Les colònies industrials de la vall del Llobregat, aigua i energia

Rosa Serra Rotés Historiadora Coordinadora de l’Àrea de Desenvolupament Econòmic Local Diputació de Barcelona

Resum

Des de mitjan s. XIX les aigües del Llobregat i dels seus afluents es van convertir en font d’energia per a tot tipus d’instal·lacions fabrils, i la vall, des del seu naixement fins al delta, va esdevenir un dels espais més poblats del país, especialment perquè una bona part de les fàbriques de riu van desenvolupar una colònia al seu entorn, i perquè el procés d’industrialització va fer créixer pobles i ciutats i va impulsar les vies de comunicació, carreteres i tren. Les colònies tèxtils són les més importants en nombre i també les més conegudes, però no les úniques: es van fundar colònies que allotjaven població dedicada a altres activitats industrials com la mineria, metal·lúrgia, ciment, química i producció agropecuària, perquè, al llarg del procés d’industrialització, la disponibilitat i l’especialització de la mà d’obra foren un requeriment per a fer rendible la inversió industrial. En totes, l’aigua fou un element clau, que explica, en la major part dels casos, la seva localització i la seva posterior evolució tecnològica. Paraules clau: Llobregat, colònies, aigua, carbó, energia hidroelèctrica, recursos humans, lleis de colònies.

Resumen

Desde mediados del s. XIX las aguas del Llobregat y de sus afluentes se convirtieron en fuente de energía para todo tipo de instalaciones fabriles, y el valle, desde su nacimiento hasta el delta, fue uno de los espacios más poblados del país, especialmente porque una buena parte de las fábricas de río desarrollaron una colonia a su alrededor, y porque el proceso de industrialización hizo crecer pueblos y ciudades e impulsó las vías de comunicación, carreteras y tren. Las colonias textiles son las más importantes en número y también las más conocidas, pero no las únicas: se fundaron colonias que alojaban población dedicada a otras actividades industriales como la minería, metalurgia, cemento, química y producción agropecuaria, porque, al largo del proceso de industrialización, la disponibilidad y la especialización de la mano de obra fueron un requerimiento para hacer rentable la inversión industrial. En todas, el agua fue un elemento clave, que explica, en la mayor parte de los casos, su localización y su posterior evolución tecnológica. Palabras clave: Llobregat, colonias, agua, carbón, energía hidroeléctrica, recursos humanos, leyes de colonias

Abstract

From the mid-19th century the waters of the Llobregat river and its tributaries became a source of energy for all kinds of manufacturing facilities. The valley, from its source to the delta estuary, was one of the most populated areas of the country, especially because a good part of the factories along the river developed a colony around them, and because the industrialization process led to the growth of towns and cities and boosted the communication routes, roads and trains. Textile colonies are the most important in number and also the most well-known, but they are not the only ones: colonies were founded that housed populations dedicated to other industrial activities such as mining, metallurgy, cement, chemical and agricultural production, because, throughout the industrialization process, the availability and specialization of labour were a requirement to make industrial investment profitable. In all cases, water was a key element, which explains, in most cases, its location and its subsequent technological evolution. Keywords: Llobregat, colonies, water, coal, hydro-electric power, human resources, colony laws.

L’INDIGENT LLOBREGAT

“Cap riu del món, potser, no ha estat objecte d’un aprofitament tan exhaustiu com el de l’indigent Llobregat”.

Aquestes paraules del geògraf francès Pierre Deffontaines (1894 -1978) sintetitzen les característiques del riu i del seu històric aprofitament. Des de mitjan XIX les aigües del Llobregat es van convertir en font d’energia per a tot tipus d’instal·lacions fabrils, i la vall d’aquest riu, des del seu naixement fins al delta, es va convertir en un dels espais més poblats del país,

Resclosa del Cardener. Foto: Elisabetta Pinni

especialment perquè una bona part de les fàbriques de riu van desenvolupar una colònia al seu entorn.

Aquest riu de règim mediterrani -rebec, arrauxat, massa vegades eixut i repetidament torrencial- que travessa de nord a sud el nostre país i el divideix per la meitat, és l’únic riu de Catalunya que porta directament de la muntanya al mar, de l’espai buit a la gran conurbació de Barcelona; s’ha domesticat, canalitzat i desviat del seu curs natural per rescloses i canals de fàbriques i per canals que al llarg del temps s’han construït amb la fi d’aprofitar encara més les seves aigües. Avui, quan el model de fàbrica de

riu i de colònia tèxtil ja no té futur, el riu continua essent una font d’energia preuada per a un país pobre en recursos energètics. Totes les concessions hidràuliques estan vigents, les turbines renovades i modernitzades, en marxa, i la producció d’energia regulada però també garantida perquè els embassaments de la Baells, al Llobregat, i els de Sant Ponç i La Llossa del Cavall al Cardener, ho fan possible.

AIGUA I CARBÓ

Les colònies tèxtils es van instal·lar al peu del Llobregat, del Ter i dels seus afluents per aprofitar l’aigua com a font d’energia gratuïta, tal com s’havia fet a l’època preindustrial. Els avenços tècnics els van permetre substituir les velles rodes de calaixos per modernes turbines, els arbres de transmissió de fusta per gruixuts i valents arbres drets, estructures de ferro calibrat que s’enfilaven pel cor de la fàbrica i que, mitjançant un complex sistema de politges, corretges i embarrats, transmetien la força a les màquines. I a partir del començament del segle xx, força mecànica per electricitat.

En plena construcció de l’Estat liberal, el procediment per a tramitar les concessions d’aigües destinades a usos industrials estava regulat per la Llei d’Aigües del 1866, revisada el 1879, que a més de permetre utilitzar l’aigua com a font d’energia gratuïta, eximia l’empresari de pagar impostos de contribució industrial per un període de deu anys. Beneficiava tots els empresaris, fos quina fos la seva activitat, ja que es considerava que els aprofitaments hidràulics estalviaven importacions de carbó anglès. Entre el 1874 i el 1881, se succeeixen els litigis pel control de l’aigua del tram de Cal Rosal fins a l’Ametlla, i molt especialment entre Gironella i Puig-reig; les disputes es repeteixen, riu avall, a finals de segle entre els Vidal i els amos de la Casa Gran de Cal Riera. Durant el període 1879-1905, la Junta de la Séquia de Manresa es queixa repetidament que els fabricants de l’Alt Llobregat emmagatzemen aigua a l’estiu i tallen el curs de la séquia que des del segle XIX porta aigua del Llobregat a la capital del Bages. S’exigia molt al riu, massa, i semblava que el Llobregat era inesgotable.

Tot i els problemes i la lentitud en la concessió d’usos per part de l’Administració, els industrials no paraven de presentar sol·licituds, i així es generà una autèntica lluita per l’aigua, una «febre de l’aigua» que succeí la «febre d’or», terme utilitzat per a denominar el període d’eufòria del començament dels anys vuitanta del segle XIX. L’any 1879, la Junta de la Séquia de Manresa inicia un llarg període de queixes a la Secció de Foment, perquè els fabricants tèxtils de l’Alt Llobregat emmagatzemaven aigua mitjançant «embalses, deteniendo la corriente en épocas de escasez de aguas y utilizándolas después según las necesidades de cada fábrica, lo cual origina las intermitencias en las llegadas del agua hasta la acequia de Manresa.»

La Junta de la Séquia es preocupava amb raó: les concessions eren prou importants (aprofitaments de 3.000 a 5.000 l/seg). A l’Administració li plovien sol·licituds per a reformes en rescloses i canals de les fàbriques que ja funcionaven des de feia anys i també per part de les noves instal·lacions; es tractava d’aconseguir més aigua, o almenys de garantir-ne l’ús quan ja eren evidents les mancances del Llobregat. Fins a quin punt es podia confiar en el Llobregat? L’any 1898 l’enginyer Josep Pascual Deop (1844-1919), gendre de Narcís Monturiol, va publicar un interesant informe publicat a la Revista Tecnológico-industrial el 1898 que, amb el títol «El Llobregat manufacturero», destacava que:

«Cuando el invierno es lluvioso puede contarse con cinco meses de agua, seis todo lo más, recurriendo para los seis restantes á la máquina de vapor, de cuyo motor están dotadas todas las fábricas de la cuenca. Si las lluvias faltan -como sucede corrientemente- la máquina de vapor es la que hace el gasto, figurando como verdadero motor de la fábrica, sirviendo el río de simple auxiliar de las calderas por una fuerza reducidísima pues hay que andar á valsadas para sacar algún partido del…. Sin ninguna duda ha de considerarse el vapor como el principal motor de las fábricas asentadas en la cuenca, y por esta razón no hay fábrica, como hemos dicho -á excepción de cuatro- que no tenga formalmente instalada la máquina de vapor y en funciones la mayor parte del año».

Quines eren, doncs, les altres oportunitats que calia sumar a la de l’aigua i als pocs incentius fiscals? En un país de micarelles com el nostre, pobre en recursos energètics, en matèries primeres, en mercats consumidors, els fabricants, que eren gent disposada a fer negoci, estudiaven totes les oportunitats. I, no

L’Ametlla de Merola

en tinguem cap dubte, si optaven pel model de colònia era perquè l’operació era rendible, gairebé sempre a curt termini. Estem convençuts que la suma d’aquestes micarelles i el fet, gens anodí, que la majoria dels fabricants fundadors fossin d’aquell tros de riu i coneguessin bé el territori -és a dir, la gent i la seva idiosincràsia, el riu i el seu règim fluvial, les distàncies, els terrenys, el veïnatge... que no és poc- els feia decidir pel model. També el carbó de la conca minera de Berga, que s’intentava explotar des de mitjans s. XIX però que fins que el ferrocarril no arribà a peu de mina el 1903-1904 no va poder abastir la demanda creixent dels fabricants de les colònies del Llobregat i també altres industrials, com ho demostren els comptes d’explotació de l’empresa Carbones de Berga SA.

La cronologia del desenvolupament de les colònies ens explica que, primer, fins el 1875, n’hi havia prou amb l’aigua; després les fàbriques que feien tot el procés productiu -filats, teixits i acabats- i que van incorporar més maquinària, van necessitar més energia i van instal·lar màquines de vapor, van solucionar el tema del transport del carbó de les mines de Fígols amb la construcció del tram ferroviari des de l’estació d’Olvan-Colònia Rosal fins a l’Alt Berguedà, on arriba el 1904.

LES LLEIS DE COLÒNIES

L’any 1855 el govern central promulgava la primera d’un seguit de lleis que, amb l’objectiu de fomentar el desenvolupament de les zones rurals, es va conèixer amb el nom de Lleis de Colònies, decisiva la del 1868. L’objectiu final no era altre que transformar i modernitzar el camp espanyol, que és gairebé el mateix que dir el país, perquè a mitjan s. XIX Espanya era, en la seva totalitat, un país rural. Però una cosa és la llei i l’altra la seva aplicació, que requereix el desplegament dels reglaments i ordres ministerials corresponents, tot això en el marc d’un estat en construcció, immers en contínues lluites polítiques, crisis econòmiques al camp

i al naixent sector industrial, convulsions socials i guerres civils. Diferents normatives van concretar molt més els privilegis de la llei que es va interpretar de manera desigual per part dels Governadors Civils, i en el cas de Catalunya només se’n beneficiaren 35, un reduït grup d’empresaris agrícoles, tèxtils, metallúrgics i miners, percentatge molt baix si tenim en compte que eren més d’un centenar les que es van construir a Catalunya. Les colònies catalanes que van beneficiar-se de l’estatut de colònia van ser: la colònia Sedó d’Esparraguera (1879), la colònia Vilaseca de Torelló (1880), l’Ametlla de Merola (Puig-reig 1880), cal Pons i cal Prat de Puig-reig (1882), Viladomiu Nou i Viladomiu Vell de Gironella (1882), La Mambla d’Orís (1882), Salou i Còdol-dret (Masies de Roda, 1882), can Serra, el Burés i el Borràs a Castellbell i el Vilar (1883), Matabosch a Camprodon (1883), la colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló (1883) i la colònia Rosal a Berga (1885). L’any 1883 també varen obtenir l’estatut la colònia minera d’Ogassa (Surroca, Ripollès), propietat de la Compañia Ferroviaria Ferrocarril y Minas de San Juan de las Abadessas, i 12 colònies més: 6 a la província de Lleida (4 agrícoles, 1 tèxtil, 1 paperera), i 6 a la de Tarragona (1 salinera, 4 agroalimentàries i 1 paperera).

Les colònies industrials es construeixen allà on l’empresari troba matèries primeres rendibles d’explotar, cosa que succeeix a les zones rurals de l’interior del país. Allà on hi ha minerals (carbó, galena, potassa, etc.) s’hi aixequen empreses mineres i metallúrgiques; on hi ha pedra s’hi ubiquen les de ciment i les químiques; empreses agrícoles transformen grans extensions de terra de secà en regadiu; els empresaris tèxtils aprofiten l’aigua com a font d’energia gratuïta per a les seves fàbriques. Installats en zones rurals, obligats a construir habitatges i serveis per tal d’assegurar una mà d’obra estable, és lògic que els empresaris intentin aprofitar els avantatges d’una llei de colonització que no solament s’estalviaven de pagar els impostos que gravaven les indústries, les terres, els horts i les botigues, per un període de 15 a 25, sinó que els donava altres privilegis: permís d’armes gratuït, permís per explotar pedreres i construir forns de calç, de teules i d’obra, i la possibilitat de redimir els obrers de la colònia del servei militar. L’article 19 de la llei es comprometia a sufragar els serveis bàsics d’educació –mestre i escola, metges i servei religiós–, als propietaris que construïen més de 100 cases, si bé mai no van ésser contemplats en cap partida pressupostària per part dels diferents governs. Entre 1885 i 1892 la tendència canvia per què es generalitzen els conflictes entre les colònies i els municipis i pels perjudicis que provocaven a la hisenda municipal la no percepció d’impostos. La llei de 1892 disposa la suspensió de la tramitació de noves concessions, així com la revisió de les que havien estat atorgades.

Les colònies creixen i es desenvolupen, i fins i tot es funden al peu dels rius quan ja tothom té clar i ha quedat demostrat que l’aigua dels nostres rius és insuficient per garantir els ritmes de producció que la indústria requereix, i quan la llei de colònies s’aplica a comptagotes.

HIDROELECTRICITAT

A les turbines de les fàbriques s’hi van acoblar, des de finals del segle XIX, generadors d’electricitat, i l’energia elèctrica obtinguda es va poder utilitzar per a ús intern de la fàbrica i de les colònies i fins i tot es va distribuir en un àmbit reduït. Les possibilitats que oferia el Llobregat van permetre que alguns industrials tèxtils instal·lats en colònies, com per exemple els Gomis de Manresa, desenvolupessin el 1909 una xarxa de transport d’electricitat; l’èxit d’aquesta empresa i de la comercialització del fluid elèctric va permetre que posteriorment el complex productiu iniciat a la Colònia Gomis, als peus de Montserrat, es transformés en una important empresa hidroelèctrica, Fuerzas Hidroeléctricas del Segre.

La primera fàbrica de riu del Llobregat que va instal·lar enllumenat elèctric fou la de Marià Regordosa y Cia, al Pont de Vilomara l’any 1877; dos anys després ho feien els Viladomiu, a Viladomiu Vell, i els Berenguer a la seva fàbrica d’Artés. La majoria de fàbriques feien servir quinqués o làmpades d’arc voltaic. Les làmpades d’incandescència es generalitzaren ràpidament a finals del s. XIX. El 1903 gairebé totes les fàbriques de riu de la conca del Llobregat produïen electricitat per a l’enllumenat, amb produccions anuals notables com els 46.493 kWh de l’Ametlla de Merola, els 29.180 kWh de Cal Pons o els 23.184 de la filatura de Cal Casas, totes tres a Puig-reig. El 1903, dels 417 autoproductors d’energia elèctrica comptabilitzats a Catalunya, 317 eren industries tèxtils, i a la conca del Llobregat eren 60 les fàbriques que tenien enllumenat elèctric. En el cas de moltes colònies també s’il·luminaven els carrers de la colònia i les cases dels propietaris i director.

La Colònia Gomis, a Monistrol de Montserrat, fundada el 1891 pel manresà Francesc Gomis Soler, el 1909 la seva central hidroelèctrica subministrava fluid a Monistrol, Montserrat i Olesa i, més tard comprà tot un seguit de petites centrals locals. El 1920 adquiriren la Manresana de Electricidad; el 1926, la xarxa de La Bergadana, que era una concessió del Canal Industrial de Berga i que s’amplià amb la central de Bagà. El 1945 els Gomis constituïren Fuerzas Hidroeléctricas del Segre que, després de les sequeres de 1951-1953 construïren l’embassament d’Oliana, inaugurat el 1959.

UN MODEL CONSOLIDAT

Al peu dels rius els industrials hi van trobar energia gratuïta, i mà d’obra barata i menys disciplinada del que pensaven però que a còpia de control, paternalisme, “Rerum Novarum”, serveis i anys de pressió, aconseguiren domesticar. També hi van trobar terrenys barats, lliures d’ordenances municipals i de veïns, amb possibilitats d’expansió i amb abundant matèria primera per a bastir el complex fabril i obrer -pedreres sense explotar, tota mena de graves per a fabricar ciment i calç, terres argiles per a la fabricació de teules i maons, fusta, etc.-, i mà d’obra per a la construcció: picapedrers, paletes, guixaires, calcinaires, manobres i fusters, que procedien del món rural, dirigits, està clar, per mestres d’obra i enginyers. Hi troben xarxes ferroviàries, en construcció o en funcionament, que des de Barcelona pujaven riu amunt fins a les conques mineres de Sant Joan de les Abadesses-Ogassa i la de Berga-Fígols, les quals proporcionaven carbó.

A les valls fluvials hi troben independència i oportunitats d’exercir competències, protagonisme i poder. Els fabricants de colònia són els “amos” a la colònia, al cap del municipi i a la comarca. Ho són quan funden la colònia, ho són quan la colònia creix i mostren el seu potencial econòmic, i ho són especialment durant el llarg període del franquisme. Si el sistema de colònia no hagués funcionat, si els resultats no haguessin estat positius al llarg de tants anys de colònies tèxtils, la totalitat d’aquestes haurien mort aviat, i el sistema no s’hauria generalitzat i multiplicat.

A les despeses pròpies de qualsevol activitat industrial, en el cas de les colònies cal afegir-hi les inversions en la construcció i manteniment d’habitatges i serveis: escola, guarderia, forn de pa, botiga, cafè, teatre, cinema, biblioteca, església, rectoria, convent de monges, cases dels mestres, residència per a noies treballadores, zones esportives, etc., i en la construcció i manteniment d’infraestructures: carrers i places, estacions i baixadors del tren, subministrament d’aigua i d’electricitat, xarxa de clavegueram, recollida de deixalles, neteja pública; en personal -capellans, comunitats religioses, serenos i vigilants, mestres, cafeters, botiguers, escombriaires, etc.-; en transport de persones, maquinaria, cotó i productes manufacturats.