130 octubre 17

PERIÒDIC DIGITAL, TERCERA ÈPOCA

Nº 130 OCTUBRE 2017

• Torroella, visca la gent!

• V La cultura a Torroella, ara • L’Empordanet no té pèrdua • Antoni Vidal Ferrando i la seva novel·la “La ciutat de ningú”

Editorial

• Lluís Raurich, entrenador dels Senglars

Torroella, visca la gent!

• Hi havia una vegada l’Oest • Falses aparences • De l’11 de setembre al 1r. d’octubre • Giorgio de Chirico i la seva “pintura metafísica” • Henry D. Thoreau o la vida senzilla • Com ho comptarà la història?

• Tramuntana, l’aspirant a artista • El Menú d’en Martí • Gotes d’humor • Notícies • Cinema i espectacles

2 • Emporion • www.emporion.org

SÍ ….. 3.785 NO … 158 Com saben bé els nostres lectors, EMPORION ha estat sortint des de fa deu anys, sense interrupció, el primer dia de cada mes; però, en haver-se assenyalat el dia 1 d’octubre per a la celebració del referèndum, vam decidir que aquest mes, excepcionalment, sortiríem el dia 2 per poder oferir informació i dades d’una jornada tan important. Ha valgut la pena, i el resultat encara ho fa més evident.

Malauradament els esdeveniments s’han anat succeint de forma ben diferent a la que havíem volgut imaginar i, per això ens ha semblat pertinent dedicar principalment l’Editorial a la nostra gent. Altres mitjans tractaran molt millor que nosaltres els aspectes polítics i socials, conseqüents a la consulta i a les circumstàncies en què s’ha hagut de celebrar. Nosaltres volem expressar l’admiració que mereix la nostra gent, la gent de Catalunya i la gent de Torroella.

Des de primeres hores de la matinada del diumenge 1-O, una munió de torroellencs, homes i dones de totes les edats, van acudir al Convent per protegir, si calia, el dret de votar en aquest referèndum. Amb il·lusió van veure com arribaven les urnes i com s’anaven formant les meses, i amb il·lusió va començar la desfilada, quan en va ser hora, per anar-se identificant i posant a l’urna la papereta. La gentada era cada vegada més gran. Un moment destacat va ser l’arribada de la consellera torroellenca per dipositar el seu vot.

Desgraciadament, van començar a arribar les primeres notícies de l’actuació de les forces armades, policia i guàrdia civil, amb càrregues desproporcionades contra la població pacífica, en una gran diversitat de punts de la geografia catalana. Des d’aquell moment, els torroellencs van preparar-se per intentar de salvar les urnes com fos, si venia el cas, i amb gran tensió anà passant la resta de la jornada. Al vespre vam respirar i ho vam celebrar.

Quedarà en l’ànim de tots l’orgull d’haver format part d’una gent esperançada primer, valenta després, sempre disposada a defensar-se de qualsevol escomesa pròpia de temps que crèiem superats.

El detall dels resultats ha estat: 6914 electors

3785 si

19 nuls

4004 votants

158 no

94’5 % si

60 % del cens

48 blanc

3’8 % no Emporion 100 anys (1915-2015)

V. La cultura a Torroella, ara Joan Surroca i Sens

L’economia Que la cultura i l’economia estan relacionades és una obvietat. Disposem de tot tipus d’estudis i estadístiques que així ho demostren. No és aquí el lloc per aprofundir sobre aquest tema. La meva intenció a l’escriure aquests breus articles sobre cultura a Torroella és exposar unes idees centrals. Sóc partidari de preguntar-nos de quina manera incideix la cultura sobre l’economia i de quina manera valdria més que ho fes. Com és ben sabut, d’ençà dels anys vuitanta del segle passat s’utilitza un nou llenguatge perquè ara al centre de les nostres vides hi ha l’economia. No és l’economia que està al servei de la vida, ens hem habituat a posar les nostres vides a disposició de l’economia fins a anul·lar sovint les nostres existències. A mi no em fa res que es parli d’indústries culturals, de comerç, d’ocupació, etc. El que em preocupa és quan només es tenen en compte aquests paràmetres econòmics per decidir les polítiques culturals. Espectacle i cultura no tenen el mateix significat.

Per resumir-ho molt: treballem en bé de la cultura i els resultats econòmics, directes i indirectes ens arribaran. No ens omplim tant la boca de l’economia cultural ni ens faci vergonya parlar de cultura si no hi afegim el “desenvolupament econòmic” darrere. L’activitat cultural i creativa és d’una gratuïtat per excel·lència. Llegeixo, vaig al teatre, escolto música, visito una exposició, assisteixo a una conferència simplement perquè m’agrada, no perquè m’enriqueixo. Programar cultura com si fóssim negociants és la millor manera per no avançar culturalment ni fer bons negocis. Quan es cau en aquest error, es veu massa el llautó i es programa de manera que no satisfà ningú. Una vila com Torroella té tots els números per triomfar econòmicament si aposta per la cultura.

Quan Torroella ha excel·lit en apostes culturals concretes, han arribat també diners tot seguit. Un exemple perquè s’entengui: fa uns anys Torroella va posar l’accent sobre el patrimoni cultural i es van arreglar façanes perquè l’ajuntament ho va estimular. La plaça de la Vila va agafar colors esplèndids i una part dels carrers es van empedrar d’una manera excel·lent, es van fer inventaris per no perdre més patrimoni que ens singularitza… tot això ens va prestigiar i és el que ha portat gent que es passeja, omple les terrasses i el comerç en diu bé. Un altre exemple: ¿quants diners hauríem de pagar de publicitat promocional per les vegades que Torroella surt a ràdios, televisions i premsa amb motiu del Festival de Música o pel Festival de Jazz de l’Estartit? ¿Quin preu té gaudir de seus de fundacions potents com la Mascort, la Vila Casas i galeristes de la categoria de Michael Dunev i Atrium?

Mimar la cultura genera visites i activitats que donen feina directa i indirecta a una quantitat de gent impressionant. I, no ho oblidem, quanta més cultura, més ens eduquem. Sí, ho sé, que un poble sigui culte no vol dir que necessàriament sigui millor, però desenganyem-nos, la cultura orienta, la cultura ens esperona, ens fa pensar, ens dignifica i hi ha més possibilitats d’esdevenir un xic més cívics amb cultura que sense. Un poble que aposta per unes bones escoles, per bons museus, per bons auditoris, per interessants polítiques culturals tindrà ciutadanes i ciutadans més ben preparats per exercir tasques professionals qualificades i, per damunt de tot, es notarà en les relacions de la vida quotidiana. Penso com Aurelio Peccei: “El futur serà un resultat del gran renaixement cultural, o no serà.”

Una imatge que m’agrada és la que ens presenta el nigerià Ngügï wa Thiong’o: “La cultura no és un afegit, com ho seria un sisè dit a la mà humana.

De la cultura s’ha dit molt encertadament que és per a la societat el que la flor és per a una planta. El que és important de les flors no és simplement la seva bellesa. La flor és el vehicle de les llavors de plantes noves, la portadora del futur de les plantes d’una determinada espècie. El que fa que les flors siguin flors s’expressa en la seva diversitat. Però també es pol·linitzen les unes a les altres. I, encara millor, contenen totes les llavors d’un nou endemà.”

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 3

L’Empordanet no té pèrdua Albert Llausàs i Pascual

Primer van ser els senders. Per tal de facilitar l’orientació d’excursionistes es va sistematitzar la senyalització dels recorreguts més populars emprant una simbologia estandarditzada, pintada sobre roques i altres elements del paisatge. Així, per exemple, al Montgrí les línies vermelles i blanques ens ajuden a no perdre el traçat del Gran Recorregut 92 (GR92) entre Torroella i l’Escala, mentre que els símbols verds i blancs senyalitzen altres rutes de caire més local, com ara la que connecta la Creu i les Dunes passant per Santa Caterina. Després va venir un marcatge més complet i elegant impulsat pel Consell Comarcal del Baix Empordà, amb l’ús de panells amb informació sobre la direcció i el temps necessari per transitar la xarxa de senders i també la cicloturista. Més recentment, la senyalització per part de la Diputació de Girona d’itineraris saludables al voltant dels pobles i ciutats pretén fomentar l’activitat física en totes les franges d’edat. D’altres indrets han fet l’aposta per anelles verdes o itineraris terapèutics amb finalitats semblants. La implantació d’aquestes infraestructures coincideix amb un període en el qual hem vist com els sistemes de localització per satèl·lit o GPS s’han fet cada cop més ubics i accessibles, fins al punt que fins i tot els telèfons mòbils intel·ligents més humils n’incorporen un.

En definitiva, és impossible perdre’ns a l’Empordanet. A més, la riquesa d’informació i senyalització ens estalvia haver de planificar amb gran profunditat qualsevol sortida, proporciona certa tranquil·litat no haver de patir per saber on som, facilita l’estimació correcta de l’esforç que ens falta fer per arribar a algun punt determinat i ens permet escollir la ruta més eficient possible per desplaçar-nos d’un punt A a un punt B. Malgrat aquests innegables avantatges, penso que tanta informació i tecnologia geogràfiques ens fan perdre quelcom.

Cada cop que passo a la vora de Castell d’Empordà, em recordo de la vegada que ho vaig “descobrir”. Era un adolescent amb creixent capacitat i autonomia per fer escapades amb bicicleta cada cop més distants.

Coneixia els pobles, camins i indrets més propers a casa, però encara hi havia molta “terra ignota” per mi en aquell Empordanet. La senyalit4 • Emporion • www.emporion.org

zació en aquell moment era nul·la, o quasi. Cada sortida era una aventura, en la qual el neguit de poder-me perdre o punxar una roda era compensat per la satisfacció d’arribar una mica més lluny i trobar racons interessants, gairebé exòtics. Resseguint la mota del Daró, en direcció a la Bisbal, en una tarda grisa i xafogosa d’agost, vaig veure en la distància el perfil d’una torre que s’alçava dalt d’un turó. A mesura que m’hi acostava es veia cada cop més imponent, i es començaven a veure cases al seu voltant. Envoltat només pel silenci dels camps, la imaginació em transportava a l’edat mitjana i a les sensacions que hauria tingut qualsevol serf o trobador acostant-se a la fortalesa d’un senyor feudal. Pujar la rampa final que du al capdamunt del nucli de Castell va ser dur, però la fita inoblidable. De fet, fins que no vaig ser allà no vaig saber on era.

Només quan vaig veure la Bisbal, a sota, no massa lluny, vaig lligar caps.

Avui dia sempre sé on vaig. Bé, almenys en el sentit estrictament geogràfic de la frase. Fins i tot fora de l’Empordà, quan arribo a una nova ciutat o territori, el GPS m’ajuda a trobar la ruta òptima fins a l’hotel. Si he de conduir em dona les direccions. Molt pràctic i eficient, sens dubte, però privat del plaer de la descoberta. Si em vull perdre, ho he de fer expressament i, fins i tot així, gràcies a la profusió de panells, senyalitzacions i indicadors, es fa difícil. A més, sense la necessitat d’interpretar un mapa, memoritzar elements de referència per orientar-me o per saber trobar la ruta de tornada, noto que la relació amb aquell espai és més superficial, menys íntima. He passat per aquest carrer abans? No ho sé, però segur que si en comptes d’anar amb mòbil hagués anat amb un mapa de paper no només ho recordaria, sinó que podria saber quina botiga hi ha a la cantonada que trenca cap a l’esquerra, cap al nord.

Encara no tinc clar si estic disposat a deixar de llegir direccions o fer anar el GPS per mirar de recuperar el sentit de l’aventura i “perdre’m” més pel món; però tinc clar que utilitzar aquests recursos ens atrofia algunes de les habilitats més primitives que ens ajuden a sobreviure, redefineix la percepció que tenim de la geografia i ens distancia d’una dimensió de la vivència profunda del paisatge.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Antoni Vidal Ferrando i la seva novel·la “La ciutat de ningú” Adrià Arboix

“Un llibre ha de ser una destral per desfer el mar de gel que tenim a dintre.”

Franz Kafka (1883-1924)

Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) és poeta i narrador, guanyador dels principals premis de la literatura catalana. La seva obra ha estat traduïda a diversos idiomes.

Acaba de publicar la seva quarta novel·la, La ciutat de ningú. És una novel·la experimental i atípica, per breu i per concentrada, amb pensaments lírics i reflexions filosòfiques intercalades en el text i en el seu fil narratiu. L’autor no fa concessions i exigeix la complicitat del lector, posant-lo a prova constantment. Sobre un fil narratiu simple (el seu gat, els records amb erotisme de l’Olga -la seva jove tieta-, les seves fotografies), va construint un univers literari personalíssim tot intercalant-hi pensaments, somnis i reflexions. Segons Sam Abrams, el prestigiós crític literari anglocatalà, en aquesta darrera creació de Vidal Ferrando s’hi troben entreteixides les quatre vessants de la seva obra general: poesia lírica, novel·la, relat i dietari. Diu textualment: “La ciutat de ningú és una intensa i concentrada novel·la breu, presentada en la forma d’una confessió íntima del protagonista, on els vora de 200 fragments autònoms, però entrellaçats, estan dotats d’una forta càrrega lírica que opera en profunditat.”

*La soledat és com un pou d’aigua negra. *Tot té la importància que se li dona. *La poesia sempre ha estat un risc, un tret de rifle. *Tot el que fem en defensa pròpia no arriba ni a pecat venial. *Vulgues o no, totes les guerres alliçonen. *Els diaris propaguen calúmnies i la ciutat trapelleja. Els diaris menteixen. Ho sap tothom i ho saben a Brussel·les. No et pots fiar de cap informatiu. *Les males llengües presideixen estaments i tribunes. *Tants de neguits i de nosaltres, no en quedarà ni arrel ni rama. *Són temps obscurs, de falsos testimonis, de profecies i de malediccions. *Ens arribarem a menjar els uns als altres? *Ja no hi ha res segur. El joc de moda és el canibalisme.

Novel·la, per tant, d’extensió breu amb combinació de gèneres literaris i on el protagonista transita moltes vegades per la perillosa frontera que separa la raó de la follia.

*Hi ha molts de gargots, molta de rutina dins els ambients culturals.

En la novel·la s’hi albira també una anàlisi de la terrible crisi de valors que assola la societat actual, una societat inestable, hipòcrita i banal.

*Les papallones abans varen ser cucs.

Diu Sam Abrams que el llibre està farcit d’ambició intel·lectual i conceptual. És un breviari que medita sobre el nostre món. Lectura obligatòria per a tots, idealistes i desencantats.

*No és el mateix una moda que un costum.

Com a exemple es mostren algunes de les expressions textuals incloses en el text de la novel·la: *No hi ha res més còmode que culpar sense proves. *Fan falta manaments i un poc de tendresa. *Un home sense una bona dosi de desfici és com una bassa sense granotes. *A la nostra època no li sobren herois. *Arribarà que no podrem dir persona a una persona o no podrem dir pirata a un pirata.

Emporion 100 anys (1915-2015)

*Ara la darrera moda és prescindir dels signes ortogràfics, tutejar-se i menjar amb palets. *La píndola ideal és no tenir pèls a la llengua. *No toleraré que a força d’enganys, treguin la pell a un just. *Així i tot, no hi ha un dia sense un principi de bellesa. *Tant de bo que la fermesa es pogués injectar per via intravenosa. *La veritat supera el nostre nivell de comprensió. *Estaria bé que, algun cop a la vida, els homes fossin dones i les dones homes. O que el lleó menjàs palla com el bou. *La ciència és una partida d’escacs amb el caos. *Altrament tot és possible en aquesta “ciutat de ningú”.

Emporion • www.emporion.org • 5

Lluís Raurich, entrenador dels Senglars Jaume Bassa Pasqual

Lluís Raurich i Bosch va néixer a Barcelona el 1976, ara fa 41 anys, però, a causa de la mobilitat laboral del seu pare, només hi va estar fins als 4 anys. Després es va anar desplaçant per diverses poblacions del país, va viure a Figueres dels 4 als 16 i a Sant Andreu de Llavaneres fins als 22.

Quan tenia aquesta edat, l’any 1998, va anar a Londres i hi va estar dos anys. Aleshores va venir a Torroella, quan en tenia, doncs, 24.

més, vam decidir el nom, el color de la samarreta, i durant un any els de Torroella vam jugar amb el GEiEG, equip B, de Girona. Érem el segon equip, encara no vèiem clar que ens poguéssim federar amb el nostre nom.

Com està organitzat aquest esport?

Sí. Allà vaig veure jugar aquest esport i em va enganxar. A la Copa Mundial de 1999, disputada a Anglaterra, vaig tenir la sort de veure un dels millors jugadors de la història, un neozelandès llegendari, Jonah Lomu.

Fascinat amb aquest esport, en arribar aquí, amb dos amics, un argentí i un alemany que havien jugat a rugbi, vam començar a pensar a crear un equip a Torroella.

A Espanya hi ha la Divisió d’Honor A, hi competeixen 12 equips -entre ells els catalans FC Barcelona i UE Santboiana- i la Divisió d’Honor B, amb tres grups corresponents a territoris de l’Estat, també amb diversos equips catalans, com l’Hospitalet o el Sant Cugat. Els altres clubs catalans, integrats dins la Federació Catalana, estem repartits en cinc o sis categories. Quan l’any 2004 vam decidir entrar a la Federació i jugar amb el nostre nom, hi havia tres categories, i els Senglars érem a la tercera categoria, a l’última.

De moment éreu ben pocs.

Per què vau triar aquest nom?

Aviat vam ser més, perquè se’ns hi van afegir tres o quatre nois que estudiaven INEF a Barcelona i hi jugaven a rugbi. Vam començar d’entrenar a l’Estartit els dissabtes al matí, érem uns sis o set, estic parlant de l’any 2000 més o menys. Així i tot, érem massa pocs per formar un equip, pensa que al rugbi s’enfronten 15 jugadors contra 15. L’any 2002 ja érem

Als equips és habitual tenir una mascota que els identifiqui, la selecció argentina porta un puma, la d’Austràlia un cangur… A Torroella, aquells anys, començava a ser habitual de veure senglars, així que vam triar com a símbol aquest animal, fort, valent, atrevit.

De Londres vas portar l’afició al rugbi?

6 • Emporion • www.emporion.org

A partir, doncs, del 2004 ja sou un equip amb cara i ulls.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Cal dir que vam tenir sort. Quan encara només érem set o vuit, un jubilat anglès retirat a Albons, que a Anglaterra havia estat jugador i entrenador, Ian Robson, va veure el cartell d’un torneig i ens va passar a saludar. Li vam demanar si ens volia entrenar i ens va dir que no, érem quatre arreplegats, no hi havia futur. Però l’any següent ja érem quinze, el vaig anar a veure, li vaig demanar, si us plau, que ens entrenés i em va dir que sí. Va ser amb nosaltres set temporades, fins al 2011. Set anys són molts, va arribar el moment de renovar i es va posar d’entrenador un dels de l’INEF, en Txiqui, i hi va ser quatre temporades, fins al 2015. Després ho va ser Josep Gasset les temporades 2015-2016 i ara en soc jo, aquesta és la meva primera temporada com a entrenador (2017-2018). Val a dir que estem contents amb la nova zona esportiva, els entrenaments guanyaran en qualitat.

Com va l’organització interna?

El club té uns 200 socis, un president i una Junta, formada per jugadors que, a més d’entrenar i de jugar, fan molta feinaen altres activitats. Tenim un equip a la primera categoria catalana i grups de totes les edats, des dels que tenen menys de sis anys, sub 6, fins als sub 14, sub 16, sub 18, aquests darrers compartint equip amb els de Banyoles per poder competir, recorda que calen 15 jugadors. Aquest esport requereix molta entrega, entrenem cada dimecres i divendres, i també alguns dilluns, durant unes dues hores, i juguem un partit cada setmana, que vol dir dedicar-hi tot el dia. Ara tenim també un equip de noies que no competeix, entrenen setmanalment i hi col·laboren com a entrenadores algunes mares.

Són molts els que ens ajuden o hi col·laboren d’una forma o altra, ara mateix, per al 16 de setembre vam organitzar un partit de veterans en record del nostre company Marc Garrido, un exemple d’esportista, que l’any passat morí sobtadament als 41 anys.

I l’economia del club com va?

El pressupost és d’uns 60.000 euros, s’han de pagar drets d’inscripció, fitxa, mútua federativa, els autobusos per als desplaçaments i altres despeses diverses. Per fer-hi front, comptem amb patrocinadors, la loteria de Nadal, barraques de la Festa Major, sopar popular, subvenció de l’Ajuntament… Cal tenir en compte que l’entrada als partits és gratuïta i que estem parlant d’un esport 100% amateur, els jugadors no cobren, ans al contrari, ajuden a cobrir el pressupost, a més d’entrenar nens, preparar el sopar popular o les barraques, o el que calgui…

Parla’m d’èxits i de problemes.

Ara ja sou un club respectable.

Amb l’entrenador Ian Robson, en unes tres o quatre temporades vam passar de la tercera i última categoria catalana a la primera. El públic va respondre, som dels equips que més gent ens ve a veure i animar, família, amics, hi ha ambient. Els equips amb qui ens enfrontarem aquesta temporada són de poblacions molt més grans, Manresa, Lleida, Tarragona, Martorell, Castelldefels, Barça B, Sabadell… En proporció, guanyem a tothom en espectadors. A més, el camp de Torroella està molt bé, fins i tot per la vista panoràmica, les Medes al fons… I com a equip ens hem guanyat una consideració. Ja saps que els equips són de 15 jugadors, per formar un bon equip en calen uns 30 i nosaltres ara estem en un moment transitori, som quasi 40, podem fer el pas a tenir dos equips. I, a més, entrenem uns 100 nens.

Emporion 100 anys (1915-2015)

L’èxit és que hi hagi un equip digne a Torroella de Montgrí, respectat per tots els altres clubs, amb una categoria molt alta atenent al nombre d’habitants. Ara és un club consolidat, però sempre hi ha perills; per exemple, ens cal estar atents al buit que es pogués produir entre els sub 14 i els sènior, que es farà dur d’aguantar fins que arribin els reforços d’aquests més jovenets.

Reptes de cara al futur?

No m’obsessiona guanyar títols, el que vull és que la gent s’ho passi bé i gaudeixi d’aquest esport.

Un desig?

Que dins la nova zona esportiva hi tinguem un local social, com tenen tots els clubs britànics i amb tradició.

Emporion • www.emporion.org • 7

Hi havia una vegada l’Oest Jordi Bellapart

A vegades, a la vida, podem tenir ganes d’assolir algunes fites que ens sembla que ens poden ajudar a sentir-nos més realitzats i fer-nos sentir més bé amb nosaltres mateixos. Algunes poden ser importants, com aconseguir una carrera professional, aprendre música o un determinat idioma, prendre compromisos socials, culturals, etc. A vegades poden semblar intranscendents, però que a un mateix l’omplin de satisfacció.

La meva afició pel cinema i una especial atracció cap a un gènere cinematogràfic actualment ja poc usual, el western, m’havia fet plantejar una fita que fa pocs dies he aconseguit, visitar Monument Valley, cosa que vaig fer realitat aquest setembre. Aquest espai és un extens altiplà, situat entre els estats d’Arizona i Utah, que forma part del territori dels natius americans “navajos”, anomenats erròniament “indis”, els quals són els propietaris i administradors d’un extens territori desèrtic en major part, però de gran interès natural, paisatgístic, cinematogràfic i conseqüentment també turístic.

El sòl d’aquestes terres està format en una major part per limonita vermella, o la seva sorra dipositada pels rius que serpentegen i obren les valls. El color vermell d’aquest mineral que està format per òxid de ferro dona al paisatge aquest característic color, o en alguns sectors un color més fosc degut a l’òxid de manganès.

La tribu dels navajos són els natius propietaris d’aquestes terres i anomenen aquest gran plató la vall de les roques. D’aquest altiplà erosionat van sorgir unes colossals escultures en forma de columnes, agulles, taules, que conformen una silueta de fons d’un paisatge únic. Quan aquestes descomunals siluetes apareixen davant nostre, embruixen el nostre enteniment i quedem esbalaïts davant el poder de la Natura, que ens mostra un espectacle fet per un joc de llum i terra vermella d’on sorgeixen espectaculars monòlits de formes diverses.

Hi havia una vegada l’Oest i un mestre del cinema que el va descobrir quan va quedar seduït pel Monument Valley, John Ford. Aquell indret era l’escenari adequat per portar a la pantalla un gènere cinematogràfic, 8 • Emporion • www.emporion.org

el western, del qual establiria uns cànons que l’identificarien i que es pot dir que va néixer allà, en aquest santuari de la reserva índia més gran del Estats Units i que Ford va definir com “el més vell, els més complet i el més tranquil del planeta”.

El cineasta va filmar Monument Valley en totes les estacions de l’any i des de tots els angles possibles. I d’aquí van sorgir obres mestres, des de Stagecoach (La diligència, 1939) fins a l’èxode dels xeienes, Cheyenne autumn (El gran combat, 1964), la seva obra crepuscular en memòria i homenatge al poble xeiene, passant per The searchers (Centaures del desert, 1956) i deu pel·lícules més que formen una mitologia que fa que et rendeixis davant John Ford i el seu actor fetitxe, John Wayne.

En la meva visita al parc vaig poder parlar amb un indi navajo, amb un aspecte més d’acord a un jove americà actual que el que podíem esperar veure i que ens mostraven les pel·lícules.

Jo estava filmant una roca que identificava amb una que apareixia en una de les darreres escenes de Centaures del desert i em va preguntar d’on érem. Spain ho identificava, Catalunya no, però Barcelona li va fer obrir els ulls. “Pretty citty”, em va dir. La coneixia, però no hi havia estat.

Li vaig preguntar si coneixia la pel·lícula The searchers, em va dir que sí i em va confirmar que aquella roca que filmava era la que Jeffrey Hunter baixava quan anava a rescatar la seva germana al campament indi, i em va indicar també on s’havia situat el campament indi que sortia al film.

Vaig entendre que Steven, aquest era el seu nom, coneixia molt bé les pel·lícules que John Ford havia filmat i que havien donat a conèixer al món aquell territori que encara ara era propietat de la tribu dels navajos, els seus administradors i protectors.

Havia aconseguit la fita somiada: trepitjar, situar, sentir els silencis i les olors d’aquella terra mítica, meravella de la natura i santuari cinematogràfic del western. Una terra viscuda, respectada i tutelada pels mateixos indis.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Falses aparences Josep Fuster Hem encetat la tardor i en la mateixa proporció que baixen les temperatures va remetent el bombardeig publicitari que des dels mitjans de comunicació, les botigues de moda, d’estètica, pancartes publicitàries, etc., ens mostraven les imatges d’uns cossos perfectes que simulaven una felicitat aparent, que no es cansaven d’incitar-nos a consumir uns productes específics o a realitzar tota classe d’activitats, a fi i efecte de poder exhibir a la platja, o embotits dins l’ajustada i escassa roba d’estiu, uns cossos tan perfectes i meravellosos com els seus.

Alguns sectors de població, entre els quals es podrien trobar adolescents influenciables, persones que no es valoren prou, o les que es deixen enlluernar per aquest tipus de publicitat, són entre d’altres les més propenses a intentar modificar obstinadament el seu cos per seguir les pautes que marca la moda tot buscant el model de bellesa i estètica imposat per la societat. Malauradament, molts d’ells hi deixen la il·lusió i els diners per al final no obtenir cap resultat satisfactori, altres menys afortunats poden fins i tot recollir resultats adversos.

El fet que tothom procuri cuidar el seu cos per donar una imatge agradable d’un mateix, és bo i lloable sempre que no se sobrepassin uns límits que, des del meu personal punt de vista, considero antinaturals i que poden atemptar contra la pròpia salut.

Pretendre ser més o menys ben acceptat per la societat, en funció de l’estètica del teu cos, crec que és un greu error; cada persona i el seu cos són únics, diferents, irrepetibles i tots tenen les seves qualitats específiques, els seus defectes, i una personalitat pròpia que serà determinant per marcar el caràcter, el desenvolupament i l’estil de vida de cada persona.

Al llarg de la vida s’han d’acceptar amb naturalitat les transformacions que anirà sofrint el nostre cos amb l’edat. No hi ha res més ridícul que el va intent de voler aturar a base de bisturí, agulla o pròtesi el procés natural i irreversible d’envelliment d’una persona, o buscar solucions traumàtiques o antinaturals per motius estètics. Si no és per motius greus o de malaltia, voler corregir la natura és voler arreglar allò irreparable, i està

Emporion 100 anys (1915-2015)

garantit que tard o d’hora està condemnat al més estrepitós dels fracassos. Tenir la gosadia d’intentar aturar l’acció del pas del temps en les persones és una idea tan peregrina com parar el rellotge, pensant que el temps no passarà. S’ha d’acceptar i saber portar amb dignitat i orgull la tardor de la vida.

No fa pas gaires dies, en una sala d’espera, vaig fullejar una d’aquelles revistes que en diuen del cor -segurament va ser el que em motivà a escriure aquestes línies. La revista estava repleta a petar de fotografies d’uns personatges que suposo que deuen ser els habituals en aquest tipus de premsa, tots ells mercadejant amb la seva postissa i superficial imatge de “gent guapa”, rodejada de luxe i posseïdora del secret de “l’eterna joventut”; als texts, s’hi explicaven una sèrie d’intimitats de les seves vides que francament no arribo a comprendre a qui poden interessar.

Tampoc calia ser cirurgià per endevinar que uns quants d’ells -especialment els de més edat- havien visitat el quiròfan per intentar arreglar alguna o algunes parts dels seus cossos. Als meus inexperts ulls no els costà gaire descobrir els que s’havien estirat la pell de la cara i coll, amb un èxit tan escàs, que no podien dissimular un constant somriure sardònic. Altres, amb la intenció de dotar els seus llavis de més volum, malauradament tot el que havien aconseguit era tenir uns morros que fins i tot feien mal als ulls; d’altres parts del cos que no es mostraven en aquelles imatges suposo que també devien tenir la seva història. Quanta raó tenia un amic quan em deia que dintre d’un temps, a les sepultures de moltes persones, s’hi trobarà tanta silicona com ossos.

Penso que hi deu haver algunes persones que quan es lleven al matí sense la gruixuda màscara de maquillatge que cobreix els seus rostres, poden veure reflectit, per uns moments al mirall, el seu particular retrat de Dorian Gray que per uns amargs instants els tornarà a la crua realitat.

Si volem progressar en aquest sentit, potser seria bo començar a educar les noves generacions perquè tinguin una visió més crítica davant la manipulació social de l’estètica i les falses aparences, i ensenyar-los a valorar-se buscant entre d’altres valors o en les seves qualitats immaterials.

Emporion • www.emporion.org • 9

De l’11 de setembre al 1r. d’octubre Santi Sató

i ser el petit grup (repeteixo de quatre persones) que m’acompanyava!

Nota del Consell de Redacció Article rebut el dia 14 de setembre Aquest lapse de temps sembla verament llarg, però en aquests pocs dies la realitat es presenta molt plena d’esdeveniments fàcils d’imaginar però difícils de preveure en la seva magnitud i conseqüències!

Quina serà la reacció final del Govern d’Espanya, i concretament del Partit Popular?

Ja hem pogut sentir i veure per televisió la reacció del Govern Central!

Amb quines mesures l’aplicarà?

Amb quina efectivitat?

Amb quina desobediència prevista?

Amb quins càstigs?

I amb pancartes monumentals que entre d’altres transmetien el missatge INDEPENDÈNCIA JA! I un senzill SÍ, que dona suport al procés d’autodeterminació de forma massiva, pacífica i cívica, que els assistents volien assenyalar com a seu i democràtic, al mateix temps que el volien transmetre per al proper 1 d’Octubre.

I voldria destacar el comportament d’un poble, que es manifesta amb seny i educació!

La presencia dels Mossos d’Esquadra ben armats, no crec, ni tinc notícies de cap actuació, com era d’esperar d’un poble, el català, poc amic d’aldarulls ni de protestes exagerades!

Ni en la forma ni en el to!

Crec que fou més com la manifestació d’aquest poble de Catalunya, d’una necessitat de pau i de comprensió, pels seus desitjos i anhels, per part d’un estat que fos mes proper a escoltar tan les seves aspiracions com les seves necessitats!

I voldria assenyalar que no dic “exigències”, ja que el dia 11 va ser realment el reflex d’aquesta necessitat –repeteixo- de proximitat i comprensió d’un Govern Central més proper!

No crec que axó sigui ni un disbarat ni un impossible!

No m’és gens fàcil d’escriure l’article d’aquest mes, però ho seria menys, per a mi, deixar d’escriure l’article mensual a EMPORION! No fer-ho seria com faltar a la meva trobada mensual amb els lectors i un acte de deixadesa de les meves conviccions i educació, i ni l’una ni l’altre serien correctes!

El que sí puc afirmar, amb tota seguretat, és que la manifestació del dia 11 va convocar molt més que les tres-centes mil persones que dona la versió oficial, i la meva opinió i sensació és que la xifra donada des de Catalunya d’un milió, possiblement es queda curta!

Però el projecte de llei del referèndum, ha estat suspesa automàticament pel Govern Central.

Tot depèn de les decisions del poble espanyol, i que aquí a Catalunya permetin un Govern més proper a les característiques, circumstàncies i demandes del poble de Catalunya!

I crec imprescindible, no un enduriment de la situació que podria originar situacions no desitjades per ningú, sinó l’augment d’una voluntat de diàleg i comprensió!

Però el més important es que l’assistència no estava composada solament per persones grans que es podien qualificar–desqualificar fins i tot de velles i caduques: No! No és cert i en dono constància del que vaig veure i em va cridar l’atenció, ja que el feia diferent de les anteriors convocatòries, a les que havia estat: Hi assistí molta gent jove, nois i noies, homes i dones, pares amb fills de curta edat, i -com no- gent gran, però realment aquest darrers eren molt minoritaris!

Les fotografies que ha publicat la premsa eren quasi impensables fa ben pocs dies!

Una assistència massiva omplia uns carrers de Barcelona, de l’eixample, que no podria ser minimitzada ni la seva amplada ni capacitat, però que com es pot comprovar amb les fotografies publicades per la premsa, entre cada dues persones no hi quedava ni un pam!

Per fer una foto d’un petit grup de quatre persones, havies de fer veritables esforços per aconseguir un xic d’espai per poder fotografiar–lo tot 10 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Henry D. Thoreau o la vida senzilla Josep Torroella

Els Estats Units, el seu país natal, han commemorat enguany el bicentenari del naixement de l’escriptor i pensador Henry D. Thoreau. Atès que no excel·lí com a home de lletres, la major part dels llibres de literatura no dediquen gaires línies a aquest personatge. Tanmateix, molts dels pensaments de Thoreau són ben actuals, sobretot els recollits a Walden o la vida als boscos, un assaig publicat el 1854 on es troben grans reflexions, que prou falta ens fan en aquesta època de frivolitats que ens ha tocat viure. A part de Walden, també s’han reeditat altres assaigs del pensador, així com el seu extens diari, escrit al llarg d’un quart de segle.

Thoureau ha de captivar forçosament els que discrepen d’aquest salvatge neoliberalisme que s’ha ensenyorit del món sencer després de la caiguda del teló d’acer.

Thoreau va néixer el 1817 a Concord (Massachusetts), on passà la major part de la seva vida, i morí l’any 1862. En plena revolució industrial a la costa est dels Estats Units, es considerava una persona afortunada per haver nascut en una petita ciutat envoltada de boscos, rierols, llacs i pantans, habitada per gent rústica però cordial, on encara es podia respirar aire pur i no hi havien arribat les grans fàbriques, la locomotora i altres sorollosos ginys de la indústria moderna que impedien sentir la remor del vent i de l’aigua. El futur pensador no s’amullerà mai ni tingué fills, mai votà ni trepitjà una església. Estudià al Harvad College, però sempre pensà que s’aprèn tant de la vida com dels professors, tant al carrer com a les aules. Per bé que treballà en diverses feines, no tingué cap professió.

La primera feina, mestre d’escola, la deixà aviat per no estar d’acord amb els càstigs físics que s’aplicaven als alumnes.

Thoreau menyspreava els diners –podia fer-ho perquè necessitava molt poc per viure. “Un home és ric en proporció a les coses que pot rebutjar”, escriví. En canvi, apreciava molt el temps lliure. Temps per llegir, caminar, observar la natura, conversar amb gent senzilla com els indis, però també amb esperits cultivats com ara el poeta Emerson. En aquest sentit, em recorda molt aquell jove tuareg que, l’any 1999, en arribar a París i veure com la gent sempre anava amb presses amunt i avall, diuen que comentà amb un punt de sornegueria: “Vosaltres (els europeus) teniu els rellotges, nosaltres (els africans), el temps.” Potser és una llegenda urbana més; en tot cas, com diuen els italians, se non é vero, e ben trobato.

A Thoreau li agradava la vida senzilla i sòbria, viscuda prop de la natura.

Creia que els luxes i les comoditats, a més d’ésser innecessaris, són un

Emporion 100 anys (1915-2015)

obstacle per a l’elevació espiritual. Criticava el domini de la indústria i dels diners sobre els valors. Valorava tant l’oci que no estava gens d’acord amb el precepte diví sobre el treball i el descans dominical. Pensava que s’havia de treballar per viure i no al revés. A diferència d’Adam Smith, creia més en la riquesa dels individus que en la riquesa de les nacions.

Thoreau cercava la solitud, necessària per a poder pensar. Tanmateix, no era un misantrop; tenia amics, i d’una gran qualitat humana. Era un home de principis: a causa de la seva oposició a la guerra dels Estats Units contra Mèxic i a l’esclavatge, es negà a pagar impostos i fou empresonat, tot i que només passà un dia entre reixes. I sempre defensà l’individu per damunt de l’estat.

Entre la seva obra literària i assagística destaca Walden. Walden Pond és el nom d’una llacuna que hi ha prop del seu poble natal. L’any 1841, el jove Thoreau ho deixà tot i s’instal·là vora aquesta llacuna, en una cabana que construí amb les seves pròpies mans. No és que de cop i volta li hagués agafat un rampell eremític, que hagués esdevingut un pare del desert de l’era del maquinisme. Era només un experiment. Desitjava viure apartat durant un temps d’una societat cada cop més consumista, dur una vida austera, satisfer les seves escasses necessitats materials sense cap ajuda.

Tornà amb la seva família dos anys després, quan li semblà que havia assolit el seu propòsit.

Avui dia els pensaments de Thoreau criden l’atenció d’un ampli ventall de lectors: ecologistes, pacifistes, anticonsumistes, partidaris del creixement zero, del moviment Slow… Dels disconformes en general amb l’actual ordre polític, social i econòmic, doncs. Tracten del respecte a la natura, l’amor, la bondat, la justícia, la religió, la riquesa, la política, la llibertat, la tolerància, la convivència… D’alguns ja n’hem parlat. Vegeu-ne uns quants més; alguns us sonaran. Crec que no cal afegir-hi cap comentari.

“Vida ciutadana: milions d’éssers humans que viuen junts en solitud.”

“El millor govern és aquell que governa menys.”

“El més ric és aquell els plaers del qual són els més barats.”

“En lloc d’amor, diners o fama, dona’m la veritat.” “És més desitjable cultivar el respecte al bé que el respecte a la llei.”

Emporion • www.emporion.org • 11

Giorgio de Chirico i la seva “pintura metafísica” Josep Pericot

Trobador ca. 1972 (signat 1938)

Fins a finals del mes d’octubre es podrà veure, a l’edifici del CaixaForum, una important retrospectiva del pintor italià Giorgio de Chirico. La mostra ha estat promoguda per la Fundazione Giorgio e Isa de Chirico i per la Fundació Bancària “la Caixa”. La pintura de De Chirico està estretament vinculada a la història de l’art del segle vint. De pares italians, va néixer a Volos (Grècia), el port de Tessàlia, d’on sortiren Jàson i els argonautes a la recerca del velló d’or. La seva personalitat i el seu geni estan impregnats d’un humanisme que venera els clàssics antics, però que no pretén imitar-los, sinó transportar quelcom del seu esperit a les expressions artístiques del món dels segle vint. Home d’una vasta cultura, va publicar el 1929 la seva obra literària Hebdómeros, on llueix el seu pensament. Artista polifacètic que es podia considerar pensador, poeta i pintor, tot a la vegada (1). Influenciat pel pensament de Nietzsche i de Schoperhauer, va experimentar les convulses marees de canvis i malestar social, i possiblement també personal, de la seva època. Acabada la Gran Guerra, l’abril de 1919 publicà a la revista Valori Plastici l’assaig que estableix les bases de la pintura metafísica (2).

En la seva concepció de l’art es mostra la tensió entre aquest món arcàdic ple de mites i de valors estètics que ell vol preservar i l’aparició d’una nova societat dominada per la màquina i la tècnica que la deshumanitza. És un pintor avantguardista que menysprea les avantguardes, des de l’impressionisme fins a l’expressionisme, des del cubisme fins a l’art abstracte. Defensa els coneixements pictòrics dels clàssics i està influenciat per la pintura postromàntica i simbolista de pintors com el suís Böcklin i l’alemany Max Klinger (1), que va poder conèixer durant la seva joventut, en l’etapa de formació acadèmica a Munic. També podem rastrejar la influència del corrent ideològic de la Neue Sachlichkeit (Nova Objectivitat), que desvirtua l’humanisme clàssic i introdueix nous elements en el pensament i en l’imaginari de De Chirico. Aquests el porten cap a altres vessants de foscor psíquica i espiritual en la seva pintura, com són la “melancolia” -que també apareix unida a la pintura del “maquinisme” en altres autors centreeuropeus dels anys vint-, i l’“enigma”, aspectes als quals De Chirico tant s’hi esplaia amb els seus objectes dislocats i la seva visió endins i enfora d’una habitació, o d’una plaça. L’autor ens apropa cada vegada més a una pintura representada, a un decorat, en el qual apareix en escena un tema pictòric.

Sembla que la seva pintura s’avança al moviment surrealista amb el qual 12 • Emporion • www.emporion.org

Autoretrat (1925)

acabarà trencant, malgrat l’entusiasme inicial de personalitats com el poeta Guillaume Apollinaire -pròxim als simbolistes i també gran amic de Picasso, el pintor que seria, en certa manera, l’antítesi de De Chirico (fig. 1)-, o l’escriptor André Breton, un dels redactors del Manifest del surrealisme (fig. 2).

De Chirico recava l’existència de la “bella matèria pictòrica”, on l’intel·lecte i l’esperit també són presents junt a l’element físic, com ho fa la pintura clàssica dels grans mestres (3). Curiosament, però, en la seva estudiada i pensada síntesi pictòrica, l’home acaba apareixent com buidat de contingut, com un ésser malmès per la modernitat, que ja no sap o no pot trobar “significats” (fig. 3). I és aquí on, per a mi, apareix la grandesa i les limitacions de la seva obra, que no es vol satisfer amb l’entusiasme dels “ismes” de la seva època. El pintor vol anar més enllà, jugant amb uns personatges que s’incomoden i posen artificiosament en el seu propi retrat (fig. 4 i 5) -la pintura dels retrats difereix totalment de la resta en aquesta exposició i suposo que en la seva obra en general-, com també juga amb uns altres personatges i escenaris que semblen arrelats en un “somni”, els que ens mostren els estris de la tecnologia, els maniquins i tots els altres protagonistes dels seus quadres, que apareixen en uns espais de perspectiva artificial, que recorden el Quattrocento (4), de soledat i de silenci (fig. 6).

De soledat i de molts altres contrasentits està feta igualment la nostra consciència i el nostre esperit, que segueixen buscant la bellesa dels clàssics i l’harmonia en el món modern, malgrat ens costi trobar-les.

Bibliografia: 1.

MARGOZZI, Mariaestella. “El món de Giorgio de Chirico. Narració i representació” a El món de Giorgio de Chirico. Somni o realitat, edició Fundació Bancària “la Caixa” i Viena Edicions, 2017.

2.

CLAIR, Jean. “De la metafísica a la ‘inquietante extrañeza’”, a Malinconia, edición Visor Dis., S.A., Madrid, 1999, p. 53.

3.

ROBINSON, Katherine. “Giorgio de Chirico. El somiador poètic”, a El món de Giorgio de Chirico. Somni o realitat, ed. Fundació Bancària “la Caixa” i Viena Edicions, 2017 p. 38.

4.

CLAIR, Jean. Op. cit., 61.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Retrat de Guillaume Apolinaire (1914)

La musa del silenci (1973)

La casa del poeta (1918)

Isa, retrat d’odalisca (1945)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 13

Tramuntana, l’aspirant a artista Maria Carme Vilà Suñer

Conte A les terres del nord, als immaculats blancs i purs Pirineus, hi residia una dama ben peculiar, despreocupada de tot, amb una desimbolta ballaruca i una desvergonyida forma d’ésser que embadalia els passants. L’anomenaven Tramuntana i era ben senyora, car arribava arreu de cop i volta i sense avisar, fent voleiar tot el que se li interposava al seu camí i ventant empentes al pobric que se li creuava per davant. Sovint es justificava: – Ai ves, baixo d’aqueixes muntanyes tan llunyanes amb tantes presses….- De totes maneres, tot açò no era fet amb mala fe, ella era així d’arrauxada i de maneres gruixudes, ves què hi farem !!

Cap a la tardor era cridada a files, vull dir, a la seva segona llar, a la plana de l’Empordà. Ah, aquest, un altre Senyor, tot i que amb uns aires i uns fums…. , però era l’amo a qui es devia.

L’Empordà volia que la Tramuntana es passegés dia rere dia a desmesurades velocitats per la plana i atemorís els éssers roïns i els mals esperits que poguessin freqüentar-la !! Ella, malgrat que no era dotada de delicades maneres, tenia certes inquietuds, les quals els del seu entorn desconeixien. Esdevenia una apassionada de la música i li agradava crear simfonies, sovint es deixava endur i li eixia una melodia molt suau amb un vaivé d’agradable sonoritat per a les orelles petites, car ajuadava a bressolar la mainada. Les marones li estaven molt agraïdes i en senyal de gratitud, de tant en tant, li obrien les finestres i balcons perquè entrés a les seves llars, a prendre alguna cosa o simplement a fer un xic de companyia.

El seu amo, de bona planta i amb molt bona reputació a la contrada, disposava també, malauradament, de poca paciència. Quan s’assabentava que la seva damisel.la havia eixit de rosetes, anava al seu encontre i li etzibava un escàndol que deixava la pobra Tramuntana trastocada i en una acusada ansietat. Açò la derivava a un estat convulsiu força accentuat que no podia controlar i començava a sacsejar la població de manera violenta. Era aleshores quan els vilatants no la volien per companyona, car deien que era freda i poc carinyosa i per postres, massa violenta!

Un bon dia, la Tramuntana, tipa d’ésser a voltes benvinguda i a voltes foragitada, va decidir anar-se’n de la plana en plena temporada d’hivern sense tan sols haver-ho comunicat al seu amo i senyor, l’Empordà, i tornar-se’n a les seves fredes i llunyanes terres .

Passaven els dies i la plana, de nit, s’amarava d’un neguit i un descontrol provinents de les llars on habitaven infants, car aquests no aconseguien conciliar el son, necessitaven aquell vaivé i la melodia suau que sabia interpretar tan i tan bé la senyora Tramuntana!

L’Empordà, tip de tal descontrol a la seva bella i majestuosa plana i fet un sac de nervis, després d’haver passat unes quantes nits del lloro, va decidir que havia de posar remei a la situació. Va fer cridar la dama per tenir-hi una xerradeta. La Tramuntana, tota trista i moixa -cosa poc freqüent en ella- va accedir a la crida del seu amo, car estava molt enyorada, i va tornar a la plana.

Aquell amo tan altiu no s’esperava l’arribada d’una dama com ella, amb els ànims per terra. Quan la va veure va quedar ben astorat i li va preguntar a què es devia. La Tramuntana li va confessar les seves inquietuds d’artista i que defugia les seves obligacions, car no li agradava espantar els vilatants amb aquelles esventades tant brusques. Llavors ell quedà pensatiu, considerà el fet relatat i li oferí una solució. Podia seguir oferint simfonies, però acompanyades d’un salerós moviment i d’alguna lleu sacsejada, car segons el senyor Empordà, les seves poc agradables sacsejades eren necessàries de tant en tant, per continuar mantenint la plana neta de qualsevol mal auguri i amb un lluent cel ras. La Tramuntana, que s’estimava molt els seus vilatants de segona residència, no ho va dubtar ni un segon i hi va accedir. Apreciava la seva gent i volia continuar gaudint de l’escalf que li proporcionaven, sobretot quan algunes vegades li era oberta una finestra i passava a ésser la convidada d’honor !

14 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Com ho comptarà la història?

Javier Zuloaga

Avui veuré les imatges de la Diada i el que hi hagi passat ocuparà una part important del temps que dediqui a informar-me sobre el que ha passat també al món. La diada de 2017, sí, qui ho havia de dir, la que una part de la nostra classe política i una part, també important, dels ciutadans, volen que sigui l’arrencada cap a un referèndum que porti a Catalunya a la independència d’Espanya. És un estadi més d’una situació política i social intensa i molt tensa, més que mai, i que fa pocs dies ens va portar a un debat al Parlament de Catalunya després del que costa agafar el son i desprendre’s de l’angoixa i la por a coses pitjors.

Sí, jo també em vaig sumar a l’estupor, no dic general perquè seria imprecís, però sí m’atreveixo a dir que molt estès en la societat, quan la cambra catalana va donar llum verda a una llei de transitorietat que passa per sobre de coses que suposàvem intocables.

Encara que la veritat és que venia curat d’espants després de les últimes mobilitzacions posteriors als atemptats de Barcelona i Cambrils en què van aparèixer consignes i símbols que van venir a demostrar-nos que allò de la unitat davant l’adversitat és cert, que existeix, però que és també vulnerable davant els oportunistes.

rancúnia, l’animadversió i l’odi que ja existeix, no entre tots, però si en una bona part… d’una banda i de l’altra. Ments obertes i amb molt coratge, com ahir m’escrivia per correu electrònic un articulista amb el cap molt ben moblat. Sí, cal posar-hi coratge.

I em pregunto com ho veurà la història. No la que s’escrigui des d’un costat o d’un altre, sinó la que contin, des d’una distància suficient, línia darrere línia, després d’observar el que va passar, cronistes autèntics, historiadors no esquitxats.

I em pregunto també sobre l’empremta que tot el que ara està passant deixarà en les relacions humanes, en les de companys de treball, entre amics… dins de les famílies.

Com estarà el camp de batalla després d’una guerra en la qual la munició són les emocions i els sentiments?

Aquestes ferides trigaran a cicatritzar si no es converteixen, això és encara pitjor, en un llegat insà per mantenir viu el ressentiment entre generacions futures… perquè s’enquisti i passi a formar part d’una mena de patrimoni ideològic irrenunciable.

Sí, m’he espantat en veure i sentir que els que haurien, abans que qualsevol altres cosa, vetllar per una convivència en assossec i concòrdia, animen les mobilitzacions i animen a assenyalar als que no se sumen i mantenen les distàncies. ¿Començaran ara les estigmatitzacions dels disconformes, dels que no se sumen a aquest gran moviment? No, si us plau!, que Catalunya és la terra de la tolerància i portes obertes.

Em pregunto què passarà demà i demà passat, i el dia 1 d’octubre i els dies següents. Em pregunto sobre qui hauran de seure per mirar de posar ordre en tot el que tenim a sobre de la taula i reconduir-nos, poc a poc, cap a la normalitat.

Penso que haurien de ser altres, persones que no arrosseguin llasts d’obcecació i supèrbia, que sàpiguen deixar de banda -o contenir- la

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 15

Menu d'en Martí Martí Elias Pericay

Endívies gratinades Ingredients: • Endívies (2 per persona) • Pernil dolç • Mantega • Llet • Farina • Sal • Nou moscada • Una copeta de brandi • Formatge ratllat Elaboració: S’ enfarinen les endívies i es blanquegen en una paella amb mantega i es reserven. Amb la llet, la farina i la mantega farem una beixamel ,que la perfumarem amb ratlladures de nou moscada i la copeta de brandi.

Posarem les endívies en una platera i les cobrirem amb la beixamel. Per sobre hi posarem el pernil dolç, tallat a trossets petits, i el formatge ratllat. Ja ho podem posar a gratinar.

Daurada al cava

Poma a la canyella

Ingredients:

(unes postres senzilles per fer al microones)

• Daurada ( de 350 a 400 g. més o menys) • Farina • Nata de cuina • Mantega • Sal • Pebre • Cava Elaboració: Una vegada el peix s’ha escatat i netejat, es desespina i es deixa en dos filets que, un cop salats i amb un polsim de pebre, s’enfarinen i es marquen en una la paella amb una mica de mantega. Els deixem al dente i, de seguida, els flamejarem amb el cava que cogui una mica, tot afegint-hi la nata. Ho deixem reduir fins que quedi una salsa ben lligada. Es rectifica de sal i pebre i ja estarà per servir .

Ingredients: • Pomes golden • Mel • Canyella en pols Elaboració: Les pomes, després de pelar-les, es tallen ben fines i es posen en un atuell que es pugui tapar per anar al forn (microones). Hi posarem una mica de mel i la canyella en pols, i les enfornem uns 5 o 7 minuts (depèn de la quantitat). És millor menjar-les en calent.

Quan cogui la salsa, també s’ hi poden afegir uns grans de raïm, pelats de guarnició, si pot ser menu(això és opcional)

16 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Gotes d'humor Fuster

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 17

NOTÍCIES ESPAI TER - PROGRAMACIÓ TARDOR-HIVERN Teatre 13 d’octubre – “Art” (dins el Festival Temporada Alta) – 20 d’octubre – “Muñeca de Porcelana” 4 de novembre – “Édith Piaf” – 17 de novembre – “La Treva” (dins el Festival de Temporada Alta) Música 7 d’octubre – “Trio Fortuny” – 29 d’octubre – “The Funamviolistas” 11 de novembre – “Fok” 2 de desembre – Oques Grasses, Festa dels Indiketes – 9 de desembre – “45 cerebros y 1 corazón” Espectacle familiar 12 de novembre – “Babaol”, dansa.

Cicle de Nadal 1 de gener – “Concert d’Any Nou de Valsos i Polques” – 7 de gener – “Música de Cine”

PER A AQUEST MES D’OCTUBRE 1 d’octubre Referèndum d’autodeterminació de Catalunya Jornades gastronòmiques de la poma Festa de l’esport per als vianants.

Fotografia. El divendres 1 es va inaugurar a l’Hospital l’exposició de Miquel Abad Cano Clarianes del Bosc. Exposició al Museu de la Mediterrània, de Víctor Masferrer. Es va inaugurar el dissabte 2.

L’Home més fort, a l’Estartit. Es va celebrar a la plaça del port el diumenge 3.

Exposició de puntes de coixí. El divendres 8 es va iniciar a la Capella de Sant Antoni.

Festa dels masos. La pluja va limitar molt la tradicional festa del dissabte 9 a Santa Maria del Mar. El diumenge 10, com cada any, es va fer el dinar de germanor de l’Associació de Masos.

bilització de Barcelona. A la tarda hi va haver sardanes i al vespre sopar del Recer.

Aplec de la sardana. Es va fer el diumenge 17 a la plaça de la Vila i als jardins John Lennon. Era l’aplec núm. 53 i el Concurs de Sardanistes núm.

32.

Hora del conte a l’Estartit. El dimarts 19 a la Biblioteca Homenots van presentar “Bum i el tresor del pirata”.

Les claus de la salut. L’autora del llibre Rosa M. Cantó el va presentar el dimecres 20 a la Biblioteca Pere Blasi.

Concentració i manifestació. Es van fer el dijous 20 a la vista de la detenció de càrrecs públics i de l’entrada de forces de la Guàrdia Civil, que provocà una reacció ciutadana a Barcelona.

El món d’Horaci. El divendres 22 es presentà al Cucut la nova edició de la novel·la de Vicenç Pagès.

Sardanes per la Mercè. El dissabte 23 a la tarda la Fundació de l’Hospital va organitzar una audició.

Pel referèndum. El diumenge 24 al matí es va fer una encartellada popular i a la tarda un acte unitari dels partits municipals.

Interiors. El dissabte 9 es va inaugurar l’exposició Masó al Museu de la mediterrània.

Circ familiar. La companyia IO va presentar “Contiguo” el diumenge 24 a l’Espai Ter.

La poma ecològica. Va ser el tema del diumenge 10 per a la sortida habitual de Gent del Ter.

Llegim? El dimarts 26 “Dolça Caterina” va ser presentat per l’autora Montse Castaño.

NOTÍCIES DE SETEMBRE

35 anys d’Associació Filatèlica. El divendres 29 es va inaugurar l’exposició commemorativa.

TORROELLA I L’ESTARTIT Rehabilitació a la plaça de Pere Rigau. El dimarts 19 es va reinstal·lar l’escultura “Les fases de la lluna”, després de ser reparada i reforçada, ja que ha de suportar el pas de vehicles i les activitats que es fan a la plaça.

Fotografia. El dissabte 30 es va inaugurar a l’Hospital “Amb respecte – Mit respekt”.

Obres a la plaça del Lledoner. El mateix dimarts 19 van començar les obres de reforma d’aquesta plaça, les quals tindran una durada aproximada de 3 o 4 mesos segons l’Ajuntament. L’objectiu és de dignificar aquest espai públic, un cop retirada l’antiga parada de bus i fer-lo més segur

CATALUNYA I ESPANYA

Homes. També el dissabte 30 es va representar aquest musical a l’Espai Ter amb un gran èxit de públic.

Diada de Catalunya. Al matí es va fer la trobada de puntaires al passeig de Catalunya. A les 11 es va llegir el manifest i es va cantar l’himne.

Seguidament, van sortir els autocars a la mo-

Xoc de trens. Aquest mes de setembre s’ha produït finalment l’anunciat xoc entre el Parlament i el Govern de Catalunya i les institucions de l’Estat. El dimecres 6 el Govern, amb la firma de tots els seus membres, va convocar el referèndum, malgrat les advertències d’una reacció judicial. El Parlament va aprovar la Llei del Referèndum i la Llei de Transitorietat Jurídica.

Madrid instà el TC a emprendre accions penals.

El divendres 8 la Fiscalia va ordenar a les policies que requisessin urnes i paperetes.

Diada Nacional de Catalunya. El diumenge 10 el president Puigdemont pronuncià per TV3 el discurs institucional amb motiu de la Diada.

L’endemà, diada de l’11 de setembre, Barcelona s’omplí d’una multitud calculada en 1 milió de persones a favor del referèndum a partir de la cruïlla Passeig de Gràcia-Aragó.

Més tensió. La tensió va anar augmentant els dies següents. La Fiscalia va avisar que les policies no podien atendre ordres contra la Constitució i va dir que citaria a declarar els més de 700 alcaldes que avalaven l’1-O; el dia 15

18 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

començà la campanya, sense problemes, a Tarragona; el Ministeri d’Hisenda va anunciar que pagaria les factures, sense passar per la Generalitat; els alcaldes i regidors disposats a facilitar el referèndum es van reunir a Barcelona amb Ada Colau i després amb el Govern de Puigdemont; el PSOE va manifestar el seu suport a l’actuació del PP; TV3 continuava emetent anuncis del referèndum i Hisenda tractà amb els bancs el tancament de caixa de la Generalitat.

Dia 20-S. El dia 20 la Guàrdia Civil va començar un operatiu d’entrades i escorcolls a Departaments de la Generalitat i sobretot al Departament d’Economia. Van practicar 14 detencions d’alts càrrecs. Es va produir un moviment ciutadà, la revolució dels somriures, pacífica, que omplí els llocs propers al Departament d’Economia, cruïlla de Rambla Catalunya i Gran Via. Fins tard de la nit els guàrdies no van sortir. Van començar trobades a les places de les poblacions i cassolades. Les xarxes van anar plenes d’informacions i comentaris sobre els vaixells que van ocupar els guàrdies, un d’ells amb dibuixos còmics. Davant les requises de publicitat i paperetes, es van promocionar tota mena de webs per saber llocs de votació i format de paperetes.

Final de mes. El diumenge 24 es van repartir per Catalunya un milió de paperetes i propaganda.

El fiscal va voler els Mossos sota el control del Ministeri de l’Interior. El divendres 29 es va tancar la campanya del referèndum, amb gran assistència de públic, a l’Avinguda Maria Cristina de Barcelona. El dissabte 30, el dia de reflexió va ser trencat per un grup que es manifestava contra el referèndum a la plaça de Sant Jaume i per la presència de la Guàrdia Civil al Centre

Emporion 100 anys (1915-2015)

de Telecomunicacions de la Generalitat. La gent de moltes poblacions va decidir passar la nit als col·legis per poder-los tenir oberts des de primeres hores de l’1-O. MÓN Corea del Nord, bomba H. El diumenge 3 Corea del Nord va assajar amb èxit una bomba d’hidrogen capaç de ser incorporada a un míssil. La reacció de les diferents potències va ser desigual, més dura als EUA, més prudent a Xina.

Merkel guanya, però no tant. A les eleccions del diumenge 24 la cancellera alemanya s’assegurà la repetició de mandat, però li caldrà aconseguir suports. No podrà ser amb els socialistes, que van recular fortament. L’extrema dreta entrà al Parlament.

Trump es troba amb Rajoy. El president espanyol i el nord-americà es van veure a Washington el dimarts 26.

ESPORTS Toni Bou, onze anys campió del món. El pilot de trial va conquerir l’11è. títol mundial a l’aire lliure i 22è. de la seva carrera, tots consecutius els últims onze anys.

El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

Emporion • www.emporion.org • 19

20 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 21

22 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 23

24 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Pel·licula del mes: BLADE RUNNER Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 25

Edita Associació Emporion

Socis Fundadors

Consell de redacció

Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent Plàcid Busquets

Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Josep Casas Cels Sais Enric Torrent Plàcid Busquets

Jordi Bellapart - President Josep Casas - Secretari Plàcid Busquets - Disseny, edició i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts