ANY XXXIII – Núm. 354 GENER 2012
Preu 1.- €
BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA
AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE GENER DIJOUS 5, a partir de les 10 del matí i a la tarda SS Majestats Melcior, Gaspar i Baltasar faran una visita a quatre llars d’avis de l’Hospitalet. A 2/4 de 9 del vespre. Després de la Cavalcada, al Centre Cultural Barradas, els Reis Mags donaran les joguines als nens els pares o familiars dels quals ho hagin sol·licitat. DIJOUS 19, a les 8 del vespre. Conferència “El Dr. Joan Solé i Pla. L’home, el metge, el catalanista... i més”, a càrrec de Matilde Marcé. DISSABTE 21, a 2/4 de 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 288 visita al Castell de Sant Ferran de Figueres. Dinar a Roses.
EN PREPARACIÓ PER AL MES DE FEBRER DISSABTE 11, a les 11 del matí. Visita cultural guiada a la Fundació Cultural Privada Rocamora. Inscripcions fins al 3 de febrer. DISSABTE 18, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 289. Visita al castell de Montesquiu i dinar a Tavèrnoles. Inscripcions dimarts dia 7. DIJOUS 16, a les 8 del vespre. Conferència “La vida diària a l’antic Egipte”, a càrrec del senyor Carles Rehder. DISSABTE 25. Concert del grup TWO4JAZZ, amb Nika Tera, veu, Eugeni Garcia, guitarra, amb la col·laboració de Carles Domingo a la bateria. Programa amb grans temes del Jazz, Swing i Bossa Nova.
TALLERS CURS 2011-2012 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat
Pàgina Web en procés de modificació: http:/www.ateneulh.cat
Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet
EDITORIAL
Encetem un nou any i, amb ell, el butlletí Xipreret inicia una nova sèrie de portades, que al llarg d’onze mesos estaran dedicades a monestirs dels Països Catalans. Dels que presentarem, uns seran prou coneguts, mentre que d’altres no ho seran tant. La seva elecció no ha seguit cap criteri especial, els escollits podien perfectament haver estat uns altres, però és l’opció que hem triat. Esperem que us interessin. Per què monestirs? Doncs per commemorar que fa mil anys, aproximadament, segles X i XI, quan l’Església de Roma es dedicava als jocs de la política i del poder arreu d’Europa, a Catalunya els monjos benedictins consagraren el seu temps i els seus esforços a construir una xarxa de centres (monestirs) que es convertiren, en poc temps, en pols de civilització i coneixement, assumint, d’aquesta manera, el paper de puntes de llança de la cultura de l’època. Una dèria, aquesta, la cultural, que, amb comptades excepcions històriques, sempre ha estat present en les terres catalanes i que, avui per avui, continua ben viva. D’altra banda, us fem saber que l’Ateneu inicia el nou any amb renovada energia i amb ganes d’ampliar l’oferta d’activitats, recolzat en la satisfacció que dóna el fet que alguns tallers que s’havien presentat inicialment com a trimestrals, es prorroguen tres mesos més per donar resposta a les noves sol·licituds que han arribat.
GENER
PORTADA MONESTIRS DELS PAÏSOS CATALANS MONESTIR DE SANT JAUME DE FRONTANYÀ
Sant Jaume de Frontanyà va ser un monestir de l’orde agustinià ubicat al centre del poble del mateix nom. L’origen caldria buscar-lo en un edifici anterior, situat a no gaire distància, que va ser consagrat l’any 905 i que acollia la comunitat de Sant Jaume Vell, i que donat el seu mal estat va haver de ser abandonat. El nou edifici va ser construït el segle XI, cap a l’any 1060, tot i que les primeres notícies que se’n tenen són del 1066, any en què consta una donació feta al seu favor per part d’Arnau de Tost. Malgrat tot, la construcció es va anar allargant més o menys un segle. Cap al 1140 s’instaurà una comunitat organitzada com a canònica augustiniana, seguidora i reorganitzadora de l’anterior. A partir d’aquest moment s’inicià un període de gran desenvolupament, tant del monestir com de la zona, fet que va beneficiar tot un seguit d’esglésies dels voltants que depenien de la de Sant Jaume de Frontanyà. Per la seva importància, senyors de la zona van arribar a fer-li fortes donacions, i el monestir va arribar a tenir sis canonges i un prior. El municipi de Sant Jaume de Frontanyà, regat per afluents de la riera de Merlès, forma part de la comarca del Berguedà. És de caire muntanyenc, essent les seves principals riqueses els boscos de pins, les pastures per a la ramaderia i una agricultura basada en els cereals. Actualment és un dels municipis menys poblats del Principat, amb 24 habitants el 2010, amb la curiositat que tots els censats són regidors de l’ajuntament, amb l’alcalde com a representant. La primera noticia documentada del poble consta de l’any 905, que va ser quan es va consagrar l’antiga església de Sant Jaume Vell, i que, tal com s’ha comentat, va ser substituïda pel monestir del segle XI. 2
A partir de l’any 1395, amb la mort del prior Amald Fresc, s’acabà el període dels priors residents, i es donà entrada a priors comendataris, és a dir, priors que no residien forçosament al mateix monestir. Aquest fet d’abats o priors comendataris va ser molt habitual cap al Renaixement. Aquests eren nomenats pels propis papes i per alguns reis per concessió papal, i els nomenats eren, habitualment, importants personatges eclesiàstics. Aquest fet els permetia apropiar-se de les rendes dels monestirs, abadies, etc., la majoria dels cops en benefici propi. Com a exemple, Giulliano della Rovere, el futur papa Juli II, va ser comendatari, entre d’altres, de l’abadia de Montserrat. Amb l’entrada dels priors comendataris i l’evident pèrdua de rendes, es va iniciar un període de lent declivi, fins que l’any 1592, amb l’extinció dels monestirs de l’orde de Sant Agustí, dictada pel Papa Climent VIII, el monestir va passar a dependre del bisbat de Solsona. Al segle XVII el monestir va ser enderrocat i en quedaren només alguns capitells del claustre i l’església. Actualment, del monestir només en queda l’església, d’una sola nau, tres absis i transsepte. La nau i els braços tenen la volta de canó i sobre el creuer hi ha una cúpula vuitavada que forma un cimbori a l’exterior de dotze cares, únic a Catalunya d’aquest període. La façana exterior presenta una finestra en forma d’ull de bou sobre la porta d’entrada, de dos arcs de mig punt. CARLES FARRÉS I PINÓS
Fonts: Wikipedia i
http://www.monestirs.cat/monst/bergue/bg27fron.htm
.
3
CONVERSES
Respon: Manuel Domínguez López Nascut a: L’Hospitalet Edat: 46 anys Estat: casat Fills: 2 Professió: Prof. d’ensenyament. Sec.
Aquest mes parlem amb Manuel Dominguez, president del Centre d’Estudis de l’Hospitalet, una entitat que fa molts anys que porta a cap diverses activitats culturals, socials, ciutadanes, etc. Amb aquesta conversa coneixerem millor el Centre d’Estudis i el seu president. Vas néixer al barri de la Florida de l’Hospitalet, en el qual has viscut bona part de la teva vida. Ens podries explicar algun fet o anècdota d’infantesa que ens pugui donar una idea de com ha evolucionat aquest barri des dels anys setanta del segle passat? Moltes, moltíssimes; quan anàvem de la mà al “cole” i només ens deixaven córrer en travessar la bòbila que avui és la plaça de la Llibertat, quan em va atropellar un cotxe al meu carrer (Aigües del Llobregat) que l’estaven asfaltant, quan caçàvem sargantanes on ara hi ha l’avinguda Solanich i l’hospital, les “excursions” a l’única biblioteca propera, Joaquín Costa, i, ja d’adolescent, als vuitanta, les moltes discoteques, incloent les de Pubilla Casas i Collblanc, i els estralls de l’heroïna entre el jovent. A quina escola i institut vas anar? Quins records en guardes? Els “párvulos” (1969-1971) els vaig fer a “l’Academia San Gervasio”, de la qual no tinc bons records, no perquè fos especialment dolenta, sinó perquè en aquella època totes les escoles estaven massificades, es practicava el càstig físic... Segur que ara és molt diferent. Del 1971 al 1977 vaig anar al Xaloc: bones instal·lacions i 4
“menjades de coco” pròpies de l’Opus. Segur que continua igual. Del 1977 fins al 1979 vaig tornar al barri i vaig acabar l’EGB a l’Eduard Fontseré, on m’ho vaig passar molt bé. També tinc magnífics records de “l’INB Mixto nº 5”, uns barracons al costat de la via i el Gornal. Quan vaig acabar el COU aquest institut es va traslladar en un nou edifici a Sanfeliu amb el nom d’ Apel·les Mestres, malgrat que havíem fet una votació i havia guanyat John Lennon. Actualment vius al barri de Santa Eulàlia, fas classes en un institut de Collblanc i també et coneixes bé el barri Centre. Deus tenir una bona visió de la ciutat. En aquest sentit, com veus l’evolució que ha fet l’Hospitalet en els darrers trenta anys? Creus que ha aconseguit treure’s de sobre la influència de la veïna Barcelona i fer-se una personalitat pròpia? Pel que fa a la identitat hem millorat moltíssim. A hores d’ara la majoria de la població té clar que viu en un municipi que es diu l’Hospitalet i sent orgull de ser de la ciutat. Pel que fa a la suburbialització, no hem millorat tant. En molts aspectes continuem pagant un preu molt alt per tenir una metròpoli tan potent com Barcelona al nostre costat. Potser l’últim episodi és el de les obres de l’AVE sense el soterrament de les vies. En els darrers 30 anys la ciutat ha millorat, però és que la terrible herència del franquisme deixava molt fàcil la millora. Hem evolucionat de forma semblant a la resta de les ciutats, però hem tingut poc respecte al patrimoni, si més no menys del que m’hauria agradat, podíem haver apostat per un altre tipus d’urbanisme... L’altre gran canvi de la ciutat és el demogràfic: l’envelliment dels vuitanta i noranta i la tercera onada immigratòria. Ara tenim uns reptes socials i culturals urgentíssims. Per exemple, els problemes derivats de la pobresa de l’última immigració estan afavorint l’avenç del feixisme. Ets llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona. Què et va portar a cursar aquests estudis? Des de ben petit em va agradar la història, l’art, el que després vaig assabentar-me que es deien ciències socials. Imagino que em va influir molt sentir a casa les històries de la república, la guerra i el franquisme. Des de fa anys ets membre del Centre d’Estudis de l’Hospitalet, del qual actualment ets el president. Què o qui et va portar a ingressar-hi?
5
Quan era estudiant d’història, un bon amic i jo vam decidir de fer uns treballs sobre l’Hospitalet, i vam acostar-nos a demanar ajuda, i vam descobrir una colla de gent fantàstica. Podries explicar-nos, de manera sintètica, quins són els objectius del Centre d’Estudis i quines són les principals activitats que s’hi desenvolupen al llarg de l’any? Som una entitat amb activitats culturals pròpies, en col·laboració amb d’altres entitats o que ajudem a d’altres persones o col·lectius a fer-ne. També fem activitats socials, intervenint en el món associatiu local, defensant el patrimoni, etc. Darrerament estem contribuint a la creació d’una blogosfera local molt engrescadora. El nostre objectiu? Promoure el coneixement i l’activitat social per fer una ciutat millor, més justa i inclusiva. Al Centre d’Estudis teniu un ritme establert de publicació d’obres de recerca? Entre les ja publicades, i relacionades amb la ciutat de l’Hospitalet, n’hi ha alguna que voldries destacar especialment? Creus que, en general, les publicacions del Centre tenen una bona difusió? Una de les primeres fou La formació de la indústria que Joan Casas escriví amb el seu habitual mestratge; 54 relats d’immigració de Jaume Botey és encara una obra de referència; el llbre Història de l’Hospitalet de fa ja 14 anys; i finalment, vull destacar la nova col·lecció Josefina Gómez, que porta el nom d’una persona inoblidable. Francament, creiem que és un conjunt d’obres dignes i que han ajudat a moltes persones. Ens agradaria que aquestes i totes les obres de temàtica local tinguessin molta més difusió. Els Quaderns d’Estudi es poden consultar a les biblioteques i a internet. Intentem penjar-hi publicacions i recerques de tot tipus per posar-les a l’abast de tothom. Per si algun lector del Xipreret està interessat a fer-se soci del Centre d’Estudis, ens podries informar de si cal reunir algun requisit específic per donar-se d’alta? A canvi, quins avantatges s’obtenen? L’únic requisit és estimar l’Hospitalet i voler dedicar una part del teu temps i coneixement a fer una ciutat millor, generant coneixement, difonent cultura, defensant el patrimoni o promovent l’associacionisme i la democràcia. Els/les socis/es tenen els Quaderns i estem treballant, amb la Coordinadora de Centres d’Estudi, per poder oferir d’altres avantatges. 6
A data d’avui, amb el 2012 a les portes, ens podries explicar quins són els projectes que teniu entre mans al Centre d’Estudis? A més de les moltes activitats habituals, participem en plataformes ciutadanes, com la Unitat Contra el Feixisme i el Racisme, Les Dones de l’Hospitalet Teixim el Nostre Futur, Protegim el Canal de la Infanta i L’Hospitalet Sense Vies. També ens estem plantejant una nova redacció del llibre de la història de la ciutat i l’edició del nomenclàtor dels carrers hospitalencs. Creus que els veïns de l’Hospitalet, la gent del carrer per entendre’ns, coneix prou bé les tasques que porteu a terme al Centre d’Estudis? Les persones amb unes inquietuds socials i culturals ens coneixen í de ben segur que han participat amb més o menys intensitat en alguna de les nostres activitats. Evidentment que ens agradaria que moltíssima més gent s’apropés al Celh i fes propostes i les tirés endavant. Estem oberts a les iniciatives ciutadanes. En el barri Centre de l’Hospitalet hi conviuen un conjunt d’entitats com el Centre Catòlic, l’Ateneu,el Casino, el Centre d’Estudis, i altres. Creus que existeix bona sintonia entre elles? Ets de l’opinió que haurien de tenir més relació i compartir alguns projectes concrets? O, al contrari, penses que, en determinats àmbits, es trepitgen les unes a les altres? Penso que existeix una molt bona relació, més intesa entre algunes entitats que entre d’altres perquè hi ha més coincidències d’objectius. Tanmateix, hauríem de compartir més projectes i activitats, hem de millorar la col·laboració entre aquestes entitats i les de tota la ciutat. Dintre de les nostres possibilitats sempre intentem coorganitzar el que fem. Per acabar, una pregunta amb un toc més personal. Des de la teva posició de professor d’institut, què penses de la immersió lingüística a les escoles de Catalunya i de la polèmica política i social encetada per una recent sentència del Tribunal Suprem espanyol? No contestaré com a professor ni com a president del Centre d’Estudis, contestaré com a pare. Després de tenir diferents opinions en relació a aquest tema, penso que la realitat sociolingüística actual demostra que la immersió lingüística a les escoles és absolutament necessària per tal que els nois i les noies coneguin el català. 7
ATENEU RECITAL JOAN MARAGALL La gent del grup de lectures dramatitzades i poètiques, ja fa uns quants anys que, pels volts de Nadal, com precursors de les Festes que s’apropen, ens han vingut oferint recitals poètics, normalment adients amb les dates nadalenques. Per tant, quan el mes de novembre gira pàgina donant pas al fredolic desembre, ja esperem neguitosos aquesta matinal. Com en molts altres àmbits de la nostra entitat, durant aquests últims anys, aquests recitals s’han anat duent a terme de la millor manera possible, allí on ens han deixat i on hem tingut l’oportunitat de fer-ho. Però enguany ha estat diferent, ja que la disponibilitat de poder gaudir d’un espai propi, ens dóna el marge d’organitzar i preparar aquesta mena d’actes d’una manera diferent, amb més possibilitats. Com a casa, enlloc! Així doncs vam quedar emplaçats per al diumenge dia 11 de desembre a assistir al recital. Si el fet de poder gaudir del nou local ja era important, també hi ha hagut un fet diferent en relació a recitals anteriors d’aquesta mena. Atés que enguany se celebra el centenari de la mort del poeta Joan Maragall, i en honor seu, els nostres rapsodes van decidir dedicar-li íntegrament el recital, tot preparant un seguit de poemes i escrits diversos. El dia 11 de desembre el local era ple com un ou. Tots esperant que comencés la lectura poètica. El preu, simbòlic: una joguina, que, juntament amb les que es vagin recollint posteriorment al local, seran donades a la Creu Roja. El primer que ens va sorprendre va ser la posada en escena, diferent de l’habitual. A diferència d’altres lectures, on els recitadors es col·loquen davant dels faristols i es van tornant en les lectures de forma alterna entre els uns i els altres, aquest cop, amb una entrada impactant, com si vinguessin d’un dinar o d’un sopar i es preparessin per fer el cafè, els nostres rapsodes es presentaren repartits per damunt de l’escenari, xerrant entre ells i tot d’una, proposant-se (i de
8
retruc a tots nosaltres) fer lectura d’escrits, articles i poemes de Joan Maragall. Tot seguit, engrescaren a un d’ells que, de sobte, es posà a tocar el piano. En menys de cinc minuts s’havien posat el públic a la butxaca. Un públic que va quedar mut i amatent durant l’hora i escaig que va durar el recital. No se sentia ni la respiració. La comunió entre el pati de butaques i l’escenari va ser total. Per començar vam poder gaudir de la lectura d’unes memòries del poeta, referides a la seva joventut, per passar després a poesies més conegudes com La sardana, El Cant Espiritual, La fageda d’en Jordà, El Cant de la senyera, La vaca cega, L’excelsior, entre altres. Tot plegat, acompanyat al piano amb algunes peces interpretades de forma magistral. Posteriorment es va llegir l’article que, arran dels fets de la Setmana Tràgica i de la condemna de Ferrer i Guàrdia, va escriure el poeta i que mai li van publicar, anomenat La ciutat del perdó, per acabar amb la lectura d’un fragment de les seves memòries, escrit gairebé tot just d’abans de morir. Finalment, i recordant les Festes que s’apropaven, es recità el poema El noi de la Mare i ens desitjaren un bon Nadal. Tot plegat va passar sense que ens n’adonéssim. Des d’aquestes pàgines vull agrair, primer de tot l’esforç i el saber fer dels artistes que van fer possible el recital, així com al pianista, que va saber completar, amb la seva música, un acte tan ben preparat. I finalment al públic, que va respondre, no tan sols amb la seva assistència, sinó amb les joguines, el seu silenci i amb una gran ovació final, totalment merescuda. El meu aplaudiment també per a ells. Text: CARLES FARRÉS I PINÓS Fotos: FRANCESC CABRERA
9
INAUGURACIÓ DE PESSEBRES A L’ATENEU El dimarts dia 13 de desembre vàrem procedir a la inauguració de dos pessebres elaborats pels socis Josep Orquín i Joan Pol, que molt gentilment ens cediren per exposar-los al vestíbul de l’entitat, reprenent així una antiga tradició. Va ser un acte entranyable, amb una notable assistència de socis, en el qual les senyores Matilde Marcé, M. Rosa Ibáñez i Lolita García recitaren diversos poemes, incloent-hi un fragment del “Poema de Nadal” de Josep M. de Sagarra. Ens agradaria poder seguir amb aquesta activitat nadalenca i l’any que ve tenir una quantitat més nombrosa de pessebres per oferir-vos.
--------------------------------------------PREMIS ATENEUS 2011 El dia 21 de desembre, a les 8 del vespre, uns quants socis i amics assistírem al lliurement dels Premis Ateneus que la Federació d’Ateneus de Catalunya ve atorgant des de fa 22 anys. L’acte es va celebrar a l’auditori del CaixaForum, Centre Social i Cultural de l’Obra Social “La Caixa”, amb una important assistència de públic. Des d’aquestes pàgines volem felicitar als amics del Centre Catòlic de la nostra ciutat que van ser guardonats amb el Premi jove, proposa i fes teu l’ateneu, pel seu projecte Temporada teatral de “La Patilla” del grup de joves Laboratori Teatral Patates amb Suc. ANTÒNIA CALDÉS
10
XIV MOSTRA D’ENTITATS Des de fa ja 14 anys que es ve celebrant, de forma ininterrompuda, al mes de desembre, a la rambla de Just Oliveras, el que es ve anomenant com “Mostra d’Entitats”. Una mena de fira, on les entitats de caire social i associatiu del districte es presenten als ciutadans i mostren tot allò que poden oferir-los i en el que els poden servir. Hi ha entitats de tota mena: culturals, esportives, d’esbarjo, esplais, associacions de veïns, de gent gran, etc. Si no vaig errat l’Ateneu hi ha participat des del primer dia, i sempre ha estat allí, no tan sols per fer-se conèixer, sinó també per atendre als socis i als amics que es decidien a passejar per la Rambla aquells dies per saludar-nos i xerrar una estona. També repartírem força propaganda, de les nostres activitats i de la Diada de Reis. Durant força anys el format de la Mostra es va desenvolupar de forma individualitzada, és a dir, cada entitat gaudia d’un estand propi, més o menys gran, i allí exposava les seves activitats. Amb la crisi, ja fa un cert temps que el model s’ha modificat, i ara cada estand és compartit per diverses entitats, fet que ha reduït considerablement la possibilitat i la capacitat de cada entitat a l’hora d’interactuar amb els visitants. Malgrat tot, allí hi va ser l’Ateneu que, seguint amb la tradició, no hi podia faltar. També es van habilitar una sèrie de carpes perquè les entitats poguessin dur-hi a terme activitats més concretes i lúdiques, ampliar una mica la informació al públic i aprofitar per donar més vida a la Mostra. L’Ateneu hi participà en diverses activitats, com la de maquillatge i pintura facial per a nens i nenes, en la qual els més petits van passar il·lusionats perquè els nostres “artistes” del grup de teatre els pintessin llunes, sols, papallones i altres dissenys a les seves carones. També ens va acompanyar la gent del taller de dibuix i pintura, donant a conèixer les seves obres i el seu art, així com van fer alguns dels membres del grup de puntaires. A primera hora del dissabte vam comptar amb la presència del senyor Alfonso Salmerón, regidor del Districte I i, sota un fred i un vent siberià força molest que va bufar durant tots dos dies, la Mostra es va desenvolupar sense cap mena d’incidents, amb una valoració positiva i esperant que l’any vinent ens puguem tornar a trobar. CARLES FARRÉS I PINÓS
11
58a EXPOSICIÓ DE DIBUIX I PINTURA Una sèrie d’actes que l’Ateneu fa per les dates de desembre ja forma part del nostre particular paisatge nadalenc. Uns actes es recuperen i altres es dignifiquen amb el propòsit de fomentar i refermar-nos en les nostres tradicions més entranyables. Comencen amb la diada de Santa Llúcia amb el ritual d’inaugurar els pessebres de l’Ateneu. Acte que es va fer amb molta dignitat, segons s’explica en un altre espai d’aquest butlletí. Amb un programa força atapeït d’actes, el divendres dia 16 al capvespre, amb l’assistència de molts socis i amics, es va inaugurar la 58a Exposició de treballs de l’Aula de dibuix i pintura Rafel Garrich, en qué hi havia una nombrosa assistència de nous membres de l’Aula, grans i petits, fruit del canvi d’estatge al ser en un lloc més cèntric i segur també per ser acollidor i per les comoditats en les instal·lacions que ofereix l’Ateneu. Va fer un discurs força breu la nostra presidenta, Matilde Marcé, seguides d’unes paraules de l’Emili, el professor que remarcà el detall de ser unes noves promocions d’artistes els qui exposaven, alguns eren les seves primeres obres i calia dir que eren resoltes amb molta dignitat i traça, així com els treballs dels nens i nenes, aquest curs alguns molt menuts, però lluint l’enginy i la gràcia que els és propi. L’Emili agraí l’ajuda per al muntatge de l’exposició de les persones que ja li són habituals. Acabà l’acte passant, qui volgués, a prendre una copa de vi i unes pastetes dolces. Ja iniciada la setmana de Nadal, el dia 20, l’Aula Rafel Garrich es va reunir per fer un berenar que va ser més que un comiat de l’any natural; Matilde Marcé va felicitar les festes a les més de vint persones vinculades a l’aula . L’Emili no va deixar passar per alt que aquell dia precisament, es commemorava el centenari de la mort de Joan Maragall, un dels nostres més insignes poetes i, no oblidant que aquest any també es commemorava el cinquantenari de la mort de Josep M. de Sagarra, va fer una proposta que va ser ben rebuda per recitar poesies d’ambdós personatges i, entre queixalada i traguet de vi, es va anar desgranant un seguit de poemes d’un i l’altre, fent de la vetllada un acte simpàtic, de record als que, entre altres, han fet de Catalunya una senya d’ identitat pròpia. L’endemà, amb el comiat als més petits, podem dir que l’Ateneu tancà l’any amb força activitats, fetes, amb l’esperança de fer-ne moltes més l’ any que ara encetem i que desitgem que ens sigui el més bo possible a tots plegats. ANTONI DE SANT MARTÍ
12
Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” número 287 al Santuari de Lourdes de la Nou de Berguedà. Sortida a les 8 del matí del dissabte 17 de gener.
Seguint el programa establert, un animat grup de socis de l’Ateneu vam participar a l’excursió proposada. La sortida com sempre fou a les 8 del matí puntualment. Tot indicava que gaudiríem d’un dia magnífic. El vent, que aquell matí encara bufava, havia deixat un ambient fred però net. La gent anava abrigada ja que allà on anàvem la temperatura seria favorable al fred, segons l’home del temps. Ja dalt de l’autocar vam ocupar els nostres seients i de seguida ens vam trobar a l’autopista que ens allunyava del Barcelonès. Al ritme que anàvem, no tardàrem gaire a albirar el perfil de les muntanyes de Montserrat que admirem tant i sentim tan nostres. Anàvem camí de Berga on havíem de fer la primera parada per esmorzar. Després de deixar l’autopista, vam continuar el camí amb ganes d’arribar per fer un mos. Després tota la colla, cal dir que amb l’ànim més aixecat, continuà el viatge per fer la visita a la Nou on hi ha ubicat el Santuari de Lourdes. No és gaire lluny però la sinuositat de la carretera comarcal, estreta i plena de voltes, posava a prova l’experimentat Manel, el nostre xofer. El capellà del poble ens esperava per fer-nos un ampli comentari de l’obra de mossèn Anton Comellas, un home molt conseqüent. Abans de començar el relat, ens convidà a resar una avemaria. L’any 1877 mossèn Anton viatjà a Lourdes des del Berguedà, travessant els Pirineus a peu amb pocs diners i una salut fràgil. El viatge, segons anotacions, va ser penós i dur. En tornar va decidir treballar per dedicar un santuari a la Mare de Déu de Lourdes per a tots aquells que, per diferents motius, volguessin visitar-lo. L’any següent hi va tornar, aquesta vegada a cavall, pero sense deixar de passar penalitats. Comprà una imatge de la Mare de Déu, la
13
portà a la Nou i la col·locà en una petita capella. La gent, en saber-ho, va començar a visitar-la. En ser els visitants cada vegada més nombrosos, es decidí a construir un temple. L’ajuntament hi va col·laborar cedint el terreny, malgrat tot el problema va ser la falta de mitjans econòmics. Mossèn Anton, però, no va defallir i va aconseguir posar la primera pedra el 2 de maig de 1880. Sortosament les aportacions al projecte van augmentar i, finalment, vençudes moltes dificultats, el 16 de setembre de 1866 es va inaugurar el Santuari amb la presència de 5.000 persones. L’estil de l’edifici és neoclàssic amb una nau central i capelles laterals. Tothom va voler visitar la imatge que mossèn Anton havia portat de França situada en un cambril darrere del retaule. Fora, seguint un camí que porta fins a una escala de més de 100 esglaons, hauríem arribat a l’antiga font de sant Isidre on hi ha una cova que imita l’original. El mossèn no ens va animar a anar-hi ja que la nostra edat i més d’un graó malmès ens podrien portar seriosos problemes. No va haver d’insistir-hi. Hi ha moltes llegendes, una de les quals és que en inaugurar-se la cova, el cabal de la font va augmentar quatre vegades. Acabada l’extensa i documentada explicació, es va donar per acabada la visita i el fred ens va fer sortit a prendre el sol. A continuació, reprenguérem el viatge i ens vam aturar a Vilada on hi ha una fàbrica de galetes artesanals. I tot seguit vam travessar l’embassament de la Baells ple a vessar per anar al restaurant de Borredà on ens van tractar molt bé. En sortir ens sorprengué un aiguabarreig d’aigua i neu que ens acompanyà durant una bona estona. Camí de l’Hospitalet, més d’un aprofità per fer la becaina, altres seguiren fent gresca. I arribàrem a l’Hospitalet, sense cap incident i sans i estalvis. JOAN PUJADES
14
DOCUMENTAL ÒMNIUM 50 ANYS
El dijous 15 de desembre Òmnium Cultural de l’Hospitalet va presentar, en primícia, a la nostra seu, el documental Òmnium50 que TV3 ha produït en homenatge a Òmnium Cultural en el seu cinquantè aniversari. Després de breus intervencions de les presidentes de l’Ateneu, Matilde Marcé, i d’Òmnium, Meritxell Escuder, socis d’Òmnium i de l’Ateneu vam gaudir amb aquest documental que, a part de mostrar la història de l’entitat, ens portava a reflexionar sobre el futur del nostre país, sobre el paper que la societat civil hi ha de tenir ens un moment que es presenta complicat per al nostre país. El documental, que es va poder veure el dimarts següent per la Televisió de Catalunya, dura 50 minuts i ressegueix els cinquanta anys de l’entitat des de la trobada de Cantonigròs fins a la manifestació multitudinària del 10 de juliol de 2010, així com la seva evolució mitjançant fotografies, documents i intervencions d’una trentena de persones com Jordi Pujol, Lluís Llach, Toni Soler, Salvador Cardús, Josep Guardiola, Empar Moliner, etc. Algunes de les imatges foren particularment emotives com les dels fundadors, entre ells, Joan B. Cendrós, i les de Josep Carner i Josep Vicenç Foix. Des d’aquestes pàgines, l’Ateneu felicita Ômnium Cultural pel seu cinquantè aniversari i per la tasca duta a terme fins ara i per la que farà, n’estem segurs, pel nostre país, a la qual l’Ateneu dóna el seu suport. ATENEU
AVÍS: JA PODEU PORTAR ELS XIPRERETS DE 2011 PER RELLIGAR.
15
COL·LABORACIONS MISSATGE PÒSTUM DE RAFEL GARRICH de l’Hospitalet (Capítol V del llibre “Com és el Més Enllà) Amb motiu de la publicació el 1988 d’una obra meva “Els espies catalans”, a l’Editorial Pòrtic, el protagonista d’aquest relat, un important pintor, Rafel Garrich, tres anys més jove que jo, em va fer un prec: “Em faria molta il·lusió que un llibre teu portés una pintura creada per mi”. Ell sabia el tema de l’obra –l’espionatge a Catalunya durant els segles XIX i XX, o sigui des d’Alí Bei fins a Garbo (Joan Pujol Garcia)—i m’assegurà que la seva contribució estaria a les meves mans molt aviat. Val a dir que la nostra amistat s’arrelava en la nostra infantesa, ambdós, anàvem a la mateixa escola, la de Baldiri Massot, davant del carrer de Santa Bàrbara, on habitava l’amic, i no gaire lluny del meu domicili al carrer del Bruc número 3 aleshores. El recordo d’aquella època dolça: ell omplint la carretera de guerrers romans, i jo aplaudint-lo. Hauria jurat aleshores que ell, en Rafel, invertia vint-i-tres hores cada jornada a omplir de dibuixos l’entorn. “Li pregaràs, al teu editor, que posi la meva il·lustració?” A la qual cosa li vaig respondre: “I tant que ho faré!” I ens donàrem les mans per segellar l’acord. “Ara tria d’aquesta carpeta tots els meus treballs que vulguis”. I en vaig escollir un parell, un de tema mariner i un altre d’agrícola. Tots dos figuren al menjador de la meva llar i en ambdós es veu el seu pare, com a mariner o com a pagès... Ell adorava el seu pare. Pocs dies després jo rebia el quadret, 24 X 33 cm i un pes de 420 grams, amb la pintura promesa. Tema escollit pel Rafel: s’hi veia un lladregot, ulleres molt grosses, barret esllanguit, nassut, sabates femenines, abric fosc i més que gastat, un cigarret a la boca, amb cara famolenca, lluint un cartell on es llegia: Espies catalans i 18 abril 1988, i al peu: ”Dedicat a l’amic Pastor Petit – Garrich 88”. Aquella imatge 16
representava una mena de lladregot escapat d’una festa-ball-disfresses amb l’anhel de premiar els més extravagants i ridículs. Intenció evident: provocar les rialles. Fins aquí els fets inicials. Però, va esclatar quelcom d’imprevist. Cal advertir, per començar, que els meus editors, uns professionals bregats de la firma Pòrtic, barcelonins, no prengueren en consideració la pintura de l’amic. Ells atenien, fonamentalment, el poder com a ganxo de tota portada. I, essent l’assaig una desfilada de personatges que influïren en la Història, no pretenien provocar humor sinó un interès seriós pel contingut, política i guerra tornant-se. Lluites de conquesta, informacions secretes per encarrilar la diplomàcia i les murrieries, els cinismes i els objectius inconfessables, amb abús de maquiavelisme, un satanisme indissimulat i amb més ús de la cobdícia i l’odi que dels ideals. Com podia adaptar-se la pintura de Rafel Garrich al contingut del meu assaig d’història bruta? Els fets, tanmateix: L’amic, un artista a qui l’ajuntament de l’Hospitalet havia dedicat un homenatge, caigué malalt, víctima d’un càncer en fase terminal, al cap de poc temps moria. Era el 15 de desembre de 1994. Fou incinerat. Tot l’ajuntament de l’Hospitalet va acudir a l’enterrament. Les llàgrimes foren el denominador comú del dia. Pel que fa al meu llibre, va tenir tan bona acollida que l’editor en va imprimir dues edicions. Públic i crítica l’acolliren força bé. Per què en tots dos casos els editors refusaren la pintura del meu amic? Com ja he dit, ells atenen, més que res, la comercialitat de la portada. D’altra banda, tothom sap que l’autor no pot ni sap decidir el tema d’una portada, les fotos de l’interior sí, però res més. Era raonable considerar que l’esperit del pintor i artista comprendria, des del Més Enllà, que jo no tenia cap culpa en la no acceptació del seu quadre, tot i la meva promesa d’intercedir. L’editor tenia el privilegi d’escollir la portada en funció de les vendes. Potser el Rafel, en tant que autor, només intentava bromejar amb el que va passar... Ara, però, ve el fet, tan lamentable com misteriós: Heus ací que, a principis de 1995, mesos després del decés de l’amic, es produí la bestiesa, per dir-ho d’alguna manera... Succeí –cosa inimaginable—que la pintura per al llibre, penjada al menjador de la meva llar, saltà del seu lloc, aparatosament i amb soroll, és a dir de la paret on era i s’esclafà contra l’enrajolat. Fou un vespre, tot just després d’haver sopat l’esposa i un servidor i mentre miràvem un programa de televisió. Anà a incrustar-se davant i prop dels peus de la meva esposa i els meus. El quadre gairebé ens fregà un xic. El vol i l’aterratge es van fer en cinc fases: 17
1. El quadre s’elevà primer cosa d’un cm cap amunt. El clau era triangular, sòlid i fort. Encara hi és. 2. Tot seguit el quadre volà com qui diu i girà uns pocs centímetres per tombar vers l’esquerra en direcció al centre del menjador. 3. A continuació el quadre es precipità contra l’enrajolat i caigué damunt del terra. 4. El quadre s’estimbà, de fet, no per la cara del vidre, sinó per la seva esquena o dors dotat de cartró, sense trencadissa del vidre. 5. Es produí, això sí, un veritable espetec. Sense danys. Espant, sí. La meva cònjuge i jo restàrem aclaparats, tremolosos, sense entendre-hi res. ¿Qui va poder o voler empènyer el quadre –justament aquell –per executar aqueixes cinc fases? Pitjor i més greu: com i per què es repetiria una tal caiguda temps després? La primera, el 1995, la segona, el 2011. Resulta inevitable pensar que es tractava d’una rèplica del Més Enllà, és a dir de l’esperit de l’amic pintor, dolgut perquè cap dels meus dos editors acceptà l’oferta del difunt per al meu llibre en les dues edicions. Era una reacció venjativa, com una punyeteria menor, un gest gairebé amigable?... Aquell fet tenia una vessant plausible i bona? “Em sap molt de greu, Garrich, li replicava jo amb el pensament, els meus editors, Pòrtic (dues edicions) i Proa (una de molt densa), preferiren altres il·lustracions. Jo vaig poder suggerir, mai imposar”. M’adono que aquest apunt requereix un epíleg ja que encara resten alguns elements per considerar. Tanmateix abans cal fer-nos ressò d’una notícia singularíssima –que agraïm a l’amic Valentí Julià, en lletra recent. Heus ací que el 10 d’octubre de 1994, ja força deteriorada la salut de l’infortunat Rafel Garricjh i essent president de l’Ateneu el senyor Joan Ferrer, els components de l’aula de pintura van decidir que se n’havia de canviar el nom de Joan Miró, que tenia aleshores, pel d‘Aula Rafel Garrich. Fou una decisió presa per consens. Tothom hi votà a favor i amb càlids aplaudiments. El propi Rafel hi era i restà tan commogut que escoltà l’acord i... amb prou feines li restaren forces per a contestar. El pobre ja duia al rostre el senyal de la mort... I ara li diem: “AMIC, ENS ABANDONARES I ET PLOREM, PERÒ ARA, AMB EL TEU QUADRE, ENS HAS TRASMÈS CLARES PROVES DE LA TEVA
18
SUPERVIVÈNCIA. T’ESTIMEM. T’ADMIREM. SEMPRE ENS TINDRÀS AL TEU COSTAT”. Epíleg a un quadre... En efecte, lector/a, jo no voldria –amic lleial i fidel del nostre artistaque aquestes ratlles insinuessin un retret a l’amic d’infantesa. I m’hi obliga un recurs de capital relleu: ¿No representa el doble vol de la pintura esmentada una afirmació rotunda? El següent: Que, amb la seva presència –les dues caigudes del quadre-, en Rafel Garrich m’advertia de l’existència indiscutible de fruir els humans d’una SEGONA VIDA? Òbviament, qui sinó ell n’hauria pogut ser l’autor? Tot i el que precedeix –i com que la brometa comportava un espant -, jo vaig decidir que el quadre esmentat ja no havia de projectar cap més volada a la pròpia llar i, per tant, ara el 2011, vaig agafar l’obra del pintor i la vaig desar dins d’un calaix del meu despatx. Una resolució que em donava, no obstant això, per sabut i atès, que l’esperit de l’artista compartia la meva solució, bo i sospitant en el desaparegut un gest irònic de conformitat... Em cal afegir que estic en deute amb dos elements: el primer, amb l’amic Valentí Julià, dibuixant-retratista de vigorós relleu a l’Hospitalet ja que no endebades és l’autor de nombrosos retrats fets amb la seva mà d’artista i psicòleg, dos dels quals són un del Rafel Garrich i l’altre de mi mateix en la meva etapa de col·laborador del Diario de Barcelona, amb tots aquells que jo entrevistava i dels quals l’amic Julià creava una inoblidable fesomia. El segon és que dec gratitud ferma al butlletí Xipreret, car em van obsequiar amb un fragment periodístic, que s’inclou aquí, basat en un contacte amb Rafel Garrich. Sense aquests dos elements, l’apunt hauria esdevingut mig coix... Gràcies, doncs, a ambdós. DOMÈNEC PASTOR I PETIT 19
PRESENTACIÓ LLIBRE BELLVITGE
D’entrada vull donar les gràcies al senyor Antonio per convidar-me a dir unes paraules avui en la presentació del seu llibre. És també, per a mi, un honor i alhora un goig adreçar-me aquesta tarda a la gent de Bellvitge, a tots aquells que un dia, ja fa tants anys, vau instal·lar-vos en aquest barri i els que s’hi han anat instal·lant després i que ara tindran l’ocasió, amb aquest llibre que es presenta avui, de conèixer la història de la petita ermita que li ha donat el nom. És un llibre important perquè ensenya a estimar Bellvitge, perquè només s’arriba a estimar de debò el lloc on vius, el país, si el coneixes a fons, si en saps la història, si te l’has fet teu. Un dia, fa un cert temps, vaig venir a la parròquia comissionada diríem per mossèn Josep Maria Jubany, aleshores rector de Santa Eulàlia de Mèrida, perquè s’hi presentava el primer esbós d’aquest llibre. Aquell dia vaig conèixer el senyor Antonio i tota la feina que portava feta al voltant de la història de l’ermita. A partir d’aleshores, dins de les meves petites possibilitats, vaig col·laborar amb ell. Si he de dir la veritat, vaig estar molt contenta que es fes aquest llibre per motius diversos. D’una banda, tal com dic en el pròleg, Bellvitge ha estat un referent en la meva vida. Els meus pares es van prometre el 8 de setembre de 1925 durant una festa que se celebrava als voltants de l’ermita el dia de la Mare de Déu. El meu pare era pagès i treballava, entre altres camps, el del plàtan on ara hi ha l’estadi de l’Hospi, jo hi havia anat moltes vegades i aleshores no hi havia blocs que tapessin l’ermita. D’altra banda vivíem molt a la vora i quan, la meva mare em va calçar, és a dir em va posar el vestit curt i sabatetes, abans pels qui no ho han conegut les criatures portàvem bolquers que ens subjectaven les cames, em va calçar, deia, als peus de la Mare de Déu de Bellvitge. La mare tenia una devoció especial per la Mare de Déu de Bellvitge. Com es feia abans, en una tribulació o una situació complicada o una malaltia, encenia un llumet davant l’estampa de la Mare de Déu de Bellvitge i la de Montserrat. I no puc comptar les anades a l’ermita per la festa de la Marededéu, el 8 de setembre, i per Sant Isidre, el 15 de maig, patró dels pagesos, amb les tartanes plenes de pagesos, els cants dels goigs, les estampetes, els pomets de flors, més tard les misses del gall, els aplecs... Tot això i més l’Antonio Valcàrcel ens ho explica molt en el llibre.
20
D’altra banda, el llibre en si és una manifestació d’amor a l’ermita que permetrà que molta gent del barri s’endinsi en el seu passat, se’l faci seu, és a dir que més que mai se senti arrelada en una història mil·lenària, en una terra que els hospitalencs d’ahir i els d’avui de procedència diversa hem estimat, estimem. L’ermita de Bellvitge i la seva història és el lligam que ens uneix a tots els que hem nascut a l’Hospitalet, amb generacions que ens han precedit, i els que hi heu vingut després i ja us hi sentiu com a casa, i us hi sentireu encara més quan haureu llegit el llibre, n’estic segura. Només em queda agrair al senyor Valcarcel la seva intensa labor i el resultat, aquest llibre, i felicitar-lo de tot cor perquè demostra que ell nascut tan lluny de l’Hospitalet, ha volgut escriure sobre l’ermita, sobre la seva,i meva, i nostra ermita.
MATILDE MARCÉ
21
AQUEST 2012 FA...
(1)
150 anys que va morir Bonaventura Carles Aribau La derrota de 1714 deixà Catalunya ben estabornida, sense lleis ni institucions pròpies, amb l’idioma reduït a l’ús privat i amb una cultura popular sota mínims. No va ser fins a la dècada 1830-1840 que van aparèixer els primers símptomes clars que un moviment nou relacionat amb la llengua i la literatura anava prenent força. Era la Renaixença. Els propulsors d’aquest nou moviment cultural foren l’oda A la Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau i les poesies de Joaquim Rubió i Ors, que es publicaren sota el nom de Lo Gayter del Llobregat. Aribau que havia nascut a Barcelona el 1798 i que vivia a Madrid des de 1826, on exercí d’economista i de funcionari públic, escrigué el seu famós poema com un cant d’enyor a la seva terra de naixement. Desenganyat de la política oficial, quan emmalaltí, retornà a Barcelona per morir-hi el 17 de setembre de 1862. 100 anys del naixement d’Avel·lí Artís i Gener, Tísner En la conversa que mantingueren Josep M. Espinàs i Avel·lí Artís en el programa Identitats, que el primer va dirigir fa una bona colla d’anys a TV3, es va produir una situació molt divertida quan el convidat explicà que un dia pel carrer una nena va dir a la seva mare que aquell senyor de l’ull tapat era un pirata. A en Tísner no li va pas venir de nou, era una faceta més a afegir a les diverses ocupacions que havia desenvolupat al llarg de la vida: novel·lista, periodista, dibuixant, escenògraf, militar, traductor, pintor, polític. Avel·lí Artís va néixer a Barcelona el 28 de maig de 1912. De jove treballà de dibuixant i periodista. Participà en la guerra civil i el 1939 s’exilià a França, per passar al cap de poc temps a Mèxic on residí durant vint-i-sis anys. Gran narrador, al seu retorn començà a publicar la seva obra, entre la qual sobresurt una novel·la entranyable i singular: Paraules d’Opoton el Vell, que és la història a l’inrevés del descobriment d’Amèrica, és a dir, la conquesta de la Península Ibèrica per part dels asteques. Va morir a Barcelona el 7 de maig del 2000.
22
100 anys que va néixer Pere Calders i Rossinyol Considerat un dels més grans contistes catalans de tots els temps, els contes de Pere Calders plens d’humor, ironia i absurditat, estan escrits en un llenguatge impecable i ens presenten, normalment, un món de ficció on l’insòlit i l’imprevist hi conviuen plegats. Per fer-se’n una idea, despropòsits que es poden trobar en les seves històries són: una setmana de tres dimarts, que provoca que tot és descontroli; arbres que creixen de cop al menjador, i que el protagonista descobreix quan es lleva al matí; adonar-se, de sobte, un dia, que les coses també poden fer vaga; i molts altres. Nascut a Barcelona el 29 de setembre de 1912, Pere Calders debutà com a contista amb el recull El primer Arlequí. L’any 1937, s’allistà com a voluntari en les files republicanes i al final de la guerra marxà a l’exili, a Mèxic, on hi estigué 23 anys treballant en el món editorial. Amb Cròniques de la veritat oculta guanyà el premi Víctor Català 1954. El 1962 va retornar a Barcelona i va treure, successivament, tres novel·les: L’ombra de l’atzavara (1964), premi Sant Jordi de l’any anterior; Ronda naval sota la boira (1966), humorística i Aquí descansa Nevares (1967), ambientada a Mèxic. El 1978 li arribà la popularitat entre el gran públic mercès al muntatge teatral Antaviana, amb el qual el grup Dagoll Dagom escenificà alguns dels seus contes. El 1986 fou guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Va morir a Barcelona el 1994. 100 anys del naixement de Joan Sales i Vallès Incerta glòria ha estat considerada la millor novel·la mai escrita sobre la guerra civil. Guanyadora del premi Joanot Martorell 1955, l’obra es publicà l’any següent fortament mutilada per la censura. Tanmateix, quan el 1962 sortí la traducció francesa amb el text complet, les crítiques foren molt elogioses. La novel·la està dividida en quatre parts, cadascuna de les quals presenta un narrador diferent, entre ells l’impagable Juli Soleràs que, a poc a poc es converteix en el veritable protagonista de la narració. Joan Sales, autor d’Incerta glòria, va néixer a Barcelona el 19 de novembre de 1912. Allistat a l’exèrcit republicà, el 1939 hagué d’agafar el camí de l’exili. Retornat a Catalunya el 1948, col·laborà en l’editorial Club Editor i en la creació de la col·lecció El Club dels Novel·listes, des de la qual impulsà l’obra de Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga. El 1952 recollí els seus poemes a Viatge d’un moribund i més endavant, el 1976, es publicaren les seves Cartes a Màrius Torres. Morí el 1983. PERE JUHÉ
23
APUJADA D’IMPOSTOS I RETALLADES “Si vols fer pujar els ingressos de l’Estat, abaixa els impostos.” Robert Aumann. Premi Nobel d’Economia 2005
Un país serà prosper quan produeixi molt i els seus habitants tinguin el poder adquisitiu suficient per comprar el que s’ha fabricat. El circuit de fabricant o agricultor, comerç i consumidor funcionarà correctament. Si augmentem els impostos, els empresaris compraran les materies primeres més cares i per tant el producte fabricat serà més car, els comerciants compraran els productes també més cars i, si els salaris no augmenten, els consumidors no compraran tant (els grans consumidors de cada país són els treballadors juntament amb les seves famílies). Si el comerç no ven, no compraran productes a les fàbriques i aquestes hauran d’acomiadar treballadors. No solucionarem mai l’atur augmentant els impostos. Hi ha un altre sistema alternatiu perquè l’Estat obtingui ingressos sense augmentar els impostos, però això es pot explicar en un altre escrit. LES RETALLADES Quan un país es troba carregat de deutes, és normal i convenient que retalli despeses. No escriuré sobre el cas de Catalunya, perquè és un cas atípic, amb una “solidaritat forçada” que reporta un espoli anual de 20.000 milions d’euros que marxen i no retornen. Al conjunt d’Espanya hi molt per retallar, començant per l’eliminació del Senat que no té cap utilitat, els excessos d’utilització de cotxes oficials, despeses d’armament, polítics que a més dels honoraris de seu càrrec, participen en consells d’administració d’empreses privades i fundacions, cal recuperar els milions sostrets per corrupció com Gescartera, Gürtel, Marbella, Palau de la Música, Brugal, banquers deshonestos, corrupteles i suborns en ajuntaments sobretot a l’època de la “bombolla immobiliària”, corrupció urbanística a Galícia, Palma de Mallorca, València, i moltes altres, trampes de gendres famosos, construcció d’aeroports i línies de tren d’alta velocitat que després no serveixen, etc. Si es fes un campionat de països corruptes, penso que Espanya guanyaria el campionat mundial. Com diu Salvador Espriu : Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m’agradaria d’allunyar-me’n nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! MARTÍ GUERRERO I COTS
24
POESIA NO PAS L'ATZAR NI TAMPOC LA IMPOSTURA...
No pas l'atzar ni tampoc la impostura Han fet del meu país la dolça terra On visc i on pens morir. Ni el fust ni el ferre No fan captiu a qui es don' l'aventura. Clos segellat, oh perfecta estructura De la mar a Ponent, i a l'alta serra -Forests dels Pirineus-, on ma gent erra!: A Ella els cors en la justa futura. Sol de beutats: la Mar és el teu signe I els teus magnes cabdills la feren dea; Pagà tribut i un temps fores insigne. Oh vigorosa estirp! Esclava indigna Que cobeges viltats: Sagna, i signa El teu rescat, i el retorn a la Idea!
J. V. Foix, Sol, i de dol, 1947 (En el 25è aniversari de la seva mort)
25
HO SABÍEU? CAP D’ANY ARREU DEL MÓN Ja som al 2012! Un any que més aviat ens reportarà –diuen els polítics, pobrets- restriccions, que ens hem d’ajustar el cinturó. Potser arribarà un dia que ens l’ajustarem tots? Mentrestant el temps passa, inexorable, i per sort no ens hem quedat pel camí. En això almenys som afortunats. Aquest mes, si m’ho permeteu m’agradaria fer amb vosaltres un petit “tour” per veure com reben l’any alguns països del món, començant pel nostre. L’arribada de l’Any Nou nosaltres la celebrem empassant-nos, que no menjantnos, dotze grans de raïm acompanyats del so de les dotze campanades que donen pas a l’u de gener. Aquesta tradició és relativament nova. Es diu que l’any 1909, al sud d’Alacant, hi va haver una excel·lent collita de raïm, com el que encara s’hi cultiva. Aquest fet, en lloc de ser motiu d’alegria, fou una preocupació. L’oferta era superior a la demanda, i es varen quedar amb uns excedents d’aquest fruit força importants. El 31 de desembre, tothom tenia raïm a casa seva i, quan van tocar les dotze, els pagesos sortiren amb un gotim a les mans, menjant un gra a cada campanada, demanat així sort per a l’any que començava. D’un fet, podríem dir, sorgit de la penúria, va néixer una tradició que s’ha estès i que seguim, fins al punt que, si sóm fora de casa, enyorem. Arreu del món hi ha diferents tradicions. A Itàlia, per exemple, l’anomenen Capodanno o Nit de Sant Silvestre, i es celebra tant a nivell familiar com en festes organitzades en hotels o locals públics: el costum, després de sopar, és menjar un plat de llenties, les llenties de la sort, diuen, que donen sort i abundància econòmica. Després brinden i llencen la copa per la finestra.
26
A Nàpols i Roma van encara més enllà: tiren daltabaix també la vaixella i fins i tot trastos vells. (La sort potser és que no t’arreplegui a sota). A Alemanya deixen restes del que s’ha menjat per a sopar. Així, creuen, que després de les dotze, i tot l’any següent, no els mancaran els aliments. Els escocesos celebren el Hogmanay. Després de les campanades visiten familiars i amics, desitjant-los bon any i oferint-los licor i pastis de civada. Els russos mengen oca farcida de poma, o bé garrí, també farcit, en aquest cas de blat negre i, per postres, mandarines, que associen a la bona sort. També els visita l’Avi de Gel, que porta caramels i joguines per als nens, com les nines anomenades Matriuscas, unes figuretes que tots coneixem, que contenen en el seu ventre una còpia de si mateixes cada cop més petita, fins a l’última que és gairebé diminuta. A Noruega tenen un menú a base de peix i arròs. Amaguen ametlles a dins, que portaran, creuen, la bona sort als comensals que les trobin. Com a lloc una mica més “exòtic” us puc comentar el que fan al Líban: Elaboren dotze boletes de blat farcides amb panses i hi posen una moneda a dins. Les regalen a dotze amics, i diuen que reporta beneficis multiplicats per dotze a qui faci aquesta mena de present. I no podem oblidar els francesos. Fan un bon sopar en el qual no pot faltar el foi de canard i un bon xampany. A cada casa hi ha d’haver un ramet de vesc en un lloc visible, símbol de la bona sort. Tocades les dotze tothom es fa petons i es desitja ventura i felicitat. A París el lloc de concentració per a la celebració popular és als Camps Elisis (des de l’Arc de Triomf fins a la plaça de la Concòrdia). També l’u de gener és costum de menjar un plat de llenties. Com podeu veure hi ha un desig comú: tothom vol assolir bona sort i felicitat, que jo també voldria per a tots vosaltres. ANTÒNIA CALDÉS
27
BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé. Col·laboradors: Emili Bona, Francesc Cabrera, Antònia Caldés, Carles Farrés, Martí Guerrero, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Domènec Pastor i Petit, Joan Pujades.
Amb la col·laboració de:
Miralls, armaris, i accesoris de bany Ceràmiques i Gres Griferies i sanitaris Escalfadors a gas i termes elèctrics Accesoris de coure i llautó per lampisteria Tubs de coure, ferro, P.V.C. i politilé Calderes, radiadors i accesoris per a calefacció
C/. Major, 9 – 08901 L’HOSPITALET DE LL. Teléf. 93 337 00 70 – Fax 93 261 24 49 E-mail: awyca@awyca.com · http://www.awyca.com
Amb la col路laboraci贸 de: