140-agost-18

Periòdic digital, tercera època

núm. 140 agost 2018

• Any Pompeu Fabra • CARTA DE LA DOLORS • Estimada Dolors, • Càmeres i herois • L’Empordà, amb perspectiva (I) • Mercè Rodoreda i la seva novel·la pòstuma ‘La mort i la primavera’ • Genís Baquer, president de l’Associació de Donants de Sang a Torroella • Sorolla en el seu jardí • Gala Salvador Dalí • El nom de les mil variants • Reptes globals, solucions globals • Premi modalitat prosa • El Menú d’en Martí • Gotes d’humor • Notícies • Cinema i espectacles

Editorial Any Pompeu Fabra

L’any 2018 està dedicat a commemorar la figura i l’obra de Pompeu Fabra, nascut el 1868 a Barcelona, a l’antiga vila de Gràcia. Celebrem, per tant, els 150 anys del naixement del lingüista i gramàtic català més il·lustre i els 100 de la publicació de la Gramàtica catalana. La seva obra més rellevant és, però, el Diccionari general de la llengua catalana, que va sortir publicat posteriorment, el 1932.

Pompeu Fabra va estudiar la carrera d’enginyer industrial i va ocupar una càtedra de química a l’Escola d’Enginyers de Bilbao, on residí durant deu anys (1902-1911). Amb tot, de molt jove encara, s’afermà en ell la decisió de dedicar-se a l’estudi del català i a la difusió de la correcció de la llengua. Científic brillant, va codificar i modernitzar la llengua catalana i la va fer apta per als diversos estils i funcions.

Fabra fou un personatge providencial perquè aplegà a la seva formació i actuació, com a científic rigorós, un tarannà positiu i no impulsiu, un tarannà d’home de consens, que l’ajudà decisivament a fer triomfar la seva reforma. Un dels seus lemes —tota una declaració de principis— era: “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.”

Josep Pla amplia aquests trets de Fabra amb el seu habitual detallisme perspicaç: “Fabra ha estat el català més important del nostre temps perquè és l’únic ciutadà d’aquest país, en aquesta època, que, havent-se proposat d’obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d’una manera explícita i indiscutible. […] De l’inenarrable, fabulós naufragi [la guerra civil], només queda dempeus una obra i una figura: la figura i l’obra de Pompeu Fabra.”

Pompeu Fabra va ser un home de gran prestigi científic i molt popular al país, i entre 1931 i 1936 va ser objecte de molts homenatges. Va morir el 25 de desembre de 1948 a la vila nord-catalana de Prada, al Conflent, on s’havia exiliat en instaurar-se la dictadura i on continuà treballant fins a enllestir una nova Gramàtica catalana que va ser publicada pòstumament el 1956 per Joan Corominas.

L’Any Fabra, curull d’activitats i homenatges, és comissariat per Jordi Ginebra, catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili.

2 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Carta de la Dolors Dolors Bassa i Coll

Presó de Puig de les Basses 137 dies 6 de juliol de 2018

Benvolguts amics d’Emporion: L’última carta que vaig escriure a la presó d’Alcalá-Meco va ser dirigida als membres de l’Ajuntament de Torroella i, per extensió, a totes les persones del municipi, per agrair la concessió de la Medalla del Montgrí (2018) el proper mes d’agost.

La primera que escric des d’aquesta nova presó de Figueres és per a vosaltres, companys d’Emporion: Bellapart, Martinoy, Benet, Cels, Fuster, Guimerà, Surroca, Arboix, Llausàs, Sató, Elias, Blai, Ferrer, Torrent, Busquets… i en especial per al meu oncle Jaume Bassa, que m’ha fet arribar el número de juny imprès, en nom de tot el Consell de Redacció.

No sabeu com n´és d’important rebre informacions i notícies properes! Notícies de casa!

Ara fa 24 hores que estic en una presó catalana. A 30 km de casa, però no a casa!

Un funcionari d’Alcalá-Meco, que després de tants dies ja havíem establert una bona relació, em deia: “La presó, encara que sigui d’or, és presó igualment”. I tenia raó!

L’apropament et dona seguretat, però el que ens passa és que hem canviat els forrellats de ferro per portes metàl·liques automàtiques, la llengua habitual del castellà al català, els colors dels murs de grisos a torrats… però el submón que representa d’internes amb motxilles de vivències complicades, de manca de llibertat, de pautes que impedeixen un desenvolupament personal d’iniciatives pròpies… és el mateix!

dicant la nostra llibertat, la ignomínia de la presó i el reconeixement que vam actuar per democràcia.

Estem convençuts que res serà en va! Que la llibertat, la justícia, la igualtat i la fraternitat són objectius clars i propers.

Com sempre demano, no defalliu, persevereu! Jo em mantinc ferma i serena i ara l’olor de l’Empordà, la tramuntana tocant la pell i el cel blau em reconforten les hores. No oblido ni perdono cap dels 137 dies robats, però tota la indignació intento derivar-la en pensaments positius. Com deia Theodore Roosevelt, intento recordar sempre “Fes el que puguis, amb el que tinguis, allà on siguis” o bé la cançó de Lluís Llach: “Aprendre a estimar-se la vida, quan la vida fa mal”.

Gràcies a tot l’equip del Consell de Redacció, als socis i a la gent que llegeix Emporion per ser-hi sempre. No podia deixar de fer un esment especial a la Roser Benet per la carta que em dedica en aquest número 138 de juny, m’ha emocionat. Moltes gràcies, Roser.

Una forta abraçada.

Dolors Bassa i Coll

Estem prop de casa, i això és molt millor per a la família, per a les amistats i per als advocats defensors, però continuem reivin-

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 3

Estimada Dolors, Montserrat Blai

Torroella de Montgrí, 5 de juny de 2018

Novament em poso a l’ordinador per escriure’t una carta. Aquesta, però, amb un parell de característiques diferents de les altres.

La primera és que serà pública; sortirà al número d’agost de la nostra revista Emporion i la segona és que ja no l’enviaré a la presó d’ Alcalá Meco sinó a la de Figueres. Surrealista!! Ara, quan buscava l’adreça de la presó de Figueres que han publicat a Vilaweb, m’ha envaït una tristor i una impotència descomunals davant de tanta injustícia, perquè no m’hagués pensat mai que enviaria tantes cartes a la presó i menys dirigides a una persona tan honesta, íntegra i pacífica, com has demostrat ser al llarg de la teva vida.

Perquè, Dolors, tu i jo ens coneixem de tota la vida. Quan per la candelera fas els anys, ja penso que al cap de dos mesos em tocarà fer-los a mi. Vam anar a col·legi juntes, a l’institut de Palafrugell juntes i vam triar fer la carrera de magisteri perquè teníem vocació de servei i crèiem que dedicant-nos a l’educació contribuiríem a fer un món una mica millor.

No hem coincidit treballant a la mateix escola, però sí que vam coincidir a la Comissió de Solidaritat Nord-Sud. Sempre tan compromesa, amb les idees clares sobre com havia de ser el tipus d’ajuda que havíem de donar a Sant Juan del Sur –Nicaragua-, la ciutat agermanada amb Torroella. Allà vaig descobrir una dona valenta i positiva.

do el dia que et vaig trobar pel carrer d’Ullà i em vares dir que et presentaves per Junts pel Sí a les eleccions, que sabies que eren uns moments únics i a la vegada difícils, però que tenies ganes de dedicar-hi el teu temps i que senties que podies i volies treballar per aconseguir la llibertat del nostre país. Quanta generositat, Dolors! Ja et vaig dir que t’admirava per haver pres aquesta decisió.

I és per això mateix que l’única manera que tenim de fer-te costat/ de fer-vos costat, és manifestar-nos totes les vegades que faci falta i omplir de groc places, carrers, carreteres, camps… perquè tothom qui ens visiti sàpiga que estem cansats de tanta ignomínia. Fa poc passava per plaça, eren les vuit del vespre, i vaig veure un noi que s’aturava davant del balcó de l’Ajuntament, treia una pancarta de llibertat presos polítics i amb el seu saxo es posava a tocar el cant dels ocells. Aquests petits gestos i tantes altres accions fan que cada dia pensem en vosaltres i desitgem que ben aviat pugueu gaudir d’aquesta llibertat que mai us haurien d’haver arrabassat.

Una forta abraçada.

Montserrat Blai

La vida t’ha donat uns quants cops molt durs i tinc la sensació que, lluny d’enfonsar-te, t’han fet més forta. L’últim d’aquests cops durs és el d’estar tancada a una presó; un cop que t’ha privat de la família, dels teus i de tota llibertat, sense haver comès cap delicte, perquè defensar la democràcia no pot ser mai un delicte. Recor-

4 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Càmeres i herois Jordi Bellapart

Al cap de tres dies d’angoixa esperant el resultat final de la missió de rescat dels 12 nois i l’entrenador de l’equip de futbol al qual pertanyien, que havien quedat atrapats a la cova inundada de Tham Luang, al nord de Tailàndia, per fi el món va poder respirar tranquil quan va conèixer i va poder veure per televisió com sortien de la cova acompanyats dels seus salvadors els cinc darrers rescatats que hi havien estat atrapats durant divuit dies.

El món va respirar alleujat. Milions de persones que havien seguit aquesta odissea aplaudien el resultat d’aquesta operació. No n’hi havia per menys. S’avia aconseguit el que molts pensaven que era impossible. Hi havien participat 19 bussos i un d’ells hi havia deixat la vida al quedar sense aire submergit en les fosques aigües de la gruta.

En un món globalitzat on és possible visualitzar en directe heroïcitats com aquesta, se’ns fa evident com aquestes també són globals i les operacions de rescat són també una cosa de tots, encara que se segueixin a casa des d’un còmode sofà.

Però un centenar de noies segueixen segrestades a Nigèria pels terroristes de Boko Aram. El 2014 algunes van quedar en llibertat després de patir violacions i embarassos no desitjats. No hi havia càmeres de televisió i el món no ho va patir. Si no es veu, no hi ha solidaritat ni mobilització mundial. Ara s’han salvat 12 nois, tothom ho ha patit i s’aplaudeix. A Xile, el 2010 la NASA va facilitar una càpsula per introduir-se dins la mina de San José a 622 metres de profunditat per extreure 33 miners, un per un, atrapats durant dos mesos al fons de la mina. Les càmeres ho van plasmar. El patriotisme va esclatar i es va nomenar heroi nacional el cap de la quadrilla que va ser el darrer de sortir a la superfície. Si les càmeres no haguessin captat la valentia de Mamoudom Gassama, que va grimpar tres pisos d’un edifici per salvar un nen a punt de caure al buit des d’un balcó, avui no seria bomber ni tindria cap medalla al valor, reconeixement que li va ser atorgat personalment pel mateix president de la República i continuaria essent un immigrant il·legal marginat de la societat.

Hi ha moltes gestes sense imatge fetes per autèntics herois però que sense les càmeres no són reconegudes: la presidenta del Tribunal Suprem de Polònia que ha desafiat el govern contra la seva destitució posant en perill la seva llibertat. La fiscal anticorrupció romanesa que ha lluitat molt per netejar la vida política del país i per això ha estat acomiadada, i tants i tants herois anònims que es juguen la vida per la justícia, per la llibertat o simplement com a acte humanitari.

Benvingudes les càmeres capaces d’informar i conscienciar el món de les bones causes i benvinguts els també herois anònims que les utilitzen amb aquesta finalitat i que ens mostren, entre d’altres, com els valents voluntaris del vaixell Open Arms solquen la Mediterrània rescatant refugiats en contra de governs europeus.

Quan les càmeres de televisió ens van mostrar imatges colpidores dels nàufrags rescatats, sense exigir a aquests herois salvadors un, sens dubte, mereixedor reconeixement per la seva humanitària heroïcitat, Òscar Camps, cap de l’organització catalana Proactiva Open Arms, denunciava: “No hem rescatat 60 persones. N’hi hem deixat morir 340.”

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 5

L’Empordà, amb perspectiva (I) Albert Llausàs i Pascual

Suposo que tothom sent una afinitat especial vers la terra i els paisatges propis, on ha viscut els primers anys de la vida o aquells on ha fet arrels més tard. Però és curiós com, de vegades, també és recomanable allunyar-se’n un temps per apreciar-ne qualitats que, de tant veure-les quan s’hi viu el dia a dia, es tornen invisibles. Cada vegada que he passat algun període de mesos fora de l’Empordà, en tornar-hi m’he adonat que la meva mirada -i també els altres sentits- han canviat, s’aguditzen temporalment. I això té conseqüències en direccions oposades.

D’una banda, els retrobaments m’han permès assaborir millor o més conscientment tots els atributs i matisos del paisatge empor6 • Emporion • www.emporion.org

danès, o més concretament de l’Empordanet, reafirmant-me en la més que subjectiva percepció que el nostre és un territori privilegiat. El darrer any, per motius laborals, l’he passat a la ciutat de València. El paisatge valencià no desmereix gens: l’albufera i els seus extensos arrossars, sempre canviants, són impressionants; l’horta, amb les seves barraques i alqueries, té un fort caràcter bucòlic; l’olor dels camps de tarongers a la primavera és deliciosa; les muntanyes de l’interior són un exemple dels valors de la muntanya mediterrània, i la mateixa ciutat té un pòsit cultural profund que val la pena descobrir. Potser gràcies a tots aquests atractius, mentre soc a València no tinc la sensació de trobar a faltar els meus paisatges vernaculars però, curiosament, quan Emporion 100 anys (1915-2015)

“pujo” a Catalunya de forma periòdica m’adono que sí que els he enyorat. Això sí, aquesta sensació només apareix a partir de Rupià (si he arribat en tren a Flaçà) o des de Colomers (si l’última part del viatge l’he cobert en bus des de Girona). Aquesta primavera passada, per exemple, gràcies a la regularitat de la precipitació, vaig trobar un Empordà especialment verd, amb les vores florides, cursos hídrics amb un cabal digne i uns conreus vigorosos. Estic convençut que la promesa d’una collita abundant ens activa als humans algun ancestral instint de supervivència, molt animal, que ens provoca un sentiment d’atracció cap a aquell paisatge. Potser per això, durant l’esmentada visita vaig trobar l’Empordà especialment bell. Ajuda a realçar la sensació d’haver redescobert un oasi el fet que les 6 hores prèvies les passés al vagó d’un tren, veient passar, primer, la invasió de l’horta valenciana per part de construccions residencials i panells publicitaris variats, seguidament els turons pelats que acompanyen el trajecte ferroviari entre la província de Castelló i les terres de l’Ebre, després el polígon petroquímic de Tarragona, la nuclear de Vandellós i les urbanitzades costes del Garraf, tot abans d’entrar (i tornar a sortir) del cinturó industrial i logístic de Barcelona.

sigui el conreu, i avança l’artificialització dels camps de fruiters, amb estaques de formigó que subjecten malles de plàstic. Socialment es nota el despoblament dels nuclis més petits, que només s’acaben sostenint per la construcció de segones residències però que es converteixen en deserts entre setmana.

Tots aquests són danys, en bona mesura, autoinfligits, fruit d’un model de desenvolupament poc sensat, que concep el medi ambient i el paisatge com a recursos a explotar per a contribuir al creixement econòmic o, en el millor dels casos, com a víctimes colaterals del creixement a les quals es pot aplicar alguna mesura de minimització de l’impacte o de restauració. Al proper número d’EMPORION repassaré alguns factors externs o d’escala superior que també amenacen el nostre oasi.

D’altra banda, però, l’agudització dels sentits durant el retorn a casa també provoca una major sensibilitat vers els canvis negatius i transformacions agressives que pateix el nostre entorn. Entre visita i visita sempre desapareix algun arbre o alguna filera d’arbres. Les “neteges” de recs i rieres deixen els hàbitats fluvials despullats de vegetació de ribera. Una agricultura cada cop més industrialitzada propicia la desnaturalització del medi rural, cada cop més entubat, silenciós i “desinfectat” de tota vida que no

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 7

Mercè Rodoreda i la seva novel·la pòstuma ‘La mort i la primavera’ Adrià Arboix

“La mort i la primavera és una obra mestra de lectura obligatòria i tertúlia justificada.”

Mercè Rodoreda (1908-1983) va considerar La mort i la primavera com la seva obra més ambiciosa, la seva obra total, decisiva, definitiva. Havia anunciat a Joan Sales, el seu editor, una obra ben diferent de La plaça del Diamant, de gran ambició i originalitat.

Recorda Carme Arnau, experta en Rodoreda, que es tracta d’una novel·la complexa i molt elaborada. En la seva primera versió, fins i tot va ser presentada al premi Janot Martorell de 1961, que no guanyà. Rodoreda aleshores no va modificar aquesta primera redacció de la novel·la, sinó que la va ampliar, l’expandí i la magnificà amb la incorporació de nous personatges i n’accentuà la part fantàstica. I la novel·la quedà com una obra literalment extraordinària, tant pel que fa a la forma final com a l’estil. Ro-

8 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

doreda, però, va morir sense arrodonir aquesta obra titànica i torrencial, en paraules textuals de Xavier Aliaga. I no va tenir temps de classificar-ne tot el laberint textual acumulat. Era l’obra de tota una vida, inacabada, perquè li faltava “poquíssim”, però no incompleta.

Va ser Núria Folch, vídua de Joan Sales, qui a la mort de Rodoreda va analitzar finalment els diferents textos generats per La mort i la primavera. El resultat fou una edició de 1986 on Folch ordena els textos atenent al sentit del text, un criteri diferent al de l’edició de 1997 de Carme Arnau feta a partir només dels escrits més recents. Tres dècades després el Club Editor reivindica el treball de Folch amb aquesta versió actualitzada que comentem i revisada per Arnau Pons, responsable d’un apassionant postfaci o assaig en el qual remarca que La mort i la primavera és una gran al·legoria contra l’autoritarisme, la manca de llibertat i la violència totalitària, una obra d’art amb una profunda visió crítica.

A la novel·la tot s’hi és vist amb els ulls del protagonista, un adolescent que des de la innocència i la ingenuïtat va madurant fins a arribar a tenir consciència de la repressiva realitat que l’envolta.

Té l’estructura d’un relat en passat fet en primera persona. Arnau Pons remarca que és una obra subversiva, pel seu contingut crític. Una crítica de les convencions i de les pràctiques socials, de la dominació dels homes pels homes i sobretot de la ideologia com allò que destrueix la persona, tant de forma simbòlica com real. Així com també de tot allò que és reprimit, com el desig, i negat, com la llibertat de pensament. Això li passa, per exemple, al “pres”, un personatge lúcid i subversiu, que es fa insuportable per allò que diu i pensa sobre els mites, els prejudicis i els costums aberrants del poble, i pateix en carn pròpia la repressió pel seu pensament crític, fent palès que s’utilitza la mentida per engabiar-lo fins que s’aconsegueix deshumanitzar-lo per complet. O per exemple, en el fet cruel de les embarassades, que estan obligades a romandre separades i amb els ulls embenats per aturar el seu desig sexual o de les mares joves que turmenten el desig de les criatures amb punxons de ferro. Pons remarca que l’obra és un tractat sobre la condició humana a la llum del desig, la llibertat i la mort.

Rodoreda crea, per tant, en aquesta obra un univers propi d’una gran singularitat, a partir d’una petita comunitat muntanyenca sense nom, ubicada en un temps i en un espai indeterminat (no hi ha un ancorat geogràfic ni una determinació històrica) amb un microcosmos on destaca el “bosc dels morts”, un espai estrany i terrorífic, dantesc, en paraules d’Arnau. I és que els arbres del bosc esdevenen els taüts del habitants del poble, en els quals estan condemnats a morir, des del mateix moment de néixer. El riu encercla el poble. Hi apareixen llegendes com la de les dones d’aigua i personatges que semblen extrets d’un conte de terror on predomina l’estètica de la lletjor i del grotesc. Rodoreda se les enginya per fer una composició pròpia i única del món dels humans, segons Pons.

en la lletjor, amb figures deformes, esguerrades o tarades, i el mal (on el senyor del poble i el ferrer –el vertader tirà- són els representants màxims de la ideologia repressora), contrasta amb un món immaterial, gràcil i superior i amb l’esplendor del paisatge.

Sembla que la figura d’Armand Obiols, el company de vida de Rodoreda, va ser fonamental perquè aquesta obra estranya, profunda, poètica i política, en paraules de Montserrat Serra, tingués continuïtat, contingut i també una volada filosòfica com poques vegades s’ha dat en català, segons Pons.

Entre els seus models d’inspiració, Pons esmenta el nom de Kafka, el de Dant -amb un món dantesc, però amb una visió absurda de la vida-, sense oblidar la Bíblia. Pons hi veu també la influència de Víctor Català i fins i tot creu inevitable pensar en Goya, i més encara en el Goya vist per Baudelaire.

El relat literari és dur però riquíssim, amb moments paradoxals de lirisme i delectança poètica, passatges de reflexió filosòfica i imatges potents i colpidores, pròpies d’una escriptura que precisa d’una concentració literària aclaparadora i d’una autoexigència atroç, segons Aliaga.

Aquesta sorprenent novel·la és una de les obres més ambicioses, complexes, polisèmiques i rotundes produïdes per la literatura catalana, segons Aliaga. I Pons ens recorda la rabiosa actualitat de la novel·la, ja que el nus gordià d’aquesta obra mestra de lectura obligatòria i tertúlia justificada és precisament la llibertat.

Referències bibliogràfiques RODOREDA, Mercè. La mort i la primavera, Club Editor, Barcelona, 2017.

PONS, Arnau. “Editar el misteri”. A: La mort i la primavera, Club Editor, Barcelona, 2017, pàg. 337-434.

ARNAU, Carme. Mercè Rodoreda i el conte. Mecè Rodoreda. Narrativa Completa. Volum II. Edicions 62, Barcelona, 2008, pàg. IXXXXII. ALIAGA, Xavier. “Rodoreda: la mort immortal”. A: El Temps, 19 de desembre de 2017, pàg. 56-57.

RODOREDA, Mercè. “La mort i la primavera”. A: Mercè Rodoreda. Narrativa Completa. Volum II. Edicions 62, Barcelona, 2008, pàg. 545-717.

RODOREDA, Mercè. Joan Sales. Cartes completes (1960-1983). A cura de Montserrat Casals. Club Editor, Barcelona, 2008.

SERRA, Montserrat. Nova edició de La mort i la primavera. <https://www.vilaweb.cat/noticies/nova-edicio-de-la-mort-i-laprimavera-una-novella-sobre-la-sedicio-que-merce-rodoredava-deixar-inacabada/>

El “suïcidi arbrat” descrit amb gran cruesa, els homes amb les cares arrencades, el fet d’haver de passar el riu com un ritual de pubertat, els diversos rituals cruels del poble, encaminats a llevar el desig i la llibertat personal a través del control de la por i una sèrie de costums bàrbars, entre ells la crueltat del ritus d’omplir la boca de ciment als moribunds abans de morir, sacsegen l’intel·lecte i no deixen indiferent el lector. És una obra tan intensa que a voltes no et deixa respirar.

L’atmosfera angoixosa impera en la novel·la. La dualitat entre una societat opressiva amb aquests personatges del poble que encarnEmporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 9

Genís Baquer, president de l’Associació de Donants de Sang a Torroella Jaume Bassa Pasqual

En Genís Baquer i la seva esposa Quimeta Ferrer viuen al mas Solei, al peu del Tossal Gros. Des de l’any 1985 ell presideix la delegació de Torroella de l’Associació de Donants de Sang de Girona i ella li ha fet costat des del primer dia. Ha estat –i continua essent- un matrimoni lliurat a una tasca solidària i voluntariosa, que ha donat molt, sense esperar cap altre retorn que la satisfacció d’haver pogut ser útils.

sobretot -per la proximitat a casa- l’incendi de l’església dels Dolors. Després em varen dur a l’escola, fins als 14 anys. Vaig treballar a l’horta, però tenia altres inquietuds, vaig ser radioaficionat -com altres amics- i vaig pensar a fer el servei militar voluntari a aviació, per acabar radiotelegrafista o similar. No va ser possible per problemes de salut del meu germà. Aleshores, el 1951, vaig començar a festejar amb la Quimeta i ens vàrem casar l’any 1958.

Parla’m de la teva família, dels teus primers anys

Com va ser que et dediquessis a la donació de sang?

El meu pare es deia Genís, com jo, i el meu avi Rigobert; la meva mare, la Siseta Creixell, era filla d’en Joaquim Creixell, de la família d’uns coneguts representants de maquinària agrícola del carrer del Riu Ter, que es varen desplaçar a la Bisbal per ampliar el negoci. L’avi Rigobert era hortolà, va estar a l’horta d’en Lloret, a la de la Creu i, finalment, a la d’en Robert (a can Diligent, al començament del passeig Vicenç Bou). Érem dos germans, jo era el petit, vaig néixer l’any 1931 i tinc diversos records de la guerra,

El nostre cunyat Emilio Morraja era delegat a Torroella de la que llavors s’anomenava Germandat de Donadors de Sang de Girona.

Desgraciadament va tenir un accident de moto el gener de 1985 i va morir. Des de feia uns anys la Quimeta i jo érem donants i l’ajudàvem, perquè els que donaven sang eren força nombrosos i els voluntaris molt pocs. Col·locàvem pancartes, anàvem a reunions, fèiem el que convenia. Per això, quan ell va morir, els dirigents de Girona em varen proposar de fer-me càrrec de la

10 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

delegació de Torroella.

Des del 1985 han passat 33 anys! En què consisteix la teva tasca? És difícil de resumir una feina com aquesta, que no és complicada però demana dedicació. Tots aquests anys ens hem fet un tip de fer tasca d’organització, i això ha implicat trucades telefòniques, viatges a Girona, a la Bisbal, reunions, assistència a conferències… i, evidentment, preparar les sessions de donació de sang. Durant un temps, la preocupació principal era disposar de local adient, vàrem haver de fer un autèntic pelegrinatge: capella de Sant Antoni, un racó de l’Hospital, convent dels Agustins, un altre racó a Can Quintana… fins que ara, ja deu fer uns deu anys, podem usar l’auditori del Museu. Cal remarcar la col·laboració de l’Ajuntament, que ens ho ha fet possible.

Les sessions són tres vegades l’any a Torroella i dues a l’Estartit.

Amb anticipació, més o menys un mes abans, ens avisen de Girona, ens anuncien quin dia vindran amb els equips i material.

Les donacions poden ser d’un total de 200 en una sessió, però poden arribar a força més en casos excepcionals (si hi ha hagut un accident recent, per exemple).

Cal dir que la nostra tasca també ha tingut compensacions gratificants, perquè la Germandat organitzava excursions cada any, a Montserrat, a Tarragona, a Carcassona (la manutenció anava a càrrec nostre), i es feien arrossades d’organitzadors i donants, cada any en una població diferent, i nosaltres hi portàvem petits obsequis de Torroella, com ara plàstic, cromos o pomes; potser en vàrem arribar a fer una vintena.

at gaire. Hi va haver un moment en què l’Associació de Girona va pensar a fer extraccions a l’estiu, quan sol faltar sang, i va pensar de fer-ho a càmpings, a hotels, però la idea no va reeixir, el turista ve a descansar i no està per donar sang.

Potser la idea renovadora més destacada va ser la posada en marxa, l’any 2009, de la Marató, un recapte de sang extraordinari que es fa cada quatre anys.

En què consisteix una Marató?

Es fan extraccions durant tot un dia a Torroella i unes hores a l’Estartit. Aquest any toca fer-la, està prevista per al novembre.

En una Marató s’aconsegueix que es mobilitzi tota la població, es contacta amb totes les associacions del municipi, pensa que són un centenar i que tothom que pot fa la seva aportació. A EMPORION, per exemple, ens feu publicitat, que és el que està al vostre abast. Hi col·laboren hotels, comerços… Amb tota aquesta moguda, en una Marató es poden arribar a fer unes 500 extraccions.

Ara que toca fer balanç, creus que ha estat prou reconeguda la vostra feina?

Abans de tot, cal deixar clar que no hem estat sols, que ens hem sentit acompanyats i ajudats: hi ha hagut voluntaris destacats, com en Genís Planas, i ara té un paper molt rellevant en les nostres tasques en Jordi Reynés.

En fer balanç, com dius, hem de reconèixer que durant molt de temps vàrem gaudir d’una germanor que, amb el temps, va haver d’evolucionar cap a activitats menys casolanes i més eficients, però no podem negar que ho passàvem molt bé quan fèiem excursions, arrossades… Tot això era molt gratificant.

I de reconeixements personals n’hi ha hagut molts. Cada any se celebra el Dia Mundial del Donant de Sang i se sol fer un homenatge a persones grans que s’hi han dedicat. Va ser amb aquest motiu que l’any 2012 em varen fer, també a mi, un homenatge, amb assistència, entre altres personalitats, de l’aleshores alcalde de Girona, Carles Puigdemont. Em varen donar una placa que conservo amb orgull, amb el diploma corresponent.

També hi ha hagut reconeixement públic de la generositat dels donants de sang, un reconeixement que a nosaltres ens ha omplert de satisfacció. Podria posar com a exemple el Monument als Donants que es va aixecar davant del Centre d’Assistència Primària.

En tants anys, hi ha hagut canvis importants?

En primer lloc, han canviat les institucions i s’han adaptat a les normatives de la Generalitat. Crec que hem perdut proximitat (ja no hi ha excursions, arrossades, etc.) però s’ha guanyat en eficàcia. Les antigues germandats s’han transformat en associacions, una de les més importants és l’Associació de Donants de Sang de Girona, que comprèn les comarques gironines i alguna més; la majoria de les altres associacions són d’una sola comarca.

Finalment, allò que potser ens fa més contents com a torroellencs és la Medalla del Montgrí que ens va atorgar l’Ajuntament l’any 2006.

A més, l’any 2010 es va inaugurar a Barcelona el Banc de Sang i Teixits, organisme adscrit al Departament de Salut, que compta amb un edifici gran i modern, situat al districte tecnològic anomenat 22@, de 16.600 metres quadrats, on treballen més de 600 professionals. També hi té la seva seu la Federació de Donants de Sang de Catalunya, que agrupa totes les associacions. El president de la Federació és Marc Ibars, que procedeix de l’Associació de Girona.

Pel que fa a l’operativa d’organització i extracció, no ha pas canviEmporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 11

Sorolla en el seu jardí Josep Fuster

Deu fer poc més d’un mes, vaig tenir l’oportunitat i el goig de poder visitar a Valladolid una exposició dedicada a Joaquim Sorolla que es titulava “Sorolla, un jardín para pintar”.

L’exposició, que era monotemàtica, et feia entrar de ple en un dels gran somnis de l’artista, que no era altre que poder conviure amb la seva família i el seu art en un lloc que aplegués en un sol espai estudi i habitatge, units per un jardí de disseny propi que ell pogués recrear en les pintures de l’última etapa de la seva vida.

1-Jardin de la casa Sorolla 1918-1918 oli tela A finals de l’any 1911, es complí part del somni de l’artista, quan es traslladà a viure amb la seva família a la nova casa on també tenia l’estudi, però hauria d’esperar fins a l’any 1917 per veure realitzada la totalitat del seu somni amb la finalització del jardí que ell mateix havia meticulosament dissenyat.

L’exposició mostrava segurament una de les facetes menys conegudes de l’obra d’aquest extraordinari artista i la seva passió pels jardins. A la mostra vam veure com el petit espai d’aquell jardí va generar un munt de possibilitats pictòriques que Sorolla va saber aprofitar i esprémer al màxim; la seva inspiració va saber retenir a la tela uns moments intensos de despreocupació, de goig i d’una creativitat pictòrica vital per a l’artista.

Pràcticament la totalitat dels quadres exposats, molts de l’última etapa de l’artista, se centren exclusivament en la natura dels jardins. Hi ressalten de manera categòrica els trets més característics de la seva pintura tals com la llum i el color, sota les visions i els detalls d’unes composicions situades en un mateix espai i que, malgrat el que es podria suposar, no resulten ni repetitives, ni avorrides, ni monòtones.

2 – Jardin de la casa Sorolla 1920 oli-tela Al primer cop d’ull, em cridà l’atenció l’absència total de figures humanes o d’animals, però després de veure-la amb més deteniment, vaig comprendre que la natura, la composició i els detalls

12 • Emporion • www.emporion.org

del jardí eren l’objectiu primordial de l’artista i que qualsevol altre element era accessori i prescindible. Una altra conclusió que em va suggerir el conjunt de l’obra exposada —molt menys espectacular que la que tenim més coneguda de Sorolla— és que en la seva execució el pinzell a mans de l’artista es movia de forma molt ràpida, espontània i lliure, tal com pot correspondre a un artista que ja no ha de demostrar res, que gaudeix de tots els reconeixements i que es pot permetre el caprici de pintar un dels seus temes preferits tan sols per la pròpia recreació.

A Sorolla li agradava pintar al natural, no era artista d’estudi; la majoria de les seves obres són fetes a l’aire lliure i a la llum del dia. Ell ho va resumir magistralment en poques paraules: “No m’agrada l’estudi per pintar, ho detesto amb tota la meva ànima.

Jo aprofito tot el temps que puc la calor, perquè estic pintant de la manera que jo desitjava, és a dir, a llum lliure.”

3 – La Alberca Alcázar de Sevilla 1910 oli-tela A quasi totes les obres de la mostra s’imposa el seu gran mestratge. El traç ferm i decidit del pinzell no busca recrear la perfecció de la imatge; crec que el que buscava per damunt de tot era retenir les sensacions, la llum i la percepció de l’atmosfera d’un instant molt precís, fet que pot provocar la falsa interpretació que l’artista tenia pressa per acabar l’obra, quan en realitat el que pretenia era captar sense dilacions un ambient i una llum que per moments s’anaven allunyant o canviant.

Malgrat que en aquestes quatre línies ens hem centrat més en la temàtica dels jardins, Joaquim Sorolla va conrear també el retrat, el paisatge, les marines i també la temàtica social i històrica.

Persones expertes en art han catalogat l’obra de Sorolla dins el moviment luminista, altres la cataloguen dins l’estil impressionista. Personalment, la contemplació d’aquella exposició ha fet reafirmar-me en el que sempre he cregut: Joaquim Sorolla és per damunt de tot un dels grans impressionistes, tot i que en algunes obres pot estar molt influenciat pel moviment luminista.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 13

Gala Salvador Dalí Josep Pericot

“El dibuix és la probitat de l’art.”

(Ingres)

Cada línia d’un dibuix ha de ser una geodèsica.

(Dalí), (1), (fig. 1)

Aquest estiu es podrà veure, fins a mitjan octubre, al MNAC, una extraordinària exposició sobre el paper de Gala en l’obra del pintor empordanès Salvador Dalí. L’exposició s’ha pogut fer comptant amb la col·laboració de la catedràtica i acadèmica Estrella de Diego (2) i amb la participació entusiasta del mateix Museu Nacional d’Art de Catalunya i la Fundació Gala-Salvador Dalí de Figueres. L’exposició mostra el paper actiu, crític i d’inspiració artística que va jugar Gala Dalí (Kazan, Rússia, 1894 – Portlligat, Cadaqués, Espanya, 1982) en l’obra del pintor.

Gala, des de jove, demostra una gran afició a la lectura i a Moscou fa amistat amb Anastasia Tsvietaieva i la seva germana, la poeta Marina Tsvietaieva. De salut delicada, el 1912, mentre fa una estada al sanatori Clavadel de Davos, coneix Paul Éluard, amb qui s’identifica i comparteix ideals poètics. S’enamoren i finalment es casen el 1917, durant un permís de quatre dies, en estar ell mobilitzat per la guerra europea. Una anys abans Gala ja li escriu el pròleg al seu llibre de poemes Dialogue des inutiles. Immersos en el grup d’intel·lectuals i artistes defensors del surrealisme (André Breton, René Char, Hans Arp, Man Ray, Max Ernst, entre molts d’altres), el seu matrimoni pateix alts i baixos, en especial en compartir la seva amistat amb Max Ernst. És a l’estiu de 1929, a propòsit d’una visita dels amics surrealistes a Cadaqués, convidats per Dalí, que es fa efectiva la ruptura amb el poeta Paul Éluard, malgrat que Gala hi mantindrà una íntima correspondència fins a la mort d’aquest el 1952. Gala és portadora d’una sensibilitat artística i d’una forta personalitat, que necessita desfermar-se en una obra creativa pròpia o compartida (fig. 2). és així com ho fa amb Paul Éluard i, a partir d’aquell estiu del 29, ho farà amb Dalí, amb el qual inclús formalitzarà la seva relació en matrimoni (després de la mort d’Éluard) i amb qui finalment s’aproximarà més, tot allunyant-se’n, vivint al castell de Púbol que li regala Dalí.

Fig. 2: Gala mirant el Corpus hypercubicus. Oli sobre tela, 1954.

Col·lecció particular.

Hom no entén fàcilment aquesta constructio de les seves vides, en les quals la realitat dels esdeveniments i la visió artística i creadora se superposen i es confonen. Malgrat tot, el compromís personal dels uns i dels altres es perpetua i no es trenca.

L’exposició plasma i reconeix el paper de Gala com a coautora i 14 • Emporion • www.emporion.org

propulsora de la poesia d’Éluard i de la pintura de Dalí, fins al punt que podem parlar del geni compartit, com ho testimonia la firma de moltes obres amb el nom de Gala Salvador Dalí.

A més a més, en aquesta exposició tenim l’oportunitat de veure obres cabdals de Salvador Dalí, cedides per particulars i museus (fig. 3 i 4), entre els quals cal destacar la Fundació Gala-Dalí de Figueres. Hi descobrim el pintor que ha sigut fidel als seus axiomes i al seu temperament, que crea una pintura que va més enllà del surrealisme, que és testimoni del seu temps i que assoleix una serena i a la vegada turmentada bellesa, gràcies al seu perfeccionisme tècnic.

Dalí ultrapassa els corrents artístics que li toca viure i s’hi recrea, els barreja amb elements propis del Renaixement i amb el seu deliri personal pel dibuix i la perspectiva, qualitats que li permetran representar fidelment qualsevol temàtica, desplegada dins el que podríem anomenar el realisme dalinià (fig. 5). El seu talent se’ns mostra tant a les teles de gran format com en el treball d’un miniaturista. És el pintor figuratiu que ens força a conrear el pensament abstracte. és el pintor que molts de nosaltres encara no sabem apreciar, malgrat la sincera acollida de grans col·leccionistes i de museus arreu. És a través de Gala que ara podem gaudir de la seva pintura i del seu art. Segurament una de les millors vies per apropar-nos-hi i arribar a conèixer la seva pintura Fig. 5: L’esfinx de sucre. Oli sobre tela, 1933. Col·lecció E. i A. Reynolds Morse, en préstec a Salvador Dalí Museum de St. Petersburg, FloridaFig.3: La imatge desapareix. Oli sobre tela, 1938.

Col·lecció particular.

Referències: DESCHARNES, Robert. “Dalí. La obra y el hombre”. A: Estudio para Galarina, Tusquets Editores S.A., Barcelona y Edita, Lausana, Suïssa, 1984, p. 296.

DE DIEGO, Estrella. Gala Salvador Dalí. Una habitació pròpia a Púbol, Edició Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2018.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Fig.4: Metamorfosi de Narcís. Oli sobre tela, 1936-37.

Tate Modern

Fig.1: Estudi per a Galarina. Llapis sobre paper, 1943. Teatre Museu Dalí, obra cedida per la Fundació Gala-Dalí. (Inspirada en la Fornarina de Rafael.)

Fig. 2: Gala mirant el Corpus hypercubicus. Oli sobre tela, 1954.

Col·lecció particular.

Fig.3: La imatge desapareix. Oli sobre tela, 1938. Col·lecció particular.

Fig. 5: L’esfinx de sucre. Oli sobre tela, 1933. Col·lecció E. i A. Reynolds Morse, en préstec a Salvador Dalí Museum de St. Petersburg, Florida

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 15

El nom de les mil variants Santi Sató

El 25 de Juliol ha estat el dia de totes i cadascuna de les variants del nom Yaakov.

Andreu, germà de Pere, pescador de Betsaida i deixeble de Joan Baptista.

Jacob

Yago

Sant Yago

Santiago

Tiago

Diego

Yaakov

Iacobus

Jacomu

Jacme

Jaume

Dídac

Jaume o Jacob, fill de Zebedeu, germà de Joan, condemnat a mort i decapitat per ordre del Rei de Judea, Herodes Agripa.

Tots ells són variants en castellà o català del nom propi Ya’akov, que significa segons l’etimologia continguda en la Biblia, “Sostingut pel taló”, o també “Que Deu protegeixi” o “Deu ha protegit”. En la forma més difosa d’aquest nom en llatí eclesiàstic, el que es denominava “Sanctus Iacobus” va esdevenir Sant Iagüe, per passar a Sant Jaume i culminar en Sant Iago i, en una sola paraula, Santiago, que fou crit de guerra dels cristians espanyols durant la reconquesta: “Santiago y cierra España”. En català perdurà la forma Jaume. Personalment, el nom de Santiago i de Jaume en dona fe: el meu pare es deia -i jo mateix em dic- Santiago, i el meu fill, Jaume. Per seguir la tradició.

En la tradició cristiana els dotze apòstols (el que és enviat), foren dotze homes, jueus, escollits per Jesús de Nazaret d’entre els seus deixebles i enviats per Ell a predicar l’evangeli als jueus i a tots els gentils, arreu del món, al temps que el representaven, i ministraven per Ell, després de la seva Ascensió, en donar al món el testimoni de la seva divinitat i la seva resurrecció d’entre els morts.

Aquets foren: Simó, a qui anomenà Pere, del grec “petros”, pedra en català.

16 • Emporion • www.emporion.org

Joan, germà de Jaume, també fill de Zebedeu (a tots dos va posar el sobrenom de Bonaergés, que significa fill del tro). Autoproclamat “deixeble estimat”.

Felip, deixeble de Joan Baptista i un dels primers cridats pel mateix Jesús.

Bartomeu, de nom Natanael, fill de Tolmai.

Mateu, també anomenat Leví, fill d’Alfeu, recaptador d’impostos.

Tomàs, també conegut com a Judes Tomàs Dídim de l’arameu Tomá “bessó” i del grec didymous també “bessó”.

Jaume, fill d’Alfeu i germà de Judes Tadeu.

Simó el cananeu, que segons Lluc li deien el Zelota.

Judes Iscariot, el traïdor en que anomenat Iscariot que prové de sicari “assassí”. Reemplaçat per Maties.

1Judes Tadeu, o Judes, fill d’Alfeu i germà de Jaume. En alguns manuscrits de l’evangeli segons Mateu, és anomenat Lebeu.

Els elements constituïts de l’apostolat del Nou Testament son precisament haver vist a Jesús ressuscitat.

Emporion 100 anys (1915-2015)

El camí de Sant Jaume Encara que sigui poc probable l’estada a Espanya del Sant, una tradició molt arrelada el va convertir en el patró d’Espanya ja des del segle XVII. D’aquí ve la tradició del Camí de Sant Jaume.

El tram català del Camí s’inicia al Cap de Creus (Costa Brava) i finalitza a Alcarràs (Terres de Lleida) entrant desprès en terres aragoneses. Durant el segle XIV la tradició decau, a causa de les guerres, però al segle XX es produeix una renaixença i el Camí és seguit per milers de pelegrins que duen el símbol de la petxina o vieira.

El camí té dos possibles inicis: El del Port de la Selva o la Jonquera, a la frontera amb França, i enllaça amb una de les principals rutes europees. Tots dos camins menen a Figueres, Santa Llogaia d’Àlguema, Borrassà, Creixell i Pontós. I de Bàscara a Girona, per Medinyà. O bé per Vilademuls i Terradelles. I la ruta torça en direcció nord-oest per la via verda Girona-Olot. Després de travessar el Collsacabra, la ruta baixa cap a la plana d’Osona fins anar a raure a Vic. Entre la capital d’Osona i la del Bages, Manresa, se succeeixen petits i escadussers nuclis de població, el monestir de Sant Benet de Bages i Manresa. A continuació passa per Castellgalí i puja a Montserrat, el monestir benedictí de Santa Maria, fundat l’any 1025 per l’abat Oliba: la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya. Després de passar per Sant Pau de la Guàrdia i Castellolí, s’arriba a Igualada.

Els passos següents són Sant Genís, Jorba, Santa Maria del Camí, Montmaneu, la Panadella i Pallerols, un lloc tranquil. La ruta continua per Sant Antolí i Vilanova i per Sant Pere dels Arquells, abans de travessar Vergós, camí de Cervera (la Universitat i els estrets carrerons, com el de les Bruixes). Sortint de Cervera va fins al Talladell, a les portes de Tàrrega. Les localitats següents són

Emporion 100 anys (1915-2015)

Vilagrassa i Anglesola, Castellnou de Seana, el Palau d’Anglesola i Bell-lloc d’Urgell abans d’arribar a Lleida, a la riba del riu Segre.

El següent poble de l’itinerari, Alcarràs, situat a uns deu quilòmetres de la frontera amb Aragó, també és el darrer del Camí de Sant Jaume a Catalunya.

Les persones que fan la ruta a peu, a cavall o amb bicicleta poden demanar la credencial, que permet, un cop finalitzat el recorregut, obtenir la “Compostellana”.

Jaume I el Conqueridor Va néixer a Montpeller l’any 1208, fill de Pere I el Catòlic i de Maria de Montpeller, i va morir l’any 1276 a València. Conquistà Mallorca (1229), València (1232-1245), Eivissa (1235). Disposem d’una descripció feta per un contemporani seu, Bernat Desclot que transcric seguidament: Aquest rei En Jacme d’Aragó fo lo plus bell hom del mon; que ell era major que altre home un pam, e era molt ben format e complit de tots sos membres, que ell havia molt gran cara, e vermella e flamenca, e el nas llong e ben dret, e gran boca e ben feita, e grans dents, belles e blanques que semblants perles, e els ulls vairs, e bells cabells rossos, semblants de fil d’aur, e grans espatlles, e llong cors e delgat, e els braces grossos e ben feits, e belles mans, e llongs dits, e les cuixes grosses, e les cames llongues e dretes e grosses per llur mesura, e els peus llongs e ben feits e gint cauçants” “E fo molt ardit, e prous de ses armes, e forts, e valent, e llarg de donar, e agradable a tota gent e molt misericordiós; e hac tot son cor e tota sa volentat de guerrejar ad sarraïns.

Va viure 68 anys, edat molt avançada en aquell temps. Nasqué el 2 de febrer del 1208 i morí el 27 de juliol del 1276.

Emporion • www.emporion.org • 17

Reptes globals, solucions globals Xavier Ferrer

La Unió Europa passa per moments complexos, amb reptes de difícil solució, si no és amb acords entre tots els estats membres, en els que prevalgui l’interès general més que no pas l’egoisme estatal. Són reptes la solució dels quals sobrepassen la gestió d’un sol estat. De fet, són els reptes globals, que requereixen consens i voluntat política entre estats per solucionar-los. Són reptes com la immigració, per desgràcia de molta actualitat aquests dies, degut a les constants informacions que arriben de la Mediterrània, en les que es conten per milers els desapareguts. I els que tenen més sort, deambulen pels estats europeus que cada vegada els volen menys. A la cimera de la setmana passada, els caps d’estat i de govern de la UE varen intentar consensuar postures comunes, però al final el que es va acordar a la pràctica és que cada estat membre gestioni la immigració i els refugiats com cregui convenient… en clau estatal, per entendre’ns. Això és una molt mala noticia perquè, davant la pressió d’alguns estats per endurir la gestió, i la por a ser titllats de tous dels altres, va guanyar l’interès particular en comptes del general, per la gestió de la immigració i dels refugiats, que és un d’aquells reptes que s’han de tractar amb el consens de tots els estats de la UE i també del món.

L’economia també és un dels reptes que sobrepassen l’acció d’un estat, perquè els negocis i les relacions comercials s’han fet globals i els mecanismes de gestió i de control també han de tenir tendència a fer-se globals o almenys integrats en les àrees econòmiques que mouen el món, com és el cas de la UE, els EUA 18 • Emporion • www.emporion.org

i la Xina i els seus estats d’influència, entre d’altres. Convé que a la UE hi hagi una política econòmica, monetària, pressupostària i fiscal coordinada entre els vint-i-set estats membres, que ens permetria tenir més capacitat per defensar situacions de crisi i per estabilitzar l’economia europea.

La gestió d’una política europea de l’energia, consensuada entre tots els estats membres, també afavoriria la capacitat de negociar de la UE cara al subministrament energètic des de fora, que actualment ja és del 50% i s’espera que arribi al 70% en pocs anys.

El canvi climàtic, tan criticat i negat per l’administració Trump, esdevé un repte importantíssim per a la viabilitat del planeta i en aquest escenari la Unió Europea hi té una responsabilitat important i també una possibilitat de lideratge mundial si es converteix en capdavantera de la lluita per la sostenibilitat del planeta, que requerirà la implicació de la majoria, sinó tots, els estats del planeta.

Aquests són alguns dels reptes que té la UE i també el món, que sobrepassen la gestió d’un únic estat i per això requereixen solucions consensuades i globals. Els que fa falta és tenir voluntat política, consciència i solidaritat, per apostar per escenaris de col·laboració i de consens. Es tracta de deixar una societat més democràtica, més sostenible i més justa i solidària al nostres fills.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Premi modalitat prosa

La Lola Maria Roura Mir La Lola està convençuda que aquest matí una de les cuidadores li ha agafat l’ampolla de xampú de l’armari. I no para de queixar-se i dir disbarats. M’he cansat d’explicar-li que segurament el xampú se li va acabar la setmana passada quan la van dutxar. O que la seva filla es va endur l’ampolla i n’hi portarà una de plena quan torni venir a veure-la. Però la Lola no escolta. Quan faig veure que llegeixo l’Hola que tinc a la falda i no la sento, s’ho deixa córrer i se’n va empenyent el caminador pel passadís buscant una altra víctima.

Aquí som setze dones i dos homes que seiem en cadires arrenglerades a banda i banda d’un corredor ample i clar, amb finestrals que donen a un pati interior ple de flors i arbres. Nosaltres som els que tenim el cap clar. Jo diria que a vegades també perdo la xaveta, però en tot cas no soc aquí perquè hagi perdut el cap.

Soc aquí perquè tinc noranta-un anys i soc sola a món. Vaig estar quaranta anys casada amb un americà que es va morir quan tots dos en teníem setanta-cinc, o sigui que ja en fa setze, ho dic bé?

No teníem fills i al final, allà a Xicago em vaig quedar sola de veritat. Tenia molts amics, però tots eren vells com jo i la família els havia anat portant a residències o se’ls havien anat enduent a viure amb ells.

Com que jo no tenia família que em pogués portar a una residència, fer-se càrrec dels estalvis i pagar les factures, vaig decidir, abans no em fes massa vella per traslladar-me, tornar al meu poble, instal·lar-me al geriàtric i carregar amb aquesta responsabilitat la filla d’una cosina.

El primer mes me’l vaig passar plorant dia i nit. Plorava per tot el que havia deixat enrere: casa meva, el meu carrer, la ciutat, els amics, les activitats d’Active Seniors, les excursions, la meva metgessa, els veïns, els nois que em portaven la comanda del súper, els scones, la neu… Com que no tenia res més a fer, tenia tot el temps del món per plorar.

Al cap d’un mes, dia amunt dia avall, suposo que se m’havien acabat les llàgrimes i vaig començar a no plorar durant un parell d’hores al dia, i de mica en mica vaig anar parant del tot. Estava clar que no podia tornar-me’n anar, per tant en això no calia ni pensar-hi, però em sembla que el tomb el vaig fer el dia que vaig descobrir que no tenir res a fer en tot el dia era una meravella.

M’havia passat tota la vida desitjant tenir temps per no fer res. I ara, finalment, en tenia a cabassats. Vaig començar a parlar amb els altres residents i vaig descobrir que molts estaven tan o més bé del cap que jo i que amb alguns ens coneixíem de quan érem joves. El primer mes no l’havia reconegut, perquè no l’havia mirat, però va resultar que aquí m’hi vaig trobar amb el meu primer xicot.

Ara compta. Ell havia vingut per poc temps, perquè li havien posat una pròtesi de genoll. Però encara vivia sol a casa. A casa seva. La casa que havia compartit amb la seva primera dona i els Emporion 100 anys (1915-2015)

seus primers fills, i després amb la segona dona i els fills més petits… fins que els fills, tots, havien marxat cap aquí i cap allà i la segona dona havia mort. A diferència de mi, ell es podia permetre viure a casa seva amb la tranquil·litat que si li passava alguna cosa, els fills serien més o menys a prop i estarien més o menys disposats a venir. A diferència de mi, no havia de patir per si un dia es trobava deambulant sense nord pels carrers de Chicago sense que ningú li preguntés on anava. Sempre havia estat molt independent i em sembla que si no hagués estat pel genoll, els últims anys de la vida no li haurien semblat gens malament.

Havia après a cuinar. “Al principi era menjar de supervivència”, em va explicar. “Però després hi vaig anar agafant el gust i cada vegada passo més hores a la cuina fent experiments i provatures, tastant coses, llegint llibres de receptes… Estic fet un xef ”, reia.

Sempre donava consells a les cuineres d’aquí, que n’estaven d’ell fins al capdamunt.

Mai no em va convidar a dinar a casa seva. Diria que més d’una vegada s’ho va plantejar. Però no es va atrevir. L’hi vaig veure als ulls. Ens costava una mica parlar de nosaltres dos. Després de… què? Seixanta-cinc anys? Després de dues vides viscudes com dues ratlles paral·leles, que no es troben mai fins que totes dues es trenquen i canvien de trajectòria i venen a creuar-se aquí, en aquest geriàtric… Ara compta. Doncs res, que no en parlàvem gaire de nosaltres, però em sembla que tots dos vam tornar a sentir que teníem algú al món, que érem un de sol contra tot, contra el temps. Teníem totes les hores del dia i ens teníem l’un a l’altre per passar-les. Era com si tornéssim a tenir divuit anys. I llavors ell va tornar a dir que no es volia quedar a la residència per sempre. De seguida que va poder, se’n va tornar a casa. A casa seva.

Jo necessitava gent al meu voltant. Ell només m’hi volia a mi, al seu voltant. I va marxar.

El genoll li evolucionava força bé i cada dia em venia a veure.

I em portava tuppers de menjar que havia fet. Les noies d’aquí altra vegada ben empipades perquè havien de rentar els tuppersi guardar-los per l’endemà i després ell arribava i entrava a la cuina a buscar-los quan li semblava, sense demanar permís a ningú.

Al cap de dos anys, la pròtesi del genoll va començar a protestar i a fer-li mal. Va arribar a fer-lo patir molt. El van haver de tornar a operar i aquesta vegada no va aguantar l’anestèsia i es va morir.

Ningú no m’ho va venir a dir. Ho vaig saber per casualitat.

Als números de juny i de juliol vam publicar els dos poemes premiats ex aequo en el concurs convocat per l’Ajuntament de Torroella de Montgrí. Ens plau de publicar avui el treball premiat en la modalitat de prosa.

Emporion • www.emporion.org • 19

Menu d'en Martí Martí Elias Pericay

Pastís d’escorpora (plat fred) Ingredients: • Una escórpora o rascassa.( També es pot fer amb altres tipus de peix) • 1ceba, 1 porro, 1pastanaga i 2 tomates madures • 1 copeta de brandi • 5 ous • 250 grams de nata de cuina • Opcional unes quantes cues de llagostins o gambes • sal i pebre Preparació: Es neteja el peix, s’ hi treuen les espines, es fileteja, i es capola a bocins petits. Es reserva.

Amanida tèbia de sèpia amb ceba confitada Ingredients: • 1 sèpia de 700 o 800grams • 1Kg. De cebes de Figueres • Oli d’oliva • 1 enciam, tomates d’amanir • 1 pastanaga ratllada • 100 grams de fesolets cuits i freds • Sal, pebre, vinagre de poma, una cullerada de mostassa antiga Preparació: Es pelen les cebes i es tallen a la juliana. Es posen a coure amb oli, amb el foc ben baix fins que estigui molt fosqueta, sense deixar-la cremar.

Es neteja la sèpia de la qual només farem servir la part de dalt (les potes i aletes les guardem per altres plats). La posem al congelador (30 o 40 minuts) fins que estigui mig congelada, de manera que es pugui tallar a tires fines.

Amb l’ oli, el vinagre, la mostassa, sal i pebre farem una vinagreta.

Amb l’ enciam, les tomates, la pastanaga i els fesolets farem un fons d’amanida.

Posarem les tires de sèpia en una paella amb l’oli ja calent i li donarem uns tombs, procurant que no es cogui massa. L’ajuntarem amb la ceba confitada i ho posarem a sobre el fons d’enciam. Ho amanirem amb la vinagreta i ja estarà llest el plat.

20 • Emporion • www.emporion.org

Amb les verdures es fa un sofregit procurant que no sigui molt fosc. Seguidament hi posarem el peix fent-lo coure uns instants, i flamejant-lo amb el brandi. Ho deixarem refredar una estona i hi ajuntarem els ous i la nata de cuina, ho batrem perquè quedi uns pasta. Hi afegirem les cues de les gambes i dels llagostins, pelades i tallades a bocins. Es rectifica de sal i pebre.

Aquesta pasta resultant l’abocarem en un motlle que haurem pintat amb mantega, i el posarem a coure al bany maria uns 40-45 minuts. Una vegada cuit el refredarem al frigorífic, per poder desemmotllar-lo i ja estarà llest per servir. S’ aconsella acompanyarlo amb unes torradetes.

Figues confitades a la taronja Ingredients: • 1 Kg de figues fresques Coll de Dama (o d’una altra classe, que no siguin molt madures, perquè no es desfacin) • 450 grams de sucre • El suc de dues taronges • 1 baina de vainilla • 2 copetes de «Gran Marnier» • 250 grams d’aigua Preparació: Posarem el sucre en una cassola al foc per fer un caramel no gaire torrat. De seguida hi posarem les figues, que les flamejarem amb el licor, i després el suc de taronja i la vainilla (la vainilla s’ha d’obrir per la meitat, rascar les llavors, i tot a dins). Ho farem coure a foc lent fins que estiguin cuites. Les refredarem i ja estarà llest per servir.(Es poden acompanyar amb iogurt,mató, nata, etc..)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Gotes d'humor Fuster

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 21

NOTÍCIES DE JULIOL PER A AQUEST MES DE JULIOL Festival de Música de Torroella Festa Major de Sant Genís

TORROELLA I L’ESTARTIT Dolors Bassa a Figueres. El dijous 5, l’exconsellera torroellenca va ser traslladada a Catalunya, al Centre Penitenciari de Figueres, en presó preventiva injusta per un delicte inexistent. El dissabte 15 l’alcalde Rufí la va visitar per institucionalitzar la concessió a Bassa de la Medalla del Montgrí 2018.

Per als que la vulguin escriure, la seva adreça actual és:

ment a mossèn Viver hi trobem a faltar un parterre amb flors: era auster, però estimava la vida.

Santa Maria de Palau. S’han començat els treballs de consolidació de l’església romànica del segle XIII, al sector nord-oest del Montgrí, per on antigament havia passat el camí d’Empúries.

Per descongestionar l’entrada a la vila.

Aquest estiu el Servei Català de Trànsit ha posat senyals viàries per evitar que circulin pel pont els vehicles que volen anar a L’Escala i a Figueres. L’Ajuntament també ha senyalitzat vies alternatives per evitar el pas pel passeig de Catalunya.

Montserrat Abelló a l’Espai Ter. El dissabte 7 va ser nit de poesia i música dedicada a la poetessa.

Sardanes a plaça. Els dimarts a la tarda hi ha hagut les audicions a càrrec de La Bisbal Jove.

Dolors Bassa Coll Centre Penitenciari Puig de les Basses Mòdul de dones Raval Disseminat, 53 17600 Figueres (Girona).

(Cal posar nom i adreça del remitent).

Vida i mort de Companys. El divendres 13 es va inaugurar l’exposició a la capella de Sant Antoni. Es van fer visites comentades i, el dia 20, conferència a casa Pastors.

El passeig de l’Església. El dissabte 7 es va reobrir el nou passeig, remodelat sense voreres, recobert amb pedra artificial i convertit en espai per a vianants. Al monu-

La Mare de Déu del Carme a l’Estartit. La festa marinera del dia 16 va coincidir amb una forta tempesta al matí, les sardanes es van ballar a l’església, però a la tarda les

22 • Emporion • www.emporion.org

Beatles Weekend. Es van celebrar diversos actes a l’Estartit els dies 13, 14 i 15.

barques van poder fer la processó tradicional.

Festival de Jazz a l’Estartit. Aquest any l’escenari del Festival s’ha situat a l’Espai Molinet. Com en anys anteriors també es van fer els tradicionals “jazz en banyador” a la platja.

Cinema d’estiu. Es van projectar films etnogràfics al Museu de la Mediterrània.

Festa Major de l’Estartit. Es va celebrar Santa Anna el dia 26, amb Missa solemne i sardanes al matí i a la tarda.

Fringe Festival. Músics joves de gran nivell van actuar els dies 26 a 29 en diversos escenaris.

41a. cantada d’havaneres. L’organitzà la Penya Barcelonista a l’Espai Molinet el dissabte 28.

52a. travessia Illes Medes-Estartit. Es va programar per al diumenge 29 al matí.

CATALUNYA Retirada l’euroordre de detenció. El dijous 19 el jutge instructor del Tribunal Suprem va retirar l’euroordre contra Puigdemont, els consellers exiliats i Marta Rovira. La justícia alemanya havia proposat l’extradició del president per suposat delicte de malversació, però no acceptà que

Emporion 100 anys (1915-2015)

La Mare de Déu del Carme a l’Estartit.

pogués ser jutjat per rebel·lió ni per sedició.

“Crida Nacional per la República”. El dilluns 17 els presidents Puigdemont i Torra van proposar aquest moviment com a eina d’acció política per participar a les eleccions. En dos dies es van aconseguir 25.000 adhesions.

Trasllat dels presos polítics. El dimarts 3 els presos polítics catalans van començar a sortir de Madrid i, després de passar la nit a Saragossa, el dijous 5 van arribar a la presó de Lledoners, Sant Joan de Vilatorrada. Les preses van sortir el dijous 5 i el mateix dia van arribar a la presó de Puig de les Basses, Figueres.

Els volem a casa. El dissabte 14 a la tarda una nova manifestació multitudinària a Barcelona va reclamar la llibertat de presos i exiliats.

Barcelona va rebre 60 emigrants. Els va portar el vaixell “Open Arms” el dijous 5.

Lamentablement, mentre aquests es van poder salvar, molts més van morint, sense ajuda, a les aigües mediterrànies.

Primàries al PP. En un clima de tensió es van enfrontar els pretendents a dirigir el partit i triomfà Pablo Casado sobre l’exvicepresidenta Sáenz de Santamaría.

El pare del rei. Es van filtrar i difondre als mitjans converses sobre cobraments de comissions i evasió a paradisos fiscals per part de Joan Carles de Borbó.

MÓN Alemanya. Els primers dies del mes es produí una gran tensió entre Merkel i el seu ministre de l’Interior, per desavinences en la gestió migratòria.

Regne Unit. Van dimitir dos ministres clau del gabinet britànic, partidaris d’un “brèxit” més dur.

Mèxic. López Obrador, candidat de l’esquerra, va arrasar en unes eleccions de canvi històric.

Foc a Grècia, inundacions a Laos. A finals de mes, incendis a la costa, a uns 30 km d’Atenes, van causar prop de 100 morts i 200 ferits. A Laos, a causa del trencament d’una presa, hi va haver centenars de desapareguts i més de 6.000 persones es van quedar sense casa.

ESPORTS Moto GP. Al gran premi d’Holanda, van pujar al podi tres catalans, en una cursa complicada on Marc Márquez quedà primer. A Alemanya, Márquez tornà a refermar la seva posició de líder.

Mundial de Futbol. A la final, França s’imposà sobre Croàcia (4-2). Quedà en tercer lloc Bèlgica, que va vèncer Anglaterra.

EUA. Trump proposà un jutge ultraconservador per al Tribunal Suprem, reduí diferències amb Putin i plantejà reduccions aranzelàries amb Europa.

ESPANYA Principi de diàleg amb Catalunya. El dilluns 9, Pedro Sánchez va rebre a la Moncloa el president Torra. La visita va tenir lloc en un clima d’intent de distensió.

Emporion 100 anys (1915-2015)

El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

Emporion • www.emporion.org • 23

24 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 25

26 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 27

28 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 29

30 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 31

32 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 33

34 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Pel·licula del mes: MAMMA MIA! UNA Y OTRA VEZ

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 35

Edita Associació Emporion

Socis Fundadors

Consell de redacció

Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent Plàcid Busquets

Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Cels Sais Enric Torrent Plàcid Busquets Joaquim Guimerà

Jaume Bassa - President Joaquim Guimerà - Secretari Cels Sais Ballester - Tresorer Plàcid Busquets - Disseny, edició i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts