129 setembre 17

PERIÒDIC DIGITAL, TERCERA ÈPOCA

Nº 129 SETEMBRE 2017

• A l'estiu, el Festival de Música viu!

• III La cultura a Torroella, ara • L'experiència de Griells, a Roses

Editorial La Taula del Ter L’eminent socioecòleg Ramon Folch va dir una vegada (o més d’una), que “El Ter neix a Ull de Ter i desemboca a Santa Coloma de Gramenet”, en referència al massiu transvasament d’aigua des del Ter cap a l’àrea metropolitana de Barcelona i que en deixa el curs baix amb molt poc cabal.

Després de molts anys de reclamacions i lluites, aquest mes d’agost passat s’ha esdevingut una prometedora noticia pel riu i, per extensió, tota la seva conca.

• Prudenci Bertrana • David Aguilera i Bagué • La futura zona esportiva municipal • "Turismofòbia" • Barcelona, 11 de juny del 2017 • Narcís-Jordi Aragó i Girona: • Un col·leccionista a Torroella de Montgrí; • Això és una revolució, • Catalunya, un assumpte delicat • Exercicis de català 35 • El Menú d'en Martí • Gotes d'humor • Notícies • Cinema i espectacles

El 2 de desembre de 2016 es va constituir la Taula del Ter, com a plataforma de diàleg on replantejar el model gestió de l’aigua del riu. La Taula comptava amb representació de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Girona, el Consorci del Ter, la Junta Central d’Usuaris d’Aigües del Baix Ter, el Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis, el Grup de Defensa del Ter, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, el Consorci de la Costa Brava i la plataforma d’organitzacions de la societat civil Aigua és Vida. D’acord amb la documentació oficial, la solidaritat del Ter amb l’àrea de Barcelona ha suposat que, durant 50 anys, el propi riu no hagi pogut assolir un bon estat ecològic.

Després de nombroses reunions, grups de treball tècnic i cerca de consens entre totes les parts implicades, el 2 d’agost passat la Taula del Ter va signar un acord que preveu el desplegament, en tres fases, d’una àmplia bateria de mesures. Entre aquestes, s’hi inclouen: •

Fer un aprofitament més intensiu dels recursos hídrics de l’àrea de Barcelona.

•

Ampliació i millora de plantes potabilitzadores i dessalinitzadores.

•

Ampliar el coneixement del medi fluvial i fer-hi accions de restauració i millora.

•

Recuperació d’aqüífers al Baix Ter i lluita contra la intrusió salina.

•

Fomentar la reutilització i eficiència en l’ús de l’aigua.

•

Modernització de regadius.

En conjunt, aquestes accions han de permetre assolir l’objectiu de reduir els 166 hm3 que actualment es poden transvasar del Ter fins un màxim de 90 hm3 l’any 2028. Si no hi ha prou aigua per arribar a aquest màxim, encara es podrà transvasar fins un 30% del volum desembassat pel sistema Sau-Susqueda.

Aquests acords són, es miri com es miri, un avenç prometedor pel nostre riu i pel nostre territori. Ara bé, del paper a la realitat hi ha un abisme. L’ambició mostrada sobre el paper en aquest cas convida a l’optimisme, però també a la cautela. En primer lloc perquè l’acord és de caràcter voluntari i sense mecanismes de sanció. Així, en cas de desacord o incompliments seguiria regint la llei franquista de 1959, que regula la gestió del Ter, i que no contempla cap d’aquests compromisos. En segon lloc, perquè l’acord no compromet els recursos econòmics que insta a invertir en cada mesura, sinó que pressupostar-los i invertir-los dependrà de molts organismes diferents, responsables de cada mesura. Fins i tot posant-hi la millor voluntat, és factible que algun d’aquests ens no pugui o no vulgui fer honor a l’acord en algun moment dels propers 11 anys. Finalment, en una realitat de clima canviant com la que afrontem, amb disminució de pluges i increment de temperatures i demandes d’aigua, és possible que l’assoliment satisfactori de tots els compromisos encara sigui insuficient per aconseguir un bon estat ecològic del riu a llarg termini.

Així doncs, és moment de felicitar-nos per l’Acord de la Taula del Ter, però a partir d’ara caldrà estar amatents al seu desplegament i vigilar que l’aigua retorni al riu per tal que l’any 2028 el Ter torni a desembocar a La Gola.

2 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

El mes d’agost passat ha estat marcat pels dos tràgics atemptats perpetrats per una cèl·lula terrorista formada per fonamentalistes islàmics, que presumptament haurien estat captats per un imam salafista de Ripoll, per induir-los a fer un atac jihadista. Davant aquests fets, que tots hem deplorat, i que encara estan en fase d’investigació policial, ens ha semblat oportú de reproduir l’article “Salafistes, jihadistes, etc., de què estem parlant?” que vam publicar al núm. 101 de maig de 2015.

En fer-ho, EMPORION manifesta un cop més el seu rebuig a la violència, vingui d’on vingui, i expressa la seva solidaritat amb les víctimes de l’atemptat i les seves famílies.

Consell de Redacció

EMPORION MAIG 2015

Salafistes, jihadistes, etc., de què estem parlant?

A primers d’abril, en plena Setmana Santa, el diari català de més circulació del país destacava amb grans titulars a primera plana: “50 mesquites sota vigilància a Catalunya pel seu missatge radical”. A sota: “Els cossos de l’Estat i la Generalitat es reparteixen el control policial i n’informen la UE”. I al peu d’una gran foto: “Preocupació. La mesquita de Torredembarra, juntament amb les de Reus, Salt i Vilanova i la Geltrú, està considerada centre de proselitisme salafista”.

Pocs dies després ens assabentàvem que els Mossos d’Esquadra havien desarticulat una cèl·lula jihadísta disposada a atemptar en diferents punts emblemàtics de Barcelona, i a segrestar la directiva d’un banc, vestir-la amb una granota taronja, degollar-la i difondre-ho per Internet.

Així doncs, estem davant d’un afer que ens afecta a tots, i no pas poc, i ens convé saber de què estem parlant. Per això, m’ha semblat que valia la pena d’intentar dedicar-hi un comentari, basat en un estudi esquemàtic, però complet, de Jaume Flaquer, especialista en el món islàmic (vegeu a internet “jaume flaquer”). ¿Què és el “salafisme”? Es pot traduir amb força exactitud per “fonamentalisme”. La proposta dels seus difusors és de tornar a allò que ells creuen que és a l’origen de l’islam, i aplicar-ho al peu de la lletra, com ara menjar, vestir, observar els mateixos preceptes i usar la mateixa moneda que als temps del profeta. Es podria comparar amb el que va ser el puritanisme protestant, entestat a interpretar i aplicar literalment els escrits de la Bíblia. En sí mateix el salafisme no és terrorista, però propicia la seva aparició (jihadisme).

El “jihadisme” és la utilització de mitjans violents per assolir la tornada als orígens de l’islam. Al-Qaeda i l’Estat Islàmic són dos moviments jihadistes, però clarament diferents, Al-Qaeda utilitza la violència per reimplantar els costums de l’islam medieval entre la població musulmana actual o per castigar o advertir amb atemptats exemplars actituds occidentals impies o blasfemes; l’Estat Islàmic va més enllà, vol recuperar el que creuen que va ser l’estat de l’època de Mahoma, i amb un horitzó afegit: lluiten pensant que està a punt d’arribar la gran batalla final entre els bons (jihadistes) i els dolents (musulmans impius, jueus, cristians), amb la baixada de Jesús a Damasc per ser califa de l’islam. Per això els és urgent conquerir la capital de Síria.

Hem de retenir dues idees importants. Primera, aquesta guerra és bàsicament entre musulmans, una mena de guerra civil, però occident en rep les conseqüències. Segona, és una guerra civil complexa, on lluiten o s’alien confessions i corrents molt diversos. Per entendre-ho millor: no som davant d’una partida d’escacs sinó d’un joc de parxís, on cada facció mou les fitxes d’acord amb els seus interessos i aliances, clares o encobertes, de vegades desconcertants.

Emporion 100 anys (1915-2015)

La primera discrepància important és entre “sunnites” (90% de la població musulmana) i “xiïtes” (10%). Si bé l’origen és històric -una guerra tràgica, en la qual els xiïtes eren partidaris d’Alí, gendre de Mahoma-, existeixen també grans diferències religioses. Entre els xiïtes, certes persones, líders religiosos, tenen una llum excepcional, una autoritat divina, i això és blasfem per als sunnites; entre els sunnites els imams només dirigeixen l’oració, però tenen una teologia especial, el “sufisme”, i això és una blasfèmia per als xiïtes. Tot plegat determina l’enfrontament de països sencers. Així doncs, ara intentaré de fer un resum per territoris de les faccions en lluita.

1. La guerra de Síria. D’una part les tropes governamentals de Basharal Assad (xiïtes), amb el suport de l’Iran (xiïta), de l’actual govern de l’Iraq (xiïta), i de l’exèrcit del grup libanès Hezbollah (xiïta); de l’altra part, les tropes de l’Estat Islàmic (sunnita), un grup afí a Al-Qaeda (sunnita) i l’Exèrcit Sirià Lliure (sunnita), que contava a l’inici amb suport occidental, però ara en vies de desaparició. Hi hauríem d’afegir els kurds (sunnites), però que es mouen principalment per motius identitaris.

2. La divisió de l’Iraq. El territori de l’oest i el nord de Bagdad (majoria sunnita) està controlat per l’Estat Islàmic, el centre i el sud del país (xiïta) ho està per les forces de seguretat del govern (xiïta).

3. La guerra freda entre Aràbia i Qatar. L’Aràbia Saudita (sunnita) i els Emirats Àrabs Units (sunnites) són els principals exportadors de la ideologia salafista més medieval; Qatar (també sunnita) està en guerra ideològica contra ells i defensa un salafisme reformat, busca la islamització però admet estructures d’estat modernes.

El tercer punt explica moltes coses. Com a conseqüència d’aquesta guerra ideològica, Qatar va ajudar els Germans Musulmans a Egipte, que admetien el joc democràtic, mentre l’Aràbia Saudita ajudava a Al Sisi que els va derrocar. ¿Com s’entén que Aràbia ajudés Al Sisi si aquest és menys islamitzador que els Germans Musulmans? Doncs perquè aquests són punta de llança contra el règim medieval d’Aràbia. No obstant, Aràbia i Qatar han corregut juntes a ajudar els sunnites del Iemen en contra dels rebels xiïtes, que tenen el suport de l’Iran (xiïta). Allò que deia, una partida de parxís, amb aliances incertes, de vegades desconcertants.

Cal dir que el corrent majoritari dels sunnites (recordem-ho, 90% de la població musulmana), sense qüestionar tradicions culturals i religioses de les generacions anteriors, està acceptant l’islam tal com ha arribat als nostres dies, i presenta aspectes reformistes. Sense negar els dogmes, però cercant en l’Alcorà fonaments dels drets humans, estan en condicions de debatre la modernitat, fins i tot el feminisme, i de deslligar l’islam del sistema polític califal. Diu Flaquer: “Potser molts, com va passar a Europa, desconcertats amb tanta barbaritat, aniran a poc a poc abandonant silenciosament la religió”. Si se supera el greu moment actual, com a Europa es van superar les guerres de religió entre catòlics i protestants, després de greus enfrontaments que varen arrasar països sencers, potser retornarà la calma. Mentrestant, veiem descol·locats com molts joves desarrelats se senten atrets cap a l’islam, potser per les possibilitats de legitimar així un activisme violent.

Emporion • www.emporion.org • 3

IV. La cultura a Torroella, ara Joan Surroca i Sens

Les iniciatives privades Torroella gaudeix de fundacions privades que enriqueixen el panorama cultural de la vila. Sense caure en interferències, és del tot necessari que els seus impulsors i mecenes sentin l’escalf institucional i la participació de tothom. És desitjable que les diferents iniciatives privades tinguin el suport necessari, la consciència de formar part d’una xarxa cultural i l’agraïment ciutadà. Les fundacions tenen fons d’enorme vàlua cultural i cal vetllar per la seva permanència a la nostra vila.

Els creadors locals A Torroella i comarca hi resideix un nombre considerable de persones relacionades amb la creació artística i literària. Hi conviuen diverses cultures, creadors de diferents procedències que són un potencial d’insospitades possibilitats. Ningú millor que els mateixos creadors per trobar camins fructífers de creació i difusió. Cap persona dedicada a la creació ha de quedar-ne al marge. Aimé Césaire ho va deixar escrit perfectament: “Cap grup humà ha tingut l’etern monopoli de la bellesa, la intel·ligència i el coneixement; hi ha hagut lloc per a tots els pobles a la cita amb la victòria, la victòria humana”. Hi ha un excessiu desconeixement entre gent del territori, gent de pas o de veïnatge en períodes de vacances i els creadors arribats d’altres països. La creació ha de ser un element de contacte, coneixement mutu, intercanvi, enriquiment i col·laboració.

Claredat en les funcions En un article anterior em declarava partidari que els ajuntaments ajudin a fructificar les iniciatives culturals que sorgeixen d’associacions o de persones particulars. Parlava d’ajuntaments com a paraigües més que competidors. Però els ajuntaments no poden obviar les responsabilitats directes en el funcionament de centres culturals com els arxius, museus, auditoris, teatres, etc. Tot i que a vegades es troben solucions perfectes per una col·laboració entre un ajuntament i una associació: a Torroella tenim un cas paradigmàtic, el Cinema Montgrí, de propietat municipal i gestió privada.

Seria convenient una major presència del sistema públic cultural en el territori. A vegades només pensem en les necessitats econòmiques oblidant que les institucions públiques tenen altres vies possibles de col·laboració, com la de facilitar assessorament i suport tècnic per activitats concretes. O ajudar a la formació dels tècnics locals, per exemple, amb estatges a centres d’excel·lència de reconegut prestigi internacional. No hi ha millor manera de gestionar correctament els pressupostos que dedicar esforços per aconseguir que els tècnics estiguin motivats i gaudeixin de formació actualitzada.

Una gestió eficaç exigeix evitar solapaments, establir una bona comunicació i estalviar possibles indefinicions. Poso l’exemple de l’Arxiu com un cas d’indefinició. Els qui vam tenir la responsabilitat d’iniciar el primer museu vam trobar un nom ben transversal: “Museu del Montgrí i del Baix Ter. Centre d’Estudis i Arxiu”. Tres centres en un. Una cosa era el Centre d’Estudis (que pretenia a la vegada crear un Centre de Documentació) i l’altre l’Arxiu. Aleshores l’Arxiu municipal es trobava en un estat lamentable amb més que probables pèrdues de documents significatius de la nostra història.

S’ha realitzat una feina encomiable i actualment tota la documentació està salvada, catalogada i ben arxivada en mobiliari adient. Quan el Museu es va traslladar a can Quintana, canviant substancialment el contingut de l’antic Museu del Montgrí i del Baix Ter, es va iniciar el Centre de Documentació.

La més recent ubicació de l’Arxiu a can Mach l’ha allunyat físicament del nucli cultural de can Quintana i aquesta circumstància ha penalitzat el seu funcionament global. Des de fora, no queden clares les competències de l’Arxiu i del Centre de Documentació. Si l’Arxiu limita les seves atribucions a les tasques d’Arxiu Administratiu, el Centre de Documentació quedarà aviat sobrepassat pel poc espai de què disposa. Però si l’Arxiu és Històric, com es reparteixen les responsabilitats de cada centre? Crec que fa falta una reflexió sobre aquest tema i clarificar funcions. Resumint: no n’hi ha prou que els dos centres exerceixin correctament un treball, es requereix establir competències i evitar ambigüitats en bé de l’eficiència i d’un millor ús per part dels estudiosos.

4 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Tu de Mart i jo de Saturn Albert Llausàs i Pascual El primer de setembre, quan aquest article es publiqui, marcarà per mi el principi d'una nova etapa, treballant i vivint a la ciutat de València. ,La primera setmana del passat mes d'agost ja vaig desallotjar el pis de lloguer on, durant en els darrers tres anys, he viscut a Girona. Un dels primers canvis que vaig fer quan vaig entrar en aquest habitatge va ser canviar de companyia elèctrica. En el moment de fer el retorn de les claus, l'arrendador, que havia vingut a inspeccionar l'estat de la seva propietat, es va sorprendre d'aquest canvi i va deduir que ho havia fet perquè havia aconseguit un preu millor. Quan li vaig respondre que no, es va mostrar perplex, era evident que necessitava una explicació. I aquí em vaig equivocar.

amb tants punts, només se'm va acudir de dir-li que no, que pagava una mica més per l'energia, però que era tota energia renovable, que no contribuïa a l'escalfament global en no produir emissions de carboni i que, en part, era produïda per la pròpia cooperativa de la qual formo part i amb la qual tenia contractat el servei. Davant aquestes explicacions, el seu rostre de perplexitat ja va deixar pas a un rostre de total desconcert, de no haver entès absolutament ni una paraula del que li havia dit, com si vinguéssim de distints planetes i parléssim llengües diferents. "Bé, ja veurem què fem" i vam passar a altres temes. Un parell de dies després la companyia immobiliària em feia arribar un full per signar, conforme jo aprovava el retorn de la contractació de la llum a l'anterior companyia.

Podia haver-li dit, sense mentir, que ho havia fet perquè no volia que els diners del meu rebut anessin a engreixar les arques d'una gran companyia transnacional i que, en canvi, preferia recolzar un negoci local, amb seu a Girona, que dóna feina a gent d'aquí i que tracta la clientela amb respecte. Podia haver-li dit, sense mentir, que era una modesta mesura de protesta contra l'oligopoli elèctric estatal. El grapat de companyies que el componen, encapçalat per Endesa, Gas Natural i Iberdrola, ha aconseguit dictar les polítiques estatals que haurien de regular el sector, en benefici propi i a canvi de garantir un retir daurat a la classe política que es presta a col·laborar-hi oferint una cadira en els seus consells d'administració i favors similars. Podia haver-li recordat que, gràcies a aquest càrtel, Espanya té una de les legislacions més regressives en matèria energètica. El sistema afavoreix les grans companyies a través d'un fals mercat lliure i d'un increment constant de la fracció fixa de la factura que fa pràcticament inútil tot intent d'estalvi per part de la població. Com si no anés amb elles, hem hagut de veure com les mateixes companyies es resisteixen a prendre mesures per atenuar els efectes devastadors de la pobresa energètica. Alhora, el sistema penalitza l'autoproducció i la implantació d'energies renovables més barates, cosa que ha situat el país a la cua d'Europa en aquests conceptes. A nivell més pràctic, podia haver-li expressat la meva preferència per un sistema de facturació fix, on el preu de l'energia fos conegut abans de consumir-la i no després. Això permetria evitar episodis com el del febrer passat, quan en plena onada de fred el preu del kWh es va disparar per una combinació de gran demanda i maniobres especulatives de les grans companyies.

Penso que l'anècdota reflecteix un error meu, alhora força estès entre els que ens dediquem més o menys directament a qüestions ambientals, consistent en assumir que la necessitat de tenir cura del medi ambient és, davant l'allau de problemes que se'ns tiren a sobre, evident per si mateixa i que l'ambició de fer-ho és compartida per tota la societat. Episodis com el descrit demostren la molta feina que falta fer a nivell de comunicació i conscienciació. De campanyes se n'han fet moltes, és cert, però segurament s'han fet massa sovint apel·lant a l'altruisme de la població o directament exigint certs comportaments (per exemple, en matèria de reciclatge). Malgrat que forma part d'un altre camp, penso que és exemplar la campanya que enguany ha fet trànsit per reduir el nombre d'accidents a les carreteres: aquella on se'ns mostra la reacció de diverses persones confrontades amb la idea de perdre sers estimats a la carretera. La campanya defuig l'ús d'imatges xocants (que el cervell del receptor tendeix a eliminar) i imperatius ("si beus no condueixis") per, en canvi, buscar la identificació i empatia de l'audiència, així com la seva complicitat per aconseguir un objectiu desitjable comú: reduir les morts a les carreteres. És positiu que, finalment, les institucions públiques utilitzin per a les seves campanyes de servei públic tècniques sofisticades que, d'altra banda, les marques comercials ja fa temps que utilitzen en la promoció dels seus productes. És desitjable i cada cop més urgent emprar també eines comunicatives potents per replantejar el model energètic que volem i aconseguir un consum més responsable davant l'explosió del mercat del vehicle endollable, que sembla imminent i que farà disparar la demanda elèctrica. No pot ser cosa de quatre "verds". Tinc fe que, explicant-li amb més calma i millor, l'arrendador del meu pis gironí hagués pogut comprendre les meves motivacions per canviar de companyia, i potser fins i tot hauria compartit que el criteri econòmic no ho és tot.

Potser alguna d'aquestes raons hagués trobat certa comprensió, potser fins i tot simpatia, per part del propietari del pis. Però a mi, en aquell moment i davant la incapacitat d'articular improvisadament un discurs

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 5

J. V. Foix, la seva correspondència amb Albert Manent (1952-1985) Adrià Arboix

“J. V. Foix superava Rimbaud. D’haver escrit en anglès o en alemany seria universalment conegut.”

J. Argenté Giralt. Tesi. Universitat de Barcelona, 1958 Josep Vicenç Foix (1893-1987), poeta i humanista, va néixer a Sarrià. Enguany fa 30 anys de la seva mort i és un bon moment per recordar-lo i reivindicar-lo, a partir de la lectura de la recent publicació de la seva correspondència amb Albert Manent, un altre gran poeta. El gènere literari epistolar català no abunda, però és capaç de mostrar rellevants facetes de la personalitat dels autors.

En aquesta correspondència que comentem es recullen un total de seixanta-una missives ordenades cronològicament de 1952 a 1985 amb una adequada edició a cura de Margarida Trias. La majoria d’epístoles (quaranta-una) són de Foix. Albert Manent (1930-2014) només tenia vint-i-un anys quan va escriure la primera carta, i J. V. Foix en tenia cinquantanou. Manent era una mena de fill que Foix no 6 • Emporion • www.emporion.org

“Les belles causes no tenen vacances.”

J. V. Foix

havia arribat a tenir. En les cartes, a vegades Foix signa amb el pseudònim Focius i Manent s’hi dirigeix també amb un “Benvolgut mestre Focius”.

En elles, Foix a vegades es lamenta de no ser prou conegut: “No solament em sé un poeta minoritari.” I es queixa d’ésser oblidat. Però s’hi objectiva un desinterès per desmentir les fantasies que fan córrer sobre ell i s’hi observa el fet voluntari de mantenir-se més aviat retret i allunyat dels cercles literaris de poder (“la satrapia poderejant” en paraules iròniques seves). El reconeixement literari i cívic li arribarà al poeta inexorablement, encara que de forma tardana, aconseguint els màxims guardons: Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1973), la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (1980), i la Medalla d’Or de la Generalitat

(1981).

En Foix, un aspecte indestriable al del seu art és l’honestedat intel·lectual: “No tenir altre ambició que la de servir la veritat, la poesia en allò que té d’essencial i la llengua dels meus”, escriu textualment. També ho és la seva dimensió ètica: “Defugir la glòria literària i blasmar tota ambició que no sigui la de servir, per damunt de tot, la veritat, i ço que és just.”

D’una contundent i sòlida formació acadèmica, ja des de les primeres lectures d’infant va ser un bon coneixedor de Verdaguer. Des de ben jove es feia el deure de llegir amb plaer Marc Aureli, Epictet i Sèneca. Diu textualment: “Em dominaven dues gran preocupacions: el perfeccionament del català i la formació del caràcter. Em decantava més pels

Emporion 100 anys (1915-2015)

moralistes que no pels filòsofs.” Amb una base ètica inesborrable escrivia en els seus manuscrits i llibres de consulta consignes morals d’aquests autors clàssics: “desterrar vanitat i pedanteria”, “constància”, “no fumar”, “frugalitat”, “silenci”.

En l’aspecte cívic, Foix era partidari d’un catalanisme generós sense cap mena de partidisme i es planyia que, en un país a mig fer, la gent es baralli com si ho tingués tot.

Segons Manent, en el domini de l‘idioma Foix és prodigiós i fa el que vol.

Només Carner, el seu mestre, l’avantatja en aquesta suprema i delicada alquímia. La llengua medieval li serveix de llevat, d’estímul, de virtuosisme. “Els clàssics són en mi”, deia. “Ens tractem de vós, familiarment.

No m’estic de repetir que, si Llull i Ausiàs March fossin francesos o anglesos, se’n parlaria constantment arreu.” Remarca amb claredat que no es pot ignorar l’obra dels qui ens han precedit. Foix enyora Carles Riba i revela també la seva admiració pel poeta rossellonès Josep Sebastià Pons.

Diu Manent en relació amb el prestigi de Riba que Foix reconeix: “En Riba també era crític, però mai va caure en el pessimisme sistemàtic, ans era un estímul i procurava de primfilar allò que hi havia de bo en qualsevol actitud.”

Amb aquests sòlids fonaments, Foix es converteix en un dels més destacats escriptors avantguardistes. Lliga realisme i onirisme, introdueix el costum de fer revenir paraules sàvies enmig d’expressions popularíssimes, assaja provatures tècniques per inventar una nova prosa poètica i crea els sonets abstractes (com a resposta a la pintura d’en Tàpies, d’en Cuixart o d’en Ponç). En total va publicar set llibres de poemes i deu de prosa poètica, com ara Sol i de dol, Cròniques de l’ultrason, Gertrudis i KRTU. Era un treballador infatigable perquè “les bellescauses no tenen vacances”.

L’escriptor Vicenç Pagès recuperava en un article recent la resposta de Foix a una entrevista que Narcís Comadira va fer-li l’any 1984 en relació amb la seva opinió sobre el jovent dels anys vuitanta, una de les preocupacions del poeta: “Només parlen de les seves diversions. No van ni a concerts ni a exposicions. S’ha de fer la salvedat de dir que la seva carrera l’estudien a fons. Surten dotats com mai. Però allò que representa independència intel·lectual i preocupacions d’ordre universal, no els interessa.” Pagès remarca el fet que Foix, fa més de trenta anys, ja arribés a fer un diagnòstic tan precís i aconseguís predir el que succeeix avui dia.

La formació ha crescut, però en canvi ha disminuït la curiositat, que és el que estimula l’autoformació. Va saber endevinar, doncs, “el que avui ens explota a la cara”, escriu Pagès.

Per acabar, transcrivim una resposta textual a una pregunta extreta de l’entrevista que Enrique Badosa va fer a Foix l’any 1959, publicada a la revista literària Germinabit quan li diu: “Quin consell donaríeu als escriptors joves?” El poeta li respon: “El que m’han donat a mi, joveníssim, els qui a darrers de segle ho practicaven: estudiar, estudiar, estudiar. Llegir els clàssics universals i els catalans. Un estudi constant de l’ idioma.”

La Fundació Orgue de Torroella es mou A l'Editorial del núm. 122 (febrer 2017) vam exposar una iniciativa, sorgida a la parròquia, per instal·lar a l'església de Sant Genís un nou orgue, reconstruint i adaptant l'antic orgue de Montserrat, i vam dir que informaríem de les novetats d'aquest projecte.

Avui podem dir que, per tal de dur a bon terme la iniciativa, s'ha constituït la "Fundació Orgue de Torroella de Montgrí", la qual ha iniciat una campanya de promoció sota el lema "fem possible que l'orgue antic de Montserrat soni a Torroella". Una de les activitats d'aquesta campanya, durant el mes d'agost, ha estat el repartiment d'un tríptic entre els assistents als concerts del Festival de Torroella, per part de membres del patronat de la Fundació, per tal de fer conèixer els objectius perseguits i demanar ajuda per aconseguir-los. En reproduïm, en resum, alguns paràgrafs.

Quin orgue és? - L'antic orgue de la basílica del monestir de Montserrat, desmuntat el 2009, cedit a la parròquia, i d'aquesta a la Fundació, i dipositat al taller d'un mestre orguener.

Quin orgue volem? – Un instrument que continuï la tradició musical de la vila, dedicat a les celebracions litúrgiques, i disposat de forma que també se'n puguin oferir concerts.

Com fer-lo possible? – Afrontant l'important cost de la restauració de les peces i del trasllat, adaptació i instal·lació a l'església de Sant Genís.

Com podeu ajudar-nos? – 1. Apadrinant un tub (preu orientatiu 137 a 2.100 €).- 2. Fent un donatiu al compte de la Caixa.– 3. Pagant una quota.

El web de la Fundació és www.orguedetorroella.cat Procurarem mantenir informats els nostres lectors sobre l'evolució del projecte. El coratge amb què els patrons de la Fundació duen a terme la seva tasca bé ho mereix.

Referències bibliogràfiques Foix, J. V. & Manent, Albert. Correspondència (1952-1985). Barcelona: Quaderns Crema, 2015.

Foix, J. V. 100 pàgines triades per mi. Barcelona: Edicions La Campana, 1987.

Pagès, Vicenç. “Sobre la independència intel·lectual”. A: El Punt Avui, Cultura, 2013, pàg. 3.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 7

Albert Bou, president de Joventuts Musicals de Torroella Jaume Bassa Pasqual

Aquest estiu el Festival de Torroella ha arribat a la seva 37a. edició. En parlo amb Albert Bou i Vilanova, president de Joventuts Musicals de Torroella de Montgrí, entitat organitzadora del Festival. Tothom coneix el pas d’Albert Bou per l’Ajuntament com a alcalde i la seva responsabilitat actual com a directiu d’una empresa multinacional amb seu a Torroella. Tothom sap també que el seu avi era Vicenç Bou, el famós compositor de sardanes.

La teva vinculació amb la música es deguda a les teves arrels familiars?

De cap manera. De petit vaig rebre classes de música però ben aviat va quedar clar que jo no estava pas dotat per seguir aquest camí... I mira que m’agrada la música! Però interpretar o compondre, i fer-ho bé, no està pas a l’abast de tothom.

Potser és la teva capacitat organitzativa la que t’ha dut a presidir Joventuts Musicals?

Segurament. Mira, Joventuts Musicals de Torroella va néixer aviat farà quaranta anys sota l’impuls de Josep Lloret, un home amb molta iniciativa, molt treballador, i gràcies a la seva empenta hem arribat on som ara. El Festival va comportar des del primer moment una gran feinada, una gran responsabilitat i la gestió d’un pressupost que es va anar fent considerable, per això Lloret va posar al seu costat un equip de gent il·lusionada i pencaire, i jo hi vaig anar de vicepresident. Però Joventuts Musicals i el Festival estaven afectats per una inèrcia financera preocupant, flaquejaven els suports, recorda la crisi -entre d’altres- de Caixa Catalunya, fins al punt que l’any 2014 Lloret va témer que allò superaria els seus esforços i em va proposar que el substituís. La situació no era fàcil, calia equilibrar el pressupost i mantenir el prestigi. Vaig demanar, doncs, el suport de la Junta i també el de l’Ajuntament per garantir la continuïtat de les subvencions. Cal dir que la Junta era un equip cohesionat de gent engrescada i eficaç.

Com esteu organitzats?

Joventuts Musicals de Torroella és una associació, amb una Junta que 8 • Emporion • www.emporion.org

es reuneix cada mes i que, un cop l’any, ret comptes i proposa objectius a l’assemblea de socis, el nombre dels quals és en aquest moment d’uns 400. La Junta la formem nou persones, les quals participen en tres Comissions especialitzades: artística, econòmica i pedagògica. Aquesta darrera, perquè gestionem l’Escola Municipal de Música, una funció de la qual estem, per cert, molt orgullosos.

Entenc que la programació dels concerts corre a càrrec de la Comissió artística Sí. De fet aquesta Comissió, conjuntament amb la Directora, decideixen l’orientació i trien els artistes i els conjunts musicals d’acord amb la nostra línia i dintre de les possibilitats definides al pressupost. El Festival de Torroella, en l’àmbit de la música clàssica, manté el prestigi assolit, portant els millors intèrprets d’aquí i de fora, recuperant patrimoni musical i donant oportunitats a joves promeses. A l’Estartit estem aconseguint consolidar una proposta que agermana l’ambient festiu estival amb la presentació de bons intèrprets del Jazz. I a través del Fringe donem l’oportunitat d’escoltar gratuïtament talents joves a diferents espais nobles de Torroella, amb la col·laboració de conservatoris de tot Europa.

Així, aquest estiu, torroellencs i forasters vinguts de tot arreu han tingut ocasió d’assistir a quinze concerts de música clàssica entre els dies 28 de juliol i el 20 d’agost, a set sessions de jazz del 14 de juliol al 12 d’agost i a una vintena de presentacions de talent musical emergent del 27 al 30 de juliol. Deixa’m-hi afegir les sessions que programem a l’hivern de la Xarxa de Músiques de Catalunya, també com a plataforma de promoció de joves intèrprets.

La Comissió econòmica també deu tenir una bona feinada Efectivament. Els darrers anys hem hagut de fer un gran esforç per equilibrar els pressupostos, contenir despeses i assegurar ingressos. Això ha estat possible, d’una banda, potenciant el nombre de socis i el taquillatge, i treballant per garantir les subvencions de les institucions i les aportacions d’entitats patrocinadores; d’altra banda, sotmetent a un control estricte les despeses, inclòs el preu dels honoraris d’orquestres i intèrprets, sense afectar els objectius artístics. Fins i tot, en començar aquest procés, vam haver de reduir sous dels personal, però vam mantenir els Emporion 100 anys (1915-2015)

llocs de treball.

Parlem doncs de números. Quin és el vostre pressupost?

El pressupost de Joventuts Musicals de Torroella de Montgrí queda per sota dels 900.000 euros. Si ens referim a despeses, en corresponen 450.000 al Festival de Torroella, 115.000 al Jazz Estartit i 275.000 a l’Escola de Música, a més dels concerts d’hivern, de menys cost. Les despeses de personal i despeses generals es distribueixen entre tots tres conceptes, però el Festival de Torroella va assumir el cost de 200.000 euros per instal·lar l’escenari de l’Auditori, que es va finançar mitjançant un crèdit avalat per l’Ajuntament i quedarà finalment propietat de l’Espai Ter. I pel que fa a ingressos?

El Festival es finança, a grans números, amb 135.000 euros procedents de taquillatge i patrocinis privats i amb 320.000 euros d’aportació pública (150.000 Generalitat, 75.000 Ajuntament, 55.000 Diputació, 40.000 Ministeri), però això ha estat aquest any, els darrers temps hi va haver grans retallades i mai se sap amb seguretat si l’any vinent s’aconseguirà la xifra prevista, cal treballar-ho amb persistència. Entre els patrocinis, cal destacar els de Fundació Banc Sabadell i Fundació Damm, a més de Vichy Català, Club Nàutic i empreses locals.

Has dit que esteu orgullosos de la gestió de l’Escola Municipal de Música Sí, perquè omple de satisfacció veure com contribuïm a la formació musical d’un estol de 200 nois i noies de Torroella i el seu entorn. L’Escola es va crear l’any 2000, sent Martí Vidal regidor de cultura i jo alcalde.

L’any 2010 -en Josep Lloret encara era president- l’Ajuntament va posar a concurs la gestió, ens vam presentar i ens ho va adjudicar. Per això dins de la nostra Junta hi ha també la Comissió pedagògica, que és la que coordina, controla i fixa els objectius. L’Escola compta amb dos codirectors i un professorat d’uns quinze músics competents, compromesos i actius. Els alumnes paguen dos terços del cost i l’Ajuntament es fa càrrec de la resta. Efectivament, estem orgullosos no solament d’ajudar aquests nois i noies a ser capaços d’interpretar música, sinó que a més, visquin la música, apreciïn la música.

Podem dir que els torroellencs han respost bé a aquests esforços?

Sí, tenim uns 400 socis i això és un suport econòmic i moral important. Val a dir que, amb la crisi aquest nombre va caure una mica, però s’ha anat remuntant i per la nostra part hem procurat ser mereixedors d’aquesta confiança. Hem mantingut el preu de les entrades i hi hem posat imaginació proposant packs que han tingut bona acceptació...

Però hi ha un fet ineluctable, la cultura costa diners. Així i tot, el nostre Festival, que manté un alt nivell ben reconegut, no és car. Només posaré un exemple: una sola entrada a tribuna d’alguna actuació a Cap Roig costa més que a un soci venir a tots els concerts del nostre Festival.

El lament d'Antígona Rubén Guerrero Román Antígona és una de les tragèdies més populars del dramaturg grec Sòfocles. En el nostre país comptem amb una versió adaptada de l'obra editada pel mestre Salvador Espriu.

La figura d'Antígona és, sens dubte, una de les més simbòliques que ens ha llegat la cultura clàssica. Potser per aquesta condició simbòlica, o potser per la seva vida gestada en una tragèdia constant, aquesta ha captat l'atenció de tants altres abans que la d'un servidor.

Antígona representa la desobediència davant les injustícies que les lleis ens imposen. Lamentablement, aquestes injustícies en els dies que corren són més que mai, recurrents. Abans de res, m'agradaria assenyalar que les lleis, com la condició humana, són imperfectes. Fruit d'aquesta imperfecció, observem casos com el que m'ha impulsat a escriure aquest text. Òbviament, el cas que m'ocupa no acabarà en una tragèdia com la d'Antígona, però per desgràcia sabem que una persona pot morir en vida.

Segurament a dia d'avui coneixereu el cas del Quim Nolla; si no és el cas, us convido a investigar pel vostre compte. Fa uns dies, va transcendir als mitjans que el nostre jove conciutadà havia d'ingressar a la presó peratenció!- 2 anys i un dia. El que suposava, segons la legislació vigent, l'entrada immediata a la presó. Naturalment, aquest fet provocarà que el Quim haurà de patir un estigma social per la resta de la seva vida.

Finalment, després de recórrer a tots els mitjans per evitar aquest fatídic desenllaç, aquest s'ha acabat produint. No deixa de ser xocant la facilitat amb la qual un pot veure la seva vida escapçada. Vivim en temps difícils, on una llei coneguda com a llei mordassa ens limita a expressar el nostre descontentament. Un descontentament legítim, perquè som un dels col·lectius que més ha patit els efectes de la crisi que estem travessant. Els joves ens sentim desemparats davant d'una societat que ens obliga a portar al límit, en alguns casos, les nostres famílies. Per veure com després les oportunitats laborals són escasses i mal pagades en molts casos. Alternatives? Marxar al món i obrir-se al món, si ens ho podem permetre.

Quantes Antígones més serem capaços de tolerar? Quantes oportunitats perdrem? No podem fugir de les nostres responsabilitats com a societat.

Cal reflexionar o almenys tenir la capacitat de ser autocrítics, aquesta es l'única manera d'avançar com a societat. Mentre no trobem una solució política o social, aquests casos no tindran aturador.

Fem un resum de la situació?

La resposta telegràfica seria: Festival Torroella, 37 anys, consolidat, amb prestigi i amb futur; Jazz Estartit, 4 anys, engegat, adaptat i ben rebut; Fringe, 4 anys, consolidat, té públic, suport d’espai de Fundacions locals i ajut econòmic de Fundació Banc Sabadell.

I els teus desitjos?

Que els joves assisteixin als concerts; que la nostra gent no vegi la música clàssica com a elitista, o per als de fora, o per als rics; i que creixi el nombre de socis. La música és per a tots i pot coexistir amb moltes altres activitats de la cultura. Amb aquestes idees llançarem aviat una campanya.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 9

La commovedora aventura de salvar els cinemes Jordi Bellapart

El diari El País informava fa uns dies que un grup de nois recent sortits de l’institut ha evitat que fos enderrocat un cinema al barri romà de Trastévere. Són coneguts com “I Ragazzi del cinema America”. Aquesta aventura va començar fa cinc anys, quan aquesta sala , el “Cinema America”, d’unes 700 butaques, que es va obrir a mitjans dels cinquanta quan el cinema en general estava en el seu màxim esplendor, en el temps que Cinecitta enlluernava amb èxits internacionals i Roma era font de cinema i estrelles, portava quasi 20 anys tancat i durant els 10 darrers anys els seus propietaris intentaren enderrocar-lo per construir-hi pisos i un supermercat. Proposta que no era aliena a les moltes que es produïen en altres ciutats que acabaren així amb molts cinemes.

Aquest grup de joves que cercaven un lloc per a fer-hi les seves assemblees, es va assabentar que un grup de veïns s’oposaven a aquest projecte i es van afegir a aquesta reivindicació. Nasqué així la lluita per salvar “l’Amèrica”.

“I Ragazzi del Cinema America” hi feren les seves assemblees, però aviat la seva lluita es va centrar en la salvaguarda d’aquest cinema. A aquesta lluita s’hi afegiren directors del setè art com Paolo Sorrentino, Bernardo Bertolucci, Roberto Begnini i fins i tot Pedro Almodóvar.

Remenant per arxius i les oficines públiques, han descobert que una llei prohibia canviar l’ús del “Cinema America” de cultural a comercial i que els mosaics de la façana i de l’entrada són obra d’un destacat escultor italià, Pietro Cascella. Amb aquests arguments s’ha pogut parar l’intent de demolició. Ara el Ministeri de Cultura està a punt de protegir-lo pel seu valor artístic.

Aquests joves han aconseguit superar totes les traves que han anat sorgint per salvar aquest cinema, però no s’han limitat només a això, sinó que la seva acció s’ha dirigit a potenciar el cinema en totes les seves essències. A l’estiu, en una plaça propera, a l’aire lliure s’hi organitzen

10 • Emporion • www.emporion.org

projeccions gratuïtes de cinema, es projecten clàssics, comèdies italianes i fins i tot s’hi passen partits de la Roma. Mantenen un diàleg continu de col·laboració amb els veïns que ja els consideren fills del veïnatge. Són un “orgull nacional”, han dit d’ells Bertolucci, Begnini i Sorrentino i el realitzador iranès Agshar Farhadi, el que aquest febrer passat es va negar a recollir l’Oscar que havia guanyat per la millor pel·lícula de parla no anglesa (El viajante). Per protestar contra el veto migratori de Donald Trump, aquest estiu, al fer la presentació d’aquesta pel·lícula a la plaça, a l’aire lliure, va dir: “L’acció d’aquests nois pot servir com exemple per salvar els cinemes de molts països. La seva resistència té un valor mundial”.

El Cinema Montgrí fa trenta-un anys que, mitjançant una acció semblant a aquesta, va ser salvat de convertir-se en un bloc de pisos i un supermercat i els membres del Cine Club Torroellenc que durant aquest temps l’han mantingut viu, ens sentim orgullosos d’aquesta aventura i ens solidaritzem amb aquest grup de joves italians. Ens agradaria que el joves torroellencs s‘afegissin a aquesta solidaritat, no per salvar el cinema, cosa que ja es va fer l’any 1985 sinó per assegurar la seva perseverança. Per assegurar la qualitat de vida que aporta el cinema a la nostra comunitat. Potser les pel·lícules, en un futur, es mostrin directament a la tele o a internet, però aquests joves italians -ens agradaria que els torroellencs s’hi afegissin-, continuaran donant fe que el seu entusiasme per l’experiència en defensa del cinema en el seu format original a la sala fosca i la gran pantalla, segueix viu.

Que aquest entusiasme inicial, d’ara fa 31 anys, continuï en un futur encomanant als aficionats a veure el cinema a la gran pantalla. “Es una aventura commovedora” va dir Paolo Virzì director de El capital humano, dirigint-se a les autoritats que es mostraven favorables a la continuïtat del “Novo Cinema America”. És una aventura commovedora que haurien de continuar les noves generacions.

Emporion 100 anys (1915-2015)

La celiaquia i l'Església Josep Fuster

valors d'amor, d'integració, d'igualtat, de no discriminació etc. que Ell tant va predicar i exercir? Hauria volgut que l'eucaristia fos un sagrament excloent i discriminatori per un col·lectiu que pateix una malaltia?

Estimats lectors, traieu-ne vosaltres mateixos les conclusions.

D'un temps ençà, tant les administracions com el comerç i la indústria, han fet esforços importants perquè tots els productes del mercat indiquin a la etiqueta si contenen o no la proteïna; i no solament això, molts fabricants també s'han adaptat i buscat substitutius o alternatives per eliminar els gluten dels seus productes sense que el producte perdi en qualitat i sabor.

"La congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments ha enviat una carta als bisbes sobre el pa i el vi per a l'Eucaristia, recordant-los que les hòsties sense gens de gluten no són vàlides per combregar" De forma abreujada, aquesta va ser una notícia que no fa pas gaires dies es va difondre per tots el mitjans de comunicació. Tot i que sobradament coneguda, no va deixar d'indignar-me i propicià que es revelés en mi aquell esperit de resignació que sol ser habitual davant d'uns hàbits ancestrals amb molt poques possibilitats de canvi. Talment com si fos un bàlsam o un remei pel meu malestar -tot i ser conscient que era perdre el temps-, també em va empènyer a posar-me davant l'ordinador per escriure aquestes quatre línies; exerciria el dret a expressar-me i manifestar lliurement el en que penso i m'ajudaria a rebaixar una mica la tensió, talment com si hagués estat una estona picant amb ràbia de peus a terra, com solen fer les criatures malcriades davant una frustració; el meu, però, va ser un enuig d'impotència provocat per una situació injusta, simple i fàcil de resoldre, però encallada per la manca de voluntat a trobar-hi solució per part de les persones que tenen la potestat de fer-ho.

Si l'Església insisteix que les hòsties han de portar una mínima quantitat de gluten per la seva panificació, resoldre el problema que ens pertoca satisfactòriament per tothom, és tan simple com que només portin 20 ppm d'aquesta proteïna, quantitat màxima permesa perquè un aliment es consideri lliure de gluten.

No crec que ni els fidels més ortodoxos s'oposarien a aquest canvi, fet per agermanar més a uns membres de la comunitat cristiana que es veuen discriminats per una cúpula dirigent immobilista, molt ancorada en el passat i amb cap sensibilitat per adaptar fins i tot les coses mes intranscendents als temps actuals. I posats a dir, hi afegiré que també n'esperava alguna cosa més del papa Francesc.

Seria bo que l'església catòlica comencés a posar-se al dia i ser molt més tolerant i comprensiva en aquesta qüestió i també en d'altres que afecten a col·lectius importants de la societat i als propis fidels; però malauradament, tal com s'ha demostrat al llarg dels segles, l'església sempre ha viatjat en l'últim vagó del tren de la modernitat i la ciència; probablement el vagó on viatja la solució per aquest insignificant problema queda encara molt lluny de l'estació, tot és qüestió de temps i paciència, perquè de ben segur que algun dia arribarà satisfactòriament a destí, això sí, amb molt retard.

Recordaré breument que el gluten és la proteïna que es troba de forma natural en les farines del blat, ordi, sègol i civada, i la responsable de les afectacions digestives que pateixen els malats celíacs i les persones amb al·lèrgia o intolerància al gluten.

HostiesLes opinions que exposaré tot seguit són personals i fetes amb la voluntat de mantenir un total i absolut respecte envers l'església catòlica, de la qual sóc membre; però això no em representa cap obstacle perquè en algunes qüestions de caràcter menor, que en res afecten la fe o les creences fonamentals, en pugui discrepar totalment i qüestioni la seva forma de procedir.

Fet aquest aclariment per mi important, exposaré el que en penso: El sagrament de l'eucaristia que Jesús instituí al Sant Sopar, quan donà el pa als seus deixebles tot dient: "Això és el meu cos", considero que és un acte simbòlic i sobretot de molta fe; quan el rememoren en la Santa Missa, crec que és per entrar en comunió amb Jesucrist, acceptant lliurement les seves ensenyances, el seu missatge i el mode de vida que ens proposa.

Davant d'aquest important acte de fe, crec sincerament que la farina del pa en que estiguin fetes les hòsties que representen el cos de Jesús, resulta totalment intranscendent; i això em porta tot seguit a fer una reflexió sobre el problema: Hauria acceptat Jesús, que per la imposició d'un detall tan insignificant per part de la seva església, es poguessin qüestionar els Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 11

Una situació política mundial i nacional amb més dubtes que certeses Santi Sató

Les notícies internacionals que realment preocupen son les referents a les declaracions del President del Estats Units d’Amèrica formulades en diverses ocasions, la darrera al final d’una visita a Washington del líder de Corea del Sur, Moon Jae-in, en les quals minimitzava la capacitat i possibilitat d’actuació de Corea del Nord en respecte a la tinença i possible utilització d’artefactes destructius nuclears.

I no puc menys que recordar aquí que el 6 d’agost de 1945, una bomba, artefacte nuclear carregat d’Urani-235, batejat com a “Little Boy”, feia blanc en la ciutat de Hiroshima. I que tres dies després, “Fat Man”, el seu germà gran, carregat amb Plutoni-239, ho feia sobre Nagasaki. Com podeu observar per comparació amb un esser humà, fa realment por la relació tan baixa entre l’home i la bomba nuclear, amb la facilitat de transport i el potencial destructiu que comporta! La rendició de Japó, que oficialment no fou efectiva fins el 2 de Setembre del mateix any, arribaria en el transcurs de sis jornades des del llançament del segon artefacte.

Crec que les afirmacions i o declaracions d’un personatge com el president dels Estats Units d’Amèrica haurien d’estar més d’acord amb la importància que el propi President ostenta i representa. Però al propi temps voldria recordar aquí, que crec realment important la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica. En destaco els principals apartats: Reunits en Congrés, 4 de juliol de 1776 Declaració unànime dels tretze Estats Units d’Amèrica Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l’han lligat a un altre, i prendre entre les Potències de la terra, el lloc separat i igual al que les Lleis de la Naturalesa i el Déu d’aquesta naturalesa li donen dret, el just respecte a l’opinió de la humanitat exigeix que declari les causes que l’impulsen a la separació.

Sostenim com a evidents per si mateixes les següents veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat. Que per garantir aquests drets, s’institueixen els Governs entre els Homes, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats. Que quan s’esdevingui que qualsevol Forma de Govern es faci destructora d’aquestes finalitats, és el Dret del Poble reformar-la o abolir-la, i instituir un nou Govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d’aconseguir la seva Seguretat i Felicitat. La prudència, és clar, aconsellarà que no es canviïn per motius lleus i transitoris Governs establerts d’antic; i, en efecte, l’experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer justícia abolint les formes a què està acostumada.

estat el pacient sofriment d’aquestes Colònies; i tal és ara la necessitat que les compel·leix a reformar els seus anteriors Sistemes de Govern.

[Aquí esmenta un seguit d’abusos intolerables] En cada etapa d’aquestes opressions, hem demanat reparació en els termes més humils: les nostres contínues peticions han estat únicament respostes amb repetits greuges. Un príncep, el caràcter del qual queda assenyalat per cadascun dels actes que defineixen un tirà, no és apte per ser el governant d’un Poble lliure.

Tampoc hem deixat de dirigir-nos als nostres germans britànics. Els hem advertit sovint, de les temptatives del seu poder legislatiu per englobarnos en una jurisdicció injustificable. Els hem recordat les circumstàncies de la nostra emigració i raure on som. Hem apel·lat al seu innat sentit de justícia i magnanimitat, i els hem conjurat, pels vincles del nostre parentesc, a repudiar aquestes usurpacions, les quals acabarien per interrompre inevitablement les nostres relacions i correspondència. També ells han estat sords a la veu de la justícia i de la consanguinitat. Hem, doncs, de convenir en la necessitat, d’anunciar la nostra separació, i considerar-los, com considerem les altres col·lectivitats humanes: enemics en la guerra i amics en la pau.

Per tant, els Representants dels Estats Units d’Amèrica, convocats en Congrés General, reunits en Assemblea, apel·lant al Jutge Suprem del món per la rectitud de les nostres intencions, en nom i per l’autoritat del bon Poble d’aquestes Colònies, solemnement fem públic i declarem: Que aquestes Colònies Unides són, i han de ser per Dret, Estats Lliures i Independents; que queden absoltes de tota lleialtat a la Corona Britànica, i que tota vinculació política entre elles i l’Estat de la Gran Bretanya queda i ha de quedar totalment dissolta; i que, com Estats Lliures i Independents, tenen ple poder per declarar la guerra, concertar la pau, concertar aliances, establir el comerç i efectuar els actes i providències a què tenen dret els Estats Independents. I en suport d’aquesta Declaració, amb absoluta confiança en la Protecció de la Divina Providència, hi invertim les nostres Vides, les nostres Fortunes i el nostre sagrat Honor.

Insisteixo, crec que les afirmacions i o declaracions d’un personatge com el president dels Estats Units d’Amèrica haurien d’estar més d’acord amb la importància que el propi President ostenta i representa.

Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a un Despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest Govern i establir nous resguards per la seva futura seguretat. Tal ha 12 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Aquelles dones, aquelles feines Josep Torroella

Els pintors realistes i impressionistes del segle XIX pintaren sovint escenes en què s’hi veuen dones fent tota mena de feines al camp, a la indústria, al comerç i a la llar.

Dones que seguen, caven, pasturen vaques o ovelles, abasten pomes, recullen espigues o patates; que filen, cusen o broden en la intimitat de la llar; que tenen cura de mainada i malalts; que manipulen un teler en una nau industrial o reparen xarxes de pesca en una platja... És especialment impactant La nena obrera (col·lecció particular), l’obra mestra de Joan Planella, quadre-denúncia que aviat esdevingué la icona de l’aspecte més execrable de la revolució industrial. Es tracta, sempre, d’obres pintades per homes, atès que llavors era una creença general que les dones no tenien talent per a la creació artística. Per a treballar durament dins i fora de la llar, en canvi, sí que servien. espigadoresAlguna de les feines representades - la de pasturar, posem per cas - exigia més agilitat que esforç físic, i per això solien encomanarse a nenes. Altres feines, però, eren ben feixugues. Mireu, sinó, Les espigolaires de J.F. Millet (Museu del Louvre). Recollir, una a una, les espigues que restaven als bladars després de la sega era una feina agrícola que havien fet algunes de les nostres àvies i que trencava les seves esquenes de tant ajupir-se i alçar-se sota un sol abrusador.

Una escena molt pintada dins del gènere suara esmentat és la que representa dones que renten roba a la vora d’un riu o bé en un rentador, la feina més comuna i escarrassada en el món femení. A mi m’agraden especialment dues pintures. Una és de Joaquim Vayreda, es titula Les bugaderes i es troba al Museu Comarcal de la Garrotxa; l’altra és d’Honoré Daumier, i sota el títol La rentadora la podem admirar al Museu d’Orsay, París. A l’oli del pintor olotí hi veiem un petit grup de dones rentant a la riba d’un riu; al quadre del pintor realista francès hi apareix una dona que puja una escala del Sena; amb una mà sosté un feix de roba que acaba de rentar, amb l’altra fa seguir una criatura que du una pala de fusta a la mà lliure. Ja fos al riu, sobre una pedra o al safareig, calia usar aquesta pala per picar la roba cop i recop per treure’n tota la brutícia. nenes fabricaAl nostre país no fou fins ben entrat el segle XIX que les dones d’algunes viles pogueren rentar la roba en safareigs públics. Les de Torroella de Montgrí en disposaren d’un des de l’any 1929, i durant quatre dècades moltes vilatanes hi anaren a rentar la roba. Quan vaig a caminar cap al riu m’agrada acostar-me a aquest racó de la nostra vila i imaginar-m’hi una colla de dones rentant la roba. L’aigua, a l’hivern, podia ser molt freda, gairebé glaçada. I la roba molla, que traginaven amb cistelles i coves, pesa molt més que la seca per més que s’escorri. La feina adoloria l’esquena, les cervicals i els genolls, escorxava les mans.

Mentre rentaven la roba, les dones la feien petar. Si algú volia estar al corrent del que succeïa a la vila – quin vilatà estava molt malalt, quina dona esperava un fill o feia dur banyes al seu marit, quin havia fet Pasqua abans de Rams, quins veïns havien renyit després de dir-s’ho tot, amb qui festejava el fill d’en Pere o la filla d’en Berenguera – havia d’anar allà i parar l’orella una estona.

cultures a la dona; només en temps recents alguns homes de les societats més modernes han après a separar la roba blanca de la de color i a programar una màquina de rentar elèctrica, ja sigui a casa seva o en una bugaderia autoservei – on, dit sigui de passada, no s’hi fa gaire safareig, per no dir gens. Si preguntem a una dona d’una edat avançada i de condició humil quin és, segons el seu parer, l’invent més important de tot el segle passat, probablement ens dirà que la màquina de rentar automàtica. L’inventor d’aquest enginy domèstic - ho acabo de consultar - es deia Alva J. Fisher. Sabem qui és Belén Esteban, que no ha aportat res de bo a la humanitat, i en canvi ignorem el nom d’aquest gran benefactor del món femení. Coses de la vida.

A partir dels anys seixanta del segle passat, quan les màquines de rentar elèctriques començaren a envair totes les llars, les dones deixaren d’anar al riu o al safareig públic. Llavors, a molts llocs, els safareigs restaren abandonats durant molts anys. La idea, bastant recent, de preservar aquests espais públics em sembla magnífica. A algunes viles de França he vist safareigs d’aquesta mena tan ben conservats que fa goig de visitar-los.

Al nostre país en les últimes dècades s’han fet obres d’arranjament a molts safareigs públics.

Enguany li ha tocat el torn al de la nostra vila, que ara presenta una cara nova.

Alegrem-nos-en. Tot i ésser una obra senzilla, eminentment pràctica, també forma part del nostre patrimoni cultural

Rentar la roba era una feina assignada tradicionalment en totes les Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 13

Exposicions a la Costa Brava Josep Pericot

Aquest estiu, a banda de l'exposició de la Fundació Mascort, de la que parlàvem el mes passat, podem passejar per diferents llocs de la costa i veure exposicions de gran interès. Per començar podem anar a Sant Feliu de Guíxols i visitar l'Espai Carmen Thyssen, on se'ns presenta, sota els auspicis de la Fundació Privada Centre d'Art Col·lecció Catalana de Sant Feliu de Guíxols, una bella mostra de la pintura catalana i espanyola, sota el títol de "Un mon ideal, de Van Gogh a Gauguin i Vasarely".

L'exposició, segons criteri de la seva curadora Pilar Giró, es divideix en tres apartats. El primer, "A imatge d'allò real", es fonamenta en el naturalisme que apareix a finals del segle XIX. El segon, "El món, un immens jardí", recolza inicialment en la concepció del moment viscut per l'artista, en un esclat de llum que el fa viure el seu particular impressionisme. En el tercer, "Geografies de l'ideal", ens trobem amb diferents artistes ja totalment inscrits en alguns dels corrents del segle XX. Dintre del primer apartat destaquen les pintures dels pintor catalans Urgell, Graner, Martí Alsina (fig. 1) i Rusiñol entre d'altres i entre els estrangers hi trobem un Van Gogh de la primera època. En el segon apartat, els més ben representat amb vint-i-un autors diferents, hi trobem entre els autors estrangers, un Henri Martin, un Gauguin (amb una pintura de la seva primera època a Pont-Aven (fig. 2), un Guillaumin i un Sisley (fig. 3), aquests darrers amb quadres molt representatius de la seva pròpia personalitat pictòrica. Entre la resta d'autors hi trobem els de la escola catalana, com Baldomer Galofré, Joan Cardona, Josep Llimona, Iu Pascual i Rafael Benet, entre d'altres, i de la escola espanyola hi ha una molt bona presència de diferents autors, com Darío de Regoyos, Gonzalo Bilbao, Raimundo de Madrazo, José Jiménez Aranda, Cecilio Pla i Enrique Martínez Cubells (amb un magnifica pintura de "dona bretona" (fig. 4), entre d'altres.

Finalment, en el tercer apartat, a "Geografies de l'ideal", hi trobem molt ben representada la pintura de Joaquim Sunyer, seguida de la d'altres autors com Miquel Villà, Maria Girona, Àngel Planells (fig. 5), Torres Garcia, així com dels estrangers Arthur Segal, que intenta una organització de llum amb la seva pintura prismàtica i, finalment, una obra de Víctor Vasarely de 1973.

14 • Emporion • www.emporion.org

En conjunt cal destacar d'aquesta magnífica exposició la idea de relacionar la pintura catalana de finals del segle dinou i del segle vint, amb altres pintors coetanis estrangers, sobradament coneguts i aclamats, la majoria treballant a França. Creiem que aquest enfocament es encertat i necessari, i cal agrair-l'hi a la curadora Pilar Giró. En primer lloc, amb aquesta equidistància, es destaca la vàlua dels pintors catalans i espanyols, que no desmereixen dels seus companys forans, i en segon lloc, així podem copsar com els corrents estètics flueixen i traspassen fronteres sense demanar permís i ho fan gràcies al geni d'uns artistes que miren i s'apassionen, tan pel que veuen al seu voltant, com pel que admiren del col·lega o amic. Posar en la mateixa lleixa tots aquest diferents pintors és un exercici molt valuós, si volem situar la pintura de casa nostra en el context de la pintura i de l'art, que realment mereix ser conegut arreu.

Si ens dirigim ara rumb a Cadaqués podem veure a les sales de la Societat de l'Amistat una exposició excepcional de pintura surrealista, "L'espai dels somnis", amb els fons de què disposa la Galeria Mayoral. La mostra ha estat organitzada amb el bon criteri i l'expertesa de Vicenç Altaió com a curador, però com que aquesta tardor es podrà tornar a veure a Barcelona, esperem parlar-ne properament.

També a Cadaqués, a la Galeria Patrick J. Domken, podem gaudir de la pintura del japonès S. Koyama, fincat en la població. La seva pintura de tons grisosos, però ara amb la paleta renovada (fig. 6), idealitza, i a la vegada reflecteix en profunditat, la bellesa i la força tel·lúrica d'aquest indret de la península del cap de Creus.

Iconografia : Fig. 1 “Marina amb pescador de canya”, 1983, Ramon Martí i Alsina Fig. 2 “Foguera al costat d’una ria”, 1886, Paul Gauguin Fig. 3 “Meandre del riu Loing, Estiu”, 1896, Alfred Sisley Fig. 4 “Dona bretona”, 1899-1900, Enrique Martínez Cubells Fig. 5 “Paisatge per a fi de setmana”, 1974, Àngel Planells Fig. 6 “Sa Conca”, 2016, S. Koyama Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 15

Mercats Jaume Sató i Geli

Per a l’estudi de l’antiguitat tenim, entre d’altres, l’arqueologia i l’etimologia (toponímia en aquest cas). Com sabeu, EMPORION, el nom d’aquesta revista, és alhora el nom de la ciutat que fundaren els foceus (grecs vinguts de Focea) i que avui es diu Empúries i també és l’origen del nom de les dues comarques en què es divideix l’Empordà (del llatí Emporitānu, adjectiu, que al seu torn, deriva de Emporion).

També sabeu (segurament) que Emporion vol dir mercat.

Ara que ja hem arribat allà on volia, al mercat, ja puc explicar-vos l’objectiu central del meu article: argumentar que l’intercanvi és el factor principal del progrés de l’home.

Els intercanvis socials, sigui dins una comunitat, o entre comunitats, poden prendre moltes formes no excloents. A més de la relació comercial en un mercat, que és la forma més impersonal de totes, podem parlar de permutes, intercanvi de regals, intercanvi de serveis, béns compartits, donacions, cessions, usdefruits, lloguers i intercanvis de béns intangibles.

Imatge 1: La colonització grega en l’antiguitat, fins al segle IV, al voltant de la Mediterrània

By Gepgepgep (Own work) [CC BY-SA 3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)], via Wikimedia Commons https://commons.wikimedia.org/wiki/File%3AGriechischen_und_ph%C3%B6nizischen_Kolonien.jpg 16 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Alguns d’aquests intercanvis, com són, per exemple, els intercanvis de regals, generen reciprocitat, permeten expressar sentiments, nodreixen les relacions personals, encoratgen els intercanvis econòmics, socialitzen els infants en les relacions i ajuden a reconèixer i mantenir l’estatus jeràrquic i unes relacions pacífiques.

Fins al desenvolupament dels mercats les conductes relacionades amb la producció i la distribució de béns i serveis en les comunitats tribals i “arcaiques” estaven lligades a les relacions de parentesc, a la màgia i a la religió. Qui produïa, cóm es produïa, i com es repartien els béns materials produïts era una decisió comunitària basada en l’estatus, adquirit pel naixement, i determinat per la posició de la família i el lloc que s’ocupa en ella.

teix recinte emmurallat on cohabitaven grecs i indiketes, però separats entre sí per una altra muralla interior. Tal com diu Estrabó: «Els emporitans habitaven abans una petita illa davant la costa que avui s’anomena Paliàpolis, però avui dia viuen ja en terra. Emporion és una ciutat doble que està dividida per una muralla, abans tenia, com a veïns, alguns indiketes [...]. Però amb el temps s’uniren en un sol estat, compost de lleis bàrbares i gregues, com succeeix també en altres moltes ciutats» Estrabó, Geografia, III. 4, 8.

Tan va créixer l’activitat comercial que a final del segle V aC, la ciutat va començar a encunyar moneda pròpia, mostra de la seva importància.

Els mercats canviaran el comportament a partir de la voluntat individual de les persones.

Les relacions es construeixen alhora sobre els tres elements que formen part de l’intercanvi: persones, llocs i coses, i sobre aquests tres elements s’intercanvien aspectes intangibles de cultura, tradicions, lleis i altres formes d’ordenament, idees, valors, tecnologies (de conreu de la terra, de fabricació de ceràmica, per exemple), d’art (i de valor artístic), rituals, i esclaus (habitual en la època en que es situa la fundació d’Emporion: del 600 al 575 abans de Crist).

Això succeeix d’aquesta manera perquè l’acte d’intercanvi és quelcom social, simbòlic, emocional, “ideacional”, tradicional, i fins i tot, alguns cops, sexual i/o de relacions familiars, i per tant, es travessen les barreres culturals dels llenguatges, del territori i de la etnicitat.

Arqueòlegs, antropòlegs i historiadors consideren l’intercanvi un acte de comunicació i d’establiment de relacions socials, un acte de connexió entre persones, famílies, clans, tribus i pobles, i de representativitat. Es modifica, com a conseqüència, la pròpia construcció de la societat i la manera cóm aquesta societat evolucionarà. Canvien les relacions laborals, de poder i ideològiques en la mesura en què els intercanvis, i específicament, els mercats, abasten a grups molt amplis de la població.

Un mercat és alhora un sistema, una institució, un procediment i una infraestructura, a més de ser un sistema de relacions socials. Des de l’economia, el mercat és el lloc on es troben oferta i demanda. Dit d’una altra manera més contundent: l’economia en sí mateixa és una ciència que neix amb el mercat; l’intercanvi de béns i serveis és l’origen dels negocis.

Els impactes dels mercats en l’economia són múltiples i es deriven de: •

El subministrament regular de matèries primeres

•

L’especialització productiva

•

La innovació en mètodes de producció i en productes i serveis

•

L’eliminació de monopolis (augment de la competència, disminució de preus, millor eficiència assignativa)

•

L’augment de la producció i el consum (augment de la diversitat de productes, imitació de productes i adaptació d’aquests al comerç i l’emmagatzematge)

•

El creixement de l’economia, afavorit per l’intercanvi tecnològic, la disminució dels costos d’informació i dels costos de transacció.

•

L’adaptació a les necessitats particulars de les poblacions (microeconomies locals)

Imatge 2: Moneda de la seca (casa de la moneda) d’Emporion. A l’anvers es veu el cap de la nimfa Aretusa i al revers la llegenda «Emporiton» en grec i un pegàs, símbol de la ciutat.

By Classical Numismatic Group, Inc. http://www.cngcoins.com, CC BYSA 3.0,https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=2991260 Però aquesta és una altra història...

Avui, EMPORION, aquesta revista que esteu llegint, s’elabora molt a prop d’Empúries, a Torroella de Montgrí, una vila i municipi que té un mercat setmanal que emplena places i carrers tots els dilluns de l’any. La Fira de Sant Andreu que es celebra l’últim cap de setmana de novembre és una de les fires més antigues de Catalunya amb més de 600 anys d’història. Per molts anys!

Referències bibliogràfiques (selecció CdeR): Roberts, K. (2015) Origins of Business, Money, and Markets. Columbia Business School Publishing. 10 feb 2015. http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/06/07/empuries-la-granpolis-grega-a-catalunya/

Els antics negociants ibers (indiketes a l’Empordà) i els cartaginesos, fenicis, grecs i romans són els protagonistes d’aquesta història. Ells van prendre riscos molt grans al transportar béns valuosos a grans distàncies i fer negocis a través de fronteres, llengües i cultures i vèncer els perills del mar, dels motins, dels pirates, de la inevitable corrupció (sí, no és només una cosa dels nostres temps!), de la traïció i de l’engany i de les guerres que sovint castigaven els territoris de la Mediterrània.

Emporion era un veritable centre d’intercanvi mercantil més que una colònia. La ciutat nova, en realitat era una dipolis, una ciutat amb un maEmporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 17

Vull ser francès?

Javier Zuloaga

Recordo que, a mesura vaig anar creixent i entrant en raó, eren bastants les ocasions en què pensava que estaria molt bé poder ser francès. No estic segur que, al mateix temps, estigués renegant interiorment de la meva condició d'espanyol, però tampoc m'atreveixo a dir que no.

Vaig néixer a començament dels cinquanta. Quan vaig començar a estudiar la carrera de periodisme, vaig poder descobrir París. Va ser a través d'un intercanvi d'activitats a l'estiu que el meu pare va acordar amb un periodista francès que editava una revista d'hípica. El meu germà gran i jo vam poder, d'aquella manera, descobrir que els paratges del Loire entre Tours i Angers eren encara més atractius que en les postals i vam comprovar l'enorme grandesa de París.

Gairebé cinquanta anys després, he acabat entenent el que vaig sentir en aquella escapada a les Galies, ja que no vaig arribar a percebre, quan vaig tornar a la casa de la meva família a Madrid, el fons d'aquell núvol de complexos carpetovetònics que certament em van inquietar.

Sí, és cert que pertanyo a una d'aquelles generacions espanyoles a les quals van vendre la grandesa del nostre caràcter enfront de l'arrogància francesa, la d'aquells gavatxos que ens van envair insolentment per estendre l'imperi d'un mariscal baixet que va arribar a ser emperador i que els francesos han recordat sempre i respectat en la seva tomba de les Invalides.

Estan en la història -escrita des de la nostra pròpia òptica- l'aixecament del poble de Madrid o la derrota napoleònica a Despeñaperros, però lluïa molt més discretament, massa, que Ferran VII, el desitjat i el Rei Felón, es va passar pel folre la Constitució i totes les llibertats que van proclamar les Corts de Cadis sota l'amenaça francesa.

18 • Emporion • www.emporion.org

Sí, aquest monarca de la dinastia Borbó va aixafar les emocions de llibertat que els espanyols havien expressat amb profunditat durant el setge francès: Va ser poc abans que els francesos, els inventors de l'Estat Modern, van passar pàgina als excessos de Bonaparte i el van instal·lar en uns dels baluards emblemàtics d'aquell París que ell mateix va dibuixar pensant que l'amplada dels Camps Elisis podia donar de si fins al segle XXI. Que diferents som! penso en moltes ocasions, sense caure en el derrotisme i deixar de pensar que no seran pocs els trets hispans que són admirats pels francesos.

I ara, en les últimes setmanes, des de la nit de diumenge en què va emergir a l'escenari Macron, el nou President de la República de França, observo amb admiració i sana enveja què és el que ells, els francesos, tenen i què és el que nosaltres no tenim. No, no va de comportaments ni caràcters. Va de sentit d'estat i de molta generositat.

Sí. Perquè em sembla que per pensar que el teu país està per sobre dels problemes més enrevessats, de les rivalitats i dels greuges provincians, dels rancors i les enveges, cal ser generosos. I crec que aquesta generositat compartida és la que fa possible que els que fins ahir eren antagònics, avui descobreixin que estan d'acord en una cosa. Sí, en una sola cosa: en França. És una quimera voler ser igual que el país veí, ja que cada pal aguanta la vela de la seva història, de la seva cultura i de l'educació que ha impartit als seus propis ciutadans, amb els seus encerts i els seus errors.

Però el que arriba a través dels mitjans de comunicació, el que llegeixes, veus i valores, t'ajuda a situar-te en les teves pròpies mancances. I nosaltres en tenim, moltes ... i també no poques virtuts.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Menu d'en Martí Martí Elias Pericay

Gambes a l’allada

Rom o Turbot al cava

Ingredients:

Ingredients:

• Gambes tipus mitjanes

• Rom o Turbot tallat a rodanxes

• Oli d’oliva verge

• Mantega

• Grans d’all

• Oli de gira-sol

• Bitxo

• Sal

• Salsa «Perrins»

• Farina de blat (també pot ser «Maizena» , per als celíacs) • Cava brut

Elaboració:

• Nata de cuina

Les gambes es poden pelar (les cues) o fer-les senceres. Això va a gust del consumidor.

Elaboració:

Es posa una paella al foc amb oli d’oliva. Quan sigui calent hi abocarem els grans d’all tallats i el bitxo, també a trossos i els deixarem daurar una mica. Seguidament hi posarem les gambes (o cues de gambes). Després d’uns quants tombs hi afegirem unes gotes de salsa «Perrins», i ja estarà a punt per servir-lo.

Es posa un atuell al foc ( paella) amb la mantega i l´oli de gira-sol. Quan agafi temperatura s'hi posen les rodanxes del peix degudament enfarinades i salades i es deixen que es vagin daurant. Després es treu l'excés d'oli i mantega i s'hi aboca un bon raig de cava brut. Es deixa reduir i s'hi posa la nata de cuina que lligarà la salsa i ja es pot portar a taula.

Gelat (al gust) amb salsa d’ametlles Ingredients per a la salsa d’ametlles: • Ametlles ( tant es pot fer amb ametlles torrades com crues ) • Sucre • Crema de llet • Licor d’Amaretto Elaboració: Triturarem les ametlles fins que quedi una farina ben fina.

En un cassó al foc hi posarem el sucre a coure fins que quedi caramel. A continuació hi tirarem la farina d’ametlles i ho anirem remenant, procurant que quedi ben cuita. De seguida ho flamejarem amb un bon raig de licor «d’Amaretto» i hi afegirem la crema de llet . Ho deixarem bullir mentre anem remenant. Ha de quedar una mica líquida. La deixarem refredar.

Pot servir per acompanyar molts tipus de gelat.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 19

Gotes d'humor Fuster

20 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

NOTICIES ESPAI TER - PROGRAMACIÓ TARDOR-HIVERN Teatre. “Homes”, la comèdia musical (30 de setembre), “Art” (13 d’octubre, dins el Festival Temporada Alta), “Muñeca de Porcelana” (20 d’octubre), “Édith Piaf” (4 de novembre) i “La Treva” (17 de novembre, dins el Festival de Temporada Alta).

Música. el “Trio Fortuny” (7 d’octubre), “The Funamviolistas” (29 d’octubre), “Fok” (11 de novembre), el Concert d’Oques Grasses a la Festa dels Indiketes (2 de desembre) i “45 cerebros y 1 corazón” (9 de desembre).

Espectacles familiars. “Contiguo” (24 de setembre) de circ i “Babaol” (12 de novembre) de dansa.

Cicle de Nadal. “Concert d’Any Nou de Valsos i Polques” (1 de gener) i “Música de Cine” (7 de gener).

dies 10 i 15. Taller de globoflèxia el dimarts 15.

Activitats d’estiu a Torroella. Aquest any ha continuat la tradició de visites a llocs destacats de la vila des del dia 1 fins al 31. Capvespres musicals al pati de can Quintana el dimarts 1, 9 i 16. Sardanes a plaça al vespre dels dimarts 1 i 8. Play Back del Recer a la plaça de la Vila el dia 5. Visita comentada a l’exposició “Mitologies contemporànies” de Clara Pallí a can Quintana el dijous 10. Havaneres a Montgó, amb “Terra Endins”, el dilluns 14 a la nit.

Presentacions de llibres. El Cucut va presentar “La carpeta és blava”, d’Adrià Pujol els dia 4; “¿Y tu què escuchas?”, de García Gomar el dilluns 14 a casa Galibern; i el diumenge 20, conjuntament amb Joventuts Musicals, “Alicia de Larroche, notas para un genio”, de Mònica Pagès, a l’Espai Ter. Hora del conte. La Biblioteca Pere Blasi va continuar aquesta activitat, amb David Planas, el dimecres 9.

Festa Major de Sant Genís. Com cada any, les activitats van ser moltes i variades.

El dissabte 12 es va presentar el Llibre de la Festa, es va inaugurar la 66a. Exposició d’Art Local i hi va haver Audició de Sardanes. Entre el divendres 18 i el dissabte 19 es va fer el torneig Tennis de Taula. El mateix dissabte 19, Ball popular, Correfoc i el festival Techno House. El diumenge 20 es va fer el campionat de Petanca i el Correfoc dels Petits. Del 21 al 27, Portes obertes del Billar.

PER A AQUEST MES DE SETEMBRE Diada Nacional de Catalunya dia 11 Pirates i Corsaris a l’Estartit dies 22, 23 i 24 El dimecres 23, va tenir lloc la conferència “La recuperació de l’Àliga de Torroella”.

NOTÍCIES D’AGOST TORROELLA I L’ESTARTIT

El dijous 24 van començar pròpiament les Festes, amb l’inici de les atraccions; el lliurament

de les Medalles del Montgrí a Josep Darnés, als Ducs del Foc i als Grallers del Montgrí, enguany a l’Auditori de l’Espai Tar; el Pregó a càrrec del nostre company president d’Emporion, Jordi Bellapart i el Sopar Popular; a la nit, música a les Barraques.

El divendres 25, Festa de Sant Genís, es va fer la plantada dels Gegants i la Cercavila, es va celebrar la Missa solemne, amb acompanyament de la coral del Recer amb suport del cor Anselm Viola. Acabat, es va beneir l’Àliga, que ballà uns passos a l’Església. Després hi va haver a plaça el Ball de Gegants, Ball de l’Àliga i Sardanes. A la tarda, sardanes i al vespre Concert i Ball amb els Montgrins. I a la nit música a les Barraques.

El dissabte 26 es va fer la Cercavila, la Tamborinada, Sardanes, Concert i Ball amb l’Orquestra Metropol, i música a les Barraques.

A més de diverses activitats festives, va destacar de la programació del diumenge 27 “Petjades del temps” a l’Espai Ter, a càrrec del Grup Montgrí Dansa.

Per al dilluns 28 es van programar també diverses activitats, entre les quals el Teatre de Festa Major, amb “Amics íntims”, i el concert dels Cantaires del Montgrí “Tribut a Àngel Valentí”.

CATALUNYA Terror jihadista a Barcelona i Cambrils. El dijous 17 a la tarda una furgoneta va atropellar desenes de persones a les Rambles; un altre atac similar va tenir lloc a la nit a Cambrils. Els atemptats, reivindicats per Estat Islàmic, van deixar 16 morts i 80 ferits. Formaven la cèl·lula 12 islamistes fonamentalistes, dels quals set van morir, un d’ells l’imam cervell de la cèl·lula, quatre van ser detinguts i un altre escapà però fou abatut el dilluns 21. Tots eren molt joves, procedien de Ripoll, i estaven preparant un atemptat molt més violent en una casa d’Alcanar que es va ensorrar a causa d’una explosió. Una gran manifestació de rebuig va tenir lloc a Barcelona el dissabte 26.

Manifestacions de rebuig al terrorisme. A Cambrils, a Ripoll i a Barcelona es van fer manifestacions i parlaments. La del dissabte 26 a Barcelona va aplegar mig milió de persones

Festival de Torroella. Començat el juliol, a l’agost van continuar els concerts els dies 2, 4, 6 (dia Monteverdi, tres sessions), 8, 10, 13 (familiar), 14, 16, 17, 18 i 20 (cloenda, amb homenatge a Joaquín Achúcarro).

Estiu ple d’activitats a l’Estartit. Durant el mes es van celebrar actes diversos. Van continuar els concerts “Jazz Estartit” organitzats per Joventuts Musicals els dies 5 i 12, i “Jazz en banyador” els dies 4 i 11. Mini beach, club infantil de platja, del dia 1 al 31. Festa concert chill out el dissabte 5. Activitats d’animació infantil el diumenge 6 al vespre. Cançó de taverna el mateix dia 6 a la nit. Concerts de guitarra els dilluns 7, 14, 21 i 28. Cinema al carrer el dimarts 8. Espectacle familiar el diumenge 13. Espectacles de màgia els Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 21

sota el lema “No tinc por” i pancartes a favor de la pau, contra el terrorisme i també contra la islamofòbia.

El cabal del Ter. El dia 2 el president Puigdemont va presidir la signatura de l’acord de la Taula del Ter. El president va destacar que aquell era un dia històric perquè, de manera conjunta i solidària, es revertia el greuge que ha patit el Ter durant anys.

Cues d’hores a l’aeroport de Barcelona. La vaga del personal de control va posar en evidència la deficient gestió d’AENA i del sistema centralitzat. El Departament de Treball de la Generalitat, amb la torroellenca Dolors Bassa al capdavant, va fer de mitjancer, amb una proposta acceptada per l’empresa i per AENA, que els treballadors van rebutjar.

La saturació turística. A diferents punts del país i sobretot a Barcelona –i més en concret a la Barceloneta- s’han produït moviments de veïns reclamant que el turisme no dificulti la vida normal dels residents.

ESPANYA Reacció a l’atac terrorista. El dissabte 19 la mesa de valoració de l’alerta terrorista de Barcelona va mantenir el nivell 4, en considerar que no hi havia indicis de risc imminent per elevar-lo al màxim de 5 com propugnaven alguns polítics. El canvi de nivell hauria implicat la presència de l’exèrcit al carrer.

22 • Emporion • www.emporion.org

MÓN Veneçuela. Tot el mes s’ha generat gran tensió per l’intent de Maduro de reformar la constitució. El seu govern va destituir la Fiscal general i alguns militars van fer un intent de cop d’estat.

Tensió EUA - Corea del Nord. Una inusitada escalada verbal entre els mandataris d’aquests dos països va causar alarma pel perill nuclear, amb davallades importants de les borses.

EUA. L’entorn de Trump. A causa d’un atemptat de blancs supremacistes a Charlottesville, Trump va adoptar una actitud ambigua i sense una condemna clara. Tanmateix, va fer fora de l’equip de la Casa Blanca el seu ideòleg més pròxim Steva Bannon.

ESPORTS Tres catalans al podi de Moto GP. Per primer cop a la història, el diumenge 6, al circuit de Brno, tres pilots catalans, Márquez, Pedrosa i Viñales, van ocupar les tres primeres posicions en Moto GP. Mireia Belmonte rècord del món. Va aconseguir-ho en 400 metres estils en piscina curta.

Amb aquest ja són cinc les plusmarques que ha aconseguit.

El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 23

24 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 25

26 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Pel·licula del mes: LA GUERRA DEL PLANETA DE LOS SIMIOS Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 27

Edita Associació Emporion

Socis Fundadors

Consell de redacció

Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent Plàcid Busquets

Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Josep Casas Cels Sais Enric Torrent Plàcid Busquets

Jordi Bellapart - President Josep Casas - Secretari Plàcid Busquets - Disseny, edició i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts