125 maig 17

PERIÒDIC DIGITAL, TERCERA ÈPOCA

Nº 125 MAIG 2017

• L'Any Bertrana i Torroella • Negaré decepcions, continuaré esperances • La poca transparència de l'aigua II • Jordi Borràs i el seu assaig

Editorial L’Any Bertrana i Torroella

• Joan Badia-Homs, • Obrir Torroella al riu • L'incert futur de l'economia dels jubilats • "Traçant el camí cap a la independència de Catalunya" • El món és un mocador • Com més petits... millor • Serenitat i bellesa • Exercicis de català 32 • El Menú d'en Martí • Gotes d'humor • Notícies • Cinema i espectacles

2 • Emporion • www.emporion.org

La Generalitat de Catalunya ha declarat el 2017 Any Bertrana amb motiu dels 150 anys del naixement de Prudenci Bertrana i dels 125 anys del naixement de la seva filla Aurora. Una commemoració que permetrà conèixer, aprofundir i difondre els aspectes més destacats de la vida i de l'obra d'un i altra.

Per als torroellencs aquesta commemoració té un interès afegit per l'amistat i l'obra comuna que lligà durant uns anys Prudenci Bertrana amb mossèn Francesc Viver, un dels nostres personatges més entranyables. A Girona, l'any 1902, a redós del seminari, quan tot just tenia vint-i-cinc anys, mossèn Viver fundà la revista "Vida". Els principals redactors eren, a més d'ell mateix i el seu germà Antoní, alguns joves estudiants, literats i intel·lectuals, entre ells Prudenci Bertrana.

A més, de ben jove, Viver fou alumne de dibuix de Bertrana. Anys després, a la narració autobiogràfica "L'hereu", Bertrana va fer un retrat fidel de Viver, el seu amic i company de causa. Al passeig de l'Església de Torroella, al monument dedicat a Viver, s'hi llegeix una frase breu treta de l'extraordinària descripció que Bertrana va fer del nostre capellà: "Semblava dèbil, però per defensar Déu i Catalunya els seus pulmons rugien, el seu braç zigzaguejava i els seus ulls llampaven".

Prudenci Bertrana i Compte va néixer a Tordera l'any 1867. Fill d'un propietari rural d'ideologia carlina, va passar la infantesa seguint amb la mare les aventures bèl·liques del seu pare. Va estudiar el batxillerat a Girona i, si bé va iniciar els estudis d'enginyer per complaure el pare, va decidir dedicar-se a la pintura i es va matricular a la Llotja. Va ser en aquell període que es va casar amb Neus Salazar, amb qui va tenir quatre fills (una de les filles, l'escriptora que també rep homenatge aquest any, Aurora).

L'any 1873 se n'anà a viure a Girona amb la seva família, i residí en diversos punts, entre ells al carrer de Santa Clara i al carrer Nou. Va abandonar la pintura i es dedicà a escriure. L'any 1902 va entrar a la redacció de la revista "Vida" de mossèn Viver. Hi va publicar comentaris sobre art, proses poètiques i contes, com "La guineu", un relat rural. Va participar en la renovació de la vida cultural gironina, especialment en l'organització dels Jocs Florals. El 1903 va publicar el conte "Tard".

El 1906 publicà "Josafat", la novel·la que el consagrà com a escriptor. Aquesta obra i les seves activitats polítiques al costat del nacionalisme republicà van ser motius d'escàndol. L'any 1908 va pronunciar a Barcelona una conferència a l'Associació Nacionalista Catalana, "De les belleses de la Natura i el meu goig", amb la qual va proposar una actitud totalment enfrontada amb el Noucentisme. D'aquesta conferència van sortir les "Proses bàrbares", que va obtenir el Premi extraordinari dels Jocs Florals de Barcelona. A la trilogia "Entre la terra i els núvols" —integrada per "L'hereu" (1931), "El vagabund" (1933) i "L'impenitent" (1948)— s'hi reflecteixen les seves vivències i frustracions personals, la més dolorosa de les quals fou la mort de tres dels seus quatre fills.

Prudenci Bertrana aportà a la nostra literatura el modernisme; la descripció d'una vida rural genuïna contraposada a l'ofec de la ciutat; i una profusió de vocabulari, extret de la parla viva, convertit en literatura. A partir del 1968, per subscripció popular, es va organitzar a Girona el lliurament del Premi de novel·la Prudenci Bertrana, que s'ha convertit en un dels més prestigiosos del gènere. Des d'EMPORION us volem animar a llegir alguna de les seves obres, segurament la millor manera de commemorar l'Any Bertrana.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Negaré decepcions, continuaré esperances Joan Surroca i Sens Aquest mes de maig el cantant Raimon diu adéu als escenaris. Un cantant, però també un poeta meravellós que ha sabut viure poèticament. Té un vers que cada dia llegeixo, com si fos una píndola obligada: “Negaré decepcions, continuaré esperances”. Hi ha qui no necessita aquesta mena de reforç perquè mai de la seva vida ha pretès res més que ildolce far niente i no s’embolica en cap activitat que vagi més enllà dels seus interessos personals. Els qui tenim una tendència a ocupar-nos del que és comú sabem prou bé quin pa hi donen. La gràcia és no defallir i negar decepcions.

En un escrit que vaig publicar a Emporion el mes passat feia referència al Fons Ferraté dipositat a Torroella de Montgrí per la filla d’en Joan Ferraté, Amàlia Zimmermann. Vaig somniar que 10.000 llibres quedaven per a sempre lligats a Torroella. Algunes persones ens vam moure per trobar fórmules imaginatives que ho fessin possible i es van recollir noranta signatures que donaven suport a un manifest on expressaven el mateix desig. Heus aquí, però, que després de temps que ningú feia cas d’aquest Fons, sembla que la Universitat de Girona serà el seu destí. No tinc cap mena de dubte que la moguda a Torroella ha despertat de cop i volta un inusitat interès per aquest Fons.

Hem d’estar contents perquè la nostra acció ha servit per evitar la dispersió d’aquesta valuosa col·lecció i per salvar-la d’un més que probable deteriorament com a conseqüència d’emmagatzematges sense condicions. La Universitat de Girona serà un bon lloc per a la seva catalogació i difusió, però em resisteixo a donar la raó a aquells que empetiteixen sempre Torroella. Són gent a qui no preocupa gens la cultura, parlem clar: els sobra la cultura.

Gent que volien tancar can Quintana abans d’obrir el centre com a museu i que es mofaven del projecte de l’Auditori-Teatre de l’Espai Ter. Ara veuen que són centres on passen coses, i més en passaran; comproven que les seves profecies de calamitats s’esvaeixen; observen que són llocs convertits en motors cívics; saben que la gent ens enorgullim de comptar amb immillorables infraestructures que són lloades i envejades per tothom qui ens visita.

Ara, només ara discretament van sumant-se a l’èxit.

Aquells que ignoren que no hi ha aposta econòmica més encertada per Torroella que la de la cultura, han seguit demostrant una exquisida fòbia cultural i han estat contra la permanència del Fons Ferraté a Torroella. Són gent sense imaginació, sense cap guspira inspirada, sense entusiasme suficient per anar més enllà. Són el que jo en dic gent emboirada. No veuen més enllà d’un pam del seu nas ¿O és que no hi ha fórmules per descentralitzar d’una vegada? La universitat hagués pogut ser una pota, però una taula, per no anar coixa, necessita quatre potes. Sumar, sumar i sumar i no renunciar mai a la part que l’atzar dels déus ens regala. Maleïda sigui la mediocritat. Maleïda sigui la política pragmàtica sense una espurna de foc, que és el que fa miracles. A Torroella hi ha hagut miracles gràcies a l’empenta, l’atreviment, la força dels somnis que tot ho capgiren.

A molts ens hauria agradat que Torroella hagués esdevingut la receptora d’aquest patrimoni cultural, però desestimada aquesta via val més pensar que les oportunitats són tantes que, si estem atents, en sortiran d’altres per impulsar la nostra vida cultural. Deixo les vivències contradictòries, massa llargues d’especificar, que he viscut al llarg de tres setmanes de gestions, algunes d’elles prou lamentables com per fer caure en la decepció si no fos que un té el cul pelat de tants experiments on la condició humana ens demostra les seves penoses limitacions.

El municipi de Torroella ha viscut un segle culturalment privilegiat. Ho he escrit en tres articles (Llibre de la Festa Major, anys 2012-2014). En aquest moment que gaudim de totes les infraestructures culturals reivindicades al llarg dels anys, dóna la impressió que hem caigut en els mateixos errors d’altres poblacions del nostre entorn. Ho he deixat escrit a l’article del número 116 d’Emporion del mes d’agost passat. És evident que les infraestructures resulten necessàries, però allò imprescindible són polítiques culturals encertades. Aquesta situació, diguem-ne de crisi, és reversible i m’agradaria contribuir-hi amb unes reflexions que Emporion anirà publicant en els propers mesos amb el títol genèric de La cultura a Torroella, ara.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 3

Jordi Borràs i el seu assaig Adrià Arboix

“El tarannà de Societat Civil Catalana (SCC) té molt a veure amb la ultradreta i res a veure amb la societat civil catalana de veritat”

Crida l’atenció que molts dels seus dirigents no només provenen de la ultradreta sinó que continuen estant-hi vinculats, vincle que tot i negarlo reiteradament, intenten ocultar-lo sense gaire èxit.

David Bassa, president del Grup de Periodistes Ramon Barnils

Un cas paradigmàtic és el de Josep Ramon Bosch, nascut el 1963, fill d’un conegut franquista de Santpedor (Bages), que va ser el primer president de SCC. Bosch havia estat membre de la branca juvenil de Fuerza Nueva, i feia servir de manera anònima una falsa identitat a Facebook des del 2012 a nom de Fèlix de Sant Sern i Tavèrnoles on s’havia dedicat a fer apologia nazi-feixista i insultar, amenaçar i injuriar diferents personalitats independentistes catalanes, com l’actor Toni Albà, l’escriptora Pilar Rahola, el monjo de Montserrat Hilari Raguer, el jutge Santiago Vidal, l’activista Arcadi Oliveres, o els polítics Artur Mas o David Fernández. Jordi Borràs va poder descobrir l’autoria d’aquestes greus amenaces constitutives de delicte. El 16 de setembre de 2015 es feia pública la querella per injúries i amenaces pel grup d’advocats Drets, arran d’una exclusiva que explicava amb proves i fets aquesta situació i que va ser publicada al diari digital “El Món” per Jordi Borràs. Pocs dies després, el jutjat d’instrucció número 3 de Manresa imputava Bosch per un delicte d’amenaces i dotze dies més tard, el primer president de SCC dimitia al·legant motius personals, remarcant textualment Jordi Borràs “amb la inestimable ajuda del silenci quasi unànime de la premsa generalista”.

“SCC representa el cas paradigmàtic d’entitat gestada, impulsada i codirigida per organitzacions i membres ultradretans” Jordi Borràs Jordi Borràs és un fotoperiodista nascut a Gràcia l’any 1981 que està especialitzat en l’estudi dels moviments nacionals i d’ultradreta que actuen a Catalunya. Edicions Saldonar, que publica una col·lecció sobre qüestions silenciades o poc tractades pels mitjans de comunicació oficials, ha publicat l’assaig de Borràs que comentem.

Tal com assenyala David Bassa, president del Grup de Periodistes Ramon Barnils, la monografia de Borràs és periodisme d’investigació amb recerques contrastades, proves concloents i arguments, fruit d’una exhaustiva recerca. L’autor ha hagut de denunciar als Mossos d’Esquadra haver rebut amenaces de mort, a través de les xarxes socials, a través de pintades, i en públic, arran de la seva feina en l’estudi de l’extrema dreta a Catalunya.

Bassa, en el pròleg del llibre de Borràs, remarca que el nom “Societat Civil Catalana” (SCC) és una burla a la realitat ja que es tracta d’una associació que neix des dels despatxos i no des del carrer. De forma vertical i unidireccional: de dalt a baix. A l’ombra dels influents cercles polítics (cúpules dirigents de l’espanyolisme a Catalunya encapçalades pel PP, C’s, UPiD, però també en part del PSC, UDC i principalment de la gran constel·lació ultradretana existent), a més de lobis mediàtics, empresarials i fins i tot dels cercles catòlics més integristes. SCC és fruit del poder, de l’statu quo. I tot plegat amb molts diners. Bassa reflexiona que l’ombra de l’Estat segueix sota sospita com a possible responsable de l’eclosió de SCC. SCC es va presentar al teatre Victòria de Barcelona el 23 d’abril de 2014.

Borràs remarca que l’associació està formada per només setanta-cinc socis, segons dades facilitades per la mateixa entitat, quaranta dels quals se’ls identifica clarament en el llibre, i va néixer amb l’objectiu de fer de contrapès a l’Assemblea Nacional Catalana i aturar el procés independentista.

4 • Emporion • www.emporion.org

Un altre aspecte destacable, remarca l’autor, és l’enorme pes de “Somatemps” entre els fundadors de SCC, associació tipificada pels Mossos d’Esquadra com a organització d’extrema dreta, on el seu vicepresident i portaveu, Josep Alsina, és un destacat militant ultradretà. Borràs comenta que en un document intern de SCC, es mostra el logotip de SCC i al seu voltant diferents emblemes d’organitzacions extremistes: Somatemps, Catalans Universals, Puerta de Brandemburgo, Asociación por la Tolerancia, Crónica Global, Universitaris de Catalunya, Impulso Ciudadano, Club Delta, Fem Pinya, Som Catalunya-Somos España i Dolça Catalunya. La infografia porta el títol “Reunió constitutiva 20 de març de 2014”.

Un dels objectius de SCC ,i que ha desenvolupat més aviat amb poca fortuna, ha estat la creació de sectorials unionistes afins als seus propòsits, però sense pràcticament incidència en la societat catalana, tot i que des de SCC s’ha procurat dissimular-ne la relació, directament o negantne qualsevol mena de vincle. Ens referim a: “Empresaris de Catalunya”, “Centre Lliure de l’Art i la Cultura”, “Fundación Joan Boscà” i “Observatorio Electoral de Cataluña”. Aquests darrers es donen a conèixer el maig de 2015, com una sectorial de la pròpia SCC, assegurant que l’independentisme era una opció minoritària a Catalunya. A la Via LliEmporion 100 anys (1915-2015)

ure de l’11 de setembre de 2015 donaven una forquilla d’assistència entre les 435.000 i 622.566 persones, dada que diferia de manera abismal amb les xifres facilitades tant per la Guàrdia Urbana de Barcelona (1,4 milions), com de les de l’organització de l’acte (dos milions).

Als actes de SCC s’hi han vist dirigents del PP català amb Alícia SánchezCamacho, la plana major de Vox, d’UPyD (amb Ramón de Veciana), de Ciutadans (amb Matías Alonso), de PxC, FNFF i MSR i també del PSC. Joaquim Coll, vicepresident de SCC, és militant del PSC, membre de Federalistes d’Esquera i pertany al consell editorial d’El Periódico. Malgrat les clares vinculacions amb la ultradreta, en actes públics de SCC s’hi ha vist ocasionalment a Miquel Iceta, Carme Chacón, Àngel Ros i una vegada a José Montilla, situació que ha molestat enormement el sector més catalanista que encara queda al PSC. Els dos únics grans actes organitzats per SCC que han fet al carrer varen ser un fracàs absolut (Tarragona, 11 de setembre de 2014 i Plaça de Catalunya de Barcelona el 12 d’octubre de 2014) ja que només varen aconseguir aplegar respectivament 7000 persones segons la policia municipal (tres mil cinc-centes segons Contrastant) a Tarragona i a Barcelona trenta-vuit mil segons la guàrdia urbana (setze mil segons Contrastant). SCC va emprendre accions legals contra VilaWeb per la informació publicada.

En contrapartida l’associació espanyolista ha assolit un èxit indiscutible en el terreny mediàtic, sortint regularment tant als mitjans privats de l’òrbita unionista com als mitjans públics catalans (TV3 i Catalunya Ràdio). És totalment incomprensible, segons Jordi Borràs, que s’hagin silenciat totes i cadascuna de les polèmiques originades per SCC. En resum, els informatius de TV3 no han dit ni una sola paraula dels provats vincles entre SCC i l’extrema dreta. Aquesta desídia mediàtica generalitzada, per tota informació que pogués crear malestar a SCC, és una de les vergonyes més grans del periodisme català modern, segons David Bassa.

Un dels enigmes que envolta SCC des de la seva creació són les seves fonts de finançament, tenint present que en el balanç econòmic del 2014 hi constava quasi un milió d’euros a l’apartat d’ingressos, d’on el 97% eren provinents de donacions anònimes.

Borràs comenta que SCC no és una associació d’extremadreta. És una cosa molt pitjor. És una entitat que pregona i reivindica valors democràtics tot i estar codirigida, impulsada i gestada per militants de l’extrema dreta. Amb connivència entre sectors d’extrema dreta i d’altres de presumptament progressistes que no només han tolerat aquest vincle sinó que l’han ocultat i fins i tot l’han justificat des del naixement mateix de l’associació.

L’advocat madrileny Eduardo Renz va demanar la retirada del premi Ciutadà Europeu 2014 a SCC per la seva vinculació al franquisme. El 30 d’octubre de 2015, s’hi varen afegir diverses entitats (entre elles, Amical Mauthausen, SOS Racisme, la Fundació Congrés de Cultura Catalana i la Fundació Catalunya Fons) i 19 eurodiputats, entre els quals hi havia l’històric dirigent sindical francès José Bové, que van signar un manifest dirigit a l’Eurocambra que demanava la retirada del premi. El manifest continua recollint adhesions.

La poca transparència de l‘aigua II Albert Llausàs i Pascual

A l'escrit del mes passat vaig exposar algunes raons per les quals, al Baix Ter i arreu, cal prioritzar la recuperació i ús dels recursos hídrics locals per davant de possibles importacions d'aigua. Malgrat aquest posicionament, tampoc em convenç girar l'esquena a tot transvasament, connexió o concepte similar. presadelpasteralMalgrat tot, a la pràctica, un cert cinisme ja ha permès aixecar el veto al trànsit d'aigua entre territoris. Sense fer massa soroll, no fos cas que se sentís a l'Ebre i més cap al sud, cada cop són més els municipis de l'àmbit gironí que s'estan connectant al sistema d'embassaments del Ter. A més, en els darrers mesos ho han plantejat Mont-ras, Vidreres i els tres municipis que motiven aquest escrit. Igualment, per un acord desencallat aquest mes de març mateix, l'aigua de Rialb arribarà aviat a municipis de la Segarra, l'Anoia, la Conca de Barberà i l'Urgell, que han patit durant dècades problemes d'abastament des de pous i cisternes. En anunciar-ho, el conseller Rull es va cansar de repetir que no es tractava d'un transvasament encobert cap al sistema Ter-Llobregat de Barcelona, posant la tireta abans de la ferida. Les veus d'oposició al projecte no van trigar a alçar-se, argumentant que sí que ho era.

En definitiva, resulta clar que posicionaments enrocats no s'avenen bé amb la bona gestió d'un bé tan líquid, de distribució temporal i espacial tan irregular, com l'aigua. Més transparència podria ajudar a resoldre aquests conflictes de país i del nostre territori. D'una banda, transparència per afrontar que, molt possiblement, el problema a Torroella i rodalia no és de dèficit hídric, com afirmen els alcaldes, sinó de sobreexplotació hídrica, que és un problema de naturalesa completament distinta. Malgrat això, si finalment es demostra que el Baix Ter és irrecuperable, llavors cal superar les barreres i plantejar fer venir l'aigua des de 50 quilòmetres de distància. També en aquest cas cal transparència a l'hora d'admetre la ingent i creixent pressió sobre el riu Ter i plantejar obertament un debat sobre la política de transvasaments d'aquest país que ajudi a superar les contradiccions, pedaços i operacions encobertes que actualment manen la gestió de l'aigua a Catalunya.

L’autor del llibre reflexiona sobre el fet que es continua donant veu, cobertura mediàtica, finançament i suport polític a una entitat vinculada amb la ultradreta. Malgrat tot, Borràs conclou que la realitat evidencia que SCC, associació que va pretendre usurpar el nom de la societat civil de Catalunya, ha estat un intent fallit, malgrat els desproporcionats suports polítics, econòmics i mediàtics rebuts.

Referències bibliogràfiques Jordi Borràs. Desmuntant Societat Civil Catalana. Edicions Saldonar.

Barcelona 2015 David Bassa. Desmuntant la mentida. A: Desmuntant Societat Civil Catalana. Jordi Borràs. Edicions Saldonar. Barcelona 2015, pp 9-12.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 5

Joan Badia-Homs, estudiós de l’art medieval, torroellenc d’elecció Jaume Bassa Pasqual

Joan Badia-Homs té 76 anys i es fa un tip de treballar. Ho ha fet sempre en allò que més li agrada, la història de l’art. Ara mateix està ficat en un estudi sobre el monestir de Sant Pau de Fontclara, un cenobi que va néixer i va morir al mateix temps, estic parlant de fa més de mil anys, en un període turbulent de la història de la dinastia de Carlemany i del seu regne, del qual el nostre país era un apèndix. Simultàniament, com que coneix el territori pam a pam, tan aviat el trobareu explicant, a una colla d’aficionats, la història i els trets artístics més interessants del castell de Requesens, com presidint unes jornades romàniques a Sant Andreu de Sureda, entre el Boló i Cotlliure, amb assistència d’estudiosos del Rosselló i d’altres punts de tot França. Darrere seu porta un bagatge d’obra escrita i publicada de més de 25 llibres. Com ha arribat fins aquí? Ara en parlarem.

La teva família era de Palafrugell de tota la vida?

Els meus avis paterns vivien a Girona, els materns a Palafrugell. L’avi tenia un petit taller on feia taps amb l’ajuda d’un o dos treballadors i els venia a fabricants més importants. Jo vaig néixer en aquella població, hi vaig anar a estudi, hi vaig fer en una acadèmia els cursos de batxillerat i m’examinava a l’Institut de Figueres. Després, per problemes familiars, no vaig poder fer estudis superiors, el meu gran desig.

I et vas posar a treballar i vas plegar d’estudiar?

No exactament. Jo tenia 17 anys, vaig entrar al Banc Comercial Transatlàntic, que després va passar a ser el Deutsche Bank, i com que treballàvem de 8 a 3, aquesta feina em donava llibertat per dedicar tota la tarda a allò que realment m’agradava, l’estudi i la investigació sobre el món medieval al meu país, sobretot l’art. Vaig mantenir aquesta situació durant més de quaranta anys, després vaig tenir l’oportunitat de prejubilar-me als 59 i em vaig poder dedicar plenament a l’estudi i a la recerca. Sóc autodidacta. Més endavant m’he tret un diploma en Museologia, he estat president de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà i sóc acadèmic de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

Amb els anys, els teus temes d’estudi deuen haver experimentat una evolució.

Sí, efectivament. De fet, al principi em vaig interessar per l’arqueologia del món ibèric i romà i puc dir que vaig donar primera notícia sobre el poblat ibèric de Sant Sebastià, a Llafranc. Després em vaig anar decantant pel món medieval, el romànic, el gòtic. I això no s’acaba aquí, perquè cada cop més m’he interessat pel barroc, un estil que primer no m’era pas atractiu, però que he anat apreciant. Penso en la riquesa artística del retaule de Santa Caterina!

6 • Emporion • www.emporion.org

En aquesta evolució hi té un paper Miquel Oliva.

Sí, Miquel Oliva era un savi. Doctor en arqueologia, professor de la Universitat, va dirigir durant molts anys les excavacions d’Ullastret i va restaurar i consolidar altres monuments i patrimoni històric. Ficant jo el nas per Ullastret el vaig conèixer i vaig formar part d’una colla d’amics que el seguíem i ens trobàvem dissabtes i diumenges a Beget i a Sant Aniol de Finestres. Allò va ser una veritable universitat, una experiència inoblidable, ell era tan expert en arqueologia com en món medieval. Al principi jo devia tenir uns 25 anys, allò en durà uns sis, fins al 1974, quan Oliva morí d’accident de carretera. Per cert que en aquell grup hi vaig conèixer també la meva dona. Per aquella època vaig començar de publicar algun article.

A partir d’aleshores la gent et devia anar coneixent.

Poca gent, només alguns especialistes, perquè els anys 1973-1975 la Revista de Girona va publicar unes meves “Aportacions a l’estudi de l’art preromànic empordanès”. M’havia adonat que hi havia restes de monuments, esglésies, anteriors a l’any 1000, que no eren als llibres i ho vaig recollir en aquells escrits. Això impactà entre els estudiosos gironins.

Però aleshores es va produir un fet molt important a la meva vida. Arran d’algun article publicat a la Revista de Palafrugell, Josep Pla va voler conèixer aquell xicot que ho havia escrit. M’ho va dir un conegut: “En Josep Pla et vol veure.” Vaig anar al mas, a la vora de la campana de la llar de foc, em va fer explicar, li vaig dir que estava escrivint sobre l’arquitectura medieval a l’Empordà. Després li vaig dur l’original, ell parlà amb contactes, coneguts seus de la Diputació, i el resultat va ser l’edició d’aquell treball meu en tres volums gruixuts.

Allò mai no hauria estat possible sense la intervenció de Josep Pla. De cap manera. A Pla el coneixien bé, a mi poc. La primera edició quedà exhaurida en un any. Aleshores ja vaig ser més conegut. Més endavant, l’any 1985 es va publicar una segona edició molt ampliada, que també s’exhaurí en dos anys.

Fas més recerca sobre el terreny que a partir de documents?

Moltes de les troballes que he fet no figuraven a cap arxiu, eren totalment desconegudes. Per fer el meu treball he de visitar el lloc, no és tant feina d’arxiu com de presència i lligam de la història amb les restes arqueològiques.

La llista dels teus llibres és força impressionant, més de 25.

He publicat moltes de les meves recerques i d’entre elles posaria com a més estimades: Emporion 100 anys (1915-2015)

“L’Empordà”, volum IV de Gran geografia comarcal de Catalunya, Enciclopèdia Catalana, 1981; segona edició totalment renovada “Alt Empordà, Baix Empordà”, 1992.

"Traçant el camí cap a la independència de Catalunya"

“Monestir de Sant Pere de Rodes. Guia històrica i arquitectònica”, Departament de Cultura de la Generalitat, 1993; segona edició ampliada, 2002.

Santi Sató

“L’arquitectura medieval de l’Empordà”, ja te n’he parlat, publicada en 3 volums per la Diputació de Girona entre 1977-1981, amb una segona edició ampliada el 1985.

Vaig ser autor principal dels dos volums de l’Empordà (Alt i Baix) del corpus “Catalunya romànica” i de nombrosos capítols en els dedicats al Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Pla de l’Estany, el Gironès i la Garrotxa, Enciclopèdia Catalana, 1989-1996; i del text sobre castells de l’Empordà al volum III de “L’art gòtic de Catalunya”, 2003.

Penso que aquests títols ja són prou indicatius de la feina que m’ha agradat de fer. Cal dir que la meva dona m’ha ajudat sempre molt, m’ha acompanyat a visitar llocs i monuments, em dona la seva opinió sobre els meus treballs.

Per què vàreu venir a Torroella?

Vivíem a Llafranc, en un pis molt petit, ple de llibres, ple d’objectes col·leccionats durant tants anys de córrer pel país; ens mancava espai.

Vàrem començar de buscar una casa, no volíem tornar a Palafrugell, jo ja m’havia jubilat, i d’entre diverses opcions, vam escollir venir a Torroella.

Ens agradava Torroella, en tots els aspectes. I n’estem molt satisfets.

Cap decepció? Hi has trobat el nivell cultural desitjat?

Si hi ha alguna decepció, penso que el nivell cultural està empantanegat a tot arreu, no en puc culpar Torroella. No és un problema específic, em temo que és un estancament general.

Joan Badia-Homs ha participat en obres col·lectives, ha col·laborat en activitats de defensa i difusió del patrimoni natural i cultural, ha intervingut en congressos i jornades d’estudi, ha impartit fins a un centenar de conferències... Va ser membre fundador i primer director del Museu del Suro de Palafrugell, patró de la Fundació Josep Pla (nomenat pel propi escriptor) i d’altres patronats (Eiximenis de la Diputació, monestirs de Sant Quirze de Colera, de Sant Pere de Rodes)... Ha rebut tota mena de reconeixements, de la Direcció General del Patrimoni de la Generalitat, Premi Indiketa, Premi Joan Saqués, Trofeu Albera Viva...

Els darrers mesos Joan Badia-Homs ha realitzat un esforç -al qual també s’han afegit altres torroellencs sensibles- per aconseguir que el fons Ferraté, amb una gran biblioteca, actualment a Torroella, es pogués quedar a la vila, però no ha estat possible. Fa ben poc l’hereva d’aquest patrimoni cultural ha acceptat una oferta de la Universitat de Girona i el fons no es quedarà aquí. Potser ha faltat aquella empenta un xic eixelebrada que un dia, no fa pas tants anys, ens va situar a primera línia de la cultura a l’Empordà. Joan Badia-Homs no està decebut, no gosa culpar-ne Torroella, potser sí que patim un mal general.

Aquest és el títol del discurs que el President Carles Puigdemont i Casamajó va pronunciar el 12 de maig del 2016. I en faig referència avui quan ja ha transcorregut quasi un any perquè crec que el temps transcorregut ha posat encara més de relleu el seu contingut.

I em refereixo tant al títol "Traçant el camí cap a la independència de Catalunya" com al temps transcorregut des de la data del seu discurs al Royal Institute of International Affairs de Londres, a la Chatham House de Londres. I perquè el seu contingut, al meu entendre, ha quedat reforçat pel temps transcorregut!

No em cregueu ufanós en apropiar-me d'uns mèrits que no son altra cosa que admiració. Només ja en les primeres frases que reprodueixo: "Catalunya viu des de fa més de cinc anys un procés polític per deixar de ser una regió d'Espanya i esdevenir un estat independent. Un procés que té vincles amb el que anhelen d'altres nacions com Escòcia, Flandes o el Quebec, però que alhora té trets distintius que el fan únic, i també, permetin-m'ho dir, exemplar. Un moviment que no va contra ningú, basat en l'exercici de la democràcia, i que té com a objectiu atorgar al nostre país més eines per progressar, per oferir als nostres ciutadans un major benestar. Un país que se sent profundament europeu i que en el futur vol seguir sent, no només membre de la Unió Europea, sinó un actor actiu en la seva construcció".

Es pregunta perquè volem ser un estat petit quan formem part d'un estat important, i afirma que la nostra voluntat és poder explicar de primera mà què és el que defensem, per què ho fem, i com ho volem fer.

I segueix amb la pregunta en la consulta popular no referendària: "Creieu que Catalunya ha de ser un estat? I en cas afirmatiu, creieu que aquest ha de ser independent?" Es va convocar una consulta pel 9 de Novembre de l'any 2015 i amb el seu resultat, el 95 % del ajuntaments del país van aprovar una moció defensant el dret els ciutadans a votar, cosa que demostrà la transversalitat i la fortalesa que tenia aquesta reivindicació. El país hi esta bolcat. Novament, però, l'estat espanyol va deixar palesa la seva nul·la voluntat de negociar i va demanar al Tribunal Constitucional la suspensió de la consulta. Vist aquest nou impediment, el president de la Generalitat va anunciar la convocatòria d'un procés participatiu, amb l'ajuda de voluntaris per dur-lo a terme.

Per no fer massa llarg aquest article resumeixo l'explicació donada sobre en què consisteix la via catalana.: 1.

Procés basat en tot moment en l'exercici de la democràcia.

2.

Procés que es desenvolupa de manera pacífica.

3.

Defensar sempre el diàleg durant tots els estadis del procés.

4.

Volem ser un nou estat, i volem ser-ho en el marc de la Unió Europea.

5.

Aspirem a unes relacions molt properes amb l'estat espanyol.

I acaba assenyalant que el desig de llibertat, d'escoltar a la gent, de canviar per millorar, de construir l'esperança i la il·lusió són alguns dels elements que mouen el projecte polític perquè Catalunya esdevingui un estat.

Aquest text és un resum del que crec necessari destacar. He procurat en tot moment respectar la realitat del text resumit amb el contingut, molt abreujat.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 7

Obrir Torroella al riu Jordi Bellapart

Una proposta de consens entre tots els grups municipals i que va començar a adquirir forma ara farà uns quatre anys, va ser la d'obrir Torroella al riu. Fins a finals dels anys cinquanta, Torroella estava oberta al riu.

Els torroellencs gaudien de les seves aigües i els diumenges a la tarda, moltes famílies que no podien anar a banyar-se a la platja de l'Estartit, anaven a berenar i a banyar-se a les petites arraconades sorrenques que les aigües del Ter deixaven uns metres més avall del pont o a sota la resclosa. Recordo, de petit, haver-hi anat moltes vegades amb la meva mare i el meu germà.

L'any 1971, es van construir les motes del riu. Aquesta obra, que ara no pretenem criticar, va salvaguardar de les inundacions en èpoques de fortes pluges moltes masies i conreus de la plana, però també va dificultar l'accés a les aigües del riu des de la muralla de roques que es va aixecar a banda i banda d'aquest, des del pas de Gualta fins a la Gola. Tampoc això fou una necessitat requerida. Les aigües anaven adquirint progressivament uns colors que evidenciaven una creixent contaminació que aconsellava no acostar-s'hi gaire. En aquella època, cada vegada es feu més accessible i preferible anar a la platja de l'Estartit i els torroellencs van acabar donant l'esquena al riu.

Plànol virtual d'ordenació de l'entorn de l'Espai Ter.

Ara, uns cinquanta anys després, quan les aigües són força més netes, Torroella pot tornar a acostar-se al riu i fer-lo més proper. La zona a l'entorn de l'Espai Ter és un espai propici per reintegrar, amb més força que mai, el riu a la vila, dignificant uns espais emblemàtics i molt estimats pels torroellencs. A l'entorn d'aquest equipament s'han concretat uns espais que cal ordenar com a aparcament i per a altres serveis: barraques de fira, actes festius, i zones d'esport i esbarjo.

Fa pocs dies, s'ha ultimat un acord de l'Ajuntament amb l'antic propietari del rec del Molí i l'arbreda, situada al final del carrer del Riu, segons el qual aquest fa cessió d'aquests espais al municipi; és a dir, que passen a ser propietat municipal des de la resclosa fins a la desembocadura al Ter, prop de l'horta de can Quintana, el rec del Molí i dels del molí de Dalt fins al Ter Vell, el conegut com a rec Vell. La peça de l'entorn de l'Espai Ter, el rec del Molí, la Resclosa i la zona d'horts del Tamariuà,

8 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

convenientment ordenada, s'albiren com la propera devesa de Torroella, un espai que es faci visible i del qual es pugui gaudir.

Aquest projecte d'ordenació de tots aquests elements permeten iniciar també un projecte que pot disminuir un mal endèmic de Torroella: les cues que es produeixen per l'entrada sud, a través del pont sobre el Ter. Responsables municipals de l'àrea d'Urbanisme, Medi Ambient i Mobilitat han parlat amb departaments de la Generalitat, dels quals tenim constància que han rebut una molt bona recepció, la qual cosa no vol dir que el problema ja hagi trobat la solució definitiva, però sí que s'han pogut iniciar plantejaments de millora.

El fet d'aconseguir el traspàs del rec del Molí a l'Ajuntament permet actuar al llarg d'aquest, obrint un camí que vagi des d'una rotonda que es construiria a l'espai on hi havia ubicat l'antic escorxador, fins a l'entorn de l'Espai Ter. Aquest vial estaria format per un camí per a vianants, que seguiria el curs de l'esmentat rec pel damunt de la mota i, seguint el mateix traçat, una carretera d'uns sis metres d'amplada que permetria l'accés de cotxes fins als aparcaments de l'Espai Ter.

Com més petits... millor Javier Zuloaga Crec que allò de la grandesa dels pobles, entès com a quelcom èpic i expansiu, s’està convertint en un topicàs a passos agegantats, al mateix temps que s’està obrint pas a un nou motlle que se sosté sobre el retorn als valors dels orígens. Sí, ser grans encara que siguem cada vegada més petits. Tractaré d’explicar-m’ho a mi mateix i pot ser que així també ho entenguin vostès.

Els de la meva generació, almenys jo sí, sentíem certa emoció a llegir com Vasco Núñez de Balboa va descobrir que el Pacífic i el Carib -i per extensió l’Atlàntic- eren veïns molt propers, gairebé de replà, a l’Amèrica Central. Imagino que alguna cosa semblant els podia passar als venecians a l’hora d’evocar la ruta de la Seda i Marco Polo, o als noruecs per l’arribada dels seus víkings a Islàndia.

Anar una mica més enllà, no conformar-se amb el que deien els geògrafs fou la base del món tal com l’hem estudiat, de la mateixa manera que la història, en versions sempre més discutibles, ens va situar, més o menys, en el que anava passant al món a mesura que es descobrien noves terres i eren colonitzades perquè, tres o quatre segles després, passessin a formar part del mosaic de les nacions de la Terra.

Hi va haver de tot en aquelles emancipacions, males digestions que transcendiren al tarannà dels habitants de les metròpolis i altres més brillants, que llevaren àncores dels seus vaixells per partir de tornada a casa, però sabent deixar en un lloc segur els interessos que tenien més valor.

No entraré en detalls perquè estaria fent incursió en una matèria que no és la meva.

Però la suma d’aquells segles llançava gairebé sempre sentiments d’orgull col·lectiu, com si es tractés d’un gran patrimoni que no era de ningú perquè pertanyia a tots. No, no em refereixo al patriotisme perversament entès o manipulat, al patrioterisme, sinó a unes senyes d’identitat històriques interioritzades de forma serena.

Nou vial des de la rotonda projectada fins a la zona de l'Espai Ter. La rotonda pactada amb l'administració i les actuacions municipals alternatives previstes en el Pla general d'ordenació del municipi obririen, cap a l'oest, un nou camí d'entrada al centre de la vila, i cap a l'est, direcció cap a l'Estartit, una proposta que de ben segur disminuiria bastant la problemàtica de cues a la carretera que ve de Pals. La Brigada Municipal ja ha començat a fer neteja del rec del Molí i el rec Vell, i a concretar la cessió de terrenys que obrin pas per a la construcció del nou accés fins a la zona de l'Espai Ter. L'ordenació de la zona d'aquest espai, i del rec del Molí des de l'arbreda fins a l'antic molí, permetria, en una primera etapa, la construcció d'un vial de passeig per a vianants sobre la mota d'aquest rec i de circulació de vehicles que els conduiria a una entrada a la vila vella amb nova cara, que en una primera fase arribaria fins als aparcaments de l'entorn del l'Espai Ter i començaria a fer realitat una idea de consens, entre tots els grups polítics, d'una devesa que obriria Torroella al riu i permetria fer realitat la nova entrada, a pocs metres del nucli antic de la vila, segons preveu el Pla urbanístic municipal.

Sí, deia al començament allò de ser grans sent cada dia més petits, i li dono voltes a aquesta idea des que vaig llegir les cròniques sobre la presa de possessió del nou president dels Estats Units, en què la invocació a Amèrica va portar Trump a dir que no s’estava transferint la presidència des del partit demòcrata a republicà, sinó retornant el poder de Washington al poble. Estava assaltant la Bastilla i inaugurant una nova era.

Amèrica primer, dur amb Mèxic i sense donar quarter per als gairebé cinquanta milions d’hispanoparlants que, tot i que entenen l’anglès, no podran ja documentar-se en castellà quan es connectin a la pàgina web de la Casa Blanca.

L’important és aquí dins i des d’aquí tornarem a ser grans. Amb aquesta idea, lletra més o lletra menys, Donald Trump li donava l’esquena a la resta del món, no es va recordar de les penúries del Tercer Món i si va demostrar que és un artista en una demagògia que, no obstant, sí que agrada a una part de la població nord-americana que pensa com ell, o s’ha deixat portar emocionalment per aquestes arengues intel·lectualment tan fàcils com buides de contingut.

No és la primera vegada en la història que s’invoca un horitzó perfecte o la reparació d’una gran injustícia per aconseguir adhesions incondicionals. Ho saben bé els europeus quan llegeixen sobre les conseqüències d’un tractat de Versalles (1919), que va fer callar les armes però va portar Alemanya a ser un planter de misèria i terreny adobat per a salvadors.

Llegeixin Germans de sang, d’Ernst Haffner, amb unes descripcions terribles sobre el que allí passava al començament dels anys trenta.

Ser grans en un escenari petit és molt temptador, per l’afalac a l’ego, per la reivindicació col·lectiva enfront del que es creu injust o per un identitarisme que el situa per sobre de qualsevol altre valor.

I pot ocórrer en qualsevol lloc.

No sé si m’he explicat

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 9

L'incert futur de l'economia dels jubilats Josep Fuster Cada vegada que escolto o llegeixo tan sols els titulars de notícies que fan referència al col·lectiu de jubilats o sobre pensions, em poso a tremolar perquè tinc la certesa que seran negatives. D'un temps ençà, les notícies que es generen sobre qüestions relacionades amb aquest col·lectiu, no n'hi ha cap de bona, fins i tot les que fan referència a la revaloració anual.

Que l'actual sistema de pensions és insostenible, crec que tothom ho té assumit, igualment com se sap que els actuals pensionistes i els d'un futur immediat seran els últims a "gaudir" d'aquest sistema; i dic "gaudir", perquè amb totes les imperfeccions i mancances que té, el d'un futur no massa llunyà, serà amb tota seguretat molt pitjor; això almenys és el que auguren tots els pronòstics i previsions.

A la Seguretat Social li falten diners; li falten 15.000 milions l'any per equilibrar els seus comptes, i el fons de les pensions, segurament a finals d'any ja no n'hi quedarà ni cinc. Tot i aquesta preocupant situació, crec que de moment les pensions estan garantides. És impensable que es puguin retallar de manera directa, tal com van haver de fer altres països, certament en unes circumstàncies i una economia molt més precària que la nostra. Els nostres dirigents saben que això, a part de ser una injustícia social inqualificable, comportaria un malestar social insuportable, difícil de predir fins a on podria arribar. Tampoc no es pot oblidar que durant els últims anys, quan la crisi s'ha mostrat amb més cruesa, moltíssimes famílies han subsistit gràcies a les pensions dels avis. untitledDescartades les mesures més dràstiques, els responsables d'economia, preocupats per la manca de diners, l'increment de la longevitat de les persones i la baixa natalitat, han sabut trobar la manera de fer retallades a les pensions d'una forma molt subtil, igual d'efectiva, i sense fer gaire soroll. Si, com sembla, l'increment de les pensions es mantindrà inalterable durant els propers anys en un miserable 0'25% anual, i la inflació prevista pels mateixos anys se situarà a l'entorn del 2% anual, vol dir que cada any els pensionistes perdran aproximadament un 1,75% de poder adquisitiu. Una forma de fer servir les tisores sense provocar gaire escàndol.

Per altra part, és significatiu, i suposo que pensat per començar a preparar i mentalitzar la gent sobre el que s'està gestant, que ja hi ha qui par-

10 • Emporion • www.emporion.org

la obertament d'allargar l'edat laboral fins als setanta anys, d'implantar un sistema de pensions complementàries obligatòries per a les empreses, i millorar i fomentar els plans de pensions privats individuals; tot plegat, amb la finalitat de complementar les minses pensions que en un futur no gaire llunyà es preveu que pagarà l'estat. S'escolten també altres opinions, partidàries d'abaixar les cotitzacions socials fins al 10% i compensar aquest fort descens dels ingressos, incrementant els tipus impositius d'IVA -llevat el súper reduït- entre dos i quatre punts. En l'hipotètic cas d'implantar-se, aquesta mesura representaria un altre cop important per al col·lectiu de pensionistes. La immensa majoria d'ells, com a últims consumidors, haurien de suportar de ple la càrrega impositiva d'aquestes mesures.

A tot aquest cúmul de circumstàncies adverses, hi hem d'afegir la forta retallada que bancs i caixes han fet als interessos de l'estalvi, que pràcticament han quedat reduïts al 0% i que temps enrere eren una recompensa a les famílies que, a base de molt treball i alguna que altra privació, havien arribat a fer un "raconet" pensant que, a l'hora de la jubilació, els rèdits d'aquests estalvis contribuirien, amb una minsa aportació, a millorar els reduïts ingressos de la família quan tots o alguns dels seus membres estiguessin fora del món laboral. Malauradament, tot això ha quedat en res.

Aquests, entre d'altres, són alguns dels "premis" que reben els qui estan encarant l'últim tram de la vida, un col·lectiu pacient i silenciós, que a l'hora de recollir els fruits d'allò que durant la seva vida laboral van sembrar amb el seu treball i esforç, es troben ara amb la recompensa mesquina i egoista dels qui tenen el poder de decisió. I el pitjor és que tampoc falten veus -poques, per sort- demagògiques i poc assenyades que intenten assenyalar el col·lectiu de jubilats com el responsable de sagnar el país per a les despeses que comporten.

Pobres il·lusos, fent gala d'una característica falta de reflexió, han oblidat que cada dia mengen per arribar dintre uns anys a la mateixa situació.

Que Déu els disculpi els errors, perquè a mi cada vegada se'm fa més difícil fer-ho.

Emporion 100 anys (1915-2015)

El món és un mocador Josep Torroella

Quan era petit, vaig passar moltes estones mirant un llibre d’etnografia que hi havia a l’exigua biblioteca de l’escola rural on vaig cursar els estudis primaris. Dic mirar perquè, més que llegir el text, el que feia era observar embadalit les il·lustracions de l’obra; per bé que eren en blanc i negre i d’escassa qualitat, permetien fer-se una idea de la gran diversitat racial que pobla el nostre planeta.

Recordo que la major part dels dibuixos corresponien a individus d’ambdós sexes d’ètnies africanes. Els nadius de vegades apareixien de cos enter i altres només se’n veia el bust. Tots, però, eren d’allò més exòtics.

Per la fesomia i els pentinats, però també per la indumentària –quan en duien– i especialment pels complements d’aquesta: les enormes arracades, els penjolls i pectorals, els braçalets, els amulets, els turbants, les plomes d’aus, els tatuatges, les pintures facials... Quan vaig col·leccionar el meu primer àlbum, vaig trobar molts d’aquells nadius i nadiues en els sobres que contenien els cromos de la col·lecció; els dibuixos dels cromos, però, a més de ser molt realistes, eren acolorits. Allò era el súmmum: em fascinava mirar-los.

Si llavors -parlo dels anys seixanta- algú m’hagués dit que un dia trobaria prop de casa individus l’aspecte dels quals em recorda molt algunes de les ètnies representades en aquell llibre i en aquell àlbum de la meva infantesa, no m’ho hauria cregut. Ni jo ni ningú que compartís aquella afició per la diversitat ètnica. Perquè llavors al poble on vivia i a totes les viles i ciutats de les rodalies les fesomies més exòtiques que hom podia veure pels carrers eren les dels gitanos rodamons que arreglaven paraigües, cadires de balca i atuells d’aram. De negres només se’n veien a les pel·lícules de Tarzan i, caricaturitzats, al TBO. Ara, només has de passejar una estona per alguns indrets de la nostra vila per veure individus d’una bona colla d’ètnies africanes i de més enllà.

Encara que manipulin un mòbil, duguin auriculars, vesteixin samarretes del Barça i es cobreixin la testa amb gorres posades amb la visera tocant el clatell, no cal ser un gran observador per veure en els rostres d’alguns emigrants que s’han instal·lat al nostre país els trets d’un camperol dogon, d’un cameller tuareg, d’un pastor bereber, d’un pescador del Níger, d’una descendent dels inques o altres cultures precolombines... Qui sap si algun dia descobrirem en el rostre d’un immigrat els trets d’un aborigen, d’un maori o d’un inuit. Són pocs i viuen molt lluny de casa nostra, però amb la globalització tot és possible. Ara només hi ha fronteres en els mapes polítics.

Emporion 100 anys (1915-2015)

L’any 1947 va aparèixer a França el primer número de la revista Présence Africane. En el pròleg, redactat per André Gide, l’autor escriví: “Per rica i bonica que sigui la nostra civilització, la nostra cultura, finalment hem admès que no és l’única.” A França, i especialment a París, la presència d’individus africans començà a ser visible després de la Gran Guerra.

Al nostre país la presència africana ha trigat més temps a fer-se present, però darrerament és notòria. La major part dels que tenen la pell més fosca solen procedir del Sahel, una vasta regió d’Àfrica actualment molt pobra però on antigament floriren notables cultures i fins imperis.

Lluny de Torroella tinc un hort poblat de fruiters i algun arbre ornamental; com que només està parcialment tancat, hi pot entrar qui vulgui. De tant en tant em visita algun d’aquests joves emigrants que volten amb bicicleta pels camins rurals tot cercant feina. Generalment són africans. “¿Trabajo?”, pregunten tots. L’últim va venir l’hivern passat, un dia que podava les oliveres. De feina no en tenia per donar-li’n; a l’hivern no hi ha gaire res a fer al camp. Perquè no hagués d’anar-se’n amb les mans buides, li vaig donar el paquet de galetes i la llauna de cervesa que m’havia endut de casa per esmorzar. M’ho va agrair amb un blanc somriure.

Trabajo devia ser una de les poques paraules castellanes que coneixia aquell jove. Era molt prim i fibrós, tenia el cabell curt i arrissat, les galtes xuclades, el color no gaire fosc, els llavis gens molsuts. Molt probablement era d’alguna ètnia d’Etiòpia o de la veïna regió anomenada la Banya d’Àfrica. Quant havia trigat a arribar a casa nostra? Per quins camins ho havia fet? Quins obstacles havia hagut de vèncer? Quant havia pagat a les màfies?... Moltes preguntes i cap resposta.

Mentre s’allunyava amb la seva desballestada bicicleta, vaig pensar que aquell emigrant bé podia ser un descendent d’un d’aquells 25.000 ferotges guerrers etíops que, armats amb llances i vells fusells, van derrotar -a costa d’un alt preu- les tropes italianes que pretenien ensenyorir-se del seu país a les acaballes del segle XIX, quan tot Àfrica ja estava ocupat per les potències colonials europees. I em va fer pena, molta pena. Si pertanyia a un poble que havia vessat tanta sang per mantenir intacta la seva independència, es mereixia un destí millor. Però d’orgull, ja se sap, no se’n viu.

Emporion • www.emporion.org • 11

Serenitat i bellesa Josep Pericot

Segons el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC, l’equanimitat té a veure amb un “ànim serè i just en tots els casos i envers tothom”. Aquesta qualitat, que ha estat molt valorada en diverses activitats humanes (en el dret, en la medicina, inclús en l’economia), potser no s’ha apreciat tant en el món de l’art.

Però és ben cert que l’impuls creador de l’artista tendeix, en ocasions, a copsar un equilibri a vegades soterrat per un aparent desordre de forma, so o color. Recentment, s’exposen a Barcelona les mostres de dos pintors totalment diferents i antagònics, que han cercat aquest equilibri i ens transmeten, cadascú a la seva manera, un deix de serenitat. El primer és Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 – Aranjuez, 1931), que el podem veure en una excel·lent retrospectiva sobre “Jardins d’Espanya” al Museu del Modernisme de Barcelona, fins al 9 de juliol. El segon, Pic Adrian (Moinesti, Romania, 1910 – Barcelona, 2008) s’exposa també de manera retrospectiva a la Galeria Marlborough, però només fins al 13 d’abril.

La temàtica dels jardins va ser una constant en la pintura de Rusiñol.

Ja en el 1914 edità l’àlbum “Jardins d’Espanya”, on agrupà 40 làmines de quadres seus, acompanyades de texts poètics de diferents autors, la majoria amics personals, com Joan Alcover, Joan Maragall, Juan Ramón Jiménez, entre d’altres. En aquesta exposició es pot apreciar l’admiració i el recolliment que experimenta l’artista davant del jardí. Un jardí del qual fa un retrat fidedigne, però del qual ens transmet quelcom espiritual i que de manera simbòlica transcendeix la seva visió concreta.

La pintura de Rusiñol té uns trets personals que la fan difícil d’enquadrar

amb els seus coetanis i immediats antecessors, malgrat que és evident que ell rep la influència de molts d’ells. Hi ha influències de la pintura realista (Millet Courbet, Casas...), però també hi ha quelcom que l’apropa al simbolisme de caire romàntic i social. Això ho podem observar tant en el retrat com en els seus jardins. Aquest darrer tema, al qual es dedicaria de manera ininterrompuda al llarg de la seva vida, és el que se’ns presenta àmpliament en aquesta mostra excepcional.

Pic Adrian era un home polifacètic. Estudià dret a Bucarest i publicà els seu primer llibre de poemes el 1927, Jocs de llum a l’obscuritat. Després cultivà l’assaig i la pintura. L’any 1973 publicà el manifest de L’Art Principal, en el qual, segons ell, acabarien confluint els diferents corrents contemporanis. Per una part, la seva pintura essencial de caire reflexiu i intel·lectual que s’alimenta de la forma i l’espai; per l’altra, les expressions artístiques pròpies del pop art que busquen el suport de l’objecte i la matèria.

Pic Adrian, mitjançant la seva abstracció geomètrica, recrea les llindes dels seus propis pensaments i ens transmet una pintura serena i tranquil·la. Tant Rusiñol com Adrian ens regalen un estat d’ànim ple de l’equanimitat de què parlàvem al principi; el primer amb els seus jardins, el segon amb els seus espais geomètrics.

Val a dir que, dintre dels corrents moderns de l’expressionisme abstracte, o inclús anteriorment amb el surrealisme, ja s’aprecia aquesta tendència a cercar una atmosfera a voltes equilibrada, com menys dialogant amb l’espectador. Un exemple més el tenim en el pintor mallorquí Tomeu Ventayol, que exposa actualment a la galeria Àmbit, a Barcelona.

12 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Menu d'en Martí Martí Elias Pericay

Filets de rap Orly Ingredients: • 1cua de rap • Ous • Farina • Pa ratllat • Oli d'oliva • Sal Preparació: Es treu la pell i es desespina la cua de rap, tallant-la a filets aproximadament d'un centímetre de gruix. Es salen, s'enfarinen i després es passen per l'ou batut i pel pa ratllat. Ja estaran llestos per fregir-los amb oli ben calent.

Amb la pell i l'espina del rap es pot fer un brou de peix

Sípia amb pèsols

Flocs de xocolata amb salsa de menta

Ingredients: • Una sípia d'un quilo aproximadament • Uns 400 g. de pèsols • Ceba, tomates madures i oli d'oliva ( pel sofregit) • Brou de peix (fumet) • 1/2 got de vi ranci • Ametlles torrades, grans d'all, unes branques de julivert (per la picada) Preparació: En primer lloc, amb la ceba ja ratllada i les tomates també ratllades i sense llavors, farem un sofregit.

Es neteja la sípia ( sense pell ni tinta), es talla a quadrets i s'afegeix al sofregit, posant-lo a foc fort i donant-li unes voltes. S'hi afegeix el vi ranci, es cobreix de fumet i es deixa que cogui la sípia.

Mentrestant farem la picada i la reservarem. Quan la sípia estigui toveta hi afegirem els pèsols i deixarem que coguin un moment. Hi afegirem la picada. Ho rectificarem de sal i ja estarà llest per servir. Bon profit.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Ingredients: • Xocolata negre per rebosteria (150 g.)

• Mantega (75 g.)

• Nata líquida (1/2 litre) • Sucre (125 g.)

• 1 manat de menta fresca • Paper de forn o placa de silicona.

Preparació: Es posa a bullir la nata, el sucre i la menta fresca per fer una infusió. Es deixa refredar i es cola.

Es fon la xacolata tallada a trossets i la mantega fins que quedi com una pomada, de manera que es pugui estendre en un paper de forn o en una placa de silicona. Es deixa refredar a la nevera o congelador.

Una vegada endurida es retira del paper o placa i es trenca a bocins ben fins, per poder-los emplatar . Es posa en un plat fondo, amb la salsa al fons i els floc al cim, amb unes fulles de menta fresca.

Emporion • www.emporion.org • 13

Gotes d'humor Fuster

14 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

NOTICIES PER A AQUEST MES DE MAIG FESTIVAL ÍTACA AL CASTELL DEL MONTGRÍ Diumenge 28

teriorat. Se n’ha reforçat l’estructura metàl·lica la qual cosa pràcticament ha significat refer-lo.

Deu anys de la biblioteca Pere Blasi. Se celebrà tot el mes, amb diversos actes, com ara la Photocall, fotos fent de Sant Jordi o de princesa amb el Drac de Torroella i un club de lectura especial el dimecres 19, com a Revetlla de Sant Jordi.

Pere Blasi, Casa Pastors, Convent dels Agustins, Fundació Vila Casas, EMD de l’Estartit. També a Ullà i a La Bisbal.

Benzina “low cost”. La benzinera de baix cost Petrolis Independents va obrir un establiment a l’exterior d’un supermercat de Torroella.

L’activitat de l’empresa va començar el 2014 i ha posat en marxa vuit benzineres arreu de Catalunya.

NOTÍCIES D’ABRIL TORROELLA I L’ESTARTIT Què faries amb 100.000 euros? L’Ajuntament va començar la campanya “I tu, què faries pel teu municipi amb 100.000 €?”, una invitació als “pressupostos participatius” del 2008. A més del repartiment a tots els domicilis de fullets explicatius i de recollida de propostes, el dijous 20 se’n va fer la presentació pública al Museu de la Mediterrània.

Passeig del Molinet. El dimecres 11 es va inaugurar oficialment el Passeig del Molinet després de quatre anys de treballs d’estabilització del terreny, integració al lloc i al paisatge i millora de la seguretat.

XII Trobades de Música Mediterrània. Van continuar el dissabte 1 a la plaça de la Vila i plaça dels Dolors i al concert de la nit a l’Espai Ter. Visita guiada pel Parc Natural. Es va fer una sortida a peu, l’olivera ecològica, el diumenge 2.

Amics de la fotografia. El dissabte 8 es va inaugurar al Museu de la Mediterrània l’exposició “La felicitat inconscient, progrés o retrocés?”.

Teatre, “La banda del Teflón”. La Cia. Cascai Teatre la va representar el dissabte 8 a l’Espai Ter. M. I. Futbol Cup 17. Dels dies 10 al 16 MIC organitzà als camps municipals de Torroella i de l’Estartit la Mediterranean International Football Cup 17.

Concert a l’Espai Ter. El dimecres 12 a l’Auditori es presentà la Jove Orquestra Nacional de Catalunya amb el violinista Sergey Malov. Un esdeveniment vibrant de música russa, amb una extraordinària assistència de públic, la Simfonia núm. 9 de Xostakóvitx i el concert per violí i orquestra en Re menor de Khatxaturian.

Nou giratori a l’Estartit. Es posà en funcionament per Setmana Santa, situat a l’encreuament de l’avinguda de Grècia, el passeig Marítim i la sortida de l’aparcament de la platja Gran.

El Castell, blau. El primer cap de setmana d’aquest mes, el castell del Montgrí aparegué blau a la nit per fer visible l’Autisme, en una campanya que es va fer a tot el món. Hi col·laboraren l’Associació d’Amics de l’Ermita de Santa Caterina, el tècnic de llum, l’empresa Enplater, el PDECAT i els Amics de la fotografia.

El pont del Ter Vell renovat. Situat a la platja, a la part final de la sortida d’aigües, estava molt deEmporion 100 anys (1915-2015)

Camina per les Dunes. El CAP de Torroella organitzà el dijous 6 una caminada de 7 km.

Berenar literari 2017. El Dijous Sant dia 13 a la tarda, la llibreria El Cucut, que aquest any celebra el 30è aniversari, continuà la tradició ja afermada del Berenar literari, en la seva setena edició, amb l’objectiu que “la llibreria sigui el punt de trobada natural entre els autors i els lectors”. Aquest any coincidia amb la celebració dels 30 anys de la llibreria. Hi van parlar el conseller de Cultura i l’Alcalde i hi van participar més de 70 autors, editors i dibuixants, que es van trobar amb els seus lectors a les carpes del

Masos fortificats. Un cop més el dissabte 8 es va poder fer la visita a tres masos, organitzat per l’Oficina de Turisme de l’Estartit.

Aula d’Arts Plàstiques. Al Convent dels Agustins el dissabte 8 es va fer jornada de portes obertes i exposició “Tots els colors del món”.

“Mirades”. Sota aquest títol, des del dia 1 fins al dia 24 es va celebrar el V Festival de Fotografia amb presència en diversos punts de la vila, el Recer, Museu de la Mediterrània, Claustre de l’Hospital, Capella de Sant Antoni, Biblioteca

Emporion • www.emporion.org • 15

carrer del Roser, a la llibreria i al nou annex.

Hi van col·laborar Omnium Baix Empordà i, amb els seus productes, Restaurant La Sala, Can Francès, Casa del Te, D.O.Empordà i Caralluna del Montgrí. La llibreria cuinà brunyols tota la tarda. L’èxit de públic també va ser absolut.

El petit museu. El divendres 14 –Divendres Sant- a migdia, la mainada, fins a 12 anys, va fer una visita cantada al Museu de la Mediterrània; el dissabte 15 al matí una fortalesa medieval, el Castell; el diumenge de Pasqua al matí els ocells de Santa Caterina amb Albert Burgas; i el dilluns 17 al matí un viatge subterrani a la mina d’aigua.

“Manel” a l’Espai Ter. El famós grup va fer el dissabte 15 a la nit el concert seguit pel públic a peu dret per primera vegada a l’Espai Ter. El van acompanyar “Despit”, joves de Torroella i rodalies, i hi van col·laborar els “Indiketes del Montgrí”.

Les Veus de l’Estartit. El diumenge de Pasqua, dia 16, van acompanyar la Missa de Pasqua a l’església de Santa Anna. A la tarda a la sala d’actes de l’EMD van fer una Cantada de Caramelles.

Taller de Sant Jordi a les dues biblioteques. Es va fer el dijous 20 a Torroella i a l’Estartit.

“Què faries amb 100.000 €?”. El dijous 20 l’Ajuntament va fer a can Quintana la presentació pública dels pressupostos participatius per al 2018.

Mas Gelabert, cruïlla històrica. Baltasar Parera va pronunciar una conferència sobre aquest tema el divendres 21 al Palau Solterra.

Fira de Fotografia. Organitzat per Amics de la Fotografia de Torroella, es va fer a la plaça de la Vila el dissabte 22.

Festa de Sant Jordi. De fet es pot considerar que a Torroella la festa començà amb el berenar literari a la llibreria El Cucut el dijous 13; el divendres 21 Roser Benet presentà “Amb ulls americans” de Carme Riera a la Biblioteca Pere Blasi i a la nit, a La Sala es presentà amb concert el llibre de poesia i fotografia “Reversible”; el dissabte 22 es va fer taller d’Scratch a l’aula d’informàtica del Convent; el diumenge 23, Diada de Sant Jordi, a més de la fira de llibres i roses, es va fer l’itinerari dels carrers en vers al matí, i a la tarda l’acte institucional, amb presència de la consellera torroellenca Dolors Bassa, i Sardanes en commemoració dels 10 anys de la Biblioteca Pere Blasi; a la nit, al Cinema, es projectà “Incerta glòria”. A l’Estartit el dijous 20 “fem un drac”; el dia 21 presentació del projecte de nova biblioteca, Jocs Florals al Portitxol i llibreria Elias de l’Estartit presentà “La Volta al Rock a 33 revolucions” de Ramon Moreno; i el diumenge 23, també es va fer a l’Estartit la fira de llibres i roses, hi hagué pastissos del Bell Racó, i a la tarda espectacle familiar, ballada de gegants i berenar popular ofert per la pastisseria Brugués.

Indikets, primers empordanesos. Palau Solterra organitzà per al dia 29 la conferència de José 16 • Emporion • www.emporion.org

Luís Galiano.

Circ a l’Espai Ter. Es va programar un espectacle familiar per al diumenge 30 al matí.

CATALUNYA Internacionalització del procés. La demanda d’un referèndum català sobre la independència es presentà en diversos escenaris internacionals.

El president Puigdemont la va exposar als EUA a Harvard i a la Fundació Carter, si bé després aquest centre va emetre un comunicat de no voler entrar en afers interns.

Morí Carme Chacón. El diumenge 9 morí als 46 anys per problemes cardíacs congènits. Havia estat líder destacada del PSC i del PSOE i primera dona ministra de Defensa.

Compromís compartit. El divendres 21 el govern, amb els alts càrrecs, escenificà al palau de la Generalitat la unitat i el compromís amb el referèndum sobre la independència de Catalunya, signant un document en què tots els membres de l’executiu se’n van fer corresponsables.

Terrorisme contra dues esglésies a Egipte. El diumenge 9 Estat Islàmic va reivindicar dos atemptats, comesos contra esglésies catòliques coptes, que ocasionaren 44 morts i un centenar de ferits. Eren plenes de fidels que celebraven el Diumenge de Rams.

Referèndum a Turquia. El diumenge 16 la proposta d’Erdogan de canviar la constitució per un sistema presidencialista va guanyar amb un resultat molt ajustat.

Més terrorisme: a Rússia, a Suècia, a França. El dilluns 3 va tenir lloc un atemptat al metro de Sant Petersburg que provocà més de deu morts i uns cinquanta ferits. A Estocolm un camió va envestir una multitud el divendres 7 i matà quatre persones. A París el dijous 20 morí un policia. En tots els casos s’atribuí a terrorisme gihadista.

França, primera volta electoral. El diumenge 23 Macron i Le Pen pràcticament aconseguiren el mateix nombre de vots. Els dos partits majoritaris (dreta i socialistes) foren exclosos de la segona volta.

ESPANYA ETA es va desarmar. El dissabte 8 l’organització terrorista va lliurar a la policia francesa la localització de vuit zulos d’armes, tots situats en aquell país.

Diplomàcia contra diplomàcia. Malgrat la visita del president Puidemont, la Fundació Carter va dir que no donava suport al referèndum i que era partidària d’una Espanya forta. El govern català ho atribueix a pressions del govern espanyol.

Rajoy cridat a declarar. El dimarts 18 l’Audiència decidí que el president del govern espanyol haurà de comparèixer com a testimoni del cas de la caixa B del Partit Popular.

Afecta al PP més corrupció. Va ser detingut el dimecres 19 l’expresident de la Comunitat de Madrid per suposades operacions fraudulentes a la societat del Canal de Isabel II i s’inicià la investigació del finançament de les campanyes d’Esperanza Aguirre. Es posà en dubte l’actuació del cap de la Fiscalia Anticorrupció per avís a possibles investigats.

MÓN Atac químic a Síria i resposta dels EUA. L’exèrcit sirià va ser acusat el dimarts 4 d’un atac amb armes químiques que causà una seixantena de morts de població civil de totes les edats. El divendres 7 l’exèrcit dels EUA bombardejà amb míssils la base de l’atac químic de l’exèrcit sirià.

La bomba més gran. El dijous 13 els EUA van llançar sobre militants de l’EI a l’Afganistan la bomba més gran des de la segona Guerra Mundial.

El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 17

18 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 19

20 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Pel·licula del mes: NEGACIÓN

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 21

Edita Associació Emporion

Socis Fundadors

Consell de redacció

Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent Plàcid Busquets

Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Josep Casas Cels Sais Enric Torrent Plàcid Busquets

Jordi Bellapart - President Josep Casas - Secretari Plàcid Busquets - Disseny, edició i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts