145-gener-19

Periòdic digital, tercera època

núm. 145 - gener 2019

• Onze anys d’Emporion imprès, a la Biblioteca Pere Blasi • Ciutats de cine • Víctor Hugo i la seva novel·la “Els treballadors de la mar” • Posem fre a la violència • Viure a redós, el nou llibre de Jan Baca • Bohemian Rhapsody • Alexandre Deulofeu predigué la independència de Catalunya • Pintors d’ahir, Pintors d’avui • El nostre mar • Necessitem l’ATM a l’Empordà, • Estimada Dolors, • La cuina d’en Joan Mitj • Gotes d’humor • Notícies • Cinema i espectacles

2 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Editorial Onze anys d’Emporion imprès, a la Biblioteca Pere Blasi

Per diverses raons històriques, culturals, circumstancials i personals, hi ha hagut sempre una relació cordial intensa entre la BIBLIOTECA PERE BLASI de Torroella i la revista digital EMPORION. El magnífic edifici de la Biblioteca es va inaugurar la primavera del 2007, molt poc després que el nostre periòdic, en format digital, alcés el vol, el desembre de 2006. El nom de la Biblioteca, Pere Blasi, ret homenatge a un dels fundadors d’EMPORION, i aquest fet, per a nosaltres, té un contingut especial, com si volgués simbolitzar la coincidència dels objectius culturals de l’entitat i de la revista. No és estrany, doncs, que EMPORION hagi estat sempre atenta a explicar en Editorials, Notícies o articles diversos els esdeveniments que han tingut lloc en aquella institució.

La Biblioteca, per la seva banda, ha facilitat al seu web, des del primer dia, l’enllaç per internet amb www.emporion. org, i durant tots aquests anys ha imprès els exemplars d’EMPORION i els ha posat a disposició dels lectors.

Continuant aquesta història de col·laboració, l’Associació EMPORION i la BIBLIOTECA PERE BLASI han signat el mes de desembre passat un acord per enquadernar, en volums anuals, tots els exemplars de la revista que la Biblioteca puntualment ha anat imprimint cada mes, per tal que el que és una revista només digital, pogués ser llegida també en paper a la Biblioteca.

ens transmeten. La seva imaginació ens transporta sovint a viure realitats complexes jugant amb les paraules, jugant també amb la nostra imaginació. Aquest petit cosmos és capaç d’apropar als infants realitats adaptades a les seves capacitats i als adults a conèixer situacions que mai haurien imaginat per ells mateixos.

Els articles d’aquests dotze anys d’EMPORION, són també com un petit cosmos que ens permet atansar-nos amb una certa perspectiva en el temps, a reviure infinitud de situacions viscudes, properes o llunyanes. També a reflexionar sobre les situacions concretes del país en els moments tan crucials que hem viscut i encara vivim, sense oblidar tampoc una mirada global al món. Ens agradarà que aquest viatge, que ens permeten els volums enquadernats de la revista, ens ajudi a fer presents els moments i situacions viscudes al llarg d’aquests 12 anys.

Volem agrair a les persones responsables de la Biblioteca la iniciativa d’enquadernar mensualment la revista, que ens ha permès, avui, la recopilació dels primers 11 volums de la tercera època d’EMPORION, que esperem tenir ocasió de poder anar eixamplant anys a venir.

El número de la revista que esteu llegint ja és el 144 de la tercera època iniciada amb el núm. 0 el desembre del 2006, la qual cosa vol dir que poder llegir o consultar qualsevol número antic en paper, a partir d’ara, serà més senzill pel fet d’estar enquadernat en 11 volums, un per any. El silenci quasi sagrat que es respira en entrar a la nostra Biblioteca ens conduirà, si volem, a rellegir de tant en tant els articles d’EMPORION que al llarg d’aquests 12 anys han anat acompanyant el nostre camí de cada dia.

Aquesta iniciativa de la Biblioteca, d’imprimir mensualment la nostra revista digital, és sens dubte una mostra de com una Biblioteca Municipal pot aportar valors afegits a la seva tasca d’apropament de les activitats culturals que es realitzen al seu entorn. Una Biblioteca concentra entre les seves parets tot un cosmos de vida imaginada o real que els autors Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 3

Ciutats de cine Albert Llausàs i Pascual

El món del cinema no ha estat mai gaire amable en la seva representació del fenomen urbà i la ciutat. A “Metropolis” (Fritz Lang, 1927), se’ns presentava una ciutat dual, en la qual la majestuositat i modernitat de la seva part emergida se sustentava sobre la feina esclava i invisible de masses treballadores que s’allotjaven a les catacumbes del subsòl.

El protagonista de la comèdia “Temps moderns” (Charles Chaplin, 1936) és també un peó de la gran maquinària industrial que viu entre engranatges i emissions vaporoses.

Més endavant, la ficció futurista i distòpica d’obres com Blade Runner (Ridley Scott, 1982) o Batman (Tim Burton, 1989) incideixen sobre la inseguretat i la criminalitat de 4 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

les ciutats, que es representen com a espais foscos, humits, congestionats i refugi de tot tipus de rebuigs de la societat.

A “Un dia de fúria” (Joel Schumacher, 1993), el personatge interpretat per Michael Douglas perd els estreps quan està atrapat en un embús de trànsit en un calorós dia d’estiu a la ciutat de Los Angeles, abandona el vehicle i inicia a peu una croada que retrata la degradació física i moral de la societat urbana, moguda per l’afany de lucre, segregada en funció de la classe social i alienada dels valors per l’esport i el consumisme. A través de la ciència ficció futurista, “High rise” (Ben Wheatley, 2015) i la franquícia de pel·lícules de “La purga”, han explorat els efectes deshumanitzadors de la individualitat i la competitivitat exacerbada de les comunitats urbanes sobre els vincles socials i l’empatia necessaris per a la convivència harmoniosa de les persones. En la mateixa línia, una abundant producció de pel·lícules d’animació japoneses (país que, pel que fa a les seves ciutats, ja sembla viure en el futur), ens adverteix de la necessitat d’humanitzar els entorns urbans, dignificar-los afrontant els problemes de toxicitat ambiental i social que pateixen i restaurar-hi valors de les societats tradicionals.

Aquestes pel·lícules, i de ben segur moltes altres que encara no he vist, reforcen una percepció negativa del fenomen urbà. Potser aquesta sigui una herència cultural de la revolució industrial i l’aparició de les primeres grans ciutats, on les oportunitats econòmiques i laborals per a la creixent població urbana anaven de la mà d’unes condicions de vida deplorables, sense serveis com ara aigua potable, clavegueram i amb atmosferes contaminades per la crema de carbó, causants d’una elevada mortalitat. I això no obstant, més de la meitat de la població mundial viu actualment en ciutats (concretament el 55%), i les migracions internes del camp cap a la urbs segueixen essent el principal motor del moviment de persones, sobretot als continents d’Àsia i Àfrica. I és que les ciutats segueixen essent un espai d’oportunitat per a moltes persones que aprofiten la demanda laboral que s’hi concentra, segueixen essent l’espai d’innovació artística i científica per excel·lència, concentren l’oferta cultural i educativa de major nivell, és el lloc on s’ofereixen recursos especialitzats en l’àmbit de la sanitat i on es prenen les decisions polítiques a totes les escales.

un transitat eix de carreteres per restaurar el riu que en el passat hi transcorria.

Més enllà d’actuacions puntuals i de minimització dels impactes, la ciutat ofereix oportunitats de primer ordre per afrontar la sostenibilitat en el futur. Gràcies a la gran concentració de gent que hi resideix, el transport públic massiu només té sentit a les grans ciutats i permet a la ciutadania reduir l’ús del vehicle privat i, cada cop més, renunciar-hi completament. La construcció vertical d’habitatge és molt més eficient que la construcció unifamiliar o dispersa pròpia d’entorns no urbans en allò referent a l’ús de recursos naturals. En primer lloc, redueix la superfície d’espais agrícoles i naturals que cal transformar per donar llar a igual quantitat de població. En segon lloc, minimitza la construcció de quilòmetres de vies asfaltades i també la instal·lació de canonades i línies elèctriques. A les grans ciutats el consum d’aigua i energia per càpita pot arribar a ser quatre i cinc vegades inferior al de zones rurals o peri-urbanes, gràcies a les menors necessitats d’irrigació d’espais verds privats i les menors pèrdues de calor o refrigeració de l’urbanisme compacte. És necessari que, culturalment, anem apreciant aquestes qualitats de l’entorn urbà, que poden ser la clau de la nostra supervivència com a espècie. Una mirada cinematogràfica més favorable sobre la ciutat hi ajudaria.

A nivell ambiental, és cert que les ciutats segueixen patint problemes de contaminació, des dels derivats de l’ús de vehicles de motor de combustió que emeten un perillós còctel de substàncies nocives per a la salut i els edificis, fins a la contaminació acústica i lumínica que s’accentua a les grans àrees metropolitanes. Poc a poc (segurament massa poc a poc), però, la societat va reconeixent la gravetat d’aquests problemes i la urgència de solucionar-los. Un dels passos més decisius en aquesta direcció serà la prohibició de la circulació de vehicles de combustió a les nostres ciutats, que ja van adoptant molts països europeus per a les properes dècades. Espanya preveu deixar de vendre cotxes dièsel i de gasolina a partir de 2040. En paral·lel, des de l’urbanisme es dissenyen espais públics cada cop més curosos amb els aspectes ambientals, integrant serveis dels ecosistemes en el teixit urbà que, a més d’oferir un hàbitat per a moltes espècies, conviden la ciutadania a caminar, anar en bicicleta i, en general, a tenir una vida més saludable. Un dels exemples més espectaculars d’aquesta creixent sensibilització es troba a Seul, on el govern de la capital sud-coreana va eliminar Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 5

Víctor Hugo i la seva novel·la “Els treballadors de la mar” Adrià Arboix

“I quina novel·la..! Quin festí per al bon gust..!”

Marina Espasa 6 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Anna-Maria Corredor acaba de traduir per primera vegada al català, amb els auspicis de la Institució de les Lletres Catalanes, la magna novel·la de Víctor Hugo (1802-1885) Els treballadors de la mar que Edicions de 1984 ha inclòs en la seva col·lecció de clàssics.

La novel·la la va escriure l’il·lustre novel·lista i poeta del romanticisme francès l’any 1866, des de l’exili a les illes anglonormandes, després d’haver publicat grans títols de la literatura universal com Els miserables (1862) i Nostra senyora de París (1831). És, per tant, una obra de maduresa poc coneguda del gran escriptor francès que, incomprensiblement, era inèdita en català fins ara.

La novel·la és un cant a l’heroisme individual i a l’aventura en majúscules, que permet diverses interpretacions. Tal com ho remarca l’experta Marina Espasa: “Víctor Hugo escriu com vol, i tan aviat ens regala passatges que podrien pertànyer a les millors novel·les marítimes de Jules Verne com atmosferes quasi fantasmagòriques que podrien ser extretes de

pel poble. Els seus funerals varen ser multitudinaris com mai s’havia vist abans. Un equivalent a Catalunya en fama i admiració popular seria, segons Gaillard, Mossèn Cinto Verdaguer.

Marina Espasa remarca que en llegir Els treballadors de la Mar -una novel·la contundent i majestuosa, poètica i bàrbara alhora, però apte tant per a gourmets literaris com per al gran públic-, Victor Hugo ens fa sentir “com si acabéssim de pujar dalt d’una muntanya esbufegant i moríssim d’un atac d’èxtasi estètic en arribar dalt”. Hi estic totalment d’acord.

Deia la prestigiosa crítica literària Marthe Robert (19141996): “Els grans llibres canvien la vida, els bons l’aclareixen i els dolents l’entristeixen”.

Col·laboració dedicada a Julio Álvarez, bon coneixedor de la cultura francesa.

Referències bibliogràfiques 1. Marina Espasa. Vint mil llegües de literatura submarina.

Ara. 18 de novembre de 2017, pàg. 51.

2. Valeria Gaillard. El progrés és un vaixell de vapor. El Punt Avui. Cultura 7 de gener de 2018 3. Víctor Hugo. Els treballadors de la mar. Edicions de 1984.

Barcelona, 2017.

Charles Nodier i de Guy de Maupassant”.

La novel·la conté 567 pàgines, encara que comenci amb un pòrtic d’unes 80 pàgines, que literàriament són prescindibles, ja que el seu objectiu és donar una introducció històrica, geogràfica i antropològica de les illes del Canal de la Mànega, on es desenvoluparà tota la trama i la intriga de l’obra, per després començar a raig, amb moments de ritme trepidant, demoníac i additiu, en els quals, quan comença l’acció, ja no pots parar de llegir i on, segons Espasa, hi sobresurten escenes inoblidables d’una gran intensitat poètica, com les que l’escriptor descriu de l’enfrontament entre l’heroi, en Gilliatt, i una tempesta, o la seva lluita contra un pop gegant, que “si no són entre les millors pàgines que es poden llegir a la vida, no són res”.

Valèria Gaillard ens recorda que Víctor Hugo va escriure aquesta novel·la a l’exili, a les illes del canal de la Mànega, i no va tornar a França fins al 1870, convertit en un símbol de la resistència republicana i en un dels autors més respectats Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 7

Viure a redós, el nou llibre de Jan Baca Jaume Bassa Pasqual

Jan Baca ha tret un nou llibre: Viure a redós. De títol complet: La increïble aventura de viure a redós. Un llibre carregat d’humor, de sentiment i de coneixements; un sentiment i uns coneixements que l’autor camufla darrere la ironia i la caricatura. Baca subtitula l’obra: Apunts d’arquitectura per a / no / iniciats, una definició que trasllueix una ambigüitat volguda.

Els iniciats hi retroben, pas a pas, els seus estudis –potser rovellats- d’història de l’art. Els no iniciats descobreixen, entre bromes i veres, l’enganyós progrés que ha portat la humanitat de la primitiva cabana de pedra a l’edifici de pisos actual, amb el perpetu vaivé dels diversos estils arquitectònics, l’anhel permanent dels poderosos per exhibir la seva puixança i l’afany de la pobra gent per assegurar-se un recer.

Viure a redós està dividit en dinou capítols, que contemplen, des del primer refugi entre quatre tosques parets fins a la comunitat de veïns, els successius períodes de la història de la humanitat i els seus corresponents estils arquitectònics: de la casa de pedra a les piràmides, del clàssic al romànic i al gòtic, del renaixentista al barroc, del neoclàssic al modernista, d’aquest al racionalista, fins a la Babel postmoderna.

Cada capítol té dues parts, primer un comentari de l’autor, 8 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

en general irònic, tirant a jocós; després la reproducció d’un suposat document de l’època, trobat per atzar, vell i rebregat. El recurs a l’anacronisme hi és sempre present. Curiosament, algunes de les notes aclaridores posades al peu de cada capítol, no totes, aporten l’única informació seriosa totalment fiable. No hi falta la referència a personatges, ídols o dèries de l’autor, com ara al seu oncle, l’arqueòleg Dr. Lluís Pericôt, estudiós de la naveta menorquina; al plató cinematogràfic, aparellat amb la pujança de l’art-déco; a Frank Lloyd Wright i la seva concepció de l’habitatge com un espai orgànic, expressada de forma contundent a la casa de Fallingwater. (Alfred Hitchcock ens en mostrava una de semblant a les darreres escenes de North by Northwest, en castellà Con la muerte en los talones, amb Cary Grant i James Mason.)

L’autor de Viure a redós, abans que res, és arquitecte, un gran arquitecte. La seva obra n’és testimoni: els edificis singulars de Caixa Terrassa, Diari de Terrassa, Centre Cultural Terrassa, Bisbat de Terrassa; el teatre de la Passió d’Olesa; i un munt de cases i xalets al Vallès, al Baix Empordà i a la nostra costa. Abans de projectar una casa, pregunta al client pels seus hàbits, ho sé per experiència. Com viu, com es relaciona. “Ets home ocell? Ets home de caverna?” Passat l’examen previ, venen les propostes, els esquemes, els esborranys, la distribució d’espais i desnivells. Estudia superfícies, volums i requeriments interiors i prescindeix, fins on calgui, de l’aparença exterior. Obertures, les que siguin útils, cap si no cal. Assenyales una paret cega i et diu: “L’emoció del parament llis.” Un rectangle de la sala d’estar que es fica dins del rebost: “La llibreria.” Un altre que surt dos pams cap enfora a la façana: “El piano.” O bé: “La llar de foc…” Qui s’ha de trobar bé en una casa és el que l’ha d’habitar, no el que la veurà des de fora.

col·lectiu L’ermita de Santa Caterina del Montgrí (2014), va bolcar el seu saber i la seva sensibilitat artística en un estudi complet sobre la construcció d’aquell edifici entranyable.

Com a dibuixant, les 185 il·lustracions del llibre Torroella Vila Vella (2007), constitueixen un homenatge de dimensions colossals a la nostra població. Com ho va ser l’exposició, l’any 2013, a la capella de Sant Antoni, d’una altra sèrie de dibuixos que plasmaven un seguit de racons notables de la vila i dels pobles de l’entorn; el mateix catàleg era una obra d’art.

I encara devem a Jan Baca un altre regal, un llibre-còmic històric-arquitectònic-humorístic: Un dia a peu d’obra del castell del Montgrí (2012), acompanyat d’un pòster (80×60) esquitxat dels seus ninots, que figuren torroellencs antics o actuals, mutats però reconeixibles, vestits de l’època, que fan tots els papers de l’auca: mestres d’obra, paletes, soldats, pastors, trobadors… No hi falta la paradeta d’EMPORION al costat de la del Cucut.

Finalment, cal dir que Baca tampoc no ha oblidat Torroella en les seves produccions cinematogràfiques, ja que no són poques les que situen l’acció en els nostres paisatges, carrers, cases o jardins. Llàstima que faci tant de temps que no se’n fa cap sessió pública al Cinema Montgrí!

Però Jan Baca no és només un arquitecte notable. Ell mateix proclama que ha procurat enriquir la seva professió amb la dedicació paral·lela al cinema, com a art complementària de l’arquitectura. Ha rodat 68 curtmetratges, en col·laboració amb Toni Garriga, i se n’ha endut els màxims guardons en festivals internacionals. És també un dibuixant excepcional, que ha dedicat moltes hores a plasmar en els seus quadres, de forma magistral, els nostres casals i els nostres paisatges.

Per arrodonir-ho, Baca escriu. Ja fa molts anys, va explicar la seva manera d’entendre l’arquitectura en un llibre que barrejava el sentiment profund d’aquest art amb la ironia fina: La casa a mida (1994), Premi Pere Quart d’humor i sàtira. De lectura amena, l’escrit anava acompanyat de ninots de factura molt personal, protagonistes d’autèntics acudits.

I ara hi torna amb Viure a redós. Arquitecte, cineasta, dibuixant, escriptor… i ninotaire! Hi podríem afegir la seva afecció pel jazz –de jove tocava el trombó- i pel claqué.

Jan Baca Pericôt va néixer a Terrassa l’any 1934. El 1973 va ser nomenat terrassenc de l’any. De família torroellenca per part de mare, té casa a Torroella i estima la vila amb passió d’enamorat. En són mostra una sèrie d’obres relacionades amb la nostra població que apleguen totes les facetes de la seva activitat professional i artística. Com a arquitecte, a més dels diversos habitatges que ha projectat i dirigit aquí, destaca la seva dedicació a l’antic hospital i la intel·ligent reforma de l’edifici emblemàtic de la plaça de la Vila -ara Residència Vila Vella- per a gent gran. Al llibre Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 9

Bohemian Rhapsody Jordi Bellapart

Els dies de la Fira de Sant Andreu d’aquesta vila, a més de les moltes i diferents activitats que es varen organitzar amb notable èxit, el públic que massivament durant dos dies va omplir els espais preparats per a aquesta efemèride també va poder assistir a una sessió de cine extraordinària al Cinema Montgrí, on es va projectar la pel·lícula Bohemian Rhapsody, sobre la història del grup de rock Queen i del seu cantant Freddie Mercury.

10 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Bohemian Rhapsody és una celebració del grup Queen, de la seva música i del seu extraordinari cantant, Freddie Mercury, que va desafiar estereotips per convertir-se en un dels showmansmés estimats del món. La pel·lícula plasma el meteòric ascens de la banda a l’Olimp de la música a través de les seves icòniques cançons i el seu revolucionari so, la seva crisi quan l’estil de vida de Mercury va estar fora de control, i la seva triomfal reunió la vigília del Live Aid, en la qual Mercury, mentre patia una malaltia que amenaçava la seva vida, va liderar la banda en un dels concerts de rock més grans de la història. Reflecteix així mateix com es va fonamentar el llegat d’una banda que sempre es va assemblar més a una família, i que continua inspirant a propis i estranys, somiadors i amants de la música, fins als nostres dies.

rant a l’Oscar.

L’arribada de la pel·lícula al cinema de Torroella, tot i la rigorosa estrena que suposava el fet que s’estrenés al cap de tres setmanes de la seva estrena mundial, venia precedida d’un cúmul d’elogis del nombrós públic que ja l’havia visionat. Durant la segona setmana, a Espanya ja ho havien fet 1,5 milions d’espectadors. Això va suposar un atractiu per a molts aficionats a la música rock i al cinema en general per anar a veure-la. Així doncs, l’estrena al Cinema Montgrí va ser un èxit. En tres dies la van gaudir 804 espectadors.

Només un retret a fer a la pel·lícula: el fet que les cançons no fossin subtitulades. La subtitulació hauria ajudat el públic en general a una major comprensió del significat d’algunes escenes.

A les set sessions que es va projectar la pel·lícula al Cinema Montgrí, al final de cadascuna el públic va irrompre en uns més o menys calorosos aplaudiments, cosa no gaire usual al cinema, reconeixent així els valors de l’obra que acabaven de veure, i ho feien després de passar els darrers vint minuts veient un espectacle apoteòsic, amb una recreació memorable d’un concert històric, un esdeveniment únic com va ser el Live Aid, celebrat a l’estadi de Wembley el 13 de juliol de 1985.

Un aficionat anònim va fer una senzilla i contundent anàlisi de Bohemian Rhapsody a la qual ens adherim: “Visca el cinema, visca la música, visca Queen i visca Freddy!!!”

Quan surtin publicades aquestes línies, els dies 1, 2 i 3 de gener, Bohemian Rhapsody tornarà a estar en cartellera, durant tres dies, a la pantalla del Cinema Montgrí. Aprofiteuho!

Sens dubte aquesta pel·lícula té la capacitat d’emocionar aquells que més o menys tenen coneixement del grup Queen i del seu cantant, Freddie Mercury, però també aquelles persones que tenen només una referència mínima, o fins i tot cap, de la història i el legat de l’agrupació, perquè és una pel·lícula que apassiona a tots els públics per la música, però també per la seva història.

La cinta des d’un principi connecta amb l’espectador de tal manera que un s’ho passa bé amb la música del grup i a través d’ella va entrant en la seva història, quan el grup coneix Freddie i es converteix en la seva veu. Freddie s’enamora d’una noia, Marie, que va ser el primer i gran amor de la seva vida, tot i que al descobrir la seva homosexualitat l’abandona com a parella, però va mantenir amb ella un vincle indestructible fins a la seva mort. Actualment és la dipositària de les seves cendres i viu a la mansió que li va deixar en herència.

Freddie se separa de Queen i ascendeix a l’Olimp de l’èxit per després caure pels seus propis errors i tornar a aixecar-se gràcies a l’ajut dels seus amics i companys del grup.

L’amor autèntic de Freddie, descobert després d’una etapa d’autèntica disbauxa, fou Jim Hutton, que fou la seva parella i va estar al seu costat durant la seva tràgica malaltia. Va morir de sida l’any 1991. La pel·lícula esdevé així un càntic als valors com l’amistat i l’esforç, amanit de moments de gran dramatisme, així com també de certa comicitat.

Figura com a director de la realització Brian Singer, un director que es va fer famós per l’aclamada Sospechosos habituales, obra que el situà en el cercle de grans directors de Hollywood. Singer no va acabar la pel·lícula quan tenia filmada la major part, que sens dubte va omplir de creativitat. Va ser substituït per Dester Fletxer, que la va acabar, però en els crèdits hi figura Singer com a únic director.

Rami Malek és el protagonista que aporta la cara i els gestos a un personatge tan complex i extravagant com Freddie Mercury. Hem de dir que Malek broda el personatge en totes les seves magnituds i a hores d’ara ja és un sòlid aspiEmporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 11

Posem fre a la violència Josep Fuster

Quan comença un nou any, algunes persones solem fer un munt de propòsits carregats de bones intencions per intentar millorar comportaments o erradicar hàbits que poden ser perjudicials per a un mateix o per a la societat. Alguns arriben a prosperar, altres, quan ha passat l’eufòria dels primers dies, es dilueixen entre l’oblit i la manca de voluntat, però sigui quin sigui el resultat, no ho hem de considerar com un intent estèril, almenys ha servit per remoure’ns la consciència i reconèixer que hi ha alguna cosa que no fem prou bé i que s’ha d’intentar millorar.

Tant de bo que polítics i ciutadans féssim una llista de bons propòsits. I entre ells hi incloguéssim intentar posar fre a 12 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

l’espiral de violència de tot tipus que pateix la societat, una xacra contra la convivència a la qual tard o d’hora s’haurà de posar remei.

La violència és notícia i ven, ens la serveixen a diari en safata de plata, quan ens connectem amb el món i llegim, sentim o veiem les notícies que es difonen amb tota cruesa per qualsevol dels mitjans que avui estan al nostre abast; la violència fictícia ens ve també donada en fortes dosis pels mateixos mitjans o d’altres i malauradament ajuda a ser més tolerants o indiferents davant la real. Quan veus això, sense necessitat d’aprofundir-hi gaire, t’adones que alguna cosa no deu acabar de funcionar prou bé a una societat, que va perdent alguns dels valors més basics de l’espècie humana, i que de continuar així, la violència pot arribar a deteriorar seriosament la convivència pacifica. Només per citar dos exemples recents, i sense entrar en causes ni raons, trobeu normal que per controlar un partit de futbol s’hagin de mobilitzar 5.000 policies?, i prop de 90.000 amb material pesat per controlar unes manifestacions a tot un país?

En l’àmbit més domèstic, s’ha de procurar aturar els assassinats, violacions o la tortura contra els infants exercida pel mateixos progenitors, familiars o per tercers, mostra palpable d’on pot arribar la degeneració d’alguns individus. S’ha de combatre de manera més efectiva la violència de gènere exercida contra les dones; s’ha de perseguir fins a les últimes conseqüències el terrorisme fanàtic que no busca altra cosa que sembrar el terror i fer mal. S’ha d’intentar aturar els assassinats indiscriminats contra grups de persones, sense cap més sentit que el de satisfer les ànsies de matar d’un individu. S’ha d’erradicar la violència a l’esport i a les manifestacions ciutadanes. La droga, juntament amb les bandes organitzades per delinquir, són també capítols d’una violència que cada dia va estenent més els seus tentacles, i així podríem seguir i seguir… Malauradament, la violència és present en tots els àmbits No hem d’oblidar tampoc la violència verbal o la incruenta, que sense ser sagnant pot arribar a ser tan perniciosa com l’altra, especialment quan trepitja la dignitat de la persona.

S’ha de seguir denunciant la manca de solució a les llargues caravanes d’immigrants que viatgen a peu milers de quilòmetres amb ancians i criatures, i que es dirigeixen a una nova terra promesa, on tan sols els espera el filferro espinós i les afilades concertines davant unes portes que trobaran tancades Les morts que cada dia es produeixen a la Mediterrània i que, per habituals, fan que comencin a perdre el nostre interès.

La fam com a forma de cruel violència contra els denerits cossos d’uns infants que aquests dies veurem repetidament a la televisió.

Els mercats d’esclaus i el tràfic de persones en ple segle XXI. Hi pot haver més violència que convertir un ser lliure en l’esclau d’un semblant?

La mà d’obra barata de molts països, que condemnen persones i infants a malviure amb uns salaris d’esclavitud, però que nosaltres, hipòcritament, mirem a un altre lloc i seguim consumint els productes que han elaborat les seves mans. Una forma de violència encoberta.

Les guerres, el mercat d’armes i la protecció del medi ambient, que se solen veure en funció dels interessos econòmics de cada país.

Quan un veu tot això, no pot trobar excuses que hi valguin, no hem d’enganyar-nos intentant ignorar o no voler reconèixer que la violència va guanyat terreny a la societat en la mateixa proporció en què es devaluen els valors humans. Desentendre’ns de la realitat ens farà còmplices per silenci o omissió.

Atès que la violència només engendra violència, aturar-la o posar-hi fre només depèn de nosaltres; s’ha de començar des de casa i des de l’escola a ensenyar els valors cívics, la democràcia com a forma de convivència en la diversitat, la pau, el respecte, la tolerància i el valor de la paraula com a eina de negociació i entesa; s’ha d’ensenyar també a tenir comprensió i solidaritat amb els que no han tingut ni la sort ni les oportunitats que hem tingut nosaltres a la vida.

Difícil i llarg? Molt. Una utopia o un somni irrealitzable? Només dependrà de nosaltres. Però el dia que s’acabin els somnis, les utopies i l’esperança, el món estarà irremissiblement perdut.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 13

Alexandre Deulofeu predigué la independència de Catalunya Santi Sató

– Tots els pobles passen per èpoques de fraccionament demogràfic alternades amb èpoques imperialistes. Les de Fraccionament tenen una duració de sis segles i mig, alternades amb les de Unificació, de duració de deu segles i mig. El cicle total té doncs una durada de disset segles.

– Durant aquest procés, passen per fases establertes que els porten finalment a ocupar la mateixa posició del principi de la evolució.

– El cicle evolutiu inclou la totalitat de l’activitat humana: política, social, artística, filosòfica.

– Tots els pobles segueixen la mateixa evolució, avançada o endarrerida segons la posició geogràfica de cada país.

Alexandre Deulofeu, pensador heterodox, persona esquerrana i progressista, nasqué el 20 de setembre del 1903 a l’Armentera, on el seu pare treballava de farmacèutic. Quan tenia tres anys, la família anà a viure a Sant Pere Pescador i nou anys després a Figueres. En aquesta ciutat va estudiar el batxillerat a l’Institut Ramón Muntaner, a Barcelona va fer la carrera de Farmàcia, i a Madrid la de Ciències Químiques, que finalitzà a Barcelona.

En tornar a Figueres guanyà les oposicions a càtedra i exercí el professorat a l’Institut figuerenc. Inicià una intensa activitat política com a dirigent de la Joventut Nacionalista Republicana de l’Empordà i com a regidor per Esquerra Republicana de Catalunya. Alcalde provisional durant la Guerra Civil, va evitar enfrontaments, saquejos i persecucions.

Fou mobilitzat com a sanitari al front i s’exilià a França el 5 de febrer del 1939. Retornà el 22 de gener de l’any 1947 i es dedicà a la farmàcia, a seguir amb les seves investigacions i a escriure. Morí a Figueres el 27 de desembre del 1978.

A la primera mitat del segle XX va desenvolupar una teoria, el contingut de la qual no va perfilar i concretar fins als anys 40, en la que també va predir la independència de Catalunya. Va batejar la seva obra amb el títol de Matemàtica de la Història. El bateig amb aquest nom matemàtic es deu al seu amic Francesc Pujols, tot i que, realment, la seva teoria no conté cap fórmula matemàtica. Però la regularitat dels processos socials estudiats i descrits per Deulofeu, el va conduir a aplicar aquest nom a una Teoria cíclica sobre l’evolució de les civilitzacions.

Segons la seva teoria, durant el procés històric es produeixen una sèrie de factors que determinen els fets:

14 • Emporion • www.emporion.org

– La força creadora no és la mateixa per a tots els pobles al llarg del temps, ja que es va desplaçant segons la posició de cada país. Avança a Europa de l’Orient fins a l’Occident Mediterrani, passa per la Península Ibérica cap a la Gàl·lia, segueix per les illes Britàniques, continua a través dels pobles germànics i arriba finalment als pobles nòrdics i eslaus.

– Els nuclis imperialistes donen lloc a èpoques de gran unificació política seguint uns processos biològics, amb una longevitat que perdura de cinc a sis segles.

– La transformació dels règims polítics i socials no es realitza segons cap línia constant ascendent o descendent, sinó mitjançant avançaments i retrocessos alternatius, uns més intensos que altres, que donen una línia trencada que equival a un avançament, en un sentit o l’altre, que es denomina com a Llei dels dos passos endavant i un enrere.

El seu pensament té relació amb les idees de Oswald Spengler i d’Arnold J. Toynbee, que també enunciaren teories sobre les civilitzacions i el seu caràcter cíclic, sense arribar, però, a la formulació matemàtica.

Deulofeu va recórrer museus, temples i monuments de diversos països. Entre altres conclusions va deduir haver trobat l’origen de l’Art romànic entre l’Empordà i el Rosselló en el que, segons ell, era el segon cicle de la civilització europea occidental.

Previsions de Deulofeu, confirmades: 1934 – Apunta la desaparició de Iugoslàvia. L’any 1991 s’independitzen Eslovènia, Croàcia i Macedònia. El 1995 Bòsnia Herzegovina i el 2006 Montenegro.

1934 – Anuncia la descolonització d’Egipte l’any 1936 i de l’Índia el 1948.

Emporion 100 anys (1915-2015)

1941 – Pronostica que Hitler perdrà la II Guerra Mundial.

1948 ­­­– Afirma “França acaba d’entrar en fase decadent”. A partir d’aquest moment l’imperi francès anirà perdent gradualment totes les seves colònies. Algèria, Indoxina, Tunísia i Marroc s’independitzen entre el 1956 i el 1962.

1951 – Vaticina que sobre l’any 2000, la URSS, en lloc de seguir una via imperialista es desintegrarà en multitud d’estats eslaus. El 31 de desembre de l’any 1991, la URSS desapareix.

1951 – Assegura que la fase d’ocupació aliada de l’Alemanya Occidental, acabarà abans de cinc anys. L’any 1955 la República Federal d’Alemanya restableix la seva sobirania.

1970 – Deulofeu aconsella als Estats Units “que sense espera abandonin la lluita del Vietnam i retirin les seves tropes d’Àsia, perquè contra Xina no tenen res a fer”. Els EEUU es retiren l’any 1973.

1974 – Anuncia que el Mercat Comú, actual UE, quedarà sota l’hegemonia germànica d’una Alemanya unificada. El mur de Berlin cau l’any 1989.

Un cop conegudes les previsions ja acomplides, es podrà estudiar millor l’avenir? La que podria ser realment més interesant per als lectors d’avui seria la de la independència de Catalunya, que suscitaria a Espanya possiblement fortes reaccions. Quines son les previsions de Deulofeu més destacables?

A EUROPA:

cap a l’òrbita d’Alemanya, com a centre aglutinador que dominarà la nova Europa futura. Alemanya, trobant-se en fase de plenitud imperial, dominarà Europa en els propers tres segles i la dissenyarà segons li convingui, dirigida espiritualment pel pensament català, que substituirà la caduca filosofia clàssica. Recordem el naixement del romànic a Catalunya, concretament a la zona de l’Empordà i el Rosselló –avui sota sobirania francesa- com a bressol de la cultura occidental. De fet Alemanya es convertirà en el garant de l’estabilitat europea a canvi d’una clara renúncia de la sobirania de la resta de territoris.

En relació als pobles nòrdics, continuaran un camí propi i demostraran la seva autonomia i singularitat. ÀSIA Els territoris eslaus continuaran el seu procés de fragmentació i Rússia no podrà seguir la seva línia imperialista.

Xina serà el major maldecap de russos i americans i Sibèria es convertirà en el seu principal objectiu.

El Japó tindrà a Àsia el mateix paper que Alemanya a Europa, el de gran potència que no dubtarà a posar fre a les ànsies de la Xina i de l’Índia, abans d’arribar als 5.100 anys, que és el número que identifica el tràfic vital en formes imperialistes com els imperis de Pequín i Nova Delhi.

AMÈRICA Els Estats Units continuaran cap a formes de poder poc democràtiques, la fractura social es convertirà en insuportable i l’excés intervencionista a l’exterior la portaran al seu propi final. ÀFRICA El nord d’Àfrica continuarà insert en lluites intestines que no aconseguiran que cap de les faccions combatents es converteixi en victoriosa. Pot presentar un problema puntual per al món occidental per la falta d’entesa, agreujada per les lluites religioses. Es pot afirmar que en els propers cinc-cents anys serà impossible d’aconseguir l’estabilitat territorial d’aquests països.

Pel que fa referència a l’Imperi Espanyol, fa unes previsions que posen en evidència la proximitat d’un punt fort de descens, com es veu al gràfic que incloem, que les representa.

Per finalitzar aquest article, voldria assenyalar que són previsions que obliguen com a mínim a tenir en compte les que es refereixen al futur pròxim d’Espanya i a desitjar sincerament que Deulofeu s’equivoqués en la seva previsió d’un descens tan acusat.

L’anàlisi sobre Espanya és vàlid per als pobles de França (catalans, occitans, corsos, bretons, normands…) tenint en compte el moment biològic dels imperis respectius. El declivi de França començarà durant el segle XXI i esclatarà a principi del segle XXII, possiblement amb una guerra civil, en una França dividida entre els francesos de sempre i els descendents dels pieds noirs, amb pèrdua de personalitat dels pobles francesos. També seran els catalans del nord els que encapçalaran el renaixement vernacular, no es pot oblidar que el Rosselló i l’Empordà representen una mateixa realitat.

En el Regne Unit, Escòcia, País de Gales i una Irlanda reunificada seran lliures en el segle XXII. Processos centrifugadors que aniran en una sola direcció Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 15

Pintors d’ahir, Pintors d’avui Josep Pericot

(dues exposicions de mèrit a Barcelona)

La comprensió sincera per part de Picasso d’aquest art tan antic, romànic i romà, i la seva lúcida reconversió pictòrica, fan que la seva obra tingui un pes i una bellesa excepcionals (3).

A la Casa Garriga Nogués, seu de la Fundación Mapfre a Barcelona, s’exposa una retrospectiva comparativa de dos grans pintors de principis del segle passat (exposició oberta fins el 13 de gener). Un d’ells, el més conegut, Pablo Ruiz Picasso (Málaga,1881-Mogins,1973) es contraposa a un altre, quelcom més ignorat, François-Marie Martínez Picabia (París,1879-1953). Els dos pintors desenvolupen una gran part de la seva obra a París, reben les mateixes influències dels diferents moviments i avantguardes que neixen o s’exalten en aquesta ciutat i ambdós cerquen la realitat profunda dels seu temps, però des de visions personals diferents i irreductibles.

Durant aquesta tardor s’ha pogut veure a la Sala Parés de Barcelona, l’exposició dedicada a l’obra recent (pintura i escultura) de José María Guerrero Medina (Jaén,1942). Guerrero Medina ens fa conèixer, una vegada més, tota la força de la seva mirada (4). Aquesta, igual que la dels pintors que acabem de comentar, cerca la realitat profunda d’allò que ens envolta, ens il·lumina unes aparences personals, però a la vegada ens descobreix quelcom més de nosaltres mateixos i del nostre temps. La seva pintura sorgeix de manera senzilla però molt elaborada, ens mostra unes imatges de formes i colors que ens interpel·len pel seu misteri de tensió i repòs.

L’exposició Picasso/Picabia es molt didàctica i respectuosa amb l’obra de cadascun d’ells, si bé a algun observador (no imparcial en el meu cas) li pugui semblar que Picasso és més agosarat i va sempre una mica per davant. Això no es així en el cas de la pintura cubista, on trobem quelcom del millor d’aquest corrent (Figs.1 i 2). En aquests quadres tots dos autors hi destaquen, però és en els de Picabia que hi llueix amb excel·lència la seva capacitat de síntesi i interpretació cubista del paisatge, gairebé un precursor del que anys després acabarà manifestant-se en l’expressionisme abstracte. Curiosament, Picabia és dels pintors ubicats a París que resta més indiferent a la crida al ordre dels anys vint, si exceptuem la seva sèrie de Espagnoles molt ben representades en la mostra que comentem.

La simplicitat i volums de les seves obres ens atrauen per una bellesa que sentim compartida (Figs.6,7 i 8) Ens recorda el talent i l’atmosfera d’altres grans pintors d’ahir; de Picasso, Matisse, Braque, o pot ser tal vegada la de Jawlensky (Torzôk, Rússia,1864-Wiesbaden,1941), pintor adscrit a l’expressionisme alemany, que va treballar conjuntament amb els també russos Kandinsky i Marianne von Werefkin, els quals eren coneguts pels seus companys de Der Blaue Reiter, per la intensitat i lluminositat dels seus colors (5) (Fig.9).

Era coneguda l’admiració de Picabia per Picasso, així com una certa indiferència d’aquest pel seu col·lega (1). Sembla que a Picasso no li plaïa mostrar-li el seu reconeixement, encara que fos implícitament, tal com ho podia fer amb d’altres pintors. De fet, fa la impressió que la coincidència en els seus orígens (el pare de Picabia era hispano-cubà ), la cacofonia dels seus cognoms i les seves mútues actituds de recerca en l’expressió pictòrica, a Picasso l’engavanyaven. (Figs.3 i 4) Tots dos artistes van exposar la seva obra a Barcelona i tots dos van conèixer la potència de les pintures romàniques del MNAC (2), si bé en el cas del pintor malagueny aquesta empremta va ser més profunda i junt a la de les pintures romanes de la vil.la pompeiana de Boscoreale (3) (Fig.5), li son més constituents. Formen part dels seus fonaments i li donen uns trets propis, per sobre de les tendències i ismes de la primera meitat del segle XX. 16 • Emporion • www.emporion.org

Picasso, Picabia i Guerrero Medina ens ensenyen quelcom de la pintura, que ens obra les portes a un món de valors estètics i morals, unes fites aconseguides pel talent i l’estima d’un art, d’un ofici, que no tothom sap conrear.

Bibliografia: Aurélie Verdier, L´hora actual. Picabia-Picasso i tornadap.14-21, a PICASSO/PICABIA, La Pintura en Qüestió. Fundación MAPFRE, 2018.

Pablo Jiménez Burillo, Leyre Bozal Chamorro, Pablo Picasso i Francis Picabia a Barcelonap.24-35, a PICASSO/PICABIA, La Pintura en Qüestió. Fundación MAPFRE, 2018.

Concepció Boncompte Coll, De ‘Pageses d’Andorra’ a ‘Demoiselles d’Avignon’: un viatge romànic p.p.17-62, a Picasso. De ‘Pageses d’Andorra’ a ‘Demoiselles d’Avignon’: un viatge romànic.

Govern d’Andorra, 2016.

Vázquez Montalbán, Guerrero Medina y la mismisidad del lenguaje. SALA PARÉS, 1999.

Frank-Rüdiger Hildebrabdt, Alexej Jawlensky, auf den grund geschaut 5. Edition Bauhütte Alfter, 2013.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Fig.1 Tres dones, Picasso 1907 Fig.2 Port de Nàpols, Picabia 1912

Fig.3 Dona amb ombrel·la, Picabia 192425

Fig.5 Cap d’home, Picasso 1908

Fig.6 sense títol , Guerrero Medina 2018

Fig.4 Retrat de Dora Maar, Picasso 1937

Fig.8 sense titol, Guerrero Medina 2018 Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 17

El nostre mar.

La Mediterrània al Festival de Torroella de Montgrí (2) Manuel Forcano

Al·locució feta pel professor Manuel Forcano en l’acte d’inauguració del 38è Festival de Música de Torroella de Montgrí.

(Continuació de la part (1), publicada al núm.144, desembre de 2018)

18 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Però la Mediterrània, a banda dels combats i els conflictes, també va ser durant mil·lennis capaç de viure èpoques de pau on construir grans monuments com les set meravelles de l’antiguitat. Malauradament, amb el pas dels segles, només les piràmides resten en peu: el far d’Alexandria va esclatar en mil bocins caient al mar; la xardor va assecar els jardins penjants de Babilònia i el vent se’ls va endur fets cendra i pols; un piròman va acabar amb el gran temple d’Àrtemis a Èfes; els cavallers hospitalaris van robar els antics marbres blancs del Mausoleu d’Halicarnàs per construir-se un castell negre; l’estàtua criselefantina de Zeus a Olímpia va ser saquejada brutalment; un terratrèmol va tombar l’altíssim Colós de Rodes a l’entrada del port antic de l’illa, i les seves restes de coure van ser venudes finalment a un mercader jueu que se les va endur Àsia endins a lloms d’una llarga caravana de pollins. Només les piràmides han resistit les inclemències tant del temps com dels homes, i tenen el mèrit de ser l’atracció turística més antiga del planeta. Quan Heròdot al segle V aC. les visita a Guiza, ja tenen més de dos mil anys, i ens les descriu totes cobertes d’un revestiment polit i blanc de pedra calcària que, al sol, enlluernava. La monumental grandiositat, les proporcions simètriques perfectes, i l’orientació precisa respecte de les estrelles circumpolars que no desapareixen mai de l’horitzó, van despertar des de sempre sospites sobre quins van ser els seus extraordinaris constructors: gegants, àngels, dimonis, o bé visitants extraterrestres? I feien por i pels àrabs van ser considerades filles condemnables de la màgia. Van voler ensorrar-les, desferles peça a peça arrencant els blocs i exposant les pedres més febles de l’interior a l’acció agressiva i desintegradora dels elements de l’exterior. Un dels sultans mamelucs del segle XVI va manar de destruir-les totes: “No puc suportar la seva presència muda, el seu immens silenci!” –vociferava. I de llurs pedres callades va anar creixent El Caire sorollós.

La Mediterrània és un mar de mites i d’històries que han configurat el nostre imaginari: Afrodita, la deessa de l’amor va néixer de l’escuma a la bellíssima platja de Petra to Romiu a Xipre; Ícar, el fill de Dèdal, l’arquitecte que va dissenyar el laberint del Minotaure a Cnossos, va volar massa alt, el sol va fondre la cera de les seves ales i el mar se l’empassà; Teseu, després de matar el minotaure a Creta, va fer hissar una vela negra al seu vaixell i el seu pare Egeu, el rei d’Atenes, creient dolorosament que havia mort al laberint, es va llençar de dalt de l’illa al mar; Enees va fugir carregant el seu pare a l’esquena d’una Troia incendiada en els versos de l’Eneida de Virgili; Ulisses, o bé Jasó i els Argonautes, són els viatgers que atenyen Ítaca i el velló d’or; el déu Dionís va convertir uns pirates en dofins perquè havien incomplert un tracte: ara s’acosten juganer a les naus i salven els nàufrags perquè s’han penedit d’haver intentat enganyar el déu; Jofre Rudel, el trobador enamorat d’una dama allunyada que mai no havia vist, Odierna de Jerusalem, mor als seus braços després de travessar tota la Mediterrània només per veurela; Edmond Dantès, el Comte de Montecristo d’Alexandre Dumas, escapa de la presó llençat al mar cregut per mort.

èglogues d’Horaci, l’estoïcisme de Sèneca, la traducció de la Vulgata. La Mediterrània és els sonets de Petrarca, el Decameró de Bocaccio, la Jerusalem alliberada de Tasso, les àries dels llibrets de Metastasio, el jardí dels Finzi-Contini de Bassani; és la follia missionera de Ramon Llull, la reconquesta virtual de Constantinoble de Tirant lo Blanc, l’amor en vers dels poemes d’Ausiàs March, el cementiri de Sinera de Salvador Espriu; és el Quixot de Cervantes, la nana de la cebolla de Miguel Hernández, els romanços agitanats de Lorca; és el Telèmac de l’abat de Fenelon, el cementiri marí de Valéry; és el Crist de nou ressuscitat de Nikos Kazantzakis, l’Alexandria dels poemes de Kavafis. La nostra Mediterrània és també un mar de sons i melodies: és les cançons melangioses d’Um Kulzum, les òperes de Terradelles, de Pórpora, de Jommelli, de Bellini, de Donizetti, de Verdi; és les músiques de les seves quatre ribes recollides en moltes de les actuacions previstes en aquesta 38ena edició del Festival de Torroella de Montgrí 2018.

Tal com remarca encertadament l’escriptor croat Predrag Matvejévich al seu Breviari de la Mediterrània, els components de la Mediterrània formen un mosaic que encaixa peces de tres en tres elements: l’Europa de la riba nord, els països del Llevant, i el Magrib nord-africà; el judaisme, el cristianisme, i l’islam; la Bíblia hebrea, els Evangelis cristians i l’Alcorà; la devoció de Jerusalem, la raó d’Atenes, i la força civilitzadora de Roma; les ciutats mítiques d’Alexandria, Constantinoble, i Venècia; l’àgora grega, el dret romà, i el diwan oriental; els àrabs de l’Àndalus, els jueus de Sefarad, i la Itàlia del Renaixement; els viatgers imitadors d’Ulisses: el jueu del segle XII Benjamí de Tudela, el venecià Marco Polo al segle XIII, i el tangerí del segle XIV Ibn Battuta; i com diu el vell llibre del Gènesi: els tres fills de Noè: Sem, Cam i Jàfet, els pobles semites, els africans i els indoeuropeus que, a les ribes del nostre mar han sabut barrejar-se per bastir aquesta civilització única i meravellosa de la diversitat. Tot això hom ho percep fàcilment si contemplem el nostre mar amb els ulls del poeta català Joan Vinyoli en dir: “El mar és ple, però jo em passo els dies omplint-lo de mirada.” Des dels concerts previstos enguany al Festival de Torroella de Montgrí, també ho podrem fer!

La nostra Mediterrània és un mar de lletres i de pàgines, de llibres i de versos que no moren mai: són els mites d’Ugarit, els versos lluminosos de l’Ilíada d’Homer, les històries de tot arreu d’Heròdot, les tragèdies gregues de Sòfocles i Eurípides, els diàlegs de Plató, les metamorfosis d’Ovidi, la traducció de la Bíblia dels LXX, la lògica d’Aristòtil, les Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 19

Necessitem l’ATM a l’Empordà Aniol Amat i Blai

L’Autoritat Territorial de la Mobilitat de Girona (ATM Girona) és un consorci interadministratiu que té com a finalitat la coordinació del transport públic a la demarcació. Està format per la Generalitat de Catalunya, pels Consells Comarcals del Gironès, la Selva i el Pla de l’Estany i pels ajuntaments que formen part del consorci. Tots ells aporten una dotació econòmica per tal de bonificar els títols integrats dels viatgers, d’aquesta manera els viatges dins l’ATM són molt més econòmics i atractius pels clients i usuaris. L’ATM de Girona va ser creada l’any 2006 iactualment 49 municipis del Gironès, La Selva i El Pla de l’Estany en formen part. Deixant de banda l’ATM de Barcelona i de la Catalunya Central (només en forma part la comarca del Bages) i si la comparem amb les de Lleida (149 municipis) i Tarragona (132 municipis), l’ATM de Girona és la més petita de totes i amb molta diferència.

Tal com ja he explicat, el gran avantatge que ofereix ser de l’ATM és la possibilitat d’adquirir un títol integrat que et permet viatjar per tota la xarxa de transports integrats (autobusos urbans, interurbans i tren) i fer transbord entre els diferents modes de transport durant un temps limitat.

Actualment l’ATM de Girona està dividida en 8 zones i els preus dels abonaments varien en funció de les zones que has de travessar. És a dir, si l’origen i destí es troben dins la mateixa zona, s’utilitza un abonament d’1 zona, mentre que si l’origen i destí del desplaçament són en diferents zones, aleshores s’han d’utilitzar els abonaments de 2 o 3 zones en funció de les zzones en què has viatjat. Si travesses més de tres zones, actualment es considera com si fos zona 3.

L’ATM de Girona ofereix les següents tarifes: T-10, T-10/30, T-50/30 i T-MES. L’última de totes permet viatges il·limitats, mentre que les altres ofereixen 10 viatges o bé 10 viatges o 50 a gastar-te durant 30 dies consecutius.

20 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Estimada Dolors, Montse Quintana

No m’agrada haver-te d’escriure cartes i encara menys que vagin adreçades a la presó. Preferiria fer-te una trucada, quedar per veure’ns, explicar-nos com ens va la vida, tot passejant arran de mar o en qualsevol racó del nostre estimat Montgrí.

Quan feia un any que havies entrat a presó per primera vegada, el 2 de novembre passat, vaig ser a la concentració al Puig de les Basses i aquell mateix dia vam saber l’acusació de la fiscalia, totalment desmesurada i injusta. Érem molta gent, aguantant la fred i tramuntana, però tots amb un lema comú, reclamant la teva llibertat davant tanta opressió. Hi havia molta crispació davant la presó. Ser a aquestes concentracions també se’m fa molt estrany, em costa imaginar que una persona com tu sigui a l’altra banda d’aquelles tanques i murs. De fet, em costa molt pensar que una persona tan propera i estimada es trobi en un lloc com aquest.

Recordo molt bé quan érem a la Comissió de Solidaritat Nord Sud i vam viatjar per diferents països de Centreamèrica, passant una bona part del viatge a Nicaragua, sobretot a San Juan del Sur. Ha passat molt de temps, quasi vint anys.

En aquella època feies de mestra i després vas entrar al sindicat. Tinc la imatge de tu d’una persona senzilla, alegre, bona amiga, implicada i lluitadora per un món millor. Tot això et va portar a defensar els teus valors treballant en el sindicat, en la política municipal i aquest darrer temps com a consellera. Se’m feia molt estrany veure’t en aquest càrrec, als mitjans de comunicació, per mi sempre series la Dolors que treballava en els projectes de les Asociaciones de Mujeres de San Juan del Sur. Em sento orgullosa de tu, em despertes una gran admiració, i has mantingut la mateixa senzillesa de sempre.

Una setmana abans de les eleccions de l’1 d’octubre vas participar en un acte a plaça, després vam coincidir en el camí cap a casa mentre anàvem parlant. Estava molt preocupada pels esdeveniments que estàvem vivint aquells dies amb molta incertesa, recordo que vas parlar de la possibilitat d’anar a presó. No et vaig voler creure, perquè pensava que això no passaria, no entrava en la meva ment. En la conversa, em vas preguntar com m’anava tot, pels meus fills… I vaig pensar: “És la Dolors de sempre! No deixa de preocuparse per les amistats, davant la situació i conflicte que estem vivint.”

Aleshores no podia imaginar que passaries tant de temps privada de llibertat. Ets a prop, però no a casa. Nosaltres no t’oblidem. Anima veure el poble amb nombrosos balcons de cases particulars reclamant la vostra llibertat, les concentracions i actes que s’organitzen, som molts i no defallim. Estem en un moment d’incertesa, t’espera el judici aviat, un tràngol que serà dur… et voldria donar ànims i força per afrontar-lo.

Vull no haver de tornar-te a escriure. Desitjo poder fer aviat aquesta trucada i conversar com abans.

Una forta abraçada, Montse

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 21

La cuina d’en Joan Mitjà Lluç amb cloïsses a l’all Ingredients: • 8 rodelles de lluç • 330 grams de cloïsses • 50c.c. de vi blanc • 8 grans d’all

Benvingut, Joan!

Si al desembre ens acomiadàvem amb recança d’en Martí Elias i del seu espai “El menú d’en Martí”, coincidint amb el nou any donem la benvinguda a en Joan Mitjà Ferrer, que amb el seu espai “La cuina d’en Joan Mitjà”, ens farà gaudir d’unes receptes culinàries, fruit d’una exitosa experiència professional.

Gràcies Joan, en nom de tots els lectors d’EMPORION, per compartir amb nosaltres unes receptes que de ben segur delectaran el nostre paladar.

Consell de Redacció

Preparació: Piqueu els alls ben petits. Poseu els alls a sofregir amb un raig d’oli en una paella gran. Un cop l’all agafi color, poseu-hi el lluç salat i empebrat, les cloïsses i el vi. Deixeu-ho coure cinc minuts a foc fort. Després gireu el peix i deixeu-lo coure cinc minuts més.

Sardines escabetxades Ingredients: • 3/4 de quilo de sardines • 2 cebes tendres grans • 3 alls tendres

Pastís de fruites del bosc

• 2 fulles de llor • 10 grans de pebre negre • 125c.c. de vinagre

Ingredients:

• Oli

• 125 grams de mantega • 60 grams de sucre

Preparació:

• 3 rovells d’ou

Poseu ells alls i les cebes tallats a làmines i les fulles de llor a coure en una cassola amb força oli, sense que arribin a daurar-se, netegeu les sardines, traieu-hi el cap, saleu-les i poseu-les dins la cassola amb capes, cobriu-ho amb el vinagre i si cal un xic més d’oli, rectifiqueu de sal i afegiu-hi els grans de pebre. Tapeu-ho i deixeu-ho coure uns quinze minuts a foc lent, el vinagre ha de reduir. Deixeu-les refredar. Es poden guardar a la nevera una setmana.

• 3 clares d’ou • 100 grams de farina • 1 cullerada de llevat en pols • 500 grams de fruites del bosc • 30 cc de rom • canyella en pols Preparació: Treballeu el sucre amb la mantega tova, un cop ben treballat afegiu-hi els rovells d´ou d’un en un. Afegiu-hi la farina, el llevat, la canyella i el rom. Afegiu-hi les clares muntades a poc a poc. Col·loqueu la mescla en un motlle rodó de 22 cm, ben engreixat, i paper vegetal també engreixat, poseu-hi les fruites del bosc pel cim i coeu-ho al forn a 180 graus, trenta minuts

22 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Gotes d'humor Fuster

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 23

NOTÍCIES DE DESEMBRE PER A AQUEST MES DE GENER Festa de Reis

TORROELLA I L’ESTARTIT El president Torra va visitar la Dolors.

El dilluns 24, el president va explicar en un tuit que havia visitat Dolors Bassa al centre penitenciari del Puig de les Basses, que havien parlat durant una hora, i que ella li havia dit que estava serena i amb energia per fer front al judici i que pensar en els presos també volia dir celebrar bé les festes en família.

EMPORION a la Biblioteca. L’Associació Emporion ha signat un acord amb la Biblioteca Pere Blasi, en virtut del qual la nostra associació es compromet a enquadernar per anys tots el números impresos de la nostra revista (tercera època), a partir del primer, i la Biblioteca a exposar els volums en forma visible, i en lloc adient, per facilitar-ne la consulta.

Oferta d’horts ecològics al Tamariuà. L’Ajuntament ha començat a adequar una parcel·la municipal al Tamariuà per destinar-la a horts urbans ecològics. Es preveu l’oferta de 28 trossos de 50 metres quadrats, amb rega-

diu al peu de cada tros.

Convent de les Clarisses. El cap de setmana dels dies 8 i 9 es van fer jornades de portes obertes i visites guiades, com a activitat prèvia a la participació pública en la determinació de serveis futurs.

Incendi a La Sala del Cinema Montgrí. El dia 19, entre quatre i sis de la matinada, hi va haver un incendi al cafèrestaurant La Sala del Cinema Montgrí.

Sembla que el foc va ser provocat des del jardí de La Sala, a la porta d’entrada d’aquesta. El foc va fer saltar totes les alarmes i va poder ser sufocat gràcies a la intervenció ràpida dels bombers de Torroella i una dotació que va venir de l’Escala. Sortosament no hi va haver danys personals ni altres afectacions importants excepte la porta d’entrada del jardí que va resultar parcialment cremada.

Les cabres salvatges del Montgrí. La Generalitat, els Agents Rurals, el Parc Natural i l’Ajuntament han començat un estudi del nombre i estat de la població de cabres al Montgrí per tal de determinar com s’ha de gestionar per garantirne la continuïtat segura i controlada.

625 Fira de Sant Andreu. La Dona al Món Rural va ser el lema de la Fira d’enguany i va determinar l’orientació d’una gran part de les activitats. A la inauguració es va destacar aquesta presència femenina al camp i es va lamentar que no hi pogués ser Dolors Bassa. També es destacà que la Fira d’aquest any assolís el núm. 625. Es van

fer les activitats tradicionals, la Fira en el record, cavalls i carruatges, exhibicions de maquinària agrícola, mercat de productes de proximitat, etc. El torroellenc Jordi Muxach guanyà el XXVII Concurs de Gossos d’Atura, amb la participació d’Excalibur, un gos de dos anys.

Activitats a la Biblioteca. El dissabte 1 al matí es presentà el conte “La masovera” a càrrec de Rosa Pinyol; el dimarts 11 es va llegir teatre amb “Alba” de Marc Artigas.

Fructicultura orgànica. Gent del Ter organitzà una xerrada a Casa Pastors, amb Núria Madeo.

Espai Ter. El dimecres 5 es presentà “Les noies de Mossbank Road”, el divendres 7 “Retrat en Groc”, amb Jordi Molina; i el divendres 28 concert “In Crescendo”, 1r. Premi Espai Ter. Caminada per la Marató de TV3.

L’organitzà a l’Estartit Oncolliga Girona el diumenge 9.

Art local i Llibre de la Festa de Santa Llúcia, a l’Estartit. El dimecres 12 es va inaugurar l’exposició a la sala de l’EMD i, seguidament, es va presentar el Llibre d’enguany.

Festa de Santa Llúcia. L’Estartit va celebrar el dijous 13 la seva festa d’hivern, amb Missa solemne cantada, actes lúdics diversos, tió solidari, mostra d’entitats. Hi va haver Cercavila, Ball de Gegants, pregó, sardanes i vermut.

A la tarda concert i al vespre ball amb l’orquestra Selvatana.

Memòria fotogràfica. El dijous 13 al Recer van continuar les tasques d’aquest projecte.

Agenda Llatino Americana 2019. El divendres 14 a Casa Pastors, Joan Surroca presentà “Les grans causes en allò petit”, amb representants del voluntariat de Creu Roja, Càritas i Donants de Sang.

Conferència sobre l’oli del Montgrí.

Va tenir lloc el divendres 14 al Museu de la Mediterrània, a càrrec de Jaume Badias.

Artesania i manualitats. El divendres 14 al vespre es va inaugurar l’exposició a la Capella de Sant Antoni.

Cicle de concerts. El dissabte 15 al vespre es presentà “Rumorum Ensemble” al Cine Petit.

24 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Tió popular solidari. Es va fer el diumenge 16 al matí a la plaça de la Vila, a favor de la Marató de TV3.

Tió solidari, concert vermut i teatre, a l’Estartit. També el diumenge 16, al matí, Càritas i Creu Roja van organitzar el tió i JJMM un concert jazz; a la tarda Penjats pel Teatre va presentar “La núvia portava cua”.

Passejada pels Masos de Pals. Gent del Ter la va organitzar per al diumenge 16 al matí.

Homenatge a la Vellesa a l’Estartit. El diumenge 16, es va fer Missa, amb les Veus de l’Estartit i dinar de germanor.

Poesia de Narcís Coll. El divendres 21, Llibreria Elias de l’Estartit va presentar, a la sala de l’EMD, el llibre “Una vida de poesia” de Narcís Coll Frigola.

Llibre de Jordi Colomí. El divendres 21 es va presentar a l’auditori de can Quintana el llibre “Sumaríssim 70143” sobre l’afusellament de l’avi de l’autor, acabada la Guerra Civil.

Mercat ecològic de Món Empordà.

Va tenir lloc, com és tradicional, els dissabtes 22 i 29.

Festa Nadalenca a l’Estartit. El dissabte 22 a la tarda es va fer una festa amb nadales i Pastorets.

“Pessebre i cultura popular”. També el dissabte 22, Fra Valentí Serra va pronunciar una conferència sobre aquest tema al Museu de la Mediterrània i, tot seguit, es visità el pessebre de Josep Mir. Concert de Nadal solidari. Per al diumenge 23 a la tarda, a l’església de Sant Genís, els Cors Anselm Viola, Móndeveus, Niudenotes i Sonaixí i el Tercet Montgrí van organitzar un Concert a favor de la caixa de solidaritat per a la Dolors Bassa.

El dia 23, una gentada amb la Dolors. Una gran gentada es va concentrar novament al voltant del centre penitenciari del Puig de les Basses per acompanyar la nostra exconsellera empresonada.

Nadales als carrers i places de la vila.

Es van programar per al divendres 29 a la tarda.

Diada dels Nassos. Per al diumenge 31 al matí, es va organitzar la Festa dels Nassos al pati de can Quintana; i a la tarda la Cursa dels Nassos pels carrers Emporion 100 anys (1915-2015)

de la vila.

davant el canvi climàtic.

Caos a París. El dissabte 1 hi va haver una batalla campal al centre de la ciutat, amb cotxes cremats,

CATALUNYA Presos polítics en vaga de fam. El dissabte 1 la van començar Jordi Sánchez i Jordi Turull, i el dimecres 3 s’hi varen afegir Joaquim Forn i Josep Rull.

L’objectiu, denunciar la inacció del Tribunal Constitucional davant dels seus recursos per poder sortir en llibertat mentre no hi hagués sentència. Aquest bloqueig del TC impedia recórrer davant la justícia europea. El dijous 20 decidiren deixar la vaga, en considerar que s’havien aconseguit suficientment els objectius.

Trobada de Sánchez i Torra. El dijous 20, els dos president es van reunir al palau de Pedralbes. Com a resultat positiu, el manteniment del diàleg, sense punts de coincidència destacables.

Divendres 21, protesta massiva. El divendres 21, assenyalat pel govern espanyol per reunir-se en Consell de Ministres a Barcelona, va tenir lloc una mobilització popular, es varen tallar carreteres a tot el país i es van fer manifestacions pacífiques de protesta a Barcelona i a les grans ciutats.

barricades i incendis, promoguda pels anomenats “armilles grogues”, que protestaven pels augments de preus dels recursos, sobretot dels carburants. Després d’uns dies de desordres, Macron va cedir i va suspendre l’augment dels carburants i els previstos en gas i electricitat.

Trump, més sol. Va dimitir el secretari de Defensa dels EUA, per desavinences d’estratègia amb el president, i els demòcrates del Senat van aconseguir aturar el pressupost per fer el mur amb Mèxic.

ESPORTS Morí Josep Lluís Núñez, expresident del Barça. El dilluns 3 va morir el qui va ser president del club blaugrana durant 22 anys.

Messi, 5a. Bota d’Or. El dimarts 18 la va recollir i va declarar que mai no s’hauria imaginat arribar tan lluny. Cap futbolista no ho havia aconseguit fins ara.

Consell de Ministres a Barcelona: risc inútil, decisions irrellevants. Comportà gran desplegament policial i el centre de la ciutat va quedar bloquejat, però sense incidents destacables. El contingut polític va ser escàs: reprovació de l’execució de Companys i canvi de nom de l’aeroport barceloní.

ESPANYA Eleccions andaluses. El diumenge 2 el PSOE va guanyar, però amb forta reculada, i els tres partits de dreta van sumar majoria absoluta, amb possibilitat de formar tripartit. El PP quedà per davant de Ciutadans i Vox –extrema dreta- entrà amb força al Parlament.

MÓN Cimera del G-20 a Buenos Aires. Va tenir lloc el dia 1 amb assistència dels líders polítics. Hi va haver distensió entre EEUU i Xina pels aranzels i Trump es quedà sol en la seva actitud d’inacció

El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

Emporion • www.emporion.org • 25

26 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 27

28 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 29

30 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Pel·licula del mes: EL REGRESO DE MARY POPPINS Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 31

Edita Associació Emporion

Socis Fundadors

Consell de redacció

Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent Plàcid Busquets

Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Cels Sais Enric Torrent Plàcid Busquets Joaquim Guimerà

Jaume Bassa - President Joaquim Guimerà - Secretari Cels Sais Ballester - Tresorer Plàcid Busquets - Disseny, edició i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts