124 abril 17

PERIÒDIC DIGITAL, TERCERA ÈPOCA

Nº 124 ABRIL 2017

• Un món canviant • Fons Ferraté • La poca transparència de l'aigua I • Francesc Puigpelat • El Cucut ha fet trenta anys • Bones xifres d'assistència al Cinema Montgrí • 100 anys del TBO dels tebeos.

• Caterina Albert i el seu recull d'adagis • Els reptes de la Unió Europea i els efectes del Brexit: • El camí cap a l'escola • La col·lecció de pintura Serguéi Shchukin • Mulla't Javier!

• Exercicis de català 31 • El Menú d'en Martí

Editorial Un món canviant

Sovint tenim tendència a estar pendents del que tenim més proper, del que passa al nostre voltant, de la família, dels amics, del poble, de la nació, que és el que més valorem i estimem. Òbviament, però, a d’altres àrees més llunyanes, al món, també passen coses, de les quals abans ens arribava la informació lentament i l’efecte del que passava era també retardat i molt menor del que passa actualment.

Avui estem en un món globalitzat en què tot està connectat i del que passa a un lloc en tenim la informació a l’instant i, el més important, l’efecte del que passa també ens arriba i ens condiciona aviat. Per saber del tot el que passa al món, a Torroella de Montgrí es fan unes Jornades de Política Internacional que enguany han celebrat la seva onzena edició. En aquests onze anys han vingut a Torroella més de cinquanta experts de diferents àmbits que han situat i interpel·lat al nombrós públic sobre tot el que passa a Europa i al món i hi ha hagut interessants debats. A l’edició d’enguany, el Cònsol General del Regne Unit LLoyd Milen, el director de la Representació de la Comissió Europea Ferran Tarradellas, l’eurodiputat Josep-Maria Terricabras, el diputat i membre de l’Assemblea del Consell d’Europa Jordi Xuclà i el periodista Eliseo Oliveras han posat sobre la taula la situació del Brexit, el futur d’Europa i del món, acabant amb un interessant debat amb el nombrós públic assistent. Un èxit més de l’interès cultural, polític i social de la gent de Torroella.

Per tot això, cal que Torroella segueixi sent un referent en la reflexió de les relacions internacionals.

• Gotes d'humor • Notícies • Cinema i espectacles

2 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Fons Ferraté Joan Surroca i Sens

Al passeig de Fora Portal (Pça. Quintana i Combis número 7) poca gent sap que es guarda una col·lecció de llibres imponent, d'uns 10.000 exemplars, heretada per Amàlia Zimmermann del seu pare Joan Ferraté i, en part, del seu oncle Gabriel Ferrater. Els dos germans, poetes, professors i assagistes de reconegut prestigi, utilitzaven diferent grafia del cognom.

L'Amàlia Zimmermann ha realitzat esforços considerables per posar a l'abast dels torroellencs un patrimoni cultural de primer ordre. A més dels llibres, el fons el constitueixen fotografies, obres artístiques, dietaris, etc. la qual cosa fa que ens trobem davant d'un conjunt únic per estudiar l'obra d'aquests dos intel·lectuals que han prestigiat la literatura catalana del segle XX. Gabriel FerraterÉs evident que el més important és la conservació íntegra d'aquest patrimoni, però com a torroellencs hem d'estar agraïts a l'actual propietària que hagi elegit la nostra vila com a seu de la col·lecció i penso que ens toca fer mans i mànigues per seguir gaudint d'aquest privilegi. Més encara, ens hem de proposar cercar fórmules òptimes a fi de facilitar la consulta, l'estudi i la difusió de l'obra dels dos germans.

Torroella necessita un revulsiu, i millor revulsius, a fi de convertir-se novament en la prestigiosa vila amatent de la cultura que durant llargues dècades ningú ha posat en dubte. La manca de consideració que pateix la cultura és general, però aquesta realitat lamentable no pot ser cap pretext per condemnar Torroella a la mediocritat. Ens calen esperons per tornar a ser un referent.

El fons Ferraté-Ferrater esdevindrà un magnífic detonant per recollir energies i iniciar debats de futur. És clar que una biblioteca de les característiques que ara ens ocupa la voldríem veure consolidada a Torroella i no solament això: desitgem que sigui la base d'altres projectes literaris, musicals, artístics, filosòfics, etc. Necessitem la voluntat de tot el poble per seguir fent possible que la cultura esdevingui el principal element per ensenyar-nos a pensar i decidir lliurement i ens aporti riquesa gràcies a iniciatives intel·ligents.

Es va preveure per al dissabte primer d'abril una trobada oberta a tothom a la mateixa casa on ara es troba el fons, pensant que seria una bona ocasió per donar a conèixer l'abast d'aquesta iniciativa en bé d'un patrimoni cultural que, si es queda a Torroella, ben segur que oferirà moltes possibilitats a estudiosos d'arreu i ens facilitarà als torroellencs tenir a disposició llibres preuats.

S'ha redactat un manifest a favor de la permanència d'aquest fons a Torroella. Aquelles persones que no han tingut ocasió de firmar-lo ho podran fer a partir del primer d'abril si així es decideix a la trobada que he anunciat més amunt. El projecte necessita cobrir despeses urgents i és d'esperar que entre tots aportarem el suficient. No podem deixar escapar, com va passar amb el fons Panero, una biblioteca que tornarà a projectar Torroella com a vila cultu

Joan Ferraté Emporion 100 anys (1915-2015)

Gabriel Ferrater Emporion • www.emporion.org • 3

La poca transparència de l‘aigua I Albert Llausàs i Pascual "Els transvasaments ja fa temps que s'ha demostrat que han fracassat: tant a nivell ambiental com econòmic no té sentit fer dur aigua de 50 quilòmetres o més de distància".

La contundent frase la pronunciava el professor de la Universitat Autònoma de Barcelona David Saurí, expert en la gestió de l'aigua, en un acte públic el gener passat. "Explica-ho a Torroella", vaig pensar.

Pocs dies abans, els alcaldes de Torroella de Montgrí, l'Escala i la Bisbal d'Empordà havien anunciat que defensarien conjuntament la necessitat de fer arribar una canonada des del Pasteral, a la Cellera de Ter, per portar aigua del Ter fins a les tres poblacions. Els alcaldes han acordat que aquesta seria la nova "solució definitiva" per afrontar les dificultats que planteja l'aprovisionament d'aigua al Baix Ter. Argumenten que els aqüífers locals dels quals s'alimenten els tres municipis tenen problemes tant de quantitat com de qualitat de l'aigua.

AlcaldesDavant aquestes propostes, no puc estar ni amb l'un ni amb els altres. En aquest escrit intentaré exposar per què no em sembla que la forma de procedir dels alcaldes sigui la més indicada, i en el del mes vinent abordaré perquè tampoc em sembla bé descartar d'entrada la seva proposta.

D'uns anys ençà, a Catalunya, el discurs dominant en relació als recursos hídrics s'alinea millor amb la tesi del Dr. Saurí que amb les reclamacions dels alcaldes. Els principis de la sostenibilitat, adoptats formalment a nivell europeu, la Directiva Marc de l'Aigua, també d'origen europeu, i la coneguda com a Nova Cultura de l'Aigua, defensen la conveniència de maximitzar l'ús de recursos locals per davant de l'intercanvi d'aigües entre conques, que són font de problemes ecològics, confrontacions territorials permanents i tenen una viabilitat econòmica qüestionada.

Aquest discurs genera un ampli consens entre classe política, col·lectius ambientalistes i entitats científiques.

D'acord amb aquests principis, tots ells ben sensats, si en un indret es perceben problemes de garantia de subministrament, convé analitzar en primer lloc quin és l'origen d'aquests problemes i llavors adreçar-los. En alguns casos l'absència de pluges, recurrent a l'entorn mediterrani, pot explicar dèficits hídrics. El més habitual, però, és que aquests dèficits no tinguin un origen natural, sinó canvis en les activitats humanes que exploten els recursos. És simptomàtic que, malgrat l'obertura relativament recent de nous pous, i per tant l'ampliació de l'oferta d'aigua, els municipis esmentats segueixin tenint problemes per cobrir la demanda

4 • Emporion • www.emporion.org

malgrat no registrar-se situacions meteorològiques excepcionals. Igualment, si les aigües estan contaminades, fora bo determinar l'origen de la pol·lució i corregir-ho, en lloc de limitar-se a mirar cap a una altra banda i proposar dissolucions o importar aigua neta. Millorar l'estat dels aqüífers no només és bo per a la ciutadania, també ho és per al medi ambient.

Pou FontanillesEntenc que, per als alcaldes, és avantatjós saltar-se el pas d'analitzar l'origen de la problemàtica del Baix Ter. Imaginem que es descobrís que el problema no és la falta de pluges sinó la sobreexplotació dels aqüífers del Ter i el Daró. Això comportaria feina: reconèixer errors, fer política, parlar amb gent i entitats, proposar un pla de gestió restrictiu, discutir amb aquell i amb l'altre, enemistar-te, perdre vots, etc.

Proposar una canonada és una solució molt més atractiva: es mouen molts diners (de la butxaca comuna) i al final et pots fer la fotografia inaugurant una aixeta tot manifestant amb heroïcitat que has portat l'aigua al poble i mai més caldrà estalviar-la.

Addicionalment, resulta ben singular i fins cert punt contradictori que un municipi com Torroella, afectat directament per la manca d'aigua al riu Ter i un dels més actius a l'hora de defensar el retorn de cabals, ara proposi una canonada que augmentaria la pressió sobre el riu i agreujaria una mica més la problemàtica de la conca.

Tal com mostraré a l'escrit del mes vinent, no em sembla que la canonada sigui una opció impensable, però cal que es plantegi com a solució d'últim recurs només si es demostra que l'aigua del Baix Ter ja no té remei, fet que equival a dir que no tenim capacitat, creativitat, voluntat i inventiva per millorar-la.

Emporion 100 anys (1915-2015)

100 anys del TBO dels tebeos Josep Fuster

El 17 de març de l'any 1917, sortia al carrer el primer exemplar de la revista humorística infantil i juvenil TBO. Amb el temps, fou tanta la popularitat i va caure tan bé el nom, que les revistes del seu gènere, encara avui se les coneix amb el nom genèric de "tebeo" .

TBO, com totes les publicacions de llarga història, va passar per dies de dificultats i d'incertesa, però també en tingué d'altres d'èxit i glòria. En les línies que segueixen, em limitaré a fer tan sols una síntesi de la seva història, recordar alguns dels personatges més populars de les seves historietes, els seus creadors i el seu final. tboTBO va sortir de la mà d'Arturo Suárez, amb la intenció d'emular l'èxit de la revista "Patufet" de Folch i Torres creada l'any 1905, però sense la intenció moralitzadora d'aquella, TBO pretenia ser una revista més superficial, alegre, divertida i de fàcil lectura. La idea no va acabar de funcionar, fins que Joaquim en Buïgas comprà la capçalera; la incorporació de més historietes i col·laboradors amb noves idees donà com a resultat que a finals dels anys vint, i bona part dels trenta, la tirada arribés als 200.000 exemplars.

L'any 1937, en plena guerra civil, TBO desapareix durant un temps; l'estricta ideologia franquista va fer que durant els anys més durs de la postguerra, entre el 1941 i el 1952, els responsables de la revista haguessin de fer equilibris de tota classe per mantenir la publicació. Superada aquesta dura etapa, l'humor de les seves historietes, fi, divertit i per tota la família, va fer que fins l'any 1973 fossin els anys de més èxit de la publicació, amb tirades que superaven els 300.000 exemplars. El 1983, es deixa de publicar la revista, la recupera l'any 1986 Editorial Bruguera que tan sols publica set números per tancament de l'editorial. Posteriorment el Grup Z adquireix els drets per l'edició de TBO i és Ediciones B, S.A, qui s'encarregarà de la nova etapa fent una recopilació amb el nom "El TBO de sempre".

Durant totes les èpoques, TBO va comptar amb grans guionistes i professionals del dibuix, hi podem destacar entre altres: Opisso, Urda, Serra Massana, Tínez, Tur, Coll, Benejam, Mestres, Muntanyola, Castanys, Sabatés, Sirvent, Blanco, etc. etc., tots de primer nivell i cadascun d'ells amb un marcat estil propi, totalment inconfusible.

Qui no recorda o no ha llegit algun episodi de la família Ulises? Qui no ha somrigut amb l'absurd enginy d'algun dels grans invents del professor Franz de Copenhaguen, o amb Josechu el Vasco, el caçador Eustaquio Morcillón i el seu fidel Babali, i tants altres..., inspirats tots ells, en un humor blanc, sense malícia ni maldat, amb el sol objectiu d'arrencar un somriure.

anècdotes, vivències, circumstàncies, triomfs, problemes i aspiracions dels personatges d'una excèntrica família que intentava guardar les aparences, alguna vegada representar el que no eren, procurar un bon casament per la filla, o resoldre a la seva particular manera els problemes i peripècies que provocava una incipient societat de consum, per estar al dia i adquirir les enlluernadores novetats que contínuament anaven apareixent al mercat, i que no eren altres que: les primeres neveres elèctriques, el televisor, el cotxe o les aspiracions a una segona residència a la muntanya o la platja.

En la mesura que en els anys setanta s'anava implantant la televisió i la mainada creixia amb una cultura més visual, oberta i desinhibida, on predominava l'humor més àcid, atrevit i violent, hi va haver causa suficient per propiciar un accelerat declivi del TBO, i que les seves innocents historietes quedessin desfasades i fora de lloc. En un món on la novetat feia protagonistes les publicacions més mordaces, carregades de sexe, maldat i violència, el TBO quedà irremissiblement condemnat a mort.

No sé si algun dia el TBO tornarà renéixer, ho veig difícil per no dir impossible, perquè entre altres coses, el gènere de les historietes al nostre país sempre ha estat considerat -crec que erròniament- un gènere de segon o tercer nivell; tampoc hi ajuden en res les noves tecnologies, que fan que els infants i el jovent puguin gaudir de les hores de lleure amb l'infinit ventall que proporcionen, molt més interesant, interactiu i propi del temps. Crec que mirant el futur, ara mateix ni tan sols es pot plantejar que pugui tornar a reeixir aquella publicació, pròpia d'una altra època i d'un altre estil de vida.

El que sí que hauríem d'intentar és que no caigui en l'oblit; forma part de la nostra història i, com a tal, seria bo que les generacions venidores coneguessin d'on venim, que no sempre hi ha hagut ordinadors, tauletes, internet, telèfons intel·ligents, etc. Que temps enrere hi va haver unes generacions que inexplicablement s'entretenien amb l'innocent i fi humor de les historietes d'unes revistes per tota la família.

Les divertides historietes de "La família Ulises" venien a ser com un retrat que setmana rere setmana seguia l'evolució de la classe mitjana des de la postguerra fins a la democràcia; explicaven de manera divertida les Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 5

Francesc Puigpelat Adrià Arboix

i el seu assaig històric sobre el nacionalisme espanyol L’escriptor i periodista Francesc Puigpelat (Balaguer, 1959) ha publicat una vintena de llibres amb guardons importants com el premi Ciutat d’Alzira, premi Carlemany, premi Josep Pla i premi Folch i Torres de literatura juvenil. L’autor acaba de guanyar el premi d’Assaig Irla 2016 per un rigorós estudi històric sobre el nacionalisme espanyol.

L’autor diu que el nacionalisme espanyol és omnipresent, però alhora un gran desconegut. L’obra vol ser un homenatge, i també una ampliació, a l’obra de Joan Fuster que ja va tractar aquest tema limitat, però a l’etapa de la dictadura franquista.

Segons Puigpelat, quan Franco arriba al poder, el nacionalisme espanyol, inventat amb la Constitució de Cadis del 1812, ja porta rere seu un llarguíssim camí, dividit en dues branques que són les de les dues Espanyes: un nacionalisme espanyol liberal i d’esquerre (el de Modesto Lafuente), perfectament diferenciat del nacionalisme conservador i catòlic (de Marcelino Menéndez y Pelayo), antecedents directes dels actuals nacionalismes de PSOE-Podemos i del PP, respectivament. Malgrat algunes diferències, l’autor remarca que totes dues historiografies coincideixen en un fet fonamental: el caràcter unitari, uniforme, homogeni, monolític i no plural de la nació espanyola (amb una identificació total entre estat i nació), i amb el castellà no com a llengua de Castella sinó d’Espanya (com a “lengua del rey” y “lengua del imperio”).

A principis del segle XX Francesc Cambó ja va tenir agres discussions a les Corts per negar la denominació del castellà com a llengua espanyola: “Si fos així, resultaria que el català no és una llengua espanyola”, exclamava. Amb una concepció política centralista, la “unitat” és sempre un valor positiu, gairebé suprem, i està per damunt de la “pluralitat”. És aquí on Josep Pla sentenciava pel que fa a Catalunya que no hi ha res que s’assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres.

Puigpelat assenyala també que el federalisme ha estat impossible a Espa-

6 • Emporion • www.emporion.org

nya “per la senzilla raó que els mites històrics fundacionals del nacionalisme espanyol estableixen de forma inequívoca que la nació espanyola és unitària i no composta”. No hi ha alternativa. El caos del federalisme buit i purament verbal –en paraules de Josep Pla- de la Primera República de Pi i Margall (1873-5) va consolidar encara més el nacionalisme espanyol unitarista. El gruix del pensament nacionalista espanyol sempre ha considerat que el federalisme és una cosa ridícula i absurda, que no s’avé en absolut amb el caràcter del país, fins i tot en els sectors més progressistes al nacionalisme espanyol centralitzador i monolític. Entre el desastre de Cuba el 1898 i la República, el nacionalisme espanyol completa la seva

Estudia el passat si vols pronosticar el futur.

Confuci ( 551 aC - 479 aC ) doctrina amb figures com José Antonio Primo de Rivera, fill del dictador i fundador de la Falange Española, en el vessant conservador o nacional catòlic, i José Ortega y Gasset, i fins i tot Manuel Azaña, en el liberal.

L’origen del nacionalisme espanyol és d’arrel romàntica, arrenca amb la Constitució de Cadis del 1812, redactada sota el profund impacte emocional i xenòfob ocasionat per la guerra de la Independència contra les tropes de Napoleó, que va establir un model de nacionalisme espanyol rígidament unitarista i uniformista, establint que Espanya era una nació, i que era unitària i uniforme.

L’autor remarca que la tradició jacobina també va dominar des del principi el moviment socialista i després el comunista i també l’anarquista. El PSOE va considerar des del primer moment que la classe obrera espanyola era una, unitària i uniforme. Quan va fer oposició a la dictadura de 7 anys de Primo de Rivera, va utilitzar el federalisme superficial i retòric per fer oposició. El federalisme no va passar mai de ser un eslògan , una paraula bonica, mentre ignoraven els federalismes de debò, els dels EsEmporion 100 anys (1915-2015)

tats Units i Suïssa. Però quan es va posar en marxa la Segona República i va tenir possibilitats reals de governar va fer marxa enrere i va renunciar, fins i tot, al dret a l’autodeterminació i a l’opció federal. Cal recordar que l’Estatut de Núria va ser retallat, escapçat, anorreat i reduït a miques pel parlament espanyol l’any 1932 amb intent de cop d’estat del general Sanjurjo pel mig, malgrat que el catalanisme del primer terç del segle no era separatista. Al contrari, era una forma de regeneracionisme espanyol; és a dir, el seu projecte no era la independència de Catalunya, sinó la regeneració d’Espanya des de Catalunya, en clau federal, el mateix objectiu segons l’autor que volia Maragall, o Pujol, o prèviament Companys i Cambó. Però tots els intents efectuats han fracassat.

Puigpelat explica que l’anticatalanisme castellà esdevindria un altre dels trets d’identitat del nacionalisme espanyol. L’autor comenta que el nacionalisme espanyol no ha inventat res del 1936 ençà. Ni tan sols els insults.

Hi ha molt poca diferència entre llegir un editorial de l’ABC en relació amb Catalunya de l’any 1914 o un de l’any 2014: tota una lliçó de com la història es repeteix. Una actitud molt comuna en la política espanyola és la consideració de Catalunya com a enemic exterior, com a terreny abonat a la xenofòbia.

L’autor reflexiona que la Falange no va tenir a penes ressò popular i va fracassar a les eleccions del febrer del 1936. La República va durar només cinc anys (1931-1936), però José Antonio va triomfar després de mort quan el general Franco va incorporar les seves doctrines com a part del règim que dirigiria durant 39 anys.

L’autor, al final de l’assaig, fa una analogia amb el present i afirma que Podemos, com a partit d’esquerra progressista espanyol, beu dels mateixos mites històrics i la mateixa mentalitat que el PSOE. El suport al dret a decidir de Catalunya és en aquest partit una proclama buida i purament retòrica i la seva credibilitat, nul·la.

Puigpelat afirma que el nacionalisme espanyol no és cap tigre de paper ni és cap broma ni està vinculat amb un règim o un govern concrets, sinó que es tracta d’una mentalitat que amara tota la societat espanyola, que és transversal i està profundament arrelada. Ha estat el nacionalisme espanyol el que, literalment, ha fet tot el possible per expulsar Catalunya d’Espanya.

L’autor acaba una sàvia reflexió de Spinoza (1632-1677): “Si no vols repetir el passat, estudia’l.”

Referències bibliogràfiques PUIGPELAT, Francesc. Breu Història del Nacionalisme espanyol. De la Constitució de 1812 a la prohibició del 9-N, Angle Editorial, Barcelona, 2016.

Emporion 100 anys (1915-2015)

PUIGPELAT, Francesc: “Si l’independentisme fracassa, Catalunya es valencianitzarà”, a El Món: http://elmon.cat/noticia/174593/francescpuigpelat-si-lindependentisme-fracassa-catalunya-es-valencianitzara MARÍN, Enric. Les paradoxes dels nacionalismes espanyol i català. Pròleg. Breu Història del Nacionalisme espanyol. De la Constitució de 1812 a la prohibició del 9-N, Angle Editorial, Barcelona, 2016.

Emporion • www.emporion.org • 7

El Cucut ha fet trenta anys Jaume Bassa Pasqual

En Joan Calabús i la Maria Casas varen tenir dues filles, la Ma. Teresa i la Cati. Després del pas habitual per l’escola i l’institut, una i altra varen completar la seva formació d’acord amb les preferències i oportunitats respectives, i finalment es varen posar a treballar.

tura, després Pla i altres autors, no n’ets conscient però va quedant un pòsit, i així anys i anys, al final sembla que les coses vénen per casualitat, però no és així, es porta a dins.

La Ma. Teresa com a administrativa i després secretària de direcció d’una empresa que progressava i comptava amb ella per als seus plans d’expansió; la seva germana feia de perruquera. Però diverses circumstàncies es van aliar i totes dues es varen llançar a una arriscada aventura cultural i empresarial, el fruit de la qual ha estat El Cucut, la llibreria del carrer del Roser que acaba de complir trenta anys. En parlo amb la Ma. Teresa.

Pel que fa al sistema de venda, des del principi vam fer una opció: rebre les novetats i tornar els llibres no venuts al cap d’un temps. Rebíem carretades de llibres, calia fer-ne fitxa, col·locar-los en un lloc limitat, apostar amb encert. La nostra missió era -i ara ho segueix sent- estar a disposició del client, atendre els seus gustos, no fer-li perdre temps esperant un llibre. Fa anys no existia internet ni els nous sistemes de comandes. Anàvem tot el dia amb el telèfon a l’orella buscant informació i reclamant bon servei als editors.

Us va impulsar a l’aventura una vocació innata pels llibres?

Després, El Cucut es fa conèixer fora de Torroella

No, el que ens hi va portar va ser un cúmul de fets coincidents, perquè jo en acabar COU més aviat m’havia plantejat ser advocada o periodista.

Potser hi havia vocació, però en tot cas no en tenia pas consciència. Hi penses després, al cap d’un temps, quan uns records remots et fan adonar que potser hi havia una tendència encoberta. Em veig de petita, entrant a la Biblioteca de la Caixa, contemplant amb respecte aquelles taules solemnes, les lleixes plenes de llibres, la bibliotecària –la Ramoneta Garriga- tota menuda, vigilant i aconsellant, tot plegat envoltat d’un silenci litúrgic. I em veig a casa, devorant llibres, llegint a la nit, al llit, fins a altes hores. És discorrent sobre tot això que arribes a la conclusió que tu no et tries pas la vida sinó que, davant les oportunitats, vas prenent decisions d’acord amb com ets, sense saber tu mateixa com ets. Un xip et diu “aquest és el teu camí” però en aquell moment no n’ets conscient.

Ara deu fer uns vint anys, un representant de llibres em va convidar a anar, juntament amb altres cinc llibreters de la província de Girona, a dinar amb Baltasar Porcel. Quan vaig ser presentada com a “llibretera”, em va sorprendre molt. Feia temps que, quan em demanaven la professió, jo deia “empresària”. Al principi del dinar em vaig sentir intrusa, però a mesura que avançava l’àpat i les converses, vaig veure que encaixava amb ells. Llibreters que admirava i un escriptor català de primera línia em varen donar el títol de llibretera.

Quines van ser, doncs, les circumstàncies que us van portar a l’aventura?

L’any 1987 hi havia al carrer del Roser, una mica més amunt d’on som ara, una botiga que es deia “Llanes i paper Montgrí” que es traspassava. Era una mena de quiosc que venia diaris, revistes i papereria escolar, amb una secció de llanes a l’altell. Nosaltres teníem 29 i 27 anys, totes dues amb nadons, el meu de dos anys, el de la Cati d’un any. Vam pensar que podríem tirar endavant aquella botiga si érem capaces de redreçar-la.

No era fàcil, tan lluny, al carrer del Roser, en competència amb una altra llibreria cèntrica i arrelada a la vila, però ens hi vam llançar. Vam capitalitzar l’atur de la meva germana, vam racionalitzar l’oferta substituint la secció de llanes per joguines de fusta, que anàvem a cercar directament a Torelló, anàvem a la Fira de València, dormint a l’aparcament, no teníem un duro. I vam anar ampliant l’oferta de llibres.

Llegint i aconsellant lectures, com ho feu ara, suposo Recomanàvem llibres i sabíem el que ens fèiem, la gent ens començà a conèixer i a valorar, el creixement de la llibreria es va fer exponencial. Amb la meva germana i amb l’ajuda del meu cunyat, anàvem creant una “catedral dels llibres”, però tot això exigia un considerable esforç.

Vam treballar tres anys seguits, 62 hores a la setmana, sense festes ni diumenges ni vacances, pensa que veníem diaris i revistes, havíem de tenir sempre obert. No ens venia pas de nou, ho havíem viscut sempre a casa amb la dedicació del pare a les vaques. Vacances? Al contrari, molta feina, comandes, encàrrecs.

Per fer bé aquest servei cal llegir molt, és clar, jo ho he fet tota la vida, unes tres hores diàries, per mi és natural. Primer les novel·letes de cria8 • Emporion • www.emporion.org

Potser va ser a partir d’aquest moment que ens atrevim a confiar en el nostre criteri, a aconsellar les obres que trobem bones, però també a donar la nostra opinió si un llibre no ens agrada gaire. És en aquesta època que es va fer famosa una pregunta del meu cunyat a la parada de Sant Jordi: Cunyada, quin llibre ens vindran a comprar, aquest any? I quin vendrem, nosaltres?

I comenceu a fer presentacions Després del dinar que em va “batejar”, en varen venir d’altres. Vam conèixer -a vegades hi podíem anar totes dues, amb la Cati- altres escriptors. Propers, atents, disposats a venir fins a Torroella per parlar de les seves obres i trobar-se amb els seus lectors. Llavors vam ser conscients que la llibreria té la missió de ser el punt de trobada entre els autors i els lectors. Era el moment de començar l’etapa més llibretera, la d’organitzar actes culturals.

La primera presentació va ser, com no podia ser d’altra manera, la de “Carta a la reina d’Anglaterra” de Vicenç Pagès. El Cucut tenia 10 anys, era el 1997. Després en van venir moltes d’altres autors: Jesús Moncada, Jaume Cabré, Josep Ma. Espinàs, Montserrat Abelló, Javier Cercas, Jorge Bucay... Per a cadascuna escollim el marc que considerem més adient, pel to, per l’època, per l’audiència esperada, per l’equip de so requerit: El Cucut, La Sala, Fundació Mascort, Auditori de can Quintana... en el cas de Jorge Bucay l’editorial ens imposà algunes condicions, entre elles, que l’aforament del local fos de 500 persones, vam fer temptejos de possibles assistents, vam captar que l’afluència seria gran, no podia ser al Cinema, i es va acabar omplint el Poliesportiu, fins i tot van venir autocars de fora.

Fa uns deu anys vàreu fer canvis importants Sí, ja feia 12 anys que havíem canviat de local, havíem anat a un de més gran, molt a prop del primer. La secció de llibres havia crescut molt. La papereria estava molt ben gestionada per la Cati, però el quiosc duia una feinada que no l’atrapàvem. Continuàvem obrint 62 hores setmanals, Emporion 100 anys (1915-2015)

havíem de tenir molt de personal.

Va arribar un moment, l’any 2006, que la Cati volia fer un canvi important a la seva vida, atrevit, tot s’ha de dir, i va vendre la seva part del negoci a la meva filla Magda. La Magda, amb la carrera de psicòloga acabada, treballava de llibretera a Barcelona. La seva incorporació a la llibreria va millorar la catalogació dels llibres, la seva distribució i, sobretot, l’agilitat fent comandes.

Al cap d’un parell d’anys es va incorporar a l’equip el meu fill Joan. Ell és dibuixant però el món laboral dels artistes és un drama. Espero que més endavant pugui combinar la feina a la llibreria amb dibuixar professionalment, però ara mateix el tenim ben segrestat. A part de la feina davant el públic, es dedica molt a la projecció de la llibreria a la xarxa.

Traspassar la secció de quiosc va ser una bona decisió. Creiem, en canvi, que la llibreria no seria negoci sense la papereria. El model que és ara la Llibreria El Cucut és el que necessita la nostra població. En tot cas, estarem pendents de les demandes dels clients i intentarem evolucionar amb ells.

A on us porta el vostre procés evolutiu?

El nostre ideari, la nostra forma d’entendre la llibreria, ens exigeix estar informats, servir ràpid els encàrrecs, tenir bon assortiment, ser culturalment actius. Som a Torroella, una població culturalment preparada, tenim en rotació uns 12.000 llibres, en aquest moment som una de les primeres llibreries de la província de Girona i només les més grans, situades a la capital, tenen més fons que nosaltres.

Ens hem esforçat per estar ben informatitzats. Treballem amb un programa específic per llibreries, estem agremiats al Gremi de Llibreters i som un dels membres d’un grup de llibreteries independents, “Bestiari”, que ens ajuda a ser més professionals. Sempre hem estat a favor del gremialisme, del suport mutu entre companys.

Com us afecten les noves tecnologies?: Amazon, llibre electrònic, etc...

No puc evitar demanar, en aquesta oportunitat que m’ofereix Emporion, que els consumidors intentin reflexionar sobre les compres a Amazon.

No parlo de llibres. Parlo de tot el comerç. Quan Amazon tingui els consumidors enganxats, començarà a carregar-se els proveïdors. D’aquí a un temps, ningú podrà triar en res entre l’oferta que hi ha ara. Ells decidiran què podem comprar i només hi haurà disponible el gènere dels fabricants que s’hagin encadenat a les seves condicions. En el món dels llibres, Amazon ha creat un suport propi, on ningú s’hi pot descarregar cap llibre que no sigui comprat a la seva web.

Els llibreters venem continguts, creacions dels autors, i els lectors ho poden llegir en paper o digitalment. Qui vulgui comprar un suport digital per llegir hauria d’assegurar-se que té llibertat per descarregar-se llibres des de qualsevol web de qualsevol llibreria. Entrant a la web de la llibreria El Cucut, els nostres clients poden comprar un llibre digital.

Així, els llibreters podem continuar fent la nostra feina: ajudar a no perdre temps, recomanar segons el moment vital del lector, aconsellar un llibre per regalar…

venda, els editors havien d’acceptar els retorns, calia cercar alguna solució. El gremi d’editors, el gremi de llibreters i la Cambra del Llibre de Catalunya es van moure i van fer saber que, si algú organitzava una activitat destacable, hi portarien els autors amb autocar i també TV3.

La nostra idea va ser de lligar autors i lectors per mitjà de la gastronomia.

Va ser la proposta més simpàtica i des de llavors ja s’ha mantingut com una tradició. Cada Dijous Sant fem la festa a la llibreria i al carrer, hi ha música i recitals, i si l’any 2010 van venir 17 autors, l’any passat en van ser 83, hi van col·laborar tota classe de botigues, fleques, carnisseries, tothom menjant brunyols i bevent bon vi, i tot gravat i retransmès per TV3. Tothom es troba amb tothom i tots se senten iguals amb els altres.

Ara, tot s’ha de dir, organitzar nosaltres tres sols aquesta festa cultural és una mica dur i comporta no solament esforç personal sinó també econòmic, crec que bé mereixeria ajuda municipal.

El Berenar s’ha convertit en una diada prèvia al Sant Jordi i, amb la seva organització, hem aconseguit que El Cucut sigui conegut a tot Catalunya.

També teniu un bon reconeixement del Ministeri de Cultura espanyol Sí, ens van atorgar el Segell de Qualitat de Llibreries. Només el tenim dues llibreries a Catalunya. Ara, el nostre lema és no deixar-nos portar per la vanitat de pensar que ho estem fent bé. Sempre s’han de fer passos endavant. Hem de mantenir aquest repte amb dignitat.

Encara una pregunta: com se us va acudir dir-ne El Cucut?

Evidentment, canviar el nom de “Llanes i paper Montgrí” era urgent.

Quan tot va començar, la meva família (marit, dos fills i jo) vivíem a l’Escala i dúiem cada matí els nens a l’escola a Torroella. Buscàvem, gairebé com a entreteniment, noms per a la llibreria cada dia durant els 15 minuts de trajecte. Teníem clar que volíem que fos un nom curt, que gairebé tingués la mateixa fonètica en català que en castellà, que no hi hagués cap lletra de les que la gent a vegades li costa de pronunciar: r, l, ll, etc.

Un dia, travessant Bellcaire, ens va semblar sentir el cant de la puput. El meu marit va reduir la marxa i va baixar els vidres del cotxe. Efectivament, podíem escoltar el simpàtic cant de l’animal. La resta ja t’ho pots imaginar puput, pu-put: cucut.

Cucut és més bonic fonèticament que puput i no dóna peu a bromes.

També era un homenatge a la revista Cu-Cut!, però separar les síl·labes segurament hauria comportat problemes de registre de nom, per això la llibreria es diu El Cucut.

La conversa, mantinguda dins de la llibreria, s’ha anat allargant i no acabaríem, perquè la Ma. Teresa porta molt endins la vocació de llibretera i l’esperit empresarial. Em cal destacar aquest últim aspecte abans de cloure aquestes ratlles perquè, en sortir al carrer, em parla dels projectes que, ara amb el suport dels seus fills, estan tirant endavant.

Em mostra el local del costat, amb el qual em diu que ampliaran considerablement l’actual, hi volen un magatzem ordenat, una sala de presentacions, un espai per poder-hi fer activitats, explicar contes, club de lectura, tallers... Si diu que ho faran, no en dubteu, ho faran.

Les noves tecnologies no haurien de ser problema, sempre que el comprador sàpiga què està comprant i a qui ho compra.

També pensem que els bons lectors llegeixen amb tots els sistemes existents i que les llibreries han de continuar sent el lloc on convergeixin els autors i els lectors. Hem entrat en el món digital i ho hem fet tots, nosaltres també.

En algunes iniciatives El Cucut ha estat capdavanter. Parla’m dels Berenars Literaris La llibreria és un negoci i s’han de fer números, però la llibreria té un objectiu cultural, és el “punt de trobada de l’autor amb el lector”. Aquest any farem el “7è Berenar Literari”, la millor demostració d’aquest acostament.

La primera idea dels berenars va sorgir a la cuina de casa, pensant una proposta atractiva. L’any 2010, el dia de Sant Jordi coincidia amb el dissabte de Setmana Santa. Els editors de Catalunya temien una catàstrofe, a Barcelona podia no haver-hi ningú, la diàspora podia ensorrar la Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 9

Bones xifres d'assistència al Jordi Bellapart

L’any 2016 s’ha tancat amb unes bones xifres d’assistència a les sessions de cinema del Cinema Montgrí. L’assistència total ha augmentat en 530 espectadors respecte l’any 2015 (+2,1 %). Ha suposat un increment d’assistència que ens manté en la dels anys 2008-2009. A partir de l’any 2010 hi va haver una lleugera disminució d’espectadors que va arribar a un punt crític l’any 2013, fins al punt que si aquesta disminució hagués continuat, podia arribar a fer inviable aquesta activitat tal com funciona en aquest moment. L’activitat de cinema la gestiona l’associació local Cine Club Torroellenc, entitat cultural sense ànim de lucre que pot autofinançar-se per tirar endavant l’activitat de cinema.

A finals del 2013 la junta del cine club va fer una crida als seus socis, a la gent que sol assistir a aquestes sessions i als ciutadans del municipi, animantlos perquè no deixessin d’anar al cinema. La continuïtat d’aquesta activitat a Torroella depenia de tots ells. A aquesta campanya hi van respondre també molts aficionats al cinema dels pobles veïns. La resposta va ser positiva i després de tres anys l’increment d’assistència es va aconseguir. Veieu el gràfic d’assitència en el qual es reflecteix com s’ha passat dels 19.677 espectadors del 2013 als 25.943 espectadors del 2016, un increment del 23,37 %. S’ha retornat als nivells d’assistència dels primers anys dos mil.

LES PEL·LÍCULES MÉS VISTES Durant l’any 2016 s’han projectat 127 pel·lícules, 100 en sessions comercials i 27 en sessions de cine club. La majoria de les pel·lícules llogades per a les sessions comercials s’han pagat a percentatge de taquilla (50% de la recaptació), condició que imposen la majoria de les distribuïdores per poder estrenar-les amb la màxima celeritat possible.

Les 10 pel·lícules més vistes en sessions comercials han estat.

En sessió de Cine-Club amb entrada gratuïta per als socis les 5 primeres pel·lícules més vistes foren:

1.

Mascotas

2.

Palmeras en la nieve 781 “

3.

Un monstre ve a veure’m 633

“

4.

El puente de los espías 628

“

5.

El renacido

609 “

6.

Zootrópolis

531 “

7.

Star Wars

525 “

8.

Cigonyes

521 “

9.

Vaiana

472 “

812 espectadors

1.

Nadie quiere la noche

123

espectadors

2.

El olivo

121

“

3.

Barcelona nit d’hivern

116

“

4.

45 Años

105

“

5.

La giovinezza

94

“

L’assistència a les sessions depèn molt del títol i del nom i la difusió que se’n ha fet, no només per la mateixa distribuïdora sinó també pel boca-orella del públic que l’ha visionat. Trobem en el número 1 una pel·lícula infantil Mascotas de la factoria Universal. En aquest cas no es ni Pixar ni Walt Disney (avui Pixar ja pertany a la Walt Disney) i a casa nostra supera a Vaiana, el títol Disney de les festes de Nadal..

Entre les pel·lícules adultes de reconeguda qualitat, tot i que al davant hi tenen una producció espanyola de gran èxit comercial i que no es pot desmerèixer, Palmeras en la nieve, hi trobem la gran pel·lícula d’Steven Spielberg, El puente de los espías i a continuació la guanyadora de l’Oscar al millor

10 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

director i al millor actor, El renacido.

El títol que encapçala la classificació de les sessions de Cine Club és Nadie quiere la noche, una apreciable coproducció catalana d’inqüestionable bellesa realitzada per Isabel Coixet i interpretada per Juliette Binoche, guanyadora de quatre premis Goya. L’assistència mitjana a aquestes sessions és de 80 espectadors, de la qual cosa podem deduir que l’escassa diferència d’assistència no ens permet atribuir-la només al títol de l’obra sinó també a altres factors, època de l’any, climatologia o altres actes a la mateixa data.

Pel que fa a l’assistència a les sessions infantils, trobem una pel·lícula infantil en el primer lloc de la classificació, Mascotas, i dintre de les 10 primeres hi ha tres títols més, Zooptrópolis, Cigonyes i Vaiana. D’aquí podem deduir la importància del cinema infantil sobretot perquè els més petits aprenguin a anar al cinema. Fa goig veure la sala del cinema Montgrí un diumenge a la tarda plena amb més de 200 infants i els seus acompanyants i emociona el més estoic sentir com esclaten espontàniament en un calorós aplaudiment al final de la projecció.

Es pot considerar que els resultats, tant d’assistència com de qualitat, de l’activitat de cinema al Cinema Montgrí, portada a cap per l’entitat Cine Club Torroellenc durant l’any 2016 es manté en uns nivells encomiables. Depèn de tots nosaltres que així continuï per poder garantir la vida activa d’aquest vell cinema, cada vegada més valorat pel públic local, dels pobles veïns i aquell que ve de més lluny, perquè sap que al Cinema Montgrí, lloc on es fa cinema des del 1928 hi pot trobar sempre un programa de qualitat assegurada.

GRÀFIC D’ASSISTÈNCIA DEL 2005 AL 2016

ENTRADES

ABONAMENTS

TOTAL

CINEMA M. Cinema CIAL.

12.623

3.808

16.431

Sessions CINE CLUB

1.416

(socis) 809

2.225

Sessions INFANTILS

4.037

3.250

7.287

Emporion 100 anys (1915-2015)

TOTAL ESPECTADORS

25.943

Emporion • www.emporion.org • 11

Caterina Albert i el seu recull d'adagis Adrià Arboix

Justícia amb malícia va contra justícia Caterina Albert (adagi 172) Un dels darrers escrits de Víctor Català, pseudònim artístic de Caterina Albert i Paradís (L’Escala, 1859-1966), va ser un recull d’adagis, una mena d’aforismes ideats per ella mateixa per així retenir-los, i fer-ne ús corrent, i que servissin per aprendre vocabulari, aplegats al volum Quincalla. D’aquesta manera volia recollir i conservar mots genuïns del català en clar perill d’extinció.

I això ho va fer utilitzant la riquesa de vocabulari pròpia de la seva prosa que és una característica de la seva obra. L’extens i variat lèxic de Víctor Català es vesteix a partir del coneixement i l’estudi profund de la llengua catalana sense oblidar les riques arrels de la veu popular utilitzada per la pagesia de l’Empordà.

Segons Lluís Albert (Museu-Arxiu Victor Català, L’Escala), la conservació de la nostra llengua era per a Caterina Albert una autèntica obsessió.

Deia l’escriptora textualment: “A Catalunya cada dia es moren paraules” i es lamentava que essent el català una llengua riquíssima només se’n conegués una ínfima part del seu vocabulari. “Moltes paraules estan en vies de perdre’s. El català s’empobreix i es deteriora”, es lamentava.

12 • Emporion • www.emporion.org

L’objectiu de recollir i escriure aquests adagis i aforismes, i redactar-los a vegades com a rodolins era, segons l’escriptora, que gran part d’aquest lèxic, après de manera amena, pogués ser incorporat de nou al llenguatge col·loquial. Perquè raonava que el que manté viva una llengua és que sigui usada amb naturalitat per la gran massa del poble. Perquè cal servar tant com sigui possible el nostre patrimoni lingüístic.

Amb el recull d’un miler d’adagis, Caterina Albert hi volia fer la seva particular i significativa aportació. En la seva primera publicació l’any 2005, aquests adagis i rodolins es presenten per primer cop convenientment explicats a partir d’una acurada i didàctica edició per part de Joaquim Armengol.

Cal recordar que Caterina Albert es va donar a conèixer amb el monòleg teatral La infanticida, considerada pels experts com un antecedent de la seva obra mestra Solitud. El monòleg va ser distingit als Jocs Florals d’Olot el 1898, però l’escàndol que es produí arran de saber-se que n’era l’autor una dona, la determinà a partir d’aleshores a amagar la seva identitat sota un pseudònim masculí (Victor Català) i a censurar l’obra guanyadora, que no va ser representada fins l’any 1967, al Palau de la Música Catalana, com a homenatge pòstum a l’escriptora.

El poeta Gabriel Ferrater comparava Solitud (1905), la novel·la més emblemàtica de Caterina Albert i un dels títols fonamentals de la literatura catalana, amb Cims Borrascosos i deia que Solitud -que ha estat traduïda a set llengües-, no és millor ni pitjor que Cims Borrascosos o LaMuntanya Màgica. Per a ell són tres obres mestres de la literatura universal.

Emporion 100 anys (1915-2015)

L’escriptora, en una de les seves darreres entrevistes, deia que no era conscient d’escriure una gran obra. Però això coincideix de ple amb l’opinió de Borges que deia que el primer que cal fer per escriure una obra mestra és no adonar-se d’estar-la fent.

Caterina Albert va mantenir una estreta relació literària amb Joan Maragall, Narcís Oller i Àngel Guimerà. Els experts en literatura, relacionen la seva obra, profundament arrelada a la terra i lluny d’idealitzacions bucòliques, amb autors clàssics de la literatura universal com ho són Maupassant i Ibsen. El 1951 Caterina Albert va veure publicada les seves Obres Completes a Editorial Selecta.

Recordem que als anys vuitanta, Solitud era lectura obligatòria dels alumnes de batxillerat i cíclicament ho torna a ser. La relació de Caterina Albert amb Torroella de Montgrí és evident tant per proximitat geogràfica com pel contingut literari de la seva obra. L’escriptor Toni Sala diu textualment que: “Victor Català va exagerar, buidar, inflar i bescanviar les formes i els noms del massís del Montgrí. Però ni els noms ni les formes són en absolut estranyes a aquell paisatge. És una clara literaturització del massís del Montgrí”.

Recordem alguns exemples textuals dels seus adagis, publicats a Quincalla.

Referències bibliogràfiques Toni Sala. Notes sobre Solitud. A: Notes sobre literatura. Biblioteca Universal Empúries. Barcelona 2012, pàgines 105-139.

Víctor Català. Quincalla. Mil adagis per aprendre vocabulari. Edicions 62, Barcelona 2016.

Lluís Albert. Pròleg. Quincalla. Mil adagis per aprendre vocabulari. Edicions 62, Barcelona 2016, pàgines 5-9.

Glosses a Quincalla (exemples) 1. El gat miola, el poll piula i el parent que em deu diners, quan els hi demano, xiula.

8. Amb pebre i sal adobada, pot passar la carn passada.

12. El qui s’avesa a mentir, de mentir no es pot desdir.

56. De tots els sants tot m’escau, fora del mal de Sant Pau. mal de Sant Pau: epilèpsia 90. Si t’arrimes a un llebrós, en lloc d’un en sereu dos. llebrós: leprós. Els vicis s’encomanen 92. Qui molt projecta i res no fa, si res no era, res no serà.

118. Sigui pansa, sigui figa, que sigui de la Garriga.

La garantia del bon producte és el crèdit que s’ha guanyat 135. Qui despèn més del que pot, el duen de franc al clot.

Es a dir, no li resta ni per pagar el seu enterrament.

153. Si has de travessar un toll, i no el saltes, en surts moll. toll, clot ple d’aigua.

154. Amb dolenta eina, dolenta feina.

165. Qui té vici, té desfici.

El vici comporta neguit, excitació.

172. Justícia amb malícia va contra justícia.

188. Qui massa vol engolir, s’engargussa, Serafí. s’engargussa, d’engargussar-se, ennuegar-se.

207. La galleda d’en Bragul: grossa nansa i sense cul. molta aparença i capacitat nul·la 260. Si balles sol, Miramunt, a ningú fas perdre el punt.

Qui obra sol no destorba.

265. Qui raons no vol donar, raons no pot demanar.

279. D’allà on manca el propi esforç, manca l’ interès més gros.

303. Sigui a cavall, sigui a peu, sapigueu sempre on aneu.

342. No deixis passar, Anton, ni un jorn sense fer quelcom.

Cal no desaprofitar el temps.

358. El qui avança al fi s’atansa S’atansa: d’atansar-se, acostar-se.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 13

Els reptes de la Unió Europea i els efectes del Brexit: “Un món canviant” Santi Sató

d’Europa, titulà la seva conferència “La política de veïnatge de la UE. Són Rússia i Turquia part d’Europa?”.

En la seva dissertació, tots i cada un del conferenciants van posar de relleu la seva visió enfront de la situació de canvi que viu Europa, especialment avui, davant dubtes i incerteses que provoquen l’examen aprofundit dels sistemes vigents i com encarem un 2017, possiblement inici de canvis: Eleccions dins Europa amb una extrema dreta que truca a la porta a França, Holanda i Alemanya Amb Turquia, amb el seu referèndum Amb el Brexit al Regne Unit El dissabte 11 de març passat va tindre lloc a Can Quintana Museu de la Mediterrània la XI Jornada de Política Internacional.

I repeteixo l’ “onzena jornada”: Crec que no podem menys que felicitarnos d’ una política municipal, d’un Museu de la Mediterrània i d’uns organitzadors que han fet possible i que fos realitat un any més, una sala ben plena, amb una temàtica que més aviat fa por a casa nostra, i que té com a objectiu reconèixer Torroella de Montgrí com un espai de coneixement, de reflexió, de diàleg i de recerca al servei de les inquietuds i problemàtica que afecten les ciutadanes i els ciutadans del segle XXI: la política.

I vull expressar d’antuvi el meu goig perquè a Torroella de Montgrí es pugui arribar a l’onzena jornada, 10 anys ja superats, en un espai tan nostre com el de Can Quintana. I felicitar els organitzadors, els torroellencs que conec i admiro personalment, Xavier Ferrer i Josep Martinoy, i l’ alcalde Josep Maria Rufí, que sota el títol de la present Jornada de Política Internacional, han volgut aportar una reflexió davant la situació global que viu el mon, i especialment Europa i de retruc, vulguem o no, a casa nostra: Catalunya.

Després d’una presentació i introducció, l’alcalde de Torroella de Montgrí Sr. Josep Maria Rufí va exposar, extractant molt la seva intervenció, la seva voluntat decidida del quan i com enquadrem la nostra realitat europea.

Varen intervenir els senyors:

Nous escenaris sorgits d’un territori de conflicte com l’Orient Mitjà amb la guerra de Síria.

Nous actors com la Xina i Rússia Nous perills esdevinguts del desmembrament de jihadismes I un nou president dels Estats Units, Donald Trump.

Tot un món canviant i una nova era impredictible!

Va finalitzar l’acte un torn de preguntes del públic assistent i respostes àmplies que es notaven emeses amb interès per part de tots els conferenciants.

Gràcies un cop més per aquesta diada de debat que fou intens i interessant amb els ponents, moderat per Xavier Ferrer, economista i politòleg i President del Consell Català del Moviment Europeu, que va concloure un acte que vull qualificar com a realment “interessant, complet, amb contingut i perfecte en el seu desenvolupament”.

L’únic que lamento és no poder, com si tingués art de màgia, poder reproduir totes les conferències, i el que sí que puc fer és recomanar que assistiu personalment a la propera convocatòria d’aquesta trobada en la seva dotzena realització”.

Josep Martinoy, periodista i regidor de l’Ajuntament de Torroella de Montgrí, que es cuidà de la introducció de la XI Jornada de Política Internacional i de la presentació dels conferenciants.

Ferran Tarradelles, director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona. Va fer una ponència sobre “El debat sobre el futur d’Europa.

Els cinc punts del president Junckers” .

Lloy Milen, cònsol del Regne Unit a Catalunya amb seu a Barcelona va parlar sobre “La visió institucional del Brexit”.

Eliseo Oliveras, analista de El Periódico, expert en temes europeus i internacionals exposà “Com queden les relacions entre la Unió Europea i els EUA?” Josep Maria Terricabras, diputat al parlament Europeu, va parlar d’ “Els reptes de la Unió Europea i els efectes del Brexit”. i Jordi Xuclà, diputat al Congrés i membre de l’Assemblea del Conell 14 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

El camí cap a l'escola Josep Torroella

Fa un parell d'anys, el Canal 33 de TVC va emetre una sèrie documental titulada El camí cap a l'escola, una producció francesa el títol de la qual és molt indicatiu del seu contingut. Donada la temàtica i l'horari nocturn de l'emissió, no sé si va tenir gaire audiència. Jo la vaig trobar molt interessant i no me'n vaig perdre cap capítol. M'agradaria pensar que algun professional de la docència també s'hi va interessar i en va enregistrar algun capítol per mostrar-lo als seus alumnes. Crec que hauria estat una bona idea. Hauria fet reflexionar a més d'un.

Durant molts anys vaig viure molt a prop d'una escola de la nostra vila.

Cada matí veia com els accessos a aquesta escola es col·lapsaven per la gran quantitat de cotxes que hi pujaven a deixar quitxalla i adolescents.

I a la tarda, sant tornem-hi. I això cada dia, durant tot el curs, tant si feia mal temps com si feia bo. Molts dels vehicles procedien de pobles i viles de les rodalies. Però els conductors i conductores d'altres vivien a Torroella, i alguns no gaire lluny del col·legi. Torroella de Montgrí és una vila tan petita que, a peu, no es triga gaire més de deu minuts en anar d'una punta a l'altra.

Aquesta situació, naturalment, es dona arreu de Catalunya i més enllà, a tot el món benestant. Però a molts indrets de la resta del planeta el camí cap a l'escola és molt més llarg, fatigós i fins perillós; és una autèntica odissea. Tal com mostra la sèrie documental a què m'he referit al principi de l'article, hi ha nens i nenes que arriben a l'escola després de caminar una, dues i fins tres hores, la qual cosa els obliga a llevar-se molt d'hora, a trenc d'alba. Altres hi van muntats en un ase per terrenys solitaris i abruptes, o bé a cavall a través de muntanyes nevades durant bona part de l'any. A Indonèsia i les Filipines, on hi ha un fotimer d'illes, fins hi ha escolars que arriben al seu destí impulsant velles i fràgils embarcacions que han de desguassar contínuament per tal de no enfonsar-se.

Els que van cap a l'escola a peu a vegades han de creuar rius d'aigües turbulentes a través d'insegurs ponts penjants de fusta, o bé terrenys selvàtics on hi pul·lulen serps i altres bèsties verinoses. De vegades també han de passar per caminois oberts ran de penya-segats que fan feredat. En zones rurals i muntanyoses de Xina, fins i tot hi ha escolars que han de salvar altes parets rocalloses quasi verticals amb l'ajut d'escales per poder arribar a la seva escola. El camí és tan perillós que només el fan dos cops al mes.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Malgrat les dificultats, tots fan camí contents cap a l'escola. De tant en tant es paren i juguen: al capdavall són nens. El camí a l'aula és tan llarg que alguns resten al poble on hi la l'escola tota la setmana; els més afortunats viuen amb familiars, els menys en cabanes que els han construït llurs pares i on es renten la roba i es cuinen el menjar que compren o que porten de casa seva. I això només amb tretze o catorze anys.

Recordo que a l'escola rural on vaig aprendre les primeres lletres hi acudien alguns nois que vivien en masos llunyans. Venien a peu, lleugers d'equipatge (no com ara, que semblen camàlics), i devien trigar prop d'una una hora a arribar al poble. Més tard, quan vaig anar a estudiar el batxillerat elemental a La Bisbal, jo mateix i altres companys que vivíem en pobles de les rodalies anàvem cada dia a la capital comarcal amb bicicleta. Alguns dels que anàvem a dinar a les nostres llars havíem de pedalar fins a vint-i-cinc quilòmetres diaris. Després les coses van anar canviant i hem arribat on hem arribat.

Tots hem vist alguna pel·lícula on es veu el tractament que rebien els alumnes (sobretot els d'internats) de les escoles angleses a l'època victoriana (i d'això no fa tant). A casa nostra succeïa tres quarts del mateix.

En poc més d'un segle, però, hem passat d'un extrem a l'altre. De vegades em pregunto si aquesta generació que ha crescut tan protegida, tan ben embolcallada amb cotó fluix, sabrà afrontar totes les adversitats que la vida els depararà.

Arribar a l'escola després de caminar cinc, deu o quinze minuts no fa mal a ningú. Més aviat tot el contrari: hom arriba a l'escola més deixondit, amb més ganes de treballar Passar una mica de fred o de calor pel camí, tampoc. Al capdavall, quan arriben a l'aula els escolars actuals troben una aula ben il·luminada, neta, amb calefacció si fa fred, pupitres individuals, material escolar divers i modern.

Els nens i nenes del món menys benestant no tenen aquesta sort. Però ells també tenen somnis, i un dia alguns arribaran a ser metges, mestres, arquitectes, enginyers o el que s'hagin proposat ser de petits, i llavors estaran molt orgullosos d'haver assolit les seves fites. Perquè tot el que s'aconsegueix després de molts d'anys d'esforços i sacrificis sempre és més valorat que el que s'assoleix sense haver de vèncer massa dificultats.

El seu esforç per una vida millor començà el dia en què emprengueren el llarg, cansat i perillós camí cap a l'escola.

Emporion • www.emporion.org • 15

La col·lecció de pintura Serguéi Shchukin Josep Pericot Malgrat que l’exhibició de les obres de la col·lecció Shchukin a la Fundació Louis Vuitton de París s’acabava el cinc de març d’aquest any, em sembla convenient ressaltar aquesta mostra pel que tenia d’única i irrepetible. En aquesta fundació, amb el títol de “Icones de l’art modern” (1) s’hi exposen 161 obres mestres d’un període cabdal de la història de la pintura moderna, totes elles pertanyents a la col·lecció d’art que entre 1889 i 1914 va crear el mecenes rus Serguéi Ivanovitch Shchukin.

Shchukin, membre d’una família de l’alta burgesia, es va començar a interessar per la pintura moderna arran dels seus viatges de negocis a París com a industrial del tèxtil. A la seva família ja hi existia la tradició del col·leccionisme per part d’un oncle seu que reunia grups d’intel·lectuals i artistes, com també per part dels seus germans, un dels quals, Ivan, s’instal·là definitivament a París on creà un cercle freqüentat per artistes russos, així com també per Renoir, Rodin i Degas. Un altre germà seu, Piotr, viatjà igualment a París i començá a col·leccionar quadres de pintors impressionistes. És a partir de 1889 que Serguéi I. Shchoukin inicia la seva col·lecció entrant en contacte amb els marxants més importants del moment. El seu germà li presenta Paul Rurand-Ruel i posteriorment fa la coneixença d’Ambroise Vollard, Sagot, Kahnweiler i d’amics com Leo i Gertrud Stein, a la vegada amics de Matisse i Picasso. Shchukin inicia un periple personal de recerca de la bellesa pictòrica, no sols anant a trobar lo que a ell li agrada, si no lo que ell creu que li ha d’agradar, amb un procés d’aprenentatge i aprofundiment de la seva visió de l’art.

En aquest sentit, es pot considerar el mateix Matisse com un dels seus mentors, amb qui va mantenir uns vincles molt personals i directes. Una relació que el portà a fer-li encàrrecs per endavant, d’obres tan emblemà-

tiques com “La dansa” i “La música”. L’any 1911 Matisse visita el palau Troubetskoï on viu Shchukin i li reorganitza la col·locació dels seus quadres.

La vida de Shchukin, per altra banda, no està exempta de drames personals ; la desaparició d’un fill als disset anys, la mort prematura de la seva dona dos anys més tard, el suïcidi dels seu germà Ivan farcit de deutes i encara posteriorment el d’un altre fill seu, Grigori. Aquest darrer fet, el va decidir a crear l’Institut de Recerca Psicològica per Adolescents.

Però malgrat tantes desgràcies i després d’un retir al Monestir de Santa Caterina del Sinaí, decideix refer la seva vida. Home lluitador ( va tindre de superar un greu defecte de tartamudeig ) i de curiositat insaciable, segueix adquirint pintura moderna per acabar completant la seva col·lecció cap el 1914. Abans, el 1912, li compra al seu germà Piotr les millors obres impressionistes de la seva col·lecció. En aquest curt període d’uns setze anys, va reunir obres de grans mestres de la pintura, entre altres : vuit Cézannes, tretze Monets, setze Gauguins, trente-set Matisses i cinquanta Picassos. Poques vegades un home ha construït una col·lecció d’aquesta envergadura, totalment identificada amb la pintura que li era coetània.

El 1918, amb la seva nova esposa i la seva filla abandona Rússia, on deixa el llegat importantíssim de la seva col·lecció. L’octubre del mateix any es nacionalitza la col·lecció i a partir de 1920 s’exposa en el museu de la Nova Pintura Occidental.

Amb el canvi de paradigma artístic dels any vint, en acabar la primera

Paul Cézanne, La muntanya de Sainte Victoire (Paisatge d’Aix), 1906

16 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

guerra mundial, Shchukin no sembla seguir interessat a prosseguir col·leccionant art. Des d’aleshores viu reclòs amb discreció i amb un cert allunyament dels cercles artístics, fins del mateix Matisse. Passa uns primers anys a Niça i el 1921 es trasllada París, on compra per darrera vegada pintura per casa seva ; obres d’Henri La Fauconnier, Raoul Dufy i una gran aquarel·la de Pere Pruna.

La col·lecció es divideix per decret el 1948, separant-la també del llegat de Morozov, un altre gran col·leccionista rus. Actualment, l’esplendor de la col·lecció Shchukin es pot veure al Museu de l’Estat de l’Ermitage de Sant Petersburg i en el Museu de l’Estat de Belles Arts Pouchkine de Moscou.

Referències: (1) Connaissance des arts /hors-série. Icônes de l’art moderne. La collection Chtchoukine. Fondation Louis Vuitton. (*) Caputxina o Murrissà : planta trepadora que es cria en testos i jardins

Retrat de Serguéi Ivanovitch Shchukin, vers 1910

“Les Capucines á _La Danse II_(Isy-les-Moulineaux).

Matisse, 1912 (*)

“Retrat del doctor Rey” (Arles), Van Gogh, 1889

“Xicot nu” (Paris o Gósol). Picasso, 1906

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 17

Mulla't Javier!

Javier Zuloaga

He passat l'any 2016 escrivint, en aquest bloc, sobre situacions que m'han fet reflexionar.

En diverses ocasions, sobre les conseqüències més pedestres d'un món digital del qual ja ningú se n'escapa; també sobre la intolerància religiosa en ocasió del gran sentit comú del Papa Francesc; del dolent que és viure en la rancúnia; sobre el cansament que provoca en els ciutadans la inacció política; de la gran supervivència de l'espontaneïtat i espurna humana a través de pintades amb esprai...

Els meus escrits no han generat respostes hostils, ni tan sols dissidències notables i he pensat avui que això pot ser només per dues raons: que la meva audiència és discreta i sobretot perquè no em mullo. És veritat, no ho faig i he après a caminar intel·lectualment de puntetes, segurament per prudència en un temps en què el que es ven és justament l'agressivitat. Crispació, demagògia, linxament ideològic, manipulació de les emocions col·lectives ... no poden ser bones per a la salut física i intel·lectual, m'he dit en moltes ocasions. I per això m'he tornat discret ... potser una mica acomodatiu.

-Zuloaga –m'he dit aquest matí-, però un xic més sí que hauries de mullar-te, no ?.

I m'he respost de nou que no. Perquè no vull mullar-me i dir que l'estiu passat, quan vaig llegir en un setmanari, Regió 7, les declaracions de l' Abat de Montserrat en què mostrava la seva preocupació per la divisió que s'ha instal·lat a la societat catalana, esperava que algú es donés per al·ludit, d'una banda i també de l'altra . No, no he volgut mullar-me en aquest silenciós assumpte.

I tampoc vull mullar-me en veure de quina manera una actitud més oberta, però ferma en el més important, de la cap de l'oposició parlamentària catalana, Inés Arrimadas, ha estat presa per alguns dels seus companys de Ciutadans com una mena de traïció ... ni em mullaré sobre les reaccions del galliner polític i mediàtic després de les reunions de Soraya Sáez de Santamaría a la Delegació del Govern a Catalunya, sobre les que alguns pensen que haurien haver-se iniciat pel vèrtex jeràrquic de la Generalitat i no des d'un nivell menor. Per què ?

No, no vull mullar-me i caure en l'error d'escriure que l'immobilisme i la inflexibilitat política són el millor regal que es pot fer als visionaris i als excloents - als d'un costat i als de l'altre- perquè d'aquesta manera es manté viu a l'enemic, fonamental en tots els conflictes i guerres. No, no vull caure en aquest error.

Ni tampoc dir que no puc prendrem seriosament als que pensen que les persones som la gent. No em mullo ni ho diré perquè els qui han decidit anomenar-nos així, "la gent", pot ser que amaguin intencions reals de pasturar-nos com a ramat. Sí, que gran paraula, ciutadà, aquella que va néixer amb les revolucions que de veritat ens van fer lliures.

Segur que vostè, amic lector, comprendrà la meva discreció en l'escriure.

18 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Gotes d'humor Fuster

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 19

NOTICIES PER A AQUEST MES D’ABRIL XII Trobades de música dissabte 1 (començades els dies 30 i 31 de març) Diada de Sant Jordi diumenge 23

NOTÍCIES DE MARÇ TORROELLA I L’ESTARTIT Zona blava municipal. L’Ajuntament informà al web municipal que des d’aquest mes de març els vehicles que paguen l’impost de circulació al municipi tenen la matrícula entrada als terminals dels controladors de la zona blava i no calen adhesius per gaudir de l’hora diària gratuïta.

Platja dels Griells i front marítim. El dimarts 7 una delegació de l’Ajuntament de Torroella i de l’EMD de l’Estartit es va reunir a Madrid amb representants de l’Estat per debatre problemes del front marítim i concretament, entre d’altres, la regressió de la platja dels Griells, la continuïtat del passeig entre aquesta urbanització i la Pletera, i la millora del passeig de la Platja Gran.

XI Jornada de Política Internacional. Va tenir lloc, un any més, el dissabte 11 al matí, organitzada com sempre per la Fundació Ernest Lluch i el Museu de la Mediterrània. Es van posar en comú coneixements i vivències d’experts, en aquest cas sobre el tema “Un món canviant”. Després d’unes paraules de salutació de l’alcalde, hi van participar Josep Martinoy, periodista, fins fa ben poc membre del consell de Redacció d’Emporion i actualment regidor de l’Ajuntament de Torroella, Lloyd Milen, cònsol del Regne Unit a Barcelona, Eliseu Oliveras, analista de El Periódico, Josep Maria Terricabras, diputat al Parlament Europeu i Jordi Xuclà, Diputat al Congrés. El debat va ser moderat pel nostre company Xavier Ferrer, economista i politòleg, president del Consell Català del Moviment Europeu.

Els col·lapses del pont a l’estiu. L’Ajuntament anuncià el dia 17 que el Servei Català de Trànsit implementarà l’estiu vinent mesures per atenuar les retencions que es produeixen durant la temporada alta a l’entrada de Torroella pel pont (informació, senyalitzacions, etc.).

Vaquillas. El dijous 23 el Parlament de Catalunya aprovà, per només 46 vots contra 44, suprimir Torroella de la llista de municipis que celebren festes tradicionals amb bous. Jordi Cordon afirmà que el correbou es recuperarà quan ERC perdi el govern del municipi.

20 • Emporion • www.emporion.org

Memòria fotogràfica. Organitzat pel Museu de la Mediterrània i el Recer, el dijous 2 es presentà el projecte de recuperació històrica d’imatges antigues.

Blasi; i per al divendres 31 una conferència amb intervenció d’alumnes de l’Escola de Música al Museu de la Mediterrània, i a la tarda concert a La Sala amb “Newroz Kurdistan”.

Dones de Ciència. El divendres 3 al vespre es va inaugurar a la capella de Sant Antoni l’exposició d’aquest títol organitzada per Xibeques del Cau.

CATALUNYA

Matthew Tree al Cucut. En un local ple de gom a gom, el divendres 3 l’autor de “De fora vingueren” va presentar la seva novel·la plena d’imaginació en un estil d’història ficció. Es destacà el fet que precisament el Cucut acabava de complir 30 anys.

El Recer fa cant coral i play-back. L’espectacle es va fer al Cine Petit el dissabte 4 i es prolongà tot el dia.

Clàssics per a infants. El diumenge 5 al matí l’Auditori de l’Espai Ter oferí música als més petits.

XII Mostra de Teatre. El diumenge 5 a la tarda es presentà “Bluff ” amb Teiatròlics al Cine Petit.

Temps de Dona. Caterina Albert. El divendres 10 al vespre les Xibeques del Cau en van fer la presentació a Casa Pastors.

La Principal de la Bisbal a l’Espai Ter. Es va presentar en concert el dissabte 11 al vespre dins del Cicle de Grans Orquestres.

Contes de biblioteques. Minúscula Teatre va participar a la celebració dels 10 anys de la nostra biblioteca Pere Blasi.

Exposició floral. Organitzada per Flora Catalana, es va inaugurar a la Capella de Sant Antoni el divendres 17 al vespre.

Visita guiada a Requesens. El diumenge 19 Joan Badia Homs acompanyà amb les seves explicacions un grup d’una vintena de torroellencs en una visita al castell, amb tota la seva grandària, i a l’antiga església de Santa Maria transformada en masia.

Gent del Ter a Gualta. El diumenge 19 va organitzar una sortida al Molí de Gualta i a la Font Pasquala.

Xarxa de Músiques: VOOOOX!. Joventuts Musicals el presentà el diumenge 19 al matí a l’Espai Ter. “Assaig T4”, teatre a l’Espai Ter. “Tràfec teatre” va presentar l’obra el dissabte 21. El grup és Premi BBVA de teatre.

Sortides “Apropem-nos al Baix Ter”. Per al diumenge 26 el Museu de la Mediterrània programà l’anada amb Narcís Arbusé a Cala Montgó i Cala Ferriola.

Llegim? Club de lectura. Per al dimecres 29 s’organitzà al Museu de la Mediterrània la presentació per Empar Moliné de la seva obra: “Tot això ho faig perquè tinc molta por”.

XII Trobades de Música Mediterrània. Es va programar per al dissabte 25 la pel·lícula kurda Niwemang (Mitja lluna) al Cinema. Per al dijous 30 a la tarda “Un mar d’exili” a la Biblioteca Pere

Mas, Ortega i Rigau inhabilitats. El dilluns 13 el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya condemnà l’expresident Artur Mas a dos anys d’inhabilitació per desobediència el 9-N. L’exvicepresidenta Joana Ortega i l’exconsellera d’Ensenyament Irene Rigau foren condemnades a un any i nou mesos, i a un any i mig, respectivament, com a cooperadores necessàries.

El Consell de Garanties Estatutàries i el referèndum. El Consell de Garanties Estatutàries advertí al govern que la convocatòria d’un referèndum seria inconstitucional. Tanmateix, Puigdemont assegurà que el procés no s’aturaria. L’opinió d’aquest organisme no és vinculant.

Cas Palau. Els interrogatoris dels acusats van començar el dimarts 6 amb Fèlix Millet, el qual va dir que hi havia tractes amb els tresorers de CDC, que aquest partit rebia pagaments de Ferrovial a canvi d’obra pública, Gemma Montull ho ratificà i l’endemà, Montull ho va mantenir i l’extresorer de CDC negà aquests pagaments.

Dos empresaris també van admetre haver-hi intervingut.

Cas Pretoria. El dilluns 13 l’Audiència Nacional inicià la vista del cas, que implica els ex-alts càrrecs del govern Macià Alavedra i Lluís Prenafeta i l’exalcalde de Santa Coloma de Gramenet Bartomeu Muñoz.

Aprovat el pressupost del referèndum. El dimecres 22 el Parlament aprovà el pressupost del 2017 que inclou el finançament del referèndum d’independència, amb els vots de JuntsxSí, la CUP i una diputada de CSQP. Francesc Homs, inhabilitat. El dimecres 22 el Tribunal Suprem el condemnà pel 9-N amb un any i un mes d’inhabilitació per desobediència.

Premi Pritzker d’Arquitectura. Els tres arquitectes de l’estudi RCR d’Olot van obtenir el 39è. premi Pritzker d’Arquitectura, considerat el Nobel d’aquesta disciplina.

UDC es dissol. El divendres 24 Unió Democràtica de Catalunya es va dissoldre per fallida econòmica. L’històric partit de Carrasco i Formiguera -perseguit pels anarquistes i afusellat pels franquistes- havia arribat als 85 anys.

ESPANYA El Tribunal Constitucional reclama solucions polítiques. El dimecres 15, en el seu discurs de comiat, el fins ara president del TC va dir que aquest no pot resoldre el conflicte català.

Rato i Blesa eviten la presó. El divendres 3 l’Audiència Nacional deixà en llibertat sense fiança Rodrigo Rato i Miguel Blesa, condemnats pel cas de les targetes “Black” de Caja Madrid, en tenir en consideració la seva conducta “irEmporion 100 anys (1915-2015)

reprotxable”. La decisió causà estupor.

Comissió d’investigació del finançament del PP. El dimecres 8, PSOE, Podemos y Cs van presentar al Congrés la sol·licitud per crear una comissió d’investigació sobre el presumpte finançament il·legal del PP. El jutge i el cas Púnica. El jutge de l’Audiència Nacional investigà noves pistes del finançament irregular del PP de Madrid que afectaven l’expresidenta de la Comunitat, Esperanza Aguirre.

El Consell d’Europa i el TC. L‘òrgan consultiu del Consell d’Europa va emetre un dictamen que veu amb preocupació que el TC espanyol executi les seves pròpies sentències.

Menu d'en Martí Martí Elias Pericay

Amanida de favetes tendres a la menta Ingredients: • Favetes primerenques (sense tavella)

ETA, adéu a les armes. L’organització terrorista anuncià que se’n desprendria abans del 8 d’abril.

• Pernil d'aglà (Jabugo), tallat a tiretes

MÓN

• Oli d'oliva verge

Terrorisme a Gran Bretanya. El dimecres 22 un terrorista sembrà el pànic a Londres, amb un cotxe i ganivets, i ocasionà cinc morts, entre ells l’assassí.

EUA. Les actuacions del president. Van continuar sorprenent els primers dies del mes: tot i haver-ho negat repetidament, es van confirmar els contactes, durant la campanya electoral, d’alts càrrecs i assessors amb l’ambaixador rus; defensà un augment de despeses militars perquè “Estats Units torni a guanyar guerres”; acusà Obama d’haver-li punxat el telèfon.

Europa a dues velocitats. Els mandataris dels quatre socis més grans de la UE, Alemanya, França, Itàlia i Espanya, després que Gran Bretanya n’hagi marxat, es van reunir el dia 5 i van coincidir sobre la necessitat d’impulsar ritmes diferents, amb un nucli que pogués sortir de les limitacions que imposen alguns països, sobretot de l’Est.

• Branquetes de menta fresca, tallades a la juliana.

• sal Elaboració: Courem les favetes al dente, amb aigua i poca sal, i un parell de branquetes de menta senceres. Una vegada ja fredes s'ajunten amb el pernil i la resta de menta tallada a la juliana. Es rega tot amb un bon raig d'oli .

Musclos de roca al vapor Ingredients: • Musclos de roca (també poden esser de viver) • 2 o3 fulles de llorer • Unes branquetes de julivert • Suc d’una llimona • Un raig de vi blanc sec

Corea del Nord. Després de noves proves amb míssils de Corea del Nord, Xina proposà un pacte a tres amb aquest país i amb EUA per evitar més tensió.

Elaboració:

Espionatge tecnològic. Wikileaks explicà les tècniques de la CIA per infiltrar-se en aparells connectats a internet i fer espionatge a distància.

Una vegada tenim els musclos ben nets, es posen en una olla amb tots el ingredients i tapem l’olla perquè coguin al vapor, a poc foc fins que s’obrin, Es recomana menjar-los ben calents.

Holanda votà liberal. A les eleccions del dimecres 15 el liberal Rutte derrotà al xenòfob Wilders.

ESPORTS Barça, remuntada històrica. Malgrat haver perdut a París per 4-0 al partit d’anada, el Barça aconseguí una remuntada èpica en guanyar al PSG al Camp Nou per 6-1. L’equip francès aconseguí un gol al minut 62, tot situant el marcador en 3-1, però al minut 88 s’assolia el 4-1 i en temps de descompte, minuts 91 i 95, el 6-1 definitiu, que permetia superar l’eliminatòria.

Botifarra dolça amb poma i torradetes Ingredients: • 1 botifarra dolça per persona • 15 gr. de llard • 25 gr. de sucre • Poma tallada a rodanxes • Torradetes de pa

El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

Emporion 100 anys (1915-2015)

• Un gotet d’aigua Elaboració: Posarem en una paella les botifarres dolces, el llard, el sucre i l’aigua, tot a poc foc, que vagi coent fins que s’evapori l’aigua i es vagin caramel·litzant les botifarres. Un cop cuites les apartem, i es el moment de caramel·litzar les rodanxes de poma i les torradetes. Bon profit.

Emporion • www.emporion.org • 21

22 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 23

Pel·licula del mes: INCERTA GLORIA

24 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 25

Edita Associació Emporion

Socis Fundadors

Consell de redacció

Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent Plàcid Busquets

Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Josep Casas Cels Sais Enric Torrent Plàcid Busquets

Jordi Bellapart - President Josep Casas - Secretari Plàcid Busquets - Edició, diss eny i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts