PERIÒDIC DIGITAL TERCERA ÈPOCA
Emporion 100 anys (1915-2015)
febrer Nº 98 FEBRER 2015
• Editorial • Els néts • La injusta distribució de la responsabilitat ambiental • Poesia èpica universal en català • Un món sense "tele" • Memòria i consciència sobre horrors del passat • Acció - Reacció • El primer centenari d'Emporion • Quan el terrorisme guanya • Els patriotes • Jo sóc Charlie Hebdo • Exercicis de català 5 • Els joves escriuen • Proverbis, refranys i frases fetes • Construir consens i diàleg • El video dels joves • Gotes d'humor • A l'aguait del nostre patrimoni
Editorial Cent anys més Aquest passat mes de gener Emporion ha commemorat el centenari de la seva creació. Ho hem fet amb tot un seguit d’actes dedicats bàsicament a recordar la figura d’aquells torroellencs, de naixement i adopció, que fa cent anys van atrevir-se a crear una publicació que reflectís les preocupacions i esperances del municipi i de Catalunya en aquells inicis del segle XX. Podem estar satisfets de la bona acollida dels actes i de la col•laboració que hem aconseguit. Emporion ha volgut destacar la importància que Pere Blasi, Mossèn Francesc Viver, Josep Castells i Eduard Viñas van tenir pel desenvolupament cultural del nostre poble. Sens dubte, sense ells Torroella no seria com és ara. La història d’aquests personatges està molt ben reflectida en la pel•lícula de Jordi Bellapart “El mestre, el capellà i una munió de torroellencs”. També s’ha volgut fer un repàs als cent anys que han passat des de la creació d’Emporion a l’exposició que s’ha fet a la capella de Sant Antoni, amb la representació gràfica de les tres èpoques de la revista (1915-1923, 1932-1936 i 2006 fins a l’actualitat) i dels parèntesis temporals, forçats primer per la prohibició durant la dictadura de Primo de Rivera i després per la Guerra Civil i els anys de franquisme. El 2006, un nou grup de gent, hereva de l’esperit dels fundadors d’Emporion, va decidir tornar a treure la revista en format digital, i amb la voluntat de continuïtat al llarg d’aquest segle XXI. Aquests cent anys han modificat molt la nostra societat, però els fundadors d’Emporion ja escrivien articles que avui dia encara són vigents. La vida ha canviat molt, però moltes inquietuds continuen sent exactament les mateixes. Ho vam poder comprovar en la magnifica representació que la companyia torroellenca Teló Esquinçat va fer de l’obra de Josep Castells “L’Abim” el 10 de gener al Cinema Petit, i en l’acte principal del centenari en el qual el president l’Associació Emporion, Jaume Bassa, va fer un repàs dels cent anys de la revista i la presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals, va destacar la tasca de la revista i va explicar la seva visió de la situació política de Catalunya. Emporion, que el pròxim mes d’abril celebrarà el seu número cent de la tercera època, manté les ganes de continuar millorant per ser un referent de mitjà local de comunicació, amb una visió global, feta des de Torroella. En un món que les noves tecnologies han empetitit, entenem que Emporion té més futur que mai.
• Cinema i espectacles • Notícies
Emporion • www.emporion.org • 2
Emporion 100 anys (1915-2015)
Els néts Joan Surroca i Sens
El desembre passat, uns bons amics em van lliurar la felicitació familiar nadalenca. A una de les cares es veia la seva néta d'un any i mig i al revers vaig comptar-hi una dotzena de petites fotografies de la petita. Vaig observar-los que tant de protagonisme de la nena era un risc. Era probable que es cregués el centre del món, l'astre rei, i tots els demés simples planetes que li deuen la llum. És possible que quan aquesta criatura sigui una adolescent es comporti com els dèspotes que reivindiquen el dret a ser servits i a no col·laborar en res. "Pot ser que vingui un dia -vaig comentar- que sigui una persona insuportable, inaguantable…" "Calla, home, ara mateix ja és insuportable, inaguantable...", em van respondre. L'estiu passat estàvem prenent un refresc amb una familiar que conserva l'elegància i bellesa als seus noranta anys i escaig. Ens acompanyava la seva filla, una persona que estimo molt i que fa dos anys que és àvia. En un moment donat va agafar el mòbil i ens va mostrar una fotografia del seu nét jugant amb una pilota, tot seguit una altra imatge del mateix nen amb una flor, després una altra a la platja i una més menjant un plat de sopa…Quan portàvem una quinzena de fotografies del nét, vaig supli-
car: "Prou nét, per favor!" No tinc res contra els néts, només faltaria. Jo mateix en tinc cinc! El meu comentari vol ser una simple alarma per indicar que estem donant tot el protagonisme a unes larves quan el centre de les famílies, tal com vaig dir en aquella petita reunió familiar: "l' ha de tenir aquesta senyora de més de noranta anys que tant ha fet per a tots nosaltres". Quan hi ha avis que només saben parlar dels néts, o pares dels fills, sospito que les seves vides tenen poc interès. És normal que els néts surtin a la conversa dels amics, però no ho és que només es parli d'ells perquè els néts dels amics no són els nostres amics. Però, això sí, tots els néts són els més intel·ligents i trempats. Sempre penso que, amb un planter tan formidable de mainada, no sé per què ens preocupem pel futur: ells ho arreglaran tot (però la crua realitat és que després de creure's els reis del mambo, a la primera trompada que es fumin a la vida, no tindran delit per aixecar el cap mai més). Estimar de debò és educar amb esforç i coratge, amb confiança, però fent desconfiar de l'ego que sempre demana pas.
A l'aguait del nostre patrimoni Bretolada al pou del carrer del Mar Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 3
La injusta distribució de la responsabilitat ambiental Albert Llausàs i Pascual Tota activitat humana, de gran escala o de petit format, genera directament o indirecta efectes ambientals que cal minimitzar i mitigar. En alguns sectors aquestes responsabilitats són molt evidents: des de la reducció de les emissions de partícules a l'atmosfera per part d'indústries com la cimentera fins a la necessitat de restaurar els talussos i cursos d'aigua alterats durant la construcció de grans obres públiques. A la petita indústria, a l'agricultura, al sector serveis o a l'administració pública, però, també cal gestionar correctament els residus, reduir el consum de recursos naturals com ara l'aigua i planificar el creixement urbanístic per tal de fer-lo compatible amb el manteniment dels valors naturals i paisatgístics. La regulació de tots aquests aspectes és responsabilitat de les administracions, que en funció de països, regions, èpoques i ideologies han estat més o menys estrictes. Actualment, a casa nostra, s'estan produint canvis sigil·losos, però profunds, en l'assumpció de riscos i responsabilitats ambientals. El discurs oficial assenyala la protecció del medi ambient com un dels llasts per al creixement econòmic i la sortida de la crisi, de manera que es defensa reduir les exigències a empreses i sector públic, al mateix temps que es promouen activament projectes de qüestionable bondat per al territori i els seus habitants.BCNWorld En relació amb grans projectes, hem vist com l'estat espanyol avalava la construcció del dipòsit de gas Castor, davant les costes de Castelló. L'aval obviava l'existència de riscos sísmics de la qual alertaven alguns estudis ambientals i donà llum verda al projecte. Quan la plataforma s'ha hagut d'aturar per culpa, precisament, de moviments sísmics, l'organisme energètic depenent de l'estat ha estat trobat responsable últim del projecte, i els costos de les compensacions als promotors seran transferits als consumidors. Bo i amb el regust d'aquesta amarga experiència encara a la boca, el govern de Catalunya està assumint riscos similars entorn el projecte BCN World. Un gran consorci preveu la transformació de 825 hectàrees d'espais oberts a Vilaseca i Salou per convertir-los en un gran complex turístic, d'oci i joc. Una operació que ja ha estat titllada d'especulativa per part d'alguns sindicats i grups ecologistes, però que compta amb el beneplàcit de l'administració, ansiosa de competir amb Las Vegas, Macau i Austràlia per atraure als casinos les emergents fortunes asiàtiques. Davant els dubtes dels inversors davant la incerta viabilitat de l'operació, el govern català ja s'ha ofert per comprar els terrenys on s'ubicaria el projecte, tot transferint a la ciutadania els riscos que això comporta, inclosa la restauració del territori en cas que tot faci fallida i quedi a mig fer.
sovint pervertida, però era una forma de col·laboració entre la iniciativa privada i el poder públic, per assegurar la minimització dels impactes. Amb menys paperassa, l'aval públic desapareix, el privat es fa responsable de tota mala acció i els organismes públics són la policia que, a través d'inspeccions, vetlla (o hauria de vetllar) per tal de castigar les males pràctiques. Es passa d'un model social de responsabilitat ambiental col·laboratiu a un model punitiu.aigua La privatització dels servis públics és una altra forma de rebuig de responsabilitat ambiental. Per exemple, amb la privatització d'AENA, els municipis situats al voltant de l'aeroport del Prat temen que es dificultarà encara més el diàleg que mantenen amb el gestor aeroportuari en relació amb els sorolls que pateixen molts dels veïns. Aquestes molèsties no són, lògicament, la principal preocupació d'una companyia privada. De manera semblant, la progressiva privatització de serveis d'abastament i tractament d'aigües ha afectat negativament la informació i la transparència en aquest àmbit. En quedar aquest servei en mans privades, la ciutadania ja no pot exercir el control de les seves activitats en relació amb el medi ambient, i aquest queda bàsicament supeditat a la voluntat política. Finalment, aquest sector privat és el que la nova llei d'urbanisme que està prenent forma aquests mesos vol reforçar en l'àmbit del desenvolupament urbanístic municipal, facilitant la transformació del sòl i la recuperació del sector de la construcció. A més, també en aquest àmbit, es preveu més transferència de responsabilitat ambiental des del govern de la Generalitat cap als ajuntaments, malgrat (o potser per causa de) la menor capacitat i escassos recursos dels municipis per fer planificació supramunicipal i controlar les activitats. Sobre el paper, és fàcil vendre tots aquests canvis com a millores per a l'economia i per a la iniciativa local i privada, però una anàlisi amb una mínima profunditat revela que, en realitat, estem en un camí que incrementa els riscos ambientals més que no pas els redueix i, sobretot, permet fer recaure els costos sobre la ciutadania i els petits negocis mentre els eludeixen governs i grans corporacions.
Per als petits projectes, emprenedors i administracions locals, en canvi, el nou panorama de la gestió de la responsabilitat ambiental és radicalment diferent. El nou president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, ha manifestat la intenció de reduir i simplificar els tràmits administratius que els negocis han de realitzar per garantir la correcta gestió ambiental. En els darrers anys els governs espanyols i català ja han estat treballant en aquesta direcció, traduint-se en menors exigències per als estudis d'impacte ambiental i per a l'obtenció de llicències d'activitats. Com en el cas dels grans projectes, no es tracta tant d'eliminar exigències ambientals com de redistribuir-ne la responsabilitat. En aquest cas, però, aquesta responsabilitat és rebutjada per l'administració i es diposita enterament sobre les espatlles de qui realitza l'activitat, el cas contrari del que hem vist que ocorre per als grans projectes. Certament, fins ara la burocràcia per aconseguir permisos podia ser llarga i fatigosa,
Emporion • www.emporion.org • 4
Emporion 100 anys (1915-2015)
Poesia èpica universal en català Adrià Arboix “Ho sapiguem o no, tots som fills de Whitman.” Harold Bloom (Nova York, 1930) “Milton i Withman són dos referents indispensables i absoluts, que honoren qualsevol cultura que els integri al seu sistema literari mitjançant la traducció.” D. Sam Abrams (Beckley, 1952) Estem d’enhorabona, perquè en aquest any 2014 acaben de sortir publicades en català dues obres mestres de la poesia èpica universal: la darrera versió de Josep Maria Boix i Selva (1914-1996) d’El paradís perdut, de J. Milton (Adesiara), i la traducció de Fulles d’herba, de Walt Withman (Edicions de 1984), per Jaume C. Pons Alorda. Assegura Sam Abrams, el prestigiós crític literari anglocatalà, que ara tenim completes en el nostre idioma les grans baules de la cadena de la poesia èpica occidental: disposàvem de l’Homer de Carles Riba, del Virgili de Miquel Dolç i del Dantde Josep Maria de Sagarra. I a partir d’ara, tenim ja el Miltonde Boix i Selva i el Whitman de Pons Alorda. Aquestes indispensables contribucions literàries permeten resseguir en català tots els grans moments del desplegament de la tradició poètica occidental referida a l’èpica, des dels seus inicis fins a les portes de la modernitat. Sam Abrams alerta dels prejudicis culturals encara existents contra la literatura religiosa, sapiencial i transcendent, que tenen el seu origen a la postguerra i que han frenat el coneixement del gran poema de John Milton (1608-1671). El paradís perdut constitueix el poema fundacional del poble anglosaxó. Milton utiliza el pretext del relat bíblic del Gènesi per escriure el que està considerat com el poema èpic fonamental de la literatura en llengua anglesa. Cal ressaltar, però, que fora de la temàtica estrictament religiosa, el poeta planteja i reflexiona -com en totes les obres clàssiques- sobre infinitat de qüestions universals, com el desacatament, el càstig diví, la providència, la guerra civil, la legitimitat del poder, la llei, la vida i la mort, l’amor, la igualtat, la llibertat humana, la revolta, el compromís… tal com ho remarca amb precisió d’expert Sam Abrams. El poeta i professor Josep Maria Boix i Selva aconsegueix un dels treballs de traducció al català més ambiciosos de poesia que s’ha fet mai. Adesiara reedita aquesta obra monumental en una acurada edició bilingüe. Boix i Selva va treballar sis anys per traduir els 10.665 versos dividits en dotze cants del poema èpic de Milton. La primera edició va sortir l’any 1950 i la segona el 1953. Després va estar gairebé quaranta anys revisant la traducció que ara ens arriba. Els experts consideren que més que una traducció literal al català, el treball de Boix i Selva és una creació literària dins la literatura catalana i apareix en un moment en el qual tocaria celebrar per mèrits propis el centenari del naixement del traductor i poeta. Boix i Selva també és l’autor, entre d’ altres, de dos significatius poemaris: El suplicant, la deu i l’esma (1972) i Presoner de la boira (1978). En relació amb l’obra de Walt Whitman (1819-1892), cal recordar que a Catalunya va rebre inicialment un rebuig frontal per part dels intel·lectuals del Noucentisme, fins al punt que l’adjectiu whitmanià era utilitzat aleshores amb connotacions negatives, ja que es feia sinònim d’excessiu, retòric, antiquat o il·luminat. Fins i tot, remarca el crític anEmporion 100 anys (1915-2015)
glocatalà, que poetes de la talla d’Agustí Bartra han estat injustament penalitzats per la crítica del nostre país, per la seva associació amb l’obra deWhitman. Però ara cal reivindicar-la novament sense prejudicis, amb l’obvietat que Whitman és un poeta grandiós, queAbrams el qualifica de vitalista, humà, intel·ligent, savi, ambiciós, profund, i que va saber retratar com ningú la vida del seu país, la vida de la seva època i de tota la condició humana. La traducció feta pel jove poeta, narrador i traductor Jaume C. Pons Alorda (1984) ens permet disposar amb qualitat garantida de la primera versió integral en llengua catalana de l’imprescindible poemari Fulles d’herba. Dos grans clàssics. Dues perles literàries universals en la nostra llengua. Moltes gràcies i per molts anys! No deixis que s’acabi el dia sense haver crescut una mica, sense haver augmentat els teus somnis. No et deixis vèncer pel desànim. No permetis que ningú et prengui el dret d’expressar-te, que gairebé és un deure. No abandonis les ànsies de fer de la teva vida alguna cosa extraordinària. No deixis de creure que les paraules i els poemes sí que poden canviar el món. Walt Whitman (1819-1892) Referències bibliogràfiques 1. Milton, J., El paradís perdut. Traducció: Josep M. Boix i Selva. Adesiara, Martorell, 2014. 2. Whitman, W., Fulles d’herba. Traducció: Jaume C. Pons Alorda. Edicions de 1984, Barcelona, 2014. 3. Homer, L’Odissea. Traducció: Carles Riba. Edicions de la Magrana, l’Hospitalet de Llobregat, 2001. 4. Virgili, Eneida, volums I, II, III i IV. Traducció: Miquel Dolç. Fundació Bernat Metge, Edicions Altaya, S. A., 2009. 5. Dant, La divina comèdia. Traducció: Josep Maria de Sagarra. Quaderns Crema, Barcelona, 2000. 6. Boix i Selva, J. M., “El presoner de la boira”, Els llibres de l’Óssa Menor, Proa, Barcelona, 1978. 7. Abrams, Sam D., “El purità i el demòcrata”, El Punt Avui a Avui Cultura, pàg. 12-13, 3 d’octubre de 2014. 8. Gaillard, V., “Una tortura agradable”, El Punt Avui, pàg. 38, 30 de gener de 2014. Emporion • www.emporion.org • 5
Un món sense “tele” Jaume Bassa Som al 2015 i volem explicar què és un ordinador a una persona que va viure l’any 1915. Us ho imagineu? No és gens fàcil. S’hi ha atrevit en Martí Pujol, alumne de segon d’ESO del nostre Institut de Torroella, en una carta deliciosa que avui publica EMPORION adreçada al mestre Blasi. I ho ha fet així: “és com si tingués una tele enganxada a una màquina d’escriure i a la pantalla pogués llegir la informació que volgués, triant-la amb les tecles”. El senyor Blasi, amic de saber sempre coses noves, i home metòdic, segurament hauria dividit el paràgraf en tres frases curtes, per entendre-s’hi bé. A veure:
Remington va començar la producció de la seva primera màquina d’escriure l’1 de maig de 1873 a Ilion (Nova York). El primer model estava muntat sobre una màquina de cosir, i tenia dos defectes importants: l’escriptura es realitzava solament amb majúscules i l’escrivent no veia el que escrivia. A més, la grandària era desmesurada i molesta, i el cost molt elevat, i per això mai no va arribar a ser llançada al mercat. Fins al 1920 la màquina d’escriure no va aconseguir un disseny més o menys estàndard.
“tenir una tele enganxada a una màquina d’escriure”
Decididament, seria molt estrany que l’any 1915 hi hagués a Torroella una sola màquina d’escriure, de grandària desmesurada i molesta, però potser sí que el senyor Blasi tenia alguna idea de com podien ser.
“llegir informació a la pantalla”
Ho tornaria a llegir: “una tele enganxada a una màquina d’escriure”.
“triar la informació amb les tecles”.
Ara pla!, mira que una màquina d’escriure ja és un estri ben estrambòtic, però... què més s’empatolla en Martí? Què deu ser aquesta cosa que diu que se li enganxa i que ell anomena tele? Una tela?, una roba?, un drap?... una pintura?
Començant per la darrera frase, la de les tecles, el mestre Blasi ja ho entendria una mica, ja; pensaria que segurament es tracta d’una qüestió relacionada amb la música: tecles d’un piano, d’un acordió... Cert que no veuria gaire clar per què es parlava de triar informació per comptes de triar notes musicals, però de moment no s’hi voldria capficar més Passaria, doncs, a analitzar la segona frase. “Tornem-hi amb la informació!”, deuria pensar. Ara “llegir informació en una pantalla”. Una pantalla de què? La pantalla d’un llum? La que es posa per veure cinema? A l’any 1915 ja es parla de projeccions cinematogràfiques i les imatges es veuen a sobre d’una pantalla. Els germans Lumière, el “viatge a la lluna” de Meliès... Veure imatges, d’acord, però llegir informació? El mestre també decidiria no capficar-s’hi més.
Amics, un noi del segle XXI pot entendre que fa cent anys no hi hagués internet ni xarxes socials, ni mòbils, comprèn que no hi hagués ordinadors, però home, és impossible que el mestre Blasi no sabés què era una tele. ----- És que en aquell temps no hi havia tele. ----- Un món sense tele?... Impossible!
Estudiaria ara amb deteniment la primera frase. Jo no sé com estaven l’any 1915 a Torroella en qüestió de màquines d’escriure, suposo que no n’hi havia ni una, encara que potser Pere Blasi tenia idea dels intents que s’estaven fent en alguns països avançats per aconseguir models que funcionessin satisfactòriament i que es poguessin comercialitzar. Per reblar aquesta suposició, he acudit a assessorar-me a wikipèdia. Emporion • www.emporion.org • 6
Emporion 100 anys (1915-2015)
Memòria i consciència sobre horrors del passat Jordi Bellapart Aquest any que ara comencem ens pot servir per no oblidar una trista part de la història més recent que, tot i que cada vegada podem sentir més llunyana, convé que no perdem de la memòria els que la coneixem, ni deixin de conèixer-la els que per edat o manca d'interès no la saben prou bé. Aquest any es compleixen setanta anys de l'acabament d'un llarg malson que va sotragar el món: la Segona Guerra Mundial. Aquesta flagrant confrontació que es va estendre per tota la faç de la terra va suposar uns 50 milions de morts. La Unió Soviètica va ser la més afectada, amb 26 milions de víctimes, de les quals tan sols uns 8,5 milions eren militars. El segon país afectat va ser la Xina, amb uns 20 milions. Alemanya el tercer, amb uns 8 milions; Polònia el quart, amb uns 5 milions, i el Japó el cinquè, amb uns 3 milions. El percentatge de morts correspon en un 62% a víctimes civils i en un 38% a víctimes militars. A Polònia, que va ser el quart país amb més morts, la gran majoria foren víctimes de l'holocaust. En el transcurs de la confrontació bèl·lica, els nazis varen construir camps de concentració estesos pels seus territoris ocupats: Alemanya, Polònia, Àustria i Txecoslovàquia. Aquests camps primer foren d'internament de presoners de guerra o polítics, després camps que, segons el pla d'extermini del règim nazi, es van convertir en centres d'aniquilació, on varen succeir els episodis més abominables de la història de la humanitat. El camp més gran que es va construir i que va esdevenir la màquina de matar a més gran escala i més perfeccionada de l'infern nazi va ser el camp d'Auschwitz, un enorme complex format per 3 camps: Auschwitz I, Auschwitz II - Birkenau i Auschwitz III. Aquest complex va ser projectat per ser una combinació d'extermini massiu industrialitzat (explotació del treball esclau amb la complicitat de la indústria alemanya) i experimentació mèdica. Segons el Museu Memorial de l'Holocaust dels EUA, a Auschwitz hi van ser assassinats 1 milió de jueus de diverses nacionalitats, uns 74 mil polonesos, 15 mil presoners de guerra soviètics, uns 21 mil gitanos, centenars de testimonis de Jehovà i un nombre indeterminat d'homosexuals i civils deportats d'altres nacionalitats. Segons el llibre de B. Bermejo i S. Checa (2006), s'han comptabilitzat 13 republicans espanyols deportats a aquest camp.
membres d'aquesta associació i retre-les homenatge. He col·laborat amb reportatges sobre aquests viatges i amb motiu del viatge a Auschwich se'm va suggerir de fer un documental que expliqués, d'una manera senzilla i entenedora, la història d'aquest camp de concentració i que els pogués servir per projectar en actes informatius i de divulgació que fa l'associació, especialment als instituts d'ensenyament secundari. Vaig acceptar l'encàrrec i aquest treball ja està fet. Va ser presentat a Figueres el dia de l'assemblea de l'associació i fa uns dies al Cinema Montgrí. Algú pot pensar que remoure aquests fets no resulta oportú en el moment actual. Són fets passats i ja són història. No en traiem res, de remoure'ls. No poden tornar a succeir. Esperem que sigui així, però la crisi, els moviments xenòfobs, la corrupció de la classe política, fins i tot el terrorisme, són caldo de cultiu per al creixement de moviments d'extrema dreta, molts d'ells encara successors de l'autèntic nazisme i d'altres amagats sota propostes populistes salvadores que poden ser atractives per a classes populars afectades per aquestes lacres socials d'avui, però que recorden els primers moviments nazis dels anys trenta que enaltien les masses, quan encara no havien creat guetos ni havien tret els tancs al carrer per envair quasi tot Europa. Encara hi ha grups que neguen l'holocaust i, per boca de polítics de certs partits, surten acusacions de nazis a moviments pacífics i democràtics contraris als seus interessos, com les mobilitzacions pel dret a decidir del poble de Catalunya. Cal que entenguem bé el que vol dir la paraula nazisme. El professor Wladislaw Bartoszewski, antic presoner d'Auschwitz, va escriure: "[...] Encara persisteix una qüestió fonamental: mantenir en la memòria i la consciència de la gent el fet que només d'ells depèn que una tragèdia així es torni a repetir. Només les persones van poder provocar-la i només les persones són capaces d'evitar-la."
Aquest estiu passat, de la mà de Triangle Blau, una associació empordanesa per a la preservació i la difusió de la memòria històrica, vàrem poder visitar Auschwitz. Tot i que els nazis van intentar destruir tot el que varen poder uns dies abans de l'entrada de les tropes soviètiques al camp, el 27 de gener de 1945, una gran part de les instal·lacions van quedar intactes. (Barracons, sales de dutxes convertides en càmeres de gas, laboratoris, tones d'objectes pertanyents a les víctimes, sabates, maletes, cabells, plats i estris de menjar, roba, etc., resten com a evidència i mostren clarament el que allà hi va passar.) Jo sóc soci de l'Associació Triangle Blau i, amb altres membres d'aquesta, he fet diversos viatges a diferents països per conèixer llocs on van succeir fets que van suposar la mort de persones properes i familiars de Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 7
Acció - Reacció Josep Fuster Des dels atemptats del passat mes de gener a França, algunes de les paraules que tornen a estar més en voga als diferents mitjans de comunicació són: terrorisme, violència, gihadisme o llibertat d'expressió. Sobre la violència, crec que quasi tota la societat està d'acord que indistintament d'on provingui o contra qui s'exerceixi, sense excepció possible, és del tot intolerable, inadmissible i injustificable; la societat s'ha de protegir dels violents dotant-se d'unes lleis rigoroses tant per dissuadir com per castigar a qui la practica. La llibertat d'expressió és un valor tan gran, que l'ideal seria que no existís cap tipus de llei per regular-la, ni tampoc cap tipus de censura imposada per llei. En general, però especialment les persones que treballen als diferents mitjans de comunicació, haurien de ser prou sensibles i responsables com per tenir un codi ètic individual no escrit ni imposat que, segons la consciència de cadascú, marqués els límits fins on és lícit arribar en l'exercici de la professió sense que necessàriament s'hagi de provocar, vexar, humiliar, ofendre, difamar o ferir cap persona o col·lectiu. Esgrimint la bandera de la llibertat d'expressió, algunes persones encara creuen que es pot prescindir de tot codi ètic o moral i que tot està permès i plenament justificat. Per als atemptats de París, encara de plena d'actualitat, tots podem recordar les terribles conseqüències que va portar el contingut d'unes vinyetes satíriques, que alguns van interpretar com una provocació i una ofensa a la seva religió, al seu déu o als seus símbols, considerats per molta gent com lo més sagrat del món. Les religions i els creients són uns dels col·lectius més sensibles i sempre han estat font abundosa de fanatismes i fanàtics; el cristianisme va crear al seu temps la Inquisició. Quanta gent no va morir cremada a la foguera víctima del fanatisme dels seus tribunals? Quanta gent no va morir en la guerra santa de les croades? Afortunadament el fanatisme pervers del cristianisme fa molts segles que s'ha superat i si ara n'hi ha, seguint la pròpia doctrina, és totalment i absolutament pacífic. Avui sentim a parlar de la Gihad, el que alguns consideren la guerra santa d'una altra religió tampoc exempta de fanàtics encarregats d'encendre ara unes noves fogueres, que es materialitzen en forma de sagnants atemptats terroristes; i com a paradoxa, diuen actuar en nom d'un déu o invocant-lo, una religió de pau, que res te a veure amb la violència. Algunes vegades seria un bon motiu de reflexió el que diu la tercera llei de Newton: " Tota acció causa sempre una reacció igual i de sentit contrari". Dissortadament, aquesta llei física pot també ser vàlida en espais tan distants i diferents de la física com poden ser les accions o les circumstàncies de la vida quotidiana de les persones, fent-se especialment preocupant si pel mig hi ha barrejats religió i fanatisme. En aquests casos, la reacció no sol respectar la igualtat de forces, la barbàrie i el terror sempre són infinitament més cruels, sagnants i contundents que la tinta. Aquesta vegada la resposta com a reacció i els danys col·laterals que ha provocat han arribat escrits amb sang. És sobradament conegut que la falta de mesura, la provocació, el sensacionalisme, la violència i fins i tot la sang, en alguns sectors de la societat es venen bé, però em resisteixo a pensar que alguns dels seus pregoners els mogui tan sols un afany i un ideal tan pobre com el pecuniari. Sóc conscient que el que he expressat sobre aquest codi ètic no escrit ni imposat, que segons la consciència de cadascú hauria de marcar els límits fins on es pot arribar amb la llibertat d'expressió sense ofendre o perjudicar a ningú, és una utopia... Llàstima, perquè podria ser tan bonic...
Emporion • www.emporion.org • 8
Emporion 100 anys (1915-2015)
El primer centenari d’Emporion
1912 – Va néixer l’Ateneu Montgrí i es va fundar Mont-Gris. 1916 – Va escriure la Geografia elemental de Catalunya. 1932 - Anomenat director del Grup Escolar Lluís Vives de Barcelona, va deixar Torroella. 1939 - El mestre Blasi va marxar a l’exili.
Santi Sató La desavinença existent en els primers dies d’aquest any 2015 entre el president, Artur Mas, i Oriol Junqueras, d’ERC, i les negociacions sostingudes amb els representants de les agrupacions ANC, Carme Forcadell, i Òmnium Cultural, Muriel Casals, van posar en dubte la prevista assistència de Muriel Casals. Sortosament, la seva assistència es confirmà el dia 15. Permeteu-me que relati un breu episodi per a mi molt entranyable. En una tertúlia, vaig comentar l’acte programat per a la mateixa tarda i que primer aniria a l’exposició d’Emporion, ja que volia fer-ne unes fotografies. Aproximadament a dos quarts de sis, Joaquim Radresa, un dels contertulians, em va informar que havia vist la Sra. Muriel Casals caminant sola pel carrer d’Ullà cap a plaça. Era una tarda fosca i nuvolosa. Efectivament, estava a la vorera del davant. M’hi vaig presentar i em digué que havia arribat més d’hora del previst. Vaig oferir-me per acompanyar-la en el recorregut fins a arribar al Museu: vista de l’església i comentaris sobre el Plau Lo Mirador, el Palau Solterra de la Fundació Vila Casas, la casa Galibern de la Fundació Mascort i l’edifici avui residència per a gent gran. I pel carrer Major iniciàrem el passeig que era seguit, en la meva joventut, per grups de noies els uns i de nois els altres, que anaven donant-hi voltes. Pel carrer de la Porta Nova i el de Sant Agustí arribàrem al Cinema Montgrí, propietat de l’Ajuntament i dotat de projecció digital, i a La Sala, on les mares pujaven per les escales adossades a la paret del fons a les balconades laterals, des d’on podien vigilar les filles mentre ballaven. Comentàrem les botigues ben il·luminades, les joieries, el nombre d’habitants, quintuplicats a l’estiu... I així arribàrem al Museu, on ja l’esperaven els senyors Xavier Ferrer, Jaume Bassa, Jordi Bellapart, Cels Sais... I amb la companyia de l’alcalde, el Sr. Jordi Cordon, i la regidora de Cultura, Núria Bosch, anàrem a l’exposició, a la Capella de Sant Antoni, que aplega 24 plafons i expositors amb llibres i altres objectes relacionats amb Emporion. Al finalitzar la visita, s’oferiren unes copes de cava i es retornà al Museu de la Mediterrània. Allí es visità el pessebre i l’obra de Francesc Gimeno, en la nova sala d’exposició permanent, i finalment a l’auditori, amb els molts assistents que l’omplien ja amb escreix.
Avui a Torroella tenim, sota el seu nom, la biblioteca pública. Mossèn Francesc Viver i Puig 1902 - Fundà a Girona la revista Vida. 1913 – Ensenyà català, llatí, esperanto i mitologia. 1914 – Va promoure El Montgrí, que desaparegué el desembre de 1914. 1936 – Es va haver d’amagar i fugir de la vila. 1939 - Tornà a Torroella de vicari. 1955 – Va morir. Joaquim de Camps i Arboix (Pons) 1914 - Tenia 20 anys, va estudiar dret, gironí de família torroellenca, va escriure a El Montgrí. Va ser alcalde de Girona i exiliat el 1939. L’Ateneu Montgrí 1912 – Va néixer a Torroella i arribà a 160 socis. Creà l’Orfeó. 1914 - Pel llibre d’actes, es coneix la resposta a una pregunta: “[...] El reglament, que aparta l’Ateneu de tota lluita tendenciosa, és garantia de respecte per als ideals del Catolicisme. [...] La Junta no pot menys que donar-nos la seguretat que vostès demanen.” El Mont-Gris 1914 - El 15, el comiat: “[...] Si un periòdic necessitava absorbir totes les energies aprofitables per a comptar amb una base no massa segura, dues publicacions sols poden viure en rivalitat manifesta.” EMPORION 1915 - El dia 1 de gener va sortir el primer número que van escriure els antics redactors de Mont-Gris i El Montgrí. 1915-1923 - Se’n publicaren 195 números. En el número tres es publicà: “Catalunya vibra [...] Catalunya es pre-
El Sr. Jaume Bassa inicià la seva intervenció amb una acurada exposició del que van representar dues figures en el fort esclat cultural del Noucentisme a Torroella. En va seguir un contingut ple de dades que he intentat resumir. Espero haver aconseguit disminuir el volum sense perjudicar-ne la qualitat. Torroella a principis del segle XX 1900 - Torroella tenia al voltant de 4.000 habitants que vivien majoritàriament del camp. Es va enderrocar la muralla i construir un pont sobre el Ter. Va arribar l’aigua corrent i l’electricitat. S’estengué per Catalunya el Noucentisme, que impregnà l’esperit dels fundadors d’EMPORION. Pere Blasi i Maranges 1911 - Arribà a Torroella amb un sistema pedagògic modern. Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 9
para altra volta a la lluita; és que ja no es pot sentir més la injúria d’una política corruptora, que amb estulta pretensió vol subjectar nostra terra dins la xarxa opressora del centralisme.” 1923 - La dictadura de Primo de Ribera, amb el vistiplau d’Alfons XIII. EMPORION va deixar de publicar-se. 1932 - Renaixia EMPORION el 10 de gener. 1936 - El 21 de juny, mossèn Viver hi escrigué: “Dretes que no practiquen la religió, dretes opressores dels pobres, dretes que voldrien fernos monàrquics si us plau per força.” 1936-1939 – La guerra civil. Assassinats i destrucció. 2015 – L’1 de febrer veurà la llum l’EMPORION número 98 de la tercera època. Seguidament, va iniciar la seva conferència la presidenta d’Òmnium Cultural, de la qual resumiré el més essencial, en una intervenció plena d’arguments tant d’actualitat com d’esperança d’un futur millor. Estudi històric sobre la 2a República espanyola, demòcrata, progressista, esperançadora per als catalans, també econòmicament, però... El període de la guerra civil fou realment el punt màxim de l’autonomia catalana. Amb voluntat de fer la revolució i el canvi, excloent en molts casos ciutadans per la seva voluntat de canvi, amb persecució fins i tot dels qui hi estaven a favor. La transició a la democràcia espanyola, amb l’objectiu d’emmudir Catalunya. Sorgeixen els problemes atàvics. Altre cop, com els anys 30, dura i injusta.
regles, aprovat i firmat. Però cepillado pel tribunal constitucional. De forma insultant. Però avui tenim a favor la majoria dels alcaldes del país. Emocionant. Són els representants dels ciutadans que els han votat. Tenim a favor tant el partit del govern com el líder del partit de l’oposició. Millor no ho podem aconseguir. Quant a la premsa estrangera, millora la seva informació. Em pregunto com s’han creat els nous països, abans per la guerra, avui per acords. L’activitat europea està més atenta als drets individuals i col·lectius. La Unió Europea calla, però... Tenim futur, tenim feina, som un país normal. I pel que fa a estructures d’estat, no partim de zero. Tenim ja, entre d’altres, estructures sanitàries, d’ensenyament... Cuidem i hem de millorar la relació amb l’exterior. I a favor nostre, el paper deplorable espanyol i dels seus representants. Tenim prestigi. Tenim un futur possible. I el present possible amb bon fer i amb bona amistat. Seguidament, i com a moderador el Sr. Xavier Ferrer, començà el torn de preguntes, que fou nombrós i que feien pensar la resposta. Estic segur que tots els assistents sortiren satisfets de les preguntes i de les respostes. Per concloure, crec fermament que del Centenari d’Emporion i de la seva celebració ningú en restarà descontent o insatisfet. Crec també que la col·laboració obtinguda serà el millor premi i que ajudarà a esperar amb possibilitats fermes en un EMPORION del segon centenari.
L’autonomia, “el cafè per a tots”, 17 autonomies: molt cara i ineficaç que crea i obliga a una voluntat de recentralització. Retallar, política que no ha servit per corregir els problemes reals. El català, objectiu ben conegut. I que obliga a canviar la relació Catalunya-Espanya. Política seguida contra un Estatut que va seguir totes les
Emporion • www.emporion.org • 10
Emporion 100 anys (1915-2015)
Quan el terrorisme guanya Josep Martinoy El 7 de gener del 2015 passarà a la història pel brutal atemptat contra la seu de la revista satírica "Charlie Hebdo" a París i l'assalt a un supermercat jueu, també a la capital francesa, que van acabar amb 17 víctimes mortals. Un cop molt dur contra la llibertat d'expressió, un dels puntals de la cultura occidental, i precisament en la capital europea on va començar la revolució que va estendre els valors dels drets humans. Reivindicat pels mateixos autors, els germans Kouachi, com a membres d'al-Qaida, i per d'Amedy Coulibaly, per part de l'Estat Islàmic, les conseqüències de l'acció poden ser importants i tenir moltes repercussions. Fa mil anys, un xinès anònim ja va definir el que és encara el terrorisme: "Matar-ne un per espantar-ne un milió". Malauradament, en la nostra memòria recent hem vist els actes terroristes més importants de la història, començant per la caiguda de les Torres Bessones l' 11 de setembre del 2001, a Nova York. L'Estat espanyol va passar dels quaranta anys de terrorisme d'ETA a patir el terrorisme islamista amb els atemptats de l'11 de març del 2004 a Madrid. I un any després va ser Londres, el 7 de juliol, l'escenari d'un altre atemptat d'al-Qaida... torres-gemelas-septiembre-11Des de l'11-S, Occident ha de conviure amb el terrorisme gihadista, la branca més violenta i radical de l'Islam. La gihad, la guerra santa, els dóna arguments espirituals per a realitzar els atemptats més brutals. Però aquests moviments no han nascut esporàdicament. Els atemptats contra Nova York i Washington els va realitzar al-Qaida per ordre del seu llavors cap, Usama Ben Laden, que va a passar a ser l'enemic número 1 dels Estats Units. Però Ben Laden durant molt de temps havia estat un bon aliat dels EUA per a combatre contra les tropes soviètiques desplegades a l'Afganistan. Aquells atemptats van ser l'excusa perquè els nord-americans, amb ajuda dels seus aliats, iniciessin dues guerres, primer contra els talibans a l'Afganistan i després contra Saddam Hussein, a l'Iraq. Però també perquè comencessin tot un seguit de restriccions i d'augment de control de la població occidental. El lema segons el qual la seguretat va en contra de la llibertat s'ha anat imposant. Els atemptats de París recorden molt els de l'11-S. Els autors de la matança del Charlie Hebdo no eren uns desconeguts per la policia i els serveis secrets francesos, però tot i així van poder fer l'atemptat. Manca de coordinació, errors policials... sigui el que sigui, l'atemptat es va produir i el més preocupant és la reacció dels governs occidentals.
Emporion 100 anys (1915-2015)
El primer ministre britànic, David Cameron, ja ha proposat que de cara a les eleccions generals del mes de maig proposarà el bloqueig dels sistemes de missatgeria instantània encriptada com el Whatsapp. El govern del president espanyol, Mariano Rajoy, ja ha aprovat l'avantprojecte de Llei Orgànica de la Seguretat que introdueix el concepte de "situació d'interès" per mobilitzar els Mossos d'Esquadra en situacions de màxim risc per a la seguretat de l'Estat. Mentre la UE ja debat el control d'internet o de suprimir l'espai Schengen i restaurar les fronteres, el president francès ha ordenat l'enviament del seu portaavions Charles de Gaulle cap a l'Orient Mitjà. I el president dels EUA, Barack Obama, ha declarat la seva intenció de combatre l'Estat Islàmic fins a les últimes conseqüències, cosa que indica que ja ens podem anar preparant per un llarg conflicte, amb el perill d'una resposta amb noves accions terroristes als països europeus. Això sense comptar amb un augment de la islamofòbia, que pot empènyer molts partits xenòfobs a tenir bons resultats en les eleccions que es vagin produint pel vell continent. Imaginem què pot suposar una victòria del Front National a França? O sigui que tenim un panorama complicat al davant i de difícil solució. La primavera àrab va fer caure moltes dictadures (Tunísia, Líbia, Egipte) però va deixar aquests països molt desestabilitzats. Egipte, després d'un govern dels Germans Musulmans, ha patit un nou cop d'estat per a tornar a recuperar estabilitat. I a Síria les revoltes contra el president Baixar al-Assad han desembocat en una guerra civil de difícil resolució perquè fer-lo caure pot suposar que els gihadistes controlin un país, veí d'Israel, i ajudar-lo significa acabar amb els moderats que es van aixecar contra la dictadura. I mentrestant l'Estat Islàmic controla una extensa àrea de terreny rica en petroli on habiten milions de persones. La seva intenció és la d'anarse expandint i anar escampant l'islamisme radical fins a la península ibèrica, que ells consideren Al-andalus, la terra conquerida pels seus avantpassats. Per tant, és qüestionable que el terrorisme islamista no hagi obtingut una gran victòria amb els atemptats de París. Si cada vegada que hi ha un acte terrorista els governs occidentals acaben posant més controls sobre la població s'actua sobre la llibertat i sobre els drets humans. I per tant, Europa perd part de la seva base essencial.
Emporion • www.emporion.org • 11
Els patriotes Javier Zuloaga El bo i el dolent de llegir novel·les imaginades que transcorren en llocs i temps reals és que condueixen el lector a cercar situacions semblants en el seu entorn. A mi m'ha passat en acomplir l'assignatura pendent d'acabar Las cenizas de Ángela, del nord-americà d'origen irlandès Frank McCourt, en què narra, amb bones dosis de cruesa, ironia i bastant bon humor, la seva pròpia infància a Irlanda, on la seva família va retornar des de Nova York fugint de les penúries de la Gran Depressió nord-americana. McCourt, professor i novel·lista, va ser guardonat amb el premi Pulitzer 1997 per aquesta obra. És una escenificació despietadament real, en la qual se sent i gairebé es veu el que és la misèria. Malachy McCourt, pare del protagonista, és un borratxo que gasta en pintes de cervesa el seu escàs sou o el subsidi d'atur i que, quan arriba a casa seva, de tavernes, desperta els seus fills perquè, ben ferms, li prometin que estan disposats a donar la seva vida per Irlanda. Amb aquest rampell de patriotisme, Malachy creu que ha exculpat els seus pecats alcohòlics i els seus fills se submergeixen a poc a poc en l'avenc de les contradiccions. "Han mort homes per Irlanda des dels temps més remots i cal veure com està el país", és una cosa que Frank, el fill gran, escolta un dia i que li obre els ulls davant l'immobilisme del credo patriòtic. Un professor, Thomas L. O'Halloran, li regala, un dia a classe, uns bons fonaments sobre la qüestió: "Heu d'estudiar i aprendre per poder arribar a les vostres pròpies conclusions sobre la història i sobre tota la resta, però no podeu arribar a conclusions si teniu la ment buida. Mobleu-vos la ment, mobleu-vos la ment! És el vostre tresor i ningú al món pot entreficar-s'hi."cenizas Després d'acabar aquesta novel·la he pensat que, a més d'un argument potent, conté unes bones dosis d'antídot per defensar-se de la manipulació de les emocions col·lectives, que és el planter, al cap i a la fi, d'un patriotisme mal entès. No em refereixo, ara de moment no, al sentit de sana pertinença, que no exclou els que pensen i senten diferent, aquell que no se sustenta únicament en els sentiments, sinó que suma sentit comú, tota la intel·ligència que cada un té i evita la temptació de caure en la bombolla de l'endogàmia i en el repàs constant del melic emocional. És aquell que no anima l'animadversió cap als qui no combreguen amb el credo patriòtic de torn, convertint l'animositat, a més, en mèrit. El patriotisme mal entès, ara aquí sí, és gairebé sempre manipulador, alimenta l'electrització emocional dels seus seguidors i intenta estendre-la implacablement als seus "enemics". "Si no estàs convençut del que estem dient, ets un mal ciutadà, no mereixes ser..." O bé el contrari: "Si realment ets com nosaltres, ets un bon..." Ells són els que reparteixen, finalment, la carta de naturalesa de ciutadans-patriotes i passen de llarg dels que entenen que no ho són. Afortunadament, són minoria encara que facin, de vegades, molt soroll. Els patriotismes constructius, no necessàriament bel·ligerants, són aquells que saben dibuixar, en el terra de la convivència i amb traç ben fi, les línies vermelles que no han de sobrepassar els comportaments. Aquest patriotisme, un aliatge equilibrat de cultura i emocions, compta amb els que no combreguen amb els dogmes i no per això se'ls ataca ni se'ls ignora. Sí, em repeteixo un xic, però ho faig perquè no passi desapercebut. La Unió Europea, que tracta de posar d'acord els seus països membres, està trufada de nacionalismes. Des del mateix que es dóna a Bèlgica amb les marcades aspiracions de més autogovern dels flamencs, es repeteix amb matisos diferents a Còrsega respecte de París, i a Sicília i Padània en relació amb Roma. Alsàcia, Escòcia... i més i més exemples. Sí, i aquí, a Espanya, què els explicaré que vostès no sàpiguen. Penso que ens sobren els que s'han instal·lat en la veritat absoluta, en l'immobilisme intel·lectual i pensen que és una traïció, una gran claudicació, cedir ni una mica en els seus principis. Passa en totes les cantonades, a les de Madrid, ciutat en la qual vaig créixer, i en les de Barcelona, on vaig arribar fa ja més de 25 anys. I és preocupant, perquè el calendari avança i el problema s'està podrint, cosa que al final ens pot portar que els uns o els altres, i molt especialment els que no som ni patriotes espanyols, en el mal sentit de la paraula, ni patriotes catalans, també en el mal sentit de la paraula, acabem ben escaldats. Tant de bo que així no sigui. Emporion • www.emporion.org • 12
Emporion 100 anys (1915-2015)
Jo sóc Charlie Hebdo Lluc Saló i Farré L'escrit que segueix no és altra cosa que un voluntariós, i qui sap si malaguanyat, intent d'aclarir alguns conceptes sobre actes i actituds que poden fàcilment enterbolir la relació entre persones que conviuen en un món cada cop més interconnectat. És molt possible que els anys em facin veure clars i ombres on potser hi ha més claror de llamps de tempesta i sorolls de trets, i que la meva sospita sigui infundada: "Només sé que no sé res" (Sòcrates, 470-399 aC). Però és obligat que les persones, en relacionar-se, hagin d'exposar -bo i provant de justificar-la- la seva valoració d'aquells problemes que els afecten, i no només com a éssers humans, sinó també com a membres d'una comunitat. Massa sovint, però, tots plegats anem a caure en l'error d'anatematitzar la crítica, sobretot quan aquesta qüestiona la nostra veritat, i un bon exemple el tenim en la condemna de l'escriptor Salman Rushdie pels seus Versos satànics, l'escriptora bengalí Talisma Nasreen per la seva Lajja ("Vergonya"), condemnats a mort pels fonamentalistes musulmans per haver exercit el seu dret a expressar-se lliurement. Naturalment, els musulmans, radicalitzats, no estan d'acord amb aquell principi de pura democràcia que sosté: "El dret a la paraula i a l'escriptura lliure són inviolables". I ahir, quan escrivia aquest article, l'atemptat sagnant a la premsa lliure amb almenys 12 morts a la redacció del satíric setmanari Hebdo, entre ells el director Stéphane Charbonier, i els dibuixants més destacats, Cabú, Wolinski i Tignous. (No disposo, en el moment de redactar aquest article, dels noms de les altres víctimes, totes elles mereixedors del nostre més profund record.) I per si fos poc, moren quatre hostatges més i l'autor del segrest al supermercat a París! Charlie Hebdo Amour-HaineCrec temerari despropòsit aquella afirmació de Stendhal que diu: "Et bien, j'ai assez vécu pour voir que différence engendre haine", i sí com diu Charlie en una de les seves caricatures "l'amour plús forte que la haine". Però el que sí puc dir és que no n'hi ha prou a assenyalar defectes a la democràcia. "La convivència comporta discrepàncies que hem de reconduir amb regles, potser dures en el seu compliment, però clares en el que realment s'han d'entendre i viure en democràcia." Un catedràtic de filologia catalana a la UAB, en Jordi Castellanos, per acabar el seu escrit, deia: "Perquè els drets i els deures són els homes qui els haurien d'imposar." IMPOSAR! I vet aquí que això s'ajusta del tot al pensament de Sòcrates, quan va escriure: "Per a la veritable unificació de la comunitat cal la col·laboració de tots els ciutadans: pel convenciment o per la força." No cal dir que estic d'acord que els homes tenim uns drets, i que és en la democràcia que ens han d'ésser reconeguts, però val la pena de reflexionar en el pensament de M. K. Gandhi i que va expressar quan va escriure a Julien S. Huxley, director general de la Unesco: "De la meva ignorant però assenyada i sàvia mare vaig aprendre que els drets que hom pot merèixer i conservar provenen del deure ben complert. De tal manera que només som creditors del dret a la vida quan hem acomplert el nostre deure de ciutadans del món. Amb aquesta declaració fonamental, potser no serà difícil de definir els deures de l'Home i de la Dona i relacionar tots els drets amb algun deure que els correspongui, i que cal complir primer. Qualsevol altre dret només fóra una usurpació per la qual no valdria pas la pena de lluitar." No crec que un terrorista, o qualsevol que pregoni l'assassinat i la violència, hagi complert amb el seu deure de ciutadà del món i no té dret a la vida. O així ho entenc! I és que una cosa és la democràcia, amb drets humans inclosos, però també un altra, ben diferent, que comporta unes regles de conducta clarament definides, una obligatorietat exigida i ben controlada d'educació de tot infant o persona gran que sigui el que sigui el seu origen i/o religió vulgui viure en la nostra companyia, obeint regles clares de comportament i convivència. "Una guerra, perduda, és la que la intel·ligència fa al fanatisme"
Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 13
Els joves escriuen
Serra de Daró, 10 de gener de 2015
Dilluns 12 de gener, Torroella de Montgrí
Benvolgut Sr. Pere Blasi,
Benvolgut senyor Blasi:
Em dic Ona Vilà i estudio a l' institut Montgrí. Li escric aquesta carta per felicitar-lo per la feina que van fer vostè i Mossèn Viver.
Li envio aquesta carta perquè aquest mes, el gener del 2015, se celebra un aniversari molt important per a Torroella. Es tracta d'un fet històric, d'un gran esdeveniment en la vida cultural torroellenca: el centenari del naixement de la revista Emporion, de la qual vostè en va ser un dels fundadors
Un mestre i un capellà, vostès, van fundar una revista que encara ara es segueix publicant amb èxit. Això sí, ara en format digital; cada vegada anem modernitzant més la vida. Ara que tenim les noves tecnologies hem de saber aprofitar-les. Com que és en format digital, no cal comprar-la, s'estalvia tinta i a més, s'hi pot accedir des de qualsevol lloc del món. Tots hi sortim guanyant! El cas és que la revista fa 100 anys aquest mes de gener, Torroella està preparant una sèrie d'actes per celebrar-ho i des de l' institut també hi volem participar. Això d'engegar una revista no és gens fàcil, i menys ho devia ser quan ho van fer vostès, l'any 1915. Les condicions que hi havia no s'assemblen gens a les que hi ha ara. M'hi paro a pensar. Torroella devia ser molt diferent, hi devia haver menys cases, no hi devia haver cotxes ocupant els carrers, l'escola que tenim ara no existia, vostè ensenyava al Convent dels Agustins on ara hi ha l'escola de música. Quantes coses que han canviat! Tot i així van aconseguir tirar endavant el seu projecte. Portar la revista Emporion, aquest era el seu títol, tampoc devia ser fàcil. Van passar èpoques dolentes, perquè la revista es va arribar a prohibir dues vegades. Però vostè i Mossèn Viver, no es donaven mai per vençuts i tiraven endavant. M'han explicat que a part de la revista, vostès van fomentar molt la cultura a Torroella. Cosa que m'agrada molt perquè sempre he pensat que la cultura és molt important. Expliquen que hi ha gent gran que encara recorda les obres de teatre que es muntaven amb Mossèn Viver, diuen que era molt alegre i que fins i tot feien els pastorets. De vostè Sr. Blasi, en tenen un record diferent, diuen que era un home molt seriós, però un bon mestre. Torroella us està molt agraïda. Sense vostè ni Mossèn Viver, la revista Emporion no existiria. A vostè Sr. Pere Blasi, li van dedicar la biblioteca municipal que sempre és plena de gent. I a Mossèn Viver li van fer una escultura al passeig de l'església. Es nota que van ser persones importants per Torroella i se'ls reconeix tot el que van fer.Ona Vila Colomer Voldria acabar aquesta carta, donant-li les gràcies a vostè i també a Mossèn Viver per fer possible la revista Emporion i felicitar-los per la feina feta.
Aquest centenari és un gran esdeveniment perquè sabem que té molt de mèrit haver pensat i creat el naixement d'una publicació en aquells temps i això li agraïm a vostè i a Mossèn Viver. Va ser un acte valent que posa de manifest que Torroella sempre ha estat una població molt rica culturalment i amb una gent amb moltes inquietuds. Ens enorgulleix poder presumir de ser un dels pocs pobles que gaudeix d'una revista centenària. I això li hem d'agrair a vostè, però també a tots els homes i dones que al llarg d'aquest segle han fet que Emporion continués viva. Ha estat una llarga etapa, difícil, amb canvis però també una tasca agraïda. Vostè no ho sap, quan va morir el dictador Franco i va tornar la democràcia, es va poder tornar a publicar en català a Catalunya, i uns quants torroellencs van decidir tornar a publicar la revista, al 2006. Des d'aleshores ja han sortit gairebé un centenar de números, 97 concretament. El canvi més important a la revista és que ara es publica en format digital en comptes d'imprimir-la. Perquè ho pugui entendre és com si tingués una tele enganxada a una màquina d'escriure (ordinador) i a la pantalla pogués llegir la informació que volgués, triant-la amb les tecles. M'imagino que això de digital li sonarà molt estrany, però fa poc més de vint anys que va aparèixer un gran invent per a la humanitat, l'internet. Internet és una xarxa informàtica que permet l'intercanvi d'informació amb tots els altres usuaris. S'han creat unes xarxes socials que permeten comunicar-te amb tots els teus amics i conèixer gent nova i fer nous amics. En fi, m'agradaria que pogués veure que la revista encara funciona perquè n'estaria molt orgullós.Marti Pujol Quintana I una última notícia, Torroella l'estima, el recorda tant que per això tenim una biblioteca amb el seu nom. Una cordial salutació, Martí Pujol
Molts records de Torroella! Atentament, Ona Vilà i Colomer Emporion • www.emporion.org • 14
Emporion 100 anys (1915-2015)
Proverbis, refranys i frases fetes Jaume Bassa “Qui no pot segar ha d’espigolar” Significat: Enllaço l’explicació amb el que deia el mes passat: que abans, quan el blat era madur, els pagesos el segaven, l’aplegaven en garbes, i després se l’enduien a l’era a batre. Bé, doncs, quan els pagesos ja s’havien emportat les garbes de blat, hi havia qui passava pels camps segats i recollia espigues que havien quedat escampades per terra, on ja només quedava el rostoll (a Torroella també es diu rostei). El diccionari defineix així espigolar: 1. Collir (les espigues que han restat en un camp després de la sega). 2. Arreplegar (allò que un altre ha deixat). Aplicació: Quan es fa referència a la conformitat amb què han d’acceptar la seva situació aquelles persones o entitats que no poden optar a aconseguir el que només és a l’abast d’altres que tenen més poder. “De vegades et penses senyar i et treus un ull” Significat: Torno avui amb un refrany originat per una pràctica cristiana, com feia el mes passat amb el verb combregar. Era molt corrent entre les famílies creients (i també ho és avui dia) la de fer el senyal de la creu per guardar-se de perills espirituals i, de passada, potser també de riscos materials. Quan la gent emprenia (o emprèn) un viatge, per exemple, essenyava, és dir, feia a sobre seu el senyal de la creu. (Atenció, recordeu que en català senyal és masculí: el senyal). Aplicació: Quan s’ha pres una precaució i les conseqüències han resultat negatives. Solucions per a “A quien madruga Dios le ayuda” Hem rebut les propostes: 1. - “Qui matina fa farina” .................................. (Laurence Hubert) 2. - “La feina matinal, per tot el dia val” ...................(Josep Martinoy) 3.- “Qui s’aixeca primer caga i pixa allà on vol” ..... (Àngela Ventalló)* * (diu que es feia servir molt a Torroella) He escollit per comentar: “Qui matina fa farina” Significat: Segueixo amb el procés d’elaboració del pa que vaig fer servir el mes passat a “Qui no vulgui pols que no vagi a l’era”. Hi deia que la màquina de batre separava el gra de la palla, i que el gra es recollia en sacs. Ara hi afegeixo que el pas següent era de portar aquests sacs de gra al molí, edifici dotat de moles destinades a moldre el gra i transformar-lo en farina. Les moles es movien amb l’energia de l’aigua (molí d’aigua), del vent (molí de vent) i més modernament amb electricitat. El molí anava fent la seva feina a mesura que els pagesos hi duien el seu blat, i qui s’espavilava s’assegurava de tenir ben aviat la seva farina. Aplicació: Quan es recomana de fer les coses aviat i no perdre temps. Avui mateix he llegit a internet aquest anunci: “En fer una reserva anticipada de les teves vacances, aprofita la promoció d’enguany! Qui matina fa farina!”. “Dar gato por liebre” Feu una proposta: Quina frase feta catalana podríem utilitzar, en el sentit més aproximat possible? El mes vinent comentaré les respostes rebudes.
Emporion 100 anys (1915-2015)
Construir consens i diàleg Xavier Ferrer Estem passant uns dies sacsejats per l'atemptat contra Charlie Hebdo i el supermercat. La consternació és molt gran i també la incomprensió del perquè passen aquestes coses. Encara que la gravetat seria la mateixa, tots voldríem que fos una acció aïllada, però tot fa pensar que és el resultat d'un seguit de fets que venen de lluny, de voluntats i formes de ser diferents, fonamentades en creences i maneres d'entendre la vida també diferents, de confrontacions llunyanes i de diferències econòmiques, de riquesa i de poder. Ens costa molt entendre el que ha passat com a fet objectiu, però també ens consta entendre el que ha portat a perpetrar el terrible atemptat. La reacció a França i a Europa en general ha sigut de condemna total i les manifestacions així ho corroboren, però la resposta ha de ser sostenible en el temps i no només la reacció a un fet concret. Podem recordar l'atemptat de la marató de Boston, o el del tren de Madrid o el del metro de Londres, les matances de Boko Haram a Nigèria o el que passa a Síria i ens convencerem que no és un fet aïllat i que obeeix a un escenari històric de concepcions diferents de la vida i, desgraciadament, de confrontació. El que cal entendre és per què s'ha arribat a aquesta situació. Una bona manera de fer-ho, que no és fàcil, és posar-se en la pell de l'altre i analitzar qui és, d'on ve, quina és la seva situació social i econòmica i la de la seva família, la seva comunitat i la seva història. Si ho fem amb profunditat, segur que entendrem més els fets que si només ho mirem amb els nostres ulls. Res d'això ha de servir per justificar cap atemptat, res val una vida humana, i els fets concrets han de ser reprovats i castigats, però també s'han de dedicar esforços a trobar-hi solucions, que a la meva manera de veure-ho, passen per tres àmbits que són el respecte, la justícia i el diàleg. El respecte en el sentit de veure l'altre amb els mateixos drets i obligacions i no com una amenaça, essent tolerants i respectant tots, els uns i els altres, les diferents formes de ser, la cultura i la religió, afavorint la integració i posant com a límit els drets de les persones i pobles i, naturalment, posant els mitjans per defensar la llibertat i seguretat de la ciutadania. La justícia, en el sentit econòmic i social de la paraula, evitant que hi hagi diferències importants i marginació, apostant per la solidaritat i evitant les diferències de capacitat econòmica que, amb la crisi, encara s'han incrementat més (només cal recordar que la diferència de renda per càpita entre la riba sud i la nord de la Mediterrània és de 1 a 17). I, finalment, el diàleg, que s'ha d'utilitzar fins a l'extenuació, apostant per la solució pacífica dels conflictes. En definitiva, posant al davant la pau i exercint-la de veritat i amb generositat. Pot semblar una utopia, però vull pensar que aquesta aposta és la que vol la majoria de la ciutadania europea i mundial i el que està clar és que aquests conceptes que he descrit són els valors de la Unió Europea i que la solució passa per acords globals. Emporion • www.emporion.org • 15
Gotes d'humor Fuster
Emporion • www.emporion.org • 16
Emporion 100 anys (1915-2015)
Cinema i espectacles Per Jordi Bellapart
Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 17
Emporion • www.emporion.org • 18
Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion 100 anys (1915-2015)
Emporion • www.emporion.org • 19
La peli del mes: Birdmam
Emporion • www.emporion.org • 20
Emporion 100 anys (1915-2015)
PER A AQUEST MES DE FEBRER CARNAVAL A TORROELLA I A L’ESTARTIT. Del dijous 12 al diumenge 15
de Castells, publicats a EMPORION, a càrrec de Joan Surroca, Josep Martinoy i Jordi Bellapart, la companyia de teatre “Teló esquinçat” va representar “L’Abim”, de Josep Castells (1916). Abans, Roser Benet va fer una lleu explicació sobre l’obra, en el context de l’època. El públic s’ho va passar d’allò més bé, tot fent-se càrrec de les circumstàncies ben diverses, amb cent anys de distància, des de l’escriptura de l’obra fins als actuals espectadors. En no haver pogut tenir accés a la sala molta gent que ho hauria desitjat, i a la vista de l’èxit, se’n va programar una altra representació l’1 de febrer.
dissabte 3. Es va presentar al Cinema Montgrí, davant un públic nombrós, el documental de Jordi Bellapart “El mestre, el capellà i una munió de torroellencs”. Tot i haver-se estrenat ja feia temps i no ser, doncs, la primera visió, els assistents varen aplaudir novament un film que recull els esdeveniments històrics dels darrers cent anys de la nostra vila, i reflexions i opinions, des de diferents perspectives, sobre els fundadors i el que ha representat EMPORION per a Torroella i els torroellencs.
divendres 16. A la Capella de Sant Antoni de la plaça de la Vila, es va inaugurar exposició “EMPORION 100 ANYS”, plasmació en plafons i en vitrines de material i documentació històrica, de les relacions enllaçades de la història del periòdic i la història de la vila. Després d’unes paraules del president de l’Associació EMPORION, l’autor dels plafons gràfics, Josep Fuster, en va fer la descripció, remarcant que suposaven un repàs històric a partir de la Torroella de principis del segle XX, el naixement d’EMPORION el 1915, els moments de progrés i esperança, els de declivi i desgràcia, els parèntesis de clausura, i la tenacitat de les successives represes. L’alcalde Jordi Cordón va manifestar el goig d’un municipi que ha tingut el privilegi d’haver comptat amb un periòdic ple de cultura fa cent anys, i que encara actualment, cada mes, sigui un fet cultural ben palpable. El cor Anselm Viola es va unir a la festa i va cantar els goigs de Sant Genís i els de Santa Caterina, que havia escrit mossèn Viver, un dels fundadors d’EMPORION. Finalment, els nombrosos assistents ho van celebrar amb cava.
dissabte 10. Al Cine Petit, després del lliurament del premi de cartells del Centenari a Roger Salís, i de la lectura d’escrits de Blasi, de Viver i
dissabte 17. Es va fer al Museu de la Mediterrània l’Acte Central del centenari. El politòleg torroellenc Xavier Ferrer va fer una breu present-
Notícies NOTÍCIES DE GENER TORROELLA I L’ESTARTIT Commemoració del Centenari d’EMPORION
Emporion 100 anys (1915-2015)
ació. El president de l’Associació EMPORION, Jaume Bassa, va explicar la història de la revista, tan enllaçada amb la història de la vila i del país. Es va referir amb detall al període (1911-1914) de creació del nucli de persones que varen impulsar la renovació cultural, als períodes de plenitud, als de dificultat, fins a l’actualitat. La presidenta d’Omnium Cultural, Muriel Casals, va exposar els esforços per aconseguir una unitat d’acció política catalana malgrat totes les dificultats, la necessitat de les actituds positives, i la confiança en un resultat de plenitud de la sobirania. L’alcalde Jordi Cordón posà de manifest l’aportació a Torroella d’un actiu cultural tan potent com EMPORION, iniciat feia cent anys. Va seguir un viu col·loqui. Festa de reis. El dijous 1 els Patges reials varen recollir les cartes dels nens i nenes a Torroella i a l’Estartit, i el dilluns 5 va tenir lloc la gran Cavalcada dels Tres Reis d’Orient, amb castell de focs inclòs. La Sala i Espai Ter. L’any 2015 les propostes de La Sala formaran part de la programació de l’auditori teatre Espai Ter. Pla de riscos geològics de la muntanya de l’Estartit. Va ser aprovat amb els vots a favor dels vuit regidors de l’equip de govern. Platja dels Griells. La llevantada de novembre se’n va endur bona part, i va deixar metres d’aigua dins de terra. En molts trams no hi ha platja, o en queda ben poca, i caldrà veure d’on surt la sorra per refer-la. Les palmeres. La plaga del morrut, com es veu cada dia, ja ha provocat la mort de milers de palmeres. Sembla que el tractament preventiu a les del pati de Can Quintana està resultant efectiu. Gestora de l’EMD de l’Estartit. Es varen co-
Emporion • www.emporion.org • 21
municar a la Generalitat els set membres que formaran la primera gestora de l’entitat municipal descentralitzada (EMD) de l’Estartit. Són els sis primers de la llista del LEST, Sílvia Comas, Genís Dalmau, Sandra Pibernat, Maria Carme Masachs, Josep Puig i Artur Mas, i el regidor del grup de Convergència i Unió Francesc Puig. Millors càmpings d’Europa. A la fira d’Utrecht, dos dels clubs automobilístics més importants d’Holanda i Alemanya, van atorgar el guardó “Best camping 2015”, entre d’altres, al “Delfín Verde” de Torroella i a “Les Medes” de l’Estartit.
Plaça d’Espanya. La brigada municipal va començar obres d’ampliació de la vorera i adequació de guals. CATALUNYA Les indecisions del procés català. D’ençà del 9N el poble català va viure unes setmanes de confusió i perplexitat en adonar-se que, malgrat tantes concentracions de la societat civil, els polítics semblaven incapaços de trobar punts d’acord. Aquesta situació es va perllongar fins al dimecres 14, amb les declaracions conjuntes
d’acord de Mas i Junqueras. Acord del president Mas i Oriol Junqueras. El dimecres 14 el president de la Generalitat, fent ús de la seva prerrogativa de convocatòria, va anunciar eleccions anticipades per al 27 de setembre. Mas i Junqueras van fer públic un acord que contempla llistes separades, amb un full de ruta comú dels partits sobiranistes, CiU i ERC, i els partits que s’hi adhereixin. “Ciutat Morta”. L’emissió d’aquest documental al canal 33 sobre l’anomenat “cas 4-F” va batre rècords d’audiència. Elsjoves condemnats l’any 2006 a Barcelona, amb suposada ocultació de proves, els seus advocats i organitzacions com Amnistia Internacional, varen instar sense èxit la fiscalia i les administracions a reobrir el cas. ESPANYA El cas Gürtel. El fiscalva demanar penes exemplars per a Luís Bárcenas i la trama Gürtel, que deixen planar la sospita sobre l’economia i les pràctiques financeres del Partit Popular. El dia 17el PP va emetre una nota on subratllava que “no té la condició d’acusat”. Luís Bárcenas surt de la presó. L’extresorer del PP va pagar 200.000 euros de fiança. Convenció del PP. Aznar hi va deixar anar amb
Emporion • www.emporion.org • 22
Emporion 100 anys (1915-2015)
to crític: “On és el PP?”. El diumenge 25Rajoyva atacar Podemos iva dir que les eleccions del 27 de setembre a Catalunya seranautonòmiques, no plebiscitàries. Eleccions anticipades a Andalusia. La presidenta Susana Díaz fixa la data del 22 de març. MÓN París. Atacs terroristes al setmanari satíric “Charlie Hebdo” i en un comerç jueu el divendres 9. Els terroristes varen ser abatuts, amb víctimes mortals de policies i ostatges. Gran manifestació global el diumenge 11, a París, amb mandataris de molts països en favor de la llibertat d’expressió. Impacte mundial. Els atemptats terroristes reals o potencials van provocar mobilitzacions a Bèlgica i, en menor mesura, en altres països europeus. Hi va haver atacs i crema d’esglésies en països africans, com Níger. També es varen haver de prendre mesures davant els ciberatacs de probable origen islamista radical. Eurozona. El Banc Central Europeu injectarà
Emporion 100 anys (1915-2015)
cada mes 60.000 milions d’euros fins al setembre del 2016 per impulsar la recuperació econòmica i evitar el risc de deflació.
Moto.La catalana Laia Sanz va acabar el Dakar en una històrica novena posició, la millor classificació d’una dona en motos.
Argentina. La mort del fiscal que investigava la presidenta Fernández de Kirchner va commocionar el país.
Bàsquet. Els germans Gasol també fan història, en ser tots dos titulars a l’All-Star de la NBA, que es disputarà a Nova York el 15 de febrer.
EUA. Obama considera superada la crisi, diu que s’han de reduir desigualtats i apujar impostos als rics, que s’acabi l’embargament a Cuba, i que es mantinguin les sancions a Rússia. Triomf de Syriza a Grècia. El diumenge 25 va quedar a només dos escons de la majoria absoluta.
EMPORION publica de forma preferent les notícies que ens envien els organitzadors d’actes a: consellredaccio@emporion.org (recomanat màxim 30 paraules)
ESPORTS Els millors de Torroella el 2014. La Nit de l’Esport es van lliurar els guardons a esportistes i clubs torroellencs. El premi Montgrí de l’Esport va ser per a l’apneista Mara Torrealba, campiona d’Espanya absoluta el 2014 i classificada per a l’europeu de Tenerife. El reconeixement al mèrit esportiu va ser a Miquel Quintana (futbol), Patrícia Figarola (vela) i Sergi Güell (ciclisme).
El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.
Emporion • www.emporion.org • 23
Edita Associació Emporion Socis Fundadors
Consell de redacció
Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent
Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Sofia Borrego Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Anna M. Mercader Cels Sais Enric Torrent
Jaume Bassa - President Anna M. Mercader - Secretari Plàcid Busquets - Edició, disseny i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts
1915 - 2015