10 minute read
La Farinera de Castelló d’Empúries, de fàbrica de farina a museu industrial
Carme Gilabert i Valldeperez Museòloga, Llicenciada en Història de l’Art, Màster en Gestió del Patrimoni Històrico-Arqueològic i Màster en Museologia i Gestió del Patrimoni Cultural Directora de l’Ecomuseu – Farinera de Castelló d’Empúries
Advertisement
Resum Resumen Abstract
Moldre el blat per fer-ne farina és una activitat que acompanya a la humanitat gairebé des del mateix moment en què apareix l’agricultura. Havien aconseguit cultivar plantes a partir de gramínies espontànies i els calia moldre el gra per poder-ne consumir la farina. El senzill estri que els va permetre aquesta acció va ser el molí de vaivé, que amb la base d’una pedra plana sobre la que es dipositava el gra, amb la fricció d’una altra pedra sobre aquest, s’aconseguia la farina. La població va anar creixent i calia també augmentar la producció de farina. A poc a poc aquests estris rudimentaris varen anar millorant, les pedres (moles) van adquirir una forma plana i Narcís Reverendo i Hospital Arquitecte de Reverendo-Ginesta Arquitectes President de l’Observatori de la Rehabilitació i Renovació Urbana de les Comarques de Girona Membre del tribunal de treballs final de Màster en Arquitectura
La Farinera de Castelló d’Empúries va passar de fàbrica de farina a museu industrial per tal de donar a conèixer el patrimoni de la vila i la important transformació que va patir la producció de la farina a meitat del segle XIX. Per poder donar ús públic a aquest edifici industrial, s’ha dut a terme la seva rehabilitació en diverses fases, preservant-se, en la mesura del possible, tots els trets originals de la instal•lació. Paraules clau: Castelló d’Empúries, museu, farinera, patrimoni industrial, rehabilitació.
La Farinera de Castelló d’Empúries pasó de fábrica de harina a museo industrial para dar a conocer el patrimonio de la villa y la importante transformación que sufrió la producción de la harina a mitad del siglo XIX. Para poder dar uso público a este edificio industrial, se ha llevado a cabo su rehabilitación en varias fases, preservándose, en la medida de lo posible, todos los rasgos originales de la instalación. Palabras clave: Castelló d’Empúries, museo, harinera, patrimonio industrial, rehabilitación.
La Farinera de Castelló d’Empúries went from flour factory to industrial museum to publicize the heritage of the town and the important transformation that the production of flour suffered in the middle of the nineteenth century. In order to make public use of this industrial building, its rehabilitation has been carried out in several phases, preserving, as far as possible, all the original features of the installation. Keywords: Castelló d’Empúries, museum, flour factory, industrial heritage, rehabilitation.
de la UDG rodona i se’ls hi va afegir un primer mecanisme d’accionament (molí rotatori).
A l’època medieval, amb la introducció de l’energia hidràulica aquestes pedres varen augmentar les dimensions i permetien produir molta més farina, però encara abastien a un mercat molt local.
La vila medieval de Castelló d’Empúries tenia tres molins fariners que funcionaven gràcies a la força del rec del Molí. Aquest desviava l’aigua del riu La Muga al nucli de Vilanova de la Muga i seguia uns quatre quilòmetres i mig de recorregut fins arribar
Figura 1
a la vila. Un cop a Castelló d’Empúries el rec aprofitava el fossar de la muralla i feia funcionar primer el molí de Dalt, després el del Mig i finalment el de Baix. Els primers documents localitzats que parlen d’aquests molins són de l’any 1331, data en què l’infant Pere, comte d’Empúries, acordà amb els propietaris dels antics molins de la vila, situats a les ribes de la Muga, el seu desmantellament i la construcció de tres nous molins fora muralla, entre el portal de la Gallarda i el monestir de Sant Francesc.
Dels tres molins, va seguir en funcionament sols el molí del mig. Aquest va patir una gran transformació a finals del segle XIX, amb l’arribada d’un nou sistema productiu.
La farina va ser el primer producte agroalimentari en industrialitzar-se. El 1837 havia aparegut a Budapest un nou sistema de producció de farines: el sistema austrohongarès de mòlta gradual amb cilindres. Aquest sistema va suposar una revolució en la producció de farina, els avantatges que suposava respecte als vells molins fariners (augment de productivitat, millor qualitat de la farina, millor rendiment d’extracció, i –sobretot, el fet que per primera vegada es podia obtenir farina completament blanca) van fer que aquest sistema s’estengués ràpidament per tot Europa.
Així, pels volts de 1860 l’antic molí del mig es va convertir en una fàbrica de farina. Però la transformació no va ser sols en el sistema productiu, sinó que l’edifici també es va haver de transformar per poder encabir tota la maquinària pròpia del sistema (Figura 1). Aquest complex procés productiu funciona en sentit vertical: el blat i els productes que se n’obtenen circulaven amunt i avall per tot un conjunt de tubs de fusta, d’una màquina
a l’altra, fins obtenir la desitjada farina. Així, l’edifici va haver de créixer en alçada, passant a tenir planta baixa i dos pisos. I de la roda hidràulica es va passar a una turbina del tipus Francis, construïda per l’empresa gironina Planas, Flaqué i Cia, que segle XX, arribant fins als nostres dies tota la maquinària pròpia
guia funcionant gràcies a l’aigua del rec del Molí (Figura 2).
Més endavant, els propietaris van adquirir un edifici proper (el Casal) i el van unir a la Farinera per un pati cobert que en planta baixa feia de magatzem del gra, un blat que es descarregava al pati de maniobres que tancava el conjunt. Des del pati, el blat s’ensacava i emmagatzemava fins que era el moment de moldre’l. Cada dia -comptant les nits- la farinera podia transformar 20.000 kg de blat, dels que s’obtindrien 14.400 kg de farina. La resta serien el que s’anomenava la despulla (segó, segonet, quartes...) que es comercialitzava com a pinso.
El procés productiu tenia tres fases principals. La limpia del blat, per la qual es netejava el blat de totes les impureses amb les que venia barrejat com a resultes de la recol·lecció (insectes, reses es separaven en funció del seu pes, la seva forma i la seva mida. Després venia la fase de condicionament, en que es preparava el blat per ser mòlt. I, finalment, arribava la mòlta pròpiament dita: el blat es passava pels molins de cilindres i una vegada mòlt es feia pujar fins al segon pis per a que els plansichters classifiquessin el producte resultant i el reenvies-
Figura 2 sin, segons les dimensions de les partícules obtingudes, a la maquina que convingués. I així, amunt i avall fins que s’acabava obtenint la farina.
De la maquinària inicial, una part es va renovar a meitat del sesorra, pedretes, palla, grans d’altres plantes...). Aquestes impu-
del sistema, en perfecte estat de conservació. Va ser a inicis de 1996 que l’ajuntament de Castelló d’Empúries va adquirir en subhasta pública l’edifici de la Farinera i tota la seva maquinària, amb la intenció de convertir-la en un museu.
El primer pas d’aquest procés va ser l’encàrrec d’un projecte global, desenvolupat per fases. L’equip redactor va ser Reverendo-Ginesta Arquitectes, encarregats de dirigir un procés de 14 anys durant els quals es va començar actuant a l’edifici de la fàbrica de 1.180 m2 (projecte de 1998-99 i obres el 2003-03), després a la coberta i la planta baixa del Casal de 542 m2 (projecte de 2003 i obres el 2007-08) i finalment al primer pis del Casal de 403 m2 (projecte de 2005 i obres el 2012).
El repte d’aquestes intervencions, a l’hora de transformar l’edifici industrial en museu, va ser preservar, en la mesura del possible, tots els trets originals de la instal·lació que es posava en valor, fins i tot mantenint el seu funcionament com a molí productor de farina. Es tractava de compaginar l’ús industrial amb el d’equipament cultural.
La principal estratègia per aconseguir-ho es va centrar en dotar el nou equipament d’un recorregut de visita directament lligat amb el procés productiu, que permetés penetrar a la fàbrica, submergir-se i participar del procés d’obtenció de farina i recórrer tots els espais i racons malgrat la sectorització de seguretat normativa imprescindible. Per això va ser essencial situar el nucli principal de comunicacions verticals a l’extradós de l’edifici, aprofitant el fossat d’uns antics safarejos del convent veí de Santa Clara, actualment equipament municipal, i també aprofitant el traçat d’antigues cisternes sense ús per connectar aquest nucli de comunicacions amb l’edifici i per arribar a llocs aparentment inaccessibles si pensem en la seguretat del visitant.
Aquest recorregut havia de facilitar la comprensió del funcionament de la maquinària com a atractiu principal del museu. Una maquinària que es desenvolupa en alçada en un ordre no estra-
tificat i amb una estètica contundent, que no es podia apreciar de forma global des de cap racó de l’edifici. I, al mateix temps, havia d’incorporar la presència de l’aigua i del territori com a principals motors de la fabricació de la farina, perquè el visitant pogués percebre l’efecte que ha tingut la implantació d’aquesta activitat industrial al llarg dels segles sobre l’estructura urbana de Castelló d’Empúries i del paisatge de l’Alt Empordà.
D’altra banda, la intervenció física a l’edifici també havia de garantir el compliment d’altres qüestions d’ordre tècnic, com les relatives a la seguretat estructural, accessibilitat o seguretat contra incendis, per mencionar les més determinants.
En aquest sentit, cal destacar la dificultat de realitzar les obres de reforç o de substitució de l’estructura sense poder desmuntar ni apartar la delicada maquinària (Figura 3). I la complexa instal·lació de detecció d’incendis, a partir de l’anàlisi per mostreig de la temperatura de l’aire, que permet activar les alarmes abans que es produeixi la flama i evitar sistemes d’extinció que afectarien la maquinària de fusta de pi melis de forma irreversible.
Finalment, una de les particularitats més singulars del procés de rehabilitació de l’edifici va ser la monitorització de les voltes planes de quatre punts sobre pilars de pedra que conformen l’estructura del sostre de la planta baixa de la fàbrica. En col·laboració amb el departament de mecànica de l’Escola Politècnica Superior de la Universitat de Girona, es va realitzar un estudi innovador de la capacitat estructural d’aquestes voltes, a partir de la seva modelització informàtica i la presa de dades relatives a la seva tensió transversal interna mesurada amb galgues extensiomètriques (Figura 4). Això va permetre conèixer amb exactitud la capacitat portant de les voltes i precisar molt el tipus de reforços a executar a l’obra. Aquestes proves van ser l’origen d’estudis similars realitzats posteriorment en altres bens culturals com la catedral de Girona o l’Hospital de Sant Pau de Barcelona.
Una vegada rehabilitat l’edifici, i a mesura que s’executava cada una de les fases, els espais resultants es van anar posant al servei del públic. Inicialment, fent visitable la fàbrica de farina (Figura 5) i posteriorment lliurant a l’ús públic altres espais com el nou vestíbul amb la recepció i la botiga, les sales d’exposició temporal, el centre de documentació o l’aula-taller.
Avui en dia, el conjunt de la Farinera es troba a ple rendiment d’activitat. Aquest equipament ha significat per al territori la incorporació a l’oferta cultural i turística de la comarca d’un equipament museístic innovador, ja que és l’únic element de patrimoni industrial museïtzat a la nostra àrea. Un museu que s’ha
Figura 3
Figura 4
Figura 5
anat consolidant fins esdevenir un element de referència en el conjunt patrimonial del nostre territori. La Farinera és també un espai al servei dels nostres ciutadans, en el que no sols interactuen com a usuaris de les diverses activitats que s’organitzen, sinó que l’ecomuseu està obert també a acollir les seves propostes i a oferir-los l’espai per al desenvolupament de les seves activitats lúdiques i culturals.
L’evolució que el museu ha anat fent durant les diferents fases de rehabilitació va acabar definint que l’acció territorial de l’ecomuseu es faria des dues línies: d’una banda la creació de l‘Espai EmpordàNA’T, vinculat als parcs naturals de l’Empordà, i de l’altra dotar algunes de les exposicions temporals i la recerca que s’hi vincula d’aquesta vocació territorial.
La Farinera de Castelló d’Empúries ha esdevingut, a més, un referent en la museïtzació del patrimoni industrial fariner. Des de la nostra institució hem atès consultes i assessorat projectes de característiques similars de diversos punts de l’estat espanyol i de la Catalunya Nord. S’elaboren informes tècnics relatius a patrimoni industrial fariner. I hem realitzat un Catàleg de Farineres de Catalunya, i un altre sobre molins fariners de l’Alt Empordà.
