131 novembre 17

PERIÒDIC DIGITAL, TERCERA ÈPOCA

Nº 131 NOVEMBRE 2017

• La independència i l’article 155 • El divendres 11 de novembre, trobada sobre cultura • VI La Cultura a Torroella, ara

Editorial

• Qui té un hort…

• Manuel de Pedrolo i la seva novel·la Cendra per Martina • Jordi Plaja-Aynier, director de l’Institut Montgrí • El difícil camí per trobar solucions • Castanyada o Halloween • Passeig de tardor per les galeries d’art • Catalàxia • Ziuuuu i amén!

• Gotes d’humor • Notícies • Cinema i espectacles

2 • Emporion • www.emporion.org

El divendres 11 de novembre, trobada sobre cultura El divendres 11 de novembre, a les 6 de la tarda, està convocada una trobada a can Quintana per parlar de Cultura. Emporion hi vol participar activament com no podria ser d’altra manera tractant-se d’una publicació que a la primera plana del seu primer número del mes de gener de l’any 1915 exposava: “Les nostres armes són l’esforç del treball i els hàbits de cultura”.

Fa més de cent anys que els nostres fundadors l’encertaven plenament en parlar d’hàbits perquè detectem encara ara que aquest és el punt flac del nostre temps, tan donat a les expressions efímeres i sense compromís. Per mantenir un caliu cultural atractiu i persistent no n’hi ha prou que per sant Jordi regalem un llibre (que sovint no es llegeix), ni que un dia que ens visita una companyia de teatre omplim l’Auditori moguts per la fama mediàtica d’alguns actors i actrius, o bé que ens limitem a visitar l’exposició anual d’Art Local en el marc de la Festa Major a més d’alguna exposició de can Quintana. Falten hàbits culturals que consolidin una lectura persistent, una assistència a teatre i concerts assídua o un interès continuat per les actuals manifestacions artístiques.

Sempre insistim amb la visió de l’escola com a responsable de tot. És cert que l’escola és el marc idoni per agafar hàbits culturals, malgrat la dèria per despullar els currículums escolars de coneixements com filosofia, història, literatura, etc. No interessa que la gent pensi i només es pretén que treballi sense cap qüestionament. Però malgrat que l’escola és tan vital pels hàbits i hem de donar les gràcies a l’esforç ingent de tants educadors excel·lents, pensem que la família té una responsabilitat que no es pot delegar. És discutible la conveniència que nens i nenes disposin de mòbil a una edat que precisen focalitzar la seva atenció a molts altres punts. El que sí que és indiscutible és la necessitat d’educar en la utilització d’aquests estris per evitar addiccions.

Els temps canvien acceleradament i els hàbits no són ni han de ser els de fa un segle, quan va sortir el primer número d’Emporion, ni tan sols els de fa 12 anys quan es va iniciar la tercera època d’aquesta revista. Convé parar-nos a reflexionar sobre què cal posar al dia per assegurar el vigor dels hàbits culturals; el món canvia a velocitats vertiginoses: internet, mòbils, els extraordinaris desplaçaments de residència per motius laborals, la desaparició de persones joves que un cop acabats els seus estudis universitaris ja no tornen a Torroella… Però ara que tenim bones infraestructures: equipaments escolars, biblioteques, museu, auditori-teatre, cinema, sales polivalents, sales d’exposicions, etc. cal tenir en compte les noves demandes culturals i els canvis residencials a fi de trobar fórmules adequades pels temps que estem.

Des d’EMPORION fem una crida a participar en aquesta trobada del dia 11 perquè les millores, sempre lentes, només són possibles quan la participació és forta i quan hi ha generositat per pensar la cultura de manera global. És impossible que a tothom ens interessi tot; no obstant això, la veritable cultura és tafanera per definició i supera l’estret àmbit de la nostra parcel·la que més ens atrau. Tots estem obligats a aportar per gaudir d’una oferta cultural variada i equilibrada. El dia 11 podem plantar una petita llavor que esdevindrà un altre frondós arbre cultural. Necessitem aixoplugar-nos de tanta fressa inútil d’una societat excessivament pendent de la immediatesa i atreta per l’efímer. Altres arbres plantats per torroellencs d’altres generacions ens serveixen encara de sopluig.

Emporion 100 anys (1915-2015)

La independència i l’article 155 El divendres 27 d’octubre va ser un dia històric per al nostre país. El Parlament de Catalunya va declarar la independència en forma de República Catalana i va instar el Govern a aplicar-ne els efectes.

El mateix dia, el Senat espanyol aprovava l’aplicació de l’article 155 de la Constitució proposada pel Govern central. Bàsicament, aquesta aplicació preveia, segons s’havia difós, suspendre l’autonomia per la via de la dissolució del Parlament, el cessament del Govern català en ple, la presa de tots els departaments de la Generalitat i la supervisió de la informació de TV3 i Catalunya Ràdio. Finalment, Rajoy anuncià la destitució del Govern elegit, el cessament d’alts càrrecs, la supressió d’estructures i noves eleccions.

EMPORION no és un periòdic polític i ha obert sempre les seves pàgines a l’expressió de totes les tendències i opinions. Entre els nostres redactors i els nostres lectors hi ha partidaris de la independència i partidaris de la unió amb Espanya, uns votaren Sí el dia 1 d’octubre, d’altres votaren No, i uns altres es van abstenir o van votar en blanc. Opinions i decisions que, naturalment, respectem.

Tanmateix, des de fa més de cent anys, EMPORION s’ha situat sempre enfront de la intolerància, l’ús de la força i l’abús de poder. Sigui quina sigui a partir d’ara l’evolució dels esdeveniments, EMPORION seguirà mantenint el seu compromís amb el país, la democràcia i la lliure expressió pacífica de les idees.perats.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 3

VI. La cultura a Torroella, ara Joan Surroca i Sens

Un pretext Sol·licitar la capitalitat cultural de Catalunya no és cap despropòsit atenent els precedents culturals de la vila i que, de moment, no hem perdut la fama de la capitalitat cultural del Baix Empordà. Interessa trobar un pretext suficient potent com per recobrar un impuls per a la cultura. La concessió de la capitalitat cultural de Catalunya em sembla que seria la més clara de les excuses per conscienciar-nos que una aposta per la cultura és el millor per al futur. No obstant això, crec que val la pena cercar efemèrides alternatives per aconseguir sumar i construir un bon entramat cultural. Per exemple, l’any 2020 s’esdevindrà el centenari de la celebració dels Jocs Florals de l’Empordà a Torroella, una bona ocasió per descobrir l’aposta cultural de la generació que vivia en aquells moments i plantejar-nos quina resposta donem cent anys després. Són pretextos per generar reflexió, programar amb empenta, obtenir recursos externs i enfortir la cohesió social.

Els pressupostos són absolutament necessaris per atendre dignament els diferents àmbits culturals, però més cabdals que els diners són les idees. És imprescindible l’entusiasme en temps d’escepticismes eixorcs. Les idees arriben, entre altres fonts, amb la participació i quan s’aconsegueixen programacions atractives els pressupostos augmenten perquè, qui gosa aturar una demanda creixent?

A la meva manera de veure ens cal analitzar els nostres punts forts i febles. És fàcil observar que ens fa mal l’excés de cofoisme. Ens mirem massa el melic des de fa tant temps que sembla una actitud que formi part dels nostres gens. És imprescindible l’autoestima per aconseguir qualsevol projecte col·lectiu, però la manca de sentit crític i donar per suposat que som formidables és el que fa perillar el futur.

Trobar un projecte engrescador Torroella necessita una reflexió profunda sobre el seu immediat futur cultural, amb la participació de totes les persones interessades. La manera ideal de realitzar una bona feina és la de sumar els diferents àmbits culturals i establir mecanismes de col·laboració. Cal un debat, estudi, congrés, revisió, planificació, o com se’n vulgui dir i que el resultat esdevingui un projecte a mitjà termini. Un projecte que contempli a) objectius clars; b) activitats per materialitzar els objectius; c) calendari; d) avaluacions periòdiques per comprovar l’eficàcia i eficiència dels tres punts precedents.

Sis pàgines publicades en els darrers sis números d’EMPORION no permeten gaire res més que apuntar possibilitats. He deixat temes cabdals sense dir-ne res, com el paper de les nostres escoles i instituts. Els docents tenen a les seves mans capgirar la vila. És a les escoles on hem de posar la vista i estic d’acord amb el que deia fa poc Jordi Llovet en una crítica sobre l’absència de les escoles en el Pla de lectura 2020. Apuntava exemples i oferia propostes per enllaminir els nostres infants i adolescents per la lectura en els mateixos centres escolars i afirmava: “És l’educació la que salvarà la lectura, no les biblioteques.”

Aquí deixo les meves reflexions perquè hi ha el risc d’eternitzar-les. Confio que altres interessats exposin els seus criteris. Soc conscient de la dificultat que tots plegats tenim per ser positius i entusiastes. Ens sobren autosuficiències i derrotismes. Si alguna vegada arribem a aprendre que un argument se’l millora amb un altre argument, mai amb la desqualificació, estarem en el bon camí. A més, ens falta trobar un mètode, una manera de canalitzar la varietat de propostes latents. Que ens mogui el respecte i la voluntat de sumar.

4 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Manuel de Pedrolo i la seva novel·la Cendra per Martina Adrià Arboix “Un bon llibre sempre és una provocació” Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) L’any vinent es complirà el centenari del naixement del gran escriptor Manuel de Pedrolo (L’Aranyó, 1918-Barcelona, 1990).

va ser considerat sovint un referent i intel·lectual de l’esquerra independentista.

Autor d’una producció literària ingent que abraça diversos gèneres – poesia, novel·la i teatre-, Pedrolo també va ser traductor d’autors com John Dos Passos, Jean Paul Sartre, Jack Kerouac i William Faulkner entre d’altres. La seva obra més coneguda és Mecanoscrit del Segon Origen (1974).

L’any 2005 fou constituïda la Fundació Pedrolo, amb seu a Tàrrega, dedi refereix la veritat del relat i en el qual l’escriptor escriu a raig, sense alternances ni subtítols, aconseguint un clímax literari “in crescendo” que el fa únic i que està només a l ‘abast de plomes privilegiades.

Pedrolo és una de les figures més importants de la literatura catalana del segle XX. Recorda Anna Maria Moreno, experta en l’autor, que les novel·les de Pedrolo habitualment varen ser intervingu des per la censura franquista i sovint van aparèixer publicades al cap de molts anys d’haver estat escrites. Així doncs, tenim que va escriure Cendra per Martina el 1952 però no va poder publicar-la fins al 1965.

L’autor va passar la infantesa i la primera joventut a Tàrrega fins a l’any 1935 i després anà a Barcelona. Va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 1979 Ens recorda Moreno que Manuel de Pedrolo va mantenir sempre unes fermes conviccions ideològiques i es convertí en un intel·lectual íntegre compromès amb el seu temps i el seu país. Es mostrà crític amb els partits polítics catalans abans, durant i després de la transició espanyola, i

Emporion 100 anys (1915-2015)

Després de llegir novel·les plenes, gratificants, completes i contundents com aquesta, et reafirmes amb allò que deia en Joan Fuster: “Un bon llibre sempre és una provocació” i que Jorge Luís Borges assenyalava: “Sempre vaig imaginar-me que el paradís devia ser algun tipus de biblioteca”.

Referències bibliogràfiques.

•

Manuel de Pedrolo. Cendra per Martina. Obres Mestres de la Narrativa Catalana. Segle XX. Edicions 62. Barcelona, 2015

•

Anna Maria Moreno. Manuel de Pedrolo. Abans i ara. http://www. clijcat.cat/faristol/descargas/73/3_73.pdf

•

Gran Enciclopèdia Catalana. Manuel de Pedrolo i Molina. http:// www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0049686.xml?s_q=Manuel%20 de%20Pedrolo#.U4NbRIX1_Jk

Emporion • www.emporion.org • 5

Qui té un hort…

Albert Llausàs i Pascual

Els espais d’horta constitueixen un dels paisatges més característics però alhora oblidats (o ignorats) de territoris mediterranis com el nostre. Pels requeriments de sòls fèrtils i aigua de verdura, fruita i hortalisses, s’han ubicat tradicionalment a les planes d’inundació dels rius, quan no directament dins la seva llera. La producció hortícola és tradicionalment diversa, composta d’un mosaic de feixes en constant mutació: algunes treballades, algunes amb regues, combinant sòls nus amb conreus herbacis i algun arbre fruiter, on hi ha patates un any, al següent pot haverhi enciams, etc. Històricament, han jugat un rol estratègic en l’abastiment d’aliment per a la població local, sobretot en temps de penúria. Per la seva importància i per la intensitat de treball constant i compromís que requereix el seu manteniment, sempre s’han ubicat molt a la vora dels cascs urbans per facilitar-hi l’accés de les persones. Aquesta mateixa ubicació, però, ha suposat que, en temps més moderns, l’expansió de molts pobles i ciutats s’hagi 6 • Emporion • www.emporion.org

fet, precisament, sobre aquests terrenys planers, propers i de fàcil excavació.

A Torroella, per sort i contra tot pronòstic, a la vora del Ter, a la zona del Tamariuà, un irreductible espai d’horta tradicional ha aconseguit arribar fins als nostres dies. Les fotografies aèries històriques ens mostren com, al llarg del darrer mig segle o més, han perdut bona part de la seva extensió a causa de l’avenç de la urbanització. Fins i tot en temps ben recents, la implantació de l’estació potabilitzadora o l’ordenació de la zona de l’Espai Ter els han anat robant terreny i ofegant-les. Tampoc ajuda a mantenir un bon aspecte que els seus camins es converteixin en aparcaments improvisats els dilluns de mercat amb més afluència. I malgrat tot, allà segueixen, resistint.

Al llarg dels darrers anys, a molts pobles i ciutats del país, ha anat naixent una consciència del valor d’aquests espais. Les raons Emporion 100 anys (1915-2015)

poden ser variades. D’una banda, pot ser una resposta a la progressiva desaparició o degradació d’aquests espais, que en alguns casos havien esdevingut marginals. La regulació dels materials amb els quals s’aixequen tanques, portes o les construccions on desar les eines ha ajudat a dignificar molts d’aquests espais, amb l’eliminació de somiers i rulots. Potser també ha influït en el seu ressorgiment una major sensibilitat de la societat catalana vers el valor paisatgístic dels espais agraris tradicionals, o potser simplement perquè s’han incorporat com un espai verd més on anar a passejar i fer esport. La crisi econòmica de l’última dècada també és responsable del ressorgiment de l’horta, en la mesura que ha esdevingut la principal font d’aliment per a moltes famílies amb escassos recursos. En una societat cada cop més atomitzada i empesa a l’individualisme, les hortes són apreciades actualment com un espai de socialització, on sobretot la gent gran, a més de fer exercici i donar una utilitat productiva al temps lliure, es troba i pot compartir consells i anècdotes. Finalment, des d’àmbits acadèmics i ajuntaments, s’ha reconegut el valor dels espais d’horta com a espais de transició amables entre l’àmbit urbà i el rural o natural, essent d’utilitat per a l’ordenació del territori. La producció local, de qualitat, i sovint ecològica que s’hi conrea, també és cada cop més apreciada per un públic escarmentat pel consum d’aliments produïts a escala industrial, barats, però insípids.

Aquesta revalorització de l’horta en múltiples dimensions han empès molts ajuntaments a impulsar plans de recuperació i ordenació, o fins i tot creació, d’horts. Girona i Salt ofereixen un

Emporion 100 anys (1915-2015)

dels exemples propers amb més trajectòria i que posa l’accent en la capacitat d’inserció que té l’horta per a col·lectius desafavorits. A l’espai de Gallecs, al Vallès, l’èmfasi es posa en la producció ecològica, amb estrictes normatives que regulen des de l’ús de productes fitosanitaris fins a qüestions estètiques de les parcel·les.

A l’àrea metropolitana de Barcelona molts municipis han posat solars públics, dividits en parcel·les, a disposició de particulars que els volguessin arrendar i treballar com a horts. En tots ells hi ha llista d’espera per aconseguir un tros. Begur mateix, aquest any ha impulsat un espai col·lectiu d’horta ecològica. A l’horta valenciana, la creixent demanda d’horts per part de població urbana ha impulsat que, des de la iniciativa privada, algunes propietats ofereixin trossos i la possibilitat d’emprar les eines d’ús compartit posades a la seva disposició.

L’any passat, Torroella va proposar, a través d’un procés participatiu de debat ciutadà, de crear horts comunitaris a la vora de l’Espai Ter. Les nostres hortes també es veurien beneficiades per l’anunci de l’ajuntament, d’ara fa uns mesos, d’adquirir i ordenar el rec del Ter Vell, que les articula. Actualment, la gran amenaça històrica per als horts de convertir-se en l’espai “buit” per on traçar la variant del poble sembla superada. Tanmateix, resta per veure com pot afectar-los la llargament estudiada reordenació de l’entrada de Torroella, sobretot a les peces compreses entre la prolongació del passeig Vicenç Bou i el camí dels Molins.

Emporion • www.emporion.org • 7

Jordi Plaja-Aynier, director de l’Institut Montgrí Jaume Bassa Pasqual

Acabada la guerra, a Torroella els vailets ens reuníem en colles per barris, amb les rivalitats corresponents, que de vegades acabaven jugant tots plegats i altres vegades a cops de roc. Coses de la postguerra. Els vespres d’estiu, els de la “colla de la placeta” ens solíem trobar i jugar entre el carrer de Sant Agustí i el carrer Major, davant del cafè de can Marsal o de l’estanc d’en Lluís Matas. A la colla hi recordo en Pere Capellà, en Sebastià Tauler, alguna noia, com la Teresa Gusó, i sobretot em recordo d’en Jordi Plaja, que vivia al carrer de la Porta Nova, el seu pare era sabater, li deien el “sabater coix”. Pocs anys després el vaig perdre de vista, eren temps que a Torroella només tres o quatre estudiàvem el batxillerat, ens havíem d’anar a examinar a l’Institut de Figueres i acabàvem interns en un col·legi de Girona o, en el meu cas, de Figueres. Qui m’havia de dir que, temps a venir, a Torroella hi hauria un institut i que el dirigiria en Jordi Plaja-Aynier, fill del meu vell amic, que fa tants anys que ja no és amb nosaltres.

Parla’m un moment de la teva família Per la informació que tinc, el meu avi treballava en una bòbila, va tenir un accident que li va afectar seriosament la cama, fins al punt que es va gangrenar i li van haver de tallar. Per tirar endavant va decidir fer l’ofici de sabater, arreglava sabates, posava mitges soles, etc.,

8 • Emporion • www.emporion.org

i també venia calçat, però eren temps de fer durar les coses tant com es podia, la gent tenia pocs diners. Ara, era un home molt agradable, en ser en un lloc molt cèntric tenia ocasió de xerrar amb tothom, els nens hi passaven perquè els donés caramels, tenia un gos llop que anava a ca l’Evaristo a buscar el diari i el portava a la boca fins a casa… L’àvia Assumpció era la intel·lectual de la casa, llegia molt.

A can Nié -can Aynier- era diferent, vivien a dalt de tot de la vila, més enllà del Portal de Santa Caterina, es pot dir que vivien aïllats. L’avi era un pagès que tenia terra per anar tirant endavant, treballant molt, en una economia de subsistència, amb olivar, vinya, un tros de regadiu… L’àvia era molt treballadora i molt enèrgica, ajudava a les feines del camp, carregava el carro d’userda, o el que fos, amb la pala de pues…

I el teu pare?

En una economia migrada com la que et dic, ja de petit va fer diverses feines, servia cafè en un carro per compte d’algun cafeter, repartia La Vanguardia de ca l’Evaristo, i quan va ser prou gran va entrar a can Vert carrosser i després, successivament, a can Narcís Plaja, a can Bassó. Fins que canvià radicalment. Xerrava de tot i amb gràcia, era simpàtic amb tothom, i entrà de viatjant a la fàbrica de bigues de l’Astèrio el meu oncle, anava d’un cap a l’altre de les comarques de Girona, sobretot a les pobla-

Emporion 100 anys (1915-2015)

cions de la costa… Però tenia un problema de salut que li afectà la vista, i amb la meva germana el vam convèncer perquè ho deixés, va entrar de conserge al pavelló esportiu, on es jubilà, si bé va viure pocs anys més.

Explica’m ara la teva feina. Em pots definir els trets principals de l’Institut Montgrí?

L’Institut Montgrí ofereix els estudis d’educació secundària obligatòria (ESO), de batxillerat en les seves modalitats de Ciències, Humanitats, Ciències Socials i Tecnologia, i un cicle formatiu. Als anys 80 l’edat d’acabament de l’ensenyament obligatori passà dels 14 als 16 anys, així que ara tots els adolescents entre 12 i 16 anys fan quatre cursos d’ESO. A continuació tenen dues opcions: o passar a batxillerat, que consta de dos cursos, o fer cicles formatius de preparació per anar a treballar. En concret, a Torroella oferim el cicle de Comerç i Màrqueting, adaptat al Turisme.

Quants alumnes venen a formar-se a l’Institut?

tats, sortides, etc.

– Secretaria. Porta el control del pressupost i els afers burocràtics.

A més hi ha un equip de coordinació de nivell, són els responsables de la marxa diària d’un nivell, del que va passant amb l’alumnat, les famílies i els professors que treballen amb aquests alumnes.

Quins ingressos i despeses preveu el pressupost?

Aquest any l’assignació del Govern és de 120.000 euros. Les famílies paguen 70 euros de matrícula i material. Amb això nosaltres hem de gestionar el correcte funcionament de l’Institut: subministraments, manteniment, reparacions, neteja, etc.

La procedència dels alumnes deu ser molt diversa. És un problema?

La part més important dels nostres alumnes, el gruix de la nostra matrícula, prové de les famílies torroellenques de tota la vida i un 35% són nois i noies de famílies nouvingudes: del Magrib, de països subsaharians, de Sudamèrica, de la resta d’Europa, Ucraïna, Romania, Holanda, el Regne Unit…

Aquesta diversitat, per ella mateixa, no és cap problema, són els nous catalans i torroellencs. Com tots els adolescents van en colles d’amics i gairebé ni s’adonen ni donen importància al color de la pell ni a l’origen.

Més complicat ho tenen els nois acabats d’arribar, els que no coneixen la llengua ni la cultura del país. Per a aquests joves tenim l’aula d’acollida, on d’entrada passen moltes hores, unes 20 a la setmana, i on poden estar fins a dos anys. A poc a poc, segons vagi millorant el seu domini de la llengua, van passant al nivell que els correspon. Algun dia podran ser mecànics, fusters, infermers, dur una botiga, enginyers o metges… Com és natural, d’entrada els representa molta feina, però és possible que arribin a ser alumnes brillants.

A molta gent l’impressiona veure la llista de naixements al Llibre de la Festa Major.

Als quatre cursos d’ESO la mitjana és d’uns 90 a 100 alumnes per nivell, en total, uns 380. A cadascun dels dos cursos de batxillerat uns 120, en total uns 240. Tots plegats venen a ser, doncs, uns 500. Però els números fluctuen molt i el canvi és permanent, no sé quants n’hi haurà la setmana entrant.

I els professors, quants són i quines condicions han de complir?

En aquest moment l’Institut compta amb 54 professors. Tots tenen una llicenciatura. Ara, de vegades els candidats procedeixen rebotats del món laboral, ens hem d’assegurar que responen al perfil docent necessari. Abans nosaltres no hi podíem fer res, havíem de prendre els que ens assignaven basats en criteris d’antiguitat. Però des de fa tres cursos això ha canviat, els equips directius tenim més marge per definir perfils i condicions, i així podem triar d’entre una llista de gent que cerca feina.

En un primer pas se seleccionen, d’acord amb la nostra demanda, posem uns 10 candidats, que passen després a una entrevista personal. El resultat és que en aquest moment tenim un equip humà molt potent.

Hi ha una gran quantitat de noms i cognoms nous, és cert, però són torroellencs, fills de famílies nouvingudes, i així s’ha fet sempre aquest país.

Quan jo repasso aquesta llista conec la majoria dels seus pares, els quals ara també són els nous torroellencs.

Aquí podria passar com a Ripoll, podria haver-hi possibles islamistes radicals?

Malauradament sí, això podia haver passat a qualsevol població de qualsevol país d’Europa.

Durant la nostra conversa ens han interromput diverses vegades professors novells o veterans que han informat el director, li han fet preguntes, han demanat instruccions. En Jordi m’explica que aquesta és la seva funció de cada dia, per això sempre té la porta oberta de bat a bat.

M’acomiado, en Jordi m’acompanya fins a la porta de l’Institut, coincidim amb una corrua de nois i noies que venen en direcció contrària, en Jordi els va saludant, nois, noies, rossos, bruns… Xerren, riuen… Sí, aquí hi ha els futurs torroellencs.

Doneu molta importància als coneixements i a la capacitat per explicar-se?

Donem molta importància a l’actitud. Si el candidat se sent atret pel món de l’ensenyament, si li agrada ensenyar, les altres aptituds venen soles.

Classe darrere classe, any darrere any, el professor aprèn constantment.

Com esteu estructurats?

L’Institut depèn del Departament d’Ensenyament i operem amb aquesta estructura.

Un equip directiu format per: – Director. Em correspon la coordinació de tots els serveis i cobrir personalment els afers no assignats específicament als altres responsables.

– Cap d’Estudis. Organitza l’ensenyament d’acord amb la normativa.

– Coordinador pedagògic. Organitza i controla el dia a dia de les activiEmporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 9

El difícil camí per trobar solucions Jordi Bellapart Escric aquest article, el dia 17 d’octubre, un dia en el qual molts ens hem despertat indignats, cabrejats, incrèduls d’allò que la nit abans havia passat, el decret que havia portat Jordi Sànchez (president de l’ANC) i Jordi Cuixart (president d’Òmnium Cultural) a ingressar a la presó. Un decret dictat per l’Audiència Nacional que els acusava de presumpte delicte de sedició al considerar-los responsables d’organitzar actes de protesta els dies 20 i 21 de setembre que impedien a l’agent judicial i als agents de policia que l’acompanyaven sortir del Departament d’Economia de la Generalitat, on complien ordre de registre dictat pel jutjat núm. 13 de Barcelona.

Un decret d’empresonament precipitat en el qual s’entreveu la mà de la Fiscalia de l’Estat estretament lligada al corresponent ministre del govern de Rajoy. Aquest és el primer decret dictat amb un accelerament total per condemnar dos presumptes culpables d’infringir la llei espanyola i que els converteix en els primers presoners polítics no terroristes de la democràcia. Després d’aquest en poden venir d’altres referits als esdeveniments posteriors dels dies 1, 3 i 4 d’octubre.

Segurament que quan aquest article surti publicat, poden haver sorgit moltes novetats, previstes o no, en un sentit o un altre, i això ens manté preocupats. En el moment actual la meva preocupació ve propiciada per factors varis, ja que no s’albira cap possible reforma que obri camins per trobar solucions en cap sentit. S’albira, sí, una creixent actuació inquisitorial que no sabem fins on pot arribar, que pot augmentar el nombre de presos polítics. Problemes que s’eternitzen i es podreixen, i altres que s’acumulen i incrementen una dramàtica desconnexió entre l’Estat i una bona part dels catalans.

Internament, el cor calent ens du a una voluntat de creure en les tesis independentistes: un nou estat en forma de república no deixa de ser una oferta extremament llaminera que ens ha atret a molts. Per altra banda, un cap fred i racional ens omple de dubtes. Algú pot aportar una sortida massa precipitada o que es pot allargar perillosament i ens porti al desastre. Les sortides que propugnen els uns i els altres en el dia d’avui no aporten res de nou. El diàleg tan reclamat parteix d’uns postulats d’ambdues parts que el fan molt difícil. Complicat a més amb el teló de fons de la CE, que sosté que això és un afer intern entre Catalunya i Espanya i que s’ha de resoldre dins del marc de la constitució d’aquest estat, segons marquen les directrius de la Comunitat Europea.

Suposo que som molts els catalans que ens trobem submergits en aquest mar de dubtes. Molts personatges públics, periodistes, tertulians que solen aportar opinió als mitjans de comunicació, fins fa poc de clara manifestació independentista, han expressat, després de la possible declaració unilateral d’independència, la seva opinió sobre la inconveniència de tirar endavant per aquest camí.

Mas, el dia 13, a la tertúlia del mateix programa, es referia també a la possible declaració unilateral d’independència i assegurava: “Hi haurà una part important de Catalunya que no li donarà cap tipus de legitimitat i, per tant, això portaria a una situació força estranya.”

Molts empresaris catalans han mostrat la seva inquietud i han traslladat la seu de les seves empreses fora de Catalunya, no només grans empreses que tradicionalment s’han posicionat en contra del procés sobiranista, sinó també empreses més petites.

El cofundador i president del consell d’administració del diari Ara, Ferran Rodés, va publicar en aquest diari, el dia 16, un article en el qual sostenia que la DUI és una trampa colossal que només satisfà l’independentisme més radical i, a canvi, podria ser un carreró sense sortida.

El periodista bisbalenc Antoni Puigvert, articulista setmanal a La Vanguardia, persona ponderada, sempre amb plantejaments sensats i realistes, lluny de fanatismes intransigents, feia una proposta apel·lant a una restauració i textualment deia: “Una comissió d’homes i dones bons hauria ara mateix de sortir a la plaça pública per evitar que aquest plet que s’ha anat enverinant esclati en un xoc tan dramàtic com romàntic. De moment, no haurien de fer res més que restaurar els colors no escrits del pacte constitucional (un pacte, sí, condicionat pels militars, però voluntariosament cosit i treballat per tots). ”Ens calen dos abandonaments alhora. Que uns abandonin la pretensió de canviar de quadre, i que els altres abandonin la pretensió de ferlos quedar dins del quadre a cops de porra o de sentència judicial. Per aconseguir aquest doble abandonament, algunes personalitats rellevants haurien d’obrir un gran paraigua protector. ”El portador del paraigua podria ser Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón. Vinculat als conservadors, practicant de l’ecumenisme polític i amb fórmules per resoldre el problema territorial que no requereixen ni tan sols la reforma de la Constitució. Ell i altres com ell podrien restaurar els colors perduts de l’esperit d’aquella Constitució que els catalans van votar massivament. Qui es proposi aquesta tasca, rebrà els insults i els xiulets dels partidaris de l’antipatia i del drama. Però, sense cap ombra de dubte, podrà dir-se patriota”. Antoni Puigvert dixit (La Vanguardia, 16 d’octubre de 2017).

Aquestes són opinions expressades uns dies abans de la seva publicació en aquesta revista. Aleshores potser estaran fora de context. Tant de bo sigui per a bé.

És el cas de l’escriptora Pilar Rahola, biògrafa d’Artur Mas i amiga personal de Carles Puigdemont, que va declarar en un article de La Vanguardia el passat dia 6 d’octubre que el suport que ella havia mantingut durant anys a la declaració d’independència ara el veia com una actitud precipitada.

Jordi Basté, presentador d’El Món a RAC1, en el seu programa d’opinió del dia 5, es preguntava: “Què es guanya amb una DUI? Una imatge de desconnexió a partir de com es va desenvolupar el referèndum serà difícil de justificar a Europa.”

Josep Martí, ex-secretari de comunicació del govern presidit per Artur

10 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Castanyada o Halloween Josep Fuster

Coincidint amb l’estrena del mes de novembre, arriba una de les festes més populars de la tardor: la Castanyada i el Halloween.

Al nostre país, per les diades de Tots Sants, hi conviuen dues tradicions tan arrelades, que els seus orígens es perden en la foscor del temps. La Castanyada és, de ben segur, la més genuïna i la que va perdurant en el temps sense sofrir influències externes o alteracions substancials. Basada fonamentalment en la gastronomia pròpia de l’època, els grans protagonistes són les castanyes i els moniatos, si és possible torrats de la manera tradicional a la llar de foc, o amb altres maneres que mantinguin el característic sabor de torrat que els dona el foc natural. Comparteix protagonisme amb ells el panellet: un petit dolç fet amb una base d’ametlla, sucre i patata o moniato, que es pot complementar amb una gran diversitat d’ingredients tals com pinyons, fruita confitada, cafè, xocolata, essències, aromes, etc., que fan quasi infinites les seves varietats, tot i que la més tradicional i que gaudeix de més acceptació és la de pinyons. Sembla que podríem trobar l’origen d’aquests petits dolços en antics cultes funeraris que consistien a fer ofrenes de petits pans a les tombes dels difunts o a l’església durant les diades de Tots Sants o de difunts. Així doncs, no és per casualitat que els panellets siguin els dolços típics d’aquestes diades.

Crec que no m’equivocaré si dic que la Castanyada es pot considerar com una festa de tradició essencialment familiar, que majoritàriament se celebra a les llars el vespre de la vigília de Tots Sants; després de sopar és el moment més idoni perquè la família degusti una bona combinació d’aquests fruits i dolços, acompanyats de moscatell o qualsevol altra classe de vi dolç. Fa alguns anys, amb la Castanyada se solia també degustar el most del vi de la recent collita.

Aquesta tradició sortosament sembla que té garantida la supervivència, en part gràcies a la lloable labor que fan les escoles fomentant els tallers de panellets i la Castanyada tradicional.

Emporion 100 anys (1915-2015)

La festa que ve aparellada amb la Castanyada i que ara s’anomena Halloween és un festa amb les mateixes arrels i tan nostra com la mateixa Castanyada, però que ha evolucionat amb algunes aportacions anglosaxones que l’han modernitzat i fet més divertida. En la nostra més antiga tradició, la mainada agafava una carbassa, la buidaven, hi retallaven uns ulls, nas i dents, formant una figura grotesca que venia a representar la mort, la il·luminaven per dintre posant-hi una petita espelma, i coberts amb un tros de llençol anaven voltant amb ella pels carrers intentant provocar la por als més innocents. Amb l’arribada de tradicions foranes, la nostra antiga i innocent tradició ha anat perdent protagonisme fins quasi desaparèixer. Ara, el Halloween ha ocupat el seu lloc i s’ha convertit en la festa del terror sarcàstic i divertit, on els grans protagonistes són les disfresses de personatges terrorífics, esquelets, etc., tot plegat potser per familiaritzar la mainada amb la mort d’una manera subliminar i divertida.

El que en l’actualitat pot arribar a deslluir aquesta festa és que alguns joves, principalment els que han sobrepassat l’edat de portar disfressa, buscant emocions més fortes, s’agafen la festa com un diada de llibertinatge on tot s’hi val i està permès, i aprofiten per dur a terme una sèrie d’actes que res hi tenen a veure. És usual en aquestes diades veure que s’han llançat ous a façanes i portalades, que s’han fet pintades a qualsevol lloc, petites bretolades de qualsevol classe, o empastifat el poble amb els fils d’una escuma de colors certament greixosa, que llancen uns esprais concebuts per a tal finalitat.

Deixant de banda els episodis negatius, que si no són greus són en part compresibles perquè tots hem estat joves, crec que una sola festa amb dues formes diferents de celebració continuarà convivint en el temps sense que haguem de renunciar o excloure cap de les dues. Potser les seves grans diferències són el principal element perquè tinguin bona sintonia, no es destorbin, i fins i tot es complementin l’una amb l’altra.

Emporion • www.emporion.org • 11

Giorgio de Chirico i la seva “pintura metafísica” Josep Pericot

Fig. 6: Carmen Galofré, Paisatge de la costa

A Barcelona, aquest mes d’octubre trobem nombroses exposicions de diferents disciplines artístiques (pintura, escultura, fotografia, muntatges…), que donen una bona mesura de la qualitat i quantitat de corrents artístics i creadors que hi conflueixen en la nova temporada. Només cal recordar les vint-i-tres mostres de les diferents galeries que han obert ininterrompudament durant tot un cap de setmana en el que s’anomena la Barcelona Gallery Weekend.

Podríem imaginar un passeig encuriosit per algunes d’aquestes galeries. A la Galeria Mayoral ens retrobem amb l’exposició “L’espai de la memòria”, de la qual ja s’havia fet una primera exposició aquest estiu a Cadaqués. Aquí, a banda del llibre fet pel comissari Vicenç Altaió que profunditza en els orígens i continguts del surrealisme i la seva posterior influència en els pintors que formaren el grup de Dau al Set, ens encarem amb l’obra de molts artistes ja consagrats: Marc Chagall (Fig. 1), Miró, Dalí, Picasso, Calder, Oscar Domínguez, Tàpies o Joan Ponç, entre d’altres. Aquí hi podem veure obres de gran qualitat i molt representatives dels esmentats corrents artístics. Es podria destacar, entre molts altres, un quadre molt representatiu de Dalí, el titulat Rinoceront en desintegració, on tot es barreja i on tot fa implosió, sense desentendre’s de fer l’ullet al gravat d’un gran artista del Renaixement, Albrecht Dürer (Fig. 2).

A la Galeria Àmbit se’ns presenta l’obra de l’escultor Lluís Blanc, artista de referència en l’escultura contemporània a Catalunya. Blanc persisteix en la recerca de l’expressió matèrica de la pedra utilitzada en cada obra, per donar pas a una visió equilibrada, que se’ns transmet en la nuesa precisa i senzilla de les seves obres. La mostra, titulada “Dibuixos d’escultor”, ens fa partícips de la bellesa que s’amaga en les darreres produccions de l’escultor (Fig. 3).

A la Galeria Marc Domènech hi podem veure una extensa col·lecció de quadres d’Esteban Vicente, el pintor Segovià establert a Nova York i que 12 • Emporion • www.emporion.org

s’inscriu plenament en el corrent de l’expressionisme abstracte de la segona meitat i finals del segle passat. Hi trobem obres d’una serena bellesa plàstica, amb composicions de color i ritmes, de gran força expressiva.

Un pintura de maduresa i envoltada d’un cert classicisme expressionista (Fig. 4).

A la Galeria PROJECTESD s’hi presenta l’obra del fotògraf mexicà Iñaki Bonillas sota el títol “El triomf de la vida solitària”, títol inspirat en la còpia d’un gravat trobat a casa de l’arquitecte Barragán ─un gravat del segle XVI del pintor flamenc Maarten de Vós. La seva estètica, molt influenciada per l’esmentat arquitecte, juga amb la refracció i la reflexió de la llum en un jardí o al voltant d’una gerra amb aigua. Sembla com si en la intimitat d’uns objectes o en els racons d’una casa busqui la companya per a la nostra soledat. En un altre moment ens vol mostrar, amb un collage, la llunyania de l’admirat Barragán i del paisatge que l’envolta, darrere la tènue reixa d’uns mots encreuats i uns tocs de blau (Fig. 5).

A l’Espai Carmen Galofré podem gaudir de l’obra pictòrica de la mateixa pintora. Carmen Galofré ens porta i ens indueix a una contemplació serena de la figura humana, dels paisatge, o d’un interior. Els seus contorns precisos, però indefinits, recreen una atmosfera personal i íntima, amb una pintura que ben bé podríem considerar postimpressionista i postexpressionista, tot alhora.

Al seu costat ens trobem amb la vigorosa obra feta de clarobscurs, que a l’empara d’un realisme de caire expressionista ens mostra Jordi Isern (Fig. 6 i 7).

Veiem ara ja com el passeig de tardor podria continuar i allargar-se moltes hores entre les nombroses galeries de Barcelona. Malgrat tot, sabem per experiència que en la contemplació artística també cal una mica de mesura i ja tindrem ocasió de reprendre’l amb noves energies.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Fig. 1: Marc Chagall, El Crist blau amb flors (1950)

Fig. 2: Salvador Dalí, Rinoceront en desintegració (1950)

Fig. 3: Lluís Blanc, Dibuixos d’escultor

Fig. 4: Esteban Vicente, Número 5 (1950)

Fig. 5: Iñaki Bonillas, “Crucigrama :9”, Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 13

Catalàxia Jaume Sató I Geli

Navegant per Internet vaig ensopegar amb la Catalàxia. Em va fer molta gràcia que la paraula s’assemblés a català o a Catalunya… així que en vaig voler saber més.

L’objectiu d’aquest article és explicar el significat de Catalàxia alhora que aprofundir en la idea del mercat com a expressió de l’ordre social capitalista. Ho faré presentant-vos de forma molt simplificada el pensament d’Adam Smith (1723–1790) i el de Friedrich Hayek (1899–1992).

L’economia política neix amb la implantació del capitalisme i té en Adam Smith el seu marc fundacional.Ell ho inaugura amb una interpretació de l’ordre social capitalista, observant-la des del punt de vista de la producció, acumulació i excedent, i del mercat.

La solució de Smith de la mà invisible*, en què els interessos privats, en comptes de xocar, produeixen el benestar social, s’oposa i supera les formulacions del contracte social anteriors per explicar l’aparició de l’ordre liberal social de la seva època. * (La mà invisible es una metàfora que assenyala l’economia de mercat com a eina per assolir el benestar social mentre es busca el propi interès.

En parla a la seva obra “Teoria dels sentiments morals” de 1759 i en “La riquesa de les nacions” de 1776).

Adam Smith, en oferir la solució del mercat com una explicació de l’ordre social, defineix l’economia com a ciència, mentre es planteja la qüestió filosòfica central del seu moment: com entendre l’aparició de l’ordre social sense recórrer a l’explicació divina. “Quan els àngels són expulsats del cel, l’home deixa de proporcionar una explicació de l’ordre físic i una forma d’intel·ligibilitat per a l’ordre social”.

Hayek (Premi Nobel de 1974) és potser l’economista més representatiu de la teoria del mercat en la seva forma més acabada. Segueix els treballs de Smith 100 anys després i produeix una teoria del mercat amb un ordre resultant espontani.

Hayek construeix una teoria molt més seductora que els pesats models matemàtics dels seus contemporanis neoclàssics (Keynes i altres) i, tot i el anys passats des del 1974, encara es pot veure avui la influència que la seva teoria exerceix en alguns cercles acadèmics i en la difusió a la societat en general, en la idea del mercat com a solució per als impassos viscuts per l’ordre social del capitalisme.

esperances es confirmen.

Que tothom sigui admès en el mercat significa inclusió. És una condició necessària perquè el mercat funcioni.

El canvi posa en evidència la necessitat que els individus cedeixin en els seus interessos, de tal manera que la relació d’enemistat esdevingui amistat. Amb els enemics no es negocia, es fa la guerra. El procés del mercat implica que l’enemic passi a ser amic. L’ordre del mercat és aleshores possible entre amics. (Enemic – Client – Amic?)…

La catalàxia es fonamenta en el càlcul econòmic i permet rastrejar en un mercat quina ha estat la formació de preus fins al punt en què l’agent econòmic tria. Així, ens explica els preus de mercat com són, no com haurien de ser idealment. “Els resultats d’innombrables accions, eleccions i preferències conscients i intencionades dels individus, cadascun dels quals, sota determinades circumstàncies, intenta, en la major mesura possible, assolir diferents objectius i desitjos i evitar conseqüències no volgudes“.

L’origen de la katallasso significa canviar, però el joc de la catalàxia, per a Hayek, és més que un intercanvi: és el joc de la competència per excel·lència, l’única manera de generar riquesa.

No us sembla que la Catalàxia i l’esperit català s’assemblen?: •

Intercanviar

•

Admetre i acollir en la comunitat a tothom que vingui a aquesta terra

•

Buscar l’acord, el pacte, l’amistat, la pau, mirar de convertir els enemic en amics…

Segur que aquests i altres valors estaran en el fonament de l’economia per la nova societat que ve.

Bibliografia Smith, A. (1759) The Theory of Moral Sentiments. Clarendon Press, Oxford, 1976.

Smith, A. (1776) An Inquiry into the Nature and Causes of the Wealth of Nations. Ed. Cannan, Londres; Modern Library, New York, 1937.

Hayek, F.A. (1973) Law, Legislation and Liberty. University of Chicago Press, 1978.

Hayek va ser el mentor del col·loqui de Mont Pelérin, Suïssa, el 1947, que incloïa, entre els seus trenta-set il·lustres participants, Karl Popper, Lionel Robbins, Milton Friedman, Fritz Machlup, Franz Knigth, Ludwig von Mises, Michael Polanyi i Maurice Allais. La Societat de Mont Pelérin va tenir com a objectiu afrontar la crisi moral, intel·lectual i econòmica post bèl·lica a través d’un projecte politico-econòmic, el fonament del qual era la llibertat d’un poble en el context de les grans societats. Els enemics d’aquesta societat oberta eren els règims totalitaris del feixisme i l’estalinisme.

El terme catalàxia o catalàctica prové del grec katallasso i té tres significats: •

Intercanvi

•

Admetre o ser admès a la comunitat

•

Canviar, passant de ser enemic a amic

L’intercanvi apareix en tota relació entre dues o més persones, i de la que esperen obtenir alguna recompensa. La relació es mantindrà si les seves

14 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Ziuuuu i amén!

Maria Carme Vilà Suñer

– Molta negror, molta foscor, sí, sí, però ací no passa res!- Una veu airada i gutural, provinent d’una certa altura, trenca la pau i la tranquil.litat dominical.

– Però res! -l’interromp des de dalt- ara sí que això va de bo, faci el favor d’estar en silenci, l’espectacle és a punt de començar! Ho veu o no ho veu?

– Això, això, que comenci, que comenci… !! -s’hi afegeix un altre espontani un pèl exaltat i traient el cap per una finestra esquifida.

– Em voleu fer creure que tot aquest rebombori que han muntat és per veure, només, com cau aigua del cel? Au va home va!! Aquesta cançoneta me la sé de fa molt de temps i és exact…..

– Però…. escoltin, vostès què carat remuguen…..? -apareix al balcó la veïna del segon, esverada amb els ‘rulos’ al cap i una xarxeta rosada que els hi cobreix.

– Xxxxxxxxxxxxxxxttttttttttttttttt -deixen anar els veïns alhora, tot fulminant-la amb la mirada! La dona, havent rebut la darrera sentència a través de les mirades, gira cua i se’n torna a la seva llar….

– Si d’ací a deu minuts no comença, posaré una reclamació…. -els nervis es comecen a crsipar a les altures!

– Ja era hora, ara sí que estarem tranquils! -refila satisfet el de dalt.

– Jo encara diria més, si d’ací a deu o, a tot estirar, quinze minuts no comença, ací hi haurà sarau i del bo! -sentencia enèrgic i neguitós i a punt de quedar enredat amb la cortina que li fa de teló de fons!

– Però què s’empatollen, ànimes de càntir? Que no veuen que l’espectacle l’estan muntant vostès, amb tota aquesta cridòria? Entrin a les seves llars, si els plau….

– Miri bona dona, si vostè no té cap interès a gaudir de l’espectacle, el millor que pot fer és esfumar-se i deixar-nos tranquils! -li etziba l’un des de dalt.

…….. mm…..

parapapapapapappabrrooooooooooooommmmmmmmmm-

-Uaaaaaaauuuuuuuuuuuu, aquest ha sigut dels bons, brutal! -es sent una veu emocionada des de la finestreta…

-Això és tot un festí, que en som d’afortunats, guaitant-ho tot com si fóssim a primera fila! -respon satisfet el de més amunt.

– Jo encara diria més, com si fóssim a la platea!!! Guaita, Guaita… Ep! Atura’t, sents la melodia celestial? -senyala el de la finestreta. …blop… blop… blop, blop, blop, blop, blop, blop, blop, blop, … … …

– Passsi, passi cap dins, que es palpa una humitat a l’ambient que no li convé gens! -l’aconsella l’altre des de la finestreta.

– Oooooooooooooooooooooohhhhhhhhhhh -refilen alhora, badocs i satisfets, contemplant l’anhelada funció!

– És ben bé…. s’han ben begut l’enteniment! Reptar-vos a crits, esperar i reclamar … .. un espectacle….? Però que no ho veuen, la que està a punt de caure?? Semblen boits!!! -clama la dona, ja un xic fora de si…!!

– Excelsssssss!!!!!!! -l’un.

………………. parraaaaaaabooooooommmmm………………..

– Ooooooooooooooohhhhhhhh…. -deixa anar una veu satisfeta des de la finestreta.

– Valga’m Déu i Santa Maria… pro.. pro….

Emporion 100 anys (1915-2015)

– Gloriooooooooós!!!!!!!!!! -l’altre…

– Ziiiiiuuuuuuuuuuu….. atravessa un llampec trapella, dirigint-se veloç cap a la finestra esquifida i arrebatant-li la vida fugaçment a l’espectador ja extasiat…..

Des del balcó del segon i molt ben resguardada, la dona, tafanera com n’hi ha poques, rere el vidre s’afanya en senyar-se i deixa anar un ansiós i poruc “amén” !!

Emporion • www.emporion.org • 15

Gotes d'humor Fuster

16 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

NOTÍCIES ESPAI TER – PROGRAMACIÓ TARDOR-HIVERN Teatre 4 de novembre: “Édith Piaf”, 17 de novembre: “La Treva” (dins el Festival de Temporada Alta) Música 11 de novembre: “Fok” 2 de desembre: Oques Grasses, Festa dels Indiketes, 9 de desembre: “45 cerebros y 1 corazón” Espectacle familiar 12 de novembre: “Babaol”, dansa.

Cicle de Nadal 1 de gener: “Concert d’Any Nou de Valsos i Polques”, 7 de gener: “Música de Cine”

NOTÍCIES D’OCTUBRE TORROELLA I L’ESTARTIT

PER A AQUEST MES DE NOVEMBRE 624 Fira de Sant Andreu Inauguració del pessebre de Josep Mir gir un manifest de l’Associació de Municipis per la Independència en protesta per l’atac policial del dia 1.

Aturada general. Es va fer el dimarts 3, com a tot Catalunya, en protesta per l’acció policial de l’1-O. La botiga Matas celebrà els 150 anys. Ho va fer el dimecres 4 amb la presentació d’una performance històrica sobre la història de Torroella dels darrers 150 anys, les generacions que van ser al cap de la botiga i l’evolució de la moda.

Hi va haver diverses sessions, per a escolars, a les residències per a la gent gran i a la plaça de la Vila a la tarda i a la nit, amb il·luminació, música i una gran desfilada.

“Muñeca de Porcelana”. Es va representar el divendres 20 a la nit a l’Espai Ter. Famílies acollidores. La federació va celebrar la I Jornada CAFAC amb dinar a la Sala i teatre al Cine Petit el dissabte 21, assemblea i dinar de comiat a l’ermita de Santa Caterina el diumenge 22.

“Els interiors i els mobles de Rafael Masó”. Es va celebrar una conferència al Palau Solterra.

La TransMontgrí. El mateix diumenge 22 es va fer la travessa de tot el Massís del Montgrí en un recorregut aproximat de 14 km. I un desnivell acumulat de més de 600 m., caminant per ruta no marcada i acompanyada per guies a diferent velocitat.

“Llegim?”. El dimecres 25 el club de lectura de la Biblioteca Pere Blasi va comentar Werther, de Goethe.

Castanyada popular. La Creu Roja la va programar per al dissabte 28 a l’Estartit.

Col·loqui de representants d’EMD. Va tenir lloc a l’Estartit, amb representants de Bellaterra, Sant Miquel de Balanyà i l’Estartit.

“Pardas i Ventura”. Es va programar una conferència per al dissabte 28 a la tarda a can Quintana.

Territori i futbol. Sota aquest títol, el dissabte 7 se celebrà aquest any la XIV Jornada Ernest Lluch.

“The Funamviolistes”. L’Espai Ter va programar l’espectacle per al diumenge 29 a la nit.

Cicle de concerts. “Trio Fortuny”. El dissabte 7 al vespre va interpretar un concert de música de cambra a l’Espai Ter.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Centre de Documentació. S’hi va fer una visita guiada el dimecres 18, organitzada pel Museu de la Mediterrània.

Pressupostos participatius. El dilluns 16 es va fer al Museu de la Mediterrània la presentació dels projectes finalistes i amb aquest acte informatiu es va donar inici a la votació ciutadana que es va fer del 16 al 31.

Memòria fotogràfica. Es va fer un record als temps passats el dijous 5, al Recer, amb organització conjunta del Recer i el Museu de la Mediterrània.

Manifest de l’AMI. El dilluns 2 al migdia, a la plaça del peix hi va haver concentració al voltant de l’Alcalde i tinents d’alcalde i es va lle-

“Comentem Islàndia”. El dimarts 17 es va fer lectura de teatre a la Biblioteca Pere Blasi.

“El cinquè àngel”, novel·la de Josep Fuster. El dissabte 7 al vespre va tenir lloc la presentació d’aquesta nova obra del nostre company de redacció d’EMPORION, al Museu de la Mediterrània, amb una gran assistència de públic.

Contes de cuina. Es van presentar a la Biblioteca Pere Blasi el dimecres 4.

Referèndum. L’1-O va ser un diumenge complicat, ple de civisme i amb molta angúnia. A Torroella no hi va haver intervenció policial violenta, però es coneixia la que hi havia arreu, com a la Tallada, ben a prop nostre. Per una vegada EMPORION va retardar un dia la seva sortida i va poder oferir els resultats i l’Editorial del mes. El resultat, en resum, a Torroella: 3.785 SÍ i 152 NO.

inauguració de l’exposició “Poesia envasada” i lectura de “Infinitius”.

Gent del Ter. El diumenge 8 va organitzar una visita a la muntanya de Sant Sebastià i platja de Tamariu.

L’Hospitalitat de Lourdes a l’Estartit. El dijous 12 es va fer la 53a. trobada d’infermeres amb Missa presidida pel Bisbe Francesc Pardo i dinar de germanor.

“Art” a l’Espai Ter. Es va representar el divendres 13 a la nit, dins el Festival Temporada Alta, amb un gran èxit de públic.

“Lúcid”, art i poesia. El diumenge 15 es va presentar a la Sala el I cicle d’art i poesia, amb

CATALUNYA Declaració d’independència de Catalunya. El divendres 27 el Parlament va declarar la independència i va instar el govern a aplicar-ne els efectes. La proclamació es va fer sota l’amenaça de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució aprovada pel Senat espanyol a proposta del govern del PP. Abans d’aquest dia es van produir una sèrie d’esdeveniments que resumim tot seguit.

Referèndum 1-O. El diumenge 1 es va fer la votació a tot el territori, malgrat les greus dificultats causades per l’acció dels òrgans executius i judicials de l’Estat. Les forces de la policia i la guàrdia civil van actuar de forma molt agressiva, amb càrregues en poblacions de tota mida, Emporion • www.emporion.org • 17

que van ocasionar més de 800 ferits, alguns de greus. Tot i les actuacions contra edificis i persones, els atacs informàtics i les sostraccions d’urnes, el referèndum es va celebrar arreu del país.

Dia d’aturada general. El dimarts 3 es va fer a tot Catalunya, amb seguiment notable, una aturada per condemnar la violència de les forces de seguretat de l’Estat per impedir les votacions de l’1-O.

Generalitat, eleccions abans de sis mesos i controlar la informació a TV3 i Catalunya Ràdio.

El divendres 27, el Senat va aprovar la proposta del govern.

ESPANYA

Actuacions de les institucions espanyoles, també el rei, sobre Catalunya. El dimarts 3 Felip VI obvià demanar diàleg, es va alinear amb les posicions de Rajoy i va acusar d’una “deslDeclaració i suspensió de la independència. El leialtat inadmissible” el Govern de la Generalipresident Puigdemont, en un acte solemne, va tat. El dimecres 11, Rajoy donà un termini de 5 dir que d’acord amb la llei aprovada pel Parla- dies a Puigdemont per respondre si va declarar ment calia proclamar la independència, i tot se- la independència, el dilluns 16 van ser detinguts guit va demanar “que se suspengui la declaració Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, el dissabte 21 el per emprendre un diàleg les properes setmanes” Consell de Ministres acordà proposar al Senat l’aplicació de l’Article 155 i, finalment, el Senat Requeriment de Rajoy, resposta de Puigde- l’aprovà el dia 27. mont. A requeriment de Rajoy per dir si havia declarat la independència, el president va reit- Foc a Galícia. El president Rajoy es va desplaçar erar el dilluns 16 i el dijous 19 els motius del a Vigo el dilluns 16 pel centenar d’incendis que referèndum, la proposta de diàleg i el possible van arrasar 10.000 hectàrees i causar 4 morts. aixecament de la suspensió si s’aplica l’article El president gallec va parlar de terrorisme incendiari.

155.

Detenció de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. La jutgessa ho va decidir el dilluns 16, acusant-los de sedició pels actes del 20 de setembre davant del Departament d’Economia.

Cuixart i Sánchez, manifestació pels “presos polítics”. A Barcelona hi va haver una manifestació que omplí la Diagonal d’una gentada amb espelmes el dimarts 17. El dissabte 21 la Taula per la Democràcia (associacions, sindicats, entitats) convocà una altra manifestació al passeig de Gràcia.

Article 155. El Consell de Ministres del dissabte 21 acordà l’aplicació de l’article 155, que suposaria bàsicament la destitució del Govern de la 18 • Emporion • www.emporion.org

Europea.

EUA. Tragèdia a Las Vegas. El dilluns 2 hi va haver, en un festival de música country, l’atac d’un franctirador. Hi va haver 59 morts i 500 ferits i finalment l’autor es va suïcidar.

EUA, la Unesco i Iran. El president Trump, seguint la política d’aïllament dels EUA, anuncià la retirada de la Unesco pel biaix contrari a Israel d’aquest organisme internacional i amenaçà el pacte nuclear amb Iran.

Foc a Portugal. A mitjans de mes una onada de focs va assolar el centre i nord del país, amb més de 30 morts.

Síria i l’Estat Islàmic. El dimarts 17 la guerrilla sirianokurda, amb ajut nord-americà, va ocupar la que havia de ser capital del califat i deixà pràcticament sense territori l’Estat Islàmic.

No al Kurdistan independent. Malgrat el resultat positiu del referèndum d’independència del 25 de setembre, l’octubre les tropes iraquianes van ocupar el territori i les forces kurdes es ven retirar.

MÓN

ESPORTS

Valls va trobar a faltar morts. “Les imatges van commoure, però no va haver-hi morts”, va dir a Antena 3 l’ex-primer ministre francès d’origen català, mentre expressava el suport a Rajoy i negava la possibilitat de mediació de la Unió

Festa de l’esport 2017. El diumenge 22, durant tot el dia, es va celebrar a l’Espai Ter una mostra de totes les activitats esportives que es practiquen al nostre municipi.

El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 19

20 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 21

22 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Pel·licula del mes: NUESTRA VIDA EN LA BORGOÑA

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 23

Edita Associació Emporion

Socis Fundadors

Consell de redacció

Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent Plàcid Busquets

Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Josep Casas Cels Sais Enric Torrent Plàcid Busquets

Jordi Bellapart - President Josep Casas - Secretari Plàcid Busquets - Disseny, edició i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts