AGRAMUNTINS PEL MÓN

Nayeli Reollo – Dearborn (Estats Units)

"Durant el confinament estava molt atabalada a casa, així que vaig començar a buscar informació i a mirar experiències d’altres persones que havien fet intercanvis".

Durant el confinament més estricte, amb 16 anys i tancada a casa, va ser quan la Nayeli Reollo va decidir que volia anar als Estats Units com a estudiant d’intercanvi durant tot un curs. “Estava molt atabalada a casa i vaig començar a buscar informació i a mirar experiències d’altres persones que havien fet intercanvis d’aquest tipus. Una opció que, la veritat, sempre m’havia atret per millorar el meu anglès i obrir-me portes laborals en el meu futur, ja que vull ser tripulant de cabina”, explica la Nayeli, que afegeix: “En un principi, va ser molt difícil convèncer els meus pares, però, finalment, en adonar-se de les ganes que tenia, i que havia buscat jo sola tota la informació i gestionat part del procés per viure l’experiència, em van deixar viure-la”. D’aquesta manera, el passat 7 de setembre de 2021 la Nayeli agafava un vol cap als Estats Units per començar el que ella assegura era i està sent un somni.

Tot i la il·lusió inicial, saber l’institut on estudiaria, i comptar amb dues famílies d’acollida que la van rebre amb els braços oberts, la Nayeli assegura que els primers dies van ser durs. “Les primeres setmanes van ser les més difícils, ja que, a més, encara tenia papers per fer, no podia anar a l’institut i m’havia de quedar sola a casa. Un cop vaig començar a estudiar, la situació va millorar bastant, encara que amb l’anglès anava una mica perduda”. Sí que recorda, més com un fet graciós, que durant les primeres setmanes es va sentir una mica com “la novetat de l’institut, era la noia nova i estrangera. Molta gent sabia qui era i em saludava pels passadissos. Jo, en canvi, no coneixia a ningú!”.

No obstant els canvis que suposa arribar a un país nou, amb un idioma que no és el propi, i a un institut amb companys nous, la Nayeli es mostra agraïda pel suport que li van donar les seves famílies d’acollida des del primer dia.

DEARBORN, DETROIT

Dearborn, una ciutat de 900.000 habitants a 20 minuts de Detroit, és on la Nayeli està vivint la seva experiència com a estudiant d’intercanvi. “La casa on visc és com les de les pel·lícules americanes: una cuina amplia amb la seva illa al mig, una xemeneia sota la tele, una sala amb un sofà i una tele (que és com un petit cinema a casa), un soterrani arreglat amb una taula de billar, un jardí i un garatge fora de la casa”, descriu. Pel que fa a l’institut, estudia al Dearborn High School, un centre amb més de 2.000 alumnes, i on explica: “Cada professor té la seva aula i som els estudiants els qui tenim set minuts entre classe i classe per canviar-nos d’aula”, i afegeix: “visualment també és com a les pel·lícules: taquilles a tots els passadissos, una cafeteria gran, gimnàs, piscina, biblioteca...”. Tot i això, considera que el nivell d’estudis és més baix que als instituts d’aquí.

El dia a dia de la Nayeli comença a les 6:30h del matí quan s’aixeca, i una hora més tard surt de casa amb els seus germans d’acollida per arribar a l’institut a les 7:50h que és quan comencen les classes. “Tinc un descans de 30 minuts a les 11h per dinar (al principi per a mi era impossible menjar una hamburguesa amb patates a aquella hora!), i després tornem a fer classes fins a les 14:45h”. Així a les 15h ja arriba a casa, menja alguna cosa i descansa una estona fins a l’hora de marxar a entrenar amb l’equip d’animadores del qual forma part.

La Nayeli en el seu primer partit com a animadora. Foto: Nayeli Reollo.

Nayeli Reollo, Dearborn (Estats Units)

ANIMADORA

“Abans de marxar, tots els meus amics i familiars em preguntaven si seria animadora, i sempre deia que no, que no volia, però al primer partit de futbol americà que vaig assistir, me les vaig quedar mirant i vaig creure que no era tan difícil, que ho podia fer, així que vaig parlar amb la meva família i ho vaig intentar”. D’aquesta manera, la Nayeli va sumar-se a la rutina d’entrenament de l’equip, dos dies a la setmana durant la temporada de futbol americà i, actualment, entrena cada dia, ja que competeixen totes les setmanes contra altres equips d’animadores. “M’agrada la rutina que té formar part de l’equip, les noies em van acollir molt bé i les entrenadores ara mateix són com unes mares per a nosaltres”, assegura i afegeix: “Som com una petita família. Sempre m’estan dient que no marxi, que em trobaran molt a faltar!”.

Entre els estudis i els entrenaments, la Nayeli assegura que li queda poc temps lliure, el qual dedica a descansar, sortir, i fer videotrucades amb la família i els amics”.

UNA GRAN EXPERIÈNCIA

Després de sis mesos a Dearborn, assegura que se sent una més a les seves famílies d’acollida: “Les famílies són magnífiques, em tenen com una nena mimada, i els meus germans i germanes d’acollida són com si fossin germans de veritat”. En aquest sentit, destaca haver pogut viure amb ells la festa d’Acció de Gràcies: “Sabia més o menys el que era, però viure-la em va agradar molt: veure les grans quantitats de menjar que posen a taula, tota la família reunida en una casa, com l'amfitrió diu unes paraules d’agraïment, etcètera”.

Amb el 20 de juny marcat al calendari com a data de retorn, la gent que ha conegut en aquesta experiència s’han convertit en persones especials per a la Nayeli: “Tant les famílies, com les amigues i alguns professors, m’han entès i m’han ajudat molt durant aquests mesos, sobretot els primers”. Un fet que agraeix, ja que estar lluny de la família, reconeix la Nayeli, és el més dur: “Enyoro les tardes a la xocolateria amb els amics, estar a casa amb el papa, la mama i també amb la meva germana petita. Algun cop se'm fa dur veure a Instagram que estan junts, passants’ho bé, però això també forma part de l’experiència”, assegura. Per una altra banda, el que menys li agrada de Dearborn és el clima: “Fa molt fred, i sempre tenim neu. Que és molt bonic, però a vegades es converteix en gel i sempre tinc por de caure!”.

Finalment, si tenim previst viatjar a la zona de Detroit, la Nayeli ens recomana visitar el museu de Henry Ford, que va néixer i créixer Dearborn, i visitar el pont que connecta amb el Canadà.

La Nayeli al ball de benvinguda. Foto: Nayeli Reollo.

MÉS PERSONAL

Què és el que més t'agrada del lloc on vius? Trobar-me un Starbucks a cada cantonada. M’agrada molt aquesta cafeteria. Estem cada dos per tres anant a buscar alguna beguda.

Com definiries els nord-americans? Són persones molt obertes, que no dubten a l’hora d’ajudar-te. També estan una mica bojos i els hi encanten les racions de menjar exagerades.

El teu menjar americà preferit: No en tinc cap, però puc dir que les hamburgueses d’aquí tenen un gust diferent de les de casa.

Alguna expressió típica: Don’t eat the yellow snow, que la seva traducció exacta és: “No mengis neu groga”. Aquí als nens petits els hi agrada menjar neu, i quan la neu està groga és perquè algun gos s’ha pixat!

Què és el que més trobes a faltar del poble? La gent, els amics i la família. I si he de dir un lloc, diria la xocolateria. Trobo a faltar anar a una cafeteria i asseure’m a passar la tarda, aquí sempre agafes el cafè per emportar i te’l prens al cotxe o a casa.

Com definiries aquesta experiència? Magnífica. Cada vegada em sento més còmoda amb l'anglès, i noto que estic millorant molt dia a dia. A més, crec que també he madurat i he crescut com a persona.