El vestit espacial

El vestit espacial és una escafandre pressuritzat que pot incloure dispositius de control tèrmic i altres suports vitals, per a fer diferents tasques en l’espai. Els vestits espacials es poden classificar, segons la seua activitat, en intravehiculars (IVA) o extravehiculars (EVA).

Els EVA protegeix als éssers humans de la calor, el fred, la radiació i la nul·la pressió atmosfèrica de l’espai fora de la nau o estació espacial. Els IVA son més lleugers i còmodes i s’utilitzen com a mesura de seguretat, durant la reentrada a la Terra, però també existeixen vestits per a tots dos entorns, coneguts com IEVA (intra/extravehicular activity).

Al principi els vestits eren confeccionats a mesura, posteriorment es van modificar per a crear un model estàndard que pogueren adaptar-se a l’operador i finalment es va arribar a un model intermedi on alguns elements són estàndard i altres fets a mesura.

Però, quin és el seu origen?

L’escafandre astronàutica de 1935

Enginyer, pilot, militar, inventor, polític, pioner de l’aeronàutica... Poques matèries se li escapaven a Emilio Herrera, l’espanyol que en 1935 va desenvolupar un «escafandre astronàutica» que posteriorment la NASA va adaptar per als viatges espacials. Va nàixer el 13 de febrer de 1879, a la ciutat de Granada i va ser un protagonista de la conquesta espacial llargament oblidat.

En 1897, amb sol divuit anys, va ingressar en l’Escola d’Enginyers militars de Guadalajara, donant així inici a una brillant carrera com a militar, la qual continuaria en la Companyia d’Aerostació. En ella va obtenir el seu títol de pilot de globus en 1905. Sis anys després, en 1911 Herrera torna a fer història en graduar-se en la primera promoció de pilots d’aeronaus a Espanya, i poc després, en 1914, va mostrar les seues habilitats en pilotar un avió que cobria la ruta Tetuà-Sevilla.

Herrera va ser un dels grans impulsors del Laboratori Aerodinàmic de Quatre Vents (Madrid), inaugurat en 1921, i precursor de l’actual Institut Nacional de Tècnica Aeroespacial (INTA), un organisme depenent del Ministeri de Defensa encarregat de projectes de recerca espacial i aeronàutica.

No obstant açò, les mires d’un dels enginyers espanyols més importants del segle XX no es conformaven amb solcar aire.

By:

Àlex Jordà Ismael Fernàndez Alejandro Rocher

Eva Climent

La seua vertadera meta era l’espai, i per a conquistar-la va desenvolupar el seu escafandre astronàutic. Després d’estudiar la mort de l’aviador Benito Molas en 1928, Herrera va dissenyar una vestimenta que li permetria aconseguir sa i estalvi la fabulosa altura de 22.000 metres d’altitud (per sobre del rècord d’altura del moment) en un globus de barqueta oberta. El vestit, llest en 1935, incloïa micròfon, un sistema de respiració i fins i tot una visera capaç d’evitar els rajos ultraviolats.

El viatge, previst per a l’estiu de 1936, anava a suposar la primera fita de la conquesta espacial, anterior fins i tot a les famoses V2 (bombes volants alemanyes de von Braun), que posteriorment serien la base dels coets Saturn, responsables de posar l’home en la lluna. No obstant açò, l’esclat de la Guerra Civil li va impedir realitzar aquest vol, com tampoc va acabar el seu projecte, esbossat en 1932, de viatjar a la lluna.

A partir de 1939 Herrera, fidel a la República (va arribar a ser president en l’exili entre 1960 i 1962) es va exiliar a França i va començar a ser oblidat en la seua pàtria natal.

Qui no va oblidar els seus esforços va ser la comunitat científica internacional i fins i tot Neil Armstrong, el primer home que va trepitjar la lluna en 1969, va agrair els seus esforços donantli al seu ajudant, Manuel Casajust, una pedreta de la lluna. Una fita, per cert, que Herrera no va poder veure (va morir dos anys abans en Ginebra) i en el qual tampoc va voler participar malgrat que la NASA li va temptar.

El primer vestit espacial utilitzat per un ésser humà en l’espai va ser el vestit intravehicular Sokol SK -1, fabricat per la Unió Soviètica per al vol de Yuri Gagarin, el 12 de abril de1961.

Que és escolta a l’espai ?

A l’espai hi ha silenci. Ningú pot sentir els teus crits a l’espai. Sí, tot això és cert. Però a l’interior del teu vestit espacial, si bé les coses queden esmorteïdes, hi ha prou soroll.

El so és una vibració i viatja a través de l’aire. Les partícules vibren, col•lisionen amb partícules adjacents i propaguen el so com una ona mecànica audible. Però si abandonem la nostra estació espacial per fer una passejada per l’exterior, no hi ha partícules suficients per provocar col•lisions i propagar el soroll.

“Durant un passeig espacial, per exemple, es podria colpejar amb el ganxo del meu cable metàl•lic contra una peça metàl•lica de l’estació espacial i no escoltar res. Aquesta mateixa col•lisió entre metalls hauria provocat un gran estrèpit a la Terra”, diu l’astronauta Tim Peake

Però això no significa que a l’interior del vestit espacial hi haja silenci:

Tim Peake ens torna a dir: “El vestit espacial funciona a ple rendiment per mantenir-te amb vida i per a això es precisen bombes, ventiladors i un cabal d’aire, tot la qual cosa crea un escàndol considerable. Dins del casc espacial portem un casc de comunicacions que incorpora un auricular i un micròfon i proporciona cert aïllament del soroll”.