PSICOEDUCA

Marta Eroles i Fiñana

Psicòloga, treballadora social i mestra

Ajudar els infants a ser segurs i autònoms

A mesura que anem creixent, la vida ens proposa petits reptes que, quan els superem, ens generen confiança.

Els professionals de la psicologia infantil cada vegada rebem amb més freqüència consultes sobre com potenciar, en els més petits, autonomia i seguretat. Moltes famílies manifesten que als nens i nenes els costa desenganxar-se dels adults, fer les tasques per ells mateixos i sense ajuda, i que afrontar-se a situacions noves i desconegudes per a ells els genera angoixa i malestar.

Dos dels aspectes claus en aquestes conductes són la seguretat i l’autonomia. Són els nostres fills nens segurs?

La seguretat no és una condició innata de les persones sinó que es va construint al llarg del temps i d’acord amb l’entorn i les experiències que viuen les criatures. Està relacionada amb el fet que els nens i nenes se sentin capaços de fer alguna cosa i no els faci por afrontar-la. A mesura que anem creixent, la vida ens proposa petits reptes que, quan els superem, ens generen confiança en nosaltres mateixos i ens permeten afrontar-ne de nous i més complexos. D’aquesta manera, construïm la nostra autoestima.

Quan a un infant se li plantegen reptes que no pot assolir, se li genera frustració, està decebut amb ell mateix i això farà que tingui dificultats en resoldre altra vegada el que la vida li imposa. Com podem incentivar la seguretat dels més petits?

• En primer lloc, els hem d’animar a superar reptes que pel seu moment evolutiu siguin capaços de fer. Per exemple, no podem proposar a un infant de 2 anys que es lligui els cordons de les sabates perquè és difícil que ho sàpiga fer i, si no ho aconsegueix, pot decebre’s o enfadar-se amb ell mateix.

• L’hem d’encoratjar sempre, tant si ha aconseguit l’objectiu com si ho ha intentat. Cal que premiem el seu esforç amb una abraçada, un comentari positiu i un impuls per tornar-ho a intentar un altre dia.

• És important escoltar sempre les noves demandes i procurar fer-les realitat, explicar-los el procediment de com fer-ho i oferir-los la nostra ajuda, si la necessiten. Hem d’evitar dir-los

«això no ho sabràs fer» o fer-ho per ells, ja que els podem generar sentiment d’incapacitat: és important que s’equivoquin i vegin ells mateixos fins a on són capaços d’arribar.

• Tampoc hem de caure en el parany de dir-los que ho fan tot perfecte, perquè no és així. S’han de crear una imatge de si mateixos real, on s’acceptin els errors i els visquin com una cosa natural i necessària per continuar aprenent

• Cal posar èmfasi en el progrés i no en el resultat: «Molt bé, ho has intentat! Si continues així, cada vegada en sabràs més!»

Veure que progressen els dóna l’empenta que necessiten per continuar superant noves metes i afrontar-les amb seguretat i autonomia.