126 juny 17

PERIÒDIC DIGITAL, TERCERA ÈPOCA

Nº 126 JUNY 2017

• La Biblioteca Municipal Pere Blasi i EMPORION • I. Cultura a Torroella, ara • La poca transparència de l'aigua (II) • Joan Sales i les seves • Els Viladevall i el cuc de la política • Maragall, el polític enyorat • A les begudes ensucrades, o al sucre?

• Lluc Saló i Ferrer, • Fem futur • Gihadistes: plantar cara a la por • Sánchez Albornoz i Catalunya • El retrat com a expressió artística • Estimat besavi, estimada besàvia • El Menú d'en Martí • Gotes d'humor • Notícies • Cinema i espectacles

2 • Emporion • www.emporion.org

Editorial La Biblioteca Municipal Pere Blasi i EMPORION Aquest any la Biblioteca Municipal Pere Blasi ha celebrat el seu 10è aniversari. Ho vam posar de relleu al número de maig, a les Notícies i al vídeo, on es podien veure alguns dels actes de la celebració, i al març ho vam anunciar en un article de Cristina Rufí. També amb aquest motiu, ens sembla oportú dedicar aquest mes un comentari a les estretes relacions que hi ha hagut sempre entre la biblioteca de Torroella i la nostra revista.

L’octubre de 1912, aviat farà 105 anys, el mestre Pere Blasi i catorze torroellencs van signar l’Acta de Constitució de l’Ateneu Montgrí, amb la revista Mont-gris com a òrgan de comunicació, i el mes de març següent constava en acta l’agraïment de la institució al diputat del districte pel seu ajut per obtenir una biblioteca. Durant aquell any es reberen donacions de llibres, se’n compraren de segona mà i l’Ateneu es va subscriure a diverses revistes. Un any després es milloraven els mobles d’aquella senzilla biblioteca.

L’1 de gener de 1915 es fusionaven Mont-gris i El Montgrí, la revista de mossèn Viver, i naixia EMPORION, que esdevindria així l’òrgan oficial dels socis, i la biblioteca de l’Ateneu es beneficiaria dels intercanvis amb altres periòdics. El bibliotecari, Eduard Viñas, va aconseguir que s’adquirissin més llibres, un diccionari català, se’n van continuar rebent de regalats... Fins que l’any 1923, amb la Dictadura de Primo de Rivera, l’Ateneu fou clausurat. L’any 1926 Viñas i altres socis van demanar, en un escrit adreçat al governador civil, que s’aixequés la clausura, tot dient “que la biblioteca, única de la población, y otros muebles por valor de unas 2.500 ptas. se deteriorarán por completo”. Es va atendre aquest clam i es va poder obrir de nou l’Ateneu i la seva biblioteca. L’any següent mossèn Viver hi donà un important lot de llibres.

Però l’Ateneu era massa feble per aconseguir la biblioteca que necessitava Torroella.

Tanmateix, feia anys que la Mancomunitat havia iniciat la Xarxa de Biblioteques Públiques de Catalunya i l’any 1934 s’inaugurà la Biblioteca de la Caixa de Pensions a Torroella. I tornà a comparèixer a la vila el mestre Blasi, que des de l’any 1932 residia a Barcelona. EMPORION (núm.

253) va descriure amb tot detall l’acte d’inauguració. A la presidència, al costat de l’alcalde Pere Vicens, s’hi situà Pere Blasi, diputat al Parlament i conseller de l’entitat. El parlament de Blasi, segons la descripció que en feia la nostra revista, emocionà i subjugà els torroellencs.

Van passar molts anys, tres generacions de torroellencs van gaudir d’aquell tresor. Però la biblioteca de la Caixa també va esdevenir insuficient i fa 10 anys es va inaugurar la biblioteca nova, la Biblioteca Municipal Pere Blasi. No volem deixar de destacar que, des del primer dia, la biblioteca ha imprès els exemplars de la nostra revista digital i els ha posat a disposició de tothom. Per a EMPORION és un goig i un orgull que aquesta institució tan important per a la cultura, la formació i l’entreteniment dels torroellencs porti el nom d’un dels nostres fundadors més insignes.

Emporion 100 anys (1915-2015)

I. Cultura a Torroella, ara Joan Surroca i Sens

Què és cultura?

Un dels debats recurrents és la definició de cultura. Limitem-nos a allò que és bàsic d’entendre: a) la cultura en sentit ampli; qualifiquem de cultura tota activitat amb una certa entitat: l’arròs a la cassola i les diverses manifestacions folklòriques; els jocs de la mainada i les habituds de les pràctiques religioses; les festes tradicionals i les formes de vestir... amb un llarg etcètera. b) la cultura en sentit més restringit; serien les accions encaminades a generar pensament, introduir dubtes, qüestionar el que està establert, no oblidant mai que la cultura és transformadora. A la vegada, són activitats que ens eleven com a persones, ens humanitzen (no de manera automàtica, però sense elles entraríem en la barbàrie, segons George Steiner), gràcies a la pràctica personal i col·lectiva, o bé al gaudi dels resultats de creadors lúcids, en format literari, escènic, plàstic o auditiu, sigui utilitzant procediments tradicionals, o bé emprant les innovacions tècniques més contemporànies. En altres paraules: la cultura, encara que no sempre, ens apropa a l’àngel i ens allunya de la bèstia. Estem condemnats a viure en aquest terreny fronterer, per tant incòmode, entre els dos pols que ens atrauen. La cultura, l’art en general, no solament ens salva de la brutícia, també ens deixa experimentar els moments sublims de la vida i ens desperta la joia de viure.

Errors en la programació cultural a) “La cultura és elitista”. Una afirmació que he sentit sovint d’alguns polítics. És a dir, com que La Divina Comèdia és excessivament elevada per a la gent corrent, oferim obres que estiguin a l’abast de tothom. Hi ha el risc de programar una cultura que aviva la mediocritat, perquè no ens atrevim a ser crítics davant tanta programació frívola i banal. És a dir, la cultura traeix la seva funció crítica quan enforteix allò que precisament hauria de debilitar. b) “La cultura és burgesa”. Com que anar al teatre, comprar llibres, escoltar música, etc., val diners, no és propi de les classes populars. Eliminem la cultura de la programació i deixem de facilitar l’accessibilitat a la cultura. c) En ser la cultura elitista i burgesa, apostem per la festa, el folklore, l’entreteniment i el divertiment, que és el que vol el poble.

Els que així pensen obliden que no és rebaixant els nivells d’oferta cultural que s’avança com a poble, sinó elevant progressivament el gust de la ciutadania i dedicant pressupostos justos que atenguin les necessitats de les classes socials menys afavorides. És evident que no es poden obviar les necessitats generals d’una població i que no tothom està preparat per gaudir d’una cultura ara per ara minoritària. El que cal és anar eixamplant aquesta minoria sense caure en programacions reduïdes a la cultura de masses. Hans Magnus Enzensberg, ja l’any 1986, parlava dels analfabets secundaris, gent que sap moure’s amb solvència, que té estudis potser superiors, però per manca d’hàbit no se sent atreta per cap tipus d’activitat cultural que no sigui la de l’entreteniment. En un àmbit més local, insisteixo, cal trobar l’equilibri, però apostar per una certa discriminació positiva envers les programacions que són pròpies del sembrador. Algú recollirà els fruits que ara no veiem. És clar que una població ha de gaudir d’actes festius, divertiment, mercats, gatzara i xerinola, però pensar que amb la mera programació d’aquest tipus d’esdeveniments es cobreix l’oferta cultural, és fruit de la ignorància o de la mala fe. “La cultura banal, també és cultura, però continua sent banal” (Joan Maria Minguet). I encara m’atreveixo a dir que a vegades s’entén la cultura com a decoració, amb la qual cosa ja no es pot anar més avall.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 3

La poca transparència de l‘aigua II Albert Llausàs i Pascual

Nota del Consell de Redacció – Per un error naturalment involuntari que lamentem, l'article del mes passat del nostre col·laborador Albert Llausàs va sortir publicat sense el paràgraf central. El publiquem de nou, tot esmenant aquell error.

A l'escrit del mes d'abril vaig exposar algunes raons per les quals, al Baix Ter i arreu, cal prioritzar la recuperació i ús dels recursos hídrics locals per davant de possibles importacions d'aigua. Malgrat aquest posicionament, tampoc em convenç girar l'esquena a tot transvasament, connexió o concepte similar.

La doctrina basada en la priorització de l'ús dels recursos locals en detriment dels transvasaments genera públicament un ampli consens entre classe política, col·lectius ambientalistes i entitats científiques de Catalunya. A principis d'aquest segle, a casa nostra el discurs va ser utilitzat per defensar a capa i espasa la negativa a una proposta de Pla Hidrològic impulsat pel govern estatal que preveia un gran transvasament d'aigua de l'Ebre cap al litoral de València i Múrcia. Des de llavors, per interès i ampli acord polític i social, parlar de transferències d'aigua és gairebé tabú al nostre país. Més enllà d'ignorar la flagrant contradicció que suposa estar en contra de noves connexions mentre poca cosa es fa per corregir l'espoli del Ter, aquest posicionament dogmàtic ha dificultat encara més la gestió de l'aigua a Catalunya. Durant la gran sequera de l'any 2007 el discurs esmentat va servir per fer oposició a una iniciativa per portar aigua de la Cerdanya, a la conca del Segre, cap a la regió metropolitana de Barcelona i mitigar la seva emergència. Des de llavors, els mateixos arguments s'han utilitzat per prevenir la connexió de la conca de l'Ebre fins al sistema Ter-Llobregat del qual es nodreix la regió barcelonina.

Des de les terres del ponent català també han fet ús d'aquest discurs pretesament ecologista per negar-se a cedir aigües del pantà de Rialb i del flamant canal Segarra-Garrigues, infra-utilitzades per la irrigació agrícola, cap a finalitats de subministrament humà. En definitiva, un discurs tancat, políticament interessat, en defensa de l'ús exclusiu de recursos

4 • Emporion • www.emporion.org

locals i en contra de tota connexió fa molt difícil el reequilibri d'un país, i impossibilita intercanvis que podrien ser beneficiosos per a tots els territoris, el cedent i el receptor. presadelpasteralMalgrat tot, a la pràctica, un cert cinisme ja ha permès aixecar el veto al trànsit d'aigua entre territoris. Sense fer massa soroll, no fos cas que se sentís a l'Ebre i més cap al sud, cada cop són més els municipis de l'àmbit gironí que s'estan connectant al sistema d'embassaments del Ter. A més, en els darrers mesos ho han plantejat Mont-ras, Vidreres i els tres municipis que motiven aquest escrit. Igualment, per un acord desencallat aquest mes de març mateix, l'aigua de Rialb arribarà aviat a municipis de la Segarra, l'Anoia, la Conca de Barberà i l'Urgell que han patit durant dècades problemes d'abastament des de pous i cisternes. En anunciar-ho, el conseller Rull es va cansar de repetir que no es tractava d'un transvasament encobert cap al sistema Ter-Llobregat de Barcelona, posant la tireta abans de la ferida. Les veus d'oposició al projecte no van trigar a alçar-se, argumentant que sí que ho era.

En definitiva, resulta clar que posicionaments enrocats no s'avenen bé amb la bona gestió d'un bé tan líquid, de distribució temporal i espacial tan irregular, com l'aigua. Més transparència podria ajudar a resoldre aquests conflictes de país i del nostre territori. D'una banda, transparència per afrontar que, molt possiblement, el problema a Torroella i rodalia no és de dèficit hídric, com afirmen els alcaldes, sinó de sobreexplotació hídrica, que és un problema de naturalesa completament distinta. Malgrat això, si finalment es demostra que el Baix Ter és irrecuperable, llavors cal superar les barreres i plantejar fer venir l'aigua des de 50 quilòmetres de distància. També en aquest cas cal transparència a l'hora d'admetre la ingent i creixent pressió sobre el riu Ter i plantejar obertament un debat sobre la política de transvasaments d'aquest país que ajudi a superar les contradiccions, pedaços i operacions encobertes que actualment manen la gestió de l'aigua a Catalunya.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Joan Sales i les seves “Cartes a Màrius Torres” Adrià Arboix

Aquesta magnífica obra és un autèntic diamant de l’epistolografia catalana de tots els temps.” D. Sam Abrams L’ estrena, a la pantalla gran, d’una ambiciosa adaptació d’un gran clàssic de la literatura catalana (la novel·la Incerta glòria), rodada en català, dirigida pel mallorquí Agustí Villaronga i produïda per Isona Passola, torna a posar d’actualitat la genial obra literària de Joan Sales (Barcelona, 1912-1983). A més a més, encara hi és present el ressò internacional d’Incerta glòria, després de la gran traducció a la llengua anglesa feta per Peter Bush (Uncertain Glory) amb crítiques elogioses en mitjans de comunicació de gran prestigi com The Guardian, The Independent, The Irish Times, The Literary Review i The Times, amb la recomanació final a The Economist de considerar aquesta obra com una de les 10 millors novel·les publicades en anglès de l’any 2015.

tingut el bon senderi d’emprendre-la-, faran bé de capbussar-se de ple en aquestes cartes, que retraten amb tanta força i veracitat no tan sols un dels períodes més transcendentals (i malaurats) de la nostra història present, sinó el fortuït i mai prou ponderat encontre entre dues de les grans plomes de les nostres lletres”.

A manera de tast, us deixem un sonet escrit per Joan Sales i que acompanya una de les cartes enviades al poeta i metge Màrius Torres (19101942), datada el 5 de gener de 1937: En els ulls d’una dona s’han trobat molt sovint veritats més profundes que les de Zarathustra.

Convencen més que els ardus discursos de Lenin i fins que les Estances del nostre Riba il·lustre.

Amadís, Lancelot, Tirant i Curial per l’esguard d’una dona errant de nit i dia van ser l’espill de l’orde de la Cavalleria.

A poc a poc, la literatura catalana es va posant de moda en molts països d’arreu del món, encara que per mèrits propis ja es mereix un lloc –segons Sam Abrams- en el món de les lletres a escala internacional.

Perquè el braç és robust quan el cor és lleial.

Així mateix, i gràcies al rebombori internacional d’Incerta glòria, la recepció deficient de Joan Sales a Catalunya comença a evolucionar de manera substanciosa i s’està fent una revaluació també de la seva obra poètica i de la seva obra de traductor.

Collien els llorers dels hòrrids camps de Mart per guarnir-ne els altars de l’almíssima Venus.

En aquest context, la recent reedició de les esplèndides Cartes a Màrius Torres, a cura de Montserrat Casals, amb la incorporació de gairebé 100 pàgines de cartes inèdites a Mercè Figueres, és tot un esdeveniment literari.

Joan Sales (Barcelona, 1912-1983)

Segons Sam Abrams -el prestigiós crític literari anglocatalà-, les reedicions són obres imprescindibles i han de ser una part integral del sistema editorial i prescriptor de la cultura del país, i han de formar part de la nostra dieta natural com a lectors. I aquesta nova edició de les Cartes a Màrius Torres, de Joan Sales, representa una nova oportunitat per poderne gaudir, ja que constitueix per mèrits propis un autèntic diamant de l’epistolografia catalana de tots els temps, segons l’opinió del prestigiós especialista.

Quan escriu les cartes, Sales té entre 24 i 30 anys. El llibre és una mena de diari personal, un llibre de memòries redactat sota forma epistolar, i tal com diu textualment Xavier Serrahima: “Tots aquells lectors que hagin fruït amb Incerta glòria –així com els que fins ara no hagin Emporion 100 anys (1915-2015)

Van merèixer el dictat dels forts, justos i estrenus.

¡I tot per un esguard i res més que un esguard! Perquè tant si la bossa sona com si no sona ¿què hi ha com naufragar en els ulls d’una dona?

Referències bibliogràfiques SALES, Joan. Cartes a Màrius Torres (3a edició), Club Editor. Barcelona, 2015.

ABRAMS, D. Sam. “La lletra menuda”. A: Cultura. Suplement de Cultura i Espectacles del Punt Avui, 30 de gener de 2015, p. 32.

ABRAMS, D. Sam. “Elogi de les reedicions”. A: Cultura. Suplement de Cultura i Espectacles del Punt Avui, 27 de febrer de 2015, p. 32.

SERRAHIMA, X. “Cartes de la memòria”. A: Cultura. Suplement de Cultura i Espectacles del Punt Avui, 7 de novembre de 2011, p. 12.

ARBOIX, A. “Gràcies, Joan Sales”. A: Emporion, núm. 72, desembre de 2012: <http://www.emporion.org/index.php/component/k2/ item/1953-gr%C3%A0cies-joan-sales-barcelona-1912-1983>

Emporion • www.emporion.org • 5

Els Viladevall i el cuc de la política Jaume Bassa Pasqual

Josep Viladevall Hereu

Al primer terç del segle passat, la família Viladevall va tenir força protagonisme polític a la nostra vila. En parlo amb Joan Viladevall Estrany, fill de Josep Viladevall Hereu i net de Joan Viladevall Ballester.

meu pare, afiliat a les JERC (Joventuts d’ERC). Restablerta la situació, els responsables van ser detinguts i empresonats, juntament amb l’alcalde i els regidors d’esquerres.

Comencem pel teu avi, que va arribar a ser alcalde de la vila

Van ser a la presó molt de temps?

Va ser alcalde per ben poc temps, només quinze dies, després t’ho explicaré.

Poc més d’un any perquè, abans que complissin tota la condemna, hi hagué una forta crisi al si del govern espanyol i es van convocar eleccions generals a celebrar el 16 de febrer de 1936. La campanya electoral va ser intensa en tots els àmbits i les seqüeles dels fets d’octubre de 1934 van ser utilitzades als debats propagandístics. Un full del 10 de febrer, sota el títol “Els presos torroellencs a l’opinió del nostre poble”, recomanava: “Voteu i feu votar el Front Popular d’Esquerres”; al peu hi figuraven catorze noms. El del meu pare, Josep Viladevall Hereu, n’era un.

Es deia Joan Viladevall Ballester. Tot i ser un pagès petit, d’unes 25 vessanes, amb pocs estudis, va tenir una vida molt activa. Va ser president de la comissió gestora de liquidació del Sindicat Agrícola; l’any 1931, en constituir-se Acció Social Agrària (ASA) a Banyoles, ell en va ser vocal; també va ser membre de la Comissió Arbitral Agrària del Partit Judicial de la Bisbal. I el 1934 va ser nomenat fiscal municipal.

Tenia molt bona veu, cantava a la Societat Choral Montgrí, dels cors de Clavé, i quan es va dissoldre ell es va fer càrrec de les partitures i del pendó; les partitures van ser a casa molts anys, després es van dipositar al Museu, el pendó l’aprofità una altra coral, que dirigia en Jaume Puiggrós, on també van cantar l’avi i la meva mare.

Va tenir cinc fills: Josep (el meu pare), Amàlia, Isidre (que morí solter), Joan i Narcís (Siset, pare de l’actual secretària de l’alcalde, Maria Viladevall).

I l’any 1936 arribà a ser alcalde de Torroella quinze dies, però abans he de parlar d’uns fets que van afectar el meu pare, Josep Viladevall Hereu.

Parla, doncs, del teu pare El vespre del 6 d’octubre de 1934, poc després que el president Lluís Companys proclamés l’Estat Català, els guàrdies civils de Torroella foren cridats a Palamós. Els membres d’esquerra de l’ajuntament es manifestaren a favor de la revolta i un grup de torroellencs, amb autorització del jutge municipal, es van apoderar de les armes de l’armeria Crumols i, patrullant pels carrers, es van fer càrrec de l’ordre públic. Un d’ells era el

6 • Emporion • www.emporion.org

I van guanyar les esquerres i ells van ser alliberats El resultat de les eleccions va ser clarament favorable a les esquerres. A Espanya triomfà el Front Popular, a Catalunya la coalició Esquerra Catalana i a Torroella també la candidatura d’esquerres. Els empresonats van ser amnistiats i van tornar a la vila. Van ser rebuts amb tots els honors al carrer del Roser i van anar per Fora Portal i el carrer d’Ullà fins a plaça, escortats per una gran manifestació, precedida de banderes i pancartes, i amb acompanyament dels Montgrins.

Va ser llavors que el teu avi va ser alcalde?

Sí, en una reunió a l’ajuntament celebrada el 18 de febrer, el meu avi, que havia estat regidor suplent, va ser elegit alcalde. I va ser ell qui, en una nova sessió, el dia 3 de març, reposà en els seus càrrecs l’alcalde i regidors destituïts el 1934. Va ocupar l’alcaldia, doncs, uns quinze dies.

Pocs mesos després el teu pare seria regidor En produir-se la revolta militar contra la República, l’alcalde de Torroella era Joan Pagès, de can Litró, però per pocs dies. El 19 de juliol es va constituir el Comitè al palau Solterra i el 7 d’agost, d’acord amb un decret

Emporion 100 anys (1915-2015)

de la Generalitat, es va constituir l’ajuntament antifeixista. N’era alcalde Joan Vicens, Nitu, del POUM, i un dels regidors va ser, efectivament, el meu pare Josep Viladevall, en representació de la JERC. Aquells dies es van cremar esglésies i matar capellans, altres regidors d’ERC van plegar, però ell va ser-hi fins que es formà un nou Consell Municipal No puc saber els motius pels quals no va fer com aquests altres, perquè la gent d’ERC no eren anarquistes ni marxistes, i encara menys assassins.

El cas és que la seva germana i tia meva, Amàlia Viladevall, era la xicota d’en Francesc, Xicu, Passarrius, que era de la CNT i membre destacat del Comitè. Potser el pare es va mantenir a l’ajuntament per no quedar malament amb en Xicu. D’altra banda, aquell ajuntament només durà dos mesos, d’agost a octubre de 1936.

Després, va haver d’anar a la guerra, suposo Sí, va ser mobilitzat i anà a parar a Lleida, a la zona de Camarassa. A principis de 1939, juntament amb un de l’Estartit, van desertar i fugir cap a França, caminant només de nits, guiant-se per les estrelles, el seu company en sabia bé, era pescador. Van acabar internats al camp de refugiats de Sant Cebrià.

He llegit que a la guerra hi va morir el teu oncle Joan. Saps com va ser?

Quan esclatà el conflicte, si bé estava fent el servei militar a Maó, aquells dies era a València competint en uns campionats militars d’atletisme.

D’allà el van enviar al front d’Aragó. De com li va anar al front no en sé gaire res, crec que va ser a Belchite, però que no va morir en aquella batalla, sinó més tard, en un hospital de València, a causa d’una infecció.

L’acabament de la guerra va ser dur per a tothom Els últims dies, mentre els nacionals eren a punt d’entrar a Torroella, l’avi, amb la seva família i dues d’altres, van marxar i es van instal·lar a les Dunes, però van tornar. Va ser denunciat i detingut entre Torroella i Ullà un dia que tornava de Sant Jordi amb carro. Li van caure 15 anys de presó, n’hi va estar dos.

sarrius, quan arribaven les tropes de Franco. Van fugir a peu, amb altres torroellencs, des d’Ullà, pel camí vell de Bellcaire, fins a la frontera. En Xicu també va ser internat a Sant Cebrià. Patiren molt, però se’n sortiren, prosperaren i acabaren vivint a Elna, a l’Alta Cerdanya.

El pare també s’espavilà a França, fugí dels alemanys... Tornà el 1942 i el van detenir. Va ser empresonat a Reus poc temps, però quan va venir ja tenia 35 anys, es va casar i va fer de pagès.

M’han dit que el teu avi va custodiar tota la guerra les joies de l’Hospital És cert. L’agost de 1936 les monges li van deixar en dipòsit una bona quantitat d’objectes de valor com ara un calze, patena, creus, corona, arracades, collars... d’or, de plata, daurats, amb diamants, brillants, robins... Tot ho va lliurar acabada la guerra al dipositari del nou patronat de l’Hospital i es va signar el corresponent document d’entrega.

A tu també et va mossegar el cuc de la política?

Poc i per poc temps. Després d’estudiar a Torroella, als Gabrielistes, i als Maristes de Girona, vaig fer la carrera de químic a la Universitat de Barcelona. Allà vaig fer amics de diverses facultats i vaig entrar al PSUC, érem una colla de cinc. Es va parlar de fer una pintada dins de la Universitat, se’n van encarregar tres, i en vam quedar al marge el cap de colla i jo. Hi van anar de nit, van ser descoberts, detinguts i interrogats. Afortunadament el meu nom no va sortir mai. Jo vaig destruir tots els papers i indicis a la pensió. I ho vaig deixar.

Una altra petita actuació va ser quan ja acabava la carrera, pels anys 1964-65, encara en ple franquisme. Un company socialista em va demanar si podia amagar 24 hores a la pensió un sindicalista perseguit que l’endemà marxaria a França. Els vaig ajudar, tot dient a la dispesera que durant un dia ni em fessin el llit, que havia d’estudiar tothora.

Aquí a Torroella, quan es va fer la consulta sobre la independència, vaig fer campanya des d’un tot terreny d’un noi de l’Estartit, amb un altaveu, animant la gent a anar-hi, i amb en Miquel Bofill, tots dos repartint propaganda pels comerços. El resultat va ser prou bo.

La seva filla Amàlia va marxar de Torroella amb el seu xicot, Xicu Pas-

Joan Viladevall Hereu

Emporion 100 anys (1915-2015)

Joan Viladevall Estrany

Emporion • www.emporion.org • 7

Maragall, el polític enyorat Jordi Bellapart

A casa tinc una fotografia feta davant del Castell del Montgrí, guardada en un lloc destacat, en la qual hi sortim un grup d’amics entre els que hi figura, com un més, en Pasqual Maragall quan encara no era President de la Generalitat.

El nostre castell és una fortalesa pètria impressionant, estratègicament situada i que podia arribar a ser difícilment expugnable però que resta inacabada, com tampoc està acabada l’església gòtica d’aquesta vila.

A vegada la història i la mateixa vida ens ha deixat projectes, idees, il·lusions que no s’han acabat d’aconseguir del tot perquè el seu promotor, per la causa que sigui, no les ha pogut fer realitat del tot.

Pasqual Maragall, un polític enyorat ara per molta gent, també va deixar coses per acabar i moltes idees que ni tan sols va poder arribar a iniciar, i a molts ciutadans que en la seva època d’alcalde, i després President de la Generalitat, es movien per aquell entorn socialista que ell liderava, els dol profundament que així sigui.

Desconec si en la seva situació personal, en Pasqual és capaç de tenir ara una posició clara respecte al moment actual. És clar que molts, amb una bona salut, tampoc la tenen. Però en els seus bons moments en Pasqual la tenia. Ara, quan fa vint-i-cinc anys de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, ha sortit publicat un llibre, una obra coral de diversos autors que reivindica el pensament i l’obra de govern del que fou alcalde de Barcelona i president de la Generalitat de Catalunya.

Encara avui podem dir que Catalunya ha tingut dos grans líders polítics, Jordi Pujol i Pasqual Maragall, tots dos amb un epíleg inesperat. El primer amb el lamentable final que l’ha portat als tribunals. Va ser 23 anys president de la màxima institució catalana amb una marcada personalitat induïda, segons Joan Fuster, en la defensa d’un nacionalisme tancat, essencialista i defensiu.

8 • Emporion • www.emporion.org

El segon va ser quinze anys alcalde de Barcelona i dos President de la Generalitat. Comparant els dos cassos, és evident que la figura de Pujol s’ha debilitat, en tant que la de Maragall es va redimensionant amb el pas del temps, malgrat que molts adversaris polítics, no només de Madrid sinó també de Barcelona o del mateix partit socialista, han intentat distorsionar aquest relat. El temps i els historiadors acaben posant les coses al seu lloc, fins al punt que el llegat consistent i perdurable de Maragall i la seva obra principal, la gran transformació de Barcelona, és ara mateix l’actiu més important que Catalunya té per fer-se valer al món.

El llibre Pasqual Maragall, pensament i acció (La Magrana) escrit d’una forma coral, coordinat per l’historiador Jaume Claret amb les aportacions dels historiadors Jaume Fuster-Sobrepere, Jaume Bellmunt, el geògraf i urbanista Oriol Nel·lo, i l’economista i politòleg Quim Brugué, conté, des de perspectives diferents, el pensament i l’acció de govern de Maragall a partir dels seus propis escrits i de la bibliografia disponible.

D’aquestes aportacions es pot deduir que Pasqual Maragall tenia un projecte molt clar, quan, diguem, jugava a casa, és a dir a l’Ajuntament, però que, al traslladar-se a la Generalitat, al conjunt de Catalunya, fa la sensació que hi arriba tard. Canviar trenta anys de govern pujolista no era tasca fàcil i aquesta fou la que li va quedar pendent. Va perdre la guerra de l’Estatut, el suport del seu partit i la possibilitat de continuar la seva vida política. A partir de llavors els esdeveniments el van superar.

Maragall fou el polític de projectes. Sorprèn el seu bagatge teòric i acadèmic per a aquests, però també la seva capacitat per portar-los a cap. A vegades les seves intuïcions genials podien semblar fora de lloc.

Moltes propostes foren considerades “maragallades”, però amb el pas del temps s’ha pogut constatar que no ho eren tant. Com quan va dir en un debat parlamentari, referint-se a CiU, que el seu problema era el 3%.

Emporion 100 anys (1915-2015)

A les begudes ensucrades, o al sucre?

Josep Fuster

Estava preparant l'article per a aquest mes de juny quan, casualment, vaig sentir la notícia que el primer de maig entraria en vigor l'impost del govern de la Generalitat sobre les begudes ensucrades i que, com no podia ser de cap més altra manera, repercutiria directament en la butxaca del sofert consumidor.

Vaig deixar l'article que estava fent i, tal com en van venir al cap, em vaig posar a escriure aquestes breus reflexions sobre el que considero un impost discriminatori, de curt abast i enganyós.

El govern justifica l'impost fent pedagogia i advertint-nos que el consum excessiu de sucre té a llarg termini efectes i conseqüències negatives per a la salut com poden ser el sobrepès, la diabetis, etc., i ens diu que se n'ha de moderar el consum, cosa que em sembla lògica, raonable i està en sintonia amb les recomanacions de l'Organització Mundial de la Salut i de la Comunitat Econòmica Europea. El que ja no em sembla tan bé, però, i a més em molesta, és que la preocupació que sent el govern per la nostra salut generalment va aparellada amb càstigs per a la ciutadania que acaben traduint-se en sancions, multes, o gravant amb més impostos certes matèries, com ara és el cas de les begudes ensucrades, tot i que tan sols representen una minúscula part del que és el problema global del sucre. Si creuen que l'impost a un determinat sector pot actuar com un remei d'efectes dissuasius i solucionar encara que sigui parcialment la problemàtica de l'excessiu consum de sucre, em sembla d'una miopia majúscula, i les repercussions beneficioses que tindrà sobre la salut dels catalans seran més aviat molt minses.

En tota aquesta qüestió, hi ha una sèrie de preguntes que caldria plantejar-se: ¿Per què els refrescos i les begudes ensucrades han sigut els únics bocs expiatoris d'aquesta mesura del govern? ¿Per què no s'han aplicat mesures semblants a la pastisseria industrial, les xuxes, els caramels, els gelats, els bombons, certs tipus de xocolates, els pastissos, els torrons... I podria continuar amb una llarga llista de productes carregats de sucre, que segurament esgotaria la tinta del bolígraf. ¿És que totes aquestes llaminadures no porten tant o més sucre que les begudes? ¿O és que el seu sucre no és igual de perjudicial?

gués la intenció de preocupar-se seriosament de la nostra salut, sembla lògic que hauria hagut d'actuar regulant l'ús general del sucre i recomanat uns paràmetres d'utilització que no impliquessin risc per a la salut.

Llavors, l'impost seria més just, equitatiu, i gravaria indirectament a tots els sectors i productes que utilitzessin el sucre amb demesia, cosa que, de ben segur, repercutiria d'una manera molt més contundent i efectiva sobre la salut dels catalans, sense oblidar que, al mateix temps, contribuiria a engreixar les arques del govern de manera molt més substancial.

I si obligatòriament hem de parlar de salut i diners, els diners d'aquest impost podrien molt bé repercutir en la millora de la sanitat pública.

Sóc conscient de la dificultat que pot comportar la implantació de mesures tan àmplies, per la quantitat de sectors implicats, alguns molt poderosos, però encara que són matèries molt diferents, al seu dia també es va actuar amb èxit amb el tabac i l'alcohol.

Si de veritat visquéssim en una societat on tots plegats estiguéssim conscienciats i compromesos a millorar la nostra salut i la dels nostres conciutadans, els bons hàbits i els costums saludables es començarien a treballar primerament a la llar, es reforçarien a l'escola, i finalment s'anirien recordant amb campanyes públiques que aconsellarien i marcarien unes pautes de conductes saludables. Aquesta, però, és una labor que donaria els seus fruits a llarg termini, i tampoc sé si interessa. Crec que no seré gaire agosarat si dic que en l'hipotètic cas que es donessin aquestes circumstàncies, serien les mateixes indústries per iniciativa pròpia les que autoregularien els sucres afegits fins a nivells recomanats, i es podria prescindir de mesures coercitives i d'una pressió fiscal que sempre acaba pagant el consumidor, com és el cas.

Per acabar, diré que tal com s'ha gestionat l'impost, sense atacar directament l'arrel del problema, no crec que l'increment d'uns pocs cèntims per llauna o per ampolla, sobre unes begudes fermament implantades, facin desistir el consumidor. Segurament, el seu consum seguirà la pauta que ha tingut fins ara, la qual cosa significa que continuarem perjudicant-nos igual amb l'excés de sucre, però amb 30 milions d'euros menys a les butxaques dels catalans.

Si l'excés de sucre és perjudicial -cosa certa i demostrada- i el govern tin-

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 9

Fem futur Santi Sató

Fent un país més just, un país per a tothom!

Recentment, al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí, han tingut lloc dues conferències-col·loquis que, pel seu contingut i representació per a un futur proper de Catalunya, crec que val la pena fer-ne menció conjunta, i amb un criteri purament temporal per la data de la seva celebració.

El primer d’aquests esdeveniments anà a càrrec de Jordi Sànchez, president de l’Assemblea Nacional Catalana; Elisabet Punset, secretària nacional de la CUP; Sergi Sabrià, diputat de Junts pel Sí, i Joan Maragall, de l’ANC, com a moderador i presentador, que inicià l’acte.

Acte que intentaré resumir en aquest article, tant per la seva qualitat com pel moment en què es produeix!

I com a últim conferenciant, prengué la paraula Jordi Sànchez fent-se la pregunta: ON SOM? I contestant-la amb: UN MOMENT INIGUALABLE!

Per fer les preguntes de les quals no teníem resposta: REFERÈNDUM. El seu resultat i com implementar-lo!

Podem reescriure l’estat que volíem.

Donar-ne fe.

L’any 2018.

Eleccions el 10/9/1917.

En primer lloc, Sergi Sabrià inicià la seva intervenció fent-se la pregunta de: ON SOM? I contestant-la amb un: “Més a prop que mai”.

S’ha de guanyar al carrer.

La fita: el referèndum.

El Govern potser serà inhabilitat, però domina la voluntat de la gent.

La logística: apropar-lo al mes de setembre d’enguany

Les xifres són importants, i s’ha d’aconseguir la mobilització.

El concepte: junts per un país lliure, per una república, amb sobirania nacional i lleis aprovades pel seu Parlament i activades per la nostra sobirania.

Què hem d’esperar? Poder arribar-hi per un referèndum pactat.

L’única resolució guanyadora a prendre: la mobilització.

Quina data: no hi ja data fixada de termini.

El referèndum? Ha d’obligar l’Estat espanyol, com en el conflicte de fa 7 anys.

Necessitat: URNES! Seguidament, Elisabet Punset inicià la seva intervenció afirmant que “el referèndum és un compromís amb el suport de la majoria social de Catalunya”.

Ara: refermar data i pregunta! I l’agent mobilitzador: un referèndum unilateral.

Dia i pregunta: en realitat, hem de ser part dels elements legals, per impedir els nostre propòsit. Som sobirans?

No ens poden prendre el nostre dret a determinar el nostre futur.

Model d’estat!

I la mobilització? S’ha adormit per esperar, o bé per retornar!

S’ha alentit una mica, què ens hem de dir?

Treballar i fitxar la data de sortida!

10 • Emporion • www.emporion.org

27/9/1917 Referèndum, amb la meitat del personal al carrer.

Si hi ha hagut responsabilitats, espai i temps, una societat escollida: el poble escollit!

I si no ho fem ara, oblidem-nos per anys!

Seria com qui ha de tirar el penal!

No ens podem permetre fallar!

Així acabo aquest resum que crec que reflecteix correctament, espero, l’acte que he resumit!

Però no seria just, com apuntava a l’inici d’aquest article, ignorar l’acte que es va produir el dia 13 de maig.

LA REPÚBLICA QUE VOLEM, presentat per ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA, també al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí.

Presidia el Sr. Josep Maria Rufí, el nostre alcalde, que va iniciar l’acte al temps que presentava les dues personalitats ben conegudes que l’acompanyaven: Dolors Bassa, consellera de Treball, Afers socials i Famílies i filla de Torroella de Montgrí, i Marta Rovira, secretària general d’Esquerra Republicana de Catalunya, que seguidament es dirigiren al Emporion 100 anys (1915-2015)

públic exposant la seva visió sobre la situació actual de Catalunya, Voldria destacar de la intervenció de la consellera Dolors Bassa sobre la informació de l’oferta pública que s’ha de conjuntar amb la demostració de la destinació dels ajuts, que en el full de ruta hi puguin intervenir representats de Catalunya.

En la política social i en l’ajuda a les persones més vulnerables.

Treballar amb dades macroeconòmiques a favor de les persones més vulnerables.

Lluc Saló i Ferrer, col·laborador d‘EMPORION, ha mort als 101 anys

Democràcia, igualtat i família.

Cap societat pot oblidar la seva responsabilitat.

Opinió pública. I coresponsabilitat amb el 9N. Respecte de la seva intervenció, el punt que va suscitar una de les preguntes del públic assistent fou l’anomenada renda garantida.

La seva resposta fou clara i consistent: aquesta renda estarà subjecta a un control per evitar mals usos d’aquest dret. I el fet que Treball i Família actuïn conjuntament en aquestes rendes, facilitarà el seu control.

I de la intervenció de la secretària general d’Esquerra, Marta Rovira, voldria assenyalar la seva opinió que hem d’aprofitar el petit espai de què disposem avui perquè el dia de demà puguem gaudir d’un nou i millor escenari amb un procés d’independència que hem de veure’l com a possible i viable. És cert que necessitem urnes, paperetes, espais... i que el nostre govern no pot fer tot sol el referèndum. Depèn de molta gent, dels municipis, del territori, de la jornada laboral, de les paperetes, de les urnes... El Govern espanyol no ens farà fàcil la celebració del referèndum, però creu que el podrem fer!

Anem treballant... lleis de desconnexió. Volem... Valem... Cost tributari: futura república, seguretat social, sense tenir por als límits de la independència.

Procés constituent: què és! Com decidir. Referèndum.

Lleis de transformació de comunitat autònoma a estat independent!

Referèndum més urnes =més democràcia!

Podem convocar el referèndum? Una llei és indispensable!

Que es pugui parlar de república i d’independència: aquest és el nostre dret! Drets com a ciutadans. Ens en sortirem!

En el torn de preguntes se’n varen fer dues: una sobre quin país volem i l’altre sobre els nostres impostos i el destí que se’ls dona.

Vull destacar que el transcrit aquí és només part del que he pogut recollir i recordar.

Qualsevol error és cosa meva, i així ho vull deixar escrit.

Però dic sincerament que aquest resum és només un petit reflex del que es va dir, tot ell, realment, molt interessant i, com podria ésser d’altra manera, informatiu!

Desitgem que Lluc Saló, esperit inquiet fins al darrer dia, hagi trobat, finalment, pau i resposta a "L'enigma" que ell mateix es plantejava, amb aquest títol, a l'últim article que publicà a EMPORION, quan ja feia mesos que era centenari. A la seva memòria en reproduïm ara uns paràgrafs.

Consell de Redacció

L'enigma (fragments) Benvolguts: Si hem de creure en les estadístiques –i més encara en la lògica- resulta evident que, a una persona centenària, li resta poc oli al llum, i que té a tocar la fosca. Si decidim aparcar els embuts i parlar clar, admetem que lo pitjor no és la fosca, una mestressa que, sovint és benvinguda. Lo que toca el botet és la vellesa, una veïna que generosa com és, estova el cervell, i això fa que, perdut el poc cervell que li resta, el vell faci la bestiesa d'escriure i opinar, a cor què vols, sobre temes que el depassen de llarg, fet que el retrata. I això ho prova, a bastament, l'escrit que segueix. És llastimós que siguin les creences el que més separa els homes. Perquè el que haurien de tenir clar, penso, és que si tenim dubtes pel que fa a qui és el Pare, no n'hauríem de tenir cap respecte a qui és la Mare: la Mort. I si ella ens agermana a tots quan morim, com a germans tindríem d'estimar-nos en vida. Per què serà que no som capaços de fer-ho?

Després de matar al Comendador i a Luis Mejía, el Tenorio es dirigeix al cel, i crida:LLUCH S FERRER "Llamé al cielo y no me oyó, pues si sus puertas me cierra, de mis pasos en la tierra responda el cielo y no yo".

Clavat a la creu, a l'hora nona i a punt de morir, Jesús va cridar: "Eloi, Eloi, lamma sabàctani" Senyor, Senyor, per què m'has abandonat? És evident que, en dirigir-se a Déu, Jesús manifesta un dubte. I hom poc creure que, al mico pelat que és l'home, també el neguitegi el mateix dubte que va manifestar el fill de Déu.

Lluita a mort amb els teus dubtes, com ho faria un guerrer, que a Déu li plau més la lluita que la fe del carboner.

Lluc Saló i Ferrer (setembre de 2016)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 11

Gihadistes: plantar cara a la por Josep Torroella

La por és una forma trasbalsadora de la imaginació que ha acompanyat la història de la humanitat des de l'alba d'aquesta. El sentiment més antic que existeix, tal vegada. Ben al contrari del que pensa molta gent, la por no és una emoció totalment negativa. Si no fos per aquest mecanisme d'autodefensa, cap espècie animal hauria sobreviscut gaire temps. En primer lloc, la humana, la més vulnerable.

Les pors que patim de petits no són les mateixes que patim d'adults, ni les que patí l'home en el passat són les mateixes del present. Algunes pors ens perseguiran sempre perquè formen part de la condició humana. Por dels espais desconeguts, la mort o la pèrdua d'un ésser estimat, a tall d'exemple. Durant centenars de milers d'anys l'espècie humana va tenir por de la foscor, els fenòmens de la natura, l'atac de bèsties salvatges i altres éssers de la seva espècie... Més tard, l'home patí altres menes de por: del mar, la pesta, la guerra, la persecució religiosa, el pecat, la condemna eterna... En ple segle XX, el món conegué la por de l'esclat d'una guerra atòmica que podia esborrar la vida del nostre planeta. Desapareguda aquella por –però no, ai las!, les armes que la provocaren–, n'ha aparegut una altra que fa poc temps ni tan sols podíem imaginar.

Les víctimes d'aquesta por són principalment les persones que viuen en les urbs del món occidental i les que viatgen pel món. Tenen por que algú entri al restaurant on mengen, al museu que visiten, al supermercat on fan la compra, al vestíbul de l'aeroport on han entrat per embarcar o a la sala de festes on s'esbargeixen, i comenci a disparar a tort i a dret. Que un camió de gran tonatge conduït a gran velocitat per un fanàtic entri al passeig per on deambulen o al mercat on han anat a estirar les cames i a veure paradetes i les esclafi. Que algú faci esclatar una bomba al metro, al tren o a l'avió amb què viatgen i morin fets bocins. Que anant pel carrer, un desconegut s'abraoni damunt d'ells i els acoltelli tot cridant com un esperitat: "Allahu Akbar." És la manera més freqüent d'actuar, fins ara, dels gihadistes, els musulmans (?) radicals que practiquen la guerra santa. Una forma nova de terrorisme molt difícil de combatre. En les guerres sempre hi ha una delimitació espacial entre els dos contendents. En aquesta forma de lluita, en canvi, botxins i víctimes viuen barrejats. No és una guerra convencional.

El teu botxí pot ésser un veí del teu barri a qui tothom té per una persona normal, afable fins i tot, però que ha covat un odi letal envers un model de societat que, amb tots els seus defectes i virtuts, és el nostre. Fou un

12 • Emporion • www.emporion.org

fet casual que l'atemptat del pont de Westminster del passat mes de març es produís davant del Parlament britànic? No ho crec pas. L'imponent edifici londinenc és el símbol de la democràcia, la llibertat i l'estat de dret, els principals valors que els gihadistes volen destruir.

Què pot fer hom contra un sol home determinat a morir matant? Ben poca cosa, per no dir res. Si no té armes automàtiques ni bombes, usarà un punyal o un matxet, o bé robarà un vehicle i atropellarà tothom qui es creui en el seu camí. És el que han fet darrerament els gihadistes a Niça, Berlín, Londres, Sant Petersburg i Estocolm. Hom no pot posar pilons arreu on circula gent; i encara que això fos possible, els seguidors de l'estendard negre ja s'empescarien altres formes de matar. Malauradament, tot fa pensar que la lluita antiterrorista serà llarga.

Mentre que els especialistes policials fan la seva feina, nosaltres hem de sortir al carrer tranquils, sense pensar que en qualsevol moment un d'aquests fanàtics pot ferir-nos greument i fins llevar-nos la vida. Perquè això és precisament el que ells que volen: que els tinguem por. La guerra que ens han declarat no la guanyaran pas. Però si aconsegueixen que visquem atemorits, amb la por enganxada permanentment al cos, si més no l'hauran guanyada psicològicament, i no els hem de donar aquesta satisfacció. Que la gent té por als gihadistes ho demostra el fet que París, escenari de diversos atemptats, ha perdut més d'un milió de visitants aquests últims tres anys.

"La idea d'un perill tensa més els nervis que el propi perill", va escriure un oficial francès que, ara fa cent anys, va participar en la Gran Guerra.

Aquell militar tenia tota la raó del món. Al capdavall, tenim més probabilitats de morir quan agafem el cotxe i sortim a la carretera que en un atac terrorista, i no per això circulem atemorits. La seguretat absoluta no existeix ni existirà mai.

No permetem, dit sigui de pas, que ningú instrumentalitzi aquesta por.

En el passat, la por a la condemna eterna i, més recentment, al comunisme, tingueren fatals conseqüències sobre munions de persones. I no ens indignem de la violència només quan aquesta esclata prop de casa nostra. A Síria, l'Iraq, el Pakistan, l'Afganistan, Egipte i altres països també hi ha atemptats terroristes que causen centenars de víctimes i que no ens escandalitzen gaire, pel que sembla. Ni demonitzem l'islam a causa d'una minoria de fanàtics que actuen més per raons polítiques que no pas religioses.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Sánchez Albornoz i Catalunya Javier Zuloaga Avui he escoltat a la televisió que es compleixen 90 anys de l’avarada, a Cadis, del buc escola Juan Sebastián de Elcano. El nom homenatja l’il·lustre basc de Getaria que, navegant a vela, va demostrar que la Terra era rodona.

Crec que els de la meva generació, els anteriors i també no pocs posteriors, memoritzaren el nom d’Elcano en un segon nivell al de Cristòfor Colom. Aquest darrer, segurament sense proposar-s’ho, va demostrar a qui els varen finançar que les Índies es trobaven més enllà dels territoris americans que va descobrir, mentre que el primer va posar sobre la taula que no hi havia gaires explicacions possibles per entendre que si tu comences a navegar des de Cadis cap a l’oest, només pots tornar al mateix port des de l’est si la terra és rodona. De calaix ara, no tan senzill llavors, sobretot d’explicar.

Quan he sentit i llegit allò del 90 aniversari del vaixell escola, he rescatat dels meus records la visita que vaig fer al vaixell escola, a Buenos Aires, el 1982. Treballava llavors a l’Agència Efe i, des que vaig arribar a l’Argentina, anava cada mes a recollir l’article que Don Claudio Sánchez Albornoz, historiador, ministre de la República i exiliat, em lliurava en mà a la seva casa-despatx-biblioteca del carrer Anchorena, al costat de l’avinguda de Santa Fe. Ho feia cada mes perquè ho poguéssim oferir als quatre vents de la cultura hispanoparlant. Eren els grans anys de Luis María Ansón com a president d’Efe. Em va trucar per telèfon i em va proposar que passés a buscar-lo a casa seva i aniríem junts a la recepció que l’ambaixada d’Espanya a l’Argentina -d’acord amb el capità del vaixell escola- oferia al port a última hora de la tarda. Allà hi vaig ser, com un clau.

Quan vam baixar del cotxe i vam veure aquell vaixell que fou botat abans de la Segona República de la qual ell mateix va ser ministre, Don Claudio (89 anys) es va treure el barret d’ala ampla europea -no caribenya- i va deixar caure unes llàgrimes. Jo, trenta anys llavors, tractava de no oblidar res del que estava veient perquè era irrepetible.

Aquell personatge, humanista i polític, em portava més de cinquanta anys, però semblava que la repetició de les nostres trobades, la confiança i el bon rotllo, com ara en diem, havien llimat una mica les diferències de temps viscudes. Però no, estava acompanyant un personatge que no era qualsevol cosa. I així va ser, perquè quan vam arribar a l’arrencada

Emporion 100 anys (1915-2015)

de la passarel·la del vaixell, Don Claudio es va posar la mà a la butxaca i va treure un generós mocador per repassar-se el nas i, de passada, les llàgrimes que no aconseguia dissimular. Després va agafar el seu barret, se’l va col·locar sobre el cor i va fer una molt discreta reverència a aquella bandera de la qual, des de la seva condició de republicà, havia estat enemic ideològic arran de la guerra civil.

Sánchez Albornoz, fins a la seva marxa a l’exili, va ser un defensor de la República des de postures pròpies dels homes il·lustrats, sense estridències que no li feien cap falta perquè havia dedicat la seva vida a la història, cosa que se li notava.

L’últim record que tinc d’ell, ja que poc després va tornar a Espanya i es va instal·lar a Àvila, va ser una carta manuscrita, que tinc per algun lloc, en la qual, comentant la meva inquietud per l’interminable infern del terrorisme a la meva terra, em deia que potser caldria pensar que els bascos, en el fons, érem “bàrbars sense romanitzar”. Segur que m’ho deia des de la seva llarga visió del que ha viscut i protagonitzat... podria ser que tingués raó, cosa que implicava que l’assumpte no tenia altre remei que deixar passar el temps, com així ha estat almenys per deixar de viure en el sobresalt i sobretot perquè parlava una persona que havia dedicat la seva vida a la història, exercit com a catedràtic a Barcelona, ​​Valladolid i Madrid, abans de ficar-se en les aigüeres de la política que el va portar, molts anys després, a exercir la presidència de la República a l’exili, des de l’Argentina, entre 1962 i 1970.

Avui tindria 124 anys i no sé com s’ho faria per ocupar-se dels problemes domèstics d’aquella Espanya que ell estimava, dos segles després del seu naixement a Àvila, com santa Teresa, tot i que les seves biografies fossin ben diferents, tot i que potser no el seu gran cap.

“Què hauria pensat sobre el que passa ara a Catalunya ?”, m’he preguntat, en ocasions, en els últims anys. “Quin és el nostre problema?”

Pot el lector buscar a través de Google i veure de quina manera Don Claudio valorava el paper històric i cultural de Catalunya en la globalitat d’Espanya. Jo no vull seleccionar perquè les epidermis estan molt sensibles, però en qualsevol cas l’assumpte no va de bàrbars, perquè per aquestes terres han passat molts segles i moltes gents, no només les que avui fan més soroll.

Emporion • www.emporion.org • 13

El retrat com a expressió artística Josep Pericot

Autoretrat de Ticià

En el món de la pintura, la figura humana ocupa un primer lloc excepcional. El cos humà és la font d'expressivitat més gran que un pintor troba al seu abast. I aquest cos, poques vegades permet que l'artista el recreï, sense transmetre algun deix de la seva bellesa. Seria inútil voler posar exemples, ja que és fàcil de constatar la infinitat de representacions humanes que es donen i s'han donat en totes les èpoques i en els múltiples estils de la història de l'art.

3 PericotQuelcom semblant passa amb el retrat i l'autoretrat, encara que certament no tots els pintors han escollit el retrat com a tema preferent o d'autentificació del seu estil a l'hora de fer valer la seva obra. És evident que la figura i el rostre humà tornen a regalar una infinitat de registres en els quals l'artista es pot sentir atret.

Recentment es poden veure a Barcelona, en diverses galeries d'art i sota el títol genèric del "paper", obres d'artistes molt diferents en què es dona importància al rostre humà. En una d'elles, hi trobem un conjunt de dibuixos a tinta, aiguatintes i gravats, fets pel pintor Luis Marsans, que s'engloben en el seu treball d'il·lustració de l'obra de Marcel Proust A la recerca del temps perdut. Les figures i les expressions que Marsans ens plasma magistralment són d'una gran força i compleixen a la perfecció la finalitat il·lustrativa d'aquesta monumental obra literària. Les podem veure a la Galeria A/34, on habitualment es fan exposicions de gran qualitat.

2 PericotTambé es pot visitar, durant aquests mesos, l'exposició "Picasso retrats", que té lloc al nostre Museu Picasso. Aquí, a part de constatar la polifacètica força creativa de Picasso (potser és una de les millors ocasions per entendre una mica més aquest pintor), veiem com n'és d'important saber captar l'ànima del personatge. Picasso ho fa amb les diferents dones que l'han acompanyat al llarg de la seva vida i amb les seves amistats. Els seus retrats volen ser realistes, tant si ho fa a la manera d'Ingres (impressionant el retrat d'Olga), com en algun dels seus diferents estils; el de l'època blava en el cas del seu íntim amic Jaume Sabartés, el dibuix naturalista de les seves parelles Marie-Thérèse Walter o Dora Maar, o la versió entre cubista i expressionista en el cas de Lee Miller i Nush Èluard. En tots ells, Picasso ens apropa de manera pen14 • Emporion • www.emporion.org

etrant i suggestiva a la personalitat retratada.

Caldria fer una menció especial a l'autoretrat, on igualment els pintors també han volgut indagar dins la seva pròpia ànima. Rembrandt ha va fer al llarg de tota la seva obra. Velázquez ho fa magistralment a Las Meninas. Derain ho fa el 1905 i Matisse el 1906 en el moment àlgid del seu personal expressionisme (fauvisme). Ticià ho fa al final de la seva llarga vida, amb una pintura definitiva i de profunda significació psicològica.

Podríem dir que en el retrat i l'autoretrat, hi trobem l'expressió dels sentiments més personals del pintor, reflex de com ell es relaciona amb els altres i amb si mateix. En conseqüència, és en aquests on se'ns desvelen, en certa manera, els misteris i l'autèntica fisiognomia de l'època històrica en la qual varen viure.

Expressió trista i esperançada a la vegada, que il·lustra Proust, de Luis Marsans.

Jaume Sabartés, l’amic incondicional de Picasso.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Menu d'en Martí Martí Elias Pericay

Carpaccio de salmó marinat Ingredients: • 500 g. de salmó en una peça • Oli d'oliva verge • Suc de llimona • Sal i pebre • Herbes aromàtiques.

Preparació: Poseu el salmó al congelador fins que estigui quasi congelat, això permet tallar-lo a fines llesques.

Barregeu l'oli, el suc de llimona, la sal i el pebre tot fent una salsa per untar el peix. Poseu-hi, finalment, les herbes aromàtiques tallades per sobre, i ja estarà llest.

Parmentier de gambes Ingredients: • 1 kg gambes fresques (també poden ésser congelades) • 1 kg patates tipus «Monalisa» • 300g mantega • 250g nata de cuinar • Sal , pebre • Una copeta de brandi Preparació: Pelem les patates, les tallem i les bullim.

Gelat de Baileys amb crema de cafè Ingredients.: • Una terrina de gelat de Baileys (A Ullà i ha una empresa que fa aquesta classe de gelat, insuperable) • Nescafè • 500 g nata liquida • 3 rovells d'ou • 2 cullerades de postres de Maizena • Sucre • Una copeta de Kalua (licor de cafè)

Traiem el cap de les gambes i els reservem. Pelem les cues de les gambes.

Traiem el suc del cap de les gambes tot esprement-los (suc que servirà per barrejar amb les patates) Amb el sobrant més les peles de les cues i la mantega ho posem al foc per fer una mantega de gambes, afegint-hi la copeta de brandi. Una vegada cuita ho passem per un colador perquè no quedi amb impureses o cloves.

Quan les patates siguin cuites, traiem l'aigua de la cocció i de seguida hi afegim la nata liquida, la meitat de cues de gambes crues, el suc dels caps que teníem reservats i unes cullerades de mantega de gambes i ho triturem amb el «turmix» fins que quedi una massa ben fina. Ho corregim de sal i pebre.

Preparació: En un bol muntarem els rovells d'ou i el sucre fins que quedi una pasta blanquinosa.

Posarem la nata liquida i el Nescafè (2 o 3 cullerades, depèn de si agrada més o menys fort) en un cassó juntament amb els rovells i el sucre, al bany maria, sense parar de remenar fins que quedi una crema més aviat clara. Després hi afegirem la copeta de Kalua. Ho posarem al frigorífic per servir-la ben freda al costat del gelat.

La resta de cues de gambes, les marcarem en una paella amb mantega i serviran per posar com a decoració sobre el parmentier (puré). Es serveix ben calent.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 15

Estimat besavi, estimada besàvia Torroella de Montgrí, 29 d’abril de 2017 Estimada besàvia, Narcisa Fa uns dies vaig començar a investigar una mica més profundament el teu passat, cosa que jo desconeixia. Vaig descobrir coses que em van deixar bocabadada. Durant els teus anys, la vida no era tant fàcil com és ara: no podies trucar amb el mòbil per demanar ajuda, ni jugar a videojocs si t’avorries. I ara que sé algunes coses molt maques sobre tu, en volia parlar una estona.

Vas néixer a Torroella, al Fronton. Vas anar a l’escola de monges. Com que allà tot eren dones, us obligaven a saber cosir i fer ganxet. Això va ser un punt important a la teva vida perquè temps després, eres tu qui et feies els vestits i els “bolsos”, perquè sembla ser que eres molt presumida.

Sempre que anava amb la mama a casa teva a visitar-te i veure com estaves, em tenies algun detall preparat: un “bolso”, jaquetes...

Quan eres jove vas patir una malaltia que et va obligar a quedar-te a casa i estar molts mesos al llit. Però això no et va aturar, al contrari, seguies dissenyant-te la roba i altres coses.

Et vas casar amb l’avi Enric, tot i que jo no vaig tenir temps de conèixerlo, perquè va morir abans que jo naixés. La mare de l’avi Enric tenia una tintoreria i tu els ajudaves amb la feina i a veure també l’estat de la roba que portaven els clients. Quan va néixer la meva àvia us vau mudar tu i l’Enric a un piset de Cornellà. Tot i traslladar-vos allà, vau continuar amb el negoci com a tintorers, en una tintoreria de Barcelona.

Més tard us vau traslladar a Barcelona i allà us vau jubilar. Cada cap de setmana veníeu a visitar-nos.

Els alumnes de 2n d’ESO de l’institut s’han hagut d’asseure una estona amb el seu pare, mare, avi, àvia o altres familiars per preguntar què recordaven dels seus besavis o besàvies. Alguns d’ells han tingut la sort de poder seure i parlar directament amb la besàvia.

A partir dels records que en tenen els seus familiars, s’han anat informant de l’època que li va tocar viure, de qui era, de què feia... i després han escrit una carta a la seva besàvia o al seu besavi.

En general els ha agradat fer aquesta feina, els han impressionat algunes de les coses que han descobert, s’han emocionat i els han estimat una mica més.

Aquí us en presentem una petita mostra. Segurament que molts dels lectors d’EMPORION hi podreu reconèixer la besàvia, el besavi o l’àvia que els ha explicat la història.

Montserrat Blai

Sé que tu vas haver de suportar la Guerra Civil Espanyola i ho vas passar malament ja que l’avi Enric va haver de marxar a fer de soldat i va estar en un camp de concentració i tota la família i tu vau passar molts mesos sense saber-ne res. Per sort, al final, vàreu poder tornar-vos a veure i estar junts un altre cop.

Recordo que t’encantaven les sardines i que, sempre que venia a casa teva a dinar, era el que més por em feia de trobar. A la meva mare i a la meva tia els feies menjar moltes sardines perquè deies que eren molt bones per la salut. Sempre replicaven a l’hora de menjar-ne. També els feies beure un líquid molt estrany que era encara pitjor que les sardines. Era fet amb un rovell d’ou, sucre i cafè, perquè deies que així augmentaven molt les proteïnes. Sempre que ens posàvem malalts, tu el que feies era posar-nos “vaporux” i anar fent fins que la febre baixava.

Bé avia Ciseta, ja vaig acomiadant-me. Espero que estiguis ben còmode allà dalt mentre em vigiles i que sàpigues que cada nit la teva estrella és la que brilla més. T’estimo i fins una altra.

Júlia, la teva besnéta

Júlia Navarro i Pagès

16 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Torroella de Montgrí, 2 de maig de 2017

Torroella de Montgrí, 28 d’abril de 2017

Estimat besavi Baldo:

Estimada besàvia Agnès,

M ‘hauria agradat tant, conèixer-te!

Ja sé que no et serà possible llegir la carta que ara estic escrivint, però indirectament et dono les gràcies pel molt que vas lluitar per tirar una família endavant en uns temps molt difícils, ja que era el temps de la postguerra.

Avui li he preguntat per tu a la mare i, tot i que amb ella tampoc us vàreu conèixer, la baba li ha explicat moltes coses de tu.

Sé el teu nom, Baldomero Xumetra i Vilagut i que vas néixer el 7 d’agost de 1918 a Barcelona. El teu pare es deia Santiago i la teva mare Júlia i eres el tercer de quatre germans (dues nenes i dos nens).

Proveníeu d’una família de metges. El teu avi ja ho era i tots vàreu estudiar medicina o farmàcia. Quan va venir la guerra tu només tenies 19 anys i et van fer anar en un tren hospital a Valladolid.

Quan vas acabar la carrera, vas venir a fer una substitució del metge de Torroella que estava malalt i, encara que en principi era una feina provisional, et vas quedar aquí per sempre.

Amb la teva família cada setmana us escrivíeu cartes i us explicàveu com estàveu i de vegades comentàveu malalties dels pacients per resoldre-les entre tots. D’aquestes cartes la baba en té moltes i me les deixa perquè les llegeixi i et conegui més.

La meva besàvia va néixer en un poblet de la província de Girona, anomenat Mieras, prop de Banyoles. Era una persona d’alçada normal, prima i amb uns ulls de color blau que agradaven molt a la gent. Tenia un caràcter bastant fort, però en el fons li agradava molt ajudar a les persones que passaven en aquells moments necessitats econòmiques, i ella procurava ajudar-les amb el que podia.

Va viure l’època del franquisme durant la Guerra Civil, va patir l’absència del meu besavi Josep, que havia d’amagar-se en llocs llunyans on es sentien més protegits. Un dels esdeveniments més importants va ser quan va néixer la meva àvia Anna i més tard, al cap de cinc anys l’Anton, el seu germà. També el meu besavi era el ferrer del poble, cada dia sortien els cavalls amb carros a buscar carbó a les muntanyes i havien d’anar ben ferrats.

Amb la Rosa vàreu tenir dos fills, la Mª Àngels que és la meva àvia i en Francesc.

La meva besàvia va tenir la sort de poder anar a l’escola, a les monges dominiques on va aprendre a llegir i a escriure. Era una persona que li agradava fer les feines de pagès, com cuidar els animals i, si convenia, fer feines hortolanes. Els meus besavis van voler que els seus fills estudiessin, de manera que, l’Anton va ser un mecànic i la meva àvia, l’Anna Figueres, va ser una mestra, primer a Blanes, a Parlavà i finalment al Guillem de Montgrí.

La feina de metge no era fàcil, havies d’estar sempre disponible i dir on anaves si marxaves de casa perquè només hi havia un metge i havies d’atendre més d’un poble. Diuen que sovint havies de sortir del cine a mitja pel·lícula, perquè t’havien vingut a buscar per alguna urgència.

La meva besàvia va viure fins els vuitanta anys, però als setanta anys va patir la malaltia de l’Alzheimer. Jo patia molt perquè quan l’anàvem a visitar ja no ens coneixia. La meva àvia està molt orgullosa d’haver pogut cuidar-la fins a l’últim moment.

Et vas morir massa aviat, als 46 anys, d’una malaltia del cor que per sort avui es pot curar, i no vas poder veure les teves netes i nets, ni els teus besnéts , però jo estic molt content de tenir aquestes cartes i aquests records teus…

Besàvia Agnès, sempre et recordarem com la persona més generosa i la que ens donava els consells que avui dia procurem posar en pràctica.

Els teus pares et donaven consells, t’explicaven coses de Barcelona i et deien que t’enyoraven i t’estimaven… però tu decidires quedar-te aquí. perquè la gent també t’estimava molt. Diuen que eres molt simpàtic i, vas conèixer a la Rosa… i t’hi vas casar.

Allà on siguis, t’envio una forta abraçada. Hug

La besnéta que tant t’estima, Elsa

Elsa Mundet i Tudela

Hug Lloret i Alenyà

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 17

Gotes d'humor Fuster

18 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

NOTICIES PER A AQUEST MES DE JUNY VI Fira Internacional de Màgia dies 9, 10 i 11

sentar l’exposició a la Capella de Sant Antoni.

Espectacles a l’Espai Ter. Es van presentar: el divendres 12 teatre “L’electe” i el dissabte 20 concert Gospel “Reload”.

XXXIX Marxa del Montgrí. Organitzada pel Casal del Montgrí, va tenir lloc el diumenge 14.

Primàries del PSOE. El diumenge 21 Pedro Sánchez s’imposà de forma contundent. A Catalunya, el PSC hi va ser decisivament a favor.

MÓN

“El Ter” al “petit museu”. El Museu de la Mediterrània va organitzar una sortida familiar el diumenge 14 al matí.

França. A la segona volta de les eleccions presidencials del diumenge 7, Emmanuel Macron va superar clarament Marine Le Pen (65% - 35%). Va ser molt alta l’abstenció i el vots en blanc i nuls.

Catifes de Corpus a l’Estartit dia 18

Pesca turisme. L’Estació Nàutica va organitzar el diumenge 21 una sortida en vaixell per presenciar la feina dels pescadors.

Ciberatac sense precedents. El divendres 12 un ciberatac informàtic va afectar més de 100.000 ordinadors d’empreses i institucions de tot el món.

Festa de Sant Joan - dia 24

Passeig per la costa. Per al dissabte 27 l’Estació Nàutica va programar una “sortida Robinson”, en vaixell a cala Pedrosa i tornada per senderisme a l’Estartit. Per a la tarda es va programar una excursió marítima amb visió submarina per la costa del Montgrí i les Medes. Per al mateix dia l’Oficina de Turisme va organitzar una sortida familiar als aiguamolls.

Donald Trump i els països islàmics. Contradient-se amb actituds anteriors, el diumenge 21, a l’Aràbia Saudita, el president dels EUA es va mostrar amic i defensor dels països islàmics, tot atacant Iran i els terroristes.

Nits dels Indiketes - dia 10

NOTÍCIES DE MAIG TORROELLA I L’ESTARTIT L’Espai Medes. A finals d’abril es van iniciar les obres d’aquest nou equipament del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, ubicat al moll central del port. Forma part de les actuacions compromeses pel Club Nàutic Estartit i aspira a ser el centre de difusió dels valors mediambientals, culturals i turístics de l’àmbit marí del parc.

Pressupostos participatius. El dilluns 8 va acabar el termini de presentació de propostes per al pressupost municipal del 2018. Es va preveure per al dimecres 31 la reunió de debat i priorització de les propostes rebudes.

Viatges nàutics de luxe. Aquest mes una empresa de viatges nàutics ha anunciat que, a partir de l’estiu, establirà una flota permanent de lloguer de vaixells de gamma alta al port de l’Estartit.

Travessar Torroella, ben puntuat. En una auditoria del RACC, la travessera de Torroella ha estat la segona més ben valorada entre 21 que s’han estudiat. Hi ajuda el bon ús (senyalització, passos de vianants, etc.) del passeig de Catalunya.

Jornades gastronòmiques. Durant tot el mes els restaurants participants van respondre al lema “de la barca a la taula” de cuina marinera.

“La guerra de l’arròs”. El Museu de la Mediterrània va organitzar una visita guiada a aquesta història de novel·la el dilluns 1 al matí.

“Desenterrant l’Empordà”. El Museu de la Mediterrània va organitzar un cicle de conferències els dimecres 3 (Empúries), 10 (Ullastret) i 17 (Cap de Creus).

Costos i preus. El dijous 4 l’Àrea de Promoció Econòmica i Comerç va organitzar una xerrada sobre càlcul de costos de productes i serveis a Casa Pastors.

II Open Mediterrani de Gossos de Pastor. Va tenir lloc els dies 5, 6 i 7 a la Torre Ponsa i camp Casanova.

Conferències a la Fundació Vila Casas. Es van organitzar els divendres 5 (Llibertat de les Dones), 12 (retaule de Santa Caterina) i 19 (fundació de Barcelona).

Projecte INDI. El divendres 12 al vespre es va preEmporion 100 anys (1915-2015)

Festival Ítaca. Va programar per al diumenge 28 la V Pujada al Castell, presentació del Festival i tast multitudinari de vins.

CATALUNYA Carme Forcadell al TSJC. El dilluns 8 la presidenta del Parlament va anar a declarar després d’un acte massiu de suport.

El govern compra 8.000 urnes. L’anunci de licitació es va publicar al Diari Oficial de la Generalitat el dimarts 9.

Querella contra la consellera de Governació. El dimarts 16 la fiscalia va presentar querella i acusà la consellera Borràs de malversació per la licitació de la compra de les urnes.

El referèndum a la Comissió de Venècia. El dijous 18 el Govern acceptà al Parlament buscar l’aval de la Comissió de Venècia previ a la consulta amb el vot a favor de JuntsxSí i CSQP. El referèndum, explicat a Madrid. El dilluns 22 Puigdemont, Junqueras i Romeva van fer una conferència a l’Ajuntament de Madrid per proposar l’acord del referèndum amb l’Estat.

Carta al president espanyol. El president Puigdemont la va enviar el dimecres 24 al president Rajoy.

Li deia que era imprescindible dialogar i negociar el referèndum. La resposta va ser l’endemà mateix: no es pot trencar l’ordre constitucional.

ESPANYA

Manchester. El dilluns 22 a la nit un atemptat terrorista va provocar 22 morts i 59 ferits durant un concert d’Ariana Grande.

Tragèdies al Mediterrani. En la seva fugida de Líbia cap a Itàlia, han continuat les morts d’emigrants ofegats en el seu intent d’arribar a Europa.

Reunió dels líders del G-7. Trump va xocar amb els seus socis del grup a causa de les accions encaminades a fer front al canvi climàtic.

ESPORTS Festa del pedal. Un cop més es va fer, aquest any per 37a. vegada, el dilluns 1 al matí.

Primera triatló olímpica. El diumenge 28 l’Estartit va acollir, per primer cop i amb 250 inscrits, una triatló d’acord amb les distàncies olímpiques: 1.500 m de natació, 40 km en bicicleta de carretera i 10 km de cursa a peu.

Kilian Jornet, rècord a l’Everest dos cops. El dissabte 27 va fer el cim d’una sola tirada, sense oxigen artificial i en un temps rècord de 17 hores, superant el seu propi rècord de 26 hores aconseguit la mateixa setmana.

Latorre va completar els 14 cims de més vuit mil metres. En fer el cim a l’Everest el dissabte 27, és el primer català a aconseguir-ho.

Lliga de futbol. El diumenge 21, a la jornada final i decisiva, el Madrid i el Barcelona guanyaren els seus partits, i el primer quedà campió.

Copa del Rei de futbol. El dissabte 27 el Barça va aconseguir la seva 29a. copa d’Espanya davant l’Alavés (3-1).

El pressupost aprovat. El dimarts 9 el Congrés aprovà el pressupost espanyol de 2017 amb els vots de PP, C’s, el PNB i Coalició Canària.

El Congrés reprovà Català, Maza i Moix.

El dimarts 16 tots els grups de l’oposició van donar suport a la reprovació del ministre de Justícia, el fiscal general i el fiscal anticorrupció per obstaculitzar actuacions contra la corrupció. Era la primera vegada en democràcia que es reprovava a Espanya un ministre en actiu.

El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

Emporion • www.emporion.org • 19

20 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 21

22 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Pel·licula del mes: PATRIA

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 23

Edita Associació Emporion

Socis Fundadors

Consell de redacció

Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent Plàcid Busquets

Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Josep Casas Cels Sais Enric Torrent Plàcid Busquets

Jordi Bellapart - President Josep Casas - Secretari Plàcid Busquets - Disseny, edició i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts