Columna de Quim Vila en el Dominical - 31/07/2011

Page 1

opinión

ISABEL COIXET directora de cine

mi hermosa lavandería

vOCES DE SENDAI

Estos días en Sendai, en la prefectura de Miyagi, han sido una continua lección. Las personas y los sitios que he visto. La desolación. La destrucción. Durante kilómetros y kilómetros, en algunas zonas de Ishinomaki, solo se veían casas destruidas, cimientos arrancados de cuajo por el tsunami, coches destrozados, fragmentos de barcos rotos en mil pedazos arrastrados por la fuerza de la gran ola que durante una hora (de hecho, este tsunami fueron tres olas) asoló esta región. En los refugios intalados en museos, en ayuntamientos, en escuelas, todavía siguen viviendo, después de cuatro meses, familias que lo han perdido todo. En la sala de reuniones del ayuntamiento de YamamotoCho están instaladas 26 familias que han dividido el espacio con cartones de embalar con una precisión escrupulosa. Hay ropa colgada ordenadamente por todas partes. Un anciano lee en un rincón. Ha perdido su casa, su mujer y su bicicleta. Dice que no sabe si celebrar el funeral o no. Sabe que nunca va a recuperar su cuerpo. Su mujer, dice, no habría sobrevivido si DOM

hubiera visto cómo el mar arrancaba los bosques de pinos en los que creció. Mientras habla con nosotros, le llaman para descargar bidones de agua. Se levanta sin pensarlo y, disculpándose, se va a trabajar. Una mujer mayor está cuidando a los hijos de otra, más joven, que está cociendo arroz para todo el mundo. Tiene un matamoscas y, de cuando en cuando, lo utiliza con energía. Hay moscas por doquier. La mujer dice que nunca había habido tantas moscas en esta región. Se han vuelto locas, dice. Por el tsunami. O por el terremoto. O por Fukushima. Ríe. No hay desesperación en estos rostros. Solo una firme determinación de seguir adelante. La mujer del matamoscas dice que lo único que le preocupa es la radiación, porque es invisible y ella solo teme las cosas que no se ven. Su hermana y su cuñado viven en Fukushima y ella intenta convencerles para que se vayan, pero ellos se van a quedar. Nadie les moverá de allí, aunque los hijos, que están en Tokio, también les instan a que se vayan con ellos. Los hijos envían agua Evian embotellada y carne y verduras en neveras especiales. Y los padres se quejan y les dicen que no se molesten. Pienso en las películas de Ozu: en ellas, las personas mayores hacen una bandera del no ser una carga para nadie. Pero ahora es todo el país: nadie quiere ser una carga. Nadie se queja. Uno no puede quejarse de un terremoto o un tsunami o tres tsunamis. Pero de Fukushima sí pueden quejarse. Deberían quejarse. Todos deberíamos.

el vino Albariño

FOTO Gustau nacarino

Escribo esto desde el piso 31 de un edificio de Tokio, delante de una ventana desde la que se ven las rojas luces centelleantes que guían a los aviones que aterrizan en Narita. Tengo que preparar la maleta, me digo una vez más, porque mañana el avión sale a una de esas horas inhumanas a las que salen los aviones y si lo dejo para mañana me olvidaré, como siempre, un montón de cosas. Pero muchas más son las cosas que me llevaré, con maleta o sin ella.

Pazo de Barrantes es una de las fincas vitivinícolas más preciosas del Valle del Salnés, en Rías Baixas. Dalmau Cebrián –propietario de Marqués de Murrieta en La Rioja– tiene la custodia de este lugar, que pertenece a su familia desde 1511. Con él, y tras más de cinco años de cambios y reformas en las viñas, los vinos han dado un vuelco espectacular. Pazo Barrantes Albariño 2010 es un blanco de degustación sosegada. De color amarillo pálido y reflejos verdosos. En nariz es nítido y puro, con flores, cítricos amarillos y fragancias frescas de mentoles y eucalipto. Y en la boca es cremoso, untuoso y con una notable acidez. Un albariño que por su estructura nos dará placer durante los próximos cinco años. – quim vila Tel: 986 71 82 11 PVP: 13,75 €


opinió

ISABEL COIXET directora de cine

la meva preciosa bugaderia

vEUS DE SENDAI

Aquests dies a Sendai, a la prefectura de Miyagi, han estat una contínua lliçó. Les persones i els llocs que he vist. La desolació. La destrucció. Durant quilòmetres i quilòmetres, en algunes zones d’Ishinomaki, només es veien cases destruïdes, fonaments arrencats d’arrel pel tsunami, cotxes destrossats, fragments de vaixells fets miques arrossegats per la força de la gran onada que durant una hora (de fet, aquest tsunami van ser tres onades) va castigar aquesta regió. Als refugis intal·lats en museus, als ajuntaments, a les escoles, encara hi segueixen vivint, després de quatre mesos, famílies que ho han perdut tot. A la sala de reunions de l’Ajuntament de Yamamoto-Cho hi ha instal·lades 26 famílies que han dividit l’espai amb cartrons d’embalar amb una precisió escrupolosa. Hi ha roba penjada ordenadament per tot arreu. Un avi llegeix en un racó. Ha perdut la casa, la seva dona i la seva bicicleta. Diu que no sap si celebrar el funeral o no. Sap que mai recuperarà el seu cos. La seva dona, diu, no hauria sobreviscut si DOM

hagués vist com el mar arrencava els boscos de pins on va créixer. Mentre parla amb nosaltres, el criden per descarregar bidons d’aigua. S’aixeca sense pensar-s’ho i, disculpant-se, se’n va a treballar. Una dona gran està cuidant els fills d’una altra, més jove, que està bullint arròs per a tothom. Té un matamosques i, de tant en tant, l’utilitza amb energia. Hi ha mosques per tot atreu. La dona diu que mai hi havia hagut tantes mosques en aquesta regió. S’han tornat boges, diu. Pel tsunami. O pel terratrèmol. O per Fukushima. Riu. No hi ha desesperació en aquestes cares. Només una ferma determinació de seguir endavant. La dona del matamosques diu que l’únic que la preocupa és la radiació, perquè és invisible i a ella només li fan por les coses que no es veuen. La seva germana i el seu cunyat viuen a Fukushima i ella els intenta convèncer perquè se’n vagin, però ells s’hi quedaran. Ningú els mourà d’allà, encara que els fills, que són a Tòquio, també els insisteixen que se’n vagin amb ells. Els fills envien aigua Evian embotellada i carn i verdures en neveres especials. I els pares es queixen i els diuen que no es molestin. Penso en les pel·lícules d’Ozu, en què les persones grans fan bandera del fet de no ser una càrrega per a ningú. Però ara és tot el país: ningú vol ser una càrrega. Ningú es queixa. Un no es pot queixar d’un terratrèmol o un tsunami o tres tsunamis. Però de Fukushima sí que se’n poden queixar. Se n’haurien de queixar. Tots ho hauríem de fer.

el vi

Albariño

FOTO Gustau nacarino

Escric això des del pis 31 d’un edifici de Tòquio, davant d’una finestra des d’on es veuen els llums vermells centellejants que guien els avions que aterren a Narita. He de preparar la maleta, em dic una vegada més, perquè demà l’avió surt a una d’aquelles hores inhumanes a les quals surten els avions i si ho deixo per demà em deixaré, com sempre, un munt de coses. Però són moltes més les coses que m’emportaré, amb maleta o sense.

Pazo de Barrantes és una de les finques vitivinícoles més precioses de la vall del Salnés a Rías Baixas. Dalmau Cebrián –propietari de Marqués de Murrieta a la Rioja– té la custòdia d’aquest paratge que pertany a la seva família des del 1511. Amb ell, i després de més de cinc anys de canvis i reformes a les vinyes, els vins han fet un gir espectacular. Pazo ­Barrantes Albariño 2010 és un blanc de degustació assossegada. De color groc pàl·lid amb reflexos verdosos. Al nas és nítid i pur, amb flors, cítrics grocs i fragàncies fresques de mentols i eucaliptus. I a la boca és cremós, untuós i amb una notable ­acidesa. Un albariño que per la seva estructura ens donarà plaer durant els propers 5 anys. – quim vila Tel.: 986 71 82 11 PVP: 13,75 €


Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.