132 desembre 17

PERIÒDIC DIGITAL, TERCERA ÈPOCA

Nº 132 DESEMBRE 2017

• Fem-nos forts • Les “cares B” del procésVI • Joan Brossa i el seu especial encàrrec a l’alpinista Òscar Cadiach • Josep Maria Rufí i Pagès, alcalde de Torroella de Montgrí

Editorial

• Travelling Light • L’Estel, Conte de Nadal • La pintura de Ramon Pichot al MNAC • Pau Casals i Defilló • Reflexions sobre l’octava plaga • El Menú d’en Martí • Gotes d’humor • Notícies

Fem-nos forts L’actualitat política del nostre país és molt greu. La humiliació a què el govern central ha sotmès Catalunya s’està fent molt difícil de suportar. La inadmissible reculada de la democràcia demana serenitat, determinació, intel.ligència i accions pacífiques continuades d’un poble que ha vist trepitjada la seva dignitat.

Els canvis polítics que s’estan produint van a una velocitat tan trepidant que, volent seguir-los al ritme que porten, correm el risc d’empobrir-nos com a individus i com a societat. El neguit per estar pendents de l’última declaració que facin els polítics d’un color o d’un altre ens fa perdre aspectes de la nostra vida que són bàsics per construir-nos com a persones, i com a poble que s’ha d’anar fent fort per defensar els seus drets fonamentals.

Segurament seria saludable deixar una mica de banda la immediatesa de les notícies que surten a la xarxa i els comentaris més o menys ocurrents que ens arriben o que enviem sense parar gràcies als aparells que no apaguem mai. Esclar que convé estar al corrent de l’actualitat política, però no ens podem permetre, per exemple, degradar l’amistat a l’aprovació que susciten els nostres comentaris a la xarxa ni, molt menys encara, podem descartar amics perquè no ens els aproven.

La superficialitat i la falta de matisos que aquest tipus de comunicació comporta no facilita la cohesió que demana el moment.

Que per l’obsessió de seguir la immediatesa de l’actualitat no ens deixem segrestar el temps, l’opinió, la disponibilitat per llegir, anar al cine, al teatre, a passeig o a fer tertúlia amb els amics.

L’art i l’amistat ens faran millors com a a persones i com a poble.

• Cinema i espectacles

2 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Les “cares B” del procés Albert Llausàs i Pascual

Fins aquest moment, cap dels meus escrits a l’EMPORION ha tractat la qüestió del model territorial i organitzatiu més desitjable per a la societat catalana, ni les convulsions que es viuen al voltant d’aquest debat, profundament pervertit. Aquest mes no serà diferent, però sí que m’agradaria tractar un parell de realitats que en deriven.

La primera d’elles és la capacitat del monopoli informatiu sobre la independència de Catalunya per desplaçar, arraconar o fer invisibles problemàtiques molt reals i urgents que, aquestes sí, haurien d’interpel·lar el conjunt de la població. La península Ibèrica està experimentant en el seu conjunt, amb comptades excepcions locals, una de les sequeres més intenses de les darreres dècades, accentuada el 2017 amb un descens de la precipitació del 25 % respecte de la mitjana habitual. Les causes són complexes, i a la seva arrel hi ha la naturalitat de recurrents períodes de pluja escassa en aquest ampli territori. Aquest règim natural, però, es veu exacerbat per la cada dia més evident incidència d’un canvi climàtic que es tradueix en temperatures més elevades i fenòmens meteorològics més extrems. Les imatges que acompanyen aquest escrit mostren la comparació d’un índex de vegetació a la península entre octubre de 2014 i 2017, fent evident com s’ha perdut “verdor” pràcticament arreu (l’Empordà inclòs). Els devastadors incendis forestals del passat mes d’octubre al nord-oest d’Espanya i a Portugal són, en bona mesura, conseqüència de l’estrès al qual està sotmesa la vegetació. Però el context meteorològic no ho és tot, i la gestió que es fa dels recursos hídrics, malgrat ser escassos, pot alleujar o agreujar una situació de sequera. En aquest sentit, cal ser crític amb uns governs espanyols i catalans que han apostat per la contínua expansió del regadiu en els darrers anys. Quan s’ha invertit per millorar l’eficiència hídrica, l’estalvi d’aigua resultant s’ha destinat a ampliar terrenys de regadiu, fins i tot en àrees de secà amb importants valors ecològics i on no n’hi havia hagut històricament, com és el cas del ponent català. Les capçaleres de molts dels grans rius ibèrics, es dirigeixin a l’Atlàntic o al Mediterrani, estan seques, i molts dels seus embassaments es van buidar per satisfer les demandes agrícoles. Si tot segueix igual, en un futur proper àmplies regions del litoral de llevant hauran d’implementar restriccions en l’ús de l’aigua per a les persones.

La sequera coincideix amb un moment en el qual el govern de l’Estat espanyol està intentant tirar endavant un nou pla hidrològic que pretén recentralitzar la gestió de les conques hidrogràfiques.

m’agradaria abordar també lliga amb la gestió dels recursos i el medi ambient, però és encara més perversa que l’apagada informativa. Aquest estiu, el Parlament de Catalunya aprovava, sense cap vot en contra i només les onze abstencions del Partit Popular, la Llei del canvi climàtic.

A més de l’ampli suport, cal destacar dos aspectes relatius a la llei. El primer és de procediment. La llei va ser el resultat d’un procés de participació, debat i consens amb pocs precedents a Catalunya entre molts agents implicats. Fruit d’aquesta llarga i intensa feina, el compromís assolit tenia el suport tant de sectors econòmics com ara la indústria o la mobilitat fins al de grups ecologistes. Un segon aspecte a remarcar de la llei era el seu grau d’innovació, incorporant mesures de fiscalitat, monitorització, pressupostos i objectius de transició cap als combustibles no fòssils i el foment de les energies renovables, considerats pioners a escala europea. Fins i tot institucions i mitjans informatius estrangers es van fer ressò d’aquest nou instrument, considerant-lo modèlic i capdavanter. A principis del mes de novembre el govern espanyol anunciava que recorria l’esmentada llei davant el Tribunal Constitucional per considerar que trepitjava les seves competències en més de 15 articles. No puc jutjar la validesa dels arguments jurídics en contra de la llei, però es fa difícil no sospitar que l’acció del govern espanyol se circumscriu en la seva “estratègia” de combatre i anul·lar les institucions catalanes i la seva acció. Cal tenir molta fe per pensar que l’ofensiva respon a la voluntat del govern central per, precisament ara, ser ell el que desplegui accions i satisfaci els seus compromisos en matèria climàtica. Sembla poc probable que, en unes altres circumstàncies, l’executiu hagués optat per mirar de liquidar una llei tan objectivament necessària, àmpliament consensuada i defensada com la del canvi climàtic. Vist amb certa perspectiva i distància, és ben contradictori que una batalla política i judicial contra les legítimes aspiracions d’una bona part de la societat catalana respecte del seu model territorial i administratiu acabi resultant en el sabotatge d’una iniciativa bona per a la societat catalana, espanyola i pel conjunt de la humanitat.

El soroll mediàtic alimentat pel debat territorial està silenciant les alertes de col·lectius científics sobre la gravetat de la situació i ofega veus com les del delta de l’Ebre, que més d’un decenni després de l’èpica lluita per impedir el transvasament de l’Ebre, ara no troben la solidaritat ni l’altaveu per fer front a la nova amenaça, en un país distret i abstret de les realitats socials i ambientals més properes.

La segona dimensió relacionada amb el debat independentista que Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 3

Joan Brossa i el seu especial encàrrec a l’alpinista Òscar Cadiach Adrià Arboix

“Ara ja no vull altre pedestal que les sabates.”

Joan Brossa El dia 27 de juliol de 2017 ha estat notícia per la gesta esportiva de l’alpinista català ÒscarCadiach(1952) que,en coronar el BroadPeak de 8.047 metres, a la frontera entre la Xina i el Pakistan, s’ha convertit en el primer alpinista català –i el divuitè en tota la història- que escala els 14 cims del món de més de 8.000 metres d’alçada sense l’ajut de l’oxigen embotellat,una fita que està al’abast només d’esportistes excepcionals.

Val la pena recordar,com a fet significatiu però poc conegut,que el poeta Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998) va escriure el poema titulatOda sextina a uns catalans intrèpids, perquè la duguin al cim de l’Everest. Aquesta

4 • Emporion • www.emporion.org

sextina va ser llegida i dipositada al cim del’Everest el dia 28 d’agost de 1985, precisament pel “català intrèpid” Òscar Cadiach, que anava acompanyat per Antoni Sors, Carles Vallès i tres xerpes. Tots ells van ser els protagonistesd’aquella gesta catalanaquan van posar, per primera vegada, la senyera al cim de la muntanya més alta del món (8.848 metres).

Tilbert Dídac Stegmann (1941), catedràtic de la Goethe-Universität Frankfurt amMain i expert en l’obra deBrossa, recorda aquest fet de l’avantguardisme brossià, ja queamb la imprescindible col·laboració d’un alpinista català, Brossa dona amb tota la intenció, a un petit text escrit en la seva llengua materna, la llengua catalana, un “pedestal” de 8.848 metres d’alçada, allò més alt imaginable i realitzable en aquest planeta, perquè “això implica, el més alt i possible que li mereix la llengua catalana, la seva, que mereix tot l’honor i el millor pedestal possible”. Explica l’expert alemany que quan menciona,en les seves conferències sobre Brossa, aquest inaudit i fet avantguardista, es permet la lògicaironia de dir que aquest text en llengua catalana és el poema de “nivell més alt de tota la literatura mundial”, de tota la weltliteraturseguint Goethe.

Emporion 100 anys (1915-2015)

També es remarcable la seva vessant ètica, la humilitat i la modèstia del genial poeta i intel·lectual,que queda reflectida en una de les seves citacions més famoses que és aquella frase contundent: “El pedestal són les sabates”,que donaria nom a un dels seus poemaris més coneguts. Des de la seva perspectiva, les sabates són un pedestal suficient i digne d’un poeta. En canvi,per al poema, per a la poesia, per a la seva llengua catalana, li ofereix el pedestal màxim, l’Everest, tal com ho comentàvem al principi.

Els cavalls de batalla de la seva poesia de combat, segons Montse Frisach, són bàsicament la defensa de les classes més desfavorides, la denúncia del capitalisme salvatge, el catalanisme, l’anticlericalisme i la seva aposta per la llengua catalana.

El seu compromís cívic amb la pau, amb la seva llengua i amb una Catalunya que defensa amb la força de les paraules,varen fer mereixedor a Brossa de l’obtenció de la Medalla Picasso de la Unesco, juntament amb Octavio Paz i Rafael Alberti, el 1988.

A continuació, un poema de combat de Joan Brossa del seu poemari Passat festes (1993-1995): RENÚNCIA I (1 de maig) El consell plenari de l’Ajuntament de Barcelona ha acordat per unanimitat atorgar la Medalla d’Or al Mèrit Artístic al poeta Joan Brossa, al crític i professor José M. Valverde i a l’editor i crític Josep M. Castellet.

II (10 de novembre) L’alcalde de Barcelona es complau a invitar-vos al lliurament de la Medalla al Mèrit Artístic en la categoria d’or als senyors Josep M. Castellet i José M. Valverde.

(El poeta va rebutjar el guardó en saber que, recentment, també havia estat atorgat a dues entitats bancàries.)

Referències bibliogràfiques STEGMANN, TD. “Joan Brossa entre paraula i vida”. A: El plaer de llegir literatura catalana, Pagès editors.Lleida: 2016, pàg. 11-92.

Cal recordar que Joan Brossa ha estat el poeta català d’avantguarda de la segona part del segle XX per antonomàsia, tal com J.V. Foix ho havia estat de la primera part del segle.

L’obra brossiana es caracteritza, segons els experts, pel seu llenguatge depurat de tot allò superflu, i busca la màxima concentració lingüística amb una recerca constant del que és “essencial”, per aconseguir que la seva poesiaquedi reduïda al mínim essencial. El poeta utilitza també,de forma característica,elements dels jocs populars, de la màgia, del circ i del teatre. És definitiu per a Brossa el seu culte per la lletra A. La A és en l’obra brossianala representant natural de tot l’alfabet, des de l’alfa fins a l’omega (o la zeta).

En la trajectòria de l’obra de Joan Brossa, els estudiosos de la seva figura assenyalen el pas del “poema en suport paper” i sempre per mitjà delllenguatge verbal en català,inicialment cap al “poema visual”, amb una minva de la part lingüística fins a arribar finalment al “poema objecte”de pur llenguatge plàstic, internacionalment comprensible. Segons Stegmann, una A i una Z formen ja part del patrimoni universal.

Emporion 100 anys (1915-2015)

BROSSA, Joan. Antologia de poemes de revolta (1943-1978), El Cangur, Ed. 62. Barcelona: 2001.

BROSSA, Joan. Passat festes. Poetes del XX, 62. Barcelona: 2013.

BROSSA, Joan. Em va fer Joan Brossa. El pedestal són les sabates. Poetes del XX, 62. Barcelona: 2013. <ttp://hemerotecapaginas.mundodeportivo.com/EMD01/ HEM/1985/08/30/MD19850830-003.pdf> Editorial “Un gran any de l’alpinisme català”. A:L’Esportiu, any 16, número 5.639, dimecres 9 d’agost de 2017, pàg. 2.

FRISACH, Montse. “El llegat de Joan Brossa. Poesia de combat”. A: Cultura, any XXVII,diumenge 15 d’octubre de 2017, pàg. 6-7.

Emporion • www.emporion.org • 5

Josep Maria Rufí i Pagès, alcalde de Torroella de Montgrí Jaume Bassa Pasqual

L’atenció als afers municipals, al present i al futur de Torroella, als problemes, riscos i oportunitats de la vila, ha estat una constant a EMPORION des del naixement del nostre periòdic, ja fa més de cent anys. N’he volgut parlar amb el nostre alcalde, Josep Maria Rufí, i ell s’hi ha avingut molt amablement. La conversa s’ha esdevingut, tanmateix, en un moment políticament incert, amb la meitat dels membres del Govern elegit pels catalans empresonats i els altres a l’exili, una aplicació contundent de l’article 155 de la Constitució i una convocatòria d’eleccions per al dia 21D… Per això, a més dels afers municipals, he demanat també a l’alcalde un comentari sobre aquest moment polític tan complex i dolorós.

Comencem per la teva vinculació amb Torroella Els meu avi matern, Jaume Pagès, era fill dels masovers del mas d’en Jomba (avui mas Romaguera). Eren quatre germans que es varen quedar sense pare de petits, la seva mare, la meva besàvia, va venir a viure a Torroella al passeig, va pujar com va poder tres fills i va deixar l’altre, el meu avi, a dues germanes solteres de Capmany, les quals van saber treure profit de vinyes i olivars, exportant el producte a França, i aquesta situació econòmica folgada els va permetre de pagar al seu afillat, molt estudiós, la carrera de veterinari, que va acabar a Saragossa l’any 1924.

Aquest Jaume Pagès veterinari, pare de la meva mare, va mantenir els vincles amb la seva mare i germans i altra gent de Torroella, feia llargues estades a la vila, era un dels habituals a les tertúlies polítiques que es feien a la volta de can Salís a la plaça de la Vila, i de ben jove va escriure algun article a EMPORION, signava J. P. B. (Jaume Pagès Bassach), recordo que uns tractaven sobre les vitamines.

Els meus avis paterns eren de Raset, Cervià de Ter, uns pagesos amb prou mitjans per poder pagar els estudis del meu pare, Josep Rufí, que també era un bon alumne i també va estudiar a Saragossa i va acabar la carrera de veterinari l’any 1952. Va tornar a Raset a exercir i després va conèixer la meva mare, filla de veterinari, s’hi va casar i va anar a viure a Girona.

Jo vaig néixer l’any 1961 a Girona, però tenia, com veus, vincles antics amb Torroella. Per això, de petit, hi venia els caps de setmana i cada any els tres mesos d’estiu sencers. Érem tres germans, el gran va estudiar també per veterinari i va acabar l’any 1983, jo vaig acabar l’any 1986.

Després vaig venir a viure aquí i a exercir al Baix Empordà.

6 • Emporion • www.emporion.org

I vas emprendre la teva vida professional Sí. Encara solter, vaig entrar a treballar en un equip de veterinaris, Serveis Veterinaris, amb una branca dedicada a petits animals i una altra, on treballava jo, aplicada al món rural, a les granges, especialitzada en bestiar boví lleter. El nostre àmbit d’actuació era el Baix Empordà, amb servei també a part del Gironès i de l’Alt Empordà.

L’any 1993 em vaig casar amb Marisa Salís, neta de Francesc Salís i Coll, l’alcalde d’ERC de Torroella dels anys dramàtics de 1937 al 1939.

I també vas entrar en la política municipal Sempre he estat interessat per la política, ja d’estudiant universitari, el 1981, era militant de base d’ERC, eren els temps d’Heribert Barrera.

Cap a finals dels 80 es van incorporar les noves generacions de Colom, Puigcercós, Carod Rovira, Benach, es van començar a posar de manifest les limitacions del model autonòmic i a plantejar l’independentisme com a única sortida del catalanisme. En refundar-se ERC aquí a Torroella, es creà la secció local per presentar-se a les eleccions de 1991 i s’aconseguiren dos regidors. En aquests anys n’han estat regidors: Eduard Vinyes, Jordi Martinoy, Josep Maria Surroca, Mercè Font, Pere Bou, Àngela Junquer, Dolors Bassa, Laia Coll, Marc Calvet, Jordi Regincós, Sandra Bartomeus, Anna Maria Mercader i jo mateix.

Per a les eleccions de l’any 2007 em van proposar de candidat a l’alcaldia i vaig sortir elegit, amb Dolors Bassa i Josep Maria Surroca. No hi havia una majoria clara, calia una coalició i es va formar amb UPM, de manera que Joan Margall va ser alcalde dos anys i després ho vaig ser jo els dos següents.

L’any 2011 els regidors d’ERC elegits vam ser quatre, però no va ser possible una coalició i es va formar un govern local dels partits CDC, LEI i PP. Ser a l’oposició és dur És una situació duríssima. S’ha de fiscalitzar l’acció del govern municipal, estar atent al curs incert de projectes que s’havien iniciat amb il·lusió, treballar amb perseverança i resistir. Sovint és desesperant veure com són negligides opinions contràries a actuacions que es creuen desencertades i com són desateses propostes que es consideren constructives. Cal constància, no sucumbir, formar un grup cohesionat disposat a Emporion 100 anys (1915-2015)

Intenteu treballar, doncs, d’acord amb una política municipal definida?

Sí, la filosofia de la nostra actuació és impregnada d’aquesta idea: treure rendiment a tot el potencial del municipi i que la nostra gent i els que ens visiten ho valorin. Que els que habiten la nostra població tinguin feina i uns bon serveis i els que hi venen, els que visiten els nostres carrers i compren a les nostres botigues, els que fan immersió submarina, els que fan senderisme, tots els que facin alguna activitat -econòmica, cultural, lúdica- trobin un urbanisme ben traçat i amable, un medi ambient endreçat, uns equipaments adequats. Escoltem tots els àmbits del municipi per potenciar tot el que calgui, en el marc d’un creixement sostenible i respectuós amb l’entorn.

Has citat l’activitat cultural, un afer que preocupa especialment EMPORION Ja saps que estava prevista una trobada al Museu de la Mediterrània per plantejar-se la idoneïtat de l’oferta cultural a la nostra vila i que les anòmales circumstàncies polítiques que travessa el país n’han aconsellat l’ajornament. Espero que aviat es podrà celebrar. Sé que hi ha qui pensa que estem en un nivell alt, atesa la quantitat i qualitat de molts esdeveniments culturals que tenen lloc a Torroella, comparats amb la dimensió del municipi. No cal citar-los, tots els tenim presents.

Amb les conselleres Dolors Bassa i Meritxell Serret, al despatx d’alcaldia, durant la visita institucional prèvia a la inauguració de la Fira de Sant Andreu 2016.

D’altres pensen que hem perdut l’avantatge que havíem aconseguit sobre altres poblacions i que tenim moltes mancances. Caldria respondre, en primer lloc, que és normal que els altres s’hagin espavilat, però també som conscients que hi ha molts dèficits que es poden esmenar.

Cal identificar-los i veure fins a on som capaços de millorar. Escoltarem propostes.

Ens vols dir alguna cosa sobre les anòmales circumstàncies polítiques actuals que has citat?

tornar al govern i proposar noves iniciatives que la població es faci seves.

I vàreu tornar a governar L’any 2015 el resultat va ser de quatre regidors de CDC i quatre d’ERC, no era possible un pacte d’esquerres i es va acabar formant un govern amb les dues formacions, un govern en minoria molt inestable. La consistència d’aquesta solució era molt feble, hi havia desajustos importants, es perdien els mesos i al cap d’un any aquella coalició es va demostrar inviable. Els correbous van ser només el detonant que va precipitar la sortida. I es va plantejar l’alternativa, que és on som ara, un govern municipal progressista i independentista format per ERC-Junts, UPM i L’EST. A l’oposició hi ha el PDECat, CUP i COET. Per què t’agrada ser alcalde de Torroella?

Aquest és un municipi ple d’oportunitats, dels més extensos de la Costa Brava i amb 15 km de costa. La geografia és diversa, amb muntanya, forest pública, riu, plana agrícola, penya-segats, platja, illes. La història l’ha conformada com és, plena d’atractius de totes les èpoques. La seva economia és diversa, oberta al turisme, basada en els serveis, amb una bona aportació industrial i un ric sector primari productor de fruita, cereals, farratges, arròs… La crisi dels darrers deu anys l’hem superada molt millor que molts altres municipis, tal com es veu per la taxa d’atur, sempre més baixa que a la comarca.

Catalunya es troba en una cruïlla important de la seva història. El posicionament municipal sempre ha estat majoritari al costat del Parlament de Catalunya, del Govern i del President de la Generalitat, en el camí cap a la independència. Així va quedar manifest als col·legis electorals de Torroella de Montgrí i a l’Estartit en els resultats del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre, que l’Estat espanyol va combatre amb violència i del qual no ha acceptat els resultats.

Com a conseqüència, a més, ara mateix tenim els presidents de les dues grans associacions cíviques nacionals (Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural) a la presó, la meitat del Govern democràticament elegit a l’exili i l’altra meitat, també a la presó. Entre ells la consellera de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya, la torroellenca Dolors Bassa. Un fet que em causa un dolor immens. Però, malgrat tot, resistirem, persistirem i, passi el passi, transmetrem les ànsies de llibertat dels catalans. Ho vam aprendre dels nostres avis i dels nostres pares, que ens van passar la flama de la llibertat.

I amb vista al futur, la diversitat que et deia ofereix un munt d’oportunitats, per això hem pres decisions estratègiques, per aprofitarles. El mateix Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter ens obre grans perspectives i és una oportunitat que molts voldrien tenir. El Ter és l’altra gran reserva que hem de preservar per mantenir i millorar una agricultura productiva moderna i uns hàbitats naturals amb molta biodiversitat. En aquest sentit hem aconseguit l’Acord de Taula del Ter per reduir progressivament l’aportació de cabals a Barcelona i invertir termes, augmentant els de l’aigua circulant al riu, amb l’horitzó posat al 2028 i amb el compromís transversal de nombrosos agents, govern, ajuntaments, regants i ecologistes.

Inauguració del monòlit en homenatge als represaliats pel franquisme, amb l’exsecretari general d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, Joan Boada. (11.09.2010) Emporion 100 anys (1915-2015)

Una de les periòdiques visites escolars a l’ajuntament.

Emporion • www.emporion.org • 7

Travelling Light Jordi Bellapart

Trobada de fotògrafs professionals de fotografia analògica al Cinema Montgrí

»A partir del que hem vist en aquesta primera trobada, volem potenciar el que ens va agradar més. Reduir més el tema professional en el sentit de business i portar gent d’altres camps: un músic, un pintor, un cuiner.

Al final és un enriquiment creatiu. La fotografia no deixa de ser un marc en el qual cadascú posa el que vol.

Els dies 2, 3 i 4 de novembre va tenir lloc, al Cinema Montgrí, una trobada de fotògrafs professionals agrupats sota el nom de Travelling Light que es mantenen encara en l’ús de la fotografia analògica. Aquesta fou una concentració mundial a la qual assistiren un centenar de congressistes.

»El Cinema Montgrí, quan el vaig descobrir un estiu, vaig pensar que era l’espai ideal. Té aquest caliu antic dels anys trenta, des del meu punt de vista perfecte per a un esdeveniment de fotografia analògica. Amb tot el suport que hem tingut del poble i especialment dels amics responsables del cinema, ha estat facilíssim.

Albert Roig, responsable de l’organització, ens va explicar, al final de les jornades, en què va consistir la trobada i per què al Cinema Montgrí de Torroella. Aquesta és la seva explicació:

»Hi van assistir 68 fotògrafs de 30 països diferents, 12 ponents, l’equip tècnic i de suport, gent del poble convidada, en total un centenar de persones. La majoria dels assistents eren d’Europa: alemanys, belgues, francesos, italians, portuguesos, anglesos, suecs, un finlandès, ucraïnesos, un dels ponents era japonès, quatre americans, una noia de Puerto Rico, i una altra del Perú. Un 80 % d’Europa i un 20 % de fora.

«Es tracta de fer una trobada anual, esperem repetir-la en anys venidors i esperem continuar fent-la al Cinema Montgrí. El fotògrafs de tot el món que ens agrada treballar amb la fotografia analògica necessitàvem un punt de trobada i el volíem en un lloc especial, fora de les grans aglomeracions, i Torroella és un lloc singular, molt agradable i tranquil. »Aquesta és una associació d’amics que en coneixen d’altres, i aquests uns altres, i així hem teixit una xarxa amb la qual pràcticament arribem a tot el món. Aquesta és la primera vegada que ho fem i jo penso continuar fent-la aquí. Per a mi és molt important l’embolcall i crec que també por ser important per a Torroella. »Tot sigui per reivindicar la fotografia analògica en l’àmbit professional.

Es pot pensar que la fotografia analògica ja no existeix, o que existeix molt poc, però professionalment això no és així. S’estan fent coses molt interessants. En ajuntar tots aquest col·legues, podem aconseguir que es facin més coses, intercanviar experiències i projectes, i sobretot que s’incrementi a Europa, perquè molts dels grans fotògrafs solen trobar-se més als Estats Units, o a l’Àsia. La diversitat cultural d’Europa és riquíssima i això ha de ser un valor que s’ha de potenciar, i aquest seria l’ADN del congrés. »En aquesta primera trobada, les ponències o converses varen ser molt interessants i variades. Se’n varen fer tocant temes socials, una fotografia compromesa, però també, tenint en compte que ens trobem davant d’una fotografia professional, es va parlar de fotografia comercial, com els casaments. Hi ha gent que en saben molt, però això no saben convertir-ho en negoci, és a dir, que puguin viure d’aquest treball. Després hi ha el tractament artístic, creatiu i personal de qualsevol fotografia. A les diferents ponències hi varen haver interessants debats i punts de vista filosòfics i personals del que hi ha al darrere de les imatges.

8 • Emporion • www.emporion.org

»Com vàrem allotjar tota aquesta gent? Doncs els més implicats necessitàvem estar a prop del Cinema Montgrí i el lloc ideal era la Fonda Mitjà. Val a dir que ha estat fantàstic. És com a casa. Hem necessitat 13 habitacions. Gent amunt i avall. Ens han aguantat molt bé. Són bona gent i donen un bon servei. També alguns van anar al Palau lo Mirador i a l’Estartit. Hi ha gent que disposava de cotxe i es podia desplaçar. No ha estat difícil allotjar tanta gent. »Una experiència molt bona com a acte de clausura va ser poder fer una projecció en 35 mm i en versió original d’un clàssic del cinema, North by Nortwest, d’Alfred Hitchcock, un acte obert al públic amb la col·laboració del Cine Club Torroellenc.

Hem d’expressar el nostre agraïment a molta gent responsable d’entitats públiques o privades de Torroella per la seva col·laboració. Al Cine Club, La Sala, la Fonda Mitjà, el restaurant Vila Vella, la Fundació Mascort, la Fundació Vila Casas, el Palau lo Mirador, l’Espai Ter, Casa Pastors, l’Escola de Música, i les fleques, que han fascinat els americans, que “flipaven” amb el pa. »Tot plegat ens fa sentir agraïts amb la voluntat de tornar-hi l’any que ve.

L’any que ve tornarà la mateixa gent i se n’hi afegirà més. Sense canviar aquesta atmosfera que hem creat, crec que augmentar de quinze a trenta persones més és viable.»

El Cinema Montgrí i la vila de Torroella també us expressen el seu agraïment.

Emporion 100 anys (1915-2015)

L’Estel, Conte de Nadal Josep Fuster

Continuant amb la tradició familiar, en Pere ha reunit tota la família per celebrar la nit de Nadal a la seva llar, al voltant d’una bona taula. Tot i que és creient, la religió fa molt de temps que ha deixat d’interessar-li, cosa que el porta també a deixar de ser practicant. El Nadal, però, continua essent una de les seves festivitats predilectes. Sortosament, té una economia sanejada, sense problemes econòmics significatius i es pot permetre el luxe d’obsequiar la família amb un bon sopar de Nadal i un munt de regals que faran les delícies dels més petits. Seguint amb la normalitat d’una família ben avinguda, el sopar d’aquest any també ha transcorregut en un ambient distès i amb bona harmonia. Tot i que encara falten vint-i-cinc minuts per a la mitja nit, el sopar de Nadal està quasi a punt d’arribar al seu final. La mainada, atrafegada encara amb les joguines, comença a badallar i a refregar-se els ulls, i els grans estan assaborint el cafè i uns licors servits amb generositat.

En Pere, mogut per un impuls provocat per la seva addicció al tabac, surt discretament a la terrassa del menjador amb una copa de conyac entre les mans simulant que va a refrescar-se. Tothom sap que va a assaborir, fins a l’última volva, el fum d’un dels seus cigarros preferits. Ningú no diu res, l’única que mou el cap fent un dissimulat gest negatiu és la Maria, la seva dona. En Pere, mentre aspira la primera glopada d’aquell fum tan aromàtic i calent, contempla les llums del poble, les de les cases més properes que també estan de celebració, i les ombres de la retallada silueta del paisatge llunyà que, des de la privilegiada situació d’aquella terrassa, s’ofereix a la seva vista. En Pere se sent content i feliç, es recolza un moment a la barana exterior i mentre expulsa el fum dels seus pulmons, es gira per observar satisfet la seva família a través de les entelades vidrieres del menjador. Pensa que a la vida no li ha anat malament del tot, la família es manté unida, diners no li’n sobren però tampoc no li’n falten, de moment tothom gaudeix de bona salut, i... interrompen aquells pensaments el tocs insistents d’una campana que trenca el silenci de la nit, i la presència de la seva dona que ha sortit per advertir-lo que, si continua allà sense abrigar-se, es refredarà. Ell, sense fer massa cas d’aquelles assenyades paraules, li pregunta:

mirada als que envolten la taula, i explicita sense paraules que s’han de guardar els comentaris fins que el matrimoni hagi traspassat la porta.

La Maria va a buscar els abrics en silenci i marxen cap a l’església acompanyats pels darrers repics de la campana. La seva dona, que fins aquell moment ha guardat un prudent silenci, mentre encara caminen a pas lleuger, no pot reprimir la temptació de preguntar-li: - Amb el temps que fa que no trepitges una església, quin estrany rampell t’ha agafat aquesta nit perquè vulguis anar tan precipitadament a la missa del gall?

- Com als mags d’Orient, també avui a mi un estel m’ha fet arribar un missatge... tot i que estic convençut que instants abans de rebre el senyal, de manera inconscient ja ho tenia decidit. Maria, crec que ha arribat l’hora de reconciliar-me amb aquell infant que tan oblidat he tingut, i donar-li les gràcies per tot el que tan generosament ens ha donat, sense haver fet cap mèrit o res d’especial per ser-ne mereixedors.

La Maria, sense aixecar el cap ni fer cap comentari, fa un dissimulat somriure.

- A què toquen les campanes a aquestes hores?

- Toquen a missa... a missa del gall. Ja són tres quarts de dotze tocats -li respon la Maria, tornant a insistir perquè entri.

En Pere es queda a la terrassa cinc minuts més, just el temps de veure com un petit estel fugaç creua el cel de manera un tant parsimoniosa fins a perdre’s just darrere la negra silueta del campanar de l’església. Aquella sorprenent i inesperada visió li provoca un breu instant de reflexió.

En Pere mou el cap repetidament en sentit afirmatiu, i amb la mirada clavada al cel just al punt on s’ha perdut l’estel, no pot reprimir unes paraules que involuntàriament se li escapen de la boca.

- SÍ... he entès el teu missatge.

Amb una esgarrifança de fred, fa l’última pipada al cigarro i entra al menjador fregant-se les mans davant la mirada de tota la família. Tot seguit, amb un to imperatiu impropi d’ell, diu a la seva dona: - Deixa-ho tot i afanya’t, anirem a la missa del gall.

Seguidament, sense donar temps de reaccionar a ningú, amb el dit índex que li creua els llavis i amb un posat entre seriós i divertit, dirigeix la Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 9

La pintura de Ramon Pichot al MNAC Josep Pericot

Platja de sa Sabolla i far de cala Nans, Cadaqués (1900)

Aquests dies,i fins al gener de 2018, es mostra per primera vegada en un museu públic l’obra pictòrica de Ramon Pichot (Barcelona,1871 – París, 1925). Sorprèn que un pintor d’aquesta envergadura, que participa i es compromet amb els corrents artístics que emmarquenla revolució esdevinguda a cavall dels segles XIX i XXen el camp de la pintura, no sigui més conegut entre nosaltres. Com molt béassenyala el director de Museu, Pepe Serra, es pot esmenar aquesta llacuna gràcies a l’excel·lent treball de la comissària Isabel Fàbregas, que ha estudiat a fons la trajectòria de Ramon Pichoten la seva tesi doctoral i que no ha escatimat esforços per reunir una part significativa de la seva obra, molt dispersa, per altra banda, en el col·leccionisme particular.

Romeria a Granada (1898-1902).

Pichot neix en una família on la sensibilitat artística i cultural és molt marcada: una germana, Maria, esdevé una cantant de fama internacional; una altra germana, Mercè, es casa amb el poeta Eduard Marquina, i els dos germans petits són músics reconeguts. Lluís, violinista, rep 10 • Emporion • www.emporion.org

ensenyamentsde Jacques Thibaud, i Ricard, violoncel·lista, del mateix Pau Casals durant el seu trasllat a París, on fixaran residència gràcies a l’empenta decidida de la seva mare, Antònia Gironés.

En els seus inicis Pichotpertany a la Colla del Safrà, on ja manifesta el seu interès en el tractament del color. Es relaciona amb pintors com Rusiñol, Casas, Nonell, Mir i Picasso, per cultivar una amistat que mai no abandonarà. Així passa també amb aquest últim, que li dedica el quadre de Les troisdanseuses, quan afirma que s’hauria hagutd’anomenar La mort de Pichotcom a expressió del seu dolor en morir l’amic i company.

El pintor fa la primera exposició el1989 a Els Quatre Gats,la qualés molt ben rebuda i comptaamb un respectuós reconeixement dels amics i de la crítica. Les seves repetides estades a París culminaran amb la fixació de la seva residència a la capital de les arts (almenys amb pintura), a partir d’una data aproximadaentre 1902 o 1904. És en aquesta ciutat, que ja no abandonarà, on desenvoluparà gran part de la seva obra. A Parísés on ordiranels seus contactes i amistats amb les avantguardes del

Emporion 100 anys (1915-2015)

moment, les que li proporcionaran el bagatge per afermar la personal i vigorosa visió del seu temps. Es relaciona amb el grup de pintors i artistes que formen el que algú anomenarà la bande des espagnols”(1):Dario Regoyos, Durrio, Zuloaga, Losada,Casagemas, Canals, Sunyer, Manolo i Picasso, entre d’altres. Però com és natural, les amistats i contactes també s’establiran amb els pintors francesos instal·lats a Montmartre, com Derain, Bonnard, Dufy o Gauguin, per citar alguns dels més coneguts. L’any 1910, Picasso i Derain faran estada a Cadaqués atrets per la seva amistat ambPichot.

S’han identificat unes 360 peces en el conjunt de la seva producció, algunes de difícil localització a causa del factor ja citat de la gran dispersió de la seva obra en mans privades. Probablement el caràcter de Pichot, tal com el descriu l’escriptor i amic seu Jean Pellerinen el llibre Figures d’aujourd’hui (1923), també contribuirà que passi més desapercebut pel gran públic. Pellerin parla de la seva senzillesa i passió per la seva professió,aliè al mercantilisme i a la recerca de reconeixement públic(2).

En l’exposició del MNAC criden l’atenció uns primers dibuixos al carbó i pastel on es veu la influència del simbolisme, estilque també compartirà amb el seu amic Santiago Rusiñol. En l’apartat del paisatge destaquen tres marines de Cadaqués (l’altre gran pol d’atracció de la seva pintura), que podrien figurar entre les millors del paisatgisme català. En aquestes teles hi trobemclares influències de Monet, com en el quadre Cala Nans(Cadaqués, 1900), i del mateix Monet, però també d’Alexandre de Riquer,en la marinaPlatja de sa Sabollai far de cala Nans amb llum de tarda(Cadaqués, 1900), (Fig. 1) . Seguint la visita, al costat d’aquestes marines hi trobem dos quadres que es fan notar pel diferent tractament del colori per una composició més pròpia de l’expressionisme i un cert primitivisme. En el Paisatge de la Costa Bravas’hi pot observar la in-

Pescadors (1902) w

Emporion 100 anys (1915-2015)

fluència de Gauguin, i en el de Pescadors(Fig. 2)hi podem endevinar la petjada de Derain, així com la pròpia de Pichot, que aquí es mostra simbolista i fauvista a la vegada. No en va, el nostre pintor participarà al Salond’Automne de 1905, a París. Són admirables, per altra banda, la riquesa expressiva dels seus aiguaforts i el color ubic que trobem en gran part dela seva obra, en especial quan descriu temes populars que volen reflectir el sentiment i l’ànim dels personatges representats (Fig. 3).

La seva obra mostra un gran interès per plasmar amb naturalitat i profunditatqualsevol tema:el paisatge, la figura humana, el retrat, o els esdeveniments, així com el seu rerefons social i comunitari. El seu ànim i ideal pictòric cerca l’autenticitat i la bellesa mitjançant una pintura de difícil adscripció, però que ve a ser com una síntesi dels diferents corrents i moviments artístics que li van pertocar viure. No és exagerat afirmar que Ramon Pichotés,tanmateix, amb tota la seva experta senzillesa, un dels grans pintors de la seva època.

Bibliografia: • FABREGAT, Isabel. “La vida parisenca”. A:Ramon Pichot, Monografia 07, MNAC, p. 57.

• FABREGAT, Isabel.Ibíd., p. 105.

Romeria a Granada (1898-1902)

Emporion • www.emporion.org • 11

Pau Casals i Defilló Santi Sató Aquest article neix motivat per la projecció per televisió d’una pel·lícula recentment estrenada sobre Pau Casals, que crec imprescindible completar en el seu contingut, i que puc i he de fer-ho pel fet que el meu pare, Santiago Sató Matamala, fou contrabaix de “l’Orquestra del Liceu de Barcelona”, professor del “Conservatori del Liceu” i membre de “l’Orquestra de Pau Casals”, i a qui el mestre Casals anomenava afectuosament Jaume -i mai com a Santiago!

25 anys. Amb ells creà el 1912 a París l’École Normale de Musique. Cal destacar entre d’altres les fundacions, a Barcelona, de l’Orquestra Pau Casals (1920-39) amb músics de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu (entre d’ells el meu pare), i de l’Associació Obrera de Concerts (1926-39).

Amb la primera donà un gran impuls a la vida simfònica catalana, i amb la segona dugué a terme “un intent exemplar d’acostament de la música al món obrer” que va perdurar durant 13 anys.

I pels meus records personals ja que nat l’any 1930 he viscut guerres i situacions no fàcils. I la pregunta que em sorgeix és: qui era, què va voler ser, i què fou, per a Catalunya i per al món, en Pau Casals i Defilló? I la resposta fàcil seria dir que fou músic, director d’orquestra i compositor, i en destacaria la seva condició de violoncel·lista que revolucionà aquest instrument. Però erraria -i fortament- si fes només aquestes afirmacions que, encara que certes totes elles, no reflecteixen en absolut la seva realitat vital: Ser català!

El 29 de setembre de 1927 van tenir lloc els actes d’homenatge al mestre a Barcelona, amb un concert popular al Palau Nacional. El públic omplia per complet la vastíssima sala, sent moltes les persones que van haver de romandre en peus. El concert va transcórrer en un ambient de fervorós entusiasme. Les ovacions a Pau Casals van ser llarguíssimes, clamoroses, sinceres, tant quan va dirigir la seva “Sardana per a 32 violoncels”, que per unànime requeriment es va repetir, com quan va pronunciar unes sentides paraules per agrair l’homenatge en empunyar l’arc per executar la part de l’instrument concertista del “Concert en si menor”, de Dvorack. Que sublims les notes que arrancà del seu violoncel! L’auditori, vibrant d’entusiasme, va esclatar en aplaudiments i crits de joia, i va envoltar al gloriós mestre, que va trigar no poc temps a poder abandonar l’estrada. Van assistir al concert l’alcalde, senyor Pi i Sunyer; el conseller de Cultura, senyor Gassol, que representava al senyor Companys; i el diputat senyor Fontbernat, en representació del president del Parlament de Catalunya.

I així va expressar-ho amb les seves pròpies paraules a la Seu de les Nacions Unides en la seva tercera visita el dia 24 d’octubre del 1971 i amb U Thant al seu costat: “I am a catalan!”

El mestre Casals va dirigir personalment la interpretació del seu Himne a les Nacions Unides, amb lletra del reconegut poeta britànic W.H. Auden, vestint-les amb aquestes paraules en anglès que transcric en català: “Aquest és l’honor més gran de la meva vida. La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. Quan jo era un noi, la meva mare —una dona excepcional, genial—, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. Però deixeu-me dir una cosa: jo sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides. En el segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per parlar de la pau, en el segle XI. Pau en el món i contra, contra, contra la guerra, la inhumanitat de les guerres. Això és Catalunya. És per això que estic tan i tan feliç de ser aquí amb tots vostès. Perquè les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau m’hi va directament.

Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però sento que ha arribat el moment de tornar a tocar. Tocaré una melodia del folklore català: “El cant dels ocells”. Els ocells, quan són al cel, van cantant: “pau, pau, pau” i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya”.

I amb el so d’una corda emocionada, va repartir la melodia del seu poble per tots els racons del món! I mentre escric aquestes paraules recordo que en la manifestació del passat dia 11 de novembre a Barcelona “El cant dels ocells” s’hi va sentir! La Guardia Urbana xifra en 750.000 el nombre d’assistents.

El 1932 fou nomenat per la Generalitat president de la Junta de Música de Catalunya. La seva vida experimentà un canvi important per la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial (1939-45). “Des d’aleshores esdevingué un paladí infatigable de la pau, de la llibertat i de les minories oprimides.” Des del seu exili voluntari el 1939 a Prada, ajudà els espanyols refugiats en camps de concentració, i a partir del 1945 silencià el seu violoncel públicament “en protesta per la immobilitat dels països aliats davant el règim feixista de Franco”.

Aquest silenci, altament significatiu, només fou trencat, a part d’excepcionals actuacions individuals, amb els Festivals de Prada, amb motiu del segon centenari de la mort de Johann Sebastian Bach (195066), i des del 1960, amb la difusió per tot el món, com a missatge de pau, de l’oratori “El Pessebre”, amb text de Joan Alavedra i orquestrat pel seu germà Enric Casals, amb el qual col·laborà sovint. El 1963 dirigí El Pessebre a l’ONU en la celebració del XVè aniversari de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà. Fou nomenat doctor honoris causa de la Universitat de Nova York.

L’any 1979 les seves despulles foren traslladades a Catalunya i enterrades al Vendrell.

El dissabte 11 de novembre passat a la manifestació al carrer Marina de Barcelona es cantà “El cant dels ocells”!: “La música, aquest meravellós llenguatge universal, hauria de ser font de comunicació entre tots els homes”.

Pau Casals va néixer a El Vendrell, Baix Penedès, el 29 de desembre de 1876 i morí a San Juan, Puerto Rico, el 22 d’octubre de 1973. El seu Pare Carles Casals Ribes era organista i tocava el piano, la seva mare es deia Pilar Defilló Amiguet. Escoltant el so dels dos instruments va aprendre música i a estimar-la. El seu pare va construir-li amb una carabassa un batedor i una corda, el seu primer instrument! I va ser als onze anys que sentí un veritable violoncel en un concert que el professor Josep Garcia de l’Escola de Música de Barcelona va fer al Vendrell: “així va arribar a ser el seu instrument!”.

A les seves activitats com a solista que revolucionà el concepte tècnic i expressiu del violoncel, i les de caràcter docent, cal remarcar també la seva dedicació a la música de cambra, l’exponent més alt de la qual fou el trio constituït amb Jacques Thibaut i Alfred Cortot i que perdurà durant 12 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Reflexions sobre l’octava plaga Joan Calsina

Els humans, com és lògic, no podem preveure ni remotament quan i com desapareixerà el nostre planeta. Les causes poden ser diverses, potser serà per una explosió interna? O per una col·lisió amb un altre astre? Serà cremat pel sol? Serà absorbit conjuntament amb tot el sistema solar o pel que els experts en diuen un forat negre?

Sigui com sigui, hi ha un ampli ventall de situacions possibles de produir-se. Però el que sí és cert és que el nostre món té data de caducitat, exactament igual que la tenim nosaltres els humans. Per tant, la sentència de mort del nostre planeta és inapel·lable, però mai sabrem el dia de la seva execució perquè, quan arribi aquest moment, el més probable és que tots els éssers vius del planeta hauran desaparegut farà molts anys.

Preocupem-nos, doncs, del moment actual quan l’espècie humana està prenent una perillosa deriva cap a la que serà la nostra pròpia autodestrucció.

Una desbocada depredació i saqueig dels recursos que ens ha regalat el planeta ens porta cap un camí sense retorn. Els símptomes són brutals: alteració del clima, pujada de les temperatures, fenòmens atmosfèrics destructius com no s’havien vist mai, desaparició gradual dels gels de l’Àrtic i l’Antàrtida amb el consegüent augment del nivell del mar, o sigui una alteració artificial dels ecosistemes i, el que és pitjor, patim també una contaminació de tota mena de productes tòxics que s’escampen per terra, mar i aire, els quals van entrant silenciosament dins dels organismes dels éssers vius dels planeta.

De fet hi ha moltes espècies animals i vegetals que no han pogut resistir aquest brutal canvi i s’ha provocat la seva desaparició per sempre.

Recordo que de jovenet, a la meva escola, entre tots els llibres que ens servien per estudiar, n’hi havia un que m’agradava i que feia referència a la Història Sagrada, on es parlava de la creació del món per part de Déu; també d’un paradís terrenal, el qual es van carregar en un tres i no res Adam i Eva, sembla que per culpa d’una poma. Seguien un reguitzell més d’històries apassionants, però una em cridava particularment l’atenció: la que feia referència a l’antic Egipte, on Déu va enviar set plagues molt pernicioses per forçar-los a claudicar i alliberar la comunitat jueva (el poble de Déu) de l’esclavitud. Els egipcis, espantats per aquestes set plagues que els van caure damunt, posaren en llibertat els jueus, els quals al llarg del temps van colonitzar altres territoris, suposadament a base d’expulsar o fer esclaus els residents.

Aquestes entrades i sortides se suposa que han estat molt de moda al llarg de tots els segles i continuen avui. No vull ni pensar en el sofriment de milions d’humans que moriren i moren actualment sacrificats com bèsties pels seguidors de Satanàs. Sigui com sigui, a aquelles famoses set plagues cal afegir-n’hi l’octava, la més destructora de totes: la plaga dels humans, la nostra pròpia espècie, la que Déu va crear segons explica la meva estimada Història Sagrada.

Per tant, davant d’aquestes catàstrofes, la gent de bona voluntat hem de marxar? Però on? Tot està ocupat i contaminat i el pronòstic és cada dia més lleig. Però de tot plegat el que em sap més greu és que a més de la nostra propera autoliquidació privarem que les noves generacions, que haurien nascut per substituir-nos en el futur, no puguin gaudir de la nostra mare terra, per la senzilla raó que l’espècie humana s’haurà autodestruït. El planeta erm de vida seguirà volant per l’espai fins que arribi el dia de la seva inevitable hora.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 13

Menu d'en Martí Martí Elias Pericay

Musclos al forn Ingredients: • Musclos (gallecs que són grans) • Mantega • All i julivert picat petit • Suc de llimona • Pa torrat ratllat • Formatge ratllat Preparació: S’ obren els musclos al vapor i es deixen refredar .Una vegada freds se’ls deixa amb una clova.

Amb la mantega, l’ all i julivert i el suc de llimona es fa una pasta tipus pomada que després ens servirà per cobrir els musclos. Per sobre hi posarem el pa ratllat barrejat amb el formatge i ja estarà a punt per anar al forn, uns deu minuts a 170º.

Filet de vedella amb figues i bolets

Creps a la taronja Ingredients: • 2 ous

Ingredients:

• 150 g. de farina

• Filet de vedella en porcions de 200 grams

• Sucre llustre

• Figues seques

• Sal

• Bolets (poden ser congelats o frescs)

• 1/2 got de llet

• Salsa de carn

• 1/2 litre de suc de taronja

• Nata de cuina

• Mantega

• Farina

• 1 copeta de Gran Marnier o de Cointreau

• Mantega • Sal i pebre • 1 copa de brandi Preparació: Es salpebren els filets, s’ enfarinen, i es fregeixen amb mantega. Quan estiguin a mitja cocció s’ hi afegeixen els bolets i les figues (aquestes tallades a talls petits). Una vegada estiguin al gust (jo els recomano que quedin cruets de dins) es flamegen amb el brandi i es reserven a part.

Després afegirem als bolets i figues, que són a la paella de coure els filets, la salsa de carn i una mica de nata de cuina i ho farem coure una estoneta perquè lligui. Ho abocarem per sobre de la carn i ja estarà a punt de servir-lo.

14 • Emporion • www.emporion.org

Preparació: Es barregen en un bol els ous, el sucre, un polsim de sal, la llet i la farina i es remena enèrgicament amb la batedora de varetes fins que quedi sense grumolls. Es deixa reposar una estona.

Es posa al foc una paella antiadherent untada de mantega per anar fent les creps d’una en una.

Una vegada fetes les creps, es tornen a posar en una paella més gran també amb mantega i es van fregint a poc foc i es flamegen tot seguit amb el licor. Després s’hi afegeix el suc de taronja i es deixa reduir fins que quedi una salsa lligada, i ja estaran per servir-les

Emporion 100 anys (1915-2015)

Gotes d'humor Fuster

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 15

NOTÍCIES

“Édith Piaf ”. El divendres 17, dins del circuit Temporada Alta, “La Treva” de Donald Margulies.

PER A AQUEST MES DE DESEMBRE

Música a l’Espai Ter. El dissabte 11 va actuar “FoK”, Kepa Junquera. El diumenge 12, EnAmbar Dansa va oferir “Babaol”.

Recapte d’aliments a supermercats dies 1 i 2

Fotografia. L’exposició “Natura Morta”, de Vicenç Rovira, va ser inaugurada el diumenge 5 al Claustre de l’Hospital.

Festa dels Indiketes amb Oques Grasses dissabte 2 Festa de Santa Llúcia dimecres 13 Nadal i Sant Esteve dilluns 25 i dimarts 26

NOTÍCIES DE NOVEMBRE TORROELLA I L’ESTARTIT Presència dels presos polítics. Una part del Govern català va entrar en presó preventiva el dia 2, entre ells la consellera torroellenca Dolors Bassa. El mateix dia es va fer una concentració de protesta a la plaça de la Vila i des d’aleshores els presos polítics, i especialment la Dolors, han estat recordats en actes públics i en cartells. El dia de la Fira, l’Ajuntament va optar per no fer una inauguració convencional amb parlaments sinó una “no inauguració”. I van aparèixer a la vila senyals de dues direccions, un indicant Alcalá-Meco (701 km) i l’altre en sentit contrari amb el nom de Dolors Bassa, simbolitzant el seu retorn.

EMPORION, Assemblea General. Va tenir lloc el dijous 23. Entre altres acords, es va proposar i aprovar que Jaume Bassa assumeixi la presidència durant el pròxim exercici.

Projecte Memòria fotogràfica. El Museu de la Mediterrània el va presentar al Recer el dijous 9.

Postres de músic. El divendres 10 el Museu de la Mediterrània va organitzar Converses amb gent de música.

Els masos, retalls d’història. També el divendres 10, al vespre, es va inaugurar aquesta exposició a la Capella de Sant Antoni.

Presència de l’arquitecte Rafael Masó. El diumenge 12 el Museu de la Mediterrània i la Fundació Vila Casas van organitzar una visita guiada a edificis de Torroella i de l’Estartit.

V Fòrum de Recerca. Organitzat pel Centre de Documentació del Museu de la Mediterrània, el dissabte 18 es van presentar diversos treballs, aquest any a l’Ajuntament de Gualta.

Aplec de Santa Caterina. El diumenge 19, amb un temps esplèndid, es va fer el tradicional aplec. A mitja audició de sardanes, es va fer un emotiu acte de record a Dolors Bassa, la consellera absent empresonada. Per aquest motiu es va endarrerir una hora la missa a la capella de l’ermita.

Gent del Ter. La sortida programada aquest mes va ser a l’Estany de Poma, a l’Escala.

Música al Cine Petit. Organitzat per Joventuts Musicals el diumenge 19 Mos Azimans va interpretar música antiga occitana. I organitzat per l’Ajuntament es va programar “Palamós Gospel

ESPAI TER – PROGRAMACIÓ TARDOR-HIVERN Música 2 de desembre: Oques Grasses a la Festa dels Indiketes 9 de desembre: “45 cerebros y 1 corazón” Cicle de Nadal 1 de gener: “Concert d’Any Nou de Valsos i Polques” 7 de gener: “Música de Cine” Choir” per al dissabte 25 al vespre.

Lectura de teatre. A la Biblioteca Pere Blasi Margarita Camós va conduir el dimarts 21 la lectura de “Desig sota de l’Om”.

El Centre de Documentació. S’hi va fer una visita guiada el dimecres 22.

El nostre pessebre. Un any més, el divendres 24 es va inaugurar “El pessebre de Josep Mir” al Museu de la Mediterrània.

15 anys de Xibeques del Cau. El sopar de celebració es va programar per al divendres 24.

Festa de Santa Caterina. El dia 25 es va celebrar missa a l’ermita, tot i haver-se fet l’aplec el dia 19.

624 Fira de Sant Andreu. Es va programar una sèrie d’activitats, que resumim.

No hi va haver pròpiament inauguració oficial per fer present l’absència de Dolors Bassa.

El dia 25 a migdia, a la Fundació Mascort, es va presentar el llibre “Cambra Agrícola de l’Empordà”; a la tarda, a l’Església de Sant Genís, van actuar el cor 3×4 de Binissalem i el cor Anselm Viola; després, cercavila amb dracs i

Actes ajornats. En produir-se actes reivindicatius en favor dels presos, alguns actes programats es van ajornar, com la conferència sobre els “camps d’aviació” prevista per al divendres 3, la trobada sobre Cultura que havia de tenir lloc el dissabte 11 o la castanyada popular del mateix dia 11.

Pressupostos participatius. Iniciats aquest any per l’Ajuntament, el projecte escollit ha estat el que tenia per objecte rebaixar voreres per facilitar-ne l’accés a persones amb mobilitat reduïda.

EMPORION ha estat present a la Comissió de Seguiment.

Travessia a les Medes. Organitzada per “Neda el món”, va tenir lloc el divendres 3.

Cinema analògic. El Cinema Montgrí va ser punt de trobada de l’organització “Traveling light”. El dissabte 4 van projectar el film “Con la muerte en los talones”.

Teatre a l’Espai Ter. El dissabte 4 es va presentar 16 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

tambors; al Cine Petit, concert de gòspel.

Per a tots dos dies 25 i 26 es van programar, entre d’altres activitats, la tradicional exposició de maquinària agrícola, mercat de vehicles, mercat d’artesania, mostres d’entitats, de cotxes clàssics, d’oficis artesans, exhibició eqüestre, animals de granja, XVII Fira en el Record, XXVI Concurs de gossos d’atura.

Lectura de Bertrana. Es va programar per al dimarts 28 a la Biblioteca Pere Blasi “La tieta Claudina”, amb comentari dirigit per Xavier Pla. Gestió d’associacions. L’àrea de Cultura i Festes de l’Ajuntament va programar per al dijous 30 al vespre una xerrada a can Quintana: “Com gestionar associacions i organitzar activitats”.

MÓN

ESPORTS

Trump visità la Xina. El dijous 9 el president nord-americà va fer una visita d’estat i va ser rebut amb tots els honors per Xi Jinping.

El Girona de futbol va començar bé. Després d’una sèrie de partits guanyats, es va convertir en el millor debutant a Primera Divisió dels últims 27 anys.

Zimbabue. Després d’una revolta militar Robert Mugabe, de 93 anys i amb 37 al poder, va deixar el govern, tot i que s’hi va resistir fortament.

La guerra de Síria. El dimarts 21 Putin va rebre Baixar al-Assad i va donar per acabada la guerra iniciada l’any 2011, la qual ha deixat 400.000 morts i milions de refugiats.

Moto GP. Marc Márquez es proclamà campió del món per quarta vegada, el pilot més jove que ho aconsegueix.

CATALUNYA Consellers empresonats. El dijous 2 els consellers del govern català no exiliats a Bèlgica es van presentar a Madrid davant la jutge i van ser ingressats en presó preventiva. Es van fer actes de protesta a tot el país.

Puigdemont i els consellers de Bèlgica. El divendres 3 es va cursar ordre de detenció internacional contra Puigdemont i els quatre consellers que eren a Bèlgica. El diumenge 5 es van entregar a la policia belga i el mateix dia van declarar davant el jutge d’instrucció belga. El dimarts 7 uns 200 alcaldes van anar a Brussel·les.

Aturada general i manifestació multitudinària. El dimecres 8 es van fer concentracions arreu de Catalunya per reclamar la llibertat dels presos i es van bloquejar les comunicacions per tren i carretera. El dissabte 11 una gran manifestació amb el mateix clam va omplir el carrer Marina de Barcelona amb unes 750.000 persones segons la guàrdia Urbana.

Ada Colau exclou el PSC del govern municipal. Les bases de Barcelona en Comú ho van decidir en votació a causa de l’empresonament dels consellers i els presidents d’Omnium i de l’ANC. Caiguda de negoci. Els empresaris van manifestar la seva preocupació per la baixa de vendes i de turisme després de l’atac islamista d’agost i el sotrac polític d’octubre.

ESPANYA Cas Gürtel. El judici, que implica el finançament ocult del PP, va quedat definitivament vist per a sentència.

El sistema judicial i penitenciari espanyol. La justícia belga demanà explicacions abans d’atendre l’ordre d’extradició de Puigdemont i els consellers expatriats a Bèlgica.

Acusacions a Rússia sobre Catalunya. Moscou demanà proves al Govern espanyol sobre una suposada ajuda al referèndum de l’1-O.

Emporion 100 anys (1915-2015)

El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

Emporion • www.emporion.org • 17

18 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 19

20 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 21

22 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Pel·licula del mes: LA LLIBRERIA

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 23

Edita Associació Emporion

Socis Fundadors

Consell de redacció

Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent Plàcid Busquets

Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Cels Sais Enric Torrent Plàcid Busquets

Jordi Bellapart - President Josep Casas - Secretari Plàcid Busquets - Disseny, edició i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts