El poeta i l’estudiant. Frederic Gotmar

El poeta i l’estudiant

Frederic Gotmar

Era un matí glaçat del desembre de 1935, i tot i que l’aire fred ens bufetejava la cara i travessava la roba, assolellat i resplendent. Va arribar amb una maleta petita i unes bosses plenes de llibres. En baixar del cotxe, una primera mirada a l’edifi ci i al bosc que l’envoltava, i després, somrient, als qui estàvem davant la porta. Era un home prim, no gaire alt, amb un posat d’extrema timidesa, unes ulleres que semblaven anar-li grans i una mirada aparentment extraviada que no es perdia cap detall. Vaig pensar, erròniament, que era una persona molt fràgil. Com se m’havia encomanat, vaig acompanyar-lo a la primera visita amb el Dr. Ribas. Aleshores jo era estudiant de tercer de medicina. L’any anterior havia fet un curs introductori d’infermeria, que m’havia permès aprendre algunes eines bàsiques. Per diferents atzars, unes setmanes enrere havia arribat al sanatori, on durant períodes de vacances i caps de setmana feia tasques auxiliars. Encara no ho he dit, estem parlant del sanatori antituberculós de Puigdolena i del seu pacient més conegut, el poeta i metge Màrius Torres.

Aquell Nadal el vaig veure diverses vegades, però no vam tenir una primera conversa fi ns dies després de la seva arribada, mentre li mesurava la febre i, en preguntar-li jo com es trobava, va dir: “Doncs força esperançat. Com ja deu saber, soc metge, i per tant, conscient de la importància de la meva malaltia. La radioscòpia diu que només tinc una lesió no cavitada a la base del pulmó dret. El Dr. Ribas ha recomanat repòs gairebé absolut durant tres setmanes i seguir una dieta abundosa rica en llet, brous de carn, verdures i fruites. Després, nova radioscòpia i ja decidirem. És possible que només estigui aquí uns mesos. Estic molt satisfet d’haver triat aquest sanatori, crec que el Dr. Ribas sap bé el que es fa”. Va explicar-me que s’havia dut molts llibres de poesia, de fi losofi a, d’assaig, i també alguns de medicina, i que aquí tindria temps de llegir, i també d’escriure. La poesia s’estava convertint cada cop més en un dels motors de la seva vida.

Set mesos després del seu ingrés va esclatar la Guerra Civil. Aquest fet li va causar un gran neguit. Patia pels familiars i amics, sobretot pel seu germà Víctor, mobilitzat al front, i patia també per la república acabada de néixer, que, amb moltes mancances encara, havia començat a fer canvis socials i en drets mai abans imaginats. Vaig ser mobilitzat i destinat a activitats de suport a Barcelona. El meu contacte amb Puigdolena es va espaiar. No vam tenir ocasió de parlar fi ns al febrer de 1937: “La meva malaltia està millorant molt lentament, el repòs inicial no va tenir gaire efecte, ho he hagut de repetir més cops. Fa uns mesos vaig ser sotmès a col·lapsoteràpia, que, com vostè sap molt bé, és la tendència més actual en tractament. El Dr. Ribas em va injectar aire a la pleura per col·lapsar i cicatritzar les lesions. En aquest moment tinc una cavitació, però sembla que es manté estable. Hem provat alguns fàrmacs, com promin o promizole, però no hem tingut avanços. Segurament ara m’administrarà un fàrmac que va generar moltes esperances fa uns anys, la sanocrisina, una sal d’or. Les dades són controvertides, alguns estudis indiquen que comportaria millores i altres ho neguen. Fa deu anys va estar a punt de ser fabricat per una empresa nord-americana. El Dr. Ribas n’ha obtingut una quantitat de l’investigador que la va desenvolupar, un danès. Em vaig fent a la idea que estaré aquí encara més temps. Però no parlem més de la tuberculosi. Vostè, com veu la situació de la guerra? A mi m’amoïna molt, és una gran desgràcia de la qual quasi ningú pot escapar. Pateixo pels que estimo i també pel futur del país, i alhora em sento inútil de no fer res des d’aquí. Per sort, escriure i llegir és un refugi per a mi. La poesia està sent el gran bàlsam que em permet oblidar-ho tot durant llargues estones. Sap que he escrit més d’una cinquantena de poemes des que soc aquí?” Li brillaven els ulls. Em va estendre un quadern: “Miri, aquest és un dels que expressen millor el que em va fer sentir l’inici de la guerra”, va dir assenyalant-ne un. Recordo que no tenia títol. Començava: “Dolç àngel de la mort...” També va explicar-me que l’ajudaven molt a no defallir les amistats que havia fet, sobretot amb una malalta, a qui afectuosament anomenava Mahalta. S’escrivien cartes, que es feien portar d’habitació a habitació, malgrat estar separades només per uns metres. Pel que em va dir, vaig intuir que es professaven mútuament un amor platònic i intel·lectual, que no deixava de ser sorprenent en dues persones al voltant de 25 anys. També es cartejava amb un conegut de Mahalta, Joan, amb el qual compartien la passió per Catalunya i per la literatura. Aquest actuava com un crític estricte de la seva poesia, i això l’estimulava a escriure.

L’any 1938 va decidir el curs de la guerra. Barcelona va caure el 26 de gener de 1939. A fi nals de febrer, no quedava a Catalunya cap boci de la república. Puigdolena no va ser cap excepció. Personalment, vaig ser retingut, però alliberat a les poques setmanes. També se’m va autoritzar a reprendre els estudis el curs següent. Quan vaig tornar al

sanatori, tot havia canviat. Hi havia moltes mancances materials, els aliments justejaven, i també el material sanitari. L’ambient era molt diferent, refl ectia les directrius del nou règim, la censura estava arreu, es controlava la correspondència, es va escapçar la biblioteca, el català escrit estava prohibit. Fins i tot els pacients havien canviat. Recordo que una tarda vaig trobar en Màrius tocant el piano a la sala d’estar comuna. Estava sol, la peça sonava molt trista, crec que em va dir que era de Beethoven: “Estimat amic, me n’alegro molt de tornar-lo a veure i que li hagin permès tornar. És una de les coses bones enmig de tanta foscor. Sento una tristesa immensa que ni tan sols puc explicar. Tot el món que coneixia s’ha esfondrat i ho hem perdut quasi tot! La meva família s’ha hagut d’exiliar a França i no en sé gairebé res. Sap que he estat a punt de ser empresonat? Em retreuen unes col·laboracions en un diari lleidatà. Per sort, la propietària del sanatori ha aconseguit aturar el procediment i que em deixessin aquí argumentant l’estat avançat de la meva malaltia. Sí, com li dic, estic estable, però sense millora apreciable. El que semblava una estada curta s’ha anat allargant. Ja fa gairebé quatre anys que soc aquí. Fa poc, el nou director em va sotmetre a una nova operació. Ara tinc diverses lesions i cavitats al pulmó dret, algunes molt properes a la pleura. S’han fet adherències, que ha hagut de trencar per toracoscòpia abans de provocar un nou pneumotòrax. Per augmentar l’efecte de col·lapse, m’han provocat una paràlisi del diafragma dret. Si me’n surto de tot això, el meu pulmó dret estarà ple de cicatrius, hauré de fer una vida molt sedentària, però, tant de bo!” Jo l’escoltava sempre sense dir gairebé res. Només ens separaven sis anys d’edat, però la distància intel·lectual era enorme i jo li tenia un gran respecte.

La salut d’en Màrius no millorava, però tampoc empitjorava. El tractament estava restringit a mesures de suport. Les tècniques quirúrgiques de les quals es podria benefi ciar ja havien estat practicades sense resultats importants. No existien encara tractaments farmacològics efi caços, l’estreptomicina no es va descobrir fi ns al 1944.

El vaig veure per darrer cop al novembre de 1942. Estava assegut damunt d’una pedra contemplant la vall que s’estenia al davant: “Amic, no nota la bellesa de la natura que tenim davant? L’hivern està arribant, i malgrat tot, no puc imaginar res més bonic. Voldria que els meus pensaments i anhels volessin com ocells, bosc i muntanyes enllà, cap a la llibertat, lluny de tot el que ens imposa i ens ofega, lluny d’aquest cos feble que m’empresona”. D’aquells dies és el seu darrer poema: “Aviat, als asils i als bancs de la ciutat / entrarà al cor dels pobres tot el fred que s’acosta / [...] I tanmateix, que bells, el violeta pàl·lid, el verd brillant, encès d’or immaterial / d’aquest ponent d’octubre, orgullosament alt!”.

Va morir un mes després.

102