Taula rodona. El Rec Comtal

Ricard Vinyes Ribas Comissionat de Programes de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona Carme Miró i Alaix Arqueòloga, Responsable de Pla Barcino - Servei d’Arqueologia de Barcelona - ICUB Carles Enrich Giménez Arquitecte Carme Ribas Seix Arquitecta, Gerent del Consorci del Besòs Moderador: Manel Martín Pascual Catedràtic d’Ensenyament Secundari i Doctor en Història

Resum

El Rec Comtal és un canal d’aigua d’ús agrícola i industrial de més de 14km de longitud, que discorre des del riu Besòs a Montcada i Reixac fins al barri de la Ribera a Barcelona. Obra d’origen medieval (s. IX-X) però hereva de la infraestructura hidràulica romana de Barcino, encara roman en ús en el seu tram inicial (a Montcada i Reixac) mentre a la resta de la ciutat va essent redescoberta en recents intervencions arqueològiques (al Born CCM, a la plaça de Glòries...). En els darrers anys s’han portat a terme moltes i diverses accions, feines de recuperació i revalorització del Rec Comtal, en gran part realitzades pels ponents de la present Taula Rodona. Paraules clau: Aigua, Barcelona, Rec Comtal, Pla Director, recuperació, protecció, ús.

Resumen

El Rec Comtal es un canal de agua de uso agrícola i industrial de más de 14km de longitud, que discurre des del río Besòs en Montcada i Reixac hasta el barrio de la Ribera en Barcelona. Obra de origen medieval (s. IX-X) pero heredera de la infraestructura hidráulica romana de Barcino, aún permanece en uso en su tramo inicial (en Montcada i Reixac) mientras en el resto de la ciudad va siendo redescubierta en recientes intervenciones arqueológicas (el Born CCM, la plaza de Glòries ...). En los últimos años se han llevado a cabo muchas y diversas tareas de recuperación y revalorización del Rec Comtal, en gran parte realizadas por los ponentes de la presente Mesa Redonda. Palabras clave: Agua, Barcelona, Rec Comtal, Plan Director, recuperación, protección, uso.

Abstract

The Rec Comtal is a water channel for agricultural and industrial use which is more than 14km in length and runs from the Besos River in Montcada i Reixac to the Ribera district in Barcelona. It is of medieval origin (9th - 10th century) but is the heir of the Roman hydraulic infrastructure of Barcino. It still remains in use in its initial stretch (in Montcada i Reixac) while in the rest of the city it is being rediscovered through recent archaeological activity (the Born Centre for Culture and Memory, the Square of Glories...). In recent years, many and various tasks have been carried out to recover and revalue the Rec Comtal, largely carried out by the participants of this Round Table. Keywords: Water, Barcelona, Rec Comtal, Master Plan, recovery, protection, use.

*Aquest text és una transcripció de la taula rodona que tingué lloc durant el Curset.

Imatge de la taula rodona

El Rec Comtal al Born CCM

MANEL MARTÍN: Tenim l’oportunitat, avui, de parlar d’una manera força excepcional sobre el Rec Comtal. Últimament s’estan portant a terme moltes iniciatives a Barcelona que estan posant en valor aquesta infraestructura mil·lenària, però avui tenim l’oportunitat de tenir entre nosaltres a quatre de les persones que segurament definiran el present i el futur del Rec Comtal tal i com el coneixem avui en dia.

Quan em van encarregar que coordinés aquesta taula rodona, immediatament vaig pensar en una sèrie de preguntes perquè els membres de la taula rodona poguessin intervenir. Hi ha una pregunta inicial col·lectiva: que puguin compartir amb tots nosaltres, des del seu terreny professional, quina és la vinculació que tenen actualment amb el Rec Comtal.

RICARD VINYES: La meva relació amb el Rec s’inicia en el mateix moment que arribo a l’Ajuntament de Barcelona i em faig càrrec dels Programes del Consell Assessor d’Art Públic i dels Programes de Memòria, perquè la dimensió, la realitat del fenomen commemoratiu en relació amb el treball que jo m’estava trobant en aquells moments era absolut: el fenomen commemoratiu és un fenomen humà antiquíssim i en la ciutat de Barcelona pensàvem que potser calia, si no donar-li un tomb, en tot cas sí afegir les novetats que estàvem veient a les altres ciutats, com poden ser Londres, etc. Dic això perquè el costum commemoratiu del nostre país més tradicional és basat en monuments, escultures, etc. i vinculat, en quant a la seva semàntica, a determinats tipus de gestes, heroïcitats, etc. i que contenia també, en el seu fons, la necessitat ètica d’exemplaritat, ja que això és el que fa que la commemoració tingui el sentit que pugui tenir segons les èpoques, els moments, el gust i l’estètica de cada període.

En aquest sentit, tenir al davant el Rec Comtal representava la possibilitat d’establir una mirada a la commemoració singular, tota vegada que expressava l’exemplarietat que podia tenir aquesta estructura hidràulica medieval (i evidentment, com que la vinculem amb l’època romana, mil·lenària). Exemplarietat que era precisament la d’expressar l’esforç de la ciutadania, l’esforç de les persones que vivien en el territori de Barcelona des d’abans, amb les necessitats d’obtenir l’aigua (sigui per necessitats d’activitat econòmica, sigui per altres necessitats). Calia que aquest enorme esforç fos valorat.

Pensàvem, per tant, que era una oportunitat per fer del Rec Comtal un element commemoratiu d’aquest esforç, de la relació de la ciutadania amb l’aigua: posar l’aigua com un exemple pel qual la ciutadania busca, s’esforça, construeix, reflexiona i genera problemes. I perquè això també permetia que aquests 14

quilòmetres i escaig (que travessen i fan una marca a la ciutat) fossin pensats d’una manera unitària.

És per aquest motiu que el primer que vàrem fer va ser encarregar una diagnosi, és a dir, un Pla Director on la voluntat del vincle era justament aquest: era fer, generar, produir una mirada sobre el Rec Comtal com a monument, com a element commemoratiu que emmarca la ciutat al llarg dels seus 14 quilòmetres. I aquesta seria justament la seva semàntica: la de l’esforç i la de la relació amb l’aigua.

CARME MIRÓ: La meva relació amb el Rec Comtal la puc exposar com a arqueòloga i com a funcionària -com a tècnica- de l’Ajuntament de Barcelona. Com arqueòlegs ho teníem claríssim: fa molts anys que amb el doctor Hèctor Orengo vam començar a estudiar l’Aqüeducte Romà, i el seu estudi ens va portar a estudiar el Rec Comtal. Vam veure que no podíem separar un de l’altre i vam començar a fer una recerca. Un cop vam tenir aquesta recerca vàrem veure el potencial d’aquesta estructura, i no hem parat -estem encara en recerca, estem en la fase més contemporània- i, per sort, pel camí hem anat coneixent persones com el Manel Martín, el Manel Guàrdia, i hem anat ampliant aquest grup de persones enamorades del Rec Comtal i la seva recerca. Com a treballadora de l’Ajuntament, tinc clar que un element com aquest -com deia abans el Ricard Vinyes-, és bàsic posar-lo en valor i protegir-lo: en aquests moments el Rec Comtal encara no està protegit, es protegirà un cop aprovem el Pla Director. Per tant, aquesta és l’altra força important: posar en valor, donar a conèixer i protegir.

Penso que són aquestes dues coses les que m’uneixen més al Rec Comtal, a part del meu amor per l’aigua i les obres hidràuliques al llarg de la Història.

CARLES ENRICH: Nosaltres vàrem començar a treballar amb el Rec Comtal l’any 2013, fent un concurs Europan a Barcelona. Vam aconseguir el primer premi, de manera bastant sorprenent, perquè en aquell moment era el primer concurs que guanyàvem -érem molt joves- i vam decidir invertir les bases de l’enunciat del concurs: on estava previst construir 80.000 m2 d’habitatge vam proposar deixar un parc, un espai lliure, i reubicar aquests 80.000 m2 d’habitatge al barri de Sant Martí a la Verneda. Això va ser sorprenent perquè va motivar que l’Ajuntament de Barcelona ens fes un encàrrec totalment diferent del que havíem concursat a Europan. Però aquest nou encàrrec era molt més interessant que el propi concurs. Va ser llavors (l’any 2013) quan vam tenir aquest primer treball de fer un estudi previ del nou MPGM del sector “Los Colorantes”, que és un dels tres únics punts, dels 14 quilòmetres del Rec Comtal, que estan protegits (a part del Reixagó de Montcada, de les restes del Molí de Sant Andreu, de Barcino i el Born).

Per tant, en aquest primer moment era una mirada molt focal en un punt molt concret, que eren 300 metres (estem parlant d’una traça de 14 quilòmetres i 300 metres és un punt molt petit). I ara nosaltres portem cinc anys treballant-hi: ens ha apassionat, diríem que ha estat gairebé com una obsessió durant aquests cinc anys, el Rec Comtal. Hem conegut gent i ha estat un gran aprenentatge: vam conèixer la Carme Miró el 2014, que va ser la primera persona que ens va parlar del Rec Comtal.

I, una mica a nivell personal, jo diria que la meva visió del Rec Comtal ha passat de ser una visió molt local, molt concreta, de plantejar una recuperació d’un indret, a una visió quasi de barri, perquè vam començar a treballar també amb el Centre d’Estudis Ignasi Iglésias entenent tota la traça de barri del Rec Comtal dins de Sant Andreu, i vam passar a proposar un Pla Estratègic on el Rec Comtal tenia diferents punts de recuperació dins de la ciutat de Barcelona. Finalment hem vist que el projecte del Rec Comtal no és de ciutat sinó de metròpoli: és un projecte de recuperació de la metròpoli, perquè està connectant dos municipis, com és Montcada i Barcelona. És un projecte estratègic vinculat amb la recuperació de l’aigua i la reconnexió d’aquests dos municipis.

CARME RIBAS: El meu contacte amb el Rec Comtal ve d’alguns projectes d’alumnes a l’Escola que havien treballat al voltant del Rec Comtal, però, de fet, hi entro directament aquest últim any des del Consorci del Besòs, ja que des d’allà estem redactant un Pla Director per Vallbona en el Pla de Barris.

Aquest Pla Director ha de repensar quin és el futur d’aquest barri (que té molts problemes, perquè és un barri molt aïllat, amb molt pocs habitants, molt tancat al costat del Besòs, entre el tren i les autopistes). Es va decidir des de Pla de Barris que, en lloc de definir actuacions concretes, el que estaria bé és redac-

tar un Pla Director que pensés d’una manera més estructural sobre el futur, i es va demanar al Consorci del Besòs que fos qui redactés aquest pla, entre altres coses perquè la relació de Vallbona amb Can Sant Joan de Montcada és bastant indissociable i s’ha de pensar conjuntament.

En aquesta redacció -en la que ara estem- evidentment el Rec Comtal és primordial, i és un tema central pensant en el futur d’aquest barri, que té grans potencialitats.

En aquest tram, el Rec és una infraestructura centenària (medieval) que continua portant aigua i que continua regant. Aquest és un tema bàsic, ja que en cap altre tram del Rec Comtal això passa: l’aigua que surt de la Casa del Reixagó a Can Sant Joan continua sortint per allà; està a celobert en trossos importants; en alguns espais com el carrer del Reixagó -que ha acabat sent la rambla central de Can Sant Joan- es va cobrir, però es torna a descobrir quan entra a Vallbona i, finalment, passada la gasolinera de Vallbona, s’aboca al Besòs.

Jo crec que té un valor excepcional, i continua servint per regar tota l’horta de La Ponderosa, on anteriorment hi havia hagut la idea de fer-hi un ARE (un nou desenvolupament urbanístic) i ara hi ha la ferma voluntat de mantenir les Hortes de la Ponderosa, fins hi tot ampliant-les.

Aquest Pla Director s’està treballant al voltant de quatre eixos: un eix que parla de connectivitats i mobilitat, un altre d’usos futurs, i de si ha de créixer o no la població -que segurament ha créixer una mica, però no gaire-. I respecte als usos hi ha un tema fonamental, que és la consolidació de l’agricultura, ja que Vallbona és la peça agrícola més gran que hi ha dins el terme municipal de Barcelona. Per tant, si estem parlant de sobirania alimentària, de fomentar el quilòmetre 0, etc., l’agricultura de proximitat a La Ponderosa té un valor simbòlic -si voleu dir-ne així- important. I el darrer eix és el patrimonial. Aquí, evidentment, estem treballant amb l’aigua: l’aigua és el tret més característic d’aquests dos barris, Vallbona i Can Sant Joan, i els fa uns barris molt singulars.

D’alguna manera, el futur de Vallbona ha de girar al voltant dels usos agrícoles, amb l’antiga granja del Ritz, que és una petita ruïna però té aquest valor històric i simbòlic que segurament pot significar molt per al barri i que, recolzada amb les Hortes de La Ponderosa, pot acabar sent un equipament “agrocultural” important, que depèn directament del Rec i que, per tant, també contribueix a posar en valor el que és el Rec. Igualment, s’està pensant si alguns trams coberts del Rec es poden recuperar a l’aire lliure.

Tot això lligat a les Cases de l’Aigua, perquè evidentment hi ha la Casa del Reixagó, la Casa de l’Aigua de Montcada, la potabilitzadora de Vallbona, les dues Cases de l’Aigua de Trinitat Vella i Trinitat Nova amb el túnel que les connecta per sota. Tot això dibuixa un itinerari de l’aigua molt clar i, per tant, hi ha d’haver també una manera de caminar-lo, de visitar-lo, i en el futur hi hauria d’haver una certa organització que els lligués. Fixeu-vos que ara cada una d’aquestes peces estan gestionades per entitats diferents, gent diferent, i tenen horaris diferents. És pràcticament impossible anar-hi un diumenge al matí o un dimarts i visitar tots aquests equipaments tan singulars que formen part de la història de les portades d’aigua de Barcelona. Per tant, en el futur s’ha de posar sobre la taula una gestió coordinada de totes aquestes instal·lacions relacionades amb les portades d’aigua a Barcelona des de Montcada.

MANEL MARTÍN: Proposo ara un segon torn de preguntes particulars d’aspectes que potser no han pogut sortir en les presentacions inicials.

Al senyor Ricard Vinyes li voldria fer una doble pregunta: en primer lloc, que és el Pla Director del Rec Comtal, quins punts forts considera que té, quins punts febles, i per què no s’havia pogut confeccionar un Pla Director abans de les circumstàncies actuals.

RICARD VINYES: El perquè no s’havia pogut fer abans és una cosa que a mi no em pertoca contestar, jo no puc pas respondre pel que no s’havia fet abans. En tot cas, el Pla Director és bàsicament per fer un diagnòstic, per saber exactament com estava tota aquesta estructura, i, a més a més, un diagnòstic pensat integralment: són 14 quilòmetres, dels quals -com es deia abans- tan sols hi ha 140, 141 o 142 metres patrimonialitzats (un percentatge petitíssim). El risc que tenia la conservació o la no conservació del Rec és molt alta. El Rec, a més, és una infraestructura hidràulica que en la major part del seu recorregut no és visible. Probablement tot això eren dificultats, al llarg dels temps

anteriors, per pensar-lo com una unitat. Preocupava molt una mirada parcialitzada del Rec, per això volíem aquest diagnòstic. L’encàrrec del Pla Director va ser justament dir que es pensés com aquesta totalitat, com aquesta unitat, i el que convé ara -ja que abans he dit que és monument commemoratiu- és un monument que vull que sigui pensat com a tal al llarg de la ciutat. El que cal és veure com, un cop establert aquest diagnòstic, això es formalitza, quina forma pren aquesta cinta, aquesta marca que tenim, i això requerirà: primer, l’encàrrec d’una fitxa 0 -que tenim en procés d’elaboració-, i, a continuació, l’encàrrec d’un estudi que ens faci una proposta per a la formalització al llarg d’aquests quilòmetres.

MANEL MARTÍN: A la senyora Carme Miró li voldria preguntar: Quins aspectes arqueològics o històrics destacaria dels estudis previs que s’han fet per a la confecció del Pla Director del Rec Comtal i si s’han produït algunes sorpreses inesperades en aquests estudis.

CARME MIRÓ: Realment sí que he tingut moltes sorpreses, dels estudis que hem anat fent. La veritat és que el Rec -com ha dit el Carles Enrich i com ara insistia el Ricard Vinyes- no té una catalogació general. Nosaltres hem entès el Rec com un -podríem dir- edifici, un monument, una unitat -això és molt important-, però només hi havia unes parts catalogades, tot i que, sempre que s’han fet intervencions arqueològiques a l’entorn del Rec, s’ha documentat aquest Rec.

Molts cops ens ha sortit un Rec Comtal totalment convertit en claveguera, cosa que també és trist pensar que la gran estructura hídrica de Barcelona acaba sent una claveguera (aquest canvi d’aigua neta per aigua bruta és un aspecte a diagnosticar i a saber); i, en canvi, hem trobat grans sorpreses: en la intervenció de la Plaça de les Glòries, on ens ha sortit un Rec anterior al Rec, i en la de l’estació d’Arc de Triomf a l’avinguda de Vilanova, on també va sortir un retall anterior del Rec.

Per això el Manel Martín deia que no en sabem la data. En aquests moments pensem que el final de l’Aqüeducte romà i l’inici del Rec Comtal segur que tenen alguna cosa a veure amb els andalusins: fins ara s’ha volgut reduir la importància d’Al-Andalus a Barcelona a la ràtzia Almansor, però només la ràtzia d’Almansor són 100 anys; i amb 100 anys es pot fer molt. El que tenim clar és que els andalusins, a nivell hídric, en saben molt, sobretot a nivell de regadiu -com els romans potser saben més d’abastament-. D’altra banda, les datacions que ens han sortit en carboni 14 de Plaça de les Glòries es disparen i no ho acabem d’entendre: ens ha sortit una datació -ho vam dir al II Simposi Internacional d’Arqueologia del Born i ho dic aquí- del segle IV abans de Crist. No volem dir que el Rec Comtal sigui del segle IV abans de Crist, però sí que tenim alguna cosa relacionada amb aigua del segle IV (penseu que en el Curset ja us he ensenyat la cisterna de Montjuïc, que és del segle IV abans de Crist, per tant podria ser raonable). I a Glòries també ens estan sortint unes datacions de l’entorn del segle IX; per tant, segurament ens haurem d’endur el Rec Comtal un segle enrere, com a mínim.

L’altra cosa que estem fent és tot un treball amb Arqueobiologia (molt interessant i que també es va presentar al II Simposi, sobre el Rec Comtal), dirigit pel doctor Santi Riera de la Universitat de Barcelona, amb qui tenim un projecte que es diu PaleoBarcino, en el que estem intentant refer el paisatge, la línia de costa i l’alimentació des de l’època prehistòrica fins a l’actualitat, i el que ha sortit del Rec és una meravella: primer, que veus claríssimament als nivells superiors -quan són a partir del segle XV- els sediments on tens tots els conreus que venen d’Amèrica; als nivells anteriors, no es veuen; això ja ens està marcant també un paisatge molt interessant a l’entorn del Rec Comtal. I també hi ha aquests diferents usos -que amb en Manel Martín hem comentat diversos cops- de que el Rec és reg, el Rec és energia, el Rec és aigua de boca, però el Rec també és lleure, i hem trobat totes aquestes plantacions a l’últim moment, a la vora del Rec, aquests arbres als que a l’hivern els cauen les fulles perquè arribi el sol al passeig i a l’estiu tenen grans fulles per fer sectors d’ombra. El cànem, aquestes plantes que serveixen per tenyir, etc. generen aquest bosc informal, però que és formal perquè moltes espècies són plantades per donar-li també un ús social i econòmic.

Tot això encara ho estem estudiant. Realment el Rec Comtal ens ha donat moltes sorpreses, i jo crec que encara ens en donarà moltes més: a Glòries hem de seguir excavant, i hem de fer més datacions amb carboni 14.

MANEL MARTÍN: Pel senyor Carles Enrich també tinc una pregunta doble: Des del punt de vista de la seva experiència com

Horta de La Ponderosa, Vallbona i caseta de repartidor d’aigües del Rec

a arquitecte, coneix algunes altres iniciatives de recuperació d’infraestructures de l’abast del Rec Comtal en el context català, espanyol o europeu? I la segona pregunta: Quins han estat els criteris tècnics de confecció del Pla Director del Rec Comtal, tenint en compte aspectes com la conservació física del propi Rec, o elements com el planejament urbà o la sostenibilitat ecològica?

CARLES ENRICH: Començo per la segona pregunta i resumint molt, perquè és un document on nosaltres portem més d’un any treballant i és molt complex: quan vàrem guanyar el concurs per la redacció del Pla Director vam formalitzar un equip amb arqueòlegs, historiadors, fins hi tot advocats -un equip multidiscipli-

El Rec Comtal al pas per Vallbona

nar- i vam comptar, evidentment, amb les Taules de Treball, amb el suport de les entitats de veïns, amb els Districtes, etc.

Estem parlant d’un projecte que està, d’alguna manera, en un àmbit entre dos municipis -com deia la Carme Ribas-: el barri Can Sant Joan a Montcada i Vallbona a Barcelona. Ara mateix el Rec té aigua en aquests dos barris, però històricament dins Barcelona la traça del Rec Comtal creuava 11 barris. Per tant feia una secció longitudinal pràcticament des de la sortida del Besòs fins al Pla de Palau.

Cal destacar aquesta idea de transversalitat dels barris, on el Rec Comtal és un corredor de 14 quilòmetres de connexió en-

tre els barris centrals i perifèrics (el que s’entén històricament per perifèrics -els del nord de Barcelona-, perquè si agafem una visió d’àrea metropolitana, Vallbona ja no és una perifèria sinó que seria una centralitat).

Els criteris tècnics d’elaboració del Pla Director els resumiria bàsicament en tres apartats. Evidentment és molt més complex, molt més detallat que això, però hi ha un primer criteri de recuperació urbana, que té a veure amb aquesta idea de reconnexió de barris: proposàvem 25 punts d’intervenció, dispersats en aquests 11 barris, que també permetrien una gestió i un desenvolupament pautats, que d’alguna manera generarien aquest recorregut que comentava el Ricard Vinyes, aquesta idea d’entendre’l com una unitat, que pertany a un recorregut que ha unit aquests 11 barris de Barcelona. Hem localitzat accions d’oportunitat en espais públics degradats o espais públics ocupats pels cotxes, etc., situacions on es pot revertir la condició urbana, vincular els criteris ecològics al Rec Comtal i a aquesta idea de connexió entre els dos municipis.

Hi ha una segona idea, que és de recuperació ecològica, que per nosaltres és fonamental: és entendre que el Rec Comtal recupera valor ecològic i productiu, com s’ha dit del Rec Comtal com a infraestructura hidràulica i infraestructura verda. És una idea potent, perquè nosaltres, amb aquests 25 punts, aplicant el ràtio d’espai verd que s’aplica normalment als espais de Barcelona, aconseguiríem 12 hectàrees d’espai verd vinculades al Rec Comtal.

I, finalment, hi ha una tercera idea que em sembla fonamental, i és la recuperació de la memòria del Rec Comtal: està vivint la darrera generació, o de les últimes, de les persones que encara recorden haver-se banyat al Rec Comtal (parlo dels barris de Sant Andreu, del Clot, etc.). D’aquí poc aquesta generació deixarà d’existir. Encara quedarà la de Vallbona i la de Sant Joan. Per nosaltres, aquest patrimoni intangible és fonamental: la memòria de la gent que encara se’n recorda, per exemple, del pont del Carrer Cinca de Sant Andreu, per nosaltres és importantíssima. Per tant, és un altre punt de recuperació, i hem proposat inserir aquesta llavor del Rec Comtal en els més petits: les escoles. Així doncs, hem localitzat 39 escoles de Barcelona vinculades a la xarxa, al traçat del Rec Comtal -evidentment, de diferents barris-, on es podria desenvolupar un projecte educatiu relacionat amb els criteris del Rec Comtal, on es podria treballar ecologia, desenvolupar urbanisme, lleis, geografia, etc. Per tant, si s’inserís aquest coneixement del Rec Comtal des dels més menuts, els nens ensenyarien als pares, i es formaria una cadena des de baix cap a dalt: així estàs formant una nova generació de ciutadans de Barcelona que entenen i poden participar en la recuperació social del Rec Comtal. Així doncs, d’alguna manera tornem a introduir la llavor en els més petits, a les escoles, des de l’ensenyament, des de la cultura i des del futur. En definitiva, el Pla Director del Rec Comtal i aquest projecte són un projecte de futur de la ciutat, i un projecte futur de la metròpoli.

MANEL MARTÍN: Per a la senyora Carme Ribas: des de la Gerència del Consorci del Besòs, com veu aquestes dues qüestions: si les mines del Rec Comtal estan amenaçades pel soterrament previst de la línia de Rodalies R2 i, en segon lloc, la importància ecològica i de sostenibilitat per al Parc Fluvial del Besòs que té l’aportació del Rec que actua com un afluent del Besòs.

CARME RIBAS: Respecte al soterrament de les vies, precisament s’hi està treballant: des del Consorci s’ha fet un aixecament de les mines -que no existia- fins al punt de creuament de les vies del tren. Allí la feina es feia difícil i no s’ha continuat més enllà, però hem de continuar aixecant-lo, perquè no se sap encara on s’inicien les mines. Per tant, aquest aixecament fins a les vies s’ha facilitat a ADIF perquè ho tingui en compte en el soterrament del tren.

De fet, l’empenta del Pla Director l’ha donat el soterrament del tren. Si ara estem parlant d’un Pla Director que protegirà el Rec Comtal, que consolidarà l’agricultura a Vallbona, és degut a que és urgent fer-ho perquè això canvia -i canvia molt a positiu, val a dir-ho-. En la zona de Vallbona i Can Sant Joan, el soterrament del tren de la R2 serà un regal, perquè la relació entre els entorns del Rec i el riu i la llera del Besòs es recupera totalment, quan ara, en canvi, estava tancada per la trinxera insalvable del tren. Crec que és important remarcar-ho.

Respecte a l’aportació d’aigües del Rec al riu, jo no ho puc detallar, però sé que a BCASA els agrada molt aquesta aportació d’aigua, perquè augmenta el cabal del Besòs, i al riu ja li va bé. Per tant, qui gestiona el tema de l’aigua està satisfet de tenir aquesta aportació extra d’aigua al Besòs.