Museu de les Aigües. Geometria de l’aigua i coneixement

David Rovira Pujol Museu de les Aigües

Resum

El Museu de les Aigües s’ubica a l’interior de la Central de Bombament de Cornellà, edifici d’estil modernista construït per Josep Amargós i Samaranch (18481919). La restauració i adequació dels espais dins el recinte ha permès compatibilitzar els usos museístics tot mantenint en servei el bombament d’aigua per a l’àrea metropolitana de Barcelona. Paraules clau: Museu de les Aigües, Central de bombament, Cornellà, modernisme, Josep Amargós i Samaranch

Resumen

El Museu de les Aigües se ubica en el interior de la Central de Bombeo de Cornellà, edificio de estilo modernista construido por Josep Amargós i Samaranch (1848 a 1919). La restauración y adecuación de los espacios en el interior del recinto ha permitido compatibilizar los usos museísticos manteniendo en servicio el bombeo de agua para el área metropolitana de Barcelona. Palabras clave: Museo de las Aguas, Central de bombeo, Cornellà, modernismo, Josep Amargós

Abstract

The Museum of Waters is located inside the Central Pumping Station of Cornellà, a modernist building built by Josep Amargós i Samaranch (1848 to 1919). The restoration and preparation of the spaces inside the building has made its use as a museum compatible with maintaining the pumping of water in service for the metropolitan area of Barcelona. Keywords: Water Museum, Pumping Station, Cornellà, Modernism, Josep Amargós

El Museu de les Aigües és un espai únic i singular. Està situat en un lloc clau per a l’abastament a l’àrea metropolitana de Barcelona, la Central Cornellà, una instal·lació centenària, dedicada a la captació d’aigua de l’aqüífer del Llobregat i la seva impulsió cap a la xarxa.

És per tant un museu situat dins d’una planta per on passa el 25% de l’aigua que subministra Aigües de Barcelona. Alhora és també el principal element patrimonial de l’empresa, on conviuen harmònicament gran part dels elements originals amb l’actual maquinària moderna, fet que li dona una gran singularitat. El conjunt d’edificis i paisatge que els envolten porten l’empremta de diferents arquitectes, des de Josep Amargós i Samaranch fins a Antoni Gaudí, que l’han fet evolucionar al llarg del temps i l’han convertit en el que és actualment, un espai funcional pel servei que proporciona Aigües de Barcelona a la ciutadania, a la vegada que estètic i de coneixement, on s’explica l’aigua des d’una visió polièdrica, amb perspectives de la tècnica, el patrimoni, la sostenibilitat, el territori i també la geografia.

Josep Amargós i Samaranch, col·laborador d’Elies Rogent en treballs vinculats a l’Exposició Internacional de 1888 i amb influències modernistes, va projectar la Central Cornellà, que va entrar en funcionament el 1909. Va concebre un espai amb tres grans naus. A la nau central es van instal·lar sis calderes per a la producció de vapor. Amargós i Samaranch també va fer per

a Aigües de Barcelona la Torre de les Aigües del Tibidabo, el dipòsit més alt de Barcelona al cim del Tibidabo i que encara ara proporciona aigua a les cotes més altes de la ciutat.

El vapor servia com a font d’energia per als sis generadors, ubicats a la que avui es coneix com a “Sala de l’Electricitat”, i feia moure les dues bombes, que elevaven l’aigua cap als dipòsits situats a Collserola. Aquestes bombes es van instal·lar a l’actualment anomenada “Sala de Màquines”, un dels espais on es visualitza millor el contrast de passat i present, ja que hi conviuen una de les antigues bombes amb les modernes.

La maquinària de vapor instal·lada a la Central Cornellà va ser una de les últimes implantacions d’aquesta tecnologia feta a Catalunya, fet que n’accentua el valor per interpretar la història de la tècnica al país. A l’època van ser les més modernes i eficients, i van proporcionar l’energia necessària per accionar les bombes dels pous i d’elevació de l’aigua fins als anys 40. Des d’aquell moment la maquinària va quedar preservada dins l’edifici, i s’ha convertit en un dels grans elements del patrimoni industrial català i és alhora un testimoni directe del funcionament de la tecnologia del vapor.

A l’exterior del recinte fabril destaca la xemeneia de 50 metres, que era per on s’evacuava el fum generat en la combustió del carbó i que ha esdevingut un dels elements més visibles de Cornellà i el seu entorn.

La Central Cornellà no és només l’edifici, sinó també un paisatge de caràcter agrícola i condicionat per la seva proximitat al riu Llobregat i les constants inundacions. Els elements constructius són resilients en aquest context i per això es troben elevats.

Aquest paisatge es va concebre com un jardí industrial on es van perforar els pous per captar l’aigua de l’aqüífer. El primer va ser el Fives Lille, construït per una de les empreses que van participar a la construcció de la Torre Eiffel i amb un estil lligat a l’arquitectura del ferro. Posteriorment es van anar construint nous pous, sobretot durant els anys 30, moment en què la demanda d’aigua va créixer substancialment. Els pous construïts

en aquella època denoten les influències del Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATCPAC). En aquest període d’expansió de la Central, destaca un projecte d’urbanització dels jardins, amb la vegetació com a protagonista.

Actualment el conjunt de pous continuen en funcionament i aporten de mitjana entre el 7% i el 10% de l’aigua subministrada a l’àrea metropolitana.

Altres elements constructius significatius d’aquest jardí industrial són els dipòsits d’aigua. El primer, de 450 m3, va entrar en funcionament el 1909 i va ser substituït pel dipòsit circular de 2.000 m3 el 1954, i el tercer, de 15.000 m3, va entrar en funcionament el 2003.

El 2004 Aigües de Barcelona va donar un nou ús al seu patrimoni històric, dotant-lo d’elements per interpretar-lo i potenciar el coneixement entorn de l’aigua. Així va néixer el Museu de les Aigües. Per fer-ho possible, Ámbito 0 va dissenyar l’espai museístic i 2BMFG Arquitectes va realitzar la rehabilitació arquitectònica de l’edifici dissenyat per Josep Amargós i Samaranch. Alhora es va reconvertir el dipòsit circular en un espai de serveis i polivalent per al museu, l’Àgora, reequipat de nou el 2015.

El 2019, coincidint amb el quinzè aniversari, es va renovar el pro-

jecte museístic en dues línies. D’una banda, dotant l’exposició permanent de nous elements interactius i digitals per permetre una millor interpretació del cicle urbà de l’aigua, i de l’altra, amb una reordenació dels camins del jardí industrial projectada per CREAM, proporcionant un nou espai per interpretar l’aigua en un lloc on és la protagonista.

L’element vertebrador del jardí industrial són els pous i el dipòsit, la vegetació i fruites, i les diferents fonts (Barcelona, Canaletes, Capella i Wallace), i destaca la Cascada de la Casa Vicens, una obra d’Antoni Gaudí construïda el 1883 i reconstruïda al Museu de les Aigües. La font, que va ser destruïda als anys 40, ocupava un espai central del jardí de la Casa Vicens, on recreava una cascada i els seus efectes sensorials com la frescor i els sons.

La reconstrucció de la Cascada de la Casa Vicens del Museu de les Aigües ha estat possible gràcies al compromís d’Aigües de Barcelona per preservar el patrimoni de l’aigua i la proposta feta per la Càtedra Gaudí de la UPC. L’actual Cascada és fidedigna a l’original, s’ha fet a partir de materials i tècniques de finals del segle XIX. El projecte de reconstrucció ha estat coordinat pel catedràtic d’estructures Josep Vicent Gómez Serrano i l’historiador de l’art Daniel Giralt-Miracle.