Gestió de la xarxa de clavegueram i de fonts de beure/ornamentals de la ciutat de Barcelona (Font màgica

Gustavo Ramon Wilhelmi Director d’Operacions, Barcelona Cicle de l’Aigua (BCASA)

Resum

L’Ajuntament de Barcelona, a través de la seva empresa pública BCASA, gestiona els àmbits del cicle de l’aigua a la ciutat de Barcelona. Dos dels àmbits principals són la gestió de la xarxa de clavegueram de la ciutat, i la gestió de les fonts, tant de beure com ornamentals. Pel que respecta a la xarxa de clavegueram, ha evolucionat històricament vinculada al creixement de la ciutat, i en l’actualitat encara es poden trobar vestigis de clavegueres de l’època romana o de l’edat mitjana. En l’actualitat Barcelona ha esdevingut una ciutat pionera en la gestió avançada de la xarxa, disposant de 13 dipòsits soterrats per a la retenció d’aigües de pluja amb el doble objectiu de reduir les inundacions i els abocaments d’aigua de pluja al medi receptor, rius i platges. Pel que fa a les fonts, Barcelona disposa actualment d’una xarxa de mes de 1.600 fonts de beure repartides per la ciutat que donen servei d’aigua potable als ciutadans. Així mateix disposa de 311 fonts ornamentals, algunes tan emblemàtiques com les fonts de l’eix Maria Cristina i Font Màgica, que amb el seu espectacle d’aigua, llum i colors esdevé un esdeveniment únic que atrau a milers de visitants tan de la ciutat com estrangers. En aquesta presentació s’explica l’evolució històrica dels dos àmbits fins arribar a la actualitat, on es gestiona de manera optimitzada i tecnificada, sense perdre de vista el component històric tant de la xarxa de clavegueram com de les fonts de la ciutat de Barcelona. Paraules clau: Font de beure, Font ornamentals, Font Màgica, Xarxa de clavegueram, gestió optimitzada, dipòsit de retenció d’aigües de pluja, Xarxa unitària, inundació, abocament al medi receptor, Sistema de telecontrol

Resumen

El Ayuntamiento de Barcelona, a través de su empresa pública BCASA, gestiona los ámbitos del ciclo del agua en la ciudad de Barcelona. Dos de los ámbitos principales son la gestión de la red de alcantarillado de la ciudad, y la gestión de las fuentes, tanto de beber como ornamentales. Con respecto a la red de alcantarillado, ha evolucionado históricamente vinculada al crecimiento de la ciudad, y en la actualidad aún se pueden encontrar vestigios de cloacas de la época romana o de la edad media. En la actualidad Barcelona se ha convertido en una ciudad pionera en la gestión avanzada de la red, disponiendo de 13 depósitos enterrados por la retención de aguas de lluvia con el doble objetivo de reducir las inundaciones y los vertidos de agua de lluvia al medio receptor, ríos y playas. En cuanto a las fuentes, Barcelona dispone actualmente de una red de más de 1.600 fuentes de agua de boca repartidas por la ciudad, que dan servicio de agua potable a los ciudadanos. Asimismo, dispone de 311 fuentes ornamentales, algunas tan emblemáticas como las fuentes del eje Maria Cristina y Fuente Mágica, que con su espectáculo de agua, luz y colores se convierte en un evento único que atrae a miles de visitantes tanto de la ciudad como extranjeros. En esta presentación se explica la evolución histórica de los dos ámbitos hasta llegar a la actualidad, donde se gestiona de manera optimizada y tecnificada, sin perder de vista el componente histórico tanto de la red de alcantarillado como de las fuentes de la ciudad de Barcelona. Palabras clave: Fuente de boca, Fuentes ornamentales, Fuente Mágica, Red de alcantarillado, gestión optimizada, depósito de retención de aguas pluviales, Red unitaria, inundación, vertido al medio receptor, Sistema de telecontrol

Abstract

Barcelona City Council, through its public company BCASA, manages the areas of the water cycle in the city of Barcelona. Two of the main areas are the management of the city’s sewer network, and the management of fountains, both drinking and ornamental. With regard to the sewer network, this has historically evolved linked to the growth of the city, and today traces of sewers from Roman times or the Middle Ages can still be found. Today, Barcelona has become a pioneer city in the advanced management of the network, having 13 underground deposits for the capture of rainwater with the dual objective of reducing flooding and rainwater discharges to the receiving rivers and beaches. As for fountains, Barcelona currently has a network of more than 1,600 fountains for drinking water spread throughout the city, which provide drinking water to citizens. It also has 311 ornamental fountains, some as emblematic as the fountains of the Maria Cristina avenue and Magic Fountain, which with

its show of water, light and colours becomes a unique event that attracts thousands of visitors both from the city and beyond. This presentation explains the historical evolution of the two areas to the present day, where it is managed in an optimal and technical way, without losing sight of the historical component of both the sewer network and the fountains of the city of Barcelona. Keywords: Drinking fountain, Ornamental fountain, Magic Fountain, sewer network, optimal management, stormwater deposit, unit network, flooding, discharge to the receiving rivers and beaches, Remote control system

INTRODUCCIÓ

L’Ajuntament de Barcelona, a través de la seva empresa pública BCASA, gestiona els àmbits del cicle de l’aigua a la ciutat de Barcelona. Dos dels àmbits principals són la gestió de la xarxa de clavegueram de la ciutat, i la gestió de les fonts, tant de beure com ornamentals.

Pel que respecta a la xarxa de clavegueram, ha evolucionat històricament vinculada al creixement de la ciutat, i en l’actualitat encara es poden trobar vestigis de clavegueres de l’època romana o de l’edat mitja. En l’actualitat Barcelona ha esdevingut una ciutat pionera en la gestió avançada de la xarxa, disposant de 13 dipòsits soterrats per la retenció d’aigües de pluja amb el doble objectiu de reduir les inundacions i els abocaments d’aigua de pluja al medi receptor, rius i platges.

Pel que fa a les fonts, Barcelona disposa actualment d’una xarxa de més de 1.600 fonts de beure repartides per la ciutat, que donen servei d’aigua potable als ciutadans. Així mateix, disposa de 311 fonts ornamentals, algunes tant emblemàtiques com les fonts de l’eix Maria Cristina i Font Màgica, que amb el seu espectacle d’aigua, llum i colors esdevé un esdeveniment únic que atrau a milers de visitants tan de la ciutat com estrangers. En la presentació realitzada en el marc del curs “Camins d’Aigua” s’explica l’evolució històrica dels dos àmbits fins arribar a la actualitat, on es gestiona de manera optimitzada i tecnificada, sense perdre de vista el component històric tant de la xarxa de clavegueram com de les fonts de la ciutat de Barcelona.

La Font Màgica i les fonts del conjunt de l’Eix M. Cristina van ser inaugurades el maig de 1929, en motiu de la 2a Exposició Universal. La primera, el 1888, havia suposat la urbanització de la Ciutadella i els seus voltants, i aquesta segona va procedir amb la urbanització de Montjuïc. Dades clau de la ciutat • 1.834 quilòmetres de xarxa de clavegueram, amb una variada tipologia de clavegueres i col·lectors, dels quals més de 1.000 es poden visitar. • 150 Hm³ d’aigua, aproximadament, passen cada any per aquesta xarxa. • Més de 311 fonts ornamentals que guarneixen avingudes, carrers i parcs. • 1.700 fonts públiques que ofereixen aigua al vianant. • Més de 78 quilòmetres de xarxa d’aigües freàtiques. • Més de 22 sistemes repartits per la ciutat. • Més de 4,5 quilòmetres de platges entre la de Sant Sebastià i la de Llevant.

GESTIÓ DE LA XARXA DE CLAVEGUERAM

La distribució desigual. Topografia social de l’aigua a BCN. 1900-1988

Barcelona està ubicada en el pla de dos deltes: el Llobregat i el Besòs. Aquesta zona estava formada per petits turons, el més important dels quals és Montjuïc i un conjunt de rieretes i zones humides, que baixaven amb una pendent suau cap al mar. La Barcelona romana s’ubicà en un petit turó entre la muntanya de Montjuïc. El espai humit al voltant de la ciutat romana va propiciar l’explotació agrària del pla de Barcelona.

A Barcino es van construir aqüeductes, cisternes, pous i canalitzacions que feien arribar l’aigua a tots els punts de la colònia. Paral·lelament, la urbs estava dotada d’una xarxa de clavegueres que desaiguava fora muralles. A les ciutats romanes, l’aigua canalitzada era essencialment pública i es destinava fonamentalment a fonts i termes públiques, tot i que també podia arribar a algunes grans domus o alguns tallers de la ciutat.

L’abastament d’aigua a través dels pous era abundant i bàsica en les activitats agrícoles i artesanals, i en els usos domèstics. Era de salubritat dubtosa, especialment als espais domèstics de la ciutat emmurallada, on els pous es trobaven en els patis de veïns, a poca distància dels pous morts de les comunes, de manera que la contaminació per filtració era inevitable.

A l’espai públic, per conjurar el risc de contagi, es procurava facilitar la circulació de l’aire i de l’aigua, augmentar el nombre de fonts, renovar les clavegueres, i pavimentar i regar els carrers. Amb el canvi de govern municipal es reactivà la renovació del

L’evolució i funcionament del sistema de clavegueram. 1988-2018

En primer lloc, tota l’aigua residual que es recollia a la ciutat s’abocava per gravetat si procedia de la zona per sobre de la Gran Via i per conducció forçada –a través d’una estació de bombament–, la que s’abocava en la zona per sota d’aquesta avinguda. Uns col·lectors longitudinals la conduïen a l’emissari principal de la Gran Via que s’encarregava de fer arribar tot el flux hídric a la plana agrícola del Llobregat amb l’objectiu que servís de regadiu dels conreus del delta. Es tractava, doncs, d’una concepció orientada a la utilització i la depuració de l’aii el gaudi del mar, primer entre la burgesia i més tard entre les

gua residual a través del seu ús en el reg agrícola.

Al seu torn, en el plànol de la plana deltaica Garcia Faria proposa la rectificació de la llera del riu Llobregat des de l’altura de la no va veure la necessitat d’acabar amb els pous negres i per

població de Sant Boi de Llobregat a partir de la qual planteja onze sèquies de regatge.

No hi ha dubte de l’ambició del Pla de clavegueram de Garcia Faria i de la condició revolucionària del sistema. Tot i que no es va arribar a concretar en els termes formulats per l’enginyer i les aigües residuals no van arribar mai al Llobregat, sí que va servir per modernitzar i ampliar de manera efectiva la xarxa de clavegueram de la ciutat. Parteix d’una divisió de Barcelona en tres grans conques, subdividides en vint-i-tres més. Es busca un equilibri entre les despeses inicials i els derivats de la seva

El sistema de funcionament serà el de gravetat continuada. El tall de la secció transversal serà d’un mínim d’1,70 m d’alt i de 80 cm d’ample. A les zones de menor cabal i velocitat s’instal·laran cambres de descàrrega per garantir la continuïtat del flux.

Les cambres hauran d’estar intercomunicades per galeries, obligant els propietaris a col·locar-hi sifons hidràulics obturadors (mecanisme d’obertura-tancament).

La ventilació de les clavegueres es realitzarà a través dels tubs de baixada de les aigües pluvials dels edificis.

clavegueram, amb l’arquitecte en cap Jaume Gustà i Bondia, que impulsà el desenvolupament del Pla de García Faria.

Principalment l’impuls municipal va ser la resposta a diferents brots de febre tifoïdea relacionats amb les aigües d’abastament de la mina de Montcada que es van contaminar amb els pous negres de l’Eixample, quan l’aqüeducte es va trencar. Al 1914 el brot de febre tifoïdea va acabar amb 2,267 defuncions; és en aquest moment quan l’ajuntament planteja un nou sistema d’aprovisionament d’aigües per a la ciutat i una xarxa de sanejament i col·lectors.

També en aquest moment es comença a popularitzar l’esport classes populars.

Tot i que Cerdà va preveure en el seu Pla un cert desenvolupament de noves clavegueres que recollien l’aigua pluvial, però conservació.

tant canalitzar els residus orgànics de la població. L’Eixample va dependre durant decennis dels pous morts, que van provocar la contaminació de les aigües d’abastament que provenien de pous a pocs metres dels pous negres.

Vint anys desprès de l’aprovació del projecte de l’eixample de Cerdà, Pedro García Faria va considerar amb bon criteri que calia establir “la conexión casa-calle-albañal-alcantarilla”.

L’any 1952 es redacten les directrius que, dos anys després, permetrien elaborar el Pla General de Sanejament i Clavegueram de Barcelona. Aquest pla indica les deficiències més destacades del subsòl barceloní, com la manca de capacitat per

absorbir tot el cabal o la concentració de les sortides al mar només a tres punts (emissari de Sants, de la riera d’Horta i del Bogatell). També recalca el problema dels baixos pendents a les clavegueres de la part baixa de la ciutat.

El Pla Vilalta suposa el primer intent seriós de planificació i drenatge del sanejament de la ciutat des del Projecte de García Faria.

En la dècada dels 60 es comença a gaudir del mar de la ciutat. El creixement de la ciutat, amb el consegüent augment de la superfície impermeabilitzada, va portar a l’obsolescència molts col·lectors, que necessitaven reformes per poder absorbir els nous cabals en temps d’avinguda. A més, la creixent importància econòmica de les zones inundables fa centrar l’interès en la qüestió d’intentar evitar-ne el negament.

Objectius del Pla de Clavegueram - Reciclar aigües residuals per tal de reutilitzar-les per a regadius i usos industrials. - Restituir algunes conques cap a les seves zones de desguàs natural, per descarregar tant com es pugui la sortida del Bogatell. - Tallar les sortides directes d’aigües residuals a les platges i tractar-les en plantes depuradores, amb la finalitat de garantir la qualitat de les aigües marines per al seu ús recreatiu per part dels ciutadans.

Entre les realitzacions més notables d’aquest pla s’han de destacar les depuradores del Besòs i del Bogatell.

Evolució dels plans directors de clavegueram

L’evolució de la ciutat de Barcelona va exigir un canvi dels plans de clavegueram existents. La Barcelona olímpica, els plans de sanejament i, en definitiva, la consolidació de la urbanització, van portar a l’elaboració del Pla Especial de Clavegueram de Barcelona (PECB). El pla va incloure una anàlisi del funcionament global de la xarxa per identificar les zones inundables i analitzar-ne les causes. A l’estudi es van incloure també els municipis de l’àrea metropolitana, com l’Hospitalet, Esplugues i una part de Sant Adrià del Besòs.

Una de les innovacions més destacades d’aquest pla especial és l’ús de mètodes informàtics, la qual cosa permet simular el funcionament de la xarxa de clavegueram segons la intensitat pluvial i identificar així els punts problemàtics.

Un altre dels elements clau d’aquest pla és que, per primera vegada, es comença a estudiar la possibilitat, avui ja feta realitat, d’instal·lar un sistema de control en temps real de la xarxa de clavegueram, mitjançant la implantació d’una xarxa de pluviòmetres i limnímetres. També es planteja la necessitat d’augmentar el nombre de col·lectors i de depurar l’aigua al màxim en els casos de grans avingudes.

Aquest pla Especial de Clavegueram de Barcelona descriu amb detall diferents actuacions. Es centra en l’ampliació de capacitat de col·lectors, creant una xarxa de col·lectors principals de drenatge per donar sortida el més ràpidament possible a les aigües pluvials.

El Pla Especial de Clavegueram de Barcelona PECLAB ‘97, és el document que planifica el desenvolupament del clavegueram a l’àmbit hidrològic de la ciutat per tal de complir els objectius assignats al clavegueram (recollir i transportar les aigües residuals fins a les estacions depuradores, evitar inundacions a causa de les aigües pluvials i reduir l’impacte mediambiental dels abocaments del clavegueram en temps de pluja al medi receptor).

L’extensió i modificació de la xarxa d’acord amb aquest planejament ha suposat l’execució d’obres d’un valor superior als 140 milions d’euros des de l’any 1997, incloent-hi l’execució de dipòsits de retenció i anticontaminació (Escola Industrial, Zona Universitària, Bori i Fontestà, Doctors Dolsa, Parc Central de Nou Barris, Joan Miró i Taulat), amb un volum total de 440.000 m³ de capacitat i nombrosos col·lectors, entre els quals cal destacar els de la zona dels carrers Enamorats-Aragó.

L’execució de les diferents fases del treball, des de la planificació fins a l’execució de l’obra, comporta l’ús d’avançades eines de suport, sense les quals el PECLAB no seria un document de la qualitat de l’actual. Entre aquestes eines de suport cal destacar el sistema de modelització (que permet conèixer el comportament de l’aigua dins la xarxa de clavegueram), el sistema d’informació territorial (que permet conèixer la configuració de la

xarxa) i el sistema de telecontrol (que permet operar el sistema). La darrera actualització del pla director de clavegueram de Barcelona (PDISBA) s’inicia a finals de l’any 2018 i es preveu enllestir-ho el primer trimestre de l’any 2019.

Aquest pla incorpora com a principals novetats la protecció de les persones, bens i protecció a la salut pública i mediambiental. Afegeix també criteris de sostenibilitat econòmica i manteniment posterior de les infraestructures projectades, incorporant la determinació del nivell d’inversió òptima a la xarxa de clavegueram. Com a novetat tecnològica incorpora el sistema de modelització 1D+2D.

La gestió en temps real per a la protecció de la ciutat i el medi

El funcionament del sistema de drenatge de Barcelona es realitza gràcies a la implantació del Sistema d’Operació Centralitzada. Les funcions d’aquest sistema són la supervisió remota de magnituds de la xarxa variable, com ara nivells d’aigua a les canonades, pluja, paràmetres de qualitat de l’aigua, etc., i el control remot dels actuadors de xarxa: estacions de bombament, comportes i dipòsits de retenció. En conclusió, la implementació d’aquesta filosofia que va co-

La gestió completa i coordinada en temps real, amb una acció flexible i dinàmica en el sistema de clavegueram, permet desencadenar diferents estratègies operatives durant els esdeveniments de pluges. Aquesta acció es basa en una regulació hidràulica que permet la modificació dels cabals hidràulics a la xarxa.

Aquestes modificacions en temps real són, per exemple, la distribució dels cabals màxims a zones amb més capacitat hidràulica i la laminació de cabals punta en episodis de pluja intensos, retenint les aigües en els dipòsits de regulació durant l’episodi i enviant cap a les depuradores aquests cabals un cop finalitzales capacitats de la xarxa. Aquesta distribució ajuda a prevenir inundacions i reduir els abocaments al medi receptor (mar i rius). Des del punt de vista de la reducció de l’impacte ambiental, la gestió actual permet reduir els abocaments als òrgans receptors de l’ordre de 900 tones de contaminació de la matèria suspesa a l’any.

da la pluja. Aquestes regulacions de cabals fan un ús òptim de mençar a la dècada dels noranta ha fet que la ciutat de Barcelona sigui avui una ciutat resilient front les inundacions i pugui dur a terme amb èxit l’important repte del canvi climàtic. Aquest repte s’ha aconseguit gràcies a un procés de detecció i avaluació dels riscos d’inundació i dels punts crítics d’incapacitat hidràulica de la xarxa de la ciutat de Barcelona.

L’èxit del model ha fet de Barcelona un referent en el camp del drenatge urbà, portant-lo a col·laborar amb altres ciutats en la implementació dels seus nous models de negoci.

Centre de control de BCASA

L’operació centralitzada de les diferents àrees del Cicle de l’Aigua (aigües residuals, aigües subterrànies, platges, reg, llacs, fonts i sistema d’alerta del Parc del Riu Besòs) es realitza des del Centre de Control de Barcelona Cicle de l’Aigua, SA (BCASA), empresa pública municipal que pertany a l’Ajuntament de Barcelona.

Des d’aquest centre de control, el sistema de gestió remota rep informació en temps real i actua immediatament. Aquest sistema permet monitoritzar i analitzar el funcionament de les installacions i sistemes, aconseguir una sostenibilitat ambiental i una gestió eficaç dels serveis i recursos, anticipant-se als possibles problemes.

Una de les funcions principals del Centre de control és gestionar, informar i coordinar possibles advertències i emergències relacionades amb el cicle de l’aigua que poden implicar l’activació de protocols d’actuació dels plans d’emergència municipals per inundacions a la ciutat de Barcelona.

LA FONT MÀGICA DE MONTJUÏC

La Font Màgica i les fonts del conjunt de l’Eix M. Cristina van ser inaugurades el maig de 1929, en motiu de la 2ª Exposició Universal. La primera, el 1888, havia suposat la urbanització de la Ciutadella i els seus voltants, i aquesta segona va procedir amb la urbanització de Montjuïc.

El 1927, en la darrera fase de les obres de l’Eix de Maria Cristina, la Comissió Directiva de l’Exposició Universal va considerar que faltava quelcom especial. El 18 de Juny del 28, Carles Buïgas va presentar el seu projecte per a una “obra colossal, atrevida i costosa”, desplegant 460 plànols i 70 grans dibuixos on plantejava el somni que la seva tècnica era capaç d’albergar. El projecte va sorprendre i enlluernar fins al punt que alguns dels assistents el van titllar de bogeria, però tot i així, en menys d’un any, més de 3.000 obres van convertir en realitat aquell somni.

El gran encert de Buïgas va ser oferir la construcció de fonts ornamentals lluminoses per aconseguir aprofitar la teatralitat i la perspectiva in crescendo de l’avinguda M. Cristina, convertint l’espai en un esclat de llum que encaixava perfectament amb els interessos de les indústries elèctriques creixents que, a més, eren les principals impulsores de l’Exposició.

Acabada l’Exposició el conjunt de fonts de l’Eix es va anar deixant abandonat. La guerra civil i la postguerra no van ser èpoques propícies per a una correcta conservació d’aquelles installacions, que van patir una degradació progressiva. La primera rehabilitació de la Font Màgica es va fer durant els anys 1954-55, pel propi Buigas. Es van reconstruir els elements danyats o desapareguts durant la guerra civil i la postguerra, es va renovar el cablejat, la gran hidràulica i el canvi del sistema d’accionament de les vàlvules per un electroneumàtic. Una segona rehabilitació va ser als anys setanta: es van renovar els elements de control de part de la il·luminació substituint-los per reguladors electrònics, i també el telecomandament (pupitre) de control remot. A més es va afegir el so en cinta magnètica.

El 1992, en motiu dels Jocs Olímpics, es va portar a terme una rehabilitació de les cascades i la Font Màgica amb la voluntat que les fonts de l’Eix tornessin a ser una peça clau en la visió que Barcelona oferia al món.

Finalment, a finals dels noranta es fer una rehabilitació integral (1994-98) que afectava la hidràulica, els prismes d’il·luminació, les perifèriques, l’electricitat i el sistema de control, introduint els elements informàtics.

A posteriori s’hi han anat fent millores menors que no afecten l’estructura de les fonts entre les que destaquen l’ús de l’aigua freàtica (2010) o la incorporació del simulador de coreografies (2011).

El 2010 també es van restablir les columnes de Puig i Cadafalch, situades originalment on hi ha la font i enderrocades el 1928 pel règim de Primo de Rivera. Les columnes es van erigir el 1919, i representaven un símbol de catalanitat que la dictadura va voler eliminar. En la seva reposició es van retallar simbòlicament un metre d’alçada.

Dades tècniques de la Font Màgica

La Font consta d’una part interior soterrada: taller, sala de ventiladors, sala de transformadors, sala de baixa tensió, sala antic comandament i, pròpiament a sota de la font, la sala de màquines amb un 1r, 2n i 3er nivell.

Part exterior: 3 vasos que acumulen un total de 3.100.000 litres d’aigua (poc més que una piscina olímpica): - Vas central o superior, de forma circular, amb diàmetre de 12 m

i 100.000 litres d’aigua. - Vas intermedi, de forma també circular, concèntric amb l’anterior, amb un diàmetre de 35 m i 500.000 litres d’aigua. - Potència d’il·luminació: 995 KW de llum blanca. tant dels focus en ambdues direccions. Els motors que els fan

- Vas inferior, a nivell de terra, de forma pseudo el·líptica. La diagonal major és de 65 m i la diagonal menor de 50 m, per un total de 2.500.000 litres d’aigua.

Encara que els 3 vasos contenen tots ells brolladors, podem distingir entre: - El vas central és la força, en virtut dels cabals d’aigua. - El vas intermedi és el de suport per la gran quantitat de toveres que té. - El vas inferior és l’ornamental.

Altres dades - La font té un cabal instantani de 2.950 litres/seg d’aigua en recirculació. - Impulsat per 5 grups motobomba, el 4 primers de 265 CV i un 5è de 125 CV per a les perifèriques. En total la font té 132 motors elèctrics amb una potència total de 1.567 CV equivalents a uns 1.153 kW. - Pressió màxima: 5,4 kg/cm2 (54 m d’alçada) - Número total de toveres de sortida d’aigua: 3.620 - Número de vàlvules hidràuliques: 109 - Potència equip de so: 7.500 W RMS

Il·luminació als vasos, situada sota els vasos que surt a l’exterior per claraboies: - Número de focus d’il·luminació: 4.760. - Els focus estan agrupats en 120 graelles (de 12 o 24 unitats) distribuïdes de forma circular a través de cinc corones (anomenades també bateries A, B, C, D i E). - Al vas superior hi ha una bateria de 10 graelles. - Al vas intermedi s›hi troben 4 bateries (20, 20, 30 i 40 graelles). - Cada graella està dins un prisma pentagonal que gira al vol- Número de jocs d’aigua: 29

girar són els originals de Buigas. - Hi ha tantes claraboies com graelles i el mateix número de prismes, és a dir, 120. - La il·luminació del vas inferior és diferent. Segueix el perímetre de l’el·lipse, amb 20 estacions perifèriques que contenen 4 punts de llum (blanc, vermell, verd i blau).

L’entorn de l’eix Maria Cristina

Font de la plaça d’Espanya o dels Tres Mars El creador va ser Josep Maria Jujol i també va ser una de les obres de l’Exposició Universal del 1929. Vol simbolitzar el caràcter mariner de la ciutat i orienta els seus costats als tres mars que banyen la península.

Cascades Les cascades simbolitzen un riu, que baixa amb bravesa de la muntanya i s’obre camí per gorgues i canons fins la planura. D’aquesta manera la cascada 4 (prop del Palau Nacional) seria el naixement, amb una caiguda de 12 metres a raó de 6.000 litres/metre lineal de cascada. La cascada 3, amb 3 graons i 13 petits vasos a cada costat marcaria l’avenç entre dificultats. A la cascada 2, en canvi, ja es pot apreciar que les aigües són més serenes, acostant-se a la cascada 1 cap a la immensitat del mar, lliurant-s’hi.

Brolladors de l’avinguda Buïgas va projectar als dos costats de l’avinguda unes fileres d’obeliscs de vidre lluminosos (117 en total), junt amb unes petites fonts circulars que oferien canvis cromàtics en la seva il·luminació. Però després de l’Exposició van ser vandalitzades i no es van reparar.