PERIÒDIC DIGITAL, TERCERA ÈPOCA
Nº 122 FEBRER 2017
• Iniciativa per a un nou orgue de Torroella • Pensant en els pedals • Vicent Alonso i el seu dietari
Editorial Iniciativa per a un nou orgue de Torroella
• Maria Company • La noia que tocava la tenora • Conviure amb la crisi • Ha arribat ja el nou any: Visca l'any 2017 • Una gran esperança frustrada • Picasso i el seu rerefons • Dir adéu en el món real • Guillem Rocas a Emporion: • Exercicis de català 29 • El Menú d'en Martí • Gotes d'humor • Notícies • Cinema i espectacles
Ja hem escrit aquí altres vegades que a EMPORION ens interessa tot el que estigui relacionat amb el patrimoni de la nostra vila, sigui natural o cultural, tant pel que fa a la seva conservació o millora com pel que es refereix a nous projectes o a noves iniciatives. Per això, fa uns mesos, al núm. 113 de maig de l'any passat, vam dedicar un editorial a la situació i perspectives de futur de l'antic convent de les clarisses dels carrers dels Dolors, de la Farigola i del Pintor Gimeno. No n'hem pogut donar nova informació perquè poques variacions hi ha hagut, a part de l'ús que n'ha pogut començar a fer la parròquia per a Catequesi i Caritas. Avui portem a aquesta pàgina una nova iniciativa, i també aquesta és relacionada amb la parròquia. En aquest cas es tracta d'un afer que és al pur començament però que podria tenir importància en el futur si el que es proposa s'arribés a dur a terme. S'està considerant la possibilitat d'instal·lar a l'església de Sant Genís un nou orgue, no de nova construcció sinó la reconstrucció i adaptació al nostre temple de l'orgue que va ser utilitzat a Montserrat fins l'any 2009. En adquirirne l'abadia un de nou, es desmuntà el vell i se'l deixà en dipòsit, pendent d'ulterior destí, pensant en la possibilitat d'una nova ubicació, i finalment se n'ha fet donació a la nostra parròquia. No deixa de ser oportuna aquesta cessió si pensem en una relació de segles entre Torroella i el monestir, per les generacions d'escolans d'aquí que hi han passat, a més de monjos, i sobretot dos, Benet Julià, organista notable, i Anselm Viola, gran compositor. El projecte tot just està prenent forma, de moment una comissió n'està estudiant els diferents aspectes i s'està constituint una fundació que eventualment, si el projecte progressa, es faria càrrec de la donació i encarregaria la reconstrucció de l'instrument a un orguener de reconeguda capacitat. EMPORION ha estat convidada a ser present als debats d'aquesta comissió i és la nostra intenció d'aportar-hi els nostres punts de vista i de facilitar el coneixement del projecte als nostres lectors. Ens agradaria ser un bon canal de comunicació entre uns i altres, també per transmetre als promotors les opinions que se'ns facin arribar. Una primera observació podria ser de caire social i econòmic. En moments de dificultats i precarietat de tants, ¿no és perillós desviar recursos cap a un destí que es podria considerar superflu? De moment la resposta que se'ns dona és doble, d'una banda no es vol disminuir l'esforç dedicat a les obres socials, i més en concret a Caritas, que ha de continuar la seva tasca a favor dels necessitats i desvalguts comptant amb les ajudes habituals; els fons per a l'orgue haurien de procedir d'orígens ben diferents, per exemple, mecenatge d'empreses o de particulars a una iniciativa cultural. D'altra banda, se'ns respon que els diners de la reconstrucció no es perdrien en despeses ocioses, sinó que, en la seva major part, retribuirien el treball dels orgueners, uns artesans menestrals dignes d'atenció i de suport. Quant a l'objectiu que persegueixen els promotors amb una iniciativa tan ambiciosa, cal dir que no contemplen només l'ús litúrgic, pensant sobretot en les grans celebracions com ara les festes nadalenques, les de Setmana Santa o la Festa Major, sinó també l'ús cultural, amb concerts públics, servei a l'Escola de Música i complementació amb el Festival de Torroella. És per això que "Joventuts Musicals" coneix la iniciativa i se la va informant de les successives fases d'estudi. No disposem d'un pressupost detallat i creiem per tant que no és encara el moment de parlar de números. Sí que se'ns ha informat que, a part dels mecenatges esmentats, s'ha llançat una campanya que permetria als particulars d'ajudar a dur a terme el projecte. Se'n diu "Apadrina un tub!". Ja se sap que els tubs constitueixen una de les parts més destacades d'un orgue. En el cas d'aquest possible futur orgue de Torroella estem parlant d'uns 1.800 tubs, alguns de grans, la majoria petits. De tot el que hi hagi de nou, quan ho considerem d'interès, EMPORION en continuarà informant. Invitem a tots els lectors interessats perquè ens facin arribar les seves observacions o propostes. De bon grat les traslladarem a la comissió.
2 • Emporion • www.emporion.org
Emporion 100 anys (1915-2015)
Pensant en els pedals Albert Llausàs i Pascual
L'estiu passat, durant una sortida en bici per l'Empordanet, vaig observar un fenomen curiós. El camí per on circulava, de terra, transcorre per un espai agrícola, de vinya i olivera, i permet accedir a les parcel·les que queden a banda i banda. Sens dubte aquesta és la seva funció original.
ni a trossejar la seva porqueria i amb prou feines a escampar-la. Al bell mig del camí hi va deixar un monticle de rajoles senceres i fins i tot un maó, tot ell, amb la perillositat que això comporta per als que ens impulsem sobre dues rodes.
El camí es manté per tal que pugui transitar-hi maquinària sense problemes, cosa que també el fa apte per a altres vehicles, com ara furgonetes i fins i tot cotxes i motos. Malgrat aquests usos vocacionals, vaig observar com, en un punt on l'erosió havia fet acumular una capa d'argila que anava de costat a costat del camí, aquesta estava completament saturada de dibuixos deixats per la petja de pneumàtics. El sorprenent del cas és que cap d'aquests rastres l'havia deixat ni un tractor ni un cotxe. Les desenes de sanefes eren producte del pas de bicicletes. Havia de fer moltes hores, potser fins i tot dies, que no hi circulava un vehicle de motor per allà.
De vegades, les administracions locals també pequen de poca cura en l'arranjament de vials. Amb la millor voluntat de fer un manteniment de la xarxa de camins que permeti l'activitat agrària dels veïns que s'hi dediquen amb les millors condicions, obliden altres col·lectius. En ocasions, la granulometria de la grava o runa triturada que s'aboca és excessivament grollera. D'altres vegades se n'acumula tal gruix que, en passarhi, la roda d'una bicicleta s'hi enfonsa i queda encallada, fent l'exercici especialment dur per a la canalla. Sospito que part del problema és la pressa de les companyies encarregades de col·locar el material, estalviant costos en la fase de compactació. Com que els cotxes i tractors ja hi passen bé, doncs endavant i a cobrar.
biciA jutjar tant pel que apareix als mitjans de comunicació en relació amb l'ús de la bicicleta, com per l'experiència pròpia de pedalar regularment pel Baix Ter, sembla clar que aquest vehicle està de moda. No tant com a mitjà de transport (tot i que a les ciutats va agafant embranzida), sinó, en un entorn com el nostre, com a activitat d'oci al voltant de la qual van sorgint activitats professionals vinculades al cicloturisme. He comentat en d'altres ocasions com em segueix sorprenent, gratament, el nombre de ciclistes que compartim l'amplíssima xarxa de camins i carreteres secundàries que ofereix l'Empordanet, sobretot quan fa bo. Ara fa poques setmanes, aproximadament al mateix punt on havia trobat les roderes de les quals parlava a l'inici de l'escrit, vaig tornar a tenir-hi una sorpresa. Negativa en aquest cas. Algun desaprensiu subjecte havia decidit "arreglar" el camí i, ja de pas, aprofitar per desempallegar-se de les runes produïdes en la reforma del lavabo. Ja no és que l'abocament de runam estigui prohibit i que per això disposem d'instal·lacions on depositar-lo adequadament, és que la persona culpable no es va molestar
Emporion 100 anys (1915-2015)
Tot i que l'observació amb la qual obria l'article és merament anecdòtica, no sembla massa arriscat afirmar que, avui dia, la majoria de persones que fan ús de molts camins no asfaltats són ciclistes i gent que passeja. Cal tenir-ho present a l'hora de fer les necessàries millores a la xarxa de cada municipi. Per sort, no és incompatible arranjar un camí per tal que vehicles, bicicletes, cavalls i vianants hi puguin circular òptimament. En tots els casos cal preveure un gruix moderat de material sòlid i una òptima compactació. També cal assegurar un bon drenatge per evitar acumulacions d'aigua i erosió, fet que, alhora, obliga els vehicles motoritzats a moderar la velocitat per afrontar els trencaaigües. Seguint aquestes premisses, hi ha ajuntaments que han arreglat tots o part dels seus camins amb una voluntat inclusiva. Finalment, també és important que, quan es desbrossen les vores, no es deixin restes vegetals al mig del pas, com sovint passa. L'últim cop que vaig punxar va ser per culpa d'un tros de romeguera deixat al camí. Em va obligar a caminar 12 quilòmetres per tornar a casa, empenyent la bicicleta. No va ser divertit. Emporion • www.emporion.org • 3
Vicent Alonso i el seu dietari Adrià Arboix
“Sobre una neu invisible” Arrossegat per gossos el temps llisca sobre una neu invisible al seu trineu de ferro. Si t’adorms et travessarà. Anise Koltz (ciutat de Luxemburg, 1928
Vicent Alonso (Godella, l’Horta 1948) és poeta, assagista i traductor. En aquest darrer aspecte sobresurt la seva magna versió dels Assaigs de Montaigne, premiada amb diversos guardons. L’autor recentment ha publicat un dietari que recull anotacions i reflexions dels anys 2003 al 2005 que ha editat la Universitat de València i que agafa el nom d’un vers de la seva admirada poeta luxemburguesa Anise Koltz, que forma part del poemari L’avalateur de feu. El poema insinua que el temps és com un trineu que llisca sobre la neu i si t’adorms, tot passa de llarg. Aquest és l’eix temàtic de la monografia sobre la qual s’insereixen reflexions, sentències, pensaments, fets i anècdotes que donen força, consistència i vitalitat al dietari.
Rescata també la cita de Cioran que diu que “emetre un judici moral sobre el altres constitueix quasi sempre un senyal de baixesa” i amb lucidesa ens diu que “trets del seu context, molts pensaments ens dirigeixen per camins erronis” i que “vivim en una cultura que es nega a concedir a la intel·ligència el relleu que mereix”. Amb ironia remarca també que “cal tenir cura de les sobredosis de salut. Poden tenir conseqüències poc saludables” i fa seu un pensament del poeta Txema Martínez: “Fer-se gran és com fer petit el món”. Alonso reflexiona que “els amics que tens són els únics que et suporten, amb paraules o en silenci, totes les manies” i creu que “la supèrbia és el més gran dels pecats. Equival a l’odi universal, que inclou l’odi cap a un mateix”. L’autor textualment escriu: “Per a la meua taula de principis bàsics aquest pensament d’Horaci: ‘Als qui molt pretenen, els manca molt; benaurat aquell a qui el déu, amb mà gasiva, ha donat allò que li basta’”. I està totalment d’acord amb el que deia Guillem Simó: “S’és feliç quan no es necessita res, quan no es té res pendent”. Referències bibliogràfiques ALONSO, Vicent. Sobre una neu invisible. Notes d’un dietari, 2003-2005, Publicacions de la Universitat de València, 2015. SKRABEC, Simona. Digues-me, què en faràs? A: Ara, pàg. 48, 6 de febrer de 2016. ALONSO, Vicent. A manera de tascó. Notes sobre literatura, Publicacions de la Universitat de València, 2012.
Segons la crítica Simona Skrabec, els dietaris de Vicent Alonso són un llibre extraordinari i en ells l’autor transmet serenitat. Sobre l’eix conductor del llibre, l’autor reflexiona inicialment sobre literatura i escriu que “l’escriptura és una mena de recer provisional per mitigar l’erosió permanent de la memòria”. I recorda el que deia Josep Pla: “És més fàcil opinar, que descriure i, en conseqüència, tothom opina”. Però cal no oblidar, ens recorda, que “sense el foc d’una certa passió, és difícil que la lectura extregui l’aroma dels versos” i s’adhereix estrictament a allò que deia Montaigne: “Tot resum sobre un bon llibre sempre és un resum dolent”. I sobretot remarca: “Quasi sempre, rellegir em procura novetats imprescindibles”. “El que deixes fora en una primera lectura pot, en la segona, esdevenir la idea més important, el moment més decisiu”. Enamorat de la literatura, l’autor sentencia poèticament que “llegar és reconèixer el que misteriosament portes escrit dins la teua ànima”. Alonso reflexiona també sobre diferents aspectes de la mort i diu: “Als tanatoris d’ara, la gent pren cafè, beu cervesa, parla dels negocis que porta entre mans i riu sense prevencions excessives. Ens hem llevat la mort de damunt i hem creat un nou ritual que ja no té res a veure amb la senzilla manifestació del dolor i la basarda que, malgrat tot, encara ens provoca”. 4 • Emporion • www.emporion.org
Emporion 100 anys (1915-2015)
Conviure amb la crisi Josep Fuster
El començament de l'any és sempre una època propícia per fer valoracions, estadístiques, comparatives, pronòstics, etc. Algunes de les valoracions econòmiques que he llegit sobre 2016 concloïen exposant que la crisi s'està moderant i perdent força, les dades macroeconòmiques així ho confirmen, i amb lletres majúscules ressaltaven que el PIB ha superat totes les expectatives, que les exportacions evolucionen favorablement, que la venda de vehicles ha augmentat, que la desocupació ha anat a la baixa, que el totxo consolida la sortida del pou, etc. Conviure amb la crisiÉs curiós, però, que els mateixos mitjans de comunicació ens continuïn parlant a diari de la gran quantitat de gent en risc de pobresa energètica, de milers de desnonaments, de dotzenes de milers de llars sense cap persona amb ingressos, de milions d'aturats, entre ells més d'un 42% dels menors de 25 anys; que continua havent-hi una quantitat respectable d'empreses que s'han declarat en fallida, que la precarietat laboral és esfereïdora, que molts salaris no permeten viure amb dignitat a les famílies, etc. Està clar que si la crisi s'està moderant, els efectes no els percep pas tothom d'igual manera. Si els beneficis de la moderació no els pot gaudir el conjunt de la ciutadania, vol dir que malgrat les aparences, tot continua més o menys igual, i les classes més desafavorides continuen com sempre emportant-se'n la pitjor part. El que tot seguit llegireu és simplement la reflexió d'una persona que sap d'economia el que en pot saber qualsevol persona sense estudis específics, i molt menys que cap mestressa de casa que ha de fer equilibris a diari per arribar a final de mes sense massa números vermells. Tampoc m'han influenciat cap de les previsions que per aquestes dates també solen fer els grans gurus de l'economia, simplement perquè fa molt temps que no em mereixen cap credibilitat, massa sovint s'han equivocat, han callat interessadament, o han entrat en flagrants contradiccions que només generen incerteses. La meva reflexió es basa tan sols en el que veig i escolto pel carrer, i en com es comporta la gent corrent en el seu dia a dia; crec que aquest comportament és també el que justifica aquest repunt de falsa alegria que intenta fer-nos creure que l'economia comença a funcionar una mica millor per a tothom.
al comerç, per a la petita indústria, etc., la crisi no s'ha acabat, per a la majoria d'ells continua encara ben viva. On per sort ens ha tocat viure, l'estiu i les temporades de vacances, afavorides per una desgraciada conjuntura internacional, molt favorable per al turisme al nostre país, ens ajuden a suportar millor el mal tràngol. Crec que la causa d'aquest petit repunt d'optimisme és el fet que les persones que no es troben en qualsevol de les situacions extremes que s'han generat, han canviat d'actitud envers el fantasma de la crisi; amb la llarga temporada que porten convivint amb ell, el coneixen una mica millor, li estan perdent la por, i m'atreviria a dir que també li han perdut el respecte; d'un temps ençà, s'atreveixen a plantar-li cara, arriscant-se a portar les despeses al límit, i fins i tot en època de vacances o festes assenyalades, amb el vistiplau de la banca, tornen a gastar una mica per sobre de les seves possibilitats, tot donant una falsa imatge de recuperació, que pagaran amargament amb interessos els propers mesos. Malauradament amb el temps, qui més qui menys, s'ha acostumat a conviure amb la crisi; les economies domèstiques forçosament s'han hagut d'adaptar als salaris de misèria, els jubilats ens estem acostumant a la ridícula revaloració de les pensions d'un 0'25% anual, i tots plegats hem assumit estoicament el conjunt de retallades al nostre estat de benestar, etc. D'un temps ençà, es fa inevitable reflexionar sobre el drama dels immigrants i dels refugiats, que Europa -nosaltres- està contenint a les seves fronteres; se'ns mostren contínuament imatges de persones i famílies que ho han perdut tot; per a ells, la nostra difícil situació econòmica i els serveis de benestar social que encara gaudim representen bona part dels seus somnis i esperances. Suposo que això, subconscientment, ajuda les persones a acceptar la realitat, i a sentir-se quasi uns privilegiats, malgrat que també han de conviure amb la incògnita d'un futur tan incert, que fins i tot pot ser pitjor per als fills que per a ells mateixos. Esperem que vinguin temps millors.
En l'àmbit que conec, i llevat d'algun cas particular -que també n'hi ha-, per a les petites empreses, per als treballadors, per als autònoms, per
Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 5
Maria Company Jaume Bassa Pasqual
Infància esforçada i vida serena La família de Maria Company i Gironès no era pas de Torroella. El seu pare, Ignasi Company i Falcó, va néixer a Peralada, era el petit dels nou fills d’un barquer de la Muga. En ser una família molt humil, els seus germans van haver d’anar amb el pare a treballar a França, a la vinya, però ell era massa menut i es quedà al poble. Tenia afició i capacitat per arribar a ser músic i ho aconseguí amb l’ajuda de l’amo del Castell de Peralada, Miquel Mateu (Mateu del ferro). Anys després entrà de trompetista a La Farnense, una cobla orquestra de Santa Coloma de Farnés. Hi coincidí amb Francesc Jubany, viola i flabiol, pare del que anys després seria l’arquebisbe Narcís Jubany. Allà Ignasi Company conegué Teresa Gironès, filla d’una casa de pagès, gent molt treballadora, i s’hi casà. Ell tenia 24 anys i ella 19, era molt jove i sempre s’havia sentit protegida pels pares, però posseïa un gran caràcter. Com és que la família va venir a raure a Torroella? L’any 1926 el pare deixà la cobla de Santa Coloma i anà a tocar de primer cornetí a L’Art Gironí, una orquestra més important, de Girona. Van anar 6 • Emporion • www.emporion.org
a viure a aquesta ciutat i allà va néixer el meu germà Cosme. L’Art Gironí era considerada de les grans, però l’any 1931 es dissolgué i el meu pare passà als Montgrins, al costat dels Vallespí, Cristòfol, Anglada... Aleshores el pare, la mare i el meu germà es traslladaren a viure a Torroella, en una casa del carrer de l’Hospital. Allà vaig néixer jo el setembre de 1932 i allà vaig créixer. Teníem molt bons veïns, l’Enriqueta Marquès, en Pepe González, els Matas... El juliol de 1936 esclatà la guerra i a l’agost el teu pare entrà a l’Ajuntament Sí, jo llavors només tenia 4 anys, però més endavant vaig saber que el pare s’havia afiliat a ERC com la majoria dels seus companys dels Montgrins. Aquell Ajuntament durà des d’agost fins a octubre del 1936 i durant aquell temps es van fer molts disbarats, es van matar capellans. ERC era un partit catalanista d’esquerra moderat i el pare era un home idealista i enemic de violències. Segons m’havia explicat la mare, ell anà a Gualta a parlar amb el rector, que era de Peralada i es coneixien molt, li digué que sabia que la seva vida corria perill, li demanà que s’amagués a Torroella, si convenia a casa seva mateix. Diu que el pare gairebé plorava en veure que no el podia convèncer, però mossèn Josep decidí restar amb els feligresos i al costat del seu pare. Una matinada de setembre els van anar buscar a tots dos i els van matar a la cuneta, prop d’Ullà. El pare no sabé o no pogué plegar de l’Ajuntament per por, per timidesa, Emporion 100 anys (1915-2015)
o potser perquè no va tenir temps, ja que aquell Ajuntament només va durar dos mesos. Jo poca cosa podia entendre, però davant els crims que es van cometre recordo haver sentir dir que el pare es lamentava angoixat: “Que ho fessin els altres... però que ho facin els nostres... que no són els nostres!...”.
tornava de repartir, els recollia. En Joan Elias s’ocupava de la distribució i em pagava a final de mes. Més endavant, quan es va traspassar la fleca de can Canals, també a la plaça del peix, en Cosme deixà la música i es posà de flequer, jo també l’ajudava. Això ens assegurava el pa de cada dia, un aliment bàsic aleshores.
Va anar a la guerra el teu pare?
Acabats els estudis vaig anar a treballar a la Central telefònica amb la Rosita, la telefonista. Jo escrivia els telegrames perquè tenia bona lletra i no feia faltes. La Rosita m’estimava molt. També m’ocupava dels “avisos de conferència”: com que a les cases no hi havia telèfon, gairebé ningú no en tenia, quan des de fora volien parlar amb algú de Torroella calia dir-li a quina hora el trucarien perquè anés a la Central, això eren els “avisos de conferència”. Ara no s’entén, és clar, tothom té mòbil.
Sí, el van mobilitzar, i amb la retirada va arribar a la frontera, però va decidir tornar a Torroella. Pensava que no li podia passar res, ell no havia fet cap mal a ningú. Però la mare es va posar a patir, cada nit pensava “ja hem passat un dia més”, fins que un dia van trucar a la porta, acabaven d’arrestar en Ricard Marull, també s’endugueren el pare, i els van tancar tots dos a la presó, que era a l’Hospital. Després se’ls van emportar a Girona, el pare va ser empresonat dos mesos. Després, en arribar a Torroella, es va trobar sense feina perquè els Montgrins van ser castigats i no van poder tocar durant tot un any.
Més endavant vaig anar de cosidora a ca la Rita Cufiñà i continuava ajudant el meu germà a la fleca. Així vaig anar treballant fins que vaig tenir 32 anys.
I us vàreu haver d’espavilar sense el pare
Llavors et vas casar amb en Josep Puig del Pont de la Blaia
La mare era molt sociable, bona dona, lluitadora, i mentre el pare passava aquestes dificultats, ella anava a fer feines per les cases. Més endavant posà una botiga de cistells a la plaça del peix (Pere Rigau) al costat de can Bofill. El meu germà i jo menjàvem a l’anomenat “Auxilio Social”, uns menjadors creats per als pobres després de la guerra. Jo en tinc bon record, hi havia de cuidadora la germana del que més tard va ser alcalde, Gèmino Jiménez.
Sí, en Josep era fill dels masovers del Pont de la Blaia, un mas de prop de Fontanilles. Era amic d’en Pere Bruguera, jo ho era de la Lola Bataller, i en sortir del cine passejàvem pel carrer d’Ullà, anàvem a fer volts, preníem alguna cosa a can Sidro... Ens aveníem i vam acabar casats, ella amb en Pere, jo amb en Josep. Quan els seus pares van haver de deixar el mas, van comprar la casa de can Negre, al carrer de Santa Caterina, i aquí vaig venir a viure quan ens vam casar. I fins ara.
Vaig anar a l’escola del Convent fins als 13 anys amb les mestres Maria Casado i Margarita Surroca, que estava casada amb en Mundet, un capità de vaixell que voltava pel món. Jo era una bona alumna, al matí anava a estudi i a labors, feia els deures que ens posaven però, amb el pare empresonat, a les tardes havia de treballar per ajudar la mare.
En Josep, que ha seguit tota la conversa, m’explica que el Pont de la Blaia era un mas de 150 vessanes propietat de l’Enriqueta Marquès que, en esclatar la guerra i la revolució, va ser col·lectivitzat, però els que hi varen anar ni sabien treballar ni en tenien ganes, feien molts disbarats, si bolcava un carro ningú no feia l’esforç d’aixecar l’euga de terra, i es moria... Aquell temps, el pare d’en Josep era amagat i anava al mas al vespre, la mare era decidida, valenta, plantava cara... Acabada la guerra els dos fills van poder anar a l’escola a Palafrugell, s’estaven a casa d’uns amics, els propietaris de la impremta Ribas, tres anys en Josep i tres anys el seu germà. Va ser un bon estudiant i un molt bon dibuixant. Però és sobretot un enamorat de la feina de pagès, del bestiar.
I tu com podies ajudar, tan petita? Aquells anys a ca l’Evaristo Elias, que més endavant posarien llibreria, feien de barbers, però començaven de vendre “La Vanguardia” i tenien molts de subscriptors. El meu germà Cosme repartia els diaris per les cases i jo l’ajudava, però ell només hi va estar un any, va anar a fer de músic, tenia facultats per tocar la trompeta. Aleshores vaig quedar sola, i amb en Jordi Plaja, ell per uns carrers i jo per uns altres, havíem de passar els diaris, era un paquetàs que pesava com un burro. De vegades deixava diaris a algunes cases, perquè els poguessin llegir de franc, i quan
Emporion 100 anys (1915-2015)
Abans d’anar-me’n faig un repàs per les parets de la casa, plena de dibuixos extraordinaris. Un d’emmarcat -que representa dos bous- el va fer en Josep, uns altres són del seu fill Salvador, altres d’un dels dos nets, en Genís... Me’n vaig enlluernat com si sortís d’una galeria d’art
Emporion • www.emporion.org • 7
La noia que tocava la tenora Jordi Bellapart
Marta Rigau va ser la primera dona que va tocar la tenora en una cobla, a finals del segle XIX. Era filla de Joan Rigau i germana de Pere Rigau, fundador de la Cobla Els Montgrins. La seva neta Núria Tauler va morir el dia 30 de desembre de 2016. Deu dies abans de la seva mort, va aportar un testimoniatge important que serveix per certificar l'any 1884 com l'any de la fundació d'Els Montgrins, la cobla més antiga del món, la qual cosa havia suscitat fins aleshores alguna controvèrsia sobre si això s'havia produït l'any 1884 o el 1885. Marta RigauA través, doncs, del testimoniatge de la Núria Tauler en una entrevista feta el passat dia 20 de desembre i de la documentació recollida per Eduard Font, actual propietari d'Els Montgrins, es pot assegurar definitivament que la creació d'aquesta formació musical es va produir l'any 1884. Ja abans d'aquesta data, Joan Rigau havia fundat la seva orquestra (Cobla de Joan Rigau) i s'havia especialitzat en la interpretació de sardanes, fins
8 • Emporion • www.emporion.org
al punt que arribaren a tocar davant del Rei Alfons XII. Tot va començar quan un dia aquest músic torroellenc, emprenedor, murri i decidit, va demanar a Don Albert de Quintana, diputat a Madrid, que fes arribar al rei Alfons XII la seva proposta d'oferir-li una petita audició de sardanes. Altres fons diuen que aquesta proposta la va fer mitjançant el Marquès de Foixà, resident a Madrid, que també tenia un magnífic casal a Torroella ubicat a la Plaça de la Vila en el lloc que durant uns anys es va ubicar la casa Mascort (avui Centre de dia Santa Caterina). La proposta va ser acceptada pel rei i la Cobla de Joan Rigau li va poder oferir privadament una mostra del seu repertori sardanístic, al mateix Palau Reial. En aquell temps, l'ofici de músic no donava massa per viure i la majoria tenien dos oficis. En Joan era sabater, segons sembla era un bon sabater i després de fer gestions, ja fos mitjançat el diputat Albert de Quintana o el Marqués de Foixà, es va assabentar del número de peu que calçava el monarca. A l'acabar el concert li va oferir unes excel·lents sabates de fabricació pròpia i el rei, com a mostra d'agraïment, li va fer entrega d'un
Emporion 100 anys (1915-2015)
pergamí que deia: "A Don Juan Rigau, proveïdor reial". Malauradament aquest document va desaparèixer, segons Pere Castells, per atzars de la nostra última guerra civil. Al tornar de Madrid, Joan Rigau es va comprar un barret típic de la capital en aquella època, el qual va portar a totes les audicions que realitzaven. D'aquí va sorgir el nom amb què es va fer famosa la seva formació musical: "Cobla EL Barretó". Tot plegat va fer que aquesta fos la cobla més reconeguda de l'època. Tot i això, el seu fill Pere Rigau, també músic, va abandonar el seu pare i va fundar una altra cobla, Els Montgrins. Aquest fet el disgustà molt i com a resposta Joan Rigau va posar a la seva filla Marta, que havia aprés a tocar la tenora, a la seva cobla, El Barretó. Pel testimoniatge de la seva neta Núria Tauler, la certificació de matrimoni de la Marta i la fe de baptisme del fill, podem saber que aquesta es va casar el mes d'abril del 1885 i que ja en aquesta data podia estar embarassada, ja que el seu fill va néixer el mes de novembre d'aquell mateix any i per aquest motiu la mare va deixar de tocar la tenora. Tot plegat fa pensar que l'any 1884 la Marta Rigau ja tocava la tenora a la cobla El Barretó, per la qual cosa es pot deduir que els Montgrins ja s'havien constituït abans del 1885. Totes aquestes dades i aquests fets aportats i corroborats per Núria Tauler pocs dies abans de la seva mort i recollits en una entrevista (2012-2016) gravada en vídeo (DVD), aporten proves fefaents per tal que el propietari i actual conservador de la història d'aquesta centenària formació musical, Eduard Font, pugui certificar com a any de la fundació de la Cobla-Orquestra Montgríns, el 1884, ara fa cent trenta-tres anys, els temps en què una noia torroellenca tocava la tenora.
Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 9
Ha arribat ja el nou any: Visca l'any 2017 Santi Sató
Podríeu preguntar-me si això és la constatació d’unes millors perspectives per l’any que ara comença? No, és solament la manifestació d’un fort desig! Un desig que tinc poques esperances que es faci realitat.
Permeteu-me fer referència i reproduir, amb la màxima fidelitat, l’essencial d’un article de Pere Bosch i Cuenca publicat a la revista Presència, del diumenge 8 de Gener sota el títol:
Desgraciadament, llegint la premsa d’aquets darrers dies, la majoria dels que opten per dirigir els seus esforços a afavorir els interessos d’ algú, aquest, normalment, no és aquell o aquells que més podrien necessitar-ho, sinó aquells que combregant amb les seves idees miren per l’objectivar-les en favor dels que comparteixen ànsies i desitjos propis del grup a què pertanyen!
“Més vell que anar a peu”.
I no em refereixo, només, a la política espanyola sinó a la política en general, als Estats Units amb Trump de nou president, Anglaterra amb un ‘Brèxit’, a França amb eleccions properes, Turquia, l’ èxode dels refugiats siris, i no acabaria la relació sense recordar ara i aquí Catalunya, el president Puigdemont i molts i molts d’altres que farien llarga, molt llarga, aquesta relació. Repeteixo: Puigdemont i molts i molts d’altres que farien molt llarga la relació que podria allargar-se molt més. Podria continuar-la amb les consultes electorals previstes a Europa aquest any 2017 que tant alegrement comencem. Voldria pregar per un final feliç que no m’ és fàcil preveure avui!
“Es podria dir, sense por d’exagerar que l’anticatalanisme és tan vell com el catalanisme i que no han estat necessàries massa reivindicacions per tal de fer aflorar allò que és un sentiment d’aversió ben arrelada en la societat espanyola”. . . Però centrem-nos en la premsa . . . L’Imparcial: aplaudia “las protestas “contra el separatismo catalán”. El Globo cridava obertament a manifestar-se conta els “encubiertos separatistas catalanes” i “a la fuerza no queremos que sean españoles; pero tampoco queremos convivir con los que no amen a Espanya i renieguen de ella”. El Heraldo amb un acudit en portada que representava “modelo de Aduana en una Cataluña independiente” L’article acaba : Però els exemples anteriors ens permeten constatar que això de l’anticatalanisme és més vell que anar a peu. O potser caldria dir-ho a l’inrevés? Crec realment que és podria allargar aquest article. Però crec també que no és necessari.
Per tot això crec necessari pensar en nosaltres, en Catalunya i en un encaix de previsió no fàcil!
Però, així i tot, sí que crec necessari pensar en Catalunya i el seu encaix a Espanya.
“Per fer la truita caldrà trencar els ous”
No és la meva anàlisi, que potser algú podria definir com esbiaixada, però creieu-me que faig esforços, reals, per a ser optimista, però les notícies del dia a dia no acompanyen.
L ‘interrogatori del fiscal a Joan Coma Roure regidor de Vic i de la CUP , va fregar el surrealisme, segons es desprèn de la descripció que n’ha fet l’advocat de la defensa i diputat de la CUP al Parlament, Benet Salellas. La causa gira al voltant de la frase “per fer la truita caldrà trencar els ous”. Aquest és un dels principals arguments de la causa per acusar d’incitar a la desobediència, i per això el fiscal, Vicente González, ha insistit en la primera part de l’ interrogatori sobre “què volia dir” quan deia ‘ous’, ‘trencar’ i ‘truita’, segons la descripció que n’ha fet el lletrat. Aquest és un dels principals arguments de la causa, segons la descripció que n’ha fet el lletrat. De nou, problemes per a l’acusat per declarar en català. Segons han relatat fonts pròximes al cas, la declaració s’ha fet finalment en castellà. En demanar-ho, el jutge ha afirmat que seria difícil trobar un intèrpret, i que això probablement allargaria el procediment fins a la tarda. Finalment, per evitar-ho, Coma ha accedit a fer-la en castellà. Finalment el magistrat ha decidit deixar-lo en llibertat amb càrrecs i ha decretat la retirada del seu passaport. El refranyer de Joan Viladot i Puig, 1886-1973-Lleida, farmacèutic de professió i amb la tasca de preservar el català en les seves publicacions, ens podria ajudar a conservar la seva vitalitat i riquesa i la seva història i costums, tant de Catalunya com del seu poble. Un article per destacar! 10 • Emporion • www.emporion.org
Emporion 100 anys (1915-2015)
Una gran esperança frustrada Josep Torroella
Enguany s'acompleix un segle de l'esclat de la Revolució Russa, que de fet foren dues; primer, el febrer de 1917, n'hi hagué una de burgesa; més tard, l'octubre, una de proletària o bolxevic. El que succeí llavors a Rússia era un experiment completament nou: era una revolució que havia de canviar de cap a peus primer tot un gran país, i després el món enter. Quan l'any 1920 Bertrand Russell visità la Unió Soviètica, el filòsof anglès s'entrevistà amb Màxim Gorki. L'escriptor rus, convertit al bolxevisme, demanà a Russell que expliqués als ciutadans britànics els sofriments que havia patit el poble rus amb els tsars al poder, i així ho féu aquell. Que el poble rus havia patit molt durant segles sota els Romanov era inqüestionable. Personalment, n'era conscient des de la meva adolescència llegint Tolstoi, Dostoievski, Txekhov i altres clàssics del realisme rus. Mentre la família imperial i l'aristocràcia terratinent duien un gran tren de vida, desenes de milions de camperols passaven fam, fred i altres penalitats; entre els sumptuosos palaus on residia l'alta noblesa i les isbes dels misèrrims llogarets on malvivien els mujiks hi havia un abisme. Quan esclatà la revolució, les condicions de vida dels obrers d'un país que s'anava industrialitzant lentament no eren gaire millors que les dels obrers anglesos d'un segle enrere. Enlloc d'Europa les diferències entre els de dalt i els de baix de tot eren tan grans. Acabada la guerra civil, els bolxevics es feren amb el poder a tot Rússia. La revolució s'havia fet per impedir que un sol home imposés la seva voluntat a tot el país. Però heus ací – ironies de la història - que Lenin primer i Stalin després imposaren la seva voluntat a tota la Unió Soviètica. Hom implantà al país un nou mode de producció - que diria un marxista, si es que encara en queda algun - que havia de satisfer les necessitats bàsiques de tothom. Però, pel que vam saber més tard, els sofriments del poble rus no s'alleujaren gaire amb els comunistes en el poder. Llegiu, si no, els centenars de testimonis recollits per Svetlana Aleksièvik, Premi Nobel de Literatura l'any 2015, en algunes de les seves obres. En certs aspectes, els patiments del poble rus fins empitjoraren. La dictadura de Stalin fou tant o més perversa que la de Hitler; al capdavall, eren les dues cares d'una mateixa moneda, el totalitarisme. Recordeu La rebel·lió dels animals? George Orwell hi satiritzà la corrupció del comunisme soviètic abans de la mort del tsar roig. Si algú ignorava les atrocitats i els crims comesos per Stalin, Khrushchev, el seu successor, les féu públiques el 1957. Purgues, gulags, col·lectivitzacions forçoses, milions d'ucraïnesos condemnats a morir de fam, l'angoixa de viure constantment amb la por al cos... Ni tan sols els intel·lectuals foren més ben
Emporion 100 anys (1915-2015)
tractats que en temps dels tsars quan van viure sota la fèrula de Stalin. Per un acudit o una caricatura d'Stalin podien ésser enviats a Sibèria. Però heus ací que entre 1989 i 1991 l'imperi de la falç i el martell s'ensorrà. Ni el més optimista hauria pogut vaticinar aquella fi tan ràpida. Els que vam créixer en plena guerra freda pensàvem que el sistema soviètic era etern, o gairebé. En qualsevol cas, teníem molt clar que ni nosaltres ni els nostres fills en veurien la fi. Mikhail Gorbatxov va fer possible el canvi. De fet, Gorbatxov només volia reformar l'URSS, però el procés que endegà se li escapà de les mans i succeí el que ja sabem. En un obrir i tancar d'ulls l'URSS es desintegrà. On hi havia un immens i poderós estat ara n'hi ha una quinzena. Tots iniciaren el camí cap a una economia de mercat. O sigui, cap al capitalisme. A Gorbatxov el seguiren Boris Ieltsin i Vladimir Putin. Què podem dir d'aquests dos governants? Em sembla que no gaire res de bo, sobretot de Putin. El que succeí el 2006 amb la periodista Anna Politkóvskaia és inconcebible en una democràcia occidental. Putin ha fet una Federació Russa a la seva mesura. Un país militarment fort, expansionista, amb les llibertats democràtiques molt restringides, on una minoria de la població controla la major part de la riquesa del país i la majoria de la gent viu amb el mínim. Les desigualtats socials i regionals s'han accentuat, ara són més grans que a l'època soviètica. Si algú es pensa que molts russos duen el tren de vida dels que tenen una segona residència a la nostra costa va molt errat. En una entrevista feta a Svetlana Aleksièvik (autora de La fi de l' home roig) la periodista explica que molts joves russos tornen a llegir Marx, Engels i Trostki, que els ciutadans russos perjudicats amb el canvi econòmic idealitzen el passat, que molts adults fins i tot senten nostàlgia de temps passats. L'ordre, la seguretat, un estat militarment fort, es veu que per a molta gent del país tot això és més important que la llibertat i el respecte als drets humans. Rússia mai no ha tingut gaire sort amb els seus governants. El poble rus, que tant ha patit al llarg de la història, es mereix uns dirigents millors. Polítics que es dediquin més a millorar el benestar dels seus ciutadans i a garantir els drets i llibertats democràtiques, i que s'oblidin d'antics somnis imperialistes. Que pensin més en els interessos del poble que no pas en els de l' Estat. La història de la Unió Soviètica haurà estat per a molts, al capdavall, la història d'una gran esperança frustrada.
Emporion • www.emporion.org • 11
Picasso i el seu rerefons Josep Pericot
Coincidint en el temps, s’han pogut veure a Barcelona dues exposicions en les quals la presència de Picasso és molt notable. En una d’elles, “Picasso-Romànic”, encara visitable al MNAC, es planteja la importància que el pintor malagueny donava a aquest art primitiu, arrelat als Pirineus durant els primers segles del mil·lenni. Això és conegut per tot allò que s’ha trobat entre els seus objectes personals (postals i cartes que fan referència a la col·lecció del MNAC), com també pel seu personal testimoni aparegut a la premsa de Barcelona, després de visitar aquesta gran col·lecció d’art romànic l’any 1934. Aquesta gran admiració per l’art romànic català podria ser que també tingués quelcom a veure amb la seva època de Gósol durant la primavera i estiu de 1906. Picasso arriba a aquest poble del Berguedà per refer la seva salut sota consell del seu amic, el metge Jacint Raventós. Sembla com si Picasso tingués necessitat de posar en ordre la seva persona i potser més el seu esperit que el seu cos. Tampoc se sap que estigués pròpiament malalt, i s’han aventurat possibles mals que necessitessin d’aquest aïllament, com la tisi, la sífilis, o una possible desintoxicació de l’opi, que tant ell com la seva parella sentimental, Fernande Olivier, consumien. En aquella etapa Picasso ja havia conegut Matisse, que col·leccionava màscares i escultures africanes, i per altra banda, a París, estava de moda l’exaltació de l’art primitiu, com era el cas dels baixos relleus egipcis. És aquí on potser caldria subratllar que Picasso ja podria conèixer, a més a més, l’existència d’un altre art primitiu. Un art pur, simple i icònic, com era el de les pintures i escultures romàniques catalanes. Sigui el que sigui, l’etapa de Gósol marca la fita més important en l’evolució pictòrica de Picasso, el seu art es renovarà totalment, com explica amb profunditat i lucidesa Jèssica Jaques Pi en el seu llibre, Picasso en Gósol, 1906: un verano para la modernidad, llibre i estudi del qual serà interessant tornar a parlar.
punt de vista, amb l’art romànic si no és que considerem la influència exercida sobre aquestes pel posterior moviment cubista. En aquest sentit, les “crucifixions” aquí presentades tampoc hi tenen gaire a veure, si no és per la seva pròpia temàtica. Per cert, que una d’elles, la pintada uns anys més tard a Muguins, certament desentona en el marc en què s’exposa i sense alguna explicació que no m’ha arribat, sorprèn per la seva procacitat. Fa pensar que a Picasso, aquell dia, se “li havia anat l’olla”. L’altra gran exposició que s’ha pogut veure a Barcelona ha estat la de “Cubisme i guerra, el cristall dins la flama”. L’exposició s’ha fet al Museu Picasso de Barcelona, gràcies a l’entusiasme i talent de Christopher Green. Ell usa aquesta metàfora del “cristall dins la flama” per referir-se al cubisme practicat per un grup d’artistes, la majoria residents a París, durant el temps de la Primera Guerra Mundial. La gran virtut d’aquesta mostra és que reuneix la majoria d’artistes que practicaren el cubisme des d’un bon principi i estudia la relació entre l’ús d’aquesta tècnica durant un temps i un espai molt concrets, el París de 1914 fins a l’acabament de la gran guerra. S’analitza i s’entreveu com la desfeta humana de la guerra influeix en aquest moviment i com si la possible “crida a l’ordre” de les forces tradicionals del moment reclamessin un retorn o record de la pintura francesa clàssica anterior a la guerra. Era quasi un deure patriòtic no oblidar la presència dels mestres anteriors. Es pot apreciar, segons Green, la influència d’un Corot en el retrat de Jossette Gris de Gris i sobretot d’un Cézanne en Natura morta amb fruitera i copa, de Picasso.
L’exposició “Picasso-Romànic” reuneix, en una atmosfera de gran creativitat, proporcionada pels frescos i escultures de la col·lecció d’art romànic del Museu Nacional d’Art de Catalunya, una quarantena d’obres de Picasso cedides pel Museu Nacional Picasso-París. I són precisament les de l’època de Gósol les que tenen més a veure amb l’art romànic i amb la posterior evolució de la seva pintura, que l’any següent culminaria amb el quadre de Les demoiselles d’Avignon i que donà el tret de sortida cap a la creació del moviment cubista, com afirma John Berger, un dels assagistes d’art més importants del nostre temps i que, per cert, ha mort aquesta setmana. Les altres obres que podem veure no tenen relació directa, des del meu 12 • Emporion • www.emporion.org
Emporion 100 anys (1915-2015)
Dir adéu en el món real Javier Zuloaga
En el meu anterior article escrivia sobre el carrer virtual, un espai de dimensions que no m’atreveixo a calcular perquè segurament cauré en error, ja sigui per minimitzar-lo o perquè no és equivalent qualitativament al que coneixem per “carrer”. Sí, aquest pel qual passegen les persones, estenen la mà els indigents, et fan una estirada els pispes, et pots prendre un cafè o una canya gràcies a la llei antitabac, et fan una enquesta o, com em va passar a mi fa uns dies, et sorprens en comprovar que encara hi ha un món en què les emocions tenen un pes molt gran. Doncs anava caminant pel carrer Sabadell a Sant Cugat del Vallès, una via gairebé vianant que porta al vell i restaurat Mercat Vell, una bona joia, juntament amb El Celler, que el modernisme català va deixar darrere de les muntanyes de Collserola, les que serveixen tant per protegir la capital catalana dels vents de ponent com per salvar els que estem a aquest costat de l’aldarull d’una Barcelona cada dia més envaïda per les hordes turístiques. Sí. No hi havia donat ni mitja dotzena de passos i vaig veure que un restaurant al qual feia temps que no havia anat -i del que guardo molt bons records per aquell tracte amable i pròxim que no figura a la carta però que sol arrelar en la memòria del comensal amb més força que un bon vi- havia tancat. Passa sovint, em vaig dir, però no sol ser corrent que qui abaixa la porta tingui forces per posar tot el cor en un full de paper perquè sigui llegit dins de la petita vitrina que durant molts anys ha protegit de la intempèrie els menús, els plats de la carta i els preus.
comunicació entenguin que convé dir. O per respondre al que altres han dit ... o per sumar-se a alguna cosa que estratègicament convé ... o per negar la major, malgrat que sigui evident. I també per dir veritats. Ho fan presidents i fins al mateix Papa Francesc. En aquest carrer digital, el nostre amic del restaurant Casablanca de Sant Cugat hauria diluït el seu missatge de comiat en un corrent vertiginós, una mena d’Amazones compulsiu i gairebé efímer que l’ hauria portat en pocs segons gairebé a la inexistència i ni l’alcaldessa de la ciutat , ni el veí de la casadel costat, ni tampoc els passejants, haguessin sabut que estava tan agraït als qui durant més de trenta anys havien entrat a dinar o sopar. El paper -qui ha dit que està en crisi? - segueix aquí, encara que els diaris tinguin cada vegada menys pàgines i alguns quioscs desapareguin o venguin gairebé de tot per sobreviure. Si del que es tracta és que quelcom quedi escrit o imprès, no hi ha altra sortida. Encara que sigui només un foli per dir adéu.
Sí, llegeixin el que surt a la foto. Gràcies, diu, moltes gràcies per la companyia, per apreciar-nos, per haver conviscut, per la comprensió ... i bons desitjos per al futur. ¿Que estrany, no ? Vulgar? Blandiblú? Demodé ? Nyonyu? ... Segur que és un avi de llàgrima fàcil .. o sóc jo que m’estic tornant cada dia més tendre. Afegeixin vostès les apreciacions més faciletes que els vinguin al cap perquè totes poden resultar possibles, encara que ens quedarem amb ganes de saber què passava per l’ànim de qui va escriure aquestes línies de comiat. Els dubtes serien menors, però, si ens moguéssim pel carrer digital al qual em referia al començament, perquè en ell tot es mou en la immediatesa i amb presumpta claredat. No hi ha un polític que es preï de la seva condició que no antecedeixi o segueixi alguna aparició pública seva amb 140 caràcters del Twitter per dir alguna cosa que els seus equips de Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 13
Guillem Rocas a Emporion: Jaume Bassa
"La seducció de Venus" Des del 14 de gener i fins al 23 d'abril, al Museu d'Empúries, al cor de l'antiga ciutat grega d'Emporion, sota el títol general de "La seducció de Venus", Guillem Rocas presenta, amb mirada retrospectiva, una col·lecció molt completa i variada de les seves composicions simbòliques. Si sempre les referències al món clàssic han acompanyat les pintures de l'artista torroellenc, en aquest cas les obres escollides hi fan esment de forma molt principal. Seduït per l'encant d'una Mediterrània omnipresent, amb les seves cales serenes i els seus penya-segats esfereïdors, Rocas incorpora en aquestes seves obres un enèrgic toc de classicisme, una columna, un temple, un guerrer, una deessa. Com es va remarcar a l'acte de la inauguració, Guillem Rocas trasllada als seus quadres, de dibuix magistral i color vigorós, un profund sentiment de pertinença, uns paisatges i una llum que li són propers des de la infància. Amarat d'amor a la terra, la seva obra trasllueix una palpable admiració per la solidesa de l'entorn empordanès, sintetitzat fins a l'abstracció, reconvertit en visions oníriques de traços surrealistes. Les platges assolellades d'Empúries, els terrenys fèrtils del Baix Ter, els aiguamolls, els rocams a flor d'aigua, tot apareix sota una mirada simbòlicoarqueològica. La historiadora i crítica d'art barcelonesa Maria Lluïsa Borràs, doctora en Història de l'Art i professora de la Universitat Autònoma de Barcelona, escrivia amb motiu d'una exposició del nostre artista: "El fil conductor de les obres que presenta Guillem Rocas és un diàleg feliç entre naturalesa i símbol. Si és capaç de pintar paisatges amb una tècnica virtuosa 14 • Emporion • www.emporion.org
perfectament entenedora, la contraposa a una sèrie de signes i símbols enigmàtics que ha anat elaborant al llarg dels anys de treball". Sabem prou bé quins són aquests símbols enigmàtics. Entre ells, de forma destacada, com a motiu sempre present, el Montgrí. El triangle agressiu, masculí, soldadesc, provocador, de la muntanya d'Ullà; la rodona amorosida de la muntanya de Santa Caterina, suau i femenina, maternal; i el rectangle estès del Mont Pla, senyal de mort, de nínxol i de més enllà. Un segon element inevitable, la becada, l'au alliberadora dels turments de joventut, que -sola o en estols- voleia pels aires empordanesos, solca firmaments enlluernadors i travessa celatges ennuvolats. Una visió onírica de la natura modesta i senzilla, víctima de l'afany conqueridor i depredador de l'home. Una proposta de contemplació amable, plena d'intenció reivindicativa a favor dels humils, dels perseguits, dels refugiats. Emmarcant-ho tot, s'ha cercat en aquesta ocasió d'incidir de forma particular en la proposta evocadora del món clàssic, amb la presència de filòsofs, divinitats i, per sobre de totes, la Venus emporitana. La fotografia que en forma de reclam obre l'exposició ho diu tot: Zeus i Rocas cara a cara semblen contemplar les romanalles d'un passat gloriós i els anhels d'un futur prometedor. Com va dir el director del Museu d'Arqueologia d'Empúries a la presentació de l'exposició i de l'artista: "Amb aquests components, les pintures de Guillem Rocas, a l'abric de la muntanya llegendària, reflecteixen un microcosmos personal, al qual la composició surrealista transmet un impuls i un sentiment enigmàtic i inquietant".
Emporion 100 anys (1915-2015)
Menu d'en Martí
Amanida tèbia de calamars Ingredients:
Martí Elias Pericay
• Calamars grandets (de més o menys un 300-350 g.) • Enciam, escarola, etc. • Ceba de Figueres • Pinyons • Oli d’oliva • Vinagre de Mòdena • Sal i pebre Preparació: Es netegen els calamars i es tallen a rodanxes. També es poden fer servir les potes i les ales, tallats a bocinets. Es reserven. Es neteja l’enciam i/o l’escarola i una vegada rentats s’assequen procurant que no hi quedi gens d’aigua. La ceba es talla a quadrets petits i es posa en una paella amb oli i es confita. Els pinyons també es fregeixen per torrar-los una mica. Amb l’oli i el vinagre, la sal i el pebre es fa una vinagreta. Els calamars també es passen per la paella amb oli fins que es coguin al dente, barrejant-hi la ceba confitada i els pinyons ja torradets.
Confit d’ànec amb pomes
Una vegada tot això està fet es prepara una plàtera, posant-hi l’enciam i/o escarola de fons. A sobre hi posem la barreja de calamars, ceba confitada i pinyons, i ho amanim amb la vinagreta.
Ingredients: • Cuixes d’ànec • Llard de porc • Sal i pebre • Herbes aromàtiques (farigola, romaní, llor, etc.) • 1/2 got de brandi • Pomes golden • Oli de gira-sol • Farina Preparació: Les cuixes d’ànec, una vegada netes de plomes i canons (es poden socarrimar), es salpebren i es posen en una cassola amb el greix de porc (que les cobreixi), les herbes aromàtiques i el brandi. Es posen a coure amb el foc baix una bona estona (90 minuts aprox.) fins que siguin ben toves.
Taronja a la taronja Ingredients: • Taronges grosses (una per persona) • Licor de taronja Preparació: Una vegada tenim les taronges sense pell, les tallem a rodelles i les disposem en una plàtera fonda. Les reguem amb suc de taronja (que les cobreixi) i unes gotes de licor de taronja (Cointreau, per exemple).També s’hi pot posar la pell de taronja ratllada per decorar.
Les pomes una vegada pelades es tallen a quarts . Es salen i després de passar-les per la farina es dauren amb l’oli de gira-sol. Serviran d’acompanyament de l’ ànec.
Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 15
Gotes d'humor Fuster
16 • Emporion • www.emporion.org
Emporion 100 anys (1915-2015)
NOTÍCIES PER A AQUEST MES DE FEBRER XII MOSTRA DE TEATRE dies 5, 12 i 19 FESTA DE CARNAVAL dies 24, 25 i 26
NOTÍCIES DE GENER TORROELLA I L’ESTARTIT
Joan Fuster en el seu centenari. El dissabte 28 a la tarda es va presentar al Museu de la Mediterrània l’exposició “Una mirada personal” de Joan Fuster i Gimpera, del qual aquest any es commemora el centenari del naixement. Es tracta d’un recorregut per la vida artística d’un dels torroellencs més creatius del segle XX en diversos vessants, en pintura -on va excel·lir amb aquarel·les memorables o amb innovacions com l’Estrambotisme-, però també en escultura, literatura i música. Es podrà visitar fins el dia 24 d’abril. “El Conte de Nadal” de Charles Dickens. També la diada de Cap d’Any, a la tarda, Baula Teatre va representar a l’Espai Ter la famosa obra nadalenca, amb un gran èxit de públic i forts aplaudiments als actors. Destacà amb una magnífica actuació Josep Surroca en el paper del vell avar Scrooge. Guillem Rocas i “La seducció de Venus”. Al Museu d’Empúries, al cor de l’antiga ciutat grega d’Emporion, va tenir lloc el dissabte 14 la inauguració d’una exposició del torroellenc Guillem Rocas, una mirada retrospectiva a la seva evocació del món clàssic a través de diversos simbolismes grats a l’artista. A molts quadres no hi falta, òbviament, el perfil màgic de les muntanyes del Montgrí, la becada o la Venus emporitana. L’exposició es podrà visitar fins al 23 d’abril. El problema de l’aigua. Els alcaldes de Torroella, l’Escala i la Bisbal es van reunir el dia 20 i van acordar que reclamaran conjuntament que es faci arribar fins als tres municipis la canonada d’aigua del Pasteral com a solució a les tensions d’abastament que pateixen els tres municipis a l’estiu. Centre de formació “aulaenginy”. El dissabte 14 es va fer una jornada de portes obertes al nou centre de formació creativa, obert a petits i grans al carrer Migdia, 73, orientat al desenvoEmporion 100 anys (1915-2015)
lupament de l’educació i la cultura amb activitats com ara escola taller, reforç escolar, activitats professionals, bescanvi de coneixements, ajut a l’emprenedoria, lloguer d’aules i espai social. Joan Soler, assessor empresarial, és l’impulsor del projecte. Primera banyada de l’any. Va tenir lloc a la Platgeta de l’Estartit el matí del diumenge 1, diada de Cap d’Any. Concurs de cartells de Reis. El dijous 5 al matí es va inaugurar l’exposició de dibuixos presentats. Festa de Reis. Se celebrà la festa de la joia dels infants a Torroella i a l’Estartit amb Castell de Focs de benvinguda als Tres Reis d’Orient, seguit de la tradicional Cavalcada pels carrers. Exposició fotogràfica “Natura morta”. El dissabte 7 es va inaugurar al claustre de l’Hospital. Demostració dels Cossos de Seguretat. La XVa. Mostra va tenir lloc el diumenge 8 al moll Central de l’Estartit. Sant Antoni Abad. El diumenge 15 es va organitzar a l’Estartit la tradicional processó hípica des del port fins a la plaça de l’Església. Albert Cano Smit a l’Espai Ter. El diumenge 15, organitzat per Joventuts Musicals dins la Xarxa de Músiques, el jove pianista interpretà amb gran èxit obres de Bach, Debussy i Chopin. “Residu zero a casa”. El llibre de Bea Johnson va ser presentat per la seva traductora Esther Peñarrubia el dimecres 18 a la Biblioteca Pere Blasi. Les raons de la cooperació. El divendres 20 a la tarda es va inaugurar l’exposició sobre la cooperació per la desenvolupament dels municipis al Museu de la Mediterrània. Conservació de la fauna fluvial als rius Ter, Fluvià i Muga. El divendres 20 al vespre s’inaugurà l’exposició a la capella de Sant Antoni. Fer de músic”. El dissabte 21 a la tarda es van presentar al Museu de la Mediterrània les entrevistes del Projecte Fer de Músic fetes el 2016 a Jaume Vilà, Jordi Leon, Enric Rigau i Antoni Gadea. Biblioteca Pere Blasi. El dimecres 25 J.M. Bertran comentà “L’Estrany”, d’Albert Camus, dins de l’espai “Llegim? Club de lectura”. El divendres 27 Clara Escajedo presentà el seu llibre “El abrazo impossible”. Els “Montgrins” a l’Espai Ter. Es programà un concert per al dissabte 28 al vespre dins del cicle Grans Orquestres.
Els pressupostos per al 2017. La CUP anuncià que fixaria la seva postura el dia 28 i Lluís Llach declarà que marxaria si no s’aprovaven. Presentació a Brussel·les. El dimarts 24, en una sessió al Parlament Europeu, Puigdemont, Junqueras i Romeva van defensar que el referèndum es farà amb acord amb l’estat espanyol o sense. Fred, pluja i mala mar. La “setmana dels barbuts” va fer honor a la seva fama, amb fred i tramuntana, als que va seguir després pluja intensa, acompanyada de grans onades a mar que feren destrosses importants en molts municipis del litoral. El temps fred continuà el dimecres 25 amb nevades a l’interior del país.
ESPANYA Perdó pel Iak-42. La ministra de Defensa demanà perdó en nom de l’Estat als familiars de les víctimes militars per pressió de l’oposició, i l’exministre Trillo fou destituït d’ambaixador a Londres. Reunió de presidents autonòmics. Va tenir lloc el dimarts 17 sense la participació dels presidents de Catalunya i d’Euskadi. Les altres autonomies acusaren Madrid de ser un paradís fiscal aprofitant la capitalitat.
MÓN
Turquia. Un atemptat en una discoteca per Cap d’Any, reivindicat per Estat Islàmic, deixà 40 morts i desenes de ferits. Gàmbia. El president Jammeh, que detentava el poder des de 1994, va desfermar tensió al país, amb perill de guerra civil, en no acceptar el resultat de les eleccions, però el president electe Barrow fou investit al Senegal amb el suport del Consell de Seguretat. Finalment Jammeh deixà el país. EUA, Trump president. El divendres 20 Donald Trump va prendre possessió de la presidència. En el seu discurs defensà el proteccionisme: “Amèrica primer, compreu productes americans, contracteu americans”. L’endemà van tenir lloc a tot el món manifestacions contra el nou president per les seves actituds masclistes i racistes. A Washington van sortir al carrer mig milió de dones. Brexit. La justícia britànica determinà el dimarts 24 que la Primera Ministra May no pot activar la sortida de la UE de manera unilateral i l’obliga a passar pel Parlament.
Ruta Víctor Català. Gent del Ter l’organitzà per al diumenge 29 al matí.
CATALUNYA Reunió de presidents autonòmics. El dilluns 16 Carles Puigdemont comunicà a Mariano Rajoy per carta que no aniria a aquesta Conferència, que no reconeixia la singularitat catalana.
El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.
Emporion • www.emporion.org • 17
18 • Emporion • www.emporion.org
Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 19
20 • Emporion • www.emporion.org
Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 21
22 • Emporion • www.emporion.org
Emporion 100 anys (1915-2015)
Pel·licula del mes: LA CIUDAD DE LAS ESTRELLAS
Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 23
Edita Associació Emporion
Socis Fundadors
Consell de redacció
Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent Plàcid Busquets
Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Anna M. Mercader Cels Sais Enric Torrent Plàcid Busquets
Jordi Bellapart - President Anna M. Mercader - Secretari Plàcid Busquets - Edició, disseny i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts