123 març 17

PERIÒDIC DIGITAL, TERCERA ÈPOCA

Nº 123 MARÇ 2017

• Pressupostos participatius?

• El doble rebut de la llum • Les paraules fora de context són fàcilment manipulables • La botiga Matas, prop dels 150 anys

Editorial Pressupostos participatius?

• Promesa de 20 milions per a la xarxa viària del Baix Ter

Tot i que encara no es dona el cas al nostre municipi, d’un temps ençà, sembla que els ajuntaments cada vegada aposten més perquè determinades partides del pressupost municipal escullin el seu destí de manera participativa.

• La lenta agonia de la Sra. Quaresma

Està bé que la ciutadania, a més de tenir dret a elegir democràticament els seus representants, disposi d’una nova forma participativa que la impliqui lliurement i responsablement a debatre, proposar i decidir on aniran destinats una part dels diners dels seus impostos, i a ser part activa en la presa de decisions que, de ben segur, afectaran la seva qualitat de vida, la convivència o la prosperitat del municipi.

• "Consulta" • Políglotes i unilingües • La importància d'un museu • Llegir "Patria", de Fernando Aramburu • La dolçor del Menestral • 10 anys junts • La recerca de somnis.

• Presentació dels treballs de recerca de l'institut: • El Menú d'en Martí • Gotes d'humor • Notícies • Cinema i espectacles

2 • Emporion • www.emporion.org

Aquestes iniciatives estaran abocades al fracàs si s’adopten tan sols per seguir el corrent o per no ser diferents. Perquè arribin a bon port i amb garanties, és important que els representants municipals que optin per implicar-se en aquests tipus de pressupostos ho vegin de bon grat, sense recels, ho facin mitjançant un sistema reglat de participació ciutadana i estiguin completament convençuts que aquesta opció és una formula democràtica que pot resultar beneficiosa per tots; en conseqüència han de procurar fomentar de manera activa una participació que s’ha de fer extensiva a tota la ciutadania, a les associacions i a tots els estaments i sectors socials; la iniciativa ha de ser plural i ha d’escoltar totes les opinions assenyades que, fugint de personalismes, vagin orientades a l’interès general.

Segons el model que s’adopti, els ajuntaments poden proposar i fer conèixer a la ciutadania el ventall de necessitats que al seu entendre més convenen a la població, perquè el poble esculli les que li semblin més adients; podríem dir que vindria a ser com un petit referèndum d’opció múltiple. Una altra alternativa podria ser recollir les iniciatives dels ciutadans, proposades tant a nivell individual com col·lectiu, adaptades als recursos disponibles per no fer propostes utòpiques.

En qualsevol del supòsits, amb les propostes damunt la taula, s’ha d’obrir un debat constructiu que ha de donar pas a la votació entre les persones censades al municipi que lliurament s’hi vulguin implicar, per escollir les opcions que gaudeixin d’una acceptació majoritària. Així de fàcil i així de complicat.

Hi ha qui opina que aquestes experiències de participació són una moda passatgera, o que molts municipis les adopten deixant-se portar pel fet que si els pobles veïns ho fan, nosaltres no hem de ser diferents. Tot plegat fa de mal dir i de mal preveure, és un moviment que està als seus inicis i s’ha de veure què donarà de sí. Temps al temps.

De moment, l’única cosa certa és que totes les iniciatives que aprofundeixin i serveixin per enfortir la democràcia, benvingudes siguin. Aquesta, en particular, pot ser una manera de democratitzar els pressupostos i d’acostar l’administració i els administrats. No és una cosa senzilla, ni es pot fer de forma barroera, els ajuntaments s’han de dotar prèviament d’uns estudis per buscar i definir el model de participació que s’ajusti més a la idiosincràsia de cada municipi.

Segurament aquest serà un assumpte que, en els propers anys, de ben segur que donarà molt de joc i serà un tema de què parlar.

Emporion 100 anys (1915-2015)

El doble rebut de la llum Albert Llausàs i Pascual

El rebut de la llum puja. Ho fa el seu import econòmic, en euros, que ha de pagar qui consumeix energia; però ho fa també el seu import ambiental, que acaba pagant el medi ambient en el qual vivim. I és que el model energètic espanyol fa que, quan augmenta la demanda d'energia, com ha passat aquest hivern, s'activen les fonts de generació menys eficients, com el carbó, més cares i, alhora, més contaminants. canvi climatic a CatalunyaFa tot just unes setmanes es presentava la tercera edició de l'Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya. Com el títol suggereix, el treball intenta analitzar i sintetitzar les principals dades, coneixements i evidències sobre el canvi climàtic a Catalunya, a més de formular models predictius i recomanacions per fer front als seus efectes més adversos. Tot i que es tracta d'un document científic, està escrit amb la voluntat d'arribar al conjunt de la societat, combinant informacions i gràfiques rigorosament tècniques amb explicacions fàcils d'entendre que ajuden a interpretar-les. Gairebé 200 persones expertes han participat en la seva elaboració i revisió, que ha comptat, entre d'altres, amb 10 professors i professores de la Universitat de Girona. Encara no he pogut mirar l'informe amb profunditat (té més de 600 pàgines!), però una primera repassada revela els seus continguts i enfocament.

La primera part es dedica a les bases científiques del canvi climàtic i es nodreix, entre moltes altres fonts, de les dades meteorològiques recollides per en Josep Pascual a l'estació de l'Estartit. Aquesta secció referma i refina els resultats de les dues edicions anteriors de l'informe, constatant els efectes que té l'emissió de gasos d'efecte hivernacle sobre variables com ara la temperatura o la precipitació que es registren al nostre país. La segona secció de l'informe analitza els impactes que els canvis en el clima estan tenint i es preveu que tindran sobre els sistemes naturals. Aquests se separen entre recursos hidrològics, sistemes costaners, ecosistemes terrestres, sòls i ecosistemes aquàtics continentals i marins. Novament el nostre territori fa una contribució molt significativa a aquesta secció de l'informe, gràcies als múltiples treballs de seguiment científic que es fan en espais com les Medes i a les dunes i llacunes litorals del Baix Ter, la Pletera i la Gola. El bloc més gran de l'informe està dedicat als sistemes humans, incloent agricultura, ramaderia, pesca, energia, indústria, turisme, residus, salut, transport, territori i zones de muntanya. Segurament aquesta sigui també la secció amb més propostes i més imaginatives per afrontar els reptes que suposa el canvi climàtic a casa nostra.

força convencional, utilitzat per molts informes que a nivell internacional o en altres estats analitzen l'evidència científica del canvi climàtic.

L'informe català inclou una quarta secció, que és menys comuna. Tracta les polítiques que s'han tirat endavant o que cal endegar, analitza l'estat de la recerca en canvi climàtic a Catalunya i repassa la percepció que la població té de la matèria tractada. Aquest darrer punt em sembla especialment rellevant.

A hores d'ara, pràcticament tothom ha sentit parlar del canvi climàtic i, en general, hi ha un coneixement força estès sobre les seves conseqüències. Al mateix temps, però, sovint el canvi climàtic es veu com un problema d'escala tan gran i de complexa resolució que acaba per no ser afrontat, o fins i tot negat. No em refereixo només a les forces i interessos que intenten escampar mentides sobre la gravetat del canvi del clima per a moltes espècies, inclosa la nostra. Em refereixo, sobretot, a l'escassa connexió que s'aprecia entre el missatge emès per la comunitat científica, la modesta acció de la classe política i una certa manca de mobilització o ambició, potser desmoralització, de la societat en el seu conjunt. La darrera part de l'informe analitza l'evolució de múltiples enquestes d'opinió d'arreu del món al llarg dels anys i confirma que el canvi climàtic és una qüestió que genera de manera sostinguda un notable nivell de preocupació. S'alerta, però, del fenomen de la "fatiga climàtica", propiciada en part per la cobertura que els mitjans de comunicació fan del tema des de fa molts anys, però en part també pel fet que aquesta cobertura sol centrar-se només en els aspectes més sensacionalistes dels avenços de la recerca. En canvi, l'informe constata el naixement d'una nova visió del canvi climàtic com una oportunitat per afavorir una transició cap a fonts d'energies més netes, la creació de nous llocs de treball en aquests sectors i l'eliminació dels greus problemes de contaminació que afecten moltes ciutats del món. Espanya en general, i Catalunya en particular, es perfilen com uns dels territoris on més població recolza aquesta visió i on, alhora, es disposa de millors recursos naturals per desenvolupar indústries com l'eòlica o la fotovoltaica.

En el seu conjunt, doncs, el tercer informe sobre el canvi climàtic a Catalunya reforça amb arguments molt sòlids la crida al govern de l'estat per tal que deixi d'afavorir de manera indecent els interessos de companyies elèctriques, de gas i petroleres per passar a fomentar les energies netes que, a més a més, són les més barates, tant per a aquells que les consumim com per al medi.

llum1Els tres blocs resumits al paràgraf anterior responen a un esquema

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 3

Les paraules fora de context són fàcilment manipulables Adrià Arboix

En el seu blog, la filòloga i política Carme-Laura Gil (Benissanet, 1935) remarca que el dia de Sant Jordi de l’any 2008, a la missa oficiada a la capella del Sant al Palau de la Generalitat, davant dels membres del Govern i representants institucionals, el cardenal Ricard M. Carles (València, 1926 - Tortosa, 2013) llegí aquesta pregària, referida a un poema de Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona 1985): “Senyor Sant Jordi / patró / cavaller sense por / guarda’ns sempre / del crim / de la guerra civil. / Allibera’ns dels nostres / pecats / d’avarícia i enveja, / del drac / de la ira i de l’odi / entre germans, /de tot altre mal. / Ajuda’ns a merèixer / la pau.”

Allà hi havia la Carme-Laura Gil, que es va adonar que el prelat havia suprimit del poema els versos següents: “[...] i salva la parla / de la gent / catalana”. I per aquest motiu reflexionava indignada i amb raó: “No sé quants dels presents sabien de cor la poesia, jo la coneixia. El meu estupor i indignació segueixen vius.”

Així mateix, en el blog del filòleg i professor Ramon Carreté (Balsareny, 1951), ens recomana anar a les Obres completes. I. Poesia, al final de la part VIII “Per a la bona gent”, del llibre Fragments. Versots. Intencions.

Matisos, Edicions 62, Barcelona, abril de 1968, pàg. 512, on es pot veure que el poema fins i tot és més extens, i allà sí que s’hi reflecteix aquella ironia sublim i aquell sarcasme inherent a un mag de la llengua com era Espriu.

Reproduïm el poema al complet perquè s’hi puguin observar tots aquests detalls i matisos que són imprescindibles i que trets fora de context deixen el poema emboirat i sense la càrrega emotiva, crítica i vivencial que Salvador Espriu va voler-hi imprimir amb èxit.

Oració al Senyor Sant Jordi A mussitar-la, és clar, amb una molt relativa ingenuïtat.

“Senyor Sant Jordi, patró, cavaller sense por, guarda’ns sempre del crim de la guerra civil.

Allibera’ns dels nostres pecats d’avarícia i enveja, del drac de la ira i de l’odi entre germans, de tot altre mal.

Ajuda’ns a merèixer la pau i salva la parla de la gent catalana.

Amén.”

L’estampeta se’m perdia: no recordo l’any ni el dia.

Salvador Espriu (1947)

PD: Francesc Vila (Castellbell i el Vilar, 1922-2011) va musicar el poema, que ha estat popularitzat per nombroses corals que l’han cantat com un himne patriòtic en defensa de la pau i de la llengua catalana; però en rigor cal dir que la cançó continua ometent dos matisos importants: l’epígraf inicial, que hi insinua un punt d’irònica distanciació, i els quatre versos finals, que hi aporten aquell toc d’escepticisme tan inherent a bona part de l’obra del poeta.

Referències bibliogràfiques GIL, Carme-Laura. “Sant Jordi, patró nacional” <http://blocs.mesvilaweb.cat/carme-laura/?p=89645> <http://ramoncarrete.blogspot.com.es/2012/04/espriu-oracio-al-senyor-sant-jordi.html>

4 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

La botiga Matas, prop dels 150 anys Jaume Bassa Pasqual El novembre de l’any passat vaig publicar a EMPORION un petit article per fer memòria dels cent anys, complerts feia poc, de la botiga d’en Lluís Matas, al carrer Major, davant de la placeta o carrer avui anomenat de Pi i Margall.

En aquell escrit vaig dir que el fundador de l’establiment era fill de Salvador Matas Bades i d’Adelaida Pascual Serra, els quals també tenien una botiga al mateix carrer Major, a tocar de la plaça de la Vila. Fa goig constatar que el comerç iniciat per aquest matrimoni encara ara es manté ben viu i ben actiu i, per això, crec que val la pena de dedicar-li també unes ratlles i fer conèixer algunes dades interessants que segurament molts torroellencs ignoren. En parlem amb Íngrid Busquets, la darrera continuadora de la saga dels Matas.

Teniu constància de l’antiguitat de la botiga?

Sí, s’acosta als 150 anys. El primer document que ens fa de testimoni correspon a l’exercici econòmic de 1868-1869. És un full de la Contribución Industrial y de Comercio de Torroella, que relacionava una sèrie d’establiments, el seu propietari, l’adreça i l’import de la taxa assignada.

El de Salvador Matas hi constava amb l’adreça situada a la Plaza de la Constitución (plaça de la Vila) i li corresponia pagar 47.650 escuts (la pesseta va néixer precisament l’octubre de 1868). Més endavant, al full corresponent al període 1872-1873, la botiga figurava situada a la Calle de Oriente (carrer de Primitiu Artigas). L’establiment anava, doncs, rondant a l’entorn de la plaça.

Quan es va situar a l’emplaçament actual?

L’any 1874 Salvador Matas comprà la casa situada al carrer Major, núm.

2. Li costà 2.666 pessetes i 66 cèntims, i hi instal·là la botiga. Aleshores tenia vint-i-cinc anys i ja estava casat amb Adelaida Pascual. A més, el propietari anava de tant en tant a vendre el gènere amb el seu carruatge, fora de la vila, per masos i poblets.

La gamma d’articles que s’hi venien era molt extensa.

S’hi trobava des de merceria i camiseria fins a ferreteria. Una bona manera de fer el seguiment de la història de l’establiment és a través de les pòlisses d’assegurances contractades amb La Catalana, companyia que havia estat fundada no gaires anys abans que la botiga. La primera pòlissa que es conserva, a nom de Salvador Matas, és de l’any 1885, amb un capital assegurat de 44.000 pessetes, de les quals 5.000 corresponien a la casa, composta de baixos, dos pisos i golfes, i 4.000 al mobiliari, estris, ornaments i material d’ús domèstic; la resta, és dir, 35.000 pessetes, comprenien articles de merceria, paqueteria, camiseria, roba de confecció i confeccionada, pisa, vidre i cristall, ferreteria, a més del mobiliari propi de la botiga. L’assegurança era per 10 anys.

negocis privats van veure perillar greument la seva continuïtat. Can Matas es va veure privat de la majoria del seu material, només hi quedà la llana, i amb la venda d’aquest gènere o el seu bescanvi per altres articles, la família subsistí penosament els llargs tres anys de guerra. L’any 1939 arribà l’anomenada “alliberació”, però lamentablement per a la família Matas, els vencedors els van confiscar 24.531 pessetes, ingressades al Banc Hispano Colonial com a “fondo de papel moneda puesto en circulación por el enemigo”, en virtut del Decret de 27 agost 1938, Ordre 5 setembre de 1938. Mai més no les van tornar a veure ni sabem com van fer-ho per recuperar-les... En morir Josep Matas l’any 1953, es va fer càrrec de la botiga la seva filla única Teresa, casada amb Ferran Estragués.

En aquell moment Teresa tenia ja tres fills i poc després de tenir el quart quedà vídua. Des d’aquest moment es dedicà plenament als fills i a la botiga. La pòlissa d’assegurances del gènere i botiga de 1956 s’elevava a 250.000 pessetes i la gamma d’articles no diferia gens dels anteriors.

L’assegurança, com sempre, era per 10 anys.

Els darrers anys la botiga ha fet un tomb molt important.

Fins ara els membres de la mateixa família hem portat el negoci, generació darrere generació, amb les variacions que el temps, els costums i les circumstàncies han anat aconsellant o imposant. L’àvia Teresa Matas es jubilà l’any 1987, en complir-ne 65, i va fer donació dels seus béns als quatre fills. Es va fer càrrec de la botiga la meva mare, Teresa Estragués Matas, però per poc temps, ja que l’any 1990 me’n cedí la propietat. Jo en aquell moment tenia 18 anys.

Has tingut ocasió de fer la botiga a la teva mida.

No es pot dir que hi hagi fet un canvi radical, més aviat ha estat un seguit de reformes, una cosa molt progressiva. Des del primer moment vaig tenir llibertat per fer les coses d’acord amb la meva manera de pensar, basada sobretot en el bon tracte amb els clients. Quan me’n vaig fer càrrec, els productes bàsics ja eren la perfumeria i les llanes, i hem anat passant progressivament cap a les peces de vestir de punt i complements, col·leccions i moda, que actualment són la base de la botiga.

L’enfocament comercial és clar, fer allò que sento que he de fer, mantenir una bona relació amb els clients, comprendre’ls i ajudar-los, posar-me al seu lloc, tractar-los amb la consideració amb què jo voldria ser tractada.

Surto de can Matas, travesso la plaça, rememoro l’antiga botiga de can Garrau de quan jo era petit. Aquells aparadors, aquelles joguines... Després passo revista i m’adono que deu ser l’establiment comercial més antic de Torroella, amb la mateixa família i ja en la cinquena generació.

Qui sap si arribarà a la sisena, és aviat per dir si un dels dos fills d’Íngrid Busquets continuarà la tradició.

Al segle XX el negoci no va canviar gaire.

Salvador Matas morí l’any 1930 i la propietat de la casa i botiga passà al més gran dels seus quatre fills, Josep Matas i Pasqual, casat amb Maria Capellà i Moriscot. L’orientació del negoci va ser la mateixa i encara es va ampliar la gamma. El juliol de 1935, en plena República i un any abans de la guerra, una nova pòlissa amb La Catalana elevava a 50.000 pessetes el capital assegurat, el qual a més de lleixes, taulell, aparador i instal·lacions, corresponia al gènere de la botiga: sederia, merceria, perfumeria, quincalla, joguines, articles de fantasia, bateria de cuina, ferreteria... A can Garrau que se’n deia, s’hi venia de tot.

Fins que arribà la guerra, les col·lectivitats, la difícil postguerra.

Amb la col·lectivització de la majoria de les activitats econòmiques, els

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 5

Promesa de 20 milions per a la xarxa viària del Baix Ter Jordi Bellapart

El passat dissabte 28 de gener d’aquest any, apareixia a la premsa comarcal la notícia referent a l’anunci del Conseller Rull d’un calendari quadriennal de millores a les dues carreteres que serveixen d’accés a la Costa Brava al sector corresponent al municipi de Torroella de Montgrí.

El cap del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya prometia en aquest anunci 20 milions per a la millora de la xarxa viària del Baix Ter, concretament per a les carreteres Gi-633 de Cervià de Ter a Verges, la C-31 de Verges a Torroella i la Gi 642 i la Gi 643 entre Rupià i Torroella.

Fa anys, en reiterats escrits en aquesta revista, denunciàvem com s’havia marginat la zona del Baix Ter de Torroella i l’Estartit en els diversos projectes d’accés a la Costa Brava, des de l’autopista A-7. Fins i tot en aquells escrits, ens havíem fet ressò de la queixa que es va fer a l’aleshores conseller del ram Joaquim Nadal quan, com a representant oficial, presidia els actes d’inauguració d’una planta de recuperació de dissolvents a la factoria Enplater, l’any 2011. En el moment de les intervencions, el gerent de l’empresa li va exposar la necessitat d’adaptar aquests accessos a la exigències de seguretat exigibles pel tipus de transports que constantment arriben i surten d’aquesta factoria. En la seva exposició detallava l’amplada de la calçada de circulació d’aquestes vies -escassament fa sis metres-, sense vorals de seguretat. Vorals com a mínim d’un metre per banda són imprescindibles en les vies on circulen camions de gran tonatge, vehicles i maquinària agrícola, ciclistes esportius o ciclistes treballadors del camp. Estem cansats d’accidents, topades mortals o sortides de vehicles per les vores de la carretera, va acabar dient el gerent de l’empresa. En la resposta, Nadal va manifestar als assistents que el seu departament tenia previst per l’any següent un projecte d’eixamplament de la carretera Gi 643 entre Parlavà i Torroella. L’any següent va canviar el govern de la Generalitat i aquesta proposta devia quedar oblidada en un calaix.

Durant aquests cinc anys hem continuat publicant, a l’inici de l’estiu, escrits en els quals manifestàvem la nostra preocupació per la inseguretat en aquestes carreteres i pels col·lapses que es produïen a les entrades de Torroella, especialment del trànsit provinent de l’entrada sud. Mai havíem tingut cap resposta de l’administració. No sabíem res ni de possibles estudis i projectes ni dels que, quan ha interessat, s’han donat a conèixer, fent-los passar com si ja fossin una realitat, quan mai s’han arribat a aprovar definitivament.

Fa pocs mesos, el govern municipal de Torroella ha canviat i tenim coneixement fefaent que s’ha implicat en aquest assumpte. Paral·lelament s’ha creat una plataforma cívica (Plataforma pro víctimes a les carreteres del Baix Ter), en la qual hi participen gent de diversos municipis de l’entorn de Torroella i representants dels corresponents ajuntaments. A 6 • Emporion • www.emporion.org

partir d’aquí, sembla que el departament competent de la Generalitat de Catalunya ha reaccionat i ha començat a donar dades concretes d’una planificació per a tres anys (2017-2020) durant els quals es realitzarien algunes de les millores demandades. Ens ho hem de creure? D’entrada si, però restant a l’aguait. En els temps que correm és fàcil recórrer a l’excusa de les retallades per la crisi per excusar la no realització d’alguna d’aquestes obres.

Algunes obres són de seguretat, com la construcció d’una rotonda substitutòria de la inadequada senyalització de la intersecció de les carreteres C-31 de Verges a Torroella i la Gi-132 cap a Bellcaire i l’Escala, escenari de molts accidents. O com l’eixamplament de la carretera des de Cervià de Ter fins a Torroella (llàstima que ja d’entrada es proposi l’execució de les obres per trams i es comenci pel que hi ha menys intensitat de trànsit). També la que va des de Rupià fins a Torroella es proposa fer-la per trams, seguint un ordre que per a nosaltres no és el més adequat i en això caldria insistir. El primer serà Rupià-Parlavà, el segon Parlavà - Serra de Darò i el tercer seria el que per a nosaltres hauria de ser el prioritari, de Torroella a Serra de Daró. El de més trànsit i el més conflictiu.

Queda pendent la variant de Torroella, element clau però no únic, per evitar el col·lapse estiuenc cap a aquesta vila, sobretot a les entrades pel sector sud. El Sr. Rull parla de la necessitat d’arribar a un necessari consens sense que generi rebuig al territori, però aquest no es donarà si els que han de projectar aquesta obra no tenen clar el respecte que es mereix aquest territori i es proposa un projecte mastodòntic com el tram de la C-31 de Verges a Torroella de Fluvià, sense tenir clar que necessàriament aquestes vies han de garantir la seguretat amb el màxim respecte possible envers el territori.

Han de ser vies que conservin fins on sigui possible el traçat actual, que ofereixin seguretat i que permetin circular tranquil·lament, gaudint circulant enmig de pomeres florides en primavera o entre frondosíssims conreus de blat de moro, en paraules del Sr. Nadal quan era el responsable de la Conselleria de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya.

Cal que això no siguin només paraules.

Rull també va dir que aquest mateix any ja es començaran a prendre algunes mesures urgents en els trams urbans a Torroella i Ullà però no especifica quines. Estem convençuts que sense mesures dins de l’entramat urbà, només amb una nova variant, tampoc es solucionarà definitivament el problema de les entrades a Torroella. És imprescindible la gran rotonda que marca el Pla General Municipal d’Ordenació (PGMO), als terrenys de l’antic escorxador, que dirigeixi el trànsit cap a l’esquerra a l’Estartit i cap a la dreta fins a la zona de l’Espai Ter i això és més fàcil que fer la variant.

Emporion 100 anys (1915-2015)

La lenta agonia de la Sra. Quaresma Josep Fuster

Aquest any, passarem quasi tot el mes de març sota el decadent regnat la vella Quaresma, que últimament no està passant pels millors moments de la seva llarga vida.

Antigament, els nostres rebesavis representaven la quaresma en forma d'una senyora entrada en anys, magra de carns, seriosa, d'aspecte auster, amb el cap cobert per un generós mocador de cap o una mantellina, uns gegantins rosaris penjant de la cintura i un bacallà o unes quantes arengades a les mans. En aquells temps, la senyora Quaresma era un personatge molt reconegut per l'església, i vist amb certa antipatia per la major part de la ciutadania, pels sacrificis i privacions que comportaven els quaranta dies del seu auster regnat.

Seguint el procés natural de la vida, la senyora Quaresma s'ha fet gran, i al nostre temps ha esdevingut una velleta decrèpita, que morta d'avorriment, de manca d'atencions i de respecte, s'ha hagut de cruspir fins i tot el bacallà i les arengades que portava al damunt per sobreviure.

Ara, dies abans de començar el seu decadent regnat, asseguda darrere una finestra, es resigna a veure passar amb cert temor i molt desencís les rues i desfilades dominades per la disbauxa i l'alegria, presidides pel rei Carnestoltes, que fins i tot des de la seva privilegiada situació s'ha atrevit a fer-li una ganyota burlesca, coneixedor que d'un temps ençà li ha guanyat la partida. La vella Quaresma, sufocada pel gest irreverent d'aquell poca-solta, s'acosta al braser sense foc, es posiciona incòmodament i es disposa a prendre l'únic remei que la manté en vida: els records.

prar i menjar xocolata durant aquell dies, perquè era considerat un aliment de gent infidel, motiu suficient per a un bon cristià, per rebutjar en dies tan penitents aquell menjar propi d'heretges. Alguns dies de privilegi -segurament els diumenges-, per no oblidar el gust del dolç, substituïen la xocolata per farro de blat de moro barrejat amb unes quantes avellanes i nous picades amb sucre.

Els records d'aquells anys de veritable penitència, temps feliços d'un regnat on s'imposava la seva llei amb mà dura, van fer que la vella dama fes un llarg badall, i entre el so ensordidor de les últimes comparses del rei carnestoltes, acluqués els ulls i entrés resignada en un agònic son del qual difícilment mai més es despertarà.

Dorm en pau, vella Quaresma.

vella quaresmaAls seu bon temps, quan encara era més jove i plena de vigor, eren els nostres rebesavis els que dissortadament patien el rigor del seu agre caràcter. En aquella època, la precària situació de les persones s'agreujava encara més amb la seva arribada; durant els quaranta dies del seu regnat, llevat els diumenges, s'havia d'ingerir tan sols el menjar just per subsistir, i com si això no fos prou penitència, encara havia de ser pobre d'aliment; així doncs, el més corrent eren les sopes d'oli, la verdura i l'aigua; en aquells dies, la llet també era un aliment prohibit, perquè provenia de bèstia de pèl o de llana. Amb el pas del temps, els nostres avis ja no es van sentir tan puritans i van aconseguir que la llet fos un dels principals aliments d'aquestes diades. La carn, totalment prohibida durant aquests dies, només es podia comprar amb prescripció facultativa, mitjançant recepta o document acreditatiu, els escorxadors mataven tan sols per proveir-se de la carn que precisaven els malats. Els menys ortodoxos, però, sostenien que la prohibició de la carn afectava tan sols els animals de terra, i amb molta astúcia passaren a considerar l'ànec com un animal d'aigua, quedant lliure de la prohibició. Els cargols, que tampoc eren considerats com a carn, foren un altre aliment corrent durant els dies de quaresma; els diumenges, les cases més benestants es donaven el privilegi de guisar peix o bacallà amb patates.

Alguns dels nostres avantpassats que disposaven de mitjans, però que continuaven amb el seu rigorós puritanisme, també s'abstenien de comEmporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 7

"Consulta" sobre la independència de Catalunya Santi Sató

Del que realment estem tractant és d’una “Consulta inclosa en el marc d’un procés de participació ciutadana”, organitzada per la Generalitat de Catalunya, que es va celebrar el 9 de Novembre del 2014. I no voldria equivocar-me en els resultats: Votaren 2.344.828 persones censades a Catalunya, un 91.90% de les quals ho feren amb un SI a la pregunta Vol que Catalunya esdevingui un Estat? I un 88’6% dels participants votaren també SI a la pregunta Vol que aquest Estat sigui independent.

La convocatòria d’aquesta Consulta la dugué a terme el president Artur Mas el 14 d’octubre de 2014 des de la galeria gòtica del Palau de la Generalitat de Catalunya. I com a tal consulta, resultat del bloqueig realitzat amb la negativa a acceptar un Referèndum, i amb la suspensió cautelar de la Llei de consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació ciutadana, així com del Decret de convocatòria de la consulta popular no referendària sobre el futur polític de Catalunya per part del Tribunal Constitucional, després d’admetre a tràmit dos recursos del Govern d’Espanya.

La convocatòria va ser l’acord principal signat el desembre del 2012 després de les eleccions al Parlament de Catalunya. La data i la pregunta de la consulta van ésser anunciades pel President Artur Mas el 12 de desembre de 2013 amb el suport dels 135 diputats del Parlament de Catalunya i comptà amb el suport de la major part de les institucions locals atès que 920 ajuntaments, 36 consells comarcals, el Consell Generar d’Aran i 4 Diputacions aprovaren mocions a favor de la convocatòria.

Per aquesta Consulta no referencial, el 6 de febrer passat va iniciar-se el judici a l’expresident de la Generalitat Artur Mas, a l’exvicepresidenta Joana Ortega i a l’exconsellera Irene Rigau.

