12-03 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXIII – Núm. 356 MARÇ 2012

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE MARÇ DIJOUS 8, a les 11 del matí. Assistència a la representació “DELICADES” al teatre Poliorama, a càrrec del grup T de Teatre. DIJOUS 15, a les 8 del vespre. Conferència “La vida diària a l’antic Egipte” (2a part), a càrrec del senyor Carles Rehder. DISSABTE 17, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 290. Visita al Temple de Sant Cristòfol de Beget (Alta Garrotxa) i dinar a Setcases. Inscripcions dimarts dia 6.

EN PREPARACIÓ PER AL MES D’ABRIL DISSABTE 14, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catakunya núm. 291. a Montserrat. Dinat a Monistrol de Montserrat. DIMARTS 17, a les 8 del vespre. Presentació del llibre “JOSEP MONTSERRAT PORTELL” Un escultor del realisme. DIJOUS 19, a les 8 del vespre. Presentació del llibre núm. 25 de la col·lecció La Medusa “CONVERSES VI”, a càrrec del Sr. Antoni Prats, escriptor. DISSABTE 21, a les 7 del vespre. Concert de de cançons populars de diverses cultures, a càrrec del grup Viove. DIUMENGE 22, d’11 del matí a 2/4 de 2 del migdia. XVII Trobada comarcal de puntaires, a la rambla de Just Oliveres.

US RECORDEM QUE SEGUEIX OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER ALS TALLERS I CURSOS SEGÜENTS: - Treballem el fang - Art Feng Shui - Patchwork amb i sense agulla - Quadres tridimensionals i bijuteria - Esperanto - Sessions d’hipnosi en grup TALLERS CURS 2011-2012 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat

Pàgina Web en procés de modificació: http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Al Xipreret d’aquest mes us oferim una conversa amb una veïna de la nostra ciutat, a la qual potser molts ja coneixeu, que ens omple de satisfacció poder-la portar a les nostres pàgines. La seva excepcional longevitat, i que per molts anys duri, fa que se’ns obri la curiositat per saber coses de la seva vida, una vida que, en tota la seva modèstia, ha conegut un llarg període de la història recent de l’Hospitalet. Es tracta de la Teresa Olivella i Sert, de 103 anys. En l’entrevista, com veureu, no ens explica res de l’altre món, però la seva simpatia, que traspua a través de les respostes, no us deixarà indiferents. D’altra banda, en les pàgines següents del butlletí, hi trobareu una col·laboració especial. El portaveu de la plataforma Protegim el Canal de la Infanta, l’Ireneu Castillo, ens acompanya amb un article que hem dividit en dues parts per la seva llargària i que ens posa al dia en tot el que fa referència a l’embolic que hi ha generat, a hores d’ara, a l’entorn d’aquest canal. En l’exemplar d’aquest mes hi trobareu la descripció històrica de l’esmentada infraestructura, mentre que en el número d’abril us oferirem la seva versió de com estan les coses en l’actualitat. No podem deixar de recordar-vos, tot i que ja se us ho hagi comunicat en una missiva a part, que el pròxim diumenge 25 de març tindrà lloc l’Assemblea General Ordinària de Socis, la primera que celebrarem al nou local. Tingueu present que, finalitzada aquesta, hi ha convocada una Assemblea General Extraordinària, amb un únic punt de l’ordre del dia: l’aprovació de la modificació dels estatuts de l’Ateneu, a fi d’adaptar-los a la Llei 4/2008, que regula el règim legal de les associacions i fundacions. Esperem comptar amb la vostra assistència.

MARÇ

PORTADA MONESTIRS DELS PAÏSOS CATALANS SANT PERE DE LES PUEL·LES Entre els diversos itineraris turístics de la ciutat de Barcelona, i també per als propis barcelonins, al carrer de Sant Pere més Alt es troba el Palau de la Música Catalana, una joia arquitectònica modernista molt admirada. Seguint el mateix carrer s’arriba a una tranqui-la placeta, la de Sant Pere, la qual guarda una gran joia històrica: l’església de Sant Pere de les Puel·les, avui parròquia, no obstant això en el seu origen fou un monestir de monges benedictines. El monestir de Sant Pere de les Puel·les va ser fundat pels comtes Sunyer i Riquilde que en el seu inici, ja el dotaren de diverses terres i vinyes. La documentació més antiga que es conserva és la de la consagració de la seva església romànica que celebrà el bisbe Guilarà el 945, construïda prop de l’esglesiola de Sant Sadurní que ja existia el segle IX. Aquest monestir va tenir els seus temps d’esplendor però també va patir forts desastres com fou l’assetjament i la destrucció de Barcelona per al-Mansur l’any 985, en la qual la comunitat es dispersà, algunes monges aconseguiren fugir d’altres foren assassinades o venudes com esclaves. Després de l’adversitat i l’aflicció, amb molt d’esforç la ciutat reeixia. El comte Borrell II i el bisbe Vivas ajudaren a refer la casa de les benedictines. El monestir va anar creixent amb desig de ser. Essent-ne abadessa Guília de Llobregat, l’any 1147,els bisbes de Barcelona i Vic consagraren la nova església del monestir incloent-hi la capella de Sant Sadurní. Durant els segles X i XI el monestir gaudí d’un gran esplendor, fruit d’importants donatius de la noblesa en béns i immobles, i privilegis rebuts de Roma i del Casal de Barcelona, que el convertiren en un senyoriu feudal, en el qual l’abadessa impartia justícia, nomenava càrrecs i atorgava beneficis, i acumulava els molts censos agraris que rebia dels seus vassalls. Sant Pere de les Puel·les era un monestir influent gràcies als seus dominis i les concessions reials . No fou així durant el regnat dels reis Catòlics, els quals al marge de la Santa Seu, varen impulsar una reforma que incloïa la clausura en els monestirs femenins, sobretot els catalans, que, com el de Sant Pere mai l’havia observat. 2

Durant el Concili de Trento es va confirmar la clausura imposada, i es va mantenir pràcticament fins al Concili Vaticà II. En el transcurs de la seva història el monestir i en especial la seva església van sofrir diverses destrosses i reconstruccions, va ser saquejada i cremada els anys 1697, 1714, 1835,1909,1936. L’església que ha subsistit fins als nostres dies mostra les conseqüències d’aquests esdeveniments, amb restes arquitectòniques de diferents èpoques anteriors: tanmateix guarda la disposició, la cúpula i segurament la volta de l’església consagrada l’any 1147. És lamentable l’espoliació i la pèrdua del seu claustre de dos pisos dels segles XII i XIV, (1322). La comunitat es va veure obligada a deixar el recinte històric l’any 1835, que a posteriori va ser convertit en presó. La congregació s’ instal·là en un nou convent a Sarrià l’any 1879, on continua actualment; seguint l’espiritualitat benedictina d’una manera oberta d’acord amb les necessitats del present, sintonitzant la formació intel·lectual amb el treball, com correspon a la presència de la dona a la societat. L’hostaleria del monestir ofereix un espai d’acollida per a aquelles persones que desitgen un lloc de pau i reflexió o un lloc de silenci per a l’estudi. A l’entorn de la comunitat també es dinamitzen diverses activitats com són El Centre d’Acollida Assís, l’Acció dels Cristians per l’Abolició de la Tortura o el grup de Diàleg Interreligiós Monàstic. Han passat més de mil anys de la seva fundació; Sant Pere de les Puel·les és avui el monestir femení actiu més antic de Catalunya. CARME JORBA Font: Els Monestirs Catalans i publicació Museu d’Història de Catalunya

CONVERSES

Respon: Nascuda a: Edat: Estat Professió:

Teresa Olivella Sert l’Hospitalet 103 anys Soltera Teixidora jubilada

Conversar amb una persona com la que ens acompanya aquest mes és una cosa excepcional, ja que n’hi ha poques que arribin a una edat tant avançada: CENT TRES ANYS. Com comprovareu, la Teresina, que és el nom pel qual sempre l’hem coneguda, conserva una lucidesa i un bon humor extraordinaris. Digueu-nos com es fa per arribar als 103 anys amb tan bon estat de salut? Ja fa uns quants anys, potser deu, la doctora Copetti em va fer una revisió rutinària, i m’ho va trobar tot bé; no tenia ni colesterol, ni sucre, ni la pressió alta, en fi, res de res. Ella em mirava somrient i jo li vaig preguntar què havia de fer en endavant, i em va respondre molt afectuosament: “Seguir com fins ara”. Aquest “Seguir com fins ara” dóna a entendre que heu portat una vida sana... Jo sempre he menjat de tot, bevia una mica de vi negre, del “Priorat”, per dinar i sopar i la llet que m’agradava era la de “pot”, la condensada de “La lechera”, que ara diuen que porta tant de greix i calories. La carn de be és la que més m’agrada i quan anava al mercat 4

a comprar-la sempre deia que no em traguessin el greix, amb el pollastre també he fet igual, perquè m’agrada la pell i el greixet. El “caldo” el feia amb gallina, cansalada, botifarra blanca i negra, pilota, en fi de tot. Tanmateix, mai he fumat ni he begut en excés ni, per descomptat, he pres cap tipus de drogues. Ara no puc menjar segons què perquè no tinc dents, no perquè hagi de fer cap tipus de règim, eh? I en les diades també bec una mica de vi i cava i prenc cafè i, si ve al cas, algun “xupito” que diuen ara. Tot això que actualment ens manen d’anar al gimnàs, caminar al menys una hora al dia, etc., no ho heu fet mai? No, jo he caminat el que he necessitat per desplaçar-me i un gimnàs per dins només l’he vist per la “tele”. I preneu algun medicament? Cap. Tinc una mica de bronquitis i si em refredo me’n recepten, però jo miro de deixar-ho com més aviat millor. Anem al començament. Quan vau néixer? El dia 29 de juliol de 1908, al carrer de les Roselles de l’Hospitalet, que és on van anar a viure els meus pares quan es van casar. Però no heu viscut sempre al mateix lloc. He viscut en tres domicilis diferents, però a prop l’un de l’altre. Era molt petita quan ens traslladàrem del carrer de les Roselles al de Rossend Arús, a la casa on ara hi ha el supermercat “Camadi”, i l’any 1952 al domicili actual del carrer de Josep M. de Sagarra, 22, que aleshores era una casa de planta baixa molt bufona, amb un pati gran al darrera; però, com que amb el pas dels anys necessitava moltes reparacions, vaig deixar que es construís l’edifici actual. Els vostres pares també eren fills de l’Hospitalet? No, el meu pare era de l’Havern, a prop de Vilafranca del Penedès, i la meva mare de Cornellà. El pare va venir a l’Hospitalet de jove a treballar de “xavegaire” per cal “Manets”. Què és això de “xavegaire”?

La “xàvega” és una xarxa de cordes de malla, molt ampla i quadrada que feien servir per traginar una gran quantitat de palla en un carro o bé a l’esquena d’animals de càrrega. El meu pare en sabia fer i també conduïa els carros carregats de “xàvegues”. Aquest ofici actualment s’ha perdut, però fins que no van arribar els camions era la manera de transportar la palla tant al Penedès (d’on provenia el pare), com de l’Hospitalet, i d’altres comarques catalanes i valencianes. I el col·legi? A quin vau anar? Als cinc anys vaig anar a ca la senyora Toneta, que era com ara el parvulari, fins als nou, quan em van portar al col·legi de les “monges” del carrer de l’Església –el mateix d’avui en dia, que van eixamplar cap al carrer del Baró de Maldà-, fins als catorze anys. Com era l’ensenyament d’aleshores? Els nois i noies, per descomptat, anàvem a col·legis separats. Ens feien classes en català i castellà. L’aritmètica, la història i la geografia les fèiem en castellà. La literatura, en prosa i vers, era en les dues llengües, català i castellà. Hi havia una assignatura que s’anomenava “Eloqüència catalana” i no podien faltar el catecisme i les classes de labors. Quant feien pagar les monges per estudiar al seu col·legi? El preu normal era de dues pessetes al mes, però si hi havia famílies que tenien més d’una filla i no ho podien pagar, la “madre” Mariana els ho arreglava. Tanmateix, això no va durar gaire, perquè la van treure i al seu lloc hi posaren la “madre” Teresa, que en sabia molt de totes les matèries, però no va poder, o no va voler, arreglar els preus. Més tard van augmentar la quota a tres pessetes i tot plegat va fer que moltes noies deixessin l’escola. Hi havia, però, altres escoles? I de gratuïtes? Si, la de les germanes Sanabra i alguna altra que no recordo el nom. Els col·legis de l’Ajuntament eren de franc: al carrer de Rossend Arús hi havia la dels nois i a l’edifici de la Botiga Nova el de les noies. 6

Quan vau deixar el col·legi, us vau posar a treballar? No, vaig anar a cosir. Al mateix carrer de Rossend Arús, al costat de casa, hi havia unes noies que n’ensenyaven. Hi vaig aprendre a fer patrons, tallar i cosir. La resta del temps m’estava a casa ajudant la mare. Teníem gallines, conills i una cabra i tot; també teníem un hort, al costat del carrilet, a prop d’on ara hi ha l’Ateneu. Després de la guerra, el 1940, va morir el pare i vaig haver de posar-me a treballar per les necessitats econòmiques de casa. El primer treball va ser en una fàbrica que feien bobines de fil a la carretera del Mig, tocant la Feixa Llarga. S’anomenava l’Anònima de Torçats. Cap a l’any 50, vaig anar a can Vilumara de teixidora, i m’hi vaig estar fins a la meva jubilació als seixanta sis anys. Com vau passar la guerra civil? Amb por a causa dels bombardeigs i també vam passar gana, com gairebé tothom, però com que el meu pare no va anar a la guerra i tampoc no hi tenia cap germà ni parent proper, el patiment no va ser tan gran com en altres famílies que hi van perdre algun membre. No cal dir que l’Hospitalet de la vostra infantesa i el d’ara han canviat, oi? Amb quin us quedaríeu? Quan jo era petita, l’Hospitalet era un poble de, amb prou feines, deu carrers, envoltat de camps: cap al sud, la Marina, i al nord, vinyes, garrofers, cirerers, oliveres..., en el qual tots ens coneixíem. Després de la guerra, es va anar transformant; primer a poc a poc i després dels anys cinquanta molt de presa. Vam canviar el camp per les fàbriques, que fins aleshores eren poques: només les bòbiles i alguna de tèxtil. Ara té tants carrers i avingudes i tanta gent que gairebé no conec ni els veïns i sola només sabria mourem pel Centre. Però està molt bé el progrés; s’ha de mirar de tirar endavant. Heu sortit molt de l’Hospitalet? Doncs puc dir que no gaire. A Barcelona, hi he anat comptades vegades, i enlloc més. Tinc un problema, i és que em marejo amb tot tipus de transport si hi he d’anar gaire estona, i com que no m’agrada prendre medecines... Veiem que viatjar no entra en les vostres afeccions. En teniu d’altres? 7

M’agrada molt llegir i, per sort, ho puc fer. Actualment, de llibres no en llegeixo, perquè em cansen, però cada setmana compro la revista Hola, són xafarderies però em distreuen, ja què la televisió, que també m’agrada, la miro poc perquè no la sento bé, estic molt sorda (alguna cosa havia de tenir). Al cinema, hi havia anat bastant, però és una de les altres coses que ja no faig. No em deixo perdre el Xipreret; m’agrada molt, i cada mes me’l porta una amiga. El llegeixo de dalt a baix. L’any 2009, quan en vàreu complir cent, la senyora Núria Marín, alcaldessa de la nostra ciutat, va voler parlar amb vos. També a la televisió de l’Hospitalet (ara desapareguda per les retallades) us varen fer una entrevista. Com va ser l’experiència? Mai m’havia imaginat ser rebuda per l’alcalde de la vila, a més a més sense haver-ho demanat, però fou molt agradable; la senyora Núria Marín va ser molt afectuosa amb mi, em van regalar un ram de flors i tot va estar molt bé. L’entrevista de la televisió va ser una experiència diferent. Em veia en els monitors del plató i no em semblava que fos jo. Però tots van estar molt simpàtics i agradables amb mi i em varen obsequiar amb un altre ram de flors. Podria ser que en aquest moment fóssiu la persona més gran de l’Hospitalet? No ho sé, però és possible; no és fàcil arribar a tenir cent tres anys, encara que jo no he fet res d’extraordinari per complir-los. He vist passar moltes persones amigues –no de la família, perquè no n’he tingut a part del pare i la mare-, però jo encara estic aquí. Cada any per Nadal em dic a mi mateixa que serà l’últim, però d’això ja en fa molts, i segueixo. Unes converses com aquestes no les havíem tingut mai amb ningú. Pensem que són entranyables i potser trigarem molt de temps –encara que l’esperança de vida ha augmentat força- a entrevistar una persona que hagi arribat tant bé com vos, als cent tres anys. Voldríem felicitar-vos, de tot cor, per tenir tant bon humor i la millor salut possible. Moltes gràcies, i ja ho sabeu: podeu disposar de mi en tot el que pugui oferir-vos.

ATENEU VISITA A LA FUNDACIÓ CULTURAL PRIVADA ROCAMORA El dissabte, 11 de febrer de 2012, 15 socis del nostre Ateneu vam visitar la casa de la Fundació Cultural Privada Rocamora del carrer Ballester núm. 13 al barri del Putxet de Barcelona.. Havent arribat mitja hora abans de l’hora concertada vam passar al jardí romàntic on hi ha escultures, un petit estany, palmeres i margallons. La senyoreta Isabel ens va fer de guia per tota la casa explicant amb gran erudició dades de la vida del Sr. Rocamora i de tots els objectes exposats. És sorprenent la varietat d’obres d’art i objectes tan diversos com mascarons de proa de vaixells i vestits de senyores, sala de ceràmica, biblioteca amb 5.000 volums, una sala dedicada al pintor Ramon Casas, col·leccions de reclams publicitaris, autòmats, la maqueta original en bronze del monument a Cristòfor Colom de Barcelona, mobiliari dels segles XVIII i XIX, dibuixos, pintures, etc. Aprofitant la gentilesa que ha tingut la senyoreta Isabel enviant-nos unes dades biogràfiques del senyor Manel Rocamora, les reproduïm a continuació: “Manel Rocamora neix el 1892 i té un germà, Antonio. El pare era industrial de Bujias (espelmes) y Jabones i la mare l’introdueix al col·leccionisme ja que des de sempre guardava un o dos vestits dels que tenia. Pertanyien a la burgesia catalana i tenien llotja al Liceu. Estiuejaven a Calella de Palafrugell, on tenien una casa davant del mar, i a Begur. Antonio s’ocupà de la fàbrica i Manel estudià a la Llotja amb el professor Fèlix Mestres, i a partir d’allí conegué a Manolo Hugué, Opisso, Maria Gol... tots ells molt amics. Rocamora estava plenament integrat al món artístic de Barcelona, tant per les seves amistats amb artistes com per les relacions familiars, ja que tant Ramon Casas com Anglada Camarassa estaven emparentats amb el Sr. Rocamora. Manel feia excavacions arqueològiques per Eivissa i Sitges. Rusiñol i el Sr. Rocamora foren els primers a sufragar les excavacions. Gran amant de la pintura i la música, Manel Rocamora tocava el piano des de ben petit i pintava

sovint des de la terrassa de casa seva. Manel viatjava molt sovint per Espanya, Sud de França, París i Itàlia tot dedicant-se al col·leccionisme de tota mena. La seva afecció pels artefactes voladors era notable, així com pels autòmats i els mascarons de vaixells. Fou membre fundador d’Amics dels Museus de Catalunya i participà en el patronat del Museu Marítim. Al Museu Marítim va fer moltes donacions: maquetes de vaixells, mascarons de proa, quadres, pergamins, brúixoles.... El col·leccionista Manel Rocamora es va especialitzar en indumentària antiga des del segle VIII (vestits i casaques) fins a un vestit de nit de Josephine Baker. L’estiu de 1933 al Palau de Pedralbes, es va exposar la col·lecció de la indumentària, a través d’Amics dels Museus de Catalunya. Les sales del Palau es van exposar 800 peces triadíssimes de la col·lecció. Després d’aquesta exposició Manel Rocamora va donar, al Museu d’Arts Decoratives de Pedralbes, part de la seva col·lecció: 283 peces distribuïdes en tres sales. Després participà en la rehabilitació del carrer de Montcada, amb la idea de restaurar els decrèpits palaus perquè allotgessin en un futur alguns dels nostres tresors artístics. Predicant amb l’exemple feu la donació de gairebé tota la col·lecció per a la fundació del Museu Tèxtil al Palau Dalmases. Visqué sempre a Barcelona i mai s’involucrà en temes polítics. Vivia en aquesta casa que comprà a dues senyores i la reformà molt poc. Vivia amb un cuinera i una dona de la neteja que no dormia aquí, sinó al carrer d’Escudillers i comprava cada dia a la Boqueria abans de venir. Esmorzava a la cuina per no fer pujar la cuinera que ja era gran, tenia la seva edat. Tenia un xofer i un jardiner que encara ve a fer feina tot i que a ell també li agradava tenir-ne cura. Era una persona seriosa i educada, disciplinada i poc flexible. Exigent i complidora, bastant germànica. Li agradava pintar, llegir i escoltar música i tocar piano i parlava perfecte el francès i l’anglès. No tenia televisió, però sí ràdio.” Va morir el febrer de 1976 havent rebut la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona. Una visita molt interessant i profitosa. MARTÍ GUERRERO I COTS

Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” número 289 al Castell de Montesquiu a la comarca d’Osona. Dissabte 18 de febrer de 2012.

El dissabte 18 de febrer a les 8 del matí, vam emprendre el viatge en direcció a Vic, on vam parar per esmorzar. Amb temps lliure vam poder fer unes voltes pel mercat de la plaça Major i fer algunes compres d’hortalises, vestuari o plantes. Seguint per la carretera C-17 vam arribar a Montesquiu a tocar la comarca del Ripollès. Després de la boira a la plana de Vic, vam trobar un sol molt reconfortant. Davant la gran façana del castell destaquen uns merlets triangulars en lloc dels rectangulars tradicionals. La visita va ésser guiada pel senyor Vicenç que primerament ens va portar a veure l’audiovisual De Temps d’història i misteri, una mica surrealista en el qual el narrador és un gos-fantasma que explica la interessant història del castell : SEGLE IX. El començament el castell va ésser una torrassa solitària, que va edificar el comte Guifré el Pelós, pare de l’abadessa Emma, personatge documentat a l’arxiu del Castell. Aquesta torrassa servia per a vigilar el pas del riu Ter. Més tard la talaia es va anar substituint per una altra construcció més consistent. SEGLE XIV. A mitjan d’aquest segle va ésser Arnau de Besora el primer personatge de la seva nissaga que va habitar el castell. Probablement va ésser quan l’antic casalot, que havia estat una estructura militar dedicada a vigilància, va esdevenir residència habitual.

SEGLE XVII. En aquest segle Lluís Escatllar va ampliar i ennoblir el casal, coincidint amb les noves cultures urbanes de l’època moderna. A ell es deu la construcció de la capella actual i l’ampliació del sector nord-est del castell. SEGLE XX. A principi d’aquest segle Emili Juncadella, figura representativa de l’alta burgesia, va donar a l’antic casal l’aparença de castell i el completà amb els jardins, el pou fals, l’escala noble, etc. Juncadella va ésser l’últim propietari del castell. L’any 1936 en va cedir la propietat a la Diputació de Barcelona, cessió que es va fer efectiva l’any 1972 amb la mort de la seva germana Mercedes. Després de veure l’audiovisual vam passar a una capella contigua que havien fet construir els Escatllar dedicada a Santa Bàrbara al segle XVII. Per l’escala noble vàrem pujar a la primera planta on veiérem una gran sala dedicada a reunions i jocs, amb un gran retrat de senyor Juncadella, el menjador amb el gran retrat de Mercedes Juncadella, i el dormitori. Sortint a la terrassa vam poder veure el paisatge del Parc Montesquiu de 546 ha, on hi ha una antiga masia, utilitzada com a Oficina del Parc, una cabanya en la que es fan exposicions temporals, el restaurant Casanova del Castell i un campament per al lleure infantil i juvenil. Acabada la visita ens vam dirigir a Tavèrnoles per gaudir de l’acostumada calçotada de febrer. D’una auca del calçot copio algunes estrofes : Del calçot i el seu conreu hom en parla a tot arreu. Requereix la calçotada botifarra i costellada. Per menjar-los tal com cal s’ha de fer amb ceremonial. Sense pitet salvallànties no t’arrendo les “ganancies”. De la teula feta amb terra se l’agafa amb la mà esquerra. I amb dos dits de la mà dreta se li treu la samarreta. Perquè quedi bo del tot amb salsa s’unta el calçot. MARTÍ GUERRERO I COTS

CONFERÈNCIA “La vida diària a l’antic Egipte” L’antic Egipte, que va iniciar la seva singladura uns 3.000 anys abans de Crist i que va mantenir-se al llarg de tres mil·lennis, sempre ha provocat fascinació en les civilitzacions que han vingut darrere seu. En l’actualitat, aquesta seducció encara dura. Una prova n’és la quantitat de persones que dediquen part del seu temps d’oci a visitar i/o estudiar el món de les piràmides i els faraons amb la finalitat de conèixer i reviure el que s’esdevingué en aquelles terres africanes. Hi ha una curiositat que no s’esgota. És per aquest motiu que els que van assistir el passat dijous 16 de febrer a la sala d’actes de l’Ateneu van quedar ben complaguts amb la conferència que va oferir el senyor Carles Redher sobre “La vida diària a l’antic Egipte”, que tindrà continuació, en una segona part, el pròxim 15 de març. El conferenciant, que es va valdre de diverses diapositives que van ajudar a fer més amena la seva exposició, va instruir el públic assistent amb diverses curiositats i anècdotes d’aquell imperi, de tal manera que l’hora que durà la conferència passà gairebé volant. Del que va explicar el senyor Carles Redher es fa difícil fer-ne un resum, però, per els qui l’antic Egipte és un enigma del qual ho desconeixen gairebé tot, sí que es poden esmentar algunes de les coses que va dir. Per exemple, que com darrerament s’ha pogut comprovar, no van ser majoritàriament esclaus els que van intervenir en la construcció de les piràmides, sinó que es tractava d’homes lliures, egipcis, que cobraven un sou; que les figures humanes que es van descobrir dibuixades a les parets de les tombes dels faraons tenen com a característiques que mentre el cos es veu de front, el cap, les mans i els peus es veuen de costat. Més fets curiosos que va comunicar el conferenciant foren: que quan es van descobrir les tombes dels faraons, aquestes es van trobar plenes de menjar, robes, imatges i pintures; que l’atzar va intervenir decisivament en la descoberta de la tomba de Tutankamon, per part de Lord Carnarvon; que els jeroglífics detectats a les parets de les tombes fan referència a signes sagrats; que la població s’alimentava principalment de pa, llegums i hortalisses i bevia cervesa; que el faraó Akhenaton i la seva esposa Nefertiti són figures mítiques per raons diverses i molts altres detalls més. En definitiva, “La vida diària a l’antic Egipte” va ser una conferència molt plaent i instructiva. ATENEU 13

CONCERT GRUP TWO4JAZZ Gairebé en paraules de la nostra presidenta, el passat dia 25 de febrer de 2012 l’Ateneu va recuperar una altra tradició d’aquelles que van quedar truncades arran d’haver de deixar la nostra antiga seu a la plaça de Josep Bordonau. Es tracta ni més ni menys que dels concerts de música. Si bé és cert que durant l’etapa al carrer de Digoine es va organitzar algun espectacle musical, recordem les havaneres dels actes de celebració del 75è aniversari, per exemple, o l’actuació d’alguna coral, la realitat era que no s’havia pogut tornar a organitzar aquesta mena d’actes de forma, més o menys estable, i sobretot, sempre depenent de la disponibilitat d’espais aliens. Ara amb la nova seu tot plegat ha fet un gir de 180 graus. Recuperar doncs els concerts a l’Ateneu era, des de feia un temps, un objectiu bàsic i primordial de l’entitat. Un cop debatut i analitzat, no va costar pas gaire decidir a qui podríem acudir per encetar aquesta nova etapa, el senyor Eugeni Garcia. Eugeni Garcia ja és un vell conegut dels nostres socis i amics de l’Ateneu. Amb la seva guitarra clàssica va col·laborar diverses vegades amb nosaltres, donant-nos, de forma altruista i desinteressada, un suport molt especial i del qual ens sentim força agraïts, en una etapa en què l’Ateneu passava moments complicats. Per tant, si ens va respondre en aquells moments, per què no compartir amb ell també els moments més dolços? I així va ser com vam tornar a contactar amb l’Eugeni perquè vingués a encetar aquest nou projecte musical a la nostra sala d’actes. Eugeni Garcia ens tenia sempre acostumats, en les seves actuacions, a la guitarra clàssica, malgrat que amb ella no sempre ens havia ofert peces exclusivament clàssiques, sinó també oferint-nos peces d’altres estils musicals, però sempre amb aquest instrument. Aquesta vegada ens va sorprendre. En posar-nos en contacte amb ell, ens va plantejar de fer un concert de Jazz, tot plegat amb un toc menys seriós del que és el món de la música clàssica i alhora també

amb una forta pinzellada elèctrica que li donava un aire diferent al que fins ara ens tenia acostumats. És evident que un concert de jazz no el pot oferir un sol artista i, per aquest motiu, va venir acompanyat de dos músics, a la veu, la senyora Nika Tera, amb qui forma part del grup musical TWO4JAZZ, i amb la col·laboració del bateria senyor Carles Domingo. Durant gairebé una hora i mitja ens van oferir tot un repertori de música de Jazz, tal com diu el nom del grup, a més de peces de Swing, Bossa Nova, música de pel·lícules i algun altre tema reconvertit a l’estil del Jazz. Algunes d’elles força conegudes i força sentides, com el Cheeck to Cheeck, amb què van obrir el concert, i d’altres inèdites per a molts de nosaltres. Voldria fer menció especial d’una peça composta per Eugeni Garcia a la qual havia posat lletra una de les seves filles. Va ser un toc molt especial i que van tornar a tocar en el bis de comiat. No caldria dir que la sala era plena a vessar i que potser l’hauríem pogut omplir més vegades. Aquells que hi van poder assistir crec que coincidiran amb mi que va ser un èxit i que desitgem que sigui el preludi d’una nova etapa musical a l’Ateneu. Esperem poder tornar-vos a oferir ben aviat un altre concert, com aquest, de qualitat, i d’altra banda, dir-li, a l’amic Eugeni, que a molts de nosaltres ens agradaria poder tornar a gaudir de la seva música i la del seu grup. CARLES FARRÉS

COL·LABORACIONS PA NEGRE

Al Xipreret no acostumem a parlar de cine gaire sovint. Pel que a mi respecta, l’última vegada que vaig fer-ho va ser el juny de 2010 per lamentar el tancament del Rambla Cinemes de la nostra ciutat que portava més de cinquanta anys d’història al darrere. La clausura de la sala, millor dit multisales, va suposar deixar orfe d’oferta cinematogràfica el centre de l’Hospitalet i encolomar al barri un trist solar, que té l’accés barrat per una cridanera i enlluernadora tanca metal·litzada, sobre la qual els grafits ja han deixat la seva empremta i que fa grinyolar l’estètica que es suposa que ha de tenir un espai emblemàtic com és la rambla de Just Oliveras. La tanca, a més, que deu fer uns dos metres d’alçada, no és pas cap impediment perquè qui hi passeja per davant pugui veure l’estructura de l’antic edifici, ara enderrocat, en les parets dels habitatges del costat, i s’adoni del punt de lletjor que ofereix tot plegat, malgrat que amb el pas dels dies un s’hi acostuma i ho considera un element més del paisatge. El solar porta ja més d’un any, si fa no fa, en aquesta situació d’abandonament i no s’albiren canvis a curt termini que permetin fer creure en una urbanització immediata que dignifiqui l’espai. Efectes de la crisi, diuen. Parlem ara una mica del darrer èxit cinematogràfic català: Pa negre. Pa negre és una bona pel·lícula. Almenys a mi em va agradar quan la vaig veure per primera vegada abans que li caigués a sobre tot el reguitzell de premis que li han estat concedits. La vaig tornar a mirar fa poques setmanes quan TV3 la va emetre un divendres a la nit i em va tornar a seduir. Ara bé, en cap moment vaig pensar que fos una producció excepcional, ni que arribaria tan lluny. Deu ser que no hi entenc gens. Pa negre, que està basada en dues grans novel·les d’Emili Teixidor, ja ha fet història en el cinema d’aquest país. Mai un film en la nostra llengua i que narra una historia local, catalana, havia aconseguit competir en la cursa dels Oscars de Hollywood i estar en boca de tanta gent. A més a més, el seu èxit ha tingut un altre vessant positiu: ha fet possible que molts espectadors en principi indiferents a les pel·lícules parlades en català s’hagin vist induïts a veure-la. 16

En aquest context d’eufòria, no és gens estrany que, a finals de gener, el conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, assegurés que la Llei del cinema no estava aparcada i l’esperit de la llei tampoc. Com a prova presentà unes exultants estadístiques del període octubre a gener comparades amb fa un any. S’havia passat de 8 a 16 pel·lícules doblades i de 58.000 espectadors a 269.520. Un 557% d’augment!! També s’havien incrementat les recaptacions. Davant d’unes xifres com aquestes, els que formem part del poble pla no podem fer res més que felicitar-nos-en. Tanmateix, quan girem els ulls cap a la realitat crua i dura del dia a dia, ens adonem que el panorama que se’ns ofereix és tot una altra cosa. Vaja!, que no dóna per fer volar coloms i que queda molt camí per córrer. Només cal agafar un diari qualsevol i buscar en la cartellera quantes pel·lícules en la nostra llengua es projecten, avui dia, a Catalunya. El resultat és decebedor. Sí, és molt trist i frustrant veure que trenta set anys després de la fi de la dictadura franquista, la programació de films en català a les sales de Catalunya encara està sota mínims. PERE JUHÉ I ORIOL

ESPIGOLAR PATATES

Durant la guerra, jo tenia nou o deu anys, i a casa la passàvem magra, vull dir que tenia més gana que un mestre d’escola (com se sol dir). El meu pare va morir quan jo tenia quatre anys i el meu germà Joan en tenia dos. Gairebé no me’n recordo, del pare, encara que a vegades crec que sí, potser perquè me’n parlaven força. Tenia tres germans més grans que jo, però amb la guerra, els dos nois que anaven davant meu, van anar al front. A casa només quedàvem la mare, la meva germana Mercè, la més gran, ja casada (el seu marit i cunyat meu també era al front) i nosaltres, els més petits. Tot sovint, encara no sé com ho vàrem descobrir, anàvem els més petits, a “espigolar patates”. Potser algú no sàpiga què és això. Ho explicaré: el que avui és el barri de la Verneda, tot allò que ara són pisos i més pisos “els pisos dels socialistes com deia Josep Pla”, eren camps sembrats de patates i estaven vigilats per carrabiners -parlo de la guerra de l’any l936-. Tots els camps, a més a més, eren cerclats amb tanques de filferro de punxes, i no t’hi podies apropar. Tota la gent que com nosaltres passava gana i era molta, estàvem allí aturats veient com els pagesos recollien les patates. Quan ja estaven llestos, deixaven passar tota aquella gentada, perquè poguéssim collir les patates petitones que a ells se’ls escapaven, per això, per massa petites. El meu germà i jo també hi entràvem i per no perdre temps dúiem una bosseta penjada del braç esquerre i una aixadeta a la mà dreta, i colze amb colze amb el veí del costat i donant-nos empentes, anàvem rastrejant aquells turons de terra vermellosa i ficant a la bossa totes les patates que podíem trobar. No sé si us podeu imaginar quina il·lusió era per a nosaltres arribar a casa bruts de fang i amb unes patates per a poder fer bullir l’olla. Renoi que bones que eren! Però un bon dia vam arribar a la nostra “parcel·la” més aviat del compte. Vull dir que encara no havien passat els pagesos a recollir-les, i nosaltres, sense pensar-nos-hi gens, ens vàrem ficar per un forat... i noi! Quines patates més grosses vam agafar! Jo no recordava haver-ne vist mai de tan grosses!... i tot d’una, nyac! ens enxampen els carrabiners ! Quin ensurt, Mare de Déu ! Plorant com dos ximplets i morts de por, ens dugueren al quarter que tenien molt a prop.

Jo recordo que els donava moltes explicacions, també recordo que els vaig parlar dels germans que eren al front, sobretot de l’Octavi que lluitava amb la Divisió quaranta-tres, llavors era molt anomenada aquesta Divisió, la ràdio en parlava molt i nosaltres, els petits, n’estàvem cofois, perquè ens semblava que l’Octavi era un heroi. Però no va servir de res. Se’ns quedaren les patates i també les bossetes i aixadetes i ens varen deixar anar. Quina vergonya oi? A vegades penso en aquells homes! Molt sovint hi penso. Com van poder deixar marxar aquells dos marrecs, plens de mocs i llàgrimes, sense ni una sola patata?

AMPARO PUJADES

EL CANAL DE LA INFANTA

(1)

Sembla mentida com, de vegades, la memòria històrica demana sortir de la forma més inesperada possible del bagul dels oblits en què l'hem ficat, i com, aquesta mateixa memòria, és capaç de remoure consciències i despertar nostàlgies col·lectives d'un passat que poca gent ha viscut. Aquest ha estat el cas paradigmàtic del Canal de la Infanta a l'Hospitalet. El Canal de la Infanta, per si a algun lector no li és familiar, és un canal de rec que construït entre 1817 i 1820, i inaugurat el 21 de maig de 1819 per la Infanta Lluïsa Carlota de Borbó, regava totes les terres de la riba esquerra del delta del Llobregat des del seu origen a Molins de Rei, passant per Sant Feliu, Sant Joan Despí, Cornellà, l'Hospitalet i Barcelona, fins a la seva desembocadura a peus del far de Montjuïc, al Morrot. En total, més de 3000 hectàrees que van passar, gràcies al cabal de fins 4000 litres/ segon que podia dur, d'una agricultura de subsistència d'una collita l'any a una agricultura productiva de quatre collites l'any. El terrabastall que suposà per a la comarca l'existència d'aquesta infrastructura d'iniciativa privada va ser tan important que sense ella no es pot entendre el Baix Llobregat tal i com el coneixem avui dia. Efectivament, el canal va propiciar que, amb la millora de la producció, de les condicions de vida i amb la instal·lació dels primers centres industrials a la contrada aprofitant la força hidràulica de l'aigua, la població es disparés espectacularment. A l'Hospitalet, entre 1820 i 1877, la població es va quadruplicar i, entre 1910-1940, moment de màxima explotació agrària del delta esquerre i de creixement de la indústria, la nostra ciutat va passar de 6.226 a 50.070 habitants, multiplicant per vuit la població en només trenta anys. Tal creixement va provocar la reducció progressiva dels terrenys agrícoles en benefici del creixement descontrolat de la indústria i la construcció d'habitatges, arraconant cada cop més els usos tradicionals del vell canal. En no pocs casos el Canal de la Infanta es va transformar en la claveguera on abocar tot tipus de residus domèstics i industrials donada la total falta de planificació urbanística durant la dictadura de Franco. En un escenari de reculada generalitzada de l'activitat agrària i de frenètic creixement demogràfic de l'Hospitalet (les previsions franquistes eren d'encabir unes 600.000 persones l'any 2000), el cop de gràcia al Canal es va donar el 1968, en què per evitar que la contaminació del riu 20

Llobregat afectés la depuradora de Sant Joan Despí, es va desviar la riera de Rubí i el riu Anoia cap al Canal de la Infanta, tancant els retorns al riu abans de la depuradora. Els resultats foren desastrosos. El Canal, que durant 150 anys havia portat aigua clara i neta, on la gent es banyava i pescava, es va convertir de la nit al dia en una claveguera a cel obert per on passaven tots els elements de la taula periòdica a regar els pocs camps que encara utilitzaven allò que en un altre moment havia estat aigua. Fins i tot les indústries que encara utilitzaven el Canal com a força hidràulica van haver de ser indemnitzades donada la impossibilitat de fer-la servir. Les poblacions es van posar en peu de guerra contra el Canal davant les pudors insuportables i la immundícia que circulava, i no fou fins a l'arribada de la democràcia que els ajuntaments van cobrir, tallar o desviar el canal en la proporció de les seves possibilitats, tirant una catifa d'asfalt i d'oblit institucionalitzat per amagar la vergonyosa mort del Canal de la Infanta. I durant més de 30 anys, ho van aconseguir... o gairebé. IRENEU CASTILLO Portaveu de “Protegim el Canal de la Infanta

POESIA DUES PLACES

La plaça del Sagrat i la “placeta” flanquejaven l’estret Carrer Major. L’una de gom a gom festa i festeta, l’altra arraulida sempre al seu racó. L’una plena de sol, polida i neta, l’altra de cara al Nord, tota fredor. L’una amb xiscles d’infant i d’oreneta, defallint l’altra amb aires de tardor. La del Sagrat, el vent se l’emportava. La “placeta”, prou l’han desfigurat. Un món ben meu amb elles s’ensorrava. -el d’un poble petit i agermanati que entre sol i obaga somniava un destí diferent del que ha trobat. Francesc Marcé i Sanabra

OPINIÓ

POLÍTICAMENT ESGOTAT.

Durant el període de temps que va dels anys 74 al 76 o 77, no ho recordo bé, vaig formar part d’un grup d’amics i amigues que tenien la seva seu social en un cau que els deixava la parròquia de Sant Just i Pastor, al casc antic de Barcelona, concretament al carrer de Lladó. Em vénen bons records d’aquell temps amb els amics, les primeres festes en que ballàvem amb les noies sense que ningú ens vigilés, les excursions, els partits de futbol dels diumenges, i també, per què no dirho? alguna malifeta, fruit de la joventut. Però una de les coses que recordo d’aquell temps, amb orgull i també encara amb un cert sentiment de por, era quan, a l’hora de tornar cap a casa, travessàvem la plaça de Sant Jaume. Jo no era pas l’únic que no era del barri i per tant érem uns quants els que enfilàvem la ruta cap al Metro. Però abans ens agradava quedar-nos a fer un cop d’ull a la plaça de Sant Jaume. En aquell temps, molt sovint hi havia ballada de sardanes. I el que ens engrescava era veure com acabava tot plegat. No passava sempre, ni tampoc sabíem si tot plegat estava preparat o no, però el cert era que sovint, en acabar les sardanes, els més joves començaven a fer crides contra el règim, contra la dictadura, a favor de l’amnistia, o vés a saber què. El cert era que la policia, els grisos, no trigaven gaire a aparèixer per allí i començaven les corregudes, per a la majoria, i les bufetades per als que tenien més mala sort. Els eslògans contra el règim passaven a ser insults directes contra la gent de la porra i crits exigint la dissolució dels cossos repressius. I allí estàvem nosaltres, carregats de por (per no dir una altra cosa) i alhora amb una sensació entre nerviosa i tensa, que ara en diuen adrenalina. Per la meva part sempre vaig tenir sort i no em van enxampar mai, encara que també és cert que no era dels qui es posaven a primera fila, més aviat al contrari, i si bé es pot dir que no vaig ser mai un heroi (que n’hi havia), almenys puc dir que en vaig poder ser testimoni. Per aquell temps també vaig assistir, a vegades per voluntat pròpia i en altres de forma accidental, en altres manifestacions i concentracions, il·legals no cal dir, com sempre en aquells moments, en les quals em va tocar, també com sempre, córrer. 23

Totes aquestes corregudes acabaven sempre de la mateixa manera, comentant la jugada amb algú altre i amb el cor ple de ràbia. Però amb el convenciment que tard o d’hora vindrien temps molt millors, i que tot canviaria algun dia. La meva generació és la filla d’aquells que van viure directament la guerra civil, és a dir, filla d’aquells valents que, un cop derrotats, van viure quaranta anys de silenci, de por i de repressió. Però quan algú, en veu baixa, et parlava del que havia estat la república i aquella època, ho feia amb passió, amb un toc d’orgull, com si aquell curt període de temps hagués estat el millor que els havia passat, en què en pocs anys s’havien fet més coses que mai. I nosaltres escoltàvem, convençuts que quan tot canviés, es podria engegar, de nou, una etapa com aquella, i que per fi es podrien solucionar tots els grans problemes del país, de l’estat. Mai més lluny de la realitat. A la mort del dictador, i durant els anys següents, el que actualment s’anomena la transició, es va originar un temps de confusió, però lamentablement també d’oblit. I si bé els primers anys de la democràcia van portar tota una sèrie de reformes en què els drets i les llibertats de les persones es van veure restablerts, i es van fer lleis per defensar-les, entre elles la Constitució, també és cert que es veia un rerefons estrany, com si no tot fora prou net ni com ens esperàvem. Com quan per més aigua que beguis mai deixesis de tenir set. I d’aquesta manera un podia veure aquí i allà uns certs tics, mostres que hi havia coses que fallaven, i cada cop de forma més evident i descarada. És dolenta la democràcia? No, això mai! Són aquells que se n’aprofiten que la tornen feble i ineficient. I finalment un s’adona que, en molts aspectes el problema ja no ve tan sols del sistema polític del moment, sinó que és un pòsit que rau dintre del propi país i que, mani qui mani, hi hagi el govern que hi hagi o el règim que hi hagi, sempre acaba surant. I fa cinc cents anys que dura. Hi ha manera de treure’ns-el de sobre? He vist com sorgia la cultura del “pelotazo” i del tràfic d’influències. He vist la corrupció sistematitzada i impune. He vist com aquella contenció contra l’urbanisme desmesurat de l’inicií de la democràcia desapareixia per portar-nos tot el contrari: una especulació insaciable, plena de corrupció i suborns inimaginables. Inimaginables? Potser no. He vist com alguns d’aquells que abans exigien la dissolució dels cossos repressius, ara els feien servir contra aquells que es queixaven o es mostraven disconformes amb tot el que estava passant. He vist

com pegaven els nostre joves, igual que abans i amb la mateixa mala llet. He vist la meva llengua i cultura insultada i menystinguda per aquells que diuen que som tots de la mateixa nació, la seva. He vist com una televisió en català es prohibeix en una regió germana veïna i de la mateixa parla, mentre que no hi ha límits per televisions plenes de tocs anticonstitucionals i fins i tot de dubtosa legalitat. He vist com una llei votada i bé referendada pel meu poble era il·legalitzada per una judicatura que absol corruptes i que decideix més pel seu color polític que en base a les lleis i la raó. He vist un jutge enjudiciar un dictador estranger i en canvi ser acusat d’investigar la dictadura del franquisme. He vist detinguts, de forma legalment dubtosa i maltractats, joves catalans durant les olimpíades. He vist lladres amb més de cent delictes comesos lliures pel carrer i he vist joves empresonats per cremar unes fotografies. He vist com en un judici per corrupció s’acabava condemnant el propi jutge. He tornat a veure com pegaven els nostres joves per reclamar el mateix que reclamàvem nosaltres quan érem joves: un canvi. He vist com els bancs i els rics cada dia guanyen més i com els obrers cada vegada tenen menys y menys drets. He vist com es retallen els drets i els serveis més bàsics de la població perquè altres s’han endut o han malgastat els diners dels nostres impostos sense cap mena d’escrúpol ni control ni sanció. He vist com es governa en contra del feble. He vist aeroports sense avions i trens descarrilats per manca de recursos. He vist els joves tornar-se a queixar i com els tornaven a escalfar. He vist la impunitat més absoluta. He vist, després de trenta anys, un altre cap de policia franquista. He vist... tantes mentides. Estic cansat. Estic molt trist. Estic políticament esgotat. CARLES FARRÉS I PINÓS

AVÍS IMPORTANT: La Tina, la nostra administrativa, es jubila. Si algun soci o familiar està interessat a ocupar aquest càrrec, que es posi en contacte amb Secretaria aportant el currículum, on l’informarem de tots els detalls (contracte, horari, sou, atribucions, etc.)

HO SABÍEU? LA MÀGIA DEL FOC

Durant milers d’anys, l’home només podia aprofitar el foc quan aquest es produïa per causes naturals, com incendis provocats per llamps o erupcions volcàniques, i això sempre amb perill per a la seva seguretat. Però un dia aconseguí controlar-lo: mitjançant la fricció de pedres de sílex i uns pals de fusta va fer saltar una espurna i es va encendre una foguera. I vet aquí que el foc, considerat d’origen diví, va ser robat al cel, i l’home el pogué atiar o apagar segons la seva voluntat. A partir d’aleshores la vida girà al voltant de la llar, l‘ésser humà va poder coure el menjar, il·luminar-se en la foscor de la nit, protegir-se del fred amb el seu caliu, i el foc, per la seva simbologia divina, fou venerat en totes les religions. Els rituals del foc han estat presents en totes les cultures de l’antiguitat: la vella Grècia, l’imperi Romà, altres que no ens són tant properes... I moltes festes paganes que es celebraven en el seu honor van ser adaptades als ritus cristians. Podríem posar com exemple, les Falles del País Valencià, que deriven, amb molta seguretat, de les fogueres que s’encenien en les festes de Saturn per celebrar els canvis d’estació. Falla, segons la Gran Enciclopèdia de la Regió Valenciana, és una paraula que prové del llatí “facula”, que vol dir torxa. S’anomenaven falles a uns bocois plens de llenya enquitranada –alimares- que s’encenien en determinades ocasions. A la torre del Miquelet de la catedral de València, encara calaven foc, al segle XVIII, a alimares que servien de guia als mariners. L’origen de les falles actuals té molt a veure en l’organització gremial. Diferents oficis i professions s’apleguen al voltant de la seva construcció, però és el gremi de fusters el que li va donar més impuls, ja que la fusta és el principal material que s’hi fa servir. A finals del segle XVI, l’any 1497, quan la devoció a sant Josep es va generalitzar, els fusters el van prendre com a patró del seu gremi, que fins aleshores havia estat sant Lluc. Antigament, durant les jornades laborals de la tardor i l’hivern, és a dir, des de Sant Miquel a Sant Josep, els fusters, treballaven cap al tard il·luminats amb llums d’oli penjats d’un pal en forma de creu, anomenat

26 “parot”. En arribar la vigília de Sant Josep, els aprenents i la mainada del barri netejaven el local, i amuntegaven totes les restes de fusta, mobles i trastos vells, i ho plantaven amb el “parot” fent una gran foguera. Això era el senyal de que s’havia acabat de treballar a les fosques perquè el dia s’allargava. Una falla és una foguera civilitzada. Les primeres només tenien un “ninot” i quatre bastidors de tela clavats en una plataforma. Després van començar a aparèixer escenes amb dues o tres figures, i, a poc a poc s’hi van anar afegint altres elements fins a arribar a les actuals. Les falles, absolutament populars, van néixer entre les classes més modestes. Els organitzadors, que quedaven en l’anonimat, es reunien en una botiga, la barberia o un cafè i, ajudats per un fuster i algú que sabés fer versos i escrits irònics i burletes, les tiraven endavant. Els temes eren secrets i en aquells temps acostumaven a ser embolics de veïns, i els escarnits no se n’assabentaven fins que la falla sortia al carrer, cosa que provocava més d’un enfrontament. Amb el temps les coses han anat canviant. Ara cada falla té la seva comissió (constituïda amb president, vicepresident, secretari, tresorer, vocals...) que s’encarrega de l’organització i la recollida dels diners necessaris per dur-la a terme. Tan bon punt s’acaba la “cremà”, ja es prepara la de l’any següent. A hores d’ara, els temes que es toquen són d’actualitat i els personatges a qui van dirigides les burles o ironies, polítics, esportistes, artistes, etc., són públics. Les falles són les festes més populars del País Valencià, i no se’n planten només a la capital, molts pobles gaudeixen de les seves pròpies falles. L’any 1965, el Ministeri d’Informació i Turisme de l’Estat Espanyol les va declarar “Festes d’Interès Turístic”. I realment, durant aquestes festes, València s’inunda de forasters. ANTÒNIA CALDÉS

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Ireneu Castillo, Carles Farrés, Martí Guerrero, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Amparo Pujades.

Amb la col路laboraci贸 de: