12-05 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XXXIII – Núm. 358 MAIG 2012

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE MAIG DIMARTS 1, Representació de “La corona d’espines” a la X Mostra Nacional de Teatre Amateur de Pineda de Mar DIJOUS 3, a les 8 del vespre. Video-reportatge “Viatge al Canadà, costa Est” DISSABTE 5, a les 10 del matí. Visita guiada a les exposicions: “GOYA I DELACROIX” a Caixa Forum. DIJOUS 10 AL DIUMENGE 13, Excursió especial Coneguem Catalunya núm. 292. Hotel Muntanya de Prullans DIMARTS 15, a les 8 del vespre. Inauguració de l’exposició de pintura “Temps de flors”, d’Àngela Pedreño. Romandrà oberta fins al dia 29 de maig.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE JUNY DIMARTS 2, a les 7 del vespre. Representació de l’obra Tot al seu moment de David Ives, a càrrec dels juvenils del grup Margarida Xirgu. DISSABTE 16, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm 293, a Sant Miquel del Fai. Dinar a Caldes de Montbui.

DIUMENGE 17, a les 12 del migdia. A la plaça de l’Ajuntament. Ballada de sardanes “XIXè Memorial Jaume Reventós”, a càrrec de la cobla Vila d’Olesa. DISSABTE 30, a les 7 del vespre. Representació de l’obra Oh, la guerra... quin joc de disbarats!, de Jordi Voltas, a càrrec dels infantils del grup Margarida Xirgu.

TALLERS CURS 2011-2012 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Pàgina Web en procés de modificació: http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Una vegada transcorregut el primer aniversari del trasllat de la seu social de l’Ateneu al carrer de Santa Anna, ens queden bones sensacions per com ha anat la commemoració. Malgrat que l’assistència a algunes de les activitats organitzades no va ser l’esperada, ja que algunes patiren haver de competir amb actes de les Festes de Primavera de la ciutat, l’experiència ens ha servit per confiar fermament amb el que ha anat bé i per intentar millorar el que no ha sortit tal com estava previst. Amb aquest balanç lleugerament optimista, volem agrair a tots els socis i amics que ens van acompanyar en aquestes jornades el seu suport desinteressat. Entre els actes celebrats en aquestes diades d’aniversari, va destacar amb llum pròpia la conferència realitzada el passat 26 d’abril pel Cercle Català d’Història a la nostra sala d’actes. El tema va ser “Cristòfor Colom i la manipulació de la història”. Els que hi van assistir van ser testimonis de l’exposició brillant d’una sèrie de proves documentals que desmenteixen bona part de la història oficial que fins ara l’escola i els llibres ens havien venut. En les pàgines interiors del butlletí hi trobareu una breu crònica de l’acte. Els que seguiu amb més o menys regularitat el butlletí Xipreret sabeu prou bé que els darrers dos mesos vam cedir unes quantes pàgines a la plataforma Protegim el Canal de la Infanta perquè ens expliquessin les seves reivindicacions. Tot i la complexitat de la qüestió, el cert és que el passat mes d’abril, la nostra alcaldessa, la senyora Nuria Marín, va anunciar en la inauguració de la nova seu del Centre d’Estudis de l’Hospitalet, que la ciutat preservarà les restes del canal. És una bona notícia.

MAIG

PORTADA MONESTIRS DELS PAÏSOS CATALANS MONESTIR DE SANT PERE DE CASSERES El monestir de Sant Pere de Casserres es troba situat dins el terme de Tavèrnoles o de Savassona, que li està agregat. El seu enclavament i el seu entorn és d’una bellesa natural esquerpa, de cingleres de parets rocoses. El monestir està assentat en un espadat i una part voreja l’abisme. Aquest paisatge queda endolcit per la presència, al fons, de les aigües del pantà de Sau, que, en conjunt, ofereix una panoràmica sorprenent i dóna una visió oberta del paisatge. L’any 1931, el monestir molt malmès, és declarat Monument Històric Artístic amb categoria de Monument Nacional, i el 1934 es crea un patronat per vetllar per la seva conservació i restauració. Actualment Casserres és propietat del Consell Comarcal d’Osona que el va adquirir l’any 1991 amb la finalitat de portar a terme, junt amb la Generalitat, la restauració del conjunt romànic. La fundació del monestir té l’origen en la voluntat de dues dones, les vescomtesses d’Osona-Cardona Ermetruit i Eugòncia: Ermetruit posava la base de la fundació vers l’any 1006, Eugòncia, vescomtessa vídua del vescomte Ramon, continuà la tasca i el cenobi comenà a tenir vida vers els anys 1012-1015 (hi ha diverses dates entre les fons consultades). Una antiga llegenda, que ja estava escrita el 1554, conta que la fundació del monestir es deu a un estrany prodigi, quan un infant va parlar tres dies després de néixer, dient que no en viuria més de trenta, i demanà que, ja mort, el seu cos fos posat dins d’una arca lligada damunt d’una mula i, allà on s’aturés l’animal, s’hi edifiqués un monestir. Algunes suposicions relacionen la llegenda amb un infant fill dels vescomtes. A principis del segle XIII la comunitat amb un prior i tretze monjos gaudí d’un temps generós, quan els vescomtes fundadors i famílies nobles de la contrada, com els Tavertet, Cabrera, Savassona o els Sau... l’afavorien amb importants donacions, i alguns s’hi feren enterrar. Casserres va perdre la seva independència quan el 1079 va ser unit a Cluny, fet que el convertí en un priorat dependent d’aquesta gran abadia de la Borgonya. 2

Durant el segle XV començà la seva decadència: és possible que part del seu declivi fos degut al fet que el priorat va ser confiat a alts càrrecs eclesiàstics que mai residiren al monestir, entre ells Pere de Luna el futur papa cismàtic Benet XIII. Sense oblidar els terratrèmols dels anys 1427-1428 que causaren importants desperfectes al monestir, i també conjuntures polítiques i socials que mermaren els seus ingressos: a finals del segle XV solament l’habitaven dos monjos. L’arquebisbe de Saragossa, Ferran d’Aragó, era prior comanditari de Casserres quan l’any 1572 renuncià a aquest priorat: tots els seus béns passaren al col·legi dels jesuïtes de Betlem de Barcelona, del qual fou una simple possessió o granja. Fins que el rei Carles III va decretar l’expulsió dels jesuïtes el 1767. L’any 1774, el monestir passà per primera vegada a mans privades al ser venut a Pau Pla i Llafrenca per 6.407lliures, 5 sous i 10 diners. A partir d’aquest fet s’acabà l’activitat religiosa a Casserres. Tot i que, a temps alternatius, s’hi celebrà missa els diumenges. Fins que, el 1860 es deixa de celebrar missa i l’església es convertí en era i el monestir en habitatge dels masovers. Es continuà mantenint con a masoveria quan va passar a mans de la família Arisa-Pallàs. Entre els anys 1952-1962, l’arquitecte Camil Pallà, de la família en aquell temps propietària, realitzà les primeres i més grans obres de consolidació, fins que va ser adquirit pel Consell Comarcal d’Osona. A l’actualitat és obert als visitants, els quals poden admirar el conjunt d’estil romànic, que ha sofert alguns canvis evolutius en diferents reconstruccions. És lamentable que, del seu claustre desaparegut, se n’han pogut conservar molt pocs elements. Una exposició de caràcter permanent mostra, mitjançant l’ordenació museogràfica, com es vivia en un monestir de segle XI. CARME JORBA

Fonts: Llibre: Monestirs de Catalunya. Wikipédia. Monestirs.cat.

CONVERSES

Respon: Salvador Casals Romagosa Nascut a: Gelida Edat: 42 anys Estat: casat Fills: 2 Professió: Gestor Cultural

Aquest mes el senyor Salvador Casals, president de la Federació d’Ateneus de Catalunya, gerent del Casal Societat La Principal de Vilafranca del Penedès i membre del Consell de Cultura Popular i tradicional de Catalunya, té l’amabilitat de respondre les nostres preguntes. Sou fill de Gelida. Què recordeu de la vostra infantesa i adolescència? Gelida és una població petita, d’uns 7.000 habitants actualment i molt marcada al llarg de la seva història per la presència d’estiuejants de la zona de Barcelona. Quan jo hi vivia recordo sobretot els contrastos que existien entre la Gelida oberta de l’estiu i la de l’hivern, molt més centrada en les activitats de les entitats del poble, especialment el Casal Gelidenc, que crec que va marcar bona part de les activitats d’infància i adolescència de la meva generació. Formeu part del món associatiu des de fa temps, o potser ha estat una vocació tardana? Des de ben petit he estat vinculat al món associatiu; d’infant els meus pares em van apuntar al ball de bastons i a partir d’aquí vaig anar continuant vinculat a diverses entitats. Crec que a mesura que anava 4

vivint en aquest món associatiu anava assolint sobretot el compromís de la responsabilitat. Aquest camí de vivències des de dins i fora dels moviments, em va permetre viure el naixement d’una colla de diables, fer teatre amateur i pastorets, formar part del consell rector de Ràdio Gelida o d’un club de bàsquet. Totes aquestes experiències em van servir per tal que ara pugui entendre molt més el paper i les relacions del món associatiu. Sou el gerent de la Societat La Principal de Vilafranca del Penedès. Quina és la vostra tasca en aquesta entitat? Per a qualsevol persona que s’estimi el món associatiu, poder gestionar una entitat tan arrelada com el Casal de Vilafranca és un regal. He tingut la sort de comptar amb la confiança de les diferents juntes directives que l’han dirigit al llarg d’aquests darrers deu anys i he intentat ser un més del seu equip. Per mi, la gerència del Casal és l’extensió de tot allò que la junta voldria fer per ella mateixa i no pot fer per manca de temps i al mateix temps el privilegi de tenir entre les mans una màquina que adquireix la capacitat de fer realitat totes les iniciatives que puguem somiar. Ara bé, res seria possible sense un gran equip humà i en aquest sentit també em sento privilegiat per haver-me pogut envoltar d’un fantàstic grup de professionals que ha fet seus els somnis comuns. Parleu-nos del vostre casal. Sou molts socis? Feu moltes activitats? Ara mateix el Casal de Vilafranca està format per més de 1.700 famílies del Penedès i el Garraf i duem a terme una vintena d’activitats en àmbits tan diversos com la cultura, l’esport o el lleure. Jo he tingut la sort de viure el procés de canvi d’aquesta darrera dècada de l’entitat i he vist com passàvem de ser percebuts com un cinema antic i tronat, a protagonitzar bona part de l’activitat cultural de la comarca, arribant fins i tot a crear una temporada estable d’espectacles professionals o celebrar el 90 aniversari del teatre, amb l’objectiu fixat en la seva remodelació integral. És a dir, no només hem fet coses, que un cop n’agafes l’hàbit és el més fàcil, sinó que hem reforçat l’ànima i l’esperit de l’entitat que per nosaltres era el més important. Des de l’ última Assemblea General sou el nou president de la Federació d’Ateneus de Catalunya. Què se sent assumint un càrrec de tanta resposabilitat?

Et sents un afortunat. Un càrrec com el de president de la Federació et permet conèixer de primera mà la realitat dels ateneus des de la perspectiva de centenars de presidents i directius valents i compromesos que lluiten per tirar endavant la seva entitat. La junta que encapçalo i l’equip tècnic que ens ajuda hem de ser capaços d’aconseguir que tot el coneixement que ens aporta aquesta visió privilegiada del conjunt del col·lectiu es transformi en eines útils per donar resposta a les seves necessitats que ja haguem pogut detectar i sobretot serveixi per ajudar a altres ateneus que es trobin en situacions similars. La nostra responsabilitat és gestionar experiències per convertir-les en coneixement. Quin projecte teniu de cara al vostre mandat i el de la vostra junta directiva? La junta que encapçalo volem ser tan propers i útils com puguem als nostres federats. En el discurs de presa de possessió vaig voler destacar la gran feina feta fins ara pels anteriors presidents perquè això ens situava en un molt bon punt de partida, però lluny de confiar-nos en l‘autocomplaença, cal treballar de valent en quatre línies estratègiques; la configuració d’uns serveis útils als nostres associats; la modernització dels Ateneus, la recerca d’un nou model de finançament de la Federació i per últim, el treball en bloc pel reconeixement institucional dels Ateneus. Com és la relació entre les entitats federades i la FAC? Sabem aprofitar els recursos que ens ofereix la Federació? Crec que passa per un molt bon moment. Aquests darrers anys s’ha fet un gran esforç per dotar de serveis la Federació i ara en comencem a veure els fruits. Un exemple d’aquest increment de la relació entre la Federació i els associats ha estat el servei jurídic. Aquest darrer any hem multiplicat per 10 les consultes i aquest fet podria ser atribuïble només a un augment de la necessitat, però la nostra anàlisi és que en gran mesura, el creixement ha sorgit pel canvi de plantejament del servei i sobretot per una major i millor comunicació. Amb això vull dir, que molts cops no es tracta que els ateneus no ho aprofiten, sinó que sovint no coneixen tot allò que els podem oferir. En aquest sentit, des de la comissió de comunicació de la Federació treballem constantment amb la tècnica de l’àrea, per trobar els camins més planers per informar correctament als associats. Rebeu suport de les entitats federades? Hi ha implicació en els afers de la Federació? 6

Jo crec que sí. Tot el nostre col·lectiu està vivint un procés de canvi que ningú pot afrontar en solitari. Aquesta necessitat de compartir les inquietuds del dia a dia fa que, ara més que mai, ens unim per resoldre aspectes tan importants com la seguretat dels nostres edificis, les normatives que ens afecten o les línies d’ajut que com a col·lectiu necessitem. Ara bé, també som conscients que aquest recolzament no serà visible de forma regular, ja que les persones per les quals treballem no són individus que comparteixen un espai de lleure sinó que són persones voluntàries que fan una tasca silenciosa que els pren un munt d’hores a la setmana. Crec que des de la Federació hem d’intentar trobar l’equilibri just entre el respecte cap a aquesta manca de disponibilitat horària i la convocatòria per aspectes del màxim interès. Tot i així, us puc garantir que ens sentim plenament recolzats per tots els ateneus i quan parlem amb l’administració tenim la seguretat de ferho sentint la confiança al nostre costat. A la FAC, entre altres coses, representeu els nostres ateneus davant l’administració. Com ens veuen en aquests moments? Ens atorguen la importància que mereixen els ateneus? En aquest apartat també crec que hem avançat molt. És cert que encara no fa gaires anys parlaves a l’administració dels ateneus i alguns ens veien com una reminiscència del passat, però en aquests moments això ha canviat. Els ateneus ara mateix som un exemple de model de treball i de vertebració sociocultural als nostres municipis i no cal dir que la manca de recursos de l’administració local ha aturat processos d’invasió del nostre espai de treball que en moments de bonança eren habituals. En aquests moments som presents als consells de cultura popular i d’interior; ens conviden a parlar en taules rodones sobre la nova llei de mecenatge o ens mostren com un camp de futur als màsters de gestió cultural. Evidentment es podria pensar que és fruit de la casualitat però tinc el convenciment que hem aconseguit posicionar als ateneus com uns col·lectius de referència a l’àmbit sociocultural i hem de seguir treballant de valent per mantenir-ho i ampliar-ho. Aquesta crisi també afecta al món dels ateneus. Ens hem d’indignar? Per quins motius? Crec que des de sempre els ateneus hem defensat el treball des de la independència que ens donaven els nostres propis recursos i aquesta recerca constant de l’equilibri pressupostari ens ha acostumat 7

a treballar amb i sense suport de l’administració. Evidentment que podem trobar causes que ens indignin però crec que el nostre grau d’indignació no anirà tan relacionat amb els diners que rebem o deixem de rebre com amb el respecte cap al nostre treball des de l’administració. Ningú es manifestava ni s’indignava quan construïen un centre cívic a tocar d’un ateneu o quan es deixava caure un dels nostres teatres per construir-ne un de nou i flamant gastant deu vegades més del que hauria costat reformar-lo. Això era motiu d’indignació i així ho manifestàvem, però ens quedàvem sols en aquest lament. Des de la vostra posició, com veieu el món ateneístic en aquests moments? què hem de fer per millorar i seguir endavant? Crec que ara més que mai estem en un procés de canvi profund però amb la paradoxa que l’essència del nostre moviment es manté tan sòlida com quan vam néixer. La base del moviment no canvia; ens organitzem de la mateixa manera, fem activitats i tenim seus on realitzar-les. L’evolució està en la perseverança i la capacitat d’adaptar les dinàmiques als canvis de la societat. Tenim ateneus que ho estant fent i ho estant fent molt bé, mantenen els espais al mateix lloc que fa un segle i tenen juntes directives i seccions com sempre han tingut; la diferència està en que han modernitzat les seves dinàmiques i activitats i ho fan des d’una visió oberta del seu lloc a la societat. També és cert que tenim ateneus en graus d’evolució diferents i per això és clau el paper de la Federació, per ajudar al conjunt del moviment a adaptar i modernitzar el seu espai a la societat del segle XXI. També crec que cal una reflexió que va més enllà de les activitats i cal que analitzem quin ha de ser el paper dels ateneus a la societat actual. Ens trobem immersos en un context social on la llengua, la cultura i el model social que coneixem fins ara, reben amenaces constants. Tenim una responsabilitat col·lectiva que va més enllà de les portes de les nostres seus i en moments com els actuals, cal que ens posem al servei d’una societat i un país que ens necessita com a eixos vertebradors i com a suport d’un entorn on ajudar a evolucionar el model social actual. També sou membre, des de fa poc, del Consell de Cultura Popular i Tradicional de Catalunya. Quina és la feina d’aquest consell? Aquest és el primer cop que podem formar part del Consell i el nostre objectiu i el nostre compromís és el de fer present la realitat del 8

teixit associatiu ateneístic dins del context global de la cultura popular i aportar totes aquelles propostes de millora que ajudin a enriquir-lo. A banda del món associatiu, teniu algun altre tipus d’afecció? Practiqueu algun esport? Em sento un afortunat per haver fet de la meva afició una professió i per tant, cada jornada esdevé una oportunitat d’enriquir el meu coneixement sobre la realitat on desenvolupo la meva trajectòria professional. També és cert que aquesta vocació implica un sacrifici del temps de lleure i l’espai familiar, però tinc la sort de comptar amb una família magnífica que em recolza en tot allò que faig i sense els que seria difícil poder dedicar els esforços que dedico al Casal de Vilafranca i la Federació. L’esport és l’assignatura pendent. Hem de suposar que coneixeu el nostre Ateneu. Com ens veieu? Quins consells ens donaríeu? No només us conec sinó que tinc la sort de treballar colze a colze a la junta de la Federació amb el Fèlìx Puig, que en forma part i vaig tenir el goig de poder assistir a la inauguració de la nova seu de l’Ateneu i compartir aquell moment d’alegria que culminava un llarg procés de reclamació d’un espai digne per a una entitat tan arrelada a Hospitalet com la vostra. Sé que aquest camí no ha estat gens fàcil i ho hem pogut compartir gràcies a l’estret lligam de l’Ateneu amb la Federació i a la voluntat de l’entitat de compartir aquests anhels de progrés amb la casa de tots els ateneus. Ara que ja teniu la seu comença una etapa tan complexa i il·lusionant com l’anterior i és la de dotar de contingut i ànima aquest nou equipament i estic convençut que per fer-ho ens tornareu a deixar estar al vostre costat per ajudar-vos en tot allò que calgui.

ATENEU Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” número 291 a muntanya de Montserrat . Dissabte 14 d’abril de 2012.

El dissabte 14 d’abril a les 8 del matí sortírem de l’Hospitalet per fer la nostra acostumada excursió del mes d’abril de cada any a la muntanya de Montserrat de la comarca del Bages. Hi vam pujar per la carretera de Manresa i desviant per Can Massana. A quatre quilòmetres abans d’arribar al Monestir, vam passar pel costat del també monestir benedictí de Santa Cecília. Baixant de l’autocar, lliurement ens vam dividir segons els desitjos de cadascú, uns anant directament a esmorzar i altres visitant primerament el Cambril de la Mare de Déu. Ens diuen els estudiosos que probablement la fundació de la primitiva ermita-santuari de la Mare de Déu de Montserrat té el seu origen al segle VII. Al segle X, l’ermita fou annexionada a l’abadia de Santa Cecília. L’abat Oliba, el gran abat de Ripoll, una de les figures més representatives de Catalunya, besnét de Guifré el Pilós, va fundar el 1025 el monestir benedictí de Montserrat, depenent de l’abadia de Ripoll. A finals del mateix segle XI es converteix en priorat. La capella primitiva resultava insuficient i se’n va edificar una de nova, romànica, al segle XII. Avui dia encara se’n pot admirar la porta, a la dreta del claustre antic. L’any 1409, Benedicte XIII

la va independitzar de l’abadia de Ripoll. El 1493 va passar un dels moments més crítics de la seva història, els Reis Catòlics van annexionar el monestir a la naixent congregació de Sant Benito el Real de Valladolid. La comunitat de Montserrat va ésser expulsada i reemplaçada per monjos castellans d’aquella congregació. L’any 1811 la invasió napoleònica va ocasionar la destrucció del monestir, que va quedar completament en ruïnes, i van haver d’amagar la imatge de la Mare de Déu. A l’època de la Renaixença Catalana del segle XIX, gràcies al sentiment patriòtic i religiós de diferents personalitats, es va impulsar la reconstrucció espiritual i material del monestir. La baixada de la muntanya la vam fer per la banda de la carretera de Monistrol on, al Restaurant La Barca, vàrem dinar. La propera excursió serà especial de quatre dies del 10 al 13 de maig. Ens allotjarem a l’Hotel Muntanya de Prullans.

MARTÍ GUERRERO I COTS

TROBADA DE CULTURA POPULAR CATALANA

Els dies 14 i 15 d’abril, va tenir lloc aquesta trobada organitzada per Òmnium Cultural de l’Hospitalet, que va comptar amb la col·laboració de diverses entitats, entre elles l’Ateneu. El dissabte, a primera hora, es van muntar les carpes on es van fer els tallers, l’Ateneu en va fer un de pintura, que va ser tot un èxit com ho van ser tots els altres per exemple la dels més petitons fent una barretina, ajudats la majoria pels pares o les mares. Feia goig de debò veure la plaça de l’Ajuntament plena de gent, però sobretot d’infants que passejaven amb globus a la mà i molts lluint la barretina. La trobada havia començat amb una tabalada, amb castells i el ball de gegants amb un Rei En Jaume molt dansaire. Per tancar aquest primer tast de cultura catalana, va tenir lloc l’actuació dels bastoners interpretant quatre melodies de casa nostra. A la tarda, ens va entendrir veure els petitons de l’esbart dansaire del Casino del Centre ballar el Ball de la Civada i el de les Pedretes amb gràcia ingènua. Tot seguit el grup Verba del Centre Catòlic va llegir alguns contes de Pere Calders, de qui se celebra el centenari de la seva mort, que ens van fer riure amb la fina ironia que desprenen. Ens vam haver de desplaçar al Casino per escoltar el concert de la Coral Elisard Sala. La tarda del dissabte es va acabar amb el correfoc tradicional, però no les actuacions ja que a les 10 del vespre hi ha haver el concert de rumba catalana, que no va tenir els espectadors esperats, d’un banda perquè feia fred i amenaçava pluja i de l’altra jugava el Barça, amb qui és difícil competir! El diumenge va començar amb el toc de matinada dels grallers per diversos carrers, que van fer parada davant la seu de l’Ateneu on una quarantena de grallers ens van oferir un petit “concert”. I ja per acabar, va tenir lloc el tradicional i lluït Concurs de Sardanes Memorial Jaume Ventura Tort Ventura Tort a la plaça de l’Ajuntament, al final del qual es van entregar els premis, el primer per Muriel Casals, presidenta d’Ômnium. MATILDE MARCÉ

JOSEP MONTSERRAT, UN ESCULTOR DEL REALISME

A les 8 del vespre del 17 d’abril, va tenir lloc a la nostra sala d’actes, la presentació del llibre Josep Montserrat, un escultor del Realisme, a càrrec de la seva besnéta, Marta Jordà, autora així mateix d’aquest llibre. Després d’una breu intervenció de la presidenta de l’Ateneu explicant com l’entitat havia connectat amb la senyora Jordà o. més ben dit, com ella havia connectat amb l’Ateneu a partir d’un escrit de la Carme Jorba en un Xipreret, la senyora Jordà, d’una manera simpàtica i amena, ens presentà el seu besavi, la família del qual ja trobem a l’Hospitalet el 1830. Tanmateix Josep Montserrat no va néixer a la nostra ciutat, on sí que ho van fer els seus germans, però hi va viure un cert temps ja que fou alumne de l’escola del senyor Madurell durant un any si més no. Mitjançant la projecció d’algunes de les escultures de Josep Montserrat, Marta Jordà ens féu conèixer la seva obra que es troba tant a Catalunya, com a Espanya i Amèrica del Sud. També ens vam assabentar, no solament que l’escultor és l’autor de l’estàtua del Manelic que hi ha al Jardí de les Escultures de Montjuïc, sinó que qui li va servir de model fou l’actor Enric Borràs, que havia obtingut un gran èxit amb la seva interpretació del Manelic de Terra baixa d’Àngel Guimerà. Per als qui són una mica “granats, aquell vespre va ser el retrobament amb unes figures glorioses del nostre passat, l’autor i l’actor, als quals van poder afegit l’escultor Josep Montserrat. L’única nota negativa d’aquell vespre va ser, sens dubte, la poca assistència de socis en una vetllada, com ja hem comentat, simpàtica i amena. ATENEU

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE NÚMERO 25 DE LA MEDUSA La col·lecció de llibres La Medusa que edita l’Ateneu, ha arribat enguany, pas a pas, any a any, sense deixar de fer-ho ni un, al número 25. Aquesta exitosa circumstància ha coincidit precisament amb l’edició d’un nou volum, el sisè, de converses publicades en el butlletí Xipreret de l’entitat, les que van dels anys 2007 al 2011, ambdós inclosos. Cal destacar que el llibre conté, a més a més de les entrevistes pròpiament dites, un impagable retrat de cadascun dels interviuats fet pel nostre històric soci i amic Valentí Julià. El volum en qüestió va ser presentat el passat 19 d’abril a la sala d’actes de l’Ateneu, per l’escriptor Antoni Prats, que també ha estat l’autor del magnífic pròleg, la lectura del qual recomanem a tothom que estimi un xic la lletra impresa. És un veritable plaer llegir-lo. Després d’una breu introducció de l’acte per part de la presidenta de l’entitat, la senyora Matilde Marcé, Antoni Prats va fernos cinc cèntims del contingut del llibre que presentava. Primer de tot, va avisar-nos que pel que havia pogut veure i llegir, les entrevistes incloses a l’obra eren molt diverses, perquè s’hi barrejaven persones d’edats, orígens, activitats professionals, etc. força diferents. Amb tot, el presentador ens va comunicar la seva preferència per les converses fetes a persones de l’Hospitalet, que són la gran majoria, ja que havien servit per donar-li una bona aproximació a la nostra ciutat, a la qual ell es considera un nou vingut. A partir d’aquí, va començar a desgranar les que considerava més interessants o més sucoses, per fer-hi petits i simpàtics comentaris que provocaren més d’una rialla entre els assistents. Al mateix temps, va aprofitar per posar sobre la taula, alguns dels reptes que té l’Ateneu i que les entrevistes fan aflorar. Un, és la necessitat d’incidir més en la propaganda i publicitat de les activitats i, l’altre, el rejoveniment dels seus integrants. Reptes que la presidenta de l’entitat assumí esportivament, per dir-ho d’alguna manera, en el col·loqui posterior. Finalment, Antoni Prats no va deixar de fer una crítica suau a les entrevistes: en els casos dels càrrecs públics les preguntes podien haver estat més incisives per treure més substància als personatges. La presentació, que no va durar més de vint minuts, va ser seguida per algunes intervencions dels assistents que ajudaren a passar una vetllada ben agradable. PERE JUHÉ

ACTES DE L’ATENEU DURANT LES FESTES DE PRIMAVERA

XVII TROBADA COMARCAL DE PUNTAIRES

Pels voltants de la diada de Sant Jordi a l’Hospitalet, celebrem les Festes de Primavera, i, com ja sabeu, la nostra entitat, hi fa una col·laboració important amb la trobada de puntaires, a més a més d’altres activitats. Vam començar el dia 19 amb la presentació del llibre que edita l’Ateneu de la col·lecció “La Medusa” i que enguany, amb el títol de Converses VI, fa el número 25, com molt bé ens ha comentat en Pere Juhé en l’article anterior. El gruix d’actes, però, es va dur a terme al cap de setmana. En primer lloc, el dissabte dia 21 fou de “Jornada de portes obertes”. Tots els socis, amics i veïns de la ciutat podien venir a veure les nostres instal·lacions i assabentar-se dels tallers i activitats que duem a terme. A les 7 del vespre d’aquest mateix dissabte gaudírem d’un concert a càrrec del grup Viove, format per tres noies i un noi, que, interpretant cançons populars, ens va fer viatjar per diverses cultures. La seva promotora, Jordana Delgado, prové d’un grup musical recordat, penso, per molts de vosaltres, Paisatges Subterranis, que, els darrers anys de la nostra permanència a l’edifici de l’Harmonia (entre finals dels noranta fins a la sortida, el 2002) assajava a la nostra seu i ens havia ofert algun concert. I ja hem arribat al dia del “plat fort”. El diumenge 22, d’11 a 2/4 de 2 del migdia, aplegàrem a la rambla de Just Oliveras (entre els carrers de Tarragona i Barcelona), dues-centes cinquanta puntaires, englobades en vint-i-set grups, amb les quals vam celebrar l’acostumada TROBADA COMARCAL, que enguany era la número XVII. Tot i que en algun moment estava una mica núvol, la pluja ens va respectar i el matí va transcórrer tranquil·lament sense cap entrebanc. Com en edicions 15

anteriors, al voltant de les 12, tinguérem la visita de l’alcaldessa de la nostra ciutat, senyora Núria Marín, que, acompanyada d’altres membres del consistori, va saludar els grups assistents, obsequiant-los amb la làmina que reproduïa el cartell de les Festes de Primavera. Després, amb l’ajuda dels membres de la junta presents i col·laboradors, repartírem l’acostumada ampolleta d’aigua i l’obsequi de l’Ateneu, que enguany fou un llibre dels que cada any editem de la col·lecció “La Medusa”. Però la crisi econòmica també ens ha afectat, i de les entitats que sempre ens donaven “cosetes” per posar dins la bossa que regalàvem a les participants, només vam tenir resposta de la Generalitat de Catalunya, que, a través del departament de Benestar Social de Bellvitge, ens va fer arribar un estri molt pràctic anomenat “separador de boixets”, que els agraïm, per a cadascuna de les puntaires, que l’apreciaren força. No cal dir el goig que feia la llarga filera de les senyores que confeccionaven les puntes a banda i banda de les taules i exposaven altres treballs ja acabats i que els vianants es paraven a admirar. A l’hora de recollir, cap a 2/4 de dues, repartírem, com sempre, unes safates amb pastetes i porrons amb vi moscatell, per cloure l’acte amb bon gust de boca. Gràcies de tot cor a les persones que ens heu ajudat en l’organització de la trobada, ja que sense vosaltres és clar que no hauria estat possible. També al Centre Catòlic per facilitar-nos l’espai per guardar el material que necessitàvem. Esperem poder

retrobar-nos l’any vinent per organitzar i celebrar la que ja serà XVIII edició. I finalment arribem al 23 d’abril, Sant Jordi, el dia del llibre i de la rosa, molt entranyable i arrelat a Catalunya, que enguany ha registrat una participació encara més nombrosa, segons diuen els llibreters. A l’Ateneu vàrem posar com sempre la nostra paradeta de llibres, molt modesta, amb exemplars dels títols de la col·lecció “La Medusa”, que hem editat any rere any i que no s’han exhaurit i el darrer número, que com sabeu és ja el 25, i que respon al nom de Converses VI, un recull que fem cada cinc anys de les converses publicades al nostre butlletí Xipreret. També teníem diverses “novetats editorials” i llibres infantils i juvenils. Com es costum, a tothom que ens en comprava algun l’obsequiàvem amb una rosa. L’afluència de socis en tots aquests actes ens dona forces per continuar endavant amb la nostra tasca, per això necessitem que participeu i ens recolzeu en les activitats que cada mes programem. Text: ANTÒNIA CALDÉS Fotos: TINA ERILL I ANTONI PRATS

CONFERÈNCIA

“Cristòfor Colom i la manipulació de la història”

És possible manipular els fets històrics? Els que vam assistir a la conferència que el Centre Català d’Història va fer a la sala d’actes de l’Ateneu el passat dijous 26 d’abril vam sortir convençuts que sí. Vam sortir convençuts que hi ha una història que ens ha estat amagada durant molts anys, però que ara comença a sortir a la llum gràcies a tossuts investigadors catalans i estrangers que dediquen els seus esforços i temps a fer aflorar proves documentals que demostren que no tot va ser com ens van dir que havia estat. Joaquim Ullan, president del Cercle Català d’Història, i Eva Sans, responsable de recerca d’aquesta mateixa entitat, van ser els dos ponents de la conferència “Cristòfor Colom i la manipulació de la història”, que l’Ateneu va organitzar en commemoració del primer aniversari del trasllat a la nova seu. El rigor i la manera apassionada amb què els dos conferenciants van fer la seva dissertació van tenir l’efecte d’arrossegar al públic present a la sala, que va aguantar la més d’hora i mitja que durà la sessió amb un gran interès. Tot i que fer una síntesi del que es va dir a la conferència es fa molt difícil, donada la gran quantitat d’informació que presentaren els conferenciants, intentarem oferir-vos-en cinc cèntims en les línies que segueixen. El primer a parlar va ser Joaquim Ullan que ens va explicar que, en un context general, la manipulació de la història es recolza en dos grans pilars: 1) crear una mentida i 2) mantenir-la en el temps. Dins de cadascun d’ells ens va assenyalar les accions que es poden portar a terme amb més o menys intensitat. Va citar: la desaparició de documents originals, les pressions a les universitats perquè no encetin

determinades línies de recerca, la falta de seguretat dels arxius, els entrebancs als mitjans de comunicació perquè no informin de certs temes, etc. Quan es va centrar en el segle XV i en la figura de Cristòfor Colom, va qüestionar determinats fets de la història oficial que no s’aguanten per enlloc. En aquest sentit, va explicitar que, en aquella època, mentre la Corona d’Aragó era una potència marítima i que el comerç i el dret marítim de la Mediterrània i Europa es regia pel Llibre del Consolat de Mar, pel que fa al Regne de Castella tot és molt dubtós. En aquest sentit, va llençar una sèrie de preguntes, com per exemple: on eren les drassanes que permeteren construir les caravel·les del descobriment d’Amèrica?, on estaven escrites les lleis marítimes del Regne?, quins eren els seus principals ports?, i algunes altres, que de moment no tenen cap sòlida resposta. Per Joaquim Ullan, a hores d’ara, la qüestió no és tant en saber si Colom era català o no, que tot apunta que sí que ho era, sinó en conèixer quina nació va descobrir el nou món. Per la seva banda, Eva Sans, va sorprendre i delectar el públic exposant, entre d’altres qüestions, alguns dels importants descobriments que ha fet en relació als viatges de Colom. Per exemple, va mostrar-nos documents manuscrits del famós navegant descoberts a Costa Rica i Venècia, que estan plens de “catalanades”. També alguns tapissos que representen el descobriment, on es poden veure les quatre barres catalanes. Tanmateix, el que més va impactar van ser la proves que la vila de Pals disposava d’un port de mar al segle XV i que el segon viatge de Colom va sortir de Barcelona per tot seguit fer una parada de tres dies a Cadis, que és el punt de sortida de la versió oficial. Per Eva Sans, que Pals tingués un port al segle XV no prova que Colom sortís d’aquesta vila empordanesa en el seu primer viatge a Amèrica, però sí que no es pot descartar del tot. Ella mateixa, va ser qui va trobar un document de l’any 1406, a l’arxiu de la Corona d’Aragó, que demostra que a la vila empordanesa s’hi realitzaven transaccions navilieres. En fi, va ser una conferència molt interessant que confiem que serveixi de punt de llança per fer-ne d’altres de factura similar en pròximes ocasions. ATENEU

COL·LABORACIONS LA PINTURA DE PERE PAHISA O L’ENYOR DE LA NATURA

Nota sobre la seva exposició a l’Ateneu de L’Hospitalet del Llobregat (Primavera de 2012)

Pere Pahisa (1961) m’ha explicat que treballa des de ben jove d’estampador per a la indústria tèxtil. S’ha de guanyar la vida, com ens passa a la immensa majoria de mortals, i va triar de fer-ho, entre les possibilitats que se li oferien, en allò que trobava que més s’aproxima a la seva dèria artística de pintor. És el destí de tants plàstics, escriptors i músics; però –ai!- només assoleixen la maduresa necessària per bastir una obra digna i capaç de delitar-nos els que persisteixen i treballen de valent fora d’un l’horari laboral més o menys onerós. Els llatins en deien pro pane lucrando, del treball obligat, i sabien distingir força bé entre “oci” i “neg-oci”; als nostres dies no sempre passa així, i ens trobem amb excel·lents negociants entre els més famosos plàstics, escriptors i músics... És una opció respectable, útil per acontentar el gran públic, malgrat que llança a perdre molts talents o que amaga tot just la manca de talent. No cal dir que si ho refereixo és perquè Pere Pahisa es troba entre els pocs que cultiven un art com a “oci” i, esmerçant-hi una dedicació continuada, remouen emocions que la rutina del dia a dia ens oculta. Ell ho aconsegueix sense espaterrar, com qui no vol sorprendre; cerca 20

d’apropar-se tímidament i suggerir-nos allò subtil que volíem expressar i no sabíem com. Clar i ras: la tècnica dels seus quadres, acuradíssima, no té res d’innovadora i segueix la tradició paisatgística de Ramon Martí i Alzina i l’Escola d’Olot. Així doncs? Anem a pams i parlem dels quadres. Una primera lectura ens hi mostra seguit panorames rurals, muntanyencs gairebé tots, gens o poc humanitzats, amb una curiosa insistència amb el cim del Pedraforca i els seus voltants. Sovint es tracta de vistes emmarcades per una finestra o una porta entreoberta. Ningú no hi mira ni contempla. En el algun cas, hi ha la metonímia d’una cadira que ens invita... Perquè nosaltres no som natura; millor dit: nosaltres som una part de la natura que ha oblidat la seva condició de tant com se n’ha distanciat pel poder de les seves habilitats, i de vegades en sentim l’enyor i cerquem el contacte de la contemplació. Aquest pintor ho viu dia a dia mentre el temps se li esmuny treballant per a la indústria tèxtil, envoltat –més o menys com tots nosaltres- d’aparells i tecnologies diverses que ens fan possible la vida més confortable i en general més llarga, però de vegades no sabem si més humana. Text i fotos: ANTONI PRATS

EL SISTEMA IMPOSITIU En economia i en política la realitat està més enfosquida per les preferències i interessos pecuniaris personals i col·lectius que en qualsevol àmbit. John Kenneth Galbraith

En un article publicat al Xipreret del gener 2012, vaig comentar que mai és bona solució augmentar els impostos. Els impostos encareixen les mercaderies, fan baixar el consum, el comerç ven menys i els comerciants no compren a les indústries. Si els industrials fabriquen i no venen, han de produir menys i acomiadar treballadors. Si els treballadors juntament amb la seva família, que són els grans consumidors del país, estan a l’atur o tenen salaris baixos evidentment no poden absorbir el que es fabrica i trobem atur i crisi.

SISTEMA ECONÒMIC ALTERNATIU És important que prestem força atenció a l’economia perquè d’ella en depèn el benestar, els salaris alts, la sanitat, l’ensenyament, etc. La societat està malalta i els sistemes econòmics a l’ús no troben l’antibiòtic adequat per a guarir-la. Hi ha un sistema alternatiu que està funcionant molt bé en uns quants països, entre ells, a molta part de Nova Zelanda, a diversos Estats d’Austràlia, al Canadà, a Sudàfrica, a l’Estat de Pensylvània d’Estats Units, etc. No ens ha d’estranyar que hi hagi dificultats per a estendre aquest sistema, perquè l’economia està envoltada de grans interessos econòmics de poderosos grups que no volen que res canviï. Posarem un exemple que ens servirà per entendre aquest sistema alternatiu. Fa uns anys quan a Lleida es va saber que l’AVE arribaria en dades properes , un tècnic immobiliari va dir: “Quan es va saber que l’AVE arribaria a Lleida properament, el preu de venda dels pàrquings del voltant de l’estació van augmentar el doble”. Igualment com les places de pàrquings augmentaren els preus dels locals, pisos, botigues i tallers de la proximitat. Si imaginem que els pàrquings es llogaven anteriorment a 50 euros, i després van augmentar a 90 euros, aquests 40 euros d’augment a qui pertanyen? No són el resultat de l’esforç del treball ni de la inversió de capital del propietari del pàrquing. Aquests 40 euros mensuals de cada pàrquing, de cada lloguer de botigues, pisos, etc., són el resultat del progrés i l’esforç de tota la societat. El resultat de les despeses que l’Administració pública fa són un valor social i pertanyen al conjunt de la societat. Tots aquests rendiments no guanyats, que es troben en tota mena de progressos de la societat, haurien de revertir en les despeses de l’Administració Pública, en lloc d’anar a butxaques privades i no caldria que els treballadors paguessin tants impostos, els cost de la vida seria més barat, tindríem més consum, més feina i una societat més justa. MARTÍ GUERRERO I COTS

LA FAROLA

La “Farola” és el nom donat modernament a la partió extremera del pla que va de “Can Tunis” al riu Llobregat. De sota de Montjuïc, tota la costa que s’estenia fins a la desembocadura del Llobregat, estava desemparada. Al segle XVI esdevé constant abric de vaixells pirates, que s’hi aprovisionen d’aigua, no deixant surar cap conreu al seu voltant amb les seves constants malifetes. Això li valgué a dita platja el pintoresc nom de “Can Tunis”, per venir de terres tunisenques gran part de la pirateria del segle XVI. Si bé en tot temps era patent la necessitat de custodiar aquella platja, fins al 13 de juliol de 1556 la ciutat no tracta de construir-hi una torre. Posaren la primera pedra el 19 d’agost de 1566, a instàncies del virrei, el comte Melito, per “foragitar els moros i altres corsaris que, de quiscun any venen a fer aiguada a la boca del riu” (3-3-1565). Contribuïren a les despeses, junt amb la ciutat, els diputats, mercaders de la Llotja i altres persones. Encara no la tenien acabada quan ja la malmeteren els pirates el 31 de maig de 1567. Era feta sense porta en el pla terrer, seguint l’antiquíssima estratègia militar per ser l’edificació o el far prop del riu. Potser aquesta platja sigui la coneguda per “Lo Cove” al segle XIV. El 15 de juliol de 1395, el rei Joan I hi entrà amb la seva galera, “per anar a Mallorque e anar a dinar a la Cova de Montjuïc”. Al segle XVI les naus pirates de Tunis i Alger s’hi apostaven per sorprendre els barcelonins. A fi d’evitar-ho i ensems defensar aquella platja i privar que els pirates s’aprovisionessin d’aigua al Llobregat, s’acordà construir a la desembocadura una torre forta (3-3-1565). Les obres s’acabaren del tot pel juliol de 1567. Era la torre “Llisa amb una sola garita damunt el portal” pujant-s’hi amb escala de “gat llevadissa”, que es construí dins la paret de quatre pams d’amplària. En 1577 s’hi féu una capella sota l’advocació de les santes Bàrbara i Eulàlia. Les expedicions navals fins al segle XIV solien concentrar-se a la platja dita de Fraga (o per corrupció Afraga), situada entre el Llobregat i Montjuïc, és a dir tota la costa de Provençana. Allí s’aplegà el 31 d’octubre de 1390 l’armada de naus genoveses i catalanes per anar contra els àrabs. Omplert d’arenes aquell port, no servia al segle XV i el 1535 s’estengué vers Badalona, on Carles I concentrà l’estol de naus de molts reialmes per destruir el poder del famós Barbarossa. S’embarcà després de dinar, el dia 31 de maig de 1535, amb una armada de 457 veles i un exèrcit de 34.000 infants i 1.500 cavalls (Memòries de l’Arxiu

de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona), que acabà amb la presa de Tunis el 21 de juliol de 1535. El canvi constant del Llobregat a la desembocadura, deixà la torre allunyada del riu. Donaren un sobresou a la guarnició perquè cuides també de girar l’areny del riu, a fi que sempre estigués junt a la torre procurant també els consellers que no es desviés vers l’estany del Remolar, el 16 de juliol de 1597. Hagueren d’apartar-lo de la pròpia torre el 30 d’octubre de 1607 per amenaçar-ne els fonaments. Durant la guerra dels Segadors, la torre fou enrunada dues vegades, el 7 d’agost de 1641 i el 12 d’agost de 1693. Fou destruïda el 1705 i refeta pels Borbons el 1713, quan se li donà forma de baluard quadrat, amb dues bateries a l’exterior enfocant el port. El 29 de maig de 1848, damunt els fonaments de la torre, s’hi construí un far de segon ordre, amb eclipses de mig en mig minut. Al peu de La Farola, tres vintenes de famílies de pescadors hi acamparen en barraques primitives, que constituïren una típica barriada d’uns sis-cents veïns. Era remarcable la sanitat que allí regnava, i observem que els matrimonis tenien tots nombrosa prole. És pot comprovar que l’any 1910 aquesta barriada encara estava composta per trenta-cinc famílies de pescadors amb un total de 140 persones, segons una relació signada per l’alcalde Pau Prats i el secretari Josep Prats. JOAN COSTA

POESIA I TU, ON ETS? Obro els ulls de l’ànima i amb petjades de salobre recerco els camins perduts de l’oblit. Com genet, cavalco per l’òrbita de l’espai, i abraço els brins de la lluna que s’escolen per les ombres de la nit. ...I tu, on ets? Amb fils transparents potser teixeixes estrelles, en el blau de l’infinit. ¿No sents l’eco del meu crit quan l’onada se l’emporta mar endins? Oh Déu, on ets, quan estic tan sola? Anna M. Fontanals

Viola dels Jocs Florals de l’Ajuntament de Barcelona de l’any 2000

HO SABÍEU? RECORDS DE SETMANA SANTA I PASQUA D’ALTRES TEMPS

Ara “Setmana Santa”, ho traduïm com “Vacances”. Tothom se’n va a la platja, a la muntanya, a esquiar... La qüestió és fugir. Els pobles de la costa s’omplen de forasters que desitgen prendre el sol, dinar o sopar als restaurants, sortir de copes, anar a dormir tard... Encara que et quedis a casa, el fet de no haver d’anar a treballar, ni els nens a escola, ja suposa “estar de vacances”. Són deu dies ben bons per gaudir del temps lliure. Si vius a ciutat, l’oferta és àmplia i pots aprofitar-ho per visitar museus, exposicions, anar al cinema, al teatre, alguna petita excursió pels voltants... o simplement romandre tranquil al teu domicili: llegir, escoltar música, mirar la “tele”, llevar-se tard i fer el gandul. Si vius al camp, pot ser relaxant i enriquidor fer llargues passejades o cuidar el jardí; fet i fet, contemplar l’esclat de la primavera. Recordo que, quan jo era petita, després del festiu Diumenge de Rams, en què anàvem a beneir la palma, el palmó, o simplement un ram de llorer, els dies passaven tristos, fins i tot es podria dir que lúgubres. Al cinema feien pel·lícules sobre la Passió, històriques o de “romans”; per la ràdio només donaven notícies i retransmetien música clàssica –que per als petits, o per a algú de no tan petit, era un rotllo-. Quan va arribar la televisió, durant aquella setmana, la programació no era gaire més animada, persistia el mateix tarannà. A les esglésies, amb palmes, palmons i flors, s’erigien, en un altar, els anomenats “monuments”. Amb les amiguetes els anàvem a visitar, encara que feia una mica de por entrar-hi, perquè totes les imatges havien estat cobertes amb draps morats i estaven bastant a les fosques. També assistíem a algun dels oficis religiosos que se celebraven el Dijous i Divendres Sants. Jugàvem, però fluixet; si cridàvem massa ens renyaven, perquè “s’havia mort Nostre Senyor”. I res de cantar; “era pecat”! Ens avorríem sobiranament...! 26

Per fi arribava el diumenge i el dilluns de Pasqua, que era també, com avui en dia, festiu i hi havia una mica més de diversió. Anar a comprar la “mona”, amb el padrí o els pares o els avis, ja feia passar una estona divertida, i encara més, menjar-la. Aquest costum, com ja comentava en un altre article, és força antic. El seu origen era humil. Es tractava d’una coca esponjosa, que podia ser rodona o imitant la forma d’un animal (gairebé sempre un rèptil) a la qual es posaven ous durs (hi ha qui diu que un per cada fill de la família, i d’altres un per cada any que tenia la criatura a la qual se li regalava), es menjava acompanyada de xocolata i llonganissa seca. Aquest costum simbolitzava que la Quaresma i les seves abstinències s’havien acabat. El nom prové de la paraula “munna”, un terme àrab que significa “provisió de boca”. El dilluns de Pasqua hi havia famílies o grups d’amics que se n’anaven de “costellada” a la muntanya, però no gaire lluny de casa. Aquí a l’Hospitalet es celebrava l’aplec de sardanes a Bellvitge, tot el dia, al voltant de l’ermita. Anar-hi caminant des del poble era una bonica passejada. Els camps cultivats amb tota mena de verdures eren a banda i banda del camí, amb les masies on vivien els pagesos, amos dels terrenys, o els masovers. Un paisatge ben diferent del d’ara, oi? Actualment l’aplec encara es fa, però el que sí que hem perdut són les “caramelles”, o sigui, les colles de nens i nenes i també de jovent que anaven a cantar pels carrers del poble i per la Marina, a dalt de carros i més tard de camions. Portaven una cistella enganxada a un pal ben llarg per poder arribar als balcons, dins de la qual els posaven diners, (pocs, ja que en aquella època no se’n tenien gaires), ous, fruita, o alguna altra cosa, que després es repartien. I també me’n recordo, dels cors de Clavé, formats per homes, que jo, aleshores, que era una nena, trobava grans. En fi, costums i fets que ja gairebé han passat a la història. Les “mones” no, eh? Aquestes segueixen ben vigents i amb els preus cada dia més alts! Què hi farem! ANTÒNIA CALDÉS

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Joan Costa, Tina Erill, Martí Guerrero, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Antoni Prats.

INFORMACIÓ A TOTS ELS SOCIS

El passat mes d’octubre, i amb molta il·lusió, es va decidir obrir l’Ateneu als matins, perquè tots aquells socis i amics que volguessin, poguessin passar una estona per xerrar, fer tertúlia, jugar a jocs de taula o simplement per llegir el diari. Amb aquest projecte l’Ateneu volia donar l’oportunitat d’ampliar les seves hores de servei als socis, tot fent un gran esforç de recursos i col·laboradors. Lamentablement, l’èxit de l’experiència no ha estat la desitjada i, per tant, si de cara al mes de setembre vinent, no veiem una resposta més satisfactòria a aquest servei, no ens quedarà més remei que deixar d’obrir als matins i anular la subscripció dels diaris que tenim contractada.

LA JUNTA DIRECTIVA

Amb la col路laboraci贸 de: