11-01

ANY XXXII – Núm. 343 GENER 2011

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE GENER DIMARTS 5, a partir de les 10 del matí i a la tarda SS Majestats Melcior, Gaspar i Baltasar faran una visita a quatre llars d’avis de l’Hospitalet.

A 2/4 de 9 del vespre. Després de la Cavalcada, al Centre Cultural Barradas, els Reis Mags donaran les joguines als nens els pares o familiars dels quals ho hagin sol·licitat.

DISSABTE 15: a les 8 del matí. Excursió “Coneguem Catalunya” num 277, a Montferri. Visita al Santuari de Montserrat. Inscrip. 3 de gener.

DISSABTE 29: a les 10 del matí. Visita cultural guiada a la CasaMuseu i Arxiu Joan Maragall. Entrada gratuïta. Inscrip. fins al dia 21.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE FEBRER DISSABTE 12: a les 8 del matí. Excursió “Coneguem Catalunya” num 278, a Vic. Visita al Museu de la Pell. Calçotada a Tavèrnoles. Inscrip, 31 de gener.

DIMARTS 22: En preparació: Conferència,

TALLERS CURS 2010-2011 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS

Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Digoine, 33 baixos -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL

Les recents sentències dictades pel Tribunal Suprem espanyol que obren la porta al fet que la llengua vehicular en l’ensenyament a Catalunya sigui a més del català el castellà, representen un atac duríssim per al model d’immersió lingüística a hores d’ara vigent. Tot i que només es tracta de tres casos aïllats als quals s’aplica de manera concreta la resolució emesa abans de l’estiu pel Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, l’escletxa oberta és un mal auguri. A més a més, és empipador que organismes aliens al nostre país imposin els seus criteris sobre normes que van ser aprovades sobiranament, en el seu dia, pel nostre Parlament.

En aquests moments, encara és una incògnita la resposta de la societat civil catalana que, quan han anat mal dades, sempre ha sabut respondre amb contundència i amb un pas endavant de la classe política,. Per la nostra part, des de l’Ateneu i des d’aquestes humils pàgines del butlletí Xipreret, volem manifestar la nostra més enèrgica oposició a les esmentades sentències i reafirmar el nostre compromís que la llengua vehicular en les escoles de Catalunya continuï essent el català.

D’altra banda, us volem informar que, com és habitual, amb l’entrada del nou any canvien les portades del butlletí Xipreret. Aquest 2011 les dedicarem a edificis emblemàtics de l’Hospitalet. La Matilde Marcé, la presidenta de l’Ateneu, després de dedicar una part del seu temps a fer-ne recerca, us en presentarà un cada mes amb la qualitat i la desimboltura que li són pròpies.

GENER

PORTADA EDIFICIS EMBLEMÀTICS LA CASA DELS FINESTRALS GÒTICS Tal com us diem a l’editorial, aquest any dedicarem les portades del Xipreret a diferents edificis que formen part del nostre patrimoni cultural i arquitectònic. La majoria són masies, algunes de senyorials, símbols del nostre passat, amb les portes dovellades, les llindes esculpides, els finestrals rectangulars, etc., que han arribat fins als nostres dies, malgrat les transformacions i les malvestats que han sofert al llarg dels segles.

Les veiem per fora i, algunes vegades per dintre, però us heu aturat mai a pensar qui les va fer construir, qui hi va néixer, viure o morir, tant si van ser la seva llar, com quan, anys a venir, potser van albergar escoles, ateneus, casinos, museus, etc.?

Les cases tenen ànima, les seves velles pedres no serien res més que això, pedres, si entre aquelles parets no hi haguessin bategat unes vides, uns sentiments, unes il·lusions... És difícil, 300 o 400 anys més tard, intentar explicar tot això, sobretot amb pocs documents a la mà, de fet, en algun cas, comptant només amb el llibre de Jaume Codina, Els pagesos de Provençana.

Començarem amb la més antiga, la casa dels finestrals gòtics al carrer del Xipreret. És una masia amb coberta a dues aigües, amb parets de fang i basament de pedra. Sembla que és del segle XVI, tot i que podria ser del XV si els finestrals gòtics flamígers que hi ha haguessin format part d’una edificació anterior sobre la qual se n’hauria erigit una de nova al segle XVI, que al seu torn s’hauria reedificat el 1628.

Sembla que al segle XVI la masia era propietat de la família Mercer.

De fet Pere Mercer va arribar a l’Hospitalet, procedent d’Esplugues, el 1502 quan es va casar amb Eulàlia Costa, filla d’Arnau Costa, que tenia casa a la vila i terra. Pere, però, sempre segons Jaume Codina, o no es quedà a la nostra vila o vivia a casa del sogre,i per tant no consta com a pagès propietari, i no és fins al 1528 que trobem de nou a l’Hospitalet un Pere Mercer que hi tenia casa i més tard terres, probablement el seu fill. Casat amb Joana, va tenir quatre noies i un noi, Montserrat (recordeu que en aquell temps Montserrat era nom d’home, les dones es deien Montserrada), Pere va morir el 1569. Del fet de tenir sepultura a l’interior de l’església (només n’hi tenien les famílies importants) i deixar 120 lliures a les tres filles supervivents, a més dels diferents càrrecs, sagristà, obrer parroquial, jurat, etc. que va exercir i de la seva presència en 2

moments claus de la vida hospitalenca, podem deduir-ne que pertanyia a una de les famílies més influents amb els Cerdanya, Oliver, Madolell, Llunell, Esquerrer, etc.

Montserrat Mercer fou pare de Pere, Joan i Paula, que es casà el 1572 amb Jaume Huguet de Vilafranca que pintarà el retaule de Sant Roc, encarregat per la Confraria del mateix nom, la dels francesos i que, restaurat fa uns anys, és exposat a l’Harmonia, una altra masia de la qual parlarem abastament més endavant. Pere, que es casà amb Eulàlia Llunell, pare de Pere, Jaume, Eulàlia i Maria, establí al seu germà Joan, que era clergue (ho era normalment el segon fill) “40 lliures anuals fins que obtingui un benefici que pugui sustentar-lo”. Les dues noies, en casar-se, reben dots de 250 i 350 lliures respectivament.

De l’hereu, de Pere, no en sabem res més, potser va morir. Jaume, que sembla que només va tenir una filla, fou l’últim Mercer d’aquesta branca present a l’Hospitalet. Va ser encara jurat el 1642 i moria el 1644. Tanmateix sembla que no hi vivia, ja que Jaume Codina només li adjudica terres. Amb ell, doncs, desapareixen els Mercer propietaris. A partir d’aquell moment només trobem comparets i sembla que són descendents d’un Antic Mercer, pagès propietari també, que visqué a la vila a la mateixa època i morí el 1613 i no sabem si hi havia un lligam familiar entre ells.

A la casa dels finestrals gòtics, hi devia haver moviment, ja que els diferents Pere, Montserrat, Jaume, etc. no paraven de comprar, vendre o llogar vinyes i terres tant al pla de Provençana, com a la Fabregada, Bellvitge, Bellvís, etc.

Finalment cal suposar que, com faran membres d’altres famílies importants de l’Hospitalet, Jaume devia marxar a Barcelona on més tard trobem el Dr. Rafel Mercer Rello a qui és tornada una casa al carrer Major, prop de la Creu de la Riera, el 1678, que potser és la que llogà el 1680 amb dret a pou, safareig i forn de pa. El 1681, encara en llogà una altra al carrer Major també, però al costat de I’Hospital, i al cadastre de 1724, encara hi ha dues cases a nom de Mercer.

Vet aquí que he intentat fer un apunt de la vida d’una família hospitalenca del segle XVI, però qui sap si he fet ciència ficció en alguns o molts aspectes!

Ignoro a mans de qui va anar a parar la hisenda als segles següents. Ja al segle XX es repartí entre tres hereus i la part del carrer del Xipreret s’enderrocà i s’hi construí una edificació moderna que desvirtua la vella masia. En les estances que encara queden hi ha actualment dependències del Museu d’Història.

MATILDE MARCÉ Bibliografia: Pagesos de Provençana de Jaume Codina.

3

CONVERSES

Respon: Marius Serra i Roig Nat a: Barcelona Edat: 47 anys Professió: Escriptor

Tot i que sou nascut a Barcelona, esteu molt vinculat a Vilanova i la Geltrú i al seu Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués, que féu aparèixer a la novel·la Mon oncle. Ens podríeu explicar que té de singular aquest museu per a vós?

Va ser un museu vinculat a qui l’explicava, mon oncle Francesc Roig Toqués. Això era el que més me’n fascinava, perquè cada objecte no només tenia un valor descriptible sinó una història al darrere que explicava com és que havia anat a parar al museu. La veritat és que tot això es va acabar amb la mort de mon oncle, i em temo que el museu no tornarà a ser el que havia estat: una acumulació d’objectes inanimats que no ho semblaven, un ésser viu format amb la passió i la il·lusió de tots els seus visitants.

De petit, a quines escoles vàreu anar? Conserveu algun record especial d’aquella època?

Vaig anar als Salesians d’Horta. En conservo molts records, és clar. I, en general, en tinc un record ambivalent. D’una banda, vaig créixer contra tot allò que m’imposaven: una única llengua, una única religió, un únic sexe... però alhora em van transmetre d’una manera molt eficaç el valor de l’esforç i l’ànsia del coneixement. Al capdavall, els veritables records van associats a les persones, els companys, alguns mestres... Un munt de bons records que ara, de tant en tant, retornen en la memòria quan l’atzar ens torna a fer coincidir.

4

Vàreu estudiar Filologia Anglesa a la Universitat de Barcelona. Per quin motiu vàreu escollir aquests estudis?

Vaig triar de fer Filologia Anglesa després d’haver renunciat a la carrera de Medicina. Ho vaig fer perquè m’agradava llegir i m’agradava la cultura rock, la qual bàsicament es desenvolupava en anglès.

Recordo que, a segon de carrera, ens van fer un test abans d’entrar a l’especialitat i m’ho van preguntar exactament així: Per què vol cursar Filologia Anglesa? Després vaig saber que tothom adduïa raons més o menys pragmàtiques. La meva resposta va ser: “Per poder entendre Finnegans Wake de James Joyce”. 25 anys després estic igual. Ja me l’he llegit un parell de cops, o ho he intentat, però continuo sense entendre’l”.

Sembla que la vostra gran passió és la enigmística, que és l’art de jugar amb les paraules per resoldre jocs enigmístics (mots encreuats, endevinalles, etc). D’on us va sorgir aquesta inclinació?

Des de sempre recordo haver tingut una certa tendència a jugar amb les paraules, però el moment clau és a segon de carrera, en trobar un palíndrom en un conte de Julio Cortázar (“átale, demoníaco Caín, o me delata”) i buscar en un diccionari la paraula “palíndrom”. D’una cosa vaig passar a l’altra i vaig acabar a l’entrada “enimmistica” de la Gran Enciclopedia Italiana (una obra antiga de referència que corria per la biblioteca de la facultat). Vaig copiar com un posseït l’entrada sencera (uns vint folis) i vaig deixar d’anar tres mesos a classe per continuar investigant i llegint sobre allò. Només anava a la biblioteca i al bar, perquè els companys em passessin els apunts.

Des de fa una colla d’anys publiqueu un article setmanal sobre enigmística al suplement de cultura del diari Avui i sou el responsable dels mots encreuats que surten cada dia a La Vanguardia. Que representen per a vós ambdues activitats?

L’articulisme representa la gimnàstica periòdica que t’obliga a mantenir la tensió de la recerca. Els mots encreuats són com anar a nedar cada matí. Capbussar-me en la llengua, jugar-hi, descobrir coses noves... Fa més de vint anys que en faig un cada dia i encara ara trobo paraules noves, sentits nous que desconeixia... Així és la vida, per fortuna. En tot cas, aquestes activitats periòdiques tenen la dimensió laboral dels oficis. En vius i n’aprens els trucs. Escriure ficció és diferent. Hi assumeixes molts més riscos.

D’altra banda, molta gent us coneix i us recorda pel programa Alexandria que vàreu conduir entre els anys 2003 i 2005 al canal 33 de la Televisió de Catalunya. Considereu positiva aquella experiència televisiva?

5

Va ser positiva perquè em va permetre conèixer i tractar alguns escriptors notabilíssims, però en general era una activitat per a la qual no sentia gaire vocació. En tot cas, em va ampliar la perspectiva, em va brindar algunes experiències insospitades i em va refermar en la meva nul·la voluntat de transformar-me en bàrman. Volia, i vull, continuar essent bevedor, més que no pas bàrman.

Podríeu explicar als nostres lectors que és Verbàlia?

Verbàlia és el país dels verbívors que em vaig empescar fa més de deu anys per encabir tot un seguit d’elements de joc verbal que, fins llavors, anaven deslligats: poesia barroca, eslògans publicitaris, jeroglífics, endevinalles infantils, mots encreuats, acudits de taverna, literatura experimental... Verbàlia és una terra sense fronteres gaire definides ni llei d’estrangeria que té el seu reflex a internet: verbalia.com. És verbívor tothom que beu verbs i els fa ballar sense limitacions. Verbàlia és, sobretot, un Estat Mental. Cada cop que un verbívor practica un joc verbal en redefineix la sobirania, i en l'era d'internet això passa cada dia. La Constitució de l’Estat Mental de Verbàlia es limita a regular una tirallonga de mutacions i permutacions dels mots, tot establint-ne les bases legislatives que consten en el llibre homònim (Verbàlia 2.0, Editorial Empúries) i els reglaments juganers que consten a la capsa de jocs homònima: Verbàlia, el joc, amb Oriol Comas: 50 jocs reunits de paraules publicats per Devir.

L’any 2006 guanyeu el premi Ramon Llull amb la novel·la Farsa.

Segueix un fil conductor amb les vostres obres anteriors ( L’home del sac, Mon oncle, La vida normal, AblanatanalbA, etc), o és un salt endavant?

Farsa està en la línia de L’home del sac i de Mon oncle. És una novel·la d’invenció que explora les creences que ens mouen. En aquest cas, vaig explorar les relacions amb l’atzar exemplificades en un casino, en el qual anem a buscar la bona sort i del qual sovint sortim escaldats.

Potser la diferència és que a Farsa la crítica social és més present que en les anteriors novel·les. La Barcelona del Fòrum hi surt satiritzada i els mecanismes ludolingüístics no són tan centrals. Estan més al servei de la història. Amb els anys he detectat que, des de La vida normal, tinc dues línies clarament diferenciades d’escriure narrativa: les novel·les d’invenció (com L’home del sac, Mon oncle o Farsa) i la narrativa de sense ficció (com De com s’escriu una novel·la o Quiet). Després de Quiet estic tornant a la invenció.

L’any 2008 vàreu publicar el llibre Quiet dedicat al vostre fill que patia una malaltia que la medicina no sabia tractar. Quin va ser el motiu que us va impulsar a escriure’l?

6

Em va resultar impossible defugir l’escriptura sobre una qüestió que m’afectava d’una manera tan íntima i intensa. En tot cas, el detonant va ser un episodi d’enfrontament surrealista amb la propietària d’un restaurant italià, a Gènova. Però ja feia anys que ho sabia: escriuria sobre el Llullu. A De com s’escriu una novel·la, el 2004, ja hi treia el cap.

Actualment, a La Vanguardia, també hi col·laboreu amb els articles de la secció El runrún. Per curiositat, en quina llengua escriviu l’original: en castellà o en català?

Els escric en castellà, només. Per publicar el llibre Enviar i rebre (Columna, 2007) en vaig traduir un munt al català i em vaig adonar de la complicació que això suposava. Confio que les intencions de publicar-lo en català que ens han estat comunicades des de la direcció del diari tirin endavant. Això voldrà dir que, d’aquí a pocs mesos, podré escriure’ls en català i traduir-los al castellà, també. Així és com penso actuar: fent-los en català i traduint-los després.

La volta que heu fet com a col·laborador del programa de TV3 Divendres per pobles i ciutats de Catalunya, us ha permès fer algun descobriment especial relacionat amb la nostra llengua?

Creieu que paraules genuïnes de molts llocs s’estan perdent i que el nostre idioma s’està empobrint?

Hi ha moltes paraules i expressions que es perden, certament, i això sempre amoïna els parlants que les usàvem (o usaven) d’habitud.

Però també n’apareixen de noves. El problema no ve per aquí.

L’empobriment hi és, és preocupant i prové fonamentalment de la pèrdua de sentit lingüístic, d’oïda, de curiositat per escatir com es combinen els mots i les expressions. Si algú no li dóna cap valor a la llengua que fa anar acabarà llepant pedres. La sintaxi amb calçador, la fonètica desafortunada, la limitació en el coneixement de sinónims...

Aquest és el gran mal.

Per últim, ens agradaria conèixer quina és la vostra opinió sobre el futur de la llengua catalana, justament ara quan està patint uns embats terribles per part de certs personatges, entitats i institucions, de dins i fora de Catalunya Ni pessimista ni optimista. Em resulta tan carregós el discurs apocalíptic de Titànic constant com el discurs ingenu floriviolat.

Qualsevol llengua depèn dels seus usuaris. El futur és a les nostres llengües.

7

ATENEU Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” número 276, a Sta. Cristina d’Aro, Baix Empordà. Visita al Museu de la Màgia . Dissabte 11 de desembre de 2010.

El dissabte 11 de desembre a les 8 del matí, vam emprendre el viatge en direcció a Santa Cristina d’Aro per l’autopista AP7. Passant per la zona de Mollet vam trobar un boira força espessa que no ens deixà fins uns quilòmetres més enllà, on trobàrem un sol esplèndid.

Vam parar a l’àrea del Montseny per esmorzar i vam arribar a la Casa de la Màgia abans de les 11.

El propi mag Xevi ens va rebre al pati de la casa, juntament amb la seva filla, on ens explicà una mica d’història del naixement del museu.

Va comprar una masia catalana construïda l’any 1850 i que feia 14 anys que estava abandonada, la va reconstruuir per fer-hi la “Casa Màgica” (Museu de la il·lusió i la curiositat) que es va obrir al públic l’any 2002.

La primera sala que trobem és “El Racó d’en Xevi” on destaca un enorme violí que pesa més de 200 quilograms, amb un piano màgic que fa música i es mouen les tecles soles, amb autòmates, quadres, fotografies d’actuacions d’en Xevi per tot el món. Continuem passant per les Sales de Màgia i Art, la Sala dedicada al famós mag hongarès Harry Houdini, una altra als mags 8

germans Roca, Sala de quadres inèdits del pintor Albertí, Sala d’autòmates, Sala de pòsters, Sala de Tarot, el Teatre amb audiovisual, etc.

El mag “Xevi” el recordem dels anys 60 del segle passat quan va tenir ressò mundial en fer un recorregut amb els ulls tapats de Montserrat a Barcelona. A part de les seves actuacions per televisió, en diverses pel·lícules, a diferents països d’Europa i Amèrica del sud, organització de festivals de màgia, etc., el felicitem efusivament per l’admirable recopilació d’una forma privada dels aparells de màgia de diferents èpoques, baralles de cartes, pòsters, llibres, fotografies que formen aquest admirable museu de màgia únic al món.

Al final de la visita en Xevi ens va reunir a tots al teatre i ens va obsequiar amb una agradable demostració de la seva màgia.

Seguidament vam anar a dinar a l’Hostal Bonaterra de Maçanet de la Selva.

El dissabte 15 de gener visitarem el Santuari de Montserrat a Montferri, a la comarca de l’Alt Camp, us hi podeu apuntar el dilluns dia 3; i el dia 12 de febrer anirem a Vic, a visitar el Museu de la Pell.

Dinarem a Tavèrnoles, menjant la típica “Calçotada”.

Inscripcions el dilluns 31 de gener

MARTÍ GUERRERO I COTS

9

JOAN MARAGALL I EL SEU TEMPS

Darrera conferència del 2010, (dijous 16 de desembre, a les 8 del vespre a la sala d’actes de la Regidoria).

A càrrec de mossèn Josep M. Jubay

Com que enguany ha estat el centenari de la mort de Joan Maragall, gran escriptor i pensador, l’Ateneu no ha volgut deixar passar l’avinentesa sense recordar el seu llegat literari valuosíssim en si mateix i importantíssim per entendre la seua influència en el catalanisme cultural i militant.

La presidenta de l’Ateneu, Matilde Marcé, presentà breument

mossèn Josep M. Jubany, com a “home savi” i alhora encuriosit pel personatge.

El conferenciant, que no pretenia altra cosa que divulgar el llegat d’aquest, és veié limitat per la brevetat d’una conferència en voler fer entendre la complexitat de Joan Maragall. Després de referir els inevitables xafardejos per tal de bastir de carn i ossos la figura literària, emprengué la difícil tasca d’esbossar el món intel·lectual maragallà.

De primer es referí a les influències rebudes que podien haverlo modelat, com a “cristià no catòlic”. Tot i que provenia de la Renaixença, una Renaixença –la catalana si més no- d’inspiració romàntica, conservadora i cristiana, ell madura com a modernista, però distant del tarannà esbojarrat dels seus companys de generació. De fet, les influències subratllades pel conferenciant són ben diverses, tot i ser sempre d’escriptors alemanys. Així féu menció a Novalis, cristià i medievalitzant; a Nietzsche, ateu militant i crític ferotge del cristianisme, 10

i Goethe, el més assenyat de tots tres i potser per això el més indefinible.

Aquests personatges, que el mogueren a aprendre alemany de tant com li interessaven, es poden trobar reflectits en l’obra de Joan Maragall, escriptor que, a més d’excel.lent poeta, va influir directament en l’opinió pública, sovint consulsa, amb els articles periodístics del seu temps. Així, la seua actitud preocupada davant els avalots a la Barcelona del tombant de segle, amb dures crítiques a uns i altres, ens mostra un Maragall compromès i distant de l’esteticisme tan comú entre els escriptors modernistes.

Quant al misticisme i el panteisme que a vegades es troba als seus poemes, fou molt interessant la reflexió del conferenciant sobre el conegut poema “Cant espiritual”. I pel que fa al catalanisme, el seu comentari sobre el famós poema “Adéu Espanya” potser no arribà a l’auditori per la manca del temps necessari per poder explicar-lo amb major prolixitat.

En definitiva, una conferència de temàtica força complexa, però apassionant.

Text: ANTONI PRATS Fotos: MARTÍ GUERRERO

11

Excursió “ESPECIAL” a la Conca de Barberà. Visita a Montblanc i el Museu de la Vida Rrural a l’Espluga de Francolí. Divendres 17 de desembre de 2010.

El passat mes de desembre, vam tenir la sort de poder anar dues vegades d’excursió. Va ser el divendres dia 17, a les 8 d’un matí molt fred, que sortírem cap a Montblanc, on, després d’esmorzar, vàrem tenir temps lliure per visitar aquesta bonica població d’origen medieval.

Les muralles, que daten del segle XIV, tenien un perímetre de dos quilòmetres, amb trenta-quatre torres i quatre portes, de les quals se’n conserven dues. És un dels recintes més ben conservats de Catalunya, que l’any 1947 fou declarat Conjunt Monumental i Artístic.

Passejar per la plaça Major és entrar una mica en l’Edat Mitjana.

Allà hi trobem la Casa dels Desclergue, que fou residència del representant del rei, la Font Major, que data del 1804 i la seu de l’ajuntament, dels segles XIII-XIV. A l’església de Sta. Maria la Major, del segle XIV, hi podem admirar els finestrals gòtics, la imatge, tambè gòtica, de la Verge del Cor i un òrgan barroc considerat dels més importants de Catalunya.

Tambè vam veure l’església de Sant Miquel, del segle XIII, de façana romànica i interior gòtic.

Tot seguit ens dirigírem cap a l’Espluga de Francolí, on visitàrem el Museu de la Vida Rural, creat l’any 1988. Aquest espai acull eines, mobles, vestits, atuells... tot allò que els nostres avanpassats van fer servir per treballar, tant del camp com d’altres oficis.

El senyor Lluis Carulla, (21 de febrer de 1904 – 3 de febrer de 1990) va cedir la casa pairal de la seva família (membres de la qual exerciren com a apotecaris des del segle XVII) per ubicar aquest magnífic espai. L’any 2008 es va fer una important ampliació d’aquest museu, que el mes de març de 2009 va quedar inclós en la Xarxa de Museus Etnològics.

12

El mateix Lluis Carulla, escriptor, empresari i mecenes català, va crear, el 1937, les pastilles de brou Gallina Blanca, que tots hem fet servir en més d’una ocasió, una empresa que ha derivat en moltissims productes alimentaris. D’altra banda, l’any 1961 va fundar Omnium Cultural, juntament amb Joan Basptista Cendròs, Fèlix Milet, Joan Vallvé i Pau Riera. Va ser honorat amb la Creu de Sant Jordi el 1982.

Després d’aquesta interessant visita vàrem degustar un bon menú nadalenc, com s’esqueia en aquestes dates, amb sopa de galets, pollastre amb panses, prunes i pinyons i neules i torrons per postres.

Esperem retrobar-nos el mes que ve, en l’habitual excursió de Coneguem Catalunya.

Text i fotos: ANTÒNIA CALDÉS

13

RECITAL AL MUSEU Guerra, Pau, Exili...

Fa uns anys que, en arribar les festes nadalenques, el grup de teatre de la nostra entitat i alguns col·laboradors ens ofereixen un recital de poesies, en un reduït i acollidor espai del museu d’Història Permeteu-me una raresa meva, que és començar el comentari per la segona part del recital, en el qual es llegiren uns fragments del Poema de Nadal de Josep Maria de Segarra. Què en puc dir jo que no s’hagi dit ja d’aquest inspirat poema Puc dir, i és cert, que sempre és plaent escoltar-lo i que els rapsodes,com en tot el resta del recital el varen brodar Ara parlaré de la primera part: encapçalada per la lectura d’introducció a càrrec d’en Roumaldo Monreal. Personalment crec, que aquesta part fou la més emotiva per la realitat dels seus poemes, la que donava nom al recital: guerra, pau, exili. Tres paraules, tres sentiments colpidors viscuts en la mateixa pell d’alguns dels poetes llegits. Pere Quart ens parla del camí del seu propi exili en Corrandes d’exili, del qual en transcric tres línies “Una nit de lluna plena / transmutarem la carena / lentament sense dir re.”...

Vicenç Andrés Estallé ens deia: “ La postguerra era sorda, amarga i cruel “. Anaren passant per la nostra oïda poemes de Joan Margarit, Carme Roy, Espriu, Marius Torres i molts altres. Jo, que per l’edat vaig viure aquells temps, vaig sentir una emoció especial Aquest comentari pot fer la impressió que el recital fou trist, aquesta no és la paraula per definir l’ambient que es respirava, era sentit, era emotiu, arribava Vull felicitar, amb tota sinceritat, els rapsodes, perquè aquest arribar, aquest connectar amb els assistents, és mèrit d’ells,del seu bon dir i del sentiment que transmeten. També cal felicitar la Maria Amorós, professora de l’Escola de Música Tecla Sala que, amb les notes de la seva viola, va acompanyar aquest clímax tan íntim Finalitzat l’acte, vàrem tenir ocasió de compartir impressions, comentaris i felicitacions, mostra de la satisfacció dels assistents.

Acabàrem la vetllada al voltant d’una tauleta gaudint d’un tast de nous, panses i neules, i com és natural, no hi podia faltar un porró de vi dolç.

CARME JORBA

14

XIII MOSTRA D’ENTITATS Els dies 18 i 19 del passat mes de desembre, va tenir lloc a la rambla de Just Oliveras la ja habitual Mostra d’Entitats, que enguany celebrava la 13a edició.

Els espais habilitats per poder informar al públic visitant de les nostres activitats, eren una mica més còmodes que els de l’any passat, però, si recordem els anteriors, encara van ser bastant limitats.

El dissabte, tot just obert, a les 12 del migdia, les persones encarregades del taller infantil i juvenil del grup teatral Margarida Xirgu, varen estar maquillant els nens i nenes que ho desitjaven.

El diumenge, a partir de les 11, tothom que passava va poder admirar els treballs de les puntaires del taller de l’Ateneu i, a 2/4 de 6 de la tarda, el conductor de l’aula de dibuix i pintura, Emili Bona, restà a la disposició dels visitants que demanaven informació de l’activitat.

Tots dos dies membres de la junta i col·laboradors, vam donar informació de les activitats de l’Ateneu en general i sobretot de la més propera: la Diada de Reis, que, com anys anteriors, serà el 5 de gener al Centre Cultural Barradas, després de la Cavalcada.

El diumenge 19, al migdia, la senyora alcaldessa, Núria Marín, i altres autoritats de l’Ajuntament de l’Hospitalet van visitar la mostra. I tots dos dies vam comptar amb el suport de diversos membres de la Regidoria del Districte I. Esperem poder assistir l’any vinent a la 14a edició d’aquesta, ja tradicional, activitat.

Text i fotos ANTÒNIA CALDÉS

15

TEATRE TORNEM-HI Tornem a la feina. Tornem a riure, a plorar, a sentir… Tornem a viure la màgia del teatre. Com feien les antigues llegions macedòniques, un pas enrere i dos endavant, els “teatreros” fem el mateix. Hem estat un any parats, però no per manca de ganes, sinó per agafar més força i tornar amb unes energies i il·lusions renovades.

De fet, no hem estat parats, ja que la secció autonòmica del grup teatral que ens delecten amb les lectures dramatitzades han treballat de valent i ens han fet passar bones estones.

Una vegada reorganitzat el grup de teatre, comptem un grup d’infantils, dos de juvenils i el grup d’adults. Tots treballant per aconseguir tirar endavant el Margarida Xirgu. I més ara, quan per fi veiem la llum al final del camí. És a dir, que aviat podrem gaudir d’unes instal·lacions adequades per posar en escena el fruit del nostre treball.

I per anar fent boca, el proper dissabte 12 de febrer, estrenem al Barradas la comèdia “Dakota”, de Jordi Galceran (“Fuita”, “Paraules encadenades”, “El mètode Grönholm”). Dakota és una de les seves primeres obres, estrenada l’any 1996, però ja deixa entreveure la complexitat i el particular sentit de l’humor de l’autor.

D’altra banda, tot el grup estem preparant una gran inauguració del nou local (fent diversos espectacles), però això ja és una altra història.

Us esperem a tots, el dissabte 12 de febrer, al Barradas. Ja us concretarem l’hora en el programa d’activitats de l’Ateneu.

Molta merda pel nou any que comença.

TONI ARRIETA Director del grup teatral Margarida Xirgu

JA PODEU PORTAR ELS XIPRERETS DE 2010 PER RELLIGAR. FINS EL DIA 29 DE GENER: Recollim menjar per al POBLE SAHARAUI: ARRÒS, LLENTIES, SUCRE I OLI.

16

COL·LABORACIONS VIVÍEM AL CARRER DE RICARD Nosaltres érem una família amb sentit d’humor. Els pares no varen deixar que el nostre de filis fos engolit per les calamitats i les mancances de la guerra.

Vivíem al carrer de Ricard, tan a prop de Montjuïc, que el parc semblava el nostre jardí particular Des del balcó de casa vèiem el castell. Com que no teníem diners, Montjuïc era el nostre cine, el nostre camp de futbol, la passejada del diumenge amb els pares...

Haig de reconèixer que teníem un cert privilegi respecte a moltes altres famílies d’aquell temps. Nosaltres no teníem ningú a la línia de foc ni a cap altre front. El pare, per raons del seu ofici, el varen fer quedar a la fàbrica on es construïa material de guerra. Cada vespre era a casa. Els quatre germans estàvem entre els setze anys de la germana gran i els sis del germà petit: això vol dir que podíem continuar estant tots junts.

Entre farinetes de blat de moro, fesols negres i tot el que podíem arreplegar,poc o molt, vàrem tenir la sort de menjar cada dia.

El vespre que el pare arribava i es posava a fer jocs de mans, nosaltres sabíem que sortiria alguna cosa de menjar i això era important, ho esperàvem delerosos, tant podia ser una rajola de xocolata, o una llauna de sardines, qualsevol cosa que ell havia pogut aconseguir, al final d’aquell joc, que tant ens divertia,aquella migradesa, s’havia convertit en un gran present. I no diguem el dia que, de dins de la gavardina es podia treure una barra de pa, els alegrois i l’aplaudiment eren un clam.

El dia abans havien entrat a Barcelona les tropes del general Franco. A casa es respirava el silenci dels vençuts.

Jo, encara que una part de mi compartia l’angoixa dels pares, l’altra part, secretament, estava animada. Amb la inconsciència dels meus dotze anys, creia que s’havien acabat totes les morts, el poc menjar i les calamitats. Jo, encara no havia assumit prou bé el que significava perdre la guerra.

De sobte la mare ens cridà des del balcó: -Veniu fills, correu!

Tots quatre ens precipitàrem al seu costat. La mare assenyalava amb la mà el castell: la bandera que sempre onejava al vent, ara baixava del seu pal,mentre la mare ens deia: -Vull que vegeu com us prenen la bandera .Potser no la veureu més,però us demano que no deixeu d’estimar-la.

Jo,que secretament , m’havia sentit animosa, em vaig posar a plorar.

Records de l’Aurèlia CARME JORBA

17

REGAL INESPERAT En la tarda freda i de cel enteranyinat del dia de Reis, camines sol i capcot pel passeig marítim absort en els teus pensaments i aliè al que t’envolta. Tot i que l’oreig t’acosta la remor de la mar i la flaire de la salabror, que es barreja amb la dels pins que abunden a la zona, el teu cap és lluny, lluny d’aquest poble costaner on has anat a passar uns dies. Obsedit, rememores una vegada i altra, aquell vespre fatídic en què la Mireia et va deixar, ara deu fer una mica més d’un any. Éreu a casa, un dissabte. Tu estaves mirant un partit de futbol i a la mitja part vas adonar-te que feia estona que no la veies, ni la senties.

La cridares, però no obtingueres resposta. Tingueres un mal pressentiment. T’aixecares del sofà i començares a buscar-la pel pis.

Era al dormitori, on t’aturares sorprès al llindar de la porta. Per sobre el cobertor del llit hi havia escampades peces de roba, potingues de tota mena, llibres, ... I dues maletes obertes encara mig buides.

-Què fas? Què passa?

-Me’n vaig Jordi. No aguanto més. Necessito temps i espai per a mi sola, per tirar endavant el meu projecte. Aquí, m’ofego. La ciutat, els amics, la feina, m’aclaparen. No t’esforcis a voler-ho entendre, no ho aconseguiràs. Et prego que no intentis aturar-me, que no em facis més dolorosa la decisió que he pres.

Se’t va fer un nus a la gola i la mirares com si veiessis un espectre.

Va ser aleshores que et vas retreure que mai l’haguessis pogut conèixer del tot, que fossis incapaç d’entrar en el seu racó secret. Un racó davant del qual tenia posat un mur infranquejable contra el que tu topares contínuament. I que era la causa per la qual després de tres anys de viure junts encara et fos en part una desconeguda.

-Sisplau, continua mirant el futbol. No em posis les coses més difícils. No vull comiats patètics. D’aquí a mitja hora seré fora. He avisat un taxi. T’escriuré.

-Et trobaré molt a faltar – va ser tot el que se’t va acudir dir-li Arribes al final del passeig i gires cua per refer el camí. Continues amb les teves cabòries i reconeixes que, des que la Mireia se’n va anar, vius com mig estabornit i a la teva vida s’hi ha format un buit que no has pogut o no has sabut omplir. Vas intentar superar-lo amb la Glòria a la qual vas conèixer ara no fa ni sis mesos. Decoradora reconeguda, bella, activa, amb innombrables amics que la reclamaven tothora, era un somni compartir-hi els dies. Però seguir el seu ritme frenètic de viatges, festes, presentacions, sopars, ..., va ser excessiu per a tu. Va arribar un moment en què la relació es va fer impossible i ho vàreu deixar córrer.

18

S’està fent fosc quan entres a l’apartament de retorn de la llarga caminada. T’ha anat bé anímicament. Decideixes preparar-te la motxilla, ja que demà de bon matí tornaràs a la ciutat. Tanmateix, com en un acte autòmat, engegues el portàtil i obres la bústia. A la safata d’entrada, veus que hi tens cinc missatges nous. De sobte, el cor se t’embala, un calfred et recorre l’esquena. Esperes uns segons abans de fer el clic sobre aquell e-mail inesperat. Estàs tens, amb els nervis arran de pell.

Estimat Jordi, Primer de tot, vull disculpar-me per no haver-te escrit més sovint des que vaig allunyar-me de tu. Però he tingut els meus motius. Tot just ahir vaig lliurar l’original del meu estudi sobre George Orwell, que aporta noves dades sobre la seva estada a Catalunya, a una editorial anglesa. He tingut la gran sort que me l’acceptessin a la primera i que es publiqui al mateix temps que la versió catalana.

Has de saber que des d’aquesta allunyada illa d’Escòcia on em trobo, t’he enyorat molt. Si en vols una prova: cada dissabte a la nit escolto la “nostra música”, les simfonies de Mendelssohn, mentre bec una copa de vi blanc. Són els instants que dedico a tot allò que hem compartit. I no pateixis, fins ara ningú més ha entrat en la meva vida.

Em mantinc fidel a tu, però això no vol dir que pensi tornar, ... de moment.

Suposo que davant la meva actitud, em tens per una egoista. No tinc més remei que donar-te la raó. Mira si ho sóc, i tan exageradament, que ara mateix em moro de ganes de veure’t i et proposo que ens trobem la darrera setmana de gener a París i passem uns dies junts. Ja tinc la reserva de l’hotel feta. Si pots i acceptes venir, digues-m’ho i acabarem de concretar. Tinc moltes coses per explicar-te.

T’estimo.

Mireia Has llegit el correu cinc vegades seguides, de pressa al principi i digerint cada paraula a poc a poc al final. Acluques els ulls, et tires enrere sobre el respatller de la cadira i deixes reposar el teu cor. Et dius: “És el millor regal de Reis que m’han fet mai”.

PERE JUHÉ I ORIOL

19

ELS TRES TOMBS Per Sant Antoni de gener fan festa el cavall i el traginer.

La festa de Sant Antoni Abat, popularment conegut com Sant Antoni del porquet o dels ases, s’ha celebrat, si més no, des del segle XV, com ens diu Joan Amades en el seu Costumari. S‘escau en el que tradicionalment s’ha conegut com la setmana dels barbuts, perquè diuen que sant Maure, sant Pau i sant Antoni portaven llargues barbes, i, segons la veu popular, per aquests dies solia fer molt de fred.

Sant Antoni és tingut com a patró dels animals domèstics és a dir els que conviuen amb l’home, que es beneeixen durant la cavalcada dels Tres Tombs que se celebrava arreu de Catalunya i se celebra encara en diversos pobles i ciutats.

No se sap l’origen del nom dels Tres Tombs, però Joan Amades ens diu que pot venir de les tres voltes que feia la cavalcada a l’illa on hi ha enclavada l’església de Sant Antoni a Barcelona.

Parlem, però, de la festa a l’Hospitalet, que no variava gaire de la que es celebrava en altres indrets i consistia en dos actes: l’ofici de Sant Antoni i la benedicció dels animals que prenien part a la cavalcada.

Pagesos, traginers, transportistes, és a dir tots aquells que treballaven amb bestiar de peu rodó, hi participaven. Aquell dia com diu l’adagi tots feien festa.

Al davant de la cavalcada, hi anaven el banderer i els dos genets que portaven els cordons que sortien del pal de la bandera, a dalt de cavalls engalanats, amb llaços i cintes a la cua i al cap plomalls i ornaments vistosos. Gairebé tots els animals anaven guarnits amb arreus nous, amb campanetes i picarols, etc. i els carros ben adornats també. El més impressionant, si més no per mi, eren els carros dels pagesos carregats de dalt a baix de broquils, alfals, sacs de blat, etc., arrenglerats amb cura.

Tot això, que va prendre una gran dimensió als anys quaranta i cinquanta, s’acabaria aviat quan els tractors van substituir cavalls i mules i l’agricultura va anar desapareixent de la nostra ciutat... i també perquè els hospitalencs no vam saber preservar les nostres tradicions, perdérem, entre altres, la Festa Major de Sant Roc, la d’hivern per Santa Eulàlia, els Tres Tombs...

El 15 de gener els tornarem a tenir, els Tres Tombs, entre nosaltres, és bo recuperar una tradició que ens parla del passat del 20

nostre “poble”, que a vegades sembla que s’hagi volgut silenciar.

Gràcies, doncs, a l’Òscar Pardo per haver-ho fet possible.

Ah! i no ens oblidem del tortell de Sant Antoni, tradicional també!

MATILDE MARCÉ (Article publicat a la revista editada per l’Associació dels Tres Tombs de l’Hospitalet)

El dissabte 18 de desembre va tenir lloc la benedicció de la bandera de l’Associació dels Tres Tombs a l’església de Santa Eulàlia de Mèrida. L’acte començà amb la lectura d’un fragment de la carta de Sant Pau als colossencs, seguida d’unes sentides paraules del rector, mossèn Josep M. Jubany, que a continuació va beneir la bandera.

Ara cal esperar el 15 de gener en què tindrà lloc la Cavalcada i la benedicció dels animals i el 17, la missa de Sant Antoni.

21

POESIA ARA MATEIX...

Ara mateix enfilo aquesta agulla amb el fil d’un propòsit que no dic i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s’ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara, quin llarg camí d’angoixa i de silencis.

I som on som, més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra i proclamar-nos hereus d’un temps de dubtes i renúncies en què els sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l’enyor o la complanta, ni el toc de displicent malenconia que ens posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer. Tenim a penes el que tenim i prou: l’espai d’història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora! que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol

22

OPINIÓ QUE NO ENS ENREDIN (A propòsit de les pensions)

Diuen que “quan un no vol, dos no es barallen”. Potser sigui veritat, però això tampoc no és cap garantia que un d’aquests dos no surti escaldat. Vull referir-me, és clar, a aquelles situacions en les que, per un motiu o per un altre, hi ha algú que, sense haver ficat cullerada, acaba rebent. I aquí podríem encara afegir aquella dita de què “eren dos i va rebre un tercer”. Desgraciadament, hi ha circumstàncies en què aquest tercer que rep, sempre acostuma a ser el mateix.

El passat mes de setembre hi va haver una vaga general que, segons uns, va ser un èxit rotund i, segons uns altres, un fracàs. Per a mi fou un fet xocant el rebuig de tanta gent contra una vaga general. Ben mirat, quantes vagues generals hi ha hagut des del retorn de la democràcia? Si no recordo malament, aquesta va ser la tercera; és a dir, que sortim a una cada deu anys. Home, no n’hi ha per tant! M’agradaria veure aquesta gent a França, on potser la consciència de la gent és molt més sensible a les seves pèrdues de drets i llibertats, vinguin d’on vinguin, i on no ho dubten ni un moment a l’hora de manifestar els seus desacords.

D’altra banda, ben aviat entrarem en un altre debat d’aquells que, al meu parer, podrien ser motiu de què s’acabés convocant una altra vaga general. Em refereixo al tema de les pensions. Un dels punts pel que s’argumenta que cal una reforma profunda del sistema de pensions és el fet que la població s’està envellint i que per tant els ingressos que hi haurà en el futur no podran cobrir la prestació del gran nombre de pensionistes.

Potser sí que aquesta previsió tingui una bona part de veritat, però la vinc sentint des de fa vint anys enrere. “El sistema de pensions farà fallida”, deien ja en aquell temps. I el sistema va seguir funcionant. Tot i així ja es va endegar una primera reforma. El mateix es va tornar a sentir deu anys enrere, i el sistema va seguir funcionant. Ara tornem-hi un altra vegada. Sempre les mateixes veus, sempre els mateixos interessos.

El sistema de pensions al nostre país no prové de la recaptació d’impostos, sinó de l’aportació que cada treballador lliura a la Seguretat Social cada vegada que percep una nòmina o salari, i una part d’aquesta aportació la fa l’empresari corresponent. Inicialment, aquests fons anaven destinats a pagar el sistema de pensions, el sistema sanitari i parcialment el subsidi d’atur. Amb el temps i la universalització de la sanitat, aquesta va quedar fora de la Seguretat Social.

Podríem entendre la Seguretat Social, per tant, com un sistema solidari mutual.

Almenys això és el que ens volen fer entendre quan ens argumenten que d’aquí un temps no hi haurà prou diners de les “aportacions” per cobrir tota la despesa.

Per què, doncs, s’hi fa servir aquest criteri per argumentar el perill del sistema i no ens expliquen tota la veritat? Quins interessos hi ha al darrera?

23

Des de els anys seixanta, i exceptuant un parell o tres d’anys, sempre hi ha hagut superàvit. Més de quaranta anys generant superàvit. Si es tractés d’una mútua aquests superàvits haurien d’haver anat a parar a la caixa de la mútua, al fons de reserva, digueu-li com vulgueu. La realitat és que no ha estat així.

Sistemàticament el superàvit de la Seguretat Social se l’ha apropiat l’Estat i transferit a pressupostos generals o altres despeses. No va ser fins l’any 2000 que es va crear un “Fons de Reserva” per anar guardant “part” del superàvit.

Segons càlculs estimatius, si l’Estat hagués de retornar tot el que ha pres de la Seguretat Social en tots aquests anys, la quantitat superaria els 300.000 milions d’Euros. Que no em parlin de dèficit, sinó de robatori.

L’any 2009, el pitjor de la crisi econòmica (encara no hi ha dades definitives del 2010), també hi va haver un superàvit de 8.502 milions d’Euros, un 0,8 del PIB, dels quals el govern va decidir guardar-ne 4.100 milions al fons de reserva, fons que en aquell moment va arribar als 60.000 milions. Potser no podríem entendre que aquestes són unes xifres excel·lents?

Alguns dels més famosos “experts i analistes financers” vaticinaven, en els seus “estudis” un dèficit de la S.S. per als anys 2000, 2005, i no van encertar-ho ni una vegada. El mateix es vaticinava abans per al 1996, per al 1998 i per al 2000. Cap ni un la va encertar. Però, lamentablement, són els mateixos estudis que s’usen per decidir lleis restrictives i per fer les previsions de govern.

Quins eren els consells finals d’aquests mal anomenats experts? Doncs que la gent es faci un pla de pensions privat paral·lel. Aquí arribem al fons de la qüestió. Ja podem veure qui son els principals promotors i interessats en tot plegat. I aquí és on més tristesa em provoca que els nostres governants, gent escollida per nosaltres, que haurien de vetllar per nosaltres, s’acabin venent als de sempre.

Per acabar, simplement recordar que la Constitució Espanyola, sí, aquella de la qual n’hi ha alguns que només en recorden les primeres pàgines, diu que la Administració Pública ha de garantir un règim públic de seguretat social i unes pensions dignes. Per tant tenir un bon sistema de pensions públiques ha de ser una realitat, al marge de què hi hagi o no superàvit a la Seguretat Social.

De fet, el ministeri de defensa viu en dèficit permanent i no l’elimina ningú. Ni el de justícia, ni la policia, etc. etc.

CARLES FARRÉS

24

HO SABÍEU? L’ILLA DE TABARCA: Un paradís en decadència Aquell dia del mes de maig convidava a fer una sortida: el sol lluïa esplendorós, i amb uns amics vam decidir anar d’excursió. Teníem diverses opcions perquè ens trobàvem en un lloc privilegiat de la costa alacantina; davant nostre s’obria el mar Mediterrani amb el seu ventall de possibilitats, però les aigües tranquil·les, d’un blau intens, ens empenyien a pujar en alguna de les embarcacions amarrades al port de Santa Pola que anaven a l’illa de Tabarca. I cap allà ens dirigírem.

Ben aviat vam poder veure el perfil de l’illa retallat a l’horitzó; el viatge dura uns 20 minuts, ja que la distància des del cap de Santa Pola és, tan sols, de 4,3 quilòmetres. La línia de la costa està formada de petits penya-segats d’escassos metres d’altura, amb platges de codols a la seva base, només n’hi ha una de sorra.

L’illa és un petit paradís, un oasi de tranquil·litat. El clima, mediterrani, amb poca pluja i vents suaus, la converteix en un lloc ideal per passar-hi uns dies de descans o unes llargues vacances. En les seves edificacions destaquen, a la zona oest, que és la part habitada, l’església i el conjunt emmurallat. Les cases, normalment, són de planta baixa, encara que en els darrers anys s’hi ha construït algun edifici amb un pis d’alçada. El far, erigit entre 1865-1867, s’aixeca, arran de mar, a l’altra punta de l’illa, alertant amb el seu llum els vaixells que naveguen a prop del perill de les roques. A primer cop d’ull tot sembla idíl·lic.

Abans del 1700 era coneguda com l’illa de Sant Pau, illa Plana o illot de Santa Pola. La seva denominació actual és conseqüència de l’assentament de seixanta-nou famílies d’origen italià, durant el regnat de Carles III, que procedien d’una illa anomenada Tabarca, distant uns

25

tres-cents metres de les costes nord-africanes, que depenia de la República de Gènova i que fou sotmesa per Tunis el 1741. L’any 1768 el monarca espanyol els portà, provisionalment, a la ciutat d’Alacant, instal·lant-los en el Col·legi de la Companyia de Jesús, que havia quedat buit després de l’expulsió dels jesuïtes. A partir de 1770, va traslladar definitivament aquella gent a viure a l’illa, que va prendre el nom de Nova Tabarca, en memòria del lloc africà del qual procedien.

D’acord amb un pla urbanístic dissenyat per l’enginyer militar Ferran Méndez, s’hi construïren muralles, bateries, baluards, magatzems i cases.

El museu, que va ser creat el 2004 i està situat a l’edifici de l’Almadrava, un antic magatzem que s’utilitzava principalment per a la pesca de la tonyina, conté una exposició permanent de maquetes i fotografies del seu espai natural, terrestre i marí, juntament amb el conjunt històric.

Un fet sorprenent és que, en tan sols dos anys, els genovesos que van poblar l’illa substituïren la seva llengua original, el lígur, pel català; a part dels cognoms, no s’ha conservat cap rastre d’aquella parla. En l’actualitat, però, l’ús del valencià també corre perill a causa de l’emigració i l’absència de dotacions educatives.

Aquesta illa, allargada, de 1.800 metres de longitud per una amplària màxima de 400, que s’estreny a l’oest i està orientada al NO-SE, és la més gran d’un petit arxipèlag completat pels illots La Pedrera, La Galera i La Nau. També s’hi troben esculls, que tenen noms ben expressius: Negre, Roig, Cap del Moro, Naveta... El nombre inicial dels seus pobladors fou de 311, que van arribar a ser 634 el 1876, l’any 1920 aconseguí la xifra màxima de 1.055 habitants. A partir d’aquí l’índex de població va anar baixant molt de pressa, el 1970 eren 242 els seus veïns i el passat 2009 hi vivien tan sols 73 persones.

La causa principal que els residents hagin anat emigrant, especialment cap a Elx, buscant millors llocs de treball, és l’escassesa de mitjans de vida, una economia precària i la manca de serveis. Les principals fonts de subsistència a l’illa han estat sempre l’agricultura i la pesca.

26

La sensació d’abandó es nota en l’ambient; com us deia, en un primer cop d’ull sembla un paradís, però aquest paradís s’esquerda: l’església, envoltada de bastides, fa anys que està en permanents obres de restauració, les places i els carrers també són a mig arreglar, alguns edificis abandonats, amb els vidres trencats, presenten un aspecte fantasmal. Malgrat aquest estat de desolació, els turistes, però, la segueixen visitant; uns quants bars i restaurants, que vetllen pel seu negoci, permeten al viatjant assaborir la gastronomia de la zona, i poden allotjar-se a les cases que alguns veïns els lloguen.

L’illa de Tabarca és partida rural de la ciutat d’Alacant, per tant l’ajuntament d’aquesta població s’hauria de fer càrrec del seu manteniment, perquè se suposa que en deu cobrar els impostos.

Tanmateix, està deixant caure un valuós indret, que, a més de tenir un conjunt històric important, el 9 de gener de 1995, va ser declarada Reserva Marina. La zona protegida ocupa una extensió de 1.400 hectàrees, de forma rectangular, envoltant l’illa, i comprèn tant aigües interiors, que són competència de la Generalitat Valenciana, com aigües exteriors que corresponen a l’administració de l’estat.

Ja era fosc quan vam arribar a casa, cansats, però satisfets del dia passat en aquell bell paratge i d’haver gaudit d’un bon dinar, ja que, per assaborir alguna de les seves especialitats culinàries, vam menjar un gustós arròs “a banda”, “caldero” que és com l’anomenen a la zona.

Amb tot i això, ens havíem quedat amb un cert regust amarg i una sensació d’impotència. ¿Com pot ser, ens preguntàvem, que a causa d’uns governants maldestres, s’enruni un conjunt natural i urbà tan valuós? És trist veure com es deixen perdre uns llocs d’interès cultural i paisatgístic, patrimoni, doncs, de tots i atractiu per als nombrosos visitants.

Text i fotos: ANTÒNIA CALDÉS 27

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Pl. Josep Bordonau, 6 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants.

Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé.

Col·laboradors: Toni Arrieta, Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés, Martí Guerrero, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Antoni Prats.

Amb la col·laboració de:

Miralls, armaris, i accesoris de bany Ceràmiques i Gres Griferies i sanitaris Escalfadors a gas i termes elèctrics Accesoris de coure i llautó per lampisteria Tubs de coure, ferro, P.V.C. i politilé Calderes, radiadors i accesoris per a calefacció

C/. Major, 9 – 08901 L’HOSPITALET DE LL. Teléf. 93 337 00 70 – Fax 93 261 24 49 E-mail: awyca@awyca.com · http://www.awyca.com

Amb la col路laboraci贸 de: