138 juny 18

Periòdic digital, tercera època

núm. 138 juny 2018

• Acció groga • Carta a la Dolors Bassa • Canviar-ho tot perquè tot canviï • Carles Riba i les seves versions d’Antígona i Electra, de Sòfocles • Martí Alaball Paguina, creador d’Enplater • Accessibilitat a Torroella • El compromís del món pagès • El ‘Big Data’ • Pieter Paul Rubens – Els esbossos pintats • Microrelats • “La gran pregunta” nostra, encara avui, i de tota la humanitat!

• A 162 km/h per una carretera de 90 km/h • El Menú d’en Martí • Gotes d’humor • Notícies • Cinema i espectacles

Editorial Acció groga Ens havíem proposat de dedicar l’Editorial d’aquest mes a commemorar el 150 aniversari del naixement de Pompeu Fabra i els 100 anys de la publicació de la seva “Gramàtica catalana”, però hem cregut pertinent de posposar-ho perquè, un cop més, i contra la nostra voluntat, els esdeveniments d’actualitat que trasbalsen el país i la seva gent requereixen la nostra atenció i el nostre comentari. Hem de parlar, altre cop, del nostre entorn polític, perquè condiciona totes les altres activitats.

Les darreres setmanes han succeït esdeveniments importants i el maig s’ha acabat carregat de noves incògnites. Catalunya té president però no té govern perquè -amb una aplicació abusiva de l’article 155- el govern central ho ha bloquejat, en no complir el tràmit degut de la publicació del nom dels consellers nomenats pel president. Simultàniament, la sentència del cas Gürtel ha posat de manifest la corrupció d’un feix de càrrecs del PP i el finançament il·legal d’aquest partit (sense que s’hagin produït dimissions) sacseja fortament l’estabilitat del govern de Rajoy i obre la porta a unes noves eleccions, possibles però poc probables. Vist des de Catalunya, tanmateix, la perspectiva és fosca, hi hagi qui hi hagi a la Moncloa.

El mes de març havíem llançar un crit d’atenció: “Perilla de nou la llibertat d’expressió?” i els fets han anat confirmant les nostres temences. Els darrers dies hem conegut la desaparició del raper Valtonyc, que sembla que s’ha exiliat voluntàriament per evitar la presó a què l’havia sentenciat una interpretació severa del dret a la llibertat d’expressió, o millor dit, la negació d’aquest dret.

D’altra banda, ¿qui ens havia de dir, tot just fa tres mesos, que grups representatius d’una intolerància desfermada es dedicarien, ara, a arrencar barroerament signes pacífics de color groc?

Creus grogues segrestades de forma violenta de les platges de Canet, de Llafranc, llaços grocs sostrets de ponts, places, carrers. O discutits de forma grollera al mateix Parlament.

Al nostre Editorial d’abril clamàvem novament: “Greu, indignant i dolorós”. No podíem deixar de lamentar i expressar la nostra repulsa davant la tracte injust de què són objecte els líders socials i polítics electes, desproveïts dels seus drets civils, empresonats preventivament o exiliats, dones i homes, acusats d’una violència que no es pot demostrar perquè no ha existit, tots ells a centenars de quilòmetres dels seus familiars que també ho pateixen, tant li fa si són malalts, infants o ancians. I fèiem referència a una sòcia d’EMPORION que tot Torroella estima i enyora, Dolors Bassa, que tants esforços havia dedicat als més desafavorits, primer des de la secretaria general de la UGT a Girona, darrerament a la Generalitat com a consellera de Treball, Afers Socials i Família.

Quina injustícia!

Enmig de tanta incertesa, i girant els ulls a Torroella, hem de deixar constància de la voluntat de la majoria de la nostra gent de mantenir els ideals de pau i progrés, de fer realitat la recuperació de l’estabilitat i el desig de tenir de nou entre nosaltres els qui ens han estat arrabassats, molt especialment, Dolors Bassa. Amb aquest esperit el dia 27 de maig es va celebrar la festa d’Ítaca, amb la 6a.

“Pujada al Castell del Montgrí”, enguany amb la col·laboració d’Omnium i l’ANC en l’organització.

El títol ho deia tot: “Acció groga”, i la intenció era reflectida en aquesta frase dels organitzadors: “La pujada al Montgrí es converteix en una acció groga pels presos polítics i la llibertat d’expressió”.

No en va hi van tenir paper essencial amb les seves paraules, la germana i els fills de la Dolors, Montse, Pau i Josep. Al Castell, els assistents, amb samarretes grogues, portant cartolines grogues, van fer un gran mosaic, que ho tenyia tot d’aquest color, i se’n va treure una foto aèria. Perquè no hi faltés el toc d’humor, en va ser convidat d’honor i obrí la marxa cap al Castell, des de l’ermita de Santa Caterina, l’Alcalde de Sant Esteve de les Roures. Després dels parlaments (gràcies Empar Moliné!) i de les actuacions musicals, es va fer un dinar al pla de l’ermita. El preu del tiquet incloïa una aportació voluntària a la caixa solidària a favor dels presos i preses i dels artistes condemnats per haver fet ús del seu dret a la llibertat d’expressió.

En començar l’any 2018, comentàvem a l’Editorial que estudis psicològics i sociològics sobre la situació emocional dels catalans detectaven, en aquell moment i per aquest ordre: impotència, enuig, esperança, tristesa. I expressàvem el desig que, superada aquella fase, i malgrat les incerteses, els nostres lectors veiessin reforçat, cada dia més, el seu bon humor, la seva alegria i la seva esperança. Cal reconèixer que des d’aleshores el panorama no s’ha aclarit gens.

Tot i això, i ja que no hem pogut dedicar aquest escrit al mestre Pompeu Fabra, el clourem amb aquella frase seva tan coneguda, i expressada en moments ben difícils, des de l’exili: “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”.

2 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Carta a la Dolors Bassa Roser Benet i Pugès

Estimada Dolors, No he enviat mai cap carta a cap presó. M’impressiona pensar que aquestes paraules d’una manera o altra hi entraran, però sobretot m’emociona que vagin dirigides a tu. Si d’algú no hauries dit mai que …és d’ella. Mai de la vida! Com s’entén? És el món al revés… No cap a cap cap. A la vila, a Torroella, quan pel carrer la gent ens trobem i ens entretenim a xerrar una estona –les romagueres, que en diem!- surts tu a la conversa i es poden sentir veus que diuen paraules com aquestes. Et veiem a moltes finestres i balcons, a la plaça de la vila, en els llaços grocs que portem posats, i la teva imatge omnipresent ens interpel·la No, no ens cap al cap. Estimada Dolors. Estimada Dolors. Sí, sí. No escric aquestes paraules totes les vegades que caldria, que serien les vegades que les pensem tantes persones a Torroella …una persona tan estimada… se sent a les converses. I segur que també a tants altres llocs on has deixat la teva petjada, fent una feina vocacional amb convicció i dedicació a les persones que els servidors públics tenen l’obligació d’atendre. Recordo que a l’entrevista que ens vas concedir a Emporion (núm 113 del maig del 2016), entre altres coses deies “Els tres principis que ens regeixen són: primer escoltar, després diàleg i finalment col·laboració.” Qui t’havia de dir, qui ens havia de dir, que se’t negarien els principis que defensaves per als altres?

Ara continues fent de servidora pública en aquesta terrible escola de vida on et trobes injustament. Segur que les internes amb qui comparteixes estones de pati o menjador aprenen moltes coses de tu, i m’esborrona la força amb què els ha d’arribar l’actitud que els transmets, que és més important que res. Se’n deuen fer creus que el teu lloc sigui allà. Quina Emporion 100 anys (1915-2015)

lliçó de vida per a elles, de tu, que has estat tan bona mestra! I també penso, Dolors, que com sol passar als bons mestres, l’aprenentatge deu ser mutu, tu deus estar fent un doctorat colossal. El pagues car, això sí, caríssim, amb moltes coses però principalment amb l’enyorament dels teus.. penso en la teva Senda, em poso en la teva pell… ai les àvies!

També et trobaran a faltar a la presó quan marxis -tant de bo sigui ara mateix! Se n’alegraran per tu, però el buit que hi deixaràs serà el testimoni de la força de les idees que t’hi han portat. Hi haurà persones que, havent-te conegut, entendran més coses del que passa en aquest país nostre i al món. El teu exemple no serà en va.

M´ha dit el teu fill que els dissabtes al matí escoltes música a tv2. Fins ara no ho feia però ara ho faré i així compartiré amb tu una estona de música, tal com vam compartir el Messies un dia que ens vam trobar al Palau. Aquest any hi he participat i t’asseguro que cantant vaig pensar en tu, feliç de saber que ja eres a casa i recordant l’emocionant i interminable aplaudiment del poble que et rebia dret a l’Auditori del Ter, més ple que mai. Van parlar alguns polítics, però les paraules més generoses les vas dir tu. Me’n recordo perfectament.

T’esperem Dolors, et volem tornar a rebre ben aviat, drets i aplaudint-te emocionats. T’envio una forta abraçada tot esperant poder-te-la fer de debò ben aviat.

Roser Benet PS. Una abraçada, amb tot el respecte i solidaritat, a la teva companya Carme Forcadell.

Emporion • www.emporion.org • 3

Canviar-ho tot perquè tot canviï Albert Llausàs i Pascual

Si justament el mes passat exposàvem els impactes que algunes activitats agrícoles tenen sobre insectes i, de retruc, sobre les aus, aquest mes convé remarcar que la Unió Europea acaba d’anunciar la prohibició de l’ús d’un tipus de pesticida (els neonicotinoides) acusat d’afectar, sobretot, les abelles. Lògicament aquest gir no s’ha fet d’avui per demà, sinó que respon a anys de recerca científica i pressió per part de grups ambientalistes i sindicats agraris compromesos amb el futur. De fet, la decisió arriba força tard, perquè les evidències ja feia temps que s’acumulaven.

Però, com sol ocórrer, els interessos d’alguns grups van dificultar que les autoritats fessin el pas, fins ara.

En els darrers anys, a les esferes científiques, s’ha posat de moda el terme “resiliència”. La resiliència seria una propietat de qualsevol sistema per sobreviure als impactes, d’adaptar-se als canvis sense col·lapsar. Així, hi ha persones més resilients que d’altres: són aquelles que davant les vicissituds de la vida són capaces de canviar els seus hàbits o creences per afrontar nous reptes laborals, situacions familiars o dificultats econòmiques. Igualment, davant una catàstrofe natural, per exemple, un territori i la seva societat poden ser més resilients o menys, en funció de la seva capacitat de perviure en un nou escenari. Les activitats econòmiques i les empreses també cerquen la resiliència quan miren de gestionar de manera satisfactòria els canvis del món laboral o dels preus de mercat per seguir creixent. El terme també ha anat percolant cap a l’esfera política, i ara moltes candidatures prometen fer pobles i ciutats més resilients davant impactes com els derivats del canvi climàtic, de l’especulació immobiliària o de la crisi migratòria. Gairebé sempre, tant al món científic com a l’empresarial o al polític, la resiliència s’accepta acríticament com a quelcom eminentment bo, positiu, que garanteix que qualsevol canvi sobrevingut no modificarà excessivament el sistema estudiat, el benefici econòmic o l’èxit electoral, en funció dels interessos de cada grup.

Reprenent el cas dels pesticides, sembla obligat revisar aquest judici respecte de les bondats de la resiliència. En aquest cas el sistema preestablert a l’espai agrari és el d’un ús gairebé indiscriminat, profilàctic,

4 • Emporion • www.emporion.org

dels insecticides a la majoria de conreus. Aquesta pràctica ha afavorit el creixement d’empreses internacionals dedicades a l’agroquímica, la garantia que tindran ingressos i uns beneficis multimilionaris. Com és lògic, regulacions més estrictes en l’ús dels productes que sintetitzen per tal de minimitzar-ne els impactes sobre el medi ambient i la salut de les persones pot afectar-los el negoci, són vistos com una amenaça al sistema que tan bé els funciona. És normal, doncs, que tinguin un incentiu per mantenir el sistema establert i reforçar la seva resiliència. Apliquen diverses estratègies per fer-ho. En primer lloc, manifesten i difonen arguments més o menys convincents sobre la necessitat de sacrificar seguretat en la producció d’aliments per garantir que la població mundial no passi fam i que la pagesia tingui unes rendes suficients. En segon lloc, financen recerca científica amb l’esperança que els resultats avalaran la innocuïtat dels seus productes. A tall d’exemple, Bayer i Sygenta, dos dels gegants de l’agroquímica, van presentar l’any passat els resultats d’estudis propis que demostraven el poc impacte que els seus productes tenien sobre les abelles. Poc després, els estudis de l’Agència de Seguretat Alimentària, un organisme públic, mostraven unes conclusions força més alarmants. En tercer lloc, les empreses utilitzen els seus recursos, influència i proximitat al poder per mirar de “seduir” les institucions que les han de regular. Monsanto, una altra de les grans empreses del sector, declara que dedica uns 300.000 euros anualment a promoure els seus interessos entre els legisladors de la UE a Brussel·les. Algunes organitzacions no governamentals xifren la despesa en milions d’euros.

Els intents per part d’aquests grups de mantenir el sistema tal com està, per perjudicial que sigui per a la ciutadania i el medi ambient, il·lustren com, en alguns casos, la resiliència que promouen els interessos corporatius és incompatible amb el manteniment de la biodiversitat i el benestar de les societats humanes. En aquests casos el que cal és un canvi profund en el mateix sistema, tot el contrari que reforçar la seva resiliència. La nova legislació europea és un petit pas en la bona direcció, aconseguit només després de molta lluita i esforç de moltes persones i organitzacions.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Carles Riba i les seves versions d’Antígona i Electra, de Sòfocles Adrià Arboix

“Entre nosaltres, a les obres de Sòfocles encara no s’hi ha enfrontat cap traductor amb una visió més agosarada, competent i precisa que la de Riba.”

per imposició familiar. Es doctorà el 1938, amb una tesi sobre Nausica de Joan Maragall. Carles Riba va ser nomenat cap de la secció grega de la recentment constituïda Fundació Bernat Metge, l’any 1922. S’exilià el 1939 a causa de la Guerra Civil espanyola. A l’exili francès, i també a Barcelona d’ençà del seu retorn el 1943, va continuar escrivint i publicant malgrat les enormes dificultats del moment.

Raül Garrigasait

Riba va ser un autèntic professional de les lletres. La seva obra poètica és, segons els especialistes, la seva principal contribució, però també conreà la narració, publicà una sèrie de contes infantils i excel·lí en les traduccions.

“Antígona és un dels cims de l’art dramàtic de tots els temps.”

Carles Riba (1893-1959) L’editorial Barcino, en la seva secció Biblioteca Històrica de la Traducció Catalana i gràcies a la iniciativa de l’hel·lenista, editor i escriptor Raül Garrigasait, ens acaba de regalar la versió que va escriure Carles Riba en vers de dues de les obres mestres de la literatura universal: les commovedores tragèdies, Antígona i Electra de Sòfocles (496 aC – 406 aC), anomenat pels antics com el “més homèric dels poetes”. Es tracta d’una reproducció facsímil del llibre publicat l’any 1920 dins la Biblioteca Literària de l’Editorial Catalana. Riba tenia aleshores vint-i-set anys.

Posteriorment, Riba va publicar-ne una traducció completa, en prosa, a la col·lecció dels Clàssics Grecs i Llatins de la Fundació Bernat Metge, però potser en la primera versió en vers les imatges s’exposen amb més cruesa expressiva, encara que entre les dues versions no hi ha, segons els experts, cap replantejament dràstic.

Antígona i Electra són dues tragèdies complexes en les quals la protagonista és una dona, en una situació extrema. Totes dues dones s’enfronten als caps de les seves famílies, que són també els sobirans de la ciutat: Antígona per defensar amb audàcia i sacrifici la dignitat religiosa del cadàver del seu germà, i Electra per fidelitat a la memòria del seu pare assassinat a traïció. A Antígona, drama construït sobre un conflicte de principis, es retrata el governant amb peus de fang, que malgrat la dignitat del càrrec no aconsegueix manar; retòrica del poder impotent en paraules de Garrigasait. I també del límit i del conflicte existent entre la legalitat i la legitimitat. De les tragèdies que es conserven de Sòfocles, Antígona potser és la més bella, segons Riba. A Electra la venjança s’executa a costa de la pròpia protagonista que la fa patir fins al límit, de manera que el seu patiment ocupa el centre del drama i la intriga n’acaba essent simplement el marc, tal com assenyala Garrigasait.

Segons els experts, les traduccions que han estat una autèntica contribució cultural són l’Odissea d’Homer (acabada el 1919 encara que el 1948 en va publicar la versió definitiva) i Electra i Antígona de Sòfocles (publicades el 1920), que són les obres que aquí estem comentant. Segons Albert Manent (1930-2014), autor d’una de les millors biografies sobre Riba, publicada l’any 1964, la seva versió de l’Odissea, més el Nabí de Carner, bastarien per reconstruir la llengua sencera, si no en quedés cap altre document.

Plaer i fascinació trobarem en la inigualable versió ribiana d’aquests dos clàssics de Sòfocles, un dels més grans poetes que han existit, en paraules del mateix Riba, i que continuen mantenint tota la seva transgressió, vitalitat i vigència.

Referències bibliogràfiques.

SÒFOCLES. Antígona. Electra. Traducció de Carles Riba. Editorial Barcino, SA. Barcelona, 2017.

SÒFOCLES. Les dones de Traquis. Antígona. Fundació Bernat Metge.

Escriptors grecs. Traducció de Carles Riba. Barcelona, 1951.

FRANQUESA, Montserrat. “La Fundació Bernat Metge, una obra de país (1923-1938)”. A: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2013.

RIBA I BRACONS, Carles. <http://www.enciclopedia.cat/ECGEC-0055271.xml> VÁZQUEZ, Eva. “Recuperen la primera biografia de Carles Riba”.

A: El Punt Avui. Comarques Gironines, diumenge 18 de febrer de 2018, pàgina 42.

A Enciclopèdia Catalana es defineix Carles Riba (1893-1959) com a “escriptor i humanista”. La seva esposa va ser la poeta Clementina Arderiu.

Riba estudià la carrera de Filosofia i Lletres, juntament amb la de Dret Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 5

Martí Alaball Paguina, creador d’Enplater Jaume Bassa Pasqual

En Martí Alaball ha estat tota la vida un home inquiet, un empresari innovador. Va començar modestament, va trobar un bon producte en un moment clau, es va moure pels mercats, va cercar fabricants de maquinària, va tractar clients i proveïdors, es va saber envoltar de col·laboradors eficaços i va fer créixer amb seny l’empresa. Aviat farà 85 anys i només va a les reunions de Consell d’Administració, ja era hora de reposar una mica; però ho va ser tot a Enplater, una companyia que ell va crear i que actualment dona feina a 300 treballadors, factura 60 milions d’euros l’any i exporta el 25 %.

Tu no venies pas d’una família d’empresaris És ben cert. De jove, el meu pare treballava a “les serres”, a ca l’Almar, una feina que consistia a transformar troncs d’arbre en taulons de fusta; amb la guerra li tocà d’anar a Terol, i quan va tornar va fer de pagès, treballant -a mitges, que se’n deia- terres de can Bataller. La mare era filla d’en Joan Paguina, pagès de Serra, que després va venir a Torroella al servei de la família Mascort. L’àvia era d’origen aragonès, es deia Francisca Portolés, per això de la casa en deien ca la Paca. Era molt popular, a casa seva –al carrer de l’Església- hi va muntar una incubadora i venia pollets.

Com va començar la teva aventura a la indústria?

Vaig anar a estudi a les Escoles fins als 14 anys, els meus mestres van ser el senyor Freixes, el senyor Dabau. Després, vaig començar a treballar al costat de l’Ernest Díez, de la joieria Eugènia. Fèiem bijuteria a dalt de la botiga, però allò no tenia perspectives i me’n vaig cansar. Per dir-ho ras i curt, fèiem molts invents i poques vendes. Per tirar endavant un negoci de debò, vaig proposar a l’Ernest d’engegar una fàbrica de botons i ell s’hi va avenir. La vam posar a mitges, hi vam invertir 30.000 pessetes cadascú.

I tu, d’on vas treure aquest capital?

Coses de la vida. El meu avi Joan Paguina tenia una germana a la Bisbal i un germà que havia emigrat a Mèxic. Es veu que hi havia muntat una botiga d’ultramarins, nosaltres no en sabíem res, però un dia va comparèixer un personatge desconegut, un advocat, que ens va comunicar la seva defunció i que havia deixat una herència a repartir, que consistia en 30.000 pessetes a cada germà.

rutllava bé, amb uns vuit o nou treballadors, sobretot dones. La part comercial la portava jo directament, amb dos o tres representants. Però hi havia un problema, els botons eren producte de temporada, et feies un tip de preparar mostraris d’estiu i, quan ho venies, ja havies de preparar els mostraris d’hivern. Vaig pensar que em calia trobar un producte que no patís les batzegades de la temporada.

I vas anar a parar a les bosses de plàstic Sí, i la idea se’m va acudir en una botiga torroellenca molt antiga, a ca les ties Mundet del carrer de l’Hospital. Aquella adrogueria estava plena de calaixos a la vista plens de cigrons, mongetes i altres productes que venien a granel i que passaven als clients en paperines de paper d’estrassa.

Vaig pensar en un material plàstic, el politè, que servia per embalar, i vaig engegar el nou negoci. Vàrem començar al carrer de l’Hospital, una mica més amunt de la farmàcia, amb una rotativa a dos colors i una màquina soldadora, érem quatre o cinc. Després ens vàrem instal·lar al carrer Ramon Boi, on ara hi ha la botiga d’electrodomèstics d’en Domènech. Compràvem bobines de cinta de politè, les quals es passaven per la rotativa, on s’imprimien, i després se soldaven i se’n feien bosses.

En aquest nou local hi devíem treballar unes dotze a quinze persones.

I la maquinària?

Era molt més senzilla que l’actual. Vaig contactar amb uns alemanys que venien petites màquines de soldar i eren representants de rotatives de flexografia, a dos colors. Els vaig preguntar on calia anar a veure-les, pensant que hauria de fer un viatge a Alemanya, i em van dir que el fabricant era de molt més a prop, de Salt. Vaig tenir una bona sorpresa. I efectivament, era una fàbrica d’un català que es deia Comes; aquest, més endavant, va fer companyia amb un altre català, en Manel Xifra, d’aquí el nom de Comexi, un grup industrial molt important que actualment exporta rotatives a tot el món.

Fins que vas haver de fer fàbrica nova

Com va anar la fàbrica de botons?

La vam instal·lar al carrer Codina, cantonada carrer de l’Església. Jo devia tenir uns 18 anys. Després, vaig anar a fer el servei militar; em vaig llicenciar l’any 1956. La societat amb en Díez no va poder continuar, teníem temperaments diferents, i li vaig comprar la seva part. La fàbrica 6 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

El taller ens va quedar petit. Es va donar el cas que una vinya del meu sogre, d’unes tres vessanes, estava situada en terreny qualificat com a urbanitzable. Calia assegurar l’aigua, vàrem perforar un pou, avall, avall, fins que en vàrem trobar; també vàrem haver de fer-hi arribar l’electricitat, el telèfon… Vàrem fer una construcció en forma de L, el taller en una nau allargada, i a dalt les oficines.

Accessibilitat a Torroella

Quan van entrar nous accionistes?

L’any 1968. L’empresa anava creixent i s’anava fent important, però això tenia un límit, la capacitat financera, que cada cop requeria més recursos i no tots podien venir de fons propis ni de préstecs bancaris. Calia crear una societat, amb nous accionistes, i això es va aconseguir bé, en varen entrar uns quinze, la majoria de Torroella, en Ramon Garganta, principalment, i a través d’ell la família Ribera de Barcelona, industrials metal·lúrgics destacats. Jo vaig mantenir un 10% i la gestió. Portava el pes de l’empresa, feia de tot. Anys després es va incorporar a la direcció general en Josep Garganta, un bon element, fill del principal accionista.

Joan Surroca i Sens

En el departament tècnic crec que va destacar l’Ernest Puiggrós Sí, l’Ernest és un tècnic molt bo. És un home que sap portar la producció amb eficàcia, dissenyar màquines de qualitat excel·lent i trobar solucions tècniques molt imaginatives. Va arribar un moment, però, que el seu temperament va topar amb el d’un conseller molt expert en control econòmic i financer, però poc diplomàtic. L’Ernest em va dir que no tenia res contra l’empresa, però que no hi volia continuar. Va anar de conseller delegat a l’empresa d’en Comes, la que més endavant seria Comexi.

Com va ser que féssiu una nova planta a Sarinyena? nplater deu tenir uns 300 clients, i n’hi ha de molt importants. Alguns d’aquests ens van plantejar que per fer-nos comandes teníem el problema de la planta única, exposada a qualsevol eventualitat que els deixés penjats. Era ben cert. Vàrem començar a cercar terrenys en una altra localització i una persona molt introduïda en afers a Aragó ens va parlar de la possibilitat d’uns terrenys a Sarinyena, que es podrien comprar en molt bones condicions. Vàrem comprovar que, efectivament, ens trobaríem amb tota mena de facilitats i subvencions. Això no va suposar un problema aquí, actualment l’empresa compta amb uns 300 treballadors, 200 a Torroella i prop de 100 a Sarinyena.

Parlem de la família, dels fills, dels nets?

Em vaig casar amb la Carolina Radresa i tenim una filla i un fill que duen el mateix nom de la mare i del pare, la Carolina i en Martí. Ella és farmacèutica, té una farmàcia a l’Estartit. Ell és enginyer, ja ho saps perquè a Barcelona va treballar amb tu. Actualment és el director tècnic d’Enplater, és responsable de la fabricació, de l’equip i del manteniment.

I soc avi de quatre nets, dos nois d’en Martí i dues noies de la Carolina.

Dels primers, un és enginyer industrial i treballa als serveis tècnics de la Banque Nationale de París, l’altre ha fet la carrera de podòleg i està establert a Barcelona; les dues noies de la Carolina van ser adoptades, són xineses, tenien poc més de dos anys i ara ja en tenen vint i divuit. Fa ben poc una d’elles ha estat un temps al Canadà…

Donem per acabada l’entrevista, però encara xerrem sobre temps passats, aventures empresarials, històries de fills i nets, a París, a Barcelona, al Canadà… Qui ens ho havia de dir als que vàrem anar a estudi els anys quaranta del segle passat en aquella Torroella bàsicament pagesa, que era un racó de món. Una Torroella que recordem idíl·lica, però econòmicament i socialment endarrerida. Tothom sap que en Martí Alaball ha estat un dels qui més han ajudat a transformar-la.

Gràcies a la convocatòria dels pressupostos participatius, Torroella ha endegat un pla d’accessibilitat que té tota la pinta d’esdevenir modèlic.

Les persones que circulen amb cadira de rodes, però també les que van amb bastó o crosses, els que porten cotxets de mainada o carrets de la compra, agrairan enormement que es vagin eliminant barreres arquitectòniques.

L’Ajuntament ha encarregat a la prestigiosa arquitecta Maria Mercè Corominas, especialitzada en temes de viabilitat, la direcció de les obres.

S’ha creat una comissió ciutadana de seguiment i hi ha voluntat de destinar una partida del pressupost municipal al llarg dels propers 10 anys a fi d’esdevenir una vila modèlica a l’hora de permetre la circulació de persones amb algun problema de mobilitat.

A fi de racionalitzar l’execució de les obres, prioritzar urgències, aconseguir optimitzar recursos i millorar resultats, l’actuació s’ha planificat a base d’uns itineraris, concretament quatre, que permetran unir punts bàsics de la vila i connectaran 21 centres d’afluència, siguin de tipus administratiu, educatiu, cultural, esportiu, etc. En fases posteriors, s’arranjaran carrers i places que queden al marge d’aquests quatre itineraris bàsics.

A començament d’any es van iniciar els primers treballs del primer itinerari, el que va dels centres educatius del carrer del Roser fins al CAP. Us convido a observar les millores perquè la feina s’ha fet de manera exemplar: carrer del Roser, carrer de Santa Caterina, carrer Portal de Santa Caterina i segueix pel carrer de Sant Genís, el passeig de l’Església i carrer del Dr. Molinas, i és d’esperar que properament s’enllesteixin els carrers de l’Església i de l’Hospital.

Aquest primer itinerari permet connectar la llar d’infants El Petit Montgrí, el CEIP Guillem de Montgrí, la Residència Vilamontgrí, la policia, l’església parroquial, l’Ajuntament, els jutjats de pau, la Residència i Centre de Dia Santa Caterina, la Residència Vila Vella i el CAP. El segon itinerari previst unirà l’Auditori-Teatre Espai Ter amb el cementiri i el tanatori. El tercer, la mesquita amb la llar d’infants El Petit Montgrí, i el quart, la carretera de l’Estartit amb la plaça de la Vila.

Torroella està d’enhorabona perquè seran moltes les persones que se’n beneficiaran. L’Ajuntament ha actuat amb celeritat i energia per obtenir uns bons resultats i els equips tècnics i membres de la comissió de seguiment han agafat la feina com un repte important per a la vila. Res es podria fer sense els treballadors que executen l’obra; cal felicitar-los per una feina ben feta i un esforç que són propis d’aquells que agafen el treball com un servei a la col·lectivitat.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 7

El compromís del món pagès Jordi Bellapart

El passat dia 11 de maig vam poder assistir, a la sala de conferències de Can Quintana- Museu de la Mediterrània, a la presentació del llibre escrit per Montserrat Tura titulat República pagesa, el qual ens parla de la vinculació del catalanisme rabassaire de finals dels segle passat en la lluita per aconseguir allò que ells concebien com a república.

En el llibre Tura ens parla del seu avi Feliu Tura, que li serveix d’exemple per fer-nos una visió col·lectiva d’aquest moviment pagès, els rabassaires, pagesos que no tenien terres en propietat, sinó que les tenies arrendades pel contracte anomenat “de rabassa morta”.

A mitjan segle XIX, un minúscul insecte va ser importat involuntàriament d’uns ceps americans i va causar un terrible estrall que va arrasar una bona part de les vinyes de les terres mediterrànies i va canviar per sempre el paisatge i la vida del món rural català. Així es va posar en evidència la nul·la protecció dels jornalers, arrendataris, masovers i, en el cas de Catalunya, dels rabassaires, molts dels quals perdien les vinyes senceres, s’arruïnaven i, al no poder pagar el propietari, perdien i aquest aprofitava per reclamar la propietat sense càrregues. Els treballadors del camp es van organitzar primer per ajudar els que havien perdut plets davant el tribunals, després per ajudar tots aquells les terres dels quals no eren seves i finalment també per ajudar els jornalers. Es van crear sindicats territorials i tots plegats van confluir en la federació dels sindicats de treballadors del camp, coneguda com la Unió de Rabassaires, constituïda l’any 1922.

Els líders rabassaires eren republicans, encara que en aquelles dates no s’hagués aconseguit la república, però el seu compromís per aconseguir-la era molt fort. Feien proclames enfilats en els elements més recòndits i tenien una vida que va ser una lluita per una causa que, junt amb el seu treball, requeria una entrega totes les hores de tots el dies.

Aquests homes i dones no van dubtar tampoc a assumir responsabilitats públiques si eren a partir d’eleccions populars, ja fos als ajuntaments o en el Consell General de la Unió de Rabassaires. Això va portar, a molts, conseqüències i van ser víctimes d’una repressió a partir de la qual van ser temuts pels gran propietaris agrícoles. Anys després van patir una guerra i després una venjança terrible. Hi va haver una obsessió per part dels feixistes per castigar més amunt de qualsevol pietat.

Però a part d’aquesta lluita, el moviment rabassaire tenia unes idees molt clares del que era fer república i, tot i ser la majoria gent d’un nivell cultural no gaire alt, entenien que la cultura, la formació, l’ensenyament i la sanitat per a tots eren elements bàsics per aconseguir-la i establir-la.

8 • Emporion • www.emporion.org

En aquells anys (1914) s’havia instaurat la Mancomunitat de Catalunya, presidida per Enric Prat de la Riba, i amb aquest fet ressorgia el catalanisme polític amb un projecte que tornava la il·lusió a la política catalana. Prat de la Riba va presentar uns projectes que pregonava des de feia anys. Prioritats per la cultura, la formació dels aprenents, els camins i carreters, els ponts, els telèfons, la sanitat pública i la beneficència, els ateneus, les biblioteques i les escoles amb bons ensenyants. Una Catalunya nova i moderna que obrís possibilitats a la generació que pujava, amb una mirada expressa cap al món rural que comptava de debò, per això el sindicalisme agrari i la gent de la Unió de Rabassaires va rebre aquestes propostes amb grans esperances. Eren les mateixes que ells havien perseguit des de feia temps amb projectes estrictament locals.

Quan Montserrat Tura ens parlava d’aquests projectes, el meu pensament em va portar a pensar en la Torroella d’aquella època. Aquí no vàrem tenir el moviment rabassaire. Torroella era territori feudal, on una gran quantitat de terrenyes i masos eren propietat de grans terratinents, especialment del marquès de Robert, que imposaven unes relacions entre propietari, masover, arrendatari o jornaler, sempre a favor del que era considerat l’amo, al qual la majoria del poble rendia vassallatge.

Malgrat tot, l’any 1911 vingué a Torroella un emblemàtic personatge, el mestre Pere Blasi i Maranges. Jove, intel·ligent, portador de les idees innovadores dels noucentisme, un moviment cultural que tingué també forta transcendència política molt lligat amb la constitució de la Mancomunitat de Catalunya. Dos anys després arribà a aquesta vila el sacerdot mossèn Francesc Viver i Puig. La coincidència d’aquests dos personatges amb altres torroellencs conscienciats va ser de gran transcendència per a la transformació cultural i social de la vila. Els nois d’aquella generació que van anar a l’escola amb el mestre Blasi foren pagesos cultes, exemples de l’interès d’un poble per l’educació de la infància.

En aquella època es va fundar la revista EMPORION, l’Ateneu del Montgrí i la seva biblioteca, i es manifestà una similitud de propostes com les de la comarca del Vallès Oriental, on el moviment rabassaire estava molt més arrelat. Montserrat Tura, en el seu llibre, ens acosta a una visió personal i col·lectiva històrica i defensa que, sense el compromís del món pagès, el catalanisme progressista no hauria tingut la força hegemònica que ha configurat el país avui. No n’hi ha prou de voler “república” només com una paraula. S’ha d’haver format un país amb una gent i uns mitjans justos i adequats per portar-la a bon terme.

Emporion 100 anys (1915-2015)

El ‘Big Data’ Josep Fuster

Des que el món és món, és sabut que disposar d’informació sobre persones, col·lectius, sectors econòmics, esdeveniments, situacions passades o de futur, juntament amb el més ampli ventall de coneixements sobre qualsevol matèria, equival a tenir poder; amb la informació adequada es coneixen les febleses i les virtuts dels que potencialment poden ser els teus socis, amics, enemics, competidors, clients, proveïdors, etc. El poder que dona la informació està proporcionalment lligat a la quantitat i qualitat de què es disposi.

Situats al nostres dies, en què la tecnologia digital fa que la informació gairebé no conegui límits ni fronteres, la situació continua essent la mateixa, i està clar que qui disposi de més informació -sobretot de les persones- podrà arribar a influir de manera tan subtil com efectiva en les nostres decisions i les nostres vides, que es veuran manipulades pels resultats d’un sofisticats sistemes de recopilació de dades, processades per complicats i imaginatius algoritmes.

Crec que una de les seves primeres funcions serà seleccionar les persones i separar-les en funció de les seves capacitats intel·lectuals i econòmiques, i això provocarà més desigualtat en detriment del bàndol més feble, que com sempre serà qui s’emportarà la pitjor part, perquè segurament quedarà encasellat en l’estatus que se li haurà assenyalat i del qual li serà molt difícil sortir.

El big data, que en si no és dolent, té defensors i detractors per a tots els gustos i pot estar obert a molts camps: meteorologia, genòmica, sistemes financers, etc., però per damunt de tot és un negoci. En aquestes quatre línies faré tan sols una petita referència a com penso que pot afectar la relació entre el comerç i la indústria amb els consumidors, crec que en aquests àmbits és on anirà a buscar els rèdits més immediats. Els càlculs dels algoritmes, que no seran ni innocents ni innocus, es faran a la carta i en funció de la demanda i els interessos de les grans empreses, i tal com he dit abans podran acabar dividint de manera molt important la societat.

Així doncs, coneixent els nostres gustos, preferències i poder adquisitiu, de manera molt subtil i a través d’una publicitat especialment dissenyada, podran “orientar-nos” per escollir l’emplaçament i el tipus d’habitatge on viure, quin tipus de finançament necessiten i quines són les entitats més adients per solucionar els nostres problemes econòmics, quin pot ser un bon lloc per passar les nostres vacances, quin és el cotxe més apropiat al nostre estil de vida, quina és l’assegurança idònia per al nostre vehicle o per a la nostra llar, quins són els aliments o begudes més beneficiosos per a la nostra salut, etc. Però tot això, que en principi fins i tot pot semblar atractiu, hem de pensar que està dissenyat i calculat fins al més mínim detall per afavorir la indústria o les companyies que han comprat les nostres dades i que des de l’altre costat de la pantalla inciten l’innocent consumidor.

El mateix passarà amb la política, en temps d’eleccions les campanyes publicitàries cada vegada es faran més personalitzades, seran diferenciades per sectors d’opinió, i segurament ens explicaran de manera molt afalagadora el que saben que volem sentir, una manera com una altra de dirigir molt subtilment el vot.

Tot això, al meu entendre, és un tema tan apassionant com decebedor.

D’aquí un temps -si és que ja no hi estem immersos-, estarem totalment manipulats en benefici dels que disposin del big data dels ciutadans degudament processat per orientar específicament el sector que ho sol·liciti. A poc a poc la nostra voluntat i capacitat de decisió anirà quedant anul·lada sense que ens n’adonem. La nostra llibertat i el lliure poder de decisió es veuran alterats i dirigits en part gràcies a la nostra ingenuïtat i a unes fórmules matemàtiques que no tenen consciència ni entenen de sentiments.

Ciència-ficció? Res d’això, fixeu-vos en la publicitat que rebeu al vostre ordinador, al mòbil o al correu, i sense haver de meditar gaire trobareu la resposta.

Inconscientment, tots plegats estem aportant cada dia bilions de dades personals que engrosseixen el big data individual i el del col·lectiu al qual ens han encasellat. Ho fem quan utilitzem les xarxes socials, o cerquem entre les pàgines d’internet i deixem constància de per on naveguem; quines són les pàgines que mouen el nostre interès i les que preferim, quines freqüentem més assíduament, a quina hora i quin temps hi dediquem, si és que realment ens interessen o només ho fem per tafanejar, quines són les nostres compres, les marques, les qualitats, les preferències d’estil, de color, els nostres prejudicis, les nostres amistats, etc. Així podríem seguir fins al més insignificant detall, res s’escapa a la fam insaciable del big data. Cada dada que aportem, convenientment processada, ajudarà també a desvetllar els nostres punts més febles i per on podem ser més vulnerables.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 9

Pieter Paul Rubens Els esbossos pintats Josep Pericot

Fig. 3 La pesca miraculosa, esbós de Rubens, de 1610

Rubens (1577-1640) va ser el gran pintor barroc de l’escola flamenca, que desenvolupà la seva obra durant la primera meitat del segle XVII. Havia nascut a Siegen, a prop de Colònia, on al seu pare, advocat calvinista d’Anvers, s’hi havia hagut d’exiliar per motius de lluites religioses. Posteriorment, als dotze anys i amb motiu de la mort d’aquest, tornà a Anvers amb la seva mare, fet que coincidí amb la seva conversió al catolicisme.

Home d’una vasta cultura malgrat haver hagut d’interrompre la seva formació per motius econòmics, va saber mantenir una abundant correspondència, a la vegada que era un bon coneixedor de diverses llengües, entre aquestes el llatí, l’alemany, el castellà i el francès. La producció de Rubens és enorme i la seva fama acreditada pel seu domini del dibuix i del color, junt a les seves qualitats d’organització del treball i per establir bones relacions, li van permetre de treballar per a les més altes instàncies. Així veiem que, al llarg de la seva vida, va rebre encàrrecs dels diferents caps de les cases reials europees ─la regent dels Països Baixos, la infanta Isabel Clara Eugènia; la reina Maria de Mèdici, reina mare a França després de la mort d’Enric IV; el duc de Màntua Vincenzo I Gonzaga, o el mateix Felip IV, rei d’Espanya, de qui va ser ambaixador en diverses ocasions. En això també es veu una mostra de com s’interrelacionaven les elits d’aquells temps.

Moltes d’aquestes obres requerien d’un gran format per decorar els sostres o les parets dels palaus i estances reials on anaven destinades. Això induïa a fer estudis preliminars que expressessin la idea i el disseny de la futura obra acabada, tant pel que fa al mateix autor, com per poder 10 • Emporion • www.emporion.org

mostrar quelcom a les personalitats que l’encarregaven. Sigui pel motiu que sigui, Rubens va incorporar en la seva pauta professional, de manera innovadora, la realització d’un esbós pintat sobre tela o sobre fusta, que anava molt més enllà d’un apunt que dibuixés o presentés el resultat desitjat. Era un tipus de treball que no es practicava en la seva època i tan sols l’havien iniciat de manera aïllada alguns pintors italians. Hi ha constància d’aquests tipus d’esbossos per part de Polidoro da Caravaggio (1499-1543) i en especial de Federico Barocci (1535-1612), l’obra del qual va poder conèixer Rubens durant la seva estada a Roma el 1606.

També els trobem en l’obra del pintors venecians (1).

Són precisament Els esbossos pintats de Rubens el motiu d’una esplèndida exposició al Museu del Prado, en què es reuneix d’una manera excepcional una gran quantitat d’aquests i on el que abans era un simple croquis o apunt, acaba essent una pintura de gran expressivitat degut a la destresa i força creativa del pintor flamenc. L’exposició, sota el patronatge del Museu Boijmans van Beuningen de Rotterdam i del mateix Museu del Prado de Madrid, està comandada pels comissaris Friso Lammertse i Alejandro Vergara com a conservadors i experts del respectius museus (fig.1 i 2).

La pintura de Rubens és carnal i directa, en un intent de donar vida al que és el desig de la seva època o, almenys, el dels seus clients. En la seva pintura hi trobem el triomf del mite i l’al·legoria. La seva enorme capacitat per compondre espais on aquells són representats el converteixen en un demiürg del món simbòlic i dels somnis de les corts europees. La Emporion 100 anys (1915-2015)

seva obra semblaria que vol enllaçar en un audaç equilibri, l’ideal dels clàssics i el que seria el pensament políticament correcte d’aquells governants. També hi trobem una vessant religiosa personal i sincera, que ve reforçada per l’impuls vigorós de la contrareforma.

En els seus viatges a Itàlia va descobrir més intensament el valor dels clàssics grecs i romans i es va deixar seduir pels artistes del Renaixement: Miquel Àngel, Rafael, Ticià, Correggio, Tintoretto, Il Veronese… com també és possible que conegués l’obra de Guercino (1591-1666), coetani seu i un del millor dibuixants del seu temps.

En aquests quadres-esbossos, la majoria pintats a l’oli sobre taula, el pintor hi plasma la seva creativitat de manera directa i espontània. Rubens ens introdueix en les al·legories del món clàssic o religiós, amb un gran domini del dibuix i dels volums de les figures, que es mouen lliurament dins els escenaris suggerits. Aquestes pintures conformen obres del tot reeixides: hi apreciem el traç, la línia reforçada d’un contorn anatòmic, o la pinzellada que testimonia l’ombra i el gest del personatge. Hi trobem l’impuls creador que s’insinua en l’obra no perfectament acabada, o millor dit, no del tot calculada (fig.3 i 4).

És notable la quantitat que en va arribar a pintar (a centenars) i el gran nombre que apareixeran a casa seva després de la seva mort, tal com consta en la Specification dels seus bens artístics, amb la nota que diu: “Un gran paquet de dibuixos, de moltes belles i notables peces fetes per Afflymghen (el difunt)” (2). Això tan sols ja ens fa veure la importància i el valor que ell mateix els donava.

Els esbossos de Rubens conreen l’autenticitat d’una pintura, que cavalca entre el mite i la realitat de l’humanisme que vol representar.

Bibliografia: LAMMERTSE, Friso. Rubens, pintor Nacional del Prado, Madrid 2018, p.14-17.

de

bocetos,

Museu

VERGARA, Alejandro. Op. cit. p. 46, fent referència a Muller (1989), Duverger (1984-2009) i Belkin i Healy (2004).

Fig.1 Testis introduint el petit Aquil·les al riu Estígia (c.1635)

Fig.2 Hèrcules vencent la discòrdia (c.1615-20)

Fig.4 Fragment del quadre Criada, nen i cuiner al costat d’una taula (c.1635-38)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 11

Microrelats A partir de la proposta que, cada any, fa la Biblioteca Municipal Pere Blasi sobre el concurs de microrelats, l’institut Montgrí, per Sant Jordi, convoca internament un altre concurs de microrelats , seguint les mateixes bases del de la biblioteca.

Aquest any la proposta era fer-ne un que no passés de 500 caràcters i que en algun moment s’hi trobés la famosa frase atribuïda a Pompeu Fabra: “cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança” i aquí us presentem alguns dels microrelats guanyadors. El de l’Ona Vilà, de 1r de Batxillerat, també va ser el guanyador de la modalitat Juvenil de la biblioteca Pere Blasi.

UNA ÀVIA MODERNA Estic cansada de matinar, de fer deures i de tenir exàmens. Demà en tinc un altre. Buf, quin pal! Vull estar malalta! No, millor encara, vacances!

No paro d’aixecar-me: ara aigua, ara una galeta, ara pipí…

L’àvia de Capçanes, que aquests dies la tenim a casa, està endreçant la cuina. De sobte em diu: “cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança, nena!”

-Què dius àvia? – faig jo- No pots parlar normal i no en català antic? – afegeixo.

I ella, seca, em diu:“que estudiïs, coi!”

Xènia Pujol Quintana, 1r ESO

EL BON CONSELL Quan el carter va sortir de casa, havia d’entregar mil i una cartes en sis hores i va notar que el món se li tirava a sobre. Va agafar la moto i se’n va anar a fer la feina. Anava tan desesperat que es va passar el límit de velocitat i va anar a parar de pet a un fanal. Va estar a punt d’abandonar, però va pensar: “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.” El carter va continuar la feina tranquil·lament sense desesperar-se.

París Lloret i Comas, 1r ESO

EN MANELET En Manelet sempre arribava tard a classe. Un bon dia es va despertar a les 7 per arribar a les 8:15 ben puntual. Però va arribar tard. En Manelet va quedar decebut, però no vençut. Al dia següent va despertar-se a les 6, però va tornar a arribar tard. I, com que cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança, en Manelet va despertar-se a les 5, però tampoc ho va aconseguir. I l’endemà va aixecar-se a les 4, i res. Al següent dia ja era despert a les 3, i tampoc va aconseguir-ho. L’endemà En Manelet va despertar-se a les 2 i quan va arribar a l’escola el seu rellotge marcava les 8:15. Per fi! Ho havia aconseguit! Però passaven hores i hores i ningú obria la porta de l’escola.

Pobre Manelet, no sabia que era dissabte.

Greta Porteries Kretxikova, 2n ESO

PER A TU, TOT Quan vaig fer deu anys la meva mare em va regalar una disfressa d’astronauta i, com qualsevol nen petit, el meu somni des d’aquell moment va ser convertir-me en un astronauta de veritat. Quan li vaig explicar per primer cop a la meva mare la meva boja, però comuna idea, no li va sorprendre gaire, però em va dir: «Si de veritat vols aconseguir el que més vulguis cal no abandonar mai la tasca ni l’esperança».

POMPEU FABRA:“CAL NO ABANDONAR MAI NI LA TASCA NI L’ESPERANÇA” Em miro els peus i veig que tinc les soles de les sabates ben gastades.

Els peus em fan mal i els genolls també. Aixeco el cap, i a cada paper que veig, hi ha escrites múltiples paraules. Sé que totes elles han estat escrites amb la meva mà i les milers de plomes que he gastat. Recorrent els diferents pobles de Catalunya he reunit tots els mots ordenats alfabèticament en un llibre i haig de dir que ha valgut la pena, ja que cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.

Cristina Planellas Dubovitskaya, 3r ESO

LA MEVA COSINA La meva cosina del Marroc caminava pel carrer amb les seves amigues.

Xerraven, es miraven els mòbils i es feien un fart de riure. Tenien setze anys. Feien plans pel cap de setmana, parlaven del que farien a l’estiu i del batxillerat que triarien el pròxim curs: ella s’estimava més el Social perquè li atreia la història i li fascinava la vida interior de les persones i sempre deia “cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.” Era intel·ligent, però sabia que no podria anar a fora a estudiar. Feia plans de futur fins que arribà a casa i el seu pare li presentà el seu futur marit.

Soufiane Hnida, 4t ESO

TASCA I ESPERANÇA, DUES GERMANES La Tasca i l’Esperança, dues germanes. Una sempre té feina, no para mai quieta i remuga de l’altra que sempre sospira esperant allò que desitja. La mare se les mira, sap que són diferents, però que cada una és el complement de l’altra. L’Esperança és l’aire que necessita la Tasca quan la feina l’ofega i la feina de la Tasca ajuda a l’Esperança a aconseguir allò que vol. La mare s’adona que cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança perquè juntes poden aconseguir allò que es proposen.

Ona Vilà Colomer, 1r Batxillerat

MICRORELAT La Judit es mirava els ulls del seu avi com si mai no hagués vist cap diamant brillar més en el món. De sobte l’avi, retirant-se la màscara de la boca, li va dir a cau d’orella: “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”. I en aquell precís moment, ella va comprendre que per molts obstacles que s’interposessin en el seu camí, tal com va predir Pandora, l’esperança és l’última cosa que perdrien. El cronòmetre de la vida pot aturar-se, però fins al darrer segon no creuràs mai que pot ser l’últim.

Martí Dalfó Otero, 4t ESO

Ara tinc 26 anys, i la veritat és que no soc astronauta, perquè vaig renunciar al meu somni de viatjar a l’espai per passar-me setze anys de la meva vida estudiant per curar l’estranya malaltia de la meva mare que se l’estava a punt d’emportar.

Janoc Gou Arribas 2n ESO

12 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

“La gran pregunta” nostra, encara avui, i de tota la humanitat!

Santi Sató

Fins ben bé a mitjans del segle XIX la ciència considerava que l’home tenia una antiguitat de pocs milers d’anys, cosa que Charles Darwin va qüestionar l’any 1859 en el seu llibre L’origen de les espècies en què defensava que l’evolució dels éssers vius exigeix parlar de milions i no de milers d’anys. Quatre anys després es descobrí el primer fòssil Neandertal a Alemanya, a la vall del riu Neander.

Efectivament, els científics començaren a parlar i a acceptar que podien haver existit éssers humans molt semblants als seus contemporanis actuals, però amb més gruix i robustesa. Avui sabem que l’home de Neandertal aparegué a Europa fa entre 250.000 o 300.000 anys.

Des del moment en què es pot qualificar com a tal, l’home ha tingut el desig, i millor dit, la necessitat de tenir resposta a les moltes preguntes que s’inclouen en la gran pregunta de: – Qui som, què som, què serà la nostra vida… i la nostra mort?

Realment, de totes aquestes preguntes, les úniques i fonamentals son les referides a “el naixement i la mort”, i n’hi podem afegir moltes d’altres que es podrien resumir en: – Som “L’home i la seva circumstància!”

I totes les religions són l’estudi de la pregunta que les persones sempre s’han fet primer, tal com: “El sentit de la vida, de la mort i del sofriment” , i desprès: “Déu? Ànima? Resurrecció? Cel, Paradís?” I és clar: “Existeix l’infern?” Preguntes que es corresponen amb les creences instintives i realment més profundes de l’ésser humà.

El seu estudi pot semblar per a molts de nosaltres com a “poc pràctic”, però si contemplem, o millor encara, si estudiem la història de la humanitat i l’analitzem, veurem que ha estat sempre present i que tots els pobles del món, els seus “savis” i els seus “sacerdots” han intentat donar-hi resposta.

I no podem oblidar-nos que la resposta, que conscientment o inconscient hi donem, condicionarà la nostra vida, la dels nostres fills i la dels nostres descendents. Perquè passarà a formar part del nostre pensament més profund, que transmetrem als nostres descendents!

I per extensió del concepte, segons l’actitud que tinguem com a ésser humà, ho aplicarem al nostre món, que no és només nostre, ja que no en som ni propietaris ni molt menys mandataris, ni li podem aplicar qualsevol política, per molt que tinguem la convicció de ser l’actitud vital més encertada.

primer la pròpia vida, així com la supervivència de l’espècie”. Fins i tot la nostra.

I si seguim reflexionant ens adonarem d’una aparent manca de sentit: “el final del cicle vital de tots els éssers vius és la mort”. Per tant, no podem oblidar que tota aquesta organització treballa per un ésser destinat a la mort i a la desaparició, i aquí hi veiem una aparent manca de sentit: de què serveix aquest magnífic disseny si ha d’acabar en el no res? Aquesta reflexió sobre el pla natural obre la porta a un altre tipus de reflexió sobre un sentit transcendent del mon: la religió, que ha de tenir en comte el fet que la vida “és sempre un temps limitat”.

Potser per al seu estudi no ens cal aprendre coneixements pràctics, tan necessaris en la nostra vida terrena actual, com aprendre a cuinar o a construir una casa, o un nou idioma, o una nova teoria científica, però sí que “ens cal per donar sentit a les qüestions més profundes que sorgeixen quan l’ésser humà s’encara amb aquest fet ineludible de la vida com a temps limitat: la mort”.

El seu estudi pot aportar també qualitat a la manera com vivim i a la professió que fem en aquest món. No és el mateix construir una casa de pressa i pensant només en els beneficis que obtindrem de la seva venda, que construir-la pensant en deixar una bella construcció que les generacions futures puguin contemplar. Un exemple d’això és l’arquitecte Gaudí, que, ancorat en uns sòlids principis ètics i espirituals, va fer tota la seva obra com a un llegat per a la posteritat.

La forma en que vivien els pobles primitius condicionava també la forma d’entendre i relacionar-se amb els demés i amb la seva idea de la divinitat, aquest poder superior, i com podien relacionar-se amb “la mare Terra”.

Si la seva base econòmica i de coneixement era del tipus agrícola, el veien com “el déu de la pluja benefactora”, si eren caçadors el veien com “el Senyor dels animals” que els guiava cap a les zones de caça, i si eren pobles nòmades com “un pare que els guiava en la seva transhumància”.

Tants deus com pobles i com cultures. I en queden avui mostres d’escenes que pintaven com a ritual per demanar una bona collita, o bona caça, del seu deu protector i potser també com a expressió d’un pensament màgic “d’un poder que el Gran Mag podia manipular tant en profit seu com del conjunt del seu poble”.

La idea d’un ser superior, totpoderós, ha estat sempre l’expressió primerenca d’un pensament màgic-religiós! Però si mirem vers l’infinit, al macrocosmos, l’home queda reduït a un NO RES!

L’estudi d’aquestes grans preguntes passa, d’una banda, pel coneixement de les moltes respostes que des de fa centenars i/o milers d’anys hi han intentat donar les grans religions, i de l’altra, per la reflexió personal que tots podem fer.

Reflexionar sobre les grans preguntes consisteix a mirar al nostre voltant, i també a les nostres vides, amb ulls atents, i fer-nos preguntes.

Per exemple, si mirem la forma com està organitzada la natura, ens quedem meravellats de la perfecta organització que hi veiem: “Tot ésser viu està fet de manera tal, que tots els seus òrgans treballen per defensar Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 13

Menu d'en Martí Martí Elias Pericay

Saltejat d’arròs amb verdures Ingredients: • Arròs llarg • Pebrot verd • Pebrot vermell • Porro • Pastanaga

Galta de vedella a la planxa

• Mongeta verda • Panses sense llavors

Ingredients:

• Pinyons

• 2 galtes de vedella

• Oli de gira-sol

• 1 ceba gran

• Mantega

• 1 pastanaga

• Sal i pebre

• 1 tomata grossa • 2 grans d’all

Preparació:

• 1 branca de romaní

Es bull l’arròs llarg. Un cop bullit es renta amb aigua freda i es guarda escorregut.

• 1 branca de farigola

Es preparen els pebrots i les verdures tallades a quadradets i es blanquegen en una paella amb una barreja d’oli i mantega. Un cop mig cuit s’hi ajunten els pinyons i les panses deixant-los coure un parell de minuts.

En aquesta barreja hi saltejarem l’arròs que prèviament haurem salpebrat al gust i ja estarà llest per anar a taula.

• 1 cullerada de farina

• 1 bon raig de porto • Oli, sal i pebre Per la picada: • 2 grans d’all, julivert i 6 o 7 ametlles torrades

Crema de taronja Ingredients: • 1 litre de suc de taronja • 250 g. de sucre • 60 g. de «maizena» • 4 ous • 1 copeta de triple sec • Pell de taronja ratllada Preparació: S’ escalfa el suc de taronja, el sucre i la pell de taronja ratllada.

A part, es baten els ous i la «maizena». Quan el suc estigui calent s’ hi afegeixen els ous i la maizena i el licor triple sec, remenant-ho bé fins que arrenqui el bull. S’ aparta del foc i es deixa refredar.

Es posa a la nevera per poder servir-la ben freda.

14 • Emporion • www.emporion.org

Preparació: Es salpebren les galtes i es posen en una cassola amb una mica d’oli a foc viu perquè quedin segellades per tots costats. Quan vagin quedant rostides s’hi afegeixen 2 grans d’all i un bon raig de porto, i es deixa coure fins que s’ evapori l’alcohol.

Mentrestant es talla la pastanaga i la tomata a bocins petits i s’afegeix a la cassola amb una mica de brou de carn o aigua ( si no teniu brou) i que cogui fins que les galtes estiguin ben cuites. S’apaga el foc i es reserva la bresa per una banda i les galtes que s’han de refredar per l’ altra.

Es pela la ceba, es pica i s’estova en un atuell a part, amb una mica d’oli.

Es fa la picada amb els grans d’all, el julivert i les ametlles amb la mà de morter.

Quan la ceba estigui tova s’ hi afegeix la picada, les herbes aromàtiques, les verdures del rostit, la farina i una mica de brou o aigua. Es tritura i es deixa coure uns minuts més.

Les galtes, que ja estaran fredes, es tallen a rodanxes, es passen per la planxa, amb una mica d’oli per les dues bandes i ja es poden emplatar.

Finalment es cobreixen amb la salsa de la cocció.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Gotes d'humor Fuster

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 15

A 162 km/h per una carretera de 90 km/h

Premi modalitat poesia (ex aequo)

I avui torno a escriure perquè sento que marxes com l’últim cop, per tornar.

Ets una ona sinusoïdal, puges i baixes, com les meves caderes, al teu cotxe, aquella nit.

Toques la meva ànima i no saps, que quan llepes el meu cor, el gust de Gin-Lemon s’enganxa als llavis de l’èxtasi Bukowski diu que, ja que tot ens mata, millor que sigui un amant.

Però tu em dones ganes de vida, m’empenys per l’abisme de la incertesa, dubte por em trenques el cor a cops de carícies prohibides.

La impaciència que em provoca la teva presència, addictiva, com la nicotina d’aquell cigarro que em vaig fumar a Termini.

L’amor no ha de fer mal, diuen els savis…

Però donat que tot té el seu oposat, he pensat, estem a l’altre costat.

PER A AQUEST MES DE JUNY VII Fira Internacional de Màgia dies 1, 2 i 3 Catifes de Corpus a l’Estartit dia 3

Aitana Rodríguez Quintana

Un full en blanc un putu full en blanc que no em diu res absolutament res.

NOTÍCIES DE MAIG

I la pressa que la vida m’ha ensenyat marxa quan tu de casa. És estrany sentir que ets i no ets, meu, alhora. És estrany que fer el que no s’ha de fer, sigui, exactament, el que s’ha de fer.

Tot i que el pitjor, és l’eterna pregunta que em persegueix…

Quan deixaré d’estimar-te?

Quan deixaré de dormir amb tu i tu amb ella?

Corro Ploro Fujo Nego el fet de ser incapaç d’acceptar que no són els teus braços els que no em deixen marxar.

Aitana Rodríguez Quintana

Nit dels Indiketes dia 9 Revetlla de Sant Joan dia 23

TORROELLA I L’ESTARTIT 1 de maig a Alcalá-Meco. Aquest any, el dia de la Festa del Treball es va commemorar amb la torroellenca Dolors Bassa a la presó, tot recordant que va ser secretària general d’UGT a Girona i consellera de Treball. TV3 va fer un reportatge sobre l’arribada a Alcalá-Meco dels corredors de la “marxa de la llibertat”, entre ells el seu fill Pau, i la visita que li van fer els seus fills, mare i germana.

Finalment, giratori a “l’empalme”. En compliment d’un dels compromisos acordats entre la Generalitat i els ajuntaments afectats, el Departament de Territori i Sostenibilitat ha començat aquest mes les obres del giratori cap a Verges o l’Escala.

Cessió de l’Arxiu de l’Hospital. La Fundació Hospital-Asil de Pobres i Malalts va cedir a l’Arxiu Municipal el seu fons documental per tal que el conservi, el catalogui i en faciliti la seva divulgació.

El convent de Santa Clara ja és patrimoni municipal. Després d’un període de dubte sobre el seu destí final i de negociacions amb la propietat, l’Ajuntament en va adquirir la titularitat a principis de mes i el transformarà en equipament públic.

Assemblea jove. Va tenir lloc a finals d’abril una trobada de joves al Museu de la Mediterrània i en van sortir diverses iniciatives. EMPORION està disposada a donar-hi veu des de les nostres pàgines.

Presentació del Festival de Música. Es va presentar la que serà 38a. edició del Festival de Torroella que se celebrarà entre l’1 i el 19 d’agost.

38a. Festa del Pedal. Es va fer el dimarts 1.

D’acord amb el que anunciaven les bases del concurs convocat per l’Ajuntament de Torroella de Montgrí, ens plau publicar un dels dos poemes premiats ex aequo en la modalitat de poesia. En pròximes edicions publicarem els altres treballs premiats.

Cicle de conferències “Desenterrant l’Empordà”. Els organitzà el Museu de la Mediterrània, els dimecres dies 2 i 9 (Ullastret, Montgrí sepulcral, Dòlmens, coves i menhirs).

Concerts a la Sala. Organitzat per Lúcid, el divendres 4 actuà Joan Escofet.

Activitats a la Fundació Vila Casas. El di-

16 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

vendres 4 s’hi va presentar la conferència-projecció “Walter Benjamin i Portbou” de Jaume Cases; el divendres 11 Xavier Domingo parlà de “L’Associació Obrera de Concerts, una utopia que va existir”; el divendres 18, a càrrec de l’il·lusionista Xevi, “Una vida màgica”.

Sortides guiades. Organitzades pel Parc Natural, el dissabte 5 “La Torre Moratxa i la Roca Maura”; el diumenge 13 “El camí d’Empúries”; el dissabte 26 “Els colors de les papallones”; i el dimecres 30 “Els ocells del Baix ter”.

Llegim teatre. La Biblioteca Pere Blasi organitzà el comentari de “Temps Salvatge” a càrrec de Margarita Camós.

Concurs televisiu juvenil. Es va fer la final del Baix Empordà els dies 15, 16 i 17 a l’Espai Ter. Exposicions al Museu de la Mediterrània. El dissabte 19 es van inaugurar “Life Pletera” i “Lloc, Memòria i Salicòrnies”.

Motonàutica. Es va programar per al dissabte 26 el Campionat de Catalunya a la platja de l’Estartit.

Acció groga. Ítaca va fer el diumenge 27 la ja tradicional trobada a Santa Caterina i la 6a.

Pujada al Castell. Aquest any va tenir caràcter reivindicatiu, amb assistència dels familiars de Dolors Bassa, parlament d’Empar Moliné,

la Vila, lectura de manifest i anada fins a casa seva per fer arribar una mostra d’afecte a la seva mare.

CATALUNYA 1 de maig. Aquest any el groc i el lila, i les crides per la llibertat i per la igualtat de gènere, van acompanyar les reivindicacions socials.

Zaplana detingut. L’expresident de la Generalitat Valenciana va ser acusat de blanqueig de capitals.

Sense investidura telemàtica. El divendres 4 es va aprovar la reforma de la llei de la presidència, amb el suport de JxCat, ERC i la CUP. La seva aplicació havia de permetre elegir Puigdemont, però no va ser possible en admetre el TC a tràmit el recurs del govern central.

Pressupostos de l’Estat. El dia 23 els vots del PNB van fer possible la seva aprovació. Incomplia així l’anunci de no fer-ho mentre a Catalunya s’estigués aplicant l’article 155.

Quim Torra, president. Va ser la nova proposta (la quarta, després de Puigdemont, Sánchez i Turull) presentada per JuntsxCat. No va ser investit el divendres 11, en votar en contra la CUP, però el diumenge 13 aquest partit va acordar en assemblea que s’abstindria i ho va fer possible. El dilluns 14 el resultat va ser: 66 vots a favor, 65 en contra i 4 abstencions. Va prendre possessió el dijous 17 en un acte sobri.

Nou govern. Torra va nomenar un govern amb Turull i Rull (empresonats preventivament) i Comín i Puig (exiliats) de consellers. El govern central no publicà els nomenaments, basat en l’article 155, i Torra demanà la justificació legal.

El dia 23 no es va poder fer la presa de possessió prevista.

La Justícia belga i els exiliats. La fiscalia d’aquell país no va admetre a tràmit l’euroordre i permet als exconsellers Comín, Serret i Puig desplaçar-se per la Unió Europea excepte Espanya.

La Justícia alemanya i Puigdemont. Rebutjà nous arguments i el tornà a mantenir en llibertat.

música i dinar, amb aportació voluntària a la caixa solidària.

40a. Marxa del Montgrí. La van organitzar per al mateix diumenge 27 els Amics de l’Ermita de Santa Caterina.

Teatre al Cine Petit. La companyia “Teló es-

Operació policial per presumpta desviació de fons el 2015. Va tenir lloc el dia 24, amb diversos detinguts.

Per fi, govern. El dimarts 29 el president Torra desbloquejà la situació, substituint els consellers a la presó o a Bèlgica i formant un govern integrat per 7 homes i 6 dones. Torra anuncià una querella per l’actitud d’obstrucció de Madrid envers els consellers que no han pogut ser nomenats.

ESPANYA ETA es va dissoldre. Es va fer el dia 3 al País Basc francès, amb una declaració solemne i la presència de personalitats internacionals. No hi va assistir cap representant del govern espanyol.

Reaccions quinçat” va representar “Per sota la taula” per els dies 26 i 27.

30 de maig, 100 dies sense la Dolors.Es van commemorar els 100 dies de presó de Dolors Bassa amb una concentració a la plaça de Emporion 100 anys (1915-2015)

d’investidura de Torra del divendres 11 va ser mal rebut pel govern i per PP, PSOE i C’s, i per escrits i tuits de fa uns anys va ser acusat de xenòfob i fins i tot de racista (PSOE). Ningú del govern central no va assistir a la presa de possessió del dia 17.

sobre

Catalunya.

El

Ordre de detenció per a Valtonyc. El raper no es va presentar el dia 23 per ingressar a presó.

Sentència del cas “Gürtel”. Es va fer pública el dijous 24. A més de les condemnes, diu que “no veu versemblant” la declaració de Rajoy sobre inexistència de comptabilitat B al PP. Moció de censura. El PSOE la presentà per fer caure el govern del PP, després que es va conèixer la sentència del cas Gürtel . El debat es fixà per als dies 31 de maig i 1 de juny.

MÓN Putin president de nou. El dilluns 7 Vladímir Putin va assumir per quarta vegada la presidència de Rússia.

Trump trencà l’acord amb Iran. El dimarts 8 el president va anunciar que els EUA es retiraven del “desastrós” acord nuclear amb Iran. No el van seguir els altres països signants.

Acostament amb Corea del Nord. Trump es mostrà disposat al diàleg davant una aparent bona disposició a abandonar la cursa nuclear.

Morts i ferits a Israel. El dilluns 14 va haverhi més de 50 palestins morts i gairebé dos mil ferits per foc israelià, a la franja de Gaza, en una manifestació massiva que reclamava el dret al retorn 70 anys després de la fundació d’Israel, i en protesta pel traspàs de l’ambaixada dels EUA a Jerusalem.

ESPORTS El Girona, bona temporada. Va fer un gran paper en el seu debut a primera Divisió i no aconseguí per poc la fita, tan impensable abans, de classificar-se per als torneigs europeus.

Barça, la imbatibilitat no va ser possible. Tot i això, en tota la Lliga només va perdre un partit, el penúltim.

Messi, tots els rècords. L’únic jugador de futbol que haurà aconseguit cinc botes d’or.

discurs

El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

Emporion • www.emporion.org • 17

18 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 19

20 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Pel·licula del mes: NOCHE DE JUEGOS

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 21

Edita Associació Emporion

Socis Fundadors

Consell de redacció

Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent Plàcid Busquets

Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Cels Sais Enric Torrent Plàcid Busquets Joaquim Guimerà

Jaume Bassa - President Joaquim Guimerà - Secretari Cels Sais Ballester - Tresorer Plàcid Busquets - Disseny, edició i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts