134 febrer 18

Periòdic digital, tercera època

núm. 134 febrer 2018

• Editorial • Política agrària: d’Europa al Ripollès • Plaute, el gran comediògraf de la llatinitat • Privat: Al Cinema Montgrí la sessió continua

Editorial

• Lluís Batlle Lloret, quarta generació de la pastisseria Batlle

Any Montserrat Abelló • Adeu a les religioses de Sant Josep • Un art com a paradigma?

• Salvador Dalí • El Menú d’en Martí • Gotes d’humor • Notícies • Cinema i espectacles

2 • Emporion • www.emporion.org

La necessitat de la poesia en el nostre món L’any 2018, la Generalitat de Catalunya commemora els cent anys del naixement de la poeta i traductora Montserrat Abelló. Sempre són benvinguts els homenatges a les persones que engrandeixen la cultura en totes les seves manifestacions.

Si destaquem el cas de Montserrat Abelló, sense menystenir els noms de tants altres homenatjats aquest any a Catalunya i al món, és perquè la seva presència ens és propera, i perquè en la seva llarga i difícil trajectòria vital ha tractat els temes universals amb versos planers, mostrant el seu compromís amb la vida, amb el país, amb la veritat i amb el feminisme. Tot plegat amb un tractament delicat de la paraula i el ritme “Les paraules/ se m’entortolliguen/ a les mans. Em costa/ de desprendre-me’n./ Se m’amoroseixen/ entre els dits, i/ es tornen dolces.” “Desconec tot enginy que/ formula florides paraules,/ i amb fermesa m’entesto/ a parlar amb mots senzills.” “…aquest amor meu pel ritme de les paraules.”

En la seva faceta de traductora de l’anglès, ha eixamplat l’horitzó de la poesia escrita des d’una òptica femenina. Montserrat Abelló escriu que confia “en la vigència i la necessitat de la poesia en el nostre món”. Són paraules del pròleg a les seves traduccions de 20 poetes de parla anglesa del segle xx al volum Cares a la finestra. Es dol que al nostre país la poesia de dones s’hagi considerat menor i constata que les 20 poetes que tradueix “tenen un lligam molt fort amb la naturalesa i horror a la guerra (…), que la seva poesia és valenta i compromesa, que analitzen amb rigor les injustícies socials, el naixement, la mort, la relació entre generacions, el sexe. També en totes hi ha una recerca de la pròpia identitat (…), poesia reveladora de moltes diferents maneres d’estimar i veure la vida.”

Homenatgem la nostra poeta en el centenari del seu naixement llegint la seva obra. En les seves paraules i en les de les poetes que tan encertadament ha seleccionat i traduït, hi podrem trobar l’expressió de neguits, desitjos, penes i alegries que també són nostres i que no sabríem expressar amb tanta força i senzillesa a la vegada

Emporion 100 anys (1915-2015)

Política agrària: d’Europa al Ripollès Albert Llausàs i Pascual

De mitjana, la ciutadania europea paga a la seva pagesia 30 cèntims d’euro cada dia. Això són més de 100 euros l’any per persona. Des de fa més de 30 anys, la Política Agrària Comuna (PAC) intenta, a través d’aquesta contribució, finançar el sosteniment i la reconversió del sector primari europeu amb diversos objectius: revertir l’envelliment del sector i l’èxode rural, modernitzar les explotacions per fer-les rendibles, introduir pràctiques compatibles amb la conservació del medi ambient, garantir l’aprovisionament d’aliments segurs per a la ciutadania, afavorir el desenvolupament rural i, des de fa poc temps, lluitar contra el canvi climàtic. Per fer-ho, la PAC compta amb un pressupost que ha augmentat any rere any fins a arribar als aproximadament 60.000 milions d’euros actuals. Malgrat aquest creixement de la despesa, també és cert que si a la dècada de 1980 la PAC havia arribat a representar gairebé tres quartes parts del pressupost europeu, ara el seu pes relatiu no arriba al 40%. En tot cas, aquestes xifres astronòmiques inviten a reflexionar sobre l’eficàcia de la política agrària.

mecanitzats i intensius, fet que deriva en una baixa ocupació al sector (no arriba al 2% a Catalunya) i en no poques problemàtiques ambientals, des de la contaminació de les aigües subterrànies fins a la pèrdua de biodiversitat. El procés de concentració va eliminant explotacions cada cop més grans i, de fet, només la gran indústria agroalimentària sembla beneficiar-se’n, amb un grapat de multinacionals com ara Bayer, Monsanto o DowDuPont que es reparteixen milionaris beneficis. Els mecanismes de control no han impedit que regularment es produeixin escàndols, sigui amb ous holandesos carregats de salmonel·la, carn de cavall que es fa passar per vedella o cogombres contaminats amb bactèries letals. I després de més de trenta anys i successives reformes de la PAC, el sud i l’est d’Europa segueixen tenint unes explotacions difícilment viables sense ajudes, la mitjana d’edat de la pagesia segueix situant-se per sobre dels 50 anys, moltes zones rurals segueixen perdent població i latifundis com els de la Casa d’Alba o de la Casa de Windsor segueixen acaparant la major part de les subvencions.

Cal reconèixer que en alguns aspectes hi ha hagut importants avenços.

La regulació de les substàncies que la pagesia pot emprar, sigui per erradicar les plagues o per engreixar el bestiar, ha reduït substancialment la perillositat de l’agroquímica per a les persones i ha millorat el benestar animal. La introducció de la traçabilitat i l’etiquetatge homogeni han facilitat el control i l’autonomia de la clientela a l’hora de conèixer les propietats dels aliments que arriben a les botigues. Una part de la pagesia s’ha beneficiat enormement d’inversions de modernització d’infraestructures i de subvencions vàries, que s’han anat adaptat a les condicions i necessitats de cada període.

Malgrat aquest desolador panorama, els sindicats agraris i les figures polítiques responsables del sector han refermat tradicionalment l’excepcionalitat agrària, resistint qualsevol iniciativa de transformació real d’aquesta situació, probablement pensant que salvant les subvencions se salvava el sector. La realitat sembla apuntar que, malgrat salvar les subvencions, aquest posicionament només ha beneficiat les grans corporacions que controlen la producció i els preus mundialment, mentre que ha anat en detriment de la petita pagesia i del medi natural. Per sort, cada cop són més els pagesos i pageses que veuen que aquesta situació no és sostenible econòmicament, ni socialment ni territorialment.

Per això, resulta especialment esperançador veure iniciatives com la que s’ha posat en marxa al Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser, on pagesia i administració han superat recels històrics per impulsar un marc per preservar les activitats agràries tradicionals, mitigant els impactes que la intensificació agrària, la conversió residencial o la gestió ambiental del parc podrien tenir sobre un paisatge tradicional de gran qualitat i cada cop més valorat. Davant una política europea manifestament fracassada i insensible a les moltes realitats locals, aquest tipus de pactes entre societat i pagesia podrien esdevenir la clau per a un futur agrari més intel·ligent i més just per a totes les parts.

Malgrat aquestes millores, una mirada general a l’estat del nostre sector primari revela un fracàs en molts altres aspectes, fins a l’extrem de qüestionar l’eficàcia i l’eficiència de la inversió pública. D’una banda, trobem com la pagesia segueix desapareixent. En el millor dels casos les explotacions tanquen en no disposar de successió, en d’altres ho fan en bancarrota i, en el pitjor dels desenllaços, ho fan tràgicament. En països com els Estats Units i França han saltat les alarmes per l’alt nombre de pagesos i pageses que posen fi a la seva vida, una dramàtica situació que no sembla que hagi de ser gaire diferent de l’espanyola. Les terres es van concentrant en menys i menys mans, que les treballen amb mètodes cada cop més

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 3

Plaute, el gran comediògraf de la llatinitat Adrià Arboix

“Si les muses haguessin volgut parlar en llatí, ho haurien fet en la llengua de Plaute.”

Eli Estiló (gramàtic llatí, segle II aC) Una de les activitats d’estiu del Museu d’Arqueologia de Catalunya d’Empúries és la visita teatralitzada pels seus principals espais. Aquest any s’ha representat amb èxit l’obra anomenada Aprenents de Plaute (la comèdia de l’estiu a Empúries) i ha servit per ensenyar el lloc amb criteri, i amb el mèrit afegit de reivindicar i donar a conèixer la figura de Plaute, el gran escriptor llatí.

Plaute nasqué a Itàlia, a Sarsina (Úmbria), entre el 259 i 254 aC, i va morir l’any 184 aC. Fou tractat amb una extraordinària veneració per la posteritat llatina, on tothom coincidí a lloar la puresa del seu llenguatge i la finor del seu enginy, malgrat el caràcter còmic de les seves obres. Va arribar a ser anomenat “l’honor de la llengua llatina”.

Encara que és Virgili qui està considerat com el més gran poeta de Roma, Plaute va ser el gran comediògraf de la llatinitat. Va imitar i refer en llatí obres de teatre que pertanyien a la literatura hel·lènica. Deia Carles Riba que Roma no produí espontàniament una cultura com Grècia: l’assimilà d’altres pobles en el curs de la seva mateixa expansió, però la seva mestra cabdal fou Grècia. Plaute, doncs, ho aprofità i ho aclimatà definitivament a la comèdia llatina.

Segons Marçal Olivar, un dels primers traductors al català de les obres de l’autor publicades a la prestigiosa Fundació Bernat Metge, el mèrit essencial de Plaute radica en el seu llenguatge poètic, però volgudament popular i del carrer.

Terenci, en canvi, un altre dels noms gloriosos de la literatura llatina, va preferir en el seu teatre utilitzar un llenguatge refinadament culte, elitista, volgudament aristocràtic. La delicadesa amb què s’endinsa en els sentiments humans fa de Terenci un altre gran poeta “de tots els temps i de tots el llocs”, segons Carles Riba.

Plaute es caracteritza, en contrapartida, per escriure unes obres d’una riquesa lingüística i estilística de valor únic, segons Carbonell i Llarena.

Utilitza jocs de mots col·loquials i proverbis per fer digerible allò que deia a l’escena. S’hi troben arcaismes barrejats amb vulgarismes, però també hel·lenismes i neologismes. La seva invenció verbal no té fi. I tot ben garbellat amb el seu característic sentit còmic, tot fent un ús adequat i prodigiós dels mots i dels girs gramaticals. Se li atribueixen vint-i-una comèdies i va ser, segons els experts, un dels autors que amb més puresa i espontaneïtat sabé escriure el llenguatge llatí.

Sovint, encara que d’una manera remota, remarca Olivar, a l’obra de Plaute també s’hi observen situacions exemplaritzants d’on es dedueix un clar ensenyament moral.

Les comèdies de Plaute han inspirat molts comediògrafs posteriors com Shakespeare i Molière. La pel·lícula Golfus de Roma (1966), de Richard Lester, va parodiar dues d’aquestes comèdies, Miles gloriosus i Pseudolus.

També es veu la influència en Woody Allen on, a la pel·lícula Poderosa Afrodita (1995), es donen diverses referències a situacions i personatges de les obres plautines.

Deia Maria Àngels Anglada (1930-1999), narradora, assagista i poetessa osonenca i gran coneixedora del món clàssic, que així com un arbre no pot fruir sense unes arrels esponeroses, la nostra cultura mediterrània no pot prescindir de Grècia i Roma. I Plaute, com a pare més o menys reconegut del teatre còmic europeu, n’és un dels seus actius més significats.

Referències bibliogràfiques

La seva era una comèdia escrita en vers amb una gran varietat mètrica, amb arguments de caràcter, d’intriga, o de mitologia, i amb diversitat de temes. D’una profunda humanitat, amb arguments costumistes i desenfadats, no exempta de sarcasme, però, tal com assenyalen els filòlegs Joan Carbonell i Montserrat Llarena, evitant la crítica sociopolítica a la manera de la comèdia grega d’Aristòfanes. Aquesta mancança s’ha atribuït a l’existència de represàlies contra els que criticaven en públic els poderosos i les seves actuacions, a l’època en què va viure Plaute, un dels moments importants d’expansió romana.

4 • Emporion • www.emporion.org

1.

Plaute. Comèdies, I. Amfitrió. La comèdia dels ases, Fundació Bernat Metge. Escriptors llatins. Barcelona, 1934.

2.

OLIVAR, Marçal. Introducció. Comèdies, I. Amfitrió. La comèdia dels ases. Fundació Bernat Metge. Escriptors llatins. Barcelona, 1934, p. I-XX.

3.

RIBA, Carles. Resum de literatura llatina. Antologia de textos a cura d’Eusebi Ayensa, Edicions Cal·lígraf. Figueres, 2015.

4.

PLAUTE: <https://ca.wikipedia.org/wiki/Plaute>

5.

ANGLADA, Maria Àngels. Relats de mitologia. Herois i déus, Proa Ed. Barcelona, 2008.

6.

Plaute. El soldat fanfarró. Introducció de Joan Carbonell. Traducció i notes de Montserrat Llarena. Clàssics de Grècia i Roma. RBA La Magrana. Barcelona, 2012.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Al Cinema Montgrí la sessió continua Jordi Bellapart

Iniciem un nou any i les sessions de cinema al local municipal Cinema Montgrí continuen. Ja s’han acomplert 32 anys des que aquest espai d’exhibició cinematogràfica va iniciar, com a local públic, la programació de projeccions cinematogràfiques, amb una especial cura per satisfer els gustos del públic variat que hi assisteix com a cinèfil o com a entreteniment. Jo penso que totes dues coses no són forçosament contradictòries, el cinema pot fer passar una bona estona i ser de qualitat.

En el temps actual ens resulta difícil què vol dir ser cinèfil. Fa uns anys, podem parlar de més de cinquanta anys, el cinèfil era el que coneixia els directors de les pel·lícules, els actors i actrius. El que esperava que a la pantalla dels cinemes de Torroella hi arribessin els grans títols. El que els dissabtes aprofitava qualsevol moment per entrar als vestíbuls dels cinema per veure els “quadres” que anunciaven les pel·lícules d’aquella setmana. Tenia feina per visitar els tres cinemes de Torroella. Tenia feina per llegir als diaris la crítica i tenia feina per comentar amb companys les pel·lícules abans i després de veure-les. Aquests eren els cinèfils d’aquell temps.

Ara les coses han canviat. També n’hi ha, de cinèfils, però passen més desapercebuts. El cinema dels anys quaranta, cinquanta i seixanta es basava en el glamur d’aquest espectacle, dels actors i actrius que tothom coneixia i, fins i tot, dels directors. Tothom coneixia els més importants: Alfred Hitchcock, Cecil B. De Mille, John Ford, però els més cinèfils també sabien de William Wyler, Elia Kazan, Anthony Mann o John Huston, entre molts d’altres, i només amb la signatura d’algun d’ells ja sabien valorar una pel·lícula. Entre la multitud d’espectadors que cada setmana omplien els cinemes, es podia distingir més o menys el que era, de la seva manera, cinèfil.

Però sabríem identificar els cinèfils actuals? Els que coneixen els actors o actrius, i no parlem ja dels directors. Els que saben valorar si una pel·lícula és o no és bona i en quins criteris es basen. Abans era fàcil deduir a priori si una pel·lícula era bona o no, sempre amb possibilitat d’equivocar-se. Hi havia un arquetipus, normalment basat en el model americà del que s’havia de considerar una pel·lícula com a bona. Allò que sortia d’aquest cànon no era considerat de qualitat. Així, quan als anys seixanta a Europa van néixer moviments contraris als models cinematogràfics americans, free cinema anglès, nouvelle vague francesa, nuevo cine espanyol, molts d’aquells considerats cinèfils no els van valorar. Passats els anys, molts dels que ara podem considerar cinèfils fan la valoració del cinema actual a partir d’aquests models. L’avaluació dels nous cinèfils ja no es basa tant en l’espectacle sinó amb el contingut, els missatges i la recerca de noves formes.

Arribats a aquest punt resulta difícil programar cinema per satisfer el cinèfil actual, tant el que segueix la tradició del clàssic, com el que podem considerar nou cinèfil, partidari d’un cinema europeu o, fins i tot, fet amb pocs mitjans a països del tercer món i que plasma la seva problemàtica.

Sortosament a Torroella s’ha trobat la fórmula per satisfer el divers tipus de públic que amb més o menys assiduïtat assisteix a les sessions els divendres a la nit, els caps de setmana a la primera sessió de tarda i a les sessions del vespre i nit dels dissabtes, diumenges i dilluns.

Emporion 100 anys (1915-2015)

L’existència de l’entitat cultural Cine Club Torroellenc, que compta amb un centenar de socis, permet que es programi alternativament, cada divendres, pel·lícules en versió original, escollides atenent diversos valors que poden satisfer els espectadors que actualment podríem qualificar com a cinèfils, els quals cerquen un cinema d’autor, més personal, més artístic, més compromès.

Les primeres sessions de tarda dels caps de setmana i festius estan dedicades a la projecció de cinema infantil, a algunes de les quals assisteixen per sobre dels cent infants acompanyats o no d’algun familiar, i finalment les sessions del vespre i nit estan pensades per a un públic adult que al cinema s’ho passa bé veient un tipus de pel·lícula que s’apropa més als gustos dels antics cinèfils, actualitzada a les tendències del cinema modern actual. Amb aquesta oferta assisteixen anualment a les sessions del Cinema Montgrí entre vint i vint-i-cinc mil persones.

Aquest any passat, en consonància amb el que ha passat a tot el país, l’assistència ha disminuït en relació amb l’any anterior en un onze per cent (uns dos mil espectadors). Els motius són difícils d’avaluar: manca de títols atractius, situació política i també localment superposició d’espectacles el mateix dia i hora. Fa poc, un diumenge es va organitzar un concert de música de cinema a l’Espai Ter a la mateixa hora que es fa cada setmana la corresponent sessió de cinema del vespre al Cinema Montgrí.

Malgrat les contingències, les sessions continuen a Torroella i s’ha acabat un any i començat el nou amb bon peu. Durant els dies de festa de Nadal, Cap d’Any i Reis s’han pogut programar tres pel·lícules extraordinàries per a un públic variat que va respondre força massivament omplint la sala de cinema. Per Nadal: Coco, pel·lícula infantil Disney-Pixar (550 espectadors). Per Cap d’Any: Wonder (400 espectadors), la història d’un nen de deu anys que neix amb una deformitat facial i que després d’haver patit diverses operacions de cirurgia mira d’encaixar en un nou col·legi.

Una pel·lícula especialment recomanada per a nois i noies adolescents. I per Reis: Perfectos desconocidos (507 espectadors), una comèdia espanyola, esbojarrada i coral, feta amb mestria pel director Álex de la Iglesia.

Per acabar aquestes línies no podem deixar de fer un elogi de la pel·lícula Coco i una recomanació al públic adult al qual, d’entrada, aquesta pel·lícula no anava dirigida. Quan es reposi en breu, es passarà també en un horari per a aquest sector de públic, cinèfil o no. És una pel·lícula que ningú es pot perdre. Aquesta és una carta d’amor a Mèxic i a les seves tradicions, però sobretot al concepte de la mort i els records dels difunts. Tot plegat en una pel·lícula de caire infantil meravellosament transformada pels genis creadors del cinema d’animació Pixar, en una obra agradable, recomanada per a tots els públics. Una obra mestra que en el fons ens diu que, malgrat la mort, mentre existeixi la memòria, existirà la vida, i que l’única manera d’honrar els que ja no hi són és no oblidar-los. Una emotiva i divertida pel·lícula, plena de valors, de música i color, visualment meravellosa i fascinant que, com ha dit un crític en el moment de la seva estrena, “si no t’emociona, preocupa’t, perquè voldrà dir que no tens cor. I, si en tens, és pura pedra”.

Emporion • www.emporion.org • 5

Lluís Batlle Lloret, quarta generació de la pastisseria Batlle Jaume Bassa Pasqual

Aquest any la pastisseria Batlle arriba als 138 anys. Tothom coneix els seus productes exquisits: flaones, xuixos, croissants, neules, la famosa “rebeca”, la “sardana”, les mones, tortells i rabasses, les “batllerines”, la nata… Però potser no sempre es té present que darrere aquestes creacions artesanes hi ha anys de tradició, de treball i de renovació. Lluís Batlle Lloret, de la quarta generació de la pastisseria, ens parla de l’evolució de la casa i de la botiga.

A can Batlle l’ofici de pastisser té una tradició molt sòlida Efectivament, a can Batlle cada generació ha sabut conservar les receptes dels que ens han precedit, però el nostre ofici també exigeix molta creativitat i fer innovacions constants. L’any 1880 Francisco Batlle Colom, de 25 anys, de Ventalló, es va casar amb Rita Miquel Teixidor, de Torroella, un any més jove que ell; Rita era propietària de la casa del carrer del Comerç núm. 6 (carrer d’Ullà) i el matrimoni hi instal·là una adrogueria, una botiga d’ultramarins, que se’n deia, on feien ciris, confitures i melmelades. En aquell temps la pastisseria es basava en productes de fàcil conservació, com ametlles i sucre per al massapà, mel i avellanes per als torrons, pinyons, farina, xocolata… En un calaix de l’obrador encara es guarda el vell llibre de fórmules escrit pulcrament per en Batlle Colom i continuat pels seus successors.

6 • Emporion • www.emporion.org

I després del fundador?

Francisco Batlle i Rita Miquel van tenir cinc fills. De joves tots van treballar a la pastisseria, però finalment van seguir camins molt diversos.

El gran, Joan, es casà amb Maria Planas, van tenir un fill i van emigrar a l’Argentina; el fill, Joan Batlle Planas, és tingut pel mestre indiscutible de la pintura surrealista argentina; el seu pare va tornar sol a Torroella, va viure amb una altra dona de qui va tenir una filla, i ja molt gran va treure una fortuna a la loteria, ho celebrà amb grans dispendis, audició de sardanes inclosa, comprà una magnífica casa al carrer de l’Església, pagava a un artista perquè el pintés en un quadre vestit de pastor, amb una gitana de sirena, per representar l’Empordà… Dels altres fills del fundador, el segon, Carles, també anà un temps a l’Argentina, va tornar i va posar pastisseria a Palamós; el tercer, Tonet, després d’anar a l’Argentina, com els seus germans, va viure a Cuba fins que, ja vell, també tornà; una germana morí molt jove; a la casa només hi quedà el petit.

Així, doncs, qui va continuar la tradició familiar va ser el petit?

Sí, es deia Francesc com el fundador, Francesc Batlle Miquel. Va aprendre l’ofici a can Dauner de Perpinyà, especialitzats en caramels. Tenia molt de caràcter, o potser millor, un caràcter molt dur. Es va casar amb

Emporion 100 anys (1915-2015)

Va tenir un èxit extraordinari. Sense abandonar la confiteria tradicional, el pare va ser innovador, va crear noves especialitats de pastisseria fina utilitzant la nata, la trufa, la pasta fullada. Va remodelar la botiga, amb neveres i congeladors, va obtenir premis pels seus pessebres de xocolata o massapà, i sabia arreglar els aparadors amb gust i originalitat. La mare l’ajudà sempre, amb esperit de servei.

I a la quarta generació el relleu et toca a tu Érem quatre germans, Francesc, Marta, Carme i Lluís. El meu germà va voler ser arquitecte, les noies van marxar i jo em plantejava ser periodista, però van operar el pare, la mare em va fer veure que es podria perdre la botiga… Vaig anar a aprendre pastisseria a can Negre de Girona i hi vaig descobrir un món apassionant, després a can Castelló, també a Girona, i a la Cubana de Figueres. L’any 1983 em vaig fer càrrec de can Batlle, vam renovar màquines, vitrines, sistemes de treball, i l’any 1992 vam fer l’obrador nou, situat darrere la botiga. Continuant la meva formació, l’any 1993 vaig anar a la Glace, a Copenhagen, al costat d’un gran pastisser, treballàvem per a la casa reial danesa; després, a Brussel·les, vaig descobrir una pastisseria sofisticada. Des d’aleshores he tingut ocasió de fer tota mena de dolços. Només et diré tres anècdotes: l’any 1994, en commemoració dels 700 anys del castell del Montgrí, vam elaborar una mona gegant, record Guiness català, amb més de 300 quilos de xocolata negra, que vam repartir entre els nens de les escoles; l’any 1997, per Sant Andreu, una mona de grans dimensions en homenatge al cinema; el 2005 vam fer llibres de merengue amb lletres de xocolata per col·laborar en la inauguració de la Biblioteca Pere Blasi. Te n’hi podria afegir força més, com els Pokemon, 13 rue del Percebe, Teletubies, Shrek, etc.

Marta Forcada Rigau i van tenir tres fills, en Francisco, la Carmen i la Marta. Va ser un autèntic patriarca del segle XX. Comprà la casa veïna i amplià i modernitzà la pastisseria. L’any 1929 va encarregar la remodelació modernista de la botiga a l’arquitecte Emili Blanch, el mateix que havia realitzat l’edifici del Cinema Montgrí. La inauguració de la “Dolceria Batlle”, amb dues portes, tres aparadors i una elegant façana amb elements “art déco”, va coincidir amb l’Exposició Universal de Barcelona.

Aleshores, l’habitatge era darrere la botiga i l’obrador a l’altre extrem. Es pot dir que es feia la vida al menjador, des d’on es vigilava la botiga. No hi havia hores, s’obria de bon matí i ja no es tancava fins al vespre ben tard.

Era molt corrent interrompre el dinar per despatxar mitja onça de pebre, un petricó d’oli o una lliura d’arròs, ja hi estaven acostumats.

Hi haurà cinquena generació a can Batlle?

Fa 32 anys em vaig casar amb Joaquima Basart, neta d’en Jaumet de les barques, l’atracció de la Festa Major, el recordes suposo. Hem tingut dos fills. El gran, l’Eduard, entrenador de futbol, té 30 anys, va estudiar a l’INEF i ha passat pel Manchester United, Xipre, Boston i ara és director d’una acadèmia a la Índia, a Goa. Si algú ha de continuar a can Batlle seria en tot cas el petit, que també es diu Francesc, com el pare, l’avi i el besavi. Va estudiar música al Taller de Músics, a Barcelona, però potser es decantarà finalment per seguir la tradició. Ha passat per l’Escola d’Hostaleria de Girona i ha fet aprenentatge de pastisseria a Camprodon, Llívia, Brussel·les i, també com jo, a Copenhage. Ell podria ser el continuador.

Naturalment, hi ajudava tota la família És clar. Tant el fill com les noies, ja de ben joves, treballaven a l’obrador i a la botiga. No era gens estrany que elles també fessin torrons, galetes, caramels, panellets i pastissos, a més de passar hores a la botiga despatxant, traient la pols o esquivant mosques. Venien dolços, caramels, xocolata, galetes, licors i tota mena de comestibles a granel, mel, oli, sucre, arròs, conserves, espelmes… Com a pastisser, devem a l’avi Francesc la introducció de la flaona, un dolç molt antic, del segle XII, amb tradició a Torroella i altres punts de l’Empordà i del Mediterrani. L’any 1930 va muntar amb l’avi Gumà, que tenia fonda a la plaça de la Vila, una fàbrica de caramels, “L’Empordanesa”, la qual va arribar a tenir tres viatjants, però no va durar perquè eren dos caràcters massa forts. Amb la guerra civil tot va canviar. El meu pare, nascut el 1917, va ser cridat al front, però l’avi es va espavilar, tenia farina, en lloc de dolços es posà a fer pa, que podia canviar per altres articles, i posà la filla gran a l’obrador.

I acabada la guerra, el teu pare es va tornar a incorporar a la pastisseria Sí, el meu pare, Francisco Batlle Forcada, tornà l’any 1940, es va formar com a pastisser a can Prats i Fatjó, de Barcelona, i es va casar amb la mare, Mercè Lloret. Però ja he dit que el caràcter de l’avi era molt dominant, va ser ell qui continuà al front de la casa. Tanmateix, el pare va introduir moltes innovacions. Era el temps en què el jovent passava les tardes dels diumenges al cinema, amb dues pel·lícules, i es feia mitja part, que molts aprofitaven per comprar un dolç. L’any 1940 es va estrenar “Rebeca” de Hitchcock, i el pare, que era molt cinèfil, es va empescar la “rebeca”, una exquisida pasta amb una capa de crema cremada sobre una base de brioix, coberta de nata i adornada amb una R de xocolata.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Francesc Batlle

Emporion • www.emporion.org • 7

Adeu a les religioses de Sant Josep Josep Fuster

Després de més de cent trenta-quatre anys de presència a Torroella i més concretament a l’Hospital-Asil de Pobres i Malalts, i últimament també a la Residència Santa Caterina, el passat dia vint-i-nou de gener les germanes de Sant Josep ens van dir adeu de manera definitiva. El motiu de tan trista però compressible decisió està justificat per la manca de vocacions religioses que ocasionen greus problemes en el relleu generacional, cosa que fa molt difícil a la comunitat religiosa poder respondre als compromisos adquirits.

Explicar la història i tot el que ha representat aquesta institució per a Torroella i per a l’Hospital no és l’objectiu d’aquestes quatre línies, crec que en aquests moments el que toca fer és una brevíssima reflexió sobre l’important servei que han fet les “monges de l’Hospital” a Torroella, i per damunt de tot donar-los les gràcies.

8 • Emporion • www.emporion.org

Queda lluny, queda molt lluny aquell dia 11 de gener de l’any 1883 quan van arribar les primeres religioses de Sant Josep a Torroella per donar resposta a la sol·licitud de l’Ajuntament al Bisbat per tal de fundar una comunitat de germanes a l’hospital perquè tinguessin cura dels malats i dels més desvalguts de la vila.

Durant la seva llarga estada a l’Hospital de Torroella, no sempre han trobat el camí aplanat, amb tot el pes que el funcionament de la institució requeria, carregat quasi exclusivament sobre les seves espatlles, van haver de suportar temps molt durs, de penúries, privacions i dificultats de tota mena, però lluny d’acovardir-se, van saber tirar endavant mogudes per una fe indestructible, unes bones dosis de coratge, valentia, perseverança i una vocació innata per atendre els que més ho necessitaven, que sabien compaginar exemplarment amb la vocació religiosa de pregària Emporion 100 anys (1915-2015)

i sacrifici. Malgrat els escassos recursos i la precarietat de mitjans, amb el seu altruisme, generositat i saber fer, van plantar una llavor que arrelà fort; al llarg dels anys, amb paciència, dedicació, i sota les directrius i ajuda del Patronat i l’Ajuntament, la llavor va germinar i créixer fins a arribar a la nova etapa de què avui gaudim. Des de fa uns quants anys, l’antic hospital que van trobar les religioses quan van arribar a Torroella, s’ha convertit en dos excel·lents geriàtrics que s’han modernitzat amb tecnologia, han incorporat personal especialitzat, han renovat instal·lacions i actualment poden acollir en condicions molt satisfactòries un nombre important de residents fixos i uns altres en serveis de centre de dia.

I tota aquesta feixuga labor, tant per part de les religioses com del Patronat -cosa excepcional al nostres dies-, sense esperar res a canvi; de ben segur que, al seu dia, la seva merescuda recompensa els arribarà de molt més enlaire.

El poble de Torroella us trobarà a faltar, però segurament qui més notarà la vostra absència seran aquelles persones amb qui heu tingut un tracte més personal i directe, de ben segur que enyoraran aquell somriure sempre a flor de llavis, aquelles paraules amables, encoratjadores i reconfortants que sabíeu repartir amb naturalitat i que expressaven uns sentiments sincers que eren els més apropiats per a cada ocasió, i que invariablement anaven sempre acompanyats d’un toc d’esperança.

Permeteu-me que des d’aquesta tribuna que em brinda la revista EMPORION, els doni les gràcies en nom de moltíssima gent i especialment dels qui han gaudit de les seves atencions. Hi ha moltes coses per agrair-vos, tantes, que emplenarien fulls i fulls de paper. Intentaré fer-ho més breu i resumir-ho en unes poques paraules que, al meu entendre, sintetitzen un ampli ventall d’agraïments que voldríem expressar més abastament.

favor dels més desvalguts. Gràcies per la feina ben feta al llarg de tants anys. Gràcies per la vostra fe i perseverança, i… gràcies, germanes, per ser com sou.

Gràcies, germanes, a totes i a cadascuna, a les darreres que heu compartit amb nosaltres la vida en aquesta meravellosa vila, que gaudiu d’un merescut descans i si les forces us acompanyen, continueu regalant aquesta virtut de la caritat amb la qual Déu tan generosament us ha dotat. Gràcies també a les vostres predecessores, moltes d’elles ja hauran rebut l’alta recompensa que mereixien. Gràcies a tota la comunitat de religioses de Sant Josep, us puc assegurar que en un racó molt destacat del nostre cor s’hi ha fet lloc per sempre el vostre inoblidable record.

Gràcies pel vostre esperit humanitari. Gràcies per la vostra dedicació en

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 9

Un art com a paradigma?

Josep Pericot

Fig.3: Figura de pedra en actitud d’oració (2500 aC) Aquest seria el cas que se’ns proposa en l’exposició sobre l’art sumeri que té lloc a la Fundació Joan Miró de Barcelona. Entenem el paradigma com el model i, en certa manera, com el camí a seguir per l’autor, per l’investigador i també per l’artista, que s’inspira o pren model d’uns altres corrents artístics o grans creadors que l’han precedit.

En el marc dels moviments artístics que fan irrupció a principis del segle passat, trencant amb tradicions ja establertes i ben acceptades, com el mateix impressionisme, li succeeix un canvi de posicions a partir del 1918, que perdura al llarg dels anys vint i trenta a l’època d’entreguerres i fins ben entrada la segona meitat del segle XX. Aquest canvi de paradigma en el món de l’art s’atribueix a l’ensulsiada política social posterior a la guerra i a la suposada “crida a l’ordre” dels anys següents. Però també és cert que forma part de la constant i profunda renovació de l’art de tots els temps: mirar endavant un cop s’ha amarat del geni de les èpoques que el precedeixen. El cert és que al llarg del segle XX es produïren importants descobriments arqueològics i els pintors iniciaren viatges iniciàtics a terres llunyanes (Gauguin a Tahití i les Marqueses, Emil Nolde pels mars del sud a Nova Guinea). Per altra banda, a la revistes d’art es començava a valorar positivament, per la seva estètica i no sols pel seu valor arqueològic, les formes i figures d’aquells artistes anònims de temps molt antics i de pobles primitius. A Italià es descobreixen els frescos de la vil·la pompeiana de Boscoreale, que s’exposen per a la seva venda a París l’any 1903. Sabem, pels estudis de la historiadora de l’art Concepció Boncompte, que aquestes pintures van influenciar en la pintura de Picasso a l’època de Gósol –com també l’influencià l’art romànic-, i com “el sincretisme religiós conduirà Picasso a un sincretisme plàstic que es tradueix en la fusió dels models pompeians (pagans) i romànics (cristians)”(1).

De la mateixa manera, les expedicions angleses i franceses a partir dels anys vint a Síria i a l’Iraq (les regions de l’antiga Mesopotàmia) aporten importants descobriments que es relacionen amb els textos bíblics que parlen de Nínive i Babilònia. L’art sumeri es comença a conèixer i es valora cada vegada més, especialment després del descobriment de les 10 • Emporion • www.emporion.org

Fig. 2: Cap del rei de Gudea (2100 aC)

tombes reials d’Ur per Charles Leonard Wooley el 1927 i el descobriment dels ziggurats mesopotàmicsa Ur i Uruk, que possiblement influïren plàsticament i ideològica en l’arquitectura dels gratacels, en especial a Nova York, considerada la nova Babilònia(2). Quelcom semblant passa amb el poema èpic de Gilgamesh, que no va estar a l’abast del públic fins als anys quaranta del segle passat. És reconeguda la influència de l’art sumeri (fig. 1, 2, 3) i en general dels pobles primitius, que arribava al món occidental per primera vegada i penetrava en els cercles artístics contemporanis. L’exposició de la Fundació Joan Miró mostra efectivament aquesta influència en pintors i escultors dels segle XX com Henry Moore (fig. 4), el primer Giacometti, Barbara Hepworth (fig. 5), Joan Miró (fig. 6), Henri Michaux (escriptura cuneïforme), Picasso o Willi Baumeister, entre d’altres(3). Tots aquests artistes contemplaren les obres d’uns predecessors molt llunyans en el temps i en l’espai. Admiraren unes obres de ceràmica, d’escultura o de pintura, no tan llunyanes com les dels pintors de les cavernes del món prehistòric, però que transmetien igualment una expressió de força continguda i naturalitat. Eren obres d’una bellesa amagada però subtilment poderosa. I així, ells crearen a la seva manera un nou art, que també produí una nova bellesa, un nou paradigma estètic. Un art en el qual, segons Apollinaire, la presència de la unitat essencial que fa possible l’èxtasi també hi succeïa(4).

Bibliografia BONCOMPTE, Concepció. De “Pageses d’Andorra” a “Demiselles d’Avignon”; un viatge romànic”, Govern d’Andorra, juny de 2016, p. 37.

AZARA, Pedro. “Sumer i el paradigma modern”. A: Elegia sumèria, Fundació Joan Miró, Fundació BBVA, p. 15.

Ibíd. Recepció occidental de l’art sumeri, p.45-115.

APOLLINAIRE, Guillaume. “Meditations Esthtétiques”. A: Les peintres cubistes, Berg International, ICN Orthez (France), 2012, p.12.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Fig. 1: Estàtua d’un barbut orant (2400 aC)

Fig. 6: Joan Miró, maqueta de monument (1964)

Fig. 4: Henry Moore, figura asseguda (1929)

Fig. 5: Barbara Hepworth, figura (1931) Emporion • www.emporion.org • 11

Salvador Dalí Santi Sató

2.018: un nou any en la nostre història com a poble.

Començo a escriure aquest article manifestant la meva esperança: Que, pesi a qui pesi, aquest nou any 2018 sigui millor que el passat, ajustat al meu desig d’un benestar i una pau per a tots!

I que sigui el millor de la meva vida, acompanyat per familiars i amics!“És realment massa fàcil d’expressar, però un xic de somni no pot fer mal a ningú! “ Però quina és la resposta a les preguntes que em faig: Podem somniar en un món millor?

• O en una Europa millor?

• O en una Espanya millor?

• O en una Catalunya millor?

Que tinguin com a objectiu del govern, no els nostres desitjos, sinó les nostres necessitats i esperances?…

Vull ser optimista i així ho demano per a tots!

“Esperar que la força del conjunt de tots nosaltres tingui i doni els millors resultats mai somniats per a familiars, amics i conciutadans”.

Per això, com a principal actor, em permeto reproduir aquí algunes de les frases d’un geni català i universal: Salvador Dalí i Domènech (11.01.1904 – 23.01.1989): • Seré un geni i el món m’admirarà!

• Potser seré menyspreat i incomprès, però seré un geni, un gran geni, perquè n’estic convençut. (Escrit per Dalí quan tenia 15 anys).

• El mal gust és creatiu. És el domini de la biologia sobre la intel·ligència.

• Qui vulgui despertar interès entre els demés, ha de provocar-los primer.

• El temps és una de les poques coses importants que ens queden.

• És curiós, m’interessa molt més parlar, o estar en contacte amb la gent que pensa el contrari de mi, que dels que pensen el mateix que jo.

• És fàcil saber si un home té bon gust: la catifa ha de combinar amb les celles.

12 • Emporion • www.emporion.org

• La major desgràcia del jovent actual és no pertànyer a ells.

• La Revolució Russa és la Revolució Francesa que arriba tard, per culpa del fred.

• La vida és aspirar, respirar i expirar.

• Mentre dormim en aquest món, ens mantenim desperts a l’altre.

• Molts no arriben als vuitanta anys perquè durant massa temps intenten quedar-se als quaranta.

• No podeu expulsar-me perquè JO sóc el Surrealisme! (Després de ser expulsat del moviment surrealista a París).

• Per comprar els meus quadres s’ha de ser criminalment ric, com els nord-americans.

• La intel·ligència sense ambició és un ocell sense ales.

• No tinguis por a la perfecció, mai l’assoliràs.

• Només hi ha dues coses dolentes que et poden passar a la vida. Una és ser Pablo Picasso i l’altre no ser Salvador Dalí.

• Pren-me, sóc droga. Pren-me, sóc al·lucinogen.

• Els que no volen imitar res, no produeixen res.

• Crec que la vida ha de ser una festa contínua.

• La pintura és una part infinitament diminuta de la meva personalitat.

• Les guerres mai han fet mal a ningú, excepte a la gent que mor.

• L’única diferència entre un boig i jo és que el boig creu que no ho està, mentre que jo sé que ho estic.

• L’única diferència entre un boig i Dalí és que Dalí no està boig.

• Si moro, no moriré del tot.

Realment crec fermament en la seva intel·ligència!

Subscric totes les seves afirmacions i subscric especialment les dues darreres!

Crec realment que no estava boig i que sí que ho estem molts dels que encara vivim i/o governen, i no ho reconeixem!

Sí que ho va fer Catalunya en la concessió de la Medalla d’Or el novembre de 1981.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Menu d'en Martí Amanida Xatonada

Martí Elias Pericay

Ingredients: • Escarola • Bacallà dessalat • Anxoves • Olives Per a la salsa: • Ametlles torrades • Avellanes torrades • Tomata • 1 gra d’all • 1 llesca de pa sec • Vinagre de Xerès • Oli d’oliva verge extra • Sal • Pebre Preparació: Una vegada neta i escorreguda, l’ escarola es barreja amb el bacallà dessalat i desfet amb les mans; les anxoves netes, i les olives.

Per a la salsa, triturarem les ametlles, les avellanes, la tomata (pelada i sense llavors), l’all, el pa, el vinagre, la sal i el pebre i després hi afegirem l’oli, a poc a poc perquè es vagi emulsionant. Posarem la salsa per sobre l’amanida.

Fideus a la cassola Ingredients:

Flam de cafè

• Una ceba • 2 tomates ratllades • Costelló de porc • Salsitxes • Fideus • Brou de carn • Oli • Sal Per a la picada: • 2 grans d’all • Ametlles torrades • 1 llesca de pa fregit Preparació: Posarem, en una cassola, l’ oli per fregir-hi el costelló de porc, tallat a bocins petits, i les salsitxes. Un cop tot fregit ben ros, hi afegirem la ceba tallada per fer un sofregit amb la tomata i després hi posarem el brou i ho deixarem coure uns 30 minuts. Ara hi posarem els fideus i la sal. Al cap d’ uns vint minuts hi posarem la picada que hem fet amb el morter (l’ all, les ametlles, el pa fregit). Ho deixarem coure una estoneta més i llest per anar a taula.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Ingredients: • 1 litre de llet • 6 ous • 10 cullerades de sucre • 3 cullerades de cafè liofilitzat (Nescafè) • 5 cullerades de sucre (per al caramel) • unes gotes de suc de llimona Preparació: Posarem els ous, la llet, el sucre i el cafè en un recipient i ho batrem fins que estigui tot el líquid ben integrat.

Per al caramel posarem, en un cassó amb el foc fluix, el sucre i una mica d’aigua i les gotes del suc de llimona i que vagi coent sense deixar de remenar fins que sigui del color i textura desitjats. El posarem en un motlle per després posar-hi el liquid que hem batut.

Ho posarem al forn (que tindrem ja calent, uns 180-200º) al bany maria, uns 45 minuts. Un cop cuit es deixa refredar i ja estarà llest per desemmotllar-lo i servir.

Emporion • www.emporion.org • 13

Gotes d'humor Fuster

14 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

NOTÍCIES PER A AQUEST MES DE FEBRER Festa de Carnaval dies 9, 10 i 11 Mostra de Teatre dies 11 i 18

TORROELLA I L’ESTARTIT L’ANC a Torroella. El dissabte 13 el secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana es va reunir al Museu de la Mediterrània. Es va aprovar el nou full de ruta i una concentració amb motiu de la constitució del nou Parlament.

Primera banyada a l’Estartit. Es va fer el dia 1 a migdia a la Platgeta.

Valsos i polques. A l’Espai Ter el dia 1 al vespre l’orquestra Terres de Marca va oferir un Concert d’Any Nou. Nadal al Museu. Seguint el que havia iniciat amb motiu de les festes nadalenques, el Museu de la Mediterrània va organitzar diverses activitats, com ara una visita teatralitzada el dimarts 2, la presentació dels interiors de Masó el dijous 4.

La Pletera en binocles. El Parc Natural i el Museu de la Mediterrània van organitzar-hi una visita guiada el dimecres 3.

Concurs Cartell de Reis 2018. El divendres 5 es va inaugurar a la Capella de Sant Antoni l’exposició dels cartells aspirants.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Festa de Reis a Torroella. Els carters reials van arribar el divendres 5 al matí, i van recollir cartes tot el dia. Al vespre va tenir lloc un espectacular castell de focs de benvinguda i tot seguit els Tres Reis van fer la cavalcada pels carrers de la vila.

Festa de Reis a l’Estartit. El diumenge 1 es va fer el lliurament de cartes als patges i el divendres 5 a la tarda es va fer un espectacle de benvinguda, castell de focs i recepció a la plaça del port i la Platgeta.

Música de Cinema. La Giorquestra en va oferir un concert a l’Espai Ter el diumenge 7 al vespre.

Flora i fauna de les Medes. El Parc Natural i el Museu de la Mediterrània van organitzar el dimecres 10 un viatge en vaixell i pujada a la Meda Gran.

Les basses d’en Coll a Pals. Amb el nom de “fem d’investigadors”, el Parc Natural i el Museu de la Mediterrània van promoure una visita a la caseta de fusta el dissabte 13.

Concerts a l’Espai Ter. Dins del programa Xarxa de músiques, el diumenge 14 Joventuts Musicals va oferir en concert el Trio Kaukokaipuu.

Lectura teatral. A la Biblioteca Pere Blasi, el dimarts 16 Margarita Camós va presentar “Blasted”.

Restauració dels aiguamolls. Seguint el programa de visites que ja s’ha comentat, el Parc Natural i el Museu de la Mediterrània van organitzar el dimecres 17 una visita a la Pletera per a més grans de 65 anys.

Petits Mobles de Fusta. Marie Claude Rateau va presentar una exposició a la Capella de Sant antoni; la inauguració va ser el divendres 19 al vespre.

Fotografia. Al claustre de l’Hospital es va inaugurar el dissabte 20 al migdia la sèrie “It” de Dídac Salau.

Músics de cobles orquestres. El Museu de la Mediterrània va presentar el dissabte 20 a la tarda gravacions del 2017 a personatges històrics, dins la sèrie “fer de músic”.

Teatre Medes Montgrí. El dissabte 20 i el diumenge 21, dins de la XIII Mostra de Teatre Amateur, Penjats pel Teatre va representar “La núvia portava cua” al Cine Petit.

Gent del Ter. El diumenge 21 va fer una sortida a Cinc Claus i Clot de l’Infern.

Festa de Sant Antoni. Es va celebrar a l’Estartit el diumenge 21. Mas Paguina i Tir Olímpic van organitzar la marxa des del Port fins a la plaça de l’Església.

“Codi genètic”. Per al divendres 26 la Biblioteca Pere Blasi va programar dins de l’espai habitual “Llegim?” la presentació d’aquest llibre d’Amàlia Lafuente.

Pastures del Montgrí. El Parc Natural, el Museu de la Mediterrània i Ferran Pauné van organitzar per al dissabte 27 al matí una passejada a diferents punts.

Exposició sobre Viladesau. El Museu de la Mediterrània va programar per al dissabte 27 a la tarda la inauguració de “Ricard Viladesau. El príncep de la tenora”.

El conte en anglès. La Biblioteca Pere Blasi va programar per al dimecres 31 una “hora del conte” en anglès, “Clap your hands” presentada per Olga Cercós.

CATALUNYA Es va negar a Junqueras sortir de la presó. El divendres 5 el Tribunal Suprem ho va decidir, cosa que provocà reaccions de protesta a moltes poblacions de Catalunya. El jutge també va decidir que ni tan sols podrà assistir al Parlament.

La mesa del Parlament i el president. El dimarts

Emporion • www.emporion.org • 15

9 JxCat i ERC van arribar a acord per una mesa del Parlament independentista i la investidura de Puigdemont.

Artur Mas, un altre pas al costat. El dimarts 9 l’expresident va renunciar al càrrec de president del PDeCat. Sentència del cas Palau. Al cap de 8 anys, el dilluns 15 es va dictar sentència al president Millet, al gerent Montull, a la directora financera Gemma Montull, a l’extresorer de CDC i a aquest partit.

Nou Parlament. Es va constituir el dimecres 17 i en va ser elegit president Roger Torrent. No hi van poder assistir els diputats exiliats i presos.

Puigdemont a Dinamarca. Hi anà el dilluns 22.

El jutge del Suprem rebutjà demanar una euroordre de detenció.

Puigdemont candidat. Torrent el proposà el dilluns 22, després d’escoltar tots els grups, fixà per al dimarts 30 el ple d’investidura, i va mantenir el seu propòsit malgrat el recurs presentat pel Consell de Ministres al Tribunal Constitucional el divendres 26.

El ple del Parlament ajornat. Davant les condicions imposades pel TC, Torrent ajornà el ple del dia 30, però mantenint Puigdemont com a candidat. La decisió va dividir el grup independentista.

Puigdemont es va sentir abandonat. El dia 31 ho va lamentar en un missatge a Comín captat per una cadena de TV. Després va dir per twiter que

era humà, tenia dubtes, però no s’arronsaria.

ESPANYA Els polítics catalans presoners. Malgrat totes les gestions realitzades pels seus advocats, tan els diputats electes Junqueras, Forn i Sánchez, com Jordi Cuixart, van continuar a la presó. Forn va renunciar a l’acta de diputat.

Persecució de Puigdemont. Davant la possibilitat que el candidat proposat es pogués presentar a la sessió d’investidura del Parlament, el ministre d’Interior va anunciar un desplegament policial per terra, mar i aire per impedir la seva entrada en territori espanyol.

La trama Gürtel i el finançament del PP. Els caps de la trama jutjats a l’Audiència van assenyalar l’expresident Francisco Camps com a responsable del finançament il·legal del PP valencià.

Recurs al Constitucional contra Puigdemont.

Malgrat el pronunciament en contra del Consell d’Estat, el divendres 26 el Consell de Ministres va aprovar impugnar la candidatura de Puigdemont.

Resposta del Constitucional. Reunit el dissabte 27, no va admetre a tràmit el recurs del govern espanyol, però condicionant la investidura de Puigdemont a ser al Parlament de forma presencial i amb permís del jutge del Tribunal Suprem.

MÓN

Un any de Donald Trump. Aquest primer any han acompanyat a l’home més poderós del món les polèmiques, les mentides i els insults, però manté la popularitat entre els seus votants.

El drama dels emigrants. El dissabte 19 la ONG catalana Open Arms va rescatar dues barcasses amb 554 persones, moltes d’elles dones embarassades i nadons. Cap vaixell de vigilància fronterera de la Unió Europea va anar a ajudarlos.

Alemanya camí de la “gran coalició”. Els socialdemòcrates ho van acordar, per un marge estret, el diumenge 21.

Ofensiva turca contra els kurds. Iniciada a mitjans de mes a la frontera síria, està causant moltes baixes entre la població civil i pot xocar amb l’ajut militar nord-americà als kurds en la lluita d’aquests contra l’Estat Islàmic.

ESPORTS El Barça, líder destacat. El Barça, després de deu anys de derrotes a Anoeta, va vèncer a la Real Sociedad per 2-4, es va mantenir imbatut i quedà líder destacat. Començà la segona volta amb victòria al camp del Betis (0-5).

També un gran Girona. Després de guanyar el Las Palmas per 6-0, es va situar en una posició còmoda a la classificació de la primera volta, i començà la segona empatant amb l’Atlètic de Madrid (1-1).

El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

16 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 17

18 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 19

20 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Pel·licula del mes: MOLLY’S GAME Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 21

Edita Associació Emporion

Socis Fundadors

Consell de redacció

Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent Plàcid Busquets

Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Cels Sais Enric Torrent Plàcid Busquets

Jaume Bassa - President Plàcid Busquets - Disseny, edició i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts