142-octubre-18

Periòdic digital, tercera època

núm. 142 octubre 2018

• 1 d’octubre del 2017, ara fa un any • Urbanisme de marca Costa Brava • Mestratge en temps de twitter • Joan Radressa i Casanovas, promotor cívic i cultural • A l’agost, cinema cada dia, • Turisme: canvi de tendència?

• L’onze de setembre del 2018 • “La llum de la Normandia” • ÈRICA, l’autobús sense conductor que circula pels carrers de Catalunya • El Menú d’en Martí • Carta a la Dolors Bassa • Gotes d’humor • Notícies • Cinema i espectacles

2 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Editorial 1 d’octubre del 2017, ara fa un any En la seva tercera època, EMPORION ha sortit sempre el primer dia de cada mes, amb una sola excepció: l’octubre de l’any passat.

En haver-se assenyalat el dia 1 per a la celebració del referèndum, vam decidir que, excepcionalment, la revista no sortiria fins el dia 2. Volíem poder oferir informació i dades d’una jornada tan important. I, efectivament, l’endemà vam poder parlar extensament dels esdeveniments d’aquell dia històric, ho explicàvem així: “Des de primeres hores de la matinada del diumenge 1-O, una munió de torroellencs, homes i dones de totes les edats, van acudir al Convent per protegir, si calia, el dret de votar en aquest referèndum. Amb il·lusió van veure com arribaven les urnes i com s’anaven formant les meses, i amb il·lusió va començar la desfilada, quan en va ser hora, per anar-se identificant i posant a l’urna la papereta. La gentada era cada vegada més gran. Un moment destacat va ser l’arribada de la consellera torroellenca per dipositar el seu vot”.

Però ben aviat vam saber que, aquell mateix matí, moltes poblacions del nostre país estaven patint la presència i actuació de forces armades, disposades a evitar que es realitzés la consulta, entrant de forma violenta als espais electorals, intentant trobar i segrestar les urnes i efectuant càrregues desproporcionades contra la població pacífica. La reacció dels torroellencs també va ser decidida, van preparar-se per intentar de salvar les urnes com fos, si venia el cas, i la resta de la jornada es va viure enmig de gran tensió.

Recordem el resultat del referèndum a la nostra vila: d’un cens de 6.914 persones, 3.785 persones van votar per la independència, és a dir, el 54,7% del cens total. Si tots els que no van anar a votar haguessin optat pel NO, el resultat encara hauria estat favorable al SÍ.

Ningú que els hagi viscut no podrà oblidar els fets que van tenir lloc després d’aquell dia memorable. El dia 3 d’octubre es va fer a tot Catalunya una aturada per condemnar la violència de les forces de seguretat i, aquell mateix vespre, el rei d’Espanya, en un discurs televisat, es va alinear amb l’actitud repressiva; pocs dies després Jordi Cuixart i Jordi Sánchez van ser detinguts i empresonats acusats de sedició; l’endemà sortia al carrer una manifestació de protesta a Barcelona i a tot el país; aquella mateixa setmana, el Consell de Ministres acordava proposar al Senat l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, que suposaria la destitució del Govern de la Generalitat i la posterior convocatòria d’eleccions.

El divendres 27 d’octubre va ser un altre dia ple d’emocions. El Parlament va declarar la independència i va instar el govern a aplicar-ne els efectes; el president Puigdemont, en un acte solemne, va dir que d’acord amb la llei aprovada pel Parlament calia proclamar la independència, i tot seguit va demanar que se suspengués la declaració per emprendre un diàleg; el mateix dia, Emporion 100 anys (1915-2015)

el Senat espanyol aprovà l’aplicació de l’article 155.

A finals de mes, Puigdemont i altres consellers van anar a Brussel·les. Dolors Bassa i Joaquim Forn van tornar i, després de presentar-se al jutge, van ser empresonats, com la resta de consellers no exiliats. Puigdemont i quatre consellers es van quedar a Brussel·les.

No cal passar revista a tot el que va anar passant des d’aleshores, és ben sabut i massa llarg d’explicar. Destaquem només les eleccions del 21 de desembre, convocades pel govern espanyol en aplicació de l’article 155, que van donar majoria absoluta a l’independentisme; la marxa d’Anna Gabriel a Suissa; les dificultats imposades pel jutge del Suprem a l’elecció de president a Puigdemont, a Sánchez i a Turull, la nova entrada a presó preventiva de Bassa, Forcadell, Turull, Rull i Romeva, la marxa de Marta Rovira a l’exili, i la detenció de Puigdemont a Alemanya; el posterior alliberament de Puigdemont per part de la justícia alemanya; l’elecció de Quim Torra; el rebuig de l’ordre d’extradició de Comín, Serret i Puig per part de la fiscalia belga, com va fer també l’escocesa amb Ponsatí; finalment, ja al mes de juny, la presa de possessió del nou govern i el final de l’aplicació de l’article 155.

A Madrid, el mes de juny, després d’una moció de censura a Rajoy, Pedro Sánchez va recuperar per al PSOE la presidència del govern; al juliol els presos polítics van ser traslladats a centres penitenciaris catalans, Dolors Bassa al de Figueres; aquell mateix mes, el jutge instructor del Tribunal Suprem va retirar l’euroordre contra Puigdemont, els consellers exiliats i Marta Rovira.

Torroella ha anat seguint amb emoció tot aquest procés, convençuda que els càrrecs que s’imputen als nostres polítics no tenen base real. Ho diuen els llaços grocs, els cartells, les banderes als balcons i als espais públics, les trobades a plaça. Els sopars grocs dels dimarts al Puig de les Basses, s’han convertit en tradició, amb assistència multitudinària de persones vingudes de punts molt diversos del país que volen mostrar la seva solidaritat amb la Dolors. També geganters, grallers i castellers. I tractors.

Ha passat un any. Hi ha hagut canvi a la Moncloa. En àmbits polítics, es parla d’hipotètics indults, que no serien solució, que serien rebutjats per aquells que saben que no són culpables dels delictes que se’ls imputen. En una visita al Canadà el president del govern espanyol va evitar parlar d’indults, i va posar Quebec com a exemple de solució política. Els catalans hem dit des de fa molts anys que només amb política es podrà resoldre el nostre problema polític. L’Onze de setembre d’enguany, un cop més, una manifestació multitudinària va inundar Barcelona: un milió de persones. Conscients de la nostra raó, pacífica i democràtica, no estem esperançats ni abatuts; estem a l’expectativa, anhelosos, vigilants.

Emporion • www.emporion.org • 3

Urbanisme de marca Costa Brava Albert Llausàs I Pascual

Aquest estiu passat la plataforma SOS Costa Brava, que agrupa diferents grups de defensa del territori a l’àmbit gironí, va denunciar i donar publicitat a l’alarmant creixement urbanístic que s’està reactivant als municipis del litoral de la demarcació. Hom podria pensar que, en un context de crisi de l’habitatge, amb cada cop més persones excloses del mercat immobiliari o directament desnonades de casa seva, construir més llars pot ajudar a facilitar l’accés a l’habitatge i ser una bona solució de mercat a aquestes problemàtiques. Però la realitat és que, quan es mira de prop quin tipus de projectes són els que s’impulsen, el que un troba són únicament urbanitzacions d’alt nivell, xalets, hotels de luxe i 4 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

restaurants exclusius, normalment deslligats dels nuclis històrics.

Quelcom similar sol passar quan un municipi revisa el seu planejament urbanístic. Per obligació legal, cal justificar modificacions en el planejament i, si és el cas, l’expansió de les zones urbanitzades. És habitual que molts municipis, sovint amb habitatges desocupats, justifiquin la previsió de nous creixements en les necessitats dels grups de població més humil. En molts petits nuclis, alguns d’ells amb trajectòries de pèrdua de població, l’argument és que cal edificar per tal que el jovent, fills i filles del poble, puguin quedar-s’hi i no hagin d’emigrar buscant opcions en ciutats o viles més grans. Curiosament, quan es mira en detall el tipus d’habitatge que ciutats, viles i pobles proposen en aquestes noves àrees de creixement, sovint el que s’hi troba són grans parcel·les, pensades per a casa unifamiliar més un generós jardí i garatge per a dos o tres vehicles. És evident que, tant en el cas dels polèmics projectes de la Costa Brava com en els més discrets planejaments de tants municipis empordanesos, el que se cerca no és ni solucionar la crisi d’accés a l’habitatge, ni satisfer les necessitats de les persones i famílies més humils, ni a proveir habitatge per al jovent. Habitualment és gent estrangera qui adquireix els xalets de la Costa Brava, sovint com a inversió especulativa; i el jovent ben preparat però amb baixos ingressos segueix marxant dels pobles, on les grans parcel·les estaran anys i anys en venda esperant que arribi aquell notari de Barcelona o aquella famosa actriu que quedaran seduïts per la vida de poble empordanès. Si les prioritats fossin les enumerades anteriorment, el que es proposaria a través dels plans seria una urbanització eficient en l’ús del sòl, amb densitats mitjanes i altes per tal de rebaixar el cost dels habitatges, es dissenyarien arquitectures amb superfícies moderades per fer les llars més assequibles i estalviadores en l’ús de recursos i serveis, se situarien en ubicacions centrals, ben connectades i fàcilment accessibles en transport públic, etc. De fet, només cal analitzar superficialment el mercat immobiliari per entendre que aquest és el tipus d’habitatge més demandat, mentre que hi ha una sobre-saturació d’habitatge unifamiliar accessible només a les rendes més altes.

Què ho fa, doncs, que molts ajuntaments segueixin insistint en els antiquats models d’urbanisme més depredador de sòl,

Emporion 100 anys (1915-2015)

paisatgísticament impactant, de difícil accés, car en la dotació d’infraestructures i ineficient en l’ús de recursos naturals? Part de la resposta es pot trobar en la influència i poder de la indústria de la construcció, per a la qual és molt més rendible construir 20 xalets de luxe i les vies per arribar-hi que un únic bloc amb 20 pisos al costat d’una parada d’autobusos. També és possible que, en alguns casos, les persones responsables de les carteres d’urbanisme pateixin d’un cert biaix que els faci ignorar determinades demandes socials molt esteses i afavorir-ne d’altres, menys generalitzades però concordants amb la imatge que voldrien que el seu poble projectés. Integrant aquestes raons, m’atreviria a dir que la causa més determinant és la progressiva substitució que s’ha produït arreu des d’una vocació de l’urbanisme com a servidor de les necessitats socials, cap a un urbanisme servidor de la doctrina neoliberal imperant. Sota aquest marc, s’ha deixat que bona part del finançament dels municipis depengués dels recursos propis que poden generar, creant-se una competència entre ells per atraure els projectes més econòmicament atractius per la recaptació d’impostos (grans superfícies que paguen IBI, cotxes de gran cilindrada que paguen més impost de circulació, onerosa factura d’aigua per regar la gespa, etc.) i per rebutjar les iniciatives menys lucratives com ara la construcció d’habitatge social o simplement assequible, que generen menys ingressos. Les cares obscures d’aquesta competició municipal per atraure rendes del capital i gent de perfil professional liberal amb elevats ingressos són la creixent degradació ambiental i paisatgística d’una banda i, potser encara més greu, la institucionalització de la desigualtat i la segregació espacial, amb una separació simbòlica i literal entre persones riques i pobres cada cop major. Per definició, aquestes són característiques incompatibles amb l’existència d’una societat i una comunitat rica, diversa i saludable. Per contrarestar aquestes tendències que amenacen el medi i també la convivència, és evident que l’urbanisme no pot ser només una disciplina tècnica per decidir què es construeix i on, sinó que ha de tenir sensibilitat, sobretot, per a la construcció de teixit social. Cal que doni, tal com es professa sovint però els ajuntaments practiquen poc, oportunitats a jovent i altres grups desfavorits, tothora que contraresti l’apropiació del paisatge que compartim per part de determinats grups.

Emporion • www.emporion.org • 5

Mestratge en temps de twitter Adrià Arboix

“Un aspecte de la crisi intel·lectual dels nostre dies és la mancança de persones en què un pugui reconèixer lliurement un mestre, un propiciador d’esperança, no de receptes”

La crisi intel·lectual i social dels nostres dies té unes arrels profundes. Nuccio Ordine (1958), professor de literatura italiana a la Universitat de Calàbria, en parla en un recent i provocador assaig i la vincula en part, a la manca actual d’aprofundiment en les ciències humanístiques -que han quedat desprestigiades- i en la manca de coneixement dels nostres clàssics.

Lluís Duch (monjo de Montserrat, antropòleg i Creu de Sant Jordi)

L’estudiant i el jove haurien de poder aprendre -en paraules del professor, i contràriament al que prediquen els gurus de la velocitat i de l’hegemonia del fast en qualsevol àmbit de la vida- que l’aprenentatge demana lentitud, reflexió, silenci, recolliment. I un bon mestre i tutor en són referents imprescindibles.

“Busca qui encengui les teves flames” Jalal-ad-Din Muhàmmad Rumi (poeta místic persa del segle XIII)

En aquests temps de twitter, dispersos, hipermoderns i líquids, d’immediatesa, brevetat i acceleració, hauríem de reflexionar, donar les gràcies i retornar el prestigi als nostres mestres –massa vegades oblidats-, pel seu exemple i aprenentatge, i no seria desencaminat recuperar en la nostra tecnificada cultura, la figura de l’educador o guia i prestigiar el benefici del mestratge, com a referent en la transmissió tant de coneixement com de valors.

El filòsof Pitàgoras, una de les figures més influents de la història

6 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

intel·lectual i religiosa grega del període arcaic (segle VI aC), ja deia: “Cal honorar els vells: allò que és previ en el temps és més digne d’honor” i tot referint-se al seu mestre Ferecides de Siros sentenciava amb saviesa “Cal donar la més alta importància a tenir cura del mestre”. Ferecides, el savi, va ser honorat pels espartans, els reis dels quals va aconsellar, en una de les seves conegudes sentències, que no fessin cap mena de cas dels diners. Pitàgoras tingué en tan gran estima el seu mestre, que quan va saber que estava malalt a Delos (Grècia), des d’Itàlia on es trobava, es féu a la mar per visitar-lo. I allí se n’ocupà durant força temps intentant guarir-lo. Quan Ferecides morí, li va retre els honors acostumats , com un fill ho hauria fet amb el seu pare i se’n tornà de bell nou a Itàlia. Va celebrar els funerals per aquell que l’havia guiat, ja que donava la més alta importància a tenir cura del mestre.

Aquesta fou una de les primeres relacions exemplars “mestre-deixeble” de la història, paradigma de mútua fidelitat i devoció desinteressada.

El saber no pot transmetre’s de forma purament mecànica d’un ésser humà a un altre. Es necessita un mestre. El mestre veritable, en paraules de Nucio Ordine, amb l’admiració que suscita, pot estimular el deixeble a emprendre l’aventura del coneixement. Una aventura que -al contrari del que ens volen fer creure certes pedagogies hedonistes que fan tant de mal a l’escola i a la universitat- pressuposa sempre un esforç necessari que ningú no pot realitzar en lloc nostre. El saber, en definitiva, no és un do sinó una conquesta difícil. Amb diners pot comprar-se tot, però no el coneixement.

Insistim-hi: el saber és fruit d’una conquesta fatigosa i d’un esforç individual que ningú pot realitzar en lloc nostre. I no oblidem que un bon mestre ens pot obrir la llum al coneixement dels clàssics (i a les seves grans obres literàries, filosòfiques o poètiques), una enriquidora manera de resistir a la moderna dictadura de l’utilitarisme fàcil i el benefici estèril. Mai no és tard per arribar als clàssics. Com deia Carles Riba: “Mestre és aquell que ens allibera”.

Referències bibliogràfiques Miriam Díez Bosch. L’ambigüitat segons Duch.

Punt Avui, 11 de desembre de 2017, pàgina 5 Jaume Pòrtulas, Sergi Grau. Saviesa grega arcaica. Adesiara, Martorell 2011.

Joan Ferrer Gràcia. De Tales a Demòcrit. El pensament presocràtic. Fragments i testimonis.

Edicions de la ela geminada. Girona, 2011.

Nuccio Ordine. Clàssics per a la vida. Una petita biblioteca ideal. Quaderns Crema. Barcelona, 2017.

Emporion 100 anys (1915-2015)

L’onze de setembre del 2018 Santi Sató

Aquest article vol reflectir la Diada, en la que va tornar a sortir al carrer una multitud que no té exemple ni precedents de mobilització arreu d’Europa.

El poble de tot Catalunya es dirigí a Barcelona i la gentada va assolir un nombre que s’ha situat en un milió de participants, segons la Guàrdia Urbana.

Lamento que, personalment, no puc vanagloria-me’n, però la meva edat, 88 anys, no m’ha permès de fer el que el pensament, lliurament, hauria decidit.

Una vegada més, la manifestació que vaig poder visualitzar, durant tota la jornada, davant del televisor, va ser la meva tasca durant tota la jornada, ja que la meva intenció era la de publicar un breu resum en aquest article d’Emporion.

I vaig veure milers de persones, grans, joves, i fins i tot infants, acompanyats pels seus pares i familiars, assistint a la manifestació més nombrosa que puc recordar!

Crec que es pot afirmar també, a la vista de les fotografies publicades per la premsa, que efectivament la Diada fou realment excepcional. Al diari “El Punt-AVUI” s’hi llegia el crit d’independència a doble pàgina, sobre la imatge d’una multitud que no deixava marge al seu voltant, i que segons la informació publicada també arribava al milió de participants.

La Diagonal de Barcelona va resultar fins i tot petita, mentre els assistents es manifestaven per la llibertat, malgrat empresonaments o exili dels dirigents polítics independentistes, reafirmant la defensa dels drets nacionals i civils i el moviment per fer la República Catalana.

No hauria de ser tan difícil una política espanyola que busqués zones de contacte per fer més fàcil la defensa dels drets civils dels catalans i catalanes, per facilitar una convivència més profitosa amb la resta d’Espanya. Els clams van ser també per l’alliberament dels presos polítics, la recerca d’una convivència més real i les vies de solució democràtica que demana el poble de Catalunya, que es basessin en el coneixement, en la negociació i en una acció política més adequada.

Les imatges de la Diada confirmen que milers de catalans -un milió- varen omplir l’avinguda Diagonal de Barcelona, i no crec que es pugui trobar un espai més gran. Així i tot, les imatges demostraren que era insuficient per acollir la totalitat dels assistents, que volien una Diada massiva, cívica, d’avis, pares i fills petits i grans. I el més important: pacífica!

Emporion • www.emporion.org • 7

Joan Radressa i Casanovas, promotor cívic i cultural Jaume Bassa Pasqual

Joan Radressa i jo ens coneixem de tota la vida, de fet som parents, la seva àvia Maria Pascual i el meu avi Salvi Pascual eren germans, de can Pascual de Serra. És natural que, en encetar aquesta entrevista, ens passem una estona parlant de la tia Enriqueta, l’anomenada Enriqueta de Serra, dels nostres familiars de l’Uruguai… Tanmateix, la diferència d’edat –quatre anys- i el camí professional de cadascun, han portat les nostres vides per camins força diferents. En Joan va néixer a la nostra vila, poc abans de la guerra civil, el 25 d’abril de 1936; ara té, doncs, 82 anys. Estudià la carrera de dret a Barcelona i va establir el seu despatx d’advocat a Torroella l’any 1965. Aviat va començar, conjuntament amb molta altra gent, una notable activitat associativa amb objectius cívics i culturals.

Vas estudiar el batxillerat a Torroella i la carrera de Dret a Barcelona?

Vaig començar el batxillerat a Torroella, amb el mestre Dabau.

Encara recordo com em va emocionar la música del seu piano mentre m’acostava a casa seva, a Girona, el dia que hi vaig anar per primer cop. Però els resultats dels estudis no em convencien i, després de tres anys, vaig anar a Barcelona, als Salesians d’Horta. Primer no m’hi adaptava gaire bé, després vaig ser un bon alumne. Jo ja tenia al cap estudiar Dret, també m’agradava Filosofia i Lletres, però el pare d’un company de curs, secretari de jutjat, em va aconsellar que arribés a ser un veritable jurista, que em fes advocat. I així va ser. Vaig acabar la carrera l’any 1959.

No vas pas venir de seguida a Torroella Un cop acabada la carrera, vaig entrar en un despatx important de Barcelona, potser era el quart o el cinquè gabinet d’advocats de la ciutat en grandària i prestigi. Em vaig dedicar força als afers immobiliaris, vaig estudiar Administració d’Empreses, però bona part de la meva feina era auxiliar, no m’hi acabava de trobar bé, tenia ganes de tornar i obrir un despatx aquí, a la comarca.

Veia que la gent anava a Girona, a Barcelona, jo pensava en un 8 • Emporion • www.emporion.org

despatx col·lectiu, tenia coneixences, el pare també… Finalment em vaig decidir a establir-me a Torroella i a Palafrugell, on hi havia només un advocat d’una certa dimensió, hi vaig entrar en contacte, em va passar alguns plets…

I, amb una colla de torroellencs, comences una tasca de promoció cultural Vaig arribar a Torroella el gener de 1965 i el mes de març ho va fer el nou rector, mossèn Isidre Garcia. Aviat vam entrar en contacte.

Em va dir que estava decebut, que venia d’un poble petit però actiu, que havia imaginat que trobaria a Torroella un gran ambient cultural, que sentiria música a cada cantonada, però veia que aquí s’havia perdut l’antic esplendor. Era veritat, l’ambient cultural era esquifit. Enric Farriol es dedicava a les sardanes i tenia altres inquietuds culturals, jo me n’adonava en viatges que fèiem periòdicament tots dos, en cotxe, a Palafrugell, però no hi havia gaire res més. Amb mossèn Isidre ens vam proposar de fer alguna cosa, vam recollir noms del llistí telefònic, potser un centenar, i vam convocar una reunió al Centro. Allà ens vam anar trobant regularment, devíem ser fixos al voltant d’una dotzena, hi havia tres músics, Joan Pujol, Lluís Grau i Enric Vilà, també hi venien Ricard Marull i Àlvar Geli que ens explicaven experiències de l’antic Ateneu Montgrí, i Francesc Batlle pare. Així, al desembre de 1965 ja vam fer una sessió de cine fòrum, i els anys següents es van organitzar concerts de Nadal, la festa de Sant Jordi, però fins al 1970 potser no passàvem de mitja dotzena d’activitats cada any.

Durant aquest període van començar de destacar caps visibles de diverses seccions, per exemple, s’assignà la música a Josep Lloret, li va venir de nou, però acceptà.

Quan es va crear el Casal del Montgrí?

Des del primer moment, mossèn Isidre posà a la nostra disposició els locals parroquials, se’ns coneixia per l’Agrupació Esplai, però s’anava incorporant gent nova, no estàvem legalitzats, i vam decidir crear una associació amb el nom de Casal del Montgrí. L’acta Emporion 100 anys (1915-2015)

fundacional va tenir lloc el juny de 1974. Els objectius eren els propis dels antics ateneus: promoció de la cultura, l’art, la formació, l’esport, el lleure, etc., en les seves més variades manifestacions. No es contemplava fer política, eren moments complicats i he de dir que jo, personalment, potser seguint les idees del meu pare, no vaig voler entrar en cap moviment polític. Cert que en alguna ocasió se’m va oferir la possibilitat d’optar a l’alcaldia, però ho vaig voler evitar. Sí que vaig acceptar de ser president de la Junta del Casal, ho vaig ser des d’octubre de 1974 fins a octubre de 1976, quan accedí a la presidència Joan Surroca.

cies i comunicacions, el Debat va assolir la màxima participació popular els dies 4 i 5 de desembre al Cinema de Torroella.

Després, la democràcia La nostra missió havia estat de substitució, i es podia considerar acomplerta des del moment que a l’Ajuntament aparegueren els nous equips de govern disposats a prendre pel seu compte la tasca que nosaltres havíem realitzat fins aquell moment. Però això no vol pas dir que s’acabessin les iniciatives sorgides del Casal i algunes continuen vigents, com ara la Marxa del Montgrí, el pessebre al Montplà, la recepció de la flama del Canigó la nit de Sant Joan o l’Exposició d’Art Local per la Festa Major.

També et vas dedicar a l’Hospital, al Llibre de la Festa Major Vaig entrar a l’Hospital l’any 1974 per iniciativa de mossèn Isidre.

Ell sabia que jo havia fet els estudis d’Administració d’Empreses i em va dir que podia ajudar a renovar l’administració d’aquella institució, que tenia la mateixa junta des de l’any 1959. Ho vaig acceptar i hi vaig estar de director fins al 1981. Crec que, efectivament, vàrem fer una bona tasca de restauració.

Tothom sap que des del Casal vàreu fer molta feina cívica És llarg d’explicar, ho vaig fer amb força detall en un article del Llibre de la Festa Major de l’any 2005. Organitzàvem conferències, cursets, debats, tertúlies; en l’àmbit de la música, fèiem concerts, vam crear una coral infantil, vam fer promoció de la sardana, vam editar discs; van tenir molt d’èxit les sessions de cinefòrum; ens vam preocupar pel paisatge, per l’estat precari del castell; celebràvem les festes tradicionals, el Dia del Torroellenc per als que residien fora de la vila; organitzàvem l’Exposició d’Art Local per la Festa Major; etc. Jordi Bellapart es va ocupar del butlletí, Francesc Batlle va fer el disseny de l’escut. La creació de seccions va ser fonamental per actuar amb eficàcia.; i en algun cas els resultats a llarg termini han estat espectaculars, com és el cas del Festival de Torroella.

Una actuació important va ser la campanya “Salvem el Ter” Un dia de juliol de l’any 1976, venint de Palafrugell, vaig veure a la barana del pont en Jordi Bellapart, molt esverat. Vaig baixar del cotxe, el riu es veia ple de peixos que suraven morts sobre les aigües tèrboles. En aquell moment jo presidia la Junta del Casal, ja t’ho he dit. Vàrem convocar una reunió d’urgència i vam prendre tres acords: organitzar un debat sobre la problemàtica del Ter, que es portà a terme amb gran assistència de públic; iniciar una campanya per protegir el riu, desvetllant la conscienciació popular i fent pressió sobre autoritats i organismes oficials; i convocar una manifestació pels carrers de Torroella. La manifestació es va fer el 7 d’agost i unes 4.000 persones van mostrar la seva indignació. El ressò sobre l’opinió pública va ser extraordinari.

Pel que fa al Llibre de la Festa, se n’ocupava una comissió formada per Pere Castells, Eduard Viñas i Joaquim Vergés. Parlo d’aquells anys en què encara era tradició fer volts, ja saps, anar pel carrer d’Ullà, Fora Portal, Porta Nova, pujar fins a la plaça de la Vila… i tornem-hi. Un dia jo feia volts amb uns companys i vaig sentir que Pere Castells em cridava, se’m va acostar, jo era a la cantonada del carrer de l’Església, i em va dir que estava amoïnat, que s’havia desfet la comissió, estava sol. Jo tenia bona relació amb Eduard Viñas, però no me n’havia dit res; també havia tingut converses amb Vergés, però mai no m’havia parlat del Llibre de la Festa; quan va estar molt malalt jo l’anava a veure, i un dia em va dir que em preocupés de l’activitat cultural i que –encara que mai me n’hagués parlat abans- m’ocupés del Llibre. Ho vaig fer, em vaig posar al costat de Pere Castells, però amb recança, pensa que els autors més assidus havien anat envellint. Em vaig dedicar a escriure “el paso del tiempo” des de l’any 1967 fins al 1974, s’havia d’escriure en castellà, l’alcalde em deia que no podia entregar exemplars en català al governador civil…. Hi vaig anar introduint gent del Casal: Joan Surroca, Jordi Bellapart, Albert Bou, Josep Lloret, etc., i jo mateix, amb els anys, em vaig convertir en autor gairebé fix i -sense comptar “el pas del temps”- hi dec haver escrit ben bé uns vint-i-cinc articles.

S’acaba l’entrevista i encara allarguem la conversa, parlem de la tia Enriqueta Pascual, valenta, enèrgica, sòcia de l’Ateneu -no sabem si altres dones en van ser-. I parlem de l’avi Víctor Radressa Rigau, imaginatiu i emprenedor com tots els Rigau… Potser mereixerà tot un article de Joan Radressa en un pròxim Llibre de la Festa Major.

També recordo el “Debat Costa Brava” La revista “Presència” va plantejar la necessitat d’iniciar un debat sobre conservació del paisatge i ordenació del creixement de la Costa Brava, va rebre moltes adhesions i es va crear una Comissió Executiva amb participació universitària, cambres, entitats turístiques, etc., i també s’hi adherí el Casal del Montgrí. A mitjans de l’any 1976 es van fer col·loquis previs i a partir de novembre es varen programar sessions del “Debat Costa Brava” a diverses poblacions de la nostra costa. Segons el llibre que recollia les ponènEmporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 9

A l’agost, cinema cada dia, Jordi Bellapart

AMB UNA ESCOLLIDA SELECCIÓ DE LES MILLORS ESTRENES DE L’ANY

versió catalana, i va aconseguir una assistència total de 1.004 espectadors.

A l’agost, des de fa 23 anys, el Cine Club Torroellenc organitza al Cinema Montgrí una mena de festival de cinema que amb el títol “A l’agost, cinema cada dia, amb una escollida selecció de les millors estrenes de l’any”, ofereix una programació que permet visionar o recuperar un bon nombre de títols que des del setembre de l’any anterior s’han anat estrenant a les sales de cinema.

L’ha seguida molt a prop en nombre d’assistents Mamma Mia, una y otra vez, amb 1.003 espectadors, una seqüela de la primera entrega d’aquest musical de gran èxit de públic tant al teatre com al cinema que no desmereixia massa de la primera, sobretot per la seva part musical sostinguda tota per les cançons del famós grup pop suec Abba.

Aquest any l’assistència ha estat molt bona, ja que s’han aconseguit 5.198 espectadors, 1.395 espectadors més que l’any anterior, xifra que situa l’assistència d’aquest any, des de l’any 2000, en el lloc sisè, havent-se aconseguit la màxima l’any 2009, amb 6.037 espectadors.

La tercera fou un altre film infantil de la sèrie Hotel Transilvania, la tercera entrega, també molt agraïda pel públic infantil. A les sessions hi van assistir 450 espectadors.

Els deu millors anys en nombre d’espectadors a l’agost durant els divuit anys d’aquest segle han estat: 2009 6.037 espectadors 2001 6.036 “ 2002 5.666 “ 2004 5.537 “ 2008 5.219 “ 2018 5.198 “ 2000 5.188 “ 2006 4.834 “ 2015 4.547 “ 2007 4.667 “ Els anys amb menor assistència han estat: 2011

3.357 espectadors

2013

3.767 “

2017

3.807 “

Com es pot veure, aquest estiu hi ha hagut una considerable recuperació (36,64%) Aquest any, les pel·lícules més vistes, com ja sol ser habitual, han estat les infantils. Walt Disney ha prohibit les reprogramacions de Coco, una obra genial de l’animació de la factoria Pixar, que s’havia programat per als dies 14, 15 i 16 d’agost i que es va haver de canviar per Los increíbles 2. Per tal de fomentar l’assistència a aquesta nova estrena, aquesta pel·lícula, al Cinema Montgrí, va ser projectada en 10 sessions infantils en versió espanyola i 4 en 10 • Emporion • www.emporion.org

Com a pel·lícules d’interès es van reposar les guanyadores d’Oscar: La forma del agua, 3 Anuncios en las afueras i Los archivos del Pentágono. També la pel·lícula espanyola ara nominada a l’Oscar, Campeones, a la qual encara van assistir 321 espectadors.

Diem encara perquè dos mesos abans a l’estrena hi havien assistit 355 espectadors. Però és que aquesta genial pel·lícula s’ho mereix.

També conjuntament amb el Festival de Música s’han organitzat dues sessions.

Una fou 4, un documental de cinema independent sobre un dels quartets de corda més interessants del món, el Quatuor Ebène. La pel·lícula ens mostra, amb respecte i proximitat, la intimitat del procés de creació de l’aclamat quartet de música clàssica francès Quatuor Ebène durant una de les seves gires. Un acostament sincer a la passió i el sofriment d’aquests quatre intèrprets per la música.

L’altre va ser El silenci de Bach, un extraordinari experiment plàstic i musical de Pere Portabella sobre l’obra de Johann Sebastian Bach.

En sessió de cine club es varen projectar dues interessants pel·lícules, Invitación de bodad’Anne Marie Jacir i Maria by Callas de Tom Wolf.

En resum, cada dia del mes d’agost el Cinema Montgrí ha obert les cortines per oferir una escollida selecció de les millors pel·lícules de l’any amb una programació variada dirigida a un públic infantil, a un públic selectiu amant del bon cinema i també per al públic en general que vol passar una bona estona, veient, al lloc adequat, una bona pel·lícula. El fet que la resposta hagi estat de 5.198 espectadors, ens demostra que el cinema a Torroella és un element que atrau i ajuda que molta gent triï passar un bon estiu a redós d’aquesta vila, per gaudir de bon cinema al vell però encara acollidor Cinema Montgrí, i això ajuda que aquesta activitat continuï i que aquest cinema es conservi.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Turisme: canvi de tendència?

Josep Fuster

Encara que no es coneguin totes les dades oficials, i que potser és aviat per fer un balanç definitiu de la temporada turística 2018, amb l’opinió, la informació i els comentaris que he escoltat d’alguns professionals del sector a les nostres contrades, crec que seran suficients per fer-nos una idea bastant aproximada sobre com pot acabar sent la temporada turística 2018.

Aquest any, podem dir que per a la majoria de sectors relacionats amb el turisme no ha estat una bona temporada, i el mes de juliol s’endú la punxada més forta; però potser per ajustar-nos més a la veritat, la definició que més li escauria seria la d’una temporada moderadament negativa.

Talment com si volguéssim disculpar el 2018 de tanta responsabilitat, hem de dir en favor seu que ha hagut de suportar un munt de conjuntures i circumstàncies adverses, que com si s’hagessin confabulat de manera coordinada, han malbaratat les bones expectatives que havia deixat el 2017. És també obligat recordar que en la comparativa entre els anys 2017 i 2018, el resultat final es veurà agreujat molt desfavorablement si no tenim en compte que l’any 2017 va establir xifres rècord en visitants i en rendibilitat del sector.

En els fets i circumstàncies que tot seguit exposaré, crec que és on podem trobar la causa de la modesta davallada del turisme d’aquest any, que no ha de ser preocupant si no es dona el fet que el 2018 sigui un any de transició i encapçali un canvi de tendència que de manera prioritària s’haurà d’intentar revertir.

Una de les principals causes del retrocés la podem trobar en les atractives i econòmiques ofertes de països com Turquia, Egipte, Tunísia, Croàcia, etc., que una vegada resolts els seus conflictes han tornat a entrar amb força al mercat turístic. El campionat mundial de futbol en pot ser una altra causa, encara no sé el perquè, però està demostrat que sempre que hi ha un esdeveniment esportiu de caràcter mundial el turisme se’n ressent. La situació política al nostre país ha fet que alguns hagin volgut castigar Catalunya escollint altres destinacions de vacances. Un estiu extraordinàriament calorós a Europa ha propiciat que moltes persones no s’haguessin de desplaçar a altres països buscant un sol i unes temperatures que podien gaudir a casa seva. Algunes

Emporion 100 anys (1915-2015)

modestes manifestacions contra el turisme, mogudes per una creixent onada de “turismofòbia”, han estat convenientment magnificades i aprofitades pels diaris sensacionalistes europeus per fer-nos una nefasta propaganda que no ha ajudat gens. Les imatges de violència i els testimonis de la indignació de molts afectats per les vagues a importantíssims sectors del transport, que no per legals i legítimes no han deixat de pertorbar i alterar la mobilitat i els plans de vacances de moltes persones. Tot i el temps transcorregut, els atemptats terroristes de l’agost del 2017 poden també haver influït negativament. Els problemes de massificació i saturació d’alguns barris de les grans ciutats i poblacions costaneres, agreujats per imatges de violència, llibertinatge i d’excessiva permissivitat en algunes d’elles, possiblement han fet desistir o canviar el destí d’algunes famílies. L’augment de preus, que alguns establiments especialment de les ciutats han hagut de corregir a la baixa de manera precipitada a mitja temporada, tampoc aporta res de positiu. I així podríem seguir amb un munt de petits detalls, que en major o menor mesura poden desbaratar una imatge i un segell de qualitat que durant tants anys estem intentat d’aconseguir, però que es poden malbaratar en molt poc temps.

Si bé és cert que no podem competir amb les ofertes i els preus d’alguns països, hem d’intentar compensar-ho amb una millor qualitat dels serveis i amb un ambient distès i relaxat que és el que prioritàriament busca el turista.

Crec que si el que ha passat aquest any serveix per aprendre dels nostres errors i fa reflexionar tant l’administració com particulars, corregint el que estigui a les nostres mans, fins i tot es podria considerar un any positiu.

El turisme, un dels principals motors econòmics d’aquest país, és cobejat per molts, alguns no tindran cap escrúpol a introduir una guineu al nostre petit corral de la gallina dels ous d’or per destruir-la o endur-se-la a casa seva. Nosaltres no hem de ser ni tan ingenus ni tan despreocupats com per deixar les portes del corral obertes, tot i que sigui involuntàriament.

Emporion • www.emporion.org • 11

“La llum de la Normandia” Josep Pericot

Fig.1 E. Boudin. Étretat, el penyasegat d’Aval,

Fig.2 C. Monet. Étretat amb pluja, 1886.

La darrera exposició feta al Museu Nacional Thyssen-Bornemisza de Madrid ens presenta el treball de dos grans pintors que s’inspiraren, en gran manera, en el paisatge de la costa marina de Normandia. Un d’ells, Claude Monet (París, 1840 – Giverny, 1926), és molt conegut i considerat per molts l’adalil de l’impressionisme, un corrent que fragmenta el color per aconseguir mostrar la lluminositat contrastada que ens envolta i ésser a la vegada més fidel a la realitat que vol mostrar.

L’altre pintor, Eugène Boudin (Honfleur, 1824 – Deauville, 1898), és menys conegut. Fill de mariner, nascut a Honfleur i format a Le Havre i a París. És un home acostumat a mirar el mar i el cel, dotat d’una gran i senzilla sensibilitat que no pretén “impressionar”. Un pintor, però, que també busca l’expressió fidel dels paisatges de la seva terra i de la seva infància, uns paisatges que li desperten admiració, tal com ho escrivia en el seu diari el 12 de desembre de 1854: “He sortit aquesta tarda: resplendia el sol.

Era una festa; desitjava provar una mica d’aquest dia esplèndid…”

Boudin era setze anys més gran que Monet i el va conèixer a la papereria Archer, que ell regentava amb el seu soci a Le Havre.

A la botiga venien material per als artistes de la regió, cosa que li va permetre conèixer pintors ja reconeguts com Eugène Isabey, Couture o Millet. Allí li presentaren un jove que feia caricatures i que tothom coneixia a la ciutat, Monet.

Boudin, amb més experiència, ja va intuir el potencial d’aquell jove i el va encoratjar a pintar més enllà de les caricatures. Boudin no sols l’animava, sinó que el convidava a anar a pintar junts a l’aire lliure. Monet no s’interessà massa per aquesta invitació, ni per les marines del seu nou amic, que tampoc eren gaire apreciades pels compradors de la ciutat, els quals seguien els patrons de l’academicisme. Curiosament Boudin no anava contra els clàssics. En la seva formació va conèixer bé la pintura holandesa del segle XVII (Ruysdael i Potter), així com la francesa del segle XVIII (Watteau i Chardin). Va rebre la influència de l’escola de Barbizon, però evità la vessant romàntica i idealitzada, que no concordava amb la seva visió de ser fidel a unes realitats.

Finalment, coincidint amb un període de vacances, Monet va acceptar anar a pintar amb els seu predecessor. Fou en la seva companyia i sota la seva grata acollida que Monet va prendre 12 • Emporion • www.emporion.org

Fig.3 E. Boudin. A la platja, 1860

la decisió de dedicar-se a la pintura, a la vegada que va aprendre de Boudin a mirar la natura i copsar la llum del paisatge.

No endebades, Monet considerava positivament l’obra del seu col·lega: “Els seus esbossos, fills del que jo en dic la instantaneïtat, van arribar a fascinar-me.” També Baudelaire, al contactar amb Boudin a Honfleur l’any 1855, comentava: “Els seus estudis tan ràpids i fidelment esbossats, partint del que ja de més inconstant, de més inaprehensible en la forma i el color, de les onades i els núvols…”

Fou així com Boudine, de manera planera i directa, va fer un pas de gegant en una nova direcció, la de copsar la realitat “a l’instant”. Una instantaneïtat, com deia Monet, però que persistia fidel al temps, a la geografia, al món social i a les hores triades per pintar un mateix paisatge.

Fou a partir d’ell que Monet va fer les seves sèries sobre un mateix motiu pictòric i, en canvi, no el seguí en la seva coloració suau, sinó que imposà el seu traç vigorós i ajustat a fi de desenvolupar una pintura que, a més a més de ser naturalista i realista, ens “impressiona” a dins nostre per la seva grandesa. Una gran lluminositat aconseguida amb l’alliberament del color.

Per últim, també podríem pensar que quelcom de la seva extraordinària pintura potser no existiria sense la baula de recerca i color feta per Boudin. Ja en la seva vellesa, Monet escrivia al seu biògraf, explicant-li el reconeixement que sentia vers el seu antecessor: “Ho he dit i ho repeteixo; de debò, ho dec tot a Boudin.”

Bibliografia: 1. MANOEUVRE, Laurent. “Tengo a Eugène Boudin por mi maestro”. A: La amistad entre Eugène Boudin y Claude Monet. Boudin / Monet. Madrid: Museu Nacional ThyssenBornemisza, 2018, p.16-29.

2. LEFEBVRE, Géraldine. De Boudin a Monet, la revolución de los colores. Boudin / Monet. Madrid: Museu Nacional Thyssen-Bornemisza, 2018, 32-47.

3. LÓPEZ-MANZANARES, Juan Ángel. Monet / Boudin: diálogos en pintura. Boudin / Monet. Madrid: Museu Nacional Thyssen-Bornemisza, 2018, p.50-97.

Emporion 100 anys (1915-2015)

ÈRICA, l’autobús sense conductor que circula pels carrers de Catalunya Aniol Amat I Blai

En un 30% dels accidents de trànsit mortals a Catalunya l’any 2017, el conductor superava la taxa d’alcoholèmia permesa. En un 38% dels casos el conductor havia ingerit algun tipus de psicofàrmac o drogues. Però el factor principal d’accidents és la distracció del conductor. Es calcula que en total un 90% dels accidents mortals a Catalunya són deguts a l’error humà. Per això, la mobilitat autònoma ha de permetre reduir les xifres de mortalitat dràsticament. L’altre aspecte que ha de millorar la mobilitat autònoma és el poc ús que es fa del vehicle privat. Es calcula que entre un 90 i un 95% del temps el vehicle és troba estacionat.

Els vehicles autònoms tenen potencial per corregir aquests dos grans inconvenients que té la mobilitat actual. Per això, des de l’AMTU (Associació de Municipis per a la Mobilitat i el Transport Urbà) s’ha volgut impulsar una gira a Catalunya, per tal de presentar un nou sistema de mobilitat i donar l’oportunitat a la gent de poder experimentar aquesta nova tecnologia. Un prototip de la companyia francesa Easy Mile, operat per la també francesa Transdev i llogat per l’AMTU està recorrent els carrers de 8 ciutats catalanes durant els mesos de setembre i octubre. La gira va començar a Sant Cugat del Vallès i en tot el setembre ha recorregut les poblacions de Terrassa, Sabadell i Girona. A l’octubre seguirà amb les poblacions d’ El Vendrell, Reus, Martorell i Vic. L’objectiu de la gira és donar a conèixer la tecnologia del vehicle autònom i que la gent pugui experimentar-ne el viatge, així com provar els sistemes de seguretat de què disposa per tal d’evitar qualsevol tipus d’accident. Durant aquesta gira, un tècnic operador sempre va dalt dels vehicles, assessorant i resolent dubtes dels usuaris.

El vehicle ha estat batejat per l’AMTU amb el nom d’ÈRICA, les inicials d’Elèctric, Revolucionari, Intel·ligent, Compartit i Amable.

Aquests conceptes van associats a la mobilitat del futur on petits autobusos (12 places) com l’ÈRICA, poden tenir un paper destacat per substituir el vehicle privat i apostar per un transport col·lectiu més personalitzat on l’usuari a través d’una aplicació mòbil sol·licitarà un punt de recollida i un punt de parada dins un temps determinat. L’autobús no seguirà una línia fixa ni uns horaris regulars, sinó que s’adaptarà a les necessitats dels usuaris, sempre garantint uns temps de viatge fixats pels usuaris. Per tant, les empreses de transport requeriran de vehicles més petits que en comptes de seguir una línia fixa amb uns horaris determinats, es desplaçaran per una àrea recollint usuaris i portant-los a les seves destinacions, compartint viatge amb altres usuaris.

Les primeres aplicacions que es preveuen a partir del 2020 amb aquests tipus de vehicles, substituiran serveis llançadora, cobriran petites rutes circulars o donaran servei a zones industrials o campus universitaris. És probable que durant la fase de transició aquests vehicles es puguin desplaçar per carrils reservats per ells.

De moment però, a Catalunya i durant 2 mesos, podrem provar l’ÈRICA i valorar l’experiència de viatge amb un vehicle autònom. Si voleu més informació la podeu trobar a la pàgina web www.erica.cat

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 13

Carta a la Dolors Bassa Roser Font

Estimada Dolors, en primer lloc deixa’m que doni les gràcies a la Revista Emporion per haver-me donat l’oportunitat d’escriure’t aquesta carta.

T’escric avui, dia 20 de setembre, quan fa un any d’aquells fets que tu d’alguna manera vares protagonitzar com a Consellera de Treball, Afers Socials i Famílies a la seu del Departament. Aquell dia molta gent va sortir al carrer a defensar les nostres institucions i el referèndum de l’1 d’Octubre de forma cívica, pacífica i democràtica.

Avui hem tornat a sortir al carrer per rememorar aquell dia en què es produïren les primeres detencions dels líders del procés, però també per reclamar i exigir que es respectin els drets fonamentals de les persones. Llegeixo que els manifestants han reclamat “unitat” als dirigents independentistes i determinació per afrontar el tràngol que suposarà el judici.

Dolors, sé -perquè així ens ho vas transmetre el dia que et vam venir a veure a la presó de Figueres- que tens aquesta determinació. Saps que no estàs sola, que estem amb tu, i que et volem donar ànims. Cada setmana en tens mostres al Puig de les Basses i m’imagino que això et reconforta. No podem fer altra cosa més enllà d’exigir com a ciutadans i ciutadanes que us alliberin d’aquest empresonament totalment injust.

Ens coneixem de sempre i t’he de dir que em commou la teva enteresa, la teva fortalesa i determinació per defensar el que penses, les teves idees de llibertat, justícia social i sobirania nacional.

Sento respecte i admiració pel camí de compromís que has emprès. Admiro la teva capacitat d’afrontar les dificultats de la vida i la relació amb les persones, la capacitat de positivar les situacions adverses. M’han quedat gravades les teves paraules a la plaça de la Vila en l’acte que vam celebrar uns dies abans de l’1O: “A cada nou obstacle hi trobem una solució”. I així espero que segueixis, 14 • Emporion • www.emporion.org

malgrat la ignomínia de la presó, amb l’ànim positiu!

Sovint, molt sovint, penso en tu. Hi ha moltes circumstàncies que m’hi ajuden. Faig coses i vaig a llocs on, si estiguessis lliure, ens trobaríem i compartiríem i discutiríem sobre el que cal fer per seguir avançant com a país i com a societat. Però no solament això, sovint també penso en tu perquè ets un referent per a mi. Hem fet camins semblants, hem fet escola, hem fet sindicat i política municipal, per això a vegades, davant d’un problema a “serveis socials” penso: “Com l’hagués encarat la Dolors?” De veritat, a vegades et sento, sento que diries tal o qual cosa… Són moltes coses compartides al llarg dels nostres anys al Sindicat.

T’envio el record dels companys i companyes de la UGT amb els que vaig estar a l’acte del dia 17 de reconeixement cap a tu i per reivindicar els drets i les llibertats que han quedat tant tocades amb la llei “mordassa”. Em vaig emocionar en sentir les paraules que ens adreçaves a través de la teva llarga carta.

Ens deies el que et va ensenyar la “gran família del sindicalisme”, el que ha significat per a tu. Justament aprenentatge i servei, un binomi que com a educadores coneixem prou bé, aprendre dels que ens envolten per servir a qui més ho necessita.

Estimada Dolors, et vull a casa, amb els teus; et vull a casa perquè continuïs el teu camí de compromís des de la llibertat; et vull a casa perquè puguis tornar a decidir cada cosa que afecti la teva vida; et vull a casa i trobar-te passejant per Torroella.

Continuarem fent gestos de solidaritat, continuarem treballant per la vostra llibertat, continuarem fent-vos costat de les mil maneres possibles. No defalleixis, continua somrient!

Fins diumenge i tots els dimarts que pugui al Puig de les Basses.

Una forta abraçada Roser Emporion 100 anys (1915-2015)

Menu d'en Martí Martí Elias Pericay

Costella de porc confitada Ingredients: • Costella de porc (uns 200 g. per persona) • Sal i pebre • Romaní i farigola en branca • Llard de porc • Oli d’oliva • 1 cabeça d’all • una tassa de brou de carn • Figues seques per guarnició Preparació: Es posa en una cassola la carn ja salpebrada i la cabeça d’alls amb el llard de porc i l’oli d’oliva (que quedi coberta). També s’ hi posa la farigola i el romaní i es deixa coure a foc lent aproximadament uns 90 minuts. Després es posa la costella de porc en una plata de forn per rostir-la (uns 20 minuts a uns 200 graus) i s’hi posa el brou de la carn i les figues (que abans les hem posat en remull).

Púding de poma amb gelat de mandarina Tomates al forn Ingredients: • Un parell de tomates grosses per persona • Oli, sal i pebre • All i julivert picat ben petit • Farigola, romaní, alfàbrega, herbes de provença • Farina de galeta • Formatge ratllat • Pebre vermell dolç (una cullereta de cafè plena) Preparació: Es tallen les tomates per la meitat, es salpebren,es disposen en una plata d’anar al forn i es reguen amb l’oli.

Es barregen les herbes amb l’ all i julivert, la farina de galeta i el pebre vermell (d’aquesta barreja se’n diu ¨ Persillada»).Tot seguit es cobreixen les tomates amb la «persillada» i s’hi posa el formatge ratllat pel cim. Es posen al forn durant uns 20 minuts, el temps de quedar cuits i gratinats.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Ingredients: • 5 o 6 pomes Golden • 100 g. de mantega • 0,750 l. de llet • 125 g. de sucre • Canyella (1 branca) • 5 ous • una terrina de gelat de mandarina Preparació: Les pomes es pelen, se’ls treu el cor, es tallen a bocins petits i es couen amb la mantega.

Es posa la llet amb el sucre i la branca de canyella al foc i quan comenci a bullir es retira i es deixa refredar. Es posen els ous en un bol, es baten i es barregen amb la llet (sense la branca de canyella) i les pomes. Aquesta barreja es posa en un motlle i es cou al forn al bany-maria, a uns 180º durant uns 45 minuts. Una vegada cuit es deixa refredar per poder-lo desemmotllar.

Es talla a porcions i s’ acompanya amb una bola de gelat de mandarina

Emporion • www.emporion.org • 15

Gotes d'humor Fuster

16 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

NOTÍCIES DE SETEMBRE TORROELLA I L’ESTARTIT PER A AQUEST MES D’OCTUBRE Jornades gastronòmiques de la poma 9a. Travessia nedant a les Illes Medes La Pletera sense fils elèctrics. Aquest mes, continuant el pla de desurbanització, ha començat el desmuntatge de la línia elèctrica, amb la consegüent millora estètica del paisatge i la recuperació i eliminació de perills per a les cada cop més nombroses aus que s’hi acullen.

Pas pels camins del Montgrí. A partir del dia 15, després del període d’estiu de prevenció, el pas de vehicles motoritzats pels camins del massís va quedar restablert i autoritzat.

Escacs. Obert Baix Ter IRT Sub 2200. Va

Emporion 100 anys (1915-2015)

tenir lloc els dies 1 i 2 a l’Hotel Panorama.

Hi van participar molts jugadors de Catalunya, com Ivan Planella, de 9 anys, que va guanyar en la seva categoria. Ivan és un nen prodigi excepcional, va jugar el seu primer torneig als 16 mesos.

Concerts de guitarra a l’Estartit. Es van fer a l’església els dilluns 3, 10, 17 i 24.

Sortides a Rocamoura i arran de mar.

El dimecres 5 i el dijous 6 el Museu de la Mediterrània va organitzar visites familiars guiades.

Qui embruta el mar? El divendres 7 es va inaugurar l’exposició a la capella de Sant Antoni.

Cinema prop de mar. El divendres 7 es va projectar “Coco” a la plaça de la Llevantina.

Festa dels masos. Es va celebrar el dissabte 8 amb missa a l’ermita de Santa Maria del Mar, sardanes a l’esplanada de l’ermita i berenar popular; i el diumenge 9, amb dinar de germanor i acte de reconeixement a la gent gran dels masos.

Diada Nacional. El dimarts 11 es va fer la tradicional trobada de puntaires. A la

plaça del Lledoner es va tornar a reclamar l’alliberament de Dolors Bassa, i es va llegir el manifest de la Diada amb cant dels Segadors pel cor Anselm Viola i cor del Recer.

De l’estació d’autobusos van sortir els autocars de la mobilització “Fem la República Catalana” a Barcelona. A la tarda a la plaça d’Espanya es va fer Audició de Sardanes i a la nit el Sopar del Recer i ball.

Danses a la plaça de la Vila. El dissabte 15 es van presentar el Grup Montgrí Dansa i Berritztasuna Danza Taldea, de Portugalete.

Pedra seca del Montgrí. El Parc Natural va organitzar una visita guiada el diumenge 16.

54 Aplec de la Sardana. Es va celebrar el diumenge 16 tot el dia, al matí als Jardins John Lennon i a la tarda a plaça, i el 33 Concurs de Colles Sardanistes, també a la tarda a la plaça de la Vila.

Biblioteca de l’Estartit. El dimecres 19 va presentar “La pallassa Priska” i el dimecres 26, al club de lectura, “Cartes des del front” d’Eloi Vila.

Emporion • www.emporion.org • 17

Pirates i corsaris a l’Estartit. Els divendres 21 hi va haver el tradicional desembarcament a la Platgeta del Port i el pregó de la invasió a la plaça de l’Església. El dissabte 22 es van programar visites a guiades a la Meda Gran i als Masos, exposició, contes, tallers, disfresses i teatre, i a la tarda i vespre batalla naval, sopar pirata i gresca. El diumenge 23 al matí visita a la Meda i activitats i contes de pirates.

Festa de la Mercè. Es va celebrar el diumenge 23 amb sardanes a la plaça de la Vila.

Coral Vergelitana. Per al diumenge 23 al vespre, l’Espai Ter va programar “De solfes i manduques: de la música i el bon menjar”.

Biblioteca Pere Blasi. El divendres 28 es va programar lectura d’haikús amb Inés Gumà i dansa amb Laia Santanach.

Fruits i llavors. També es va programar per al divendres 28 la inauguració de l’exposició a la Capella de Sant Antoni.

Run Woman Run. Va organitzar per al divendres 28 la seva presentació sobre salut i esport, a l’aula taller del Museu de la Mediterrània.

Club Nàutic. Va programar el Trofeu Illes Medes Optimist Europa per al dissabte 29 i diumenge 30.

Hípica. Es va organitzar per al diumenge 30, al mas Paguina, el Concurs de Doma.

Música de Cambra. Per al diumenge 30 al vespre, l’Espai Ter va programar concert del Trio Camilli.

CATALUNYA

Dimissió de la ministra de Sanitat. La va presentar el dimarts 11, en haver-se detectat presumptes irregularitats en un màster universitari.

Màsters i doctorats. També hi va haver dubtes sobre la tesi del president del Govern espanyol, del president del PP, del de Cs’ i altres polítics.

Xat judicial. Els atacs als independentistes vessats en un xat del correu corporatiu del Consell General del Poder Judicial van causar estupor en mostrar la falta d’imparcialitat d’alguns jutges.

MÓN Suècia. A les eleccions legislatives hi va haver empat de dreta i esquerra, l’extrema dreta va pujar, però no tant com s’havia temut.

Brexit. Les propostes de la primera ministra britànica van ser rebutjades. May va demanar a la UE respecte envers el Regne Unit.

Aranzels. Va continuar l’escalada proteccionista dels EUA envers Xina i altres països.

Corea. El líder nord-coreà signà un acord històric amb el president sud-coreà per rebaixar la tensió.

ESPORTS Empat del Girona al Camp Nou (2-2). En partit de Lliga entre els dos equips catalans de Primera Divisió, el Girona va marcar a la primera part (Stuani, dos gols), a la segona el Barça va igualar (Messi i Piqué).

Crida del president Torra. El dia 4, en una conferència pública, va reclamar la validesa de l’1-O i llibertat per als presos, tot mantenint l’oferta de diàleg i el dret a un referèndum acordat.

Diada Nacional i manifestació. El dilluns 10 es va fer un acte institucional davant del palau de la Generalitat, ple de record per als presos polítics. El dimarts 11, un milió de persones van tornar a desbordar la Diagonal de Barcelona.

ESPANYA Investigació sobre Joan Carles I. El PSOE s’alineà amb PP i Cs a la mesa del Congrés per vetar una comissió que investigui revelacions sobre fuga de capital del pare del rei.

18 • Emporion • www.emporion.org

El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 19

20 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 21

22 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Pel·licula del mes: HA NACIDO UNA ESTRELLA Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 23

Edita Associació Emporion

Socis Fundadors

Consell de redacció

Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent Plàcid Busquets

Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Cels Sais Enric Torrent Plàcid Busquets Joaquim Guimerà

Jaume Bassa - President Joaquim Guimerà - Secretari Cels Sais Ballester - Tresorer Plàcid Busquets - Disseny, edició i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts