133 gener 18

Periòdic digital, tercera època

núm. 133 gener 2018

• Editorial • Un any de mals fums de Trump • Joan F. Mira i la seva traducció de l’Odissea d’Homer • Mossèn Josep Barcons, rector de Torroella • El pacte no es compleix fins que es fan realitat les obres • La casa Galibern, seu de la Fundació Mascort, i la Cambra Agrícola de…

• La cortina de ciment

Editorial

Un any nou incert i esperançat Les eleccions del 21 de desembre passat es van fer en condicions ben anòmales, en haver estat convocades pel Govern central a l’empara de l’article 155, amb candidats a l’exili o a la presó, i després d’unes interferències insòlites de la Junta Electoral Central, que van arribar a extrems ridículs pel que fa a la presència del color groc en espais públics. Tot i això o -millor dit- precisament per aquesta causa, la participació va ser molt elevada. A Torroella i l’Estartit, d’un cens de 6.901 persones amb dret a vot, en van votar 5.670, el 82,2%. Quant als resultats, el percentatge de vots aconseguits per cada formació política va ser, en números rodons: Junts per Catalunya 38%; ERC 26%; Ciutadans 19%; van quedar molt per sota, per aquest ordre, el PSC, la CUP, CatECP; i en últim lloc, el PP. El resultat va fer ben evident la persistència i consolidació de l’opció sobiranista al nostre municipi.

• On intercanviem coneixements?

A la circumscripció de Girona la participació va ser també molt alta, del 81,5%, i els percentatges de vots i els escons aconseguits per cada força van ser de Junts per Catalunya 37% i 11 escons, ERC 22% i 4 escons, Ciutadans 19% i 4 escons, PSC 8% i 1 escó i CUP 5% i 1 escó. El PP no va aconseguir escó. També a la demarcació gironina, doncs, va ser clara la victòria dels independentistes.

• Apropament a la ceràmica,a l’escultura grega i a 4 pintors napolitans

Fent referència a tot Catalunya, el percentatge de participació va assolir també un valor molt elevat, 81,9%. L’opció independentista va aconseguir molt bons resultats, ja que Junts per Catalunya (34 escons), ERC (32) i la CUP (4) sumen majoria absoluta (70 escons). Tanmateix, per la banda unionista, Ciutadans va assolir el major nombre d’escons (36), sense possibilitat, però, de sumar majoria amb el PSC (17) i amb Catalunya en Comú Podem (8), els quals van quedar molt per sota de les seves expectatives. El partit que va aconseguir menys escons va ser el PP (4). Els resultats demostren que el sobiranisme és ben viu i que té camí per recórrer, però que no pot badar.

• On intercanviem coneixements?

• El Menú d’en Martí • Gotes d’humor • Notícies • Cinema i espectacles

2 • Emporion • www.emporion.org

A partir d’aquest moment i d’aquestes xifres, els electors estaran pendents dels moviments i decisions del virtual guanyador, Carles Puigdemont, però també de les reaccions de Mariano Rajoy, que ha vist com el seu partit sofria una severa derrota, privat fins i tot de grup propi al Parlament.

Mentrestant, ignorem les opcions de Puigdemont per poder ser investit president, les dels candidats exiliats o empresonats per poder accedir a l’acta de diputat i les de possibles futurs consellers de poder arribar a exercir el càrrec. Ens trobem davant d’un camí incert.

Els darrers dies s’han fet estudis psicològics i sociològics per estudiar la situació emocional dels catalans davant les eleccions del 21 de desembre i van detectar, per aquest ordre, impotència, enuig, esperança, tristesa. EMPORION desitja que, superada aquesta fase, en entrar al nou any 2018, i malgrat les incerteses, els nostres lectors vegin reforçat cada dia el seu bon humor, la seva alegria i la seva esperança.

FELIÇ ANY NOU!

Emporion 100 anys (1915-2015)

Un any de mals fums de Trump Albert Llausàs i Pascual

Aquest mes de gener es compleix un any des que el nou president dels Estats Units d’Amèrica (EUA), Donald Trump, va prendre possessió del càrrec. A diferència del que ha passat amb bona part de les promeses fetes durant el període electoral, el balanç que es pot fer del seu primer any de mandat en matèria de medi ambient s’ajusta molt bé al que s’esperava d’ell.

Tot just ocupar el càrrec, va retallar funcions essencials de l’agència del medi ambient del país i va posar als càrrecs de responsabilitat d’aquest i altres organismes dedicats a la protecció del medi ambient enemics declarats de tota regulació ambiental. El nou equip ben aviat es va posar a la feina: es van desmantellar programes de descontaminació de l’era Obama per considerar-los cars, es van derogar normatives que exigien a la indústria energètica i de l’automòbil el compliment d’objectius d’eficiència per considerar que anaven en contra dels interessos de l’economia, es van anul·lar proteccions relatives a la qualitat de l’aire i de l’aigua destinades a millorar la salut pública i evitar la mortalitat relacionada amb complicacions respiratòries i per la presència de substàncies químiques a les aigües, etc. El govern de Trump també ha decidit anar per lliure en l’àmbit internacional. Tot i que encara no s’ha pogut concretar, ja va anunciar la decisió de treure els EUA dels acords pel clima de París, deixant el seu país com l’únic en no donar-hi suport (després que fins i tot Síria, l’única excepció mundial fins fa ben poc, s’hi hagi unit).

Per raons més relacionades amb el mercadeig polític que amb objectius programàtics, els EUA també van decidir ara fa uns mesos descatalogar 17 Reserves de la Biosfera declarades per la UNESCO del seu territori, poc abans d’anunciar que el país abandona directament aquest organisme internacional i cancel·la la seva aportació econòmica. Finalment, aquest mes de desembre passat, el congrés dels Estats Units va aprovar una ordre per eliminar la protecció federal que concedia a diverses reserves naturals i monuments nacionals, facilitant l’explotació dels seus recursos naturals per part de la indústria. És indiscutible que, com qualsevol altre país, els EUA tenen la sobirania per prendre les decisions que afecten la seva pròpia població i territori.

El problema és que, a diferència d’altres tipus de polítiques, les que afecEmporion 100 anys (1915-2015)

ten el medi ambient no només tenen repercussió sobre la població nacional, sinó que afecten el conjunt de la humanitat. Respirem el mateix aire i compartim els mars i oceans. En aquest sentit, les decisions del president del país més contaminador del món (si es mesura per càpita) afecten directament les poblacions d’arreu i, indirectament, poden donar quartada o justificació a d’altres líders per començar a prendre decisions igualment irresponsables. Davant problemàtiques globals, les solucions també haurien de ser globals. Aquest principi, que ja va ser reconegut després de la Segona Guerra Mundial, no s’ha implementat mai completament. Les Nacions Unides, que hauria d’esdevenir el govern del món, ha perdut prestigi i influència en els darrers anys, en bona mesura a causa del boicot per part d’alguns països, més interessats a defensar els interessos d’alguns grups econòmics, que el bé col·lectiu de la humanitat.

Davant aquest panorama, només es pot trobar certa esperança mirant cap a baix, cap als governs i moviments d’escala local o regional. A diferència dels governs estatals, rarament recolzats per més del 40% de la ciutadania, els governs locals i les entitats civils i sense ànim de lucre estan fortament prestigiades, amb nivells d’aprovació de la seva labor de proximitat sovint superiors al 80%, segons els estudis d’opinió. Als mateixos EUA, un ampli grup de ciutats, universitats, empreses i col·lectius diversos han impulsat el moviment “We are still in” (Encara som dins), defensant que, independentment del que digui el govern del país, segueixen compromesos amb les accions per mitigar l’escalfament global que amenaça la humanitat. Davant l’assalt a la protecció dels espais naturals, els pobles originaris del territori americà s’han mobilitzat per defensar l’ús públic de la terra i els recursos. A Europa mateix, davant la tebiesa de l’acció de governs com l’alemany o l’espanyol, els governs locals i, en el cas català les diputacions provincials, són líders en iniciatives de reducció d’emissions de diòxid de carboni a l’atmosfera. Sovint considerades actors menors, col·lectivament, aquestes institucions i organitzacions poden contribuir a millorar el món molt més que no pot degradar-lo un sol Trump que, a més, té data de caducitat.

Emporion • www.emporion.org • 3

Joan F. Mira i la seva traducció de l’Odissea d’Homer Adrià Arboix

L’Odissea és la mare i el pare de la literatura occidental.

Joan F. Mira Mira havia estat catedràtic de grec a la Universitat de València i, des de l’any 1991 fins a la jubilació el 2005, a la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, destaca entre d’altres facetes per la seva tasca com a traductor de clàssics de la literatura universal. Va traduir l’any 2000 la Divina comèdia de Dante Alighieri, l’any 2004 els Evangelis i l’any 2011 l’Odissea d’Homer (segle VIII aC). Són, segons l’humanista, “les tres potes de la cultura occidental i europea” que és la nostra.

En una entrevista recent a El Punt Avui, amb motiu del seu merescut guardó, Mira puntualitzava -amb preocupació no exempta d’ironia- a la periodista Valèria Gaillard: “Crec que les sèries televisives i les xarxes socials són una plaga. Ara veus els joves enganxats tot el dia al mòbil, enviant-se missatges curts i superficials que han substituït la lectura profunda, escoltar música o tenir converses, i això ho trobo esgarrifós, addictiu, és una desgràcia col·lectiva; s’està perdent un tipus de comu4 • Emporion • www.emporion.org

nicació i una manera de gaudir dels productes culturals, de la bellesa, que ens ha omplert durant segles i ara no interessa ningú! No sempre els instruments nous s’utilitzen de manera adequada.”

La traducció més celebrada fins ara de l’Odissea era la prestigiosa versió de Carles Riba de l’any 1948, treball que constitueix una de les fites poètiques més importants de la literatura catalana. Una altra significativa versió n’és la traducció en prosa de Joan Alberich de l’any 1998.

Mira creu que els grans clàssics requereixen revisar-los cada dues generacions. I és per això que analitza l’Odissea i en fa una traducció diferent i complementària a la de Riba, no des de l’òptica de la filologia clàssica, sinó que ens proposa llegir Homer com un text més pròxim, sense entrebancs d’especialista, de forma directa. Amb aquest objectiu, aconsegueix una novel·la assequible, malgrat estar traduïda en hexàmetres i comptar amb prop de 12.000 versos distribuïts en 24 cants. Amb aquesta versió Emporion 100 anys (1915-2015)

Mira contribueix a fer una nova entrada en català a l’obra d’Homer, però a l’abast d’un públic més general i extens.

Mira és un admirador declarat d’Homer i considera l’Odissea una obra inclassificable, un gènere literari en ella mateixa, una narració d’una complexitat fascinant, on s’entrecreuen històries de combats, perills i violència, amb fantasia i temptacions. És la història d’amor i de fidelitat de dos protagonistes excepcionals (Ulisses i Penèlope), però és també la història d’un fill que busca un pare. Un obra cabdal plena de contrast on la narració pot ser molt violenta, però també molt delicada, molt finament psicològica.

Homer era el poeta per excel·lència de l’antiguitat clàssica i també el seu “mestre” per la saviesa i la veritat que contenen les seves obres. Diu Joan Alberich, un gran estudiós de l’Odissea, que aquesta és un poema èpic amb un final feliç. En canvi, la Ilíada, l’altra gran obra d’Homer, és un poema amb més elements tràgics.

Recordem que l’Odissea és la història del retorn d’Ulisses a Ítaca després de la guerra de Troia. Tal com assenyala Jordi Cornudella, un gran expert en Homer, per explicar aquesta circumstància, el poema combina tres relats diferents. D’una banda, la història de Telèmac, el fill d’Ulisses, que deixa Ítaca a la recerca de notícies de son pare, i que ocuparia els quatre primers cants. En segon lloc, i amb vuit cants, hi ha la història mateixa d’Ulisses entreteixida d’aventures marineres i relats fantàstics.

I finalment el conjunt dels dotze cants darrers on es narra la història de Penèlope, l’esposa fidel, i els pretendents -que té instal·lats a dispesa al casal del seu marit absent- amb el retorn d’Ulisses a la seva pàtria. Diu Cornudella que “la recerca, el viatge, la fantasia, l’astúcia, el coratge, la lucidesa, la nostàlgia, el retorn, la venjança: l’Odissea és un compendi de tot això i és també molt més que això”.

Cornudella ens recorda també que amb Homer neix la literatura. Fins aleshores hi podia haver la simplicitat de la faula o l’esquematisme del conte. Els experts postulen que la Ilíada és una obra de joventut, en canvi l’Odissea és un poema més evolucionat, una obra de maduresa del gran poeta. Es tracta aquesta última obra de l’epopeia que ha tingut més repercussió sobre la literatura universal.

Diu Mira que mai un heroi ha representat tant com Ulisses, astut i polifacètic, l’experiència humana. En la literatura haurem d’esperar més de 700 anys fins a l’arribada de l’Eneida de Virgili (70 aC – 19 aC) per tenir una obra comparable amb la d’Homer en extensió i qualitat.

Remarca el periodista Xavier Aliaga que aquesta nova versió de l’Odissea té el mèrit assegurat de mantenir la qualitat literària i fer-la assequible a nous lectors. I això cal agrair-ho a Joan F. Mira, les obres del qual s’han convertit ja en un pilar fonamental de la cultura catalana.

Referències bibliogràfiques 1.

HOMER. Odissea, versió de Joan F. Mira, ed. Proa (4a edició), Barcelona, 2012.

2.

CORNUDELLA, Jordi. “Homer i l’Odissea”. A: Homer. Odissea, versió de Joan F. Mira, ed. Proa (4a edició), Barcelona, 2012.

3.

SERRA, Montserrat. “Joan F. Mira versiona l’Odissea d’Homer amb la voluntat d’arribar a nous lectors”: <http://www.vilaweb.cat/noticia/3940433/20111020/joan-f-mira-versiona-lodissea-dhomervoluntat-darribar-nous-lectors.html>

4.

ALIAGA, Xavier. “Joan Francesc Mira: el reconeixement a un pilar de la cultura catalana”. A: El Temps, 20 de juny de 2107, p. 59-62.

5.

HOMER. Odissea. Versió de Joan Alberich i Mariné (6a ed), La Magrana, Barcelona, 2006.

6.

GAILLARD, Valèria. Joan Francesc Mira, Premi Nacional de Cultura. “Les sèries televisives i les xarxes són una plaga”. A: El Punt Avui, 23 d’agost de 2017, p. 38.

7.

MIRA, Joan F. Els treballs perduts, Proa, Barcelona, 2005.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 5

Mossèn Josep Barcons, rector de Torroella Jaume Bassa Pasqual

Josep Barcons i Muntada va néixer l’any 1943 a Hostalets d’en Bas, no gaire lluny d’Olot. Eren cinc germans, tres nois i dues noies, ell era el del mig. Tota la família era d’aquella part de la Garrotxa; els avis paterns vivien a Joanetes, en una casa gran de pagès que es diu can Estornella; els avis materns tenien un molí a Sant Privat d’en Bas, però la riuada del 1940 se l’endugué i van haver d’anar viure a Olot, on tenien un fill. Tots eren bona gent, treballadora i devota. El pare de mossèn Josep era el petit de quatre germans, la seva mare la quarta de vuit, i a la família ja hi havia precedents de professió religiosa, el seu pare tenia una germana monja clarissa i un nebot sacerdot, actual rector de la Vall d’en Bas. Com va decidir ser capellà? Què és la vocació?

vaig fer jo mateix, perquè aquell any havia mort la meva germana als 21 anys. Tanmateix, des del primer any de capellà he mantingut un costum, celebrar el Nadal a casa amb la família, i aquest any, altre cop, els penso reunir a tots, 16 persones, a Torroella.

Som al 1966, ja és sacerdot, té 23 anys. Com comença la tasca pastoral?

El bisbe m’encarrega que vagi de vicari a la Cellera de Ter, aquest és el començament. Més endavant m’envia, també de vicari, a Amer; precisament allà, amb motiu de la defunció d’un mossèn, sento les paraules de comiat que li dedica un jove Carles Puigdemont. Finalment, també de vicari, vaig a Cassà de la Selva.

Jo anava a l’escola pública d’Hostalets d’en Bas. Els meus pares eren bons cristians, practicants, i jo en seguia l’exemple, però no era pas un nen devot, mai no vaig fer d’escolà, era com molts altres vailets. Però als 10 anys vaig dir a casa que volia anar al seminari, ells ho van veure de seguida de bon ull i vaig anar a parlar-ne amb el mossèn. La vocació és això, primer sentir-ho i després persistir. Pensa que al seminari hi vaig passar dotze anys, molts comencen però també molts ho deixen.

Dotze anys de seminari és una carrera llarga En realitat consta de tres parts, cinc anys d’estudi d’Humanitats (com ESO i batxillerat), tres anys de Filosofia i quatre de Teologia. El nostre curs va ser l’últim que vam acabar junts: havíem començat una cinquantena i vam acabar vuit. Des d’aleshores ja no surten junts, sinó a mesura que van completant els estudis. Però ja veus quants ho deixen córrer.

Finalment, va sortir sacerdot, va “cantar missa” Sí, va ser a la Salut de Sant Feliu de Pallerols el 18 de desembre de 1966, l’any passat va fer cinquanta anys. No uso gaire l’expressió “cantar missa”, potser per les circumstàncies especials de la meva primera celebració.

Aquells temps era costum fer una gran cerimònia i que el missacantant demanés que es fes càrrec de la homilia un sacerdot de renom, o un canonge, però jo vaig voler una festa austera i continguda i la homilia la 6 • Emporion • www.emporion.org

Un jove esportista Quan van començar les seves responsabilitats de rector?

L’any 1976 el bisbe m’envià a Sant Climent Sescebes per defunció del rector, un home problemàtic que fins i tot havia estat contrabandista.

La missió incloïa les poblacions de Masarac, Mollet i Espolla. Hi vaig ser vuit anys i en tinc un bon record. Vaig engegar, amb la col·laboració Emporion 100 anys (1915-2015)

entusiasta dels joves, la “Passió de Sant Climent Sescebes”, la qual encara es continua representant cada any.

Després va venir més a prop, a Pals L’any 1984 va morir d’accident el rector de Pals i es va retirar, per edat, el de Cadaqués, mossèn Zeferí, fill de Torroella. El bisbe em va preguntar si acceptaria de substituir l’un o l’altre, i que podia escollir. Vaig cercar el consell de dos sacerdots, els quals em van fer veure que Cadaqués era atractiu, però un espai tancat, així que vaig triar Pals. De fet, a més de Pals i els Masos de Pals, em feia càrrec de Torrent i de Sant Feliu de Boada, als quals es van afegir, més tard, Palau i Fontclara. Era un bon moment, hi havia bona relació amb el jovent, es va fer una casa de colònies, la gent s’engrescava amb les activitats culturals i vam posar en marxa el “Pessebre Vivent de Pals”, al recinte gòtic, que cada any es continua fent.

Aquesta vegada la durada va ser de catorze anys, fins al 1998.

Amb la fundació Bantandicori al Senegal Amb tanta experiència pastoral a sobre, com veu l’evolució de la religiositat?

Al cim del Canigó I li va arribar un encàrrec difícil, ara força més lluny Aquest cop el bisbe em va cridar perquè anés a “posar pau” a Arbúcies.

El rector anterior, un home més aviat tancat, havia fet una enquesta que li resultà adversa, havia marxat i des de feia tres mesos estaven sense, el substituïa el de Sant Hilari. “Què he de fer?”, vaig preguntar a aquest.

“Obre portes i obre finestres”, va ser la resposta. El vaig escoltar. A la població es vivia un moment polític difícil, jo em feia amb tots i la gent va notar el canvi. En aquell moment vaig visitar Nicaragua, vaig presentar l’Agenda Iberoamericana de Pere Casaldàliga i José Ma. Vigil. Hi havia, a més, una gent del poble que havia anat a Senegal i jo vaig participar a la fundació de “Bantandicori”, una ONG amb seu a Arbúcies, que va començar per la construcció de pous, i ara també horts, a la zona de Velingara. Vaig començar d’anar-hi jo també cada any, i aquest és el primer que no ho faré, realment és un viatge dur, estem parlant d’una zona de Senegal molt allunyada de la costa. A Arbúcies hi vaig estar set anys.

El 2005 l’envien a Torroella. També hi deixa empremta He fet el que he pogut en tots els aspectes, i he de dir que he trobat bona resposta de molta gent, tant pel que fa a les activitats pastorals com socials. L’aspecte pastoral l’hem hagut d’anar resolent a mida que m’havia de fer càrrec de noves parsocietatsocietaròquies, que ara ja són Torroella, l’Estartit, Ullà, Bellcaire i Albons. Del social, potser el més tangible ha estat la utilització de l’Esplai, al costat de la rectoria. Quan vaig arribar aquell espai gairebé no s’utilitzava (hi havia un despatx per al club ciclista i un altre per al filatèlic) i ara hi està encabida Càritas, amb els diversos serveis, despatxos, i sobretot la botiga del rober, que fa una molt bona tasca social; els pisos superiors s’han adaptat per a les classes a immigrants (Dudal) i per a l’ensenyament de l’àrab als fills d’immigrants musulmans; i en col·laboració amb l’Ajuntament s’hi fa l’ensenyament per a nens amb dificultats, les anomenades Unitats d’Escolarització Compartida (UEC). La cessió d’espai adient per a classes d’àrab als nens, que ens va demanar l’imam, la considero una bona obra de col·laboració; no tenim una relació especial però hi ha concòrdia. Naturalment, encara hi ha moltes qüestions pendents que m’agradaria portar a bon terme, com ara l’ús del Convent de les Clarisses, que per ara només estem utilitzant per a Catequesi, o l’altre projecte que acabem d’engegar i que em faria molt de goig que tirés endavant, l’emplaçament de l’antic orgue de Montserrat al nostre temple de Sant Genís.

Emporion 100 anys (1915-2015)

D’ençà que vaig entrar al seminari la nostra societat occidental ha experimentat moltes transformacions. El Concili Vaticà de 1962-1965 va obrir perspectives noves, el maig del 68 va suposar un trencament davant les estructures rígides, la natalitat ha anat decreixent i l’emigració ha trencat l’homogeneïtat cultural, la gent de pagès ha anat a zones urbanes, ha canviat l’economia, la formació. Una de les moltes conseqüències ha estat la disminució de les vocacions religioses. Ja t’he dit que nosaltres érem uns cinquanta seminaristes i en vam sortir vuit; actualment, cada any n’entren només un o dos, o cap. Cal dir que els bisbes no saben com afrontar aquesta situació nova. L’any 1980 vaig formar part d’un grup que va anar a Tonnerre, a França, per estudiar com s’ho feien amb tres capellans en una comarca com l’Empordà i ara aquí ja ens hi trobem.

Tanmateix, si comparem la religiositat dels anys 40 i la d’ara ens adonarem de seguida que llavors tothom anava a missa, però ara hi ha molta gent compromesa. Potser les comunitats del futur seran petites, es reuniran, pregaran juntes i es plantejaran com ajudar als qui més ho necessiten. Mentre això –o el que sigui- arriba, nosaltres hem de ser oberts a tothom, al costat de tots, sigui quina sigui la seva motivació, capaços de donar testimoni visible i ajudar els altres a veure la nostra motivació.

Mossèn, vostè va ser rector de Sant Climent durant 8 anys, de Pals 14 anys, d’Arbúcies 7 anys i a Torroella ja en porta 12. Fins quan?

El 12 d’aquest mes de gener del 2018 faig 75 anys. Per edat, segons les normes, he de retirar-me. Presentaré, doncs, la renúncia al bisbe. Si ell vol que continuï, crec que ho hauré d’acceptar, però el càrrec és feixuc, no penso que pugui aguantar més enllà d’un màxim de tres anys més.

Sardanista a Lourdes

Emporion • www.emporion.org • 7

El pacte no es compleix fins que es fan realitat les obres Jordi Bellapart El passat 30 de novembre, el diari El Punt Avui publicava un gran titular que deia: “Territori compleix el pacte amb els alcaldes del Baix Ter”, i anunciava així que s’havia posat a licitació la redacció de quatre projectes que afecten trams de les carreteres de la Pera, Serra de Daró, Parlavà i Gualta per 18 milions d’euros, i també s’han iniciat els tràmits per a l’estudi informatiu i d’impacte ambiental de la variant de Torroella de Montgrí. Totes aquestes actuacions s’han de sumar al projecte del giratori de l’Empalme.

No negarem que siguin bones notícies, però exactament no eren les que esperàvem. Fa quasi un any, el conseller Rull havia anunciat un calendari quadriennal de millores d’aquestes carreteres per valor de 20 milions d’euros i posava dins del primer any la modificació de l’enllaç de la carretera de Verges a Torroella (C-31) amb la carretera de Bellcaire a l’Escala (Gi-132), el famós Empalme, fatídic punt on s’han produït molts accidents, alguns d’ells greus, conseqüència dels quals s’havia produït una mobilització de representants d’ajuntaments i de gent dels municipis propers de Torroella, Ullà, Verges, Bellcaire, la Tallada, entre d’altres, que constituïren la Plataforma Prou Víctimes a les Carreteres del Baix Ter, amb el propòsit de reivindicar la millora de les carreteres d’aquest territori. A partir d’aquí, la reacció per part de l’Administració semblava immediata, però el nostre desencís es produeix quan veiem que ha passat un any i la rotonda que es trobava en un estat de tramitació avançat, encara no s’ha iniciat i que el que ara se’ns anuncia no és la licitació de les obres de les carreteres, sinó la redacció dels projectes que les afecten, la qual cosa ens fa sospitar que, anant bé, va per llarg.

També se’ns diu que s’iniciarà el tràmit per a la variant de Torroella. Recordem que l’any 2008, ara fa deu anys, ja es va posar a exposició pública el

projecte d’estudi ambiental d’aquesta obra, al qual, dins d’aquest període legal per presentar-hi al·legacions, el Consell de Redacció d’aquesta revista en vàrem presentar, deixant clar d’entrada que el propòsit de les nostres demandes de canvis en el projecte no pretenien un retard en la necessària construcció de l’obra, sinó que aquesta s’avingués als criteris de màxim respecte envers el territori que ha d’ocupar i assegurés els valors naturals, paisatgístics, culturals i de tradició històrica que conformen una riquesa territorial d’excepció. Estem parlant de deu anys i des d’aleshores de la variant de Torroella no n’havíem sentit a parlar més.

El conseller Rull, el passat gener, va insinuar que l’obra no es feia perquè no s’havia produït el necessari consens entre la gent del territori. Donava a entendre que la culpa que l’obra no anés endavant la tenien els afectats.

Ara tenim coneixement que a partir del traçat inicialment plantejat, s’han iniciat estudis per incorporar modificacions que suposem que es plantejarien per tractar més bé certs punts del territori, per poder arribar a aquest consens.

En definitiva, hem de valorar que, encara que amb lentitud, es manté el compromís de l’Administració amb el territori i esperem que la situació política actual no serà un nou entrebanc per endarrerir tots aquests projectes. Fa molts anys que la gent del Baix Ter els reivindica. Potser durant anys, ni els responsables municipals ni els ciutadans, ara agrupats en la Plataforma Prou Víctimes a les Carreteres del Baix Ter, no havien fet aquestes reivindicacions amb massa contundència, però ara, tots plegats, cal estar a l’aguait perquè les promeses queinfraestrremsa amb grans titulars, no es quedin només amb això: grans titulars. Cal que es compleixin sense retard i les obres es facin realitat.

Plànol enllaç al pont de Torroella de la carretera de Gualta amb la de Pals.

Una proposta desmesurada de l’anterior estudi que afecta greument el territori i no es pot acceptar.

8 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

La cortina de ciment Josep Fuster

No negaré que escriure ni tan sols que sigui per fer una crítica constructiva d’un edifici en ple procés de construcció com és l’Espai Medes pugui semblar del tot inútil i una pèrdua de temps, com també suposo que ho pot ser lamentar-se davant d’un fet consumat, de ben segur que els que així opinin tenen tota la raó. Assumeixo l’oblit de no haver expressat abans el que en pensava, tot i que d’haver-ho fet en temps passat hauria resultat igual d’inútil i estèril. Malgrat tot, permeteu-me que encara que sigui amb retard expressi ara la meva opinió, és una forma com qualsevol altra d’alliberar-me momentàniament del mal sabor i d’alleujar la consciència.

amb les embarcacions que hivernen al costat del passeig Marítim, continuant els negatius efectes hi ajuden, i molt, els edificis que les concessionàries de l’explotació del port hi han aixecat, segueixen fent taparada els diferents espigons, i especialment el moll central, on al seu moment es van instal·lar les oficines del port de la Generalitat, l’estació de càrrega d’ampolles d’immersió, magatzems i altres serveis; però com si tot això fos poc, ara al seu costat s’hi està construint un edifici tan emblemàtic com serà l’Espai Medes.

Repeteixo que no és que cregui que l’edifici no farà la seva funció social i divulgativa i que no serà d’utilitat i necessari, senzillament crec que no ha estat encertada la seva ubicació, on s’ha prioritzat un emplaçament privilegiat a costa d’agreujar encara més l’impacte paisatgístic que sofreix el front marítim de l’Estartit, ja molt deteriorat fins i tot abans de fer aquesta nova construcció. És rigorosament cert que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, de res van servir les primeres experiències constructives en aquell singular lloc, que presagiaven la propera mort d’un dels paisatges més emblemàtics de l’Estartit i de la Costa Brava.

Malauradament no se’n va treure cap experiència ni cap conclusió positiva per evitar o minimitzar la cortina de formigó i pedra que es veia a venir, tot al contrari, el seu increment ha esdevingut una constant fins al dia d’avui.

Res tinc en contra ni a objectar sobre la finalitat d’aquest espai que pot arribar a ser emblemàtic; tot al contrari, em sembla del tot convenient i necessari sempre que a l’interior s’hi desenvolupi un projecte de caràcter eminentment informatiu, cultural i divulgatiu de les meravelles que tenim al nostre entorn i de manera especial de les illes Medes. Crec que aquest espai pot reportar un gran prestigi i molts beneficis al nostre municipi, a les seves gents, a les illes Medes i al Parc Natural del Montgrí, entre d’altres. Fins aquí la idea de l’Espai em sembla del tot encomiable, les meves discrepàncies són solament del lloc que es va escollir per al seu emplaçament.

Potser va prevaldre la idea que amb tot el que ja hi havia construït, afegint-hi una nova construcció el paisatge no se’n ressentiria pas massa, un punt de vista com un altre, però una lamentable i desafortunada raó.

Arribat on som, molts dels que hem conegut l’Estartit genuí no podem deixar de preguntar-nos: com es va permetre malmetre aquell paisatge tan identificador de l’Estartit, on tot passejant pel passeig Marítim, pel sol fet d’aixecar el cap es podia contemplar sense cap impediment el port, les barques a la platja en primer terme, la sorra de la platja perdent-se a la vista fins al Ter, i les Medes unides per la línia de l’horitzó amb el cap de Begur tancant el paisatge. Per què hem posat una cortina de formigó i pedra al seu davant? Per què hem volgut perdre bona part de l’essència dels encants naturals i paisatgístics de l’Estartit? Sense renunciar a res, es van buscar al seu moment alternatives per evitar la destrossa? Una vegada consumat el desastre, s’ha procurat minimitzar-ne l’impacte? No ho sé, però suposo que la situació en què ens trobem és una de les servituds que ens fa pagar allò que mal anomenem “progrés”. I de tot plegat, el que em fa sentir més malament és que per activa o per passiva tots som responsables de la destrossa.

I ara com a colofó, es donarà la gran paradoxa que a la coberta del que serà l’Espai Medes hi ha projectada una terrassa mirador per gaudir d’unes vistes que nosaltres mateixos ens hem tapiat.

Sembla d’acudit, oi?, doncs és la dura realitat.

D’uns anys ençà, a poc a poc s’ha anat relegant el nucli del poble de l’Estartit a una segona o tercera línia de mar. Aquell poblet que vorejava i tenia el front marítim a la mateixa platja, ara amb prou feines veu el mar. La primera taparada la trobem especialment els mesos d’hivern Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 9

Apropament a la ceràmica,a l’escultura grega i a 4 pintors napolitans Josep Pericot

Fig. 4 Batalla entre grecs i amazones. Relleu en marbre trobat al mausoleu d’Halicarnàs, Bodrun, Turquia, 350 aC. El retrat pintat. Imatge i pintura ceràmica A la Fundació Mascort s’hi presenta una interessant exposició de ceràmica en la qual es destaca la presència del retrat, expressat mitjançant el domini de l’art de la ceràmica. La mostra reuneix de manera excepcional obres de finals del segle XIX, junt amb altres de més antigues, en què es representa un paisatge, una figura, un rostre anònim, o més acuradament el retrat d’un amic o un personatge. És aquest darrer aspecte, el del retrat, que es trasllada per pintura directa o per la innovadora aplicació de la fotoceràmica als diferents suports ceràmics, que pren força a finals del segle XIX .Tant en un cas com en l’altre és d’admirar el domini de la tècnica i els resultats obtinguts per una sèrie d’artistes i ceramistes, que s’aprofiten de la potent infraestructura dels tallers de l’època a València (Hermanos Bayarri a Burjassot, a Manises, a Meliana, i San Pio V i Luis Gastaldo a València mateix ), o a Sevilla (Triana, San Juan de Aznalfarache ), per donar sortida a la demanda de ser retratat i a la pervivència de la pròpia imatge, tal com desitjava la clientela del moment.

Entre els principals artistes hem de destacar, en primer lloc, Francisco Dasí Ortega (1833-1892), autèntic creador d’aquestes tècniques - retrat de Víctor Balaguer (1880-1881), (Fig. 1). Posteriorment, altres autors com Hidalgo Barea, Ismael Blat, Teófilo García de la Rosa i Rodríguez -retrat de la seva filla Trinitat (1919), (Fig. 2 )-, i Arturo Almar Alio i Antonio Bosch Hernández (1901-1979), que va ser professor de l’escola de ceràmica de Manises. Aquesta exposició, presentada a la Fundació Mascort, compta amb les aportacions del Museu de Xàtiva, del Museu Biblioteca Víctor Balaguer, del Museu Nacional de Ceràmica de València, de la mateixa Fundació Mascort, i d’importants col·leccions privades. No es pot deixar de reconèixer i destacar l’excel·lent treball i estudi fets per la comissària, la Sra. Mercedes González Teruel.

“Agon! La competició a l’antiga Grècia”

10 • Emporion • www.emporion.org

També el món de la ceràmica, però aquí, juntament amb el de l’escultura, ens apareix a l’exposició que ens presenta el British Museum i la Fundació bancària “La Caixa” en el CaixaForum de Barcelona. És una mostra en la qual podem admirar la clàssica ceràmica de figures roges sobre fons negre, o figures negres sobre fons roig, i on veiem la finesa del traç en els guerrers, deesses i atletes (Fig.3 ). Les imatges ens descriuen diferents moments de la vida de la seva societat; en la lluita, en la competició, en el teatre, en la guerra, o en el descans i ritus funeraris (Fig.4 ).

La mateixa sensació d’elegància i serenitat la trobem en moltes de les escultures que s’hi exposen. L’art grec, en especial el dels períodes clàssic (480-323 aC) i hel·lenístic (323-30 aC), ens segueix atraient pel seu equilibri entre la força i l’elegància, entre la serenor i la bellesa (Fig.5 ).

Aquestes qualitats són les que el fan capaç de transmetre tot el misteri d’uns mites i el cabal d’un pensament, els quals encara ens afecten i ens pertanyen.

Artur Ramon Art És un esdeveniment important que una galeria d’art i de gran tradició com a antiquari es renovi per crear un nou espai d’art. És el cas d’Artur Ramon Art, que obre noves dependències al carrer Bailén, 19, de Barcelona. Podem contemplar la instal·lació i creació de Tiempo imaginario, feta per a la presentació de les antiguitats per l’artista Pamen Pereira.

A la vegada se’ns ofereix en aquesta galeria una selecta exposició de quadres titulada Quatre caravaggistes: Bassetti, Borgianni, Caracciolo i Ribera. És una mostra reduïda però exquisida del grup de pintors napolitans, on podem contemplar l’enorme influència de Caravaggio al llarg del segle XVII i alhora la grandesa i forta personalitat de José de Ribera. És un nou espai que, com diu el mateix Artur Ramon, pretén ser transmissor de coneixement i recuperar el gust visual, per a educar el nostre ull en la contemplació de l’obra d’art

Emporion 100 anys (1915-2015)

Fig. 1 Retrat de Víctor Balaguer fet per Francisco Dasí, pintat sobre esmalt estannífer, 1880-1881.

Fig. 2 Retrat sobre ceràmica. Imatge en blau i reflex metàl·lics, de Teófilo García de la Rosa, 1919.

Fig. 3 Àmfora trofeu. Trobada a Bengasi, Cirenaica, Líbia, 333-332 aC.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 11

La casa Galibern, seu de la Fundació Mascort, i la Cambra Agrícola de l’Empordà Santi Sató

El dissabte 25 de novembre del passat 2017, l’Ajuntament de Torroella de Montgrí, la llibreria El Cucut, Brau edicions i la Fundació Mascort informaven que a la casa Galibern –seu de la Fundació Mascort- tindria lloc l’acte de presentació de la segona edició del llibre “Cambra Agrícola de l’Empordà, Arquitectura, economia, i societat”, de Joan Armangué, Joan Falgueres i Albert Testart.

Reprodueixo seguidament un fragment de l’obra d’Albert Testar: “Història de la premsa de Figueres, 1809-1980, 2009)”: “En àmbit comarcal des del començament del segle XX proliferaren les organitzacions de propietaris: “Cambra Agrícola de l’Empordà”, el 1900 una de les més potents i organitzades d’Espanya, i l’Empordà i Figueres en foren preclars exponents (Narcís Fages de Romà i més tard el seu fill Carles Fages de Perramon, des de Figueres, va continuar la seva labor. Però tot plegat va quedar tallat de soca-rel el 1939 quan les “Hermandades Sindicales de Labradores i Ganaderos”, van ocupar el seu lloc”.

12 • Emporion • www.emporion.org

S’informava que l’acte estava dedicat a Ramon Galibern, corresponsal que fou de la Cambra Agrícola Oficial de l’Empordà, elegit l’any 1901 a Torroella de Montgrí. I voldria destacar la dedicatòria que transcric: “Acte dedicat a Ramón Galibern, corresponsal de la Cambra de Torroella de Montgrí: La Cambra i la seva influència al Baix Empordà”. En una Catalunya que lluitava amb la “rabassa morta” i en un país en que l’any 1936 s’obrí la caixa dels trons, i el fet que Catalunya, com a espai geogràfic on, quan tenia aigua no tenia terra i quan tenia terra no hi tenia aigua! I destacar la labor de la Cambra, que al llarg de la geografia empordanesa, fou intensa i dirigida a: “Aconseguir associats i lluitar per facilitar la unió entre tots els agricultors i superar així conflictes entre veïns”.

Inicià l’acte el fundador i president de la Fundació Mascort, Ramón Mascort Amigó, senyalant que l’acte estava dedicat a Ramon Galibern Rezende, corresponsal que fou de la “Cambra Agrícola Oficial de l’Empordà”, elegit l’any 1901 a Torroella de Montgrí.

Emporion 100 anys (1915-2015)

I recordava així mateix a en Ramón Galibern Casanovas (1817-1884), besavi seu, en una extensa exposició de l’origen de la seu de la fundació, la “Casa Galibern”, construïda per un torroellenc que a mitjans del segle XIX va anar a “fer l’Amèrica”. Conegué i es va casar amb Maria de Rezende de Mello (1836-1928), una jove riograndense de pares procedents de l’Illa portuguesa de Madeira. I trobant-se ja com a resultat de la seva actuació i treball amb una posició econòmica que considerà prou sòlida per “tornar a casa”, al seu poble, fer-se una casa i dedicar-se plenament a la família, va tornar a Torroella de Montgrí, amb els seus.

Desgraciadament les malalties van colpir durament la seva descendència, de la que només la seva filla petita, Clara (1861-1941), àvia del que avui es president de la Fundació Mascort, va donar continuïtat a l’estirp, i per ser muller, el seu cognom Galibern no va seguir, sense arribar així al seu net Ramón Mascort Amigó.

Ramón Galibern Rezende va néixer el 6 de desembre de 1868 a Bagé, Brasil, i va traspassar l’any 1920 a Barcelona. Escolaritzat al Col·legi Carreras, de Barcelona, juntament amb el seu germà Alberto, c. 1885. L’any 1893 Ramón es va casar amb Maria Comas Quintana, filla del notari de Figueres. Visqueren entre Torroella (carrer de l’Església, actual Hotel Vila Bella) i Barcelona (Rambla Catalunya). Va ser fundador de la “Compañía Torroellense de Electricidad de Torroella de Montgrí”, l’any 1897, amb la seva germana Clara Galibern de Rezende, el seu cunyat d’aleshores, Augusto Mercader Massaguer, i Joan Gispert Cases. Va ser el primer enllumenat públic de la vila. I l’any 1901, Ramon Galibern va ser elegit corresponsal de la “Cambra Agrícola de l’Empordà” i origen de la relació amb la dita empresa. Fou regidor de l’Ajuntament de Torroella des del 1918 al 1920, any que va morir. En una de les imatges que inclou aquest article podeu observar, a la dreta de la presidència i acompanyat del seu gos, una fotografia seva.

La Col·lecció Mascort conté alguna altre documentació de Ramon Galibern Rezende, entre la que es troben rebuts de diverses botigues de Torroella (sastreria, barberia, cafè “El Centro”, etc.) i altres serveis, com l’empresa de transports de “Martinet”, de “Carruajes Presas y Martinet” o un pagament al Marqués de Sentmenat de 12 pessetes per l’aigua que regava una finca de 2 vessanes que Ramon Galibern tenia, anomenada “Les Moreres”.

econòmica que va valorar com a prou sòlida per retornar a Torroella de Montgrí, va portar a bon terme el seu somni: “Retirar-se al seu poble, fer-se una casa i dedicar-se plenament a la família”. I així fent realitat aquesta decisió, va tornar a Torroella de Montgrí, amb els seus.

Lamentablement la desgràcia i la malaltia van colpir durament la seva descendència. Només la seva filla petita, Clara (1861-1941), àvia de qui és avui president de la Fundació Mascort, va donar continuïtat a l’estirp Galibern, encara que per ser dona no es conserva avui el cognom Galibern en la familia Mascort. No obstant la casa somniada i construïda a Torroella de Montgrí l’any 1.875, sí! Així la “Casa Galibern”, impregnada del gust personal de Ramon Galibern Casanovas, fou curosament conservada pels seus successors, tot i que el seu contingut va desaparèixer en una de les terribles catàstrofes històriques (1936-1939) que jo també voldria oblidar (sóc nat el 4 d’abril de l’any 1930). La Casa Galibern va completar el procés de restauració el mes de febrer de 2007, fet que permet emmarcar tant les exposicions, edicions i altres activitats que la Fundació Mascort realitza i ofereix i acull als visitants, amb cura, atenció i accés gratuït als actes i/o exposicions que s’hi realitzen. Fet a destacar pel que representa per al manteniment i projecció de la nostra història i cultura.

I l’acte de presentació va prosseguir amb les intervencions de dos dels autors, Joan Armangué i Joan Falgueras, de l’obra “Cambra Agrícola de l’Empordà”. El Sr. Armangué en el capítol titulat “(Des) Construcció d’un edifici modernista” del llibre, que es va presentar en motiu de la seva segona edició, centra la seva exposició en la història de la tasca realitzada en la construcció d’aquest edifici modernista, projectat per Josep Azemar, per la primera Junta directiva de la Cambra Agrícola de l’Empordà que detalla, així com la seva ubicació, inauguració (any 1901), l’ocupació de l’edifici modernista, i la seva destrucció. I el Sr. Testart en el capítol titulat “El camí cap a la cambra agrària”, l’utilitza per a fer realitat la fundació de la Cambra Agrícola de l’Empordà.

Finalitzo assenyalant la intervenció del Sr. Josep Maria Rufí, Alcalde de Torroella de Montgrí, en la cloenda d’un acte que reflecteix tota una època realment molt especial i creativa, i acabo senyalant que va rebre forts aplaudiments.

I a la seva mort, se li van fer una sèrie d’homenatges públics, un d’ells és l’Oda del llavors periòdic quinzenal EMPORION, en el que avui espero trobareu publicat ara, aquest article.

Tornem al relat de les vivències de Ramón Galibern Casanovas, que en la casa Galibern, construïda sota el seu gust personal, influït amb tota seguretat pels records d’aquella América on va residir i on fonamentà la seva vida i fortuna, que en el retorn a Torroella va donar origen a un edifici realment excepcional, i digne de veure per aquell estil que la fa únic. Per a ell, “l’Amèrica” es situà físicament al sud del Brasil, on després d’anys d’esforços, molt de seny, esperit estalviador, sense deixar allunyarse la sort ni el bon fer, anys també que foren d’enyorament. Hem de recordar que per la seva capacitat i activitat reconeguda, fou honorat amb el càrrec de vicecònsol d’Espanya a Bagé, Rio Grande do Sul. Quant a la seva vida familiar, va casar-se amb Manuela Francisca de Rezende de Mello (1836-1928), una jove de Rio Grande do Sul, l’estat del Brasil més austral, que limita a l’est amb l’oceà Atlàntic, al sud amb l’Uruguai i a l’oest amb l’Argentina, amb capital a Porto Alegre, Rio Grande. Filla de pares procedents de l’illa portuguesa de Madeira.

Amb el seu esforç treball i dedicació, quan va arribar a crear una posició Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 13

On intercanviem coneixements?

Jaume Sató I Geli

Al llarg de la història humana, en la interacció, aprenem de les altres persones. La clau de l’intercanvi d’idees rau en l’observació, l’aprenentatge i la imitació. Els humans van aprendre cada vegada que interactuaven amb persones d’altres cultures. No obstant això, la interacció sovint estava limitada per la geografia. Una vegada que les persones s’establien en una regió amb abundants recursos alimentaris, en la seva major part restaven desconnectats de la resta de la humanitat i moltes cultures no van canviar gens en milers d’anys.

L’intercanvi de mercaderies establert en l’antiguitat és el fonament de la civilització moderna, del pensament modern. Va ser en el mercat (emporion/basar) on els homes van aprendre a intercanviar idees i béns; va ser allà on van escoltar les paraules dels més destacats filòsofs i predicadors, i els habitants “locals” foren els receptors, traductors i transmissors de les idees “del món exterior”.

Els alfabets i els idiomes eren clau per al comerç. Fou el cas de l’expansió grega arcaica i la dels primers fenicis que construïren una veritable xarxa de productes, població i intercanvi d’informació a la Mediterrània. Passà el mateix en moltes altres regions del món en què es van establir rutes comercials com la Ruta de la Seda (Xina – món islàmic – Europa), la 14 • Emporion • www.emporion.org

Ruta de l’Encens (Egipte – Índia – Aràbia – Europa), la Ruta de les Espècies (Xina – Índia – Oceania – Europa), o més tard la Ruta del Galeón de Manila (Filipines – Mèxic – l’Havana – Espanya).

Emprant dades arqueològiques, podem distingir una àmplia varietat d’interaccions entre grups culturals adjacents: •

Guerra;

•

Competència: jutjar el seu propi èxit davant del dels seus veïns;

•

Emulació competitiva: tractar de superar els seus veïns en consum conspicu;

•

Transmissió de la innovació: difusió dels avenços tecnològics;

•

Intercanvi cerimonial d’objectes de valor: transferència de parelles matrimonials i productes valuosos per assegurar aliances, etc. (sovint de valor simbòlic);

•

Flux de productes bàsics: sal, productes alimentaris, etc.;

•

Idioma i origen ètnic: la manera més efectiva d’interacció és un llenguatge comú. Sovint condueix a una etnicitat compartida.

Emporion 100 anys (1915-2015)

•

Abans de l’era contemporània, dos grups principals de persones van ajudar a difondre idees: els mercaders i els missioners religiosos.

Tots dos tenien una necessitat important de viatjar llargues distàncies i aprendre cultures distants. Però les seves agendes estaven molt barrejades i van contribuir a pol·linitzar de forma creuada les poblacions amb béns, idees i religions.

dirigien a Roma), palmers [per la fulla de palma que els identificava] (a Jerusalem/Terra Santa), i pelegrins pròpiament dits (a Sant Jaume de Compostel·la).

5.

Les cafeteries. La tradició moderna de discutir idees mentre es beu cafè possiblement prové de la tradició islàmica. La Meca, Damasc i el Caire han tingut cafès durant segles. Fins i tot avui en dia, les botigues de te a la Xina i l’Índia i les cafeteries a Europa i Amèrica del Nord tenen una gran importància cultural.

6.

Les universitats. Els aristòcrates i les classes dirigents han enviat els seus fills a entrenar-se/instruir-se durant milers d’anys. Les universitats van ser complementades per gremis de comerciants per aprendre oficis. El seu paper cultural ha estat i és molt influent.

7.

Els hostals. Comerciants, cavallers i altres viatgers sovint interrompien el seu viatge a hostals/posades/fondes, precursors dels hotels moderns. Mentre descansaven els seus cavalls i planejaven la seva ruta, aquests viatgers van tenir un intercanvi significatiu de noves idees de llocs llunyans.

8.

Els llocs de culte. Durant la major part de la història humana, l’educació va estar estretament associada amb l’aprenentatge religiós. Les persones capacitades per a convertir-se en monjos o sacerdots van fer un gran treball en l’aprenentatge, la còpia i altres formes d’intercanvi d’idees.

Els principals centres d’intercanvi d’idees han estat històricament els següents: 1.

El major lloc d’intercanvi cultural i d’idees va ser el basar, sinònim de mercat [la paraula basar (‫ )زابر‬ve del persa antic i significa “lloc dels preus”]. Zhang Qian, Eric el Roig, Leif Eriksson, Zheng He, Marco Polo i molts altres viatgers van documentar el seu periple amb els intercanvis realitzats en mercats i basars de terres llunyanes. Les àrees de comerç de Constantinoble (abans Bizanci / després Istanbul), la Meca, Aden, Varanasi (Benarés), Bagdad, Mumbai (Bombai), Londres, Nova York, Singapur, Tir, Bactriana (regió en la qual es troba, entre altres, les ciutats de Balkh i Samarcanda / Ruta de la Seda),… van donar lloc a importants idees de la humanitat i a la difusió de les principals religions del món.

2.

La plaça del poble. Al costat del mercat hi havia llocs com l’àgora en el cas d’Atenes, el fòrum en el cas de Roma, l’alun-alun en el cas d’Indonèsia i la plaça del poble en diverses parts de l’Europa moderna.

3.

Els banys públics. A l’Índia antiga hi havia grans banys, com el gran bany Mohenjo-daro, on el públic anava a banyar-se. Això també era comú a l’antiga Grècia i a Roma, i encara avui és freqüent en moltes parts del món. En aquests llocs, especialment els homes de classe alta, es connectaven en un lloc tranquil, possiblement intercanviant idees, xafarderies, temors i emocions.

4.

Els pelegrinatges. Una de les coses que va donar, segons alguns historiadors, un avantatge significatiu a la cultura islàmica de l’era medieval va ser el pelegrinatge anual a la Meca (el Hajj). Va reunir a una varietat de persones de tot el món en un punt alhora. A Europa, a l’edat mitjana es distingien tres classes de pelegrins: romers (es

Bibliografia: POLANYI, K. et al. (1971) Trade and market in the early empires. Regnery Pub. (first p. 1957).

WHIPPS, H. (2008) How the Greek Agora Changed the World. Livescience.

GOUCHER, C. y Walton, L. (2013) World History: Journeys from past to present. Routledge.

Domini públic php?curid=1011181>

<https://commons.wikimedia.org/w/index.

Gràfic de la Ruta de la Seda que apareix a l’Atles Català amb la següent llegenda: “Aquesta caravana és partida de l’Imperi de Sarai per anar a Catai”.

Atles Català, d’Abraham Cresques.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 15

Menu d'en Martí Martí Elias Pericay

Saltejat d’espinacs a la catalana (amb panses i pinyons) Ingredients: • Espinacs • Panses sense llavors (remullades) • Pinyons • Oli d’oliva • Sal i pebre Preparació: Netegeu i renteu bé els espinacs i deixeu- los ben escorreguts. Després saltegeu-los amb una mica d’oli i li afegiu les panses (remullades) i els pinyons. Poseu-hi sal i pebre i ho continueu saltejant tot, uns dos o tres minuts.

Guisat de mongetes (seques) amb rap i cloïsses Ingredients: • Mongetes seques • 3 o 4 rodanxes de rap • 1/2 quilo de cloïsses • 1 ceba • 2 o 3 fulles de llor • Tomata ratllada

Pinya al cointreau

• Uns quants grans d’all • Sal i oli Ingredients: Preparació:

• 1 pinya americana

Primer poseu les mongetes amb remull unes quantes hores per l’ endemà coure-les com de costum. Una vegada cuites les reserveu. Prepareu les cloïsses: poseu-les una estona amb aigua i sal, perquè expulsin la sorra.

• El suc de 3 taronges

Mentrestant prepareu un sofregit amb els alls pelats, la ceba, la tomata i les fulles de llor. Poseu les cloïsses en una olla i les coeu al vapor perquè s’obrin. Un cop obertes, coleu el suc i reserveu les cloïsses i el suc.

Quan estigui el sofregit hi aboqueu les mongetes, el rap i les cloïsses i remeneu, tot afegint-hi el suc de les cloïsses. També, si cal, hi afegirem el suc de les mongetes i ho deixarem coure a foc lent uns 20 minuts. Ha de quedar caldós.

16 • Emporion • www.emporion.org

• Una copeta de «cointreau» Preparació: Després de pelar la pinya, li traurem el cor i la tallarem a rodanxes. La posarem en una plata fonda i hi afegirem el «cointreau» prèviament barrejat amb el suc de taronja i ho deixarem uns 35-40 minuts al frigorífic perquè es maceri. I ja estarà a punt per servir.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Gotes d'humor Fuster

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 17

NOTÍCIES PER A AQUEST MES DE GENER Festa de Reis

NOTÍCIES DE DESEMBRE TORROELLA I L’ESTARTIT Eleccions al Parlament de Catalunya. Van tenir lloc el dijous 21, convocades pel govern espanyol, en aplicació de l’article 155. A Torroella i l’Estartit van votar 5.670 persones d’un cens de 6.901 (82,2%). Els vots aconseguits per cada formació van ser: Junts per Catalunya 2.133 (38%); ERC 1.461 (26%); Ciutadans 1.065 (19%); PSC 343 (6,1%), CUP 311 (5,5%), CatECP 162 (2,9%); PP 109 (1,9%).

Gran recapte. Un cop més es va fer els dies 1 i 2, durant tot el dia, organitzat per Càritas als supermercats del municipi, amb molt bona acollida.

Rodaesport Municipal. Aquesta iniciativa de l’àrea d’Esports té per objecte fomentar la pràctica de l’esport entre els alumnes de primària i secundària. El divendres 1 es va fer la primera edició, i els esports van ser el rugby Touch i el minibàsquet.

Cinema documental. El dissabte 2 es projectà un film de Maria Velasco “La Carmeta i el Moll” al Cinema Montgrí. El dissabte 9 es presentà “La guerra de l’arròs”, de Jordi Bellapart, el nostre company de redacció d’EMPORION. Un gran èxit.

Homenatge a la vellesa a l’Estartit. Es va fer el diumenge 10, amb missa solemne cantada, presentació del llibre “L’Estartit i les Medes” de Marcel·lí Audivert, dinar de germanor i concert de nadales.

Santa Llúcia a l’Estartit. El dimarts 12 a la tarda es va inaugurar la Mostra d’Art Local i presentar el llibre de la Festa. El dimecres 13 al matí es va celebrar la missa Solemne, seguida de ball de Gegants, Pregó de Santa Llúcia i Sardanes. A la tarda es va fer el Cafè concert i Ball.

Projecte Memòria fotogràfica. Es va presentar al Recer el dijous 14.

“Aladdin i el Geni del Montgrí”. Una pantomima de Nadal que es va presentar el divendres 15 i el dissabte 16 al Cine Petit.

“Els camps d’aviació de l’Empordà”. El divendres 15 Aleix Guàrdia va presentar al Museu de la Mediterrània el cas de l’aeròdrom 318 (Canet).

Festa de l’Associació Continuïtat. Es va celebrar el dissabte 16 amb Audició de Sardanes a la plaça de la Vila.

Festa Nadalenca, Pastorets a l’Estartit. Es van fer el dissabte 16, a la tarda.

Teatre a l’Estartit. Els dies 16 (nit) i 17 (tarda) va actuar la companyia “Penjats pel teatre”.

Gent del Ter. El diumenge 17 van visitar el far de Begur.

Nadales i rebuda dels patges a l’Estartit. Va tenir lloc el divendres 22 al matí.

Concert de Nadal solidari. El dissabte 23 es va fer a l’Església de Sant Genís, a càrrec dels cors Móndeveus, Sonaixí i Anselm Viola, acompanyats del Tercet Montgrí.

Un cant a la llibertat. El diumenge 24 a les 12 es van cantar nadales a la plaça del peix en record

dels presos polítics.

Nadal al Museu. El Museu de la Mediterrània va organitzar per al dimecres 27 un taller d’estrelles i planetes i per al divendres 29 un taller infantil sobre interiors de l’arquitecte Masó.

Nadales i altres cançons. Per al dissabte 30 el cor Anselm Viola va organitzar una cantada pels carrers de la vila; la coral del Recer una altra al Cine Petit.

El dia dels Nassos. Per al diumenge 31 es va preparar la Festa de l’Home dels Nassos al matí i la Cursa dels Nassos a la tarda.

CATALUNYA Eleccions al Parlament. Convocades pel govern espanyol en aplicació de l’article 155, van tenir lloc el dijous 21. La participació va ser del 81,9%. L’independentisme aconseguí la majoria absoluta amb 70 escons: Junts per Catalunya 34, ERC 32 i CUP 4. Ciutadans va assolir el major nombre d’escons, 36, sense possibilitat de sumar majoria amb els 17 del PSC i els 8 de Catalunya en Comú Podem. El PP va aconseguir 4 escons.

De Lleida a Sixena. El dilluns 11 al matí la Guàrdia Civil traslladà les obres d’art reclamades.

MÓN Trump va reconèixer la capital Jerusalem. Amb aquesta decisió, va trencar un procés de pau a Israel que s’havia mantingut molts anys.

ESPORTS Madrid-Barça 0-3. El dia 23, per tercer any consecutiu, el Barça es va imposar al Madrid al Bernabeu, mentre els altres rivals més immediats van perdre. Això el situà com a líder destacat a la classificació de la Lliga.

Diables de Catalunya. També el dissabte 2, els Ducs del Foc van col·laborar en un acte reivindicatiu a l’Espai Ter. Festa Indiketes. L’Espai Ter va acollir la nit del dissabte 2 el Concert d’Oques Grasses.

“Lúcid” a La Sala. El diumenge 3 al migdia el Cucut va presentar “Lleu batec” de Xavier Serrahima i es va presentar l’exposició “Transparent” d’Aina Clotas.

Campanya d’ERC. Va tenir lloc un acte el dimarts 5 a l’Espai Ter, amb la intervenció de Joan Tardà, diputat al Congrés, i de la torroellenca Dolors Bassa, cap de llista de Girona, tot just sortida de la presó ordenada per la jutgessa de l’Audiència.

Espectacles de Espai Ter. El dissabte 9 Maria Arnal i Marcel Bagés van presentar “45 cerebros y 1 corazón” Vicenç Pagès i Màrius Serra al Cucut. El diumenge 10 al migdia els dos autors van comentar els seus llibres “Robinson” i “D’on trec el temps”, amb una conversa seductora, amenitzada amb un vermut.

18 • Emporion • www.emporion.org

El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 19

20 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 21

22 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Pel·licula del mes: WONDER WHEEL Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 23

Edita Associació Emporion

Socis Fundadors

Consell de redacció

Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent Plàcid Busquets

Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Cels Sais Enric Torrent Plàcid Busquets

Jordi Bellapart - President Josep Casas - Secretari Plàcid Busquets - Disseny, edició i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts