic molt saludable, el cap clar, una memòria admirable, la veu forta i segura. Els assistents a l'acte d'homenatge vam seure al seu voltant en una gran sala. Començaren les paraules de recordatori i els oferiments d'un munt de regals que ell anà agraint. Del personal de la casa i dels residents va rebre quadres, recordatoris, llibres artístics i històrics. Mossèn Zeferí exclamava: "Això és meravellós!, és preciós!, gràcies, gràcies!". Hi va anar una representació de l'Ajuntament de Girona que li llegí una carta en nom del consistori i de la ciutat, i ell contestà amb un petit discurs farcit de frases de gratitud a l'alcaldessa, a l'ajuntament i als ciutadans gironins. Arribà l'hora dels records, es passà la llista de les poblacions on havia estat vicari o rector, els dies i hores que havia viscut, les 30.000 misses que havia celebrat, les

Emporion 100 anys (1915-2015)

anades en bicicleta a Torroella quan era rector de Gualta, les relacions més o menys amistoses amb Salvador Dalí a Cadaqués... Segons digué, Dalí era home respectuós, generós amb la parròquia, el cridava perquè fos present a segons quines visites, però no faltaren tensions directes o telefòniques...

El nebot afillat des dels onze mesos fins als 25 anys, que ho sap tot d'ell, explicà, entre d'altres anècdotes, que mossèn Zeferí va voler pintar la paret de l'església i Dalí li digué que ja li agradava com estava; ell la feu començar a pintar, Dalí s'enfadà. "No sap amb qui parla, senyor rector?

Sóc Salvador Dalí". "Doncs jo el rector de Cadaqués!". Una altra: Dalí li mostrà un quadre i preguntà al mossèn què hi veia, i quan va escoltar un reguitzell d'evocacions del capellà, li va dir: "Senyor rector, vostè té més imaginació que jo...". A totes les anècdotes, mossèn Zeferí contestava irònic: "Coses del meu nebot, no me'n recordo, no me'n recordo...".

La nostra publicació i Vicenç Bou i Geli,

Va ser aleshores que vaig gosar fer-lo parlar públicament de Torroella.

Santi Sató

Se'n recorda de la revista EMPORION? I tant home, i tant, la revista de Torroella, només faltaria! La vaig conèixer i la vaig llegir, i tant, era molt llegida i molt comentada.

I del rector de Torroella mossèn Narcís Camps, què en pot dir?

A ell dec tota la meva formació! Jo era de família molt pobra, el mestre deia que tenia condicions, però a casa no em podien pagar l'estudiar.

Aleshores, mossèn Narcís Camps em va agafar i em donà classes diàries durant dos anys fins que vaig tenir edat per anar al Seminari, i vaig ser un bon alumne, hi vaig arribar ben preparat gràcies a aquell home tan bondadós!

Va conèixer també mossèn Viver?

Ja ho crec! Un altre gran home, aquest no era pròpiament capellà de la parròquia sinó de l'Hospital. Era un savi. El vaig tractar molt i li dec una infinitat pel que fa a la meva cultura. Ell tenia molts de llibres i me'ls anava passant i recomanant, llibres d'autors catalans, castellans, francesos, tota la cultura jo l'anava aprenent al costat d'aquell gran home!

Torroella tenia, i encara conserva, un bon ambient cultural, i jo, tan jove aleshores, seguia, escoltava i ajudava si podia, la gent d'EMPORION, mossèn Viver, el senyor Blasi, Josep Castells...

Tots els presents a l'homenatge escoltaven atentament aquelles respostes i els torroellencs ens en sentíem ben cofois, tot s'ha de dir. Acabat, es feu el dinar de germanor. També aquí va ser molt ben rebuda la nostra participació, ja que hi portàvem unes excel•lents postres, sortides de la confiteria Batlle, per a una bona quarantena de comensals, i naturalment, el pastís dels 100 anys amb les seves espelmes i les lletres "Felicitats!" de xocolata.

Aprofitant la visita, no ens vam oblidar de dedicar un record a l'estimat Vicenç Fiol, un dels fundadors de la tercera època d'EMPORION, que morí fa poc més d'un any, al jardí de la residència, en un desgraciat accident. També vam fer una llarga xerrada amb el que havia estat popular rector de Torroella, mossèn Josep Quer -Pitu Quer per als més pròximsel qual ens donà molts de records per a amics i coneguts; està en molt bones condicions físiques i anímiques, si bé pateix una pèrdua de vista severa, que suporta molt bé.

un torroellenc per a recordar i estimar EMPORION, el dia 8 d’octubre de l’any 1916 i en el número 43, va publicar la poesia de Narcís Gotarra titulada Sardana Emporium.

En acomplir-se el centenari (100 anys!) d’aquella publicació, ens complau, sempre i avui molt més vivament, reproduir-la íntegrament, aquest any 2016, per un doble motiu i “per què no triple”: per haver servit d’inspiració al mestre Vicenç Bou i Geli, torroellenc estimat i recordat, en una de les seves composicions, una sardana de la qual Torroella orgullosament és pionera i capdavantera i pel seu títol que la podria mantenir i conservar, sens dubte i amb tots els seus mèrits, en l’himne de la nostra EMPORION, de la qual podem vanagloriejar-nos també de ser centenària.

