SOLIDARIS

"Són molt de viure el dia a dia, no es preocupen més enllà de tenir les seves necessitats vitals cobertes. I, amb això, són feliços".

Adrià Piqué, Tanzània

Aficionat a viatjar i fascinat per la cultura africana, l’estiu del 2016 l’Adrià Piqué va decidir emprendre un nou viatge, i fer-ho amb un propòsit, allunyat del merament turístic. “Buscava viure una experiència diferent, així que em vaig plantejar cooperar en algun projecte com a voluntari, i fer-ho a l’Àfrica”, recorda l’Adrià. Va ser així com després de valorar diferents opcions es va posar en contacte amb el David, un professor tanzà, que amb els seus propis recursos econòmics dirigia un orfenat amb cinc nens i nenes d’entre 3 i 8 anys. D’aquesta manera, l’agost del 2016 agafava un vol fins a la capital de Tanzània, Dar-es-Salaam, fent escala a Istanbul (Turquia).

UNA ARRIBADA INESPERADA

Els primers dos dies a Tanzània, l’Adrià va estar allotjat en un hotel de la capital abans d’agafar un bus que el portaria fins a Usa-river, una localitat a 600 kilòmetres de Dar-es-Salaam, ubicada a la regió d’Arusha i a uns 50 kilòmetres del Mont Kilimanjaro.

La seva arribada al continent africà, però no va ser la desitjada, ja que l’últim dia a Dar-es-Saalam l’Adrià va ser víctima d’un segrest exprés. “La veritat és que durant els dos dies que vaig estar a la capital de Tanzània, pràcticament no vaig sortir de l’hotel, però allà mateix vaig conèixer un noi tanzà que, l’últim dia es va oferir a portar-me a l’estació d’autobusos, i vaig acceptar”, recorda l’Adrià, que continua explicant: “Quan em va recollir a l’hotel ja hi havia un altre ocupant a l’interior del cotxe, però no li vaig donar importància fins que després vam parar i van pujar dues persones més. Llavors em van prendre el mòbil, la cartera i em van coaccionar per anar a diferents caixers automàtics de la ciutat a treure diners. Em van robar fins a 2.000 euros. Finalment, em van deixar en un carrer prop de l’estació, amb els diners justos per pagar-me el tiquet i es van disculpar dient-me: ‘Ho sentim noi. Això és l’Àfrica’, justificant el que m’havien fet a conseqüència de la pobresa que pateixen”.

Després de l’ensurt viscut, l’Adrià va poder agafar l’autobús i 10 hores després arribar a la localitat d’Usa-river on havia quedat amb el David per iniciar el seu voluntariat.

L'Adrià explicant contes als nens de l'orfenat. Foto: Adrià Piqué.

ORFENAT TABASAMU

L’orfenat on l’Adrià va fer el voluntariat es deia Tabasamu, que significa “somriure” en suahili, i on, a més del David hi havia dues persones més treballant-hi, una noia, que es deia Felister, que s’encarregava de cuinar, i un noi que es deia Shabban que acompanyava els nens a l’escola, ubicada en un altre poble a uns 10 kilòmetres. Amb ells va conviure durant la seva estada a l’orfenat, un mes durant el qual tot i l’ensurt inicial, assegura que va ser una experiència única i agradable.

La seva funció principal com a voluntari va ser ajudar a difondre l’activitat de l’orfenat a les xarxes socials i al blog de la web, generant nous continguts i atractius amb la voluntat de captar més voluntaris i recursos econòmics. “Bàsicament, em vaig dedicar a millorar el que tenien i marcar un pla a seguir amb l’objectiu d’atreure voluntaris de tot el món, i que aquells que vinguessin després de mi poguessin seguir amb el mateix projecte”, explica, i afegeix: “També vaig dedicar part del temps a enviar sol·licituds a ajudes per tal d’aconseguir més recursos econòmics per l’orfenat”.

Adrià Piqué, Tanzània

ESTILS DE VIDA DIFERENTS

El que més va copsar l’Adrià va ser la manera tan diferent d’entendre la vida que tenen els tanzans: “Són molt de viure el dia a dia, no es preocupen més enllà de tenir les seves necessitats vitals cobertes com un sostre on dormir, menjar i una feina que els permeti tenir uns ingressos mínim. I, amb això, són feliços”, explica. És per això, que una de les recomanacions que l’Adrià fa si volem fer un voluntariat és que el visquem sense perjudicis i sense voler imposar la nostra manera de fer i de viure, sinó al contrari, entenent l’estil de vida del país i de la gent que es vol ajudar.

En aquest sentit, explica que els diumenges anava a missa amb el David i els nens, els acompanyava a l’escola quan podia, els llegia contes, jugava amb ells... “Són nens que tenen poc, però són feliços” i, sobretot assegura “molt autosuficients per l’edat que tenien. Eren nens d’entre 3 i 8 anys que s’ho feien tot; vestir-se sols, anar al lavabo sols, menjar...”.

DESCOBRIR EL TERRITORI

Usa-river és un poble a uns 50 km del Mont Kilimanjaro dins de la regió d’Arusha, que és la regió més turística de Tanzània. “El poble és molt extens, amb cases de pedra, barraques, granges bastant rudimentàries...”, recorda l’Adrià, que tot i que va viure un mes de voluntariat i convivència amb els nens a l’orfenat, també va poder fer alguna sortida per conèixer l’entorn. D’aquesta manera, un dia va anar a visitar el poblat massai Mwande, que hi havia a prop de l’institut on treballava el David. “Va ser una visita curiosa, perquè el David em va comentar que els nens més petits d’aquest poblat no havien vist mai a una persona de pell blanca, així que em miraven atemorits, i si intentava apropar-m’hi per saludar-los o parlar amb ells, fugien”, recorda.

Un altre dia també va anar a fer un safari al Parc Nacional d’Arusha, situat al peu del Mont Meru, la segona muntanya més alta de Tanzània després del Kilimanjaro. “Com que només hi viuen animals herbívors, vam tenir la possibilitat de poder passejar a peu acompanyats d’un guarda forestal armat, ja que de totes maneres havíem d’anar amb molt de compte”, i destaca: “Vaig poder caminar a pocs metres de girafes i manats de búfals. Va ser una visita molt bonica”.

Finalment, un altre dia també van anar a la ciutat d’Arusha, molt turística, a visitar el mercat Massai, que és el mercat on es venen objectes d’artesania de la zona, i on va fer algunes compres per la família.

Amb els nens al sortir de l'escola. Foto: Adrià Piqué

MENJAR BÀSIC I FRESC

Pel que fa a la gastronomia, l’Adrià assegura que en cap moment va passar gana, al contrari “la quantitat era la correcta, però el menjar era molt bàsic i repetitiu, encara que sempre menjàvem producte fresc de temporada”. D’aquesta manera, recorda que menjaven molta fruita com advocats i plàtans, i que l’àpat més típic és l’Ugali, que consisteix en un plat de farina de blat de moro i mill tot cuit amb aigua i amb una textura de puré. “És un país molt humil i anar a comprar a un supermercat és molt car, per això es compra sobretot al mercat i producte fresc”.

Altres plats típics que formaven part dels seus àpats eren el Makande, que és blat de moro i fèsols bullits amb aigua i barrejats amb sofregit; el Pilau, que és un plat d’arròs amb espècies, o la Chipsi Mayai, que és semblant a una truita de patates.

Sis anys després d’aquella experiència, l’Adrià encara manté contacte amb el David i assegura que li agradaria tornar un dia a l’orfenat, “però no com a voluntari, sinó com algú que va a visitar uns dies a la família”.