Taula rodona Colònies Industrials del Ter, Freser, Cardener i Llobregat

Taula rodona. Colònies industrials del Ter, Fresser, Cardener i Llobregat

Rosa Serra Rotés Historiadora, Coordinadora de l’Àrea de Desenvolupament Econòmic Local de la Diputació de Barcelona Ramon Gumà i Esteve Doctor Arquitecte i Professor associat de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (UPC) i de la Universitat Rovira i Virgili Jordi Planelles Salvans Arquitecte i Professor associat de la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya Moderador: Antoni Vilanova i Omedas Arquitecte i president de la AADIPA

Resum

Sens dubte, les colònies representen l’explosió de l’aprofitament industrial de l’aigua, amb una transformació completa dels territoris on s’instal·laren. Aquesta taula rodona es centra en el paper i la rellevància de les Colònies Industrials del Ter, el Freser, el Cardener i el Llobregat: els rius que, majoritàriament, tenen tota la industrialització de Catalunya. En tres intervencions, clarament diferenciades, s’exposa el context i el sistema de la colònia (tant com element aïllat com del conjunt territorial), es presenta el protagonisme dels edificis industrials, els seus valors i tipologies originals, i el manteniment de les estructures, i, finalment, es descriu l’ús de l’aigua en l’àmbit més domèstic i vivencial de la colònia. Paraules clau: Colònies Industrials, Ter, Freser, Cardener, Llobregat, aigua.

Resumen

Sin duda, las colonias representan la explosión del aprovechamiento industrial del agua, con una transformación completa de los territorios donde se instalaron. Esta mesa redonda se centra en el papel y la relevancia de las Colonias Industriales del Ter, el Freser, el Cardener y el Llobregat: los ríos que, mayoritariamente, tienen toda la industrialización de Catalunya. En tres intervenciones, claramente diferenciadas, se expone el contexto y el sistema de la colonia (tanto como elemento aislado como del conjunto territorial), se presenta el protagonismo de los edificios industriales, sus valores y tipologías originales, y el mantenimiento de las estructuras, y, finalmente, se describe el uso del agua en el ámbito más doméstico y vivencial de la colonia. Palabras clave: Colonias Industriales, Ter, Freser, Cardener, Llobregat, agua.

Abstract

Without doubt, the model company towns represent an explosion of the industrial use of water, with a complete transformation of the area where they developed. This round table focuses on the role and relevance of the model company towns of the rivers Ter, Freser, Cardener and Llobregat: the rivers that have most of the industrialization of Catalonia. In three clearly different presentations, the context and the system of the colony are explained (both as an isolated element and as a territorial group), the prominence of industrial buildings, their original values and typologies, and the maintenance of structures are presented, and, finally, the use of water in the most domestic and experiential environment of the colony is described. Keywords: Model company towns, River Ter, River Freser, River Cardener, River Llobregat, water

*Aquest text és una transcripció de la taula rodona que tingué lloc durant el Curset.

ANTONI VILANOVA: Aquesta taula rodona està centrada al paper i la rellevància de les Colònies Industrials del Ter, el Freser, el Cardener i el Llobregat: els rius que, majoritàriament, tenen tota la industrialització de Catalunya.

ROSA SERRA: Voldria, d’entrada, fer una petita apreciació: les colònies més conegudes -i reconegudes- són les tèxtils. Però hem d’insistir que, quan parlem d’aquests nuclis de poblament industrial en zones rurals, n’hi ha de diferents tipus, en conjunt (les cimenteres, les tèxtils, les agrícoles, les mineres, les químiques...) estan escampades per les zones rurals (no només de Catalunya sinó de tota Europa i tot el món) i que és un fenomen encara actual; doncs són, en el cas de Catalunya, un dels fenòmens més característics del procés d’industrialització. Ho són pel seu model econòmic, ho són pel seu model social, pel model empresarial i perquè han transformat el paisatge de les valls fluvials on especialment es van construir i es van concentrar. Però també dels espais rurals, menys coneguts, on es van instal·lar: les conques mineres o les colònies agrícoles, per posar alguns exemples.

Com a elements d’industrialització, aquest fenomen urbanitza el territori. El cas més evident és el de les quatre valls fluvials: del Llobregat, el seu afluent el Cardener, el Ter i el Freser. Hi ha un continu des d’on neixen els rius, que s’aprofiten des del punt de vista energètic fins a la seva desembocadura. És tot un territori que s’ha poblat, s’ha urbanitzat, i hem de destacar que aquest fet transcendeix la indústria i l’urbanisme. La gent que viu al peu d’aquests rius i en zones on existeixen les colònies industrials senten que formem part d’aquest continu i tenen consciència de formar part d’aquest món industrial. Ara, en plena crisi del model, ens estem ruralitzant i estem agafant fesomia de zona rural, però continuen sentint que formen part d’aquest món que ha desaparegut. Per això costa tant trobar una solució a la crisi econòmica que han patit les colònies, com a model, com a indústria i com a model urbà.

La diversitat és un concepte molt important: no existeixen només colònies tèxtils. És evident que la gran concentració és a les valls fluvials, però en podem trobar moltes, i les hem d’identificar.

Explicarem dos casos que dibuixen o radiografien molt clarament el model:

L’Ametlla de Merola, una colònia excepcional estudiada des de l’any 1979 per Ignasi Terrades des del punt de vista de l’antropologia i de la sociologia, que és la que posa sobre la taula el model que després urbanistes, geògrafs, economistes, historiadors i arquitectes han estudiat i no han acabat de conèixer encara prou bé i de posar en valor. I el cas de Graugés, una colònia construïda pels Rosal, que són els protagonistes d’una de les colònies més antigues de Catalunya i que també construeixen la seva colònia agrícola. Disposa de l’estany de Graugés, un estany artificial, un dels 8 estanys (el més gran de tots, de 7 ha.) que es construeix especialment per contenir aigua, per poder fer una explotació agrícola i ramadera moderna i a l’entorn del qual es construeix una colònia agrícola. Per tant, s’ha d’estendre la mirada per conèixer aquesta diversitat.

És evident que les colònies tèxtils -les més conegudes- o les agrícoles -que necessiten aigua- o les cimenteres -que també en necessiten- s’instal·len en llocs on l’aigua és un bé preuat i gratuït.

En el cas de Viladomiu Vell, totes les fàbriques són a tocar del riu o d’una font important de subministrament d’aigua, i no ens oblidem de la xemeneia. A Catalunya tenim rius indigents. Un gran geògraf francès, Pierre Deffontaines, va qualificar el Llobregat com un riu indigent, un pobre riu explotat, perquè des de la capçalera fins a la desembocadura s’aprofita en extrem. Però

és un riu arrauxat -com el país-: de vegades ens fa un mal terrible, de vegades baixa generós perquè a la muntanya hi ha neu, però la major part de l’any és un riu eixut, extremadament eixut. Amb aquestes irregularitats no es pot funcionar: no pot generar energia continua per un projecte industrial que no és fàcil de tirar endavant, perquè està allunyat dels centres consumidors i està allunyat de les matèries primeres que arriben. Per tant, hi ha una cosa que és evident: aquestes fàbriques de riu de seguida són fàbriques mixtes, que treballen amb una màquina de vapor, amb un carbó que procedeix de les capçaleres d’aquests rius: a la conca del Ter, la conca minera d’Ogassa-Sant Joan de les Abadesses, i en el cas del Llobregat, la Conca de Fígols-Berga. Aquesta proximitat fa que a la documentació es registrin, des de 1860, vendes de carbó a les fàbriques d’aquesta conca i gràcies a la posta en marxa dels ferrocarrils (1881 en el cas del Llobregat, i 1870 -si no vaig equivocada- en el cas del Ter) el carbó és un continu. Evidentment que sempre aprofitaran el Llobregat quan aquest és generós, el Ter, el Cardener, i el Freser... quan proporcionen aigua gratuïta, i és evident que treballaran dia i nit perquè aquesta aigua, quan és gratuïta i abundant, pugui posar en marxa tota la maquinària. Però no n’hi ha prou amb aquesta turbina: totes incorporen una màquina de vapor.

I quan l’electricitat deslliura d’aquesta dependència, d’aquesta localització geogràfica, les empreses que treballen a peu de riu i que aprofiten l’aigua, la convertiran en electricitat per il·luminar els espais industrials. Però no tenen prou capacitat per generar la força i l’energia suficient per substituir la màquina de vapor, ni tampoc la turbina inicial.

Avui sabem que els subministres elèctrics són intermitents: si hi ha massa vent o massa pluja, o hi ha una nevada -i a les zones de muntanya n’hi ha sovint- l’arribada d’electricitat caduca i es perd. Tampoc, fins fa molt poc, no podien dependre d’aquesta electricitat, sobretot en unes zones que estaven fora de la línia de distribució de les grans companyies hidroelèctriques que subministraven a Barcelona, perquè els subministres cap a altres zones eren menors, més tardans i amb xarxes molt deficients.

Alguns d’aquests empresaris tèxtils acabaran veient que el negoci no està en fer filats i teixits de cotó sinó en fer empreses hidroelèctriques. Al Ter hi ha grans exemples i al Llobregat també. Tenim l’exemple de la xarxa hidroelèctrica que munta la família Gomis amb un petit salt d’aigua inicial a Monistrol de Montserrat, que acaben estenent una xarxa a tota la zona del Baix Llobregat nord i del sud del Bages i que funden una gran empresa amb la qual la història els possibilita electrificar una part de la Catalunya interior.

Aquesta història d’esforços i treballs arriba a un punt finit, a partir dels anys 60, quan apareix la primera crisi del tèxtil, i a partir dels anys 80, quan la segona tongada de la crisi acaba amb tota aquesta activitat econòmica tant potent. Després d’aquí, es produeix el fenomen de la desindustrialització, i un altre encara més dur, què és el de la crisi. Què fa la crisi econòmica quan arriba, no a una ciutat, no a una fàbrica, sinó a un territori extens que viu del monocultiu, i quan a això s’hi afegeix la crisi de la mineria? Doncs la situació s’endureix i tot aquest patrimoni queda abandonat, menystingut, depreciat, perquè va associat a un fracàs, individual però també col·lectiu. El Rec d’Igualada és un exemple urbà, però el cas de les colònies s’identifica amb un exemple territorial, en uns anys en què el país està abocat a uns altres interessos i que tot aquest patrimoni es veu com una rèmora, com un passat.

Fins que, a l’entorn de l’any 2000, fruit especialment d’aquests estudis, a la pròpia gent del territori li passa com a Igualada, i comença a valorar-ho escoltant paraules externes, diferents i d’altres llocs, que els diu: “és molt interessant”, “el Llobregat crea un paisatge singular”, “les colònies són excepcionals”... De sobte tornen a ser espais on s’hi pot viure, i es fan alguns salts interessants.

El 2005, el Govern accepta entomar el repte d’un “Pla Director de les Colònies del Llobregat”, que fa allò tan important: les esglésies, les cases, els habitatges... no són espais industrials, sinó zones residencials i espais de serveis... Aquestes edificacions s’ordenen i apareixen els projectes: els rius es netegen, es construeixen i es posen en valor equipaments patrimonials, museus com el Dipòsit de les Aigües de Manresa -que està connectat a la Sèquia, un canal medieval impressionant- o el Museu del Ter, espais de lleure i de passeig... Últimament s’ha interpretat la presa de la Baells, a Susqueda (al Ter), unes altres infraestructures hidràuliques summament interessants, de gran valor, i de gran transformació del paisatge fluvial de casa nostra. També

Can Marçal

Can Marçal (esquema)

Colònia Vidal. Safareigs i font

neixen totes les propostes a l’entorn del que en diem turisme cultural, turisme patrimonial i turisme industrial.

Al 2018, i després de deu anys d’intensos treballs, la Conselleria de Cultura va declarar Bé d’Interès Cultural Nacional la Colònia Pons. N’hi ha una altra, que és Borgonyà (al Ter) i, evidentment, la Colònia Güell, que ningú mai ha discutit i que ha merescut sempre tots els consensos. Aquest reconeixement haurà d’anar acompanyat, quan les coses comencin a anar una mica millor, d’una restauració integral i un pla d’usos, perquè la colònia en té, d’usos: les colònies no estan mortes del tot.

I per últim, comentar que hi ha molts projectes entorn a aquest patrimoni de les colònies: hi ha museus, experiències de recuperació, molts fracassos, també, i algunes oportunitats de futur. La Diputació de Barcelona està empentant el Projecte de les Vies Blaves a l’entorn de la conca del riu Llobregat, de moment amb dos afluents importants (els més grans, el Cardener i l’Anoia).

La idea és construir -recuperar- un camí que uneixi tot el territori, que pugui convertir-se en un camí per transitar al llarg d’aquests 300 quilòmetres a l’entorn d’un riu que ha marcat el passat, el present, i que esperem que continuï sent una identitat de futur per aquest país.

Aquí també hi ha la proposta, evidentment, de l’Anoia i del Cardener, que està en fase d’estudis tècnics, i, en el cas de Llobregat, d’un projecte executiu que marcarà un sostre pressupostari (que serà elevat per què suposa molts quilòmetres i moltes infraestructures).

ANTONI VILANOVA: Avançant alguns temes que poden servir després pel debat caldria fer una reflexió important: la multiplicitat d’eines i instruments urbanístics que s’estan desenvolupant sobre el tema de les colònies. Molts d’ells haurien de seguir una sinèrgia (planejaments de tipus local amb els planejaments de tipus Pla Director) però a vegades s’articulen amb una sèrie de diferències i, fins hi tot, contradiccions; quan la primera eina que hauria d’arrencar és un pla director vertebrador -aquest del 2005- i, més específicament, regulador de les normatives d’àmbit local. Això és un aspecte que no s’està portant a terme.

RAMON GUMÀ: La part de la colònia on m’he especialitzat és en

l’edifici de la fàbrica. Una colònia industrial desenvolupada té la part de la fàbrica, la part dels habitatges, espais de relació social (el centre, el cafè, les botigues) i la part del poder: la casa de l’amo i l’església. També s’han d’afegir els horts i l’entorn.

En aquesta taula rodona, el Jordi Planelles està estudiant la part de la residència, la Rosa Serra té una visió molt global, i jo m’he centrat en revaloritzar la part que, en el fons, és la primera, d’on surt la colònia -la base de la colònia- que és la fàbrica: la fàbrica i les infraestructures que li donen, en aquest cas, la potència -la força-, com serien les rescloses, els canals i la part de les turbines.

Per tant, voldria destacar i donar valor al que seria l’edifici de la fàbrica: a vegades es té més en compte els habitatges, potser perquè és més fàcil de donar-li un nou ús, i sovint costa donar-li aquest ús a la fàbrica.

Les colònies industrials tenen una gran varietat d’edificis destinats a la producció, per que han estat fets en diferents èpoques i han estat situats en topografies diferents. Per exemple, la colònia Sedó o la colònia Güell estan en una zona més o menys plana i s’ha desenvolupat molt un tipus d’edificació sobre el pla. En canvi, a la colònia Viladomiu, situada sobre una topografia accidentada, trobem edificis molt més concentrats, en creixement lineal.

Aleshores, l’edifici industrial té un valor en sí mateix, històric, en aquesta evolució: a través de les colònies podem seguir tota l’evolució o una part de la industrialització a Catalunya. En la colònia Rosal ja hi ha uns primers edificis, per exemple, de la dècada de 1850, i després continua creixent.

Quan s’analitzen aquests edificis primigenis tenen una tipologia totalment diferent dels últims. Són com museus construïts que mostren l’evolució de l’edifici industrial, i quan ho comparem amb bibliografia d’Anglaterra -a una altra escala, perquè allà és molt més gran- veiem que hi ha una evolució paral·lela.

Llavors, s’entén que aquest edifici té un gran valor que s’ha de potenciar i s’ha de conservar. I apareix el debat: com s’han de conservar i amb quins usos, ja que tenen un valor tipològic. També té un valor constructiu important: aquests edificis són un mostrari de com evolucionava la construcció, en aquest cas industrial. Representen una avantguarda, ja que s’experimentava amb sistemes constructius “nous” per guanyar més espais. Aquests edificis era on s’invertia per aconseguir uns espais més amplis i això fa que siguin els primers que adapten algunes solucions noves, com les columnes de fosa o les voltes amb tirants. Tenim un potencial que a vegades no ens acabem d’imaginar.

No oblidem tampoc la força hidràulica: la força de les colònies és la turbina i la màquina de vapor, i els seus antecedents són el rodet i la roda hidràulica.

L’edifici de la fàbrica no és només l’edifici en sí, sinó que també valorem la infraestructura que genera l’energia. Aquesta infraestructura genera uns espais dins la fàbrica: espais de transmissió, l’espai on hi ha les turbines... uns espais específics, diferenciats del que serien les grans naus industrials, que formen un conjunt dins les colònies i que els dóna una especificitat diferent d’edificis en altres nuclis urbans, o d’edificis que només tenen la força motriu del vapor.

Algunes fàbriques són de nova implantació. Però sovint aquests edificis han començat amb un molí i són fruit d’un creixements i evolució, com la fàbrica de can Marçal, on s’observen tres fases de creixement.

En la colònia Güell, que és molt més gran, trobem diferents edificis. En aquest cas, n’hi ha que són d’un gran valor arquitectònic com l’edifici de filatura, que està inacabat, i que és l’únic doble mill (doble molí) que tenim a Catalunya, tot i que és una tipologia bastant freqüent a Anglaterra.

JORDI PLANELLES: Aquesta intervenció està centrada en el tema d’habitatges de la colònia, tot i que, quan parlem d’aigua, patrimoni i colònies el que ens ve a la ment és la turbina i la potència de l’aigua.

Però ara explicaré “les altres aigües”, no la del riu ni la de la turbina, sinó les aigües petites (que també crec que formen part d’aquest patrimoni de l’aigua i d’aquest patrimoni de les colònies), les petites histories de l’aigua que hi ha més vinculades. A diferència de les anteriors intervencions, les fotografies que descriuen aquest aspecte no són vistes aèries, sinó que són

imatges a nivell d’usuari, de la gent que hi vivia o hi viu, i que encara fa ús d’aquestes aigües.

Ens centrarem en el cas de la Colònia Vidal, una colònia que està cuidada, que té museu i visites, i on crec que aquests petits elements de patrimoni estan molt ben identificats. La resclosa és d’uns 20 metres amb un canal curt (que fa a prop de 120 metres) fins a la turbina. Això és la part més industrial d’aquesta part de l’aigua.

L’altra aigua és la que respon a aquestes petites històries que centro en diferents punts: La primera és l’aigua de consum, l’aigua de la font. En aquest cas, la font és una font de manovella, que portava aigua per la gent. Llegint el Joan Massot -parlant de les colònies del Castellbell i el Vilar- explicava la història que la gent agafava dos cubells: un cubell per fer el menjar i un altre per rentar els plats, i tant una aigua com l’altra s’aprofitaven després per regar els horts i per altres usos. L’aigua era un bé que s’anava a buscar: no arribava a l’habitatge sinó que s’havia d’anar a buscar, i per tant s’havia de tractar amb cura. L’aigua que servia per netejar les verdures després servia per netejar els plats, i després s’aprofitava per la comuna i finalment anava a parar als horts.

L’altra aigua és la del rentar. Aquesta és una colònia curiosa perquè especifiquen “el safareig dels vius” i “el safareig dels morts”. Existeixen altres colònies on hi han dos safareigs diferenciats. El primer safareig on entra l’aigua (dels torrents, en aquest cas) és un safareig per rentar la roba de la gent que està sana. El segon safareig (originalment descobert i després es va tapar) era on anava a parar l’aigua del primer, i era l’aigua per la gent que havia agafat el tifus o que tenia una altra malaltia. En altres casos el safareig està fins hi tot en el propi canal que portava aigua a la turbina posteriorment.

En el cas concret de la Colònia Vidal, hi havia també unes dutxes comunitàries, que es van posar en algun moment per part de la propietat. Les dutxes solien ser un dia a la setmana -el dissabte- i era un moment de socialització de la gent que vivia aquí, un punt central de la pròpia colònia.

I per últim, tenim l’aigua dels horts. La colònia està clarament separada per un torrent de la zona productiva i de la part d’habitatge. L’aigua del safareig, com la de dalt, es va recollint i acaba en una gran bassa d’una dimensió molt considerable. Actualment potser és la part més deteriorada. La bassa, gràcies a uns petits regs, va alimentant unes petites basses amb un camí lateral, i aquestes bases donen reg als horts particulars que tenia cadascun dels habitants.

Això resumeix aquesta presència de l’aigua en la part no només industrial sinó també dels habitatges: una presència que és tota l’estona present i que serveix, que es va aprofitant fins a l’últim moment per a regar els horts de la part baixa, i finalment, anar a parar al riu.

ANTONI VILANOVA: Sintetitzant els temes que han sortit, com a conclusió, s’han derivat aspectes que són importants: un és el conflicte entre planejaments, és a dir, s’està invertint en fer Plans Directors, s’estan fent Vies Blaves, s’ha fet el Pla de les Colònies, hi ha un planejament d’àmbit local i moltes vegades comarcal; però hi han algunes contradiccions i no s’implementen correctament.

Un altre problema que hi ha és la multiplicitat de les propietats, fins i tot dintre de la colònia. Hi ha colònies que tenen una fragmentació entre la part residencial i la part industrial, és a dir, que no s’ha mantingut l’antiga propietat de la Casa de l’Amo amb tot el que era l’estructura pròpiament parcel·lària.

Parlant de les colònies, els usos són quelcom important. La Rosa Serra ha fet molta incidència sobre la necessitat de preservar la identitat amb la seva estructura de la colònia, per tant, que la residència hi sigui present. Cal tenir present que en aquests processos de privatització que s’estan fent moltes vegades de les parts, especialment dels habitatges, es perd el model, en aquest sentit. Amb la substitució dels elements hidràulics per a la seva renovació (en el sentit que han quedat obsolets i s’han tret d’aquest contenidors) es perden aquests valors.

Esmentar que no totes les colònies es poden museïtzar, tot i l’obsessió que moltes vegades es té en l’àmbit polític de museïtzar-ho tot. Hem vist el cas de la Colònia Vidal en aquest sentit, perquè és la que ens pot expressar més aquesta idea de museïtzació de tot el conjunt, i per tant, de preservació. Tenim la problemàtica del manteniment de les estructures dels edificis

(entesos com a contenidors) que ha de servir per preservar els seus valors, tot i l’aplicació del Codi Tècnic de l’Edificació. Mantenir la singularitat no només passa per mantenir l’estructura, sinó també els finestrals, els quarterons, tot un llenguatge tipològic que defineix aquests elements.

També hem de parlar de sostenibilitat: sostenibilitat que passa per una bona catalogació, per una bona protecció, per un planejament equilibrat, i al mateix temps també per uns nous usos, que siguin sostenibles però respectuosos amb el patrimoni.

Per resumir les tres intervencions, que han estat clarament diferenciades: la Rosa Serra ens ha emmarcat molt clarament el context i el sistema de la colònia, perquè estem parlant no d’un element únic sinó territorial, en els quatre rius que tenim. El Ramon Gumà ha incidit en la vessant de mantenir les estructures, els valors originals i les tipologies originals dels edificis industrials. El Jordi Planelles ha parlat de l’ús de l’aigua en l’àmbit domèstic. Volem destacar la preservació sostenible del que representa l’entorn d’una colònia avui dia, que, per tant, és una lluita que ens toca als tècnics i als estudiosos, per fer entendre a l’àmbit polític que hi ha uns valors que són absolutament sostenibles respecte a la idea de la colònia, i que no es poden perdre avui.

RAMON GUMÀ: Per concloure, destacaria que l’estudi d’aquestes colònies ha de ser del conjunt, de tot el Llobregat de cara sobretot als nous usos, perquè hi ha uns temes a estudiar, com l’accessibilitat, les comunicacions, les infraestructures, on cal una visió de tot el territori.

ANTONI VILANOVA: En aquest sentit cal incidir en les infraestructures que han quedat obsoletes, com el Carrilet, en el cas del Llobregat: ha estat un element important i vertebrador, on les seves traces encara es poden llegir dins el territori, però que malauradament no hi ha hagut voluntat política d’aprofitar aquests traçats com a referents d’aquesta vinculació.

Aquestes infraestructures serien l’altra part que també caldria afegir per a la sostenibilitat de tot el model de les colònies: lectura general i després detalls concrets perquè no es perdin els seus valors. ROSA SERRA: Voldria destacar la necessitat d’una gran dosi de realisme: no les podem salvar totes, ja que n’hi ha moltes i s’estenen en un territori molt ampli. Proposo apostar per la cirurgia terapèutica: n’hi ha que són espais vius (han nascut en circumstàncies concretes, han evolucionat, i han crescut), no n’hi ha dues d’iguals i cadascuna d’elles té una història singular, i algunes han mort i altres es moriran, i això s’ha d’admetre. Igual que no podem salvar tot el romànic, no podrem salvar totes les colònies ni amb tota la seva complexitat. S’hauria d’apostar per aprofitar oportunitats concretes i específiques, i centrar esforços en aquestes oportunitats. N’hi ha en molt mal estat, hi ha vandalisme, el deteriorament, la inversió que necessiten, l’ús... S’hi pot posar imaginació, però al darrera hi ha d’haver un projecte econòmic, i encara no n’hi ha. No n’hi ha hagut ni en èpoques de prosperitat ni en èpoques de crisi, ni en èpoques de lenta recuperació. I no sóc pessimista: jo visc en una colònia (molt a prop d’una colònia) però sóc -intento ser- molt realista.