Sardana Emporium Emporium, flor de jovent que enaltiu la nostra dansa, no us rendiu ni un sol moment quan s’és a la fi es descansa.

Vostres cors porteu contents i enlaireu nostra senyera, siguin vostres pensaments d’amor sant a nostra terra.

Agafeu-vos de les mans que comença la sardana, puntegeu-la tot dansant que és la dansa catalana.

Vostres escaients vestes donen riquesa a les festes dels pobles us presenteu.

Vostra roja barretina a l’estil de la marina amb quin orgull la porteu.

Aquestes ratlles tan blaves de les faldilles ornades amb un gran llaç català, mateix si fóssiu regines de les daurades petxines de l’immens mediterrà.

Acompanyeu la promesa amb escaient franquesa fins al rotllo que es va fent, mostreu la vostra grandesa a tot el demés jovent.

Emporium, flor de jovent que enaltiu la nostra dansa, no us rendiu un sol moment quan s’és a la fi es descansa.

(Narcís Gotarra – Barcelona, 1916)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 7

Mn. Enric, Jordi Bellapart

el capellà que va despertar consciències.

El passat dissabte 10 de desembre es va fer la presentació a Torroella del llibre escrit per en Joan Gasull, El pacifista que pretenia volar una discoteca. Aquest títol fa referència a uns fets que van ocórrer el 24 d’agost de 1969, quan un noi de l’Escala, en Francesc Tubau, va intentar, sense èxit, volar la discoteca Tiffany’s de Platja d’Aro, una discoteca molt coneguda en aquells moments, qualificada pel diari Los Sitios el dia de la inauguració com el night club més modern i original de la Costa Brava. Aquell atemptat fallit va tenir una repercussió important a Torroella. Gasull descriu detalladament en el seu llibre una història novel·lada d’aquells fets i sobretot l’entorn convuls motivat pels canvis que es produïen en la consciència d’una part del jovent envers la situació política i social del moment. Tubau no va consumar els fets que, ingènuament, pretenia portar a cap però, tot i així, els tribunals franquistes li van imposar una condemna de divuit anys de presó.

Va ser el vint-i-quatre d’agost del seixanta-nou. Feia sis dies que havia complert els divuit anys. Indocumentat i sense permís de conduir, vaig agafar la vespa del meu pare i a mitjanit em vaig dirigir, per carreteres que ara trobo elementals però que en aquells moments desconeixia, a la discoteca Tiffany’s de Platja d’Aro. Portava vuit cartutxos de dinamita, quatre metres i mig de metxa i un fulminant. Tenia la intenció de fer volar l’edifici (Fragment del llibre de Joan Gasull).

Uns tres anys abans dels fets assenyalats, havia arribat a la parròquia de Torroella un vicari jove, Mn Enric Sala, un mes després de ser ordenat capellà. Mn Enric era d’Olot i relata així el fet d’haver d’anar a exercir a aquesta vila: El bisbe volia que jo anés a Roma a estudiar però jo m’hi vaig negar. Primer volia fer de capellà. Servir i estar al costat de la gent. Quan el bisbe Dr. Jubany ho va acceptar i em van posar com a destí Torroella, em va caure com una bomba, vist des d’Olot em semblava molt allunyat, però al cap d’unes hores de ser-hi ja estimava Torroella i vaig començar a treballar per a la gent d’aquesta vila. Nosaltres som fills del Concili Vaticà II i de seguida varem connectar amb les intuïcions fonamentals d’aquest concili.

Ja vicari de Torroella, Mn. Enric va començar a contactar amb la gent més propera a la parròquia i es va adonar que era la gent més conservadora, carca i franquista de la població, fins a tal punt que es va plantejar demanar un trasllat a l’acabar aquell curs. Fou Mn. Nicolau Moncunill, el rector de Palau Sator, qui el va convèncer que continués. Així Mn. Enric va poder descobrir que hi havia dues torroelles i que la majoria de la gent del carrer era diferent de la que s’havia trobat al voltant de la parròquia. La seva bona relació amb Mn. Isidre, el rector, i el fet que una any abans s’hagués inaugurat l’Esplai, un local situat al carrer de l’Església, actual casa Dalfó però que aleshores es coneixia con Acció Catòlica, li van obrir les portes per sortir del cercle tancat de la seva activitat litúrgica i relacionar-se amb gent que no anava a l’església, amb qui podia treballar i desvetllar consciències.

L’Esplai era un lloc ideal. Allí s’hi trobava el jovent per escoltar i practicar música, jugar a ping pong, llegir, però calia fer un pas més en la presa de consciència d’aquells joves. Així es va organitzar la setmana de Sant Jordi amb actes i conferències, es va organitzar un grup en contacte amb Mn. Vicenç Fiol, vicari de Palafrugell i es va poder organitzar la primera reivindicació obrera a l’empresa local Carrosseries Plaja que va tenir forta transcendència en altres poblacions, sobre les hores trebal8 • Emporion • www.emporion.org

lades, el salari i les condicions higièniques de treball. Tot fet des de la clandestinitat. Ens reuníem de nit en una barraca als horts, em concreta Mn. Enric.

Quan es va poder adaptar una sala gran a la part baixa de l’edifici Esplai per fer-hi conferències, es van organitzar una sèrie de xerrades sobre drets humans a les quals hi van participar el notari de l’escala Xavier Rocha i el metge de Torroella Dr. Reñé. Aquest fet i d’altres van propiciar que l’Esplai fos atacat pels elements més conservadors de la població com un lloc de comunistes on s’hi feia política.

Paral·lelament, durant els mesos d’estiu s’hi feia casal organitzat per la parròquia. L’estiu de 1969 Mn Enric va llogar tres joves de l’Escala per fer aquesta activitat, un dels quals era en Francesc Tubau. Aquell estiu Mn Enric havia decidit marxar de Torroella per, seguint les directrius que el Bisbat li havia proposat ja abans de venir de vicari a aquesta parròquia, anar Roma, a la Universitat Gregoriana. A principis d’aquell estiu s’hi havia matriculat i se li havia concedit també plaça al Col·legi Espanyol. residència d’estudiants vinculada a aquesta universitat. Els fets que van ocórrer aquell mes d’agost van afectar profundament Mn. Enric. Ell ens ho explica així: Amb un grup de joves escoltes vàrem anar, com a final de curs, a Eivissa a passar uns dies, dormint a la platja i recorrent l’illa amb bici. Quan de tornada vam desembarcar al port de Barcelona hi havia l’Antònia Sabrià i altres noies de Torroella vingudes expressament a esperar-nos per comunicar-nos el que acabava de passar a la discoteca Tiffany’s. Quan vaig arribar a la rectoria ja us podeu imaginar: el rector esverat, entrevistes de la Guàrdia Civil. Em vaig trobar atrapat fins el punt que si la meva anada a Roma no hagués estat tan lligada, m’hauria quedat, tot i que ja s’havia nomenat un substitut, Mn. Eudald, com a nou vicari de la parròquia. La meva sortida va ser interpretada per alguns com que m’havien tirat a fora, altres que havia fugit i per tant havia abandonat aquells joves que jo havia alienat, la qual cosa no és veritat. Jo no vaig intervenir-hi però vaig quedar com un presumpte encobridor. Molta gent es podia quedar amb la idea que jo era al darrere de tot allò.

Mn Enric, després de la seva estada a Roma, va tornar a l’Empordà i va ser rector de Viladamat fins l’any 1979. El seu pas per Torroella, que no va superar els tres anys, va deixar una empremta inesborrable a molts joves que els anys seixanta teníem entre 16 i 21 anys. Mn Enric em va dir: Si quan jo surti de Torroella queden dues o tres persones amb una certa consciència crítica, ja en tinc prou. Aquesta fita crec que va resultar sobradament superada.

Emporion 100 anys (1915-2015)

El futur passeig marítim de l'Estartit, Josep Fuster

cal escoltar i dialogar

Escoltar i dialogar, aquesta és la qüestió, i una manera de practicar la democràcia participativa; els pobles veïns de l'Escala, la Bisbal, i d'altres, estan demanant als veïns que participin amb idees per trobar destí a unes partides del pressupost.

Si no recordo malament, crec que era a començament de l'any passat quan vaig assistir a una reunió a l'Estartit, convocada per l'Ajuntament i l'EMD, on s'exposà als veïns que es podien considerar directament més afectats les línies mestres d'un avantprojecte sobre les reformes del passeig marítim de l'Estartit, que es preveien dur a terme en un futur no immediat.

Escoltar i dialogar no farà altra cosa que enfortir els lligams entre l'administració i els administrats, al mateix temps que ajudarà a trobar el projecte que gaudeixi en tot el que sigui possible del consens majoritari de poble i veïns.

A començament del passat novembre, vaig llegir a la secció Comarques gironines d'un diari de Girona un article que es titulava: "La reforma del passeig del port de l'Estartit, el 2018". L'article en qüestió exposa que la Generalitat de Catalunya actuarà en el sector del passeig marítim, amb una inversió que es preveu d'uns 4 milions d'euros, entre els anys 2018 i 2019. L'actuació servirà per crear noves zones de passeig, zones verdes i nous espais per a ús ciutadà. Entre les actuacions que s'hi proposen, hi ha la disminució del nivell del passeig, perquè quedi a la mateixa alçada del moll, i construir una rotonda d'entrada al port amb accés directe a l'aparcament de la platja per intentar dissuadir l'entrada de vehicles fins al mateix port; tot plegat comportarà una reordenació dels aparcaments, del trànsit i les voreres, cosa que pot afectar directament molts establiments comercials i de restauració amb façana al passeig marítim.

Amb tota seguretat, això anirà acompanyat d'un canvi de normativa i d'ordenances sobre l'ocupació i utilització de l'espai públic, que de ben segur afectarà les terrasses dels establiments, el sistema de tancaments, la seva situació respecte de l'immoble, el mobiliari, etc.

PASSEIG MARITIN Realment estem davant d'una obra molt important, i dependrà de la forma com es dissenyi i s'executi que l'haurem de gaudir o patir durant molts anys, i que hi hagi o no negocis i l'economia d'algunes persones seriosament afectada. Crec que perquè l'obra surti bé, abans que es redacti el projecte i tot el que durà aparellat, per part de l'Ajuntament i l'EMD s'ha d'establir un diàleg sincer i constructiu amb el poble, i especialment amb les persones que en poden resultar afectades.

A la passada reunió, tot semblava indicar que hi havia voluntat i bona disposició a fer-ho.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Escoltar i dialogar per recollir les propostes sensates, que lluny d'egoismes individuals, no entrin en conflicte amb l'interès general ni tampoc amb els interessos de les persones que en depèn bona part de la seva economia.

Escoltar i dialogar per traslladar les idees als redactors del projecte; que no siguin persones alienes al municipi els que organitzin una part tan important del nostre viure quotidià. Aquesta serà una obra que marcarà durant molts anys el futur d'una part important del nostre municipi. Hi ha massa en joc, perquè no es demani, s'escolti i es tinguin en consideració el pensament, les idees i les propostes que puguin ajudar a millorar l'obra. És cert que l'Ajuntament representa una part majoritària de les persones del municipi, i que té tot el dret i la legitimitat per actuar i prendre decisions sense escoltar necessàriament la veu del poble, però els polítics i els tècnics han de ser prou sensibles per assumir que les seves idees o els seus projectes no poden ser dogmàtics, i s'han de poder discutir amb llibertat i responsabilitat, perquè, entre altres coses, és el poble qui paga i els polítics van i vénen, però l'obra queda.

Tot i que la qüestió estètica és una cosa molt important, no ho és tot, un bon projecte és aquell que també contempla altres necessitats i situacions menys vistoses, però que s'han d'intentar respectar.

Estic completament convençut que, amb voluntat i bona disposició per part de tots, en podrà sortir una obra de la qual tots plegats ens podrem sentir plenament satisfets i orgullosos durant molts anys.

Tant de bo que així sigui.

Emporion • www.emporion.org • 9

Comencem un nou any Santi Sató

Voldria començar aquest article fent referència a un espai-concurs emès per televisió, en què quatre concursants, ja veteranes i amb experiència, havien de respondre a preguntes fetes pel presentador que, concretament, els demanava amb quin país, dels quatre que es proposaven, Espanya havia mantingut una guerra que havia durat 27 anys. Entre les possibles quatre respostes es proposava Portugal.

Cap dels concursants va encertar la resposta. Em sonava quelcom sobre la independència de Portugal , però tampoc vaig acabar de recordar exactament la resposta que corresponia a “la independència de Portugal d’Espanya pel tractat de Lisboa de l’any 1668, firmat per la reina Mariana d’Àustria per la minoria d’edat de Carles II i Alfons VI de Portugal”. Tal com vaig poder comprovar posteriorment, amb ajuda de l’ordinador, i educat com he estat en una època franquista.

Molt abans que Portugal hagués aconseguit la seva independència, ja hi havia hagut diversos intents per a assolir una autonomia major, i fins i tot la independència, promoguda pels comtes que governaven les terres del Regne de Galicia i Portucale. I el meu pensament fou de si podria ser, ni tan sols imaginable quelcom similar, avui, entre Espanya i Catalunya, conquerida el 1714 i reconquerida l’any 1939, quan jo tenia nou anys.

Això es produïa pocs dies després del manifest del dia 6 de desembre, en què alcaldes i alcaldesses, regidors i regidores dels nostres pobles i ciutats treballaren, sense distinció de laborals o festius, en el seu deure i en la seva vocació de servei públic a disposició de la ciutadania del nostre poble i país.

I així ho manifestaven, reunits tots enfront del nostre ajuntament, fent-ho amb el respecte més absolut per la diversitat política i social de Catalunya, i manifestant la seva incomoditat commemorant una Constitució Espanyola que havia de garantir drets dels ciutadans i acaba sent utilitzada per aquells que els volen limitar, afectant necessitats bàsiques dels ciutadans, la igualtat entre homes i dones, la prohibició de les curses de braus o l’ impost de dipòsits bancaris, entre d’altres. Seguien afirmant que “avui dia 6 de desembre treballem per la convivència i el civisme” I “Construirem un país plural, divers, modern, socialment just i amb fortes conviccions democràtiques.”

Aquests són concretament alguns dels conceptes i paraules que voldria destacar del discurs pronunciat per nostre alcalde Sr. Josep Mª Rufí i Pagès.

I mentre estic escrivint aquest article, que per necessitats de composició, correcció i maquetació no puc demorar més la seva entrega, no vull ni puc oblidar la Molt Honorable Sra, Carme Forcadell i Lluís. Avui mateix, 15 de desembre del 2016, s’ha de presentar davant del Tribunal Constitucional a Madrid, el qual, d’acord amb la reforma de la llei d’aquest alt Tribunal, té potestat per inhabilitar els càrrecs públics que incompleixin els seus autos o resolucions. Esperem quelcom de bo dels seus components.

No voldria acabar aquest article sense recordar l’establiment a Barcelona, amb despatx propi, de la vicepresidenta del govern d’Espanya Soraya Sáenz de Santamaria, que segons les seves paraules “ve a dialogar” però, per si cal, avisa que “tenen molts mitjans” per aturar el referèndum! I el president Puigdemont li recorda que l’”operació diàleg” no frenarà la independència.

I fins el moment en què escric aquest article no s’ha reunit amb cap membre del govern català. Es trobarà amb Ada Colau? Però sí que ho fa amb membres dels partits amb bona relació electoral i de govern. Voldria fins i tot esperar i desitjar que en surti quelcom de bo de la seva estada entre nosaltres!

Què creu la majoria dels catalans que hauria de ser?

Serem capaços de mostrar-li el nostre desig d’un futur millor per a Catalunya i per a Espanya?

10 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Un motiu més per llegir Josep Torroella

Un estudi realitzat per la prestigiosa universitat nord-americana de Yale al llarg dels últims dotze anys ha arribat a la conclusió que llegir allarga la vida.

Atès que l’estudi s’ha fet sobre un col·lectiu molt ampli i divers, cal prendre’s aquesta notícia seriosament. Segons l’esmentat estudi, les persones de més de seixanta anys que dediquen almenys mitja hora al dia a la lectura viuen un 17% més de temps que els que no obren mai cap llibre.

Per tant, si vostè és un llegidor empedreït, d’aquells que passen hores i hores del dia llegint, enhorabona: amb una mica de sort, pot arribar a centenari.

Els que tenim ja l’hàbit de la lectura, doncs, ara tenim un motiu més per llegir. Llegir evadeix, diverteix, il·lustra, fa pensar, fa volar la imaginació, viatjar en l’espai i el temps i, per si tot això fos poc, encara allarga la vida. Es pot demanar més? Crec que no. Però, i els que llegeixen poc o gens? Encara que no llegeixin mai cap diari, ni tan sols digital, la notícia els pot arribar per la televisió o la ràdio. O bé via boca orella. I quan s’assabentin del resultat de l’estudi suara esmentat, llegiran més? Agafaran un llibre que els sembli que els pot agradar amb el ferm propòsit d’arribar fins a l’última pàgina si els enganxa una mica? En dubto força.

Ja pots xiular si l’ase no vol beure.

Llegir és un hàbit, i qui no ha llegit des de ben petit difícilment llegirà d’adolescent, d’adult o de gran. Hi ha persones que han nascut en cases plenes a vessar de llibres i no els agrada gens llegir. Contràriament, n’hi ha que van passar la infància en llars òrfenes de llibres i tanmateix són lectors omnívors. Per a uns pares devoradors de llibres tenir fills poc o gens amants de la lectura és quelcom difícil de pair. Però la vida és així. Que els fills vegin llegir els seus pares no és un factor determinant. No podem pretendre que els nostres fills comparteixin les nostres passions. És més: si tenim dos fills, un de molt lector i l’altre poc, segurament aquest serà més obert, més feliç.

Entre els que llegeixen força o molt i els que no llegeixen gaire o gens hi ha un tercer grup: els dels que afirmen que els agrada llegir però que no tenen temps per fer-ho. Personalment aquest argument mai no m’ha

Emporion 100 anys (1915-2015)

convençut del tot. Si a un li agrada de debò llegir, farà el que sigui per dedicar alguna estona del dia a la lectura. Llegirà al tren, al metro a al bus, com fan bastants usuaris del transport públic; a la sala d’espera del metge que l’ha de visitar, mentre menja, mentre el perruquer o perruquera feineja damunt del seu cap... Fins i tot ho farà al lavabo, per bé que barrejar la lectura amb l’alleujament del ventre pugui semblar una mica de mal gust. En aquestes ocasions un prospecte publicitari o un article és la lectura ideal, per la seva brevetat. Una poesia potser no, llevat que no sigui d’Andrés Vicent i Estellés.

Tot i saber que fumar mata o perjudica seriosament la salut, moltes persones s’inicien en l’hàbit de fumar i molts fumadors empedreïts continuen fumant. Tot i saber que dur una vida sedentària escurça la vida, moltes persones no aixequen el cul del sofà ni que tremoli el terra. De la mateixa manera, a la major part del 40% de catalans que reconeixen no llegir cap llibre al llarg de l’any no els empenyerà a agafar una lectura el fet de saber que llegir allarga l’existència. Tant si són positius com si són negatius, costa molt canviar els hàbits de les persones.

Allargui o no la vida, els addictes a la lectura seguirem llegint i gaudint de la lectura. Jo diria que molts, qui sap si la major part, continuaríem llegint fins en el cas contrari; és a dir, en el supòsit que llegir escurça la vida (o, si més danya la salut). Suposem que llegir pot fer pujar la pressió arterial o produir una úlcera a l’estómac: deixarien, per aquest motiu, d’empassar-se llibres els grans lectors? Alguns afamats escriptors encara llegien quan ja gairebé no s’hi veien i aquell esforç segurament els precipitava a l’insondable abisme de la ceguesa. Ja ancià, Jorge Luis Borges llegia amb el llibre pràcticament enganxat als ulls, com es pot veure en una coneguda foto de l’escriptor argentí. James Joyce va recórrer a una lupa. La lectura crea addicció, és una droga molt dura que no pots deixar.

Llegim, dons. Però també vivim, naturalment. No fos cas que al final de la vida haguéssim de dir, com féu Jorge Luis Borges en un conegut poema de senectut, “muchas coses he leído y pocas he vivido”- amb aflicció, imagino. Borges, que estava més orgullós del que havia llegit que no pas del que havia escrit.

Emporion • www.emporion.org • 11

Una col·lecció, la Thyssen-Bornemisza de Madrid, ens visita Josep Pericot

Com diu el director general de la Fundació Bancària “la Caixa”, el Sr. Jaume Giró, en la seva presentació de l’exposició, una de les raons de ser de la seva Obra Social és “presentar les obres mestres al públic, possibilitar la delectació del nombre més gran possible de persones i ajudar a entendre la història de l’art, des dels seus orígens fins avui dia”. I s’ha de reconèixer que, després d’haver vist aquesta mostra del Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid exposada al CaixaForum Barcelona, es compleixen plenament aquests objectius.

La mostra està formada per cinquanta-cinc pintures provinents del citat museu i per vuit pintures que pertanyen a la col·lecció de setanta-una obres pictòriques que la Fundación Colección Thyssen-Bornemisza té a Barcelona en dipòsit, en el Museu Nacional d’Art de Catalunya. No cal dir que la tria feta pel comissari de l’exposició, el Sr. Guillermo Solana, és molt representativa tant del conjunt de la col·lecció en si mateixa (una de les més importants feta per un col·leccionista privat) com del recorregut històric per la pintura del món occidental, en especial l’europea, des del Trecento fins al segle vint.

Ens trobem davant de la possibilitat de gaudir d’obres mestres de la pintura agrupades entorn de cinc temàtiques i dintre d’aquestes podem observar el pas del temps i les diverses influències històriques que les acompanyen. Això fa que l’observador canviï l’angle de la seva mirada segons el grup temàtic que contempli i, a la vegada, progressi en l’avatar de les diferents representacions al llarg del temps. Per què s’han triat uns quadres i altres també de molt valuosos (més de set-centes obres componen la col·lecció) no s’han escollit? Això és quelcom inherent a tota selecció, però crec que el gran mèrit de Guillermo Solana és que no ens ha volgut enfarfegar i cansar, i ens ha proposat un passeig còmode i molt didàctic enmig d’un panorama d’obres d’art de primera magnitud.

pirituals de Thomas Cole i en certa manera de Georgia O’Keeffe, tot passant pels holandesos Philips Koninck o Van Ruysdael. També hi podem veure en aquest apartat quadres de Max Pechstein i d’Emil Nolde, dos membres del grup iniciador de l’expressionisme alemany, Die Brücke.

El cinquè i darrer itinerari és la Scaena Urbis o De la veduta al laberint urbà, on el paisatgisme es transforma en una visió poètica de la ciutat, amb obres de Berckheyde, Marieschi, Canaletto i Kandinski, entre altres.

L’esforç de síntesi i selecció dels fons de la col·lecció Thyssen-Bornemisza aquí presentats mantenen un savi eclecticisme i un equilibri que permeten assaborir la pintura creada per molts diversos autors, tot ells envoltats de talent i amb la contraclaror dels grans genis. Els veiem un al costat de l’altre, ens copsen la mirada i l’intel·lecte, però mai els hem de voler comparar els uns amb els altres; són tots ells grans fites en el camí de l’art i la bellesa, i cadascú per si sol es fa respectar i ens meravella. És en aquest sentit que la mostra de CaixaForum es pot considerar “un Thyssen mai vist”. Mai vist, perquè si anem al Museu Thyssen-Bornemisza, o al MNAC, la selecció l’acabem fent nosaltres mateixos i aquí ens la donen feta d’una manera culta i estudiada, amb elegància i com un regal a la nostra mirada, cosa que ens fa agrair el treball dels organitzadors, en especial del comissari Guillermo Solana. També, si mirem una mica més cap enrere en la històrica decisió d’ensenyar al món aquesta col·lecció en les dues ciutats de Madrid i Barcelona, agermanades d’aquesta manera per un legat tan important com aquest.

Gràcies, doncs, també, al baró Hans Heinrich Thyssen-Bornemisza i a la seva esposa la baronessa Tita, tan vinculada i amatent amb el nostre món cultural.

Convé citar quins són aquests cinc apartats o itineraris conceptuals pels quals ens movem per contemplar aquesta exposició. El primer, el Sacrum mysterium o La pintura religiosa com a matriu, amb obres de Duccio di Buoninsegna, Fra Angelico, Paolo Uccello, Juan de Flandes, el Greco i el Veronese, entre d’altres. El segon, el Dramatis personae o Retrats i personatges, ja entrats de ple en el Renaixement, on trobem quadres de Memling, Raffaello Sanzio, Amberger, o Tiziano, i més endavant teles de Rembrandt, Max Beckmann, Picasso i Hopper, entre altres. El tercer itinerari és el format per la Vanitas, Les natures mortes o La destrucció de l’objecte, com ho anomena Solana. Aquí hi trobem clàssics i moderns amb pintures del pintor americà William M. Harnett, de Cézanne, Picasso i Juan Gris. El quart apartat es el de De rerum natura o Del paisatge còsmic a l’interior del bosc, on veiem l’evolució del paisatgisme, des de les primeres pintures en què la temàtica religiosa queda absorbida pel paisatge, com en els quadres de Patinir, Dossi o Jan Brueghel, fins als paisatges es12 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Menu d'en Martí Martí Elias Pericay

Sepiones amb all i julivert Ingredients: • Sepiones (6 o 7 per persona) • Oli d'oliva • All • Julivert Preparació: Primer netejarem les sepiones. Les obrirem per davant i els traurem les entranyes, els ulls i l'os.

Una vegada netes es poden fer a la planxa o amb una mica d'oli saltejades a la paella. Hi posarem l'all i julivert ben picat per sobre i les escaldarem amb amb oli calent.

Amanida de bacallà amb cigrons i ceba confiada

Crema catalana cremada

Ingredients:

Ingredients:

• Bacallà esqueixat i dessalat

• 1 litre de llet entera

• Cigrons bullits i refredats

• 300 g. de sucre

• Ceba de Figueres

• 90 g. de «maizena»

• Oli d'oliva verge

• 8 rovells d'ou

• 20 g. de sucre

• Pell de llimona

• Vinagre de Mòdena

• Sucre

• Aigua • Escarola o enciam • Unes quantes olives negres confitades Preparació: Després de pelar la ceba, es talla a quadrets petits i es posa en una paella amb oli i a poc foc, que vagi coent fins que es comenci a daurar, que és quan hi posarem el sucre, un parell de cullerades d'aigua i un parell de cullerades de vinagre de Mòdena. Deixem que es vagi reduint fins que s'hagi begut l'aigua. A continuació ho deixem refredar..

Preparació: Diluïm la maizena en un got de llet i ho reservem.

Batem els rovells amb els 300 g. de sucre i ho reservem.

En un atuell es posa la llet i la pell de llimona a escalfar. Quan bull es baixa el foc, es treu la pell de llimona i s'hi ajunten els rovells, el sucre i la maizena diluïda amb la llet. i es va remenant fins que s'espesseeixi.

Es reparteix, després, a les cassoletes o plats. Una vegada ja refredats hi posarem el sucre per damunt i ho cremarem amb un bufador de cuina o pala de cremar, segons l'estri que cadascú tingui.

Es posa un fons d'escarola o enciam amb una plàtera .

Es barregen els cigrons amb el bacallà esqueixat i la ceba confitada. Es posa sobre l'escarola, ho decorarem amb les olives negres i ho amanirem amb un bon raig d'oli d'oliva verge.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 13

Gotes d'humor Fuster

14 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

NOTÍCIES PER A AQUEST MES DE GENER CAVALCADA DELS TRES REIS D’ORIENT dijous 5

TORROELLA I L’ESTARTIT Mn. Josep Barcons, 50 anys de sacerdoci. Mossèn Josep Barcons i Muntada, rector i responsable de les parròquies de Torroella, L’Estartit, Ullà, Bellcaire i Albons, ha complert 50 anys de sacerdoci. El bisbe Narcís Jubany el va ordenar el dimarts 18 de desembre de 1966. Per celebrarho, el diumenge 18 es va fer una missa solemne a l’església de Sant Genís, plena de gom a gom, a la que van assistir parents, feligresos i representants de les diverses parròquies d’on va ser rector, Sant Climent Sescebes, Pals i Arbúcies, els quals li oferiren obsequis de productes de les diverses poblacions. Després es va fer un dinar de germanor.

Taula del Ter. El divendres 2 es constituí Taula del Ter, nou organisme promogut pel Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat per assegurar un cabal adequat del riu i reduir l’aportació a Barcelona. L’alcalde Josep Maria Rufí hi assistí com a president de la Junta Central d’Usuaris d’Aigües del Baix Ter. Reconeixement europeu al Parc Natural. El dimecres 7 el Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter va obtenir la Carta Europea de Turisme Sostenible (CETS), acreditació d’àmbit europeu. El lliurament del distintiu va tenir lloc al Parlament Europeu, a Brussel·les.

pacifista que pretenia volar una discoteca” de Joan Gasull, un llibre que reflecteix una època, els anys seixanta del segle passat. La presentació es va fer a La Sala, plena de públic interessat, i anà a càrrec del mateix autor, d’Albert Bou i de Margarita Massot. Els protagonistes del llibre, basat en fets reals, van ser tres joves estudiants antifranquistes acusats l’any 1969 d’un intent de volar la discoteca Tiffany’s de Platja d’Aro. Un d’ells, Francesc Tubau, va ser sotmès a Consell de Guerra i condemnat a divuit anys de presó.

El fet va sacsejar la nostra vila per les relacions d’aquells nois amb Torroella. (Ho explica Jordi Bellapart en aquest número, article sobre mossèn Enric).

Taller de Nadal a la Biblioteca Pere Blasi. Es va fer el dijous 15.

Pessebre de L’Estartit. El tradicional pessebre de modest Comas s’inaugurà el dissabte 17.

Tió solidari. El diumenge 18, com el dia 11, es va fer altre cop a l’Estartit per a la Creu Roja i Caritas.

Torroella i L’Estartit amb la Marató de TV3. Es van fer actes des del dilluns 5 fins al diumenge 18: xerrades, subhastes, tastets solidaris, degustació de coques i pastissos, espectacles i tallers infantils, tió popular i caminada familiar per la Marató.

L’Home dels Nassos. Es programà per al dissabte 31 al matí la Festa a plaça de la Vila i a la tarda la Cursa dels Nassos.

Joan Gasull descriu una època. El diumenge 11 al migdia la llibreria Cucut va presentar “El Emporion 100 anys (1915-2015)

ESPANYA El TC suspengué el referèndum. El dimecres 14 el Tribunal Constitucional suspengué el pla per convocar el referèndum el 2017 i advertí d’acció penal si s’intenta dur-lo endavant.

El Suprem arxivà la querella contra Fernández Díaz i De Alfonso. Segons el Tribunal, no hi havia indicis de delicte.

Aprovació del marc pressupostari. El dijous 15 al Congrés el president Rajoy aconseguí aprovar per amplíssima majoria els objectius de dèficit i d’estabilitat pressupostària marcats per Europa.

França. El dijous 1 François Hollande anuncià la seva renúncia a presentar-se a les eleccions el 2017. El primer ministre Manuel Valls dimití el dimarts 6 i anuncià que es presentaria a les primàries del partit socialista.

Tarda de Documentals. L’organitzà el Cine Club al Cinema Montgrí el dissabte 3.

Circo Mediterráneo. Actuà a L’Espai Ter el diumenge 4.

Concert de Nadal al Recer. L’oferí la Coral del Recer el dissabte 17.

Dimarts 13. S’inicià el procés popular per donar nom a la Biblioteca de l’Estartit, se celebrà Missa i Concert de Nadales amb les Veus de l’Estartit, Pregó de Josep Ma. Llenas, seguit de vermut. Al vespre es presentà el Tió popular i se celebrà el Centenari de la façana de l’Església.

Unitat pel referèndum. El dia 23 el sobiranisme exhibí unitat per reclamar un referèndum.

L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, avisà que només avalaria una consulta acordada.

MÓN

Divendres 9. S’inaugurà la Mostra d’Art Local a la sala d’exposicions de l’EMD, i a continuació es presentà el Llibre de la Festa.

Diumenge 11. A la plaça de l’Església es va fer el Tió solidari amb la Creu Roja i Caritas. A mig dia Vermut concert i a la tarda Concert.

Forcadell al TSJC. Acompanyada del president Puigdemont i el Vicepresident Junqueras, de molts altres càrrecs polítics i de públic nombrós, Carme Forcadell declarà el divendres 16 davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per pressumpta desobediència.

Peter Pan and the Pirates of Palamos al Cine Petit el cap de setmana dels dies 2, 3 i 4.

Xarxa de Músiques. Joventuts Musicals presentà el Cosmos Quartet al Cine Petit el diumenge 11.

Com a continuació, els dies 11 i 13 també es van fer actes festius:

El Tribunal Constitucional suspèn el Referèndum. El dimecres 14 el TC va suspendre el full de ruta del Parlament per a la celebració d’un Referèndum l’any 2017.

Actes festius diversos a Torroella i l’Estartit

L’Estartit. Festa Major de Santa Llúcia. Es va celebrar els dies 9 i 10 amb diversos actes:

Dissabte 10. Se celebrà la Missa Solemne amb acompanyament d’orquestra. Seguiren Sardanes a plaça i Dinar d’homenatge a la vellesa. A la tarda, Cafè concert i ball.

d’Interior, Jordi Jané, per la participació dels mossos en la detenció de persones per ordre de l’Audiència Nacional.

Concert de Nadal “Blanc”. El programà Joventuts Musicals a l’Espai Ter el diumenge 18.

Festa nadalenca, pastorets i botifarrada. Els Reis de l’Estartit la van organitzar el dissabte 17.

Teatre a l’Estartit. Penjats pel Teatre “La núvia portava cua” a la Sala Polivalent els dies 17 i 18.

Nadal al Museu. Al Museu de la Mediterrània es programà un Taller de Decoració per al diumenge 18, una visita cantada amb Mireia Mena per al dimecres 28 i Taller d’Estrelles i Planetes el 30.

Nadales de les Escoles. Guillem de Montgrí les va cantar el dia 21 i Portitxol el 22.

CATALUNYA La CUP crema fotos del rei. El dilluns 12 diversos càrrecs electes de la CUP cremaren fotos del rei i demanaren la dimissió del conseller

Itàlia. El diumenge 4 els italians rebutjaren en referèndum el canvi constitucional proposat pel primer ministre Matteo Renzi i aquest presentà la dimissió. El substituí Paolo Gentiloni.

Atemptats. El dissabte 10 un grup kurd provocà uns quaranta morts a Estambul i el diumenge 11 uns vint-i-cinc cristians van morir en una església d’El Caire.

EUA. Van causar sorpresa i alarma les persones que el president electe, Donald Trump, anà anunciant per formar el seu equip de govern.

El dimecres 14 la Reserva Federal elevà 0,25 punts el cost del diner en previsió de possibles tendències inflacionistes.

Síria. Milers de persones abandonaren Alep, després de grans bombardeigs de l’exèrcit sirià sobre la població civil amb l’ajuda de l’aviació russa. El dijous 15, a l’última cimera de l’any de caps d’estat i de govern a Brussel·les, Angela Merkel reconegué la impotència d’Europa davant la barbàrie.

Berlin. Dotze morts i més de cinquanta ferits el dilluns 19 en un atemptat amb camió contra un mercat nadalenc.

Emporion • www.emporion.org • 15

16 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 17

18 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 19

20 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Pel·licula del mes: ANIMALES NOCTURNOS

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 21

Edita Associació Emporion

Socis Fundadors

Consell de redacció

Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent Plàcid Busquets

Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Anna M. Mercader Cels Sais Enric Torrent Plàcid Busquets

Jordi Bellapart - President Anna M. Mercader - Secretari Plàcid Busquets - Edició, disseny i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts