127 juliol 17

PERIÒDIC DIGITAL, TERCERA ÈPOCA

Nº 127 JULIOL 2017

• Aquest estiu també tindrem embussos • II. La cultura a Torroella, ara • La trama suïssa que robava paisatges • La gran mentida de la postveritat • Santi Sató,

Editorial Aquest estiu també tindrem embussos

• Francesc Boix,

El mes de juny del 2007, ara fa deu anys, aquesta revista va dedicar un editorial al problema dels embussos, durant els mesos d’estiu, a les carreteres d’entrada a Torroella.

• Els robots, solució o problema?

Al llarg d’aquests anys, hem repetit articles d’opinió que han continuat constatant, no només la dificultat per accedir a aquesta vila, sobretot per la carretera de la banda sud, sinó també per la manca de seguretat que oferien algunes d’aquestes carreteres de només sis metres d’amplada de calçada i sense vorals: la Gi-636 de Cervià de Ter a Verges, la C-31 de Verges a Torroella i la Gi-642 de Rupià a Torroella. En tots aquests articles hem intentat fer evident la perillositat de circular per aquestes vies i els inconvenients que anualment han de suportar els residents que necessàriament les utilitzen i els forans que ens visiten.

• Una llarga vida per davant • Miscel·lània pictòrica?

• El difícil consens a Occident • Exercicis de català 34 • El Menú d'en Martí • Gotes d'humor • Notícies • Cinema i espectacles

Mai, fins aquest any, havíem tingut cap resposta del departament responsable de la Generalitat ni de les gestions que, si era el cas, hauria pogut fer l’Ajuntament per trobar solucions al problema.

Tampoc sabíem res de la situació dels estudis i projectes iniciats per construir una hipotètica variant que proposava el desviament del trànsit del centre de la població a través d’un pont que s’hauria de construir entre Gualta i Serra per enllaçar amb l’encreuament de la carretera de Verges i l’Escala.

En aquests moments, sense cap desmesura, podem tenir un cert optimisme. Estem començant l’estiu i cap acció de millora en aquest sentit s’haurà fet realitat, però podem entreveure una major implicació de l’equip de govern municipal que ha participat en la creació d’una plataforma cívica en la qual hi ha gent de diversos municipis de l’entorn de Torroella, així com representants dels ajuntaments corresponents. A partir d’aquí s’han aconseguit entrevistes amb responsables del departament de la Generalitat que s’han mostrat receptius i s’han començat a donar dades d’actuacions concretes i terminis sobre obres de millora durant tres anys (2017 a 2020) amb una inversió d’uns 20 milions d’euros destinats a la millora de la seguretat en aquests vials.

Per altra banda, des de la regidoria d’urbanisme de l’Ajuntament s’ha iniciat la redacció dels projectes previstos en el Pla d’Ordenació Urbanística i s’han establert negociacions, amb propietaris particulars afectats, per a la construcció d’una rotonda a l’entrada del nucli urbà (zona de l’antic escorxador) des d’on han de partir dos vials: un cap a l’esquerra en direcció a la zona de l’Espai Ter i l’altre cap a la dreta, en direcció a l’Estartit. Propostes marcades en el Pla Urbanístic de l’any 2002, però que no s’havien desenvolupat. S’han hagut d’esperar quinze anys perquè a l’equip de govern hi hagi un responsable d’urbanisme capaç de prendre una resolució valenta que desencalli aquests projectes tan necessaris.

De moment aquest any els embussos estan assegurats. Caldrà estar amatents perquè tant les obres de competència municipal com de la Generalitat no restin oblidades i s’executin dins dels terminis anunciats, amb les condicions promeses i així, en un futur proper, els accessos a Torroella i l’Estartit, a l’estiu, acabin essent fàcils i en condicions de seguretat adequada

2 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

II. La cultura a Torroella, ara Joan Surroca i Sens

L'ajuntament com a paraigua i no com a competidor La cultura, tots ho sabem, és un caramel per a lluïment d'aquells que la gestionen. Representa, sovint, un aparador des del qual es pot reforçar la imatge del grup polític que té les responsabilitats de conduir-la. Aquesta innegable circumstància predisposa a caure en la temptació d'anar laminant grups, associacions, entitats, etc., a fi d'incorporar les seves programacions directament a l'ajuntament. És un error comprensible, però com a error que és cal evitar-lo. L'ajuntament no hauria de competir amb cap entitat; en canvi, la seva funció bàsica és l'estimulació, el suport i facilitar a membres voluntaris d'entitats seguir amb les seves feines desinteressades. L'ajuntament, doncs, com a paraigua i disposat a cobrir aquelles llacunes que, per les circumstàncies que siguin, queden òrfenes. Feina de suplència més que de competidor de les seccions culturals vives. Allò que és possible que es realitzi des d'una entitat, no fer-ho des de l'ajuntament.

Coherència en les programacions culturals Hi ha dues maneres bàsiques de programar i això tant val per a iniciatives públiques com privades: anar sumant actes segons ofertes rebudes, o bé iniciar la programació a partir d'una reflexió que porta a objectius. En aquest segon cas, sempre preferible, les activitats han de seguir un criteri que tingui en compte la finalitat. Els resultats difícilment seran bons i atractius si els actes programats no tenen un lligam entre ells, una visió de conjunt i transversal. Si es té encert a l'hora de realitzar programacions globals, i no sumar aleatòriament actes dispersos, s'estableixen connexions interessants que potencien cada acte individual, però sobretot s'aconsegueix sortir dels tòpics i això permet aprofundir. A la meva manera de veure, una programació ha de tenir una visió d'un any, com a mínim, sense deixar mai el calendari del mitjà termini. Si estiguéssim d'acord que és imprescindible treballar amb rigor, asseure'ns primer a pensar abans d'actuar i debatre amb altres que també tenen idees, comprendríem que difícilment farem res de bo des de l'aïllament d'un despatx en solitari.

Una actitud ambiciosa requereix la participació de diferents agents culturals implicats en l'especialització corresponent. Per posar un exemple, en el cas de la música, Joventuts Musicals és una entitat que per experiència i coneixements del sector és adequada per a aquesta funció: pensar en una programació anual coherent, atenent la cobertura de les diferents manifestacions musicals. No vol dir que els tècnics municipals no tinguin res a dir, ans al contrari, exigeix una implicació molt més forta, però ja no en solitari. I el mateix que en el camp musical, en el literari, les arts escèniques, les arts plàstiques, etc. Cadascun d'ells hauria de comptar amb un equip de suport especialitzat, una bona manera de facilitar la participació i optimitzar els resultats. On tenen l'encert de treballar així, es cobreix un ventall d'activitats equilibrat, tant pel que fa a temàtiques com per atendre les diferents exigències del públic. El disseny no és un tema menor. L'oferta ha de quedar clara i ser atractiva. Ha de prevaldre la claredat a la mera propaganda. La millor propaganda és una programació engrescadora i pensada per satisfer un ampli ventall de públic. Un bombó mediocre en un embolcall espectacular no té altre resultat que una decepció i la consegüent pèrdua de confiança.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 3

La trama suïssa que robava paisatges Albert Llausàs i Pascual

Aquest estiu, en un poble suís del qual no farem propaganda, estarà prohibit fer-hi fotografies. La penalització per infringir aquesta norma serà una multa equivalent a uns cinc euros. La rocambolesca argumentació oferta per l'equip de govern és que el paisatge del poble i rodalia és tan bonic que la gent que els visita fa moltes fotografies, les comparteix a les xarxes socials i això genera en aquelles persones que visualitzen aquestes imatges un sentiment d'enveja malsà. Per evitar-los el patiment i les seqüeles, doncs, han hagut de prendre la decisió de forçar tota persona que tingui el desig de conèixer la contrada a visitar-la personalment.

Potser és que no he cercat prou, però quan he treballat en qüestions de paisatge i societat, mai he trobat a la literatura científica cap referència que pugui donar suport a la justificació oficial de la prohibició. Ans al contrari, hi ha estudis fets des de l'àmbit de la psicologia ambiental (sí, aquesta disciplina existeix i s'ocupa d'estudiar els efectes psicològics, positius i negatius, de la interacció humana amb el medi) que demostren els beneficis per a la ment que aporta la mera contemplació del paisatge. Està igualment demostrat, i s'utilitza com a teràpia, que fins i tot l'exposició a imatges de paisatges plaents, per exemple les projectades per una pantalla, ajuda a reduir els nivells d'estrès en l'individu que les observa. Hi ha molts matisos (i molta discussió) sobre quins tipus de paisatge són els més beneficiosos i els que menys, però precisament paisatges de muntanya amb mosaics agroforestals, com els de moltes valls suïsses, solen tenir unes característiques d'allò més atractives per a amplis sectors de moltes cultures. Així doncs, a més de desmuntar la narrativa de l'equip de govern local, la ciència indicaria que fins i tot ha pres una decisió contraproduent per al benestar públic.

fos més gran potser sí que la gent s'ho pensaria dos cops abans d'obrir l'obturador, o s'estimaria més esborrar les fotos de la memòria digital (o desfer-se del film, segons la tecnologia utilitzada). Però si només són 5 euros, l'equivalent a un parell de postals, val més pagar i conservar les imatges.

Personalment, el que més m'incomoda d'aquest muntatge és l'assumpció subjacent que el paisatge d'aquest poble suís és quelcom privat, que com a tal se'n poden explotar els drets d'imatge, i que la persona jurídica titular n'és l'ens municipal.

El paisatge, tal com sovint pregona el professor Joan Nogué, de la Universitat de Girona, és un dels més clars exemples del que es coneix com a bé comú, ni públic ni privat. El paisatge, fruit de les interaccions entre societats i natura al llarg de la història, no pertany a cap individu concret, i en canvi els beneficis que proporciona es reparteixen per al bé conjunt de la població. Ni tan sols en indrets com el Regne Unit, on la pressió per privatitzar i tancar terres ha estat històricament molt gran gràcies a l'enorme poder dels grups de terratinents, el paisatge ha deixat de ser un bé comú. A l'entorn mediterrani, regit per l'herència del dret llatí, l'accés al paisatge està garantit com un dret, encara que aquest paisatge estigui format per terrenys agrícoles o forestals i que aquests estiguin explotats amb finalitats comercials privades. Gràcies a aquesta característica tenim una envejable xarxa de camins públics al Baix Ter on passejar o anar en bici, i podem anar a caçar bolets o espàrrecs a la muntanya. Atorgant-se el dret d'explotació de la imatge de l'entorn, el govern del poble suís se n'està adjudicant l'autoria o, almenys, la propietat. Implícitament, s'està apropiant la feina que, al llarg de mil·lennis, el gel i els rius han fet per tallar la vall, la feina dels boscos en crear un sòl fèrtil, la feina de la pagesia en obrir prats, la feina de generacions per aixecar un nucli habitat amb sensibilitat estètica, etc. Alhora, implícitament nega (prohibeix!) a les persones que no vulguin visitar el poble el ple gaudi d'un bé comú i dels seus efectes per al benestar.

Superficialment, el cas del poble suís és un estirabot per mirar de cridar l'atenció i engreixar les arques municipals, però si altres pobles segueixen el funest exemple i el robatori del paisatge es consolida, podem estar davant un pas més en l'erosió dels drets de les persones a gaudir del bé comú.

rus1A ningú escapa que el benestar de les persones usuàries de les xarxes socials probablement importa un rave al govern del poble suís. La meva hipòtesi és que, en realitat, la mesura persegueix dos altres objectius. El primer i més important és fer-se veure, col·locar el poble al mapa, i ferho amb unes connotacions positives atorgades per l'excepcionalitat del paisatge. Una estratègia barroera de màrqueting que si bé aconsegueix l'objectiu que es parli del poble, també pot acabar generant cert rebuig o fins i tot boicots per part de potencials visites. I és que el segon objectiu és, òbviament, econòmic. La quantia simbòlica de la multa demostra que, en realitat, no està dissenyada per dissuadir la captura d'imatges, sinó més aviat com una taxa, per fer una mica de caixa. Si la multa 4 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

La gran mentida de la postveritat Adrià Arboix

“No hi ha mentides ni postveritats capaces d’aturar-nos.” Miquel Riera (periodista, 1960) La terra no sabrà mai mentir.

“Màrius Torres (poeta, 1910-1942) La postveritat és un neologisme que ha fet fortuna aquest darrer any.

Segons el prestigiós Diccionari Oxford, la paraula anglesa post-truth, traduïda al català com a postveritat, és la paraula de l’any 2016.

Assenyala el periodista Ramon Rovira que postveritat és crear un imaginari en què els fets objectius siguin menys influents en la formació de l’opinió pública que en les emocions i les creences personals. Per tant, és purament un maquillatge semàntic. Es podria resumir en el fet paradoxal que és més important que alguna cosa aparenti ser veritat que la pròpia veritat.

La postveritat, per tant, és mentida, falsedat i trampa. Enganyar, manipular, tergiversar o exercir la postveritat són sinònims. Correspondria a un discurs demagògic basat en mitges veritats.

Rovira reflexiona que la societat anglosaxona sempre havia castigat amb duresa els mentiders, sobretot els polítics mentiders, a diferència dels mediterranis, molt més proclius a l’ambigüitat. Per tant, aquesta eclosió podria venir afavorida pel fet que en els moments postmoderns actuals, de relativisme de valors i de decadència moral, no s’actua sobre la mentida ni amb rigor ni amb contundència.

I és que també hi afavoreix, segons el periodista Xavier Ginesta, l’actual desprestigi d’un periodisme clientelar i submís a les estructures de poder.

D’uns professionals que, en lloc de ser un contrapoder, creuen que estan al servei del poder: polític, econòmic o esportiu.

En conseqüència, la transformació de la comunicació política en propaganda, la pèrdua dels principis ètics per gran part del periodisme actual i la seva submissió a interessos totalment particulars, juntament amb la crisi de valors de la societat, així com la tendència creixent dels polítics cap a l’espectacle, han afavorit l’eclosió de la gran mentida de la postveritat.

Però hem de remarcar clarament que qui amaga la veritat per apel·lar l’emoció és un mentider. I en el nostre medi podem posar l’exemple de l’unionisme quan freqüentment es basteix d’inexactituds i de mentides repetides que al final intenten que s’acabin acceptant com a veritats.

Per exemple, en el procés català cap a la independència, la majoria social ja la tenim, però ens volen fer creure que no, que no hi ha prou suport, Emporion 100 anys (1915-2015)

que el procés va de baixa, que Europa no escolta ni escoltarà.

La manipulació informativa per part dels mitjans unionistes és flagrant.

Remarca el periodista Miquel Riera que les grans televisions espanyoles són el millor exemple de com es va construint la postveritat sobre el procés: no contrasten les opinions amb la presència de tertulians independentistes, tergiversen i enganyen l’espectador no posant per exemple una rèplica rotunda de Puigdemont a Albiol després d’haver emès les declaracions d’aquest, amagant o menystenint els èxits de l’independentisme en les últimes diades o mentint directament.

I això comporta el risc -en ser minoria els mitjans no unionistes- d’acabar creient aquestes postveritats interessades. En el procés català, el PP, C’s i el PSOE fan pinya contra el lliure dret d’autodeterminació del poble de Catalunya. Tal com diu l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté: “Si ho veiessin els vells lluitadors socialistes, agafarien la gestora del PSOE, Iceta i companyia, i els expulsarien del partit a cops d’honestedat, ètica i principis socials.”

De tota manera, Miquel Riera és optimista i afirma contundent que no hi ha mentides, propaganda, inexactituds, ni postveritats capaces d’aturar-nos.

Referències bibliogràfiques Riera, Miquel. “La postveritat unionista”. A: Presència, 5 de febrer de 2017, p. 2.

Rovira, Ramon. “La falsa postveritat”. A: El Punt Avui, 15 de desembre de 2016, p. 5.

Postveritat: <https://ca.wikipedia.org/wiki/Postveritat> Ginesta, Xavier. “Periodisme i subjectivitat honesta”. A: L’Esportiu, 26 de febrer de 2017, p. 3.

Arboix, Adrià. “La veritat: reflexions amb sentències”. A: Emporion, desembre de 2014, n. 96: <http://www.emporion.org/index.php/2013-0307-16-56-18/2014/item/2516-la-veritat-reflexions-amb-sentencies> Solé i Sabaté, Josep Maria. “Els àrbitres espanyols”. A: L’Esportiu, 28 de desembre de 2017, p. 3.

Emporion • www.emporion.org • 5

Santi Sató, barceloní de naixença, torroellenc per matrimoni Jaume Bassa Pasqual

Santi Sató té 87 anys. L’any 2006 va ser un dels fundadors d’EMPORION (tercera època), n’ha estat col·laborador des dels primers números i durant molt de temps va córrer al seu càrrec la redacció de les Notícies i la captació de les fotos que les acompanyaven. Assisteix a tots els actes culturals o socials que es fan a Torroella i no ha perdut el costum de ferne el seu particular reportatge gràfic. Es podria dir que en Santi és part del paisatge cultural de la vila.

Santi, tu formes part de Torroella, però no ets torroellenc de naixença.

No, jo soc barceloní, i també ho eren el meu pare i la meva mare. El meu avi patern havia anat a la guerra de Cuba, va tornar malalt i va morir jove, no el vaig arribar a conèixer. El meu pare era músic i segons La Vanguardia va ser un dels tres millors contrabaixos del país, va tocar a l’Orquestra Pau Casals, a l’Orquestra del Liceu, a l’església de Pompeia i col·laborava amb Ràdio Associació de Catalunya. També era col·laborador de l’Escola Ràdio Maymó, molt famosa, amb alumnes per correspondència escampats per tot el país.

La recordo bé, també tenia alumnes a Torroella. I no et vas decantar per la música, com el pare?

No. Jo tenia piano, vaig estudiar solfeig, però no vaig tocar mai en públic ni en privat, només a casa excepcionalment. En canvi, per influència paterna, em vaig aficionar a la ràdio i la meva primera feina va ser a Ràdio Elèctrica Soler, que tenia una de les botigues d’aparells i components més importants del ram, Radio Universidad, a la Ronda Universitat. Però també ajudava la meva mare, que era una dona d’empenta.

Parla’m, doncs, de la teva mare. Tenia algun negoci?

Tenia parades de carnisseria en propietat, en va tenir al mercat de Sant Antoni, a la Boqueria, a la Meridiana... De ben jove i durant una colla d’anys, jo anava a la parada a primera hora, treia del frigorífic els xais o vedelles i els desfeia per a la venda, que era a càrrec d’una dependenta. El negoci el va començar la mare, no el va pas heretar, ja que el seu pare era impressor. Aquest avi sí que el vaig poder conèixer, recordo que em deia que ell tenia “dret a portar espasa”, no sé ben bé què volia dir...

Combinaves, doncs, la feina a les parades de carnisseria amb la de Ràdio Elèctrica Soler. Quins estudis tenies?

paterna, després a la masia Torres de Bages, prop de Manresa, on vivien uns cosins, i finalment vaig anar a parar a una torre de l’àvia materna a Horta. Allà ens trobàvem el 26 de gener del 39, quan van entrar els nacionals a Barcelona.

Llavors vas poder continuar els estudis i vas començar a treballar?

Sí, primer vaig anar als Escolapis de la Ronda, però l’ensenyament no em va convèncer, i després a La Salle Condal, on vaig estudiar Peritatge Mercantil. Mentrestant, treballava a la carnisseria i fins i tot vaig fer estraperlo, anàvem amb la mare a l’Hospitalet, compràvem carn que jo portava en carteres grans i ella en bosses, i passàvem d’estranquis els burots que vigilaven el trànsit de mercaderies cap a Barcelona. Vaig acabar els estudis de Pèrit Mercantil, tenia 15 anys, massa jove per estudiar Professorat Mercantil, i vaig trobar feina, com he dit, a la fàbrica de Ràdio Elèctrica Soler, al passatge de la Companyia, 17-19, a la zona del passeig Maragall, primer d’aprenent avançat, després al muntatge, finalment com a tècnic de Mètodes i Temps, càlcul de primes, tarifes i responsable de personal.

Mètodes i Temps era una funció temuda i reverenciada en aquella època.

Sí, perquè els càlculs de temps i primes havien de ser acurats i justos, ja que repercutien directament en el salari dels treballadors. Però l’empresa, dedicada essencialment a la fabricació de components de radio, va patir la caiguda de fabricació per l’explosió de la televisió, fou absorbida i va desaparèixer.

Aleshores, vaig entrar a treballar al departament d’Administració de l’Editorial Noguer. Hi vaig ser bastants anys i les meves responsabilitats molt variades. Publicàvem llibres, i amb l’entrada de la italiana Rizzoli Editore de Milan com a soci, també fascicles produïts per ella als seus tallers. I se’n varen fer edicions molt quantioses, amb exportacions a Sud-Amèrica amb molt poques garanties de cobrament. Jo mateix vaig haver de fer viatges de gestió financera per Amèrica del Sud i del Nord, pràcticament sense resultats. Fet que originà la desaparició d’Editorial Noguer.

Jo vaig començar una nova etapa professional a l’empresa de Robert Mercader a Torroella de Montgrí.

Vaig anar al parvulari Forestier, als jardins de l’Exposició de Montjuïc, molt avançat per al seu temps, i després a una escola del carrer Lleida.

Però aleshores va esclatar la guerra civil.

Quan va començar la guerra tenies sis anys, en guardes records?

I tant! El primer és el d’un bombardeig naval, jo era al Cine Condal amb els pares, es va parar la pel·lícula i vam sortir corrents... I recordo els bombardeigs aeris essent al col·legi, érem vailets de set o vuit anys, aquella generació no hem estat mai nens! Paraven les classes i sortíem al carrer Lleida, això no poques vegades. Vam acabar fugint de Barcelona, primer em van dur a Monistrol de Montserrat, amb la meva àvia

6 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

I vas venir a Torroella?

No es pot dir que vingués a Torroella perquè durant molt de temps la meva dona i jo anàvem i veníem. Abans, jo només havia vist Torroella de molt jove, en una excursió familiar que vam fer amb un antic Opel que anava amb gasogen, i des del castell de Begur miràvem les illes Medes, les primeres illes que veia a la meva vida. Més tard, cap als 15 anys, vaig conèixer la meva dona, la Marta Geli Sais, que era de Torroella, filla i neta de torroellencs, vivia a Barcelona i feia de perruquera. Va ser així, per relacions familiars, que vaig conèixer en Robert Mercader i vaig entrar a la seva empresa per a l’establiment de sistemes d’organització i informàtica. Més endavant vaig ser gerent de la sucursal de Barcelona, a la Meridiana.

I fins a la jubilació?

No pas encara. Per allà l’any 1978 va venir la crisi, jo veia que no fèiem prou ingressos per compensar les despeses de personal i d’estructura, i que era més aconsellable llogar el local, però es va trigar massa a prendre aquesta decisió. Aleshores vaig entrar a l’empresa Laboratoris Almirall, primer a les ordres del secretari conseller, després com a responsable d’Administració i Control de Vendes a les ordres del senyor Antonio Gallardo Carreras, fundador i president, que m’encarregà el control de les visites mèdiques. Era l’empresa farmacèutica més important d’Espanya i vaig viatjar per diverses regions de l’estat. La mort del president i les circumstàncies econòmiques de l’empresa de Robert Mercader a Torroella em feren decidir a tornar-hi, de nou com a empleat, fins a la meva jubilació, i després com a assessor extern fins al 5 d’abril del 2000. Jo tenia 70 anys i un dia...

I la teva inquietud pels assumptes culturals, d’on t’ha vingut?

L’he tinguda sempre. Tota la vida he llegit molt i he procurat aprendre de tot, he anat a conferències i a jornades, a museus i a exposicions. A l’Editorial Noguer jo llegia tot el que es publicava, no s’editava cap llibre, ni que fos en fascicles, que jo no llegís. Els corregia, participava en la decisió de col·leccions, formats, etc. D’altra banda, em vaig implicar en el món de la informàtica des de la introducció dels primers ordinadors.

No és estrany que em sentís atret de seguida per EMPORION en format digital i que ara hi escrigui articles i també ho faci al Llibre de la Festa Major de Torroella.

Fins aquí l’entrevista, però encara tenim temps d’allargar una mica la conversa. En Santi em diu que té un fill i una filla, un net i dues netes.

Que va fer Milícies Universitàries amb nota i això li va valer fer-les a Barcelona. Que va fer guàrdia a la processó de Corpus i a l’arribada del vaixell de repatriats de Rússia Semiramis. Que no és de cap partit polític, però que ha votat sempre els moderats. Que és catòlic creient i practicant. Que estima les sardanes.

Ens acomiadem. En Santi Sató se’n va a poc a poc, passeig enllà, recolzant els seus 87 anys sobre el bastó, amb la dignitat d’un senyor dels d’abans, sempre amb corbata.

El difícil consens a Occident Escrit per Xavier Ferrer Fa pocs dies, hem sigut testimonis d'importants i ràpides reunions del mandatari dels EUA per zones properes. Va visitar l'Aràbia Saudí on, aprofitant la seva particular manera de dir les coses, va manifestar la idoneïtat d'un important acord de venda i construcció d'armes, que va definir com a jobs, jobs, jobs (feina) per la pròpia indústria militar. Després, a Israel, va protagonitzar una pregària al mur de les lamentacions que cap president dels EUA havia fet abans, a més d'entrevistar-se amb el cap del govern israelià i també del palestí, per apostar per un suposat escenari per la pau que ara per ara ningú més veu. I seguidament a Europa, amb l'esperada visita a Brussel·les, donades les crítiques que havia fet a la realitat de la Unió Europea i a favor del Brexit i de Le Pen. No es va tallar i va etzibar una crítica a 23 estats que no aporten el suficient, segons ell, al pressupost de l'OTAN, a més de criticar Alemanya per les vendes de cotxes.

També, la relació amb el president del Consell Europeu, Donald Tusk, i amb el president de la Comissió Europea, Jean Claude Juncker, varen ser més aviat de tensió i on es varen poder veure les diferències pel que fa a les relacions amb Rússia i respecte al compromís sobre el canvi climàtic.

I per acabar, a Taormina, a la reunió del G-7, les democràcies més industrialitzades, semblava un partit de tennis, donat que s'ajuntaven 6 contra 1, òbviament els sis són tots els estats membres del G-7 menys els EUA, però la realitat és que el discordant és molt poderós i sobretot imprevisible, fins i tot a l'hora de redactar un acord comú. Així les coses, s'ha constatat que Trump és un aliat incòmode al qual s'ha de donar temps per adaptar-se a la política real, però que les relacions sempre estaran subjectes a la seva aposta particular i personal. Hi ha acord amb la lluita contra el terrorisme, però no amb el tema comercial, àmbit en el qual segueix mantenint una paradoxal política proteccionista, ni tampoc amb el compromís sobre el canvi climàtic, ni amb la política de relació amb Rússia, per altra part perseguit en el seu país per l'afer de l'espionatge rus en les eleccions americanes.

De ben segur que a Trump se li ha donar temps, però que lluny queda la calma que hi havia en les relacions amb Obama, tot i que també demanava als estats de la UE més compromís en defensa. I és que les formes també juguen en política i avui en dia, sigui per la crisi econòmica, per la por de la immigració, o pel que sigui, el cert és que han sorgit uns mandataris amb tics autoritaris que només fa uns anys era impensable, com és el cas del mateix Trump, de Putin, d'Erdogan i d'altres líders europeus que esperen la seva oportunitat, i tot això ens porta a una manca de qualitat democràtica i de llibertat en general. Però és evident que la UE ha de conviure en aquest escenari i el millor que pot fer és mostrar la seva aposta democràtica, però també acostar posicions amb aquests estats que són crucials per a la UE, tant per la seguretat global, com per garantir el subministrament d'energia i per gestionar polítiques efectives sobre la immigració.

Socis fundadors d'Emporion

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 7

Francesc Boix, heroi republicà català, ja és un dels herois de França.

Jordi Bellapart

Francesc Boix ja descansa en pau. El passat dia 16 de juny l'alcaldia de Paris va traslladar les restes del fotògraf català, que va ajudar a denunciar els horrors comesos al camp de Mauthausen, al cementiri on reposen les víctimes dels nazis.

En aquest camp hi va ser internat Francesc Boix, un jove fotògraf lluitador a la guerra espanyola, que després d'exiliar-se a França, va ser detingut per la Gestapo i portat presoner al Camp de Mauthausen.

Per la seva joventut i el fet que tenia uns bons coneixements de fotografia, va ser destinat al departament d'identificació de presos, on feia retrats d'aquests, d'esdeveniments diversos, de comandaments del camp, d'altes jerarquies que el visitaven i de fets sobre la barbàrie nazi. Amb la col·laboració d'altres companys i especialment dels més joves del Komando Poschacher, que anaven a treballar cada dia a fora del camp, i també d'Anna Pointner, una veïna del poble de Mauthausen, varen poder sostreure unes 20.000 còpies fotogràfiques, que aquesta veïna va amagar en un mur de casa seva fins acabada la guerra. Boix va ser l'autor de la famosa fotografia de la pancarta de benvinguda als aliats el dia de l'alliberament, el 5 de maig de 1945. Després es traslladà a Paris, on va donar a conèixer algunes de les fotografies a publicacions pròximes al Partit Comunista Francès.

Esdevingué un dels màxims coneixedors del Camp de Mauthausen i com a tal va ser l'únic testimoni català en els judicis de Nüremberg i Dachau. Les seves fotografies varen ser proves que varen demostrar els crims del genocidi nazi i que van servir per poder desemmascarar molts implicats.

Francesc BoixFrancesc Boix va morir de tuberculosi a Paris el 4 de juliol de 1951 a l'edat de 30 anys. Fou enterrat al cementiri de Thials als afores de Paris. En un viatge al que vaig tenir l'honor d'assistir i de poder-hi fer un petit reportatge cinematogràfic, amb membres de Triangle Blau (Amical de Mauthausen de Figueres), vàrem anar a visitar la seva tomba.

Estava situada en un lloc solitari, mal conservat i, tot i que rebia visites de l'Amical de Mauthausen català i francès, val a dir que ni la tomba ni el lloc feien honor a la seva persona i a allò que representava.

En aquesta visita ens va acompanyar Pierrette Saez, filla d'exiliats i ale-

8 • Emporion • www.emporion.org

shores presidenta de la delegació dels republicans espanyols de l'Amical de Mauthausen a França. Ens va dirigir unes emotives paraules i ens va explicar que des de feia uns anys estaven lluitant per aconseguir un lloc més digne on enterrar-hi les despulles d'en Francesc Boix. Després de 12 anys d'esforços, l'associació Amical de Mauthausen de Paris, amb el suport de la filial espanyola i altres associacions catalanes, així com també de l'Ajuntament de Barcelona, han aconseguit un lloc digne al principal cementiri de Paris, Père Lachaise, on les restes de Boix descansaran molt a prop del memorial erigit en honor dels 10.000 republicans espanyols que van morir als camps de deportació i dels 25.000 que van morir lluitant al costat de les forces aliades, com a maquis, o afusellats durant la Segona Guerra Mundial.

La cerimònia oficial del trasllat va se presidida per l'alcaldessa de París, Anne Hidalgo, i l'alcalde accidental de l'Ajuntament de Barcelona, Gerardo Pisarello. També hi va assistir una neboda per part de mare de Francesc Boix, la qual escoltava emocionada les paraules de l'alcaldessa.

Ella no va conèixer el seu oncle ni les coses extraordinàries que havia fet.

Fou després de la seva visita al camp de Mauthausen quan supervivents i fills de supervivents li van explicar el bé que el seu oncle havia fet i la mostra de valentia que això havia suposat, pel perill que havia corregut en fer-ho.

La bandera republicana va ser present durant tot l'acte. Molts dels assistents, unes 200 persones, portaven les seves, i una de gran embolcallava el fèretre de Boix. "No oblideu mai aquesta bandera -ens va dir Pierrette Saez, el dia que ens va acompanyar a visitar el lloc on estava enterrat Frances Boix-, "per ella van morir molts milers de republicans". Ara segurament que Pierrette estarà molt contenta, i també Ramiro Santiesteban, fill d'un deportat que va passar cinc anys amb Boix, que també assistí a l'acte i va poder ser testimoni del reconeixement que es feia a aquell jove valent, atrevit i lleial que va aconseguir burlar la tenebrosa força del nazisme.

Tots els assistents es posaren drets en passar el taüt fins al seu lloc de repòs. "Drets, lliures i pensant, perquè és amb llibertat, amb el pensament, amb l'educació i amb la cultura com es combat en democràcia", va dir l'alcaldessa en tancar l'acte.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Els robots, solució o problema?

Josep Fuster En un futur no gaire llunyà, quan mundialment s'hagi deixat enrere la crisi, el consumisme torni assetjar la societat, el salaris tornin a situarse al lloc que els correspon, les empreses tinguin bons excedents en els comptes de resultats i les càrregues laborals i els costos de producció creixin també de manera significativa, serà llavors quan moltes empreses començaran a plantejar-se seriosament invertir en l'automatització dels processos de producció, substituint les persones per màquines.

En tot aquest procés de renovació que inevitablement s'acosta, hi ha qui pensa que l'entrada massiva de l'automatització o la robòtica al món laboral comportarà un important nombre d'aturats, especialment entre els treballadors menys qualificats. Altres diuen que els canvis tecnològics i la innovació sempre han representat una oportunitat per a la creació de nous sectors econòmics, que generaran ocupació i milloraran tant el nivell de vida com les condicions de treball.

No ho sé, però crec que els llocs de treball que pot generar l'automatització, tot i que alguns no necessitaran de formació universitària, sí que hauran de tenir un grau de formació molt especialitzada i una alta qualificació.

ROBOTSMolt abans d'arribar el moment en què els canvis comencin a ser significatius o preocupants, els governs hauran de legislar en aquest àmbit i en alguns d'altres, molts d'ells totalment nous; hauran també de buscar solucions per afrontar un increment de l'atur que pot ser important, uns canvis profunds en les característiques del treball, del mercat laboral i les relacions socials, que faran absolutament necessari imposar a les màquines unes taxes o uns impostos que permetin crear una veritable renda bàsica per a la població desocupada, garantir l'estat del benestar i les pensions, entre d'altres coses -vist des d'una posició menys altruista-, perquè les persones puguin seguir consumint tot el que fabricaran les màquines i la cadena no s'aturi.

Fins avui, l'automatització i la robòtica han arribat principalment a les grans empreses amb importants i complexes cadenes de producció, com poden ser les de fabricació de vehicles, maquinària, aparells electrònics, etc., i també de manera més simple a les indústries on el treball

Emporion 100 anys (1915-2015)

és més monòton i rutinari. Però la veritable revolució de l'automatització no començarà fins quan deixi de ser privilegi de les grans indústries i s'estengui a la petita empresa, al comerç i a les llars. És previsible que la seva implantació segueixi les mateixes pautes tal com va passar amb la informàtica: en un principi, va ser un element de privilegi quasi exclusiu per a les grans empreses i algunes persones amb alt nivell adquisitiu, però en qüestió de pocs anys es va estendre massivament, i ara són comptades les persones que no tenen més d'un ordinador o una tauleta tant a la feina com a casa.

En el món que ve -malgrat que avui encara pugui semblar ciència-ficció-, és previsible que la majoria de comerços dissenyaran els productes personalitzats per a cada client, i segurament els fabricaran a la mateixa rebotiga. En l'àmbit domèstic, cada habitatge o família disposarà d'un o més robots multifuncionals que faran totes les feines inimaginables de la llar, els habitatges seran intel·ligents... En un àmbit tan sensible com el sanitari, seran els robots els que realitzaran les operacions quirúrgiques més delicades, de fet en aquest camp ja s'està començant a experimentar.

Com aquests, es podrien trobar tants exemples com la imaginació ens permeti, i estic convençut que per més estrafolaris que ara puguin semblar, arribarà el dia en què es podran fer realitat.

Però bona part de l'èxit de la implantació de la robòtica dependrà, més que de la tècnica i la enginyeria, de la sensibilitat social i altesa de mires dels governs per compensar justament la població que en resultarà afectada, que depenent de com es gestioni, podria ser-ne molta.

No hem d'oblidar que un dels grans problemes de les màquines i els robots és que, a part de l'energia i els treballs de manteniment, no consumeixen res més; som els humans els que hem de consumir la seva producció. Si els robots i les màquines generen atur i pobresa, i tant les persones com la societat no disposen dels suficients recursos per poder donar sortida als productes que fabriquin, llavors la revolució tecnològica de la robòtica serà un fracàs i els robots, en comptes de ser la solució, podrien esdevenir en un greu problema.

Emporion • www.emporion.org • 9

Una llarga vida per davant Josep Torroella

Les persones que el segle vinent arribaran als cent trenta anys o més ja han nascut. A hores d’ara són criatures, nois i adolescents, potser fins i tot hi ha algun adult. No sabem si seran poques o una munió, però que n’hi haurà és tan segur com que la Terra gira entorn del Sol. Naturalment, llavors complir cent anys ja no serà notícia; quan un fet esdevé quotidià, deixa d’interessar als mitjans de comunicació. “Morir de vellesa és un fet excepcional, singular, extraordinari”, escriví Michel de Montaigne, que va viure al segle XVI, en els seus cèlebres Assaigs. Doncs bé, del segle passat ençà el que és excepcional és morir a la primavera de la vida.

Fa un segle l’esperança de vida d’un català era de quaranta anys; ara s’ha doblat (en el cas de les dones, més i tot). L’augment s’ha aconseguit sobretot per la dràstica reducció de la mortalitat infantil, que llavors era herodiana. L’increment de la longevitat en el segle actual es deu a millores mèdiques i nutricionals, sobretot. Si ara (maig de 2017) a Catalunya hi ha 2.294 persones que tenen més de cent anys, d’aquí algunes dècades, per calcular el total de catalans centenaris, caldrà de ben segur una xifra de cinc números. Sèneca, Horaci i altres il·lustres clàssics tenien motius per doldre’s de la brevetat de la vida; veien, tot sovint, com familiars, amics i coneguts passaven a millor vida encara joves. Nosaltres, no. Tot i que, per si de cas, no hem oblidat –ni deixat de practicaraquell horacià carpe diem.

Fa feredat pensar que alguns dels joves que ens trobem pel carrer encara seran vius quan s’acabi aquesta centúria que hem inaugurat fa relativament poc. Quin aspecte tindran, llavors? Com serà el món? Quantes experiències hauran viscut? Quants canvis hauran vist? Ja no podran dir que la vida són quatre dies i coses per l’estil que ha dit la gent des que l’espècie humana aprengué a parlar. I ningú, és clar, no els preguntarà quin és el secret de la seva longevitat. Però ara ve la gran pregunta: les persones que tenen una llarga vida per davant, com arribaran a la tardor de la seva existència? Quina qualitat de vida tindran? Perquè una cosa és quantitat de vida i una altra ben diferent qualitat de vida. Quan els centenaris ja no es valguin per ells mateixos, qui en tindrà cura? Els fills? Difícilment: seran ancians. Immigrants? Geriàtrics?... Al Japó, on a hores d’ara hi ha prop de quaranta mil centenaris, ja hi han pensat fa temps, en aquest problema. Tindran cura dels iaios centenaris robots.

10 • Emporion • www.emporion.org

Robots que, degudament programats, faran moltes de les feines que ara fan immigrants, infermeres i auxiliars d’infermeria; s’encarregaran fins i tot de l’enterrament, ves per on. El que no han dit és qui pagarà aquests sofisticats robots, perquè les pensions dels vells, si més no a casa nostra, seran ben migrades.

A part de les dolències i malalties pròpies de l’envelliment, lluitar contra l’avorriment serà un dels reptes dels milions d’éssers humans que en el món del futur viuran llargues vides. Avui dia moltes persones encara treballen després dels vuitanta si tenen salut; no per necessitat, sinó per sentir-se útils i no restar escarxofats i pansir-se a casa seva la major part del dia. Si són creients, aquestes persones solen dir que a ells només els pot jubilar Déu. Es tracta sobretot de persones que han exercit professions liberals; hi ha metges que encara operen després dels vuitanta anys. Però no tothom té aquesta sort. I després hi haurà la càrrega que suposaran per a les seves famílies els més impedits. Els que en siguin conscients probablement no els agradarà gens que hagin de dependre per a moltes coses –llevar-se del llit, vestir-se, menjar, caminar, dutxarse, i un llarg etcètera- dels altres... o d’un robot. Tots ens apuntem a afegir anys a la vida; sempre que puguem viure aquest allargament vital amb un mínim de dignitat, és clar.

José Luis de Vilallonga explica en les seves memòries que, un mes abans de morir, la seva mare es reuní amb la dona de l’escriptor i li confessà que volia morir-se un mes més tard. “Per què?”, preguntà ben sorpresa la seva nora. “Perquè m’avorreixo molt”, respongué l’anciana dama. Segurament és una bola més de les moltes que explica l’aristocràtic personatge d’arrels catalanes en les seves memòries. Però que meravellós seria que els homes i dones del futur, després d’haver viscut tants anys com una tortuga de les illes Galápagos, diguessin: “Ja en tinc prou, me’n vaig, ja us ho fareu”, i el seu desig, com en un conte de fades, s’acomplís.

Perquè em sembla que ben pocs humans tenen ganes d’arribar a una edat matusalèmica i ésser assistits per un robot, encara que aquest sigui capaç de fer-los companyia dia i nit, acompanyar-los fins al lavabo, eixugar-los la bava i recordar-los l’hora en què s’han de prendre tal o qual medicament. O sí?

Per cert: Montaigne morí vell, als cinquanta-nou anys. Algú se sent vell a aquesta edat?

Emporion 100 anys (1915-2015)

Miscel·lània pictòrica?

Josep Pericot En el panorama de les galeries d’art de Barcelona, aquesta primavera no és cap sorpresa trobar exposicions amb una gran varietat d’estils, tècniques i maneres diverses de concebre la seva pròpia visió artística per part dels diferents autors. A continuació, podem fer un repàs ràpid que ens acosti a aquesta diversitat.

A la galeria Àmbit hi trobem una interessant i equilibrada mostra d’escultures de ceràmica de Sophie-Elisabeth Thompson. Aquesta artista anglesa, instal·lada a Barcelona en els darrers dotze anys, realitza unes esplèndides escultures fetes amb refractari, plenes de lleugeresa i moviment, com un navili que navega en un mar ja asserenat.

A la mateixa galeria hi podem veure les pintures de Rasim Michaeli.

Aquest pintor d’ascendència jueva nascut a Bakú (Azerbaidjan) va aterrar a Barcelona, on estudià a l’Escola Massana, i actualment viu a Tossa de Mar. Michaeli va començar fent pintura figurativa, per anar evolucionant cap a la pintura abstracta. En les seves teles hi trobem un predomini del blanc i el negre, amb un domini del traç improvisat i de la composició, que sap alternar la línia amb la taca pictòrica. La seva pintura, que se situa en el terreny de l’expressionisme abstracte, que tanta acceptació ha tingut a Catalunya en els darrers anys, aconsegueix un equilibri suggeridor i estètic.

A la galeria N2 hi trobem una obra en la qual també destaca el blanc i el negre de la mà de la seva autora, Victoria Rabal. El seu treball s’expressa perfectament en els dos mitjans tècnics que utilitza, tant en el paper com en el vidre. La preparació i confecció del paper ja forma part des d’un inici del procés creatiu que se’ns proposa. El paper es confecciona en diferents capes i amb un tractament que el tensa i l’esquerda segons els plantejaments de l’artista. En paraules seves: “Esquerdes com a presència física i esquerdes com a metàfora. També escletxes per on fugir.” En el vessant de l’obra realitzada amb vidre, els volums transparents resten subtilment encerclats per la xarxa de fil d’acer o de coure. Es manté d’una altra manera la tensió i fuga que caracteritza aquesta obra.

A l’Espai volART s’hi presenten les obres seleccionades del VI Premi de Dibuix convocat per la Fundació Ynglada-Guillot, les quals segueixen demostrant la primacia del dibuix en el conjunt de les arts plàstiques. A la vegada, hi trobem una excel·lent antològica de l’obra de Moisès Villèlia (Barcelona 1928-1994) que ens mostra la varietat de la seva obra feta amb fil d’acer, amb fusta i amb canya de bambú. Són escultures que

cauen a plom (com un homenatge a les escultures totèmiques de l’art primitiu), o bé romanen suspeses en un equilibri eteri (amb una equidistant similitud amb l’obra de Calder). També hi destaca, en el conjunt d’aquesta obra, la utilització del color, que marca unes empremtes de gran poder suggestiu sobre els materials de base, per obtenir així una obra finalment més vital i misteriosa.

A la galeria antiquari Clavell & Morgades s’hi presenta obra de la il·lustradora Maria Corte, també formada a l’Escola Massana i que després de rebre el Premi Nacional INJUVE ha iniciat una carrera ascendent col·laborant amb importants diaris europeus i americans. La seva obra, d’una gran claredat conceptual com correspon a una bona il·lustradora, rep influències de les primeres avantguardes (Leger i Malevitx, entre d’altres), però es fa entendre perfectament amb la utilització suggerent del color i de les formes geomètriques, que adapta imaginativament als seus propòsits de fer bon disseny.

A la galeria Barbié se’ns presenta una obra difícil de catalogar, que desconstrueix l’obra de grans pintors, a la vegada que els ret homenatge i record. Entre aquests tenim obres de Leger, Clavé, Valmier i altres que l’autora Silvia Japkin sap presentar-nos, transformant la seva pintura amb uns elegants constructors ingràvids. Són volums espiroidals fets de tires de paper amb vetes de colorins, que transporten el color que hem acabat de veure a la tela a una nova estructura tridimensional, en la qual ressona la visió del pintor.

Ens pot semblar, finalment, que en moltes d’aquestes obres de les quals hem parlat no batega amb gaire força la pintura. Potser sí, però al capdavall ens ofereixen una contemplació que ens força a elevar la mirada en la senda incerta de la bellesa. Uns camins pels quals avancem d’igual manera de com ho fem amb els clàssics.

Figures: Fig. 1. Sophie-Elisabeth Thompson: Escultures amb refractari Fig. 2. Rasim Michaeli: Universo originario Fig. 3. Victòria Alba Fig. 4. Mosisès Villèlia Fig. 5. Maria Corte Fig. 6. Silvia Japkin

Fig. 1.

Fig. 4.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Fig.3.

Fig. 5.

Fig. 2.

Fig. 6.

Emporion • www.emporion.org • 11

Menu d'en Martí Martí Elias Pericay

Flam fred de verdures amb salsa de formatge Roquefort Ingredients: • Mongetes tendres • Porros • Pastanagues • Pèsols • Patates • Ous • Mantega • Oli de gira-sol • Nata de cuina • Agar-agar (és una gelatina feta amb pols d'algues) • Sal • Per la salsa: • Formatge Roquefort • Nata de cuina • Suc de llimona (una cullerada sopera) Preparació: Un cop netes les verdures es tallen a bocins petits i es saltegen en una paella amb la mantega i l'oli de gira-sol fins que quedin al dente. Es salen i es deixen refredar una mica.

Després es barregen els ous ( batuts), la nata i l' agar-agar i s'ajunten amb les verdures, es posa en un motlle i es cou al bany maria al forn a 180 graus, uns 30 minuts i es deixa refredar a la nevera. És millor prepararho amb antelació.

Per la salsa posarem el formatge, la nata i el suc de llimona i ho batrem amb la batedora fins que espesseeixi (tampoc massa perquè es pot tallar).

Es serveix fred amb la salsa al costat.

Calamars Orly Ingredients: • Calamar gros(de 30-35 cm aprox.)

• Ous • Farina • Pa torrat per arrebossar • sal • Oli d'oliva verge Preparació: Un cop nets els calamars, es tallen a rodelles i després d'enfarinar-los es passen per ou batut i els arrebossarem amb el pa torrat .I ja estaran llestos per fregir-los amb l'oli d'oliva. Els servirem ben calents.

12 • Emporion • www.emporion.org

Postres de l'almirall (batut de gelat de vainilla) Ingredients: • Gelat de vainilla ( dues boles per persona) • • Vodka (1 copeta per persona) Preparació: Es baten dues boles de gelat de vainilla amb una copeta de vodka i el suc de mitja llimona. Es serveix en un got llarg i semi gelat.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Gotes d'humor Fuster

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 13

NOTICIES PER A AQUEST MES DE JULIOL Beatles weekend dies 7 a 9 Festa del Carme a l’Estartit dia 16 Festa Major de Santa Anna a l’Estartit - dia 26

NOTÍCIES DE JUNY TORROELLA I L’ESTARTIT Noves oficines del Jutjat. Presidit pel titular del Departament de Justícia de la Generalitat, el dimecres 21 al matí es va celebrar l’acte d’inauguració de la nova seu de les oficines del Jutjat de Pau del nostre municipi a la plaça Pere Rigau.

“Tastets de Mar: La Clova”. El dia 1 es van inaugurar al passeig del Molinet de l’Estartit les Jornades Gastronòmiques amb restauradors, proveïdors, col·laboradors i responsables municipals.

Zona per a gossos. Com a prova pilot, a primers de mes l’Ajuntament va habilitar una parcel·la de la urbanització la Granja com a zona d’esbarjo per a ús exclusiu de gossos.

“MR”, al Cine Petit. Els dies 4, 7 i 10 “Zam Teatre” representà al Cine Petit l’obra basada en “Maria Rosa” d’Àngel Guimerà, adaptada per Mariona

Nàutica l’Estartit-Illes Mades: tresors del mar, cicloturisme, activitats de platja, senderisme, etc.

Floreix la Pasqua Granada. Les Xibeques del Cau van fer una exposició de flors i plantes els dies 3, 4 i 5, al pati de can Quintana.

La vida màgica. L’il·lusionista Xevi va fer la presentació a l’hora del conte de la Biblioteca Pere Blasi el dimecres 7.

“La sorra vermella”. El dijous 8 Miquel Bofill presentà al Cucut l’obra de J. M. Santaeulàlia.

Una narració basada en històries del primers anys de la postguerra que es proposa de fer justícia a aquells que van patir grans tragèdies que van quedar amagades.

6a. Fira Internacional de Màgia. Va tenir lloc els dies 9, 10 i 11 amb espectacles als locals, carrers i places de la vila. En aquesta edició més de 50 artistes de 7 països van participar en uns 50 espectacles, 200 funcions i 22 espais. També es van fer actuacions en centres hospitalaris i de gent gran. El divendres 9 es va inaugurar a la capella de Sant Antoni, i el mateix dia es va presentar a l’Espai Ter “Somnis de sorra” i a La Sala “Dani Daortiz”, el dissabte 10 a l’Espai Ter “Gran Gala Internacional” i a La Sala “Javier Botía”, i el diumenge 11 “Déluge” a l’Espai Ter. Apropa Cultura. El dijous 15 l’Ajuntament de Torroella de Montgrí i Joventuts Musicals de Torroella de Montgrí van fer un acte d’adhesió al programa Apropa Cultura, una iniciativa socioeducativa que vol facilitar l’accés a la cultura de sectors de la societat més vulnerables que en poden quedar exclosos per causes diverses (discapacitats, drogodependència, salut mental, malalties cròniques, gent gran, immigració, infància i joventut, dona, justícia, sense llar, pobresa i VIH-Sida).

Parcs naturals de Catalunya. El divendres 16 es van reunir a Torroella una cinquantena de persones relacionades amb la gestió de parcs naturals de Catalunya per intercanviar experiències i aprofundir en l’aplicació de la Carta Europea del Turisme Sostenible, primera trobada d’aquest tipus a Catalunya.

Aula d’Arts Plàstiques. El divendres 16 es va inaugurar a la capella de Sant Antoni l’exposició d’obres dels alumnes.

Regeneració del Paisatge. El dissabte 17 el Museu de la Mediterrània va organitzar una Jornada de pràctiques culturals “(des)fer el territori”, emmarcada en el procés de desurbanització i de restauració de la maresma de la Pletera per a la recuperació de la memòria del lloc i per a difusió de la intervenció.

Font, amb una imaginativa inserció de text de García Lorca. ZAM Teatre és una companyia estable de teatre amateur amb base a Torroella des del 2014. Molt bona actuació i forts aplaudiments d’un públic complagut.

L’Estartit Rainbow Weekend. Els dies 3 i 4 es van fer diferents activitats organitzades per l’Estació 14 • Emporion • www.emporion.org

Nou rober de Caritas Baix Ter. El dissabte 17 a migdia, al carrer de Sant Genís 8, es va presentar el nou rober, el servei de roba de segona mà per a persones amb dificultats econòmiques.

Les cabres del Montgrí. El dissabte 17 a la tarda, Genís Puig va ser el ponent d’una xerrada organitzada per Gent del Ter al Museu de la Mediterrània sobre la població de cabres a la nostra

muntanya.

Agricultura ecològica. Gent del Ter va organitzar una sortida el diumenge 18 que tenia com a lema i objectiu presentar “el blat antic”.

Festival Ítaca. El diumenge 18 es va presentar a l’Espai Ter dins del “projecte PP” l’actuació d’Albert Pla i Tortell Poltrona. Ítaca, Cultura i Acció té per objectiu aglutinar propostes culturals de qualitat a un preu assequible per tal de “reivindicar la cultura com a dret bàsic” i se celebra els mesos de maig, juny i juliol a diferents poblacions del Baix Empordà.

Catifes de Corpus. Una vegada més el diumenge 18 es van poder veure les tradicionals catifes de flors pels carrers de l’Estartit. Una pervivència de l’art popular molt reeixida.

Escola Municipal de Música, final de curs. Es va celebrar a l’Auditori de l’Espai Ter el dimarts 20.

Revetlla de Sant Joan, dia 23. Es van fer diverses celebracions.

A Torroella, a la plaça de la Vila. A la tarda es va presentar l’espectacle infantil “El venedor de contes” amb Jordi Tonietti i al vespre arribà la flama del Canigó.

A l’Estartit, a la nit, a la platja, també se celebrà l’arribada de la Flama del Canigó, seguida de castell de focs, encesa de la foguera i revetlla amb el Festival Ítaca 2017. Al vespre va ser constant la corrua de cotxes de Torroella cap a l’Estartit.

Diada de Sant Joan, dia 24. A l’Estartit, al vespre, hi va haver concert del Festival Ítaca 2017.

“No anem sobrats de bona gent”. El diumenge 25 al migdia, amb el suport del Cucut, Carme Fenoll, directora de la Biblioteca de Palafrugell, va presentar a La Sala el llibre de Pere Maruny.

Exhibició castellera a l’Estartit. Va tenir lloc el diumenge 25 a la tarda. Hi van participar els Castellers de Figueres, precedits de Cercavila de la Colla Gegantera de l’Estartit.

Cantada d’havaneres a l’Estartit. També es va fer el diumenge 25, amb cremat i actuació de Les

Emporion 100 anys (1915-2015)

Anxovetes.

Festa del Bell Racó. La Llar de Jubilats de l’Estartit va organitzar el seu aniversari el dimarts 27, amb missa, audició de sardanes i dinar de germanor.

Sardanes a Torroella. Per al dimarts 27 a la tarda es va programar una audició a la plaça de la Vila càrrec de La Bisbal Jove.

“Cant coral al segle XXI” i “40 anys donant la nota”. Empordà Canta va organitzar per al dijous 29 una xerrada al Museu de la Mediterrània sobre el cant coral al nostre segle i la seva vinculació amb les tradicions dels pobles i per al divendres 30, al hall de l’Espai Ter, la presentació de l’exposició sobre la història del Cor Anselm Viola.

Presentació de “Empordà canta”. Es va programar per al divendres 30 a la nit, amb un concert inaugural a càrrec dels cors Anselm Viola, Sonaixí, Mondeveus i Niudenotes.

CATALUNYA El Pacte pel Referèndum. El dimarts 6, després del “no” de Rajoy a la celebració d’un referèndum acordat, va tenir lloc la dissolució del comitè executiu per haver complert ja la seva missió. Tanmateix, es va decidir la continuïtat de l’entitat com a punt de debat.

Data i pregunta del Referèndum. El divendres 9 el president Puigdemont va anunciar la data: 1 d’octubre, i la pregunta: “Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?”. L’acompanyaven el vicepresident Junqueras, el govern i diputats independentistes.

morir unes 80 persones. Els habitants de gratacels de construcció similar són desallotjats per modificar-ne els sistemes aïllants.

Qatar aïllat. Diversos països de majoria sunnita liderats per Aràbia Saudita van trencar les relacions diplomàtiques amb Qatar, a qui acusen d’afavorir el terrorisme i de seguir la política de l’Iran.

França. Es consolida Macron. A totes dues voltes de les eleccions legislatives, els diumenges 11 i 18, el partit d’Emmanuel Macron va aconseguir una gran majoria absoluta. Hi va haver molta abstenció.

Portugal. El cap de setmana del diumenge 18 van morir més de 60 persones en un incendi forestal al centre del país.

ESPORTS Futbol. El Girona a Primera. El diumenge 4 el Girona va aconseguir un ascens històric a la màxima categoria, esperat ja feia temps, aconseguit després d’empatar a zero amb el Saragossa a Montilivi. L’afició gironina va celebrar l’ascens amb la invasió de camp i una gran festa.

Futbol 7. El Baix Ter benjamí “A” campió. L’equip de l’E. F. Baix Ter de Torroella, en la categoria benjamí “A”, va quedar campió d’entre els 3 i 4 classificats de grup, al MIC de futbol 7 organitzat a Andorra el passat mes de juny. Un gran triomf, si tenim en compte que els rivals eren equips de les ciutats més importants de Catalunya, entre ells el Barcelona i l’Espanyol.

ESPANYA Dimissió del fiscal anticorrupció. El dia 1 va renunciar al càrrec en haver-se fet públic que tenia una societat no declarada a Panamà.

El Banc de Santander va comprar el Banc Popular. El dimecres 7 el Banc Santander va comprar el Banc Popular per un euro, després que el Banc Central Europeu constatés que l’entitat era inviable per si sola.

MÓN Donald Trump i el canvi climàtic. El dia 1 el president dels EUA, segon país més contaminant del món, decidí sortir del pacte de París contra l’escalfament del planeta.

Regne Unit. Terrorisme. El dissabte 3 una camioneta conduïda per terroristes va atropellar vianants i va causar vuit morts a Londres.

Terrorisme també a l’Iran. El dijous 8 un atac terrorista a Teheran va causar 12 morts i molts ferits.

Regne Unit. Eleccions. El dijous 8 el resultat va ser decebedor per als conservadors de Theresa May, que van perdre la majoria absoluta.

Regne Unit. Incendi tràgic. El dia 15 un incendi en un edifici de Londres de 24 plantes van Emporion 100 anys (1915-2015)

El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

Emporion • www.emporion.org • 15

16 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 17

18 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 19

Edita Associació Emporion

Socis Fundadors

Consell de redacció

Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent Plàcid Busquets

Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Josep Casas Cels Sais Enric Torrent Plàcid Busquets

Jordi Bellapart - President Josep Casas - Secretari Plàcid Busquets - Disseny, edició i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts