Manifiestu de la mocedá nu Día la Llengua Materna

DÍA INTERNACIONAL DE LA LLENGUA MATERNA Llionés Nu Dia Internacional de la Llengua Materna, la mocedá aragonesa, llionesa y asturiana reivindicamos l’usu y respeutu a las nuesas llenguas propias. Los nuesos países son territorios amplios y diversos onde atopamos un conflictu llingüísticu que tien que vere, en gran midida, en dellos territorios con asuntos idiolóxicos ayenos a los propios falantes, que fuenon instrumentalizaos permanentemente polas diferentes tendencias políticas, utilizadas cumu armas nas suas batallas identitarias. En muitos casos el mayor problema vien de la falta de valor que-y dan los falantes a las suas propias llenguas, que depueis de xeneraciones nuna situación de desigualdá llingüística, en muitos casos con grandes presiones sociales y políticas, acaben por percibilas cumu inferiores frente a outras llenguas con más prestixu social, nesti casu’l castellán, y por eillu, van abandonándolas: dende dexar d’utilizalas nos espacios onde consideran que nun son válidas, pasando por tenelas relegadas al espaciu familiar, a deixar a la fin d’ensiñalas y utilizalas conas suas fiyas y fiyos, llevando asina a la desapaición efeutiva del idioma.

Aragón: Na Franja la llengua yía'l catalán, dende fa más de 850 años, y foi la llengua oficial deica 1707, que conos ‘Decrets de Nova Planta’, el castellán impúxose por cima de las llenguas propias del territoriu: el catalán y l’aragonés, arrequeixáu anguañu na zona Norte. L’aragonés y el catalán nun tienen n'Aragón un estatus d’oficialidá. La única llengua oficial nel nuesu territoriu yia la llengua castellana. Eillu significa que se vulneran sistemáticamente los dreitos humanos que tienen que vere conos aspeutos llingüísticos de tódala población aragonesaparlante y catalanoparlante, faciendo de las personas non castellanofonas d’Aragón ciudadanas de sigunda cras.

La rialidá llingüística d’Aragón está siendo permanentemente invisibilizada. La presencia pública ya institucional de las llenguas propias yía ínfima, por nun dizir nula, y los medios de comunicación hexemónicos, públicos ou privaos, son dafeitu en castellán. Aquestu proyeuta na población d’Aragón una perceición irreal, castellanizada dafeitu, de la rialidá llingüística del país. Las instituciones y los medios de comunicación folclorizoron las nuesas llenguas al puntu de convertilas en meras curiosidaes rexonales, arrebatando-ys el sou infinitu valor rial, cumu sistemas de comunicación y espresión de miles de presonas nel nuesu territoriu. Las escuelas y las instituciones educativas españolas, en cuenta de ser llugares d’ensiñu respetuosos cona nuesa rialidá plurilingüe, foron históricamente centres d’asimilación cultural, “reeducación” y castellanización de la población aragonesa. Por años, foi habitual la represión, inclusu física, contra escolines que nun s’espresavan en castellán. Anguañu, la presencia de l’aragonés y el catalán nel ensiñu yía ridícula y estremamente llimitada.

País Llionés: La sociollingüística del País Llionés yía de las más precarias d'entre los territorios baxo l'alministración del estáu español tocantes a la normalización de las suas llinguas patrimoniales.

La llingua propia de las comarcas más ocidentales yía'l galleguportugués nas modalidaes gallegas orientales del Bierciu ocidental, l'Alta Senabria y el portugués rayanu d'Alamedilha y Calabor. Cuenta con cierta vitalidá nestas comarcas onque la demografía, la escasa preocupación polas instituciones, la desatención, la nula presencia nos medios de

comunicación locales, el nulu usu alministrativu y una presencia escasa na educación enfocada d'una manera allonxada de la rialidá llingüística de los sous falantes ponen difícil la sua pervivencia nun futuru ensin relevu xeneracional.

Nu territoriu restante, la llingua propia históricamente foi l'asturllionés ou llionés, anguañu arrequeixáu a las comarcas más norteñas y ocidentales del país que vive nuna situación total de minorización y regresión que vai suponer la imediata estinción nos poucos territorios nos que tovía persiste. La perda de las falas llionesas supón un dañu irreparable al conxuntu del asturllionés axebrando'l sou terriroriu y torgando la comunicación entre los outros territorios onde tovía se fala. Nun tien nenguna presencia nu sistema educativu más enfoutau nel adoutrinamientu identitariu castellanu que pola pervivencia del patrimoniu cultural d'esta comunidá. Tampoucu tien presencia más que de xeitu anecdóticu y cuasi folclóricu na alministración pública y prácticamente nenguna nos medios de comunicación locales.

Asturies: Asturies vien de perder una oportunidá histórica d’algamar la oficialidá. Depueis de 40 años de reivindicación llingüística, las llenguas propias d’Asturies —l’asturianu y el gallegu asturianu— estuvienon más cerca que nunca de llograr una reconocencia llegal. Por primer vegada na historia, el númberu de diputaos supuestamente a favor chegaba a los 27, estu yía, la mayoría parllamentaria necesaria p’afrontá lla reforma estatutaria propuesta pola FSA-PSOE qu’incuyiría la oficialidá. Pero’l pruyimientu de la sociedá asturiana d’algamar, a la fin, drechos llingüísticos, viuse nuevamente torgáu pola falta de voluntá política, la farsa gubernamental y el circu mediáticu.

Sicasí, frente a esti nuevu fracasu, el movimientu de reivindicación llingüística reafírmase como ún de los movimientos más potentes, consecuentes y firmes d’Asturies. Y pesie a tódalas torgas, l’asturianu y el gallegu asturianu non solu se caltienen, sinón que s’esparden.

Nos últimos años estamos asistiendo a un procesu de normalización que ñaz del pueblu y ye pal pueblu (un espoxigue de la lliteratura y la música n’asturianu, empresas de tou tipu qu’usan l’asturianu con total normalidá, una mayor concienciación ente la mocedá, etc.), y yía qu’énte la falta de compromisu políticu, siempre foi la clas obrera quien curiou y tresmitiu los llegaos heredaos. Por delantre: autoestima, autoxestión y trabayu de cai. Esti movimientu yía imparable y vamos algamar la oficialidá.

Dende las organizaciones de Purna, Agora País Llionés y Darréu esiximos que las nuesas llenguas cuenten con políticas públicas d'ensiñu, promoción, proteición; que se garantice la sua presencia nos medios de comunicación, na alministración pública. Pidimos un marcu que dea un tratu de dignidá a las nuesas comunidaes llingüísticas patrimoniales y que se garanticen los dreitos de los sous falantes que se ven mermaos en comparanza conos falantes de castellán. El marcu óptimu mínimu debiera pasare pola oficialidá a lo menos nos territorios nos que tienen presencia y vitalidá las nuesas llinguas (tol territoriu nu casu d’Asturies), y tamién nas ciudaes de los respeutivos países que reciben migración masiva destos territorios ou que atiendan servicios públicos destinaos a estas comunidaes.

DIA INTERNACIONAL DA LÍNGUA MATERNA Galegoportuguês.

Polo Dia Internacional da Língua Materna, as mocidades aragonesa, lionesa y asturiana reivindicamos o uso e respeito das nossas línguas propias. Os nossos países son territórios amplos e diversos onde atopamos um conflicto linguístico que tem a ver, em grande medida, em algũis territórios com assuntos ideológicos alheios òs próprios falantes, que foram instrumentalizados permanentemente polas diferentes tendências políticas, utilizadas como armas nas suas batalhas identitárias. Em muitos casos o maior problema vem da falta de valor que-lhe dam os falantes às suas próprias línguas, que depois de geraciõis nũa situaçom de desigualdade linguística, em muitos casos com grandes pressões sociais e políticas, acabam por percebé-las coma inferiores fronte a outras línguas com maior prestígio social, neste caso o castelão, e por isso, vam abandonando-as: dende deixar de utilizá-las nos espaços onde consideram que nom som válidas, passando por te-las relegadas ò ámbito familiar, ate deixar afinal de ensiná-las e utilizá-las com as suas filhas e filhos, levando com isso à desapapariçom efetiva do idioma.

Aragom: Na Franja a língua é o catalám, dende faz mais de 850 anos, e foi la língua oficial ate que em 1707, com os ‘Decrets de Nova Planta’, o castelão impuse-se perante das línguas próprias do território: o catalám e mais o aragonês. Reduzido hoje à área do Norte. O aragonês e o catalám nom tẽim em Aragom un estatus de oficialidade. A única língua oficial no nosso território é a língua castelã. Isto significa que som vulnerados istemáticamente os direitos humanos que tẽim a ver com os aspeitos lingüísticos de toda a populación aragonesoparlante e catalanoparlante, fazendo das pessoas nom castellanofonas de Aragom ciudadanas de segunda classe.

A realidade linguística de Aragom está a ser permanentemente invisibilizada. A preséncia pública e institucional das línguas próprias é ínfima, por nom dizir nula, e os méios de comunicaciom hegemônicos, públicos ou privados, son dafeito em castelão. Isto projecta na populaciom do Aragom ũa percepçom irreal, castelanizada inteiramente, da realidade linguística do país. As instituciõis e os méios de comunicaçom folclorizarom as nossas línguas ao ponto de converté-las en meras curiosidades regionais, arrebatando-lhes o seu infinito valor real, como sistemas de comunicaçom e expressom de milhares de pessoas no nosso território. As escolas e as instituciõis educativas espanholas, em conta de ser locais de ensino respetuosos com a nossa realidade plurilíngue, forom históricamente centros de assimilaçom cultural, “reeducaçom” e castelanizaçom da populaciom aragonesa. Por anos, foi habitual a repressom, inclusive física, contra escolares que nom se expressavam em castelão.

Hoje, a presência do aragonês e o catalám a no ensino é ridícula e extremamente limitada.

País Lionês: A sociolinguística do País Lionês é das más precárias de entre os territórios baixo administraçom do estado espanhol respeito à normalizaçom das suas línguas patrimoniais.

A língua própria das comarcas mais ocidentais é o galego-português nas modalidades galegas orientales do Bérzio ocidental, a Alta Seabra e o português raiano da Alamedilha e Calabor.

Conta com algũa vitalidade nestas comarcas ainda que a demografia, a escasa preocupaçom polas instituciõis, a desatençom, a nula presência nos méios de comunicaçom locais, o nulo

uso administrativo e ũa presência escasa no ensino enfocado dum jeito alonjado da realidade linguística dos seus falantes põem difícil a sua pervivencia num futuro sem relevo geracional.

No território restante, a língua própria históricamente foi o asturo-leonês ou lionês, atualmente reduzido às comarcas mais a Norte e ocidente do país que vive nũa situaçom total de minorizaçom e regressom que vai supôr a imediata extinçom nos poucos territórios nos que ainda persiste. A perda deas falas lionesas supom um dano irreparável para o conjunto do asturolionês dividindo o seu território e impedindola comunicaçom entre os outros territórios onde todavia se fala. Nom tem nengũa presência nu sistema educativo mais dirigido ò endoutrinamento identitário castelão do que à pervivência do patrimônio cultural desta comunidade. Tampouco tem presência mais do que de jeito anecdótico e quase folclórico na administraçom pública e prácticamente nengũa nos méios de comunicaçom locais.

Astúrias: Astúrias vem de perder ũa oportunidade histórica de conseguir la oficialidade. Depois de 40 anos de reivindicaçom linguística, as línguas própias de Astúrias —o asturianu e o galego asturiano— estiverom mais perto do que nunca de alcançar um reconhecimento legal. Por primer vez na historia, o número de deputados presuntamente favoráveis chegava òs 27, isto é, a maioria parlamentar necessária para afrontar a reforma estatutária proposta pola FSA-PSOE que ia incluir a oficialidade. Mas o desejo de la sociedade asturiana de alcançar, a fim, direitos linguísticos, viu-se novamente impedido pola falta de vontade política, a farsa governamental e o circo mediático.

Com tudo, frente a este novo fracaso, o movimento de reivindicaçom linguística reafirma-se como um dos movimientos mais potentes, consequentes e firmes de Astúrias. E pese a todos os obstáculos, o asturiano e o galego asturiano nom so se mantẽim, se nom que se espalham.

Nos últimos anos estamos asistindo um processo de normalizaçom que nasce do povo e é pra o povo (um desenvolvimento da literatura e a música em asturiano, impresas de todo tipo que usam o asturiano com toda normalidade, ũa maior concientizaçom entre a mocidade, etc.), e é que ante la falta de compromiso político, sempre foi la classe trabalhadora quem coidou e transmitiu os legados herdados. Por diante: autoestima, autogestom e trabalho nas ruas. Este movimentu é imparável e imos conseguir a oficialidade.

Dende as organizaciõis de Purna, Agora País Llionés e Darréu exigimos que as nossas línguas contem com políticas públicas de ensino, promoçom, proteçom; que garanta a sua presência nos méios de comunicaçom, na administraçom pública. Pedimos um marcu que deia um tratamento de dignidade às nossas comunidades linguísticas patrimoniais, e que se garantam os direitos dos seus falantes que se vem mermados em comparança com os falantes de castelão. O marco ótimo mínimo deveria passar pola oficialidade ainda que só fosse nos territórios nos que tẽim presência e vitalidade as nossas línguas (todo o território no caso asturiano), e tamém nas cidades dos respetivos países que reciben migraçom masiva destos territórios ou que atendem serviços públicos destinados a estas comunidades.

DÍA INTERNACIONAL DE LA LLINGUA MATERNA Asturianu.

Nel Día Internacional de la Llingua Materna, la mocedá aragoneso, llioneso y asturiano reivindicamos l’usu y respetu de les nueses llingues propies. Los nuesos países son territorios amplios y diversos onde topamos un conflictu llingüísticu que tien que ver, en gran midía en dellos de los nuesos territorios, n’asuntos ideolóxicos ayenos a los propios falantes, que tuvieron permanentemente instrumentalizaos poles diferentes tendencies polítiques, utilizaos como simples armes nes sos batalles identitaries. En munchos casos el mayor problema vien de la falta de valor que-y dan los falantes a les sos propies llingües, que dempués de xeneraciones nuna situación de desigualdá llingüística, en munchos casos con grandes presiones sociales y polítiques, acaben por percibiles como inferiores frente a otres llingües con más prestixu social, nesti casu’l castellán, y poro, van abandonándoles: dende dexar d’utilizales nos espacios onde consideren que nun son válides, pasando por teneles relegaes al espaciu familiar, hasta por fin dexar d’enseñales y utilizales coles sos fíes y fíos, llevando asina a la desapaición efeutiva del idioma.

Aragón: Na Franxa la llingua propia ye’l catalán, dende fai más de 850 años, y va ser la llingua oficial hasta que nel 1707, nos “Decretos de Nueva Planta”, el castellán va imponese ente les llingües propies del territoriu: el catalán y l’aragonés, relegáu güei día a la zona norte.

L’aragonés y el catalán nun tienen n’Aragón l’estatus d’oficiales. La única llingua oficial del nuesu territoriu ye la llingua castellana, Esto significa que se vulneren sistemáticamente los drechos humanos que tienen que ver colos aspeutos llingüísticos de tola población aragonesofalante y catalanofalante, faciendo de les persones non castellanofalantes d’Aragón ciudadanos de segunda clase.

La realidá llingüística d’Aragón ta permanentemente invisibilizada. La presencia pública ya institucional de les llingües propies ye ínfima, por nun dicir nula, y los medios de comunicación hexemónicos, públicos o privaos, tan íntegramente en castellán. Esto proyeuta na población d’Aragón una percepción irreal, absolutamente castellanizada, de la realidá llingüística del país. Les instituciones y los medios de comunicación folklorizaron les nueses llingües hasta’l puntu de convertiles en simples curiosidaes rexonales, quitándo-yos el so infinitu valor real como sistemes de comunicación y expresión de miles de persones nel nuesu territoriu. Les escueles y les instituciones educatives españoles, en cuenta de ser llugares d’enseñanza respetuosos cola nuesa realidá plurillingüe, fueron históricamente centros d’asimilación cultural, “reeducación” y castellanización de la población aragonesa.

Durante años, foi habitual la represión, incluso física, contres los alumnos que nun s’espresaben en castellán. Na actualidá, la presencia de l’aragonés y el catalán na enseñanza ye irrisoria y estremadamente limitada.

País Llionés: La sociollingüística del País Llionés ye de les más precaries d'ente los territorios baxo l'alministración del estáu español tocantes a la normalización de les sos llingües patrimoniales.

La llingua propia de les comarques más ocidentales ye'l galleguportugués nes modalidaes gallegues orientales del Bierciu ocidental, l'Alta Senabria y el portugués rayanu d'Alamedilha y Calabor. Cuenta con cierta vitalidá nestes comarques anque la demografía, la escasa preocupación poles instituciones, la desatención, la nula presencia nos medios de

comunicación llocales, el nulu usu alministrativu y una presencia escasa na educación enfocada d'una manera allonxada de la realidá llingüística de los sos falantes ponen difícil la so pervivencia nun futuru ensin relevu xeneracional.

No territoriu restante, la llingua propia históricamente foi l'asturllionés o llionés, anguañu arrequexáu a les comarques más norteñes y ocidentales del país que vive nuna situación total de minorización y regresión que va suponer la imediata estinción nos pocos territorios nos que tovía persiste. La perda de les fales llioneses supón un dañu irreparable al conxuntu del asturllionés axebrando'l so territoriu y torgando la comunicación ente los otros territorios onde tovía se fala. Nun tien nenguna presencia no sistema educativu más enfotáu nel adoctrinamientu identitariu castellanu que pola pervivencia del patrimoniu cultural d'esta comunidá. Tampocu tien presencia más que de xeitu anecdóticu y cuasi folclóricu na alministración pública y prácticamente nenguna nos medios de comunicación locales.

Asturies: Asturies vien de perder una oportunidá histórica d’algamar la oficialidá. Depués de 40 años de reivindicación llingüística, les llingües propies d’Asturies —l’asturianu y el gallegu asturianu— tuvieron más cerca que nunca de llograr una reconocencia llegal. Per primer vegada na historia, el númberu de diputaos supuestamente a favor llegaba a los 27, esto ye, la mayoría parllamentaria necesaria p’afrontar la reforma estatutaria propuesta pola FSA-PSOE qu’incuyiría la oficialidá. Pero’l pruyimientu de la sociedá asturiana d’algamar, a la fin, drechos llingüísticos, viose nuevamente torgáu pola falta de voluntá política, la farsa gubernamental y el circu mediáticu.

Sicasí, frente a esti nuevu fracasu, el movimientu de reivindicación llingüística reafírmase como ún de los movimientos más potentes, consecuentes y firmes d’Asturies. Y pesie a toles torgues, l’asturianu y el gallegu asturianu non solo se caltienen, sinon que s’esparden. Nos últimos años tamos asistiendo a un procesu de normalización que ñaz del pueblu y ye pal pueblu (un espoxigue de la lliteratura y la música n’asturianu, empreses de tou tipu qu’usen l’asturianu con total normalidá, una mayor concienciación ente la mocedá, etc.), y ye qu’énte la falta de compromisu políticu, siempre foi la clas obrera quien curió y tresmitió los llegaos heredaos. Per delantre: autoestima, autoxestión y trabayu de cai. Esti movimientu ye imparable y vamos algamar la oficialidá.

Dende les organizaciones de Purna, Agora País Llionés y Darréu esiximos que les nueses llingües cuenten con polítiques públiques d'enseñu, promoción, proteición; que se garantice la so presencia nos medios de comunicación, na alministración pública. Pidimos un marcu que de un tratu de dignidá a las nueses comunidaes llingüístiques patrimoniales y que se garanticen los drechos de los sos falantes que se ven mermaos en comparanza colos falantes de castellán. El marcu óptimu mínimu debiera pasar pola oficialidá a lo menos nos territorios nos que tienen presencia y vitalidá les nueses llingües (tol territoriu nel casu d’Asturies), y tamién nes ciudaes del país que reciben migración masiva destos territorios o qu’atiendan servicios públicos destinaos a estes comunidaes.

DIA INTERNACIONAL DE LA LLENGUA MATERNA Aragonés Al Dia Internacional de la Llengua Materna, la joventut aragonesa, llionesa i asturiana reivindicam l’uso i respeto de las nòstras llenguas pròpias. Els nòstros són territòrios àmplios i diversos on trobam un confllicto llingüistico que tin que veri, en gran medida, en asuntos ideologicos exògens als pròpios parllants, que han estau permanentment instrumentalizaus per las diferents tendéncias politicas, utilizadas coma meras armas de llançar en las suyas batallas identitàrias. En moltos casos, el probllema més gran vin per la falta de valor que li donan els parllants a las suyas llenguas pròpias, que despús de generacions en una situacion de desigualdat llingüistica, en moltos casos en grans presions socials i politicas, acaban per percibir-las coma inferiors devant altras llenguas en més prestígio social, en este caso el castellano, i van abandonant-las: dende deixar d’utilizar-las als espàcios on consideran que no son validas, pasant per tenir-las rellegadas a l’espàcio familiar, hasta deixar d'ensinyar-las i utilizar-las en fillas i fillos, portant així a la desaparicion efectiva del idioma.

Aragon: A la Franja la llengua é el catalan, dende fa més de 850 ans, i va ser llengua oficial hasta que a 1707, en els ‘Decretos de Nòva Pllanta’, el castellano va imposar-se devant las llenguas pròpias del territòrio: el catalan i l’aragonés, rellegaus avui dia a la zona nort. L’aragonés i el catalan no tinen a Aragon un estàtus d’oficialidat. La unica llengua oficial al nòstro territòrio é la llengua castellana. Ixo significa que se vulneran sistematicament els dretos humans que tinen que veri en els aspèctos llingüisticos de tota la pobllacion aragonesoparllant i catalanoparllant, fent de las personas no castellanofonas d’Aragon ciuadans de segona cllase.

La realidat llingüistica d’Aragon està permanentment invisibilizada. La preséncia publlica i institucional de las llenguas pròpias é infima, per no dir nula, i els mèdios de comunicacion hegemonicos, publlicos u privaus, son integrament en castellano. Ixo proyecta devant la pobllacion d’Aragon una percepcion irreal, absolutament castellanizada, de la realidat llingüistica del país. Las institucions i els mèdios de comunicacion han folklorizau las nòstras llenguas hasta el punto de convertir-las en meras curiosidaz regionals, arrebatant-lis el suyo infinito valor real, coma sistemas de comunicacion i expresion de mils de personas al nòstro territòrio. Las escòlas i las institucions educativas espanyòlas, en còntas de ser puestos d’ensinyança respetuosos en la nòstra realidat pllurillingüe, han siu historicament centros d’asimilacion cultural, “reeducacion” i castellanizacion de la pobllacion aragonesa. Per ans, ha siu habitual la represion, inclluso fisica, contra els alumnos que no s’expresavan en castellano. A l’actualidat, la preséncia de l’aragonés i el catalan a l’ensinyança é irrisòria i extremadament llimitada.

País Llionés: La socio-llingüistica del País Llionés é de las més precàrias d'entre els territòrios baixo l'administracion de l'Estau espanyòl per lo referiu a la normalizacion de las suyas llenguas patrimonials.

La llengua pròpia de las comarcas més occidentals é el gallego-portugués en las modalidaz gallegas orientals del Bierciu occidental, l'Alta Senábria i el portugués fronteriço d'Alamedilha y Calabor. Cònta en cèrta vitalidat a estas comarcas aon la demografia, la escasa preocupacion per las institucions, la desatencion, la nula preséncia als mèdios de comunicacion locals, el nulo uso administrativo i una preséncia escasa a la educacion

enfocada d'una manera allunyada de la realidat llingüistica dels suyos parllants fan difícil la suya pervivéncia en un futuro sin relevo generacional.

Al territòrio restant, la llengua pròpia va ser historicament l'astur-llionés u llionés, més antes rellegau a las comarcas més del nort i occidentals del país, que vive en una situacion total de minorizacion i regresion que va suposar la inmediata extincion als pòcos territòrios als que encara persiste. La perdida dels parllars llioneses suposa un danyo irreparablle al conjunto de l’astur-llionés separant el suyo territòrio i asfixiant la comunicacion entre els altros territòrios on encara se parlla. No tin cap preséncia al sistema educativo més animau a l’adoctrinamento identitàrio castellano que per la pervivéncia del patrimònio cultural d'esta comunidat. Tampòc tin preséncia més que de feto anecdotico i quasi folcllorico a l'administracion publlica i practicament cap als mèdios de comunicacion locals.

Asturies: Asturies vin de perdre una oportunidat historica d’alcançar la oficialidat. Despús de 40 ans de reivindicacion llingüistica, las llenguas pròpias d’Asturies —l’asturiano i el gallego asturiano— van estar més cerca que mai de llograr un reconeiximento legal. Per primèra vez a l'història, el numero de deputaus suposadament a favor arribava als 27, esto é, la mayoria parllamentària necesària pa afrontar la reforma estatutària proposada per la FSA-PSOE que inclluiria la oficialidat. Pero las ganas de la sociedat asturiana d’alcançar, a la fin, dretos llingüisticos, va veyer-se nòvament tallau per la falta de voluntat politica, la farsa gubernamental i el circo mediatico.

De totas formas, devant este nuevo fracaso, el movimento de reivindicacion llingüistica se reafirma coma un dels movimentos més potents, conseqüents i firmes d’Asturies. I tot i els moltos impedimentos, l’asturiano i el gallego-asturiano no només se mantinen, sino que s’expanden. En els ultimos ans estam asistint a un proceso de normalizacion que naix del pòblle i é pa'l pòblle (una creixeda de la lliteratura i la musica en asturiano, empresas de tota mena que usan l’asturiano en total normalidat, una mayor concienciacion entre la joventut, etc.), i é que devant la falta de compromiso politico, sèmpre va ser la cllase obrèra qui va cudiar i va transmitir els llegaus heredaus. Principalment: autoestima, autogestion i treball de carrèr. Este movimento é imparablle i alcançarà la oficialidat.

Dende las organizacions de Purna, Agora País Llionés i Darreu exigim que las nòstras llenguas tingan politicas publlicas d’ensinyança, promocion i proteccion; i que se garantice la suya preséncia als mèdios de comunicacion i a l’administracion publlica. Demanam un marco que proporcione un trato digno a las nòstras comunidaz llingüisticas patrimonials i que se garanticen els dretos dels suyos parllants, que se veden minguaus en comparacion als dels parllants de castellano. El marco optimo ha de pasar per la oficialidat quanto menos als territòrios on tinen preséncia i vitalidat las nòstras llenguas (tot el territòrio en el caso d’Asturies), i tamé a las ciudaz del país que reciben migracion masiva d’estes territòrios u que se destinen servícios publlicos a estas comunidaz.

DIA INTERNACIONAL DE LA LLENGUA MATERNA Català Al Dia Internacional de la Llengua Materna, la joventut aragonesa, llionesa i asturiana reivindiquem l’ús i respecte de les nostres llengües pròpies. Los nostres paisos són territoris amplis i diversos on trobem un conflicte lingüístic que te que vore, en gran mesura, en assumptes ideològics exògens als propis parlants, que han estat permanentment instrumentalitzats per les diferents tendències polítiques, utilitzats com meres armes llançadices en les seues batalles identitàries. En molts casos, lo problema més gran ve per la falta de valor que li donen los parlants a les seves llengües pròpies, que després de generacions en una situació de desigualtat lingüística, en molts casos en grans presions socials i polítiques, acaben per percibir-les com inferior davant altres llengües en més prestigi social, en este cas lo castellà, i van abandonant-les: des de deixar d’utilitzar-les als espais on consideren que no son vàlides, passant per tenir-les relegades al espai familiar, fins deixar d'ensenyar-les i utilitzar-les en filles i fills, portant així a la desaparició efectiva de l’idioma.

Aragó: A la Franja la llengua és lo català, des de fa més de 850 anys, i va ser llengua oficial hasta que a 1707, en los ‘Decrets de Nova Planta’, lo castellà se va imposar davant les llengües pròpies del territori: lo català i l’aragonès, relegat avui dia a la zona nord. L’aragonès i lo català no tenen a Aragó un estatus d’oficialitat. L’única llengua oficial al nostre territori és la llengua castellana. Això signifique que se vulneren sistemàticament los drets humans que tenen que vore en los aspectes lingüístics de tota la població aragonesoparlant i catalanoparlant, fent de les persones no castellanòfones d’Aragó ciutadans de segona classe.

La realitat lingüística d’Aragó està permanentment invisibilitzada. La presència pública i institucional de les llengües pròpies és ínfima, per no dir nul·la, i los mitjans de comunicació hegemònics, públics o privats, són íntegrament en castellà. Això projecte ante la població d’Aragó una percepció irreal, absolutament castellanitzada, de la realitat lingüística del país.

Les institucions i los mitjans de comunicació han folkloritzat les nostres llengües hasta el punt de convertir-les en meres curiositats regionals, arrebatant-lis lo seu infinit valor real, com sistemes de comunicació i expressió de milers de persones al nostre territori. Les escoles i les institucions educatives espanyoles, en comptes de ser llocs d’ensenyança respetuosos en la nostra realitat plurilingüe, han sigut històricament centres d’assimilació cultural, “reeducació” i castellanització de la població aragonesa. Durant anys, ha sigut habitual la repressió, inclús física, contra los alumnes que no s’expresaven en castellà. A l’actualitat, la presència de l’aragonès i lo català a l’ensenyança és irrisòria i extremadament limitada.

País Llionés: La sociolingüística del País Llionés es una de les més precàries als territoris baix l’administració de l’estat espanyol pel que fa a la normalització de les seues llengües patrimonials.

La llengua pròpia de les comarques més occidentals és lo galleguportugués en les modalitats gallegues orientals del Bierciu ocidental, l'Alta Senabria i lo portugués rayanu d'Alamedilha y Calabor. Compte en certa vitalitat en estes comarques malgrat la demografia, l'escassa preocupació de les institucions, la desatenció, la nul·la presència als mitjans de comunicació locals, el nul ús a l’administració i una presencia escasa a l’educació, enfocada d’una manera

allunyada de la realitat lingüística dels seus parlants, fan difícil la seua pervivència a un futur sense relleu generacional.

A la resta del territori, la llengua pròpia històricament va ser l'asturllionés o llionés, avui relegat a les comarques de més al nord i occidentals d’un país que viu una situació total de minorització i regressió, que supose la inmediata extinció als pocs territoris on encara perviu.

La pèrdua de les parles llionesas supose un mal irreparable al conjunt del asturllionés, resquebrajan lo seu territori i perjudicant la comunicació entre los territoris on encara se parle. No té cap presència al sistema educatiu més enfocat al adoctrinament identitari del castellà que a la pervivència del patrimoni cultural d’esta comunitat. Tampoc té presència real a l’administració, només anecdòtica i quasi folclórica, i pràcticament ninguna als mitjans de comunicació locals.

Asturies: Asturies va perdre una oportunitat històrica d’aconseguir l’oficialitat. Després de 40 anys de reivindicació lingüística, les llengües pròpies d’Asturies —l’asturianu i el gallegu asturianu— van estar més prop que mai d’aconseguir un reconeixement legal. Per primera vegada a la història, lo número de diputats suposadament a favor arribave als 27, a la majoria parlamentària necessària per afrontar la reforma estatutària proposta pel FSA-PSOE, que portarie l’oficialitat. Però la voluntat de la societat asturiana d’aconseguir, per fi, los drets lingüístics, se va vore de nou sufocada per la falta de voluntat política, la farsa gubernamental i lo circ mediàtic.

Malgrat això, en front este nou fracàs, lo moviment de reivindicació lingüística se reafirme com un dels moviments més potents, conseqüents i ferms d’Asturies. I malgrat tots els obstacles, l’asturianu i el gallegu asturianu no només se mantenen sinó que s’expandeixen.

Als últims anys estem assistint a un procés de normalització que néix del poble i és per al poble (un auge de la literatura i de la música en asturianu, empreses de tot tipus que l’utilitzen en total normalitat, una conscienciació entre la joventut, etc.) i és que davant la falta de compromís polític, sempre ha estat la classe obrera qui ha cuidat i trasmès los llegats heretats.

Principalment: autoestima, autogestió i treball de carrer. Este moviment és imparable i anem a aconseguir l’oficialitat.

Des de les organitzacions de Purna, Agora País Llionés i Darreu exigim que les nostres llengües tinguen polítiques públiques d’ensenyament, promoció i protecció; i que se garantitzo la seua presència als mitjans de comunicació i a l’administració pública. Demanem un marc que proporciono un tracte digne a les nostres comunitats lingüístiques patrimonials i que se garantitzon los drets dels seus parlants, que se veuen minvats en comparació als dels parlants de castellà. Lo marc òptim ha de passar per l’oficialitat als menys als territoris on tenen presència i vitalitat les nostres llengües (tot lo territori en lo cas d’Asturies), i també a les ciutats del país que reben migració massiva d’estos territoris o que se destinon serveis públics a estes comunitats.