144-desembre-18

Periòdic digital, tercera època

núm. 144 desembre 2018

• El futur del Convent de les Clarisses • La nova Ruta de la Seda xinesa • Quim Monzó i la seva versió de “Frankenstein” de Mary Shelley • L’Empordanet d’Adrià Pujol Cruells • Travelling Light. II • Qui és el Pare Noel?

• La tramuntana • Apreciació de la pintura figurativa catalana • Rams de flors a la cuneta • Benvolguda Dolors • Realitat Virtual i psicoteràpia • El nostre mar. La Mediterrània al Festival de Torroella de Montgrí (1) • Passes cap a la mobilitat sostenible • El Menú d’en Martí • Gotes d’humor • Notícies • Cinema i espectacles

2 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Editorial El futur del Convent de les Clarisses

A l’editorial d’EMPORION de maig de 2016 (núm. 113), ja fa dos anys i mig, comentàvem la situació del Convent de les Clarisses en aquell moment, i el possible -però indefinitesdevenidor d’un immoble tan important del patrimoni torroellenc. Dèiem aleshores que, feia poc, uns mesos, les Germanes Clarisses havien deixat el Convent després de 157 anys i assenyalàvem que generacions de monges, des de la seva clausura, havien format munions de noies de la vila que hi havia anat a costura; que durant la guerra civil les Germanes havien estat perseguides i dispersades; que havien tornat; i que darrerament, tot i que cada cop eren menys nombroses, havien resat i treballat entre nosaltres com unes veïnes més. Però, finalment, la relació s’havia estroncat, la renovació no havia estat possible, i les poques Germanes que quedaven havien abandonat el Convent i s’havien reclòs en un monestir de la mateixa congregació, a Reus. També fèiem èmfasi sobre la importància patrimonial del Convent, una finca de 2.000 metres quadrats, dels quals 1.300 edificats, entre el carrer de la Farigola, el carrer dels Dolors i el del pintor Gimeno, amb església, convent i zona de treball, tot plegat encerclant un magnífic jardí. Tot l’immoble en perfecte estat de conservació, cuidat, net i ornat amb senzillesa.

Anunciàvem en aquell editorial de maig del 2016 que era intenció de les Germanes Clarisses que els torroellencs, en concret les entitats de la població dedicades a l’acció social, la formació o la cultura, poguessin continuar fent ús de l’immoble. Es pensava en aquell moment en una cessió a la Parròquia, en la constitució d’una fundació i un patronat i es va arribar a formar una comissió d’estudi presidida pel rector. Tot i que es tractava d’un patrimoni torroellenc de valor espiritual i material excepcional, fer-se’n càrrec comportava mecanismes legals complexos, a més d’un compromís extraordinari que afectava diverses institucions, la Parròquia, el Bisbat i l’Ajuntament, i en definitiva, el camí dissenyat inicialment no va reeixir. EMPORION ha vist passar dos anys i mig sense poder complir el compromís pres en l’editorial Emporion 100 anys (1915-2015)

de maig del 2016 de continuar informant sobre l’afer. Dos anys i mig, durant els quals tothom ha temut per la dificultar de mantenir el magnífic estat de conservació d’un Convent tant de temps buit.

Ens complau poder comentar avui, finalment, l’estat i perspectives d’un assumpte tan important. Després d’un període de negociacions, el mes d’abril passat, l’alcalde Josep Maria Rufí i l’abadessa del Monestir de Santa Clara de Reus van signar un conveni de permuta pel qual l’Ajuntament adquiria el Convent i en garantia l’ús públic. I el mes de novembre passat, l’Ajuntament ha engegat un procés participatiu sobre els usos del Convent. Una campanya que ha anomenat “Obrim el Convent”.

El procés participatiu consisteix, inicialment, en visites guiades, en grups de 20 persones, inscrites prèviament al Museu de la Mediterrània. Va començar els dies 24 i 25 de novembre passat i es va preveure de continuar-la els dies 8 i 9 de desembre. La intenció és que els visitants coneguin l’espai i que l’Ajuntament en pugui recollir les primeres aportacions. El procés participatiu es mantindrà fins al febrer, amb l’objectiu d’arribar al màxim de persones, col·lectius i entitats de la vila -tothom hi podrà accedir a través d’una plataforma digital-, perquè ofereixin la seva visió sobre el futur d’aquest nou equipament municipal. Culminarà al març amb una presentació pública del programa d’usos, que es portarà a terme en diferents fases, amb una obertura esglaonada dels diversos espais i activitats.

Ara que, finalment, s’ha desencallat un afer que afecta de forma tan important el nostre patrimoni cultural, manifestem la nostra satisfacció i expressem de nou el nostre compromís de mantenir informats els nostres lectors sobre el desenvolupament de la campanya “Obrim el Convent”, sobre el programa d’usos que decideixin els torroellencs i sobre l’acompliment de les successives fases de realització d’aquest programa.

Emporion • www.emporion.org • 3

La nova Ruta de la Seda xinesa Albert Llausàs i Pascual

Al número d’Emporion del mes de setembre passat, Jaume Sató i Geli compartia amb els lectors i lectores de la revista les experiències viscudes durant un viatge de gairebé un mes a la Xina i la impressió que li havia causat la realitat xinesa. Hi repassava l’explosiu creixement del país, l’eficiència i eficàcia dels seus transports, l’àmplia implantació de les noves tecnologies mòbils i també alguns dels reptes als quals s’enfronta el gran país asiàtic. Llegir l’article em va portar a rememorar el viatge que vaig fer a la mateixa destinació, visitant moltes de les ciutats i regions que també formaven part de l’itinerari d’en Jaume. De ben segur que en els més de set anys transcorreguts entre la meva visita i la seva han canviat moltes coses, i més tenint en compte el dinamisme econòmic xinès. Sense anar més lluny, la fotografia que acompanyava el seu article mostrava el perfil urbà del districte financer de Pudong, a Shanghai, amb almenys un parell de nous gratacels que encara no existien quan vaig fer les fotografies del meu àlbum, el 2011. El que no ha canviat, en canvi, és la impressió que ens causa la Xina als qui la visitem: un país en un ascens econòmic i de desenvolupament vertiginós, que alhora afronta grans reptes davant la creixent desigualtat social. També són proverbials els seus 4 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

problemes de qualitat mediambiental.

Per tal de sostenir el ritme de desenvolupament i creixement econòmic que garanteixi que cada cop una major porció dels seus més de 1.300 milions d’habitants accedeixin a la classe mitjana, el govern va impulsar el 2013 la “Iniciativa del Cinturó i Ruta de la Seda”. El projecte s’inspira en l’antiga ruta de la seda per connectar la Xina al món i reposicionar-la al centre del mapa geopolític global. El pla preveu mesures de caràcter diplomàtic i cultural, que millorin la percepció de la Xina a l’estranger i ajudin al desenvolupament del sector turístic. També va acompanyada de mesures monetàries per tal que la moneda xinesa, el yuan, competeixi amb el dòlar i l’euro com a divisa de referència. Però el gruix del pla se centra en el desenvolupament d’infraestructures que permetin a la Xina importar recursos naturals de mig món i exportar els seus productes a l’exterior. En concret, el pla preveu la construcció de grans ports comercials al llarg de la costa xinesa, en illes del Pacífic i de l’Índic, en punts tan crítics com el Mar Roig, també al Mediterrani, així com a

les costes tant orientals com occidentals del continent africà. Els ports africans permetran traslladar minerals i hidrocarburs que l’economia industrial xinesa demandarà en augment, extrets de països productors com ara Nigèria, el Camerun, Angola, la República Democràtica del Congo o Sudan del Sud. Molts d’aquests països quedaran també connectats amb la construcció de nous oleoductes i ferrocarrils que Xina preveu que creuin el continent. A Euràsia, el pla hi divisa el desenvolupament de sis grans corredors econòmics, que connectaran el territori xinès amb Malàisia i Singapur, la Índia, el Pakistan, Turquia i l’interior de Rússia.

En gairebé tots els casos, aquests corredors es concreten en el desenvolupament d’oleoductes, gasoductes i de vies ferroviàries per proveir d’energia el gegant xinès i intercanviar productes comercials. De fet, en els darrers dos anys, els primers combois de tren ja han connectat els grans centres industrials de la Xina oriental amb el centre d’Europa i fins Emporion 100 anys (1915-2015)

i tot amb Saragossa i Madrid. La previsió és que el projecte no es completarà fins el 2050 i suposarà una inversió total propera als 900.000 milions de dòlars.

Deixant de banda les seves marejadores xifres i el seu impacte econòmic, el disseny de la Iniciativa del Cinturó i Ruta de la Seda permet extreure dues conclusions. Primer, il·lustra una ambició d’escala mundial, amb pulsions imperialistes similars a les que, en el passat, van permetre a Occident explotar mig món i assolir la posició privilegiada en l’odre mundial que encara avui ostenta. Per sort, l’expansió comercial ha substituït la conquesta com a via de domini, però l’essència expansionista i l’ús del poder és ben similar.

Segon, aquesta expansió es fonamenta, com passava amb les potències colonials del passat, en un model de desenvolupament basat en el creixement industrial i l’explotació dels recursos naturals. Aquest octubre passat un informe de les Nacions Unides alertava que les economies mundials havien de reduir dràsticament les seves emissions de carboni a l’atmosfera, provinents sobretot de la combustió de petroli i

gas natural. Per tenir alguna opció de complir els Acords del Clima de París i evitar un augment de la temperatura del planeta més enllà de 1,5ºC, l’ús de combustibles fòssils s’hauria de reduir a la meitat el 2030 i ser completament substituïda per energies verdes el 2050. Aquest objectiu xoca frontalment amb la construcció de les infraestructures energètiques que preveu el pla xinès, que prioritzen l’abastament de gas i petroli cap a la Xina, sens dubte per a ser utilitzats com a font d’energia fins aquest horitzó de 2050 i més enllà.

Mentre que, portes enfora, la Xina ven la imatge de voler liderar una nova economia basada en el coneixement, la tecnologia, l’eficiència i la sostenibilitat, les seves accions suposen una greu amenaça no només per al seu medi ambient i la seva població, sinó també per a la pròpia prosperitat de l’espècie humana en un clima cada vegada més extrem i hostil.

Emporion • www.emporion.org • 5

Quim Monzó i la seva versió de “Frankenstein” de Mary Shelley Adrià Arboix

La literatura és el reflex d’una societat determinada en un determinat moment.

Francesco De Sanctis (1817-1883)

6 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Aquest any es commemora el bicentenari de l’aparició de la primera edició de l’obra Frankenstein o el Prometeu modern (en anglès Frankenstein or The Modern Prometheus), de l’escriptora Mary W. Shelley (1797-1851), una obra que ha passat a ser una referència imprescindible del cànon literari occidental.

deformitat física per part de tota la gent que l’envolta: “Ssoc malvat perquè em sento desgraciat.” “Els meus delictes són fills d’una solitud obligada.” “Però em resta la venjança”, que executarà com a contrapartida implacable contra el seu “creador insensible i despietat” i el seu cercle familiar i d’amistat.

L’escriptor Quim Monzó (1952), un dels escriptors més singulars i populars del país, segons Esteve Plantada, i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes del 2018, va traduir el primer text de la novel·la, de l’any 1818, perquè segons ell “conservava més la frescor i la virulència” que l’edició revisada per l’autora del 1831. La traducció va merèixer una subvenció del Servei del Llibre del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Tal com assenyala Damià Alou, el relat de Shelley és una història de “solitud radical”, que té com a fills moderns els replicants de Blade Runner o el mateix Hellboy.

Mary W. Shelley, per a molts la pionera de la ciència-ficció, és una de les grans escriptores de la història. Va escriure aquesta obra mestra als 18 anys.

Molta gent desconeix, però, que Mary W. Shelley, aquesta escriptora universal, en la seva novel·la -imaginada a Ginebra l’estiu del 1816-, no va posar nom al monstre creat i l’anomenà habitualment “criatura” o “dimoni”. Seria posteriorment, i gràcies a James Whale, a Boris Karloff i al cinema posterior, que l’imaginari popular anomena Frankenstein aquest personatge monstruós quan paradoxalment, en la novel·la, aquest és precisament el nom del seu creador, el doctor Víctor Frankenstein. A partir d’aquí i extret del seu context inicial, el mite ha fet el seu camí amb adaptacions teatrals, cinematogràfiques, televisives, còmics, Manga, fins a caure a vegades en la penosa banalitat de certa imatgeria popular.

El text explora temes com la moral científica, la creació i la destrucció de la vida, així com l’audàcia de la humanitat en relació amb Déu. D’aquí el subtítol de l’obra: el protagonista, en concebre i executar la creació d’un ésser humà a partir de matèria morta, intenta rivalitzar en poder amb Déu, com una mena de Prometeumodern que arrabassa el foc sagrat de la vida a la divinitat. En el títol, diu Laura Borràs, “ja hi ha el rastre d’Èsquil i de qui va desafiar els déus fent independents els humans mitjançant el coneixement”. També hi trobem reflexions sobre l’individualisme, la solitud, la por, el terror, l’heroisme, l’amor, la mort, l’ambició, el deure, l’honor i l’amistat.

La novel·la és un dels mites més potents del romanticisme, amb un relat i un guió impecable i una història trepidant.

Una obra immortal i un mite de petjada inesborrable, amb el mèrit afegit d’una lectura assequible i àgil malgrat els fonaments cultes en el quals es basteix l’obra. Hi trobem un grapat de citacions literàries i referències explícites o tangencials a autors clàssics que apareixen al llarg de tota la novel·la: Coleridge, Godsmith, Lord Byron, Dante Alighieri, William Wordsworth, John Milton (precisament, el llibre comença amb una citació seva), Homer, Xenofont, o Sèneca, entre d’altres.

Una novel·la fascinant, de lectura obligada, amb una acurada i àgil traducció del mestre Quim Monzó que la deixa a tast de tothom per a poder-hi reflexionar, debatre, somniar i sobretot gaudir-ne.

Bibliografia Mary Shelley. Traducció de Quim Monzó. Edicions 62. La Butxaca. Barcelona 2017.

Sebastià Bennasar. Ricard Ruiz Garzón redescobreix Mary Shelley, la mare de Frankenstein. https://www.vilaweb.cat/ noticies/ricard-ruiz-garzon-redescobreix-mary-shelley-lamare-de-frankenstein-dos-cents-anys-despres/ Damià Alou. “Frankenstein: el monstre que volia ser home”.

A: Ara. Dissabte, 5 de maig del 2018, pàgina 50.

Laura Borràs. La literatura en un tuit. Símbol editors, 2017.

Quim Monzó. 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Juny 2018. Òmnium.

Sam Abrams. “Mary Wollstonecraft Godwin Shelley”. A: La República, núm. 15. Setembre 2018. Pàg. 41.

El doctor Frankenstein, creador de la “criatura”, justifica la seva ambició científica desmesurada amb la reflexió que “ningú no pot concebre les seduccions de la ciència, tret d’aquells que les han experimentades”.

La “criatura” monstruosa, el personatge malèvol, terrorífic i assassí que dona joc a la història, és també un personatge “eloqüent i persuasiu”. I culte. Ha llegit i assimilat obres literàries com les de John Milton (El paradís perdut), Plutarc (Vides paral·leles) i Goethe (Les penes del jove Werther). Reflexiona textualment: “La possessió d’aquells tresors em va proporcionar un immens plaer.”

Paradoxalment, el monstre, d’entrada, no era malèvol. Inicialment, “el meu cor estava fet per a l’amor i l’afecte”. “Em nodria d’elevats pensaments d’honor i de lleialtat”. Però posteriorment es converteix amb un ésser depravat i roí com a reacció a la incomprensió i al rebuig a la seva extrema

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 7

L’Empordanet d’Adrià Pujol Cruells Jaume Bassa Pasqual

Al meu article del mes passat sobre Ventura Ametller i la Resta Kaòtica, vaig dir que acabava de llegir la Guia sentimental de l’Empordanet d’Adrià Pujol Cruells i que els comentaris de l’autor sobre l’escriptor de Pals m’havien impressionat fortament. Avui parlaré del llibre de Pujol i hi dedicaré algunes observacions personals, espero que pertinents. De bell antuvi deixaré dit que m’ha agradat. Per als que no ho sàpiguen, Adrià Pujol és de Begur, va néixer el 1974, és antropòleg i fa treballs de recerca, al marge de la universitat, per iniciativa pròpia i per encàrrec. També és autor literari destacat i s’expressa en una varietat de registres -assaig, novel·la, poesia- d’un estil personal molt atractiu. Aquesta guia de l’Empordanet n’és un bon exemple.

Acostumats com estem a la literatura serena, racional, sovint fatigosa, de les guies clàssiques –ciutats, barris, palaus, 8 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

monuments, museus-, la guia sentimental de Pujol et trasbalsa des de la primera línia amb afirmacions que semblen estirabots: “L’Empordanet no existeix”, diu. Bon començament, a fe. T’informa tot seguit –antropòleg com és- que els fills d’aquest país menut tenim el moll de l’os indiketa (“amb ka perquè fa més iber”). Psicoanalitza la gent del país i en clava el tarannà amb un anecdotari sublim; un exemple: “He anat a fer una cervesa a Begur. El cel és encapotat. A la barra trenco el gel amb un vellarcàs.

– Sembla que plourà.

– Fa de mal dir. També semblava que guanyaríem la guerra.”

Proposa els límits del territori en un cercle que abraça el massís del Montgrí, el Baix Ter i les Gavarres, aprofita per reclamar poblacions administrativament arrabassades, com Madremanya, per expressar els seus dubtes sobre Sant Feliu de Guíxols, força tombat cap a la Selva, i suggereix tres talaies i un botó per contemplar el nostre Empordà Petit: el castell de Begur, el cim del Quermany Gros (el nucli de la Summa Kaòtica), i el Pedró de Pals; el botó és el cim del Montgrí, “un lloc precís, harmonitzat pels déus, per les persones i el temps”.

Cadascú té els seus gustos, però no em sé estar de dir que llegir una guia com aquesta, escrita amb un estil tan particular, rejoveneix. L’autor s’ho passa bé, no se li observa cap pla estricte -ara platges, ara camins, ara masos, ara ermites- en un desordre aclaparador. I encara s’ho passa més bé el lector si s’hi sap acomodar. Només cal fer un cop d’ull a l’índex.

L’autor parla dels literats del país i dels que hi han fet estada.

Hi trobem apartats com Els llocs secrets(les rieres; cales i camins de ronda; coves, grutes i mines) o Els llocs gens secrets.

Dedica unes 80 pàgines a cadascun dels pobles i veïnats del territori; de vegades clava les viles i pobles d’una pinzellada.

A la Guia sentimental de l’Empordanet, Torroella i la seva gent hi surten moltes vegades. N’he fet un repàs ràpid i tant la vila estricta, com l’Estartit, les Medes, la Gola o el Montgrí hi són citats quatre o cinc cops cadascun, i en diferents capítols. Ara, no hi és esmentada ni l’església de Sant Genís, ni el Mirador, ni les cases senyorials del carrer de l’Església o del carrer Major. Sí que hi són el cau del Duc, La Bolleria i Sobrestany, el mas Solei, els regos, els cadenys de l’Estartit, el restaurant Ter-Mar de la Gola, el camí de la mota, el Delfín Verde, la torra Moratxa i la dels Moscats, el Museu de la Mediterrània, la Pletera, la cua de cotxes estiuenca al pont…

Els torroellencs que hi apareixen, si no me’n deixo cap, són: el marquès de Robert, la “còsmica” Teresa del Cucut, el caricaturista Ernest Díez Sureda, l’escriptor Vicenç Pagès Jordà, el pintor Roca Sans, el fundador del moviment estrambotista Joan Fuster Gimpera i la Teresa de can Bernat de l’Estartit.

Hi podríem afegir “els mariners de l’Estartit que, segons la llegenda, no sabien nadar”.

Em sembla oportú de cloure aquest article amb una observació important. Els del Baix Ter tendim a pensar que tot s’acaba a la plana i a la costa. Adrià Pujol ens fa anar més enllà, situa el centre de l’Empordanet a prop de Canapost, posa el límit nord al terraprim, a Albons, Garrigoles, Colomers, i el límit sud a la Vall d’Aro. Però, sobretot, ens fa adonar que mig país és ocupat per les Gavarres, envoltades per la carretera de Palafrugell a la Bisbal i a Girona. Després de llegir aquesta guia sentimental, si no hi has estat, et mors de ganes de moure’t fins a Santa Coloma de Fitor, Sant Climent de Peralta, Sant Miquel de Cruïlles, Sant Sadurní de l’Heura, Santa Pellaia, Sant Cebrià dels Alls… I sentir-te més indiketa que mai a les pedreres dels Clots de Sant Julià, a prop de la cova d’en Daina o a la vora dels menhirs espargits pel mig del boscam embruixat.

“Verges – Un poble on fins i tot la userda és independentista. […]”.

“Bellcaire d’Empordà -Tito Vilanova. El castell-palau dels comtes d’Empúries (segle XIII). […]”. I així va descrivint –a la seva manera- setanta-vuit poblacions.

Continua amb La petjada del franquisme, El turisme, i ho corona amb un Breu corol·lari de la desinformació que no té res de breu: el formen una seixantena de matèries –escollides, sembla, amb esperit absolutament anàrquic-, que ocupen quaranta pàgines. Des de La terrissa de la Bisbal, La gamba de Palamós, Les sardanesfins a Tres cases de colònies, Tres rellotges de sol, Tres mercats. Seixanta temes. Només en citaré tres com a exemple: “La Dansa de la Mort de Verges – No l’he vista mai en directe”; després s’hi esplaia tota una pàgina, per acabar dient: “Un dia segur que hi aniré”.

“Les havaneres de Calella – No hi he anat mai, a sentir-les en directe”; però també hi dedica una pàgina, diu que les veu a la televisió, i hi afegeix: “Ara bo, si claven El meu avi o La bella Lola, em fonc per dins i se m’arrissen els pèls del clatell. O es diu ericen?”.

“Farmàcies amb encant – No en tinc ni idea”.

Un corol·lari de matèries petit-empordaneses, doncs, que no és pas breu i que no sabem ben bé per què l’autor en diu “de la desinformació”.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 9

Travelling Light. II Jordi Bellapart

Trobada de fotografia analògica a Torroella Els dies 1, 2, 3 i 4 de novembre es va celebrar per segona vegada al Cinema Montgrí la segona trobada a nivell mundial de fotògrafs professionals que defensen i utilitzen la fotografia analògica -aquest sistema clàssic de fotografia amb pel·lícula sensible. Un cop finalitzada la trobada, es va poder parlar amb l’Albert Roig, cap de Travelling Light, enti10 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

tat organitzadora de les jornades.

“Aquesta edició ha estat una mica diferent”, ens comenta l’Albert. “Personalment a mi m’ha agradat més que la primera, tot i que el nombre de participants ha sigut una mica més baix. L’any passat vàrem ser 65 assistents, més 22 entre staff i ponents; un total de 87 persones. Aquest any, al final, entre tots hem sigut 66. D’entrada estava una mica preocupat perquè pensava que una menor assistència podia suposar un fracàs, però al final ha resultat un èxit, m’atreviria a dir que millor que l’any anterior. El grup ha resultat molt més dinàmic i ha congeniat molt bé. Els participants li han donat un aire diferent, ja que ens hem centrat més en l’art de la fotografia i no tant com a negoci, aspecte que en les ponències de l’any passat es va parlar molt des de professionals que fan bodes, actes socials, etc., i aquest any podem dir que hem fet fotografia pura i dura, i això ha interessat més a participants que han sobreposat aquests temes als del pur màrqueting. En definitiva, molt bé”.

Llegint el programa d’activitats previstes es pot comprovar que la trobada no s’ha limitat als actes que s’han celebrat a la sala del cinema amb les diverses ponències i debats entre els assistents, sinó que s’ha sortit al carrer per conèixer i descobrir l’entorn de la vila i la relació amb la gent.

“El fet que hem limitat més les conferències ha permès tenir més temps lliure i donar més pas a les relacions entre els assistents, que han compartit amistat i han sortit al carrer on es podien fer activitats opcionals, i obrir la possibilitat a la gent per poder relacionar-se entre ells i també amb la gent del poble. S’han fet classes obertes, una festa a La Sala, visites guiades al Palau Solterra, una excursió marina amb el Nautilus, quinze persones varen pujar al castell del Montgrí… Tot i que no va fer gaire bon temps, sempre és maco sortir a la mar i sentir la brisa, o pujar a la muntanya”.

A molta gent, en plena era digital, ens pot sorprendre que hi hagi tant d’interès a recuperar i mantenir la fotografia analògica. L’Albert n’és un defensor convençut.

Wan, que va poder ser visionat a la pantalla amb l’antic projector Ossa, de 35 mm. Una peça de museu que continua funcionant perfectament i que permet esporàdicament projectar pel·lícules gravades en aquest sistema al Cinema Montgrí.

“Aquest any ha vingut gent de Suècia, del Japó, d’Ucraïna, d’Itàlia, de Portugal, alemanys, belgues, holandesos, francesos, britànics, grecs, però d’Espanya només n’ha vingut un de Madrid, i de Catalunya cap. Deu ser per allò que cap profeta ho és a la seva terra. L’allotjament: tots ells s’han allotjat en establiments de Torroella i l’Estartit. A la Fonda Mitjà, els organitzadors i els ponents. El tracte és immillorable i és a quatre passes del cinema. Hi ha hagut gent al Palau lo Mirador, a l’hotel Vila Vella, alguns han anat a l’Estartit. S’han anat repartint a tot arreu. La majoria s’ho busquen ells personalment per Internet. Jo només els faig suggeriments. Els àpats (dinar i sopar) s’han fet a La Sala, que han anat molt bé, i els esmorzars al bar d’en Paul (antic Centro). També hi ha hagut gent que ha preferit anar a sopar a altres llocs”.

Tot plegat ha propiciat el contacte amb la gent, la vila i el seu entorn, un fet que l’Albert valora molt positivament; per això, pensa que la continuïtat d’aquesta trobada almenys per al proper any està assegurada.

“Aquest any hi ha hagut molt més caliu. Hem fidelitzat molta gent que l’any passat va dir que volia tornar, però que van insinuar que s’havien de canviar certes coses. S’han trobat que els suggeriments s’han complert, s’han canviat coses positivament i sobretot s’han fet amics, i s’ho han passat molt bé. Novament us dono les gràcies a tots el que hi col·laboreu, sobretot al Cine Club i a La Sala. Ens tornarem a trobar l’any que ve”.

Durant la seva estada a Torroella, els congressistes han pogut intercanviar experiències fotogràfiques i càmeres, explorar el poble i el seu entorn, tastar els vins de la terra i moure els peus a ritme de swing. És un honor per als torroellencs que així sigui.

“Encara que pugui semblar estrany, cada vegada hi ha més interès per la fotografia analògica. Aquest any ha vingut un ponent japonès i com a assistents a les jornades han vingut amb ell tres japonesos més des del Japó. Aquestes persones ens encomanen la seva obsessió per la fotografia. Hi ha un canvi de mentalitat a l’hora de redescobrir o recuperar no només la fotografia, sinó altres mitjans com poden ser la música i el cinema. Nosaltres entenem que la pirateria és una cosa dolenta i que el cinema de veritat a les sales és tot un ritual. Hi ha una altra sensibilitat que està creixent altre cop que fa prendre consciència que no tot ha de ser digital.

Sí, el digital és perfecte, és còmode, súper eficient, però a vegades és massa fred. Quan vols una cosa una mica més pròpia, necessites alguna imperfecció, algun ritual, i que per fer-ho no sigui només prement un botó màgic, sinó que et porti temps que hi hagis d’aportar alguna cosa creativa pròpia. I jo crec que en el nostre cas el camí deriva cap a l’analògic”.

Per això l’Albert és també un apassionat del cinema en 35 mm, la pel·lícula de tota la vida. L’any passat, al congrés es va projectar en aquest sistema la pel·lícula d’Alfred Hitchcock North by Northwest (Con la muerte en los talones) i aquest any s’ha projectat Smoke, un extraordinari film de Wayne Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 11

Qui és el Pare Noel?

Josep Fuster

Puntual com cada any, quan comença el mes de desembre, o fins i tot abans, torna a presentar-se per entrar amb força durant uns dies a les nostres vides un entranyable ancià barbut i amb sobrepès, que vesteix un estrafolari conjunt vermell i blanc, i que no es cansa de recordar-nos que s’acosten les festes nadalenques, que és temps de bons desitjos i sobretot de fer regals. És innecessari que digui que es tracta del Pare Noel, perquè és un personatge sobradament conegut. Però que en sabem d’ell i dels seus orígens?

La llegenda de Santa Claus o el Pare Noel té els seus inicis al segle IV i es basaria en la vida de Sant Nicolau, bisbe de Mira, a l’Anatòlia (actual Turquia). Tot i que les proves de l’existència del sant són confuses i fins i tot dubtoses, la

12 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

tradició conta que provenia d’una família benestant i molt pietosa, tal com sol correspondre en bona part dels sants; donà els seus béns a la gent més necessitada, essent especialment generós amb els infants, cosa que feu créixer la seva fama de benefactor de petits i grans, ajudada també pels miracles que se li atribuïren al llarg de la seva vida. Un dels més destacats fou segurament el que conta com va fer parar una tempesta al mar per salvar tres mariners de morir ofegats, cosa que li valgué convertir-se en el sant patró dels mariners en diversos països.

Les migracions cap al centre i nord d’Europa van fer que la fama del sant arrelés a Holanda, on es popularitzà la seva festivitat, que se celebra el 6 de desembre. La figura del sant, que allà anomenaren Sinterklaas, es continuà recordant d’acord amb la tradició més genuïna, com un clergue denerit, més aviat adust i auster, que es guanyava l’escassa simpatia natural repartint a la mainada els regals que portava dintre un sac que li penjava de l’esquena.

Quan els holandesos començaren a emigrar a Amèrica, s’endugueren amb ells les seves tradicions, i entre elles no hi podia faltar el singular personatge de Sinterklaas. Aquest, en terres americanes, aniria evolucionant i al llarg dels segles s’adaptaria a moltes i variades transformacions.

L’any 1809 l’escriptor Washington Irving, en la sàtira Història de Nova York, transformà el nom neerlandès Sinterklaas i passà a anomenar-lo Santa Claus, nom que perduraria en el temps.

Així doncs, aquell auster i denerit clergue anomenat Nicolau, que segons la tradició solia vestir de verd, es convertí definitivament en un obès ancià de poblada barba blanca, vestit de manera estrafolària de color vermell i blanc, que viatjava pel cel en un trineu volador tirat per nou rens.

Durant les diades de Nadal, es deixa veure passejant pels carrers més cèntrics de les ciutats, desitjant-nos bones festes, incitant al consum i rient d’una manera que no m’atreveixo ni a comentar.

Si Sant Nicolau tornés a la terra, de ben segur que no es reconeixeria en aquell obès personatge nascut d’una estratègia comercial.

Amics i amigues d’EMPORION, amb les diades de Nadal trucant a la porta, que tothom comenci a preparar la llista de regals i a qui farà la comanda; però tant se val si l’escollit és el Pare Noel, els Tres Reis o el tió, permeteu-me que el meu regal avançat per tots vosaltres sigui el més sincer desig d’unes bones festes de Nadal, en pau, salut i harmonia, i si és possible, que els singulars personatges que ens acompanyaran aquests dies, ens facin ser moderats en les despeses, i molt generosos amb els regals, que per això són mags!

Amb tot el respecte i sense voler ofendre el Pare Noel, jo continuaré demanant els regals al tió i als Tres Reis, tot i que potser a hores d’ara ja tinc guanyats uns quants quilos de carbó.

El 1823, el poeta Clarke Moore va descriure Santa Claus com un ésser nan i denerit, molt semblant a un follet, que la nit de Nadal es desplaça en un trineu tirat per nou rens per repartir joguines a la mainada. Segurament va ser a partir d’aquelles dates quan Santa Claus va començar a deixar els regals el dia de Nadal o la nit abans.

Al voltants del 1863, el caricaturista Thomas Nast va transformar el personatge en un home barbut i gros, vestit de vermell, i amb un tarannà molt semblant a l’actual. Poc temps després, aquest Santa Claus passà a Europa, i més concretament a Anglaterra i França, on es convertiria en el Pare Noel, un personatge d’aparença semblant a l’americà, a qui canviaren la vestimenta per una altra de blanca amb detalls daurats.

L’any 1902, el llibre infantil de L. Frank Baum The life and adventures of Santa Claus fou el que propicià que el personatge es guanyés definitivament la immortalitat i el títol de Santa. Posteriorment, l’any 1926, arran d’una campanya de màrqueting, es consolidà la tradició que el Pare Noel tenia la seva llar al Pol Nord o a llocs molt propers com podien ser la Lapònia o Groenlàndia, tot dependria de la proximitat o dels interessos dels països més propers; quedà també definitivament establert que el seu mitjà de transport seria un trineu tirat per nou rens.

Als voltants de l’any 1931, els directius de la companyia Coca-Cola van encarregar al dibuixant Haddon Sundblom redefinir la figura de Santa Claus o del Pare Noel. Tot i que no va ser ell el primer a vestir-lo de vermell, sí que va aconseguir crear una nova imatge més humana i entranyable, popularitzada per les fortes campanyes publicitàries de la marca.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 13

La tramuntana Santi Sató

El vent, a les nostres terres, és la tramuntana! Un vent fort i fred, que ve del nord, amb origen polar, que ens arriba després de passar pel sud-oest del massís Central francès i els Pirineus. La seva velocitat ha arribat a superar els 200 km/h. És conegut al Rosselló, a l’Empordà i a Menorca, i en altres llocs s’anomena cierzo, mistral o mestral. Quan bufa, el cel sol presentar un blau puríssim. El seu nom procedeix del llatí transmontanus. A la mitologia grega, la personalització del vent del Nord era Boreas.

Josep Pla i Salvador Dalí han contribuït de forma decisiva a bastir un referent mític per a aquest vent. I voldria recordar aquí el que va dir Josep Pla en els seus Escrits de l’Empordà: “Jo també vaig néixer en aquest país i sé què és la tramuntana (…). Aquestes ventoleres fan deprimir, adormir, encongir el cos humà, produeixen protestes perfectament intel·ligibles. La tramuntana és un mal negoci, perquè és destructiva: és una força còsmica superior a qualsevol força humana, una força lliure i negativa”. Però en el mateix llibre també va escriure: “Em sembla haver entès la raó per a l’admiració fosca, ancestral, que la gent del meu país sent per aquest vent. Aquesta admiració persisteix (…) perquè el

14 • Emporion • www.emporion.org

clima de l’aire de tramuntana és literalment un clima ideal, un tònic, clima vital, amable, prodigiosament higiènic i purificador”. La contradicció entre els avantatges i deficiències de la tramuntana ha format part de la història i la llegenda.

No és extraordinari trobar una alerta per la seva violència: “Sembla que la tramuntana tornarà a bufar de valent, més al litoral nord-català que a la muntanya…”. Salvador Dalí va dedicar una obra a aquest fenomen meteorològic, El Crist de la tramuntana. Antonio Pitxot, l’artista, amic i col·laborador de Dalí, també nascut a Figueres, va pintar Tramuntana mineral.

La tramuntana ha inspirat glosses i poemes.

Ausiàs March. Veles e vents.

La interpretació més estesa és l’amor i la invocació als vents provinents de terres on regna la cultura, la civilitat i la catalanitat. Ausiàs March, poeta i cavaller valencià, relata la història d’un viatge des d’Itàlia a València a la recerca de l’estimada. Ell l’estima, però no sap si el seu amor és correspost. En el trajecte corre grans perills i demana ajuda als vents per arribar a terra.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Veles e vents han mos desigs complir faent camins dubtosos per la mar mestre i ponent contra d’ells veig armar xaloc i llevant los deuen subvenir ab llurs amics lo grec i lo migjorn fent humils precs al vent tramuntanal que en son bufar los sia parcial e que tots cinc complesquen mon retorn.

Josep M. de Sagarra. Cançons de rem i de vela.

Tot, pedra i mar i rutes de la vila Tot és del vent! La vinya, el clos desert, La tramuntana cau, puja i s’enfila I grinyolant no deixa res per verd. (…)

Tot ho eixuga, ho estripa i ho esbatana O vent d’horror! O mar desesperat!

O pobre cor a dins la tramuntana Pobre cor meu ningú no et té pietat!….

Pere Coromines. Les gràcies de l’Empordà.

Tant sí baixa de Recasens o dels colls De Panissars o de Banyuls, la tramuntana esbandeix el cel, purifica l’atmosfera ambient i presenta les coses a la més clara percepció dels sentits. L’empordanès la tem perquè encara és més franca, més valenta que ell, mes al cap de temps de no sentir-la cantar alegre i esbojarrada, oprimit per la boira i la congoixa, la desitja i l’enyora.

Lluís Llach. Els meus ulls aquí.

Quan el vent és l’antic amic que davalla muntanyes per poder-te dur el seu bes i en l’amor és brau i en el joc fidel penso que he tingut sort de poder obrir els meus ulls aquí.

Quan el temps és l’antic company que fa ric en records i pobre en el que vindrà i amb el vent, tan brau i amb la mar fidel penso què tindré sort si puc tancar els meus ulls aquí.

Carles Fages de Climent. Oració al Crist de la tramuntana.

Braços en creu damunt la pia fusta, Senyor, empareu la closa i el sembrat, doneu el verd exacte als nostres prats i mesureu la tramuntana justa que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat.

Claude Simon.

Ben aviat bufarà nou, fora de si mateix, a la plana, només cal polsar les branques, últimes vermelloses de les vinyes, i despullar els arbres corbats sota el seu ímpetu.

Força sense objectiu, condemnat et quedis sense final.

Aquestes frases i tantes d’altres que podríem trobar sobre la tramuntana, m’han portat a escriure aquest article, i més en tenir notícia del llibre del periodista i escriptor Xavier Febrés Elogi y refutació de la tramuntana, que ha editat la Diputació de de Girona, on es recullen tant les reflexions de Pla i de Dalí, com les de molts altres intel·lectuals i científics que han escrit sobre “l’impacte cert del vent tant en les persones com en el territori”. Xavier Febrés, gran coneixedor de la Costa Brava i de l’Empordà, fa un recorregut exhaustiu dels autors que han parlat de la tramuntana: Frederic Rahola, Jacint Verdaguer o Joan Maragall “Empordà, palau del Vent”, Prudenci Bertrana, Josep M. de Sagarra, Carles Fages

Emporion 100 anys (1915-2015)

de Climent i per descomptat Josep Pla. I planteja el dilema entre els seus admiradors -enfundats en impermeables dels paisatges anglesos, les novel·les rurals de Jane Austen i les pintures boiroses de Turner- o partidaris del clima mediterrani, del cel clar de núvols i brillant de sol “gràcies a la tramuntana”.

Si el debat a favor o en contra de la tramuntana és interminable, l’impacte sobre les persones és encara més incert.

Febrés nega d’entrada alguns mites: la tramuntana bufa 155 dies l’any, però en general ho fa suaument, mai no esdevé un tifó o cicló i molt rarament supera els 110 km/hora. Potser és per això que no ha provocat danys més enllà d’alguns esdeveniments, com repetir la demolició del pont del tren a Colera construït a finals del segle XIX. Tampoc és cert que produeixi un increment en el nombre de suïcidis. En algunes estadístiques sobre el tema (elaborades per Jordi Pijiula i Narcís Bardalet) ho rebutgen. No és clar que provoqui depressions i mals de cap o condueixi a la bogeria. L’escriptor Joan D’or va dir que era el contrari, “que produeix un excés de lucidesa i ones d’enginy que provoquen la manifestació d’aspectes sorprenents i inusuals”. La metgessa Conxita Rojo, destinada a Portbou, va passar un qüestionari a les dones de la seva consulta durant un any i indica que “tampoc hem trobat cap relació entre salut i vent”. Un grup d’infermeres de l’Hospital de Figueres va buscar una correlació entre els 900 ingressos a causa de l’ansietat i els dies de tramuntana i només van coincidir en el 29% dels casos.

La conclusió va ser: “Nosaltres no som ni estem tocats per la tramuntana”. Com a molt, s’ha arribat a esbrinar que a la Garrotxa la producció de llet de les vaques “disminueix amb la tramuntana”, però això és el que ja diu el refrany popular, que “quan les vaques reculen del vent, reculen de llet”. Com a resultat, l’autor diu: “ningú sap quin és exactament l’efecte de ions i serotonina”.

L’últim capítol del llibre de Febrés dona una pinzellada sorprenent: “La tramuntana, vent que tenim per tan poderós, no genera cap energia eòlica”. Tot i que era a Vilopriu i Garriguella on s’instal·laren els primers aerogeneradors de tot l’estat, per una raó o una altra s’ha deixat la seva expansió. A la regió de Llenguadoc hi ha 41 parcs i 204 aerogeneradors operatius des del 2009 i al Rosselló la tramuntana alimenta els parcs eòlics de Ribesaltes, Òpol i Centernac. Aquestes gegantines fàbriques no tenen la poesia que requereix el paisatge i ningú les vol.

L’Empordà prefereix projectes derivats d’un vent, com el de l’orgue de la tramuntana, que fa anys que l’emprenedor Xavier Martorell s’esforça per instal·lar al castell de Quermançó, seguint una idea de Dalí. Un estudi realitzat per la Universitat Ramon Llull va demostrar que era possible fabricar un orgue que treballés amb el vent, però de moment no hi ha permisos ni recursos.

Una altra proposta paralitzada és l’edifici que l’arquitecte Enric Ruiz-Geli ha concebut per a l’antiga biblioteca de Figueres. Un bloc de 50 metres d’alçada, que podria ser doblat amb 200 perxes de fibra de vidre sobre la teulada, i crear energia amb la tramuntana. Els veïns temien que, en dies de tramuntana, les perxes creessin xiulets més potents que l’orgue de Quermançó.

Emporion • www.emporion.org • 15

Apreciació de la pintura figurativa catalana Josep Pericot

Fig.1 Rafael Duran, Cadaqués, 1987

Sota el títol “Entre bastidors”, se’ns presenta a la galeria de Sant Cugat La GaLeRia la col·lecció de pintura d’Eduard Batlle. La mostra es fa successivament en tres exposicions temàtiques: la primera sobre bodegó i retrat, seguida per la que mostra el paisatge, per acabar amb la pintura dedicada a la figura, que s’allargarà fins a primers de l’any vinent.

El galerista i col·leccionista Eduard Batlle, que va treballar durant molts anys a la Sala Parés i amb uns forts vincles d’amistat amb la família Maragall, va tenir una estreta relació amb els pintors que exposaven en aquesta galeria. La seva relació amb molts d’ells va acabar essent d’una franca amistat, després d’un tracte prolongat i d’anar coneixent més a fons els continguts i realitzacions de les seves obres. És a propòsit d’aquesta triple exposició i de l’excel·lent llibre de la mostra fet per les filles del col·leccionista, Francesca Batlle Argimon i Helena Batlle Argimon (1), que se m’ha suscitat considerar la importància de la figuració en la pintura del segle XX i en concret de la pintura feta per aquests pintors, els que succeïren en el temps, aproximadament a partir dels anys trenta, a la generació de l’època daurada del modernisme i el noucentisme. És veritat que a partir d’aquests anys s’inicien altres corrents artístics de gran vàlua, com el surrealisme, el dadaisme, la pintura metafísica de De Chirico, els corrents mecanicistes o futuristes en el conjunt de la pintura europea, o l’expressionisme abstracte americà que ens toca de ple.

A la vegada, dos pintors catalans sobresurten pel seu geni personal, Miró i Dalí, en el context de la pintura abstracta i surrealista. Així mateix, un altre pintor de matriu catalana, Pablo Picasso, destaca amb una pintura personal, plenament contemporània, que sobresurt per damunt de tots els corrents artístics, essent alhora plenament figurativa. Però enmig d’aquesta varietat de moviments i manifestos, després de tot, ens trobem a casa nostra una pintura figurativa de gran qualitat, que conviu amb les expressions pictòriques més avantguardistes. És difícil establir si la persistència d’aquesta pintura és a causa del retard amb què van arribar els altres corrents artístics d’arreu, si va ser la ressaca de la crida a l’ordre que 16 • Emporion • www.emporion.org

va batzegar Europa després de la Gran Guerra, o si el llegat dels grans pintors catalans de les èpoques modernista i noucentista (Rusiñol, Casas, Riquer, Meifren, Mir, Gimeno, Raurich, Nonell, Pichot, Sunyer…) no es va evaporar, sinó que va deixar una profunda petjada que esdevingué llavor de creació pròpia per una part dels nous artistes. En podríem citar uns quants, alguns també presents en l’exposició “Entre bastidors” de La GaLeRia, pintors i escultors com Josep Mompou, Juan Serra, Rafael Duran (fig.1), Miquel Villa Joaquim Vancells, Josep Roca-Sastre, Apel·les Fenosa, José María Mascort (fig.2), Josep Busquets, Robert Ortuño, Gloria Muñoz, Robert Llimós (fig.3), Julián Grau Santos, entre molts d’altres.

Com que l’espectre de tots aquests autor figuratius és molt ampli, ens limitarem a comentar en un breu apunt l’obra de solament dos pintors: Juan Serra i Josep Roca-Sastre.

El primer, Joan Serra Melgosa (Albages, Lleida, 1899 – Barcelona, 1970), pertanyent al grup dels evolucionistes, va exposar ja l’any 1918 a la Sala Dalmau en la primera exposició d’aquests i de la també dita generació del 17 (1). La pintura de Serra (2) delata un gran domini del dibuix i dels volums, cosa que li permet potenciar l’empremta del color i transformar tota la visió del quadre. La seva mirada realista aconsegueix alhora una síntesi autèntica i verídica del tema exposat. La pinzellada es dilata i envaeix l’espai pictòric, pot ser d’una manera no tan diferent a la d’alguns pintors conceptuals o abstractes d’avui en dia (fig.4).

El segon, Josep Roca-Sastre (Terrassa, 1928 – Barcelona ,1997) (3), s’expressa amb una intencionalitat profunda i reflexiva que sap submergir-se en els corrents de fons de la pintura del segle XX, començant pels que van ser més determinants. D’una part, l’ombra il·luminadora de Cézanne, i per una altra, els pressupòsits del cubisme o els altres vessants no menys importants: constructivista i expressionista. En la seva pintura hi subsisteixen aquests valors (fig.5), però el seu pensament profundament crític i elaborat tendeix a la recerca de la realitat. Una realitat que cerca en els detalls que l’envolten i que ell escull, com ho hagués fet Rembrandt en els seus retrats i paisatges, o en la recerca de la llum. Una

Emporion 100 anys (1915-2015)

lluminositat, aquesta sí, en el cas de Roca-Sastre, més mediterrània, arranada a l’objecte, aquella en la qual el pintor sustenta la seva visió harmònica i amable del món (fig.6).

Bibliografia: 1. BATLLE, Helena. “Entre bastidors”, Ed. LaGaLeRia, Batlle Argimon, SL, 2018.

Fig.5 Josep Roca-Sastre, La ronda de nit, Rembrandt, 1

2. GONZÀLEZ LLÀCER, Jordi. JOAN SERRA, Editorial Ausa, 2003.

3. PI DE CABANYES, Oriol. ROCA-SASTRE, Caixa Terrassa, Lunwerg Editores, 2004.

Fig.2 José M. Mascort, La foradada, 1921

Fig.3 Robert Llimós, Intrús, 1993.

Fig.6 Josep Roca-Sastre, Objectes amb quadre de Fortuny, 1981-82.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Fig.4: Cuadro (3) (1960), Manolo Millares.

Emporion • www.emporion.org • 17

Rams de flors a la cuneta Josep Torroella

Fa alguns anys vaig circular durant una bona estona per una llarga carretera francesa de la Baixa Savoia que m’ha quedat gravada a la memòria. Desenes de quilòmetres de rectes al llarg de les quals hom podia veure, a ambdós costats de la via, grans plafons negres en forma de siluetes humanes.

De vegades n’hi havia un, altres dos, altres tres, o més i tot; a voltes eren siluetes d’adults i altres de nens. En alguns trams aquelles figures eren espaiades, en altres properes.

Tot i que no havia vist mai res igual enlloc, de seguida vaig intuir de què es tractava i se’m posà la pell de gallina. Al final d’aquell seguit de llargues rectes, un enorme rètol em confirmà la sospita. Uns quants centenars de persones havien perdut la vida en aquell tram de la xarxa viària francesa en un període de temps que, naturalment, no recordo, però que no era gaire llarg.

Com a França, a casa nostra també hi ha molts trams de la xarxa viària amb una alta sinistralitat. De fet, Catalunya és la comunitat amb un tant per cent de quilòmetres negres més alt de tot l’estat. Algunes carreteres són tristament conegudes en aquest aspecte: la de l’Arrabassada, la N-340 al seu pas per Vendrell… Però no anem tan lluny, perquè malauradament tenim dos trams negres ben a prop de la nostra vila. Gairebé a tir de pedra.

Si poséssim siluetes negres com les d’aquella carretera francesa a la que uneix Torroella de Montgrí amb Pals i a la que va a Serra de Daró per indicar els indrets on s’han produït accidents mortals en els últims trenta anys, també se’ns glaçaria el cor. Quan s’hi circula es veuen poms de flors a diversos punts de les cunetes; però aquestes flors no assenyalen, ni de bon tros, tots els llocs on han perdut la vida persones en accidents de trànsit. A tot estirar només els de l’última dècada.

Per evitar accidents cal millorar la infraestructura viària del nostre país, és cert. Però també cal perseguir sense treva els conductors que no respecten cap norma, ni tan sols les més

18 • Emporion • www.emporion.org

elementals. La xarxa viària catalana es millorable, i algun dia -no perdem l’esperança- tindrem la que necessitem. Però la distracció, la imprudència, la temeritat, la prepotència, el menyspreu per la pròpia vida i la dels altres conductors són difícils de combatre.

Les carreteres són millorables, i la seguretat dels vehicles també, però l’estupidesa humana sembla que no té remei.

Totes les mesures dutes a terme fins ara per reduir de manera sensible la mortalitat a l’asfalt no han aconseguit els resultats previstos. Fins i tot els horrorosos anuncis sobre les conseqüències dels accidents de trànsit que cada any veiem per la petita pantalla.

Personalment, no m’estranya gens que n’hi hagi tants quan surto a la carretera i veig com condueixen alguns conductors. Són uns autèntics descerebrats. En un viatge una mica llarg es poden veure maniobres, accions i omissions que fan esglaiar. El factor humà és indubtablement el principal responsable de la major part dels accidents de trànsit. Si no fos pels errors humans, ben segur que el nombre d’accidents de trànsit minvaria sensiblement. Atès que la tècnica aplicada als vehicles de motor sembla que no té sostre, només el dia que un robot condueixi el vehicle en què viatgem tindrem la seguretat gairebé absoluta d’arribar sans i estalvis al nostre destí. No podrem parlar amb ell –o sí?–, però si més no respectarà totes les normes de trànsit i no conduirà begut ni drogat, ni badarà. Ni insultarà els mals conductors perquè, simplement, no n’hi haurà.

García Márquez explica en les seves memòries que, a la colombiana Barranquilla, on l’escriptor visqué uns anys, hi havia una funerària anomenada La Equitativa que col·locà un gran anunci a la sortida de la ciutat que deia: “No corra, nosotros lo esperamos”. M’agradaria saber si aquell paorós anunci tingué alguna influència en els conductors que el llegiren.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Benvolguda Dolors: Josep Fuster

Tant pels llaços familiars com pels de veïnatge que ens uneixen, se’m fa estrany dirigir-me a tu per carta, però em resulta del tot incomprensible que l’hagi de dirigir a un centre penitenciari.

Quan un es pregunta sobre el perquè d’aquesta desraó, els que et coneixem, malgrat la llista de càrrecs que t’imputen, tots sabem que és impossible que hagis comès cap delicte, i ni de bon tros cap que mereixi el turment de la presó. L’absurd de la situació m’ha dut a fer un breu exercici de reflexió sobre el que conec de la teva vida i de la trajectòria professional que has desenvolupat fins fa molt pocs dies. Sorprenentment, aquest exercici m’ha proporcionat un munt d’arguments i de proves inculpatòries de les quals realment sí que se’t podria acusar amb veritat, i amb l’absoluta seguretat que en resultaries culpable de totes elles.

Recordo que des de petita vas mostrar molt clarament quina era la teva vocació: volies ser mestra per ensenyar i transmetre als alumnes uns valors i uns coneixements, perquè el dia de demà es poguessin desenvolupar millor a la vida, ser millor persones i ajudessin a construir en llibertat una societat més justa.

Quan duies a la pràctica aquell primer somni d’adolescent, es presentà l’oportunitat d’entrar a formar part d’una important organització sindical, on vas assumir importants càrrecs de responsabilitat; des d’aquell lloc, mentre defensaves els drets dels treballadors i treballadores, vas lluitar per aconseguir una societat més equilibrada, buscant el diàleg i els ponts d’entesa entre els diferents agents socials, labor que no sempre resulta ni fàcil, ni agradable, ni que tothom entén.

Mentrestant, escatimant hores de lleure a la teva vida, el 2007 vas entrar a formar part de l’ajuntament del teu estimat municipi, primer com a regidora, i més endavant exercint les funcions de tinent d’alcalde. No tinc cap dubte que des d’aquells llocs vas deixar ben marcada la teva personal aportació.

Suposo que passat un temps hi degué haver alguna persona molt clarivident i de fi olfacte que s’adonà que aquell talent i el bon saber fer s’havien d’aprofitar per a més altes i grans empreses; el 2015 vas ser elegida a les urnes per entrar com a diputada al Parlament de Catalunya, i a començament del 2016 vas ser nomenada consellera de Treball, Afers Socials i Famílies.

Amb aquella nova tasca, treballaries també per millorar la situació de tots els ciutadans de Catalunya, però de manera especial tornant a defensar els drets dels més vulnerables.

Dolors, amb orgull i satisfacció manifesto públicament:

Que t’he trobat culpable d’haver ajudat a formar democràticament, des de l’escola, unes generacions que un dia tindrien la responsabilitat de carregar amb el pes de ser persones de bé, d’ajudar a construir aquest país i de fer més pròsper i democràtic el nostre estimat municipi.

Culpable d’haver defensat des del sindicat els drets dels treballadors i treballadores, i d’intentar construir una societat més justa.

Culpable d’haver intentat des de l’ajuntament millorar el teu municipi i el benestar de la seva gent.

Culpable d’intentar millorar des de la Conselleria de Treball, Afers Socials i Famílies, la qualitat de vida de molts catalans, de protegir les famílies i atendre les necessitats dels més desvalguts.

Amb tots aquests antecedents, crec que si la fiscalia hagués de fer un resum dels teus càrrecs, podria molt ben ser el d’una dona que ha dedicat els millors anys de la seva existència a millorar la vida de les persones per buscar una societat més justa.

Quin honor ser culpable de semblants delictes!!!

No he oblidat que som a desembre i que s’apropen les festes de Nadal amb tot el que això comporta. Soc conscient que tant per a tu com per a la família aquest no serà un bon Nadal, ni tampoc seran dies d’alegria. Aquesta consideració m’ha fet estar una estona indecís; finalment, he decidit que no vestiré amb la paraula els desitjos de bon Nadal que tenia reservats per a tu, els guardaré per a una altra ocasió més favorable, que desitjo que no tardi gaire a arribar.

Bé, estic acabant la carta i em resisteixo a acomiadar-me de tu sense unes paraules de bons desitjos nadalencs; se’m fa difícil trobar els que més hi escaurien per a aquesta terrible situació, penso que potser hi podrien encaixar els d’un Nadal ple d’esperança i fortalesa.

No defalleixis, Dolors, no estàs sola, hi ha molta gent que et fa costat.

Acabo afegint el meu desig al de milions de persones que preguem perquè la bondat i l’esperança que representa el Nadal facin reflexionar i estovin el cor i la voluntat d’aquells que poden decidir sobre el teu futur, i et retornin allò que mai t’haurien hagut de prendre: LA LLIBERTAT!!!

Adeu, Dolors, fins aviat.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 19

El nostre mar.

La Mediterrània al Festival de Torroella de Montgrí (1) Manuel Forcano

Al·locució feta pel professor Manuel Forcano en l’acte d’inauguració del 38è Festival de Música de Torroella de Montgrí.

Es publicarà a la revista en dues parts. En aquest número transcrivim la primera part

20 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

El nostre mar. Aquesta expressió tan comuna pels que vivim a les ribes de la Mar Mediterrània, no és sinó la traducció de l’expressió llatina Mare nostrum, encunyada pels antics romans al segle II aC., després d’arrabassar les illes de Còrsega, Sardenya i Sicília als cartaginesos al llarg de les Guerres Púniques i aplicada, al principi, a les aigües de la Mediterrània occidental. A partir d’aquelles dates, les conquestes imparables dels romans des d’Hispània fins a Egipte van fer que, pels volts dels anys 30 aC., l’expressió de Mare nostrum s’apliqués a la totalitat de la Mediterrània, deixant el terme d’oceanus per al mar ample i paorós que s’estenia més enllà del cap de Gibraltar. El cèlebre historiador romà Sal·lusti (86-35 aC.), també va anomenar-lo Mare internum perquè des de la sortida de les Torres d’Hèrcules a l’oest fins a les costes llevantines de Fenícia i Síria estava rodejat de terres. Els grecs, abans que el romans, van anomenar el mar que travessaven d’illa en illa Mesogeios, ço és “entre terres.”

Aquesta traducció, finalment, seria la que, en llatí, acabaria per imposar-se: el mare medi terrae (segons esmenta Isidor de Sevilla al segle VII) és la nostra Mediterrània.

del mar i controlaren les rutes comercials amb Grècia, Sicília i el nord d’Àfrica on havien de fundar la cèlebre Cartago i les ciutats de Cartago nova, Gadis i Malaka (avui Cartagena, Cadis i Màlaga) a la Península Ibèrica. Explica el mite que la raó d’aquesta expansió dels fenicis vers l’occident no fou sinó per mirar de trobar la nimfa Europa, raptada amb engany pel déu Zeus disfressat de brau blanc quan ella passejava el seu ramat per la platja de Tir. Tan lluny sembla que van a anar a cercar-la que, alguns documents, com el Periple de Hannó el cartaginès (s. VI aC.), ens parlen d’expedicions fenícies per les costes atlàntiques del Golf de Guinea a Àfrica “més enllà de les columnes d’Hèracles“, i les restes de vaixells fenicis davant les costes sud-americanes obliguen a replantejar algun que altre supòsit històric.

També els antics grecs s’expandiren més enllà del seu mar d’illes vers la Mar Negra i la Mediterrània occidental on van fundar ciutats com Massàlia (avui Marsella) i Empúries a la costa catalana. L’imperi greco-macedònic que, amb Alexandre Magne al segle IV aC. havia d’ensenyorir-se de tota la Mediterrània oriental, estendria els seus dominis fins al cor d’Àsia i les ribes de l’Indus, i amb la fundació d’Alexandria, aixeca la ciutat que es convertiria en la segona gran metròpoli de la Mediterrània després de Roma. Els romans, però, seran els qui, d’antic i des del mateix centre de la Mediterrània, afaiçonaran d’una manera perdurable el caràcter i el futur dels pobles al voltant de les ribes del Mare nostrum: ells estandaritzen la trilogia del blat, la vinya i l’olivera, d’una manera de menjar, de viure i de ser, així com de parlar tot imposant el llatí a l’administració, tot consagrant el grec com a llengua de cultura, eina per a la transmissió de coneixements científics, literaris i filosòfics. El seu imperi abandonarà les costes per endinsar-se nord enllà, cap a les illes i planes fredes del

A banda de les cultures nascudes de la romanització, les altres i diverses cultures que s’han desenvolupat tot al llarg dels seus 46.000 Km de costa, han anomenat el Mare nostrum de maneres diferents al llarg dels segles. Els antics egipcis li donaren el nom del “Gran Verd”, potser perquè veien com el Nil hi desembocava canyissos i nenúfars i el tacava de fangs i sediments arrencats i arrossegats des del cor d’Àfrica.

Els antics israelites als textos de la Bíblia l’anomenen de molt diverses maneres: el “Mar posterior” o “darrer” (Dt 11,24, Jo 2,20, Zc 14,8), el “Gran mar” (Nm 34,6, Jos 1,4, Ez 47,10), o bé el “Mar dels Filisteus” (Ex 23,31) perquè era aquest poble no semític qui ocupava d’antic una gran part de la costa palestina a la qual ells no tenien l’accés gaire fàcilment. A la Bíblia a voltes també se l’anomena Embarqueu-vos sense por. La mar ha el “Mar de Yafo” (Ez 3,7, 2P 2,15) per l’antic port avui part de l’actual ciutat de Tel-Aviv. causat la meva mort.

Els israelians moderns, però, l’anomenen Yam Però d’altres, aquell mateix dia, són arribats ha-Tikhon, que vol dir “Mar central” o “del mig”, adaptació literal hebrea del terme alea port. many Mittelmeer.

Teòrides, Tomba d’un nàufrag, s. III aC. Els àrabs anomenen la Mediterrània al-Bahr al-Abiad al-Mutawàssit, ço és “la Mar blanca del mig”, i els turcs Akdeniz, la “Marc blanca”, o nord d’Europa, cap als deserts de Síria o del Sàhara, cap als també traduïble com “Mar del sud”, car antigament els turcs cims de les muntanyes d’Armènia o dels Balcans, i travessarà designaven els punts cardinals amb colors: el blanc era el les fronteres naturals dels grans rius com el Danubi, el Rin, sud, el verd o el groc eren l’est, el negre era el nord (d’aquí l’Èufrates. el nom de Mar Negra) i el roig l’oest. Els berbers, al Magrib, l’anomenen Ilel Agrakal, és a dir, “Mar entre terres.”

Al baix imperi, però, tot s’esfondra: nous pobles envaeixen Europa i sobre les runes del món clàssic i d’un cristianisme La Mediterrània és un mar que cobreix una extensió aproxiencara jove basteixen un nou món, una nova Europa, una 2 mada de 2.500.000 km , però és expansiu i va més enllà de les nova Mediterrània: sueus, vàndals, alans, saxons, francs, costes que l’encotillen per terra: ha estat el bressol d’algunes gots, ostrogots, alamans i eslaus, tribus arribades dels països civilitzacions antigues que han depassat clarament els límits de la boira i sorgides dels boscos sense llum atenyen la mar d’allò que podríem anomenar els països mediterranis. Les transparent i els pobles emblanquinats, les fruites de colors, primeres civilitzacions neixen en aquest mar nostre: l’Egipte el vi, el clima amable, la joie de vivre. I s’hi queden, com no? El dels faraons va estendre’s per tota la vall del Nil fins a les món que en sorgeix a partir del segle V és un mosaic cultural i seves misterioses fonts a l’altiplà etiòpic i els llacs profunds lingüístic multiforme, però que manté en comú la fe cristiana de la falla del Rift. Les civilitzacions mesopotàmiques també que havia uniformitzat els darrers segles de l’imperi i que van ensenyorir-se del llevant mediterrani, i a l’Àsia Menor només quedarà trencada a partir de l’expansió dels àrabs i van sorgir imperis com l’Hitita que s’estengueren Anatòlia l’islam al segle VII pel Pròxim Orient i pel nord d’Àfrica. Amb endins i al Càucas. A Creta florí la cultura minoica, i a Feníla irrupció de la fe musulmana a la Mediterrània s’establiran cia, les ciutats-estat de Sidó, Tir i Biblos es feren senyores Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 21

dues ribes clarament diferenciades: la nord-oest cristiana davant la sud-est musulmana. I aquest és el tauler d’escacs que ha perdurat fins avui dia.

La Mar Mediterrània ha estat de sempre un espai de diàleg i de trobada entre pobles diversos, i per tant, de coneixement transmès i compartit: d’una riba a una altra, d’una època a una altra, les diferents tradicions culturals del Mare Nostrum donen testimoni del seu caràcter comunicatiu i transmissor.

Durant molts segles aquest mar ha estat una cruïlla, una plataforma immensa d’intercanvis rics i diversos, d’escolta i d’aprenentatge mutu. Els contactes entre els pobles que habitaven les diferents ribes i les illes van fer evolucionar els alfabets, les llengües, les civilitzacions i, per damunt de tot, doncs, les persones. Les aigües mediterrànies han estat camins per a l’oli, el vi, el blat, les espècies, la seda, els papirs, l’ambre, les tècniques de conrear, d’escriure, de teixir, de cuinar, d’esculpir, de cantar, de fer música, d’entendre i estimar la bellesa; han estat vies obertes per als ensenyaments dels savis i els filòsofs, per a les profecies dels oracles, de les sibil·les, dels profetes, per a les paraules de consol de pregàries i de llibres sants, de cultes, de mites, d’històries, de noms de déus, de pecats i de miracles; han estat canals de transmissió d’idees, d’invents, de llibres de càlculs i de fórmules, d’astrolabis i de brúixoles, de noms d’estrelles i de núvols, de la rosa dels vents, de mapes.

Però no sempre aquests intercanvis van ser pacífics: la Mediterrània, com un cos, guarda encara en la pell de la seva memòria les cicatrius de cruentes batalles que van marcar la història dels seus pobles: el 1274 aC., els exèrcits dels dos imperis aleshores més grans de l’orient, el del faraó egipci

22 • Emporion • www.emporion.org

Ramsès II i el de l’emperador hitita Mutawalis II, es van enfrontar a la batalla de Cadeix per veure qui imposava el seu poder sobre Síria i les rutes que comunicaven la Mediterrània amb la Mesopotàmia. El combat va acabar en taules, però els relleus del temple de Karnak ens mostren l’enorme violència de l’enfrontament. L’any 480 aC., durant la segona Guerra Mèdica, les polis gregues es van enfrontar a l’enorme exèrcit persa de Xerxes en la cèlebre batalla naval de l’illa de Salamina, a l’estret del Pireu, davant d’Atenes, i van vèncer clarament al Rei de Reis persa que va veure des de la costa com tota la seva flota era destruïda. El 332 aC. l’exèrcit greco-macedoni d’Alexandre Magne va sotmetre la ciutat de Tir a un tràgic setge de sis mesos: furiós amb la resistència tossuda dels tirians, Alexandre va unir l’illa de la ciutat a la costa amb una llengua de terra per on va poder acostar a les muralles la maquinària de guerra que havia de fer caure’n les defenses. La ciutat va ser totalment arrasada i tots els seus habitants capturats i venuts com a esclaus. I encara roman lligada al continent i mai més no ha tornat a ser una illa. L’any 146 aC. Roma, a les acaballes de la seva tercera Guerra Púnica contra els cartaginesos, va aconseguir conquerir, destruir i sembrar sal sobre les runes de la capital enemiga, Cartago, i complir amb el desig expressat insistentment per Cató el Vell al senat: Carthago delenda est, “Cartago ha de ser destruïda.”

L’any 31 aC., en plena guerra civil romana, a la batalla d’Actium, a Grècia, Octavi vencia la flota del seu rival Marc Antoni. Cleòpatra, aleshores la seva fervorosa amant, havia d’auxiliar-lo, però un malentès va fer virar les seves naus en retirada vers Egipte. Marc Antoni, humiliat, acabaria amb la seva vida travessant-se amb una espasa, i Cleòpatra, per no

Emporion 100 anys (1915-2015)

desfilar presonera en mans d’Octavi August, es va suïcidar deixant-se picar per escurçons. Així va acabar la república romana i va començar l’imperi. L’any 70 dC. el general Titus, fill de l’emperador Vespassià, va conquerir i destruir Jerusalem i el seu cèlebre temple dedicat a Jahvé, déu d’Israel. Així va quedar esclafada la revolta jueva contra el jou de l’imperi romà, i s’inicià la tristament cèlebre diàspora del poble jueu primer per la Mediterrània i després per tot el món. L’any 312, en la batalla de Pont Milvi sobre el Tíber, l’emperador Constantí va tenir una visió en la qual va veure el crismó al cel amb les paraules “Amb aquest signe venceràs.” Va obligar tots els seus soldats a pintar aquell signe als seus escuts i va creure que la victòria que va obtenir va ser perquè el déu dels cristians l’havia ajudat. A partir d’aquell moment afavorí el cristianisme i permeté que tot l’imperi adoptés lliurament aquesta religió.

El 711, en la batalla de Guadalete, el cabdill àrab Tariq ibn Zyad travessa l’estret de Gibraltar i derrota l’últim rei visigòtic d’Hispània. El vençó va ser tan complet que va suposar la implantació dels àrabs a la Península Ibèrica i la creació de l’Àndalus. El 1099, les tropes dels cavallers croats a Orient comandades per Godofred de Bouillon conquereixen a sang i foc la ciutat de Jerusalem i la matadissa general de la seva població àrab i jueva inaugura la creació del reialme croat de Jerusalem que havia de perdurar dificultosament dos segles. El 1282, la flota de l’almirall català Roger de Llúria, en la batalla del Golf de Nàpols, conquerí Malta i Sicília als francesos i coronà l’expansionisme català pel sud d’Itàlia i la Mediterrània. Les cròniques apunten “que a partir d’ara no hi haurà peix que s’atreveixi a treure la cua si no porta lligada la sen-

Emporion 100 anys (1915-2015)

yera amb les quatre barres del nostre senyor rei d’Aragó.”

L’any 1453 les tropes otomanes encapçalades pel soldà Mehmet II tomben les defenses de la mítica Constantinoble: la caiguda d’aquest darrer bastió del més que mil·lenari imperi bizantí va commocionar profundament l’Europa cristiana del segle XV, però va donar lloc a la naixença d’una nova i rutilant urbs: Istanbul. L’enfrontament entre cristians i turcs otomans arribaria al seu punt àlgid en la batalla de Lepant de 1571 on la “Lliga santa” de nacions cristianes van aturar l’expansionisme turc per la Mediterrània. Napoleó, al 1798, derrota a la batalla de les Piràmides les tropes mameluques i s’empara del Caire i d’Egipte. Allà pronunciarà la seva cèlebre frase: “Quaranta segles us contemplen des del cim d’aquestes piràmides.”

El 1942, en la batalla d’El Alamein, les tropes nazis del mariscal Erwin Rommel van ser derrotades per l’exèrcit anglès que defensava Egipte. Avui aquella part del desert és un enorme cementiri. El 1967, el jove Estat d’Israel va entrar en conflicte amb els seus veïns àrabs d’Egipte, Síria, Jordània i Iraq: dels combats lliurats en aquesta guerra anomenada “dels sis dies”, Israel va fer recular les tropes àrabs que l’havien envaït i s’annexionà els territoris palestins que avui encara esperen entre no poques dificultats i sofriments ser proclamats independents. Entre els anys 1991 i el 2001, les antigues repúbliques que conformaven Iugoslàvia, s’enfrontaren en una cruenta guerra ètnica entre serbis, croates, bosnians, macedonis i albanesos que van avergonyir tota Europa i van tenyir de sang les costes de Dalmàcia i l’Adriàtic.

(Continuarà al pròxim número)

Emporion • www.emporion.org • 23

Realitat Virtual i psicoteràpia Cristina Alsina

La Realitat Virtual (RV) i la Realitat Augmentada (RA) formen part de les denominades tecnologies de la informació i de la comunicació i es poden definir com un conjunt d’entorns tridimensionals amb els quals la persona interactua en temps real produint-se, d’aquesta manera, una sensació d’immersió (sentit de presència) similar al que tenim en una situació real. El sentit de presència i la interacció amb l’entorn són els components claus d’aquesta tecnologia.

La psicoteràpia o les intervencions psicològiques tenen com a objectiu millorar la situació emocional, personal i relacional del client, per dotar-lo de responsabilitat durant el procés i fer-lo partícip del seu canvi. Cada procés terapèutic és diferent, ja que cada persona és diferent. La finalitat del terapeuta ha de ser trobar la manera més adequada per al client en qüestió, amb l’objectiu d’assolir aquesta millora.

Com s’introdueix la Realitat Virtual i la Realitat Augmentada en la psicoteràpia?

24 • Emporion • www.emporion.org

Cada vegada és més freqüent l’ús de les noves tecnologies en l’àmbit de la psicologia clínica, però en quin sentit? A què es refereix?

Una de les funcions de la teràpia psicològica és dotar el client del temps i l’espai necessaris per dur a terme accions que, a la seva vida real, li generen certa inseguretat o por. La pràctica duta a terme dins una sessió és una pràctica segura i controlada, que apodera el client perquè la pugui extrapolar a la seva vida real i a diferents àrees i entorns.

Posem un exemple: ens trobem davant d’un client que ve a consulta perquè assegura que té dificultats a l’hora d’expressar-se davant dels altres i ho constata dient que sempre acaba discutint i que la gent no el comprèn. Ens trobem davant d’una persona que presenta dificultats en una àrea concreta de la seva vida com és les relacions socials i la comunicació. Tenint aquest cas com a exemple, els exercicis pràctics que realitzarem a les sessions tindran el Emporion 100 anys (1915-2015)

component comunicacional com a eix i aniran destinats a practicar estils comunicatius més assertius en l’espai segur de la psicoteràpia. Un cop se senti segur i confiat, podrà extrapolar aquestes pràctiques en situacions quotidianes.

Com relacionem això amb la realitat virtual?

Tant la Realitat Virtual com la Realitat Augmentada doten de realisme aquestes sessions pràctiques i permeten reproduir al màxim l’entorn que necessitem recuperar per treballar algun aspecte en concret. El seu ús principal és el tractament de fòbies i ansietat.

Les fòbies són temors irracionals, excessius i fora del control voluntari, que duen a l’evitació de la situació o de l’objecte temut. Quan la persona s’enfronta a aquest objecte o situació experimenta ansietat intensa de forma immediata. El tractament cognitivoconductual ha demostrat ser extremament efectiu. Es treballa a nivell cognitiu, en l’anomenada reestructuració cognitiva, tècnica utilitzada per modificar pensaments i creences desadaptatives; i a nivell conductual, els exposa a poc a poc a l’objecte o situació fòbica perquè puguin canviar les conductes de cerca de seguretat, evitació i cohibició que mantenen el problema. Aquest tipus de psicoteràpia també proveeix de recursos el client per gestionar emocionalment la situació. L’objectiu terapèutic davant d’una fòbia és que la persona deixi d’evitar la situació temuda i pugui enfrontar-se de manera adaptativa i sense que s’activi l’ansietat.

Gràcies a la realitat virtual podem reproduir en l’entorn terapèutic les situacions o objectes als quals el client presenta fòbia i anar de mica en mica exposant-nos a les pors, treballant cognitivament i emocional, i gestionant les reaccions i els pensaments i creences establerts fins ara.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Posem un exemple: ens trobem davant d’una persona que ve a teràpia perquè vol superar una por específica, vol realitzar senderisme i muntanyisme amb la seva parella i no és capaç per la seva por a les alçades o acrofòbia. Cal dir que prèviament sí que en feia i a poc a poc va anar evitant les sortides fins a arribar al punt de no sortir mai a caminar per la muntanya. Comenta també que l’evitació comença quan va veure un dels seus fills en una situació de perill prop d’una finestra. De mica en mica, cada vegada que es trobava en una situació d’alçada, pujar una escala o sortir al balcó, presentava nivells molt alts d’ansietat i inclús atacs de pànic.

A més a més de treballar a nivell cognitiu i emocional la por en si, sobretot aquell desencadenant, gràcies a la realitat virtual vam poder experimentar escenes d’alçada, a dalt d’un edifici, pujant una muntanya, etc., on la clienta va poder exposar-se a situacions temudes en un marc protegit i revertir aquesta situació d’angoixa que vivia des que va passar la situació traumàtica.

La Realitat Virtual és molt útil també per a casos d’ansietat generalitzada, per ensenyar als clients tècniques de respiració conscient, relaxació progressiva i mindfulness en un entorn segur i que després, a base de pràctica, puguin portar-ho a terme davant d’una situació que els generi ansietat.

Ja per acabar, cal dir que la Realitat Virtual i la Realitat Augmentada són eines molt útils per a la psicoteràpia, però que el que realment és determinant és l’actitud i predisposició del client vers el seu procés i les habilitats del terapeuta. Per molt que puguem reproduir entorns i objectes per dotar del sentit de presència el client i de la interacció amb l’entorn, la capacitat de suggestió i de compromís amb el treball realitzat a la psicoteràpia també són molt importants per a l’eficàcia del tractament.

Emporion • www.emporion.org • 25

Passes cap a la mobilitat sostenible Aniol Amat i Blai

La Gira Èrica, el nom amb el qual ha estat batejada la gira catalana del bus autònom, el passat 28 d’octubre va arribar al seu final. Un total de 15.163 viatgers han tingut ocasió de poder gaudir de l’experiència de provar el primer bus autònom que ha circulat per Catalunya. En total, el vehicle ha recorregut 824 km de forma autònoma pels carrers de 8 ciutats catalanes, sempre en espais tancats a la circulació.

En general, l’opinió dels viatgers ha estat positiva i el vehicle no ha tingut cap problema de posicionament ni pèrdua de trajectòria, dos dels factors claus de la conducció autònoma.

Més enllà de les dades numèriques obtingudes al final de la gira, aquesta experiència ha servit per plantejar al territori i als municipis tota una sèrie de reptes que s’han de tenir en compte a l’hora de planificar els pobles i les ciutats del futur, per tal de poder acollir flotes de cotxes autònoms i elèctrics.

Els propers anys han de ser claus per establir les bases de la mobilitat futura dels municipis aplicant criteris de sostenibilitat, rendibilitat i progrés.

Vehicles com l’Èrica, petits autobusos d’entre 12 i 15 places, són vehicles que poden revolucionar el futur del transport fent-lo més flexible i personalitzat i, per tant, incrementar l’oferta de transport públic que actualment disposen algunes zones amb baixa demanda d’usuaris on l’oferta actual de transport públic és escassa. Certament, aquests tipus de serveis semipersonalitzats i autònoms es plantegen a més llarg termini, però a partir del 2020 les primeres Èriques es podran començar a veure en alguns llocs de Catalunya, realitzant serveis en zones tancades a la circulació.

canvi, el cas de Sant Cugat és diferent i la reserva es fa via l’aplicació mòbil de Shotl, que es connecta amb els conductors de la línia regular en qüestió. Mitjançant una tauleta, el conductor confirma que el servei ha estat acceptat i desvia la ruta per recollir el viatger a la parda seleccionada.

Per tot això, considero que el municipi de Torroella de Montgrí i l’Estartit té les condicions ideals per esdevenir un municipi capdavanter en la mobilitat del segle XXI. Un territori ample amb nombroses urbanitzacions i dos nuclis importants de població podrien ser el marc ideal per estudiar la possibilitat d’introduir serveis TAD dins l’oferta de mobilitat del municipi i convertir-nos en un referent a les comarques gironines.

Per això també celebro que l’Ajuntament hagi instal·lat un carregador doble de cotxes elèctrics al carrer Enric Morera de la marca Circutor. Desconec si a Torroella hi ha algun vehicle elèctric matriculat, però aquestes dues places han de permetre col·locar el nostre municipi en el mapa de municipis que disposen d’instal·lacions de càrrega ràpida de vehicles elèctrics, la qual cosa també ens acosta a ser un municipi que aposta per la mobilitat sostenible. Nous punts de recàrrega en zones més cèntriques o descomptes per a vehicles elèctrics estacionats a la zona blava podrien ser noves mesures per continuar ajudant la transició cap al vehicle elèctric.

Actualment a Catalunya hi ha municipis com Vallirana, Sant Cugat o Pineda de Mar que han començat a implantar serveis a la demanda. Estem parlant de 3 municipis amb un elevat nombre d’urbanitzacions on fer arribar serveis de transport públic és totalment ineficient degut a la baixa demanda i a les baixes freqüències que s’ofereixen. Diversos sistemes de Transport a la Demanda (TAD) han estat implementats per tal de donar servei de transport públic a més usuaris del municipi i millorar-ne les freqüències. Per exemple, a Pineda utilitzen els taxis municipals per donar servei a les urbanitzacions més allunyades del nucli urbà, i a través d’un sistema de reserva via telefònica es recullen els veïns a les urbanitzacions a l’hora pactada i se’ls trasllada a punts d’interès del poble com l’estació de tren, el CAP o l’Ajuntament. En

26 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Menu d'en Martí Martí Elias Pericay

Canelons de bolets i llagostins

«Llomillo» de porc al Fontenac (brandi de bodegues Torres)

Ingredients: • Bolets variats ( rovellons, ceps, rosinyols, etc..

Ingredients:

• Cues de llagostins

• «Llomillo» de porc «duroc»

• Sal, pebre

• Farina

• Oli d’oliva verge extra

• Mantega

• Una ceba (picada a bocins petits)

• Tòfona

• Farina, mantega i llet ( per fer beixamel)

• Salsa de carn (Boubril)

• Plaques de canelons

• Crema de llet

• 1 copeta de brandi

• Sal i pebre

• Formatge ratllat

• Brandi Fontenac

Preparació:

Preparació:

Es netegen els bolets i es tallen a bocins petits.

Es neteja el «llomillo» de pells i nervis, es salpebre i s’enfarina, es posa a coure en una paella amb mantega i es deixa que es vagi enrossint per fora i quedi rosat per dintre. Després es flameja amb el brandi, es retira i es deixa a part. En el suc que quedi a l’ atuell on s’ha cuit el «llomillo», s’hi afegeix una cullerada de salsa de carn ( Boubril) i la crema de llet, i es deixa reduir per fer la salsa que cobrirà la carn. Una vegada posada a la plàtera s’hi ratllen uns flocs de tòfona.

Les cues de llagostins, després de pelades, també es tallen ben petites.

Es fregeix la ceba amb un xic d’oli i quan estigui tova s’hi afegeixen els bolets, i es deixa que cogui una estoneta. Després s’hi posa el brandi per flamejar-lo i es deixa que es redueixi. Mentrestant es fa la beixamel (amb la mantega la llet i la farina) i, la meitat, la barrejarem amb els bolets i llagostins, per fer el farcit dels canelons. Un cop omplerts, es cobreixen amb la resta de beixamel, s’hi posa el formatge ratllat i es gratina.

Gelat al forn Ingredients: • Una barra de gelat (al gust de cadascú) • Melindros

COMIAT A “EL MENÚ D’EN MARTÍ Durant trenta mesos, milers de lectors d’EMPORION hem gaudit amb l’espai “El menú d’en Martí”, les seves receptes. Els consells culinaris d’en Martí Elias han estat un referent pels que tenim aficions culinàries. Li hem d’agrair, també, que hagi treballat sobre la base d’unes receptes a l’abast de tothom, moltes d’elles del nostre país i elaborades amb productes de les nostres terres.

Per pròpia voluntat, aquesta és la seva última col·laboració, però a partir d’ara podrem seguir gaudint de les teves receptes consultant l’hemeroteca d’EMPORION. En Martí pot tenir l’orgull i la satisfacció d’acomiadar-se amb la feina ben feta.

Gràcies Martí pel temps que has dedicat a la revista. Gaudir de la teva col·laboració ha estat un luxe i un plaer. Gràcies Consell de Redacció

Emporion 100 anys (1915-2015)

• Fruita escarxada o en almívar • Clares d’ou per muntar a punt de neu • Sucre llustre • Una copeta de Gran Marnier Preparació: En una plàtera que pugui anar al forn s’hi posa un fons de melindros i es banyen amb el licor. S’hi posa el gelat i es cobreix amb més melindros. Tot seguit, es cobreix amb les clares d’ou que ja estan muntades amb el sucre, a punt de neu, i es decora amb la fruita escarxada o en almívar. Es posa al forn calent, en posició de gratinar, fins que agafi un color torradet.

Emporion • www.emporion.org • 27

Gotes d'humor Fuster

28 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

NOTÍCIES DE NOVEMBRE PER A AQUEST MES DE DESEMBRE Fira de Sant Andreu dissabte 1 i diumenge 2 Nadal i Sant Esteve dimarts 25 i dimecres 26 Home dels Nassos i Nit de Cap d’Any dilluns 31

TORROELLA I L’ESTARTIT El futur del Convent de les Clarisses.

El dissabte 24 i el diumenge 25 es van començar a fer jornades de portes obertes i visites guiades al convent -adquirit fa uns mesos pel municipi-, en el marc d’un procés participatiu promogut per l’Ajuntament sobre els usos futurs de l’immoble.

Escultura a l’entrada pel pont. El dimarts 22 es va instal·lar al giratori d’entrada a Torroella pel pont una escultura de ferro de cinc metres d’alçada donada per la Fundació Vila-Casas. El títol és: “Allà dalt tots iguals”. Segons l’autor Francesc Pasqual, barceloní, és una saltació a la vila i al castell.

Torroella per la República. Al ple del dijous 8, Torroella va aprovar per unanimitat -equip de govern i oposició- una moció de l’Associació Catalana de Municipis pel qual es posicionava contra la monarquia, reprovava Felip VI i es refermava a favor dels valors republicans.

Auditori de l’Espai Ter. El dijous 1 s’hi va presentar “El mundo de la tarántula”; el diumenge 4, “La comedia de los enredos” de William Shakespeare; i el dissabte 10, “Akari” de Da.Te Danza.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Fages de Climent. El divendres 2, la Biblioteca i l’EMD de l’Estartit van organitzar a l’Església de Santa Anna un recital poètic i musical en homenatge al poeta empordanès.

Castanyades populars. A l’Estartit es va fer el dissabte 3 a la tarda a la plaça de l’Església, amb diverses activitats i explicació del conte de la Castanyera per Laila Massaguer; a Torroella, el dissabte 10 a la tarda a la plaça de la Vila.

Travelling Light. L’associació de fotògrafs professionals es trobà de nou a Torroella i organitzà el dissabte 3 la projecció del film “Smoke” al Cinema Montgrí.

Concerts d’hivern. Joventuts Musicals va organitzar el dissabte 3, a La Sala, un concert de Jazz a càrrec de The JazzCare Quartet; el diumenge 25, Urpina i del Campo, Clàssica i Barroc, al Cine Petit.

“Pausa”, de Jordi Mitjà. El divendres 9 es va inaugurar l’exposició a can Quintana.

Gent del Ter i l’Orifany. El diumenge 11 van fer una sortida per resseguir “L’Orifany”, descrit a “Solitud” de Caterina Albert, dins la ruta Víctor Català.

Biblioteca Pere Blasi. El dimarts 13, a l’espai Llegir teatre, es va presentar “Cartografía de una desaparición”; el dimecres 21 al matí “Tastets TIC, la informació al núvol; el mateix dia al vespre, “Carme Sansa diu i canta Maria Aurèlia Capmany”; per al divendres 30 va organitzar a l’espai Llegim? “L’olor de la seva pell”.

VI Fòrum de Recerca Baix Ter. Aquest any va tenir lloc el dissabte 17 al centre cívic d’Ullà.

“Ecologia i República”. El dissabte 17 l’Assemblea local de la CUP va presentar el llibre de Jordi Navarro a Casa Pastors.

Col·lapsats per la pluja. Les pluges del cap de setmana del diumenge 18 van provocar crescudes dels rius i inundacions que van provocar talls a les carreteres d’Ullà i de Gualta.

Violència masclista. Entre els actes que es van fer el dijous 22, al Museu de la Mediterrània va tenir lloc un col·loqui, amb la participació organitzativa de Xibeques del Cau. Ciència propera. Es va presentar el divendres 23 al Museu de la Mediterrà-

nia.

Biblioteca de l’Estartit. El divendres 23, al Club de lectura, es va comentar “La elegía del verdugo”; per al divendres 30 va organitzar un taller de manualitats de Nadal.

Marató de donació de sang. Es va fer el dissabte 24 a l’Espai Ter tot el dia, acompanyat de moltes activitats: audició musical, cant coral, balls i danses, monòleg, màgia, puntes de coixí, escacs, demostracions de gimnàstica, etc.; a més d’activitats exteriors: cercavila de gegants i grallers, passeig amb ponis, bicicletada, passeig amb carruatge, etc.; amb la participació de comerços i entitats municipals. L’esdeveniment va ser extraordinàriament exitós en tots els sentits.

Món Empordà. El dissabte 24 es va fer també el tradicional mercat ecològic.

Educació emocional. Eva Bach en va parlar al Museu de la Mediterrània el dissabte 24.

“Torroella, terra d’hortes”. El dissabte 24 es va presentar al Cinema Montgrí el documental de Jordi Bellapart sobre un tema tan interessant del nostre patrimoni agrícola, actual i històric.

L’autor va explicar prèviament les línies bàsiques que havien orientat la seva realització. S’hi van presentar els horts, els regadius (regos) i les hortes, fent referència especial a les que han anat desapareixent. El públic, que omplia la sala, va mostrar amb forts aplaudiments el seu interès i satisfacció.

Aplec de Santa Caterina. Un any més, el diumenge 25 es va fer el tradicional aplec a l’ermita, organitzat pels Amics de Santa Caterina, amb la col·laboració de l’Ajuntament. Es va fer sentir el to reivindicatiu per l’absència de Dolors Bassa i el desig de tenir-la de nou entre nosaltres. Entre els actes més destacats, cal remarcar la pujada a peu dels Gegants a l’ermita i al Castell.

Pròleg a la Fira de Sant Andreu. Com a pròleg als actes principals, previstos per als dies 1 i 2 de desembre, per al dijous 29 es va programar una xerrada d’assessorament agronòmic i “Expofil”, de l’Associació Filatèlica; per al divendres 30, la XIX Jornada Tècnica de la Poma “Pomatec”, la inauguració de l’exposició “Torroella, terra d’hortes”, de l’Associació d’Amics dels Masos, i una conferència sobre “Mites i realitats

Emporion • www.emporion.org • 29

de les fruites i de la poma”.

Gran recapte d’aliments 2018. La va organitzar per al divendres 30 Càritas Baix Ter als diferents supermercats del municipi.

El pessebre de Josep Mir. El Museu de la Mediterrània en va fer la inauguració el divendres 30.

CATALUNYA Judici als presos polítics. El divendres 2 es varen fer públiques les penes per rebel·lió sol·licitades per la Fiscalia: 25 anys de presó per a Junqueras, 17 per a Forcadell i els Jordis i 16 per als exconsellers. L’advocacia de l’Estat no va considerar el delicte de rebel·lió, sinó de sedició.

4,9 milions de multa a Mas, Ortega, Rigau i Homs. El Tribunal de Comptes els hi va imposar, en considerar que aquest va ser el cost de la consulta del 9N pagat amb diners públics.

Ernest Maragall deixà el govern. Es va voler concentrar a preparar la campanya com a alcaldable d’ERC a Barcelona.

Cospedal obligada a plegar. La filtració de converses secretes de Maria Dolores de Cospedal amb l’excomissari Villarejo va comportar que l’exsecretària general del PP deixés els càrrecs en aquest partit i l’escó al Congrés.

Descrèdit de la justícia espanyola.

Va causar un impacte molt negatiu la marxa enrere del Tribunal Suprem sobre els impostos hipotecaris (a pagar per la banca o pels clients), que obligà a l’anunci, per part del president del govern central, d’una llei que ho esmenés.

A més, el Tribunal Europeu de Drets Humans dictaminà que Otegi no havia tingut un judici just a Espanya.

Marxa enrere a la Judicatura. En plegar Carlos Lesmes, per esgotament del termini, PSOE i PP van nomenar president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem, Manuel Marchena, però un missatge del portaveu del PP al Senat que permetia posar en dubte la independència del poder judicial, comportà la renúncia de Marchena, que va quedar com a jutge del procés català.

MÓN

ESPANYA

Eleccions als EUA. A les eleccions leg-

islatives del dimarts 6, els demòcrates van guanyar a la Cambra de Representants, però els republicans van mantenir la majoria al Senat. Trump no podrà imposar tan fàcilment les seves iniciatives.

Acord del Brexit. Després d’intenses negociacions, el diumenge 25 els líders dels 27 estats de la UE van validar l’acord finalment assolit, pendent ara de la ratificació del Parlament britànic.

Incendis a Califòrnia. Els d’aquest mes han estat els pitjors de la seva història, ha durat 17 dies, amb 85 morts, uns 250 desapareguts i 62.000 ha cremades.

ESPORTS L’embolic kosovar. Després que Espanya fos amenaçada amb un boicot, el dijous 15 el ministre Borrell envià una carta al COI on acceptava la participació dels esportistes kosovars en tornejos internacionals a Espanya i mantenia el no reconeixement de Kosovo com a Estat independent.

Pep Guardiola a Lledoners. El dijous 15 l’exentrenador del Barça, actual entrenador del Manchester City, visità el centre penitenciari i expressà als presos polítics la seva solidaritat.

El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

30 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 31

32 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 33

34 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 35

36 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Pel·licula del mes: BOHEMIAN RHAPSODY

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 37

Edita Associació Emporion

Socis Fundadors

Consell de redacció

Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent Plàcid Busquets

Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Cels Sais Enric Torrent Plàcid Busquets Joaquim Guimerà

Jaume Bassa - President Joaquim Guimerà - Secretari Cels Sais Ballester - Tresorer Plàcid Busquets - Disseny, edició i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts