Policia vs catalan

Ìndex Testimoniatges: Robert Surroca José María Murià Jordi Carbonell Rosario Palomino Àngels Monera Tomeu Martí Antoni Mestre Marc Peris Iván Cortés Eduard Coll i J.M. Castán Saïdda Saddouki Xavier Pons Antoni Cuñat Ferrán Giménez Prólogo Isabel Clara i Simó Albert Manent “És una tasca més àrdua honrar la memòria dels éssers anònims, que la de les persones cèlebres.

La construcció històrica es consagra a la memòria dels que no tenen nom”

Walter Benjamin

Foto de portada: “En España se habla Español” (Foto con cara de Franco que nos podría ceder Robert Surroca)

La policia i els cossos de seguretat contra el català El català: una lluita per la normalització

Per Ignasi Bea Seguí i Alberto Noriega del Castillo

Antecedents d’agressions lingüístiques durant el franquisme.

Aquest llibre recull els casos més actuals i representatius de les persones agredides per parlar la seva llengua. El tret comú que uneix els casos és que els agressors foren les forces de seguretat i els cossos de la policia amb jurisdicció al territori de parla catalana. És a dir: Catalunya, València, Franja de Ponent, Illes Balears, Catalunya Nord i Aragó.

Aquest llibre vol emfatitzar el següent: les agressions succeïren en plena democràcia, quan la llengua és oficial, el seu ús “normalitzat”, i està protegida per unes lleis, de les quals parlarem més endavant. No però, abans de començar, és necessari explicar la persecució més cruent patida pel català. La seva total prohibició i els desitjos d’eradicar-la d’Espanya, doncs recordem com van capolar els drets de tot un poble i d’un govern democràtic.

Cal fer breu esmena, però, del paper que tenien les forces de seguretat que manaven aquell temps, les agressions i vexacions sota el franquisme només es poden definir amb paraules que esgarrifen i un anàlisi històric adient, doncs abans era una prohibició taxativa i la repressió fou brutal en molts altres àmbits, semblaria fred centrar-se en les agressions lingüístiques durant el franquisme, doncs, el franquisme es construeix bàsicament amb la força i la repressió. Només creiem necessari transmetre la seva radicalitat i l’extensió de la repressió en el temps. A més a més, no havia estat el primer cop que es donava l’ordre d’exterminar el català.

Per tal de documentar-nos, vam acudir amb Robert Surroca, ell creu que es pot parlar de genocidi cultural amb totes les seves lletres. Ell oferia al nostre llibre el seu arxiu, ple dels papers secrets del Front Nacional de Catalunya, on recull una rica casuística d’aquell temps.

Ens parla i mostra documents sobre agressions a la llengua i iniciatives per a defensar-la del franquisme: com el paper que demanava la signatura d’una iniciativa popular en defensa del català: per què tornés a parlar-se. Aquesta s’acollia al dret de petició franquista. No obstant això, cap persona es va atrevir a signar-la, degut a la por que hi havia. O altre document important que mostrà: on llegim a Pau Casals demanant a l’ONU la necessitat de tornar a posar a la llengua catalana com l’oficial a la seva estimada Catalunya. Casals sempre fou conscient de la urgència i gravetat dels fets que

passaven a casa seva, va lluitar sempre per defensar els drets dels catalans, i ho feia amb arguments, amb raonaments lògics i des d’una perspectiva avançada.

De fet, tots els homes que defensen els drets dels ciutadans, conscients d’haverlos conquerit amb suor i sang, són una part important de la societat. Els policies i cossos de seguretat estan aquí per defensar els drets dels ciutadans; però, aquest llibre descriu i demostra que vivim un món paradoxal, el món a l’inrevés, doncs els testimonis que participen en l’elaboració d’aquest llibre són els veritables defensors dels drets dels ciutadans, sense ells, aquest llibre no hagués estat possible. Mentre que la policia és la que negligirà i vexarà les llibertats reconegudes per les lleis del territori als ciutadans.

La constant és que ho farien fent ús del tot el seu poder, la seva autoritat, l’empar del sistema i l’ombra que suposa la seva presumpció de veracitat davant la paraula de qualsevol ciutadà.

Amb Surroca vam comprendre que la policia catalana hauria d’ésser una policia democràtica, però ha aprés tots els vicis de la policia espanyola d’abans. Això, permet entendre per què s’ha d’informar i insistir, a tots els cossos de seguretat que actuen al territori, els drets que tenen els ciutadans de les regions de parla catalana.

Amb la intenció de tenir la perspectiva d’altre historiador, qui era molt jove quan arribava a Catalunya pel primer cop, doncs havia nascut a Mèxic (17 d’agost de 1942), fill del militant anarquista d’Estat Català, Josep Maria Murià i Romaní. Els primers contactes de José María Murià van permetre-li viure en carn pròpia aquella Catalunya sotmesa i amb una vida clandestina engrescadora de les acaballes del franquisme.

Tots dos historiadors donarien breus explicacions amb el seu tarannà i vivències personals incorporades a la narració. És interessant el testimoniatge de Murià: saber què li havia suposat veure pel primer cop una Catalunya sotmesa. El testimoniatge de Surroca ens permet saber millor el que era viure frec a frec amb el franquisme més devastador d’una cultura i la seva llengua, amb la força de les armes. Des del poder volien aconseguir una Catalunya sotmesa i castellanitzada. El llibre vol ésser mostra objectiva de l’agressivitat que encara hi roman vers la llengua catalana, i sembla possible dir que moltes de les actituds vers la llengua romanen des d’aquesta època.

A continuació, donarem alguns antecedents, primer amb el testimoniatge d’en Robert Surroca i continuarà amb José María Murià. El llibre comença el seu recorregut a partir del cas de Jordi Carbonell, un cas únic. Ell fou el primer qui va patir la repressió després de la mort de Franco. Explica els fets que li portaren ingressat a un psiquiàtric,

per defensar el dret del poble a parlar català. Pensava que no era un dret seu, sinó de tot el seu poble, i cap persona podia estar damunt d’això.

Desprès detallem els casos dels testimonis més actuals i representatius a Catalunya, València i Balears. Una selecció de les agressions més polèmiques i conegudes que vam trobar durant l’engrescador procés de confeccionar aquest llibre que pretén descriure uns fets que vam descobrir gràcies als seus protagonistes. Amb la convicció què: allò que no podem canviar, siguem prou capaços de poder descriure. El llibre és un crit, un toc d’atenció i una exhortació a la indignació ciutadana i a la defensa de les llengües oficials a Catalunya, València i Balears.

Els drets lingüístics Els drets lingüístics formen part dels drets humans. Des de la proclamació de la Declaració universal dels drets humans (1948) i, més especialment, d’ençà de la promulgació, el 1996, de la Declaració universal dels drets lingüístics, els drets dels parlants i de les comunitats lingüístiques estan emparats per la legislació internacional.

Testimoniatges

Robert Surroca i Tallaferro “(…) Al carrer jo parlava en català, tu anaves a l’escola i el mestres que tenies eren catalans, de sobte, les converses amb ells eren en castellà. Si no et sentia ningú, llavors la conversa era en català, i quan sorties al patí, amb els altres nens, tot era en català.

Havia immigració castellana a l’escola, però tots estaven integrats, perquè al carrer abans parlaven català sense complexos, a l’inrevés del que passa avui”.

Robert Surroca és un conegut activista polític català, un historiador i escriptor fet a si mateix, també és periodista i ha participat en diaris com el Diari de Barcelona, Avui, El Llamp, el Temps, L’Avenç i altres més. És un veritable capdavanter de la lluitat i defensa del dret a viure i pensar en català. Tanmateix, entre d’altres llibres, ha publicat: La Catalunya resistent. Allò que la transició ens ha amagat i Memòries del Front Nacional de Catalunya. Cavalcant damunt l’estel (tots dos són del 2006).

Surroca ha estat destacat membre del Front Nacional de Catalunya, va guanyarse el reconeixement per organitzar, d’entre moltes altres accions clandestines, l’escamot de la Diada Nacional de Catalunya de 1971. Després d’això va escriure al Correo Catalán els opuscles dominicals ‘Històries de la clandestinitat’. Allà narrava el que li havia suposat portar l’aparell clandestí i viure sota ferma vigilància.

A Surroca un malentès l’havia fet pensar que el llibre es dedicaria a parlar de l’etapa franquista exclusivament. A la seva llar Surroca posseeix molts dels cassos més representatius i els papers secrets del Front Nacional de Catalunya, enllà parlaria engrescat de la nit tan llarga que suposaria el franquisme pel català, és evident que el tema encara mereix molt i molts més llibres.

Ell ens ensenyà llibres què creu són bons per endinsar-se en el tema de l’agressió contra el català: Per la llengua. Llengua i cultura als Països Catalans, de Carles Jordi Guardiola; Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalana i El català una llengua asediada, tots dos de Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villaroya; també Català a l’escola. Les campanyes populars sota el franquisme, de Joan Creixell; o Una cultura sense llibertat, de Joan Triadú. Entre d’altres llibres com La cultura catalana entre la clandestinitat i la represa pública, de Joan Samsó, o La poesia, un combat per Catalunya, de Joan Colomines.

Els cossos de seguretats a Catalunya Surroca no s’ha trobat molts casos de discriminació al català a Catalunya, fora de les “típiques anècdotes de restaurant”, les quals pensa són coses que tampoc s’entenen avui i l’emprenyen prou.

Vam parlar amb ell per aconseguir perspectiva històrica, cabdal per entendre el comportament de les forces de seguretat del nostre temps, doncs, com la democràcia a Espanya, la seva formació es tracta més aviat d’una evolució lenta, mai un canvi radical.

Ell posseeix molta informació sobre casos de discriminació lingüística durant el franquisme, un veritable munt d’informació ben emmagatzemada. El llibre, però, no tracta del franquisme, només s’ocupa de la sòrdida casuística des de començaments de la democràcia fins als nostres dies.

Podríem haver-nos quedat dies a la seva llar parlant del tema de les agressions durant el franquisme. Llavors començà a explicar un fet històric que és un bon punt de partida pel nostre llibre.

La policia catalana Quan es va constituir la policia catalana, més del 30% van ser traspassats dels grisos i de la Guàrdia Civil, cosa que no s’havia fet al País Basc amb la seva policia. Surroca creu que a Catalunya els cosos de seguretat que ja estaven aquí s’havien “fincat”, que no és el mateix que “integrat”, i ja no es volien anar.

Surroca veu, però, que no és l’única explicació per aquestes situacions tan xocants que es donen. Pensa que encara que no sigui justificable, “s’entén millor que a vegades actuïn com exactament el que són: una policia no pas espanyola, sinó més aviat espanyolista, nacionalment espanyolista”.

Segons explicava a casa seva “al País Basc ho van fer tot de ben nou”, és a dir, no van acceptar a cap persona que de l’estat espanyol, “encara que s’havien d’infiltrar igualment, per qüestions d’informació i espionatge”. Surroca pensa que no és el cas de la policia catalana, “avui, et trobes Mossos d’esquadra pel carrer parlant en castellà, i molts d’ells es van traspassar fa anys, ja no són nouvinguts; per desgràcia, no només passa amb la policia, també amb l’administració te molts vicis de l’administració espanyola”. Surroca creu que vivim les conseqüències d’acceptar gent de tot l’estat espanyol, és clar que es refereix només als que van integrar la policia catalana, els que actuaven a les regions amb caràcter molt marcat de ser una nacionalitat històrica.

El passat, aspiracions republicanes, la seva posició Surroca relata com abans es tenia la ferma noció d’una Generalitat republicana.

Ell ja no ho va viure, però ho va sentir dels pares, del poble, quan tenia la il·lusió d’una cosa “nova, patriòtica i catalana”. A molts els semblava que hauria d’haver estat així,

“però no ha estat així”, es lamentava Robert, deixant clars els seus desitjos per continuar amb força la lluita per defensar millor els drets dels catalans.

Surroca creu que és normal que els Mossos d’esquadra mai facin actuacions dolentes vers el català. Els policies locals potser contestaran en castellà, però mai tindran una actitud d’animadversió o enfrontament, “cosa que si passa amb la Policia Nacional, i no cal dir amb la Guàrdia Civil. Tot i que és xocant avui dia dirigirse a un Guàrdia Civil i que et respongui en català”, segons Robert.

Indigneu-vos Durant la conversa ens adonem de la importància que tenen els antecedents que explica, la seva posició i militància en defensa del català i la memòria històrica.

Espanya ven la idea d’una Espanya plural, però amb els catalans castellanitzats. “No fotem, que no maregin més la perdiu, es poden gastar milers de milions en promoció del castellà, mitjançant l’Institut Cervantes, i d’això ningú no dirà res”, comentà indignat, amb certa raó, encara que també promocionen a la seva manera el català i d’altres llengües cooficials d’Espanya, però ho fan per deferència i coherència amb això que pretenen anomenar com l’Espanya plural.

També l’esgarrifen, amb molta raó, els diners que es gasten en una “ximpleria”, com és el fet de pagar per la traducció simultània del català al valencià (es refereix al que passa al Senat), una iniciativa del govern de València sota Francisco Camps. “El que no volen és que es parli català, ni eusquera ni gallec, ‘els volem a vosaltres com espanyols, però castellanitzats’”, és el que pensa Surroca que creuen tots els nacionalistes espanyols que manen. A aquestes alçades de la vida democràtica, encara dubta sincerament si els catalans s’en sortiran al final.

“Són molts anys de batalla, i quan ho feia contra el franquisme, una pared inexpugnable, recordem que no la vam poder fer caure, va caure ella sola, i tot canviaria, i no, per desgràcia, no”.

Els problemes del català Robert Surroca veu problemàtic el paper de la immigració i els mitjans de comunicació, com tracten de castellanitzar-nos, és la mateixa societat a casa nostra. Pensa: “és culpa

dels catalans que no exigeixen els seus drets. No els exigim”, i com exemple diu: “Tot català que hi sigui dins d’un restaurant, quan li donen la carta en castellà, hauria de respondre: ‘Escolta'm! Dóna’m la carta en català’”.

No es refereix als casos de la gent que acaba d’arribar aquí, ells, al capdavall, “venen a guanyar-se la vida” i “prou fotut es tenir que marxar-se de casa perquè no hi han oportunitats”, Surroca, però, diu amb la seva habilitat per explicar les coses, que no els demana que li parlin, “vull que m’entenguin, és el mínim”.

Es obvi que això costarà, però bé, també creu que es tracta d’insistir: “És clar, són 300 anys de sotmetiment del català, i es que no s’ha parat mai, abans per la força bruta de les armes i ara pel poder judicial”. Surroca veu com avui l’excusa és la crisi, no hi han prou diners per aconseguir la normalització. Així, ell sempre ha vist interposats diferents pretextos, “i sempre el que ha sortit escaldat és el català”, com recordava, aquell dia, amb molts exemples del nostre passat recent.

Surroca creu que Catalunya hauria de ser bilingüe, ell pensa que si Catalunya és Espanya, si el País Basc és Espanya, si Galícia és Espanya, “llavors és l’Estat espanyol qui és quatrillingue, i les quatre llengües han de tenir els mateixos drets”. Així es podria saber què és el que pensen, doncs si diuen no, vol dir que hi han llengües oprimides i opressores; i, si diuen que si, “les quatre serien oficials a tot l’estat”. Com a Suïssa, on tenen la seva llengua oficial únicament, i després cada llengua és l’oficial a cada regió, és un gran model per aprendre, la forma com gestionen quatre llengües nacionals.

‘Eres español, habla español’ Surroca pensa que aquest combat contra l’estat espanyol no s’ha sabut fer, suposa que es deu a la feblesa de la realitat catalana present. Dóna l’exemple de quan va morir en Franco, treu una foto amb la cara del caudillo i una pintada al carrer on es llegia “Eres español, habla español”.

Surroca introdueix a la conversa el tema de la seva militància, parla de l’Assemblea de Catalunya, quan tenia una força important, tots eren conscients que tenien un cert pes, però sabien que no tenien al darrera una força que realment els defensés o emparés. “El monopoli de la repressió ha fet que hagi estat possible desnormalitzar l’ús del català”. I continua en aquest sentit: “O assolim aquests mínims d’entrada o no juguem, recordem que per sortir de la dictadura ells necessitaven que l’oposició els li donés la credibilitat democràtica”.

Cada dia són més difícil d’acceptar els fets, les agressions, la violència que surt de tant en tant als diaris. Poca credibilitat democràtica es demostra quan fan ús sistemàtic de la repressió per amagar les realitats i reivindicacions que encara hi romanen punyents al llarg del nostre territori.

Genocidi cultural Surroca parla de genocidi cultural, i ell és molt metòdic al explicar les seves opinions, diu que és pot parlar de genocidi amb totes les lletres, sense exagerar, “és un genocidi cultural; abans descaradament, doncs tenien la força de les armes, i ara ho fan utilitzant tots els subterfugis que vulguis, però segueixen”. Surroca veu que a dintre d’Espanya això de que es parli una llengua que no sigui el castellà és “una ofensa, una afronta”.

Històricament, Espanya ha demostrat poca sensibilitat amb les llengües, recorda el cas d’Amèrica Llatina. Els conqueridors anaven contra totes les llengües natives, “amb creus i espases els van convertir a catòlics, a cop de sabre, a més a més, parlant castellà, i fins avui. Amb Espanya ha estat o per aquí o per la porta, i la porta era el coll a terra”. Robert Surroca pensa que tothom haurà de fer una pressió molt més forta com a part de la societat catalana, encara que ja hi hagi pressió, ell creu que si realment estiguéssim contínuament exigint els nostres drets, casos de discriminació com els que es relaten aquí no passarien.

Els petits gestos Robert torna a insistir en la importància dels petits gestos: “A un restaurant, on tres vegades, a cada àpat, hi anés algú a demanar la carta en català, ‘escolti’m em dóna la carta en català si us plau”, la cosa aniria millor, “i si et diuen ‘no le entiendo, me puede hablar en castellano’, dir li ‘no’, ‘jo no et demano que em parlis en català, però a mi no em demanis que et parli en castellà’”.

Surroca veu molt clar que els petit gestos fan que els grans problemes s’esvaeixin un xic. Perquè l’amo d’un restaurant, o d’una botiga, el primer que faria en agafar algú seria demanar-li si parla o entén el català, “som nosaltres qui no ho exigim”.

Antecedents a la democràcia d’agressions en sap un munt, però no s’esperava que avui pugui succeir tot el que hem trobat, sobretot, fora de Catalunya, a les altres territoris de parla catalana. Surroca recorda la frase d’un polític del començament del

segle passat, l’admirable Valentí Almirall, qui deia que “el signe de l’esclau és parlar la llengua del seu amo”.

Robert Surroca confessa que degut a tants anys d’ocupació, “i molts anys els quals ens hem fotut”, doncs també li passa a ell: “jo sóc dels que, a vegades, quan ve una persona de fora, doncs canvies!, i quan no he canviat m’he trobat amb moltes sorpreses, fins i tot que m’han contestat en català millor o pitjor”. Invita a pensar com es desenvoluparia la nostra llengua si fóssim més reticents a canviar al castellà, sempre pensant en fer pedagogia de l’ús del català, a tots els àmbits que siguin possibles.

Explica perquè s’ha de fer aquest esforç de no canviar, “pensa que el castellanoparlant, l’espanyol, té un predisposició negativa contra el català, però la gent que ve de fora, de la Comunitat Europea o de l’Àfrica o Amèrica, aquesta gent no te cap predisposició dolenta contra el català”.

Fins i tot, Surroca reconeix que ell mateix en fa una mica de sofista quan es veu increpat a parlar l’espanyol. Quan li insinuen: “Però com es que no parles espanyol?”, és quan ell respon: “Jo li estic parlant en espanyol, doncs Catalunya és Espanya. No? Doncs el català és una una llengua espanyola, vostè vol que li parli en castellà, però jo no sóc de Castella, jo li parlo una llengua espanyola, però és el català”. Naturalment, Surroca no pensa que el català sigui una llengua espanyola, però fa una tasca pedagògica que a vegades els porta a pensar d’alguna manera nova i diferent. Es troba que és freqüent veure que la seva reacció és de sorpresa, sembla dur que els espanyols mai ni tan sols s’ho plantegen.

Les anècdotes, les agressions viscudes Surroca va néixer el 1934, quan li va passar aquesta història, ell tenia uns 14 anys. Era al tramvia 33, el tramvia més popular de Barcelona, un que li coneixien com “les jardineres”, perquè a l’estiu era obert, i feia un trajecte que arrancava des de Collblanc, creuant tota la Creu Coberta, Carretera de Sants, tota la Gran Via, i després baixava per la Rambla i s’anava cap al Passeig de Colom i a les platges. Era el tramvia més popular de tota Barcelona. Ell no estava fent res més que xerrar amb una amic en català, mai no s’oblidarà que va venir un “gris”, i sense dir-li res, el va a alliçonar amb el clàssic: “!Hable usted en cristiano!”, i li va a propinar una clatellada que sempre ha estat un record que sovint surt quan es toca aquest tema en una conversa, encara que diu

que això no li va portar al seu activisme per defensar el català i Catalunya. Es noten a les seves faccions que, al recordar la història, apareix una lleu ombra de frustració i impotència. La història d’un odi contra unes maneres de fer, per aconseguir que la gent renunciï a la seva identificació, al seu dret a ser i expressar-se amb llibertat.

Una altra anècdota comuna Robert des de jove i ja més gran, va treballar a la botiga dels pares, una cansaladeria. Un cop, ell tenia la porta mig avall, i estaven les escombraries allí, la tasca de treure-les era de la portera de l’escala, ell no sabia per què no les havien tret, i un policia municipal li diu, “oiga, la basura no puede estar aquí”, Surroca li diu: “No es cosa meva això, l’escala te portera, en tot cas vagi vostè amb ella, doncs a qui s’ha d’adreçar és a ella”, i el altre li diu: “¡Oiga, el catalán en casa, en público hable en castellano!”.

Aquesta anècdota, la qual s’en recordava a l’entrevista, li havia passat quan ja era un home casat i tenia una filla de 7 anys, als finals dels anys 70. Lògicament, ell va girar-li l’esquena, s’en va anar cap a casa, i assumpte acabat. Com ell explicà: “no li he fet ni cas, no vaig voler saber res més”.

A la botiga d’en Surroca les dones venien a comprar al dematí, allà s’organitzaven sempre bones tertúlies en català. La gent es coneixia de tota la vida.

Surroca deia que la botiga era dels seus pares i la gent venia des que era molt petit: “Quan em vaig casar i em vaig fer càrrec, ja em coneixien de tota la vida, hi havia dones que em veien com el seu fill, i quan entrava un tio i deia en castellà: ‘Buenos días’, Fum! Tothom callava, silenci total…”

A Surroca això li recorda el que va viure el 1968, al País Basc, quan entrava a un bar d’un poble d’aquells, i veia que quan parlava en castellà es feia un silenci total, i ell s’explicava: “Buenas tardes, siento no saludarles en eusquera , pero es que soy catalán, y estoy de visita” i l’ambient es relaxava, segons recorda.

Doncs això passava a la seva botiga, si entrava una persona parlant castellà, sobretot un home, perquè abans les dones acostumaven anar a la compra, per això era sospitós quan un home entrava, sempre regnava un silenci absolut. O sigui, només pel fet de parlar castellà, era considerat com potencialmente perillós, un enemic, se li atribuïa la actitud de “usted no sabe con quién está hablando”, ho compara amb la sensació que tenen els castellans quan se’ls parla en català, com si fos un odi premut al moll dels ossos i irracional alhora.

Surroca un home d’idees clares El que passa amb el català és clar que prové dels problemes amb les dictadures, per a Robert Surroca es prou clar: “Espanya també va patir la dictadura, és clar, però a Espanya no només no li van tocar la identitat, si no que a més a més se la posarien a dalt de tot, però el més fotut és que en aquí no, aquí vam patir la dictadura políticament, socialment, com tu vulguis, però, a més a més, sobretot, anaven contra la catalanitat, la nostra identitat si que ha estat esclafada”. És fàcil comprendre el perquè de les adhesions a una causa que buscava dur a terme una resistència per la llibertat de Catalunya, la dignitat humana i un model de societat avançada. És clar que la por es mamava, la gent que ho va viure, la guerra, l’entrada de les forces nacionals, ells mamaven tota la por. Sobretot, li deien a Robert: “No publiquis, no et compliquis”. A casa seva eren catalans, Surroca diu que tampoc eren del “morro fort”, però el “no t’emboliquis” l’havia sentit des de ben jove, la prova és que quan a casa van començar a veure que entraven i sortien persones i paquets, la seva dona — vivien a la mateixa escala que els pares— tenia molta por, més quan Robert tenia reunions a casa. “Robert, no t’emboliquis”, és tot el que li deien.

Robert i el Front Nacional de Catalunya Surroca va ser responsable de tot l’aparell de publicacions clandestines del Front Nacional de Catalunya, també tenia cura dels passos de frontera, les accions al carrer, diu que “fins que no es va incorporar la colla de l’Armangol, el Colomelles, Carles Sastre”, ell s’implicaria amb moltes i moltes coses. Després va venir l’època quan ja tot el portaven ells, però quan Robert va portar tot l’aparell clandestí, no s’ho va ni arribar a pensar, “només et trobes!”, confessa.

A la vida no es que et posis a fer coses, a vegades et trobes amb decisions i qüestions com aquestes, “quedaríeu parats amb això de la lluita clandestina”, hi havien persones que no hi duraven gaire, per que en aquests temps els nois també s’anaven a la mili. Surroca tenia fills petits i s’adonava que havia un moment en que tot anava creixent. “Arribava un moment que dius, Hòstia! Què faig? Perquè jo he sortit a vegades de casa i no sabia si en tornaria. Si em fotrien un forat o…”

Recorda el dia que havia reunió de l’executiu i ell va anar i va defensar el seu punt de vista, va demanar per un fulletó: “Aviam!, què no es guarden les coses que es fan!”, encara sabent que eren un aparell clandestí, una associació il·legal i “on es rifava un bon joc de hòsties o anar a la presó”. Surroca volia conservar els documents pel dia de demà, i li van donar llum verda, “tu mateix!, guarda-ho!”. I com que ell era a les màquines d’impressió, va a començar a organitzar els arxius del Front. Tenia un lloc molt segur a casa del seu germà, allí van venir moltes vegades a regirar-li la casa i mai no van trobar res”.

Surroca és part de Catalunya i la seva història, ho recorden per les seves memòries del FNC, també l’enregistrament, una acció del Front, on es deia: “Atenció.

Atenció. Els parla el Front Nacional de Catalunya”. Es tracta del famós aparell que havien deixat amb uns cables per fora, amb el rètol: “Atenció, explosius!”.

Recorda rient que al pany de la porta es va deixar un sobre amb diners, per a la gent de l’hotel. I explica que “el Front hi era davant de l’hotel Duval, i un dia va venir el fill de l’hotel Duval i les va dir que els diners se’ls havien quedat els policies”. Els mateixos que van rebentar la porta i no van fer cap cas als cables, quan van rebentar la porta, la gravació ja estava feta, l’havien posat dues vegades. Foren accions de propaganda que es feien de cara a fora, aquí ja sabien el que passava, encara que als diaris no deien gairebé res, segons recordava.

Conclusió Per a mostrar l’actitud seva i de molts altres arran dels cossos de seguretat, ell ens parlaria d’un moment de molta tensió. Al pas de la frontera passaven gent d’ETA, va sortir a l’Avenç. El 1969, passaren un que es deia l’Apatxe Saverio (¿??), ell va ser el primer etarra venut a la policia espanyola”.

Una altra ocasió, “passant altre nano d’ETA”, anàvem per a la frontera francesa, cap a la muntanya, armats. El nano els hi diria: “les voy a perdir una cosa, si tenemos un tropiezo y caigo en las manos de la Guardia Civil, pegadme un tiro en la cabeza”.

Surroca li respón: “pero eres muy jóven, por qué dices estas cosas”. I ell diu: “No quiero pasar otra vez por el Chorrondo”. El Chorrondo és la caserna de la Guàrdia Civil al País Basc, on hi era el General Galindo, “se’ls hi han quedat a les mans molta gent, allí els destrossaven, els estossinaven”.

Surroca explica que “totes aquestes histories, vulguis o no, la societat les palpa, encara que l’afany reivindicatiu de la gent es rebaixa, per això serveix la repressió, la tortura i tot plegat. Per treure informació, però també per a acollonir a la gent, “tot per evitar que es moguin o manifestin”. Reivindicacions tan elementals i necessàries, com ara la llengua, també es veuen afectades per aquestes histories col·laterals.

Antecedents que hem conegut gràcies a la manera de pensar d’un gran activista i molt bona persona, les paraules d’un que ha treballat molt per poder gaudir de les escarransides llibertats que avui tenim. La seva veu pragmàtica i didàctica alhora, diu que no caldria oblidar la lluita i totes les veus que han estat defensant Catalunya, exigint respecte i llibertat per desenvolupar el seu projecte nacional, caldria actuar coherentment amb la nostra història i els nostres objectius.

“Nois, compte, hem lluitat per aconseguir el que teniu, ara us toca a vosaltres defensar-ho, mantenir-ho i millorar-ho; no permeteu que us ho arrabassin”.

José María Murià Rouret La primera vegada que va venir a aquest país, l’any 1964, va ser com turista. També per a resoldre qüestions emotives personals sobre les seves relacions amb aquest país.

Conèixer Catalunya, la terra dels seus pares, era especial per a ell que no havia estat mai. Abans d’arribar a Barcelona, va passar per París, i va establir contacte amb certs grups de la resistència. Entre d’altres, amb en Manel Viusà, qui era conseller i s’encarregà de les joventuts del Front Nacional. Murià va participar a la resistència.

Com ho demostren les excursions pel Pirineu que va fer abans de venir a Catalunya. Ell, com un excursionista qualsevol, passava informació. Aprofitava el seu passaport mexicà i les garanties que li oferia, una certa immunitat fins i tot.

Un dia, fent tasques d’ajuda a la resistència, va anar al carrer Rosselló a prop d’Aribau, allà li van donar informació que es posà a la butxaca. Parlem dels començaments del mes d’agost. Ell va entrar a un bar, no recorda si era el Pèndul, el que si recorda és que hi havia un parell de noietes ben maques, joves, a l’any 64 ell tenia 21 anys, “llavors també era maco”, diu José María Murià, qui es molt estimat pel seu humor tant a Mèxic com a Catalunya.

Recorda que va començar una mena de flirteig al bar, “com es feia abans”.

Varen sortir, elles per Balmes i, bé, ell anava darrera, discretament, només uns passos.

Elles parlaven, donant-li tota la informació que ell necessitava per continuar després amb la relació: si anaven a aquella escola, quins locals visitaven, sempre parlant entre elles en català. Parlaven en veu alta, òbviament per a que ell las sentís.

Quan varen arribar a l’acantonada d’Aragó, hi havia dos grisos. El que a continuació veuria el deixaria fred, una imatge que mai es podria treure del cap. “Un d’ells, bé, tots dos, se’ls van posar endavant a aquestes noies i, mentre les escridassaven, amb maneres desorbitades, doncs “semblava que els ulls se’l sortien del cap”. Encara ho te gravat a la seva ment, les cridaven: “¡Hablad en cristiano!”, i després recorda com “un d’ells l’envergà a cadascuna dues bufetades, una amb cada mà”. Aquelles nenes

haurien de tenir 16 anys, “em va deixar parat, és clar, tota la seva dignitat es va ensorrar i el que van fer es plorar i córrer, jo no vaig plorar, però, realment, vaig quedar amb una sensació d’impotència i frustració”. Fins i tot, Murià pensava insultar-los, però portava els papers que havia anat a buscar i, si l’enxampaven amb aquesta informació, se’l complicaria molt la vida… No va poder fer res: “Això què has d’aguantar-te”. Va viure, en carn pròpia, el que era la vida d’aquest país: “Aguantant aquesta gent”. Aquest ha esta el seu primer contacte, molt violent d’entrada.

“Tu dius brètol perquè ets una persona educada, jo dic fill de puta” Antecedents José María Murià ja parlava català a Mèxic, a casa seva. Va arribar a Catalunya amb una certa angunia, “a veure si m’entenen”, es deia, “perquè no saps ben bé si allò que parles a casa teva és realment un idioma que existeix”. Aleshores, després de poder parlar amb els catalans d’aquí, ell estava molt satisfet. No però, es quedaria amb aquesta frustració i un rebuig violent contra l’uniforme, però mai pels catalans que li parlaven i el van acollir a la seva primera estada a Catalunya.

Dotze anys després, el dia de Sant Jordi, viuria un altre cop l’arbitrarietat de les actuacions dels cossos de seguretat. Recorda que el 1976 tots estaven molt contents perquè ja havia mort Franco: “A Mèxic va morir una nit abans, és clar, era 19 de novembre quan Franco moria, perquè Mèxic és un país més avançat i allà Franco va morir un dia abans”.

Explica que, llavors, ja es veia venir que en aquest país haurien de canviar les coses. Murià ho atribueix al “sentit dels sexennis”, aquesta sensació què els sexennis — temps de duració dels mandats dels càrrecs polítics a Mèxic—, fan canviar les coses d’un dia cap a l’altre. Ell venia condicionat per aquest pensament, estem parlant del 23 d’abril del 1976, dia de Sant Jordi. Murià pensava que les coses estaven canviant: “Però què cony canviant!”, comenta fent escarafalls. Qui sap per què, senzillament estava passejant a les Rambles, i va veure que pujaven els grisos cap a Plaça Catalunya, “i jo mirant com un imbècil”, de fet anava encuriosit darrera d’ells a veure què passava. De sobte, començà a córrer la gent, i ell no sabia pas què passava, el que si va sentir va ser un gris qui per darrere seu li va fotre un cop de porra a l’esquena, “sense dir bona tarda”, recordaria.

La seva reacció va ser automàtica i espontània, no se’n recorda exactament que li va dir, “fill de puta o qualsevol cosa”. En espanyol, és clar, perquè: “Quan m’emprenyo, parlo en espanyol, com molts d’aquest país, i li vaig dir tot el que li havia de dir”, llavors ell tornà enrere, “el podrit aquell”, i, aleshores, Murià començà a córrer.

No l’hagués enxampat mai, perquè ell corria molt ràpid.

L’agressió del gris Just el dematí del dia que van tenir l’entrevista amb Murià, al Museu d’Història de Catalunya, ell revisava la seva versió de la història a la Plaça Catalunya, anava refent-la, seguint els seus pasos: “En una d’aquelles parets baixes, on hi han les escales darrere, allà em vaig quedar atrapat, vaig tractar de tornar enrere, vaig relliscar i caure al terra”.

Murià es va aixecar, ràpidament, però havia perdut el temps necessari perquè l’altre arribés, i ja no ho va poder evitar: “Aleshores, amb un gran sentit professional, em va donar un cop amb la porra, de dreta a esquerra, directament al meu genoll, no va ser poca cosa, quan fa fred encara em ressento molt, i, aquest matí, quan estava caminant a Plaça Catalunya, m’estava recordant de tot l’arbre genealògic d’aquest desgraciat”.

Però, quan li donava el cop de porra, amb tan mala o bona sort, ell no ho sap tampoc, doncs, quan el gris li clavava el cop de porra, obriria tota la guàrdia, “clar, es veia que no era gaire expert”, i amb la seva empenta i inèrcia quan li donava el cop de porra, Murià va reaccionar: “la nata que li vaig fotre a la boca devia ser espectacular, perquè va sortir un reguitzell de sang, vaig quedar tot xop. I ara si a córrer!” Murià va tornar a caure després de la “nata” que li va donar, clar, les dues inèrcies i el cop al genoll, ell recorda que la gent va dir-li: “Vagi-se’n!”. Li van fer una mena de, com diuen a Mèxic, “casita”, per veure què li passava, i no el deixaven moure’s.

Quan van veure que el policia tornava a ser-hi, ell va sortir corrent “com un desesperat”, es va ficar pels carrerons de la Barcelona Vella: “No em preguntis per quins carrers vaig anar, fins que vaig trobar una farmàcia”, i es va recordar l’explicaven que els farmacèutics eren una mica com els metges aquí. Ell tenia la mà trencada i sang per tot arreu, hi va entrar una mica espantat i va trobar-se un farmacèutic, “un home vell, ben tranquil, qui em va agafar i em va rentar la cara, la mà i… Bé, aquí acaba la història”. Estem parlant de fa 50 anys.

La memòria José María suposa que aquest policia que va rebre també s’haurà d’en recordar de ell. Quan el farmacèutic li va preguntar d’on havia sortit tota aquesta sang, ell va respondre que no ho sabia pas, que havia caigut, va inventar coses. Ell va mirar-li el genoll, Murià coixejava una mica, li va dir que semblava un cop de porra, ell va contestar: “No senyor, el que passa és que he caigut”.

No va fer més comentaris, però Murià creu que ell sabia de què anava la cosa, perquè va cridar un taxi, i quan pujava al taxi li va dir: “Escolti’m, vostè no em deu res”, això perquè va notar alguna cosa al seu accent. Quan li va dir que ell era mexicà, li va dir que no li devia res. “Nosaltres els devem molt més a vosaltres”. El donà una abraçada i el fa un petó i mai més ha sabut res més d’aquest home. I aquí s’acaba aquí la història.

Quan li van donar la nata del 76, el primer que va veure, segons explica amb tota sinceritat, “és la cara del podrit aquell del 64, és el mateix uniforme, m’entens, aleshores, és clar, jo no vaig pensar res, és una reacció gairebé animal, però el que estic segur és que vaig tenir como una mena de venjança dels fets de 1964”. Un cop, Murià recorda que va escriure un article petitó que parlava dels fets i es titulava La bufetada de Balmes i el cop de puny a la Plaça Catalunya, publicat per la revista de l’Orfeó Català de Mèxic.

Tal és el sentiment de frustració i la humiliació de veure aquesta prepotència, “això s’ha de sentir, no es pot explicar”. Murià conclou la seva xerrada amb nosaltres dient que creu que encara li ha d’agrair a aquest “fulano”, d’alguna manera, ajudar, encara que fos transitòriament, a entendre les condicions tan difícils què vivia la gent d’aquest país: “Em va ajudar a sentir el que sentien els catalans davant d’aquesta gent”.

Ell creu que això si que l’ha ajudat una mica a formar la seva “vocació catalanista”, José María Murià veu que, al capdavall, la història ha demostrat que teníem raó, que ens acostem al que hem volgut sempre, llibertat per la nostra cultura, el seu marc idoni.

Altra anècdota El 1980, Murià va ser secretari de l’executiu d’una comissió molt important per celebrar l’encontre entre els dos mons, celebracions de les relacions entre Mèxic i Espanya, “i la

veritat vaig haver de fer molta pedagogia, els espanyols anaven molt forts amb el tema del descobriment d’Amèrica, la gent de l’antic règim, ja s’imagineu”.

Fins i tot, creu que gràcies a la comissió mexicana van millorar molt aquesta comissió, Fernández Ordoñez, un polític amb el qual havia lligat molt bé, va entendre perfecte la posició mexicana, enllà posaven les bases de la reunió de caps d’Estat de Amèrica Llatina. Aquesta reunió és la extensió d’aquestes comissions que van funcionar bé gràcies a que ho havien acceptat tot d’inici. El Fernández Ordoñez tenia posada tota les seves esperances en aconseguir deixar als americans fora, i Murià també volia aconseguir el mateix.

Quan es van reunir a Costa Rica, varen veure que els esperava com a representant de la comissió espanyola un senyor andalús, de professió ginecòleg…

“Vosaltres, com es penseu que sou la mare pàtria, han enviat un ginecòleg”, recorda rient. Ningú no l’havia convidat i va fer un discurs sobre com les circumstàncies l’havien conviscut de que el paper d’Espanya no havia estat del tot bé anteriorment, reconeixia tot el que s’havia fet, i al final ningú no l’havia aplaudit, perquè havia dit al final del seu discurs "gracias a Nicaragua y a su pueblo por entender mi discurso”, i no li van aplaudir, perquè eren a Costa Rica. Una anècdota si més no curiosa que recorda la manca de sensibilitat que va mostrar el ministre de defensa Federico Trillo a El Salvador el famós “¡Viva Honduras!”.

Al final, quan era a Madrid, li van demanar si podria parlar amb el Ministeri d’Afers Exteriors, que era molt urgent, el telefonen des de Catalunya —ell era a una reunió amb madrilenys—, fins aquest moment el tractaven com si fos un convidat mexicà d’honor. Aleshores, quan el passen una trucada des de la sala de juntes, i es posà una amiga seva, què sempre li parlava en català.

Ell se’ls queda mirant a tots i quan parla pel telèfon en català, immediatament, es fa un silenci espantós i tothom el mira. “¿Y tú por qué razones hablas en catalàn?”, li demana un. Frase que va donar peu a les paraules més importants que ha pronunciat en aquest país: “Nada más tengo dos razones: el izquierdo y el derecho”, va dir i va marxar en acabar la reunió, sol, per primer cop en taxi, sense dir-li res més, l’amistat amb els companys de Madrid s’havia acabat.

Catalunya “Va ser un xoc molt bèstia, jo era una criatura aleshores, sense una consciència clara del que era el meu país i la meva llengua, jo simplement parlava en català i, de sobte, em vaig trobar que em parlaven en castellà. Això es va produir així, i, a més, em deien que el català era un dialecte i que havia de desaparèixer”.

Jordi Carbonell i de Ballester A partir de la prohibició, això li provocà una reacció: “Vosaltres voleu que desapareixhi el català, doncs jo escriure en català”, i es va posar a escriure poesies, “molt dolentes”, segons diu amb humilitat i amb la llicència que dóna una vida tan plena. En obrir la porta de casa seva, ens trobem un home educadíssim i amatent, amo d’una lucidesa i capacitat d’exposició que enganxa. Una persona amb una presència especial, molt prudent i també un home de món, un altre veritable pròcer de la defensa de la llengua i la cultura catalana.

Carbonell (Barcelona, 23 d’abril de 1924) és un polític i polític català, net de l’escultor Pere Carbonell i Huguet. Va ser professor de català al Institut de Estudis Catalans i a la Universitat Autònoma de Barcelona, d’on l’expulsen el 1972. Membre fundador de l’Associació de Sociolingüistes de Llengua Catalana i de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, va dirigir la Gran Enciclopèdia Catalana del 1965 al 1971.

També és president d’honor d’Esquerra Republicana i ha estat president del partit polític del 1996 al 2004. El 2001 li va ser atorgada la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i el 2002 la de la Medalla d’Honor de Barcelona.

Els inicis La trajectòria que inicià com universitari durant els anys 40, de caire nacionalista i independentista, li valgueren detencions i maltractaments diversos de la policia. Amb Jordi Carbonell el que van aconseguir és l’efecte contrari. Parlem del primer cas de discriminació lingüística just en acabar el franquisme, un cas molt greu, un extrem. La història va aconseguir que una persona, sense cap ideologia, comences a tenir-ne d’una,

la sensació ben clara d’Espanya com una realitat negativa. Aleshores, ell no tenia una concepció política clara, però si una reacció contra la realitat que li imposaven.

A casa seva, la seva mare era catalanista, el seu pare “no era gaire res”; però, durant la guerra, van sofrir algunes clatellades importants per part d’uns familiars republicans, això va fer que tinguessin una reacció políticament favorable, amb reserves, però, al triomf dels militars. Ell recorda les paraules de la seva mare, “si els militars han d’anar contra Catalunya que es tornin per allà on han vingut”. Era una declaració significativa i, al mateix temps, d’una vivesa que encara avui el fa esgarrifarse. “No es van anar, més aviat es quedaren. I anaven contra Catalunya des del primer dia”.

L’expedient Quan Jordi Carbonell era l’institut, els del CEU van intentar obrir-li el que s’en deia un expedient per treure-li la nacionalitat, o sigui, no podia estudiar a cap institució de l’Estat espanyol. Carbonell havia de desaparèixer de l’institut a la meitat del curs. Es va posar a treballar. A casa seva passaven temps molt difícils, van passar gana, dificultats.

Aleshores, ell començà a treballar, “tenia 16 anys i em van posar a treballar a la caixa d’estalvis, perquè el meu avi havia estat cap de sucursal, jo havia nascut a aquella sucursal de Gràcia, amb certa relació amb la Caixa d’Estalvis de Barcelona, la ‘casa d’oros’ li deien”.

Com que ell treballava, no era a la universitat. Quan el van buscar, no el van trobar. A la universitat, però, Jordi Carbonell havia canviat molt, d’una banda va deixar de ser creient i va començar a ser agnòstic, cosa que segons ell diu va durar fins a l’any 2006. D’altra banda, va adquirir una consciencia lingüística i nacional. “Nacional, però lingüística”. La seva primera reacció, a l’institut, havia estat lingüística. La primera cosa que va fer era escriure poesia. Un llibre que porta el nom de la seva dona i que ensenya durant la conversa, es tracta del llibre de poemes Hortènsia.

‘Què la prudència no es faci traïdors’ Jordi Carbonell és el millor testimoni possible, el seu cas ha estat un conegut extrem que mostra fins a on podia arribar la discriminació contra el català. A més a més, després de

tortures i coacció, va defensar la llengua a base d’escriure-la, i mai no ha escrit cap cosa en espanyol.

Carbonell va romandre 14 anys a Itàlia, la seva segona llengua ha estat l’italià, des d’aleshores, ha escrit algunes coses en italià. I no ha escrit cap cosa en espanyol. La frase “què la prudència no es faci traïdors”, la va dir el 1977 l’11 de setembre en un discurs que el va fer famós, una frase lapidària en un moment clau, una Diada de Catalunya que esdevendria històrica, mostra d’ésser un acèrrim defensor de la llengua i la cultura catalana.

L’activisme d’en Carbonell Les seves memòries hi són a Entre l’amor i la lluita, llibre exquisit per conèixer millor les vivències de Jordi Carbonell. Nosaltres només hi donem quatre pinzellades de la que fou una vida dedicada a la defensa de Catalunya.

El seu activisme havia començat amb la poesia, “el llibre és de poesia amorosa, no poesia política”, explica arran d’Hortènsia, però també va escriure poesia política.

“El fet d’escriure en català era una afirmació, el català no existia enlloc, no havia res en català, cap ràdio, cap televisió, cap diari, no hi havia llibres en català”. Recorda que, gradualment,

es

van

anar

publicant

alguns

llibres

originals,

“escrits

en

ortografia prefabriana, antiga, com les obres de Verdaguer, o alguna cosa de poca difusió i la pressió social va aconseguir que autoritzin la publicació de més i més obres en català”.

Al psiquiàtric per fer ús del català El 1978 a Jordi Carbonell li va tocar experimentar el fet de ser destinat a una institució psiquiàtrica pel sol fet de contestar a la policia en català, el primer en contestar a la policia en català. “Jo em vaig atrevir”, doncs va dir clar que “ja n’hi havia prou! I continua: “Els vaig dir que jo no anava contra l’espanyol, que jo el respectava, però el català era la llengua del meu país i jo no podia donar una cosa que no era meva, que era de tothom. Això és la llengua”.

Tota la seva història està explicada al seu llibre, ara bé, l’angoixa que ell va experimentar no es pot explicar. “Això no està explicat al llibre, l’angoixa aquesta

de trobar-te davant d’un brètol de la policia espanyola, sol, dintre d’una habitació tancada, allunyat de tothom, aquesta angoixa és inexplicable”. Emfatitzà que el seu tràngol es devia exclusivament a la llengua. El demanaven que parlara l’idioma oficial, i ell no es va negar mai, però, això si, ell voldria parlar la seva llengua materna i veure l’ús del català normalitzat, perquè no era només el seu dret, també era un dret del seu poble. Molt fàcil d’entendre, clar i català.

Sobre el seu trasllat a la institució psiquiàtrica, Carbonell creu que ha estat un tractament únic el seu, recorda amb recança que “el psiquiatra era un fill de puta, a més a més ell era català, però un gran fill de puta”.

El van enviar a una presó psiquiàtrica, una sala de la infermeria, els bojos estaven tancats i apartats, “jo era entre un que havia degollat a la seva dona i un altre que per esmorzar es posava una tovallola al cap”. Eren el seus dos veïns. I ell li deia al psiquiatra que volia anar amb els presoners polítics, “sóc un presoner polític, jo vull anar amb els presoners polítics, jo no sóc un boig. I ell li va dir: “tots el bogos ho diuen”. Carbonell murmura com si parlés amb ell mateix quan ho recorda: “Era un fill de puta”.

El tancaven perquè els contestava en català, la seva resposta era sempre la mateixa. Llavors, ells no admetien que ell fos una persona normal. Una monja basca va ser una dels seus molts aliats. Recorda Jordi la raó: “quan parlava en català, deien que no m’entenien”, quan demanava medicines, deien que no l’entenien. No li donaven les medicines que necessitava, i ell tenia problemes digestius i encara els arrossega.

Tot això significava una gran tensió. Fins i tot, el director va cridar a la seva dona. Però, segons ell, ella “era del morro fort”, i li va dir al director: “el que està a la presó és ell, és ell qui decideix què fa”, per aquesta raó Carbonell mai no ha rebut cap pressió de ningú del seu entorn pròxim.

La importància de la solidaritat Jordi Carbonell pensa va ser molt important el seu cas, doncs els actes de solidaritat van ser continuats entre els presoners. Per exemple, el dia que ell va entrar a la presó, el funcionari que el va rebre li va dir, “vostè pensa que ha entrat a la comissaria, pero ha entrado a la cárcel. Ha caído en un pozo sin fondo y tiene la tapa encima y nadie va a hablar más de usted".

El caporal de sala, el qual era sempre un pres, “ja sia perquè era el que més gràcia els feia, o potser perquè les seves acusacions no eren molt greus”, el va ajudar molt. A Jordi també l’impedien escriure a la seva família. Recorda que quan pitjor i més feble es trobava, s’obrí la porta i va entrar el caporal amb un Cacaolat calent, s’arriscava per ell… Era un acte de solidaritat de molta categoria. Diu que a “aquest xicot” l’ha perdut de vista, mai li ha pogut “donar les gràcies ni donar-li una abraçada”, però, per a Carbonell, ha estat una persona molt important. “Perquè em va ajudar, sense el got de Cacaolat també hauria continuat, però el que importa és que em va ajudar. És important dir-ho, havia gent que s’arriscava a anar a les cel·les de càstig per donar la seva solidaritat a un presoner com Carbonell, i ho va pagar de la seva butxaca”, recorda.

El van enviar immediatament a la cel·la de càstig, i es va trobar sol a l’hivern, a una cel·la que no era més que un racó fosc, amb una la tassa de vàter i una aixeta per netejar-se les mans. Els vidres tancats, sense llum, i anava caient la tarda i es feia fosc, ell no menjava, perquè el menjar de la presó era “fatal”, “infame”, “cuinat amb greix de cavall”. Immenjable, per a ell, a més a més, que tenia problemes de digestió, patiment que sempre l’ha acompanyat. Per Jordi Carbonell aquest va ser el pitjor moment, “perquè, és clar, encara que jo pensava que em sortiria, tu ves dient que t’en sortirás amb la teva… Però, si penses que això que et diu un o un altre és veritat, estàs molt fotut. A la presó t’has de tancar, i jo vaig dir la meva: si m’aguanto i segueixo amb la meva, els foto a ells”, així és com explica Carbonell la seva estratègia.

Un altre que es va solidaritzar molt amb ell i la causa fou el presoner de la seva dreta, “el que es posava la tovallola al cap”. El presoner li va dir, “tu estàs fotent-te de l’administració, llavors jo t’ajudaré tant com pugui”. Carbonell recorda que era un argentí, el noi li va demanar que no volia sentir cap paraula en castellà, “si alguna paraula no l’entenc, ja t’ho diré, però tu parla’m en català”.

Una persona que també el va ajudar molt va ser una monja basca, amb aquesta podia obtenir les medicines, les passava d’amagat. I li deia coses com: “Con eso de la ETA les ha salido un grano”. Era una monja de les que hi havien a les presons, que cuidaven als presoners, llavors era ella qui li portava tot el que ell necessitava per mantenir-se sa i estalvi.

Quan Carbonell va arribar a la presó va parlar amb el caporal. Li va dir: “saps per què sóc jo aquí?” —el caporal era un noi de Sabadell— El xicot va dir-li que “això no es preguntava mai a una presó”. Carbonell, però, tenia ganes de explicar-lo, “jo sóc aquí perquè els he parlat en català”.

El company li va contestar: “A si? Doncs què es fotin!” I també va ser el seu aliat des d’aquell moment. El passava revistes, pa, xuscos. A la presó havia una fabrica de pa que l’havia donada una senyora als presoners, “i feia un pá boníssim, uns xuscos boníssims, i me’ls regalava i parlava amb mi, ja que jo hi era absolutament aïllat, no podia parlar amb ningú”, relata els petits fets que feien una mica millor l’estada dins d’aquell lloc fred i llòbrec.

Quan el van traslladar de la cel·la de càstig a la d’observació psiquiàtrica, allà es va trobar amb l’argentí, qui a més de dir-li “parla’m en català”, també parlava amb ell, cosa que tenien tots completament prohibida. Sortien al pati a passejar donant voltes i parlant. A l’argentí sempre l’agafaven i li deien que el deixara sol, però ell sempre tornava.

Carbonell explica que aquest en realitat no era un boig, ho dissimulava perquè volia que el portessin a la infermeria de l’Hospital Clínic: és allà on portaven la gent que era molt malalta. Pensava que des d’allà podria fugir. I es va escapar, al cap d’uns mesos Jordi rebria una postal des de París. Ara no recorda el seu nom. Però són i seran sempre molt amics, “entranyablement amics, solidaris amb la nostra causa”.

Els abusos Després, curiosament, el vicedirector li va dir al llarg d’un dels interrogatoris que li feien contínuament : “Vostè parli’m en francès”. Ell va contestar-li que parlar en francès era com “insultar l’espanyol, i no havia vingut fins aquí per a insultar l’espanyol, sinó a defensar el català”. Aleshores, Carbonell portava un llibre sota el braç, paradoxalment era una lingüística francesa. Ell vicedirector s’ho va demanar, l’agafà i l’obrí. Va dir que el català l’entenia perfectament. Carbonell el que tenia a les mans “era un llibre en francès, el vicedirector no entenia el català ni entenia el francès”, ens confessa.

Jordi Carbonell va viure el seu procés dintre de la presó. Recorda molts dels moments àlgids, quan, per exemple, entrava a una sala enorme, amb la gran bandera espanyola i la foto d’en Franco. Ell explica l’escena: “Imagina un brètol que et demana, — “¿Cómo se llama usted?”.

—“Jordi Carbonell i de Ballester”.

—“Yo le ruego que en atención a uno de mis colegas que no entienden el catalán que hable usted en castellano”.

—“Miri, si l’administració posa funcionaris que no entenen als administrats, jo li prego, molt respectuosament, —perquè jo mai no vaig fer allò que diuen els espanyols de posar-se bravucón, jo sempre vaig contestar amb absoluta normalitat i tranquil·litat— li prego a vostè que demani un traductor jurat”.

—“¡Váyase!”.

La cel·la dels presoners perillosos El van tornar a una presó, aquest cop a una cel·la d’una galeria pels presoners perillosos. “Amb els que havien intentat violar a un company de cel·la, els que havien intentat punxar amb un ganivet a un company, allà vaig estar fent cua amb ells pel sol fet d’expressar-me en català”.

Quan rebia visites de la seva dóna, com que no li deixaven parlar català, tots dos restaven muts. “Somrients i tot això”, el que li interessava era que els veiessin, que sempre tinguessin clar que ell conservava un esperit molt positiu, sempre somrient, i un dia la seva dona li va dir: “parla’m tranquil·lament”. Començà a parlar català, des d’aleshores, i per primer cop, el funcionari que tenien al costat no es va atrevir a interrompre’ls.

Després el van expulsar, el van treure de la presó perquè rebien instàncies de tota mena de gent i indrets d’on es demanava la seva llibertat, que tornés a ser al carrer.

Encara conserva les instàncies de l’estranger de diferents consolats. Ell havia estat a Anglaterra, havia estat a Itàlia. Aleshores, Carbonell tenia bona relació amb l’estranger, i els seus amics d’aquí i la seva dona van fer que la seva situació fos coneguda i van organitzar en aquest sentit iniciatives, cartes i protestes, “i és clar que les protestes d’aquí se la passaven per un cert lloc, però les internacionals feien molt més de mal, per això jo feia més mal dintre que fora”. Finalment, el van expulsar de la presó, ell era a la presó a disposició del Tribunal d’Orde Public per ser perillós a la seguretat interna de l’Estat.

La situació no es va resoldre fins l’amnistia, que “amnistia no era, era una mena d’amnistia”, segons recorda Jordi quan ell s’ha hagut d’agafar a la mateixa per a solucionar els seus problemes amb el sistema jurídic espanyol.

La segona presó

“Jo vaig seguir contestant en català igualment”. A la caiguda de l’Assemblea de Catalunya, però, es va trobar sol. Així com la primera vegada, quan entrava sabia que estava sol i entrava per un argument concret, la segona vegada no era allà per un argument concret, i no hi havia ningú més”.

Allà era el Xirinacs amb el qual s’havia posat d’acord que parlarien tots dos en català. “El Xirinacs no coneixia la por, era molt valent, ho va demostrar en moltes ocasions, amb moltes coses”. Ells eren molt amics, i encara avui no sap “perquè cony ho va fer?”. Es pregunta a si mateix. Diu que la veritat és que es va trobar molt sol, des d’aleshores, recorda que el 113 era l’únic que li contestava en català.

Allí Jordi patiria de valent, el torturarien, com quan li van fer la cigonya, “és quan et posen —fa el gest— unes manilles entre les mans i les cames, estàs en una posició molt incòmoda. Després va caure, estava a terra, tot va durar molt de temps.

Després el van tornar a interrogar, i, se’ls va ocórrer una cosa terrible, Jordi arribaria a plorar. Li van dir: “Anirem a casa teva i ja veurem”. Una amenaça a la seva família.

Aleshores tenia un fill que es feia soldat, sabia que la seva dona ho aguantaria; però, ho passarien molt malament.

Es preocupava, sobretot, pel fill que feia la mili, doncs pensava que qualsevol cosa podria passar-li. Jordi Carbonell sempre ha actuat arriscant la seva persona, però allà, sol i isolat, “amb una taca a la família i una amenaça vers la meva família (…)”. Ell pensa que “no s’ho hauria d’haver cregut”, però s’ho va empassar i els va creure. “I sóc també un fill de puta per fer-ho”, diu amb aquesta sinceritat amb la que mostra la seva lúcida i càlida ànima, el que fa que sigui una persona entranyable de debò.

Dissortadament, Jordi pensava que vindrien a casa i farien un interrogatori com el seu a la seva família. I va dir-los que “si arribaven a fer-me aquest xantatge, per tal que jo parlés en espanyol, doncs, jo ja sabia com parlar en espanyol”. Conclou que “era una claudicació, però sota xantatge i sense ningú al meu costat”.

L’actitud lingüística davant les llengües Quan Jordi Carbonell vivia a Itàlia, va intentar parlar italià, ell va viure a Càller, a la Sardenya. Va demanar que li donessin una gramàtica sarda i que li parlessin. A Itàlia hi havia gent que al començament s’esforçaven per parlar en espanyol, ell els deia:

“Vosaltres sabeu català, em podeu parlar català”, “si voleu parlar català parlem-hi”, “si no, aleshores, parlem italià”. I, ara, déu-n'hi-do com parlo l’italià, em defenso molt bé”.

Quan era a la universitat, va formar-se en espanyol, doncs no feien gairebé res en català; però, tanmateix, coneixia companys que tenien l’enorme sort d’anar als Estudis Universitaris Catalans, els quals eren clandestins; però feien classes claus com la del doctor Rubió i la del doctor Raimon.

“Allà vaig conèixer molta gent nova, com el Josep Benet, Alexander Cirisi, Joan Nunó, Frederic Pau Garrié, Joan Triadú, Badia, Margarit. Carbonell era un més d’entre els alumnes d’en Miquel Tarradells, gran amic seu, amb qui va tenir llargues converses, “era una grandíssima persona”, un més que s’havia guanyat la seva eterna admiració.

Quan va acabar els estudis, ell va seguir dos anys més els cursos. Però, al cap d’uns quants mesos, el van tornar a obrir un expedient per escriure una carta, incloent-hi a Juan Goytisolo i Jaime Gil de Biedma. Tots denunciats pel seu activisme catalanista.

Ell no sap que va dir el Gil de Biedma, només recorda què va dir ell, quan va declarar que “si el tenien per exhibir-se com catalanista, per ser part d’un partit polític clandestí, i que si entenien per activista catalanista aquell que defensava la llengua i la cultura catalana amb totes les seves forces i oportunitats, doncs si, era un activista catalanista”. Al final, li van treure l’estrella com càstig. El van degradar, “era alferes i ara sóc soldat ras”, diu sorneguer.

Conclusió Encara avui s’ha trobat amb situacions de tot tipus per no canviar mai a l’espanyol i seguir parlant català quan és a Catalunya. Com quan va agafar un Taxi, i quan deia això típic: “Sigui endavant, tombi a la dreta”. El van dir: “¡No le entiendo!”. I va replicar: “Vostè te l’obligació d’entendre’m, miri, pari, jo em baixo”, i va tancar la porta d’un cop: “i la bandera vostè l’anirà a cobrar a Saragossa!”.

O també, a prop de casa seva, a una xocolateria, abans era una noia estrangera i ell parlava amb ella en català, li deia que si estava fent un servei de cara al públic ella l’hauria d’entendre.

Bàsicament, ell no parla en espanyol, si no l’entenen els parla més a poc a poc, obrint més l’accent. “Amb els taxistes es dóna molt, però només un em va dir que no m’entenia”. Això, especialment, passa amb els que estan de cara al públic, es dóna molt

als restaurants, amb els taxistes, però només s’ha trobat un que li va dir barroerament que no l’entenia, els altres parlaven català o castellà. “A vegades m’han parlat en castellà i jo he contestat en anglès”.

Conclou que està molt segur que allò que ho va portar a la presó és el castellà, mai no ha estat el català el que ho va portar a una gèlida cel·la de càstig d’un psiquiàtric. Encara que això sigui el que sempre van dir, és la seva versió dels fets. Ha estat, però, el nacionalisme espanyol, la intransigència, i no pas la llengua el que el portaria a passar un dels tràngols més extrems produïts arran de la defensa dels drets necessaris per a protegir i revifar la cultura catalana.

Rosario Palomino, Barcelona La Rosario té 38 anys, és psicòloga i te una petita empresa dedicada a l'organització d'esdeveniments relacionats amb la psiquiatria.

Nascuda a La Victoria, Lima (Perú), quan tenia 18 anys va decidir venir a passar les vacances a Catalunya, on ja vivien dos dels seus germans. Va arribar l'agost de 1990, pensant que la seva estada aquí seria curta —temporal en qualsevol cas—.

Però la situació al Perú va fer que els seus plans inicials canviessin totalment.

Els inicis dels 90 al Perú van ser anys molt convulsos políticament i social a causa del conflicte entre el govern i el moviment guerriller Sendero Luminoso. La situació d'inestabilitat al país es perllongava i la Rosario va veure difícil acabar els seus estudis

allà. De fet, a dia d'avui alguns companys seus d'universitat encara no han acabat la llicenciatura.

Així doncs, va demanar l'ingrés a la Universitat de Barcelona i va realitzar els tràmits necessaris pel trasllat d'expedient.

Al principi li va costar llançar-se a parlar català, però va veure l'aprenentatge de la llengua pròpia del país com un fet normal que, entre d’altres coses, necessitava per estudiar. No ho va tenir sempre fàcil, però. Allà on anava quasi sempre li preguntaven si entenia el català i massa sovint, per prejudici, li parlaven en castellà.

El que havien de ser unes vacances, llavors, es va acabar convertint en una llarga estada que, a dia d'avui, encara dura. Va decidir quedar-se a Catalunya seduïda per “la seva cultura, els seus paisatges i la seva gent”, hi va fer amics i va conèixer el seu marit, el Francesc, amb qui té un fill de 5 anys.

10 de setembre de 2009 Aquell no era el primer matí d'aquella setmana que la Rosario anava a la comissaria de Sant Antoni Maria Claret número 276. Tres dies abans havia dut el seu fill de 4 anys a fer-se el DNI però va arribar-hi tard. El funcionari responsable de la tramitació dels documents li havia dit que hauria de tornar un altre dia i li va recomanar que demanés cita prèvia. Va marxar i va anar a fer les fotos de carnet al seu fill per avançar feina.

Abans de marxar cap a casa, però, va tornar un moment a comissaria per preguntar si necessitaria quelcom més a part de les fotos. A l'entrar de nou, va presenciar sorpresa com el policia que poc abans li havia dit que hauria de tornar un altre dia, ara repartia números de torn a la gent que hi havia allà. La Rosario va recordar-li que a ella no li havia permès agafar torn i ell li va respondre que ho sentia, però que no l'havia entès.

Com que ja no quedava temps va decidir, una mica estranyada pel tema dels torns, tornar-hi un altre dia.

El dissabte 10 va tornar-hi a primera hora del matí, però aquest cop va anar-hi sola. No volia neguitejar el seu fill amb una espera que preveia llarga i va deixar-lo amb el seu marit.

La situació a la comissaria era força caòtica. El sistema de números no funcionava i s'havia d'estar atent si no es volia perdre el torn. La Rosario esperava asseguda.

Cap a les 11 del matí, en veure que quedaven poques persones davant d'ella i s'acostava el seu torn, va trucar el seu marit perquè portés el nen. Mentre parla, sent que algú està cridant i penja de seguida. El policia, el mateix que tres dies abans l'havia “atès”, li cridava de manera exagerada ordenant-li que apagués el mòbil, que a comissaria no estava permès fer-lo servir, i li va assenyalar el senyal de prohibit que hi havia penjat a la paret. Ella va respondre que només parlava un moment amb el seu marit perquè portés el seu fill a fer-se el DNI, que no calia que li cridés. La cosa es va complicar: “No te entiendo si me hablas en catalán, dame el DNI” —li diu el policia.

La Rosario, estupefacta, respon que no ha fet res perquè li demani el DNI. “Qué sepas que estás denunciada” —respon l'agent de manera fulminant.

“Com? Per parlar per telèfon? —Li pregunta ella amb gest incrèdul El policia no respon. Es gira i se'n va. Els veïns de la cua riuen de la situació esperpèntica que estan presenciant. “què fort”, “això sembla l'època de Franco” comenten alguns dels que fan cua amb la Rosario.

Llavors li sona el mòbil, ara és el Francesc qui truca a la Rosario. Per evitar empitjorar la situació, decideix sortir al carrer per parlar. Abans, demana a una senyora que fa cua si li pot guardar el lloc i les coses per no perdre el torn. Mig corrents surt de la comissaria i explica al seu marit que l'han denunciada. Gairebé sense adonar-se'n, nota com l'agafen pel braç esquerre i l'estiren bruscament cap endins. És el policia amb qui discutia, que li torna a cridar: “No puedes salir de aquí, estás detenida”. La violència amb que l'agafà i l'increpà provoquen que fins i tot un altre policia li hagi de cridar l'atenció. “Tranquilo, tranquilo”, li diu.

La Rosario s'asseu de nou. Està atemorida i no pot contenir el plor. El policia que acaba d'agredir-la s'ha allunyat, però va dient en veu alta perquè tothom el senti “Estamos en España, no tengo porqué hablar catalán”, demostrant que la retenció de la Rosario poc té a veure amb parlar per telèfon. Un agent de paisà li demana el DNI i li duu al policia de la disputa.

Llavors arriben el seu marit i el seu fill. En veure la seva mare visiblement afectada i amb llàgrimes als ulls li pregunta què li ha passat. “Un policia dolent m'ha fet mal” li diu.

El Francesc, al veure la seva dona asseguda en una taula custodiada per un agent preguntà què passava. No entén què hi fa allà retinguda si tan sols era allà per fer el DNI al seu fill. La pregunta del Francesc fa que tornin les provocacions. Ara és un altre policia qui s'acosta al Francesc de manera intimidatòria i li crida “!No te entiendo, no te entiendo!”.

El policia se li acosta fins a tocar de la cara, mentre li diu “Contigo no tengo nada que hablar, no malgastaré mi tiempo hablando contigo”.

La insistència del Francesc fa que el policia, de sobte, comenci a parlar en gallec. “Ah, vaja! El problema és la llengua” diu el Francesc, que segueix preguntant què ha passat.

“No passa res. Com que ambdues llengües venen del llatí, ens entendrem” —diu la Rosario.

Li porten el DNI i el policia que parlava en gallec li duu també la denúncia i li diu que la signi. La Rosario, tremolosa i plorant, no sap què fer. El Francesc demana llegir-la però no li deixen. El fan fora i diuen a la Rosario que els acompanyi a un lloc “més tranquil” La Rosario, espantada, s'hi nega. El Francesc torna a preguntar què ha passat, i obté un “jo no he vist res” per resposta.

La Rosario, indignada, diu al seu marit: “El problema sóc jo. Sóc sudaca i parlo català. Això és massa per a ells!” Ell li diu que no signi res i surt a trucar a l'advocat i a alguns amics per informar-los del què està succeint.

A la denúncia no surt ni el número d'identificació ni el nom dels policies.

Demanen tant als agents uniformats com als de paisà que s'identifiquin. Ells s'hi neguen.

Fins una hora més tard, els policies no tornen amb una nova denúncia, signada per dos policies, i els hi diuen que poden marxar. La Rosario, però, no vol marxar. Ella havia vingut a la comissaria per fer el DNI i ara que li falta tan poc no marxarà.

Enllestida la gestió (aquest cop el funcionari que els atén els tracta correctament), arriba l'advocada i, després de parlar amb la Rosario i assabentar-se del què ha passat demana parlar amb els policies per tal de conèixer la seva versió dels fets. Queda parada pel tracte prepotent i irrespectuós que rep.

Tan bon punt surt de la comissaria de la Policia Nacional, decideix anar a denunciar el tracte rebut als Mossos d'Esquadra. Deixa el seu fill amb els sogres, ja que

el seu marit ha de marxar de viatge immediatament per assumptes de feina. Els Mossos, en veure de què es tracta, li diuen que el millor serà que vagi directament als jutjats.

Un cop allà, fa la denúncia i hi adjunta la què li han donat els policies nacionals on l'acusen d'alterar la seguretat ciutadana, d'haver-se negat a identificar-se i d'haver amenaçat als agents perquè no parlaven català.

Judici, condemna i absolució Cinc mesos més tard es jutjava l'agent que havia protagonizat l'incident, però, abans, des de la Policia Nacional havien citat la Rosario per intentar aclarir els fets. Segons li van fer saber, s'havia obert un procediment intern per intentar esbrinar si realment hi havia hagut una actuació inadequada per part de l'agent. Tot això, després que el secretari de Política Lingüística de la Generalitat es reunís amb el delegat del govern a Catalunya per traslladar-li la seva preocupació davant d'aquestes situacions.

Al judici, al qual assistiren gran nombre d'amics i periodistes, la fiscalia demanava que es multés l'agent per haver menyspreat una de les llengües oficials de Catalunya. Citava, també, l'altre agent que es va encarar amb el marit de la Rosario, però no en condició d'acusat. L'advocat de la Rosario, per la seva banda, anava més enllà i demanava una condemna pels dos agents per una falta de maltractament i vexació injusta.

L'advocada de la defensa es va mostrar extremament hostil durant tot el judici, i va acusar la Rosario d'haver organitzat “un muntatge sobre la política lingüística” i convertir l'incident, amb la complicitat de la premsa, en un circ per guanyar notorietat.

“On és la vexació injusta quan es diu a una persona que som a Espanya i que aquí es parla castellà?” va preguntar mostrant un profund menyspreu a la legislació sobre política lingüística existent a casa nostra.

Tres testimonis van declarar citats per la defensa, i tots tres van corroborar el què havia denunciat la Rocio. Tots tres van relatar com l'agent va tractar agressivament la Rosario, tant per parlar per telèfon a comissaria, com per parlar-li en català. L'advocada de la defensa va dir que estava clar que els testimonis estaven conxorxats amb la Rosario, ja que els tres havien dit exactament el mateix, obviant que si deien el mateix era perquè tots eren al lloc dels fets al mateix moment.

L'actitud de l'advocada va ser en tot moment intimidatòria i de menyspreu cap a la Rosario, que en algun moment va arribar a pensar que se li tiraria al damunt.

Per la seva banda, els policies van persistir en la seva actitud xulesca i prepotent. Van mantenir la versió que ella havia alterat l'ordre a la comissaria i que els havia amenaçat al no dirigir-se a ella en català. Afegiren que quan el seu fill li preguntà què havia passat ella l'havia encoratjat a “insultar a este policia cabrón”. Segons ells, tot i els testimonis que confirmaven la versió de la Rosario, ella s'ho havia inventat tot completament.

El policia va ser condemnat a pagar una multa de 70 euros per haver comès una falta de coaccions lleus. Malgrat això, en cap punt de la sentència es feia referència a la discriminació per motius lingüístics que s'havia produït.

Aquesta victòria relativa, però, durà poc. Finalment, i arrel d'un recurs presentat per l'advocada de la defensa, l'Audiència va considerar que no existia cap motiu per condemnar l'agent, ja que havia acuat “en tot moment complint la seva funció policial”.

Un altre cop, la sentència no feia menció alguna al conflicte lingüístic que havia motivat la denúncia.

Valoració (pensar títol) Durant els mesos que van anar des de l'incident fins el judici, la Rosario va sentir una indefensió total. Havia estat agredida i, a sobre, havia hagut de sentir que estava muntant un Gran Hermano. L'absolució final de l'agent la va fer sentir impotent, ja que minimitzava l'agressió i eximia el policia de qualsevol càstig, malgrat la seva actitud discriminatòria. Ara, més d'un any després dels fets, la Rosario segueix evitant determinades situacions per por a trobar-se amb problemes semblants.

La Rosario va arribar fa més de 20 anys a Catalunya i va aprendre català, sense cap rerefons polític. Senzillament, trobava normal aprendre la llengua del lloc on anava.

Amb el pas del temps, però, va començar a percebre una actitud injusta cap a la llengua que havia adoptat com a pròpia.

No li va costar massa establir un paral·lelisme entre la situació lingüística de Catalunya i la que havia viscut el seu país d'origen, el Perú. El seu pare era de Cusco, una de les ciutats cabdals a l'època de l'imperi Inca, però no parlava quítxua perquè estava mal vist, no era tan elegant com el castellà.

Des de llavors, s'ha sentit corresponsable que la llengua segueixi viva i, com a persona tossuda i que no accepta imposicions de cap tipus, no entra en els seus plans renunciar al català encara que, de tant en tant, visqui situacions com la que va viure.

El dia després dels fets va ser convidada, en motiu de l'11 de setembre, a parlar a l'acte de l'Arc de Triomf. Ho va dir ben alt i ben clar: “Vaig passar por, molta por. Però la por no ens pot canviar els sentiments. La por no ens treu la raó. Tinc raó. Sóc a Catalunya i parlo català. Ni jo ni el meu país serem mai captius de ningú. Sóc peruana de naixement i catalana de nacionalitat (...) Sí, sóc una sudaca catalana i sóc un dels vostres, dels nostres”.

Àngels Monera, aeroport de Girona L'Àngels Monera és una gracienca de x anys. Actualment es dedica a x (entradeta pendent) 3 de setembre de 2009 L'Àngels, la seva filla i la seva mare mai havien fet un viatge les 3 juntes. Feia temps que els hi feia il·lusió i, en aquell moment, van coincidir totes sense cap compromís que els impedís marxar una setmana soles. Ara que tenien l'ocasió, van decidir fer un viatge que feia temps que tenien al cap: l'Alguer.

Les dates, a més a més acompanyaven. Aquell setembre s'iniciava amb un cap de setmana llarg que pensaven aprofitar. Es van reservar aquelles dates i la filla de l'Àngels va cercar per internet els bitllets. Una companyia de baix cost els hi oferia la possibilitat de viatjar a un preu molt assequible, però l'avió sortia de l'Aeroport de Girona.

Dijous 3 de setembre, doncs, van agafar el cotxe de bon matí i van anar cap a l'aeroport. L'avió sortia a les 11 del matí.

Tot va transcórrer amb normalitat fins que van arribar al control de passatgers previ a l'embarcament. L'Àngels va passar el control, però a l'equipatge de la seva mare la vigilant de seguretat va trobar un pot de laca que excedia els 100ml permesos i li va dir que l'havia de llençar abans de pujar a l'avió. L'Àngels es va acostar a veure què passava i, després d'escoltar les explicacions de la vigilant, van fer broma dient-li que no tenien previst cometre cap atemptat i van intentar convèncer-la perquè no li fessin llençar el pot i li permetessin dur-lo.

Una parella de la Guàrdia Civil, a instàncies de l'encarregada de seguretat, es va acostar al control per veure què passava. L'Àngels comença a parlar amb els agents, però ràpidament és interrompuda i emplaçada a parlar-los en castellà: “Haga el favor de hablar en castellano”, —li van dir .

Ella s'hi va negar i va recordar-los-hi que tenia tot el dret de parlar en català. Els Guàrdies Civils van insistir que els hi parlés en castellà. Una dels agents, una dona jove, mostrava una actitud especialment agressiva i bel·ligerant cap a l'Àngels. Va començar un estira-i-arronsa de difícil resolució entre les dues: Ella defensant el seu dret a parlar en la seva llengua i l'agent, cada cop més irritada, instant-la repetidament a parlar-los en castellà.

L'Àngels estava tensa i molt nerviosa, i vigilava molt el què deia perquè sabia que qualsevol cosa que digués podia fer que es compliquessin les coses i, el més important, el seu viatge a l'Alguer.

Tot i això, no tenia previst claudicar i, segons semblava, l'agent ni entenia el català ni tenia cap intenció de cedir. Llavors va optar per adreçar-s'hi en anglès preguntant-li si així l'entenia. La resposta -afirmativa- va motivar una reflexió de l'Àngels que va fer empipar la Guàrdia Civil:

“Si entens l'anglès serà perquè hi poses interès. Si no m'entens en català deu ser que no n'hi poses prou (...)” —li va deixar anar.

L'altre agent, en tot moment més tranquil que la seva companya, va cridar l'Àngels per demanar-li el DNI. Ella, farta de la situació i en senyal de submissió, es va acostar a l'agent amb el carnet d'identitat a la boca. Llavors li van demanar que els acompanyés a l'oficina annexa al control de seguretat per identificar-la i aixecar acta del què havia succeït.

El Guàrdia Civil semblava sentir-se força incòmode amb la situació, i mentre demanava les dades a l'Àngels li va explicar que ell era de Canàries i s'enyorava de la seva terra. Que si fos català s'hagués fet Mosso d'Esquadra o Policia Nacional i en cap cas Guàrdia Civil, però que no tothom tenia les mateixes oportunitats. Intentava treure ferro a l'assumpte i rebaixar la tensió, però la seva companya persistia en la seva actitud: “Reconoce usted que ha tenido un conflicto linguístico?” aquella pregunta va sorprendre l'Àngels, que va preferir no respondre. La negativa a respondre es va repetir tres cops, els mateixos que l'agent va formular-li la mateixa qüestió. “¿Dónde estamos?”, —va preguntar llavors.

“A Girona”. —Contestà l'Àngels. “¿Pero dónde está Gerona?”, —insistia la Guàrdia Civil.

Aquest cop, però, l'Àngels veia per on anaven els trets i va optar per seguir callada.

L'agent va trucar a un superior per informar-lo de la situació: “Tenemos una señora que profiere insultos varios. Por ejemplo, si le preguntas dónde estamos dice que no sabe dónde está España, y además, se niega a hablar en castellano” va sentir que explicava.

El superior li va dir alguna cosa i la noia va acabar la conversa amb un “¡A sus órdenes!”. Pel to de veu i la cara que feia, semblava que el superior li havia ordenat quelcom que no li semblava massa bé.

A tot això, la filla i la mare de l'Àngels estaven esperant fora de l'oficina. Patien tant pel què li podia passar a l'Àngels com per la possibilitat de perdre l'avió i quedar-se sense viatge. Van decidir preguntar si sortiria aviat i si calia que avisessin un advocat, sense aconseguir que els hi aclarissin res.

Al cap de poc, arribà el superior que, amb un tracte correcte, va explicar que la normativa europea impedia pujar a bord recipients d'unes certes mides, que arrel dels atemptats aeris que hi havia hagut la normativa s'havia fet més estricta i que ho havia d'entendre. L' Àngels, que ara l'únic que la preocupava era el viatge, no va dir res per no allargar la situació. La van deixar marxar sense que li donessin cap paper que fes pensar que havia estat denunciada. La Guàrdia Civil amb qui havia tingut l'incident li va dedicar unes darreres paraules: “Y la próxima vez pidan un intérprete”.

Quan l'Àngels va sortir de l'oficina, però, ja havien perdut el vol. A l'aeroport mateix van explicar-ho als Mossos d'Esquadra, que els hi van dir que ho trobaven molt estrany. Van intentar tranquil·litzar-les dient-les que, si no havien signat cap paper, veien improbable que haguessin fet cap denúncia.

El viatge El viatge no havia començat amb bon peu, Malgrat tot, però, no van renunciar a les vacances que havien previst. Com que havien perdut l'avió i no hi havia possibilitat de canviar els bitllets, van haver-ne de comprar 3 de nous amb destinació a Càller, a l'altra punta de l'illa de Sardenya. Després de passar tot el dia a l'aeroport, van arribar-hi a les 11 de la nit. Tenien reserva feta a un hotel de l'Alguer, però van haver de fer nit a Càller perquè era massa tard per desplaçar-se fins l'Alguer. L'endemà de bon matí van llogar un cotxe i, després de fer els quasi 300 quilòmetres que hi ha fins a l'Alguer, van arribar finalment a la seva destinació.

Tot i haver perdut un dia sencer a l'aeroport i haver-se gastat uns 1.000 euros de més degut a l'incident, les vacances van transcórrer (com va anar el viatge?)

La citació judicial Al tornar a Barcelona, l'Àngels no havia aconseguit oblidar-se de l'incident de l'aeroport i encara estava molt indignada. Pensava, però, que no tindria més conseqüències —no l'havien denunciat—, o sigui que va descartar denunciar els Guàrdies Civils. Tanmateix, la seva mare i la seva filla insistien en que s'havia de “fer difusió de l'assumpte”, que el que havia passat era “inadmissible” i que “no es podia deixar passar”.

Simultàniament, doncs, es van adreçar a la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat per explicar el cas i van difondre per internet un breu escrit en què

s'informava dels fets. Ràpidament, van trucar-los de la premsa per entrevistar-los, i el 16 de setembre, 13 dies després, la notícia es feia pública.

La sorpresa va arribar a finals de mes, quan l'Àngels va rebre a casa seva una citació judicial. Enviada des del Jutjat d'instrucció número 3 de Santa Coloma de Farners. La citaven el 22 de febrer per respondre a una acusació de desordres públics. És difícil determinar si el fet que la notícia aparegués als mitjans va influir en la denúncia de la Guàrdia Civil, però tenint en compte que al moment de l'incident no li van notificar que estava denunciada, no sembla descabellat pensar que es va actuar com a resposta a la difusió del cas.

El judici A tres quarts d'11 del dilluns 22 de febrer l'Àngels es va presentar al jutjat de Santa Coloma de Farners amb la seva mare i la seva filla. No eren les úniques que l'acompanyaven, però. El cas havia tingut força ressò i alguns grups polítics havien fet una crida a assistir al judici per mostrar el seu suport a l'Àngels i el rebuig a aquest tipus de discriminacions per motius lingüístics.

Al judici, en el qual la Fiscalia demanava una multa per haver faltat al respecte a l'autoritat, es va retrobar amb el dos Guàrdies Civils. Gairebé 6 mesos després, seguien sense entendre el català i la jutgessa va demanar un traductor per poder dur a terme el judici. L'Àngels, en canvi, va dir que no calia que li traduïssin res, que ja entenia prou bé el castellà.

Asseguda al banc com a acusada, l'Àngels va haver de sentir com l'acusaven d'haver mantingut una actitud hostil i degradant cap als agents. “És veritat que vostè va dir: ustedes no son personas ni agentes ni nada, son franquistas?”, li va preguntar la jutgessa. L'Àngels va admetre que en algun moment de la discussió si que havia alçat la veu, però que en cap cas els va insultar.

Els policies van dir que ella els havia parlat en “tono amenazante” i que ells tan sols li havien demanat educadament si podia parlar-los en castellà, car no entenien el català i que en un moment determinat els hi havien dit “voy a llamar a mi abogado y os vais a enterar”.

Malgrat això, l'actitud dels agents durant el judici no va ser la mateixa que a l'aeroport. Eren conscients de la imprevista repercussió que havien tingut els fets i en algun moment van fer referència a les notícies que havien aparegut. La noia havia

rebaixat el to abrandat de mesos enrere i el noi fins i tot va dir que, un cop havien entrat a l'oficina per identificar l'Àngels, la tensió havia minvat, traient ferro a l'assumpte. Se'l veia incòmode en aquell judici i en alguns moments mirava cap on era l'Àngels intentant establir una certa complicitat.

La jutgessa va desestimar els testimonis de la mare i la filla al considerar que estaven massa implicades i no podien ser imparcials. Els guàrdies civils van dir que les càmeres de seguretat havien enregistrat tot l'incident i que tenien proves del què deien, però no les havien dut, fet que va motivar que la jutgessa els hi recordés que les proves s'han de comunicar abans dels judicis. La resposta dels agents, sorprenent, demostrava que la denúncia sorgia d'instàncies superiors: “A nosotros nos dijeron ayer que hoy teniamos que venir a un juicio”, van dir.

Finalment, van condemnar l'Àngels a pagar 200 euros per la falta de respecte a l'autoritat que suposadament havia comès i fer-se càrrec de les despeses del judici.

Segons la jutgessa, “alguna cosa devia haver fet, perquè els Guàrdies Civils no denuncien perquè sí”. Òmnium Cultural i la Plataforma per la Llengua, les entitats que s'havien fet càrrec del procés judicial van anunciar que interposarien un recurs d'apel·lació a l'Audiència Provincial de Girona a l'entendre que calia reparar aquesta discriminació lingüística.

L'advocat defensor també va manifestar la seva estranyesa pel tema del traductor. “No és molt habitual perquè segons la llei de Política Lingüística, tenim el dret de parlar català i els agents haurien de tenir l'obligació d'entendre'l. Encara que no el parlin, l'haurien d'entendre.”

Comentari final (pensar titol) A dia d'avui, el recurs encara no ha rebut resposta. Diguin el què diguin els tribunals, però, l'Àngels sap que la causa de tot plegat no va ser altra que la llengua. Va ser discriminada per parlar en català i la posterior denúncia dels Guàrdies Civils tan sols va ser un mecanisme de defensa davant la difusió del cas i la seva transcendència als mitjans. La sentència del judici en què se l'acusava conté una contradicció, una mostra més del despropòsit que va suposar tot plegat: Mentre en un primer moment es parla de desordre públic, finalment es resol dient que es tracta d'una “falta lleu de respecte a l'autoritat”.

Després de la condemna, l'Àngels va pensar que no hi ha res a fer. Malgrat que la denúncia fos totalment exagerada i posés en boca seva coses que ella mai havia dit, “et poden discriminar i la paraula dels agents sempre prevaldrà”. La desmesurada presumpció d'innocència demostrada per la jutgessa quan va opinar sobre els agents que, i són les seves paraules, “la Guàrdia Civil no denuncia sense motiu”, és prova que no es va aplicar la presumpció d’inocència a la part denunciada.

El cas de l'Àngels, més enllà de les lleis i les seves contradiccions, demostra que, malgrat tot, a casa nostra encara no es pot viure plenament en català. Com va dir durant el judici, no pot ser que vulguis anar amb la teva família a l'Alguer i acabis perdent el vol i retinguda perquè la Guàrdia Civil, per desconeixement o per mala fe, no reconeix el teu dret a parlar la teva llengua.

Falta, potser, comentar l'anècdota amb el taxista

Illes Balears En el cas de les Illes Balears, l’Estatut d’autonomia, de 1983, declara que el català és la llengua oficial i pròpia de l’arxipèlag, i la Llei 3/1986, de normalització lingüística (aprovada per unanimitat), estableix que el dret d’usar el català “implica poder adreçar-

se en català, oralment o per escrit, a l’Administració, als organismes públics i a les empreses públiques i privades. També implica poder expressar-se en català a qualsevol reunió i desenvolupar en aquesta llengua les activitats professionals, laborals, polítiques, sindicals, religioses i artístiques; així com rebre l’ensenyament en català i rebre-hi informació a tots els mitjans de comunicació social”.

“Hi han quatre coses que no tornen mai més: una bala disparada, una paraula parlada, un temps passat i una ocasió desaprofitada”.

Proverbi Àrab Tomeu Martí i Florit Nascut el febrer del 1969, Llengua Catalana, actualment és president de l’Obra Cultural Balear i de la Federació Llull. És soci del Grup Blanquerna, el GOB, Amnistia Internacional. Ha treballat com a periodista a S’Arenal de Mallorca, al diari El Punt, al setmanari La Nau i a la revista Quatre Illes. Ha col·laborat a una vintena de publicacions. Actualment és col·laborador habitual de la revista El Mirall, de Diari de Balears, de Tribuna Catalana i Tribuna Mallorca. És autor de l’assaig La lluita contra el servei militar a Mallorca, publicat el 1995. El 1994 va publicar el recull de poemes Vocabulari del plor, el 1998, el llibre de poesia titulat Quaranta-nou dies amb Nausica. El 2001 publicà Retorn a la utopia i el 2007, Planeta Tropical. El 2004 va publicar el recull d’articles Articles Salats.

També ha publicat els opuscles Amb la mà esquerra contra la guerra i Per la refundació del nacionalisme a Mallorca. És un típic mallorquí perplex d’entre altres.

Comencem la trobada parlant de la possibilitat de portar el tema de les discriminacions en conjunt a Europa amb l’eurodiputat Raúl Romeva. També, amb el suport de part de l’Agència de Seguretat Europea. Així és com encetem una intensa conversa per a parlar de la regulació i legislació a les illes.

L’Obra Cultural Balear ha donat un exemple de transparència i rigor. Van cedir tota la informació que necessitàvem per fer els contactes pel llibre i tenien molta informació i un molt bon seguiment de tota mena de situacions i agressions possibles a la llengua de la regió.

Des de l’Obra Cultural Balear són prou clars amb la seva actitud davant la llengua. Tomeu ens dóna informes on s’explica el marc legal, l’administració perifèrica,

la situació de la justícia, el dret dels ciutadans a parlar en català. Tanmateix lliuraria pel nostre llibre un llistat dels casos que van donar-li permís de poder fer-los públics.

Explica que a l’estiu venen tots els reforços, a més de tota la guàrdia reial, ells tenen més impunitat, “es mouen amb més llibertats”. Després hi han una sèrie de casos més anecdòtics.

També ens ensenya les coses que va enviar al Ministeri d’Interior. “Hem parlat amb els eurodiputats per fer-ne un paquet amb tots els casos i, per això, em sonen tots els casos que vosaltres descriviu al seu llibre”.

El Tomeu insisteix en que s’ha de portar el tema a debat a Europa, i ens parla del seu viatge i els contactes a Brussel·les, on va portar una bateria de preguntes entorn al tema lingüístic i les respostes són prou satisfactòries.

“Nosaltres ara estem fent un informe que inclou tots els casos tractats per l’oficina”, que no són només amb les forces de seguretat, hi han casos ben diferents, “no puc dir-te un número”. Són casos que tenen ben documentats, casos que després necessitaran un cert seguiment. La majoria dels casos no van a l’oficina de drets lingüístics, van a l’Obra Cultural. Això indica que són poc coneguts, sobretot, perquè hi han de molts tipus, com potser rebre de l’ajuntament de Palma una carta que no està en català, “aquesta es una línia, però també està la línia del conflicte”.

Tomeu ha constatat l’existència d’una casuística rica en conflictes diversos, sobretot els casos que tracten amb empreses privades. Cal dir que “la majoria es resolen en primera instància”. Però, quan hi han forces de seguretat pel mig, “tot és molt més difícil”.

Mallorca una marc especial A Mallorca, malgrat tot, i a Menorca, igual, hi ha una societat en xarxa, per això es contacta molt fàcil i es poden conèixer més detalls i més coses. Sempre es possible saber, sense que sigui oficial, el que va passar a les illes. Tomeu sap el que va passar amb la Saïdda, doncs s’ho va dir un agent de la Guàrdia Civil, però, clar, prefereix restar anònim. “Per això actuem amb molta seguretat i convenciment, a més ells tenen presumpció de veracitat”. Assegura, insinuant que és difícil que et puguis defensar si et trobes en aquesta situació.

A l’aeroport cap persona declararà, “però tenim gent que està fent feina a l’aeroport i veu tot el que passa”, explica Tomeu, i segueix: “Vull dir que a Mallorca és fàcil intuir qui diu la veritat i investigar què ha passat de debò”, conclou.

Feina que sembla que no es feta mai per part del delegat del Govern, qui seria esmentat a tots el casos de les Illes Balears, l’infame Ramon Socías.

Ramon Socías Tomeu Martì resumeix com van anar les seves relacions amb el delegat del Govern. “El procés amb Ramon Socías té moltes etapes”. Quan arriba de delegat del Govern, quan guanya Zapatero, aquí hi ha una “bona sintonia”, es mostra com una “persona propera a l’Obra Balear”, com un “bon militant del PSOE”. Llavors, quan li presentaven qualsevol cas, la seva reacció era “bona, receptiva i interessada”. Fins i tot, amb el cas de la Saïdda, ell la va rebre i li va demanar disculpes per l’actitud de la Guàrdia Civil.

A mesura que passa el temps, no hi ha “cap fet que acompanyi aquestes bones paraules”. La cosa començà a torçar-se arran de la manifestació convocada per un sindicat de metges. “Una concentració amb el suport de la part més feixista”. Aquesta concentració, “que vaig veure des de la voravia, havia estat inflada per la policia, doncs deien que havien dos mil persones”. Aquí la policia i els manifestants van insultar a persones de l’OCB. Socías i els anteriors han demostrat, sempre, que quan han pogut escollir entre veritat i versió oficial, “han escollit la versió oficial, per la seva comoditat”. Ramon Socías no s’ha sabut imposar per damunt dels seus comandaments. Per tant, això vol dir que no ha ajudat pas als agredits o a aconseguir els objectius de l’Obra Cultural Balear, ans el contrari, ell ha anat en contra de portar la normalitat i poder fer un ús lliure de la llengua oficial de la regió.

La seva primera detenció Quan feien la cadena humana, una concentració amb la participació de l’Obra, les xifres oficials deien que eren 4.000 persones. Tomeu explica: “Jo em vaig enfrontar a un policia, varem tenir paraules molt dures i quan havia acabat la concentració, quan ho estàvem desmuntant tot, va venir i em va identificar. Nosaltres varem demanar una reunió amb Socías. Aquesta reunió va estar molt tensa, vam estar unes cinc hores”.

A la reunió, Socías es va treure la corbata quan Tomeu estava fent la seva intervenció, “va deixar clar que ell ja era fora del protocol”, i es aquí quan va començar a parlar amb paraules molt més dures, “amenaces”. Explica que la reunió es va desenvolupar cridant, realment havia estat molt tensa.

Socías era acompanyat de l’actual cap de policia, “que no pinta gens”, com deia Tomeu; i també de l’anterior, “què és qui comandava”. Segons explicava el cap de l’Obra Cultural Balear, Liceu Amís el va dir que si pensava que pel fet d’escriure al diari ell l’hauria de tenir-li por, doncs, anava molt equivocat. I començaren també a bescanviar paraules i acusacions molt dures.

“M’estimo molt més un mal acord que un bon pleito”, va dir-li el Ramon Socías.

El va proposar trobar-se amb el policia amb què va tenir l’incident, per tal que ho arreglessin. I uns dies més tard el telefonà el cap de la policia per reunir-se amb els agents, amb Jaume Bergues, antre d’altres.

Van anar plegats a un cafè i acordaren que retirarien la denúncia, després ells van demanar que, primer, Martí hauria de fer un paper demanant-los perdó a tots els policies. Ell es va negar a fer aquest paper i, just després, li va arribar una denúncia.

Si aquesta reunió amb Socías havia estat un dimecres, doncs això va passar el dissabte. A la nit, de fet, el van detenir allà, a l’Acampallengua. “Per tant, immagine-usho, em diuen que la Guàrdia Civil no vindrà i m’acaben detenint”, s’havia trencat un pacte molt curt.

Al final, Tomeu va telefonar a Socías a la matinada, i va trucar també a la caserna, i després de més bones paraules, un cop més tornaven a atacar a Tomeu Martí, a condemnar-lo, i a detenir-lo. Es veu molt clar que l’estructura policíaca és la que acaba decidint sempre el que es farà, i el pitjor: “acabant torejant i marejant molt”, es lamentava Tomeu arran de la feina dels polítics.

Més llenya al foc Tomeu parla dels antecedents que te Bartolomé del Amor, el presumpte agressor de Saïdda, “un tio que va estar detingut per atacar a un sindicalista”. Aquest és el que va guanyar el judici a la Saïdda, un cas que tractem amb especial cura en aquest llibre.

Ramon Socías “juga el paper d’acceptar les raons que li donen, per més inversemblants que siguin”. La ruptura amb Socías es dóna el dia que li peguen a l’Iván Cortés a l’aeroport de Palma de Mallorca.

A diferència d’altres ocasions, ja no envien cap protesta formal, ni demanen cap reunió, s’envia un comunicat als mitjans de comunicació on diuen que “per dignitat, no desplegarien tota la parafernàlia i actuarien de forma més directa”. A partir d’aquí si que començà una “guerra oberta”.

Els problemes, l’Acampallengua A Tomeu Martí li va quedar molt clar que el problema és que s’enfronta a persones que manipulen la realitat i les paraules constantment. “Si el dimecres vam tenir la reunió i parlàvem amb totes les forces de seguretat i els mateixos caps de les forces de seguretat i de protecció civil”. Tomeu no pot entendre que hagin actuat contra el que s’havia acordat, i, sobretot, que després no es faci res, ni es mogui cap fitxa. A la reunió es comenten molts detalls i s’acorda que no intervendrien. I, segons recorda Martí: “Quan s’acabà la reunió, el sergent de la Guàrdia Civil va dir que no apareixeria per l’Acampallengüa, a no ser que els cridessin, i si la policia local ho feia, doncs ells hi anirien”.

L’Acampallengua es desenvolupà amb tranquil·litat, els concerts… Tot passaria sense problemes ni cap incident. Però, és clar, uns agents, Guàrdies civils, arriben amb la intenció de provocar a qualsevol manifestant. I així tenir una excusa. Quan s’anaven, es quan li demanen la identificació a Tomeu Martí —qui està telefonant al cap de la policia i li diu que vingui immediatament—. Ells entenen que ell es negà a identificarse, li posen les manilles i se’l duien, un altre cop, cap a comissaria.

Sembla clar que aquests agents anaven directament a buscar problemes. Fins i tot, va percebre que estaven massa enfurismats i alterats. No ho sap ben bé, però transmet la sospita de que els agents tenien una conducta aquella nit no del tot professional. Res sorprenent quan s’han investigat molts casos d’actuació negligent per part dels cossos de seguretat a les regions què s’ocupa el present llibre, i ells tractaran de manipular sempre els fets, fent un ús corrupte de la seva presumpció de veracitat.

L’Obra Cultural Balear L'Obra Cultural Balear és una entitat que fa més de quatre dècades que treballa per la llengua, la cultura i el país. Una tasca que ha passat per etapes, condicionades per circumstàncies polítiques i socials diverses.

El context al que es varen enfrontar els fundadors de l'entitat, en plena època franquista, és molt diferent a l'actual, caracteritzat per la consolidació del sistema democràtic i autonòmic. Encara que estigui encara ben lluny del que caldria per aconseguir el reconeixement dels drets culturals i nacionals als quals hem d'aspirar com a societat.

En qualsevol cas, la situació actual és, certament, paradoxal: l'autonomia va ser creada amb diverses finalitats, entre les quals la de promoure la llengua i la cultura pròpies del país, defensar el patrimoni cultural i natural i impulsar l'auto-reconeixement i l'autoestima dels ciutadans, després d'anys de persecució i menysteniment. Doncs bé, sembla que els actuals governants s'hagin entestat en corrompre aquest esperit fundacional i facin servir l'autogovern per atacar les senyes d'identitat que compartim amb la resta dels Països Catalans.

La llengua ha patit durant els tres darrers segles un procés constant de marginació i arraconament públics. Avui, establerta la democràcia, a la Mallorca del segle XXI, es continuen produint agressions contra la població catalanoparlant.

Quan anam al centre de salut, quan comprem el pa i el diari, quan emplenem la butlleta per apuntar-nos al gimnàs, exposats constantment a l’escarni contra la nostra identitat: encara no es pot viure a Mallorca plenament en català.

Les agressions contra els drets lingüístics tenen conseqüències més enllà del camp de la llengua: quan algú que ens presta un servei no ens entén, automàticament quedam desatesos i no podem exercir els nostres drets com a consumidors. Tot i això, diverses disposicions legals emparen l’exercici dels nostres drets.

Per això, l’Obra Cultural Balear posa en marxa l’Oficina dels Drets Lingüístics, un mecanisme de defensa contra les agressions a les persones que s’expressen normalment en català. La junta directiva actual, que va iniciar la seva tasca a finals de 2005, va prendre com a prioritat reforçar la xarxa social de l'entitat i augmentar-ne el nombre de socis.

Solucions de futur Al final, fem un debat on parlem de solucions de futur, parlem de les possibilitats que realment tenen les reunions amb els parlamentaris, sobre la relació amb els seus companys de l’ACPV a València i d’Omnium a Catalunya, també surten Joan Mesquida, Raul Romeva. Portar el tema amb força a Europa és l’objectiu principal.

La visita a Tomeu ens arrenca, sense voler-ho, el compromís de que allò que no podem canviar, siguem capaços de transmetre i descriure.

El fet d’aconseguir més converses amb personalitats de la defensa dels drets dels ciutadans i d’anar amb tots els casos junts al parlament europeu, segur que farà molt per portar el tema de la llengua cap a un debat de veritat, madur, què contribuirà a poder normalitzar l’ús de català a les regions de parla catalana.

Deixem a Tomeu i a l’OCB amb la seva nova campanya, el nom és una afirmació que nosaltres vam comprovar al visitar l’illa, s’anomena “Mallorca enganxa”.

Antoni Mestre, Barcelona - Palma de Mallorca L'estiu de 2004 el Toni tenia 20 anys. Estudiava Enginyeria Tècnica Agrícola a la Universitat Politècnica de Catalunya, a Barcelona. El 3 de juny ja havia acabat el curs i , com molts altres estudiants de les Illes Balears que estudien al Principat, tornava cap a

Mallorca per passar-hi les vacances d'estiu. El Toni era membre de la Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans.

3 de juny de 2004 Tot i que d’altres vegades feia el trajecte entre Barcelona i Palma de Mallorca amb vaixell, aquest cop, però, va optar per viatjar en avió. Si hagués sabut com d'accidentat seria el viatge, de ben segur que hauria preferit la opció marítima.

Cap a tres quarts de sis de la tarda va arribar a l'aeroport del Prat i es va dirigir cap a la porta d'embarcament. Al control de seguretat previ va posar la motxilla al detector de metalls. Quan ja l'havia agafat i enfilava cap a la porta d'embarcament, va sentir que un Guàrdia Civil el cridava. El responsable del detector havia vist un objecte estrany a la motxilla del Toni i va avisar els Guàrdies Civils per tal que s'ho miressin.

L'agent li va demanar el carnet d'identitat i, davant de totes les persones que es disposaven a embarcar, li va fer buidar la motxilla per comprovar-ne el contingut.

L'objecte en qüestió era un inhalador per combatre l'asma dels que es pot adquirir a qualsevol farmàcia. El Guàrdia Civil va agafar l'inhalador i, tutejant-lo, li preguntà què era allò.

“Un inhalador” —va respondre el Toni amb naturalitat.

El guàrdia canvià la cara totalment. “¡Este no se entera!” —deia mentre esbufegava.

El Toni, malgrat percebre que el Guàrdia Civil tenia algun problema amb la llengua amb què li responia, va seguir responent en català a les preguntes que li feia.

Veient que el Toni “persistia” i no canviava de llengua, va intentar sermonejar-lo. Li va dir que allò no ho podia fer, que si li parlaven en castellà ell havia de respondre en castellà perquè l'entenguessin correctament. “¡No te entiendo! ¡Por respeto a la autoridad, háblame en español!” van ser les paraules amb què va finalitzar el petit sermó. “¿Qué es esto?” —li va tornar a preguntar referint-se a l'inhalador.

El Toni va tornar a respondre en català i això l'enervà profundament.

“Pues ¡Prepárate!” —va dir abans d'agafar el Toni i dur-lo a un quartet.

“¡A dentro!” —li va ordenar.

Amb la mà a la pistola, va començar a donar-li ordres. Primer li va fer treure les sabates.

Després els mitjons. “¡Gíralos al revés!, ¡Vuelve a ponértelos!” —li deia.

El Toni va anar obeint totes les instruccions sense replicar, conscient que si deia qualsevol cosa la situació es complicaria. Després de comprovar que no duia res d'estrany, el Guàrdia li va preguntar a quina hora sortia el seu avió. Ell, que havia estat callat tota l'estona, perquè patia per l'hora de sortida de l'avió i no volia allargar aquella situació, va preferir mostrar-li el bitllet i assenyalar-li l'hora abans que tornar a parlar i embolicar-ho més.

“Si uno es vasco o valenciano yo lo respeto, pero tenemos que entendernos todos y vosotros lo hacéis por cojones. ¡Por cojones!. ¡Márchate!” —insistia.

Es va tornar a posar les sabates i, a l'arribar a la porta es va acomiadar dient “adeu” El Guàrdia Civil es va enfurismar. “¡Ven aquí! Así que con chulerias, ¿Eh?, ¡Carnet de identidad!”, li demanà amb crits.

Va obrir la porta per demanar reforços. Dos agents més van entrar a la sala i es van quedar allà drets sense dir res. Els “reforços”, que no havien vist el que havia motivat la retenció del Toni no van preguntar res. Van prendre nota de les seves dades i li van comunicar que seria denunciat per “falta de consideración a la autoridad”. Durant un quart d'hora el van escorcollar exhaustivament com si d'un delinqüent es tractés.

El Toni va demanar a l'agent el seu número d'identificació.

“Como no te entiendo, no te lo voy a dar” va respondre.

Quan l'avió estava a punt d'enlairar-se, li van dir amb males maneres que podia marxar.

La intimidació segueix Al cap de poca estona el Toni ja havia arribat a l'aeroport de Son Sant Joan de Palma, encara nerviós i trasbalsat per la intimidació i vexació rebudes poca estona abans.

Pensava que l'ensurt ja s'havia acabat, però no va trigar a veure que anava errat: Al bell mig del passadís de sortida va veure sis Guàrdies Civils barrant-li el pas “en pantalla”.

Li va semblar que eren d'algun grup d'operacions especials, ja que duien una indumentària més militar —si cap— que els agents normals. Va veure clarament que l'esperaven. L'única dona del grup el va abordar i li va demanar la documentació per realitzar unes “comprovacions”.

Mentre esperava que les fessin, el Toni, a uns metres dels agents, va trucar la seva mare per avisar-la que havia arribat. Al veure que parlava per telèfon —casualitat?

— li van tornar el carnet i el van deixar marxar.

Mentre tornava cap casa va pensar que si els Guàrdies eren allà esperant-lo, evidentment era perquè algú els havia telefonat des de Barcelona. La identificació —cap altre passatger havia sigut aturat— no havia estat en cap cas casual. El Toni estava molt intranquil, i no li feia cap gràcia que sis militars s'haguessin anotat les seves dades i, conseqüentment, sabessin perfectament on vivia.

Resposta, reaccions Ja a casa, el Toni va explicar als seus pares tot el que havia succeït als aeroports de Barcelona i Palma. Passat el trasbals inicial, es van plantejar l'opció d'emprendre mesures legals contra el Guàrdia Civil de Barcelona, però després de ser assessorats jurídicament van descartar aquesta opció. No disposaven de les dades de l'agent i, a més a més, els precedents no convidaven a l'optimisme. El fet de descartar interposar una denúncia formal, però, no significava en cap cas que es renunciés a denunciar el cas.

Així doncs, van optar per emmarcar la seva denúncia en una campanya de protesta i mobilització en favor dels drets civils i lingüístics. Focalitzar la queixa en l'actuació d'un agent concret podria fer pensar que es tractava d'un conflicte aïllat amb un agent eixalabrat, i ells volien fer veure que la Guàrdia Civil actuava d'aquesta manera habitualment. Volien transmetre que ni ell era un buscaraons ni el policia actuava perquè sí, ja que els Guàrdies Civils, com a militars que són, actuen segons les ordres que reben. Si els ordenessin respectar la llengua, ho farien. Si no ho feien, doncs, potser era degut a què les ordres que rebien anaven en un sentit ben diferent.

Agitació Descartada la denúncia formal, s'inicia la difusió del cas. El pare del Toni fa un escrit on

s'exposen els fets de forma resumida alhora que es reclama l'actuació del delegat del govern espanyol a les Illes, el socialista Ramon Socías. L'escrit, tot i ser més llarg que les cartes al director habituals, es publicà íntegrament al diari de Balears, i paral·lelament es fa arribar a partits polítics, sindicats i diverses entitats cíviques.

El cas transcendeix enormement i als diaris s'inicià un degoteig de cartes de suport al Toni. En una setmana, rep més de 1.000 correus electrònics de solidaritat d'arreu. Tots els missatges tenen en comú la condemna dels fets i la mostra de suport al Toni. Alguns van més enllà i expliquen agressions similars rebudes per motius lingüístics. La majoria, però, mai van arribar a denunciar els fets.

Entre els correus, molts amb una gran força emotiva, destaca el que li envien dues psicòlogues de Barcelona, especialistes en teràpies contra la por i treballadores de suport a dones maltractades. Expliquen que la situació viscuda a l'aeroport de Palma és una acció premeditada i inequívocament encarada a seguir amb la intimidació iniciada a Barcelona.

Coneixedores de les respostes de les persones davant de situacions que els espanten, deien que la reacció normal del Toni al veure que sis guàrdies civils l'esperaven hauria estat fugir corrents cap a una altra banda. En l'estat anímic en què es trobava després de les vexacions i amenaces rebudes hauria estat normal, i això era precisament el què buscaven els guàrdies. Si el Toni hagués fugit, haurien tingut el pretext que necessitaven per actuar amb carta blanca. L'aplicació de la llei de fugues, tristament famosa anys enrere, una forma de tortura psicològica greu, deixava les intimidacions de Barcelona en segon terme: Mentre el tracte rebut a l'aeroport del Prat responia més aviat a una actitud feixista individual, els fets de Palma apuntaven a una actuació premeditada de la Guàrdia Civil. Es tractava d'una operació militar en tota regla.

El silenci del Delegat del govern Mentre el cas motivava una condemna unànime dels partits polítics (amb l'excepció del PSOE), el delegat del govern Ramon Socías no donava senyals de vida. El PSM va fer arribar el cas al Parlament de les Illes amb una proposició no de llei en què s'instava al Govern de l'Estat espanyol a depurar responsabilitats pels maltractaments i discriminació, per raons de llengua, ocasionats per part dels funcionaris de l'Estat. Al

mateix temps demanava al Govern central que donés als funcionaris públics la instrucció de respectar els drets lingüístics de tots els ciutadans. ERC i el BNG, al seu torn, van fer arribar les discriminacions lingüístiques al Congrés i al Senat, preguntantse si el Govern de l'estat faria alguna cosa al respecte i demanant que Interior investigués l'abús que havia patit el Toni.

La mobilització també es feia veure als carrers. Joves per la Llengua va convocar una concentració davant la delegació del Govern en què exigia parlar amb el delegat per tractar uns fets tan greus i inacceptables a aquestes alçades.

La trucada que estaven esperant arribà llavors: Ramon Socías va telefonar a casa dels Mestre i va parlar amb el pare del Toni. Deia que els volia rebre per parlar amb ells, excusant-se per un llarg silenci que justificava per la necessitat de contrastar les diverses informacions rebudes. Com que el Toni era a Barcelona de nou per un examen, van fixar la trobada pel 5 de juliol. Un mes després dels fets.

Durant la trobada a la Delegació del Govern, Socías es mostrà decidit a prendre mesures en aquest tipus de casos, i va anunciar que sancionaria els funcionaris que impedissin parlar en català als ciutadans de les Illes. No obstant això, els hi va dir que havia preguntat sobre la identificació a Son Sant Joan i la resposta que havia rebut era que havia estat aleatòria. Poc creïble, la resposta no el convencia ni a ell. Era massa casualitat que la mateixa persona patís dues identificacions aleatòries en un sol dia amb poc més d'una hora de diferència.

El Toni i el seu pare van posar sobre la taula la qüestió que més els preocupava: la trucada que necessàriament s'havia fet des de Barcelona a Palma i que havia provocat la “rebuda” dels sis guàrdies. Socías, però, va fugir d'estudi i l'únic que els hi va dir va ser que esperava que no rebessin la denúncia. Ells, però, van respondre-li que si que la volien rebre. Així almenys sabrien el nom de l'agent que l'havia denunciat...

La trobada va concloure amb el compromís de Socías de fomentar el respecte als drets lingüístics entre els funcionaris. De cara a l'acte oficial del 12 d'octubre, el delegat prenia el compromís de parlar sobre el respecte a la llengua i la convivència entre les diferents cultures que coexistien a Mallorca. El més important, però, va ser l'anunci d'un document consensuat amb la Delegació del Govern a Catalunya amb el compromís de vetllar per que situacions com aquella no tornessin a produir-se. El comunicat, un fet sense precedents, va aparèixer a finals de juliol i Socías i Joan Rangel, delegat del

Govern al Principat es comprometien a donar suport a la normalització de l'ús de la llengua catalana entre els funcionaris de l'Administració General de l'Estat i, més concretament, entre els cossos i forces de seguretat de l'Estat.

No era la primera vegada

Curiosament, la discriminació lingüística patida pel Toni no era la primera que rebia per part de les forces de seguretat de l'Estat.

Quatre anys abans, ell i un grup de prop d'una vintena de nois tornaven de Barcelona amb vaixell després d'haver passat uns dies en una acampada juvenil. Un dels nois va parlar en català a uns policies nacionals mentre li registraven la motxilla.

S'inicià un estira-i-arronsa i la situació va esdevenir esperpèntica: els agents van demanar reforços i fins a 8 furgonetes van desplaçar-se al port de Mallorca per dur-los a comissaria. Per sort, un dels joves va poder trucar per telèfon i al cap de poc temps la premsa arribava al lloc dels fets. Els policies es van posar nerviosos, van tenir problemes amb els periodistes i, finalment, van desistir.

Arran d'aquells fets, van preguntar a la delegada del Govern (en aquell moment del Partido Popular), que es va limitar a respondre que aquells guàrdies formaven part dels reforços del Rei i ella no els controlava.

Valoració La sorprenent resposta de la delegada del Govern suscitava, immediatament, una altra pregunta: Si la delegada del Govern no tenia cap control sobre la policia que cada estiu anava a Mallorca per la seguretat del monarca, qui carai els controlava?

El que va viure Toni aquell 3 de juny als aeroports de Barcelona i Palma és una d'aquelles situacions que deixa petjada. Encara, a dia d'avui, cada cop que agafa un avió li passa pel cap la possibilitat de trobar-se amb quelcom semblant.

El Toni, malgrat tot, es mostra satisfet perquè gràcies a les protestes i mobilitzacions en favor dels drets civils i lingüístics realitzades arrel del seu cas, es va aconseguir arrencar un compromís important per part dels delegats del Govern a les

Illes i al Principat. Creu que cal prendre consciència que hi ha fets que massa sovint assumim com a normals i no ho són en cap cas: Ningú no hauria de ser mai increpat ni vexat per un guàrdia civil armat per motius lingüístics, ideològics, sexuals o religiosos.

La repressió pot ser més explícita i directa, com a resposta de l'activitat política, però també hi ha casos com el seu. Es tracta d'una repressió de baixa intensitat, però de repressió al cap i a la fi.

El Juliol de 2004, després de trobar-se amb en Socías, el Toni va declarar: “ara hem de veure si canvia el tracte que rebem al carrer o si totes les declaracions de bones intencions aconseguides queden només en paper banyat”.

Lamentablement, des de llavors, arreu dels territoris on es parla català, aquest tipus de discriminacions han seguit.

Marc Peris Fa uns 10 anys que va sortir de València per anar a viure a Mallorca. Durant molts anys, a València, el valencià no era requisit lingüístic per a entrar a treballar a la funció

pública, per aquesta raó venia molta gent llicenciada de València a Mallorca, doncs parlaven català i tenien l’oportunitat perfecta per a començar a treballar.

El seu cas comença a una plaça, la Plaça d’en Coll, ell hi viu al costat. Es trobava amb uns amics, prenent alguna cosa per beure, era el començament de la tarda, els fet succeïren a plena llum del dia. Ell ho atribueix a la seva forma de vestir, a la seva aparença.

A Mallorca és molt comú que et demanin la teva documentació. Sense explicar res. Els policies entraren demanant la documentació, un dels seus col·legues duia una samarreta d’Euskal Herria, “potser els policies pensaven que érem pro ultra o jo què sé”.

Es va adonar des del principi, doncs el policia li deia: “’¡Oye! ¡No te entiendo!, ¡en castellano!”. Peris va fer-se “el suec” i va continuar ‘rallant’ en català, “crec que és una qüestió doble, ja que els vaig demanar també la seva identificació, això el que fa és cabrejar-los molt”.

Marc Peris creu que no tindria per què, ho haurien d’explicar. La segona cosa agreujant “és adreçar-me a ells en català. ‘No te entiendo, no te entiendo’, vaig insistir en que tinc dret a parlar en català, ‘’¡que te he dicho que no te entiendo!’. A partir d’aquí va començar tot, l’agafaren, el van començar a tractar de reduir. Aquí comença la historia.

Els fets “És clar que vaig sentir impotència, però en tot moment vaig estar tranquil, primer perquè veia per on anaven ells, també jo més o menys sabia com tractar amb la policia.

Sé com tractar amb ells i sé que qualsevol pretext pot ser motiu de tensió”.

En Marc Peris no tenia res a amagar, estava fent una cervesa, va decidir no canviar al castellà. Però en aquell moment sabia que no havia fet res, a Marc tampoc no l’havia agradat gens com s’ho havien dit, la seva manera arbitrària d’actuar, i va continuar responent en català o valencià o mallorquí, és igual, ell era a una plaça a Mallorca, parlava tranquil i va dir les coses amb educació, inclòs quan veia que s’estava exagerant tot i que es volia inventar qualsevol història. Peris veia que buscaven qualsevol excusa per detindre’l, explica que el van dir: “pon la mano aquí, ¡que te he dicho que la pongas aquí!”, intentaven provocar-lo, que la gent pensés que ell es resistia, intentaven justificar després perquè l’agafaven, volien empresonar-lo i necessitaven qualsevol excusa per a demostrar qui és l’autoritat enllà.

A la plaça on eren, la resta de la gent ho veia, hi havia molta gent i la plaça estava plena, van començar a dir-los coses als agents; però, en concret, ells només es limitaven a demanar més i més dades. Marc veia que era arbitrària la seva actuació i és quan es va decidir a demanar les seves dades i el motiu de la detenció. Ells es pensaven que els buscava les pessigolles, i el que no van fer és identificar-se o dir-li mai el motiu de la seva detenció.

“Els vaig preguntar en moltes ocasions que si em detenien em digueren per quines raons ho feien”. No van dir-li res en aquest sentit. Ells veien que donaven “la nota”, doncs l’emmanillaven al mig de la plaça, Marc creu que ells sabien que perdien els papers, per això la gent va escridassar-los. La gent que deia coses també tenia que donar-los les dades.

No s’entén per què, però també els policies van anar contra la gent que estava allí, “jo anava amb gent que és més jove, i ells, com que no tenen pensament propi, van concloure que jo era el ‘cabecilla’, crec que vingueren una mica per les apariències, que tampoc no era cap cosa estrafolària, alguna cosa notaren que no els va agradar”.

També li van demanar la documentació a la noia del bar, ella va dir, “y ustedes a mí no me van a pedir también la documentación”. Un d’ells va dir que si, i li va dir que per treure com documentació una fotocòpia, també la podien detenir, la noia es va posar nerviosa, “mos detindran a tots!”, cridava. Tots es quedaren esglaiats, “doncs la gent normal no s’espera que la policia actuï d’aquesta manera”, conclou el Marc.

Marc Peris creu que entre la gent de l’àmbit, el seu cas ha tingut molt ressò, ha donat més arguments a la gent que lluita per acabar amb aquestes situacions injustes.

Normalment, el problema que hi ha és que la gent no està disposada a posar-se davant.

Marc Peris pensa que “la majoria de gent canvia”. Explica: “no és que no hagi més casos perquè no hi han, més aviat no hi han més casos perquè estem acostumats a canviar al castellà en qualsevol situació violenta amb els cossos de seguretat”, Peris insisteix que el creu que gairebé tothom ho fa, tothom canvia. “També per estalviar-se tenir més problemes, tots ho hem fet, però hi han moments en que no ho pots fer, encara que tu ben saps que serà un agreujant. Però, si ells volen detenir-te, et poder portar amb les raons que a ells els vinguin de gust. Després sempre haurà un jutge que els creurà”, sentencia seriós el Marc.

El problema no és que no hi hagin més casos, el problema és el policia que actua d’aquesta manera, Marc pensa que no són tots, però molts tenen “una ideologia” i el mateix “corporativisme” i el fet de que “la seva paraula té presumpció de veracitat”,

doncs tot plegat ho converteix en “un bon caldo de cultiu”. No és greu que siguin un col·lectiu, segons Marc, el que troba preocupant: “És la impunitat que tenen. Em va esglaiar que qualsevol persona que coneix els seus drets també pot patir molt, també hi ha molta gent que no sap com dirigir-se a ells”. I sentencia: “Altre cosa que trobo preocupant és la seva forma mafiosa i corporativista d’actuar, pitjor quan venen emparats pel sistema, tal com ara es troben… Aquí és quan de veritat m’esgarrifo, un es pot preguntar a un mateix què és el que volen, protegir-nos a tot preu, demanant informació sense discriminar, o realment, quan arriba l’hora de dir-nos la veritat, sempre sembla que el que fan és protegir-se a ells mateixos”.

El judici És difícil saber el que passa, depenent del càrrec es dóna una situació diferent, et diuen un motiu sempre diferent. A les illes és ben fàcil conèixer persones que han estat testimonis dels casos. La jutge que va jutjar a Marc Peris, segons ell, “era una persona militant, hi han molts jutges que ho són”. I quan parla del delegat del Govern a ses illes, malgrat que ell és qui és, diu que “és un feixista”, creu que els casos com el seu provoquen problemes a determinats càrrecs, i tots “busquen ‘escurrir el bulto’, “embolcallar als seus policies”, “encobrir-los”, i tractar de “córrer la cortina de fum”, com aquell qui diu, “aquí no passa res”. Marc Peris, malgrat les seves fortes paraules, sap que aquesta problemàtica no és pot generalitzar, no tothom te la mateixa consciencia sobre perquè s’han de protegir els drets lingüístics dels ciutadans.

El que és cosa estranya és que, sense dir-li res, el seu judici va ésser a l’endemà.

Ell no tenia idea de que això pogués passar, “només al País Basc”. Diu el Marc que aquí mai havia sentit cap cas així. Creu que és simptomàtic també de com anaren els fets, veient que el cas no era clar, no volien que aconsegueixi reunir els testimonis. “Jo vaig sortir a les 12:30 més o menys de la comissaria i vaig tornar pel judici a les 8:00h del l’endemà”. Al final Peris sortiria amb una multa simbòlica, “per a no empastrar-lo massa”, va pensar Marc, qui de totes maneres va demanar es repetís el seu judici, adduint que havien comès una errada de forma: no li van permetre fer la seva declaració final. Aleshores va tornar a recórrer, Marc diu que era “prou sort que als policies els toqués tornar mesos després des d’on estaven per a repetir el judici”.

Al judici, com una apunt rocambolesc, un dels policies va argumentar el següent, abans dir que i és més estrany que la jutgessa ho va tenir en compte, el policia va dir:

“Cómo no voy a entender el catalán si yo soy mallorquín, mis apellidos són mallorquines”. Com si això fos garantia d’alguna cosa. Segons explica Marc: “Pots dirte com vulguis i tenir una actitud davant la llengua, en aquest cas déu-n’hi-do!”.

Vexacions i drets no reconeguts Quan en Marc era a la comissaria, ell demanava pel seu dret a telefonar a la seva companya. Els companys que estaven a la plaça van trucar a més i més gent, tothom va anar cap a la comissaria, demanaven en català informació sobre la seva detenció. Eren tots a la recepció i la recepcionista els va demanar també que li parlessin en castellà.

Els policies van amenaçar amb carregar en aquest indret. “El que trobo pitjor és que la policia amenaçi de forma violenta”.

Marc va explicar amb deteniment la seva agressió: “A mi em van agredir”, “em xafaren el peu”, “jo anava amb espardenyes”, “van colpejar el meu cap contra la porta del cotxe”. El pitjor era que “m’insinuaren que m’apallissarien, ‘Ahora te vas a enterar”, li deien els policies’. Quan era al cotxe, Marc els va dir: “vull alguna persona present a més de vosaltres quan m’interroguin”, tenia molta por que l’hostiaren i que després confessaren que ell s’havia resistit. Els policies li van contestar que ells eren professionals, “nosaltres som els policies aquí”, intimidant-lo per fer-li entendre que era ell qui els hauria de respectar.

Marc patia per la seva seguretat, doncs de la mateixa manera que el detenien “per la cara”, potser dirien que s’havia resistit, o qualsevol cosa, això és el que estava al cap d’en Marc Peris. Ells van dir al final, segons explica, un altre cop: “¡Cállate ya pesado, nosotros también somos policías!”. Després, quan Marc va arribar, van fer allò de poli bo i poli dolent, un deia: “¿Pero cómo te ha pasado algo así?, ¿Tú has oído alguna vez de algo similar?, ¿que la policía le ha pegado a alguien por contestar en catalán?”. Ell va contestar: “le va extrañar, pero conozco unos cuantos casos”.

Després va venir el policia que l’havia detingut i, primer amb la porta tancada, el va dir de tot, després, un altre que semblava un antidisturbis va obrir la porta, “perquè al tio se li anava l’olla” i “em començava a hostiar”, li va dir Marc que si us plau no el deixin sol amb aquest, “em va dir que m’apallissaria”. Després va venir a insultar-lo i li deia que la gent com ell no mereixia viure. En Marc explica que el policia va notar que ell es començava a riure, i li va dir: “!Cómo te rías te vuelo la cabeza!”. Això el va fer

pensar que s’acabava de guanyar una bona pallissa. De fet Marc ha dit que el pensà hi havien rastres de sang a la pared d’on era, “però bé. Qui ho sap?”

Marc creu que si una persona del cos policíac no sap el que fa l’altre company, “doncs ja s’ho podia imaginar”, si veu una agressió, sembla acord tàcit que entre ells s’han de defensar, fins i tot si aquesta persona no participa dels fets, “tenen aquesta manera d’actuar de portes cap en dins”.

Després va denunciar a la policia i es va arxivar el seu cas molt ràpid. Un dia va demanar també portar un escrit al Ramon Socías, el delegat del Govern. Marc diu que “aquest home mereix una menció a part”.

Hem vist que sempre surt Socías i la seva manera d’actuar, Marc, per exemple, ens diu que “sempre busca netejar-se les mans, i sempre que ha pogut a enviat als policies a carregar contra els manifestants”.

La acusació era per resistir-se a l’autoritat i provocar desordres públics, ell en cap moment es va resistir i no sap a què es refereixen amb desordres, “en aquest cas, els desordres els van produir ells”. Si que és veritat que la gent va increpar molt als policies, però és normal quan actuen d’aquesta manera sota la llum del dia.

No volien arribar a cap resolució, tampoc donar més arguments per fer-li una denúncia pública. Hi han més casos de gent que li van posar una multa més gran. Al judici li preguntava la fiscal de què treballava, quan Marc Peris va dir que era professor d’escola, va notar que els policies estaven indignats, “professor d’institut de secundaria”, el Marc va veure com ells no s’ho podien creure.

La gent no creu que hagin estat vexats pel sol fet de parlar en català “No sé per què, però la gent moltes vegades no ho vol creure”. Fins i tot, la gent del carrer el deia que alguna cosa ell hauria d’haver fet”… Peris veu que sempre s’utilitza el recurs de comunicar trets que, a la seva manera d’entendre, poden possibilitar o justificar la seva actuació, com per exemple: si és un borratxo, que si estava sota l’influx de substàncies tòxiques, i d’altres invencions per desacreditar al detingut. Així et poden arribar fins i tot a empresonar, cosa que en Marc no es podia permetre, per això insisteix molt en que ell va saber com actuar davant d’ells en tot moment.

La casuística a Mallorca augmenta quan arriben el cossos destinats com a reforç per l’estiu i la guàrdia reial. Un dels que va detenir en Marc era del cossos destinats per

la temporada estiuenca. L’altre policia era un de Mallorca, més d’un cop se’l va creuar pel carrer i bescanviaven fortes mirades. Marc creu que encara és a Mallorca.

Al Marc li van dedicar una plana sencera al diari El Mundo, amb nom i cognom, foto inclosa, una espècie de linxament als mitjans de comunicació, parlaven de la seva fitxa policíac, quan ell mai havia estat fitxat, les dades que van utilitzar eren del sumari, directament de la declaració de la policia, és a dir, una declaració que venia sense contrastar. A més de donar dades errònies, com que ell era a l’illa de vacances i que era un perillós agitador vingut de València.

“Jo comprenc que la gent tingui por perquè veuen les campanyes que es fan al periòdic, jo com treballo a la funció pública, no en tinc res a témer, però, clar, una altre persona és molt més vulnerable”, Marc no pot confiar en el sistema quan veu tota la gent inclosa del entorn immediat de la policia, i com busquen fer pressió per tractar de condicionar els judicis. “És molt clara quina és la seva manera d’actuar”.

Antecedents d’en Marc Marc ha triat l’opció de parlar sempre que pot en català, és la seva reacció davant d’aquesta situació, l’ha patida en moltes ocasions a la seva vida. Ell és de València i, exagerant, diu que allà “existeix una mena d’apartheid contra el català”. Per Marc és normal que li diguin “maleducat” per no parlar en castellà. “Molts cops els policies m’han identificat només per parlar en valencià, amb el pretext de que no m’entenien”.

Des de molt nano recorda tenir milers de situacions problemàtiques pel sol fet de tractar de parlar valencià. “La majoria de gent el que fa és canviar al castellà, és normal que ningú no vulgui viure sota aquesta pressió”, explica. Però, des de fa molt de temps, Peris va triar l’opció més valent: defensar el seu dret a expressar-se en la llengua que ha triat. Aleshores va acabar prenent la decisió de parlar valencià sempre. “La quotidianitat és molt dura en català, ja no recordo la quantitat de vegades que m’han dit: ‘¡No te entiendo!,¡háblame en castellano!’”.

Ell treballa a l’educació pública, per això està emparat per la llei si vol parlar en català. A València, directament, els professors feien les classes en castellà perquè, deien “així s’expressaven millor”. I conclou: “Ens han educat com ens han educat, i si no t’han educat, l’entorn t’educa, a mi, de petit, em van tractar de fer sentir malament per parlar valencià, recordo molts problemes a l’institut”.

Marc Peris creu que tenim una predisposició positiva cap el castellà, “i no és just quan ells ens han demostrat una predisposició negativa i intransigent amb la gent que vol viure i expressar-se en català o valencià”. Marc confessa: “No em venia de gust seguir amb això”, i pel que ha viscut i d’acord a la seva experiència, parla català amb tots, “fins i tot amb els meus alumnes i també als nouvinguts”. “La classe funciona bé, els nanos estan contents, en condicions normals no hi ha cap problema si t’adreces a ells en català. No entenc ben bé perquè la gent pensa que es fer-los una grolleria si un persisteix en el seu esforç de expressar-se en català”.

Conclusió Per acabar, Marc diu que “potser si visquérem dins d’un Estat que respectés als ciutadans; on tothom parli més llengües”… “Si ells venen aquí, som nosaltres qui tenim tot el dret a sobreviure”. És tracta de la nostra llengua, ha estat vexada abans, hem de tenir memòria, protegir-la, refer-la. Per aquest motiu hem d’aconseguir que més gent parli català, més i més gent. Marc sap que s’ha de lluitar per mantenir la llengua viva.

Assegura que molta gent se n’adona que “es pot canviar al català i integrar-se”.

Dóna un exemple, quan tothom podia parlar en valencià abans, quan anava al institut, encara s’havia d’aprovar el valencià. Marc ha estat testimoni de que quan un es manté, llavors és quan s’arriba a una situació on es defensa la llengua de manera activa, “si tots fem aquest canvi, si anem canviant, doncs cada cop canviarem al castellà amb més facilitat i en més i més situacions”. Aquesta és la consciència lingüística que Marc ha desenvolupat, és normal quan un és ell qui sempre s’ha sentit perseguit o discriminat per fer ús normal de la seva llengua, sempre ha vist amenaçada la seva cultura des de petit.

Ell veu que si vius en un context, com és el cas del principat, on sembla que tot va bé i les normalitzacions s’aconsegueixen a poc a poc. Com per exemple: mantenir l’educació en català, poder adreçar-te als Mossos en català. Doncs, no cal radicalitzar-se massa per defensar la llengua, però encara és necessari i urgent.

Marc pot fer pensar quan jura que sempre s’ha vist “amenaçat i tu només t’han educat així”. Des de sempre el van fer sentir-se com si fos un “ciutadà de segona”, com “una mena de reserva”, llavors dius: “Jo sóc així i no vull canviar, des de petit he patit molt pel fet que es pugui acabar amb la meva llengua”.

“A Catalunya hi han polítiques lingüístiques més concretes, aquí portem a Madrid, i aquest grau d’autonomia no el tenim, això és reflecteix en sa llengua i en sa cultura”.

Laura (núvia d’Iván) Iván Cortés i Laura Iván Cortés i la seva parella, Laura, anaven il·lusionats a Londres, aprofitant que la germana de Laura viu allà. Tenien l’hostatge, per tant, era un viatge per aprofitar-lo.

El seu cas comença quan varen passar pels detectors de metalls. Ells suposen que va ser per l’estètica d’Iván, perquè la resta de la gent “no era de l’estètica que porta l’Ivan, amb el seus rastes”. Els altres eren turistes i ells que eren locals, van patir una relació de idees que no els sorprèn: “rastes, parla català: és un radical subversiu”.

“Si que me he radicalitzat un poc arran d’això, la gent és pensa que només passa als independentistes. Però hi ha molta gent que no fa un ús ideològic de la llengua. El més normal és que la gent canvii i sembla que això només li pot passar a gent de Maulets, d’interior del país, més prejudicis, al capdavall (…)”

Els fets El van veure, l’aturaren, el demanaren el seu DNI, i ell va donar-lo immediatament. Després ells van dir-li després que s’havia resistit a donar la seva documentació. Iván pensa que fer això de negar-se “seria molt poc intel·ligent” de part seva. Ell només les havia donat les dades en català, llegint directament del seu document identificatiu. Li van demanar les dades, de forma oral, per a certificar que no era falsa la informació que els lliurava. Iván explica va donar les dades, “tranquil·lament i amb educació”, perquè no li faltaria l’educació a ningú i “menys a ells”, que tenien una “estètica militar”.

Això es deu a que era un comandament especial, recentment arribat de Saragossa. Laura diu: “Amb la boina i les armes, vestits de blau marí, no eren Guàrdia Civil, en la meva vida se’m acudiria vacil·lar a algú que vagi vestit així, jo sé a qui puc vacil·lar, i sabia que vestits així no se’ls podia vacil·lar”.

Quan va passar el cas de Iván, just després dels atemptats a Londres, els policies deien que ells havien acudit per ajudar-los. Era un dels arguments que ells feien servir, la qual cosa indignava molt a la parella, vantant-se del seu uniforme i dient-los que no podien comprendre que no estiguessin agraïts amb ells per protegir-los.

Els varen demanar el DNI, segons relaten, amb “agressivitat implícita”, hi han moltes maneres de demanar les dades, “però el seu llenguatge i la seva manera de fer-ho era totalment hostil”. Els va quedar clar que eren sospitosos d’alguna cosa. Asseguren que el pitjor de tot és que “el que va a delinquir va ben vestit, no sé per què raó tenen aquesta psicologia domèstica contra les persones que tenen una manera especial de vestir”, diu la Laura.

Iván Cortés l’únic que va fer és donar-los les dades en català, amb educació, “no estaven mantenint cap conversa”, insisteix l’Iván, ell només les deia “dades específiques”, com ara, “carrer Joan Muntaner i Hinojosa”, el número de D.N.I., tot en català.

Iván va veure la cara de sorpresa del policia, i li va a tornar a demanar les dades, va insistir en català, és quan li van dir: “A mí me hablas en español”. Aquí, veient la seva hostilitat, i per a evitar-se problemes, els va dir tot de nou en castellà, “la veritat és que si m’ho haguessin demanat amb educació, els hauria xerrat en castellà, però amb aquestes maneres; ells provocaren que jo xerrés en català”. Iván va decidir xerrar la llengua de Mallorca quan va fer la majoria d’edat, com una decisió personal, va concloure era necessari defensar la llengua del territori; però ell sempre havia viscut en castellà des de ben petit i a casa seva amb els pares. La seva novia és filòloga castellana, encara que quan s’emprenyi li surti “rallar en mallorquí”. Per aquest motiu el seu cas és bona mostra de la indefensió que tothom pot patir pel sol fet de adreçar-nos als policies en una llengua que està reconeguda per les lleis com l’oficial al territori.

“No som independentistes, però no em feu decidir. Amb la seva actitud, és normal que la gent ho vulgui. Cada cop sentim comentaris amb més i més tensió a la nostra societat, el desencant i la constatació de que amb la democràcia hi han coses que mai no han canviat”.

L’agressió física La seva novia, sense adonar-se’n realment del que passava en realitat, continuava parlant en català, nerviosa com es trobava. Hi havien dos guàrdies civils, un d’ells va venir a demanar la seva informació, a ella no l’havien dit res sobre no poder parlar en català. Per aquesta senzilla raó i perquè quan està nerviosa és la llengua que li surt, ella no podia deixar de xerrar en català, llavors ella ho empitjorava tot sense ni adonar-se’n.

Un d’ells “que tenia cara de ser el més malparit”, confessa Laura, “aquest Guàrdia Civil, qui realment era hostil, va intervenir en la conversa d’Iván i un altre Guàrdia Civil també, i li van dir: ‘A mí no me chulees’, i l’Ivan, amb tot el soroll que hi havia, no l’havia sentit. Ivan va respondre: ‘¿Cómo dice?’. A continuació, el van agafar entre quatre i se’l van endur contra la seva voluntat, ell sense oferir resistència, res fora de la que era normal per la seva sorpresa, “només preguntava què passava”. Tota la gent que ho va veure, de tots els testimonis que hi havien, cap no es va atrevir a fer res, tampoc cap va voler donar el seu testimoniatge després. La parella pensa que la “gent que ho va veure tot, no vol enemistar-se”.

Ivàn es trobava sol dins d’una dependència de Trablisa, empresa privada encarregada de la seguretat de l’aeroport, i abans que la porta es tanqués, la seva novia va veure com li fotien un cop de puny a la seva panxa. Ella, que és una persona que “normalment és molt tranquil·la”, es va posar “totalment neuròtica i va perdre els papers”, segons ho va explicar Laura. Iván sabia que no li passaria “res bo”, i explica: “Quan sents aquesta por i saps que no et faran res de bo, de cop, estàs davant d’una persona ‘calent’, es veia que ells venien calents”. Recordem que són uns cossos de l’exèrcit i tenen disciplina militar, a més de venir directament des de Saragossa, és normal que pugui passar per tràngols com aquest molta gent que s’expressa en català amb normalitat a casa seva.

Després l’Ivàn diu que li van pegar al cap, ell recorda que va tancar els ulls. Iván mai s’havia barallat ni tan sols un cop a la seva vida. Li van obrir el llavi i com ell explica, “em van deixar llest en un moment, tot va ser molt ràpid”. Amb “cara de beneit” allà dins. Després van cridar al sargento. Un cop arribat, hi havia un altre Guàrdia Civil que preguntava “què havia passat?” Iván va poder sentir el que un altre Guàrdia Civil li va comentar al sargento: “el chico hablaba en catalán y al cabo se le ha ido la mano”. Com si aixó fos una cosa normal, segons la percepció d’Iván.

De fet quan, li van veure tota la sang a la cara, li van oferir “un pañuelito”. I després, vinga a sermonejar-lo. Li van explicar que “ells estaven aquí per protegir-los”.

Protegir-lo? Ell diu: “¡Jolines!, doncs només he fet ús de la meva llengua, no havia fet res més” Ells van dir-li que tot el que l’havien fet era “per protegir-los”, i que no volien que “ningú obstaculitzés la seva feina”, després li van donar, com explica l’Iván, “tota una lliço d’espanyolisme”. Al fina l’escorcollarien al control de passatgers un altre cop.

Quan el van agredir a l’habitació de Trablisa, l’agència de seguretat contractada a l’aeroport de Palma, Iván havia vist com la gent que treballava als ordinadors, al moment d’endur-se’l allà, Ivàn va veure com sortien tots els que estaven allà. Això permet pensar que existeix “un acord tàcit”, quan els cossos de seguretat van allà amb algú, “ells han de sortir immediatament”, assegura l’Iván que es quedava esglaiat i amb molta por. Tots marxaren de l’habitació.

No però, tots dos pensaven que el més important era sortir d’allà i volar cap al seu destí. Fet que després seria utilitzat en contra d’ells, com si això fos senyal que res greu els havia passat a l’aeroport de Palma. Tots sols, sense assessorament, al principi, fou idea de la seva novia començar a investigar com denunciar-los i reivindicar els seus drets, perquè ella coneix molt bé el tema lingüísitic.

Ha estat bona prova quan Laura s’ho repetia als policies, quan era tan nerviosa.

Li van dir que per venir amb aquesta xerrameca, també a ella, si no es callava, la farien entrar a l’habitació amb l’Iván. Quan era sola, cridava que li pegaven al seu nuvi, un jove Guàrdia Civil va arraconar-la, perquè no volia que l’espectacle es fes gros.

Després, un dels superiors va venir amb ella i va repetir el mateix discurs amb que havien sermonejat l’Iván, que si era “una falta de respecte”, que “ells venien a ajudarnos i no se’ls podia parlar en català”, que ells “no podien aguantar que se’ls parli en català”. Ella davant d’aquest home es va sentir intimidada i no va dir res més.

“Sóc partidària de remenar la merda encara que faci pudor”.

El motiu és parlar en català Però va ser fins aquest moment quan va adonar-se que tot es devia a una qüestió lingüística, doncs fins aleshores no ho sabia, es preguntava perquè s’havia desembrollat aquesta circumstància, però “va ser tot tan ràpid que no podia creure que li peguessin per xerrar en català, mai havíem pensat que això fos possible”. Llavors va ser quan ella va dir que coneixia “totes les lleis” i que ella “podia adreçar-se en català en tot els àmbits”, que coneixia el seus “drets lingüístics”, i es quan, segons relaten: “El tio va posar els ulls com plats”, i va dir que si continuava per aquí… “quieres que hablemos de leyes”, va dir-li el policia: “Quieres que hablemos de leyes, que a mí si me da la gana los puedo tener siete horas aquí retenidos y a mí no me pasa nada”. Això vol dir que podien aplicar-los les lleis antiterroristes, per xerrar com ho fan normalment, a casa seva i en la seva llengua, reconeguda i protegida, digues-li català o mallorquí.

Conclouen que quan ho veus clar dius, “si, d’acord, tenim drets, però, quan la situació es posa calent, quins putos drets pots reivindicar!”, si encara per reivindicar-los et poden pegar”. Això és el que més recança i odi els ha generat mai, aquestes accions generen odi, i ells no tenien una posició crítica. Afirmen: “Són ells els que fan que aquest conflicte s’escampi més i més”.

Al final, van marxar junts a Londres.

Iván i l’ús que fa del català

Cal dir que l’Iván mai ha fet ús ideològic del català, és una decisió personal per a ajudar a normalitzar el bilingüisme a Mallorca, no s’explica el fet que hagi “rebre de valent”. Tampoc volia fer cap discurs després del que l’havia passat. El van preguntar també pels seus antecedents, insistentment, no es creien que no en tenia cap. Van estar allà comprovant-lo tot i esperant a tenir més arguments per a la seva detenció.

“Qualsevol persona que conegui a l’Iván no té cap dubte de com va anar la seva història”, diu la seva novia.

L’únic que va fer és donar les seves dades en català, tornem a recordar que no va tenir cap conversa en català, només va llegir les dades de la seva identificació, no poden dir que no l’entenien, simplement no ho van voler. El cas d’Iván és el d’una persona que parla català, però sense intentar fer cap provocació, o com si “fos una reivindicació”.

Volem aclarir que la seva posició fa pensar que aquesta situació es pot donar amb qualsevol jove que parli aquesta llengua, sense cap ideologia prèvia, queda demostrat doncs que li pot succeir a qualsevol persona sense cap posicionament o prejudici lingüístic anterior. Laura ha estudiat filologia castellana a Madrid, ha excercit i treballat molts anys fora de Mallorca en castellà, i, únicament, pel fet de conèixer els seus drets també ha estat vexada. Laura pensa que “estaria molt bé que els de Madrid entenguin que el català és patrimoni seu també”.

Les reaccions Quan li van tornar el DNI el comunicaren que seria denunciat per desordres públics, això significava que “ja el cridarien del jutjat”, el van acomiadar dient-li: “testifica lo que te dé la gana, y después te llegará una sanción administrativa”, així de clar s’ho van dir.

Com si l’estiguessin fent un favor, una sanció i llestos. Iván pensava que a més de “rebre unes bones hòsties, les hauria de pagar”. Des dels mitjans de comunicació i tribunes polítiques es va posar en dubta el seu cas. Fins i tot, es va presentar en forma d’una pregunta parlamentària pel ministre d’interior Alfredo Pérez Rubalcaba, ell va insinuar que això podia tractar-se d’una mentida, abans d’indagar o demanar més

informació. “Ell és el cap de la policia d’Espanya, ell és qui hauria de fer alguna investigació”, pensa l’Iván, però va actuar com si “això no s’hagués pogut donar”.

Al Ramon Socías, el que no li quadrava eren les dades, com volent insinuar que havia alguna cosa que la parella amagava, “com és que si això havia succeït l’agost s’havia fet públic el quatre de setembre? Què ha passat durant aquest temps?” Ell va voler llegir una “manipulació del fets i una conspiració darrere”. No però, ells van intentar fer la denúncia via l’embassada a Londres, i van anar directament a un hospital londinenc, per a que allà fessin proves a Iván i poder fer la denúncia.

“El que va passar es que van reforçar la meva ànsia per continuar xerrant en català, no sóc independentista ni catalanista d’ideologia, però ara els puc entendre molt millor. Tota la gent que viu aquí i que no es catalanoparlant, haurien de saber que el català és una llengua que es xerra aquí”.

La decisió de fer una denúncia formal En aquell moment tampoc no sabien ben bé que fer, mai no els havia passat res semblant mai. No pensaren tampoc en anar als serveis mèdics de l’aeroport, de fet van tenir sort de que el seu avió sortia amb retard, per aquest motiu no el van perdre i van poder sortir de l’aeroport de Palma, segurament alleujats.

La Laura diu que “sentia que era en perill dins de l’aeroport”, això mai l'havia passat, “és una paradoxa”. Sempre que m’havien fet alguna pregunta jo els havia xerrat en català i no m’havia passat res. Després, quan van tornar del viatge, va trobar un policia nacional que no sabia molt d’informàtica, i no sabia ben bé com fer la denúncia, “disculpa que esto va por Madrid, una centralita”. Total, “un desastre”, va dir, i que si anaven millor pel jutjat tot aniria més ràpid. Així, sense cap mena d’assessorament, doncs, van trobar després l’Obra Cultural Balear i el seu apartat que es dedica als casos d’agressions lingüístiques. Així fou com es van posar en contacte amb ells, i també amb el seu advocat i amb tot el suport d’en Tomeu Martí, president de l’Obra Cultural Balear.

“Ens van ajudar a fer una conferència de premsa, poder dir a la gent que això li podia passar a qualsevol persona”. No van fer res que una persona normal no hagués fet.

També notaren que la gent s’indignava amb ells, molts no podien simpatitzar. Això els

li costa molt de poder entendre i transmetre, però existeix aquesta predisposició negativa contra els que parlen català. Aquest és un altre cas recent que recorda el passat més ranci de la nostra història.

“Des de sempre han ensenyat que és una falta de respecte parlar català, encara que t’entenguin. Concepció torçuda que no fa gaire bé. Per això no volíem que la història d’Iván es polititzés, ell no vol ésser bandera d’una causa que tampoc havia estat seva”.

El judici El tema judicial sol funcionar amb lentitud amb casos semblants, o, ans al contrari, són judicis ràpids i immediats, tots normalment acaben amb una sanció administrativa. Tracten d’evitar amb aquestes estratègies que es pugui fer un ressò més gran. També acostumen a anular o ajornar els casos i així van desgastant als mitjans de comunicació i a les persones interessades en el seu cas.

La primera citació judicial que els van donar va arribar sense especificar dia ni l’hora, “mostrant tota l’eficàcia del nostre sistema jurídic”, el seu advocat es va encarregar de fer un altre cop la citació. Per ser el primer cop, ells anaven “ nerviosos”, els imposava l’expectació i les càmeres. En arribar al jutjat d’instrucció no. 8 de la Via Alemanya, el seu advocat veia que s’havia suspès el judici per una errada administrativa, després d’alguna cosa declarada per la Guàrdia Civil. Al final s’ha suspès el judici d’Iván dos cops. “Parlen d’errada administrativa, i, avui a l’acta de la policia el seu nom està malament, “enlloc d’Iván Cortés Díez, ells van escriure Iván Cortés Díaz”, comenta l’Iván, sense saber si això significa alguna cosa quan es parla d’errades administratives.

L’advocat va pensar que era una estratègia per a desgastar als mitjans de comunicació, que “sempre van a la primera convocatòria, potser a la segona, després ja és més difícil poder fer que tornin”, això els desgasta i desgasta també l’atenció de la societat civil”.

Ells confessen que els “agradaria que el judici a l’endemà —del dia que van ser entrevistats per aquest recull de testimoniatges— , pugui tenir lloc”. No però, el judici es suspendria per segona vegada.

Al veure l’acta es veu que la historia no està ni tan sols consensuada, cada policia va fer la seva versió davant la jutgessa. Per tant, el jutge no va poder acceptar tancar el cas. Els policies no podien pensar que els citarien per anar a judici, les seves declaracions son prova d’això. Iván va dir que tenien “un full on haurien d’escriure tot el que passa, i a l’acta no estava apuntat res”. Però, d’altre banda, “deien que havien cridat al sergent”, hi havien moltes contradiccions. “Tampoc no s’ha sabut mai que passava amb les càmeres”.

Van citar també les declaracions d’un testimoni sorprenent, una dona que havia xerrat amb Laura per a tranquil·litzar-la als lavabos. “Ella no feia més que plorar”, i una dona de fer feines s’havia acostat, inexplicablement, ells la van localitzar, i la van posar com a testimoni seu, quan ella l’únic que feia era corroborar la versió de la núvia d’Iván.

Josep de Lluís, el seu advocat, creu que el que no hauria de passar és que si el jutge els creu, doncs que no es faci res més, “s’han de prendre mesures”, pensa el seu advocat. La parella afirma no voler “ni un duro”, no volen res més que “es sàpiga tot i que la seva indemnització es converteixi en sanció administrativa, que serveixi com precedent que els aclarìs que el seu comportament pot ésser castigat amb diners”.

Ramon Socías Socías primer ho va negar tot, després es va retractar, en Tomeu de l’OCB va dir que tenien gravat en vídeo a Ramon Socías, quan li comentaven el que passava a roda de premsa, ell va dir que no en sabia res d’això, “però la Guàrdia Civil ja era a Saragossa”, cosa que va comentar i que demostra que més d’alguna cosa Socías sabia de tot l’assumpte.

Valoració i conclusió Recorden amb recança que el dia que es va suspendre el judici per primer cop, va venir un senyor d’esquerra republicana i els va dir que un Guàrdia Civil ho va veure tot i que l’havien dit que tot el que havien dit ells era veritat. El seu amic s’ho va confirmar, però ell no “va moure cap fitxa”. Al mateix fòrum del cossos policials a Internet, es parla també molt d’alguns casos, és pot llegir com comenten i es donen suport, aquesta

impunitat esgarrifa. Fan comentaris que són inacceptables i que no volem posar pel baix nivell i la falta de professionalitat.

Aquí també comenten que el que li va passar a Iván ha estat veritat. Entre d’altres comentaris que fins i tot afegeixen bones idées per torturar als presumptes agitadors de l’ordre públic: Y digo yo, si este pajaro realmente ha sido agredido que lo dudo mucho, por que no se va inmediatamente, a un juzgado a denunciarlo en lugar de a un órgano independentista como es esa oficina. Bueno, como puedo leer si que lo denuncio en comisaria, pero despues de un viaje a Londres. Otro chulo, tocapelotas, independentista de mierda, que lo unico que quiere es dar por culo. Ni caso. (Usuario: Travent, Policia) I aquesta altra on s’accepten els fets: Lo primero que al chico le falta bastante educación, pues aunque tenga todo el derecho a hablar mallorquín, si ve que la otra persona no lo entiende y le dice que por favor si puede hablar en castellano que el no entiende mallorquín, lo que debería de hacer si no por otra cosa por educación es hablar en castellano, ya que seguro que lo habla, otra cosa en un extranjero que hay que entenderse como se pueda.

Lo que le pegaron (que parece ser que es cierto) tambien se pasaron, con haberle retenido, registrado y varias cosas más a fin de que perdiera el vuelo ya había suficiente y hubiese entendido que ir de chulo no trae nada bueno.

Eduard Coll Castán Eduard tenia 18 anys quan va passar pel tràngol de rebre un tracte vexatori en dues ocasions ben diferenciades. El primer moment de fricció ha estat quan el detenien amb amics a Maó, es dirigien a una nit de cançons menorquines, no però els policies van impedir que poguessin arribar, van a ordenar-los parlar en castellà i no van identificar-se quan s’ho van demanar els ocupants del cotxe.

El que seria més greu: els fets que van passar a la comissaria quan l’Eduard tornava amb la seva mare. Com el primer cop, sense faltar el respecte i tranquil, va demanar en català la identificació dels agents. No s’explica que ell i la seva mare sortirien aquell dia denunciats de la comissaria per haver-los parlat en català. A continuació detallem més els fets.

Dimarts 29 de gener Els fets van començar dimarts dia 29 de gener, a un control format per vuit agents de la Policia a l’esplanada de Maó. Van aturar el cotxe on viatjava l’Eduard amb uns amics per a fer un control rutinari de drogues. Segons explica, quan es van haver de comunicar amb els policies, s'hi va dirigir en català i els agents van respondre que "ningú" d'ells l'entenia i van exigir que parlessin en castellà. "Fins i tot, van tenir la poca vergonya de dir-nos si els estàvem vacil·lant només perquè exercíem el nostre dret a parlar en català", diria l’Eduard. En demanar-los el número de placa, per a fer les pertinents gestions legals, els policies s'hi van negar.

Quan l’Eduard Coll va adreçar-se en català a la patrulla policial, ell assegura que el van respondre barroerament i li van demanar que es dirigís a ells en castellà. Els papers del cotxe eren correctes, però van buscar una excusa per detenir el vehicle.

Fou per això que, acompanyat de la seva mare, es va apropar a la comissaria de Maó amb la intenció de demanar les plaques dels agents que els havien aturat al control.

A la comissaria i amb presència de la seva mare, es repetiren les agressions cap a ells, que només anaven a denunciar uns fets greus i per fer-ho en català, sortirien denunciats i cridats als jutjat. Això els passava l'u de febrer, Eduard Coll diria: "aquell vespre no només ens van trepitjar la dignitat com a ciutadans menorquins, sinó que es van violar articles específics de la Constitució que diuen que els agents de la Policia Nacional tenen l'obligació de protegir el lliure exercici dels drets dels ciutadans, i com a ciutadans

de les Illes Balears tenim el dret a dirigir-nos en català a qualsevol cos de seguretat que actuï aquí, a casa nostra".

Els cinc funcionaris presents van negar-se a atendre'l en català i van demanar la presència del cap dels agents, que es dirigí en eusquera a l’Eduard i a la seva mare, amb l'argument que “també era una llengua oficial”. Aquell vespre, a Eduard Coll i a la seva mare els arribaria la citació judicial. La policia afirma a la denúncia que Coll va proferir “numerosas frases en catalán” de manera “acalorada”, “chulesca” i “agresiva”.

Divendres 1 de febrer

El divendres dia 1, l’Eduard es va dirigir a la comissaria de Maó acompanyat de la seva mare per a tornar a demanar el número de placa dels agents, que estaven de servei. A la comissaria, una funcionaria els va facilitar el número de placa de sis dels agents, però els implicats eren vuit. S’ho van voler fer notar i per fer-ho s'hi van adreçar en català a la funcionaria de la comissaria.

Segons l'Eduard, "ella va reaccionar de manera prepotent i va contestar: “a mi te diriges en castellano”. Eduard li va contestar que "no", per que “no tenia cap obligació de fer-ho”, i a continuació va aparèixer el cap de guàrdia parlant-li en eusquera , mentre argumentava que també era un idioma oficial. "La meva resposta va ser que el basc també es un idioma oficial del país, però en cap moment és oficial a les Illes Balears", li va explicar al cap. Els policies li van dir que ja no li donarien els números de placa i que els podia demanar directament al jutjat.

Tan sol uns minuts després de sortir de la comissaria, Eduard va rebre una trucada que el citava amb el director dels serveis territorials de l'Estat a Menorca, Javier Tejero, per aclarir el conflicte amb la policia.

El Delegat del Govern Javier Tejero

Després d'una hora i mitja de reunió, Javier Tejero es va disculpar amb Eduard Coll i li va prometre que aquests fets no tornarien a passar i que es prendrien les mesures pertinents. Però li deixà clara una condició, ho faria sempre i quan no se'n fes cap ressò a la premsa. No obstant les seves paraules, al vespre li va arribar la citació judicial a ell i

la seva mare per l’endemà.

L'Eduard va considerar "que el pacte s'havia trencat". Ni tan sols va poder comprovar si realment Tejero tenia cap intenció d’aconseguir que els fets no es tornin a repetir.

Carta censurada denunciant la imposició lingüística Aquesta és la carta escrita per l’Eduard. El mitjà de comunicació va negar la publicació d’aquesta missiva. Cal dir que aquest mitjà és el mateix que es fa dir “diario insular” i què tot el seu contingut és en castellà.

Aquí la carta d’Eduard: Tot començà el dimarts dia 28 de gener a les 11:30 hores del vespre quant vuit agents de la policia nacional ens van aturar a l’esplanada de Maó per fer el que ells anomenen control rutinari, el bàsic: identificació, escorcoll de les nostres dependències personals, etcètera. Fins aquí, cap problema, els agents van procedir amb tota normalitat.

Quan va arribar l’hora de comunicar-nos amb ells, per a poder facilitarlos el número de telèfon i algunes dades que no s’especifiquen al DNI. Nosaltres, és clar, amb tota la normalitat del món ens vam dirigir a ells en català, i els agents, assegurant-nos que ningú d’ells ens entenia, ens van demanar amb exigències que els parléssim en castellà. Fins i tot, van tenir la poca vergonya de dir-nos si els estàvem vacil·lant per exercir el nostre dret a parlar en català. Després de tot aquest lamentable espectacle de discriminació cap a la nostra llengua vam continuar camí cap Es Castell, amb la intenció de que aquell fet no ens impedís continuar amb la nostra vetllada de concert amb cançons menorquines. Tot i així, dos dels meus companys es van tenir que quedar guardant l’automòbil, ja que els policies nacionals no tenen competència a l’hora d’immobilitzar un vehicle i tampoc els vam veure amb predisposició de telefonar a la policia local per a poder ajudar-nos i així facilitar la nostra marxa.

Un dels meus companys els va demanar als agents que per favor els facilites els nombres de placa, ja que estan obligats, igual que estem nosaltres, a identificar-se. Els agents no es van dignar ni a contestar, amb tota seguretat de que aquest fet no transcendiria i no tindria lloc cap tipus de represàlia per les seves accions.

Aquell vespre no només ens van trepitjar la dignitat com a ciutadans menorquins, sinó que es van violar mencions específiques de la constitució que diuen que els agents de la policia nacional tenen la obligació de protegir el lliure exercici dels drets dels ciutadans, i com a ciutadans de les Illes Balears tenim el dret a dirigir-nos en català a qualsevol cos de seguretat que actuï aquí, a casa nostra.

Per incompatibilitat d’horaris, vaig demanar a una persona que el dia següent a aquests fets, es dirigís a la comissaria de la policia nacional de Maó, per a que ens facilitessin els nombres de placa, i així poder dur a terme les gestions legals pertinents. Com és normal, l’encarregat de la comissaria li va dir a la persona que va acudir en nom meu, que no se li podien facilitar els nombres de placa ja que els agents en aquell moment no es trobaven de servei, i que els nombres els havia de sol·licitar l’interessat. Amb tota predisposició d’ajudar, el comissari va quedar amb nosaltres i els vuit agents per divendres a les 15:00 hores.

El divendres dia 2, vaig acudir a la cita acompanyat de la meva mare, quan vam entrar a la comissaria ens vam dirigir a la funcionaria que hi havia encarregada d’atenció al públic i li vam explicar el cas, però sorprenentment, ella no en sabia res d’aquesta cita. Al final després d’insistir amb el mateix, de sobte li va venir a la memòria el que el comissari l’hi havia dit. Transcorreguts uns minuts la funcionaria ens va escriure els nombres de placa dels agents en un full, i una altra vegada vaig tenir el mateix problema, no m’entenien. Amb tota la bona intenció intentava conversar amb la funcionaria per a explicar-li que en el foli que ella em facilitava només hi havia el nombre de placa de sis agents, i el vespre que em van aturar n’eren vuit.

Ella va reaccionar de manera prepotent quan va veure que jo em dirigia a ells en català i va contestar “a mí te diriges en castellano” jo, evidentment li vaig respondre que no tenia cap obligació de dirigir-me a ella en castellà, i menys amb les formes que m’ho havia demanat. Es veu que aquesta contestació

li va saber molt greu, i, amb intenció de fer-me recular, va demanar a un company seu que anés a buscar al cap.

L’espavilat cap de la policia nacional em va venir rallant en eusquera , argumentat que també és un idioma oficial del nostre país i que també era amb el dret de dirigir-se a mi en aquest idioma. Evidentment, la meva resposta va ser que el eusquera també és un idioma oficial del país, però en cap cas és un idioma oficial de les Illes Balears.

Tot i així els policies, amb prepotència, ens van dir que ja no ens facilitaven els nombres de placa ja que la nostra actitud havia esta xulesca i que els demanéssim d’ofici al jutjat. Passats aquests fets, quan sortia de la comissaria se’m va fer saber que el delegat de Govern a Menorca m’havia citat pel dimarts, per a aclarir aquesta topada amb la policia.

Arribà dimarts, em dirigí cap a la delegació, allà em reuní amb el delegat de Govern, i després d’una hora i mitja rallant, el delegat es va disculpar per l’actitud dels policies i m’assegurà que es prendrien les mesures pertinents per a que això no tornés a passar.

Jo, ignorant, vaig sortir de la delegació confiat que amb aquella reunió l’assumpte quedaria tancat i que es faria alguna cosa pe a tal d’evitar que això li pogués tornar a passar als catalanoparlants.

No obstant, el mateix dimarts cap a les vuit del vespre, truquen al timbre de casa meva i em diu un policia local que du una citació judicial per a mi, i per a la meva mare, que havia estat la que m’havia acompanyat a la comissaria el divendres dia 1 de febrer. El document resulta ser una citació judicial pel dia 28 de febrer per desobediència a l’autoritat per haver exercit el meu dret a rallar en català.

Eduard Coll Castán

28 de febrer, el judici Desobediència a l'autoritat

Gràcies a que l’Eduard va expressar-se coneixent els seus drets, el seu cas ha acabat com un antecedent positiu pels altres que han patit agressions semblants. El jutjat número tres de Maó absolvè el jove Eduard Coll i a la seva mare Maria J. Castán d'una falta de “desobediència a l'autoritat” a causa de la denúncia que va interposar a un grup d'agents de la policia espanyola de Maó. El jutge només ha valorat l'actitud que va tenir amb els agents, sense fer cap referència a que s'expressés o no en català. Un exemple més que demostra el menyspreu al que està sotmès per part d’algunes forces de seguretat de l’Estat i de l’administració.

Entre les persones que mostraren el seu suport als imputats era el Diputat al Congrès d’Esquerra Republicana, Joan Tardá, el Parlamentari Balear pel PSM, Eduardo Riudavets i el Coordinador d’Esquerra de Menorca, Mateu Llabrés.

A la denúncia policial es deixava clar que els molestava molt el fet de contestarlos en català, fins i tot quan diuen que es negava a parlar castellà, els policies semblen no saber res dels drets dels ciutadans quan al·leguen mala educació; mostren desconeixement total de la llengua quan escriuen a la denúncia que la resposta de l’Eduard era “no bull” (sic), referint-se a quan l’ordenaven a parlar en castellà. També és demostra la seva manca de sensibilitat quan el cap surt per parlar amb un noi de 18 anys que es veu vexat i el que fa és parlar-li en eusquera . Un cas que deixa en evidència la manca de formació i vocació de servei que tenen les forces de seguretat amb els ciutadans i amb la defensa activa dels seus drets.

L’altra cara de la moneda Aquesta és una declaració d’un policia al Foro Policia, un fòrum d’Internet on es poden trobar comentaris de suport entre els companys policies i la seva versió dels esdeveniments. Aquesta és la cara oposada i reproduim només aquesta com bona mostra de la manera de pensar que tenen molts dels que vetllan per la nostra seguretat i drets: “Esto es el cuento de nunca acabar. Parece que si te sientes español en estas islas, estás mal visto y que debes hablar y entender catalán por cojones y eso no es justo. Y que conste que yo llevo en Mallorca toda mi vida y he estudiado catalán en el colegio (por obligación claro), pero es que antes las clases se daban en castellano, salvo la del propio catalán, pero ahora la única que se da en castellano es la de Lengua Castellana.

Piden respeto por su lengua y no ser discriminados y son los primeros que te discriminan, porque si eres peninsular y quieres venir a estudiar aquí, el periodo de adaptación es mínimo y luego a joderte y a tragarte todas las clases en catalán, y si no lo entiendes, te jodes.

Pues toda esta mierda se tralada a la calle, obviamente, con la consiguiente falta de respeto a los agentes que aquí trabajamos con frases como:"Pues si no me entiendes, aprendes catalán”. De la noticia en cuestión, los periodistas han dado su punto de vista defendiendo a capa y espada al chaval en cuestión, ya que siempre defienden a cualquiera que vaya contra la Policía Nacional, por que si de Policía Local se tratara, otro gallo cantaría, porque no nos miden con el mismo rasero (que conste que esta crítica es sobre los periodistas y no a los compis de la Policía Local de Palma). Este periodicucho —se refiere al Última Hora— , es un auténtico tebeo que no para de faltar a la verdad, e inventarse noticias. Y si pueden hablar mal de nosotros mejor que mejor para ellos, ¡qué gentuza!

Usuario: Rafael74.

Saïda Saddouki REDACTAR INTRO DE SAÏDDA

Els fets del dia 27 d’agost de 2007, Saïda Saddouki feia pública la denúncia amb l’Obra Cultural Balear per haver rebut un tractament vexatori per part dels agents de la Guàrdia Civil de la caserna del carrer Azaña, a Palma de Mallorca. Saïda treballa d’intèrpret i traductora del berber i àrab, el dia dels fets ella es dirigia a fer la feina que li havia estat encomanada a la comissaria. No però, uns fets inversemblants i massa desafortunats impedirien que pogués fer la seva feina.

16 d’agost de 2007 Els fets van passar a les 9.30 hores del dia 16 d’agost de 2007 i es repetirien a l’endemà.

Les vexacions han estat orals i li van retenir la documentació identificativa i no va poder arribar a la seva feina pel sol fet d’haver-se expressat en la llengua oficial del territori.

El 16 d’agost, Saïda va anar a la caserna on havia estat citada pel Capità de la Unitat de Policia Judicial, Bartolomé del Amor, per fer tasques de traducció. El primer que fa al arribar és dir que tenia una cita amb el capità del Amor, i el guàrdia de seguretat a l’entrada del recinte —el Sr. Sarro— li demana la seva identificació. Aquest li diu en un to inapropiat, “vexatori”, com ho expressa la denúncia de la Saïda, que li parlés “en cristiano”, un discurs “ofenós i faltat de respecte”.

Va concloure que no la deixaria passar perquè no entenia l’idioma en què ella li parlava, es va quedar amb la seva documentació més de 20 minuts. Al final, els fets van impossibilitar que Saïda pogués tenir la cita que tenia amb el capità Bartolomé. A més d’estar 20 minuts davant d’una persona que se l’havia menyspreat i l’havia impedit desenvolupar amb normalitat la seva feina a la comissaria.

17 d’agost de 2007 L’endemà, Saïda hi tornaria amb la intenció de parlar en espanyol, aconseguir entrar i fer les tasques que l’havien estat encomanades. Ho va intentar, però, com diu ella a la denúncia, “algunes paraules” li van “sortir en català”. L’agent es va tornar a posar agressiu i li va tornar a agredir verbalment. Un altre cop, li demanaren que posara la seva bossa a la cinta de seguretat, i ella es va quedar retinguda fora, durant 15 minuts, els quals va sentir tota mena de faltes de respecte.

Un company que havia vista l’escena sense fer res per tal d’evitar-la, deixaria passar a la Saïdda. Quan demanà pel capità, li diuen que no hi és. Amb normalitat, Saïdda començà a treballar. Passat un moment, el capità apareixia li demanà: “¿Vienes conmigo al despacho, que aquí no puedo hablar del tema?”.

Ell li va fer passar al seu despatx i va mostrar una actitud hostil des del primer moment, li va recriminar que parlés la seva llengua i li va llançar una frase desafortunada que seria a tots els titulars del diaris després, li va dir: “Lo que me faltaba, una mora catalanista”. Després li va dir que mai més tornaria a treballar per a ell, “pues había escogido la lengua catalana”, i va finalitzar dient-la que no tornaria a entrar, “sabes que aquí no hay nada que odiemos más que ese maldito idioma y posturas como la tuya”.

La repercussió que varen tenir els fets que aquí s’expliquen no han fet més senzilla la vida a la Saïda, ans al contrari, es nota que encara pateix pels esdeveniments i ha dit quan parlaven amb ella que “ja no es veia amb cor” per continuar amb més entrevistes, però podíem accedir a la seva denúncia i explicar la versió dels fets gràcies a l’ajuda de l’Obra Cultural Balear, periodistes i persones que coneixen el seu cas.

El cas encara és molt rellevant i ha tingut una gran presència als mitjans de comunicació. Hem vist que ha estat efectiu en quant a provocar reaccions de diferents sectors i representats de la societat mallorquina. El senador per Balears, Pere Sampol, va demanar explicacions al ministre de l’interior Alfredo Pérez Rubalcaba. Fins i tot, a Catalunya, el grup parlamentari d’Esquerra Republicana a Catalunya al Parlament d’Espanya va demanar “la suspensió dels guàrdies civils que cometeren els fets” i realitzà preguntes relatives al cas al Congrés dels Diputats. També ho va fer el portaveu del Bloc per Mallorca al Parlament de les Illes Balears. En aquesta línia, Biel Barceló va demanar la compareixença davant la cambra del delegar del Govern espanyol, Ramon Socías.

Ramon Socías En dies posteriors, l’Obra Cultural Balear va sol·licitar reunir-se amb el delegat del Govern central a les Illes Balears. Socías ha estat esmentat a tots els casos a les illes Balears. Això ens fa pensar que Ramon Socías no s’ha ocupat de les agressions ni ha pogut acabar amb la xacra de les agressions cap els ciutadans catalanoparlants.

Tots han denunciat manca d’iniciativa per prendre les mesures necessàries per garantir que cap persona torni a ser vexada, insultada, discriminada o menyspreada per fer ús de la seva llengua.

El 30 d’agost el Sr. Socías va rebre al president i vicepresident de l’Obra Cultural Balear, el Sr. Tomeu Martí i el Sr. Jaume Mateu, respectivament. També a la senyora Saïda Saddouki. En el transcurs de la reunió Socías demana disculpes. Informa que obriria un expedient informatiu als dos agents de la guàrdia civil.

La reacció de Bartolomé del Amor i la Guàrdia Civil Després de veure el ressò què tenien les declaracions de la Saïda, els agents van parlar amb la premsa i van negar els fets, van dir que ella havia rebut un “trato exquisito”, i van intentar que aquesta versió fos escoltada per l’opinió pública. Al mateix temps el capità va declarar als mitjans que es querellaria per calúmnies, i negà els fets i que s’ajustin a la realitat. És a dir, tot després de que el delegat del Govern ja havia acceptat i reconegut els fets.

Aquest cas va reunir a moltes de les persones que lluiten en defensa dels drets lingüístics (Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià) es van reunir a Barcelona amb el comitè del Consell d’Europa encarregat de fer el seguiment del compliment de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. El cas de Saïda Saddouki va ser l’exemple més parlat i discutit durant la reunió.

L’entitat va emfatitzar en que aquesta actitud dels cossos i forces de seguretat en relació a la llengua catalana no podia passar. Recordem que tenen l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears i també la Llei de Normalització Lingüística per tal de garantir-lo.

L’estratègia de desgast i el judici El dia 11 de maig de 2009, Saïda Saddouki seria citada als jutjats d’Avinguda d’Alemanya per tal que la jutgessa encarregada del seu cas li prengués declaració. Ella assistia acompanyada del seu misser i membres de l’Oficina dels Drets Lingüístics de l’OCB i es ratificà en les seves declaracions anteriors. Més endavant, a l’octubre, li demanen que passés a realitzar el pagament de la seva fiança i així ho va fer. A partir d’aquí va començar una mica el desgast, i el seu judici s’ajornaria per motius tècnics.

El 7 d’octubre la jutgessa del Jutjat Penal número I de Palma, Concepción Moncada, va acordar, per segona vegada, l’ajornament del judici contra la traductora mallorquina per la falta d’unes proves importants per a la defensa, es tracta dels enregistraments de DVD existents dels fets que van passar a l’exterior de la caserna.

Fins el 4 de novembre va poder començar el judici contra Saïda Saddouki. La Fiscalia i l’acusació particular, exercida pel lletrat Alberto García en representació Del Amor, demanaven 1.000 euros en concepte de responsabilitat civil i 1.440 euros de multa, així com 10.000 euros d’indemnització i una multa de 2.520 euros. En el decurs del judici no es van presentar les proves que havien provocar que s’ajornés per segona vegada. Segons van dir s’havien esborrat. Tampoc és va acceptar com a prova de la defensa el reconeixement dels fets del delegat del Govern espanyol a les Illes, el Sr. Ramon Socías. L’advocat de la defensa, Miquel Àngel Mas, va fer un al·legat reivindicant que les declaracions de Saïda Saddouki estaven emparades pel dret a la llibertat d’expressió.

Antecedents de Bartolomé del Amor El denunciant de Saïda Saadouki, el capità Bartolomé del Amor, va ser condemnat el 1993 per agredir a un sindicalista de forma brutal. Parlem de l’agressió d’Antonio Copete, sindicalista afiliat a l’UGT, qui va patir una perforació del timpà arran dels cops rebuts als braços, coll i orelles que li envergà el que ara és capità de la Guàrdia Civil, Bartolomé del Amor.

Els fets succeïren el 28 de maig de 1992, a la caserna de la Guàrdia Civil de Calvià. Era el dia de la vaga general contra el Govern de Felipe González. Copete, amb altres companys, formava part d’un piquet informatiu que estava concentrat a l’aparcament d’un supermercat de Magaluf.

Segons narraren les cròniques periodístiques, la concentració era pacífica, però, quan els sindicalistes volgueren abandonar el lloc, els agents de la guàrdia civil iniciaren una càrrega. Copete va rebre diversos cops de porra de mans de Del Amor i, tot i no haver oposat resistència, va ser detingut i portat a la caserna.

Allà, mentre Copete romania engrillonat, Bartolomé del Amor el colpejà de nou provocant-li la perforació del timpà de l’orella esquerra. Mesos més tard, el sindicalista hagué de ser intervengut de l’oïda. Tanmateix, no li ha evitat patir una otitis crònica.

Dues hores després de ser arrestat, Copete va ser alliberat sense càrrecs.

L’agredit va dirigir-se a Son Dureta per rebre tractament, i l’endemà va presentar una denúncia contra Del Amor al Jutjat d’Instrucció de Palma.

Més d'un any després, l'Audiència Provincial de Palma condemnà Del Amor a un any de presó per un delicte de lesions greus i a indemnitzar a Copete amb dos milions de pessetes pels danys morals i altres 250.000 pel temps que hagué d'estar de baixa a causa de les lesions a l'oïda.

El Tribunal Suprem confirmà la sentència el 1995, però Del Amor no arribà a ingressar mai a presó, en ser-li concedit el benefici de la suspensió condicional de la pena. El cas va tenir força repercussió mediàtica i, a més, va ser inclòs en diversos informes d'Amnistia Internacional sobre casos de tortures i maltractaments per parts d'agents de les forces de seguretat a Espanya.

La resolució del judici i la resolució de Saïdda Però com ja sabem, la presumpció de veracitat posseeix més poder que la llibertat d’expressió. Al final, la condemna per la Saïda va ser de 900 euros de multa, 600 d’indemnització al capità Bartolomé del Amor, per un delicte d’injúries greus.

Al fer-se pública la sentència es va reafirmar el suport a Saïda i a totes les victimes d’agressions lingüístiques, també van criticar que la sentència es va comunicar primer als mitjans de comunicació que als implicats.

Desptés d’escoltar la sentència es varen refermar en la seva tasca per portar els casos davant les institucions europees i va criticar la deixadesa del delegat del Govern espanyol a Balears, Ramon Socias, “per la seva passivitat davani els casos d’agressions contra els drets lingüístics dels ciutadans”.

L’endemà, Saïda Saddouki va anunciar la seva intenció de recórrer el cas davant la instància judicial pertinent, és a dir, l’Audiència Provincial de Balears. Quan aquest llibre es va publicar, el cas es trobava en procés de ser recorregut davant l’Audiència Provincial de Balears. Saïda ens va dir que “ja no es veia amb cor” per seguir endavant amb tant d’enrenou.

No però, Saïdda està a l’espera d’un nou judici, esperem que el seu cas permeti que creixi més el consens per a acabar completament amb tots els tipus de casos d’agressions lingüístiques. També acabar amb les actuacions parcials i torçudes per part dels jutges i jutjats, conxorxats amb les forces i cossos de seguretat, en un país normal

la policia no necessiten rebre les ordres dels superiors per respectar i fer valer els drets dels ciutadans reconeguts a les lleis.

València

Xavi Pons, Ondara A les eleccions municipals de 2007, Xavi Pons va ser escollit regidor pel Bloc a Ondara, Marina Alta. Poble equidistant entre València i Alacant, i a 8 km de Dénia, la capital de la comarca, Ondara és un poble cent per cent valencianoparlant, on a les escoles pràcticament no existeixen línies en castellà per manca de demanda.

Tot i que actualment, com a la majoria del País Valencià, el Partido Popular és la força majoritària, Ondara va ser el primer municipi valencià amb majoria absoluta del nacionalisme valencià (llavors sota les sigles d'UPV-Unitat del Poble Valencià, el 1991).

El govern nacionalista va reconvertir el poble, avançant enormement en la consciència pel que fa a la llengua, la cultura, els símbols, etc. La vida a Ondara era plenament en valencià i, molt abans del “boom” de les dolçaines i els tabals, al poble ja es feia un festival, el “Fes-te Carrer” que omplia els carrers de cultura popular durant un cap de setmana.

El 2001, però, el PP va arribar a l'alcaldia mitjançant una moció de censura i les coses van començar a canviar. Amb el suport del govern central i autonòmic, s'ha anat fent hegemònic i actualment té la majoria absoluta. La valencianització del poble ha fet marxa enrera i els senyals de trànsit i la retolació ara són bilingües, s'han suprimit les ajudes a la promoció lingüística, el Fes-te Carrer ha desaparegut, etc.

22 d'agost de 2007 Un dimecres d'agost, passades les 4 de la tarda, el Xavi circulava per Ondara amb el seu cotxe. Aturat en un semàfor, esperava per a incorporar-se a la carretera nacional, dues motos de la Guàrdia Civil es van creuar amb ell. Va seguir conduint fins que va arribar on es dirigia, al magatzem propietat de la seva família. Tot just s'havia aturat, va sentir uns copets al vidre i, en alçar la vista, veié que es tractava de la Guàrdia Civil. Va abaixar la finestreta i l'agent li va comunicar que no duia el cinturó de seguretat posat i que seria denunciat. Ell, assumint l'error i entenent que aquella era la feina del Guàrdia Civil, va assumir “esportivament” la denúncia.

Resignat, doncs, el Xavi va baixar del cotxe amb la documentació i li va entregar-hi a l'agent. En aquell moment, un amic seu va passar per davant del magatzem i en veure el Xavi aturat amb els policies li va dir en to de broma: “Xavi, sempre estàs clavat en lios”.

“Anava sense cinturó i m'han caçat” — respongué el Xavi.

El Guàrdia Civil, en sentir que parlaven, va aixecar la vista i li preguntà: “¿oye, tienes algun problema?” El Xavi, molt tranquil·lament, respongué que no en tenia cap de problema, que tan sols parlava amb el seu veí i que no passava absolutament res.

Llavors, l'altre Guàrdia Civil s'apropà i li va dir: “Habla en español que estamos en España y tienes la obligación de hablar en español”. Xavi respongué: “No som a Espanya, som a Ondara i no vaig a parlar en la llengua de Cervantes. Ho faré en valencià”.

Davant la resposta, els Guàrdies es van començar a posar nerviosos. Un d'ells, pegant cops damunt el dipòsit de la moto, va insistir en la suposada obligació que tenia de parlar-li en espanyol. Per segon cop, però, el Xavi s'hi va tornar a negar argumentant que ell no tenia cap obligació sinó el dret de parlar i ser atès en la seva llengua.

“Si vosté vol parlar-me en espanyol, faci-ho, però jo li parlaré en valencià”, acabà el Xavi. “Chaval, te estás buscando un problema”, li va dir l'agent. “L'únic que té problemes ets tu. Jo a tu si que t'entenc i tu a mi no” va respondre. “Vaya paleto nos hemos encontrado”, van comentar els Guàrdies.

El Xavi, davant l’hostilitat creixent que mostraven, es va començar a posar nerviós al mateix temps que un dels agents li va comunicar que ja s'havia trobat amb el problema que s'estava buscant. La multa per no dur el cinturó posat va quedar en un segon terme i van començar a donar ordres al Xavi: li van dir que treiés les estoretes del cotxe, que obrís el maleter, que enretirés la manta que cobria la tapisseria dels seients.

Van seguir, demanant-li que treiés la roda de recanvi, que els hi mostrés els triangles d'emergència... No li van escorcollar el cotxe però poc va faltar. Finalment, en adonarse que duia una cadireta de nen al seient de darrera, li van fer desmontar. “Para comprobar que esté homologada” i van dir que si ho estava.

El següent pas va ser demanar-li l'assegurança del cotxe. Quan el Xavi, cada cop més fastiguejat per l'esperpèntica situació, li va mostrar el que li demanava, l'agent tampoc es va mostrar satisfet: “El documento que mes estás enseñando no es un documento acredidativo de pago. Yo lo que quiero ver es el recibo del banco”.

De res vas servir que el Xavi li expliqués que ell pagava el rebut en efectiu sense passar pel banc. 1.500 euros i la retirada de sis punts del carnet de conduir. Aquest va ser el veredicte.

Mentrestant, l'altre agent, sense treva, seguia insistint: “que me hables en español, que me hables en español”. En aquell instant, per uns breus moments, el Xavi es veia emmanillat i engarjolat a la caserna de la Guàrdia Civil. Els guàrdies s'estaven posant cada cop més nerviosos per la negativa del Xavi a parlar-los en castellà Per pura casualitat, però, en aquells moments l'agent d'assegurances del Xavi passa per allà i es troba amb tot l'enrenou. El Xavi li demana que els hi aclareixi l'assumpte del rebut. L'assegurador no busca problemes i parla en castellà amb els agents. El Xavi segueix ferm: “Els hi ensenyo el que vulguin, però no els hi parlaré en espanyol”.

L'assegurador li diu que ni se li acudeixi signar cap denúncia, que té els papers en regla i que aquest és el document que dóna a tothom quan li paga l'assegurança del cotxe i que mai ha tingut cap problema.

La situació no semblava avançar cap a la resolució, ans al contrari, cada cop s'enredava més. El Xavi, veient que no arribarien a cap acord, va dir a l'agent: “Això pot quedar-se aquí. Si tu trenques la denúncia pel tema de l'assegurança, jo demà mateix pago la multa per no dur el cinturó. Saps que jo tinc el rebut pagat, i si no, ho pots verificar fàcilment. En cas contrari, haureu d'assumir les conseqüències”. “¿Me estás amenazando?” Va ser la seva reacciò i el Xavi va insistir: “No, jo no t'estic amenaçant. Tan sols dic que si no trenques la denúncia, això no s'acaba aquí”.

“Bueno, pues tu verás”, va concloure l'agent mentre el seu company seguia elevant el to perquè el Xavi parlés en castellà.

La denúncia Sense signar la denúncia, el Xavi es va dirigir directament a la caserna de la Guàrdia Civil d'El Verger —el poble del costat— per intentar parlar amb el responsable de l’unitat de trànsit i explicar-li el que havia succeït. El comandament li va intentar fer entendre que els Guàrdies Civils que venien al País Valencià a l'estiu eren d'arreu de l'Estat i no tenien perquè conèixer ni parlar el valencià. Quan el Xavi li va intentar fer veure que la multa desorbitada que li volien fer pagar no tenia res a veure amb el cinturó de seguretat sinó amb la seva negativa a parlar en castellà, el Guàrdia es mostrà del tot

incrèdul i afirmà, rotundament, que no es creia que un Guàrdia Civil hagués actuat d'aquella manera.

Per resoldre la situació de la multa, el Xavi li va demanar que li mostrés un document acredidatiu com el que li havien demanat i havia motivat la denúncia. En cas de no tenir-lo, posaria fil a l'agulla per resoldre-ho. L'agent, però, no va saber què mostrar-li. Es va limitar a dir-li que quan li arribés la denúncia presentés un recurs.

La seguretat que mostrà el Guàrdia Civil, fins i tot va fer dubtar el Xavi, que va tornar a consultar el seu assegurador sobre el tema del document.

L’endemà L'endemà mateix, el Xavi va pagar la multa que li havien posat per no dur el cinturó de seguretat posat. Evidentment, i com havia advertit als Guàrdies Civils, la cosa no va quedar aquí: havien vulnerat el seu dret a parlar en la seva llengua i calia fer-ho públic perquè fets com aquest no tornessin a passar.

Dos dies després de l'incident, els diaris s'en van fer ressò. El partit del Xavi, el Bloc, va exigir mesures contra els agents implicats per haver assetjat una persona pel simple fet de parlar en valencià. Al mateix temps, va posar a la seva disposició un advocat per si es decidia a anar més enllà i denunciar els Guàrdies Civils.

Sorprenentment, en comptes d'intentar suavitzar la situació, el sindicat de la Guàrdia Civil va respondre amb una carta desmentint les acusacions i dient que el que buscava el/en Xavi era protagonisme i una oportunitat política. Potser desconeixien que ja era un càrrec electe...

Després d'això, el Xavi i el secretari general del Bloc, Enric Morera van desplaçar-se a Alacant per demanar explicacions al Sindicat de la Guàrdia Civil. Parlant amb ells van arribar a la conclusió que ni el Govern central ni l'autonòmic estaven donant eines als Guàrdies Civils per tal d'aprendre la llengua. Ni als que van al País Valencià com agents de reforç en èpoques determinades ni als que s'hi instal·len de manera permanent.

El Xavi els hi va respondre que el mínim que podien, en cas de desconèixer la llengua pròpia del País Valencià, demanar-los educadament si podien adreçar-se a ells en castellà. Els responsables de la Guàrdia Civil i del govern amb qui van parlar els dies següents van respondre de manera similar: lamentaven els fets, expressaven la seva

voluntat per que no es tornés a repetir, però al mateix temps demanaven al Xavi comprensió i que no fos tan “radical”.

Han passat més de 3 anys de l'incident i el Xavi no ha rebut cap multa, quedant demostrat que la denúncia no tenia cap raó de ser. Sembla ser que els agents implicats en l'incident van ser renyats pel què havien fet i el Xavi no ha tornat a tenir cap problema per motius lingüístics.

Xavi es mostra preocupat per la realitat lingüística del país. Ell és regidor i això ha fet que el seu cas transcendís i va acabar bé, però sap que no sempre és així. Mesos abans dels fets a Ondara s'havia presentat la guia de drets lingüístics editada per ACPV, i molta gent es va quedar parada al veure que tenien el dret de parlar i ser atesos en la seva llengua. Més de 30 anys després del final de la dictadura, ningú els hi ha explicat (aquí o a la intro?)

Antoni Cuñat, Favara Durant 12 anys (1991-2003), Antoni Cuñat va ser alcalde de Favara, un poblet de 2.400 habitants de la comarca de la Ribera Baixa. La seva vinculació amb la política municipal, però, arrancà el 1979 i s'allarga fins el dia d'avui. A les primeres eleccions municipals, després de la dictadura, va ser escollit regidor pel PCE-PCPV, que obtingué la majoria absoluta, i des de llavors, bé a l'oposició o bé al govern, sempre ha estat regidor. Durant 8 anys, a més a més, va ser president de la Mancomunitat de la Ribera Baixa. Membre del corrent Esquerra i País, desvinculat d'Esquerra Unida des de 2007, actualment és el portaveu del grup municipal d'Iniciativa del Poble Valencià.

Favara és un poble valencianoparlant on el consens al voltant del tema lingüístic arriba fins i tot al Partido Popular. Passejant pel poble, els noms dels carrers contrasten amb la imatge que dia a dia arriba de València: Carrer del Rei en Jaume, Carrer dels drets humans, Carrer del País Valencià...

Tot i ser un poble petit, Favara ha vist créixer la seva població els últims anys i tot fa pensar que seguirà augmentant: la seva proximitat amb Cullera, la tranquil·litat, més serveis i una major qualitat de vida són alguns dels motius.

9 de novembre de 1996

Aquella tarda de dissabte l'Antoni era a un bar del poble jugant una partida de domino amb uns amics. Cap a les set, però, la partida va ser interrompuda per un veí que venia a buscar-lo. Un grup de persones del poble estaven retingudes per la Guàrdia Civil i havien cregut convenient avisar l'alcalde perquè intentés arreglar la situació. L'Antoni va abandonar la partida i es va dirigir al lloc on eren els Guàrdies Civils, un assecador d'arròs situat al casc urbà i proper a la carretera.

En arribar, es trobà amb dos agents i un grup de persones retingudes. La gent allà reunida estava jugant a un entreteniment força habitual a Favara, la txapa (les xapes), de dinàmica molt senzilla: Es llencen dues monedes enlaire i es juga a encertar si sortirà l'àliga (creu) o a la cara. Malgrat que hi ha diners pel mig (la gràcia del joc està en la juguesca), a Favara mai s'ha prohibit jugar-hi.

Aquell dia, però, una parella de la Guàrdia Civil va decidir, davant la sorpresa dels veïns, demanar la documentació als qui estaven jugant i havien aparcat els vehicles allà.

L'Antoni, que s'havia presentat als agents com a alcalde del poble, va veure com demanaven els papers del cotxe a un veí. Després de comprovar que tot era en regla, li van demanar el carnet de conduir, i això motivà la intervenció de l'alcalde, que va preguntar amablement què passava i perquè li demanaven el carnet de conduir si el cotxe estava aturat. “En tot cas, demaneu-li el DNI”, l'hi va dir a l'agent que prenia nota.

Va ser llavors quan l'altre Guàrdia, que es trobava un xic més lluny, es va acostar i de males maneres va deixar anar: “¿Este que quiere? Lo primero que tiene que hacer usted es hablar en español.”

L'Antoni va respondre que ell “parlava la llengua dels seus pares”, però el Guàrdia no va fer ni cas i va tornar als cotxes per multar-los. En aquell moment, l'actitud prepotent i xulesca de l'agent es posà de manifest. Adreçant-se als nois que havia escorcollat, va dir que no els multaria per l'amistad que l'unia amb la persona que regentava el puticlub del poble.

“No os denuncio a todos porque aquí mando yo y hago lo que me da la gana” — va afegir.

“Com? Vosté no em denuncia perquè jo no he fet res. No té collons per denunciar-me”, respongué un veí irritat per l'actitud perdonavides de l'agent.

Veient que la situació pujava de to, l'Antoni va intentar intercedir de nou: va demanar als joves que ho deixessin estar i va dir a l'agent que com a funcionari que era s'havia de comportar correctament, que en cap cas podia tractar els ciutadans d'aquesta manera. “Usted hableme en cristiano”, va dir mentre es girava i s'allunyava.

Profundament sorprès i indignat, l'Antoni va respondre “vosté és un maleducat.

Si no m'entén m'ho diu, i sinó, en comptes de girar-me l'esquena, es busca un intèrpret”.

Llavors, el Guàrdia Civil es va girar bruscament, l'agafà de la jaqueta i el va emmanillar immediatament. “Queda usted detenido por agresión, insulto y resistencia a la autoridad” va dir-li mentre l'emmanillava.

La situació era xocant: l'alcalde emmanillat al mig del poble per haver parlat i defensat el seu dret de parlar valencià davant l'actitud prepotent d'un Guàrdia Civil, i un bon nombre de persones congregades al lloc dels fets encerclant-los. L'Antoni va demanar a un veí que anés a buscar el secretari de l'ajuntament per explicar-li què està passant, mentre ell intentava tranquilitzar als veïns que s'havien reunit.

Com que Favara és un municipi petit no disposa de caserna pròpia i depèn de Cullera, així que van haver d'esperar quasi una hora perquè arribés el Tinent Beltrán, que ja coneixia a Cuñat, estava sorprès com tothom i sabia que des que era alcalde havia mantingut una excel·lent relació amb la Guàrdia Civil i, fins i tot, un parell d'anys abans havia estat condecorat per la col·laboració que “des del respecte mutu” prestava a aquest cos.

El tinent li va treure les manilles i el va dur a Cullera per prendre-li declaració.

Després de declarar, passada la una de la matinada, el van deixar marxar. Set hores després de l'inici dels fets, fora de la caserna l'esperaven alguns veïns de Favara que no volien marxar fins que el seu alcalde sortís.

Les reaccions Evidentment, ni l'Antoni ni els seus companys de partit es van quedar de braços creuats després de la denúncia de la Guàrdia Civil. El dia següent, Esquerra Unida del País Valencià va demanar al delegat del Govern que obrís una expedient disciplinari a l'agent i que es depuressin responsabilitats, a més a més de la retirada de la denúncia. La indignació provenia en bona part del què havia succeït a Favara, però el cas de Cuñat no era l'únic motiu: mesos abans, un altre membre del partit (Miquel Real?) va ser víctima d'un incident de les mateixes característiques. Des d'EUPV es mostraven preocupats per aquestes faltes de respecte al valencià per part de funcionaris de l'Estat i denunciaven que el govern autonòmic no prenia mesures per tal que els funcionaris que arribaven d'altres zones de l'Estat entenguessin la llengua pròpia del País Valencià.

La Guàrdia Civil, però, va negar rotundament les acusacions i va dir que si s'havia detingut Antoni Cuñat havia estat perquè va insultar i agredir (“quizás involuntariamente” afegien) al caporal de la unitat de trànsit. Segons la versió de l'agent, l'alcalde li havia dit que ells no pintaven res allà i el va titllar de “chulo y sinverguenza”.

Tot i que era tranquil perquè sabia que havia actuat correctament i hi havia un bon nombre de testimonis que podien corroborar la seva versió dels fets, l'Antoni era molt molest per com l'havien tractat i encara es feia creus que l'haguessin emmanillat i denunciat com si fos un delinqüent pel simple fet de parlar en la seva llengua. Trobava lamentable i incomprensible l'abús d'autoritat de l'agent i, més enllà de l'atac a la seva persona, considerava que s'havia humiliat a tot el poble de Favara. Per aquest motiu, va demanar una rectificació i que es traslladés l'agent en qüestió a una zona castellanoparlant.

El judici Dues setmanes després de l'incident, va tenir lloc el judici a Sueca. Antoni Cuñat seia al banc dels acusats per, suposadament, haver agredit, insultat i desautoritzat al Guàrdia Civil. Com que al moment dels fets hi havia molts testimonis, la versió de l'agent va quedar totalment desmuntada i l'Antoni va ser absolt.

Malgrat la victòria judicial, l'experiència no va ser gens agradable per ell. Durant el judici es va sentit intimidat i en inferioritat de condicions. Tot i que sabia que no li passaria res, no li va fer gens gràcia seure a prop del Guàrdies Civils que l'havien denunciat armats amb les seves corresponents pistoles.

L' absolució, la claredat dels fets i el munt de testimonis disposats a testificar a favor d'ell van motivar que els seus advocats l'encoratgessin a denunciar el Guàrdia Civil. S'ho va pensar, però finalment va decidir deixar-ho estar, sobretot per la seva família, que patia per les conseqüències de tot el procés.

Suport Popular Uns dies abans del judici, l'Antoni va notar el suport i el caliu dels seus en un sopar d'homenatge celebrat a la casa de cultura de Favara. L'acte, convocat per la Mancomunitat de Municipis i els companys de partit de la comarca reivindicant “la pau,

la llibertat i la llengua”, va comptar amb l'assistència de més de 300 persones. Hi eren presents els alcaldes de tots els pobles de la comarca, així com representants de diversos ajuntaments i entitats culturals. El suport popular va arribar fins el punt que Vicente González Lizondo, figura lider de l'anticatalanisme al País Valencià, tot i excusar la seva absència, va manifestar la seva adhesió a l'acte.

A l'Antoni, alcalde des de feia temps i acostumat a fer actes públics, quasi no li sortien les paraules davant d'aquella mostra de suport tan significativa. Va agrair totes les mostres de solidaritat rebudes, especialment les del poble i va voler deixar clar que les forces de seguretat “haurien de saber on són els límits de les seves competències i els funcionaris que porten pistola haurien de saber que, dins del casc urbà, la màxima autoritat és l'alcalde escollit pel poble.

Valoració Ja fa 14 anys de l'incident que patí l'Antoni Cuñat. Avui ja no és alcalde de Favara i no té intenció de presentar-se a les següents eleccions municipals. Està cansat i vol que algú altre encapçali el projecte i el rejoveneixi. Mentre era alcalde no va deixar de treballar a la fàbrica i entén que els que critiquen la classe política tenen bona part de raó (m'explica que quan el PP va arribar al govern municipal va apujar el sou dels càrrecs electes de manera significativa).

“Pensa que si no fos pels pobles petits, la llengua pròpia dels valencians probablement ja no existiria”, ell percep molta reticència a la denominació de la llengua, tot i que ell no té cap dubte que catalans i valencians parlen el mateix idioma. De fet, creu que la llengua —el secessionisme lingüístic— és una arma que la dreta, de la mateixa manera que amb el tema del transvasament, explota amb finalitats electorals.

Quan algú li diu que el castellà està perseguit, ell respon: “Vosté ha vist algú que per parlar en castellà sigui emmanillat? No, oi? Doncs per parlar en valencià si!”

Al menjador de casa seva hi ha penjat un retall commemoratiu de l'acte d'homenatge que li van fer quan l'incident. Diu així: “Per a Joan Antoni Cunyat i Pastor, com un petit homenatge per la defensa dels drets dels valencians.

Encara els temps de lluita, dolç amic, no s'han acabat, els dies negres, dolents.

Pot ser que et jugues la llibertat per defendre el que t'identifica, el que eres: la llengua?

Hem fet camí ben llarg i amarg camí Hem fet història, tú eres, Joan Antoni, història.

Que els vents de la vida et siguen lleus, afables, i que la nau de la llibertat aplegue a un port segur i tranquil on poder reposar el cos trepitjat i la ment cansada.

Favara, novembre de 1996”

Ferran Giménez, Dénia Ferran Giménez té 33 anys, viu a Dénia i treballa com professor a Gandia, on fa classes d'intervenció sociocomunitària. Fa anys que està molt implicat en el teixit associatiu i la vida política de la ciutat, i des de fa uns mesos treballa en el si d'Iniciativa del Poble Valencià.

De tota la comarca de la Marina Alta, Dénia és la ciutat on els valencianoparlants tenen menys pes, complint a la perfecció una norma no escrita, però infal·lible, que diu que, com més gran és la població i més a prop es troba de la costa, més castellanitzada.

A part d'aquesta característica sociolingüística, Dénia té una particularitat curiosa: des de 1979, cap partit polític ha aconseguit mantenir-se al govern durant dues legislatures seguides. Després de les darreres eleccions municipals, el maig de 2007, el PSPV i el Bloc van formar govern, però un any més tard, amb l'ajuda d'un trànsfuga del

PSPV la resta de grups de l'oposició van promoure una moció de censura que donaria l'alcaldia al Partido Popular. Ben aviat, el nou govern va mostrar les seves intencions, eliminant la gerència d'urbanisme i tancant l'oficina de promoció lingüística.

La moció de censura motivà l'aparició de la plataforma ciutadana Dénia no ens resignem, que considerava que s'havia produït una violació de la voluntat popular sorgida de les urnes. El Ferran, en aquell moment militant del PSPV, n'era un dels portaveus.

15 de novembre de 2008 Poc es podia pensar el Ferran la tarda d'aquell dissabte que la nit acabaria com va acabar. La casa de cultura de Dénia havia acollit la presentació del llibre Una presó amb vistes al mar: el drama del port d'Alacant, de l'historiador Josep Miquel Santacreu.

La presentació va ser un èxit i el Ferran, que havia presentat l'acte en qualitat de coordinador de l'associació cultural que l'organitzava (Vent de Progrés), estava molt satisfet.

Acabada la presentació, ell i un amic van anar a sopar a un conegut restaurant de Dénia, del qual no marxaren fins passada la mitjanit. Com que estaven animats, van decidir no donar per acabada la vetllada i anar a prendre quelcom. Després de trobar-se amb un grup d'amics i anar a un pub musical proper al port, ell i el seu company de sopar van decidir acabar la nit al concorregut local nocturn La Guitarra.

Ben entrada la matinada, el local va tancar les portes i a la sortida s'acumulà gran quantitat de gent. En aquell moment el Ferran va poder observar com un grup d'individus estaven increpant un noi transvestit. L'insultaven i l'empentaven: “maricón de mierda, que te jodan”. El noi els hi va demanar que el deixessin tranquil, però els joves no només no en van fer cas, sinó que el van tirar a terra i l'hi van arrencar la perruca que duia. En aquell moment, el Ferran s'acostà als agressors per demanar-los que deixessin en pau al noi. La resposta a les seves paraules “deixeu-lo en pau, home” va ser immediata. Abans que el Ferran tingués temps de res, va rebre dos forts cops a la cara que li van provocar una forta hemorràgia i una inflamació considerable al nas. Va perdre, a més a més, les ulleres que duia.

Davant del local es generà una gran confusió amb corredisses de gent amunt i avall i persones sortint del local ràpidament. Mentre el Ferran buscava les seves ulleres, un parell de nois que havien vist el què havia succeït van anar a parlar amb ell per dir-li

que els semblava haver identificat l'agressor. Tot i intentar anar-los a buscar, els agressors van pujar al seu cotxe i van fugir. El seu amic, però, havia pogut veure la matrícula del cotxe i la comunicà a uns agents de la policia local que passaven per allà.

Els policies, després de prendre nota, van recomanar-los que anessin al centre de salud per tal de rebre atenció mèdica i obtenir un parte de lesions per poder efectuar la denúncia corresponent.

El seu amic i una noia que havien conegut al local el van acompanyar al centre de salut.

Allà l'hi van curar la ferida, van frenar-li l'hemorragia i netejar-li la sang que li cobria la cara. Tot i això, no li tractaren la inflamació perquè, segons els hi va dir la infermera que els atenia, “no disposaven de gel a Urgències”. Un cop fet el part de lesions, els tres es van dirigir cap al cotxe del Ferran i van anar cap a la comissaria de la Policia Nacional.

L'arribada a comissaria Passades les 5 de la matinada de diumenge, arribaven a la comissaria per denunciar l'agressió rebuda una hora abans. En aquells moments, el Ferran pensava que el pitjor de la nit ja havia passat, però molt aviat veuria que anava completament errat.

Només entrar, amb el nas visiblement inflamat i la jaqueta de pell i la camisa que duia força tacada de sang, el Ferran va pronunciar les dues paraules que iniciarien el conflicte: “Bona nit” —Va dir al policia de l'entrada.

El policia, un tipus de complexió atlètica i prop d'un metre noranta se'l va mirar però no li tornà la salutació. En comptes d'això, li alçà el dit en un clar gest d'advertència i li deixà anar taxativament: “Oye aquí estamos en España, aquí se habla en castellano porque esto es la comisaria de la policia nacional” La sorpresa del Ferran va ser majúscula, però es va dirigir a l'interior de l'edifici per posar la denúncia. Malgrat la resposta del policia, no tenia cap intenció de marxar sense haver fet el que anava a fer.

Ja l'interior de les dependències policials, la agent que havia de prendre-li declaració li va preguntar què havia passat.

“M'han pegat” — Va respondre breument el Ferran.

Començà a donar-li les seves dades, però no va poder acabar de fer-ho. Al segon número del DNI la policia el va interrompre per dir-li: “en castellano, aquí se habla en castellano”.

Ell, malgrat que estava força atordit per tot plegat, va respondre que tenia tot el dret a parlar en valencià i que ella tenia la obligació d'escoltar-lo li parlés en la llengua que li parlés. El to d'ella va començar a pujar: “¡Usted que se ha creido? Viene aqui de chulo?...”. — Li va espetar.

En aquell moment, un altre policia entrà a la sala on es trobava el Ferran i preguntà que què passava. La policia que prenia les dades, visiblement alterada, va dir al seu company: “pues mira, este, que ha venido aquí con ganas de tocar los cojones” i altres comentaris en el mateix sentit. Van seguir entrant agents a la sala, fins un total de cinc, i alguns es van afegir als insults cap al Ferran. “!Usted está tonto o que le pasa?” , “Chulo”, “vas borracho”, “que hueles a alcohol”,“no tenemos ninguna necesidad de entender el valenciano, a ver tu que te piensas” i el més clar de tots: “como hables en valenciano no te tramitamos la denuncia”.

Més que sorprès, el sentiment d'el Ferran era d'indignació. Havia anat a la comissaria per denunciar una agressió i el tractaven com si fos un detingut. Uns l'insultaven mentres els altres no feien res per garantir els seus drets.

Davant del caire que anava prenent la situació, i intimidat per cinc policies insultant-lo, va decidir prosseguir la denúncia en castellà per tal de poder acabar el tràmit i marxar d'una vegada d'aquell lloc. La seva determinació, però, no va minvar i els hi va preguntar: “Què passaria si fos diputat a les corts?”. “Si cal trucaré a la Guàrdia Civil” —Va afegir.

Els policies van esclatar a riure i, en to burleta, el van encoratjar a trucar: “llámala, llámala”, deien mentre reien.

El Ferran seguia sense poder creure el que li estava passant i va preguntar als agents si tots cinc pensaven que no tenia dret a parlar en valencià. Només un va respondre.

“Mira, yo soy gallego y hablo en castellano” — li va dir.

“No tengo ganas de lio, me toman nota” — va dir el Ferran veient que no hi havia remei.

Al finalitzar la denúncia, quan a la sala ja només quedaven dos agents a la sala, el Ferran estava convençut que havien vulnerat els seus drets lingüístics i, conseqüentment, estaven incomplint la Constitució, l'Estatut d'Autonomia i la Llei d'ús, s'adreçà de nou als policies: “Bueno, pues ahora me hacen el favor y me dicen su nombre completo y su número de placa, porque voy a denunciarlos” va dir-los en un to correcte i sense alterarse en absolut. “!Tú estás imbécil o qué?” “Míralo si es chulo el tio” — Va dir el policia acostant-se i amb un to amenaçant.

El Ferran es va girar i li va dir a la policia que li havia redactat la denúncia que el seu company l'acabava d'insultar. La resposta d'ella, que tampoc tenia cap intenció d'ajudar-lo va ser seca: “Yo no he oído nada” I assenyalant-li el full de la denúncia li va dir que allà tenia el número d'instructor, el número de l'atestat i que no necessitava res més.

Abans de marxar de la comissaria —s'hi havia passat mitja hora— els hi va recordar que el seu deure com a funcionaris era servir als ciutadans i no tractar-los d'aquella manera. Va marxar sense dir res.

Cansat després d'aquella nit llarga i accidentada, el Ferran va tornar a casa i se'n va anar a dormir. L'endemà era diumenge, així que va haver d'esperar fins dilluns per poder anar als jutjats a presentar la denúncia per amenaces, insults i vexacions contra els cinc policies.

Reaccions Més enllà del procediment estrictament legal, el Ferran va decidir difondre el tracte rebut als mitjans per tal que la noticia transcendís el màxim possible i intentar evitar casos similars en el futur. Es va produir una pluja d'adhesions: Valencians pel Canvi i el PSPV-PSOE de Dénia van ser els primers, però ràpidament s'hi van sumar la plataforma Dénianoensresignem, el Bloc Nacionalista Valencià o l'IES Xebic d'Ondara —on treballava llavors el Ferran—. Els ajuntaments de Sagra (Marina Alta) i de Callosa d'en Sarrià (Marina Baixa) van aprovar mocions de condemna a l'agressió i de suport al Ferran per haver estat “humiliat i maltractat pel fet d'expressar-se en la seva llengua”.

La resposta de la policia

La resposta per part de la policia tampoc es va fer esperar i es podria definir com un tancament de files en tota regla.

Segons el Sindicato Unificado de la Policia (SUP), que reclamava en primer lloc la presumpció d'innocència pels policies, l'actuació dels agents va ser correcta en tot moment i en cap cas es va produir cap conflicte per motius lingüístics. Negaven rotundament els fets denunciats.

Segons el SUP, el Ferran hauria arribat a la comissaria en estat d'embriaguesa i hauria començat a efectuar la denúncia en castellà sense cap problema. Moments després, al demanar-li les dades, hauria començat a parlar en valencià i els agents li haurien demanat que parlés en castellà perquè en aquells moments no hi havia ningú a la comissaria que parlés aquella llengua. Sorprèn que, encara que les afirmacions del sindicat de la policia fossin certes, cap dels cinc agents tingués la capacitat ni tan sols d'entendre una de les llengües oficials del país.

Afirmaven tanmateix que al detingut se li havia ofert la possibilitat de redactar ell mateix la denúncia i que ell, després de refusar aquesta opció, amenaçà els policies dient que era diputat a les Corts Valencianes i que trucaria a la Guàrdia Civil.

Al seu torn, la subdelegada del govern a Alacant, Encarna Llinares, respongué a una carta enviada pel Ferran dient que sentia molt l'incident i que desitjava que no tornés a passar. No obstant això, li deia que la informació que ella tenia era que el Ferran havia anat a comissaria a buscar brega.

Lluny de deixar-ho estar, el Ferran no es va quedar de braços creuats i va respondre contundentment que, en l'hora escassa que havia passat a comissaria, no només havia vist vulnerat el seu dret d'expressar-se en un una de les dues llengües cooficials —recollit tant a la Constitució Espanyola com a l'Estatut d'Autonomia i la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià— sinó que també li havien negat el dret a rebre un tracte digne i el de conèixer la identitat de qualsevol membre de les Forces de Seguretat de l'Estat.

Emplaçava al sindicat de la policia a aclarir responsabilitats i a intentar tenir una actitud més seriosa i prudent, i al mateix temps s'oferia —ell i els seus companys d'institut— a donar als policies classes d'educació per a la ciutadania per tal que “d'una vegada per totes aprenguessin el significat de conceptes bàsics de la societat actual com “Drets Civils”, “Diversitat Cultural”, “Multilingüisme” o “Societat Plural”. Els hi recordava, això sí, que aquestes classes serien en valencià i que la primera lliçó seria saber dir “Hola, bon dia”.

La denúncia perduda L'actitud de la justícia pel que fa a la denúncia pel tracte rebut a comissaria ha estat més que qüestionable. En un primer moment, el Jutjat d'instrucció nº 1 de Dénia la rebutjà argumentant que els fets denunciats no eren constitutius de delicte. L'advocada del Ferran va presentar un recurs que va ser rebutjat, però el rebuig no li va ser notificat.

La seva advocada, que no donava crèdit del què estava passant amb la denúncia, es va presentar als jutjats i preguntà per l'expedient. Ningú en sabia res. Ningú va trobar-lo.

Respecte la denúncia que el Ferran interposà contra els nois que l'havien agredit a la sortida del pub musical, no es va fer cap esforç per intentar aclarir els fets. Més d'un any, doncs, tot segueix igual.

Conclusió El Ferran no ha tornat a tenir problemes per motius lingüístics, tot i que durant el procés de denúncia i mobilització arrel del seu cas, va patir una campanya del PP de Dénia encaminada a desprestigiar-lo.

El menyspreu per la llengua i el que li havia passat al Ferran van tenir el seu exemple més clar en una enquesta via telemàtica on es preguntava sobre el motiu pel qual havia anat a comissaria aquella nit. El punt malintencionat i burleta de l'assumpte es trobava en les possibles respostes: “Porque iba borracho”, “porque es un chulo”, etc.

Cap ni una permetia dir que havia estat maltractat pels agents.

Dénia no és una ciutat conflictiva lingüísticament parlant. Sempre i quan, això sí, no es tingui una actitud especialment vigilant sobre la qüestió i s'accepti, per exemple que als restaurants el menú no hi serà en la teva llengua o que molts tràmits s'hauran de realitzar en castellà. Més enllà d'això, però, el cas del Ferran evidencia que hi ha quelcom que no funciona quan vas a denunciar una agressió i et tracten com si fossis un perillós detingut. Al País Valencià, malauradament, aquest tipus de situacions encara són massa habituals.