El delicte? Haver permès que dos milions tres-cents quaranta-quatre mil ciutadans s’expressessin a les urnes. Cosa que ha originat que estiguin acusats dels delictes de desobediència i prevaricació, pels quals la Fiscalia sol·licita entre 9 i 10 anys d’inhabilitació. Crec que és un judici a tots els que van votar i potser i tot a molts que no ho van fer físicament, ja que el judici celebrat ara, pot posar en dubte la voluntat d’un poble d’expressar-se a través de les urnes i la democràcia.

Necessitaria més temps i més espai per fer un resum del judici. No és aquesta la meva intenció i resumiré l’últim dia del judici en aquest article.

L’expresident de la Generalitat, a les portes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, acompanyat per la seva esposa, va afirmar abans d’entrar per a l’última sessió del judici del 9N que no hi ha fonament per a considerar la consulta delicte: Si posar les urnes és delicte, és tremendament forçat, i si escoltar a la gent es un delicte, anem malament. I va asseverar que durant el judici hi ha hagut testimonis suficientment potents como per haver revisat dràsticament la petició del fiscal, però ell està en les seves conviccions, té dret a fer-ho.

Voluntaris que vingueren a explicar la il·lusió que es va viure en el nostre país: Nosaltres sempre hem seguit el mateix plantejament, i no tinc cap consciència d’ haver desobeït, en absolut.

Va arribar també l’exconsellera d’Ensenyament Irene Rigau, la tercera acusada en aquest judici, tots tres acompanyats pel president de l’ANC Jordi Sànchez, abans d’entrar a la Sala.

Després de cinc dies de judici, brillants exposicions tant de la Fiscalia, de la defensa i al·legats dels acusats -Mas, Ortega i Rigau- molt ben raonats i exposats, hi va haver moments de tensió entre el president del TSJC, el fiscal i els acusats.

La principal conclusió a la qual es pot arribar és que el que dilluns al matí va començar com el judici del 9-N, divendres a la tarda va acabar com el judici al 9-N. I no és menor el matís pel tribunal que haurà d’emetre una sentència: el diari La Razón ja ha avançat una decisió condemnatòria del TSJC per unanimitat, i el President de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha arribat a considerar el judici com una farsa i un teatre.

El cert és que cap de les posicions inicials s’han modificat: ni la del fiscal, inhabilitació de deu anys per als tres processats, ni la defensa, que ha demanat l’absolució. El fiscal del 9-N, Emilio Sánchez Ulled, va assegurar que no s’està jutjant la voluntat popular i que l’única causa contra el ex president de la Generalitat Artur Mas i les exconselleres Joana Ortega i Irene Rigau és per la consulta sobiranista. I que l’únic objectiu és conèixer si el Govern desobeí i va continuar amb la seva activitat el 9 de novembre del 2014, en contra de la suspensió de la consulta per part del Tribunal Constitucional. El que es jutja és, al seu entendre, la greu ruptura de les regles del joc democràtic i de la convivència.

No conec encara el resultat del judici en el moment de redactar aquest article. Però els que creiem que els catalans, com qualsevol altre poble del món, tenen dret a votar en referèndum sobre el seu futur polític, no hi pot haver cap base ni per l’acusació ni menys per la condemna.

L’executiu estatal menysté la qüestió catalana, recordem quin va ser el pronunciament inicial dels fiscals del TSJC, concloent per unanimitat, que no hi havia hagut delicte!

Possiblement aquest judici tindrà una segona part al Tribunal Suprem i si el final és una sentència condemnatòria, pot ser que es resolgui en els tribunals europeus.

Va indicar que faria ús del torn d’última paraula, en què va fer un resum perquè s’entengués bé de què és responsable, que no defugirà cap responsabilitat. I també del que no es culpable, que també ho va explicar.

L’exvicepresidenta Joana Ortega, en arribar al tribunal acompanyada pel seu advocat, va subratllar que “Donar la veu als ciutadans mai pot ser delicte i menys un acte criminal”, així com un agraïment molt gran a la pedagogia que varen fer els voluntaris que han testificat en el judici.

8 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Políglotes i unilingües Josep Torroella

Sempre recordaré la cara riallera i espavilada d’aquella noia de Sant Petersburg que ja fa alguns anys, a la ciutat de les nits blanques, es va dirigir a la meva dona i a mi en la nostra llengua.

Treballava en una botiga de la duana portuària en què havíem entrat i quan ens sentí parlar en català se’ns acostà tota contenta i ens preguntà si érem catalans. Vam parlar una estona. Ens va explicar que havia après el català a Vic un parell d’anys enrere. Li vaig preguntar quant de temps havia viscut a la capital osonenca i em va respondre que un any si fa no fa. Vic és certament un bon indret per aprendre català. Però, renoi!, amb tanta rapidesa? La noia estava contenta de poder practicar el català amb dos nadius; segurament el tenia bastant rovellat. És evident que els ciutadans d’alguns països tenen més interès a aprendre llengües que els d’altres, i que sovint aquest interès va acompanyat d’aptitud. Els ciutadans dels països de l’est, posem per cas, aprenen amb més facilitat l’anglès i altres llengües que els llatins. Conec algunes persones originàries de països de l’Europa oriental que s’han instal·lat a la nostra vila i que es fan entendre prou bé en castellà i fins en català.

Probablement això és degut a què les llengües eslaves tenen unes sintaxis més complexes que les germàniques (que l’anglès, si més no) i llatines.

També solen parlar dues, tres o més llengües els ciutadans de països on es parlen llengües minoritàries. És el cas dels danesos, suecs, finesos, islandesos, noruecs, holandesos, belgues de parla flamenca... Si volen viatjar pel món, no tenen més remei que fer-ho. Com nosaltres. A més de català i castellà, molts parlem anglès i/o francès. D’un temps ençà, molts joves catalans també malden per aprendre alemany, atesa la puixança econòmica d’Alemanya i la imperiosa necessitat que té la nostra joventut de cercar feina nord enllà.

Als ciutadans d’altres països, en canvi, els costa prou aprendre llengües, i alguns fins no hi tenen gaire interès, per no dir cap. Els espanyols que tenen el castellà com a llengua materna, per exemple, rarament parlen una altra llengua que no sigui la de Cervantes. Fins i tot els presidents del govern central. Bé, Aznar tenia un cert nivell d’anglès (i fins parlava català, si més no en la intimitat, segons confessà una vegada). A Rajoy li vam sentir dir una vegada it’s very difficult todo esto: que ni tan

Emporion 100 anys (1915-2015)

sols fos capaç de completar en anglès una senzilla frase degué produir molta vergonya aliena. Dissortadament, a alguns castellanoparlants fins els enutja d’allò més sentir parlar altres llengües a casa seva. Sobretot si és la de mossèn Cinto. Per terres de Castella i Extremadura més d’un catalanoparlant ha estat expulsat de males maneres d’un taxi o d’un bar per parlar en català a través del mòbil o amb els seus acompanyants. Però aquesta, ja ho sabem, és una altra qüestió. Si el foragitat hagués parlat en búlgar no hauria passat res.

Pel que fa als anglesos, els que viuen entre nosaltres en general només parlen anglès, i molts, mesells, s’obstinen a parlar-lo per més que els diguis I don’t understand. Durant un temps vaig tenir una parella lingüística de Manchester que sovint criticava aquesta actitud dels seus compatriotes. “Es pensen que amb l’anglès poden anar arreu”, deia. I sí, aquesta és la veritat. He observat que els pocs anglesos que han après català solen ser mares amb fills nascuts aquí o bé escolaritzats aquí des de ben petits. Fills, per tant, que parlen el català com un empordanès amb vuit cognoms catalans malgrat que a casa seva no l’usen mai. Quant als homes, en conec uns quants que no parlen ni una paraula de castellà ni, per descomptat, de català. I encara se’n vanten! Com deia aquella anglesa de Manchester, aquesta superba actitud és una manca total de respecte cap a les persones del país on viuen. Per cert, això mateix em va dies enrere una gaditana que va venir a Catalunya amb disset anys i ha volgut aprendre la llengua pròpia del país.

Quan viatgen per l’estranger els espanyols pensen que parlant en la seva llengua ja els entendran arreu, i no sempre és així. Més d’una vegada he viatjat amb grups d’espanyols que tenien penes i treballs a fer-se entendre amb recepcionistes d’hotels, cambrers i altres membres del gremi hoteler. Una vegada, viatjant per Flandes, el recepcionista d’un hotel de Gant em va explicar que havia tingut una petita discussió amb un grup d’espanyols perquè no entenia què li deien. Els de la pell de brau només parlaven castellà. El recepcionista, en canvi, parlava anglès i francès, a més a més de flamenc; de castellà, però, l’home no en sabia ni un borrall. “No tinc cap obligació d’aprendre’l!”, exclamà, un pèl indignat. Però aquells espanyols devien pensar que sí, que el seu país encara tenia una pica clavada a Flandes.

Emporion • www.emporion.org • 9

La importància d'un museu Josep Pericot Quan anem a veure un amic que viu en un altre indret, lluny de casa nostra, diem que li anem a fer una visita. Si viu a prop, al mateix poble o barri, parlem simplement de fer una trobada, generalment per tindrehi una conversa. Crec que aquest tipus de relació és el que hauríem de poder establir amb els quadres d’un determinat artista quan visitem un museu, però sembla que això no es tan fàcil d’aconseguir. Cal fer-se la pregunta de per què la visita o trobada dins un museu pot arribar a ser un encontre fallit o decebedor?

En principi podem donar la culpa del desencís a un dels dos interlocutors, al museu o al visitant. Aquí ara no parlaré del segon, tot i que segurament és el més important i decisiu, el com i el per què hom s’acosta a l’obra d’art. Dit això, intentaré divagar sobre les característiques d’un museu i en concret d’aquells que mostren obra pictòrica.

Molts especialistes han abordat aquest tema i es bo saber el que en pensen dos teòrics de la semiòtica, Umberto Eco, que parla de “El museo del tercer milenio” i una deixebla seva, Isabella Pezzini, que ho fa sobre “Semiosis del nuevo museo”. Ambdós treballs estan recollits en un llibret titulat “El museo” (1) en el qual es presenten les aportacions d’aquests autors. La d’ Umberto Eco, a la qual vull referir-me, correspon a la conferència inaugural del curs sobre “Semiòtica y Museo : el laberinto de la mirada” que va tindre lloc el juny del 2001 al museu Guguenheim de Bilbao.

Per començar a parlar dels museus, aquest autor cedeix la paraula a Paul Valéry, que ens explica que no li agraden massa els museus, ..... “ aviat ja no sé què he vingut a fer en aquestes encerades soledats, que evoquen el temple i el saló, el cementiri i l’escola....”

Paul Valéry hi destaca tres inconvenients en el museu tradicional : el primer, ser un lloc silent, fosc i poc amistós; el segon, que hi falta el context per situar les obres singulars, i el tercer, que l’excés mateix d’obres impedeix percebre-les i memoritzar-les. Eco reconeix que en els museus moderns els dos primers inconvenients han pràcticament desaparegut, però no així el tercer factor, que aconsegueix esgotar-nos quan en un gran museu ho volem veure tot.

Realment, els grans museus, tipus el Louvre, el Prado, el Metropolitan de Nova York ... s’han de visitar amb mesura i sabent prèviament quin itinerari preferim escollir. En aquest punt és on tornaríem a plantejar la importància del rol del visitant; el seu punt de vista i l’autenticitat de la seva mirada personal, seran decisius per gaudir d’una pintura.

Malgrat les millores en l’arquitectura i la programació dels museus, avui dia ens podem trobar amb nous inconvenients en la ruta de la nostra visita. Un seria l’afluència massiva de visitants que fan que el museu passi de ser un lloc silent, fosc i poc amable segons Valéry, a ser una espècie de botiga o mercat, on el qui es col·loca millor davant el quadre “adquireix” el producte. L’altre inconvenient, més subtil, el constituiria el mateix entorn cultural, el discurs del pensament crític i ordenador que eleva l’estudi de l’obra d’art i la seva història a una categoria intel·lectual no sempre abastable. Aquest discurs el produeixen els estudiosos a diferents instituts i universitats, els crítics d’art, els directors de museus i fundacions, els curadors d’exposicions i d’una manera més discreta, però no menys meritòria, els marxants i galeristes.

tal i esdevenir dins del museu un referent intel·lectual i estètic. Es transforma en una “imatge” que valorem per damunt de l’objecte : un crucifix no es un crucifix o un retrat no es un retrat, sinó quelcom més que ens arriba a la nostra consciència i percepció. En aquest sentit és important no deixar-se portar en excés per una visió intel·lectual de l’art que acabi allunyant-nos de l’obra d’art, de l’obra mestra, la qual ja no sabríem apreciar per nosaltres mateixos, embotits d’una parafernàlia conceptual.

El discurs crític s’ha de basar en la pintura concreta d’un artista i no ferho al revés, que l’obra d’art s’emmotlli a un discurs filosòfic desvinculat de l’obra. És el que denunciava fa uns dies a la premsa el nou director del museu Picasso, Emmanuel Guigon.

També el mateix art modern a vegades es recolza en una autoreflexió sobre si mateix que sembla invalidar l’obra mestra, la fa invisible. Això es el que apunta Hans Belting (2) dient: “la moda de les cites condueix a un nou discurs del art”, “la creació deriva vers la citació”.I segueix: “les pintures antigues, via cites, no sols apareixien com noms perduts recuperats per la memòria, sinó també per reivindicar el treball artístic com una entitat per si mateixa. Via cita, com una conditio sine qua non, la creació era lamentada o rebutjada com un assumpte de l’art del passat”.

Segurament tanta elucubració teòrica no es bona per fer un acte tan senzill i delicat com es contemplar un quadre. I qui no recorda el plaer d’haver entrat en un petit o gran museu d’una ciutat o poble, on ens ha sorprès l’obra mestra que no esperàvem veure: l’aquarel·la de Rouault del Museu de Lió, la pintura sobre paper de Miró “L’estel matinal” en la seva Fundació de Barcelona, o el Goya o el Picasso (época Gòsol) que ens trobem en el Kimbell Art Museum de Fort Worth on, per cert, l’arquitectura ja és una obra d’art. Altres vegades la sorpresa es produeix, en descobrir un pintor desconegut en una galeria de la pròpia ciutat o en retrobar-nos amb un dels grans pintors que feia temps que no contemplàvem.

El museu pot ser un grapat de coses, un temple silent, una àgora lluminosa o les golfes d’un casal, però a la fi, s’hi ha de permetre poder conversar amb l’obra i amb el pintor, fer-hi amistat.

Bibliografia: (1)-”El museu”. Umberto Ecfo – Isabella Pezzini. p. 15-16. Casimro libros. Madrid 2016 (2)-”The invisible Masterpiece”. Hans Belting. P.406. Reaktion Books.

London 2001

André Malraux, en el seu assaig del any 1947 “Le Musée Imaginaire”, ja ens parla de la metamorfosi que sofreix l’obra d’art al ser entesa com a

10 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Llegir "Patria", de Fernando Aramburu Javier Zuloaga Pertanyo a una generació que, generalment, veia que el terme “Pàtria” era una mena de monopoli dels vencedors de la Guerra Civil espanyola, a més de la llegenda de les portes d’entrada de les casernes de la Guàrdia Civil, “Todo por la patria”. Lo del patriotisme, l’altre, tenia més a veure amb capítols exemplars de la nostra història, com els setges de Saragossa, Girona o l’ assetjament de Sant Sebastià i era també la proclama general en els processos d’emancipació de les colònies respecte a les metròpolis, Visca la pàtria!

L’ús del terme pàtria entre aquells joves dels anys setanta resultava sospitós i per això estigmatitzava. Era almenys això el que hem viscut a Espanya, en què la pàtria espanyola, la bandera i el seu himne creen encara més conflictes que solucions. I no crec que canviï, ni tampoc em sembla que sigui tan dramàtic.

Però lo de la Pàtria està reapareixent tímidament amb nova empenta, aquests que sorgeixen com a alternativa als sistemes polítics que fracassen o travessen moments de debilitat.

Encara no hem acabat de pair la victòria de Donald Trump, construïda sobre la nostàlgia d’una Amèrica del Nord en blanc i negre, que ha omplert els pulmons patriòtics dels seus votants mentre culpabilitzava de gairebé tot a la globalització i al liberalisme econòmic, quan veiem que Pablo Iglesias, el nostre, defensa que per a ell la pàtria és “la seva gent”.

Sí, la pàtria a l’altre costat de l’Atlàntic, en el país de David Crockett, pot estar en un futur per sobre de pactes i aliances que semblaven intocables.

I també aquí, per definir moviments de persones desemparades, provocant emocions electritzants que podrien recordar les que s’aprecien en els oprimits de Els Miserables. I molts exemples més que, diuen, aniran

Emporion 100 anys (1915-2015)

arribant ben aviat.

Però quan acabes de llegir “Patria” de Fernando Aramburu, les emocions patriòtiques no són en blanc i negre, ni es sustenten en nostàlgies de conveniència, ni descriuen pasturatges emocionals. Lo d’aquesta gran novel·la és real, dur i porta el lector, sense contemplacions, al drama del terrorisme basc en els seus últims capil·lars. No, no va d’herois i la ficció et trasllada a dues famílies unides i separades per ETA. Aramburu, com ja va fer en “Los peces de la amargura” i “Los años lentos”, et porta a les darreres conseqüències del problema terrorista basc, al que passa a les cases de Bittori i Miren, en què han viscut la víctima i el terrorista i en què sap descriure amb ploma gran i enorme sensibilitat, fins on arriben l’odi, el rancor, la por i la mala consciència.

I tot arrenca quan la banda terrorista anuncia que deixa les armes i els assassinats per l’esquena, la bomba o els excessos en la lluita antiterrorista ja han acabat. Comença el dia després de la batalla, amb ferides que ja no sagnen però que resultarà difícil cicatritzar. Avui el problema és aquest, el que es deriva d’una societat que trigarà a oblidar, especialment en els escenaris no urbans, en aquests llocs en què es coneix tothom.

En acabar “Patria”, m’he preguntat si algun dia els col·legis, bascos i no bascos, ensenyaran als escolars el que varen ser més de quaranta anys de terror. I m’he dit que no, que serà impossible, no ja per la dificultat que tindran els historiadors per coincidir en el relat, sinó per la impossibilitat de mesurar en un llibre de text la transcendència humana d’aquell drama. Per això l’obra que ha escrit Aramburu - que només pot ofendre els fanàtics- és una gran aportació.

Emporion • www.emporion.org • 11

La dolçor del Menestral Nuria Ponz

Barcelona 1909 En Pere Vidal i Ros confecciona els seus apunts de rebosteria, pastisseria i cuina treballant simultàniament a una confiteria del carrer Fontanella, a prop de la plaça Catalunya de Barcelona.

Receptes com pa de pessic de taronja o llimona, biscuit reial, borregos de briox, flam de cafè, crema esponjada, ametlles gratinades, torrons de massapà, i begudes com xarops i orxates o gelats, són algunes de les millors delícies.

A Torroella de Montgrí, el seu germà petit, en Martí, Vidal i Ros, propietari del Cafè del Menestral, local gran amb arcades i mostrador i mirall generosos, situat a la Travessera del Comerç, nº 3, es casa i li demana a en Pere de regentar-lo.

Els primers rebuts signats per en Pere Vidal com a responsable del Cafè, a qui s'anomena popularment en Perico del Menestral, daten de finals

latades pels esmorzars dels casaments.

Però una"dolçor" molt especial és l'acolliment, acolliment que es fa evident dia a dia al Cafè, amb el tracte a les persones o quan els homes dels pobles veïns els caps de setmana hi van a deixar la seva bicicleta per anar al cinema o al ball. També quan algú puntualment sense mitjans, pren cafè o fa una consumició gratuïtament.

El 1939, a finals de la guerra, es fa al Cafè un acolliment molt especial.

Força persones són ben rebudes quan van a refugiar-s'hi , durant tres dies, dormint amb matalassos sota les arcades, mentre els rojos fan volar el pont de l'entrada a Torroella. L'acolliment és dur però grat i molt entranyable. No hi ha música, no hi ha dolços, però la millor "dolçor"és la convivència càlida d'aquests 3 dies i l'agraïment per part de tothom.

El Cafè del Menestral va restar obert fins el 1952 , any en què va morir en Pere. En Perico del Menestral va ser conegut per les persones de l'època com un home ferm, amb molt bon caràcter i molts valors.

del 1912. És quan la "dolçor" del carrer Fontanella es trasllada al Cafè del Menestral. menestralEl Cafè no només és portat per en Pere, sinó també per la seva dona Conxita, la Conxita del Menestral, amb l'ajut en moments puntuals de la seva filla Pilar. Al pis superior hi havia una sala de ball. Nombrosos concerts potenciats per la Societat de Ball del Menestral amenitzen jornades festives, d'una manera molt especial per la Festa Major i la Fira de Sant Andreu. Els Montgrins, el quintet Emporiom, els músics de Pals, l'orquestra Leia, són subtileses melòdiques. També s'hi toquen simfonies i s'hi fan balls de societat i valsos. Música i ball, confiteria, calidesa i acolliment, es barregen contínuament en el recinte del Cafè.

Els dolços que prepara en Pere al Cafè, com la crema de Sant Josep, amb dibuixos amb marenga inclosos, les mones de Pasqua, els gelats a l'estiu i, durant l'any, altres assortits, són exquisits. A part , també es fan xoco12 • Emporion • www.emporion.org

Estat actual d'el Menestral

Emporion 100 anys (1915-2015)

10 anys junts Cristina Rufí

Biblioteca Municipal Pere Blasi El 2017 és especial per la Biblioteca Municipal Pere Blasi. Farà 10 anys que vam estrenar biblioteca nova. Des de llavors que l’equip de la biblioteca treballem amb il·lusió i esforç per als ciutadans i ciutadanes que ens venen a veure. En l’exercici de mirar enrere no hem pogut evitar la temptació, anar una mica més enllà i permetre’ns el luxe de recordar que a Torroella tenim molta sort: des de l’any 1934 que hi ha biblioteca al municipi. Llegint un article de la Maria Consol Mallol Torrent al Llibre de la Festa Major de l’any 1984, podem recórrer la història de la nostra institució. I fent aquest recorregut ens sembla molt oportú i ens ve molt de gust aprofitar l’avinentesa per valorar la feina de totes les persones que han estat al capdavant de la biblioteca, des de la primera bibliotecària, la Dolors Ubanell, passant per la Ramona Garriga, la qual encara vam tenir la sort de conèixer, per la mateixa Maria Consol, que segur que molts de vosaltres deveu recordar, fins a ser l’equip que som ara: l’Angelina, la Marta, la Manoli i la Cristina.

Aquests anys hem fet feina totes plegades, organitzant actes i activitats de tot tipus, atenent a molta gent, manipulant una pila de llibres, pel·lícules, revistes, fent fotografies, difonent la nostra tasca i potser tot plegat es podria resumir en el següent: hem rebut més de mig milió de persones (511.488); hem cobert a més de 300.000 sol·licituds de demandes de llibres, pel·lícules, revistes o música; hem organitzat 277 activitats de les quals han gaudit gairebé 10.000 persones; hem llegit i comentat 76 lectures de novel·la, còmic, poesia i teatre al club de lectura, al qual hi ha participat més de 1400 persones.

Aquests números, però, no són un fi, ni un objectiu, són només xifres que ens indiquen que encara ens queda molta feina per fer i ens dóna ànims per seguir treballant per vosaltres. Però, com molt bé sabeu, a la vida no tot són xifres i ens fa il·lusió recordar grans moments que ha passat la biblioteca aquests 10 anys. Moments alegres i divertits, com quan ens van visitar el dobladors d’en Goku i en Vegeta de Bola de Drac o quan l’Albert Estengre ens va explicar contes eròtics. Moments solemnes i colpidors, com l’excursió a la platja d’Argelers i a la maternitat d’Elna amb l’Assumpta Montellà o l’obra de teatre de L’Abanderat. Moments enriquidors, com els clubs de lectura conduïts per gent especialitzada

Emporion 100 anys (1915-2015)

en literatura, o persones amigues que han volgut compartir amb nosaltres algun llibre que els ha agradat molt i també els escriptors, tots ells diferents, que ens han sabut aportar una part del que han après en la seva tasca. Moments emotius, com l’homenatge a l’Oriol Canals amb una marató de contes en la què tothom va respondre amb agraïment a la seva tasca.

Entre tots hem creat la biblioteca que tenim avui. Volem construir la biblioteca del futur amb vosaltres, us necessitem, volem que hi sigueu, ens animeu, ens suggeriu, ens sacsegeu, perquè la biblioteca com a un lloc ple de llibres i prou no és res, cal emplenar-la de tots aquests moments i per això seguirem treballant perquè entre tots puguem fer cultura, puguem fer vida.

Cristina Rufí i Juanals Directora de la Biblioteca Municipal Pere Blasi

CELEBREM ELS 10 ANYS JUNTS, US HI ESPEREM! Contes de biblioteques: celebrem 10 anys de la nostra biblioteca!! Veniu a la festa el dia 15 de març a les 18 h.

Concurs de microrelats (15 març al 21 d’abril). Consulteu les bases al blog del concurs: http://microrelatsenblog.blogspot.com.es/ El 29 de març a les 19 h farem un club de lectura molt especial a l’auditori del Museu de la Mediterrània: Empar Moliner vindrà i comentarem el seu últim llibre Tot això ho faig perquè tinc molta por.

Photocall amb el drac. Vols fer-te una foto amb el drac? Tot el mes d’abril tindrem el drac de Torroella a la biblioteca i podràs fer de princesa o Sant Jordi i celebrar amb nosaltres els 10 anys.

Revetlla de Sant Jordi. Comentarem una obra de la Carme Riera Amb ulls americans, i ens ho comentarà la Roser Benet. Tot seguit una mica de coca i vi dolç per celebrar-ho!

Per Sant Jordi, el 23 d’abril, volem celebrar amb vosaltres l’acte institucional a la biblioteca, a les 12 del migdia, amb la presència de l’alcalde Josep Maria Rufí i la regidora Anna Maria Mercader. Servirà per iniciar els Carrers en vers: emplenarem els carrers amb poesia, cant, música, dansa i teatre. Us hi esperem!

El 2 de juny tancarem la temporada del club de lectura amb un monòleg magnífic i molt emotiu sobre Neus Català. Neus, és el nom de l’obra i serà interpretat per Núria de Calella i acompanyat amb música per Marc Egea.

Emporion • www.emporion.org • 13

La recerca de somnis.

Jordi Bellapart

La ciutat de les estrelles.

La La Land.

(Estrenada al Cinema Montgrí, el 17 de febrer) Màgic homenatge al cinema musical clàssic, protagonitzat per una parella sorprenent: Emma Stone i Ryan Gosling No sol haver-hi tebiesa entre cinèfils o simplement espectadors de cinema, a l’hora de valorar l’expressió de sentiments que pot oferir aquest mitjà mitjançant el ball, les cançons i la música. Alguns no veurien mai un film musical, d’altres poden arribar fins al fanatisme en la seva defensa. Però no podem negar una evidència: que en pel·lícules clàssiques de la millor època del cinema musical, ens meravellessin els compassats passos de ball de Fred Astaire i Ginger Rogers, que ens provoqués la sensualitat que es desprenia de les cuixes de Cyd Charisse ballant, o la rotunda emoció que sentírem amb la inigualable explosió d’alegria que emanava cantant i ballant sota la pluja, l’enamorat Gene Kelly. Podíem pensar que aquest tipus de cinema ja no el veuríem més a les pantalles d’estrena actuals. Però de cop i volta apareix Damian Chazelle, que ja ens havia sorprès parlant de música i jazz a la seva obra Whiplash, amb una història sobre una tortuosa relació entre un despòtic professor de jazz i el seu jove alumne que pretén ser bateria, i ens ofereix una proposta de gran espectacle, La ciutat de les estrelles, com aquelles propostes que el Hollywood de l’època del gran “glamour” varen meravellar al públic de la mà de grans directors com Stanley Donen, Vicente Minnelli o George Cukor.

Estimar el cinema Es reconeix que Damien Chazelle estima el cinema. Ens ho demostra 14 • Emporion • www.emporion.org

amb constants referències cinèfiles al llarg d’aquesta pel·lícula donant cops d’ull a Rebelde sin causa, a la finestra de Humpfrey Bogart i Ingrid Bergman, a títols de grans films com La fiera de mi niña. El cinema en sap molt de somnis i encara que algú va dir que els somnis són les úniques mentides que poden deixar de ser-ho, Chazelle es val d’aquest mitjà per parlar d’un somni que sedueixi els espectadors en una sala fosca on comparteixen un sentiment i això és el que ens ofereix La La, Land, La ciutat de les estrelles.

Un preludi que no enganya.

Ja en el seu espectacular i prodigiós inici, després d’anunciar-nos que veurem les seves imatges en un gloriós cinemascop, el film ofereix un preludi del que pretén ser, amb un impressionant i enèrgic seguit de cants i balls contagiosos, admirablement filmats en un únic pla seqüència, aprofitant les possibilitats tècniques de què disposa la realització cinematogràfica actual..

Los Angeles és la ciutat de les estrelles.

L’acció se situa a Los Angeles, una ciutat on, segons un dels seus protagonistes “es ret culte a tot i no es valora res”. S’escau molt bé com a ciutat de somnis, ja que allà hi ha Hollywood, la meca del cinema i ens hi situa de bon principi en mig d’un col·lapse a una autopista a l’entrada de la ciutat.

Aquí i així es coneixen, sense saber-ho, els dos protagonistes que viuran una història d’amor i de somnis.

Una història senzilla.

La història és d’una senzillesa exquisida. “Noia coneix a noi i s’enamoren”.

Ell (Ryan Gosling), és un músic fanàtic de l’autèntic jazz, que aspira a tenir el seu propi local. Ella (Emma Stone), és una cambrera que treballa en un bar d’uns grans estudis cinematogràfics i que somia arribar a ser artista i es presenta sense èxit, a tots els càstings que es convoquen. Ambdós comparteixen somnis i s’animen mútuament per intentar convertir Emporion 100 anys (1915-2015)

en realitat allò que sembla impossible. S’estimen i es desitgen. Es barallen i es reconcilien, es separen i es turmenten. El joc de la vida entre ardors musicals i disgustos jazzístics. Junts pretenen aconseguir els respectius somnis però aquesta pretensió els separa. No deixa de ser una història de perdedors (poques vegades es veu a la pantalla, casi sempre s’exalta els triomfadors) que han d’acceptar que hi ha altres formes de triomfar encara que sigui a costa d’allunyar-nos d’aquells que volíem que ens acompanyessin. Només amb dos protagonistes com Gosling i Stone, els personatges podien adquirir un “feeling” que els fes convincents. Tots dos a gran altura, són un puntal de la pel·lícula. Canten i ballen correctament i Gosling toca amb sorprenent mestria el piano.

Un homenatge al cinema musical i al jazz.

La, La, Land. La citat de les estrelles és un musical. Un musical contemporani que no deixa de mirar enrere per recordar-nos d’on prové. El seu toc teatral, el seu colorit, el claqué, és un toc constant a les seves fonts.

Damien Chazelle és un director de cinema que adora el musical, però descobreix que ja són pocs els que els agrada aquest gènere i ens convida a mirar el futur, sense oblidar d’on ve el cinema i la música que gaudim. És important ressaltar que la música és original, composta expressament per aquest film, encara que els seus grans referents són el cinema musical i el jazz. “A mi no m’agrada el jazz” diu la noia al noi al cap de poc de conèixer-se, però quan cap al final el noi li torna preguntar, llavors ella ja li respon que sí. Les al·lusions i referències als grans genis jazzístics de tots els temps són constants, i ell continua amb el somni d’aixecar un temple als grans mestres: Bill Evans, Thelonious Monk, Louis Amstrong, Miles Davis.

Sempre t’estimaré. Un final inoblidable.

Ella aconsegueix el seu somni. Entra en el món del cinema a París, com a guionista i actriu. Ell obre el local desitjat on es practica i reviu el “free jazz” de tota la vida.

Poc abans de separar-se, en uns moments que ja es fa difícil la seva relació, s’havien dit mútuament: “Sempre t’estimaré”. Aquesta frase, no només és un expressió sincera del seu sentiment, sinó que s’encarna i es converteix no tan sols en un lema, sinó que cobra sentit i es fa realitat en l’emotiu recorregut multicolor imaginari, al llarg de la seva relació pel que va ser, i pel que hauria pogut ser i no ho va ser. Havien aconseguit el seu somni però a vegades aconseguir el somni suposa una dolorosa pèrdua. Al final una mirada fixa, llarga, còmplice, un indici de somriure i un gest condescendent amb el cap, tanca la retrobada i apareix a la pantalla el clàssic THE END. Què ens deixa La La Land.

La pel·lícula ens deixa el bon regust del cinema musical clàssic, al que ret homenatge. Una mostra d’estimació rotunda al jazz. Una portentosa direcció. Meravellosos plans seqüències. Una senzilla però sincera història d’amor, de somnis i pèrdues, acompanyada per una extraordinària música original i una nostàlgica simfonia de color. Un film que respira cinema en cada pla, amb un extraordinari començament, però sobretot, amb un gran final que possiblement ja ha estat gravat per molts al costat dels grans finals clàssics de la història del cinema.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 15

meu dispositiu i n’he extret unes conclusions on s’avaluen els resultats d’aquestes proves.

La cabra salvatge al Montgrí, per Genís Puig.

Presentació dels treballs de recerca de l'institut: molt bona feina Roser Benet i Pugès

Treball de camp realitzat entre els anys 2013 i 2016 que consta de 119 avistaments, té l’objectiu de conèixer el cens, l’àrea de distribució, l’origen, l’alimentació, l’etologia i la mida òptima de la població de Capra pyrenaica del Montgrí. S’ha pogut valorar la viabilitat d’aquesta població i plantejar propostes útils per a la seva futura gestió.

Un viatge al món dels rellotges de sol, per Judit Recacha.

La meva part pràctica està estructurada en dues parts molt distingibles: - Recerca de rellotges de sol del municipi de Torroella de Montgrí: He fet una ruta passant per tots els masos que tenen rellotges de sol.

- Construcció d’un rellotge de sol per l’Institut: En aquest apartat he après com construir un rellotge de sol i els càlculs que s’han de fer per arribar-hi.

Forces sobre un veler, per Lluïsa Puig.

S’ha celebrat la sisena edició de la presentació dels treballs de recerca dels alumnes de 2n de batxillerat de l’Institut Montgrí a l’auditori de Can Quintana. Va ser un acte molt important per diversos motius: Tenien la paraula nois i noies estudiants de 17 i 18 anys, presentaven la feina que havien estat fent durant uns quants mesos sobre temes que els interessaven, i ho feien en un lloc públic, fora de l’àmbit estrictament acadèmic de l’Institut. Tot això és un repte que té més mèrit del que sembla i es va superar amb escreix.

El públic va poder veure com per a aquests joves fer recerca ha estat estimulant, pel gust per la feina que mostraven en les seves explicacions.

S’hi veien pares i mares orgullosos de sentir els seus fills parlant en termes “acadèmics”. Sobretot ho han captat els alumnes de 1r de batxillerat que, si fan bona feina, l’any que ve seran els protagonistes de la setena edició.

Darrere de cada una de les exposicions s’hi veien moltes hores de feina dels alumnes i també molt suport dels professors tutors. Molta cura i desimboltura en l’expressió oral i gestual, en l’estructuració i en la síntesi de l’obra feta, en l’elaboració de les imatges projectades a la pantalla. I molt bones reflexions sobre els errors detectats un cop acabadala feina: “Si l’hagués de tornar a fer, això no ho faria o ho faria diferent, l’hagués començat abans, em cenyiria més a...” Tots van acabar l’exposició amb un comentari crític sobre l’obra acabada. En resum, es van preparar per presentar amb molt nivell, dignitat i sentit crític una bona feina. Fentho així, demostraven, a més, el respecte que es mereix el públic que els escoltava.

Tot el que he destacat com a més rellevant d’aquest acte acadèmic celebrat a Can Quintana no està gaire de moda. Per això ens hem de felicitar que els nostres estudiants ens convidin a mirar el futur amb més optimisme del que, per tants motius, últimament estem tenint. El seu esforç, les seves ganes d’aprendre, el seu interès per l’estudi, el gust per la correcció en l’expressió de la llengua i la seva actitud respectuosa són molt bons senyals i alhora dignifiquen la feina que es fa a l’Institut.

El tema s’inspira en la meva passió, l’esport de la vela. He volgut fer un estudi d’optimització. Actualment, l’optimització dels processos, de les accions, de les vides en general és un dels sectors més importants de recerca. He construït un mecanisme que m’ajudés i una maqueta per facilitar la comprensió de l’explicació.

Els masos de Foixà del s. XII a l’actualitat, perAina Garangou.

Hi trobarem l’estudi de l’estructura i dependències del mas de l’edat mitjana a l’època actual, l’alimentació, quin paper tenia la dona al mas, el fenomen remença, què conreen actualment i com viuen els pagesos a l’actualitat, quins eren els remeis medicinals de l’època i finalment, un breu glossari amb tot el vocabulari obtingut.

Frases fetes en amazic i estudi compartiu amb el català , per Kawtar Bitit Lahmidi.

Les frases en amazic han estat recollides tant a partir de les converses amb persones que parlen en aquesta llengua que resideixen a Torroella de Montgrí com també a partir de les visites a diferents persones del Rif, concretament de pobles com Nador, Segangan, Dar El Kebdani, Iaallatan, Selouane, Beni Sidal Jbel.

Tanta Potentia Formae Est (Tan gran és el poder de la bellesa), per Naila Martín.

El treball recull el dia a dia d’una matrona romana en l’època de la República o l’Alt Imperi. Comprèn des de la higiene corporal fins a l’elaboració del més delicat pentinat fet per la seva ornatrix (l’esclava perruquera), passant pels ungüents, olis, cremes, maquillatges... El meu objectiu va ser descobrir el món íntim d’una domina, observant minuciosament tot allò que hi havia sobre el seu tocador.

A continuació, els alumnes han fet quatre ratlles sobre els treballs que van presentar i que podeu llegir complets al Museu de la Mediterrània L’art de l’autòpsia: fer parlar els morts, per Aleix Pujol.

La primera part consisteix en la recerca al voltant del concepte d’autòpsia i la segona explica a grans trets quins mètodes d’identificació existeixen i quin és el protocol seguit per a la identificació de cadàvers en una gran catàstrofe. Vaig tenir l’oportunitat de tractar amb grans experts en aquesta matèria, realitzant entrevistes i assistint a algunes autòpsies.

Carregar un telèfon mòbil amb una bicicleta, per Adrià Rubert.

El meu Treball de Recerca ha consistit a intentar carregar un telèfon mòbil a partir de l’energia generada a l’anar amb bicicleta. Faig un seguiment de tot el que he anat confeccionant i de totes les modificacions que he anat fent per realitzar i acabar de perfilar el meu projecte definitiu.

Finalment, he fet una sèrie de proves de verificació del funcionament del 16 • Emporion • www.emporion.org

D’esquerra a dreta, amb el diploma que els han lliurat l’inspector d’Ensenyament i l’alcalde Sr Rufí: Judit Recacha, Adrià Rubert, Genís Puig, Lluïsa Puig, Aleix Pujol, Aina Garangou i Kawtar Bitit Lahmidi Emporion 100 anys (1915-2015)

Menu d'en Martí Martí Elias Pericay

Marinera de rap amb verdures Ingredients: • Rap • Caps i espines de peix (també pot ser raballa) per fer un fumet de peix • Porro, api, pastanaga, ceba tomata madura (pel fumet) • Mongeta verda, pastanaga, pèsols, patates, etc..

• Ceba pel sofregit • Tomata madura ratllada • All i julivert • Oli d'oliva • Farina • Sal i pebre Elaboració: Amb les verdures i les espines i caps de peix farem un bon fumet .

Farem un sofregit amb l'oli d'oliva, la ceba, la tomata madura i una cullerada sopera d'all i julivert, picat petit.

Amb les altres verdures, després de netejar-les, les tallarem a trossets.

Amanida tèbia de bolets i llagostins

Amb la mateixa cassola que hem fet el sofregit hi posarem les verdures tallades, els donarem uns tombs, mentre hi anem afegint el fumet i ho posarem a coure. Quan les verdures estiguin quasi cuites, hi afegirem les rodanxes de rap prèviament salpebrades i enfarinades. Ho deixarem coure uns minuts més i ho rectificarem de sal. I, cap a taula! També s'hi pot posar un allioli negat.

Ingredients: • Bolets (Poden ser frescos (xitake, gírgoles, etc.) o en conserva • Cues de llagostins

Gelat de coco al moca

• Enciam, escarola, endívies • Ceba tendre

Ingredients:

• Oli d'oliva verge

• Gelat de coco

• Vinagre de vi blanc

• 1/2 litre de nata líquida

• Mostassa antiga

• 20 gr. de mantega

• Pinyons torrats

• 3 cullerades de postres de Nescafè

• Sal i pebre i farigola

• 2 cullerades de postres de maizena • 1 copeta de licor de Kalua (licor de cafè)

Elaboració: Es netegen els bolets i es passen per la paella amb una mica d'oli i es reserven.

A les cues dels llagostins se'ls treu la clova i l'intestí. Es salpebren i es passen per la paella amb una mica d'oli deixant-les un pèl crues.

Tallarem la ceba a quadrets petits i la blanquejarem fins que estigui confitada. Hi afegirem els bolets i les cues de llagostins, i unes branquetes de farigola. Els donarem un parell de tombs perquè quedi tot barrejat. Ja estarà llest per posar-ho per sobre d'un llit d'amanida que ja la tindrem neta i escorreguda. L'amanirem amb una vinagreta feta amb oli, vinagre, mostassa, pinyons torrats, sal i pebre.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Preparació: En un atuell posat a foc lent, hi posem la mantega i la deixem fondre.

Seguidament hi posem la maizena. Ho remenem bé per poder desferho amb un batedor. Hi afegim la nata líquida i el sucre, tot esperant que arrenqui el bull. Després hi posem el Nescafè . Una vegada que estigui homogeneïtzat, hi posarem el licor de cafè i ho deixarem refredar.

Es pot servir amb copa, posant la salsa al fons i la bola de coco a sobre.

Emporion • www.emporion.org • 17

Gotes d'humor Fuster

18 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

NOTÍCIES

l’organitzà el Club Ciclista Baix Ter. Contes en anglès. Biblioteca Pere Blasi en va organitzar la lectura el dimecres 15.

PER A AQUEST MES DE MARÇ

Pintura de M. Rosa Lofra. Es va inaugurar a la capella de Sant Antoni el divendres 10.

Jornada de Política Internacional dia 11

Campanya de l’Agenda Llatinoamericana 2017.

La presentà el professor Dani Boix, de la UdG el dijous 16 al Museu de la Mediterrània.

XII Trobada de Músiques Mediterrànies

“I ens vam menjar el món”. El llibre de Xevi Sala es presentà el divendres 17 a l’Estartit.

Murals de Jofre Oliveras. El dissabte 18 es va inaugurar al Museu de la Mediterrània.

NOTÍCIES DE FEBRER TORROELLA I L’ESTARTIT Represa dels treballs a la Pletera. La darrera setmana d’aquest mes s’han reprès els treballs de desurbanització i restauració ambiental a la Pletera, que s’havien aturat durant l’època turística. Fins a Setmana Santa, s’actuarà a la part nord de l’antiga urbanització, es trauran materials d’obra i es desurbanitzarà.

Fer de Músic. El dissabte 4 al Museu de la Mediterrània va tenir lloc una conversa amb Antoni Mas i la presentació del llibre “històries de músics”.

XII Mostra de Teatre. Baula Teatre va presentar el diumenge 5 “El conte de Nadal” de Charles Dickens a l’Estartit. Increixendo de sant Gregori presentà “Neuróticos de Central Park” al Cine Petit el diumenge 12. Guspira Teatre de Cassà va representar “Torna-la a tocar Sam” al Cine Petit el diumenge 19.

Sortida familiar a la Pletera. Es va fer el diumenge 5 al matí per presentar l’estat del projecte Life.

Treballs de Recerca de Batxillerat. El dimecres 8 va tenir lloc a l’auditori de Can Quintana la sisena edició de la presentació dels Treballs de Recerca de Batxillerat de la promoció 2015–2017 de l’Institut Montgrí. Familiars i professors dels autors dels treballs seleccionats omplien l’auditori, així com alumnes de 1r de Batxillerat, que hi anaven a donar suport als seus companys i a prendre model de com ho hauran de fer ells l’any que ve.

“Sempre de vacances”. El diumenge 12 al matí es va fer l’espectacle familiar a l’Espai Ter. Vertical Montgrí. El matí del diumenge 12 Emporion 100 anys (1915-2015)

5a Cercavila de cavalls i carruatges. El diumenge 19 es va fer per la Festa de Sant Antoni. A migdia es va fer la benedicció davant de l’Espai Ter. Les Dunes i el Camí dels Termes. Un cop més el diumenge 19 Gent del Ter va proposar una marxa interessant per conèixer el nostre territori.

Concert a l’Espai Ter. El diumenge 19 hi va haver concert de Xarxa de Músiques de Catalunya a càrrec d’Agnès Mauri viola i Benedek Horváth piano.

Biblioteca Pere Blasi. El dimecres 22 al Club de Lectura Núria Bonet va conduir “I el ressò de les muntanyes” de Khaled Hosseini. Per al dimarts 28 es va programar Llegim?, poesia amb Joan Pujades.

Carnaval 2017. El divendres 24 es va organitzar la Rua infantil a les escoles i espectacle amb Pep Puigdemont a la Plaça de la Vila. El dissabte 25 a la tarda, concurs de comparses als Jardins John Lennon, la Rua de Disfresses pels carrers i el Ball de Carnaval a la plaça.

CATALUNYA El judici de Mas, Ortega i Rigau pel 9-N. Va tenir lloc la setmana del dia 6 al 10. Per primera vegada en democràcia un president de la Generalitat, Artur Mas, va haver de seure al banc dels acusats. El dia 6 una multitud, encapçalada pel president Puigdemont, els va fer costat.

“Volem acollir”. El dissabte 18 va tenir lloc a Barcelona la manifestació anunciada a favor de l’acollida de refugiats. Hi van assistir centenars de mils de persones i va tenir un gran ressò a Europa.

Puigdemont a la Moncloa. El dimecres 22 va transcendir que el dia 11 de gener Puigdemont havia visitat Rajoy sense que s’arribés a cap acord. El president espanyol insistí perquè anés a la reunió de presidents autonòmics, però Puigdemont volia que es dediqués un punt concret al cas català.

ESPANYA Relació Espanya-Catalunya. La vicepresidenta del Govern espanyol Sáenz de Santamaria va in-

sinuar que, si calgués, es podria tractar directament amb ajuntaments o altres institucions, a banda del Parlament i del Govern català.

La Infanta absolta, Urdangarín a presó. El divendres 17 el tribunal del cas Nóos va absoldre la Infanta Cristina i va imposar sis anys i tres mesos de presó al seu marit.

L’activitat sorprenent de la justícia espanyola. L’última setmana del mes hi hagué resolucions diverses. Es deixà lliure sense fiança Iñaki Urdangarin malgrat la condemna a sis anys i tres mesos, pendent de sentència del Tribunal Suprem que trigarà uns dos anys. Es condemnà Rodrigo Rato a quatre anys i sis mesos de presó per les targetes black a Bankia. La querella contra la mesa del Parlament exculpà el diputat de Sí que es Pot per no ser independentista. Els fiscals es queixen de les seves dificultats per fer front a la corrupció, com en el cas del president de Múrcia, del PP. Congrés del PP. Amb gran unanimitat ratificà la gestió del president Mariano Rajoy i confirmà Dolores de Cospedal com a secretària general.

Assemblea de Podemos. El partit arribà a l’assemblea amb un clar enfrontament d’Iglesias i Errejón, finalment el primer va obtenir un clar avantatge de vots.

Corredor mediterrani vergonyós. El dimarts 21 es va tornar a tractar al Congrés de l’endarreriment (30 anys!) d’aquesta obra ferroviària, indispensable per a l’economia d’aquesta regió europea.

MÓN Trump comença amb duresa i dificultats. El nou president dels EUA ha mantingut el to dur de la seva campanya, tant pels seus nomenament com per les primeres disposicions. Tanmateix, la justícia tombà la seva llei contra l’entrada de ciutadans de set països musulmans, i al cap d’un mes ja va haver de dimitir el seu assessor de Seguretat Michael Flynn per mentir i haver amagat al vicepresident les seves converses amb l’ambaixador rus. La impressió és de caos a la Casa Blanca.

Comerç Europa-Canadà. Mentre les relacions amb EUA es fan tibants, el Parlament europeu aprovà un tractat comercial polèmic amb Canadà, que hauran de ratificar els estats.

Gàmbia acaba amb 22 anys de dictadura. El dictador sortí del país i cedí el poder a Adama Barrow, el qual havia guanyat les eleccions i havia jurat el càrrec a l’exili.

El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

Emporion • www.emporion.org • 19

20 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 21

22 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Pel·licula del mes: MANCHESTER FRENTE AL MAR Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 23

Edita Associació Emporion

Socis Fundadors

Consell de redacció

Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent Plàcid Busquets

Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Anna M. Mercader Cels Sais Enric Torrent Plàcid Busquets

Jordi Bellapart - President Anna M. Mercader - Secretari Plàcid Busquets - Edició, disseny i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts