137 maig 18

Periòdic digital, tercera època

núm. 137 maig 2018

• EMPORION i el Llibre de la Festa Major

Editorial

• “La Guerra Civil i la Revolució a Torroella de Montgrí (1936-1939)”

EMPORION i el Llibre de la Festa Major

• La nova primavera silenciosa • Tots som fills de Creta • Joan Lloret i Serra, 91 anys de curiositat universal • Milos Forman, un txec figura essencial del Setè Art. • El valor de l’amistat • Espais i galeries d’art, un recorregut encara vigent • El llapis d’en Fita • Apel·les Mestres i Oñós • Economia de l’abundància o de la post-escassetat • El Menú d’en Martí • Gotes d’humor • Notícies • Cinema i espectacles

2 • Emporion • www.emporion.org

El mes d’abril passat, les comissions directives del “Llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí” i de la revista EMPORION van acordar proposar a les Assemblees respectives d’aprofundir la col·laboració entre les dues entitats, no solament per a una major eficàcia en la consecució dels objectius d’una i altra publicació, sinó també per reafirmar i treure profit de la seva connexió històrica, ja que totes dues van tenir els mateixos fundadors i van néixer amb el mateix esperit de servei cultural envers Torroella i els torroellencs.

L’acord entre les dues associacions es formalitzaria mitjançant una addenda als Estatuts de cadascuna, que diria: Per un motiu històric -la fundació per les mateixes persones, amb finalitats culturals similars, de la revista Emporion (1915) i del Llibre de la Festa Major (1928)-, i amb l’objecte d’aprofitar els avantatges de la coordinació d’esforços i mitjans, els socis de l’Associació Emporion i els de l’Associació del Llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí, reunits uns i altres en Assemblea General, han acordat: La col·laboració de les dues entitats en la realització de tasques en comú, quan ho considerin convenient, i la coordinació de les que realitzin per separat, tot mantenint cadascuna els seus objectius propis i el seu funcionament independent.

Per instrumentar aquest acord, hi haurà membres comuns -com a mínim un- als òrgans directius de les dues entitats, per informar de les activitats d’una i altra. És una història que hem contat altres vegades i que, molt probablement, els nostres lectors ja coneixen: el periòdic torroellenc quinzenal EMPORION va néixer el gener de l’any 1915 per fusió de dues publicacions anteriors, “El Montgrí” i “Mont-Gris”, també quinzenals; mossèn Francesc Viver havia estat l’ànima del primer i el mestre Pere Blasi del segon. Amb l’articulació d’esforços, el nou periòdic -de nom tan suggeridor en un moment en què s’imposava el noucentisme- EMPORION va atraure una bona colla de joves torroellencs, que hi col·laboraven amb fervor i assiduïtat, amb Josep Castells, Eduard Viñas i Joaquim de Camps i Arboix com a més destacats.

L’any 1923, amb la Dictadura de Primo de Rivera, l’Ajuntament escollit democràticament va ser destituït, l’”Ateneu Montgrí”, un ens cultural molt rellevant a la vila, va ser tancat, i EMPORION va ser silenciat. Van ser uns anys molt foscos. Tanmateix, la Dictadura aconseguí el silenci, però no la rendició, i l’any 1928, els antics redactors d’EMPORION van ressorgir. Aprofitant que per la Festa Major es publicava el programa d’actes i festejos, els esforçats activistes culturals hi van reaparèixer, tot creant el “Llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí”, que recollia els seus articles, escrits en català. A la “Llinda”, mossèn Viver deia: “Ja que, avui per avui, no poden sortir de nostra impremta –o Torroella, ja tens impremta!- sinó programes de Cine i Teatre, targetes de visita i factures, sigui’ns permès, almenys una vegada a l’any, en diades solemnes, conrear les lletres i la història i fer propaganda de nostres coses en un Llibre de Festa Major.”

Després que es proclamés la República l’any 1931, el “Llibre de la Festa Major” es va continuar publicant, mentre EMPORION tornava a sortir el gener del 1932. Per poc temps. Tots dos van haver de callar de nou a causa de la revolta militar de l’any 1936. Acabada la guerra va reaparèixer el “Llibre de la Festa”, es va mantenir gràcies a nous esforçats, com Pere Castells i Joan Radresa, i es va consolidar i va progressar fins a l’esplèndida realitat actual. Molt més tard, l’any 2006, EMPORION va ressorgir en format digital i des d’aleshores ha anat sortint amb regularitat i sense entrebancs. I ja som al 2018.

Les dues publicacions, que es complementen en molts aspectes, avui tenen una bona perspectiva de futur si aconsegueixen mantenir les condicions que han fet possible la seva esplèndida continuïtat. I si, com esperem, les Assemblees aproven l’addenda als Estatuts que hem transcrit més amunt, segur que la col·laboració entre totes dues farà que millorin i que afrontin nous reptes, si s’escau, tant en les activitats que cadascuna realitzi pel seu compte, com en les que eventualment puguin programar en comú. En definitiva, creiem que aquest pot ser un pas ferm cap endavant.

Emporion 100 anys (1915-2015)

La nova primavera silenciosa Albert Llausàs i Pascual

A principis de la dècada de 1960, l’autora, biòloga i ecologista nordamericana Rachel Carson, ja al tram final de la seva vida, publicava el seu llibre més influent: “La primavera silenciosa”. L’obra alertava de la preocupant realitat que havia estudiat la seva autora, això és, el marcat declivi d’ocells i altra fauna dels espais rurals dels Estats Units, profundament transformats al llarg dels anys previs a causa de la irrupció massiva de l’ús de pesticides. Carson advertia que, amb aquell ritme de declivi d’insectes, en un futur no massa llunyà les primaveres serien silencioses, privades del cant dels ocells, desapareguts en no poder alimentar-se dels insectes eliminats. La lluita ecologista dels anys posteriors i una creixent consciència ciutadana i política propicià la regulació dels pesticides emprats en l’agricultura americana i d’arreu, i la catàstrofe es pogué evitar o, si més no, posposar.

Ja fa anys que els programes de seguiment de la fauna i alguns indicadors de biodiversitat mostren indicis preocupants en relació a l’abundància d’insectes i ocells als nostres camps. En el darrer parell de mesos, però, les conclusions d’alguns estudis han fet saltar totes les alarmes. Indiquen com, per exemple, al Regne Unit, els ocells que viuen en entorns rurals han perdut més de la meitat de les seves poblacions (un 56%) entre 1970 i 2015 o, el que és el mateix, uns 44 milions d’ocells. A França, només en els últims 15 anys, la pèrdua ha vorejat el 33%, amb algunes espècies, com ara el titella (o cotoliua, a l’Empordà), especialment afectades (-70%). Al conjunt d’Europa, el descens és del 55% en els últims tres decennis. Aquestes xifres s’expliquen per la pèrdua d’hàbitats, com ara els prats de dall, una menor presència de camps en guaret, l’expansió de grans superfícies dedicades al mono-conreu d’una única espècie vegetal, i, sobretot, per la mortalitat que provoquen els insecticides en les poblacions de les quals s’alimenten moltes espècies d’ocells. A Alemanya, en els últims 30 anys, s’ha reduït vora un 80% la presència d’insectes voladors, tothora que a Europa es baten rècords de consum de pesticides.

A Catalunya i a Espanya la situació és similar. Un estudi recent liderat pel Museu Nacional de Ciències Naturals de Barcelona mostra com en àrees teòricament protegides per la Xarxa Natura 2000 a tota la península les magnituds són similars. Espècies associades al camp com ara el sisó, l’esparver cendrós, la ganga o el pioc salvatge estan perdent individus a un ritme d’entre l’1% i el 7% anual al llarg des darrers 15 anys. I

Emporion 100 anys (1915-2015)

això en espais naturals protegits, com ara parcs nacionals, parcs naturals i zones d’especial protecció per a les aus. Paradoxalment, el seguiment d’aus que fa anys que es du a terme al riu Ter indica com els trams urbans s’han convertit en el refugi d’algunes espècies d’ocells, que hi troben unes millors condicions i oportunitats que en trams envoltats per un desert agrícola.

En el rerefons d’aquestes alarmants xifres s’hi troba la Política Agrària Comuna (la famosa PAC). Malgrat que aquesta política fa dècades que predica la necessitat de transformar l’agricultura europea des de la producció intensiva cap al desenvolupament rural i la provisió de serveis agroambientals, la realitat és que la distribució dels recursos segueix afavorint la intensificació agrària i les grans empreses agroindustrials. Les xifres no enganyen i les petites explotacions agràries, sovint de caràcter familiar com les que tradicionalment hem tingut a l’Empordà, pateixen un ritme d’extinció similar al dels insectes europeus: en els últims 10 anys s’han perdut a Espanya 80.000 cotitzacions d’autònoms en el sector agropecuari, un 26% del total, i han tancat unes 82 petites explotacions al dia. En paral·lel, han nascut més de 7.000 societats mercantils en el sector, aquest ha incrementat la seva producció un 15%, amb una forta orientació cap a l’exportació, i la mida mitjana de les explotacions ha anat creixent, quedant la terra concentrada en menys i menys mans.

Aquestes dades, triomfalistes des d’una òptica econòmica pel guany en eficiència i beneficis, amaguen els elevats costos mediambientals i socials sobre els quals se sostenen. La pèrdua d’insectes i ocells (trobaríem quelcom similar per amfibis i rèptils) són només indicadors dels canvis dels ecosistemes agraris, en aquest cas d’una greu degradació que amenaça de convertir-los en espais inerts, mancats de vida i destinats únicament a la producció. Socialment, el que es perd és l’estructura de moltes comunitats rurals, abocades a l’emigració del jovent i l’envelliment de la seva població. Si un dels pilars de la PAC és fixar gent al territori, la política actual el dinamita. En procés d’alliberar-se de les cotilles imposades per la pertinença a la Unió Europea, el Regne Unit està elaborant ja una legislació pel món agrari que no compensarà ni producció ni superfície treballada, sinó que premiarà les pràctiques ambientalment sostenibles, que afavoreixin la biodiversitat i l’ús públic del món rural. Pel bé de tots i totes, la UE faria bé de prendre’n nota.

Emporion • www.emporion.org • 3

Tots som fills de Creta Adrià Arboix

“Creta va ser la primera civilització d’Europa i Minos el nostre primer conciutadà il·lustre.”

Indro Montanelli (1909-2001) Des del passat dia 24 de novembre fins al 18 de febrer de 2018 s’ha pogut visitar, al centre cultural Caixa Fòrum de Barcelona, l’exposició “Agon! La competició a l’antiga Grècia”, que oferia una visió de l’esperit competitiu a través d’una selecció de tresors de l’espectacular col·lecció del British Museum.

La importància de la cultura grega i llatina en la nostra tradició és un fet indiscutible, però habitualment s’oblida el recordatori que fan els experts quan assenyalen que la primera civilització grega no havia nascut a Micenes, al continent, sinó a l’illa de Creta, on havia tingut la màxima esplendor en temps del rei Minos, dotze o tretze segles abans de Crist.

Aquesta civilització cretenca havia tingut els seus orígens egipcis o si 4 • Emporion • www.emporion.org

més no orientals. Així doncs, el primer imperi marítim conegut va néixer a Creta i es va estendre per tota la conca oriental de la Mediterrània.

La civilització cretenca va florir dos mil anys abans de Crist i mil anys abans d’Atenes, civilització que, pel nom del rei Minos, el seu monarca més famós, va ser anomenada minoica. Va ser, doncs, la primera que es va desenvolupar en terra europea i va influir definitivament la que s’havia de formar posteriorment a Grècia i a Itàlia. Tal com recorda Indro Montanelli -“el mag de la història”, segons el periodista Jordi Panyella-, va ser a Creta on Licurg i Soló, els dos legisladors més grans de l’antiguitat, van anar a cercar el model per a les seves constitucions. I és on va néixer la música coral que Esparta va adaptar i és on també van Emporion 100 anys (1915-2015)

viure i treballar els primers caps d’escola de l’escultura: Dipè i Escil·lis.

Estudiant les excavacions arqueològiques efectuades a principis del segle passat, els especialistes han dividit la civilització minoica en tres períodes. En un principi, Creta devia estar dividida en diferents estats o reialmes sovint en guerra entre ells. Però, posteriorment, Minos va reduir a subjecció els seus rivals, va unificar l’illa i li va donar com a capital la seva ciutat, Cnossos, en el període de més prestigi de la civilització cretenca.

Segons Homer, Creta tenia en la seva esplendor noranta ciutats i Faistos era el gran port on es concentrava el comerç marítim amb Egipte. En temps de Minos la civilització cretenca, que es trobava en el seu apogeu, era una civilització epicúria, amant dels plaers. Seria l’antecedent de la filosofia grega, que arriba al seu zenit a partir del segle V aC amb Sòcrates, Plató i Aristòtil. En aquells moments, un dels esports en els quals els cretencs excel·lien era el pugilat. El seu déu es deia Velcanus.

“La Guerra Civil i la Revolució a Torroella de Montgrí (1936-1939)” Jaume Bassa Pasqual

No s’acaben d’entendre els motius que varen provocar la seva decadència, però a partir de les ruïnes arqueològiques analitzades, els experts suggereixen que aquesta davallada devia ser molt ràpida, possiblement a causa d’un intensíssim terratrèmol submarí seguit de grans incendis.

Posteriorment, hi hauria hagut la invasió definitiva per part dels antics aqueus de la Grècia peninsular. És ben coneguda la història cretenca per excel·lència, la del mite del Minotaure, estrany i perillós monstre mig home i mig toro, fill de Pasífae, esposa de Minos, i un toro sagrat, que estava tancat en un laberint, construït per Dèdal i Ícar, i que exigia cada any set noies i set nois per menjar-se’ls . Era el tribut que havien de pagar els atenencs a causa d’una guerra entre Creta i Atenes, que aquesta darrera havia perdut i havia quedat sota el domini de Minos. Aleshores l’heroi llegendari Teseu, fill del rei d’Atenes Egeu –el que va donar el seu nom al mar-, volgué formar part de les víctimes i aconseguí matar el monstre, ja que abans havia seduït Ariadna, filla del rei de Creta, que li va donar un gran cabdell de fil que havia d’anar descargolant i això li va permetre, posteriorment a la seva gesta, poder trobar el camí de sortida dels intricats passadissos del laberint, on tothom es perdia per sempre. D’aquesta manera, va poder deslliurar Atenes del funest tribut.

L’escriptora Marguerite Yourcenar, nascuda a Brussel·les (1903-1987), deia en el seu llibre Memòries d’Adrià: “Perquè gairebé tot el que els homes han dit més bé, ho han dit en grec.” És per això que convé recordar també els mestres i precursors de la civilització grega pròpiament dita, que varen ser precisament els cretencs, motiu pel qual tots som en certa manera fills de Creta, ja que a Creta hi va haver, seguint el criteri d’Indro Montanelli, la primera civilització d’Europa i Minos possiblement va ser el nostre primer “conciutadà il·lustre”.

Referències bibliogràfiques MONTANELLI, Indro. Història dels grecs, Edicions 62, La Butxaca. Barcelona, 2012.

COELLO, Joaquim. “Jueus i grecs”. A: El Punt Avui, 15 d’octubre de 2016, pàgina 5.

YOURCENAR, Marguerite. Memòries d’Adrià, Col·lecció El Mirall, Editorial Laia. Barcelona, 1974.

PORCEL, Baltasar. Mediterrània. Onatges tumultuosos, Edicions Proa, Butxaca. Capellades (Barcelona), 2002.

ESPRIU, Salvador. “Ariadna”. A: Les roques i el mar, el blau. Obres mestres de la narrativa catalana del segle XX, Edicions 62, p. 171-172. Barcelona, 2015.

Fa uns mesos vaig escriure una nota a EMPORION en la qual demanava ajut als lectors que em poguessin fer arribar informació documental per a un llibre que estava escrivint sobre la Guerra Civil i la revolta anarquista a Torroella. Vaig aconseguir una resposta minsa, però estimable. Avui em plau comunicar que el llibre ja està acabat i que, mentre no s’editi, l’he cedit en dipòsit al Centre de Documentació del Museu de la Mediterrània per facilitar la seva consulta a qui hi pugui estar interessat. A algunes persones que en algun moment m’han manifestat aquest interès, els ho comunicaré personalment.

El títol del llibre és el que encapçala aquesta nota. El treball ha consistit a aplegar i ordenar documents de l’època, testimonis escrits i explicacions orals, sempre referits a Torroella, i situar tot plegat en el context dels fets que es van produir aquells anys a tot Catalunya i a la resta d’Espanya. Es tracta, doncs, d’un recull coordinat de relats individuals, documents oficials, articles periodístics i altres escrits, i de la seva ubicació en el marc de la història del nostre país.

He utilitzat textos de Jaume Surroca, Josep Alabau, Pilar Espígol, Salvador Dabau, Narcís Camps, Joan Pericot, Jaume Puiggrós, Genís Baquer, una casset amb el relat de Miquel Canals “Pahí”, escrits publicats per diversos autors al Llibre de la Festa Major i en altres publicacions, i explicacions orals de molts torroellencs. Per emmarcar el treball dins del context històric del país he consultat obres d’historiadors reconeguts.

Pensant en una possible futura edició, he fet la cessió amb una limitació, el Centre de Documentació no podrà facilitar fotocòpies de l’obra, ni de la de la totalitat ni parcials. Pel mateix motiu, he sol·licitat la inscripció de l’obra al registre de la propietat intel·lectual. Penso que aquestes cauteles es poden considerar comprensibles.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 5

Joan Lloret i Serra, 91 anys de curiositat universal Jaume Bassa Pasqual

Viu al carrer de l’Església, a la cantonada amb el carrer Codina, en una casa antiga, noble, que havia estat propietat dels Hospital, família de la seva esposa. Travesso l’entrada i m’encamino a una escala de pedra que dona accés al pis. Després d’una salutació cordial, em fa pujar encara per una altra escala. Ell, amb els seus 91 anys, escomet els escalons amb tota fermesa, com si res. Arribem al despatx, ampli, espaiós, amb una taula llarga plena de papers, l’ordinador, carpetes, fotos, àlbums, llibres. És un home sempre atrafegat. Anys enrere col·leccionava segells i monedes; ara manté col·leccions de sucres de tot el món, que guarda curosament en els àlbums corresponents; fotografies; recordatoris; goigs religiosos i profans; fotos de rellotges de sol de tot el país, i de més enllà; estudia la genealogia de la família i la desa en carpetes ben ordenades; imprimeix artístics punts de llibre, amb fotos que treu de no sé on. La seva curiositat és universal.

d’en Lloret, al costat del ramí, a continuació de l’actual passeig de Vicenç Bou. L’àvia es deia Clara Martí Mer, de família d’Ullà. Si bé Mer era el seu segon cognom autèntic, es va perdre per un error administratiu, li van posar Amer. També tenia terres en propietat, però totes es van arrendar, ja que l’avi era recaptador d’impostos i tenia una feinada, pensa que es feia càrrec de disset pobles, de Torroella a Begur, a Torrent, a La Tallada… un territori ben extens, disset pobles…

De petit m’impressionava la teva casa del passeig, era molt gran

Sí. Només va viure 50 anys, va morir l’any 1940. Es veu que era un home de fina ironia i humor empordanès; se’n contaven anècdotes i acudits que ratllaven l’absurd. Diu que un dia, amb un amic i veí seu, es van veure atrapats per un ruixat lluny de casa; l’amic li va preguntar què podien fer i ell, seriós, contestà: “aniré a casa i et portaré un paraigua”. En

La va fer construir el meu avi, Joan Lloret i Bosch, que també va ser el meu padrí. Allà la meva àvia ja hi havia tingut una casa, però ell l’engrandí després de comprar les cases veïnes. Procedia d’Espinavessa, cap a Bàscara. Va vendre terres que hi tenia i va comprar aquí l’horta 6 • Emporion • www.emporion.org

Van tenir sis fills, però eren temps de molta mortaldat infantil: el primer, Miquel, va viure un dia i mig; el tercer, Pere, dos dies i mig; el cinquè no arribà a tenir nom, va viure hores; i el sisè, que també es va dir Miquel, va morir al cap de dos dies. De fet van quedar només dos germans, en Salvador Lloret i el meu pare, Francisco Lloret.

El teu oncle Salvador va seguir la tradició i també va ser recaptador

Emporion 100 anys (1915-2015)

una altra ocasió preguntà al seu fill si veia un ocell a la torre del castell, el fill contestà que no i ell li digué amb aire contrariat: “jo tampoc no el veig, haurem d’anar a l’oculista”. Va tenir quatre fills, tots ells amb històries ben diferents. El gran, en Joan, va continuar la tradició, va ser recaptador, i també agent de banca; la Mercè es casà amb en Francisco Batlle, de la pastisseria; la Carmen va ser missionera seglar; el petit, en Joaquim, o Quimet, es va fer capellà.

Recordo força la Carmen Lloret, la vaig trobar per Barcelona en temps complicats. Temps de gent com l’enginyer Comín, fundador de “cristians pel socialisme”; els vaig conèixer tots dos, la Carmen també era de tarannà inquiet…

La Carmen practicava el cristianisme social en temps del nacional-catolicisme. Això comportava que moltes de les reunions on us trobàveu fossin gairebé clandestines. Però, naturalment, el seu apostolat sempre es va mantenir fidel a les regles del seu orde, dins de l’ortodòxia catòlica.

Tanmateix, va dur una vida ben atrafegada, va ser al País Valencià, a Navarra, molts anys a Menorca, morí a Palma. També va estar molt de temps a Girona, tenia un quiosc a la Gran Via.

els camins intransitables, i el pare d’en Vicenç, en Llambert Presas, ens va fer venir a buscar; dins del cotxe anàvem com sardines enllaunades, érem sis o set entre nois i noies d’aquí. Després del col·legi vaig ser escrivent a la “Electro Gualtense” d’en Mundet, feia els rebuts, la meva primera feina pagada, vaig fer un temps de confiter a can Batlle, vaig treballar a can Joan Mercader… Finalment vaig entrar al Banc Central, el director era en Miquel Cristòfol, i hi havia en Cels Sais, en Joan Puig, en Josep Puig… Em vaig casar l’any 1950 amb la Montserrat Pujol, vam tenir cinc fills: Jordi, Lluís, Josep, Montserrat i Joan. Primer vam viure al passeig, després al carrer de l’Església. He viscut seixanta anys al passeig i trenta aquí. Aquesta casa havia estat molt deixada, la vam haver de renovar, començant per la teulada i continuant per tot arreu; jo mateix em vaig fer un tip de treballar-hi els caps de setmana, de paleta, de pintor…

M’acomiado. En Joan em regala una de les seves produccions artesanes, un punt de llibre artístic acabat de fer, un bon record. Darrere meu deixo un agradós espai de bonhomia i serenor.

Parla’m del seu germà Quimet Lloret, capellà missioner El meu cosí germà, en Joaquim, Quimet que li dèiem, va tenir vocació religiosa de molt jove. Va cantar missa l’any 1953, va batejar el meu fill gran, va ser el seu primer bateig, amb el rector, mossèn Josep Garrido al seu costat. Ens va dir que havia suat, de por de no fer-ho bé. Després va estar de vicari a Malgrat, a Olot, i es va fer càrrec de parròquies com Fonolleres i Sant Iscle, fins que va demanar d’anar a missions al bisbe, que aleshores era mossèn Narcís Jubany. Va anar a Xile, hi va fer molta feina, hi va estar força anys, a la seva barriada pobra de Viña del Mar va fer construir una església de bella arquitectura funcional. Però el van haver d’operar, va perdre un ronyó i va tornar per recuperar-se. Ara, aquí no s’hi trobava bé, només hi va estar un any, i va demanar de tornar a Sud-Amèrica, aquest cop al Perú. Entre la primera i la segona estada hi va ser dotze anys. Finalment, altre cop aquí, es va fer càrrec de Celrà i altres parròquies, va ser capellà de la Clínica Girona, ajudà a la del Carme i acabà a la residència de capellans.

Francesc Lloret Martí

Morí als 78 anys.

Una família cristiana. Recordo que el teu pare era molt devot La meva mare també ho havia estat, era de la confraria dels Dolors, l’església que van cremar l’any 1936. Però això ella ja no ho va veure, va morir el 1935, jo aleshores tenia 8 anys. Segurament, en quedar vidu tan jove, amb un fill petit, el pare va cercar consol en la religió. L’any 1923, quan es van casar, mossèn Viver els va dedicar un poema: “Record de les noces d’en Francesc Lloret amb na Remei Serra celebrades a Torrent el dia III de maig de MCMXXIII”. Un poema ple de finor i sensibilitat.

També n’hi va fer un d’humorístic, basat en el nom de la mare, Remei, que donava molt de joc.

Després van venir els trasbalsos El pare treballava al Banc de Palafrugell a Torroella. La sucursal estava situada a la cantonada del carrer de Sant Agustí amb el de la Porta Nova, un local propietat del sastre Frou. El banc va fer fallida a principis de 1936, i pocs mesos després, amb la revolta anarquista, s’instal·là al mateix local la col·lectivitat dels constructors i hi van posar el pare de director; també hi treballaven en Jaume Surroca i en Joan Hostench. A mi em van dur a Palafrugell, a casa d’una tia, germana de la mare. Acabada la guerra, i després de lliurar una garantia, el pare va ser nomenat dipositari de l’Ajuntament. La seva vida, des d’aleshores, va ser d’una gran dedicació al treball. Tot i jubilat, va continuar anant a l’Ajuntament, i no tornava a casa si no havia acabat la feina començada. Essent jubilat! I cada dia, abans d’anar a treballar, anava a missa de 7.

Tu també vas anar a parar a la Banca. I et vas casar, vas tenir fills…

L’any 1940 em van portar intern al col·legi religiós dels “Fossos” de Figueres. Hi havia també el teu germà Josep, en Llos de l’Estartit, en Vicenç Presas de l’administració d’autocars… Recordo que aquell any, per Tots Sants, volíem venir a Torroella, però el temps havia estat pèssim, Emporion 100 anys (1915-2015)

Joaquim Lloret Emporion • www.emporion.org • 7

Milos Forman, un txec figura essencial del Setè Art. Jordi Bellapart

El passat divendres 13 d’abril va morir als 86 anys d’edat Milos Forman, el director de cinema d’origen txec conegut sobretot per dues extraordinàries pel·lícules: Algú va volar sobre el niu del cucut i Amadeus. Va morir tranquil·lament envoltat de la seva família i amics propers, va comentar la seva dona.

Jan Tomás Forman, aquest era el seu autèntic nom, va créixer a Caslav, República Txeca, amb uns pares adoptius. Segons s’explica a les seves memòries, a mitjans dels anys seixanta Forman va trobar una amiga de la seva mare a Auschwitz que li va explicar que la seva mare li havia confessat que el verdader pare del cineasta havia sigut un amant seu, un arquitecte jueu que va sobreviure a l’Holocaust, el qual va conèixer al Perú. Va estudiar cinema a l’Escola de Praga on es va iniciar en el món cinematogràfic a principis dels anys seixanta. Les seves dues primeres pel·lícules foren: Pere, el negre (1964) i Els amors d’una rossa (1965).

Aquesta fou una de les pel·lícules que el Cine Club Torroellenc va programar en les seves sessions de la primera època, concretament a la sessió del dia 28 d’octubre de 1977. Al butlletí del Casal del Montgrí del novembre d’aquell any a la secció dedicada al cinema referent a aquesta obra, es va escriure: Dins d’un cicle dedicat a la comèdia, titulat “una comèdia diferent”, es projecta aquesta agredolça comèdia. Una història d’amor mig trista, mig còmica, on res passa com a les pel·lícules. Ni tot és meravellós ni terriblement dramàtic, ni tan sols formalment molt maco.

Simplement és veritat.

Amb la seva tercera obra Al foc, bombers! en la qual ridiculitzava la burocràcia del règim comunista a partir d’una història sobre un destacament de bombers voluntaris, va començar a rebre la pressió de les autoritats comunistes. Per això, el 1968, Forman, que era a Paris negociant el seu primer projecte nord-americà, va decidir no tornar. Tenia molt clar perquè s’exiliava i ho explicava així: Prefereixo un país lliure i impregnat de mal gust a un país refinat però sense llibertats.

Ja des de petit havia viscut terribles experiències amb dues dictadures, el nazisme i l’estalinisme. La seva mare va morir al camp de Buchenwalt i el seu pare a Auschwitz. Al desaparèixer el bri d’esperança de la Primavera de Praga i després de la invasió de Txecoslovàquia dels tancs soviètics, aprofitant la seva estada a París, fa fugir cap a Amèrica, on inicià una nova vida i s’introduí en una nova forma de creació cinematogràfica: He viscut sota un règim totalitari en el qual existia la pressió de la censura ideològica. Ara visc en un país on si hi ha alguna pressió és la comercial.

El seu primer film als Estats Units va ser Taking off (1971), una obra amb un cert esperit hippy, cosa que es portava molt aquella època en 8 • Emporion • www.emporion.org

aquest país. Sense deixar del tot el seu model de cinema que bevia molt de la Nouvelle Vague francesa, es va adaptar ràpidament a les exigències del nou model americà. És curiós com Forman va saber connectar sempre amb el gran públic. El seu gran sentit de l’humor i la seva ironia, com diu Javier Bardem, hi varen ajudar. Va viure una infantesa complicada i, malgrat tot, quan ho explicava ho deixava anar d’una manera que al final explotaves de riure, encara que descrivís les barbaritats que havia sofert, diu Bardem.

A primers dels anys setanta Kirk Douglas tenia els drets per portar a la pantalla One Flew Over the Cuckoo’s Nest, la novel·la de Ken Kesey, però quan va aconseguir productor per fer-ho, va pensar que ja era massa vell per protagonitzar aquell paper i ho va deixar en mans del seu fill Michael Douglas, com a productor. Aleshores van contractar a Forman com a director perquè els resultava més barat. El resultat va ser que Algú va volar sobre el niu del cucut, (1975) va ser un gran èxit de públic i crítica.

Va guanyar cinc Òscar, inclosos millor director i millor pel·lícula. Jack Nicholson, en una magistral interpretació (també va guanyar l’Òscar), encarnava a un rebel que aconseguia despertar en el seus companys de psiquiàtric el seu adormit sentit de la llibertat.

A partir d’aquell moment, Forman ja va poder elegir els seus projectes: el musical Hair (1079), Ragtime (1981) i la seva segona gran obra Amadeus (1984), que seria l’èxit més gran de la seva carrera. La pel·lícula es va rodar al seu país d’origen, la qual cosa el va satisfer molt ja que li va suposar poder tornar a casa. La història de l’enveja i la secreta admiració que el compositor italià Antonio Salieri sentia per Mozart va ser guardonada amb vuit Òscar i Forman guanyà la seva segona estatueta com a director.

Després van venir Valmont (1989), nova adaptació de Les amistats perilloses, L’escàndol de Larry Flint (1996) i Man in the moon (1999).

La seva darrera pel·lícula va ser Los fantasmas de Goya (2006), adaptació d’un llibre que havia llegit feia anys. D’aquest en va treure el guió ajudat pel deu amic Jean Claude Carrière. Li va interessar aquesta història perquè tractava de la Inquisició espanyola i contenia moltes similituds amb coses que ell havia conegut. Hi va veure un paral·lelisme entre la Inquisició i els règims totalitaris nazi i comunista i es va valdre del pintor per il·lustrar l’eterna història: la lluita de l’individu contra el poder i l’opressió.

Guillermo del Toro, referint-se al seu col·lega Milos Forman, diu: Fins i tot dins de Hollywood, la seva mirada era exterior, crítica, humanista. Un apassionat de l’humor i de l’amor.

Emporion 100 anys (1915-2015)

El valor de l’amistat Josep Fuster

Des del moment que les xarxes socials van arribar a connectar via electrònica amb el gran públic, van també passar a formar part d’un dels principals sistemes de comunicació de la humanitat. Una de les moltes possibilitats de comunicació que ofereixen és fer “amics” a la xarxa, sol·licitant, acceptant o rebutjant propostes d’amistat entre persones de tot tipus i condició, fins i tot amb algunes de totalment desconegudes.

Els amics que es poden tenir agregats en un compte en molt de casos es poden comptar per centenars.

Certament que les xarxes han millorat i fet més fàcil la comunicació entre les persones i de manera especial entre els que es tenen agregats com a “amics”, resulta còmode i senzill compartir informació, notícies, imatges de tota classe, recordar esdeveniments importants de les nostres vides, i també compartir acudits o informacions trivials -potser en accés- que fan passar l’estona, però que déu-n’hi-do el temps que fan perdre o no, tot depèn de les prioritats de cada persona. Acabo aquí d’escriure sobre les xarxes, i obviaré la part negativa -que la tenen- perquè no són l’objectiu principal d’aquestes quatre línies.

Feta la introducció, he de dir que el que m’ha motivat a escriure aquestes línies és l’abús, la banalització i la frivolitat amb què s’utilitzen a les xarxes les paraules amic o amistat; tot i que soc conscient que aquestes paraules poden tenir en aquests mitjans un altre significat, crec que s’hauria de buscar un altre mot més adient que no menysvalorés el concepte d’amistat o amic.

Penso que no es pot considerar un amic o una amiga, amb tot el sentit de la paraula, a una persona pel sol fet d’intercanviar unes paraules, unes imatges, o…, tant li fa el que sigui a través d’un mitjà electrònic. Segurament dec tenir massa sacralitzat el concepte, però per a mi l’amistat va molt més enllà de tot això, al meu entendre és una relació afectiva entre persones mitjançant un sentiment convingut on es cerca i es dona estimació, respecte, i quan cal, suport, confiança o consol.

Emporion 100 anys (1915-2015)

L’amistat entre les persones pot esdevenir en les diferents etapes de la vida i normalment ve propiciada per sentiments afins o per alguna classe de relació humana que crea lligams afectius, tals com els que es poden formar a l’escola, entre companys, el món laboral, etc.

La relació i els lligams d’una amistat verdadera, després dels familiars són els més forts, i fins i tot en algunes ocasions poden ser superiors.

Al llarg de la vida, d’amics veritables se’n tenen molt pocs, qui en té tants com dits en una mà es pot considerar afortunat; conèixer bé els amics és interessant i necessari per com tot a la vida separar el gra de la palla, els veritables es reconeixen davant situacions compromeses, d’adversitat o en la malaltia, quan en moments difícils els que formen la palla t’abandonen, s’aparten o t’obliden, els pocs que conformen el gra romanen al teu costat sense fer preguntes i atents per donar-te suport, o ajudar-te moralment i material, fins i tot algunes vegades a costa de sacrificar bona part del seu benestar personal. El que acabo d’expressar és el que per a mi empara la paraula amic o amistat en primer grau, un valor massa important i transcendent com per utilitzar-lo en altres situacions que fan que perdi part del seu veritable significat.

Segurament els que hem viscut part de la nostra vida en l’època anterior a l’electrònica, potser valorem molt més tot el que és i envolta l’amistat, en temps passats no massa llunyans quasi tots els amics es feien basantse en un profund coneixement de la persona, fruit d’una relació humana directa.

Suposo que el que acabo de dir ara mateix ja forma part del passat i que a poc a poc s’anirà perdent per deixar que les noves generacions facin majoritàriament els amics a través de les xarxes socials, però aquests ja no seran aquells en qui pots confiar cegament, ni estaran al teu costat per ajudar-te en cas de dificultats, ells seran uns amics moltes vegades llunyans o desconeguts, on el significat de la paraula amistat tindrà uns valors totalment diferents.

Emporion • www.emporion.org • 9

Espais i galeries d’art, un recorregut encara vigent Josep Pericot

Fig. 4; Oli Berg, “Silenci”, 2017 Anar a perdre el temps passejant una estona per un museu o una galeria d’art és una manera de gaudir i aprofundir en la nostra pròpia experiència artística. Dic això perquè crec que és interessant no perdre el costum de fer visites als llocs on se’ns mostra algun tipus de producció artística.

Voldria parlar, en primer lloc, de la “Retrospectiva” de Lita Cabellut, que se’ns ofereix a la FUNDACIÓ VILA CASAS, ESPAIS VolART de Barcelona (Ausiàs Marc, 20-22 ). Aquesta pintora (Sariñena,1961) amb un despertar vocacional per la pintura des de molt jove, es va formar a la Gerrit Rietveld Academie i viu actualment als Països Baixos. Al visitar aquesta retrospectiva comprovem que estem davant d’una obra impactant i original, amb uns quadres (alguns de gran format) que ens interpel·len i ens angoixen pel discurs de les seves creacions, majorment retrats. Lita Cabellut pinta i dibuixa amb una tècnica mixta que inclou la fotografia. Els rostres dels homes i dones que contemplem en molts quadres són l’expressió d’uns éssers desvalguts o malparats que la pintora emmascara amb la forma i el color fins a despullar-los per dins més que per fora. Retrat i màscara se superposen (Fig. 1). La força amb què ens presenta el conflicte de les dignitats personals és una de les característiques de la seva obra, que ens toca molt a fons.

A la galeria PATRICK J. DOMKEN de Cadaqués (Es Poal, Horta d’en Sanés, 10 • Emporion • www.emporion.org

11), hi podem admirar una vegada més les pintures de Koyama. El pintor japonès, establert des de fa molts anys en aquesta població, segueix essent fidel a un art que, sense desentendre’s de les seves arrels orientals, ens retorna a un Cadaqués molt real i a la vegada mitificat. És en la seva concreció i en el seu mite com ens transmet de manera directa, però a la vegada subtil, la bellesa i la grandesa d’aquests paisatges del cap de Creus. (Fig. 2) A la mateixa galeria s’hi exposa conjuntament una mostra de la ceràmica de Victoria de Villalonga. La ceràmica, aquest art tan antic i modern alhora, la retrobem de la mà d’aquesta autora en unes peces que incorporen una força equilibrada, entre el ritme asimètric de les seves formes i la tènue empremta de les seves textures. (Fig.3) A la galeria VÍCTOR SAAVEDRA de Barcelona (Enric Granados, 97), hi exposa la pintora Oli Berg, nascuda i formada a Ucraïna, però establerta ja fa temps a Barcelona. L’exposició, que porta per títol “Silencio”, ens descriu uns paisatges somiats o entrellucats que ens assenyalen el camí cap a una visió interior d’aquests. Aquí el paisatge no queda mitificat estrictament, sinó més aviat idealitzat. L’extensió de la pinzellada que matisa els colors i els contrasta amb els de l’horitzó ens interpel·la sobre uns gran espais de contemplació i misteri. (Fig. 4) A la mateixa galeria hi podem veure l’obra del pintor i fotògraf Victor Emporion 100 anys (1915-2015)

Silva, nascut a Xile i que ja fa molts anys que viu a Catalunya. Ens presenta una obra molt acurada en dos “formats” contraposats. Primerament realitza l’obra pictòrica (de mida petita o mitjana), que és on podem apreciar millor la seva delicada inspiració poètica. Els seus paisatges i composicions es construeixen amb elements figuratius o abstractes, que es mostren sovint de manera pautada o en successius estrats. L’altre format és la mateixa pintura, fotografiada en alta definició i tractada amb diverses tècniques, que preserven intacte el color i la forma primeres, però allunyant-se conceptualment del món pictòric original. (Fig. 5)

Fig. 1; Lita Cabellut, de la sèrie Madness and reason, “Dulcinea El Medium”, 2010.

Fig. 3; Victoria de Villalonga, Atuell-Escultura, 2017.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Fig. 2; Koyama, “Sortell (Pitxot)”, 2016

Fig. 5; Víctor Silva, “Jardí, dintre i fora”, 2017.

Emporion • www.emporion.org • 11

El llapis d’en Fita Joan Baca

Domènec Fita, un dels més grans artistes gironins, escultor però també dibuixant, pintor, ceramista, acaba de complir 90 anys.

La ciutat de Girona, orgullosa, ha fet un desplegament simultani de sis exposicions, totes de molta qualitat, que mostren les diverses branques de la seva obra, tan polifacètica, rica i abundosa. Tot sota l’exquisit comissariat de l’arquitecte Kim Bover, patró de la Fundació Fita. Senzillament, un repàs sobre una vida entera dedicada a l’art. Fantàstic, impressionant.

I aquí voldria jo adherir-me, amb quatre paraules, a la celebració. Ja ens coneixíem, havíem treballat junts, però em vaig enamorar definitivament de Fita el dia que em va fer l’honor d’acceptar la meva invitació a casa i, amb l’ascensor espatllat, va pujar vuit pisos, limitat físicament com es trobava, sense un gest de contrarietat o de dolor. Va ser fent-li costat en aquell dur trajecte escala amunt, quan se’m va aparèixer l’heroi indestructible no ja físicament sinó anímicament. Jo amb ganes de fondre’m i ell somrient.

12 • Emporion • www.emporion.org

Imprevisible en els seus canvis de rumb o els llampecs de la seva fabulosa creativitat, Domènec Fita un dia dona vida al Crist jacent de la catedral de Girona, per mi la seva obra més genial i colpidora, i l’endemà l’atrapes, com em va passar a mi, convertint un paraigua desballestat en un majestuós ratpenat.

Però de Fita, el que sempre m’ha deixat bocabadat, potser per allò de la deformació professional, és el seu llapis. Fita ha dominat les textures, les geometries, el color, tots els ressorts de l’expressió artística, però en la base de tot plegat hi ha el llapis, el dibuix.

Es parla del braç d’or dels jugadors de daus. Fita té el canell d’or que dirigint el llapis i la mà és capaç de conduir l’impuls del seu cor o el corrent elèctric del cervell, des de la línia figurativa més acadèmica fins a l’abstracció total, i això sense perdre en l’exercici ni un punt de la humanitat dels seus dibuixos. Amb aparent senzillesa, a través de mil variats gestos formals, sap arribar al fons de l’anatomia de la figura humana Emporion 100 anys (1915-2015)

i al mateix fons de les emocions de qui la contempla, mentre recorre aquest camí, en alguns moments ràpid, decidit, a voltes més suau, acaronant la superfície del paper sense perdre el compromís d’artista amb la vida, amb el pols de la vida i jo diria que també el compromís amb la seva pròpia inseguretat, motor de tota creació.

Jo no he tingut mai la sort de veure’l esculpir, ni de veure’l pintar. Però he tingut l’immens privilegi, en un cert temps, de veure’l dibuixar. De poder observar mentre el seu canell feia lliscar el llapis, com en un gest quotidià, fermament agafat, sobre el blanc paper. Els músculs de la seva cara, treballada pel sofriment, i els seus ulls que, travessant els espais naturals, transcorren per la quarta dimensió, el temps, deixant la petja del moviment del cos humà, i especialment el del rostre, una autèntica constant, que no ha deixat d’estudiar i interpretar per sobre de tot, al llarg de la vida, a través del dibuix. Com les pel·lícules intimistes que t’expliquen la història d’uns éssers humans en primers plans fent-la més propera, Fita ha deixat una estela de primers plans de rostres especialment del seu, el més proper, que en autoretrats gairebé seqüencials expliquen la vida, la seva vida, amb els seus alts i baixos, ara amb un traç amable, ara amb un procés, segur que angoixant, d’abstracció cruel, buscant la seva veritat.

deixant-te nu, indefens, fins a clavar sobre el paper la teva cara. Després, amb el retrat que t’ha fet a les mans, has d’admetre que, en l’estona que ha durat aquesta psicoanàlisi escodrinyant, ha captat amb el seu llapis, més de tu que potser tu mateix quan, seguint el costum ancestral dels humans, et llegeixes davant el mirall. Fita, a través dels seus retrats, explica tant de la naturalesa humana!

Fita, generós del seu temps i del seu pensament, és també respectuós amb el pensament dels altres. Les converses amb ell són autèntics diàlegs, quan el que tu voldries, gelós d’exprimir la seva saviesa, és convertir-los en monòlegs seus. Del costat d’ell i de l’Àngela, el seu àngel de la guarda, embolcallats en l’art, tot senzillesa, calma i silenci, amb veu baixa i pausada, com en una església, no te’n mouries mai.

Fita, un home com pocs, compromès, en la seva bogeria serena, que no quietud, amb l’art i amb la vida. Per molts anys.

Si seguim la seva trajectòria, semblaria que a vegades un dibuix seriós li doni peu a un ninot aparentment intranscendent mentre que sovint un ninot aparentment intranscendent el porta immediatament a una imatge de gran profunditat. I tant en el ninot com en la imatge profunda hi ha present una emoció de comunicació immediata. La raó, la crítica, ja es mourà després si cal, però sense impacte emocional no hi hauria comunicació artística.

Dibuixos molt més vius que una fotografia, que només sap captar l’instant. Desconstruint cossos i rostres amb el llapis, Fita fa aparèixer a sota trossos de l’ànima. Quan et retrata, els seus ulls penetren per sota la teva pell gairebé llegint el pensament recòndit que et passa pel cap i

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 13

Economia de l’abundància o de la post-escassetat Jaume Sató i Geli

Un dels majors reptes de la humanitat ha estat i és comptar amb suficients aliments. Encara avui una part del món s’enfronta amb greus problemes d’escassetat: aproximadament un terç de la població mundial té dificultats per aconseguir suficients aliments.

Exemples de Tecnologies especulatives són els avenços en exploració espacial, plantes mineres automatitzades establertes en cinturons d’asteroides, noves fonts d’energia, com la fusió nuclear o els satèl·lits d’energia solar, màquines de prototipat ràpid i autorreplicants.

L’Abundància o Post-escassetat és una forma alternativa de l’economia o de l’enginyeria social en la qual la majoria de béns, serveis i informació es poden produir en gran abundància amb un mínim de mà d’obra humana necessària, de manera que siguin universalment accessibles a molt baix cost o fins i tot lliurement.

Peter Diamandis i Steven Kotler (2012) documenten en el seu llibre “Abundància: el futur és millor del que penses” com les tecnologies de creixement exponencial ens permetran obtenir majors guanys en les pròximes dues dècades de les que hem aconseguit en els últims doscents anys. Aviat tindrem la capacitat de complir i superar les necessitats bàsiques de cada home, dona i nen al planeta.

En els últims temps ha aparegut un corrent de pensament “optimista” traduït en una dotzena de títols que ens conviden a pensar que “estem millor del que pensem”. Dos dels més recents són “La Il·lustració ara: un cas per la raó, la ciència, l’humanisme i el progrés” i “La plenitud dels fets: deu raons per les quals estem equivocats sobre el món i per què les coses són millors del que penses”.

En el document “El món post-escassetat de 2050-2075”, els seus autors afirmen que estem vivint una era d’escassetat derivada del comportament negligent dels segles XIX i XX. Pronostiquen que el període entre 2050 i 2075 serà una era en què l’escassetat deixarà d’existir. Per a això serà necessari: •

Un sofisticat sistema de reciclatge de recursos

•

Sistemes d’automatització industrial amb tecnologia avançada

•

Laboratoris de fabricació

•

Abundància digital

•

Tecnologia especulativa

14 • Emporion • www.emporion.org

•

L’optimisme dels seus autors està basat en quatre forces emergents:

•

Les tecnologies exponencials

•

El “faci-ho vostè mateix”

•

Els tecnofilàntrops

•

El sector de la població que sortirà de la pobresa extrema: mil milions de persones

1.

El creixement tecnològic exponencial – Es donen salts “quàntics” en dotzenes de camps: Bioinformàtica, biotecnologia, robòtica, intel·ligència artificial, xarxes i sensors, sistemes computacionals, impressions en 3D, nanotecnologia (com assemblador molecular), interfícies home-màquina, enginyeria biomèdica, xarxes de banda ampla ubiqües, fabricació digital, i moltes altres.

2.

L’innovador “faci-ho vostè mateix” – Els innovadors són capaços avui de crear prototips i fer experiments que abans només una agència governamental o una transnacional podia dur a terme. Un

Emporion 100 anys (1915-2015)

biolaboratori d’avantguarda, que solia costar 10 milions de dòlars, costa avui només 10 mil dòlars.

3.

Els tecnofilàntrops – Els nous multimilionaris, a més de compres exòtiques, li han donat un gir a la manera com gasten la seva fortuna. No estan disposats a deixar que els seus diners descansin en un forat quan podrien ser ben aprofitats per resoldre problemes del món. Un bon percentatge dels 1.400 multimilionaris que hi ha al món formen part d’aquesta nova classe, liderada per l’esforç de Bill Gates, creador de Microsoft, amb el seu Bill & Melinda Gates Foundation i els més de 26 mil milions de dòlars que han donat des de 1994 a diferents causes. Altres exemples són: Mark Zuckerberg (Facebook), Elon Musk (Pay Pal i Tesla), Pierre i Pam Omidyar (eBay), Dustin Moskovitz (company d’habitació de Zuckerberg).

4.

Els mil milions – Els mil milions de persones més pobres a la Terra jugaran un paper vital per assolir l’abundància. Començaran a entrar en la discussió global gràcies a les millores en les seves condicions de vida i la difusió exponencial de les tecnologies de comunicació.

L’abundància s’aconseguirà gràcies a la convergència de diferents esforços. Alguns dels més rellevants són: •

Khan Academy: una acadèmia virtual que ofereix educació gratuïta a més d’un milió d’usuaris al voltant del món.

•

Grafè: material més dur que el diamant, unes 300 vegades més fort que l’acer i millor que el coure com a conductor d’electricitat.

•

Carn “in vitro”: un grup multinacional de científics està desenvolupant la següent generació d’aliments “cultivant” la carn a partir de cèl·lules mare, a un cost exponencialment decreixent.

•

Singularitat: l’any 2029 s’espera que els ordinadors pensin per si mateixos.

•

Slingshot de Dean Kamen: pot transformar aigua contaminada, aigua salada o fins i tot aigües residuals sense tractar, en aigua potable d’increïble qualitat per menys d’un cèntim per litre.

•

Qualcomm Tricorder XPRIZE: dispositiu mèdic portàtil de baix cost que permet que qualsevol persona diagnostiqui “millor que un metge certificat”.

•

Les “granges verticals” de Dickson Despommier, que reemplacen l’agricultura tradicional amb un sistema que utilitza un 80 per cent menys de terra, un 90 per cent menys d’aigua, un 100 per cent menys de pesticides i zero costos de transport.

•

Les energies renovables: desplegament mundial (Índia, Alemanya, EUA, etc.) d’energia solar i altres renovables.

•

Informació infinita i instantània a cost zero (Internet).

talent i de la força del sol; i en el qual alimentació, informació, energia, educació i sanitat es produeixin a cost marginal zero, i el seu accés sigui, per tant, universal.

Al·legoria de l’Abundància per Jan Brueghel el Jove [Public domain], Wikimedia Commons. https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/d/da/Jan_Brueghel_ the_Younger_-_Allegory_of_Abundance.jpg

Possibilitats gratuïtes de localització avançada per satèl·lit (via GPS, Galileu i altres) i mapes detallats de qualsevol part del món (Google Earth i altres).

Comunicacions mòbils ubiqües. Emmagatzematge de memòria i procés de dades gairebé il·limitat. Oci digital inacabable (vídeos, música, jocs, llibres, fotografia). Interacció social digital gratuïta sense límits (Facebook i altres). Tenim a les nostres mans una inimaginable abundància de dades per processar, progressar, aprendre i interactuar, a cost zero.

El futur pot ser d’equilibri demogràfic i abundància. Les societats, a mesura que s’incorporen a economies avançades i accedeixen a sanitat i educació, frenen les seves taxes de fertilitat. Segons The Guardian, la proporció de població mundial en extrema pobresa ha caigut per sota del 10% per primera vegada. La mortalitat infantil és la meitat que la de 1990, i 300.000 noves persones accedeixen a electricitat cada dia.

L’alfabetització ja arriba al 85% de la població mundial. I hem creat més coneixement científic en les dues últimes generacions que en les 10.000 que les van precedir. Si deixem que la força de la tecnologia segueixi actuant, podem aspirar a un futur esperançador, en el qual la riquesa dels països no depengui de pous de petroli ni d’armament, sinó del seu Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 15

Apel·les Mestres i Oñós Santi Sató

Voldria retre homenatge a un poeta català, Apel·les Mestres i Oñós, nascut a Barcelona el 29 d’octubre de l’any 1854 i mort el 19 de juliol de 1936.

Sortosament no va sofrir els riscos i penúries d’uns anys de guerra, que no vull qualificar, perquè encara els recordo aquells anys: llargs per la durada i per la por, per a mi viscuda des dels sis als nou anys, completats amb una continuació en el temps difícils. Personalment, no recordo haver tingut infància! I és per això que em fa goig recordar avui l’obra d’Apel·les Mestres, un escriptor i dibuixant català, que sortosament no va viure una guerra cruel i una postguerra ominosa.

Escriptor i notable figura de la literatura catalana, al temps que dibuixant, amb una forta expressivitat, artista polifacètic i un verdader iniciador de les historietes, que conreava amb la gran perícia d’un artista realment polifacètic: cultivà la poesia, les historietes, el dibuix, el teatre, i fou notable figura de la literatura catalana. Val la pena llegir-lo i recordar-lo.

Un artista que també col·laborà en la premsa periòdica de la seva època.

No disposo de massa espai, però crec que les tres poesies que he inclòs poden ser una petita mostra, reflectida aquí, per donar peu i força a les meves afirmacions. Espero que sigui per al vostra plaer.

CANÇÓ DE TAVERNA A la taverna d’en Mallol, s’hi riu i plagueja: a la taverna d’en Mallol, molts hi entren amb lluna i en surten amb sol.

A la taverna d’en Mallol, s’hi veu i s’hi juga; a la taverna d’en Mallol dels diners que hi entren no en torna ni un sol.

A la taverna d’en Mallol, s’hi canta i s’hi balla; a la taverna d’en Mallol, tal hi entra donzella que en surt com Déu vol.

A la taverna d’en Mallol, hi ha hagut punyalades; a la taverna d’en Mallol, diuen que eren quatre contra un home sol.

A la taverna d’en Mallol, no tot són rialles; a la taverna d’en Mallol han tancat les portes en senyal de dol.

LA MEVA LLENGUA No em preguntis per què, però l’estimo de cor la meva llengua; no ho preguntis en va, sols puc respondre’t: “L’estimo perquè sí, perquè és la meva”.

16 • Emporion • www.emporion.org

L’estimo perquè sí; perquè eixa parla és la parla mateixa que al son d’una non-non la més formosa bressa, amorosament, ma son primera.

L’estimo de tot cor, per catalana, l’estimo perquè en ella la rondalla primera em contà l’àvia un capvespre d’estiu mentre el sol queia.

L’estimo de tot cor, perquè en descloure’s l’exquisida poncella de mos vint anys, aquell sublim “t’estimo” va dictar-me l’amor en eixa llengua.

L’estimo de tot cor, perquè la parlen els meus amics de sempre, els que ploren amb mi i els que amb mi riuen, els que em criden avant! i avant m’empenyen.

L’estimo de tot cor, perquè cigales, i espigues i roselles, i els rossinyols i el mar i el cel i l’aire sos grans secrets en català em revelen.

L’estimo de tot cor, perquè no en trobo de més franca i més bella…

I em preguntes per què? I això em preguntes?

L’estimo perquè sí, perquè és la meva.

FLORS DE SANG (1917) LA PAU A la Haia hi ha un palau de superba arquitectura: és el temple de la Pau, la Divinitat futura.

Però des que els sobirans hi hostatjaren la Deessa, no hem tornat més, els humans, a contemplar sa bellesa.

I em temo que aqueix palau, de tan magistral fatxada, siga una presó on la Pau hi deu viure engrillonada.

Com dic a l’inici “fou notable figura de la literatura catalana”.

Me n’he congratulat quan al Consell Comarcal i al Centre d’Estudis de les Garrigues se’ls hi va acudir organitzar una important activitat literària, i no puc sinó aplaudir-los si, al damunt, arriben a un acord perquè l’Editorial Fonoll en publiqui les actes.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Menu d'en Martí Martí Elias Pericay

Revoltim de bolets i llagostins (Cues) Ingredients: • Cues de llagostins (120 grms per persona) • Bolets ( poden ser congelats o de pot) • Uns grans d’all • 3 ous • Oli extra verge • Nata de cuina • Sal i pebre • Torradetes Preparacio: Es tallen els bolets a bocins petits i es reserven. Es treu la tripa de les cues dels llagostins i es reserven.

Posarem al foc una paella amb un raig d’oli i els alls, que tindrem ja trinxats, els daurarem i tot seguit hi posarem els bolets bolets i les cues de llagostins, saltejant-ho tot plegat. Després hi posarem els ous que ja tindrem deixatats amb un raig de nata de cuina, i ho anirem remenant perquè qualli. Ho salpebrerem i ja es podrà servir. Es pot acabar el plat amb unes torradetes per acompanyar.

Maduixots amb salsa de taronja (Postres calentes) Ingredients: • 150 gr. de maduixots per persona

Saltejat d’espàrrecs i alls tendres

• Suc de taronja (1 taronja per persona) • Sucre • Unes gotes de vinagre de Mòdena • Mantega • «Gran Marnier» (Licor de taronja)

Ingredients: • Un manat d’espàrrecs per persona • Un manat d’alls tendres • Oli d’oliva del bo • Sal i pebre Preparació: Es netegen els espàrrecs i els alls tendres i es tallen a bocins d’aproximadament uns quatre centímetres i es passen per una paella amb l’oli ja calent fins que estiguin al dente. Es salpebren al gust i ja estaran llestos.

Emporion 100 anys (1915-2015)

• Nata de cuina Preparació: Es netegen els maduixots i es tallen en quatre trossos, si són grossos. Es posen en maceració en un bol juntament amb el sucre i unes gotes de vinagre de Mòdena. Es tapa amb un film i es guarda al frigorífic. Aquesta operació s’ ha de fer amb una hora de antelació.

En una paella hi posem la mantega i quan sigui fosa hi posem els maduixots, els saltegem i els flambegem tot seguit, amb un bon raig de licor de taronja i els reservem apart. Hi afegim tot seguit el suc de taronja, més el suc reservat dels maduixots i un raig de nata de cuina. Es deixa bullir fins que la salsa quedi lligada i la posarem per sobre els maduixots. Es serveix calent.

Emporion • www.emporion.org • 17

Gotes d'humor Fuster

18 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

NOTÍCIES NOTÍCIES D’ABRIL TORROELLA I L’ESTARTIT Torroella de color groc. És un clam que durant tot el mes ha continuat esclatant pertot arreu de la vila: llaços penjats a locals oficials i a cases particulars, o pintats a l’asfalt de carreteres i rotondes, tires suspeses en balcons i finestres i en arbres dels passeigs, pancartes amb gravats que representen Dolors Bassa, lemes de “llibertat presos polítics” i “us volem a casa”…

Explicació als turistes. A més de guarnir-se de groc, a Torroella es van editar fulls en quatre idiomes per tal d’explicar la situació política als que no sabessin el significat de tanta mobilització.

A la manifestació. El diumenge 15, des de primera hora del matí, una munió de torroellencs es desplaçà a Barcelona, molts en autocars, per participar a la gran manifestació del Paral·lel.

Dinar popular. El diumenge 22 al migdia es va fer una botifarrada solidària. Va ser un gran èxit d’assistència. Hi van parlar Pau i Montse, el fill i la germana de Dolors Bassa, que van insistir sobre la importància de la mobilització permanent.

Pressupostos participatius. La sessió de presentació dels pressupostos participatius de l’any vinent es va fer a can Quintana el dijous 19.

Caramelles. El dilluns 2 el Cor Anselm Viola va fer una cantada pels carrers de la vila.

2a. Mostra d’Escoles de Dansa. L’Agrupació Sardanista Continuïtat la va organitzar el dissabte 7 a la tarda a la plaça de la Vila.

Els contes de Víctor Català. El dissabte 7 Cucut va presentar a can Quintana el primer volum de “Tots els contes”.

Aula d’Arts Plàstiques. Va fer una jornada de portes obertes el dissabte 14 al Convent dels Agustins.

Trobades de Música Mediterrània. La 13a. edició d’aquest espai d’exhibició de música de la Mediterrània va tenir lloc els dies 11 a 14, amb contes, cançons i concerts, amb participació de grups sards. Amb el títol “Mediterrània amb veu de dona” es van voler reivindicar les veus femenines. La pluja obligà a canvis d’ubicació.

Molière al Cine Petit. Zam Teatre va programar “Les dones sàvies” als dies 20, 21 i 22.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Roser Benet comenta Pedrolo. Com a revetlla de Sant Jordi, el divendres 20, la nostra companya de redacció Roser Benet va comentar “Cendra per Martina”, de Manuel de Pedrolo, a l’espai “Llegim?” de la Biblioteca Pere Blasi.

Diada de Sant Jordi. Es va celebrar amb molts diversos actes. Començà el dijous 19 a La Sala i el 21 amb “Carrers en Vers”. El dilluns 23, dia de Sant Jordi, hi va haver la fira de llibres i roses; sardanes a la tarda; i al vespre lliurament dels premis “El càlam de Sant Jordi”. A l’Estartit es van fer, a més, diversos espectacles familiars.

Les roses grogues van fer costat a les roses vermelles i als llibres.

Conferències a la Fundació Vila Casas. El divendres 20, Jordi Falgàs, director de la Fundació Rafael Masó, va parlar de “L’arquitectura de Masó al Baix Empordà” i, per al divendres 27, es va programar “Onze dones de l’Egipte faraònic… i una més”, per Ricard Julià.

nars de milers d’assistents, que va desbordar el Paral·lel, des de la plaça d’Espanya i els carrers adjacents.

Roger Torrent a Suïssa. Es va reunir amb l’Alt Comissionat pels Drets Humans de l’ONU per tractar de la privació de presència al Parlament dels candidats en situació de presó preventiva.

ESPANYA La reacció del govern espanyol. Després que la justícia alemanya declarés improcedent retenir Puigdemont per rebel·lió, i que aquest proposés diàleg, la posició de Madrid va ser d’ignorarho. Entretant, ha anat mantenint amb rigor l’aplicació de l’article 155.

Teatre a l’Espai Ter. Es va programar per al divendres 27 “Adossats”, de Ramon Madaula.

A Madrid, Cifuentes plega. Tot i mantenir-se ferma quan es posà en dubte la realitat del seu màster universitari, finalment la presidenta de la Comunitat de Madrid, del PP, va haver dimitir en haver-se divulgat la gravació d’un robatori de cosmètics que va fer l’any 2011 en un supermercat.

XIè Certamen de Pintura Ràpida. Arts Plàstiques l’organitzà per al dissabte 28.

MÓN

5a Fira Empordà cuina i salut. Es va programar per al cap de setmana del 27 al 29. En tancar aquesta edició, estan anunciats: mercat de productes de proximitat, xerrades, tallers, showcookings, etc.

Atac sirià amb gasos. El diumenge 7 un atac químic atribuït a l’exèrcit governamental va causar la mort de mig centenar de persones.

Es reuní d’urgència el Consell de Seguretat de l’ONU.

CATALUNYA Puigdemont alliberat per la justícia alemanya. Després d’uns dies de presó, mentre s’estudiava el seu cas, el divendres 4 se’l va deixar en llibertat sota fiança, tot declarant improcedent la seva extradició pel delicte de rebel·lió.

Posteriorment Puigdemont es traslladà a Berlin.

La candidatura de Jordi Sánchez. El president del Parlament el proposà novament per a president de la Generalitat, després d’escoltar els portaveus dels partits, però el jutge del Tribunal Suprem s’oposà de nou a la seva llibertat o presència a la cambra malgrat el pronunciament de l’ONU a favor dels drets civils de Sánchez. El president Torrent ajornà el ple, que havia de tenir lloc el divendres 13, i la mesa decidí presentar una querella per prevaricació contra el jutge.

Resposta contra Síria. El dissabte 14 els EUA, Gran Bretanya i França van fer atacs contra plantes de producció de gasos. Rússia manifestà la seva oposició a aquest atac.

ESPORTS La Champions, no. El Barça va caure eliminat davant la Roma 3-0 (anada 1-4).

La Copa d’Espanya, sí. A la final Sevilla-Barça, aquest va aconseguir un incontestable 0-5.

Rugbi Senglars. El diumenge 8 el resultat va ser Senglars 39 – Barça Grana 3.

Manifestació a Barcelona. El diumenge 15, amb molt de sol per primer cop aquesta primavera, la manifestació per la llibertat dels presos polítics va ser un èxit multitudinari, de cente-

El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

Emporion • www.emporion.org • 19

20 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 21

22 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Pel·licula del mes: CAMPEONES Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 23

Edita Associació Emporion

Socis Fundadors

Consell de redacció

Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent Plàcid Busquets

Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Cels Sais Enric Torrent Plàcid Busquets Joaquim Guimerà

Jaume Bassa - President Joaquim Guimerà - Secretari Cels Sais Ballester - Tresorer Plàcid Busquets - Disseny, edició i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts