136 abril 18

Periòdic digital, tercera època

núm. 136 abril 2018

• Greu, indignant i dolorós • Basat en fets reals • David Jou i el seu ‘Cant espiritual’ • José Eduardo Mundet Joubin i les seves arrels torroellenques • Premis literaris “El Càlam de Sant Jordi”.

• El municipi de Torroella de Montgrí-l’Estartit escollit segona destínació turística sostenible del món.

• Ni odi ni venjança • Les pintures de la Col·lecció Renaixement i Barroc del Museu Nacional d’Art de Catalunya

Editorial Greu, indignant i dolorós EMPORION és i vol ser una revista orientada al civisme i a la cultura, no a l’opinió política.

Els articles que publiquem són mostra d’un ventall ben variat de temes. Tot i això, de vegades, les circumstàncies ens forcen a adoptar posicions que van més enllà de la contemplació del que està succeint al nostre entorn. El mes passat, per exemple, davant diversos fets preocupants, vam creure imprescindible dedicar el nostre espai editorial a preguntar-nos fins a quin punt semblava perillar de nou, al nostre país, la llibertat d’expressió. No parlàvem sense coneixement de causa, la història d’EMPORION és plena de censures i tancaments.

Aquest mes, altra vegada, hauríem volgut deixar per a la premsa generalista els comentaris sobre les dificultats que es presentaven al Parlament català per formar govern des de les eleccions de desembre passat. Però les circumstàncies, un cop més, no ens permeten restar indiferents i neutrals davant el que està passant. Perquè és greu i és dolorós. Ho va expressar clarament el divendres 23 de març el president del Parlament: “Tenim representants polítics a la presó i a l’exili. Tenim el Govern de la Generalitat intervingut. I un Parlament assetjat pels tribunals, al qual no es permet desenvolupar lliurament les seves funcions, inclosa la primera i essencial, la d’elegir el President de la Generalitat”.

• Sant Jordi

“Ignorant la separació de poders, atacant els drets polítics dels successius candidats, i amb ells, els drets polítics de la ciutadania, no ens han obligat a suspendre un ple o una investidura, han suspès la democràcia”.

• Última reflexió

I el diumenge 25, com a conseqüència de la detenció de Carles Puigdemont –que provocà una onada d’indignació als carrers i vies de tot el país-, Roger Torrent s’adreçà als catalans per televisió i remarcà de nou la gravetat dels fets:

• El Menú d’en Martí

“Estem vivint els moments més foscos de la democràcia i els drets fonamentals a Catalunya i al conjunt de l’Estat espanyol des de 1978. Ens trobem en un context d’involució democràtica sense precedents i, en aparença, sense aturador”.

• Gotes d’humor

“L’Estat està atacant al cor de la democràcia fent una causa general contra els seus adversaris polítics, i s’acarnissa amb Catalunya convertint-la en un laboratori per poder perseguir la dissidència arreu”.

• Notícies

El moment és greu, és indignant. I molt dolorós. Persones, que un dia van ser elegides i van treballar per Catalunya, des de la política o des d’institucions cíviques pacífiques, són ara en presó preventiva o a l’exili. Les seves famílies ho pateixen injustament.

• Cinema i espectacles

Una d’aquestes persones és torroellenca i és sòcia d’EMPORION. És injust. És dolorós.

2 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Basat en fets reals Albert Llausàs i Pascual

No, senyora enquestadora, no respondré les seves preguntes. No s’ho agafi malament, no és res personal. Sí, ja sé que només són uns minuts, però fa temps que vaig deixar de respondre qüestionaris promoguts per companyies privades que tenen per objectiu conèixer les preferències de les possibles persones consumidores dels seus productes. Que per què?

Ara li ho explico.

La indústria del màrqueting, dins la qual s’inclouen els estudis de mercat, mou, només a l’Estat espanyol, uns 30.000 milions d’euros cada any, o gairebé el 3% del Producte Interior Brut. I dona feina directament a unes 100.000 persones. La indústria es presenta, gràcies a aquestes xifres, com un dels principals dinamitzadors de l’economia. Des del meu punt de vista, aquest és un sector que no només és improductiu, sinó que sovint és perjudicial per a la societat.

En primer lloc, resulta evident que si les cases han competit per col·locar el seu producte, mitjançant l’ús d’estudis de mercat o campanyes publicitàries, això comporta l’assumpció d’uns costos que acaben repercutint en el preu final de producte. Persones enquestadores, analistes de dades, publicistes, assistents a fires, etc., totes cobren un sou. Es podria argumentar que el treball d’aquestes persones fa créixer vendes i això pot permetre abaixar preus, però des del moment en què totes les companyies es veuen obligades a fer el mateix, aquest efecte desapareix. O bé la base de clientela és la mateixa i simplement se la roben entre companyies i marques, o bé aconsegueixen atraure persones consumidores que llavors deixen de gastar els seus recursos limitats en altres sectors, productes o serveis. Al final, la suma per al conjunt de l’economia és zero, no s’ha produït res nou i, en canvi, s’ha creat del no-res tota una classe professional que s’alimenta de la fantasia de la competència dels mercats. Quant talent malgastat, de gent emprenedora i creativa, que s’ha de guanyar la vida convencent-nos que la taronjada de la seva fàbrica és molt millor que una de pràcticament idèntica que fa la competència.

Ni comentar fa falta l’empremta que deixa la publicitat en el medi ambient. Ens hem acostumat als acolorits envasos, habitualment sobredimensionats, que fan una utilització generosa del plàstic per fer-se veure més. El paper i tinta gastats en propaganda bé podrien haver tingut un destí més noble. En qualsevol passejada per una ciutat o poble hom es veu bombardejat per missatges publicitaris, que sovint ofeguen i enlletgeixen l’espai públic compartit. A més, és sabut com en molts sectors de productes de consum s’han creat càrtels per implantar massiva-

Emporion 100 anys (1915-2015)

ment l’obsolescència programada, consistent a fabricar productes, sovint d’electrònica, amb una vida útil curta per tal que s’hagin de reemplaçar aviat i així engreixar les vendes.

En alguns casos la sofisticació dels mètodes emprats esdevé perversa. És el cas de les campanyes publicitàries basades a alimentar les inseguretats i complexos de la població. Els productes d’estètica solen utilitzar aquesta tàctica, sobretot entre el públic femení, destacant com t’hauries d’avergonyir de tenir cabells blancs, arrugues, cel·lulitis, anar mal afaitat o tenir uns cabells rebels. Seguidament, és clar, ofereixen la seva solució a un “problema” del qual ningú seria conscient si d’entrada no l’haguessin creat. En aquest cas els efectes van més enllà dels econòmics, no per la compra del producte, sinó que poden afectar la salut de la població, fomentant idees interessades, sovint malsanes, sobre determinats ideals de vida i bellesa.

Quan se li ha permès (i se li ha permès quasi sempre), la indústria del màrqueting s’ha hibridat amb d’altres sectors per seguir ampliant la seva influència, amb efectes cada cop més qüestionables. Una vella tàctica és la infiltració de persones representants de la indústria en els governs, per tal d’influir en les regulacions i fer-les més favorables als seus interessos.

Les famoses portes giratòries. Una altra tàctica és el patrocini. Aquesta estratègia dona visibilitat als productes de la casa mecenes, però al mateix temps li permet tenir veu i vot en la configuració de l’esdeveniment o producte patrocinat. Algú s’imagina un programa de televisió, una competició esportiva o un esdeveniment cultural on es critiqui la companyia patrocinadora? La profunditat del problema que suposa aquesta pràctica es fa evident a la premsa escrita estatal. Aquesta se suposa independent, però està controlada per grups econòmics com ara la banca gens relacionats amb el camp del periodisme, però amb grans interessos a mostrar una imatge amable davant la ciutadania. Però potser la hibridació més preocupant de totes és la que s’amaga darrere l’ús del rastre de dades que qualsevol persona habituada a navegar per internet deixa a la xarxa.

Unes dades que podrien ser utilitzades per fer estudis interessantíssims sobre les nostres societats i les seves aspiracions s’acaben recopilant semiclandestinament amb l’únic objectiu de fer arribar publicitat més personalitzada a les persones internautes i usuàries de mòbil.

Què passaria si tots aquests diners, coneixements, talent, recursos naturals, enginy, energia, inventiva, influència i poder es dediquessin a fer quelcom profitós per a la societat?

Emporion • www.emporion.org • 3

David Jou i el seu ‘Cant espiritual’ Adrià Arboix

“El temps –en física, en biologia, en poesia, en música, en religió– proporciona moltes sorpreses i moltes ocasions de reflexió.”

David Jou

David Jou (Sitges, 1953) és un poeta excel·lent però poc conegut i atípic, ja que és també un científic i investigador, doctor en Física i catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, i doctor honoris causa per la Universitat de Girona.

David Jou, barreja perfecta de poeta i científic, acaba de publicar un nou poemari, un “impressionant llibre de poemes”, en paraules textuals de Costa-Gramunt, que potser no ha tingut fins ara el ressò mediàtic que es mereixeria. La peça fundacional d’aquest seu nou llibre és el poema Cant espiritual, publicat prèviament l’any 1995 i que dona nom a l’obra que comentem. Amb aquell poema com a centre d’inspiració, el poeta ha desplegat el llibre, on en paraules de Costa-Gramunt el Cant ve acompanyat de vint-i-quatre poemes que ha dividit en dues parts: Cant corporal, “una reflexió contemplativa i celebrativa de la dimensió humana de la realitat divina”, tal com ho escriu el poeta, en perfecta simetria a Cant espiritual, pròpiament dit, en el qual “medita sobre la dimensió divina de la realitat humana”.

L’autor, un “poeta místic”, segons la descripció de Sánchez-Rubio, contribueix amb aquest llibre a la prestigiosa tradició catalana del Cant es-

4 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

piritual, que es caracteritza per ser un tipus de poema en forma de monòleg més o menys dramàtic, amb un to qüestionador, adreçat a Déu des del fons d’un cert jo líric del poeta, en paraules del mateix Jou. Remarca Sam Abrams, el prestigiós crític literari anglocatalà, que els principals poetes que han confeccionat cants espirituals són Ausiàs March, Joan Maragall, Blai Bonet, Josep Palau i Fabra, Antoni Ferrer Perales i el mateix David Jou. David Jou, en el pròleg del seu poemari encara hi afegeix, en aquesta llista, els cants de Pere Quart (Cant d’un home), de Montserrat Vayreda (Us he trobat, Senyor. No us coneixia) i de Climent Forner (On ets, senyor, si hi ets, que mai no et trobo?).

David Jou és un poeta amb molta obra publicada i amb alguns dels seus llibres traduïts al castellà, francès, anglès, alemany o rus, però segons Sam Abrams amb un punt paradoxal de marginalitat que el poeta mai ha defugit i que ha aprofitat per efectuar, sense pressions de cap tipus, moviments literaris pròxims a actituds experimentalistes properes a l’avantguarda. Un exemple evident el tenim en el subapartat del llibre anomenat Tensions de la plenitud: fulguracions.

Cal ressaltar l’altre aspecte remarcable del poeta, la seva condició de científic professional, com també passa amb el poeta de Palma, Àngel Terron, que fa que la seva poesia quedi influïda per la ciència, i la ciència per la poesia, segons Sam Abrams. Aquest “cientifisme poètic”, juntament amb la contemplació, la religiositat i l’experimentació artística són trets inherents a la seva obra, caracteritzada per la reflexió sobre el coneixement de l’univers, i el seu sentit transcendent i religiós, en paraules de Pere Ballart i Jordi Julià.

Una mare planxa la camisa del seu fill per a una entrevista de feina El seu futur ja no depèn de mi, sinó tan sols d’ell i de la sort.

Però li planxo la camisa com si li dibuixés una aura protectora, com si a través d’ella la meva presència l’hagués d’acompanyar sense que ell ho sàpiga, inspirant-li la resposta justa i el gest adient -que, ben mirat, no sé quins són.

Elimino les arrugues com si planxés les ones de les tempestes de la vida, com si li estigués aplanant els camins del món.

Ell ni se n’adonarà, de tot això, com mai no ens adonem d’allò que trobem fet, a punt, en ordre, esperant-nos com si fos natural i no exigís cap esforç.

Però és el que puc fer i el que em plau fer: somiar mentre planxo -tan pesat, tan avorrit, però de vegades, com ara, amb un toc d’amor, d’ansietat i de tendresa tan intens, que alguna cosa salva.

David Jou

I és potser aquest aspecte del conreu de la poesia religiosa, juntament amb la desconfiança del món literari davant la seva procedència del camp de la ciència, el que podria explicar, segons Abrams, la marginalitat esmentada del poeta.

El llibre que comentem s’edifica a partit del poema Cant espiritual, que representa el cor del poemari on els versos giren entorn del tema de les mirades encreuades entre Déu i el poeta. En el poema s’observa que la situació més positiva sorgeix quan les mirades són mútues, però el poema també defineix i reflexiona amb art i ofici altres opcions i les seves conseqüències. És a dir, quan l’un mira i l’altre no, i què es el que passa aleshores.

El Cant espiritual de David Jou s’insinua ja com un dels llibres més importants de la poesia de tema religiós de la literatura catalana. És un plaer i un goig poder llegir-lo i gaudir-lo.

Referències bibliogràfiques JOU, David. Cant espiritual, Viena Edicions. Barcelona, 2017.

ABRAMS, Sam A. Cants espirituals catalans, Ed. Claret, Fundació Joan Maragall. Barcelona, 2001.

DUARTE, Carles. “La influència bíblica dins la poesia catalana del segle XX”. http://revistes.iec.cat/index.php/RdA/article/viewFile/34408/34396 ANGELATS I MORATÓ, Jaume. Déu des de la literatura, RCatT XXXIII/I; 2008; 69-77.

ARBOIX, Adrià. “Els cants espirituals catalans”. A: Emporion, 2016, núm. 117. https://www.emporion.org/els-cants-espirituals-catalans/ COSTA-GRAMUNT, Teresa. “El cant espiritual de David Jou”.

A: Núvol, 17 de desembre de 2017. https://www.nuvol.com/critica/el-cant-espiritual-de-david-jou/ SÁNCHEZ-RUBIO, Emili. “David Jou, un poeta místic”. A: Núvol, 9 de gener de 2016.

BALLART, Pere; Julià, Jordi. Paraula encesa. Antologia de poesia catalana dels últims cent anys, El Far de Viena Edicions. Barcelona, 2012.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 5

José Eduardo Mundet Joubin i les seves arrels torroellenques Jaume Bassa Pasqual

Els meus lectors saben que he entrevistat a EMPORION molts personatges torroellencs, uns coneguts pels seus càrrecs, uns altres per la seva dedicació professional o social, altres per la seva trajectòria vital, etc.

Vaig trencar aquesta pràctica el mes passat, en dedicar l’espai a un barceloní -d’origen familiar torroellenc, això sí- i ho torno a fer aquest mes.

Casualment, fa uns dies, va entrar en contacte amb mi un argentí que anava a la recerca de dades sobre les seves arrels, en concret sobre els Mundet i els Majó, i li van dir que potser jo el podria ajudar. He de fer una confessió: jo conec força bé la família Mundet, són parents meus, però fins ara no sabia res dels Majó. Gràcies a José Eduardo he après molt. Escric l’entrevista en català, però, naturalment, vaig formular les preguntes i rebre les respostes en castellà, la seva llengua.

Com et presentaries en poques paraules?

Sóc de Tucumán, al nord-oest de l’Argentina, no gaire lluny de les fronteres amb Xile i Bolívia. La província de Tucumán té 22.500 quilòmetres 6 • Emporion • www.emporion.org

quadrats, una xifra comparable amb els 32.000 de Catalunya. La capital, San Miguel de Tucumán, té 800.000 d’habitants, la resta de la província, uns altres 800.000. Soc llicenciat en Psicologia, he treballat com a psicòleg laboral i professor, ara estic jubilat. Tinc 69 anys, solter. Membre del Centro de Genealogía de Tucumán, tresorer. He escrit diverses obres sobre genealogia i sobre història, he donat conferències sobre la relació entre la psicologia i la genealogia. Qui sap fins a quin punt un desig d’un avi passa com una inquietud a un net… He vingut a Torroella, i ja és la quarta vegada, per tenir més coneixements dels meus avantpassats Mundet i Majó.

Un Mundet i un Majó de Torroella són als orígens de la teva família?

Comencem una mica endarrere en el temps. Un Majó de Torroella es casà amb una Albert de Verges, neboda de Lluís Albert, pare de Caterina Albert, Víctor Català, advocat, diputat republicà, alcalde de l’Escala i capdavanter de l’alçament federal a Verges. Un fill d’aquest matrimoni, Emporion 100 anys (1915-2015)

Un dels barons, el meu pare.

El cognom Majó va desaparèixer a l’Argentina per línia paterna i es veu que va passar el mateix a Torroella. Hi ha descendents dels Pujol Vicens Majó a Torroella, i a l’Argentina hi ha els Negre Majó i els Vicens Majó.

Va ser el teu pare qui va portar la família a Tucumán?

Jaume Majó Albert

Serafina Majó i Josep Mundet Adroher

Jaume Majó Albert, va anar a l’Argentina, i la seva germana, Serafina Majó Albert, es va casar amb un Pujol de Torroella; va ser net seu Lluís Pujol, el qual tenia una fàbrica d’espardenyes al carrer de l’Hospital i una sabateria al carrer d’Ullà.

Et deia, doncs, que Jaume Majó Albert anà a l’Argentina. Era el meu besavi. Fixà la seva residència a El Morro, província de San Luis. Es dedicà al negoci, es veu que exportava llana a Barcelona. Es casà amb Enriqueta Álvarez Domínguez, un dels avantpassats de la qual va ser el general José Narciso Domínguez, anomenat el Rico de la Punilla, el qual ajuntà els cavalls i homes necessaris per tal que “el libertador” San Martín travessés els Andes i alliberés Xile. Van tenir quatre fills, dos barons i dues dones. Un dels barons va ser més endavant el tinent general Víctor Majó, ministre de Guerra del president Pedro Eugenio Aramburu. Les dues filles es deien Edelmira i Serafina Majó Álvarez. Aquesta darrera va ser la meva àvia. El meu besavi va tornar diverses vegades a Torroella. Va morir l’any 1899.

I els Mundet, com entren en aquesta història?

Segons tradició familiar, al meu besavi Jaume Majó no li feia cap gràcia que les seves filles es casessin amb nadius del país, ell volia gendres catalans, així és que va enviar una carta a Torroella amb una proposta, que dos joves torroellencs anessin on ell era. I efectivament, n’hi van anar dos, i així Edelmira es casà amb Joan Negre i Serafina amb Josep Mundet. Actualment, a l’Argentina hi ha descendents del matrimoni Negre Majó, igual com els meus germans i jo som nets del matrimoni Mundet Majó.

La història d’aquesta branca dels Mundet, començant també ben endarrere, és la següent. Joaquim Mundet Riquer va néixer a can Mundet de Caules de Vidreres, i d’aquest tronc també prové el famós fundador de les Llars Mundet de Barcelona, Artur Mundet Carbó. Joaquim Mundet Riquer anà a Torroella després de deixar el seminari. Es casà amb Gertrudis Pagès i Escolà, de Palafrugell, germana de Joan Pagès, marquès de Llafranc. Es conta que el seu germà, Josep Mundet Riquer, va ser segrestat per uns bandolers, però que ell, aprofitant que havien begut més del compte, aconseguí escapar-se de la cova on el tenien amarrat.

Sí, el meu pare, José Mundet Majó, que va néixer a Villa Mercedes l’any 1906, es traslladà a San Miguel de Tucumán, com a funcionari, en ser nomenat un parent seu governador de la província, i es jubilà com a director d’Informacions de la província. Es casà amb Clara Rosa, Coya, Joubin Colombres, neboda rebesneta del bisbe José Eusebio Colombres, fundador de la indústria sucrera i un dels diputats que firmà la declaració d’independència d’Espanya l’any 1816.

Som tres germans, Marta, José i Luís.

Al llarg de l’entrevista, que va tenir lloc a casa meva, vam parlar molt dels Mundet i de tot el que jo en sabia, però li vaig reconèixer que dels Majó no n’hi podia dir res. Aleshores, en José va veure entre els meus llibres Imatges històriques de Torroella i l’Estartit, l’obrí i em mostrà la foto d’un grup de joves en barca al riu, entre ells Eduard Viñas, Josep Sabrià i… –per sorpresa meva- Ricard Majó, de la seva família.

Després, ens vam fotografiar al costat d’un dibuix i d’una escultura del meu cosí Josep Mundet Tarrés i ens vam acomiadar. Però jo no vaig quedar tranquil, vaig decidir cercar alguna cosa sobre els Majó de Torroella i em vaig capbussar -en el cercador ARCA, Arxiu Revistes Catalanes Antigues- a tots els EMPORION que portessin el mot “Majó”.

Vaig rastrejar des de 1915 fins a 1923 (primera època) i de 1932 a 1936 (segona època). Vaig trobar dades que ja he enviat a en José: – Serafina Majó Albert.

1920, gener. Defunció. Viuda, 80 anys.

– Mónica Goicoechea, viuda Majó.

1915 a 1918, agost. Estiueig amb el seu fill, l’advocat D. Carlos Serrano.

– Josefa Majó i Ros, viuda Bosch.

1915, maig. Subscriptora d’EMPORION. Viatge a Buenos Aires.

1916, juliol. Vocal d’instrucció pública.

1923, agost. Retorn de l’Argentina.

1933, juliol. Defunció (cita filla María Bosch Majó -esposa de Pau Romeva, diputat del Parlament català- i germà Ricard Majó).

– Ricard Majó i Ros. 1923, gener. Soci de l’Ateneu Montgrí. Donació festa de Reis.

1932, maig. Donació beneficència.

1933, octubre. Defunció. Solter, 63 anys.

Dedueixo que l’últim Majó de Torroella va ser Ricard Majó i Ros, que morí solter l’octubre de 1933. La seva germana, Josefa Pepita Majó i Ros, havia mort el juliol d’aquell mateix any. Desitjaria que aquestes dades –mínimes- ajudessin modestament José Mundet, el meu entrevistat d’aquest mes, a ampliar encara més la informació, tan completa, que ja té sobre la seva genealogia.

Joaquim Mundet Riquer i el seu fill Candi van morir, tots dos, a Torroella, de la terrible epidèmia del còlera de l’any 1885. El meu avi, Josep Mundet Adroher, fill de Candi, va néixer a Torroella l’any 1870.

Així doncs, Josep Mundet anà a l’Argentina i es casà amb Serafina Majó Efectivament. El meu avi era germà de Joaquim Mundet Adroher, el que tenia confiteria i botiga de queviures al carrer de l’Hospital i fundador de l’empresa que va dur l’electricitat per primer cop a Torroella. La història del meu avi a l’Argentina és complexa, va ser comerciant, fundador de “estancias”, alcalde de Villa Mercedes, a la província de San Luis. Muntà negocis de pells a punts molt distants del país i es veu que els gerents d’algunes de les sucursals el van robar; possiblement va acabar a la ruïna.

Com havia fet el seu sogre, tornà diverses vegades a Torroella. Morí l’any 1931.

El matrimoni Mundet Majó va tenir deu fills, cinc barons i cinc dones.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 7

El municipi de Torroella de Montgríl’Estartit escollit segona destínació turística sostenible del món.

Jordi Bellapart Torroella de Montgrí-l’Estartit-Illes Medes ha estat escollida com la segona millor destinació sostenible del món en la categoria de Terra (Medi Ambient i Clima) dels premis World’s Best Sustainable Destination, que concedeix l’organització internacional Green Destinations.

El municipi de Torroella de Montgrí-l’Estartit està situat a la comarca del Baix Empordà, en un entorn geogràfic molt divers i d’un important valor mediambiental. Aquest territori, en una extensió de 66 quilòmetres quadrats, inclou paratges i ecosistemes ben diferents. La part muntanyosa del Montgrí, la frondosa plana del Baix Ter, la franja marítima amb una extensa platja i una zona de costa abrupta amb les Illes Medes com element destacat. Aquest conjunt va ser declarat Parc Natural l’any 2010.

Des de fa uns anys el municipi aposta clarament per protegir el paisatge i els seus hàbitats, en una clara opció de treball cap a un model més sostenible.

Des de fa molts anys, l’Oficina de Turisme de l’Estartit ha fet un valuós

8 • Emporion • www.emporion.org

treball de recollida d’indicadors sobre com funciona l’activitat turística del municipi, amb enquestes, índex d’ocupació de llocs de treball, etc.

Tota aquesta informació, recollida durant molts anys, s’ha estandarditzat, per així poder-la comparar amb altres destinacions turístiques del món. S’ha entrat en un sistema d’indicadors que es diu Etis Europeen Tourisme Sustainability Indicators. Un sistema d’indicadors de sostenibilitat i competitivitat per a destins turístics, proposat per la Direcció General d’Industria i Empresa de la Comunitat Europea. El 2014, l’Oficina de Turisme de l’Estartit s’hi va adherir i li varen concedir una menció com a “bones pràctiques”.

El 2017 va sortir una convocatòria d’una associació holandesa que es diu Green Destinations, la qual, a partir dels indicadors i un qüestionari, pot escollir quines són les millors destinacions turístiques del món. Aquesta entitat privada, però avalada per associacions d’arreu, universitats, empreses, organismes internacionals, l’any 2017 va aconseguir el reconeixement del programa de l’ONU que certifica les etiquetes de sostenibilitat

Emporion 100 anys (1915-2015)

de les destinacions turístiques mundials.

A aquesta convocatòria, Torroella-l’Estartit-Illes Medes s’hi va presentar.

Com que es disposava de tota la informació que es demanava, va sortir escollida una de les cent millors destinacions turístiques del món. De Catalunya s’hi havia presentat les Terres de l’Ebre (Patronat de Turisme), que havien aconseguit distinció l’any anterior. De la resta d’Espanya hi ha dues distincions més: un municipi de Cantabria i les Illes Cies, arxipèlag de la província de Pontevedra.

Dins de la Fira Internacional de Turisme de Berlin aquest any s’ha fet una nova convocatòria en la qual s’ha proposat que els cent destins premiats el 2017 tinguin l’opció de presentar-s’hi per tal de ser escollits entre aquests, els tres millors destins del món. La condició que s’ha posat és estar presents físicament en la convocatòria que es fa a la Fira ITB i acabar de complir una sèrie de criteris. Aquesta convocatòria i elecció dels premiats es fa dins dels actes de la Fira de Berlin, la més important d’Europa. Els premis estan distribuïts en diferents àmbits, en diverses categories. Patrimoni i Cultura, Fauna, Hàbitat, Aigua, Litoral.

Un d’aquest és el de Terra i Clima que inclou bàsicament planificació, ordenació del territori, urbanisme i treballs realitzats per fer aquesta ordenació més sostenible. Torroella de Montgrí-l’Estartit-Illes Medes s’ha presentat en aquesta línia.

Després de les deliberacions del jurat, van quedar tres finalistes: el Regne de Butan, (serralada de l’Himàlaia), Reykjanes (Islàndia) i Torroella que finalment va quedar segon, Butan en primer lloc i Reykjanes, tercer. Josep Capellà ens explica que al fer-se l’atorgament de premis, s’anuncià primer el tercer i al sentir que aquest s’adjudicava a Reykjanes, i que només quedàvem Butan i nosaltres, vàrem saltar i plorar d’alegria. Se’ns atorgava el reconeixement de segona millor destinació sostenible del món.

Similars convocatòries abans les feia el National Geogràfic, ara ho fa la ITB Berlin, la fira de referència mundial. El que escullen, no és la destinació turística més sostenible, sinó l’evidència que s’està treballant per un model més sostenible.

Els responsables de turisme de l’Ajuntament de Torroella-l’Estartit, tenen el propòsit de presentar-se novament l’any que ve a aquestes convocatòries, perquè es pot aspirar a una qualificació més alta si prèviament se sotmeten a successives auditories.

Tots aquests distintius i reconeixements es divulguen a tot el món en dossiers i fulletons en els quals hi figuren els distintius dels reconeixements i certificacions obtinguts, així com en les revistes associades que publiquen reportatges i els premis atorgats. Tot plegat dona fe dels avenços que des de l’any 1983 s’han anat fent al municipi en l’àmbit de la sostenibilitat i ha suposat que Torroella de Montgrí-l’Estartit-Illes Medes estigui al capdavant d’aquests treballs i se la reconegui com una de les millors destinacions de turisme sostenible del món, en la categoria Terra (Medi Ambient i Clima).

Última reflexió Joan Calsina

El que més angoixa i preocupa els éssers humans en arribar a una certa edat és la por a la mort; de fet, aquest és un tema molt recurrent del qual es parla sovint a les tertúlies que les persones grans portem a terme quan estem reunits a les places parant el sol i també al voltant d’una taula en les llars dels jubilats. Per altra part, la gent jove no es preocupa gaire d’aquest tema, perquè lògicament estan confiats que encara els espera una llarga vida per davant. Però la realitat és que la mort sempre ronda al nostre entorn des del mateix moment en què arribem a aquest món.

En el meu cas particular, crec que al llarg de la meva existència he fet un recorregut més o menys acceptable pel camí de la vida. En canvi, per desgràcia, familiars, amics i coneguts van patir la mort prematurament per culpa d’accidents o terribles malalties, fets que he lamentat profundament.

Per la part que em toca, soc molt conscient que estic arribant a la fi del meu particular trajecte, i per més que vulgui és impossible retrocedir ni un sol mil·límetre, hi ha una força implacable que t’obliga a tirar endavant, i tinc por d’arribar a l’altre costat. Però, de veritat, el que més em dol, és deixar aquest món tot i les múltiples clatellades que vas rebent al llarg de la vida, dins aquest martiritzat planeta. I, en canvi, no em preocupa la mort, al cap i a la fi l’eternitat ens dona permís per passar una estona més o menys llarga a la terra i quan aquest permís s’acaba, altra vegada cap a l’eternitat, ja de manera definitiva. Aquesta és la pura realitat.

Davant aquest fet irreversible, l’instint de supervivència de gran part dels éssers humans és tan potent, que no s’accepta la pèrdua de la vida després de la mort, per la qual cosa es refugien en diferents religions que prediuen i afirmen que més enllà del nostre món hi ha un lloc on la vida és eterna i protegida per un Déu creador, amo i senyor de l’univers.

Aquest és el gran dilema que des de fa milers d’anys arrossega la nostra espècie. Els uns convençuts de la veracitat d’aquest misteri, els altres en contra negant aquest fet, una altra part es mou entre un mar de dubtes, i uns quants més passen d’aquestes controvèrsies.

Actualment, la nostra societat occidental respecta sense gaires problemes la llibertat individual de pensar el que es vulgui sobre el tema de les religions.

Per fi, després de segles de confrontacions provocades per voler imposar per la força determinades idees, avui en dia hi ha una relativa calma i comprensió envers les diferents opcions a què feia referència, motiu pel qual tots ens hem de felicitar.

Malauradament no passa el mateix en molts països del nostre entorn, on han rebrollat els endèmics conflictes ètnics i religiosos, i a més, barrejats amb uns interessos econòmics i geopolítics inconfessables que alteren la convivència dels afectats i on sempre reben els mateixos, o sigui, els més dèbils. Tenim experiències pròpies d’atemptats molt a prop de casa nostra.

Davant d’aquestes evidències no puc deixar de ser pessimista, però també celebro que hi hagi persones optimistes, només faltaria. No obstant això, la realitat és molt tossuda i amb tot el respecte formulo la següent pregunta… algun optimista pensaria el mateix si algun familiar seu, amic o conegut hagués sofert la mort o les ferides que es van patir a la Rambla de Barcelona? I, a més, fins i tot el papa Francesc tem un possible conflicte nuclear.

Per tant, i per tot plegat, modestament dono suport a les pregàries dels creients, que demanen a Déu que ens perdoni els pecats, i de passada que il·lumini també els mandataris de tot el món, perquè amb les seves incompetències no ens acabin portant aquest planeta a fer punyetes.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 9

Ni odi ni venjança Josep Fuster

Escric aquestes quatre línies quan fa poques hores que s’ha conegut l’assassinat del nen Gabriel Cruz. Falten moltes coses per esbrinar, i encara es desconeix el motiu i les circumstàncies que van provocar tan terrible desenllaç.

He de reconèixer que un dels esdeveniments que va succeir poques hores després d’escriure les primeres línies va capgirar l’incert final que podia tenir aquest relat. Va ser el matí de l’endemà dels fets, quan vaig escoltar una entrevista a la mare de la víctima.

Sé que amb la sang calenta no hauria d’escriure, que m’hauria de guardar l’opinió, deixar l’ordinador, sortir a fer una volta, i buscar altres pensaments que m’allunyessin d’aquells fets. Res de tot això em convenç i segueixo pensant que escriure serà el que descarregarà i alleujarà més el meu esperit.

Quasi contenint la respiració, vaig sentir parlar amb molta enteresa una mare trencada pel dolor, vaig sentir parlar una mare demanant respecte a la intimitat de la família, que s’evités fer córrer falses notícies en nom seu, però per damunt de tot i dintre el seu immens dolor vaig sentir una mare que demanava a la gent que s’apartés de l’odi i de la venjança, que la persona que li havia fet tant mal ja passaria comptes amb la justícia.

Tot i que soc conscient que ni tan sols podré fer una lleugera aproximació al turment i al dolor que estan suportant els pares i familiars de la criatura, crec que, per comprendre-ho millor, un ha d’intentar situar-se mentalment dins la seva pell i el seu esperit, i experimentar com podria ser la pròpia reacció si aquest drama hagués passat a un membre de la meva família.

Sento que de manera accelerada se m’està posant la pell de gallina, i que la bilis no està quieta. Sento també com es va apoderant de mi i va prenent cos dintre meu un alè de ràbia i odi que, a mesura que creixen, reclamen insistentment la companyia d’un desig cec de venjança, que incita a tornar mal per mal. Imagino per un moment tots els càstigs i turments que es mereix un ser tan abominable i menyspreable com aquell assassí.

M’esplaio en aquells negres pensaments fruit de l’odi perquè actuen com un bàlsam passatger i ajuden de manera equivocada a alleujar l’amargor del meu estat d’ànim. Quan la meva imaginació s’ha vist sadollada per l’odi i el desig de venjança, m’adono que ni tan sols he pensat en com davant un crim com aquest es pot impartir justícia.

Amb més serenor, quan l’odi ha passat de l’esprint i l’envestida inicial, penso que en aquest cas, per la part que és del tot innocent i lliure de delicte, mai no hi podrà haver justícia; de ben segur que s’aplicaran les lleis amb tot el rigor que els luctuosos fets mereixen, però malgrat les condemnes que es puguin imposar a l’assassí, no tornaran la vida al petit Gabriel, per ell no hi va haver ni judici, ni lleis, ni pietat, ni justícia…

Una malèvola persona, amb tota la fredor que un esser humà deu ser capaç d’engendrar, simplement dictà sentència i condemnà a mort en Gabriel amb una execució immediata. L’assassí, amb aquell acte execrable, condemnà també la família a una duríssima cadena perpètua: hauran de viure tota la vida amb l’insuportable dolor dels sagnants records que van truncar la vida innocent de qui era sang de la seva sang i carn de la seva carn.

Aquelles paraules van tornar a posar-me la pell de gallina, però no se’m va regirar l’estómac; vaig comprendre que les paraules de la mare, rebutjant l’odi i la venjança, estaven carregades de raó i que s’havia de tenir molt valor i enteresa per pronunciar-les serenament amb el cos del seu fill encara per enterrar, una reacció molt més valenta, assenyada i generosa que refugiar-se en l’odi i deixar que a poc a poc destrueixi un mateix i els que l’envolten.

Per mi, escoltar les paraules d’aquella mare va ser un bàlsam infinitament superior al que vaig sentir en els primers moments quan estava contaminat pel regust amarg de l’odi i la venjança.

Aquelles paraules també em van tranquil·litzar, tot i que no sé si el seu efecte serà de curta o llarga durada, suposo que a mesura que anem coneixent els escabrosos detalls de la mort d’en Gabriel, les hauré de tornar a recordar per frenar aquell impuls malsà que els humans conservem des del temps de les cavernes. Tant de bo que algun dia no gaire llunyà, amb l’ajut de persones com la mare d’en Gabriel, l’odi i la venjança desapareguin del cor de l’espècie humana.

Ho haig de deixar aquí, ni tan sols sé si continuaré escrivint, esperaré les notícies que aniran arribant, que de ben segur tornaran a remoure els nostres estómacs.

10 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Aquest any l’Ajuntament de Torroella convoca per Sant Jordi els Premis literaris “El Càlam de Sant Jordi”.

Hi ha dues modalitats, Poesia o Prosa, i és adreçat a adults a partir de 18 anys.

El premi per a cadascuna de les dues modalitats serà de 200 €, un càlam i un lot de llibres de la Llibreria El Cucut i d’Edicions Sidillà.

Consulteu les bases a www.torroella-estartit.cat o a Casa Pastors.

L’últim dia per presentar els treballs serà el dimarts 10 d’abril.

Els treballs premiats es publicaran a EMPORION. Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 11

Les pintures de la Col·lecció Renaixement i Barroc del Museu Nacional d’Art de Catalunya Josep Pericot Des de principis d’any, el Museu Nacional d’Art de Catalunya ens presenta en un sol espai, podríem dir d’una tirada, una gran varietat de pintures, que van des dels primitius italians i el gòtic tardà català fins als finals del barroc, ja entrats en el segle XIX, amb l’arribada del romanticisme. La mostra és generosa i de gran valor, ja que omple, malgrat absències destacables, el gran període de profunda creació que es produeix al llarg del segles XVII i XVIII. És per això que en el MNAC podem copsar de manera directa i real quelcom de la veritat d’aquests segles d’or de la pintura europea.

El nou espai museístic, batejat com a Renaixement i Barroc, es fonamenta molt directament en l’aportació de dues gran col·leccions; per una part, el llegat Cambó, i per una altra, una cinquantena d’obres pertanyents a la Col·lecció Thyssen-Bornemisza, que es cediren en dipòsit per ser exposades a Barcelona. A l’abril de 1992, en una addenda al contracte firmat entre els propietaris de la col·lecció i l’Estat espanyol uns anys abans, s’establí el detall de les obres triades per romandre a la nostra ciutat.

La integració d’aquestes dues col·leccions, juntament amb altres obres de la mateixa època pertanyents al fons del museu, han permès la creació d’aquest nou espai que enriqueix el contingut museístic del MNAC, precisament amb quadres i autors dels quals no es tenia gaire presència.

Les dues col·leccions es basen en pintures que podrien adscriure’s al que diem “els clàssics”. Hi trobem obres d’autors i orígens molt diversos. En part això és degut a l’abundància d’orientacions, temes i estils pròpiament dits, que se succeeixen en el llarg cicle temporal que ens ocupa. En aquest sentit no era fàcil establir el millor criteri per a la seva exhibició i els organitzadors han trobat més interessant prescindir del criteri cronològic per donar preferència als continguts temàtics i genèrics del conjunt de les obres aquí agrupades. I és per això que es desbrossen fins a onze subespais o apartats, que focalitzen pedagògicament la riquesa d’aquestes col·leccions.

7/ “Natura morta”, on torna a destacar l’obra de Zurbaran. 8/ “Retrats”, apartat on trobem una gran difusió d’obres, creades pels mestres indiscutibles dels seus temps, Lucas Cranach (1514), Sebastiano del Piombo (1520), Tintoretto (1553), Ticià (1550), Rubens (1620), Willem Drost (1654), deixeble de Rembrandt, Quentin La Tour (1761) i Goya (1815); 9/ “Mite i al·legoria”, amb obres de Vacaro (1667) i l’esplèndid quadre de Goya anomenat L’al·legoria de l’amor. Cupido i Psique (1798-1805); 10/ “Cel i terra”, amb quadres que aspiren a elevar l’espiritualitat dels creients emprant la simbologia religiosa, i 11/ “Narratives populars”, amb teles de Lucas Cranach o Pieter de Hooch, entre d’altres.

Malgrat l’afany pedagògic dels diferents apartats en què s’ha estructurat la narrativa de tots aquest quadres de l’espai Renaixement i Barroc, he de confessar que no és fàcil aprofundir en la visió conjunta de tots ells.

I segurament això és així perquè no s’han de voler veure totes juntes, i a la vegada, pintures de tant de pes i qualitat artística. És a dir, el problema de la contemplació de l’art i la pintura no és com el museu desitja o intenta organitzar els seus continguts de la millor manera possible. El problema és simplement com ens atrau la pintura, tant si és un quadre únic, un conjunt de quadres d’un estil concret (del mateix autor), o de diferents estils, però d’una mateixa col·lecció. És l’atenció plaent i la suau atracció que ens envaeix al veure l’obra, la que fa profitosa la nostra visita al museu, i això requereix una calma i una predisposició que ens eviti la confusió i la fatiga. Jo recomanaria veure aquesta excel·lent i singular part del MNAC visitant tranquil·lament els seus apartats, però si ens entorpim, no voler veure’ls tots el mateix dia.

En atenció i per respecte a la visió personal d’aquests grans pintors clàssics i a la seva concreció genial, entre el color, el dibuix i l’espai, hem declinat afegir reproduccions a aquest article.

Els apartats exposats en concret són: 1/ “La inèrcia medieval”, amb autors com Ayne Bru, Joan de Borgunya o Damià Forment, entre d’altres; 2/ “Tipologies”; 3/ “La finestra oberta al món”, amb obres de Leon Battista Alberto, Lorenzo Lotto (1508) o Cornelis Metsys, entre d’altres, i on em sembla recordar que s’hi adscriu també el formidable quadre de L’anunciació, de Paolo Caliari, dit Il Veronese (1580-1582); 4/ “Amor i maternitat”, on destaca una pintura de Ticià, La Mare de Déu amb el nen (1540), i una altra de Rubens (1618); 5/ “Passió i sacrifici”, on descobrim el Crist amb la creu del Greco (1590), una obra del taller de Zurbaran (1655), o el quadre de Crist camí del Gòlgota de Tiépolo (1738-1740); 6/ “Místics i visionaris”, amb obres de Rubens i Tiepolo, entre d’altres. És admirable el quadre de Rubens, Sant Roc com a patró de la pesta” (1623); 12 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Sant Jordi Santi Sató

La devoció a Sant Jordi es va expandir per Europa fa més de mil anys i s’estén des de l’edat mitjana a tots els països catalans. El seu martiri va produir-se a Diospolis (Palestina) i fou canonitzat pel Papa Gelasi I l’any 494.

Als primers anys del segle XI Sant Jordi tingué la condició de patronatge reial dels monarques aragonesos quan, l’any 1096, el rei Pere I s’imposà als musulmans en la cruenta batalla d’Alcoraç (Osca). Conta la llegenda que quan la lluita castigava les tropes cristianes, va aparèixer Sant Jordi, el qual, de forma decisiva, ajudà les milícies de Pere I. I els reis d’Aragó el prengueren com a sant de referència, seguint la tradició que anaven estenent els creuats. Al segle XV s’instaurà oficialment el dia 23 de abril com a patró oficial dels territoris de la Corona de Aragó, que incloïen Cataluña.

També ho va ser del Regne de València. De fet, abans d’optar pel patronatge de Sant Vicens Ferrer, Sant Jordi representava a l’estament militar i nobiliari, junt a la Mare de Déu del braç eclesiàstic i l’Àngel custodi de les ciutats i viles reials. Són moltes les festes patronals que tenen Sant Jordi, la princesa i el drac com a protagonistes. I diverses poblacions recreen la llegenda de Sant Jordi amb les festes de Moros i Cristians, que expliquen el mite fundacional de cada municipi i els carrers es converteixen en l’escenari de desfilades, batalles i lluïments, amb actes religiosos, culturals, gastronòmic i amb molta festa. En destacaria dues d’Interès Turístic Internacional, la d’Alcoi i la de Banyeres de Mariola.

A Alcoi, les Festes de Moros i Cristians, amb més de 5.000 actors, entre professionals i amateurs, representen el mite fundacional d’aquest municipi: les tropes comandades per Jaume I, amb l’ajuda decisiva de Sant Jordi, venceren l’exèrcit sarraí cap al 1276. Arrenquen amb el Dia dels músics, quan les bandes desfilen pels carrers del nucli antic fins arribar al pont de Sant Jordi, on té lloc un castell de focs. El dia següent, els exèrcits cristià i moro protagonitzen al matí el Dia de les Entrades i el del Sant, la Processó de la Relíquia i la Processó General i al vespre, les carrosses que tenyeixen de colors cada racó de la població. Finalment, el Dia dels Trons, tres batalles entre dos exèrcits que donen per victoriosos els cristians, que recuperen el castell. Protagonista, la pólvora, uns 5.000 quilos.

I al vespre l’aparició de Sant Jordi sobre els merlets del castell, muntant un cavall blanc i llançant fletxes que els assistents guarden com a record.

Els actes acaben l’endemà amb la missa del Cementiri, en memòria dels difunts, a l’aire lliure, després de la tronada dels arcabussos.

A Catalunya, Sant Jordi és patró oficial, però el dia és feiner i lectiu, i se celebra el 23 d’abril per ser el dia en què va morir segons tradició. La versió de la llegenda diu que “després d’un combat aferrissat del cavaller i el drac, la bèstia va caure travessada pel ferro esmolat i que dels degotalls de sang que arribaven a terra en va néixer un roser que floria amb profusió cada mes d’abril”. Aquesta és l’explicació que la tradició oral dona al costum de regalar roses vermelles el dia en que morí el cavaller l’any 303, quan restant sota les ordres de l’emperador Dioclecià, es negà a complir l’ordre de perseguir els cristians. Segons el Costumari Català del folklorista Joan Amades, la vila de Montblanc fou el lloc de Catalunya on Sant Jordi va matar el drac i va salvar la princesa. Molt aviat fou venerat com a màrtir i aparegueren fantàstiques històries lligades amb la seva figura i el drac. Històries que molts artistes, i al llarg de molts anys, han representat tant amb escrits com en imatges.

La diada de Sant Jordi ha tingut, i encara té, un caire altament reivindicatiu de la cultura catalana. Els mitjans de comunicació fan retransmissions en directe des dels punts més emblemàtics i tradicionals. Cal destacar l’ambient festiu que genera la diada. Moltes son les activitats a les biblioteques, concerts i festes als carrers, que s’afegeixen a l’atrafegada agenda cultural de la majoria de poblacions catalanes. Se celebra el dia del llibre i se’n venen juntament amb roses: llibres i roses distribuïdes a viles i ciutats. Les llibreries estan plenes de gom a gom. Però és potser a la Rambla de Barcelona on l’afluència de barcelonins i visitants a les parades de llibres i de roses arriba a la seva màxima expressió.

En l’univers simbòlic, la rosa de color vermell, el color de la passió, és la flor de l’amor. El seu guarniment també és força curiós, la rosa de pètals vermells, vellutats i fràgils, a voltes va acompanyada d’una espiga que representa la fecunditat. No puc menys que reflexionar i fer reflexionar als que avui proposen una rosa groga per substituir la tradicional rosa vermella: expressar la meva esperança que es mantingui la rosa vermella com a símbol de Sant Jordi, sense que pugui significar que no estimi i valori la rosa groga com a símbol.

I la de Banyeres de Mariola, de Moros i Cristians, en honor a Sant Jordi. És tradició que, des del 781, aquest municipi de l’Alcoià conserva, fins i tot, una relíquia del Sant. El 22 d’abril, desfilen les bandes de músics a l’Entrada, una multitud de vilatans duen uns fanalets elaborats artesanalment, els quals seran cremats a la plaça Major. El dia de Sant Jordi, a primera hora, a la Diana, una esquadra de cada comparsa desfila per endur-se el primer premi del Concurs de Comparses. Després d’una missa en honor al Sant, té lloc la desfilada infantil i la Processó de Sant Jordi. El Dia dels Trons té lloc el 24 d’abril, en què les tropes mores prenen el castell de Banyeres, i la reconquesta cristiana, amb solemnes ambaixades, i desfilades de lluïment dels vencedors. En finalitzar, tenen lloc les ambaixades en què es fa mofa de la situació sociopolítica actual.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 13

Menu d'en Martí Martí Elias Pericay

Flam de carbassó i ceba Ingredients: • 3 carbassons • Una ceba de Figueres grossa • 3 ous • 2 fulles de gelatina • Una cullerada de postres d’ Agar Agar • 200 grams de llet • 200 grams de nata de cuina • Sal i pebre • 100 grams de mantega Preparació: En un bol amb aigua freda s’hi posen les fulles de gelatina per hidratarles.

Un cop pelada la ceba i els carbassons, es tallen a bocins petits i es posen a blanquejar amb la mantega, tot afegint-hi la nata i la llet barrejada amb l’agar-agar, la sal i pebre al gust. Es fa bullir uns dos o tres minuts i es deixa refredar.

A part es baten els ous i es barregen amb els carbassons fins que quedi una pasta homogènia que es posa en un motlle prèviament untat amb mantega, i es cou uns 30 minuts al bany maria, al forn.

Es deixa refredar per desemmotllar-lo i ja està a punt per servir. Es pot acompanyar amb una salsa de formatge rocafort per exemple.

Saltejat de cues de llagostins amb pèsols primerencs

Broqueta de maduixes amb mel

Ingredients:

Ingredients:

• Cues de llagostins ( poden ser congelades)

• Maduixes

• Pèsols primerencs

• Mel

• Oli d’oliva verge extra

• Sucre

• Sal i pebre

• Aigua

• Uns branquillons de farigola fresca Preparació: Preparació:

Es netegen les maduixes i es posen a les broquetes. Es reserven.

Es salpebren les cues de llagostins i es passen per la paella amb l’oli calent. Se’ls hi fa un parell de tombs i ja s’ hi poden afegir els pèsols. Es tapa l’atuell perquè es coguin al vapor durant un minut. També s’hi posa la farigola per aromatitzar i ja estarà a punt per menjar.

En un pot, al foc, s’hi posa la mel, el sucre i un xic d’aigua fins que caramel·litzi. Una vegada sigui d’un to amarronat, es cobreixen bé les broquetes de les maduixes perquè quedin ben caramel·litzades.

14 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Gotes d'humor Fuster

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 15

NOTÍCIES PER A AQUEST MES D’ABRIL XIII Trobades de Música Mediterrània dies 12 a 14 Festa de Sant Jordi dilluns 23

NOTÍCIES DE MARÇ TORROELLA I L’ESTARTIT Dolors Bassa a la presó de nou. La nostra compatriota torroellenca, que va ser consellera de Treball, Afers Socials i Família a l’anterior govern de la Generalitat, ha entrat de nou en presó preventiva, després que ho determinés així el jutge del Tribunal Suprem. No cal dir fins a quin punt lamentem i ens dol la situació de Dolors, amiga i sòcia d’EMPORION des del primer dia.

EMPORION, nou secretari. S’ha incorporat al

Consell de Redacció d’EMPORION, amb el càrrec de secretari, Joaquim Guimerà i Mariné.

Estem segurs que la seva col·laboració, entusiasta i eficient, serà un pas important per a la continuïtat i millora de la nostra revista.

Torroella de Montgrí-l’Estartit-Illes Medes, segona millor destinació sostenible del món. Va ser segona dels premis World’s Best Sustainable Destinations en la categoria de Terra (Medi Ambient i Clima). La primera classificada va ser Buthan, i la tercera Reykjanes, a Islàndia.

Ampliació de la zona esportiva. A principis de mes van començar les obres, que inclouen la construcció d’un nou pavelló i un nou camp d’esports.

Un nou passeig de l’Església. També van començar els primers dies de mes les obres de remodelació, que convertiran el passeig en una gran plaça, pavimentada amb pedra artificial a un sol nivell.

XII Jornada de Política Internacional. Aquest any la Jornada es va fer el dissabte 16 dedicada al tema “El Planeta: equilibri o destrucció?”, coordinada per Xavier Ferrer, Josep Martinoy i Ramon Pallí. Josep Martinoy va presentar el tema: “Com hem arribat fins aquí?”. Van seguir dues taules rodones: “La sostenibilitat a l’Empordà” i “La sostenibilitat del planeta”.

Espai Ter. Aquest mes va programar: divendres 2, Concert Shirley Davis & The Silverbacks, Black Music; diumenge 4, Concert Orquestra Internacional Meravella; dissabte, 10, Concert Cobla Sant Jordi, Viladesau; diumenge 18, clàssica, piano, Maria Canyigueral; diumenge 25, Concert Orquestra Internacional Selvatana; dimecres 28, Concert de la JONC, Jove Orquestra Nacional de Catalunya.

Cotxes clàssics. El diumenge 4, el Ter Motor Club va organitzar la V Ruta de la Tramuntana.

Teatre amateur al Cine Petit. El diumenge 4 el Grup de Teatre Cassanenc va interpretar “Contents i enganyats”; el dissabte 17, teatre famílies acollidores.

16 • Emporion • www.emporion.org

Museu de la Mediterrània. Va organitzar el diumenge 4, a l’espai Petit Museu, “Pirates i gegants del Montgrí”; dissabte 10 “El món de la tenora”; divendres 30 “Solitud”, una sortida literària a Santa Caterina; dissabte 31, un itinerari d’observació i identificació de papallones.

Temps de Dona 2018. Xibeques del Cau va organitzar diverses activitats. El dissabte 3 es va presentar el llibre “Buit de març” de Rosa Arrazola; dimecres 7, el documental “Matriarcat” al Cinema Montgrí, amb debat amb la directora Anna Boyé; dijous 8, a casa Pastors es va inaugurar l’exposició “15 anys de Xibeques”, a la plaça es va fer una Cantada, amb Eva Trullàs, al vespre “Sopar de la dona” a La Sala, i a l’Estartit a la Sala Polivalent; divendres 9, “Tasca-Acció” a plaça, i al vespre, “Fes-te un present, dóna’t un respir”; es va programar lectures de Montserrat Abelló, “Donasses” per al divendres 16 a la Fundació Mascort; i per al dimecres 28 una visita guiada a l’exposició “D’Ones” al palau Robert de Barcelona.

Activitats de Gent del Ter. El divendres 16 es va fer una xerrada a can Quintana sobre “l’ús del glifossat”, un herbicida controvertit. Per al diumenge 18 va programar una sortida al Mas Marcè de Siurana.

Biblioteca municipal. A l’Estartit, el divendres 16, es van programar contes i historietes; el dimecres 21 es va fer comentari de lectura. A Torroella, el dilluns 19, es va fer una crida a participar al concurs de Microrelats; el dimarts 20, l’espai “Llegim?”.

Pintura abstracta de Jordi Puig. El dissabte 17 a la tarda es va inaugurar a la capella de Sant Antoni.

El berenar literari del Cucut. Un cop més, es va programar per al dijous 29, tarda i vespre. Cada any la llibreria del carrer del Roser té un gran èxit, amb la trobada d’autors, lectors i art.

Regata de Pasqua. La va programar el Club Nàutic Estartit per als dies 30 de març a 1 d’abril.

Emporion 100 anys (1915-2015)

CATALUNYA Greus dificultats per investir president. El dijous 1 el Parlament es reuní, avalà el referèndum de l’1-O i legitimà Puigdemont com a president.

En no poder presentar-se aquest sense ser detingut, proposà Jordi Sánchez, però en denegar el jutge del Suprem la presència d’aquest, el president Roger Torrent ajornà el ple. Per renúncia de Sánchez, JuntsxCat i ERC proposaren Jordi Turull, que no va poder ser investit el dijous 22 ja que els diputats de la CUP van votar abstenció. Detingut i empresonat Turull el dia 23, el dissabte 24 s’ajornà el debat d’investidura, els grups donaren la seva versió de la situació i, a l’auditori del Parlament, presidit per Torrent, es va fer un acte institucional de suport als presos i exiliats. El diumenge 25, després de ser detingut Puigdemont, Torrent s’adreçà per TV als catalans lamentant l’acció de l’Estat i proposant unió per la democràcia.

Puigdemont detingut. Ho fou a Alemanya el diumenge 25 quan es dirigia de Finlàndia a Bèlgica. El dijous 1 havia retirat provisionalment la seva candidatura. El diumenge 18 s’havia desplaçat a Suïssa i el dijous 22 a Finlàndia, per a diverses reunions i debats amb institucions.

Indignació. Milers de manifestants es van concentrar a Barcelona i a moltes ciutats el diumenge 25 en protesta per la detenció de Puigdemont. A diversos indrets del país es van tallar carreteres.

Presó i un altre exili. El divendres 23, citats pel Jutge del Tribunal Suprem, es presentaren Turull, Rull, Romeva, Forcadell i Bassa, i van ser duts novament a presó preventiva. No es presentà Marta Rovira, que preferí passar a l’exili.

Registres i requises. El dijous 15, per ordre judicial, es van fer registres a Òmnium Cultural i al Palau de la Generalitat, cercant despeses públiques relacionades amb l’1-O. Elisenda Paluzie, nova presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana. La professora d’Economia de la UB i ex degana de la Facultat va ser elegida el dissabte 24, després d’haver estat la candidata més votada a les eleccions del Secretariat Nacional el dia 17.

de cerca i captura de polítics catalans.

El Tribunal d’Estrasburg i la llibertat d’expressió.

El dimarts 13 va condemnar l’Estat a indemnitzar dos joves condemnats l’any 2007 per cremar una fotografia dels reis. El tribunal els considerà emparats per la llibertat d’expressió.

La veu dels pensionistes. El dissabte 17 hi va haver manifestacions massives de protesta a tot l’Estat per la pràctica immobilitat de les pensions malgrat l’augment del cost de la vida.

Sense pressupostos. Rajoy no va disposar del suport del Partit Nacionalista Basc a causa de l’aplicació a Catalunya de l’article 155.

MÓN Eleccions a Itàlia. El diumenge 4 van guanyar el Moviment 5 estrelles i la coalició dretana de Silvio Berlusconi, però cap dels dos amb prou força per governar en solitari. Perdedor clar, el centreesquerra. L’exprimer ministre Mateo Renzi va dimitir.

EUA i Corea del Nord. Donald Trump i Kim Jong-un van anunciar que es trobarien al maig.

Alemanya. Després d’un llarg període de negociació amb el partit socialdemòcrata, Merkel va ser elegida cancellera per quarta vegada.

Xina. Xi-Jinping es va convertir en líder indiscutible en aprovar-se per majoria aclaparadora el canvi a la Constitució que elimina el límit de mandats presidencials.

Rússia. Putin va tenir una gran victòria electoral que el manté president fins al 2024.

Morí Stephen Hawking. El dimarts 13 morí el famós científic, investigador dels forats negres.

ESPORTS Champions. De la Lliga espanyola van passar a quarts de final el Barcelona, el Madrid i el Sevilla. El pròxim rival del Barça serà la Roma.

Guardiola i el llaç groc. La Federació Anglesa el va multar amb 22.000 euros en considerar que el llaç era un missatge polític.

Quim Monzó, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Aquest any el premi arriba a la 50a. edició, mentre Òmnium Cultural assoleix els 100.000 socis i el president de l’entitat és a la presó.

ESPANYA Dia internacional de la Dona. El dia 8 es van fer manifestacions sense precedents a les principals ciutats de l’Estat. El seguiment d’una vaga general de suport a les reivindicacions va ser divers.

Actitud repressiva del jutge del Suprem. El dia 9 el jutge Llarena denegà la presència de Sánchez al Parlament, actitud que podia ser objecte de querella per prevaricació. El divendres 23 va ordenar altra vegada presons preventives i ordres Emporion 100 anys (1915-2015)

El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

Emporion • www.emporion.org • 17

18 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 19

20 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 21

Pel·licula del mes: LA FORMA DEL AGUA

22 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Edita Associació Emporion

Socis Fundadors

Consell de redacció

Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent Plàcid Busquets

Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Cels Sais Enric Torrent Plàcid Busquets Joaquim Guimerà

Jaume Bassa - President Joaquim Guimerà - Secretari Cels Sais Ballester - Tresorer Plàcid Busquets - Disseny, edició i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts