135 març 18

Periòdic digital, tercera època

núm. 135 març 2018

• Perilla de nou la llibertat d’expressió?

• Malgrat tot, no és plana!

• Samuel Johnson i la seva ‘història de Rasselas’ • Josep Pericot Ayats, cirurgià barceloní d’arrels torroellenques • L’assistència al Cinema Montgrí disminueix • El mestratge del Sr. Pujol • Anna Brasas • Ricard Viladesau i Caner • André Derain, 1904–1914 • Receptes centenàries (1909) d’en Pere Vidal i Ros • Multiculturalitat o assimilació?

• El Menú d’en Martí • Gotes d’humor • Notícies • Cinema i espectacles

2 • Emporion • www.emporion.org

Editorial Perilla de nou la llibertat d’expressió?

Els nostres lectors saben que Emporion és una revista digital torroellenca d’àmbit i mitjans limitats, però d’esperit ampli, obert a tothom i a totes les formes de pensar. Va néixer l’any 1915, en format paper, investida d’un ideari que els actuals continuadors hem volgut mantenir i que definim com a “dialogant, amb desig de donar acollida a idees i perspectives diverses; respectuosa amb el pensament i les creences de tothom que respecti les dels altres; tolerant, amb rebuig només de la intolerància”. Des de l’any 2006 hem mantingut aquest esperit sense defallença, amb l’esperança que el món que ens envoltava, almenys el més proper, participava dels mateixos ideals o els respectava.

Tanmateix, els darrers mesos hem viscut un seguit de fets que sempre havíem tingut com a propis de temps superats. Hem vist càrregues policials que, setmanes després, han estat negades per personatges de primer nivell polític; hem vist com rebien condecoracions els qui havien carregat contra població pacífica, mentre els apallissats havien de donar explicacions i se sentien acusats; hem vist com els qui recomanaven pau i serenitat eren empresonats preventivament acusats de rebel·lió; hem sentit mal interpretar, en una confusió desconcertant de conceptes, les accions valentes per accions violentes; la postveritat s’ha imposat quan al poder li ha convingut.

Però és que, a més, els darrers dies de febrer, hem viscut, amb aprensió, uns fets que fan témer que s’està posant en perill un dret que consideràvem ben consolidat: el de la llibertat d’expressió.

Un raper mallorquí ha estat condemnat a tres anys i mig de presó per enaltiment del terrorisme i injúries a la Corona. L’obra d’un artista exposada a la fira d’art contemporani de Madrid ha estat retirada perquè hi figuraven presoners polítics, entre ells Junqueras i els dos Jordis. Una jutgessa ha decretat el segrest d’un llibre sobre tràfic de drogues perquè afectava un exalcalde del PP. La qüestió no és si agraden o no les lletres de les cançons del raper o l’oportunitat de l’obra exposada o escrita, sempre es pot recórrer als tribunals si es consideren ofensives, la qüestió és fins a quin punt les persones estan emparades pel dret a la llibertat d’expressió.

El que acabaria sent dramàtic és que la gent s’anés empassant la censura i el càstig a la lletra d’una cançó com un fet més o menys normal, oblidant que està renunciant a un dret fonamental. O, encara pitjor, que els censors s’estalviessin la feina, perquè els autors caiguessin en la temptació d’evitar-se disgustos i s’apliquessin directament ells mateixos l’autocensura. Coneixem el cas d’un autor independentista aferrissat que, aquests darrers temps, per por, ha renunciat a expressar per escrit allò que pensa.

Les reaccions a aquests rampells estan tenint efectes contraris als esperats pels censors. Pel que se sap fins ara, el llibre “Fariña” s’ha convertit en un best-seller; l’obra de Santiago Sierra ha estat adquirida i s’exposarà a tot Espanya, començant per Lleida, atès el que va passar amb les obres de Sixena; la xarxa s’ha omplert de mostres de suport al raper Josep Valtonyc, amb propostes de rapejar les seves cançons, per part de Gossos, Hasél, KASE.O, Txarango, Elèctrica Dharma…

Afortunadament, no serà fàcil fer callar l’art, del rang que sigui, de la qualitat que sigui.

També l’any 1923, en proclamar-se la Dictadura de Primo de Rivera, es va fer callar Emporion, no la van deixar publicar. Al cap d’un temps, els seus autors creaven el Llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí, van pensar que així podrien expressar-se, ni que fos només una vegada a l’any. Fins que, ja en temps de la República, Emporion es va poder publicar de nou. El mestre Blasi deia al primer número de la segona època: “el periòdic, emmetzinat per bafs d’opressió, reviu en alçar-se l’oreig de la llibertat republicana”. Un dia la dictadura va caure.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Malgrat tot, no és plana!

Albert Llausàs i Pascual

Fa més de 2.000 anys, a la Grècia clàssica, filòsofs, matemàtics i astrònoms com Aristòtil, Heròdot, Ptolomeu o Eratòstenes van determinar que el planeta Terra havia de ser esfèric. Per arribar a aquesta conclusió es van basar en l’aparent desaparició dels vaixells en l’horitzó, la rotació de les estrelles al cel nocturn i la canviant longitud i orientació de les ombres projectades per objectes il·luminats pel sol. A partir dels càlculs que van dur a terme, no només van demostrar l’esfericitat del globus, sinó que van fer estimacions extraordinàriament precises de la seva mida.

Amb el declivi del domini grec i romà del Mediterrani i de bona part d’Europa, molts d’aquests territoris van entrar en una etapa fosca, culturalment regressiva i fent passos enrere en el seu grau de desenvolupament. L’integrisme religiós va imposar una visió del món no basada en els coneixements revelats pels grecs, sinó en interpretacions més o menys literals de les escriptures. Així doncs, i en contra de veus rebels com les de Copèrnic o Galileu, es va imposar una visió d’un planeta planer, on els continents quedaven envoltants per un oceà, que els separava dels confins del món. Europa, Àsia i Àfrica quedaven separats pel mar Mediterrani, el riu Nil i el mar Negre i el riu Don, en un conjunt de masses d’aigua que configurava una convenient creu al centre del món.

Durant aquells segles obscurs, altres civilitzacions van agafar el relleu de l’avantguarda científica i tecnològica. Així, la civilització àrab, construint sobre les bases establertes pels filòsofs grecs, va elaborar alguns dels mapes més detallats i vastos de la superfície terrestre coneguda, fet que li permeté desenvolupar una economia comercial pròspera. El mapa més famós és el de Muhàmmad al-Idrissí, elaborat vers l’any 1150. També a la Xina es feren importants avenços en el coneixement del planeta que habitem, orientats a la gestió dels recursos naturals. Europa no tornaria a ocupar una posició de lideratge cartogràfic fins al descobriment del Nou Món, que l’obligà a abandonar definitivament la creença en un món pla i assumir finalment que el planeta es podia rodejar.

Actualment la humanitat disposa de tecnologies que demostren inequívocament l’esfericitat de la Terra, i fins i tot testimonis que han estat enviats a l’espai i en tornar han pogut relatar les seves visions i mostrar fotografies. Paradoxalment, en alguns països suposadament desenvolupats, amb els Estats Units al capdavant, estan sorgint moviments que qüestionen aquesta forma esfèrica i defensen un model pla de la Terra.

Segons algunes de les persones seguidores d’aquesta doctrina, la Terra plana està envoltada per mars i llavors hi ha un gran arc de gel que impeEmporion 100 anys (1915-2015)

deix anar més enllà. Les evidències i testimonis que afirmen el contrari formen part d’una gran conspiració en contra del coneixement autèntic, segons diuen. Un curiós personatge dels Estats Units fins i tot va aconseguir recaptar entre el seu seguici els diners per fabricar un coet casolà que l’hauria de propulsar fins als 600 metres d’alçada (dos cops el Montgrí, per entendre’ns) i poder veure amb els seus ulls com l’horitzó no té forma corbada sinó que és planer. Per sort, les autoritats no van permetre-li aquest acte d’autodestrucció. Part de la conspiració, segons les persones fidels de la teoria.

L’exemple és d’allò més còmic, però serveix com a demostració d’un absurd que està ocorrent a més gran escala i amb conseqüències molt més greus. La ciència demostra com, inequívocament, les temperatures estan augmentant, i afirma amb més d’un 99% de confiança que la causa en són les activitats humanes, i més concretament l’emissió de diòxid de carboni resultant de la utilització de combustibles fòssils i les transformacions dels usos del sòl com ara la desforestació. Les veus que neguen aquesta realitat duen a terme campanyes molt ben finançades per confondre l’opinió pública i per aconseguir posicions de poder. En alguns casos s’estan mostrant exitoses. Als Estats Units, els estudis d’opinió pública reflecteixen com bona part de la ciutadania es mostra contrària o dubtosa davant l’origen humà de l’escalfament. I el seu percentatge augmenta. Al mateix temps, alguns dels llocs clau de l’administració de Trump han passat a ser ocupats per persones, sovint vinculades a la indústria del petroli, que neguen la necessitat de canviar el sistema energètic. Mentrestant, el govern espanyol (que durant aquests mesos també és el català), ha mostrat signes similars de voler desacreditar l’evidència científica.

Aquests moviments són molt més perillosos que els que qüestionen la forma de la Terra. Han vingut a imposar la ignorància, perquè la veritat va en contra dels seus interessos. De tenir èxit, podem estar davant un cert retorn a l’edat fosca europea, almenys en allò que ateny el progrés científic.

Emporion • www.emporion.org • 3

Samuel Johnson i la seva ‘història de Rasselas’ Adrià Arboix

“Poques coses són impossibles a la diligència i l’habilitat.”

Samuel Johnson

Per primera vegada es presenta en català la novel·la filosòfica La història de Rasselas, príncep d’Abissínia, gràcies a l’editorial Adesiara i a la magnífica traducció de Victòria Alsina.

Es tracta d’un conte filosòfic del poeta, narrador, crític, moralista i lexicògraf londinenc Samuel Johnson (1709-1784), un dels referents de Josep Pla i un dels escriptors més influents de les lletres angleses, on dosifica sàviament el seu pensament escèptic sobre la vana esperança humana de trobar la felicitat.

Tal com ho explica el crític de literatura Lluís Bonada, la novel·la es va publicar l’any 1759 i va convertir-se en un dels llibres més llegits a tot el món Es tracta de la història d’un aprenentatge vital sobre la condició humana, que agafa la forma de les narracions exemplars que van començar amb Ramon Llull.

La novel·la ens explica com l’emperador d’Abissínia reclou els seus fills en un palau situat a l’anomenada vall de la Felicitat, ple de comoditats

4 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

i de luxes. Aïllats de l’exterior, viuen en un lloc idíl·lic. Qualsevol desig és concedit als seus habitants. És una captivitat joiosa, dominada per la sensació de seguretat, on tothom viu en plenitud el plaer i el repòs.

Però el seu quart fill, el príncep Rasselas, un jove intel·ligent i ple de curiositat, s’hi avorreix, encara que ho té tot, no hi desitja res. Un ancià preceptor seu li diu: “Senyor, si haguéssiu vist totes les desgràcies que hi ha al món, hauríeu sabut valorar el vostre estat present.” Però això no el convenç i amb la seva germana, la princesa Nekayah, i el poeta Imlac, s’escapen de la vall feliç per veure les meravelles i les misèries del món i del poder, per finalment poder fer una “tria de vida” coherent.

La novel·la consta de 49 capítols curts i fàcilment llegibles on el príncep Rasselas finalment s’adona que mentre busca la felicitat en la imitació de la vida dels altres, s’està oblidant ell de ser feliç. I mentre dedica tots els esforços a fer una “tria de vida”, s’oblida de viure.

Imlac, el poeta, li recorda: “Per cercar la veritat no és obligatori fer llargs viatges. La veritat, la que és necessària per menar una vida ordenada, sempre es troba allà on es busca honradament.”

En la novel·la, un clàssic de la literatura universal, també hi trobem moltes sentències que com a lectors ens interpel·len directament i ens fan reflexionar, com per exemple aquestes: “Perquè una vida segura i fàcil pot convertir-se en una existència buida i solitària.”

“L’exemple és sempre més eficaç que els preceptes.”

“La integritat sense coneixement és feble i inútil, i el coneixement sense integritat és perillós i temible.”

“Els savis i poderosos d’altre temps ens avisen que hem de recordar-nos de la brevetat del nostre estat present.”

“De totes les coses terrenals, el coneixement és el millor.”

Referències bibliogràfiques BONADA, Lluís. “La història de Rasselas, la gran novel·la filosòfica sobre la condició humana, finalment a l’abast.” A: El Temps, 28 de març de 2017, pàg. 74.

PLA, Xavier. “Llibre de meravelles”. A: El Temps, 20 de juny de 2017, pàg. 74.

JOHNSON, Samuel. La història de Rasselas, príncep d’Abissínia (traducció de Victòria Alsina). Martorell: Adesiara, 2017.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 5

Josep Pericot Ayats, cirurgià barceloní d’arrels torroellenques Jaume Bassa Pasqual

El nom de Josep Pericot no és nou per als lectors habituals d’EMPORION, avesats com deuen estar a gaudir dels seus articles sobre temes d’art, doctes i planers alhora. Tan aviat ens comenta amb visió crítica la darrera exposició presentada a la casa Galibern, com ens fa una descripció erudita de les obres que acaba de contemplar en una galeria de Barcelona o en un museu estranger. El que segurament pocs saben és que Josep Pericot Ayats és un cirurgià maxil·lofacial, avui jubilat, que fou pioner en la seva especialitat, i té unes arrels familiars torroellenques, de vuit generacions enrere, que ens duen fins al segle XVII.

desemparada si no tornava, i la portà a viure a Torroella amb el seu pare Genís. Retornà l’any 1898, en un vaixell-hospital francès, després d’un viatge d’un mes de durada i aviat aconseguí la plaça de capità farmacèutic a l’Hospital Militar de Girona. Allà van néixer els seus fills, i així es trencà la llarga llista dels Pericot torroellencs. L’últim, el besavi Genís, va morir l’any 1918. Però la relació del meu pare i els seus germans amb Torroella es va mantenir, hi venien sempre a passar l’estiu, hi havia llaços molt forts a través del seu avi Genís, i van fer bones amistats, com el mestre Blasi, el pintor José M. Mascort, Josep Castells…

Un teu besavi va ser alcalde de Torroella

Dediquem un moment a la generació del teu pare. Quants germans eren?

Sí, es deia Genís Pericot Bayó, ho va ser els anys 1904 i 1905. D’ofici era fuster. A partir de l’any 1637, la data més reculada que coneixem, cinc generacions de cognom Pericot havien sigut ferrers, tots a Torroella, després van passar a fer de terrassans, però ell, que era fadristern, va marxar de la casa pairal i va aprendre l’ofici de fuster. Als 20 anys treballava en unes drassanes de Blanes en l’obra interior dels velers que s’hi construïen. Era un home de caràcter, valent, li tocà fer el servei militar a Pamplona i hi anà a peu. Tornà a Torroella i obrí el taller, feia negoci de fustes, construïa mobles, repintava les curenyes dels canons de la Meda… Tenia prestigi, va fer tota la fusteria de la casa Galibern. I va ser ell qui va fer construir la casa del carrer de Ramon Boi que fa cantonada amb el passeig de Catalunya.

Quatre, Lluís, Maria, el meu pare Josep, i Joan. Van néixer entre l’any 1899 i el 1907.

Lluís estudià Filosofia i Dret a Barcelona. A la Facultat de Filosofia va tenir de professor Pere Bosch i Gimpera, i va ser per la seva influència que va decidir dedicar-se a l’Arqueologia. Va ser catedràtic a la Universitat de València, es va especialitzar en Prehistòria i amb les seves troballes a les excavacions de la cova del Parpalló, prop de Gandia, va assolir una gran projecció internacional. Ja saps que també va fer recerques prehistòriques al Montgrí, amb l’ajuda del mestre Blasi i els seus alumnes.

El teu avi ja no va ser fuster?

No, el meu avi, que es deia Joan, tenia molt bona disposició per als estudis, el seu pare se n’adonà i –ja he dit que era molt decidit– l’envià a estudiar a Figueres. Va fer el batxillerat en pocs anys, després anà la Universitat de Barcelona i va treure –amb notes excel·lents– tres llicenciatures, Farmàcia, Ciències Naturals i Fisicoquímiques. S’estava a casa d’un comerciant adinerat, on feia d’instructor, i allà hi va conèixer una noia que hi anava a cosir, filla d’un suboficial de carrabiners, Joana Garcia. Amb els seus bons expedients universitaris, l’avi Joan aspirava a ser catedràtic, i amb aquest objectiu anà a Madrid per presentar-se a unes oposicions, però abans n’hi hagué unes altres per entrar al cos de Farmàcia Militar, i ell, per assegurar la seva situació econòmica, s’hi presentà i les guanyà, va obtenir el número 1. Poc temps després, l’any 1896, amb el grau de tinent, li tocà per sorteig d’anar amb l’exèrcit expedicionari a la guerra de Cuba. Cal dir que abans es casà amb Joana per no deixar-la

6 • Emporion • www.emporion.org

Germans Pericot García

Emporion 100 anys (1915-2015)

La seva germana Maria es casà amb l’arquitecte Joan Baca Reixach, de Terrassa, que va ser arquitecte municipal de Torroella, i va formar equip amb Joan, el petit dels quatre germans.

El meu pare Josep Pericot va estudiar tres cursos de medicina a Barcelona i dos d’odontologia a Madrid. Acabada la carrera, va ser odontòleg de l’Assistència Mèdica Municipal de l’Ajuntament de Barcelona. Sota la seva direcció es va crear el Servei Dental Escolar, que l’any 1953 va esdevenir Servicio de Profilaxis y Asistencia Dental Escolar, consistent a fer revisions dentàries a les escoles, que va ser pioner a Catalunya i a Espanya.

Joan Pericot va mostrar ben aviat una gràcia innata pel dibuix. Va estudiar Arquitectura i en casar-se la seva germana amb l’arquitecte Baca Reixach i constatar els dos cunyats que compartien una mateixa concepció de l’arquitectura, van formar un equip dotat d’estil propi i un gran nivell artístic.

Eren de Girona, però durant la Guerra Civil la casa de Torroella els va ser útil Lluís, secretari aleshores de la Facultat de Filosofia i Lletres, es va salvar d’anar al front per la seva edat; el meu pare no havia fet la mili i potser per això no el van cridar; el que va ser mobilitzat va ser Joan, va estar prop de l’Ebre i va haver de fer tota la retirada fins a França.

A la casa de Torroella s’hi van refugiar l’esposa de Lluís, Teresa, amb dues filles, Tere i Maria Lluïsa, i la tia Maria amb una cunyada i el seu fill Jan Baca. D’aquells temps, Jan en guarda records que, segons diu, són inesborrables. Acabada la guerra també s’hi va recollir Lluís.

moment vaig fer noves estades en diversos hospitals, a París, a Tolosa, a Houston. L’any 1973 em vaig presentar en un concurs de mèrits per al càrrec de cap de Servei de Cirurgia Maxil·lofacial a l’Hospital de Bellvitge, i allà he desenvolupat tot el meu treball professional fins que em vaig jubilar l’any 2004.

Quins records tens de Torroella, si és que en tens?

I tant que en tinc! La Setmana Santa! No veníem a l’estiu, que anàvem a Tona, després a Calella, però no deixàvem mai de venir per Setmana Santa, a ca la tia Maria o a la fonda Gumà, a la plaça de la Vila. Recordo amb enyorança la pesca al riu, al rec de molí, les processons, les visites a casa dels Bou del carrer Major, els bunyols de la tia Maria, insuperables!

De tot allò encara ens en queda una tradició, tots els Pericot i els parents sobrevinguts pugem cada any el Dissabte Sant a l’ermita de Santa Caterina. No hem fallat mai.

Per acabar, Josep, d’on et ve la capacitat d’escriure tan bé sobre art?

Ja t’he dit que vaig dubtar entre fer de dentista o d’arquitecte perquè sentia atracció per l’art i les diferents expressions artístiques. Jo vaig néixer i vivia a la casa Amatller del passeig de Gràcia, entre els carrers d’Aragó i Consell de Cent. Quan era jove, aquella zona era plena de galeries d’art, Syra a la casa Batlló, al costat de casa meva, René Metras o la sala Gaspar a Consell de Cent… Les resseguia totes amb assiduïtat, m’hi vaig anar aficionant i en vaig anar sabent. Després van venir els viatges professionals per moltes ciutats, sovint sol, i aprofitava sempre que podia per visitar museus. Em ficava dins de les obres. Per això goso parlar-ne i oferir la meva interpretació als lectors d’EMPORION.

Parlem de tu, que també vas voler ser dentista i vas acabar cirurgià Vaig dubtar si volia ser dentista o arquitecte, ja que sentia atracció per l’art, però em vaig decantar per seguir els passos del meu pare. Un cop acabada la carrera de Medicina, encara calia anar a Madrid a estudiar odontologia. Després vaig fer estades a Suècia, a Malmö, on vaig assistir a tractaments quirúrgics de traumatismes maxil·lars i en tornar, l’any 1967, vaig entrar en contacte amb el doctor Pifarré, que s’havia format a Viena i havia introduït a l’Hospital de la Vall d’Hebron una especialitat, inici d’un servei de cirurgia maxil·lofacial a Catalunya. Vaig fer de dentista només dos anys i després em vaig dedicar plenament a aquesta especialitat de la cirurgia en què uns pocs érem pioners. A partir d’aquest

família Pericot a Santa Caterina Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 7

El mestratge del Sr. Pujol Josep Fuster

El passat dia 17 de febrer d’enguany moria a Torroella de Montgrí, als 98 anys, el Sr. Josep Pujol Hospital, fundador de l’Acadèmia Santa Catalina i conegut familiarment pels seus exalumnes com “el Sr. Pujol”.

Com podreu comprovar en aquestes quatre línies, no tracto d’explicar ni tan sols de manera resumida el llarg currículum docent del Sr. Pujol, ni tampoc de fer cap apunt biogràfic, em limitaré a fer un intent d’explicar en poques paraules la personalitat humana i docent del Sr. Pujol, des d’un punt de vista totalment subjectiu, basat en les vivències d’un adolescent de setze anys, però que avui gaudeixen de la perspectiva equilibrada que donen els anys.

Vaig passar a formar part de la gran família de l’Acadèmia, i conèixer com a docent el Sr. Pujol, a l’inici del curs acadèmic 61-62, quan un grup de nois procedents del Col·legi San Miguel dels germans gabrielistes ens hi vam matricular per cursar el quart curs de batxillerat. El curs anterior, els germans gabrielistes donaren per acabat l’ensenyament del batxillerat al centre, que en aquells moments constava d’un únic grup de tercer curs.

Recordo que la primera diferència que vaig notar entre els dos centres fou important. A l’Acadèmia la voluntat d’estudi es basava fonamentalment en la responsabilitat de l’alumne i no en el càstig. Allà la llibertat significava responsabilitat.

He de reconèixer que la primera impressió que em causà el Sr. Pujol va ser força negativa, l’imaginava com un home duríssim, cridaner, absolutista i a qui costava poc enfadar-se. Passats un dies, aquell concepte tan negatiu s’allunyà per donar pas a la imatge real del Sr. Pujol, una persona de rostre seriós, dels que imposava respecte, que t’escoltava i que aixecava la veu en comptades i merescudes ocasions; tot i que no hauria pogut personificar la imatge de la simpatia, sempre vaig considerar que era una persona amb grans dots de comunicació per a la docència, explicava les coses -mai millor dit- de manera magistral, amb les paraules justes i amb un llenguatge entenedor que no es perdia en gaires divagacions, era directe i anava sempre de dret al gra, cosa que s’agraïa perquè l’alumne entrava en matèria de manera ràpida i eficaç, comprensible i poc enrevessada.

8 • Emporion • www.emporion.org

He de dir també que era un home just en el sentit més ampli de la paraula, no regalava ni treia res a ningú i valorava molt més el coneixement que la pura disciplina. Li agradava raonar i volia que aprenguessis les lliçons didàctiques o de la pròpia la vida, tant per a la paraula com per a la reflexió. Us explicaré una anècdota personal que recordaré tots els dies de la meva vida amb la mateixa frescor com si hagués passat avui mateix; servirà com a exemple per il·lustrar les paraules que acabo de dir.

Feia escassament dos mesos que havia començat el meu primer curs a l’Acadèmia, era una tarda d’un dia de tardor qualsevol. A la paret del costat de la taula que compartia amb un company, hi havia un vell endoll elèctric que hauria jurat que mai s’havia utilitzat i que ni tan sols hi arribava corrent. Com una més de les ximpleries de joventut, vaig dir al meu company que es fixés com el meu cos resistia el pas del corrent elèctric, mentre amb una bona dosi de teatralitat agafava unes tisores, les obria lentament i després de donar unes quantes voltes les vaig introduir als dos borns de l’endoll convençut que res passaria, i riuríem una estona.

Com deveu imaginar, el pet i la fogonada van ser monumentals, seguits d’una immediata apagada de llum. Encara no m’explico com no em vaig electrocutar i el meu cos miraculosament no va rebre cap descàrrega elèctrica.

Però el pitjor faltava per arribar… Instants després tenia davant meu la figura del Sr. Pujol, que en aquell moment em semblava un ogre que venia a devorar una pobra criatura. Res d’això va passar…, primerament, i després de veure com havien quedat de recargolades les tisores, em mirà la mà i quan comprovà que no m’havia passat res, escoltà amb atenció la meva explicació.

Quan vaig acabar, esperava que s’obrís el paviment sota els meus peus i em fes desaparèixer abans d’escoltar el furibund ruixat que molt merescudament m’havia guanyat. Però res tornà a passar…, em digué que havia deixat sense llum l’Acadèmia, casa seva i la botiga, m’assenyalà l’escala i em digué que anés corrent al taller de l’Alabau -en aquell temps, situat al costat de l’Acadèmia- i que enviessin algú a reparar l’avaria. Sortosament, canviant els ploms se solucionà el problema.

Emporion 100 anys (1915-2015)

He explicat aquesta entremaliadura perquè demostra clarament el tarannà d’aquell home. No hi va haver crits…, no hi va haver càstig…, però jo en vaig treure una lliçó que mai no oblidaré: es resolen millor els conflictes i els problemes amb diàleg i compressió, que exercint qualsevol classe d’intimidació o violència.

Estic convençut que per a tots els que formem la gran família de l’Acadèmia, el seu record i el de la seva esposa, la Sra. Marina, perdurarà entre nosaltres tant temps com les nostres vides.

Descansa en pau, Sr. Pujol.

Així era el Sr. Pujol, un excel·lent pedagog i una millor persona.

1968_05_01 els de sisè a classe

Bep i avi Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 9

L’assistència al Cinema Montgrí disminueix Jordi Bellapart

L’any 2017 s’ha tancat amb unes xifres d’assistència a les sessions de cinema del Cinema Montgrí força per sota de les dels darrers anys L’assistència total ha disminuït en 3.010 espectadors, una baixada de l’11,6 % respecte de l’any anterior. No és una xifra alarmant, però sí que ha de suposar un toc d’atenció de cara al futur, ja que ens situa en el tercer lloc en menys espectadors dels darrers vuit anys. A partir de l’any 2010 hi va haver una lleugera disminució d’espectadors que va arribar a un punt crític l’any 2013, amb 19.677, es varen perdre 3.546 espectadors respecte de l’any anterior (23.223 espectadors), si aquesta disminució hagués continuat, hauria pogut arribar a fer inviable aquesta activitat, tal com funciona en aquest moment. Per incentivar l’assistència, la junta del Cine Club va activar una campanya que va donar bons resultats, ja que els tres anys següents, del 2014 al 2016, l’assistència es va incrementar fins a arribar als 25.942, la xifra més alta d’aquest període. L’activitat de cinema, com ja és sabut, la gestiona l’associació local Cine Club Torroellenc, entitat cultural sense ànim de lucre que intenta autofinançar-se per tirar endavant aquesta activitat i assegurar que a Torroella tinguem cinema sense que suposi gaire cost a l’erari municipal.

Ara tornem a patir una davallada i, sense que aquesta sigui preocupant, esperem de la gent que estima el cinema una resposta que torni a ser positiva i es torni a recuperar l’assistència als nivells dels tres darrers anys. Veure el gràfic d’assistència en el qual es reflecteix com s’ha passat dels 2.1624 espectadors del 2013 als 25.943 espectadors del 2016, un 10 • Emporion • www.emporion.org

increment del 23,37 %, i ara hem retornat als nivells d’assistència dels primers anys d’aquesta dècada.

LES PEL·LÍCULES MÉS VISTES Durant l’any 2017 s’han projectat 129 pel·lícules, 103 en sessions de cap de setmana i 26 en sessions de cineclub. La majoria de les pel·lícules llogades per a les sessions comercials s’han pagat a percentatge de taquilla (50 % de la recaptació), condició que imposen la majoria de les distribuïdores cinematogràfiques per poder estrenar-les amb la màxima celeritat possible. Les 10 pel·lícules més vistes en sessions de cap de setmana han estat: 1. La La Land, la ciudad de las estrellas 2. Canta 3. Coco 4. La Bella y la Bestia 5. Estiu 93 6. Lion 7. 50 sombras más oscuras 8. Dunkerke 9. Tadeo Jones 2 10. Piratas del Caribe, la venganza de Salazar

935 espectadors 851 “ 545 “ 525 “ 491 “ 458 “ 456 “ 395 “ 380 “ 327 “

Emporion 100 anys (1915-2015)

En sessió de cineclub, amb entrada gratuïta per als socis, les 5 primeres pel·lícules més vistes foren: 1.

2.

3.

4.

5.

Estiu 93 La propera pell Maravillosa familia en Tokio Patterson The square

330 espectadors 132 “ 124 “ 93 ” 79 “

Aquest any, la pel·lícula amb més espectadors (935) ha estat la que també va guanyar més Oscars. Fou La La Land, la ciudad de las estrellas, un màgic homenatge al cinema musical clàssic dirigit per Damian Chazelle, que ens sorprèn amb un espectacular inici i ens trenca el cor amb un emotiu final. Un dels grans finals de la història del cinema de tots els temps.

Les pel·lícules infantils solen ser les que aporten més espectadors, encara que només en un reduït nombre de títols, que corresponen a les pel·lícules que s’anuncien a les teles en programació infantil. Aquest any l’assistència a les sessions infantils ha estat de 6.234 espectadors, un descens de 1.053 espectadors (13,07 % menys que l’any passat).

En trobem tres en els primers llocs d’assistència: Canta, una divertida obra d’animació molt musical que va entusiasmar els petits; en segon lloc, Coco, la pel·lícula Disney-Pixar de les Festes de Nadal, reposada aquest passat febrer. Coco és, sens dubte, una de les millors obres d’aquest gènere d’animació que sorprèn petits i grans. Coco és una esplèndida i digna recreació de les tradicions i costums mexicans, plena d’acció, emotivitat, humor, colorit i música. Un crític en va dir, en el moment de la seva estrena: “Si no t’emociona, preocupa-te’n, perquè voldrà dir que no tens cor. I, si en tens, és pura pedra.” La quarta també va ser una pel·lícula Disney, la nova versió de La Bella y la Bestia, ara feta amb total mestratge amb personatges reals.

La cinquena pel·lícula torna a ser una pel·lícula adulta, tot i que la protagonista és una nena de 10 anys. És Estiu 93, una producció catalana feta per Carla Simó, guanyadora de tres premis Gaudí: millor direcció

Emporion 100 anys (1915-2015)

novella, Carla Simó; millor actor de repartiment, David Verdaguer, i millor actriu revelació, Bruna Cusí. Verdaguer i Cusí també varen guanyar els Goya al millor actor i actriu.

El títol que encapçala la classificació de les sessions de cineclub també és Estiu 93, seguida d’una altra interessant pel·lícula catalana, La propera pell, d’Isaki Lacuesta, un thriller que narra la història d’un adolescent desaparegut que torna després de vuit anys, quan tots el donaven per mort, i s’incorpora a la vida familiar marcada pel misteri de la seva desaparició.

Tot i el descens d’assistència no podem dir que l’any 2017 hagi estat un mal any per al Cinema Montgrí, les sessions dels diumenges a la tarda s’han mantingut amb una afluència de públic considerable. És difícil diagnosticar la causa de la pèrdua de 3.000 espectadors. Una podria ser les pel·lícules, amb títols menys atractius que en anys anteriors. El cinema infantil ha baixat molt (un 14,5 %). Les sessions de cineclub han perdut 406 espectadors. Cal remarcar, però, que tot i aquest descens, estem constatant que ve al cinema molt de públic nou. Es nota un increment de gent de l’Escala, Verges i altres pobles dels voltants, així com forasters de cap de setmana. Intuïm que el fet que Palamós s’hagi quedat sense cap cinema, hi pot haver gent d’aquesta població o dels seus voltants que s’hagi sentit atret per l’oferta que ofereix el Cinema Montgrí, de qualitat assegurada.

Com a nota negativa hauríem de pensar que el públic que s’ha perdut és el torroellenc i això ens preocupa i obliga a fer una crida al públic local perquè torni o no deixi d’anar al seu cinema. Possiblement les sessions de teatre de l’Espai Ter que es fan a les 7 de la tarda dels diumenges pugui tenir una certa incidència. Si les sessions es fessin a les 9 del vespre dels dissabtes o d’algun divendres, com era més corrent fer-les abans, l’efecte seria menor.

De qualsevol manera, després de 32 anys, no ens cansarem de repetir: “La continuïtat del CINEMA MONTGRÍ depèn de tots nosaltres.”

Emporion • www.emporion.org • 11

André Derain, 1904–1914 (El decenni radical) Josep Pericot

Fig. 1 Vista de Cotlliure (1905)

En record de Manuel de Solà-Morales i del seu pensament creador, clarivident i amical.

André Derain (Chatou, 1880 – Garches, 1954) és un dels màxims representants de la pintura del segle XX majorment inscrita al corrent del fauvisme, que té lloc al voltant de l’exposició del 3r Saló de Tardor al Grand Palais de París, l’any 1905. A la Sala VII, la Cage aux fauves, hi exposen un grup de pintors innovadors entre els quals destaquen Matisse, Derain, Vlaminck, Camoin, Manguin, Marquet i Pitxot, entre d’altres.

De Derain sorprèn la seva capacitat de síntesi, que ens transporta a una visió més reveladora i autèntica del món real. La seva paleta varia les seves intensitats en funció de la llum i les modula amb uns colors radicalment equilibrats, però a la vegada senzills, que amb uns contrastos en aparença exagerats ens fan ser partícips del moment, el lloc, o la figura que s’hi representa (fig.1). És per això que no sembla correcte afirmar que la radicalitat i feresa dels colors sigui gratuïta. Ni tampoc suposar que és el resultat d’una mentalitat ingènua i efectista, que només s’acontenta a impressionar o provocar.

En l’exposició que s’ha celebrat recentment al Centre Pompidou, i que permet admirar el conjunt de la seva obra, es parteix de l’esclat del fauvisme, però analitzant en profunditat la visió i la personalitat de Derain, en especial la que s’expressa entre 1904-1914 en l’anomenat “el decenni radical”. Cécile Debray, l’excel·lent comissària d’aquesta exposició, ens perfila Derain amb els termes emprats per Gertrud Stein i recollits per Jean Leymarie: “Derain és un inventor, és un descobridor, un d’aquests 12 • Emporion • www.emporion.org

esperits perpètuament curiosos i que no saben treure partit dels seus invents; descobridor per vocació m’atreviria a dir, per temperament i no conscientment, Derain no sap, no és capaç d’explotar el que ell fa sorgir, és un aventurer de l’art, el Cristòfol Colom de l’art modern, però són els altres que s’aprofiten dels seus continguts.”(1) Ens trobem davant d’un pintor que fuig de mostrar-nos la naturalesa, ja sigui el paisatge, el retrat o la figura, amb intencions merament descriptives o d’aparences. Derain s’atura davant la contemplació d’un paisatge i del seu mon. Ens el mostra, tot volent transcriure l’interior del personatge o la primigènia atmosfera d’aquelles realitats. La seva personal concepció de l’espai li permet assolir aquests objectius, a la vegada que ens desvela unes juxtaposicions i uns enquadraments que ens fan veure els lligams ocults i una “forta” presència dels motius que ell ha pintat a la tela (fig.2). Quelcom que no hauríem percebut al seu entendre si només s’hagués preocupat de seguir les pautes de la pintura que el va precedir; ja sigui de caire impressionista, simbolista o realista. Derain és un mestre de l’enfocament pictòric, que copsa la llum, que acaba ordenant el contorn i els volums del que ens vol ensenyar. Així ho expressava per escrit al seu amic Vlaminck: “El problema es troba més aviat a agrupar les formes dins la llum, d’harmonitzar-les conjuntament a la matèria de què es disposa.”

A l’estiu de 1905 Derain i Matisse treballen junts a Cotlliure per a enllestir una notable producció. I és des d’aquest poble, en una altra carta dirigida al mateix Vlaminck a finals de juliol, que Derain sembla ja abandonar el divisionisme pictòric dels postimpressionistes, el que ell tan bé dominava: “Nova concepció de la llum que consisteix en això: la negació de l’ombra. Aquí, les llums són molt fortes, les ombres molt Emporion 100 anys (1915-2015)

clares. L’ombra és tot un món de claredat i lluminositat que s’oposa a la llum del sol: el que en diem reflexos.”(2) (fig.3). Però Derain, amb tot el seu afany innovador, va beure del pòsit dels clàssics; dels primitius italians del Trecento i Quattrocento, dels grans mestres del barroc, o dels seus predecessors més pròxims com Cézanne, Van Gogh i Gauguin. Ell rep igualment les influències del seu entorn, com la descoberta de l’art primitiu d’Oceania i de l’art africà, a la vegada que és partícip del joc d’influències mútues amb molts dels seus amics, com Matisse, Picasso, Braque, Modigliani, o el mateix Pichot.

quieta segueix evolucionant, amb canvis prou significatius com els que observem en el quadre Le joueur de cornemuse (1910-1911) (fig. 6). Uns canvis que el porten a ser, en certa manera, un precursor dels nous corrents artístics sorgits al final de la Gran Guerra; uns corrents en els quals ell mateix prendrà part dintre del context de la Crida a l’ordre, tant pel que fa al retorn als clàssics, com d’un cert simbolisme que transita des del realisme màgic de De Chirico fins a l’espera d’un art “que copsi la dimensió surrealista màgica i poètica del que és quotidià”, segons expressava André Breton, tal com és citat per Cécile Debray (4).

El pensament de Derain embolcalla la seva pintura per avançar després de l’esplendor del fauvisme vers una autenticitat pròpia que li marcarà la seva trajectòria. Derain té afinitats o pot ser que influeixi directament en l’expressionisme alemany –sota el guiatge de Khanweiler participa, el 1912, en exposicions del grup Der Blaue Reiter, a Munic i Berlín (3).

Per altra banda, s’inicia en el cubisme, seguint els passos dels seus amics Picasso i Braque, però descarta avançar per aquest camí, a l’igual que no segueix l’itinerari dels expressionistes que crearan i donaran pas a l’art abstracte (fig.4 i 5).

Bibliografia:

El seu art uneix forma i color, i s’endinsa en un “naturalisme testimonial” que enfronta l’espectador amb la natura.

Derain es manté fidel al seu afany descobridor i la seva personalitat in-

DEBRAY, Cécile. “André Derain, 1904-1914, la décennie radicale”. A: Le Christophe Colomb de l’art moderne? París: Éditions du Centre Pompidou, 2017, p.14.

LOTH, Valérie. “André Derain, 1904-1914, la décennie radicale”.

A: Chronologie 1900-1920. París: Éditions du Centre Pompidou, 2017, p.231. , p. 237.

DEBRAY, Cécile. “André Derain, 1904-1914, la décennie radical”. A: Réaliste et sublime. París: Éditions de Centre Pompidou, 2017, p.190.

Fig. 2 Paisatge pels voltants de Cassis (1907)

Fig. 4 Retrat de Henri Matisse (1905)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Fig. 5 Erich Heckel i el cavallet, obra d’Ernst Ludwig Kirchner (1907)

Fig. 3 Les banyistes (1907)

Fig. 6 Le joueur de cornemuse (1910-1911)

Emporion • www.emporion.org • 13

Ricard Viladesau i Caner (Calonge, 1918 – Barcelona 2005) Santi Sató

Voldria començar aquest article amb un relat anecdòtic, però real: “Un nen torroellenc de 9 o 10 anys, per encàrrec de la seva mare, va anar a comprar a la botiga de queviures Can Quim de les Serres, propera a casa seva, quelcom que necessitava. I va sentir un so, una música, que el copsà per la seva originalitat i qualitat. Mai havia sentit tan nítid i proper quelcom tan bonic, tant penetrant i agradable. I seguí escoltant-ho des del carrer fins que deixà de sentir-se. Al tornar a casa, la rebuda de la seva mare no fou massa agradable. I li recordava que, en futures ocasions, no s’entretingués amb música o sense! El músic era en Ricard Viladesau i el nen en Joan Radresa Casanovas, que encara recorda avui aquell so que tant el va encantar, mai millor dit!”

Viladesau, músic i compositor essencialment de sardanes i havaneres, fou un dels millors dels instrumentistes de tenora de Catalunya. Nasqué a Calonge el 18 de gener de l’any 1918. De ben petit ja tenia inclinació per la música: amb unes canyes es construí un faristol on col·locava retalls de diari com si fossin particel·les i amb un canó d’una canya simulava que tocava música. Amb cinc anys començà a aprendre solfeig i amb set entrà a cantar al cor de l’església de Sant Marí de Calonge. Als set anys, en una botiga del poble denominada “Cal Cassimiro” hi havia una exposició de joguines i en preguntar-li el seu pare què volia per Reis digué que un piano petit. Els Reis d’Orient varen portar-l’hi i el seu pare al cap de poc temps li comprà un violí. Infant encara, va aprendre música amb Josep Gumà, Josep Mercader (taper i músic de cornetí) i Rafel Colom (fuster i músic).

Començà a fer de músic amb 12 anys tocant el flabiol, als 14 ja la tenora, a la cobla La Principal de Calonge, i del 1934 al 1936 a la cobla-orquestra Guíxols de Sant Feliu. Feina que conjugava amb les lliçons de tenora que rebia a Cassà de la Selva de Josep Coll. A la Guerra Civil s’incorporà a una banda de música de la CNT, fins que acabà la guerra a l’antiga Principal de la Bisbal, el trobà a Ciudad Real i un vespre tocaren l’Himno de Riego i l’endemà el Cara al Sol. Quan va tornar de la guerra s’incorporà a La Principal de Palafrugell per poc temps, ja que el servei militar el portà primer a Galícia, per després acabar tocant a la banda de la 42a. divisió, a Girona.

Després d’una curta estada a la cobla As d’Anglès fou un dels fundadors de la cobla-orquestra Caravana, que impulsà entre els anys 1942 i 1949.

La baixa de Ferran Rigau propicià que Viladesau s’incorporés a La Principal de la Bisbal, dirigida per en Conrad Saló l’any 1950, i en formaria 14 • Emporion • www.emporion.org

part fins al carnaval del 1970. En aquesta cobla en Viladesau va ser-ne el solista indiscutible de tenora, en un moment on també va coincidir amb el “Moreno” (Josep Puig) al fiscorn i l’Àngel Pont al tible. I quan la Bisbal actuava amb formació d’orquestra, en Viladesau tocava el saxofon, la viola i el violí. I sens dubte i en aquell moment era ja considerat el millor tenora de Catalunya: “Era l’únic capaç d’interpretar determinades obligades de tenora, com ara la seva pròpia composició Sa Roncadora.”

L’any 1970 plegà sobtadament de la Bisbal. Si només hagués hagut de tocar sardanes segurament hauria seguit, però deia que al ball a la nit, amb el saxo, i aquell llum vermell a la cara… En els anys d’estada a la Bisbal, malgrat tocar en una de les primeres orquestres del país, era molt just arribar a fi de mes, i combinava la feina amb la d’agent d’assegurances.

Marxà a viure a Barcelona, on entrà a l’Orquestra Simfònica Ciutat de Barcelona, de la mà d’Antoni Ros-Marbà, com a viola titular i tenora ocasional, fins a jubilar-s’hi al cap de quinze anys. Continuà impartint a la seva nova ciutat les classes de tenora i tible que havia començat a fer a la Bisbal i a Girona (tingué més de dos-cents alumnes), i les complementà ara amb la publicació del Mètode per a tenora.

L’any 1987 se li va retre un homenatge a l’Ateneu de la Capital del Cava, Sant Sadurní d’Anoia, al que Viladesau va correspondre amb la sardana La Filoxera. I l’any 1988 s’estrenà la sardana Brindis a Sant Sadurní, que va dedicar expressament a tots els sardanistes. Passà els últims anys de la seva vida a Llafranc i morí el l’any 2005 d’una afecció cardíaca a la Clínica Sant Jordi de Barcelona, on havia estat ingressat deu dies abans.

Pau Casals, quan era a l’exili, va tenir oportunitat de sentir La Principal de la Bisbal en diverses ocasions. Amb una fama que excedia de les nostres fronteres Pau Casals va batejar Viladesau com a “Princep de la tenora”, admirat en sentir-lo tocar, pel seu virtuosisme, amb aquest instrument. Segons explicava Viladesau, «un dia tocàvem al Palmarium de Perpinyà, ens va venir a escoltar i li vam demanar que ens enviés algunes fotografies. A mi me’n va enviar una que guardo molt ben guardada amb la dedicatòria “A Ricard Viladesau, Príncep de la Tenora, amb l’afecte i admiració de Pau Casals”. Això és un passaport mundial, a mi em va arribar a l’ànima».

Fou premiat amb la creu de Sant Jordi, l’any mil-noucents noranta-u.

Viladesau va saber destriar a voluntat aquesta riquesa de llenguatge muEmporion 100 anys (1915-2015)

sical que pot oferir-nos la cobla, dintre aquesta àmplia gamma els dos extrems de la qual són les dites sardanes de concert i les considerades només per a ballar. Algunes tenen lletra, moltes del seu amic de Palafrugell, Josep Martí Clarà “Bepes”. Ha estat un dels compositors més interessants en la història de la sardana amb 244 composicions, algunes de gran èxit i premiades en concursos musicals com Arenys de Munt o Colometa, Alt Empordà, Girona1808, Oca amb naps, altres com El tutut de l’avi, Sal i Pebre, Impetuosa, Llibertat, El Carrilet, Mela dedico, Pic, repic i repicó, L’avi Enric, Cala s’Alguer, A en Josep Coll, A en Ramón Rosell, Aquell Rossinyol… ofereixen un bon exemple de les escrites per lluïment d’un instrumentista concret, i Sa Roncadora amb variacions que pràcticament només ell mateix va interpretar. I Girona m’enamora, tant en la versió cantada com purament instrumental. I Herminia, De festa, Hilarienca, Lleida ciutat pubilla, A Mataró, El cantaire del Montgrí, Aigua Xelida, Bandera d’aplec, La sardana de Llafranc, Festeig a Arenys de Munt, Geltrunenca, Mar de Tossa, Port de Llançà… que recullen un admirable equilibri entre descripció i idoneïtat per al ball. A banda de la sardana, la seva obra compositora comprengué un gran nombre d’havaneres, ballables (boleros, valsets, fox) fins i tot cançons de bressol, Enamorado del mar, Gondolero de amor, El mar i tú.

Tres factors importants van fer de l’any en que morí, el 2005, quelcom a recordar: Fou músic i compositor, especialment de sardanes i havaneres, un dels millors instrumentistes de tenora de tot Catalunya, solista de diverses cobles excel·lents fins que va entrar i actuà amb una dilatada estada a la primeríssima cobla La Principal de la Bisbal, al temps que creava una fecunda producció, com a compositor. És encara avui un dels compositors més interessants de la història de la sardana, recordem de nou la xifra de 244 composicions, amb una seixantena que són obligades per un o altre instrument de la cobla i nombroses combinacions de dos instruments solistes. Girona m’enamora estrenada en el concert de Sant Narcís l’any 1989, al Teatre Municipal de Girona, tant en la versió cantada com instrumental, ha conegut un gran ressò i possiblement es la que ha tingut més èxit de les seves composicions. I des de l’any 2006 l’Agrupació sardanista Costa Brava va decidir titular el concert de Sardanes, que es celebra cada any a Palamós, com a “Concert de Sardanes de la Costa Brava – Memorial Ricard Viladesau.”

catalanitat. Voldria recordar avui i en un article sobre Viladesau i la sardana, pel que ell va representar en una època difícil a tota una generació, i concretament a un bon amic meu d’escola, Josep Uriach Petit, amb qui, i amb la nostra molt primerenca joventut, anàvem a ballar sardanes, a Barcelona i a tots els pobles que la rodegen, en una època en que no eren massa ben vistes per les autoritats competents, i que en Ricard Viladesau fou un nostre referent!

No puc acabar aquest article, sense citar la “Conversa sobre… Ricard Viladesau”, que tingué lloc el 5 de febrer passat al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí, en què es va celebrar una taula rodona, moderada per Francesc Sánchez Carcassés, amb la participació de Josep Gispert, alumne de Viladesau, Josep Bastons, amic de Viladesau, Eduard Font, músic contemporani de Viladesau i Jordi Molina, director responsable de les sardanes als Montgrins.

Gràcies a tots pels vostres coneixements i l’atenció a les preguntes dels assistents a la reunió. Un cop més gràcies!

Entre altres reconeixements cal destacar els carrers a ell dedicats a Girona, Palafrugell, Mont-ras i Platja d’Aro; la ja mencionada Creu de Sant Jordi, la Medalla al Mèrit Sardanista l’any 1990, Fill predilecte de Calonge i com no al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí, que guarda un Fons Especial dedicat juntament amb la cobla-orquestra Caravana. D’altres, potser més sincers i sentits, han estat les sardanes que altres compositors han dedicat a Viladesau, com ara Palamós a Ricard Viladesau, de Jordi Paulí, i Adéu amic Ricard, de Joan Lluís Moraleda. I voldria recordar els anys que passaren en el món de la cobla i la sardana coincidents amb la dictadura franquista. Moments molt difícils i que, al contrari del que es podia esperar, la sardana no va desaparèixer de la vida quotidiana, tot i que en principi es volia despullar de qualsevol vestigi de

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 15

Anna Brasas, de Tor a les Universitats de Sant Petersburg i Moscou Roser Benet I Pugès

L’Anna Brasas (1980) va néixer a Tor de la Tallada, va anar a l’escola de Verges i a l’Institut Montgrí de Torroella. Va pactar amb els seus pares que faria una carrera universitària a canvi que li deixessin fer dansa, disciplina en la qual ja destacava a l’Institut per la seva agilitat, elegància i bon gust.

L’admiració que sentia pels ballarins russos i l’interès que li va suscitar l’estudi de la Revolució Russa van influir en la seva decisió per triar la carrera de filologia eslava.

Quan feia segon curs a Barcelona, l’any 2000, va fer el primer viatge a Sant Petersburg. “Va ser una estada d’un mes però només vaig anar dos dies a classe. De seguida em vaig enamorar del país, de les nits blanques, dels dimecres al Marinsky durant el bloqueig rus… Vaig entendre que tot allò hauria de ser part de la meva vida”.

De seguida em parla del que més la va captivar del russos “Les arts estan molt desenvolupades i els artistes són molt respectats. Tenen un altíssim nivell d’exigència i molta professionalitat. Són tècnicament perfectes i posen en tot molt sentiment i passió. És admirable l’enorme oferta cultural. També hi ha molt bons metges i homeòpates i una gran relació de la medicina amb la natura. Les herbes es compren a la farmàcia. Tot és molt gran, la natura també és molt gran, no pots anar sol al bosc, molta gent s’hi perd.Va ser molt bonic fer el transiberià per entendre la vida russa, conèixer la gent de les regions i la seva manera de viure vinculada a la natura. El que resulta dur és el greu nivell de masclisme i violència. També l’excés de burocratització és terrible”. Em va sorprendre molt que digués que la visió que tenim des d’aquí de la política russa, amb ulls d’allà és més fàcil de comprendre. No ens hi vam estendre.

“Quan vaig acabar la carrera de filologia eslava, vaig guanyar la plaça de professora de català a Sant Petersburg, convocada per l’Institut Ramon Llull”. L’Institut Ramon Llull s’ocupa de promoure els estudis de llengua i cultura catalanes a les universitats de fora del domini lingüístic, i dona suport a les universitats, el professorat i els estudiants per mitjà de diversos programes i línies d’ajut. Té més de 100 professors de català per tot el món.

“El curs 2009 començo les classes de català a la Universitat de Sant Petersburg. Els 4 anys de Sant Petersburg al Departament de Llengües Romàniques ha 16 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

estat la millor experiència de totes. Recordo molt especialment les II Trobades Internacionals d’estudiants i professors de català a l’estranger, que tenen el doble objectiu d’aprendre llengua catalana i la cultura del país que els acull. Tots els assistents, provinents de diversos paÏsos, van quedar astorats -sobretot els gallecs!- del nivell de català dels nostres alumnes, que els van fer de guies, en català, per la ruta Dostoievski (a 27 graus sota zero), visitant l’Ermitage i el museu de la literatura, on hi ha els manuscrits de les traduccions al rus, del segle XVII, d’algunes obres de Ramon Llull. El cònsol espanyol a Sant Petersburg va fer el discurs inaugural en català! Avui això seria notícia”.

Alumnes de català de l’Anna Brasas. Universitat de Moscou, curs 2016-17 El 2012 va guanyar la plaça de la Ramon Llull a Moscou i va entrar de professora a la Universitat Lomonóssov de Moscou “Allà ens vam inventar cursos per estudiants que es volguessin dedicar a la catalanística. El primer va ser un curs sobre traducció, perquè formar traductors de català a les llengües dels països corresponents és una de les línies estratègiques. Va tenir molt èxit. Hi van assitir Miquel Cabal, traductor de Doblàtov; Xènia Dyakonova, poeta i traductora del català al rus, i les traductores del “Jo confesso” de Jaume Cabré, coordinades per Marina Abràmova, traductora del Tirant” Sobre la traducció d’aquesta novel·la, “per cert, líder de vendes a Rússia”, l’Anna Brasas comenta que Abràmova i la traductora Anna Urzhumtseva van explicar amb exemples com resolien en equip les dificultats de l’obra de Cabré. Com que va ser un èxit, el curs següent, la mateixa coordinadora de l’obra de Cabré va liderar una traducció col·laborativa de la novel·la “Un home de paraula” d’Imma Monsó, amb 5 alumnes.”Consultar la versió castellana no els va resoldre els dubtes”, aclareix.

El curs passat, a l’assignatura de Traducció Literària “amb l’objectiu d’oferir als estudiants d’un nivell avançat un perfil polièdric sobre Catalunya, vam convidar l’artista empordanès d’arts visuals Ignasi Gozalo. A través d’imatges i so els va explicar el que ha passat a Catalunya els darrers 40 anys, com Catalunya s’ha narrat a si mateixa. Vam poder accedir a coneixements impensables observant la interrelació entre imatges visuals i lingüística, informació que no surt als llibres”.

L’Anna diu que la feina ha estat dura perquè el nivell d’exigència a la Universitat és molt alt. “A la Universitat es va al ritme del més fort. Hi he deixat la pell, he pencat molt, però estic molt orgullosa dels resultats. Els alumnes estan tan motivats que t’estimulen a tu. Penso que la clau de l’èxit de les meves classes és que he anat buscant punts en comú entre Catalunya i Rússia, i que enmig de l’estricta disciplina russa sóc una mica d’aire fresc. Els russos tenen interès pel que passa a Catalunya i en saben moltes més coses que no pas nosaltres d’ells. Pensen que som com una tribu, que som exòtics dintre de l’estat espanyol, que ens agrada molt menjar. Estan molt informats sobre el procés de Catalunya i sobre la corrupció. Està de moda Catalunya, hi viatgen”.

L’Anna encomana entusiasme parlant de les seves alumnes –sí, són noies!- i de tots els projectes que ha engegat amb elles, de com han fet Sant Jordi, el tió, recitals de poemes, viatges a Galícia, Frankfurt i l’Alguer per trobar-se amb altres estudiants de català, dels ponts que s’ha dedicat a establir amb entitats catalanes per facilitar la contractació d’alumnes russos i de com s’ho ha passat de bé fent-ho tot. I també s’ha recordat que el primer pas literari de Tor a Rússia el va fer des de l’Institut, on va llegir per primera vegada una obra de Tolstoi, la Història d’un cavall . Un llarg itinerari i una magnífica trajectòria.

Alumnes de català de l’Anna Brasas. Universitat de Moscou, curs 2016-17 Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 17

Receptes centenàries (1909) d’en Pere Vidal i Ros Nuria Ponz

Heus aquí una mostra de receptes centenàries (fa 109 anys), extretes del lllibre d’apunts de Pere Vidal i Ros de Torroella de Montgrí , confiter de professió, amb receptes de confiteria, pastisseria, rebosteria i cuina, un total de 248. Les que figuren aquí són una petita mostra de les de confiteria i pastisseria. Cal dir que, en algunes, només figuren els ingredients i no el procediment perquè en Pere ja sabia la manera de fer-ho i feia anotacions que, per a ell, només eren referències. En aquest conjunt de receptes, els ingredients estan pensats per quantitats grans, professionals, perquè s’elaboraven en pastisseries o confiteries. Per fer-ho a casa, cal ajustar les proporcions.

forn folrada de pasta brisa i, una vegada cuit, es decora amb una capa de nata amb sucre al mig, i a sobre, una mica de rovell clar torrat. Es talla com un prussià petit i resulta molt saborós.

CONFITERIA-PASTISSERIA

TORRONS D’ALACANT

BISCUIT GAMBETA

Els ingredients són : 10 quilos de mel, 10 quilos de sucre, 5 lliures de glucosa, 3 dotzenes de clares muntades, ametlla seca, avellana i llimona amb una mica de nou moscada.

Els ingredients són: 5 unces de sucre, 6 unces de farina, 12 rovells d’ou i 10 ous sencers. Aquest biscuit es bat, després es posa en una llauna del 18 • Emporion • www.emporion.org

PONIG RUS Els ingredients són: 6 unces de sucre, 5 unces d’ametlla mòlta, 18 rovells d’ou, 10 ous i una mica d’essència de taronja. Es bat tot, després es barregen la farina i l’ametlla, es posa en els motlles preparats, es banya amb sucre a 30 graus i se li posa rovell d’ou clar pertot , una capa de massapà en pols i es pinta amb gelatina.

Emporion 100 anys (1915-2015)

TORRONS DE XIXONA

PASTES DE COCO PRELINÉS

Els ingredients són: 8 quilos de mel, 12 quilos de sucre, 2 quilos de glucosa, 40 quilos d’ametlla, 2 quilos de pinyons.És completament igual que el d’Alacant, però després , un cop fet i fred, es passa pel mesclador fins que queda ben fi. Després es torna a posar una altra vegada al foc, es cou i es posa als motlles que ja estan preparats, amb una mica de canyella a sobre.

Els ingredients són: 2 quilos de sucre, 18 clares batudes, 4 lliures de coco i 9 unces de xocolata desfeta. Primer es fa la marenga, després s’hi afegeix el coco i la xocolata, i finalment es fan les pastes amb la forma que un vulgui i es couen al forn a foc lent.

TORRONS DE MASSAPÀ Els ingredients són: 10 quilos d’ametlla, 12 quilos de sucre i una mica de llimona. Poden fer-se d’una infinitat de classes, amb variacions de fruita.

PASTES SEQUES : GALETES CREMOSES D’ASTORGA EXTRES Els ingredients són: 13 unces de sucre, 16 unces de farina, 18 ous sencers, 13 unces de mantega de vaca i una mica de llimona ratllada.Un dia abans de fer aquests galetes, s’agafen 18 unces de mantega, es bullen i després de clarificar-la surten les 13 unces a què es fa referència abans.L’endemà al matí, s’agafen els ous, es baten molt bé, la mantega també , però a mà, després es barreja la farina amb els ous i la mantega, i es posa en caixes de paper quadrades. Per fer això es fa amb una cullera amb una mica de sucre, una mica remullat per sobre.

BISCUITS DE PARÍS Els ingredients són : una lliura i mitja de sucre, una lliura i mitja de farina, 24 rovells d’ou, 24 clares i 6 ous sencers. Es bat tot i al forn. Aquests biscuits són més grans i superiors.

BISCUIT DE REIMS Els ingredients són: 9 lliures de farina, 54 ous, 5 grams de carbonat, una mica de llimona o vainilla. Es batran molt bé els ous i s’hi afegeixen la farina, el carbonat i el sucre i es posen en uns motlles untats amb oli o mantega i al damunt s’hi tiren sucre i farina barrejats.

TORRADES GREVÉS Els ingredients són: 1 lliura d’ametlla, 6 unces d’avellana, 8 ous, 10 unces de sucre, 3 unces de mantega de vaca i una mica d’essència de taronja.S’agafa l’ametlla, juntament amb l’avellana i es matxaca en el morter, i quan s’ha convertit en una massa uniforme, després se li barregen la mantega, els ous i el sucre, i es posa en els motlles que estan folrats de pasta brisa.Els motlles, per coure les torrades són especials, molt baixos. S’ornamenten amb ametlla picada amb una mica de sucre llustre i clares, tot al forn, i després, una vegada cuites, s’hi posa una mica de gelatina per sobre.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 19

Multiculturalitat o assimilació?

Jaume Sató I Geli

Al llarg de la història, poblacions humanes amb diferents cultures, llengües, fisonomies, costums i religions s’han trobat, han conviscut i s’han barrejat, o bé perquè uns varen emigrar al territori d’altres, o bé perquè tots plegats varen caure sota el govern d’un mateix estat. Quan això succeeix, i passa el temps, poden succeir 3 fenòmens: 1.

2.

Multiculturalitat: Consisteix en la convivència de diversos grups ètnics de manera que cada grup conserva la seva identitat (llengua, religió, costums,…). En els casos més extrems els membres de cada grup només es casen entre ells, viuen en barris segregats i els nens van a col·legi només amb altres nens de la seva pròpia ètnia. Les relacions entre els diferents grups són fonamentalment relacions comercials, laborals o polítiques. Exemple: Istanbul sota l’Imperi Otomà. Era una metròpolis on convivien comunitats gregues, turques, armènies, itàliques, búlgares, jueves i de totes les nacionalitats de l’imperi, però cada una en el seu propi espai.

Integració: La dominància d’una cultura davant d’altres pot afavorir que les cultures minoritàries s’integrin en la “principal”, malgrat que “de portes endins” els diferents grups conservin els seus costums, llengües, tradicions, etc. Els diferents grups ètnics senten que formen part d’una identitat comuna que els inclou a tots. Exemple:

20 • Emporion • www.emporion.org

Toronto (en l’actualitat) on les poblacions descendents d’italians, xinesos, iranians, portuguesos, jamaicans, indis, espanyols continuen parlant les seves llengües i practicant els seus costums en privat, i amb un elevat percentatge de matrimonis mixtes.

3.

Assimilació: Comporta la desaparició d’una de les ètnies que adopta la identitat de l’altra, deixa de parlar el seu idioma, cuinar i menjar la seva gastronomia, viure els seus costums o practicar la seva religió. Exemple: la romanització de la península ibèrica. Després de dos o tres segles de la colonització romana, els pobles ibers, celtibers i altres, com els indiquetes a l’Empordà, havien perdut quasi la totalitat de les seves llengües i el sentit de la identitat del seu poble per adoptar la llengua, els valors i el modus vivendi dels romans fins a identificar-s’hi.

Hi ha qui sosté que multiculturalitat, integració i assimilació són tres fases que conflueixen al final en el temps totes elles en l’assimilació per part de la cultura dominant…

La identitat mediterrània a partir de l’arribada dels grecs Historiadors com Denise Demetriou exploren el paper dels mercats grecs (emporia) en la cultura de la Mediterrània dels segles VII al IV Emporion 100 anys (1915-2015)

abans de Crist. Els emporia van ser principalment un esforç comercial, uns llocs avançats que buscaven estimular el comerç local i regional entre diverses comunitats de la Mediterrània. Demetriou examina el llenguatge, la religió, l’estat i la geografia, relacionats a través del que ens han deixat la literatura, l’epigrafia i les restes materials i qüestiona explícitament les nocions exclusives d’identitat basades en l’etnicitat. Estudia cinc casos que inclouen Emporion (Ampúries, Iberia/Catalunya), Gravisca (Porto Clementino, port de la ciutat de Tarquínia, Etruria/Itàlia), Naukratis (Náucratis o el-Gi’eif, aprop d’Alexandria, Egipte), Pistiros (Adjiyska Vodenitsa, aprop de Vetren, Tràcia/Bulgària) i Peiraieus (El Pireo, Attica/Grècia).

Emporion a Iberia Amb orígens quasi llegendaris, Emporion representa un lloc d’èxit que va sobreviure durant segles a Iberia, un lloc allunyat de Grècia. La seva viabilitat econòmica va produir una comunitat dinàmica composta d’indiketes, fenicis i grecs, entre d’altres. Parlem d’un territori multicultural en el que vivien i arribaven gent de diversitat lingüística, religiosa, social i ètnica.

Aquesta visió de la cultura híbrida d’Emporion desafia la visió dels grecs i fenicis com a força civilitzadora, presentant exemples de contribucions natives a Emporion com a evidència d’un intercanvi cultural compartit.

Els continguts de les tauletes de plom d’Emporion i l’evidència epigràfica de la presència de comerciants d’Emporion a tot el Mediterrani ens comuniquen de forma convincent que el comportament ambiciós dels

grecs estava motivat principalment per interessos comercials.

Demetriou conclou que Emporion va acollir la seva població multicultural per crear una comunitat híbrida, però també insisteix que els diferents grups mantenien les seves distincions en determinats contextos. Les tasques i projectes comercials semblen promoure la hibridació mentre que la llengua, la religió i les pràctiques funeràries perpetuen la distinció.

Respecte als altres quatre casos estudiats, Demetriou afirma que la religió actua com a mediadora de la distinció cultural, i al seu torn, la mal·leabilitat religiosa propicia la construcció d’una identitat mediterrània més àmplia, una identitat panhel·lènica que serveix com a catalitzador de la unificació. La voluntat de facilitar el comerç feia que els governants adaptessin les lleis i donessin als pobladors, grecs i no grecs, d’aquests mercats, la possibilitat d’expressar-se religiosament i culturalment, mantenir un cert grau d’autonomia, una independència concedida i protegida, i en definitiva, llibertats similars a les experimentades pels grecs en les seves metròpolis d’Atenes i de Focea. http://www.pictame.com/user/muralesdisardegna/1557165584 Bibliografia: Ibarra, A. (2014) [Demetriou, D. (2012) Negotiating Identity in the Ancient Mediterranean: The Archaic and Classical Greek Multiethnic Emporia. Cambridge.] AHB Online Reviews 4, 80-83.

Imatge: Representació popular d’un mercat multicultural. L’escena està situada a l’Edat de Ferro, a l’oest de la regió de Sardenya, i mostra els comerciants fenicis i els illencs Nuragics que intercanvien béns materials. Mural a la plaça central de Terralba (Província d’Oristrano), Sardenya, encarregat per l’ajuntament i realitzat sota els auspicis de l’associació cultural local, SELAS. Com és habitual en els murals de Sardenya, el treball és anònim i sense data.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 21

Menu d'en Martí Martí Elias Pericay

Tàrtar de salmó marinat Ingredients: • Salmó marinat • Tàperes • Ceba fresca • Mostassa antiga • Pebre • Sal gruixuda • Sucre • Cibulet • Cogombrets amb vinagre • Anet • Tabasco • Oli d’oliva verge extra Preparació: Primer de tot marinem el salmó (que l’ haurem comprat sense pell ni espines). Després es fa una barreja de sal gruixuda amb el sucre, una mica de pebre i l’ anet, picat petit. Amb aquesta barreja cobrirem per sota i per sobre el salmó, i el guardarem a la nevera unes 12 hores.

Passat aquest temps el rentarem i l’assecarem per triturar-lo amb el ganivet a bocins ben petits. En un bol farem una barreja de les tàperes i la ceba fresca, també tallada ben petita; la mostassa antiga, el cibulet i els cogombrets amb vinagre. Ho ajuntarem amb el salmó i hi posarem unes gotes de tabasco al gust. Ho remenarem perquè quedi compactat. Per servir-lo el posarem en un motlle rodó, tipus hamburguesa. Hi posarem, per sobre, anet picat i un raig d’oli d’oliva.

Flocs de «xacolata» a la menta Ingredients: • Una tauleta de xocolata de cobertura de 70% de cacau • 100 grams de xarop de menta • 2 o 3 branquetes de menta fresca

Filet de porc al Porto Ingredients: • Filet de porc • Farina • Mantega • Vi de Porto • Sal i pebre Preparació: Es neteja de pells el filet, es talla a rodanxes d’uns 2 centímetres i es salpebren. A continuació s’enfarinen. En una paella que tindrem a punt amb la mantega ja calenta, es fregiran i un cop cuites les flamejarem amb el Porto que anirem deixant que es redueixi perquè es faci la salsa.

Es recomana acompanyar-ho amb un puré de patates.

22 • Emporion • www.emporion.org

• Farina de blat de moro • 500 grams de nata de cuina • 70 grams de sucre • 50 grams de mantega Preparació: Es posa al microones la xocolata trossejada a bocins perquè es fongui.

Després s’estén en una placa de silicona, procurant que quedi el màxim de fina i es posa al frigorífic.

Per la salsa de menta, es posa un cassó al foc amb la nata de cuina, el xarop de menta, la menta fresca i el sucre, fins que estigui ben infusionat.

Amb la mantega i la farina de blat de moro es fa un «roux» i es barreja amb la salsa de menta sense deixar de remenar fins que bulli. Es cola i es deixa refredar.

Traurem la xocolata de la placa de silicona i la esmicolarem en flocs.

Per servir, es posa la salsa de menta al fons d’un plat i els flocs ben escampats pel cim d’aquesta salsa.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Gotes d'humor Fuster

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 23

NOTÍCIES PER A AQUEST MES DE MARÇ XII Jornada de Política Internacional dia 17

TORROELLA I L’ESTARTIT “Liquidació total”. Molts comerços de la vila han manifestat amb cartells a l’aparador la seva preocupació davant la davallada de vendes a les botigues tradicionals.

Supressió de barreres arquitectòniques. L’Ajuntament ha definit tres eixos on s’eliminaran desnivells a les voreres per facilitar l’accés a les persones amb mobilitat reduïda, d’acord amb els pressupostos participatius aprovats. Els eixos són: del Guillem de Montgrí al CAP, del tanatori a l’Espai Ter i entre el polígon industrial i la plaça de la Vila.

“Montgrí Cultura” febrer-maig. A la publicació, editada per Anella Cultural, s’informa dels actes que preveuen realitzar els diferents equipaments culturals durant aquests mesos.

Directori d’empreses i comerços. L’Ajuntament ha activat aquest mes un web directori d’empreses i comerços en línia, que s’anirà actualitzant.

Nits poètiques. El divendres 2, a la Sala, es va presentar Poetes vs 1 Microo (micro obert), de Lúcid, Cicle d’Art i Poesia.

Fer de Músic. Dins d’aquest cicle, el dissabte 3 es va presentar la “Conversa sobre… Ricard Viladesau” al Museu de la Mediterrània.

Teatre a l’Espai Ter. El diumenge 4 es va representar “Paraules encadenades” de Jordi Galceran. El dissabte 24 “Tortugues: la desacceleració de les partícules” de Clàudia Cedó.

Memòria fotogràfica. El Museu de la Mediterrània va presentar el projecte el dijous 8 al Recer.

Carnaval. Els actes previstos per al cap de setmana 9 a 11 es van ajornar una setmana pel mal temps. A Torroella, el divendres, Rua infantil al passeig de l’Església i espectacle infantil a la plaça de la Vila i el dissabte, concurs de comparses als jardins John Lennon, rua pels carrers i ball a plaça. A l’Estartit, el divendres, a la plaça de l’Església, cercavila i espectacle familiar, i el diumenge sardinada, concurs de comparses, cercavila de disfresses pels carrers i xocolatada.

Premis Joan Torró i Cabretosa. Els premis de recerca es van presentar el divendres 9 al Museu de la Mediterrània.

Cistelleria tradicional. Es va fer a l’Estartit el dissabte 10, amb el taller familiar “fem corda de balca” amb plantes d’aiguamoll.

Vertical Montgrí. La tercera edició l’organitzà el CC Baix Ter el diumenge 11.

LÚCID, Art i Poesia. El migdia del diumenge 11 es presentà a La Sala exposició d’Alba Casaramona i llibre de David Ymbernon. Lúcid, creat 24 • Emporion • www.emporion.org

pel Museu de la Mediterrània i La Sala amb col·laboració de la llibreria El Cucut, don visibilitat i veu a artistes i poetes contemporanis.

VII Fòrum de Recerca de Batxillerat. L’organitzà el dimarts 13 l’Institut Montgrí a can Quintana.

“Via fora! Joan Pagès, síndic de remença”. La llibreria Cucut i l’Ajuntament van presentar el llibre el dissabte 17 a can Quintana.

Museu egipci i Museu de les Cultures. L’Aula d’Arts Plàstiques va organitzar una visita a Barcelona el diumenge 18.

La Suite. Aula de teatre de Maçanet de la Selva.

El diumenge 18 es va presentar la mostra de teatre amateur al Cine Petit. Òpera en català a l’Espai Ter. Joventuts Musicals va organitzar per al diumenge 18 la representació de l’òpera de butxaca “La serva padrona”.

Gent del Ter. Aquest mes van proposar, per al dissabte 24, la visita a les illes de la plana del Baix Ter-Daró.

Espanya, constata atacs al dret de llibertat d’expressió i de reunió pacífica, ús excessiu de la força policial l’1 d’octubre i presó provisional desproporcionada.

Informe anual de Transparència Internacional.

En percepció de corrupció, Espanya recula un lloc respecte al 2016, se situa en el 42 del total de 180.

El ministre de Guindos, al Banc Europeu.

Serà vicepresident, en retirar-se el candidat d’Irlanda.

Veus d’atac a la immersió lingüística. El govern central va manifestar que buscarà la fórmula per afavorir que els pares decideixin si volen que els seus fills rebin l’educació en castellà.

La llibertat d’expressió. Un raper mallorquí va ser condemnat a tres anys i mig de presó per la lletra de les seves cançons; la reacció del món artístic va ser immediata. I a ARCO, a Madrid, una galeria va haver de retirar uns quadres on apareixien presos polítics, entre ells Junqueras i els Jordis.

Festa de Sant Antoni Abad. Es va celebrar el diumenge 25, amb la 6a. Cercavila de Cavalls i Carruatges.

MÓN

Llegim? i Contes. La Biblioteca Pere Blasi va programar per al dimarts 27 la lectura de “Generacions espontànies” i per al dimecres 28 “Contes dins la capsa”.

França i Còrsega. En una visita a l’illa, Macron no va fer cap més concessió que la possibilitat d’una menció a Còrsega a la Constitució francesa.

CATALUNYA

Desgel entre les dues Corees. Van presentar-se juntes als Jocs Olímpics d’Hivern i el president de Corea del Nord invità al del Sud a visitar-lo.

El Parlament aturat. Després que el president Roger Torrent ajornés la votació de la candidatura, el Parlament no es tornà a reunir mentre els grups independentistes cercaven una proposta acordada.

Anna Gabriel a Suïssa. La militant de la CUP no es presentà a declarar al Tribunal Suprem el dimecres 21 i es refugià a Suïssa, obrint així un nou front internacional.

Acord d’investidura. Els darrers dies del mes, JxCat i ERC debatien un possible acord que garantís la posició institucional de Puigdemont i la formació d’un govern efectiu.

Baròmetre del CEO. Segons l’última enquesta, l’independentisme recularia 8 punts. Tot i això, mantindria majoria absoluta al Parlament.

ERC superaria JxCat i la CUP pujaria.

Fred i neu. Durant tot el mes, el fred va ser protagonista, en alguns indrets les temperatures van assolir nivells de rècord, i a moltes zones del país, la neu va ser present a cotes baixes.

ESPANYA Cap ordre internacional contra Anna Gabriel.

El jutge del Suprem n’ordenà la detenció si tornava a Espanya, però no adreçà cap petició d’actuació a la justícia suïssa.

Guerra de Síria. L’ofensiva turca en territori sirià contra les milícies kurdes, que comptaven amb suport nord-americà, provocà una crisi política entre EUA i Turquia. D’altra banda, el règim d’Al-Assad s’acarnissà sobre els civils de territoris rebels, amb 300 morts en dos dies.

Les armes als EUA. Després d’una nova massacre a Florida, els estudiants es van revoltar contra els polítics, demanant control de les armes, amb resultats ben migrats; Trump, en canvi, proposà armar els professors.

ESPORTS El Barça, un altre rècord. Al febrer és líder de Lliga, ha encarrilat la Copa d’Europa en empatar al camp del Chelsea, i ha batut un altre rècord: després d’eliminar el València, aconseguí ser finalista de la Copa d’Espanya per cinquè any consecutiu.

Un Girona fort. Els últims resultats fan pensar que té assegurada la permanència a 1a. Divisió i que pot aspirar a posicions destacades.

Tanmateix, el dissabte 24, al camp del Barça, encara que va plantar cara i va fer el primer gol, acabà perdent per 6-1.

Informe anual d’Amnistia Internacional. Sobre

El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 25

26 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 27

28 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 29

30 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Pel·licula del mes: TRES ANUNCIOS EN LAS AFUERAS

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 31

Edita Associació Emporion

Socis Fundadors

Consell de redacció

Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent Plàcid Busquets

Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Cels Sais Enric Torrent Plàcid Busquets

Jaume Bassa - President Plàcid Busquets - Disseny, edició i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts