opinión
ISABEL COIXET directora de cine
mi hermosa lavandería
Verano de hospital Para mi padre. Se rompió la pierna por la mañana, cuando intentaba levantarse de la silla de ruedas que usa desde que no se le curan unas heridas en la planta del pie y apenas puede caminar. Lo encontró su mujer en el suelo del baño del apartamento frente al mar donde pasaban las últimas semanas de agosto. Hace ya dos años que él se limita a ver el mar desde el balcón. Su mujer no podía moverlo sin que él aullara de dolor. El hueso roto sobresalía claramente debajo de la rodilla. Llamaron a la ambulancia, que tardó tres horas en venir. Los camilleros apenas pudieron ponerle en la camilla. En el hospital del pueblo donde veraneaban tuvo que esperar cuatro horas a que le atendieran. Se había estropeado el aire acondicionado y el ambiente estaba enrarecido y espeso. Las enfermeras intentaban hacer callar a los enfermos que esperaban y a los niños que corrían arriba y abajo con los rostros enrojecidos y sudorosos. El médico que finalmente le atendió, tras ver las radiografías, empezó a enyesarle en silencio. Él intentaba no quejarse, pero el dolor era más fuerte de lo que podía aguantar y la inquietud de las horas de diálisis que le esperaban, porque era un enfermo crónico de riñón, le angustiaban profundamente. Se preguntaba si su mujer ya habría llamado al otro hospital para decirles que vinieran a recogerle a éste. Se lo dijo al médico, que no demostró el menor interés en lo que le decía. Cuando terminó, le dio un informe y le dijo que si se encontraba mal podría pasar un par de noches allí. Él se alejó en la silla de ruedas con el informe en la mano 10 DOM
arrastrado por otros camilleros que le llevaron al hospital de la diálisis. Sentía cada bache de la carretera clavarse en su pierna rota, pero estaba demasiado cansado para decirles a los de la ambulancia que fueran más despacio. Las horas de la diálisis se le hicieron más largas que nunca. Estaba demasiado cansado para dormir. No le perdonaron ni un minuto de diálisis. Notaba que las fuerzas le abandonaban. Ya en casa, no encontraba una postura que no le hiciera daño. Ahora el dolor era punzante y no podía moverse y eso le ponía de un humor sombrío. Su mujer le miraba con impotencia porque no tenía bastante fuerza para cargar con él y los calmantes que tenían ya no le hacían ningún efecto. Pasaron un día que se hizo eterno, con enormes dificultades, hasta que le vinieron a buscar para la siguiente diálisis. Mientras estaba conectado a la máquina de nuevo sintió que le abandonaban las fuerzas y llamó al médico que le había escayolado para recordarle el ofrecimiento que le había hecho de pasar dos días en el hospital. Le dijo que sí. Cuando terminó la diálisis a medianoche les pidió a los camilleros que le llevaran al primer hospital. Le bajaron de la ambulancia en la puerta. En la recepción, una enfermera al borde del colapso le dijo que allí no se podía quedar, que tenía que ir a Barcelona. Él le repitió lo que el médico le había dicho y le replicaron que él habría entendido mal. La discusión subió de tono y notó que le asomaban a los ojos unas lágrimas amargas de pura impotencia. Esto es lo que nos espera a todos si dejamos que sigan los recortes en
el vino PRIORAT
Gotes 2009 es una visión melosa del Priorat. Añadiéndose a la nueva corriente de garnachas y cariñenas más accesibles y con la aportación de la cabernet sauvignon y un reposo de 12 meses en roble francés, el nuevo vino de la bodega Portal del Priorat suma al carácter del territorio una accesibilidad y seducción inmediata. En nariz es fresco, con fresitas, frambuesas, flores y un final balsámico que recuerda al eucalipto. La boca es fragante, ligera y muy aromática. Muy sabroso y a punto para compartir. – quim vila Tel: 932 531 760 PVP: 13,40 €
opinió
ISABEL COIXET directora de cine
la meva preciosa bugaderia
Estiu d’hospital Per al meu pare. Es va trencar la cama al matí, quan intentava aixecarse de la cadira de rodes que utilitza des que no se li curen unes ferides a la planta del peu i a penes pot caminar. El va trobar la seva dona a terra, a la cambra de bany de l’apartament davant del mar on passaven les últimes setmanes d’agost. Ja fa dos anys que es limita a veure el mar des del balcó. La seva dona no el podia moure sense que ell udolés de dolor. L’os trencat sobresortia clarament sota del genoll. Van trucar a l’ambulància, que va trigar tres hores a venir. Els portalliteres a penes van poder posar-lo a la llitera. A l’hospital del poble on estiuejaven va haver d’esperar quatre hores que l’atenguessin. S’havia espatllat l’aire condicionat i l’ambient estava enrarit i espès. Les infermeres intentaven fer callar els malalts que esperaven i els nens que corrien amunt i avall amb les cares envermellides i suats. El metge que finalment el va atendre, després de mirar les radiografies, va començar a enguixar-lo en silenci. Ell intentava no queixar-se, però el dolor era més fort del que podia aguantar i la inquietud de les hores de diàlisi que l’esperaven, perquè era un malalt crònic de ronyó, l’angoixaven profundament. Es preguntava si la seva dona ja havia trucat a l’altre hospital per dir-los que vinguessin a recollir-lo a aquest. L’hi va dir al metge, que no va demostrar el més mínim interès en el que li deia. Quan va acabar, li va donar un informe i li va dir que si es trobava malament podria passar un parell de nits allà. Ell es va allunyar en la cadira de rodes amb l’informe DOM
a la mà arrossegat per altres portalliteres que el van portar a l’hospital de la diàlisi. Sentia cada sotrac de la carretera clavar-se-li a la cama trencada, però estava massa cansat per dir-los als de l’ambulància que anessin més a poc a poc. Les hores de la diàlisi se li van fer més llargues que mai. Estava massa cansat per dormir. No li van perdonar ni un minut de diàlisi. Notava que les forces l’abandonaven. Ja a casa, no trobava una postura que no li fes mal. Ara el dolor era agut i no es podia moure, i això el va deixar abatut. La seva dona el mirava amb impotència perquè no tenia prou força per carregar amb ell, i els calmants que tenien ja no li feien cap efecte. Van passar un dia que es va fer etern, amb enormes dificultats, fins que el van venir a buscar per a la següent diàlisi. Mentre tornava a estar connectat a la màquina va sentir que l’abandonaven les forces i va trucar al metge que l’havia enguixat per recordar-li l’oferiment que li havia fet de passar dos dies a l’hospital. Li va dir que sí. Quan va acabar la diàlisi a mitjanit els va demanar als portalliteres que el portessin al primer hospital. El van baixar de l’ambulància a la porta. A la recepció, una infermera al caire del col·lapse li va dir que allà no es podia quedar, que havia d’anar a Barcelona. Ell li va repetir el que el metge li havia dit i li van assegurar que ho devia haver entès malament. La discussió va pujar de to i va notar que li brollaven als ulls unes llàgrimes amargues de pura impotència. Això és el que ens espera a tots si volem que segueixin les retallades en la sanitat. Continuarà.
el vi PRIORAT
Gotes 2009 és una visió melosa del Priorat. Afegint-se al nou corrent de garnatxes i carinyenes més accessibles i amb l’aportació de la cabernet sauvignon i un repòs de 12 mesos en roure francès, el nou vi del celler Portal del Priorat suma al caràcter del territori una accessibilitat i seducció immediata. En nas és fresc, amb maduixetes, gerds, flors i un final balsàmic que recorda l’eucaliptus. La boca és fragant, lleugera i molt aromàtica. Molt saborós i a punt per compartir. – quim vila Tel.: 932 531 760 PVP: 13,40 €