75-marc-13

Periòdic digital - núm. 75 -març- 2013 - Tercera època

Emporion núm. 75 març 2013 · pàg. 2

sumari

Editorial Centenari dels Masos Nous d'en Robert

• Editorial • Notícies • Qui no sap escriure en català? (32) • El parc de la Pau • Comentant les memòries del Dr. Broggi • On vas amb aquests aires?

• “PERLES” que PARLEN… soles: primera part • Any Salvador Espriu (2) • Rosa, la centenària somrient • Trobarem a faltar el teu somriure • Sobre el paisatgisme • Anònims i oblidats • La Unió Europea, altre cop absent • Memòria de la gent de Torroella • Gotes d’humor • A l’aguait del nostre patrimoni • La cuina de la Catrina • Poemes d’arreu del món • Mots en creu • Cinema i espectacles

Robert Robert i Surís, marquès De Robert, un influent personatge vinculat a Torroella (el Palau Solterra era la seva residència a la vila), va tenir una transcendència important en el nostre municipi. A principis del segle XX, era propietari de cinc masos situats a la part baixa de la falda del Montgrí entre Torroella i l’Estartit: el Mas La Galera, el Mas Ral, el Mas Buixó, la Torre Begura i el Mas Cassà. A cadascun d’aquests masos els corresponia una gran superfície de terreny, al voltant de les 200 vessanes, repartides una part en terrenys de secà a la falda de la muntanya i en una altra en terrenys al pla; d’aquests, uns aleshores ja eren de regadiu i uns altres de difícil accés, en estat de bosc, aiguamolls o closa fàcilment inundable.

Com que els arrendataris d’aquests masos, en aquella època, no tenien mitjans suficients per treballar la gran superfície de terreny que tenien adjudicada, es limitaven a conrear els terrenys de secà (vinyes, olivars o aspres on es podia sembrar cereals), feien el que podien en els terrenys baixos del pla, teòricament de regadiu, però sovint inundats per les aigües del Ter o les fortes pluges, i no podien dedicar esforços ni tenien mitjans per guanyar més terreny al pla, sanejant zones boscoses i inundables, que continuaven en estat salvatge.

A començaments de la primera desena del segle passat (ara fa cent anys), el marquès De Robert va decidir començar a construir vuit masos, dins de les propietats dels masos antics.

Va treure una part de les terres d’aquests i les va adjudicar als nous masos. Unes quaranta vessanes de terra a cadascun d’ells, repartides en parts més o menys iguals a cada mas: una part de terrenys de secà, una altra part en terrenys de regadiu i una tercera part de terrenys a sanejar (closes i boscos inundables).

A cadascun dels masos construïts, els va posar un nom d’arbre, excepte el Mas La Terrera, que li va deixar el nom de la zona on es va construir, un terreny erm, on s’extreien terres, que pertanyia al Mas Ral, anomenat camp dels Oms o La Terrera.

Els noms dels altres masos amb nom de planta foren: el Mas de l’Arbre, el Mas Les Heures, el Mas Les Palmeres, el Mas Noguers, el Mas Llimoners, el Mas Xifrers i el Mas Llorers. Les famílies, que com a masovers van anar a viure en aquests masos, havien de treballar les terres bones, però també guanyar nous espais sanejant els terrenys en estat salvatge.

Mai sabrem si el marquès De Robert fou conscient del que representaria aquest projecte per a aquest territori. Podem pensar que només cercava els seus propis interessos, guanyar més terreny, però el resultat obtingut, vist ara amb la perspectiva dels anys, ens dóna una visió d’aquesta actuació amb resultats molt positius.

La construcció de vuit masos nous i el repartiment de les terres dels cinc masos vells va propiciar la definitiva conquesta d’aquesta plana per l’home. A partir d’aquí, pocs espais varen quedar en estat selvàtic, inundable i de difícil accés. La plana es va convertir en allò que és avui: una zona de terrenys de regadiu de gran fertilitat.

Però també es va aconseguir un repartiment de les terres que va beneficiar més famílies, la qual cosa els va permetre arrelar com a masovers i després com a propietaris en aquest frondós territori del costat nord del Ter. El fill del marquès De Robert, Joaquim de Robert i Carles, amb l’adveniment de la Segona República, intuint que s’acostaven temps convulsos, va posar els seus masos a la venda. Algun dels masovers va poder comprar el mas en què vivia i d’altres varen passar a mans de nous propietaris que, amb dificultats, varen aconseguir comprar-lo per quedar-s’hi ells o deixar-hi els mateixos propietaris que hi havia, tal fou el cas del Mas Noguers.

A vegades la història té resultats inesperats. En aquest cas, el marquès De Robert, noble, destacat polític conservador, sens dubte un personatge de cacic amb afany de guanys i poder, va prendre unes decisions, conscient o inconscientment, que van suposar el repartiment equitatiu d’un territori, cosa que no va passar a la banda sud del Ter. Uns terrenys que amb l’esforç dels seus masovers i propietaris es varen convertir en frondosos camps de conreu. Per això, ara celebrem el centenari d’aquests masos, els quals restaran per sempre coneguts entre nosaltres com els Masos d’en Robert.

Emporion núm. 75 març 2013 · pàg. 3 del temps...

Notícies

Contracte de neteja. Va ser decretat nul per l’òrgan corresponent (OARCC) de la Generalitat. El govern municipal diu que es van estimar la majoria d’al·legacions i que cap es referia a la qüestió de fons que aconsella una nova tramitació. L’oposició reclama que es liciti de nou, i al ple del dia 8 l’alcalde anuncia que el procés es tornarà a posar en marxa.

La bandera catalana i els rètols independentistes. Tots els grups a favor, excepte PP i LEST, que s’hi abstenen, perquè només onegi al balcó de l’Ajuntament la bandera catalana.

Desapareix el cartell d’adhesió a l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), a

l’entrada de l’Estartit, i apareix guixat el de la carretera de Pals.

ERC a Torroella. L’assemblea local va escollir Marc Calvet com a nou president.

VIII Mostra de Teatre. El divendres 1 i el diumenge 3, organitzat per l’Associació de Teatre Medes Montgrí, es va representar al Cine Petit Els ben trobats, amb la companyia Penjats pel Teatre.

Millores al pavelló municipal d’esports.

S’ha completat la pavimentació de la zona de l’entrada del pavelló i part del camí que porta a l’IES Montgrí.

Reestructuració al Palau Solterra. La Fundació Vila Casas va presentar el divendres dia 1 la nova ordenació del seu fons de 300 imatges de 154 autors nacionals i internacionals. Sota el títol genèric de “Traces de memòria”, relaciona fotografies documentals en vuit àmbits, des dels més estètics fins als de temàtica social i de denúncia: la Barcelona de postguerra, la ciutat, la dona, els nens, el pas

“Fer de músic” i el patrimoni musical. Després d’un altre any fent recerca, el dissabte 2 i el divendres 8 es va presentar al Museu de la Mediterrània aquest projecte de recuperació i divulgació del patrimoni de les cobles-orquestres, coordinat per Jordi Molina i Eva Ramió. S’han fet setze entrevistes a diversos personatges històrics del món de les cobles i orquestres catalanes. En aquesta ocasió, ha gravat Manuel Oltra, de 90 anys,

Concert de cant coral i playback. Es va fer el dissabte 2 al Cine Petit, organitzat pel Recer.

X Talaia del Ter. Organitzat per Gent del Ter, el diumenge 3 es va fer la travessa de Sant Miquel de Campdorà al santuari dels Àngels.

Aniversari del Recer. Es va fer la festa de celebració el diumenge 3, amb audició de tres sardanes per la cobla Foment a la plaça de la Vila.

Hora del conte a la Biblioteca Pere Blasi: “La rotllana d’en Perich”, els dijous 7, 14, 21 i 28.

Carnaval 2013

divendres 8. Al matí es va fer, al passeig de l’Església, la rua infantil de les escoles de Torroella (Guillem de Montgrí, Sant Gabriel, El Petit Montgrí) amb acompanyament d’en Lluís Pinyot, que va continuar amb el seu espectacle d’animació “Gresca fresca” a la plaça de la Vila. dissabte 9. A la tarda hi va haver la concentració i concurs de comparses als jardins John Lehnon. El primer premi va ser per a la colla Tocats de l’Ala (espantaocells), el segon per a Pengim-penjam (marionetes) i el tercer premi per a Grease. La rua de carnaval va comptar amb els Grallers del Montgrí i la Marxing Band de l’Escola Municipal de Música. Al vespre es va fer el ball de carnaval amb el grup Mind The Gap, i el repartiment de premis del concurs.

Exposició de pintura Camós-Marcé. El divendres 8 es va inaugurar, a la Capella de Sant Antoni, organitzada per l’Àrea de Cultura Joventut i Festes de l’Ajuntament.

un referent musical viu del país.

Nova denúncia de l’Estat. La delegada del govern central ha denunciat l’Ajuntament de Torroella per declarar la població territori català lliure i sobirà.

Planta de biomassa. La nova central de biomassa del CEIP Guillem de Montgrí, que cremarà llenya, permetrà un estalvi d’un 75% en combustible (9.000 litres de gasoil).

Concerts. Joventuts Musicals va presentar el diumenge 10, al Cine Petit, el quintet de metalls valencià Spanish Brass Luur Metalls, i el diumenge 24 Viatge al món de Salvador Espriu, a càrrec de l’actor Joan Massotkleiner i el guitarrista Toti Soler.

Història de Pals explicada pels palencs. El dijous

Emporion núm. 75 març 2013 · pàg. 4 14 va presentar el llibre la seva autora, Rosa M. Massana, a la Biblioteca Pere Blasi.

Bienvenido a Sarajevo, hermano, de Slobodan Minic. L’autor era director de Ràdio Sarajevo quan va esclatar-hi la guerra, i va enviar la seva família a l’Escala. El que aleshores n’era alcalde, Rafel Bruguera, va presentar el llibre el divendres 15 a la Llibreria El Cucut.

XIX Campanya de teatre a les escoles. Organitzada per l’Àrea de Cultura, Joventut i Festes de l’Ajuntament. El divendres 15, la companyia Obskené va presentar L’ogret al Cine Petit. El divendres 22 Raspall, amb la

sat per unes línies blanques... (Obra presentada a Madrid per Flotats, Pou i Hipólito, amb el títol Arte, de Yasmina Reza.)

Projecte d’art participatiu per a joves INDI. El Museu de la Mediterrània, l’Àrea de Cultura i Joventut de l’Ajuntament i la Direcció General de Joventut de la Generalitat varen fer una jornada de treball el dissabte 23, amb la participació dels artistes joves, que després d’escollir el tema “A quin món vius?”, començaran a treballar per presentar els seus projectes.

Excursió a la Barcelona romana. Es va fer el diumenge 24, organitzada per l’Aula d’Arts Plàstiques i l’Àrea de Cultura, Joventut i Festes de l’Ajuntament.

Club de lectura “Llegim”? A la Biblioteca Municipal Pere Blasi. Aquest mes va ser el dimarts 26.

Exposició col·lectiva de fotografia “Per a la bona gent”. Homenatge a Salvador Espriu. El divendres 1 es va inaugurar, a la Sala d’Exposicions del Consell Municipal, a càrrec de l’associació Amics de la Fotografia de Torroella. Es tracta de la primera activitat d’homenatge i celebració de l’Any Espriu. L’exposició es podrà veure properament al claustre de l’Hospital de Torroella.

NOTÍCIES DE L’ESTARTIT

Carnaval 2013

Exhibició dels cossos d’emergències. El dia 27 de gener, el port va ser l’escenari de

diumenge 10. A la plaça del Port, al matí, animació infantil amb Jordi Tonietti i el seu

El món perdut de Salvador Espriu. El diumenge 24, Joan Massotkleiner va oferir al Cine Petit una lectura de contes que passaven per l’elegia, l’humor, el drama... Toti Soler hi va posar relleu musical de guitarra.

companyia Teatre Nu, també al Cine Petit.

Taller de Lightroom (avançat). Va tenir lloc el dissabte 16 a l’auditori de Casa Pastors, organitzat pels Amics de la Fotografia.

Festa de la Mare de Déu de Lurdes 2013. Es va celebrar la missa a l’església de Sant Genís el diumenge 17, amb l’actuació del grup Pedres Vives. Després es va fer un dinar de germanor al Recer, amb l’actuació de David el Mag.

proposta de l’Ajuntament, per refondre en un sol projecte el passeig del Molinet i la desurbanització de la Pletera, amb una subvenció global de 3 milions d’euros, a través d’un projecte Life, de la Unió Europea.

VIII Mostra de teatre “Veus les línies”. El diumenge 17, organitzada per l’Associació de Teatre Medes Montgrí, amb la companyia Punt i Seguit de Terrassa, al Cine Petit: són tres amics, un es compra un quadre d’autor de renom, amb el fons blanc, traves-

l’exhibició de cossos de seguretat i emergència que organitza cada any l’Associació Ludicocultural Els Reis, amb el suport del Consell Municipal. Hi van participar, entre altres, bombers, mossos, agents rurals, el SEM, la Creu Roja, la Guàrdia Civil, Salvament Marítim i l’Agència Tributària. Al final de la jornada es va realitzar un simulacre d’un accident de trànsit, amb posterior incendi del vehicle.

El Molinet i la Pletera. La Direcció General de Costes sembla ben disposada, davant la

espectacle “Carnaval”; al migdia, sardinada popular, i a la tarda, Concurs de comparses i cercavila amb els Grallers del Montgrí, música per ballar, xocolatada i repartiment de premis del concurs de comparses.

Escola Portitxol. Va fer una jornada de portes obertes el divendres 1.

Mercat de segona mà. Es varen fer els dissabtes 2 i 23, al passeig Marítim, organitzat per l’Associació Llagut d’Or.

Emporion núm. 75 març 2013 · pàg. 5 Hora del conte a la Biblioteca Municipal: “Els tresors d’en Roc”, els dimecres 6, 13, 20 i 27.

Club de lectura “Llegim”? A la Biblioteca Municipal, aquest mes va ser el divendres 22 al vespre.

Aeromodelisme. Es va fer una exhibició el diumenge 24, a la platja Gran, davant la zona de la Pineda, organitzada pel Club d’Aeromodel Montgrí i Club de Tir Medes Montgrí.

CATALUNYA – Notícies destacades

Espionatge polític. Escoltes il·legals al restaurant La Camarga, de Barcelona, sacsegen la política catalana. La policia espanyola troba documentació abundant a l’agència de detectius Método 3.

Declaració de sobirania. Rajoy a The Economist: “Tinc l’absoluta convicció que la immensa majoria dels catalans volen continuar com fins ara.” Homs replica: “Doncs deixi fer la consulta.”

Congrés Mundial del Mòbil a Barcelona.

Aplega 70.000 visitants i se n’espera un impacte econòmic de 300 milions d’euros.

ESPANYA – Notícies destacades Corrupció. L’antic tresorer del PP, Luis Bárcenas, lliura al notari anotacions de sobresous a la cúpula del partit, i les empreses d’on procedien. Rajoy diu a Berlín que “algunes coses són certes”. Fa pública la seva declaració de renda.

Cas Urdangarín. Torres, exsoci d’Urdangarín, hi implica la Zarzuela. Pere Navarro (PSC) proposa que el rei abdiqui.

Desnonaments. Sota gran pressió popular, i després de patiments i suïcidis, és acceptada a tràmit la ILP de desnonaments, amb l’adhesió inesperada del PP.

MÓN – Notícies destacades

Església catòlica. Benet XVI comunica el dia 11 que renuncia al Papat.

Europa, economia en reculada. Al pressupost 2014-2020, retallada addicional de 33.000 milions respecte al de 2007-2013. Lazona euro s’enfonsa en la recessió.

Itàlia. A les eleccions dels dies 24 i 25 guanya el centreesquerra, Berlusconi obté el Senat, i el moviment populista 5 Estrelles a

prop de ser la segona força. Perplexitat a Itàlia i a Europa.

ESPORTS Ciclisme. Club Ciclista Baix Ter. Dissabte 2.

Gran expectació a la vila, molts seguidors, i un fort vent. Vencedor, Oriol Escolano. La cursa, organitzada pel CC Baix Ter, va haver de reduir el recorregut per la tramuntana.

Futbol femení. El diumenge 3 el Girona va golejar l’Estartit (6-0). Hi va haver una gran

diferència, com reflecteix el resultat.

Eduard Batlle, entrenador a Manchester. El torroellenc Eduard Batlle, del grup aleví de l’Escola de Futbol Baix Ter durant anys, col·labora com a tècnic de l’equip sub-12 de l’Acadèmia de l’United i segon entrenador de l’equip de la universitat. Felicitats, Eduard!

Rugby. Els Senglars de Torroella es van imposar 31-10 a l’Hospitalet en el retorn a la competició de la primera catalana, en el millor partit de la temporada.

Emporion núm. 75 març 2013 · pàg. 6

Qui no sap escriure en català? (31) per Jaume Bassa

Regla 22 (8) - Lletres i grups de lletres Consonants (continuació) P (pe) Per als qui parlen normalment el català, és fàcil escriure el so de la P al principi, enmig o al final d’una paraula. pare pau operació ensopit cap rep escup L’única dificultat és la seva semblança amb el so de la B o de la V per exemple, comparem el so de: pruna / bruna tipa / tiba pot / vot Aquesta dificultat és més acusada al final de paraula.

Per a aquest cas, indicarem tres regles fàcils: --- Darrere de vocal tònica s’escriu sempre P: cap estrip llop xop xarrup --- Darrere de vocal àtona o de consonant s’escriu P o B segons la lletra que porten altres paraules de la mateixa família: àrab (Aràbia) esquerp (esquerpa) --- No hi paraules que acabin amb V (excepte d’origen estranger: Molotov Olov Antonov ...)

Atenció!: no confonguem amb les acabades en F, ben catalanes: aiguanaf buf pitof tuf ...

Q (vegi’s C a Emporion, setembre 2012) R (erra) - dígraf RR Sabem molt bé que en català tenim per a la R --- un so simple (pera) --- un so múltiple (terra) 1. El so simple es representa amb la lletra R cara cremava perdre moure miri Però hem de tenir en compte que en català la R final no es pronuncia: ahir clauer maror dur consentir (de fet, la R final és muda per als que parlem el català oriental: Empordà, Barcelona, Balears,...; però es pronuncia al català occidental: Lleida, Andorra, València,...).

Per això serà convenient recordar que cal escriure amb R final els infinitius dels verbs (excepte els que acaben en –re, com rompre, caure, seure...): cantar córrer voler intuir repetir Alerta!, no confonguem els infinitius amb els passats: vull cantar / ahir la Rosa cantà es va morir / l’Andreu morí ric També podem saber si hi ha R final per mitjà dels derivats: por (poruc) segur (segura) fuster (fusteria) ferrer (ferreria) 2. El so múltiple es representa: --- amb la lletra R a començament de paraula i darrere consonant: ram riure roca enredar folrar honra --- amb el dígraf RR entre vocals: carrer arrossego torre mirra Atenció!: s’escriu una sola R darrere bastants prefixos: autoretrat contrarestar extraradi infrarojos multiracial preromànic suprarenal ...

RECORDEU QUE EL MILLOR MESTRE ÉS LLEGIR SOVINT

El parc de la Pau per Joan Surroca i Sens Una de les primeres propostes ciutadanes que van arribar a l’actual alcalde de Torroella va ser la que li vaig confiar quan començava aquesta legislatura. És una iniciativa que exigeix un pressupost irrisori: batejar un espai, una plaça o un parc amb el nom de Pau, Concòrdia, Solidaritat, o el d’un altre valor d’aquells en què tots estem d’acord, però que sovint oblidem i tenim tendència a practicar els seus oposats.

Li vaig proposar, fins i tot, un espai concret que ara no té nom: el parc on abans es trobaven els dipòsits de les aigües de la vila, emmarcat pels carrers Bellavista, Santa Margarida i Olivar.

Molts ajuntament han aprovat fa temps destinar un espai amb un d’aquests noms: Arbúcies, Calonge, Figueres... i una llarga llista.

Però no és solament a les nostres comarques on ens en preocupem. Arreu del món es localitzen parcs i places per procurar fomentar la pau, la concòrdia i la solidaritat. La plaça més coneguda és la de la Concorde, al centre de París. Va ser el punt on van ser executats, en el període revolucionari, Lluís XVI i Maria Antonieta, i on es va instal·lar la guillotina que tants caps va fer baixar en època del terror. Aquesta va ser la raó per la qual, un cop superada la mala maror, la plaça de la Révolution, com era coneguda, va passar a dir-se plaça de la Concorde.

L’interessant és que són places o parcs on es generen activitats relacionades amb els valors dels quals porten el nom. Moltes vegades una escultura dóna relleu al lloc i sovint s’hi troben poemes o escrits relacionats. ¿Quin lloc més adequat que no aquest per plantar-hi un arbre que, amb el temps, aixoplugui persones en conflicte per trobar maneres d’arribar a la pau? Seria l’Arbre de la Paraula, a la manera que explicava en el meu article del mes passat. Parlant la gent s’entén. Hi ha mil i una activitats per organitzar destinades a petits i grans i la millor pedagogia és la que es basa en la repetició. Si parlem de pau, avui sí i demà també, vindrà un dia que ens farà vergonya barallar-nos.

El suggeriment que vaig fer a l’alcalde li va semblar apropiat. Arribem a la meitat de la legislatura i, en no saber-ne res, us volia demanar, estimats lectors i lectores, que si trobeu encertada la idea, exerciu el dret a participar i escriviu a l’alcalde (a la pàgina web de l’Ajuntament “Fil directe amb l’alcalde” o bé enviant-li una nota a la bústia de suggeriments de l’Ajuntament). Ben segur que entre tots l’animarem a disposar una cosa tan senzilla com la que estic explicant. Si no participem, no ens queixem. Hem de reservar les queixes per quan no ens deixen participar.

Emporion núm. 75 març 2013 · pàg. 7

Comentant les memòries del Dr. Broggi Per Mercè Pagès Aquest mes de gener passat he llegit les memòries del Dr. Moisès Broggi, primera i segona part, dos llibres de 370 pàgines cadascun.

Broggi era un personatge extraordinàriament interessant, un home savi, senzill, lluitador... admirable. Fa poc més d’un mes que els diaris ens comunicaven el seu traspàs a l’avançada edat de 104 anys, una vida plena, aprofitada, rica en esdeveniments i investigacions que van donar incalculables fruits a la medicina, especialment en el vessant de la cirurgia.

He recorregut amb aquest personatge els tràgics i sagnants successos de la nostra passada guerra civil, en el camp republicà, on intervingué com a metge cirurgià en els camps de batalla –amb quiròfans adaptats en sofisticades ambulàncies i, per les circumstàncies, amb bon instrumental quirúrgic–, al lloc on demanaven els seus serveis.

Allà, dissortadament, no els va faltar feina. Per al Dr. Broggi fou un camp incalculable d’aprenentatge: cirurgia, ortopèdia, medicina general, importants descobriments del cos humà... Va tenir-hi bons mestres i va fer-hi bons amics.

La seva lluita per poder treballar de cirurgià a Barcelona durant la postguerra, en ple règim franquista, va ser molt dura, tot i els seus títols i la seva experiència professional. Havia servit al front republicà i havia accedit a graduació militar. Va tenir sort de no ser empresonat i de no haver d’exiliar-se com tants companys seus ho hagueren de fer. Fou expulsat dels llocs de treball habituals sense possibilitat de tornar-hi. Les seves amistats, el seu caràcter pacient i lluitador i el suport de la família, cosa que sempre va tenir en gran estima, el van ajudar a superar aquells temps en què se li tancaren totes les portes per poder exercir la seva gran vocació. Mai, però, va deixar de treballar a l’empresa privada. Era un cirurgià excel·lent i havia fet valuoses aportacions a la medicina.

Es va casar amb Angelina Trias -el seu àngel, com ell deia-, filla de qui havia estat el seu estimat mestre, el Dr. Joaquim Trias i Pujol, el 29 de maig de 1941. Van tenir set fills i van ser un matrimoni feliç.

Els feixucs treballs que va realitzar durant el temps de guerra li van servir per adquirir una gran experiència, i ara, en temps de pau, volia aportar en el camp de la cirurgia les màximes novetats i descobriments que ja sabia que eren utilitzats en hospitals de fora de Barcelona. Va contactar amb els millors centres hospitalaris del món sol·licitant de poder veure els sistemes que empraven i com aplicar-los.

Va viatjar, sempre amb la seva esposa, a Andorra, Marsella, Londres, Escòcia, EEUU, Rússia, Japó... A tot arreu va ser ben rebut i va conèixer prestigiosos doctors, els quals li van proporcionar tota la informació que demanava i li van permetre d’assistir als quiròfans on es practicaven els importants avenços en medicina que tant li interessaven. El seu desig de saber era inesgotable.

El 20 de novembre de 1966, a l’edat de 56 anys, fou nomenat membre de la Reial Acadèmia de Medicina. Va ser per a ell una gran alegria.

En homenatge al gran mestre, m’agradaria acabar l’article amb les paraules del mateix Broggi que tancaven el segon volum de les seves memòries: “La vellesa comporta sacrificis i renúncies, minva dels plaers corporals, aparició de les xacres, i debilitat dels sentits; però aquest darrer període de la vida té també els seus propis al·licients que cal saber aprofitar. El jove viu angoixat per les inseguretats del dia de demà, i el vell, en canvi, en saber que no té futur, sap que el seu món és el de la memòria i que al final no ets res més ni menys que tot el que has pensat, estimat, i realitzat en el curs de la vida. Ets tot el que recordes.

El gran patrimoni dels vells és el món de la memòria, font inesgotable de reflexions sobre nosaltres mateixos, sobre el món en què vivim i sobre les persones i esdeveniments amb què ens hem trobat al llarg de la vida. És un món meravellós per la quantitat i per la varietat incalculable de les coses que es comprenen: imatges de cares de persones desaparegudes de fa temps, panorames visitats anys enrere de llocs allunyats i que, quan hi penses, tens la mateixa sensació de quan els vas veure per primera vegada. Tot això reapareix en el moment que tens ganes de tornar-ho a veure, sentint la mateixa emoció d’aleshores. Aquest immens tresor que tots portem a dintre roman amagat a l’espera que una conversació, una lectura o qualsevol detall el tregui a la llum en un moment donat: per exemple, escrivint ‘les memòries’.

S’ha de considerar que, si volem viure una vida amb alegria i gaudir-la plenament, el primer que s’ha de procurar és perdre la por a la mort.

El camí que fem ens ensenya d’enfrontar-nos-hi dignament, sense sentir-nos aclaparats per la seva presència.

Quan l’activitat física comença a anar de baixa, la vida intel·lectual està marcant el seu ascens i segueix ascendint durant molt de temps perquè, a part de malalties o traumatismes, el rendiment cerebral minva molt més lentament que els altres òrgans; a més, s’acumulen més informació, coneixements i experiències viscudes.

Es a dir, com més es pensa en la vida passada, més fàcil resulta la renúncia al món material, i afavoreix l’entrada a un estat de tranquil· la serenor que li permet la plàcida acceptació de la seva fi natural.

Aquesta visió espiritual constitueix l’etapa més elevada a què pot arribar l’home amb el seu pensament.“

Emporion núm. 75 març 2013 · pàg. 8

On vas amb aquests aires?

Per Albert Llausàs I Pascual Durant els mesos de gener i febrer, la premsa de tot el món s'ha fet ressò dels episodis de contaminació atmosfèrica extrema en una extensa zona de la Xina.

Ja era típic que, quan les condicions meteorològiques eren especialment estables, els fums provinents dels tubs d'escapament dels cotxes i de les xemeneies de les indústries s'acumulessin a les ciutats i les cobrissin d'una densa capa de boira grisa que bloquejava la llum del sol. En aquesta ocasió, però, el fenomen no s'ha restringit a les ciutats, sinó que el núvol tòxic ha arribat a cobrir el 13% del territori xinès a causa d'un creixement desbocat de les emissions de cotxes, obres i fàbriques. La concentració de partícules microscòpiques en suspensió va fregar el llindar de 1000 micrograms per metre cúbic d'aire, mentre que, per agafar una referència, l’Organització Mundial de la Salut recomana que ningú s'exposi a més de 10 micrograms per metre cúbic.

Les partícules en suspensió, així com d'altres contaminants com l'òxid de nitrogen i l'ozó, provoquen problemes de salut. Precisament, aquest darrer mes s'han presentat dos estudis científics d'escala internacional en relació amb aquests impactes que s’afegeixen a l’extensa literatura respecte a això. L'un demostra que l'exposició a aquesta contaminació provoca arteriosclerosi, malalties respiratòries en nens i problemes de desenvolupament neuronal al cervell. L'altre evidencia que, en zones amb major contaminació a l'aire, més nadons neixen amb un pes inferior al normal.

Les autoritats xineses, després d'anys minimitzant el problema, han reconegut finalment que cal actuar per prevenir futurs episodis com el viscut recentment. Han començat a dissenyar plans per reduir el consum de combustible i establir controls més estrictes per a les fàbriques, tot dedicant 43.000 milions d'euros a programes ambientals. El problema, però, no és exclusiu de les ciutats xineses. De fet, el 80% dels ciutadans europeus estan exposats regularment a un aire que no compleix les recomanacions de qualitat mínima. En aquest context, però, diverses ciutats estan prenent mesures serioses. París, per exemple, ha aconseguit reduir en un 40% el nombre diari d'usuaris de cotxe en 10 anys, a partir de la cessió de via pública als vianants i a les bicicletes tot reforçant els mitjans de transport públic. Londres ja fa una dècada que aplica un peatge per entrar al centre de la ciutat que dissuadeix molts conductors i segueix desenvolupant ambiciosos plans per reduir les emissions dels vehicles. A Alemanya, poques ciutats permeten l'accés en cotxe al centre urbà, i algunes zones només tenen permesa l'entrada als vehicles de menors emissions. A Roma, quan se superen els nivells recomanables màxims de contaminants, la meitat dels cotxes privats estan obligats a no circular. A Espanya i Catalunya... bé, diguem que som especials.

No és que les ciutats espanyoles i catalanes tinguin l'aire més net, no. Ciutats com Barcelona i Madrid sobrepassen habitualment els nivells de partícules microscòpiques, mentre que la superació dels nivells d'òxids de nitrogen establerts per la Unió Europea ja els ha valgut l'obertura d'expedients sancionadors. De fet, l'any 2007 un estudi encarregat per la Generalitat de Catalunya demostrava que la contaminació de l'aire a la regió metropolitana pot ser responsable de fins a 3.500 morts cada any. El treball va tenir una difusió mínima, un impacte encara menor i, des de llavors, no s'han publicat més dades sobre això.

Aquesta manca de transparència vers la ciutadania contrasta amb l'interès dels ciutadans per conèixer més dades sobre la contaminació atmosfèrica. A finals de gener es va difondre un estudi de la Unió Europea sobre les demandes dels europeus en relació amb aquesta temàtica. Segons l'enquesta, el 82% dels espanyols està a favor que la Unió adopti mesures addicionals per fer front a aquesta problemàtica. També s'il·lustra com, i no és d'estranyar, el 59% dels ciutadans considera que no se l'informa adequadament sobre el tema, i fins a un 31% dels espanyols reconeix que no se l'informa gens.

Les mesures més vistoses en contra de la contaminació de l'aire que han pres les nostres ciutats han estat la sol·licitud de moratòries a la Unió Europea per tal que se'ls doni més temps per esperar que el problema se solucioni per si sol i també han canviat d'ubicació les estacions de mesura que solien enregistrar els valors més elevats, per posar-les en indrets més oberts i nets. Diuen que no hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure, però algunes autoritats s'entesten fins i tot a desafiar aquesta màxima. L'actual govern català va eliminar la limitació de circular a un màxim de 100 km/h a les autopistes de la zona metropolitana de Barcelona. Una mesura similar havia pres l'anterior executiu espanyol, rebaixant els límits de totes les autopistes a 110 km/h. Aquestes mesures, a més de millorar la seguretat del trànsit, reduïen el consum de combustible i, de retruc, l'emissió de gasos. L’actual govern espanyol va suprimir la mesura i ara, de fet, es planteja incrementar el límit a les autopistes fins als 130 o hi ha qui diu 140 km/h. Com que l'objectiu és fer més atractives les vies de peatge, i per tant recaptar més diners, la mesura es complementaria amb la reducció del límit de velocitat a les autovies gratuïtes. Un cop més, l'economia al davant de la salut de les persones.

Emporion núm. 75 març 2013 · pàg. 9 gens. Totes dues coses alhora no poden ser. I mira que no es pot pas dir que no ho hàgim intentat. No hi ha hagut res a fer. I si de veritat creuen tant en la llibertat i se n’omplen tant la boca, que no neguin als altres la seva llibertat suprema, que és la de poder triar i decidir que ser català exclou la possibilitat de ser espanyol.”

Miquel Colomer, professor i escriptor

“PERLES” que PARLEN… soles: primera part Per Adrià Arboix Es presenta un recull de frases -algunes veritables «perles» que parlen per elles soles-, recollides a partir de la revisió de diverses publicacions a diaris i revistes nostres, aparegudes entre els mesos de setembre i octubre de 2012, publicades abans de l’inici del darrer període electoral i que reflecteixen el moment cívic excepcional que ens toca viure. Les frases són textuals i vénen intercalades amb alguns epigrames a partir de lectures personals fetes en les mateixes dates. La necessària reflexió l’haurà de ponderar cada lector amb cura i sense ànsia.

“El Parlament de Catalunya constata la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràtica el seu futur col·lectiu i insta el govern a fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura.”

Resolució del Parlament de Catalunya, 26 de setembre de 2012, punt 5 “Contra la llei van demolir el mur de Berlín, contra la llei van instaurar l’església de Roma, la República Francesa, els Estats Units d’Amèrica i la Unió Soviètica, que contra la llei va desaparèixer. I contra la llei vigent es va fer la Constitució Espanyola, que ara és obstacle per a una part important de la societat. Quan una llei serveix per perjudicar i contrariar un sector substantiu de la ciutadania, el deure, no tan sols el dret, d’aquesta ciutadania és anar-hi en contra.”

Miquel de Palol, escriptor

“Un dia, més d’un milió i mig de persones en un poble de set milions i mig va sortir al carrer. No podíem més. Aclarim-ho d’un cop. No som separatistes, ells són separadors. Déu hi ajut. Que tirem endavant sense perdre el cap.”

Josep M. Ballarín, capellà i escriptor “La Guàrdia Civil ha vertebrat l’Estat, i aquesta funció continua vigent.”

Jorge Fernández Díaz, ministre d’Interior (PP) “Quan veus que destinen més diners al TGV de Galícia que al corredor mediterrani... Mira, pleguem. Prou. La decisió política, que la prenguin els polítics, però no podem continuar així, que ens hi juguem la vida.”

Francesc Cabana, president de l’Ateneu Barcelonès “El 40% dels nostres impostos no tornen a Catalunya. Tenim un dèficit fiscal de 16.500 milions d’euros anuals (un 8,5% del PIB, mentre que el límit legal a Alemanya és del 4%, als EUA del 2,5% i al Canadà del 2%). I l’Estat espanyol no paga a Catalunya el que li deu: 220 milions d’euros per infraestructures (2009) i 1.450 milions d’euros del Fons de Competitivitat.”

Assemblea Nacional de Catalunya “Un llibre, per a mi, era una transfusió de sang o no era res. O m’apassionava i es convertia en vida de tot el meu ésser, o relliscava per la meva superfície sense deixar rastre.”

Joan Puig i Ferrater, escriptor, 1933 (Camins de França) “Tot el que és amagat, el temps ho trau a la llum.”

Isop, escriptor grec, segle VII aC

“Una trentena d’estats han aparegut a l’atles des del 1990, dels quals 14 són a Europa: Lituània, Letònia, Estònia, Bielorússia, Macedònia, Eslovènia, Moldàvia, Croàcia, Ucraïna, Bòsnia i Hercegovina, Txèquia, Eslovàquia, Montenegro i Kosovo. Cap estat no ha convocat una consulta per decidir el futur de la porció de territori que se li ha emancipat.”

Emili Bella, periodista

“Es boicotegen els productes catalans. S’amenaça de manera abjecta amb les pensions de jubilació. Es fan constants crides institucionals a confrontar ètnicament la societat catalana. Associacions militars en actiu no tenen cap empatx a l’hora de fer un diagnòstic en clau de guerra. Hi ha qui ja escriu informes judicials sumaríssims.

Hi ha sectors que ja reivindiquen la supressió de l’autonomia. Aznar i Felipe González revelen que no només són ànimes bessones, sinó siameses. Entremig, els vols rasants de l’exèrcit de l’aire encara són menys eixordadors que el silenci còmplice dels intel·lectuals i dels progressistes espanyols.”

Lluís Muntada, escriptor

“Les matemàtiques no menteixen, el que hi ha són molts matemàtics mentiders.”

Henry David Thoreau (1817-1862), escriptor, poeta i pensador

“Castella, posem-hi Espanya, només ha pogut contenir Catalunya a través de la guerra i la dictadura.”

Jordi Badia, periodista

“És una broma que demani federalisme un partit que no té ni grup parlamentari propi.”

David Castillo, escriptor i poeta

“La civilització és la victòria de la persuasió sobre la força.”

Plató, filòsof grec, 427 aC-347 aC

“La independència és il·legal i la Guàrdia Civil, no.”

Joaquín Leguina, expresident de la Comunitat de Madrid (PSOE) “Estimem més el profeta Mahoma que les nostres vides.”

Pancarta que encapçalava la manifestació musulmana contra Occident (parc de la Ciutadella, Barcelona, 21 de setembre de 2012) “Ens veuen diferents, però no accepten que ho siguem.”

Eugeni Casanova, periodista i filòsof “Com l’exministra Chacón, per exemple, que ara diu que a veure si haurà de decidir si el seu fill de 4 anys és espanyol o català. No li caldrà. Que no pateixi. Deu ser espanyol com ella. Dir que et sents tan catalana com espanyola vol dir que ja t’està bé que Catalunya continuï sotmesa a Espanya. I vol dir també, per tant, que ets espanyola. Una opció com qualsevol altra, però que no li envejo

“Mai els catalans havíem rebut tantes lliçons d’història, tantes prediccions econòmiques i jurídiques. Mai tantes d’aquestes lliçons no havien arribat de gent tan ignorant en economia, dret o història.

Individus àvids d’alliçonar-nos però incapaços de perdre un segon escoltant què diu l’altre.”“Quan fins i tot la intel·lectualitat dita progressista de l’Estat comença a alliçonar-te sobre la impossibilitat de consultar la ciutadania sobre el seu futur, t’adones de la magnitud de l’abisme.”

David Murillo Bonvehi, professor d’Esade. Professor visitant a la Universitat de Sogang (Corea) “Totes les barbaritats de l’estratègia de la por, incloent-hi el cinisme vulgar de Montilla quan ens acusa de franquistes, automàticament es converteixen en raons que reforcen el procés.”

Edgar Illas, professor de literatura catalana a la Universitat d’Indiana

Emporion núm. 75 març 2013 · pàg. 10

Any Salvador Espriu (2) Per Santi Sató

“Ens mantindrem per sempre més fidels al servei d’aquest poble.”

Segueix, en aquest segon article, la poesia d’un dels escriptors i poetes catalans més importants que ha donat la nostra terra: Salvador Espriu. Fill de família benestant i formació universitària, hauria pogut contemporitzar fàcilment amb el franquisme, però va decidir “mantenir-se fidel al servei del seu poble i de la seva llengua”. La seva poesia va aconseguir un ampli reconeixement, i és la meva intenció prosseguir en propers mesos i parlar-vos, des d’ emporion, de la narrativa i del teatre d’Espriu.

Amb Final del laberint (1955) tanca un cicle d’onze anys, començat el 1944 amb dues obres: Cementiri de Sinera, on evoca l’Arenys de la seva joventut, “[...] vulgues que dormi somniant mars en calma, la claror de Sinera”, i Les cançons d’Ariadna,“ Tramuntem al llunyà clos del temps el lent or de l’arment de ponent”. Cicle construït amb nous poemes, que va ampliar fins arribar als cent, i del qual ens diu que “l’he estat fent des de l’any 34 i l’he acabat l’any 80; per tant, són quaranta-sis anys”. InclouMr. Death (1951), “[...] per l’íntim camí que només porta on ja no sóc [...]”; Les hores (1951), “les paraules són forques d’on a trossos penjo la raó. Branden a ple vent cordes que no poden suportar més pes”, i El caminant i el mur (1954), “[...] i ara m’omples de buida, densa, sorollosa argila de paraules, fins a fer-ne un insalvable mur [...]”.

L’any 1960, en plena dictadura, La pell de brau, l’obra amb major transcendència en uns moments i en unes circumstàncies molt especials: “Escolta, Sepharad, els homes no poden ser si no són lliures.” “No pot escollir príncep qui vessa sang, que ha traït o roba[...].”

El 1963, El llibre de Sinera, “als fills imposes, car els vols senyors, guisofis agres d’una llengua estranya.” El 1971, Setmana Santa, “què és la veritat?

La solitud de l’home i el seu secret esglai [...]”.

El 1979, Una vella i encerclada terra és l’ homenatge al Centre Excursionista de Catalunya.

I l’any 1984, Per a la bona gent. “Durant el llarg estiu hem vist cremar molts boscos al nostre vell país tan desarbrat. Quan tramuntava el sol, de l’incendi del vespre s’alçaven focs que lentament obrien les amples portes de la desolació de la nit.”

La pell de brau. Espriu i Maragall fan una clara proposta de diàleg entre els diversos pobles que formen Espanya: “Escolta, Espanya, la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana”, diu Maragall, i “Escolta, Sepharad, els homes no poden ser si no són lliures”; diu també Espriu: “Però Sepharad no escolta [...].”

I el més vell dels vianants l’assenyalà amb el llarg bastó la seva autoritat, mostrant-lo als altres, i després indicà aquests camps i va dir: ─ Certament aquí descansarem de tota la vastitud del camins de la Golah.

Certament aquí m’enterrareu

I eren també enterrats, un a un, a Sepharad, tots els qui amb ell arribaven, i els fills i els néts, fins a nosaltres. [...]

No és certament aquesta la millor terra que trobàveu a través de l’ample temps de prova de la Golah.

Nosaltres, amb un lleu somriure que ens apropa el record dels pares i dels avis, responem només: ─ En el nostre somni, sí. [...]

Diversos són els homes i diverses les parles, i han convingut molts noms a un sol amor. [...]

Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser si no som lliures.

I cridi la veu de tot el poble: “Amén.” [...]

A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol: recorda sempre això, Sepharad.

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg.

I mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills. […]

Que Sepharad visqui eternament en l’ordre i en la pau, en el treball, en la difícil i merescuda llibertat. […]

I per finalitzar, la poesia en què Espriu expressa la seva esperança en una integració a Europa: M’han demanat que parli de la meva Europa.

Cum grano salis. A Joan Crusellas [...]

Jo sóc d’una petita terra sense rius de debò, sovint assedegada de pluja, pobra d’arbres, gairebé privada de boscos, escassa de planures, excessiva de muntanyes, estesa per llevant al llarg de la vella mar que atansa el difícil i sangonós diàleg de tres continents.

Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats, però una mateixa llengua és encara parlada a banda i banda, i en unes clares illes endinsades en el mar antic, i en una contrada també insular, més llunyana, que avui pertany a un tercer poder. [...]

Que diversa la meva petita terra i com ha hagut de sofrir durant segles i mil·lenaris, la violència de diversos pobles, les aspres guerres civils enceses dintre els seus límits i més enllà del palmerar i els aiguamolls, de la seca altiplanura i de les ones!

Per això ara és tan profunda la nostra esperança —en el meu somni, ja contemplada realitat— d’integrar-nos, en un temps que sentim proper, salvades la nostra llengua i la nostra història, en una unitat superior que duu el nom, obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agènor (Europa).

Que no sigui decebuda la nostra esperança, que no sigui escarnida la nostra confiança: així molt humilment ho demanem.

Emporion núm. 75 març 2013 · pàg. 11

Rosa, la centenària somrient

des de l’espurna de la vaga general del 1902, en què van morir catorze obrers a Barcelona, ​​i quan Espanya encara seguia sense digerir que els ianquis ens afanessin Cuba, i se'ns escolessin de la mà gairebé totes les colònies.

per Javier Zuloaga

Els llibres d'història diuen, però, que tot allò va provocar el naixement de l'inconformisme que va acompanyar aquelles plomes i caps pensants reunides a la Generació del 98, que, amb les seves obres i els seus debats de cafè, van fer més difícil que Espanya llanguís perillosament cap al fatalisme, encara que finalment ho fes. És a dir, quan la Rosa creixia i començava a anar a l'escola, Espanya deixava de ser una metròpoli, el Marroc apuntava malament, Barcelona bullia socialment i Catalunya començava a ser el veí bregaire d'Espanya.

Es diu Rosa i acaba de complir 103 anys. Fa anar el seu caminador amb seguretat per avançar entre un estol de cadires de rodes. Va impecablement pentinada i no treu els ulls als que van de visita al vell i imponent casalot de Sant Gervasi, a Barcelona, ​​el qual el pas del temps ha acabat convertint en una bona residència de gent gran. Rosa, per poc que la saludis, no tarda a dir-te l'edat que té. Segurament, sap que poques coses tenen més força que el temps viscut. I si és el cas, per pura aritmètica, més.

El lloc recorda els paratges que Eduardo Mendoza descriu a La veritat del cas Savolta, i des del mirador del jardí s'albira la casa on va viure Joan Maragall i s'intueix la proximitat del final del carrer Carrasco i Formiguera, que acaba el seu curt recorregut a les portes del Col·legi Sant Ignasi, després d’arrencar, pocs metres avall, cap al passeig de la Bonanova. És un carrer sense sortida, com la mateixa vida de qui li dóna nom, un catòlic amb idees pròpies, nacionalista vingut de la Lliga, democristià i pare d'Unió Democràtica, que va rebre per tot arreu i de tot color els assetjaments dels anarquistes a Barcelona i l'afusellament pur i dur de l’escamot que executava, el 1938, la sentència d'un tribunal militar de la Croada victoriosa. Sí, de la Croada.

No sé si la Rosa em va tractar de “senyor”o jo vull idealitzar el que em va dir, “jove”, però va aconseguir que li prestés atenció. “En quin any ha hagut de néixer?”, em vaig dir... 1909, el mateix en què Barcelona va viure la seva setmana més tràgica, quan els barcelonins que no podien lliurar-se d'anar a la guerra de l’Àfrica amb el pagament de la quota, els que menys tenien, van dir “prou” a la mobilització de reservistes.

Als carrers, altercats, saquejos, morts i una repressió del Govern del conservador mallorquí Antoni Maura, que va aixafar la protesta, però no va poder esborrar el sentiment d'indignació de les classes més empobrides.

Va ser també aleshores quan la meva amiga Rosa començava a fer els seus primers passos, però sense ésser encara conscient del que l'envoltava, quan la convulsió social augmentava, dia rere dia,

Sí, era així de negre, però n’hi havia, de llums per a l'esperança. El pensament, la reflexió i la inquietud cultural cobraven gran força, de la mateixa manera que l'anomenada societat civil prenia la iniciativa com mai abans s'havia vist. Recordo que el 2004, quan treballava al Departament de Comunicació de "la Caixa", explicàvem en un dossier de premsa commemoratiu que, el 1904, quan Moragas i Ferrer Vidal van posar els fonaments de Caixa de Pensions, ho van fer amb l'empenta i la iniciativa dels sectors més inquiets de la burgesia de la ciutat de Barcelona, q ​​ ue van prendre consciència que calia corregir alguns excessos d'aquell sistema que no acabava de funcionar. I no van fer lleis perquè no els corresponia, sinó que van posar fil a l'agulla perquè les coses comencessin a sirgar.

Quan em torni a trobar amb la Rosa, la meva amiga del palauet de Sant Gervasi, no penso preguntar-li res de tota aquesta història gloriosa, no fos cas que se li esfumés el seu gran somriure.

Emporion núm. 75 març 2013 · pàg. 12 De sobte, ens quedàvem sense marit, sense pare, sense germà, sense amic. Jo em quedava sense el meu company d’infància i adolescència. Aquell amb qui havia compartit pare i mare i amb el qual havia passat els dies més feliços i innocents de les nostres vides.

Trobarem a faltar el teu somriure Per Jordi Bellapart The grapes of wrath és una extraordinària pel·lícula de John Ford (coneguda a Espanya com Las uvas de la ira), basada en la novel·la del mateix nom del compromès escriptor americà John Steinbeck, premi Pulitzer 1940.

La història que ens conta tant la novel·la com la pel·lícula està ambientada a la dècada dels anys trenta, durant la gran depressió americana, i descriu la tragèdia d’una família de petits agricultors d’Oklahoma, expulsats de les seves terres, com milers d’altres, en el seu èxode cap a la recerca de millors condicions de vida a Califòrnia.

Steinbeck (Ford ho recull en el seu film) ressalta els valors de la lluita per la justícia i la dignitat humana, en moments d’injustícia i fort patiment dels més febles, i ho personifica bàsicament en el jove protagonista Tom Joad (Henry Fonda) i la seva mare (Jane Darwell). Al final de la trama, quan Tom, que s’ha enfrontat als provocadors d’aquestes injustícies, veu que la seva vida està en perill i que la seva presència posa en perill la seva família, decideix marxar, i en el moment del comiat, a la nit, quan tothom dorm, excepte la seva mare, es produeix un emotiu diàleg entre tots dos: - Com tindré notícies teves? Podrien matar-te i no me n’assabentaria.

Podrien fer-te mal. Com ho sabré? -pregunta la mare.

- Potser que sigui tal com deia Casy -un company seu que ha estat assassinat-. L’home no té ànima pròpia, sinó un trosset d’una ànima més gran. L’ànima gran que ens pertany a tots.

-Llavors què?

- Llavors, tant se val. Seré en la foscor. Seré a tots els llocs. Allà on miris.

Allà on es lluiti perquè els famèlics puguin menjar, allà jo hi seré. Allà on un policia pegui injustament un home, jo hi seré. Seré en els crits dels homes quan estan furiosos. Seré en el somriure dels nens quan tinguin gana i el sopar estigui llest. I quan la gent pugui menjar el que conrea, i visqui en les cases que construeixi, allà també hi seré jo.

-No ho entenc.

-Ni jo, però és quelcom que he estat pensant... Dóna’m la mà. Adéu.

-Adéu, fill meu. Més tard, quan tot això s’oblidi, tornaràs?

- És clar que sí, mare.

- Ja saps que no sóc petonera, però...-s’abracen i es fan un petó.

- Adéu, mare.

- Adéu, estimat -Tom se’n va-. Fill meu! -crida la mare.

En Tom desapareix en la foscor en tant que sona la música que coneixem com La vall del riu vermell.

Fa pocs dies que ens va deixar el meu germà Frederic. Sobtadament, sense cap mena d’avís que ens alertés d’un desenllaç tan proper. Els nostres cors, el de la seva dona, els seus fills, tota la família, amics i coneguts, es varen omplir de pena, perquè enteníem que aquest fet no era just. No ho era per en Frederic i no se’l mereixia.

Ja de gran, un dia en Frederic em va dir: “Jo no podré oblidar mai que em vas salvar la vida.” No vaig entendre el que volia dir. “Sí, home. El dia que vaig caure a la branca.”

Aleshores, vaig recordar aquell diumenge de Pentecosta, quan jo tenia vuit anys i en Frederic cinc.

Per dinar la mare havia fet una coca per postres i en acabar en Frederic i jo vàrem agafar-ne un tros i, com solíem fer, vàrem sortir corrent cap a fora a jugar.

Vivíem a l’Horta d’en Manel. Al costat de l’horta passava un regadiu dels d’aquell temps, conegut com la Branca d’en Mundet, que per aquella època primaverenca portava un considerable bram d’aigua, de més d’un metre d’alçada. Hi havia una passera feta d’un tauló de fusta de no més de trenta centímetres d’amplada per passar d’un costat a l’altre de rec. Jo la vaig passar corrent i vaig esperar el meu germà. Per sort, no vaig fer el que altres vegades havia fet. Anar-me’n a amagar. Així vaig poder veure quan en Frederic al damunt de la passera, al mig del rec, va posar el peu malament i va caure a l’aigua que se’l va emportar branca avall. Espantat, corrent tant com vaig poder, vaig anar cap a casa cridant: “Pare, corre, que en Frederic ha caigut a la branca!” El meu pare va sortir com un llampec i tal com venia es va tirar a l’aigua. A uns cinquanta metres, es veia un davantalet que portava el meu germà que sortia de l’aigua, aturat per uns matolls a la vora del rec. El pare el va agafar i, aixecant-lo de l’aigua, el va portar fins a la vora. La mare plorava desesperadament. Al sortir de l’aigua, el pare va posar en Frederic boca avall i li va donar un cop a l’esquena.

En Frederic va fer un sanglot i va escopir un tros gran de coca que tenia a la boca i que havia impedit que s’empassés aigua. Va fer uns quans estossecs i va obrir els ulls. La coca, no jo, li havia salvat la vida.

Però el meu germà era així. Segons ell, jo l’havia salvat i m’ho deia com una forma d’expressar la seva estima.

A l’enterrament, vàrem escollir, entre d’altres, la música de La vall del riu vermell, la música que se sent també quan en Tom s’acomiada de la seva mare a la pel·lícula Las uvas de la ira, perquè en Frederic, com en Tom, el trobarem a faltar, sense veure’l ni entendre-ho en molts llocs. Ara descansa al peu dels olivars del Montgrí i, a poc a poc, com diu el poeta, “serà un gest, un mot, un gust, una mirada que fluirà sense dir-ho ni pensar-ho [1]”. El trobarem en una llàgrima de la Montse quan se senti sola, en el somriure de la seva néta Júlia quan estigui contenta. En el treball i l’esforç d’en Carles i en Marc per portar la família endavant. En el treball dels seus companys de feina. Allà on hi hagi algú que pateixi, allà també hi serà. No ho entenem, direm, però això és el que sentirem.

Frederic, has mort massa jove. Tenies encara moltes coses per fer.

Però de la teva curta vida, Déu n’hi do el que ens has deixat. Sobretot una empremta. Allò que tu eres: un home bo. I, com diu la cançó: “[...] el record de la vall on vas viure, no l’esborra la pols del camí.”

[1] Miquel Martí i Pol

Emporion núm. 75 març 2013 · pàg. 13

Sobre el paisatgisme Per Josep Pericot Las metàfores, l’art i les persones demanen que vostè les capti.

I sols pot vostè fer-ho invertint el seu jo.

Ted Cohen(1) No sé si és gaire adient mencionar el paisatge enmig de l’abundància d’experimentació tècnica i de noves tendències que, com és natural, sorgeixen i apareixen en el nostre temps, dins el món de la pintura.

A primera vista, semblaria que la gran època del paisatgisme ja està clausurada i que, amb l’aparició de la pintura abstracta, s’abandona el recurs al paisatge com a leitmotiv d’una inspiració, que ens pugui oferir una nova experiència o un nou diàleg artístic.

ens interessen. Els horitzons que contemplem i la llum que ens mostra totes aquestes realitats són el medi geogràfic i social dintre el qual ens movem i vivim. Tot això ha donat lloc al paisatgisme en la pintura, però ho continuarà fent?

Sembla que el paisatge sigui quelcom que l’home pot assolir quan s’atura i calmosament es mira la natura. Estem amb pau amb ella i la contemplem amb admiració. En aquest sentit el paisatge és quelcom, que a vista passada ens fem nosaltres mateixos, partint dels sentiments que hi posem, en les imatges que anem captant amb la retina i que el nostre cervell processa.

A la vegada el pintor es recrea en la presentació del nou escenari: l’horitzó d’un paisatge, l’ombra dels arbres d’un jardí, o la silueta de la ciutat en la llunyania. Així, per exemple, en el quadre de Jan van Eyck (1390-1441) El canceller Rolin pregant davant la Verge, el paisatge de fons ens dóna tota una nova interpretació d’aquella societat i de la seva visió religiosa.

Si progressem quelcom més en el temps, veiem com el protagonisme del paisatge s’accentua, i es troba present en molts pintors del Renaixement i, entre d’altres, en les obres de Piero de la Francesca (1415-1492), tan decisiu en la introducció de la perspectiva; Botticelli (1445-1510); Leonardo (1452-1519), i Ticià (1477?-1576)...

Un cas a part, per la seva originalitat i importància dins la història de la pintura, però a la vegada molt explícit per la importància del paisatge, el trobem en el quadre de La tempesta (cap a 1508, Galeria de l’Acadèmia de Venècia), de Giorgione (1477?-1510). En aquest, el pintor relata una situació bucòlica i de gran tensió psicològica alhora, en què la imminència d’una tempesta engloba els personatges i accentua el seu misteriós significat. (Val a dir que aquest quadre, per si sol, justifica una visita a l’esmentada galeria.)

Ara bé, tot seguint el recorregut històric de la pintura, es veu com el paisatge esdevé freqüentment el tema principal: ho veiem amb Brueghel (1525-1569), i amb molts d’altres pintors com Poussin (1594-1665), Ruysdael (1628-1682), Watteau (1684-1721), Turner (1775-1851), Guardi (1712-1793)... Així arribarem al segle XIX, on la pintura realista i després la impressionista s’alimenta de la llum i del paisatge, per donar obres de gran força i expressivitat, que han creat una nova manera de pintar i han influït en l’aparició de molts corrents artístics arreu d’Europa (pintors dels països catalans inclosos). En el centre d’aquests corrents hi trobem també el paisatge, tant el de la natura com l’urbà, el qual ocupa un protagonisme molt evident que influeix en gran part de la pintura del segle XX. Aquesta influència es fa palesa en els pintors surrealistes, entre els quals destaquen Dalí (1904-1989), com també en els inicis de l’art abstracte; recordem, si no, els primers dibuixos i aquarel·les abstractes entre 1910 i 1913 de Kandinski (1866-1944). D’aquesta manera, arribem a una darrera presència del paisatge en el quadre: quan el paisatge no s’hi veu reflectit, i sota una experiència d’abstracció i de simplificació que fa el pintor, persisteix ocult, però no absent, dins de la tela. Així ho veiem en l’obra de pintors molt propers a nosaltres, com els del grup Dau al Set i posteriorment en els que formaran la nova avantguarda, tal com ho explica molt bé Francesc Fontbona en el llibre El paisatgisme a Catalunya(2).

Cal dir que el paisatge és anterior a la pintura. La seva presència en el nostre pensament sempre ha existit i en certa manera ens conforma; el mar, els penya-segats, el bosc, el poble o la ciutat, l’interior de la casa o els exteriors amb un jardí, són tots elements que ens motiven i

El món que suscita l’admiració del pintor, el tema o l’escena que el commouen profundament, són a l’origen de la seva obra. El paisatge mostrat en el quadre ens descobreix una nova realitat més profunda i rica, que el pintor ha intuït i assimilat de l’entorn físic que l’envolta. La bellesa que finalment endevinem tot contemplant la natura o l’obra d’art (amb o sense paisatge), sovint dóna pas a algunes de les nostres vivències més humanes i de més gran calat.

A Catalunya i en general a tota la conca mediterrània, el paisatgisme pren una gran volada al llarg dels segles XIX i XX, seguint els corrents imperants a Europa i especialment a França durant aquests anys.

Pintar un paisatge és clau per expressar la visió personal de l’artista, però també per determinar i mostrar els diferents corrents del pensament i de la cultura que van apareixent. Des de Cabanyes (1799-1876), Rigalt (1814-1894) i Martí Alsina (1826-1894), que seguits de molts altres com Urgell (1839-1919), Meifrèn (1857-1940), Gimeno (1858-

Emporion núm. 75 març 2013 · pàg. 14 1927), Rusiñol (1861-1931), Matilla (1862-1937), Sorolla (1863-1923), Raurich (1871-1945), Mir (1873-1940), Sunyer (1874-1956), Mompou (1888-1968), Mascort (1890-1947), per citar-ne només alguns... veiem com ens descriuen el paisatge de casa nostra. Aquest ens ofereix una visió o representació del nostre país, d’una gran bellesa. Tots ens transmeten en la seva pintura una visió, que és com una crònica del seu món, feta de poesia, de color i de llum, però sense abandonar la sinceritat del que són i de com volen expressar-se.

Els pintors creen una obra que penetra la nostra imaginació i se sosté en la nostra memòria, per fer-nos viure el passat i el present d’una manera més autèntica, com si bastíssim una altra vegada el museu imaginari del qual parla André Malraux(3).

El paisatge i potser tota la pintura, és la metàfora visual d’una realitat que ens colpeix, i d’aquesta manera ens capgira (1); ens fa anar mes

enllà i sortir de nosaltres mateixos.

Per tot això, no crec que el paisatgisme tingui els dies comtats i hagi de desaparèixer, més aviat està seguint i seguirà el seu camí sota diferents formes i corrents. Però certament, sí que haurem de respectar quelcom més el paisatge del que hem fet en els darrers cinquanta anys, i si tothom ho fa (polítics, pagesos, empresaris, urbanistes, arquitectes, etc.) seguirà sent un element decisiu de cohesió social, i font d’admiració i inspiració per als uns i per als altres.

(1) Cohen, Ted. Pensar en los otros. Sobre el talento para la metáfora, ed. Alpha Decay, 2011, p. 136.

(2) Fontbona, F.; Manent, R. El paisatgisme a Catalunya, ed. Destino, 1979, p. 313-347.

(3) Malraux, André. La tête d’obsidienne, ed. Gallimard, 1974, p. 123 nrf.

els manobres que feien el morter de calç, els que amb la força dels braços movien les cúrries, els paletes que aixecaven les parets a plom, els fusters que feien les bastides, els vidriers, els ferrers, i tants i tants... anònims i oblidats.

Tots ells van morir fa molts segles. Bona part, torroellencs de soca-rel.

Uns avantpassats que podien ser fins i tot familiars nostres.

Anònims i oblidats Per Josep Fuster Motivat i inspirat pel llibre de Joan Baca, Un dia a peu d’obra del castell del Montgrí, escric aquest article per recordar un col·lectiu de persones, molts d’ells torroellencs, que van fer possible que avui puguem gaudir del poble que tenim.

A Torroella tenim coses que, per molt acostumats que estiguem a la seva presència, s’han fet del tot imprescindibles. Us imagineu la muntanya del Montgrí sense el castell? O quan arribes al poble, no poder comptar amb la referència que dóna el campanar o el comunidor de l’església de Sant Genís? O la torre de les bruixes, el portal de Santa Caterina, o el palau Lo Mirador, entre d’altres? Inconcebible. Això ja no seria la nostra Torroella.

Haureu certament endevinat que em refereixo a tots els monuments que vesteixen de gala Torroella, i que conformen en part la seva idiosincràsia, personalitat, i ens identifiquen molt com a poble.

Potser l’admiració que sentim per la sòbria bellesa de les seves pedres, l’orgull pels retalls d’història que representen, o com d’arrelats són dintre nostre, ha propiciat que, sota uns sentiments tan aclaparadors, ens hàgim oblidat de les persones que els van donar vida. Persones que amb la seva intel·ligència, esforç, suor i sang van fer possible que fossin una realitat. De ben segur que, sense aquesta munió de gents, amb objectius concrets i ben fixats, encoratjats per una agosarada tossuderia, probablement el que avui podem admirar no hauria arribat mai a veure la llum.

Tenim oblidades les persones que, en distintes èpoques del temps, van estar prou il·luminades com per concebre les primeres idees i trobar els emplaçaments idonis per a cadascuna de les obres. Tenim oblidades les persones que van concebre i dibuixar les primeres idees dels promotors i les pròpies, per finalment dissenyar els projectes del que avui veiem. Tenim oblidades, també, les que van ser els executors materials de les obres, començant pels que a cop de mall extreien la pedra de les pedreres, els mestres picapedrers que li donaven forma,

Gent que, amb el seu esforç, va ajudar a fer una Torroella gran. Persones que van deixar un llegat que marca empremta i ens identifica com a poble. Persones a les quals nosaltres hem arribat molt tard per donar les gràcies, ni tan sols sabem on reposen, per poder deixar damunt la seves tombes unes flors com a record. No sabem ni dels seus rostres, ni del seu aspecte, ni de les seves esperances, il·lusions, anhels, o inquietuds personals. De la immensa majoria, no en coneixem res, ni tan sols els seus noms. El màxim reconeixement que van rebre en vida suposo que devia ser un sou miserable que els permetia mal viure, per finalment acabar caient en el més profund del pou de l’oblit. El seu record són les seves obres, unes obres de les quals encara podran gaudir moltes futures generacions de torroellencs i de persones d’arreu del món.

Permeteu-me que, des d’aquesta finestra que em brinda la revista emporion, amb la vostra vènia, els dediqui aquest petit recordatori com a reconeixement de gratitud per tot el que els treballs van comportar de sang basada a peu d’obra. Per totes i cadascuna de les gotes de suor que van caure dels seus fronts. Per tots els esforços, sofriments, problemes, cabòries i maldecaps que les obres devien comportar. Pels dies de canícula estival i de fredes tramuntanades d’hivern, damunt aquelles precàries bastides... I per tot el llegat que ens han deixat.

Siguin aquestes paraules com un petit ram de flors, dipositat amb tota la nostra estima, sobre les vostres desconegudes tombes.

Serveixin també per tornar-vos a donar les gràcies per les obres que ens heu deixat, i per dir-vos com ens sentim orgullosos de vosaltres i d’elles. Gràcies.

Estic segur que allà on sigueu han deixat que els vostres esperits es converteixin en sentinelles fidels, sempre rondant i alerta, per vetllar i protegir el vostre llegat. Si tornéssiu a prendre cos, de ben segur que us trobaríem atents i vigilants, disseminats al costat dels merlets del castell, al campanar de l’església, al portal de Santa Caterina, per les restes de les muralles, les torres...

Gràcies també per tot això.

Emporion núm. 75 març 2013 · pàg. 15 secretari, en Busquets, en Tauler, en Lloret... Un vigilant, un agutzil, dos serenos... i en Pepe González, que a més de nunci i macer, com que sabia escriure a màquina, també ajudava en els treballs d’oficina.

Memòria de la gent de Torroella Per Jaume Bassa Pasqual

En Pepe González i Galí, nunci i macer de l’Ajuntament Vaig parlar en un article anterior d’en Pepe de la Fonda, i vaig explicar que el seu pare havia convertit l’antiga casa pairal dels Hospital en la Fonda España, que tenia façana al carrer de Pi i Margall. D’aquell carrer relativament ample, que anava fins al carrer de Sant Agustí, nosaltres en dèiem la Placeta. (Més a ponent, a l’esquerra venien les Escoles i a la dreta el cafè i teatre Coll, parlo dels anys quaranta del segle XX.) En Pepe González va néixer l’any 1921, va viure, i ara viu, al número 44 del carrer Major, una casa aleshores vella, avui renovada, justament encarada cap al bell mig de la Placeta. La casa de la seva esquerra era l’estanc d’en Lluís Matas i la seva dona Flora, que venien tabac, segells, terrissa i atuells diversos, i posaven vidres per encàrrec; a la dreta de can Pepe, la barberia de ca l’Evaristo, que a més d’afaitar, venia diaris, i era centre d’animades tertúlies. A la part de migdia de la Placeta hi havia la Fonda España; a l’altra banda, on ara hi ha can Gusó, hi havia hagut la fleca d’en Pepe Sala, i més avall can Pòlit; i passat el carrer del doctor Valentí, a migdia teníem el cafè Marsal i a l’altra banda en Trill boter (feia bótes, barrils per entendre’ns), un ofici avui difícil d’imaginar.

Va ser precisament al cafè Marsal, que és on anava la gent d’ordre, que el carrabiner González, que havia vingut de Ciudad Rodrigo (Salamanca) feia molts anys, i havia arrelat a Torroella, va parlar amb l’alcalde Cándido Mundet, i es varen entendre. L’Ajuntament havia de substituir en Salet, el nunci, i el fill del carrabiner feia temps que vivia a casa del pare i no treballava. El càrrec també incloïa fer de macer.

Naturalment, era una bona sortida per a en Pepe, que de petit havia anat a l’escola del senyor Ribas, després amb el senyor Teixidor i el senyor Blasi, però la guerra l’havia agafat entre els 15 i els 18 anys, va fer un servei militar llarg, era el temps dels maquis, i en definitiva, als 22 anys vivia a cal pare, sense gaires estudis i sense feina.

En Pepe entra doncs a la nòmina de l’Ajuntament l’any 1943. Ja he dit que el seu càrrec era fer de nunci i de macer, és a dir, havia de llegir els pregons pels carrers i havia de portar la maça ritual de l’Ajuntament els dies de gran festa. La feina també comportava ser guarda de la Casa de la Vila, on havia d’anar a viure. Més endavant el Consistori va decidir traslladar el Jutjat al pis on ell residia, la vigilància va ser encarregada als serenos, i en Pepe va deixar l’edifici consistorial. Treballaven aleshores a l’Ajuntament poques persones; a l’oficina en Graells

L’obligació del nunci era de passar pels carrers de la vila i llegir els pregons o bans municipals, la “crida” que en dèiem. Sortia de l’Ajuntament amb la gorra al cap, la corneta a la mà i mig foli de paper on duia escrit el pregó, i anava repassant els carrers de la vila, s’aturava de tant en tant, es posava la corneta als llavis, tararíííí... tararíííííííí... tararííííííííííííííí..., els veïns i les veïnes sortien a escoltar la crida, i ell llegia en veu molt alta, tot tibat, molt seriós: “Se hace saber... que la próxima semana [...]” (en castellà, només faltaria). De vegades els vailets el seguíem com mosques per veure l’espectacle, i no l’enteníem de res.

Començava a la plaça de la Vila, i anava fent per Fora Portal, carrer de Figueres, carrer del Riu, Porta Nova, passeig Vicenç Bou, Hospital, Primitiu Artigas, passeig Catalunya, Llibertat, Mar... unes passejades que semblava que no s’acabaven mai. I hi havia ben bé unes quinze crides cada mes. (Els noms dels carrers els poso actuals perquè si dic plaza Nacional, General Mola, José Antonio, General Orgaz, Generalísimo Franco, Mártires de la Tradición, etc., no se m’entendrà.)

L’altre càrrec, el de macer, implicava portar a coll la maça cerimonial guarnit amb un uniforme tradicional molt vistós (un vestit de color vermell molt viu, que cobria tot el cos, acabat en falda, amb un roquet o sobrepellís blanc a sobre), i amb aquesta indumentària i equipament, amb banda de músics i pas de processó, acompanyar les autoritats municipals fins a l’església, tornar d’aquesta a l’Ajuntament, i seguir amb respecte els oficis que organitzava mossèn Garrido en moltes ocasions amb motiu de festes religioses o patriòtiques: Dijous Sant, Pasqua, Corpus, 18 de juliol (dia del Glorioso Alzamiento), Sant Genís, Nadal...

Ara l’Ajuntament no va a missa corporativament, no es fan les festes de Dijous Sant, ni Corpus, ni 18 de juliol, i no cal un macer. I com que es pot saber tot en un moment cercant al web municipal, tampoc no cal cap nunci per fer la crida. Ara, als seus 91 anys, en Pepe González camina a poc a poc, serenament, per aquells carrers per on tantes vegades havia passat amb la corneta a la mà o amb la maça a coll. I nosaltres, sort que tenim cercaviles de gegants i nans i dracs i grallers, si no la vida a la vila s’hauria tornat ben avorrida!

Però a la gent gran encara potser ens agradaria alguna vegada, ni que fos un cop l’any, veure el nunci que arriba voltat de vailets, aturar-se solemnement, mirar a banda i banda, posar-se la corneta a la boca, fer aquell tararíííí... tararíííííííí... tararííííííííííííííí... tan conegut, veïns i veïnes sortint a la porta a escoltar, i el nunci, tot tibat, conscient de la seva importància, començar a llegir amb veu ben clara i ben forta: “Es fa saber... que la setmana entrant [...].”

Emporion núm. 75 març 2013 · pàg. 16

La Unió Europea, altre cop absent Per Xavier Ferrer En els darrers temps, la Unió Europea ha estat en el centre del debat, bàsicament per les dificultats de consensuar propostes per sortir de la crisi econòmica.

I ara que s’han aconseguit els acords necessaris per albirar un govern econòmic europeu, basat en la coordinació fiscal, el control pressupostari i la supervisió bancària, ja hi tornem a ésser amb les mancances en el pla polític. És evident que fer passes en la integració política és més complicat perquè representa cedir sobirania per part dels estats hegemònics d’Europa, alguns amb més de cinc-cents anys de poder central fort, però la realitat mundial no deixa més alternatives que anar junts, ja que les possibilitats futures dels estats europeus, si caminen sols, és ben minsa, en el món globalitzat amb àrees d’influència econòmica i política d’una importància cabdal, com són els Estats Units o els estats emergents com la Xina, l’Índia o el Brasil, que ja han superat o ho faran ben aviat, als abans hegemònics França, Alemanya o el Regne Unit, en capacitat econòmica i també política i militar.

Així les coses, ens trobem una vegada més que la Unió Europea, com a realitat política i militar, està absent davant un conflicte internacional que l’afecta directament, per la seva incidència econòmica, política, militar i de proximitat geogràfica, com és la situació a l’Àfrica subsahariana. Com estem observant aquest dies, davant l’avançament de l’islamisme a Mali, França ha pres cartes a l’assumpte, òbviament per defensar els interessos econòmics i estratègics que té a Mali i a la zona del Sàhara i ho ha fet sense encomanar-se a un acord en el si de la UE. Sabem que l’actuació francesa ha alterat la situació a la zona i, de rebot, ha provocat l’assalt per part dels islamistes a una planta d’extracció de gas dintre del territori algerià, motivat, dient els insurgents, perquè Algèria ha deixat l’espai aeri a França per perpetrar les seves accions militars a Mali. Sigui com sigui, el conflicte es pot internacionalitzar, ja que entre els ostatges i morts hi ha, a part d’algerians, treballadors de diferents estats europeus i alguns dirigents d’aquests estats s’han mostrat molestos de com s’han portat les coses, sense informació ni consens, com és el cas de Cameron que, fins i tot, ha retardat els seu esperat discurs sobre la permanència del Regne Unit a la UE. I en aquest escenari, una vegada més, la Unió Europea com a unitat política està absent per complet, tot i haver treballat per analitzar la situació de la zona. Una vegada més, l’alta representat de la Unió per a la Política Exterior i Assumptes de Seguretat, la britànica Catherine Ashton, està absent d’un conflicte que afecta de ple Europa, i una vegada més els estats membres de la UE mostren les seves particulars maneres d’intervenir en el conflicte, en funció dels seus interessos i de les relacions amb els estats més implicats. Mala notícia per a la integració política europea, ja que, en el món global en què vivim, la ciutadania i els estats europeus només hi tenim quelcom a dir si anem units.

La cuina de la Catrina Per Caterina Bosch

Bledes amb Bacallà Ingredients: • ½ Kg de bledes • 2 pebrots vermells escalivats • 250 gr. de bacallà desfilat • Alls • Oli Preparació: Bullim les bledes (fulles i caluixos) escorregudes i trossejades, les reservem.

Daurem uns grans d’alls a la paella amb oli hi posem el pebrot escalivat tallat a tires i hi afegim les bledes. Quan s’hagi evaporat tota l’aigua de les bledes hi afegim el bacallà desfilat i amb el foc baix, que faci un moment la xup-xup.

Tripa de Bacallà Ingredients: • ½ Kg Tripa • 4 ous • 6 carxofes • 2 grans d’all • 1 ceba petita • 1 tomata petita Per la picada: • 1 gra d’all • 6 ametlles • 1 tall de pa torrat • 1 punteta de cullera, de farina Preparació: Amb aigua bullint escaldem les tripes. En el mateix pot les deixem refredar, canviem l’aigua i les deixem 24 hores en remull.

Fem un sofregit de ceba, alls i tomata. Hi posem les tripes tallades a talls petits, deixem que vagin coent, posant-t’hi aigua.

Les carxofes tallades a quarts les passem per la paella enfarinades i quan les tripes estan cuites les afegim a la cassola. Hi posem la picada i deixem que cogui un moment. Abans de servir-ho hi posem els ous bullits partits per la meitat.

Emporion núm. 75 març 2013 · pàg. 17

Gotes d‘humor Per Fuster

Poemes d‘arreu del món Per Susanna Bautista

Catalunya Salvador Espriu Assaig de càntic en el temple Oh!, què cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m'agradaria d'allunyar-me'n, nord enllà, on diuen que la gent és neta, i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.

Aleshores a la congregació, els germans dirien desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu, així l'home que abandona el seu indret", mentre jo ja ben lluny, em riuria, de la llei de l'antiga saviesa d'aquest meu àrid poble, Però no he de seguir mai el meu somni.

I em quedaré aquí fins a la mort, car soc també Molt covard i salvatge, i estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

A l'aguait del nostre patrimoni Llegeix en català: Rosa Caballero

La construcció dels nous regadius del Baix Ter, ha suposat l’abandó dels antics recs, que malauradament, avui s’han convertit en nombrosos punts on s’aboquen deixalles.

Emporion núm. 75 març 2013 · pàg. 18

MOTS EN CREU Per Joaquim Lloret

Núm. 4 Horitzontals 1. Ordenaré. 2. Barriada. Fleca de dreta a esquerra. 3.

Repetit és una deessa egípcia; uns dels 114 capítols de l’Alcorà que no s’enfonsa. Ciutat, vall i serra on neix el riu Girona. 4. Prefix sobre el bàsquet barceloní. Qualitat d’allò que s’acaba. 5. Desitjar vivament.

Licor de matafaluga. 6. Sí provençal. Gal·li. Acabament. Agafa? 7. Gata desordenada amb tàntal i plata. Colors terrosos. 8. Modificar. Aquest és el llevant. 9. Resi. Excrements girats per adob. Darrere del darrer.

10. Sa Majestat ofesa per ser atacada. Fenomen físic del pas d’un líquid per una membrana porosa.

Verticals 1. Capital d’Astúries. Vegetal comestible. 2. Mostraré deferència. 3. La matrícula nostrada. 49. Licor de matafaluga. 4.

Abans. Vagi amunt. Preposició.

5. Enfonsament de naus. 6. Y. Estimo el propietari. 7. Camí tallat. Figures gramaticals repetint paraules. 8. Zinc. Injust.

Freqüència modulada. 9. Nascut a Arezzo, repeteix quan el gires. Això no és. Oxigen. 10.

Fortituds. 11. Cos ritual del sacerdot hebreu. Utensili.

Cinema i espectacles Per Jordi Bellapart

Emporion núm. 75 març 2013 · pàg. 19

Pel·lícula del mes:

Lincoln

El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

Edita Associació Emporion Socis Fundadors • Jaume Bassa • Jordi Bellapart • Montserrat Blai • Xavier Ferrer • Vicenç Fiol • Gabriel Martinoy • Cels Sais • Santi Sató • Joan Surroca • Enric Torrent

Consell de redacció • Jaume Bassa • Jordi Bellapart • Roser Benet • Sofia Borrego • Xavier Ferrer • Josep Fuster • Gabriel Martinoy • Anna M. Mercader • Cels Sais • Enric Torrent

Medalla del Montgrí 2008

disseny web i revista: placid.cat

Jaume Bassa -- President Anna M. Mercader -- Secretari Plàcid Busquets -- (edició, disseny i administració del web) Gabriel Martinoy -- Preparació, estructura i gestió de continguts