Taula rodona. El barri del Rec d’Igualada. La recuperació d’un teixit industrial i motor de la ciutat

Carles Crespo Veigas Arquitecte i membre dels Serveis Tècnics de l’Ajuntament d’Igualada Francesc Balañà Comas Arquitecte de l’Ajuntament d’Esparraguera (1988-2016)

Raquel Lacuesta Contreras

Doctora en Història de l’Art, Funcionària del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona (1985-2014) i Acadèmica de número de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Albert Casals i Balagué Dr. Arquitecte i Professor de diferents màsters i de la facultat d’Arquitectura, tots ells en aspectes relacionats amb la construcció Moderador: Jordi Morros Cardona Arquitecte, Professor de l’ETSAB i del Màster i Postgrau de Restauració de la UPC i vocal d’AADIPA

Resum

El Rec, documentat ja al segle XII, és un canal d’aigua situat al sud de la ciutat d’Igualada que, al llarg d’uns 3 km, la portava des d’una resclosa del molí Nou al riu Anoia fins al molí de l’Abadia. En origen servia, a més de portar l’aigua al molí, per regar les terres. A partir del segle XIV es van començar a instal·lar les primeres indústries de la pell, que s’aniran consolidant al segle XVIII, quan els blanquers abandonen el clos de la part sud de les muralles de la vila i comencen a construir les seves adoberies a frec del Rec per recollir l’aigua que necessitaven per adobar la pell. Al segle XIX s’hi instal·laren, també, tints i fàbriques tèxtils, que feren d’Igualada una ciutat pròspera i reconeguda arreu i que ha perdurat fins als nostres dies. Ha donat lloc al Barri del Rec ocupant les terrasses que, des del nucli antic, baixaven cap el riu Anoia. És, sense dubte, un dels indrets més peculiars d’Igualada, estretament vinculat a la seva història i amb un singular paisatge urbà format per diversos tipus i estils arquitectònics que el fa mereixedor d’un especial tractament urbanístic. El barri disposa d’un important patrimoni industrial que va del segle XVII a mitjans del XX, amb una mescla de peces industrials en plena activitat, buits urbans i naus abandonades. S’han dut a terme propostes que han significat una incipient revitalització a través de la modernització d’infraestructures i la introducció d’experiències per aportar nous usos de caràcter cultural i comercial. Tot això dóna lloc a treballar sobre la introducció d’eines per a la regeneració urbana des de la diversitat, la mescla híbrida d’usos i la revalorització d’allò existent. Paraules clau: Rec, Igualada, aigua, barri, desenvolupament urbanístic, protecció, patrimoni industrial, adoberies.

Resumen

El Rec (la Acequia), documentado ya en el siglo XII, es un canal de agua situado al sur de la ciudad de Igualada que, a lo largo de unos 3 km, la traía desde una esclusa del molino Nuevo al río Anoia hasta el molino de la Abadía. En origen servía, además de traer el agua al molino, para regar las tierras. A partir del siglo XIV se empezaron a instalar las primeras industrias de la piel, que se irán consolidando en el siglo XVIII, cuando los curtidores abandonan la parte sur de las murallas de la villa y empiezan a construir sus adoberías muy cerca del Rec para recoger el agua que necesitaban para adobar la piel. En el siglo XIX se instalaron, también, tintes y fábricas textiles, que hicieron de Igualada una ciudad próspera y reconocida por todas partes y que ha perdurado hasta nuestros días. El canal ha dado lugar a la formación del Barrio del Rec ocupando las terrazas que desde el casco antiguo bajaban hasta el río Anoia. Es, sin duda, uno de los

*Aquest text és una transcripció de la taula rodona que tingué lloc durant el Curset.

lugares más peculiares de Igualada, estrechamente vinculado a su historia y con un singular paisaje urbano formado por varios tipos y estilos arquitectónicos que lo hace merecedor de un especial tratamiento urbanístico. El barrio dispone de un importante patrimonio industrial que va del siglo XVII a mediados del XX, con una mezcla de piezas industriales en plena actividad, vacíos urbanos y naves abandonadas. Se han llevado a cabo propuestas que han significado una incipiente revitalización a través de la modernización de infraestructuras y la introducción de experiencias para aportar nuevos usos de carácter cultural y comercial. Todo ello da lugar a trabajar sobre la introducción de herramientas para la regeneración urbana desde la diversidad, la mezcla híbrida de usos y la revalorización de lo existente. Palabras clave: Rec, Igualada, agua, barrio, desarrollo urbanístico, protección, patrimonio industrial, adoberías.

Abstract

The Rec (irrigation channel), documented as early as the 12th century, is a water channel located south of the city of Igualada that, over a length of about 3 km, brought water from a lock at the New mill on the Anoia river to the mill of the Abbey. Originally it served, in addition to bringing the water to the mill, to irrigate the land. From the fourteenth century onwards the first leather industries began to appear, which would be consolidated in the eighteenth century when the tanners left the southern part of the walls of the town and began to build their tanneries very close to the Rec to collect the water that was needed to tan the hides. In the nineteenth century dyes and textile factories were also installed, which made Igualada a prosperous and well-known city and that has endured to this day. The channel gave rise to the formation of the Rec neighbourhood which occupies the terraces that go from the old town down to the Anoia River. It is undoubtedly one of the most peculiar places of Igualada, closely linked to its history and with a unique urban landscape formed by various architectural styles that makes it worthy of a special urban treatment. The neighbourhood has an important industrial heritage dating from the seventeenth to the middle of the twentieth century, with a mixture of industrial buildings in full activity, empty urban spaces and abandoned warehouses. Proposals have been made that have led to an incipient revitalization through the modernization of infrastructures and the introduction of experiences that bring new uses of cultural and commercial nature. All this results in the need to work on the introduction of tools for urban regeneration through the diversity, the hybrid mixing of uses and the revaluation of what actually exists. Keywords: Rec, Igualada, water, neighbourhood, urban development, protection, industrial heritage, tanneries factory. gran terreny feudal.

JORDI MORROS: La taula rodona començarà amb una petita explicació per part de cadascun dels ponents, relacionada amb diferents àmbits del procés de conservació i de renovació del barri i complementaries entre si.

CARLES CRESPO: En primer lloc, situem Igualada i el barri del Montbui dóna el dret de l’aigua: de fer una resclosa, un canal

Rec: el seu origen, com ha anat canviant, en quin moment estem ara i com pensem que s’ha de transformar.

Igualada és la capital de la comarca de l’Anoia, i té aproximadament 40.000 habitants. Està emplaçada a la part oriental de la Depressió Central de Catalunya, al costat de la serra Prelitoral, i és una ciutat que es forma aproximadament fa mil anys i en un lloc concret, per la proximitat del riu Anoia i per ser un encreuament de dos camins importants, que són els que han marcat la Lleida i la resta de la península (pujant pel riu Llobregat i pel riu Anoia, i travessant el coll de la Panadella); i un altre camí agrícola que, venint dels Pirineus, passava per Manresa, Òdena i anava cap a Tarragona. Enmig d’aquests dos camins, a l’any 1000 aproximadament, es forma un petit nucli, que era fonamentalment per protegir aquest encreuament de camins: hi havia una mota i una església, i al seu voltant es formarà la ciutat. Una petita clau dins un

Era un enclavament, un domini que depenia del Monestir de Sant Cugat. Al segle XIII està documentat que el senyor de comarca: el camí que anava de Barcelona cap a les Terres de

i un molí al Monestir de Sant Cugat. I d’aquí ve l’origen del Rec: un canal del segle XIII que comença en una petita resclosa a l’oest de la ciutat, al costat del riu. Durant 3 quilòmetres segueix paral·lel al riu i acabava en un molí -el molí de l’Abadia- que era el final. El seu origen és absolutament agrícola: servia per regar els horts i camps situats entre el canal i el riu.

Aquesta ciutat rural es va mantenir pràcticament igual fins a finals del segle XVII, si bé a partir del segle XIV ja hi ha alguna documentació d’algun obrador d’adob de pell que es situa al costat del Rec, però és circumstancial.

La industria de l’adob de les pells està documentada a Igualada des del segle XIV, però era una indústria molt artesanal que estava situada dins de les muralles de la ciutat. Era principalment d’una població agrícola que en les èpoques de l’any en que no tenia massa feina completava els seus ingressos a través de l’adob de les pells. Això es manté fins a principis del segle XVIII. La població de 700 habitants al segle XVI havia passat a 1.700 habitants a finals del s. XVII.

A principis del segle XVIII les coses canvien completament: la ciutat s’expandeix. Aquell adob artesanal de la pell continua, però el seu mercat natural -Catalunya- a partir del s. XVIII es comença a obrir a la resta de la península, i Catalunya ja pot comerciar amb Amèrica, de manera que aquesta indústria s’expandeix, i la ciutat té un creixement industrial: passa dels 1.700 habitants a 7.000 habitants i es converteix en la 14ª ciutat de Catalunya.

Des de la ciutat antiga, tota aquesta indústria comença a desplaçar-se cap a les terrasses fluvials entre la ciutat i el riu. La nova industria de la pell continua sent molt artesanal, però n’hi ha molta més, i necessita més aigua. Aquesta aigua l’obtenen sobretot a la part baixa de la ciutat, al costat del riu, però no és el Rec el que nodreix principalment a les industries. El riu Anoia és un riu de règim mediterrani (a l’estiu queda pràcticament sec, i després té èpoques torrencials) i per tant l’aigua que porta és irregular, tant en quantitat com en qualitat (i la indústria de la pell necessita aigua de qualitat). Per això les industries s’abasteixen a base de pous i mines -tal com ja passava a la ciutat dins muralles- i al nou barri construiran de nou tota aquesta infraestructura, obtenint així una gran quantitat d’aigua subterrània, de qualitat i filtrada.

Aleshores, de què serveix el Rec? El Rec servia per omplir pous directament, però també omplia el freàtic situat en el subsòl de graves situades sobre les margues grises típiques d’Igualada, i així s’aconseguia garantir del nivell freàtic a tota aquesta part baixa de la ciutat.

Les mines eren mines-dipòsit, que anaven captant l’aigua de les graves (per tant, normalment estaven plenes d’aigua) però a les imatges que se’n conserva apareixen buides per poder-hi baixar i netejar-les. Això feia que, a principis del segle XX, hi hagués empreses dedicades a les mines i als pous, i que havien tingut fins a 100 treballadors. Era una indústria annexa, que era molt important perquè es necessitava un manteniment important de tota aquesta xarxa de mines i pous.

A partir del segle XVIII la ciutat creix cap al sud. Els plànols que hi ha ja són del s. XIX, però es veu com s’ocupen aquests terrenys, primer seguint els camins existents sense cap pla especial, i a partir del 1847 segons uns primers plànols de traçat de carrers, sobre els quals es van assentant totes aquestes indústries.

A partir del XIX també trobem una industrial tèxtil, sobretot de la llana, i després sorgeixen tot d’indústries auxiliars: del tint, de tractament del filat... Comptem que a finals del segle XIX hi ha unes 80 adoberies en funcionament i 170 empreses dedicades al tèxtil, els tints i totes les indústries annexes a les indústries principals (tèxtil i adoberia).

En una fotografia del 1882 es veu com era aquest barri: la imatge està feta des de la muntanya davant del Pi, en la que es veu com la part industrial es barreja amb la part agrícola de la ciutat, i hi ha unes industries importants com La Cotonera, i tot el barri va creixent.

A partir del 1929 el barri es va consolidant, cada vegada hi ha més indústries, però comença a agafar un cert to marginal: es van ocupant moltes de les hortes amb més fàbriques i el riu queda com la part marginal de la ciutat. De fet, al riu no s’hi arriba, perquè tots els accessos principals es donen des de la part alta de la ciutat, i el riu queda al final, infranquejable a través d’aquest barri. Tot això dóna peu a unes illes realment grans, en les que van sorgir unes tipologies especials de construcció (que després la Raquel Lacuesta, el Francesc Balañà i l’Albert Casals explicaran en més detall).

En aquells moments el barri era molt dur: fins a principis del segle XX -quan arriba la industrialització- el treball físic que s’hi feia era molt dur, i pràcticament ningú de la ciutat s’atrevia a entrar aquí baix, pel tipus de feina, per l’olor que feia i per les deixalles que es generaven.

A partir del moment en que arriba l’electricitat, canvien les tipo-

logies i canvia el sistema de producció, que és completament diferent i canvia també el tipus d’arquitectura, com després s’explicarà.

L’any 1986 es fa la revisió del Pla General, i aquest reconeix tot el Barri de les Adoberies com un barri industrial i, donat que la mancança principal d’aquest barri és l’accessibilitat, fa el Pla Especial de Vialitat de Les Adoberies: una de les actuacions proposades més importants és l’obertura d’una Ronda del Rec, al llarg de tot el riu, per donar accés a la part sud de la ciutat.

Els projectes es van desenvolupant, i a partir dels anys 90 es construeix la Ronda del Rec: una actuació que pràcticament està pagada al 90% pels industrials, ja que hi havia contribucions especials en tot el barri, distribuïdes entre totes les industries.

Paral·lelament es desenvolupa la recuperació del riu Anoia: pel riu hi passa el col·lector general en alta que va a la depuradora, però tenia tres sifons que travessaven el riu i que donaven molts problemes, com abocaments, perquè, a més, tota la indústria abocava en aquests col·lectors. Per tant, es fa un endegament i una recuperació del riu juntament amb l’obertura del carrer, un sistema de clavegueram separatiu per a totes les adoberies (tot mantenint el col·lector general existent), i els industrials es construeixen una depuradora prèvia a la depuradora general, en la qual depuren totes les aigües procedents de la indústria del cuir.

En resum, es recuperen les aigües, amb el que es guanya una façana sud de la ciutat, i es recupera el riu com una part important. Ara forma part de l’anella verda de la ciutat, i també formarà part del projecte de les Vies Verdes i Blaves del riu Llobregat i ja està construït. I també s’hi han fet actuacions d’equipaments públics.

La indústria de la pell ha superat la crisi i ara és una indústria que està en expansió: en aquest moment hi ha 29 indústries de la pell, que fabriquen pell de qualitat que es ven a tot el món, i és una indústria que està funcionant les 24 hores del dia.

Durant aquesta recuperació, ha tingut lloc el fenomen del RecStores, aquest festival lúdico-comercial-cultural, que té lloc

dos cops a l’any i que transforma aquest barri: el que durant l’any és un barri industrial, es transforma dos cops a l’any, durant quatre dies. En l’edició de novembre de 2018 hi van passar 125.000 persones en quatre dies.

Mentrestant, s’està estudiant com s’ha de transformar aquesta diversitat d’usos que hi ha en aquest moment (sobretot l’ús industrial però també altres activitats). S’ha fet un concurs sobre com actuar al Rec, que es va dividir en tres temes concrets: edificació i mixticitat d’usos, espai públic i paisatge, i urbanisme i connectivitat. A la pàgina web www.consultarecigualada.cat els seus afluents, que passarà per aquí i que, de fet, a Igualada

es poden consultar les diferents propostes que s’han fet. En aquest moment l’Ajuntament ha creat una oficina exclusiva per treballar-hi, perquè s’ha de modificar el planejament per poder introduir-hi els resultats del concurs.

RAQUEL LACUESTA: El Carles Crespo ha explicat la redacció del POUM que es va presentar i aprovar inicialment el 2009, i que va produir la ira dels ciutadans -acollits en l’entitat “Amics del Rec”- perquè van considerar que aquell POUM no tenia en compte les característiques ni les possibilitats del barri del Rec. Llavors l’Ajuntament el va deixar sense efecte i va sol·licitar a la Diputació de Barcelona un anàlisi del barri que recollís un inventari dels elements arquitectònics i ambientals d’interès que el configuren, per tal de poder valorar-los i justificar l’assignació de nivells de protecció adequats.

Aleshores es va formar un equip pluridisciplinari constituït per arquitectes, historiadors i infògrafs, que va formular els objectius i el mètode de treball a seguir. Teníem uns tres mesos per fer el treball, i per tant vam optar per una via poc transitada -inèdita, diria millor-.

Recordar breument que el Rec (documentat ja des del s. XII -segons les meves fonts- o el s. XIII -segons ha dit el Carles Crespo-) és un canal d’aigua situat al sud de la ciutat, que al llarg d’uns 3 quilòmetres portava aigua des del Molí de la Resclosa del riu Anoia fins al Molí de l’Abadia situat aigües avall del riu. El Rec en origen servia, a més de portar l’aigua al molí, per regar les terres agrícoles, i a partir del segle XIV s’hi començaren a instal·lar les primeres indústries de la pell, que s’anirien consolidant el s. XVIII. Ja al segle XIX s’instal·laren també tints i fàbriques tèxtils, donant lloc al barri del Rec.

En una magnífica fotografia de 1882, presa des de la muntanya del Pi al municipi veí de Santa Margarida de Montbui, es poden observar el conjunt d’edificacions enfront del riu, sobretot al costat oriental, que formen una autèntica façana de ciutat i configuren un suggeridor paisatge entre rural i urbà, ja que encara conserva bona part de les cases d’hortolans que es van anar situant al llarg del Rec, el qual fa de límit al paisatge, a manera de rúbrica.

En el primer dels plànols coneguts de la ciutat -el de Pere Serra de 1834- ja s’hi observen edificacions al costat del Rec, amb diversos carrers horitzontals que comencen a estructurar el barri, i amb carrerons transversals orientats de nord a sud que baixaven cap al riu. Les primeres adoberies conegudes del segle XVIII i XIX eren edificacions situades normalment a tocar del Rec, per tal d’assegurar-se l’aigua necessària per adobar les pells. En el Pla Cabot de 1847 ja veiem reflectida l’incipient estructura urbana del barri. En el deliciós plànol de 1859 s’observa la importància del barri amb una vista en perspectiva a sota. En un plànol publicitari de 1880 es mostra el barri bastant consolidat, i un plànol de 1914 permet veure la disposició de les adoberies i la seva relació amb el Rec, el riu Anoia i les hortes. Finalment, en un plànol de 1929 ja queda molt definida l’actual estructura urbana del barri, que s’anirà curullant d’edificacions, la majoria industrials, fins als anys 1960-70, tot prenent un cert caràcter marginal. Els espais que defineixen tipològicament les adoberies són: l’adobador, l’estenedor i el pati. En general l’adobador es situava a nivell del Rec en un espai tancat, i al damunt es situava l’estenedor, al terrat o en un porxo obert pels costats o tancat amb gelosia. En molts casos s’aprofitava el desnivell del terreny per situar l’adobador a la part del Rec, i en un nivell superior es situava el pati, a l’entorn del qual s’organitzaven altres dependències, com els magatzems de matèries primeres o coberts per a la calç.

L’adobador, que havia de ser molt diàfan, acostumava a estar cobert per voltes (suportades per pilars, arcs o murs de diferents tipus) i de les quals encara es conserven interessants exemples. Moltes vegades, els murs eren reforçats exteriorment per contraforts massissos. Aquest sistema constructiu, sòlid i funcional, afavoria una regularitat de la temperatura interior, sense gaire variació estiu-hivern.

Des de principis del segle XX les adoberies han anat transformant el sistema de treball per adaptar-se a les noves tecnologies. Algunes adoberies, com Cal Granotes o Cal Boyer es van museïtzar als anys 80-90, i altres s’han abandonat.

Històricament, les reformes i les ampliacions s’han fet sense cap criteri estètic, prioritzant l’economia de mitjans i sense preocupar-se pels acabats, i a més abocant al riu els residus de l’activitat. Hi havia la sensació que el barri no era ciutat, sinó un lloc marginal on no valia la pena invertir res més que el mínim necessari. A més, l’ambient corrosiu provocat pels productes emprats en el procés industrial ha degradat molts materials constructius, donant lloc a un paisatge urbà atrotinat.

FRANCESC BALAÑÀ: L’objectiu del treball (que es va fer en tres mesos) va ser definir un inventari d’elements, com a integrants d’un conjunt urbà al barri del Rec, que ajudessin a significar-lo en base a uns valors històrics, arquitectònics, formals, tipològics, constructius, culturals i, especialment, ambientals. Aquest treball hauria de servir posteriorment per elaborar els instruments de planejament necessaris per formalitzar i gestionar la seva recuperació.

D’acord amb l’anàlisi morfològica del barri, aquest està estructurat per un conjunt de mansanes de diferents formes i dimen-

sions, sobre les quals s’ha anat formant el teixit edificatori en base a uns usos i a una determinada estructura de la propietat. En aquest cas, el tipus d’activitat predominant de la indústria de la pell ha donat lloc a unes tipologies que han configurat un peculiar i únic conjunt urbà, que constitueix un document viu de la història de la ciutat.

En aquest sentit, es va considerar oportú utilitzar com unitat de treball la mansana, que fa de continuadora del teixit urbà i permet contemplar les relacions entre els elements que l’integren: els carrers, les façanes, els volums, els patis i la vegetació. L’àmbit es va dividir en 30 mansanes, i per a la seva anàlisi es va realitzar l’aixecament volumètric de l’edificació, a manera de maquetes digitals en tres dimensions, en base a la planimetria existent i la documentació fotogràfica (tant l’elaborada pel treball de camp com la dels arxius). Tot això va generar una maqueel seu context immediat. A més, el pas d’aquest aixecament a dues dimensions ha permès construir un desenvolupament de tots els trams de façanes de cada mansana, per tal de facilitar

la lectura formal dels elements i justificar els valors ambientals. D’altra banda, el ventall cronològic d’aquest inventari abasta un període que no arriba als dos segles (de mitjans del s. XVIII a mitjans del s. XX) a excepció del Rec, que és medieval.

La recuperació de l’ambient propi del Rec (que ja exigia un dels anteriors planejaments aprovats) requereix un referent, que cal ta virtual del barri, on es situen els elements de l’inventari en

cercar-lo en el moment històric en que el barri va tenir el seu màxim esplendor i que es podria fixar al voltant de 1900, època a la qual pertanyen la majoria dels elements que s’han inventariat -sobretot adoberies-. En tot cas, sempre cal trobar el moment de la història en què les circumstàncies econòmiques, socials i culturals van donar lloc al monument, element o conjunt que es vol protegir i fer-lo perdurable per tal de mantenir-ne el record. No oblidem que la paraula “monument” ve del llatí “monere”, que vol dir “recordar”.

Les fotografies de principis del segle XX ens mostren el paisatge urbà del conjunt, amb les edificacions de diferents alçades i disposades en sentit est-oest, que s’adapten a la topografia

i segueixen uns criteris compositius homogenis, a base de façanes planes amb obertures de proporcions verticals correctament ordenades i amb un perfecte equilibri entre buits i plens. Aquesta podria ser l’escenografia que es tractaria de recuperar. El present inventari (realitzat l’any 2011) va incloure de manera automàtica tots aquells edificis i elements situats dins l’àmbit del barri que ja formaven part del Pla Especial de Protecció i Catàleg aprovat l’any 2000, i que eren 20 elements, entre els quals ja s’incloïa el traçat del Rec i el Molí de l’Abadia, evidentment. La resta d’elements afegits al nou inventari (que en aquest cas van ser 99) es van seleccionar, fonamentalment, en base a uns valors arquitectònics i ambientals.

Els valors arquitectònics els vam definir tenint en compte els aspectes següents: primer, els tipològics, que són els que defineixen la relació entre forma i funció per cada ús de l’edifici. Així, dins l’àmbit analitzat, n’hi ha de caràcter industrial (com ara adoberies, fàbriques tèxtils, xemeneies, un celler i una farinera), però també de caràcter agrícola, docent, o residencial (tant unifamiliars com plurifamiliars). I també hi ha edificis amb funcions mixtes, com és el cas de les adoberies vinculades a l’habitatge. En segon lloc hi hauria els aspectes constructius, on tenim sistemes estructurals i elements de caràcter singular que identifiquen els tipus: arcs, voltes, pilars, jàsseres, encavallades, o bé els clots i altres elements vinculats al Rec.

Per últim, tenim els aspectes formals, definits per uns determinats elements que, en general, configuren les façanes a base de paràmetres invariants compositius, constructius i ornamentals, vinculats a un determinat moment cultural o artístic, i que de vegades poden adoptar estils extrets del repertori del passat de caràcter representatiu i simbòlic.

Els valors ambientals venen definits per la relació entre els valors tipològics i formals de cada edifici amb el seu entorn, i no tant pel seu caràcter singular sinó per la repetició del tipus, de manera que el paisatge urbà n’assoleix la fesomia o pàtina característica. En el cas de les adoberies, aquests valors -de vegades molt deteriorats- són els que, precisament per la seva seriació, donen sentit al conjunt. I aquests valors arquitectònics i ambientals són els que justificaven la inclusió de l’element a l’inventari, així com la seva categoria i el seu nivell de protecció. Es van establir 5 nivells de protecció: integral, conservació parcial, ambiental, documental i una àrea d’expectativa arqueològica. Un plànol condensa tota la informació de treball, que es detalla en un quadre resum i en les fitxes individualitzades de totes les mansanes. El quadre-resum constituïa un document de treball que recollia de manera sintètica els elements inventariats, ordenats per ordre alfabètic de carrers, on apareix la informació bàsica de cadascun i els nivells de protecció.

Per altra banda, es van confeccionar una sèrie de fitxes de mansanes, ordenades de la 1 a la 30, on es recollí tota la informació dels elements inventariats situats en cadascuna d’elles. Aquesta informació portava les dades bàsiques de localització, història, valors arquitectònics i ambientals, i documentació gràfica i fotogràfica. Aquí s’incorporen també les maquetes virtuals de cada un dels elements que es mantenen dins la mansana.

Com a conclusió, i en contraposició a la proposta del POUM de 2009 que va originar aquest encàrrec, el nostre treball plantejava la formulació d’un Pla Especial Urbanístic, amb una sèrie de consideracions a tenir presents, entre les quals destacaríem: - En primer lloc, aprofitar la situació estratègica del barri, al costat del nucli antic i enfront a un paratge mediambiental exclusiu -com és el riu Anoia- i ben connectat amb la ciutat a través de la Ronda del Rec. - Mantenir la morfologia urbana del barri, amb les parcel·lacions en sentit nord-sud i amb les edificacions entre mitgeres alineades a vials d’est a oest, millorant la connexió amb el nucli antic i la resta de ciutat. - Plantejar ordenacions que permetin diverses volumetries, amb diferents alçades reguladores, que garanteixin una correcta assolellada de les edificacions. - Introduir operacions de buidat interior de mansanes, incloent-hi la creació de vials i espais de connexió intermedis, per reduir les profunditats edificables i facilitar les condicions de ventilació i il·luminació naturals. - Potenciar la diversitat d’usos, tot possibilitant la compatibilitat d’activitats industrials i residencials amb d’altres de complementàries. Val a dir que la tipologia industrial predominant al barri suposa una gran quantitat de sostre edificat, amb grans espais diàfans i sistemes estructurals potents, en bones condicions constructives i funcionals, que permet una gran flexibilitat per a la seva reutilització. - Establir, respecte als aspectes formals, uns paràmetres com-

positius i d’acabats (de material i colors) tant de façanes com de cobertes, en base a unes ordenances que permetin recrear una escenografia de fons que recordi el paisatge urbà de 1900, i que contempli la recuperació o bé la introducció dels elements característics del barri del Rec. Tot això, però, sense impedir la possibilitat de construir arquitectures singulars de qualitat. - Regular els enderrocs en cas de substitució, per documentar gràficament i fotogràfica les edificacions dels barri, i gestionar la recuperació i reciclatge d’elements constructius. - I per últim, fomentar la rehabilitació com a sistema d’actuació prioritària, pel tipus d’activitat econòmica que genera i pel grau de sostenibilitat que suposa davant la construcció de nova planta.

El Pla General que es va deixar sense efecte va provocar, entre altres temes, la reacció dels Amics del Rec i que féssim aquest inventari. I voldria fer una reflexió més: de la mateixa manera que quan fem intervencions en edificació són molt importants els estudis previs, entenc que aquest Pla era un bon document però potser li van faltar uns estudis previs. Si diem que a vegades una bona arquitectura no justifica un enderroc, doncs aquí

potser un planejament no justifica la substitució de tot un barri, com és en aquest cas.

ALBERT CASALS: A l’equip format per Josep Lluís González, jo mateix, dues arquitectes (Esther García i Natalia Rico) i més persones, ens van encarregar un Catàleg de Solucions Constructives, document complementari a l’Inventari que acaben d’explicar la Raquel Lacuesta i el Francesc Balañà. Aquests dos documents haurien de formar part d’un Pla Especial de Reforma Interior (PERI). Nosaltres, complementant el primer document, el que fem és agafar una mostra de bastants edificis d’aquestes adoberies i els estudiem des del punt de vista constructiu i, fins i tot, amb estudis específics bastant profunds (com ara higrotèrmics, etc.). La finalitat era que, quan s’hagués fet el PERI i algun arquitecte intervingués en aquest barri, ja tingués unes guies: les que ha descrit abans el Francesc Balañà respecte a qüestions formals, espacials, etc. i també fins i tot el manteniment d’elements com les voltes i els contraforts.

Fet aquest document, parlem del futur i de per què serveix: tenim dos documents que es complementen, i llavors nosaltres, que estem fent un Màster a la Fundació Politècnica, proposem fer-hi un workshop (un taller intensiu) en el qual posem en pràctica el nostre mètode intensivament. Aquest workshop és el que ara explicaré concretament, com a aplicació didàctica i visió de futur del barri, de com podria intervenir-s’hi (ja que encara hi som a temps).

Als alumnes -que formen equips de quatre- els hi donem aquests dos documents i altres (estudis històrics, etc.) i fem una visita in-situ al Rec, visitant també Can Granotes (que és el Museu de la Pell d’Igualada). Amb aquests antecedents, els alumnes comencen a treballar aplicant el nostre mètode, que té tres etapes: coneixement, reflexió i actuació. I el més interessant d’aquest workshop és precisament que no donem un programa tancat, com es fa normalment quan es proposa fer un projecte o avantprojecte. Nosaltres el que fem és una narració, una mena de relat, que es va inventar un dels nostres col·laboradors -el Manel Miró- i que fa una visió de futur, és a dir, explica la visita d’un senyor que arriba a Igualada i se’n va cap al Rec -perquè pertany al Gremi de la Pell- i explica com veu el barri a l’any 2020, que s’ha transformat naturalment.

Llavors, els alumnes, el més important que han de fer és interpretar aquest text i plantejar el seu programa, no literalment seguint les memòries que fa aquest senyor, sinó a la seva manera. Així aconseguim homogeneïtzar bastant els treballs, perquè, sinó, es dispersarien. I, a partir d’aquí comença el coneixement, l’estudi, la caracterització en un cas concret. En aquest cas és Cal Ton, un dels més antics, molt ric en elements arquitectònics, constructius -voltes, contraforts...-, que té tots els requisits per fer un projecte de restauració molt interessant. I aquest avantprojecte consisteix en que, un cop els alumnes han determinat el programa, aplicar-lo a l’edifici i transformar-lo fins al punt que sigui necessari. Evidentment hi ha polèmiques entre ells, perquè un ho vol fer d’una manera, un altre d’altra, i al final han d’arribar a un consens, i aquest consens porta a projectes diversos.

Com que no hi ha un programa únic sinó que cadascú fa el seu, surten de cada curs -i dins del curs, de cada equip- propostes molt diverses.

Finalment arribem a la conclusió que teníem un barri que estava abocat a l’obsolescència (no sé si programada) perquè hi havia un POUM -del que no se n’ha parlat prou- que era terrible sent clarament un darrera de la ciutat d’Igualada, una zona molt

i estava arrasant el barri. Però aquest barri es pot conservar, no solament per qüestions sentimentals sinó perquè té un potencial d’ús: un edifici, quan està construït, si no ha caigut, és utilitzable. Alois Riegl deia, amb la “Teoria de la Restauració”, que si tens un edifici has de tractar d’aprofitar-lo, perquè té fonaments, té parets, té de tot. Els alumnes han d’avaluar aquest potencial d’ús i els valors: té valors d’identitat, valors que se’n diuen significatius (és a dir, el poble d’Igualada naturalment s’identifica moltíssim amb aquest barri, perquè molta gent hi ha treballat, potser hi havia parelles que se n’anaven a la vora el riu i ho recorden...) i el barri té valors documentals, que són, els que la Raquel Lacuesta i el Francesc Balañà van posar de relleu. Tots aquests valors existeixen: només cal treure’ls, fer-los emergir. I nosaltres ho fem a través dels treballs que fan els nostres alumnes, i demostren que, precisament un barri que està a punt se perdre el caràcter, la identitat i els valors documentals que estem descrivint; el barri es pot transformar, fent-lo útil i convertint-lo.

JORDI MORROS: Les anteriors exposicions ens han mostrat diferents àmbits d’escala amb els quals s’ha treballat en l’àmbit del Rec, des d’un àmbit més global entenent tota la seva evolució històrica, amb un detall específic sobre els tipus edificatoris però també sobre els valors patrimonials que hi ha, fins entrar a analitzar, amb un estudi complementari, les característiques constructives d’aquests edificis.

La intenció ara és mirar de parlar d’un cas concret amb una problemàtica complexa, i arrel d’això plantejaré algunes qüestions que m’agradaria que els ponents miressin de desenvolupar.

En aquest sentit, hi ha un aspecte que s’ha mostrat molt clarament, que és aquest canvi de percepció en relació a un element estructurador d’un àmbit de territori: aquesta canalització d’aigua que comença servint per regar horts i camps i acabar en un molí, amb el pas del temps es converteix en una zona que es va densificant urbanament i arriba un moment, al voltant dels anys 60-70, en que l’acumulació i la deixadesa fan que això acabi

de desaparèixer, arriba un moment que es pot transformar, sendegradada, que, a més, és gairebé una claveguera i per tant es planteja -com en molts altres casos- aquesta voluntat d’amagar les vergonyes, cobrir-lo, tapar-lo.

Des d’aquest sentiment de darrera de ciutat, de darrera de vila, a la situació actual en que s’està intentant reconvertir en nou front urbà, en un element identificatiu característic d’Igualada, m’agradaria que expliquéssiu com s’ha produït aquest canvi en la percepció, no ja dels tècnics, dels especialistes, dels erudits en Patrimoni, sinó dels igualadins: que en un determinat moment tots coneixen l’existència d’aquest Rec, d’aquests edificis i com s’havia acabat configurant dins l’imaginari col·lectiu com un lloc residual, secundari, a amagar, que no ensenyaries a ningú que vingués a visitar Igualada, i de cop i volta ara tenim el Rec, les pop-up stores que tots els igualadins ensenyen quan hi ha visites, i la gent ve a veure aquest barri. Això és, en tot cas, una situació anecdòtica, però si que hi ha una percepció diferent dintre del conjunt d’igualadins.

RAQUEL LACUESTA: La meva percepció és que tot ve d’un moviment de la gent. És un fenomen sociològic: és un lloc que ha donat feina a molta gent i que ha revertit en la tranquil·litat i en el viure una mica bé de moltes persones. En el moment en què han deixat de fer aquella feina, els passa com a mi quan em vaig jubilar: que tenen enyorança, i veuen que no poden fer res en contra. Però, aleshores passen dues coses importants: hi ha un govern municipal que aposta per restaurar i oferir un centre cultural a tota la ciutat, justament ubicat al barri del Rec: Can Boyer i Can Granotes. Can Boyer no el vaig seguir, però sí Can Granotes, perquè formava part de l’equip de la Diputació (del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local) que ho va fer. En primer lloc es va fer un estudi històric com no s’havia fet mai respecte a una adoberia. És una adoberia de les més antigues i, a més, de les més maques, perquè té voltes. Quan s’entrà per primer cop allà, d’allò no se’n donava un duro. Però de seguida vam veure les possibilitats que hi havia, tot i que per saber quines eren aquelles possibilitats s’havien de donar aquells passos metodològics de conèixer l’edifici i saber que s’hi podria fer. Va ser també la primera adoberia en el món -suposo- en la que es van practicar ex-

cavacions arqueològiques. Tot l’equip que hi havia en el Servei ho coneixia perfectament i a partir d’aquí també es va començar a parlar amb la gent del lloc, de manera que es va recuperar tot un vocabulari que ja s’estava perdent: per nosaltres era desconegut, però els últims que havien anat treballant en aquestes adoberies podien donar-li nom i cognom a cada cosa. Crec que a partir d’aquí i d’aquestes dues grans obres -Cal Granotes la va pagar al 100% la Diputació-, el sentiment va canviar.

CARLES CRESPO: Als anys 80, quan comencen els primers ajuntaments democràtics, s’estableixen equipaments nous i s’aposta per posar-ne uns aquí, i es descobreix una part del barri, però la resta del barri en aquell moment segueix igual. I la situació descrita per la Raquel Lacuesta realment era un cas molt puntual: el barri, el riu, continuaven sent uns desconeguts, perquè encara eren els darreres de les fàbriques. Entre aquests contraforts per on passa el Rec, aleshores hi havia les restes de les pells retallades, tot això anava a parar al darrera del Rec i eren unes muntanyes de pells que anaven quedant allà, amb els problemes ambientals ja descrits.

Aleshores passen dues coses: per una banda, hi ha una crisi industrial, i amb això el Rec es comença a tapar. Dels tres quilòmetres que fa el Rec, actualment hi ha 350-400 metres descoberts, que són els que es van mantenir. Quan es va obrir el carrer del Rec, es va decidir deixar aquest tram descobert, i la resta de trams ja coberts es discutiria en el futur com es recuperarien.

En aquell moment hi ha una crisi de la industria de la pell (a Igualada es fabricava pell de sola de sabata i pell basta). I es dóna un canvi generacional, que provoca moltes coses: una, que entren els fills dels industrials (el president del Gremi de Blanquers ara és un noi que té 40 anys, però els seus avis, els seus pares, tots eren blanquers); i dues, que canvien el tipus de pell elaborada; canvien d’una pell que ja s’estava perdent, perquè ja es fabricava així al Marroc, al Pakistan... (molts se’n van anar a treballar allà pels diferents requeriments mediambientals) i aleshores aposten per quedar-se a la ciutat i fer tots els canvis necessaris. Tinguem present que construir una nova depuradora és una inversió importantíssima, que a més mantenen les empreses; és una depuradora que s’ha d’instal·lar allà perquè necessita l’aigua de la ciutat per poder fer dissolucions de la gran contaminació que tenen, i després d’aquesta depuradora l’aigua va a la depuradora general. Tot això fa que els empresaris també canviïn la mentalitat del tipus de pell a produir. I en aquell moment la indústria de la pell torna a ser una indústria en alça: d’aquestes fàbriques que estaven abandonades l’any 2011, moltes tornen a estar funcionant un altre cop, perquè ara s’està fabricant una pell de qualitat que es ven a tot el món.

Tot això ha donat una visió completament diferent i una mena d’orgull del barri, que a més ha anat acompanyat, en tota aquesta recorregut, pels “Amics del Rec”. S’ha descobert per part de la ciutat. S’ha entrat també a través del carrer del Rec, i de l’operació del riu, que és un dels passejos de la ciutat en que la gent també ha entrat. I això ha donat una percepció que entre tots s’hagi tombat aquell Pla General, per una banda, i per una altra, que hi hagi un orgull de ciutat, que a més ha estat acompanyat pel RecStores, que fa que per a tothom ara sigui un barri -diguéssim- emblemàtic.

Això ha anat acompanyat de moltes coses, però molt poc acompanyat pels tècnics: com ha dit abans la Raquel Lacuesta, ha sigut una cosa més popular, d’estimació de la ciutat, que no pas dels tècnics (els arquitectes -com a col·lectiu- no hem participat massa en aquest canvi de percepció).

JORDI MORROS: De manera complementària, us demanaria que parleu de l’aigua i sobre quines singularitats, quines oportunitats provoca el fet que hi hagi un curs d’aigua que, de fet, defineix un traçat que organitza els edificis al seu voltant, però que a la vegada també genera una sèrie d’espais públics, semipúblics... que són identitaris del barri, però també de la ciutat d’Igualada.

ALBERT CASALS: La presència del Rec és una de les condicions que al final acaba prevalent en els treballs que fan els alumnes: hem dit que són molt lliures i fins i tot n’hi havia alguns que podrien cobrir aquell Rec en el projecte, si volguessin -perquè ningú els ho impedeix-, però no se li ocorre mai a ningú, això. Això vol dir que aquest factor del Rec ja no és un valor instrumental o d’ús, sinó que té un valor -sobretot- simbòlic, icònic -podríem dir-ne-.

I llavors, com a element identificatiu, té un valor simbòlic, i aquest valor es manté facis el que facis, és a dir, l’ús de l’interior dels locals de les antigues adoberies és molt difícil tornar-lo a

l’adoberia, a la fabricació històrica, perquè era artesanal, per les pudors, per totes aquestes coses que sabem, i per l’ús de l’aigua que generaria una contaminació descomunal. O sigui, que l’ús normalment és “altres coses”; l’ús normalment terciari i fins i tot quaternari en algun cas, es proposa sempre.

Al final queda el Rec, queden els contraforts, queden aquests elements tan identificatius d’Igualada. Hi ha un barri que té una història complexíssima -fins hi tot s’havia fabricat aiguardent en algunes adoberies-.

FRANCESC BALAÑÀ: Aquests dies hem estat veient canals, recs... impressionants. Aquest potser és un rec de molta menys envergadura: són 3 quilòmetres i fa 80 cm d’amplada, i jo crec que ara no té cap ús. El que sí que és clar és que ha donat lloc a tot això, a un barri, a tot el que hem vist.

menys resistència del terreny i la façana començaria a bolcar: que ho poden fer perquè han posat un contrafort per a que la més plausible. Abans s’han comentat una mica els estudis previs del planejament. Perquè, dels edificis del barri -de la majoria- podríem dir allò de “les aparences enganyen”, ja que són uns edificis que exteriorment es veuen molt atrotinats però a la que es comença a accedir a l’interior i es comencen a estudiar, es va veient una riquesa d’elements constructius i funcionals, i després es descobreix que hi ha una quantitat de sostre edificat amb un gran potencial i amb unes condicions fantàstiques, que no cal tocar-ho, i a més, amb espais diàfans i estructures potents. Tot això té un gran valor afegit.

CARLES CRESPO: En els tres concursos que s’han fet (sobre usos, espai públic i connectivitat), el Rec com a element estava present en tots, i dóna peu a molta reflexió: com a element del barri sempre apareix en totes les propostes, evidentment, però, per exemple, hi ha propostes en les que, com que hi ha problemes mediambientals i de salubritat amb l’aigua, el Rec es converteix en una mena de rec fals en que l’aigua es recupera -es recicla-. En canvi, actualment el Rec a vegades queda sec, perquè el riu no té aigua. Però sempre s’ha pensat el Rec com l’element distintiu d’aquest barri, tractat de diferents maneres.

ALBERT CASALS: Respecte a la presència dels contraforts, l’únic que tenim (ja que no hi ha documentació històrica) són hipòtesis: la primera era que les voltes empenyien i les façanes voltes són paral·leles a la façana i no empenyen, tot i que la façana també està tombada i té un contrafort. La segona hipòtesi que tenim és que el Rec inicialment estaria obert directament a terra -sense recobriment- i les façanes es construïen molt arran seu, de manera que amb el pas del temps i l’aigua hi hauria si es miren les façanes, es veu que la planta baixa és la que està tombada i després les que segueixen cap amunt pugen a plom. És curiós: la primera façana construïda es tomba, i quan construeixen al damunt ho fan en vertical. Sembla lògic pensar façana no segueixi bolcant. Naturalment la façana no podien posar-la altre cop vertical, perquè no tenien mitjans tècnics per fer-ho, i només feien un contrafort per a que no seguís bolcant. Aquesta hipòtesi s’ha comentat amb alguns igualadins que disposen de documentació històrica i sembla que sigui la hipòtesi

es tombaven, i per tant s’havia de fer un contrafort. Però moltes

RAQUEL LACUESTA: Afegiria també aquesta oportunitat de fer del Rec -de tot el seu traçat- un espai urbà, amb algun tram de primera categoria, i que lligués molt amb tot l’espai inundable del riu Anoia. I creant-hi jardins, i fent que el riu Anoia no estigui d’esquena a la ciutat, sinó que el riu i el Rec siguin aquella façana de ciutat que sempre s’ha imaginat: restaurada, ocupada, guanyant més qualitat urbanística i amb una important presència del verd. I, si convé, sanejant les zones insalubres -com han fet al tram final del riu Besòs-.

Ara, per exemple, els trossos del Rec que estan coberts són un derelicte urbà, simplement s’han tapat. I resulta que, quan es comença a fer un passeig, entre una adoberia i un mur, encara que hi hagi el Rec cobert, es troba un silenci, una penombra... per tant aquells fragments també són recuperables. Aquesta, l’oportunitat de fer del Rec un espai urbà juntament amb l’Anoia, és la meva consideració.