ANY XXXIII – Núm. 359 JUNY 2012
Preu 1.- €
BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA
AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE JUNY DISSABTE 16, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 293, a Sant Miquel del Fai. Dinar a Caldes de Montbui.
DIJOUS 21, a les 8 del vespre. Inauguració de la 59a exposició de dibuix i pintura dels alumnes infantils i adults de l’aula Rafel Garrich. Romandrà oberta fins al divendres 13 de juliol. DISSABTE 30, a les 8 del vespre. DIUMENGE 1, a les 6 de la tarda. Representació de l’obra Oh, la guerra... quin joc de disbarats!, de Jordi Voltas, a càrrec de la secció infantil del grup Margarida Xirgu.
ACTES FESTA MAJOR DISSABTE 16, de 10 del matí a 2 del migdia. A la plaça de l’Ajuntament. Mostra d’activitats de l’Ateneu. DIUMENGE 17, a les 12 del migdia. A la plaça de l’Ajuntament. Ballada de sardanes: XIXè Memorial Jaume Reventós, a càrrec de la cobla Vila d’Olesa. A les 7 del vespre. Representació de l’obra: Tot al seu moment, de David Ives, a càrrec de la secció juvenil del grup Margarida Xirgu. DILLUNS 18, a les 8 del vespre. Presentació del llibre Fèlix Millet. El gran impostor, amb la presència del seu autor, el periodista del Punt Avui, Jordi Pañella. Organitza la CAL.
EN PREPARACIÓ PER AL MES DE JULIOL DIJOUS 5, a les 10 del matí. Visita cultural al Museu Marítim de Barcelona, amb audioguia, Titànic the exibition. A les 8 del vespre. Conferència: La plaça de l’Ajuntament del Baró de Maldà a Vilaplana, a càrrec de Roger Bastida. DISSABTE 7, a les 8 del vespre. DIUMENGE 8, a les 6 de la tarda. Representació de l’obra Mandíbula afilada, de Carles Alberola, a càrrec del Grup teatral Margarida Xirgu. DISSABTE 14, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 294 a la Vall de Bianya (La Garrotxa). Ruta amb trenet visitant els paratges de la Vall i el seu patrimoni romànic. TALLERS CURS 2012-2013 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat
Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet
EDITORIAL La notícia destacada d’aquest passat mes de maig ha estat l’atorgament per part de l’Ajuntament de l’Hospitalet del Títol de Distinció Ciutadana a la nostra presidenta, Matilde Marcé. Tots els que formem part d’aquesta casa comuna que és l’Ateneu, creiem que és un premi totalment merescut que posa en relleu la impagable dedicació de la guardonada a l’entitat de la seva vida i, de rebot, a la ciutat que la va veure néixer. En les pàgines interiors d’aquest Xipreret hi trobareu una breu ressenya de l’acte celebrat a la Sala de Plens de l’Ajuntament. D’altra banda, també us volem indicar que en el butlletí que teniu a les mans, hi trobareu una conversa amb un hospitalenc universal: el cuiner Ferran Adrià. El prestigi aconseguit amb les seves propostes innovadores des del restaurant El Bulli de Roses, convertint l’ofici de la cuina en un art, ha arribat a tots els racons del planeta. És per aquest motiu, que ens sentim molt satisfets d’haver-lo pogut portar a les nostres pàgines. Aquest mes de juny arriben les cloendes dels tallers. Entre ells, els de teatre tenen preparades les representacions que ens oferiran com a exercici de final de curs. Per un costat, el grup juvenil actuarà el pròxim dia 17, mentre que l’infantil ho farà el 29 i 30. Ens agradaria que assistíssiu a les funcions perquè es bo que els futurs actors de l’entitat tinguin l’escalf dels socis en les seves primeres intervencions davant del públic. Així mateix, us recomanem, per la seva vigència, l’acte de presentació del llibre Fèlix Millet, el gran impostor, de Jordi Panyella, que, organitzat per la CAL, es farà a la nostra sala el dilluns 18 de juny.
JUNY
PORTADA MONESTIRS DELS PAÏSOS CATALANS SANTA MARIA DE L'ESTANY El monestir que revisarem aquest mes, està situat al poble de l'Estany, al terme municipal del mateix nom, adscrit a la comarca del Bages. Fa més de 900 anys (el 1080) s'hi instal·là una petita comunitat de canonges que es regien sota l'ordre de Sant Agustí, tot i que ja hi consta l’existència d'una església anterior, almenys des del 990. Com altres esglésies d'aquesta zona, va ser motiu de litigis i lluites entre el bisbat de Vic i els senyors de Gurb. Finalment Santa Maria de l'Estany fou lliurada al bisbat de Vic el 1080, any en què el bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà hi instal·là una comunitat de canonges agustinians. Per a la vostra informació, un orde de canonges regulars (o Ordo Canonicorum Regularium en llatí) és un orde religiós format per canonges d'una comunitat (una canongia, catedral, etc.) que observen la vida en comú i segons una regla, combinant-la amb la vida clerical i apostòlica. El seu origen prové dels capítols catedralicis, on els canonges van formar comunitats vivint junts, seguint, majoritàriament, la Regla de Sant Agustí. Cal dir que no són comunitats monàstiques, ja que l'objectiu no és la vida contemplativa ni l'allunyament del món, sinó el ministeri públic dels sagraments i l'apostolat. Els canonges regulars de Sant Agustí, o agustins, o agustinians, són un dels ordes de ritus llatí més antics. Viuen junts i fan vot de castedat, pobresa i obediència, com altres ordes religiosos. Viuen en comunitat, fan la vida d'un religiós però al mateix temps també prediquen, ensenyen i administren els sagraments, donen assistència a pelegrins, viatgers i malalts, mantenint asils i hospitals. El seu hàbit és el roquet, que a vegades és substituït per una estola posada a les espatlles. L'hàbit sol ser blanc i sobrevesta negra, o bé porten sotana com als clergues seculars. Van ser clergues regulars personatges com Adrià IV, Tomàs de Kempis o Erasme de Rotterdam. Retornant al monestir, aquest va viure una època d'esplendor entre els segles XII i XIII, en què va ampliar la seva influència sobre altres centres monàstics catalans, així com per l'augment dels béns rebuts, que s'estenien per un ampli territori entre el Bages i Osona. Tot plegat els va permetre construir una església nova, que fou consagrada l'any 1133, i posteriorment el claustre. 2
Des d’aquest monestir s'impulsà la creació d'altres comunitats: Sant Celoni (1088), Sant Pere dels Arquells (1100), Sant Joan de les Abadesses, Sant Llorenç de Munt (1127), entre altres. L'any 1364 la canònica va vendre molts dels seus béns per comprar el terme d'Oló, fet que provocà l'oposició dels seus habitants, que fins i tot aconseguiren els diners necessaris per poder fer la recompra, però ni l'abat ni els canonges accediren mai a la revenda. D'aquesta manera es va anar agreujant la situació entre el monestir i els homes d'Oló, fins que l'agost del 1395 el monestir fou assaltat i incendiat. La destrucció fou realment important i va obligar a dispersar la comunitat, dispersió que va provocar la divisió de la comunitat en diverses faccions, unes que pretenien anar a Manresa o uns altres centres, mentre que la del bisbe de Vic pretenia el retorn a l'Estany, fet que va tenir lloc el 1436. En aquell moment la casa estava en ruïnes i a sobre es va patir el terratrèmol de 1448, que va fer caure part de l'església. Finalment una petita comunitat es va dedicar a la reconstrucció del monestir, però la crisi econòmica del moment i el fet que des de 1467 el monestir va estar governat per abats comendataris no van possibilitar la recuperació necessària. L'any 1592, motivat per una butlla del papa Climent VIII, el lloc fou secularitzat i es convertí en col·legiata, títol que mantindria fins al 1775 en què el bisbe Bartolomé Sarmentero, de Vic, la va convertir en parròquia, i a més, del tipus anomenat d'entrada, és a dir, de la categoria més baixa, on van a parar els capellans acabats d'ordenar. El conjunt arquitectònic està format per l'església, el claustre i diverses dependències al voltant del claustre. L'església és austera, de nau única i conserva l'estil romànic tardà del segle XII, amb planta de creu llatina formada per una àmplia nau creuada per un transsepte i acabada amb tres absis. El cimbori, que fa de base del campanar, és del segle XV. El claustre va ser construït entre el segle XII i inicis del XIV. És la part més atractiva del monestir, sobretot per les seves columnes dobles, amb 72 magnífics i ben conservats capitells, esculpits en diverses temàtiques i iconografies de tot tipus. Actualment, en les antigues dependències, hi trobem el museu i l'arxiu, amb documentació que es remunta al segle XI. Des de fa tres segles el monestir és la seu de la parròquia de Santa Maria de l'Estany, i l'antiga casa abacial acull la Casa de la Vila de l'Estany. L’estany tan esmentat fou dessecat segles enrere. CARLES FARRÉS I PINÓS
3
CONVERSES
Respon: Nascut a: Edat: Professió:
Ferran Adrià Acosta L’Hospitalet 49 anys cuiner
Aquest mes tenim unes converses per sucar-hi pa amb Ferran Adrià. Gran cuiner de fama internacional, no necessita gaire presentació, ja que tots el coneixeu. És fill de l’Hospitalet i ens explica algunes de les seves vivències. Sabem que sou nascut al barri de Santa Eulàlia de l’Hospitalet de Llobregat. Ens podríeu explicar com era aquell barri de la vostra infantesa? Recordeu alguna anècdota que us agradaria explicarnos? Com és natural, el recordo amb un afecte molt especial. Recordo un barri alegre, amb gent propera, solidari i amb persones fantàstiques. Quan hi penso, sempre em recordo de la imatge dels fanalets penjats per la revetlla de Sant Joan. Fèiem una festassa i ens ho passàvem d’allò més bé. Us faria res dir-nos a quines escoles vàreu anar de petit? En guardeu un bon record? 4
Vaig anar a l’Escola de Sant Isidre i al Casal dels Àngels. De totes dues en tinc un record extraordinari. Allà vaig passar una temporada fantàstica de la meva vida. Teniu relació encara amb la ciutat de l’Hospitalet? Hi torneu de tant en tant? I tant, els meus pares encara hi viuen, per la qual cosa hi torno molt sovint. Quan i com vàreu entrar en contacte amb el món de la cuina per primera vegada? Va ser una casualitat. Vaig començar treballant en un hotel de Castelldefels fregant cassoles, amb l’únic objectiu de guanyar uns quants diners per poder anar de vacances a Eivissa. Allà, el cap de cuina (en Miquel Moy) em va ensenyar què era la cuina i va fer que es despertés en mi la curiositat per aquest ofici. Vaig conèixer la cuina per casualitat, i, a poc a poc, després de molt esforç, treball i dedicació, s’ha convertit en la meva gran passió. Com va ser que entréssiu a treballar al restaurant elBulli de cala Montjoi, a Roses? Què o qui us hi va portar? Estava fent el servei militar a Cartagena i vaig demanar plaça de cuiner. Allà vaig conèixer Fermí Puig, que em va parlar del restaurant elBulli, on ell treballava. Em va convèncer perquè hi anés, i així va ser. A partir de quin moment comença el vostre repte de crear-vos un estil propi i creatiu de cuinar? A elBulli mai hem treballat per aconseguir reconeixements, sempre han sigut una conseqüència del treball, mai buscada. El nostre objectiu és intentar cada dia ser millors, aprendre dels errors i seguir evolucionant. Quan elBulli va aconseguir les tres estrelles de la Guia Michelin per primera vegada, vàreu considerar que havíeu arribat al cim de la vostra carrera?
5
És una immensa satisfacció i, a la vegada, una gran responsabilitat. Som conscients que molts professionals de la restauració estan contínuament esperant coses de nosaltres, per la qual cosa les expectatives que es generen són immenses. Respondre aquestes expectatives és una feina molt gran, però, a la fi, és com un repte. I els reptes ens encanten. Teniu algun mètode secret per crear els vostres plats? No hi ha cap mètode secret. El que sí que puc dir és que es necessita coneixement i, sobretot, treball, esforç i il·lusió. L’any passat, el 2011, elBulli va tancar les portes definitivament. Ens podríeu fer cinc cèntims de quins van ser els motius que us van portar a prendre aquesta decisió, incompresa per molta gent que es pregunta encara com és possible que un restaurant amb llista d’espera pugui plegar veles? ElBulli no ha tancat, s’ha transformat. Aquesta transformació és una conseqüència de la nostra trajectòria. ElBulli ha sofert moltes transformacions al llarg de la història, i totes elles han estat degudes a la intenció nostra d’intentar crear l’ambient i les condicions òptimes per poder crear millor. Això va començar amb la creació de la nova cuina del restaurant l’any 1992. Posteriorment va seguir el tancament durant sis mesos, l’obertura única d’un servei al dia, la creació del Taller a Barcelona… Ara, elBulli Foundation podríem dir que és la culminació d’aquestes transformacions. Ens podríeu explicar, breument, quins són els vostres projectes actuals? Actualment estem totalment immersors en elBulliFoundation, donant forma al contingut de la Fundació, el projecte d’obres… També estem iniciant la “bullipèdia”, el llibre d’elBulli 2005-2011, etc. I viatjant molt explicant el projecte de la Fundació. Sincerament, estic treballant més que mai, i estic encantat. Què és per a vós el món de la cuina: una professió, un art, una afecció, un negoci, una escola, un laboratori, una passió, ...?
6
La cuina per a mi és una passió. El 19 d’octubre de 2004, l’Ajuntament de l’Hospitalet us va nomenar fill predilecte de la ciutat, què va representar per a vós aquella distinció? Sincerament, ha sigut dels reconeixements que més il·lusió m’han fet en tota la vida. Que el lloc on has nascut t’estimi, no té preu. Què penseu de l’actual ciutat de l’Hospitalet? Creieu que ha canviat molt respecte a la que vàreu conèixer de petit? L’Hospitalet, com és natural, amb 40 anys ha canviat molt. L’evolució ha estat positiva. S’ha convertit en una ciutat moderna, dinàmica i molt activa. Actualment, al Palau Robert de Barcelona té lloc l’exposició Ferran Adrià i elBulli. Risc, llibertat i creativitat. Ens podríeu explicar quin objectiu persegueix? I què diríeu als nostres lectors perquè s’apuntin a veure-la? L’objectiu és que tothom que ho vulgui pugui conèixer la història d’elBulli. Creiem que hem aconseguit una exposició fantàstica, ben conceptualitzada i sintetitzada. Està tenint molt èxit entre el públic, i n’estem molt orgullosos. Simplement, qui tingui ganes de conèixer com era i què fèiem a elBulli, que visiti l’exposició.
7
ATENEU LECTURA DRAMATITZADA DE LA CORONA D’ESPINES
Del dia 28 d’abril a l’1 de Maig tingué lloc a Pineda de Mar la 10ª Mostra de Teatre Amateur, organitzada per la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya. El Grup de Teatre Margarida Xirgu de l’Ateneu de Cultura Popular hi va participar amb la lectura dramatitzada de l’obra de Josep M. de Sagarra La Corona d’Espines. La Mostra d’enguany ha tingut un elevat grau de participació, mes de quaranta representacions en quatre dies que han servit perquè les diferents sensibilitats de la gent que estima el teatre posessin de manifest la riquesa cultural que aquest significa per Catalunya. El nostre grup ja havia portat un Sagarra a la Mostra. L’any passat, va ser amb Reina. Enguany hi podíem participar amb la Corona o bé amb La Filla del Carmesí. La Federació va optar per la primera, possiblement perquè ja havíem portat La Filla... a la Universitat Catalana d’Estiu invitats també per la mateixa Federació. La Corona d’Espines, que ja havíem presentat a la seu de l’Ateneu, ens ha donat l’oportunitat de retrobar un Sagarra que, també en aquest cas, ens condueix per situacions que no són estranyes en la nostra vida quotidiana. L’autor no només ens desvetlla la nostra part més sensible
8
sinó que també confronta els valors que porten l’home i la dona a decidir el seu comportament en la relació personal i en el compromís social. El diner i l’ estatus social és el centre del món per al Sr. de Bellpuig. Per aconseguir-lo crea un gran engany en la seva vida buida de principis i virtuts. Ell mateix diu a la Marta: ...quan has tocat diner amb les ungles brutes et vénen ganes de tocar-ne més, i esmolar-te els queixals dient mentides perquè no t’endevinin la ferum, i per tocar el diner amb les mans polides i amb uns guants que maregin de perfum! ... Amb el seu despotisme arrossega la Marta i el seu fill Eudald dins un laberint de contradiccions que els ofega i aniquila com a persones. La maternitat amagada de la Marta serveix per corregir el comportament de l’Eudald amb la Mariagneta, i ella mateixa li confessa la seva maternitat: No saps que un brètol, jugador de farsa, va trobar el meu reclam massa madur, i em va robar l’amor com una garsa i d’aquest mal lligam vas néixer tu? El masclisme poderós i desbocat porta les dones de Sagarra a una situació intolerable, i emmarca la solució dins el canvi social motivat pels fets que viu França amb la seva Revolució. L’Eudald ha seguit els esdeveniments i viu la il·lusió d’una nova primavera... Oncle, els temps han canviat; davant la farsa d’un món podrit, però, pintat de blanc, jo he vist les dents del poble rebel·lar-se i he vist els colls envernissats de sang! I jo crec amb els homes que segueixen el crit de llibertat per tot arreu, i amb les rialles que es desencongeixen, i desfan tot això que prediqueu! La rebel·lió social també queda palesa en el món dels Bellpuig, i la Marta viu la seva pròpia revolta i la victòria sobre l’opressor.
9
No, no li diguis pas fill meu! ... És de la Marta, sents, de la criada, d’aquestes mans que no ha besat ningú, i es vengen de la pell martiritzada... per tots els brètols sense cor com tu! Sovint la historia es repeteix i també trobem homes i dones empudegats de perfum i amb les ungles brutes pel diner mal guanyat. Em sembla tant d’avui aquesta situació en què el diner decideix la nostra vida, la nostra societat, la nostra política. També són uns quants brètols els que continuen marcant la història en benefici propi. També nosaltres estem esperant una nova primavera. Sagarra va al moll de l’os i segurament és aquest el motiu que va fer que el nostre públic es deixés portar per l’emoció. Tothom es va quedar fins al final, tot i que algunes persones ens varen confessar que vingueren amb la prevenció d’abandonar-nos discretament si l’espectacle no els era digerible. Volem donar les gràcies a la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya per haver-nos invitat a participar en aquesta mostra i volem felicitar les persones que varen tenir cura de l’organització pel seu treball i col·laboració. Personalment vull agrair a tots els companys del Grup Margarida Xirgu l’oportunitat de compartir amb ells la seva companyia en un treball que ens agrada i que ens fa créixer també com a persones. JOAN SOTO
10
VIDEOREPORTATGE “CANADÀ. COSTA EST” El dia 3 de maig, a l’Ateneu, vàrem poder gaudir novament d’un excel·lent reportatge del matrimoni Ferràndiz-Umbon. Els qui acostumem a assistir als actes, recordem l’èxit del primer, presentat en diapositives, Orquídies de Catalunya”. En aquest segon, produït en vídeo, ens transportaren al Canadà. Costa Est. Ens mostraren el recorregut del seu viatge per diversos llocs i ciutats on, en els edificis importants i monuments, la càmera es delectava en detalls, fent evident el contrast entre els que recorden el domini de la vella Europa i les construccions modernes, i sempre parcs enjardinats, molta flor. Seguint el seu itinerari, ens conduïren per paratges naturals esplèndids. En els seus comentaris, la narradora, hàbilment, introduí pinzellades de la cultura i la història del país, destacant sempre la magnitud del paisatge, mentre la càmera ens mostrava, per exemple, les cascades del Niàgara des de diverses perspectives, tan ben captades, tan reals que gairebé ens permetien tenir la sensació de formar part del lloc i del moment. Fou una vetllada molt interessant i m’atreveixo a recomanar als socis i simpatitzants de l’Ateneu que, quan vegin anunciada una producció d’en Joaquim Ferràndiz, no se la deixin perdre. CARME JORBA Foto 1: Montreal Foto 2: Toronto
11
VISITA CULTURAL EXPOSICIÓ GOYA I DELACROIX
El dissabte 5 de maig un grup de socis i amics de l’Ateneu vàrem anar al Caixa Fòrum a veure dues exposicions molt interessants. Goya (1746-1828) Llums i ombres, és una exposició en col·laboració amb el Museo Nacional del Prado formada per gairebé un centenar d’obres. En els quadres de Goya es reflecteix la realitat social de l’època en què va viure el pintor, protagonitzada tant per la reialesa i les classes privilegiades com pels intel·lectuals, amics de l’artista i el poble. En moltes de les seves obres es pot apreciar una crítica sarcàstica de la societat del moment. Una de les peces més destacada i coneguda que vam poder contemplar fou La Maja vestida. Delacroix (1798-1863) va ser una de les figures més destacades del romanticisme francès. L’exposició reuneix més de 130 obres seves. En aquest cas la mostra, organitzada conjuntament amb el Museu del Louvre, és la més important que s’ha dut a terme a Espanya al voltant de la figura de Delacroix. En un viatge que aquest artista va fer a l’Àfrica, va passar per Espanya i quedà molt impressionat en contemplar l’obra de Goya,. Això va influir força en la composició d’alguns dels seus quadres. Vàrem quedar satisfets de la contemplació d’aquestes obres d’art tan importants. Esperem poder retrobar-nos ben aviat per poder dur a terme una altra visita. TINA ERILL
12
Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” núm. 292 a Prullans. Sortida a les 8 del matí del dijous 10 de maig de 2012. Com ja va sent habitual al mes de maig, l'excursió que el bon amic Miquel Patón ens prepara sol ser de llarga durada, és a dir que en lloc de ser la típica sortida d'un dia, habitualment en dissabte, aquesta és de quatre dies. També cal dir que aquesta excursió també era anomenada "Excursió sorpresa", ja que fins que l'autocar no era a més de mig camí del lloc escollit, els "excursionistes" no eren degudament informats de la destinació que els tenien preparada. Enguany, a diferència dels anteriors, els "excursionistes" sí que sabien quina era la seva destinació. Canvis en l’organització? Decisions d'última hora? No ho sé i per tant tampoc ho puc dir. Potser l'amic Miquel ens té preparada alguna "sorpresa"? El cert és que tothom sabia que aquesta excursió no era "sorpresa" i que s'anava a Prullans i, a sobre, la majoria dels excursionistes era conscient que la sortida seria un èxit, ja que repetíem destinació i en un hotel que ens havia deixat un molt bon record. Efectivament, la nostra estada era a l'Hotel Muntanya de la localitat de Prullans, un hotel de quatre estrelles, on no falta ni un servei, on les habitacions són de somni i, sobretot, un restaurant, amb un bufet lliure que deixaria més que fart al més famolenc, i a sobre de qualitat. Què més es podia demanar? Doncs en principi bon temps. I del cert que el vam tenir. Malgrat uns petits avisos de pluja que van durar molt poquet i amb poca intensitat, la major part del temps el sol i la calor ens va acompanyar. Però no la típica calor de maig al Pirineu, no, va ser calor amb majúscules. Quina manera de suar! Semblava que fóssim a l'estiu. Però anem a pams i comencem pel principi. Tot va començar el dia 10 de maig, dijous, a l'avinguda del Carrilet, cantonada amb el carrer de Rossend Arús. Allí ens esperava l'autocar. Un cop carregat amb les maletes i amb tothom a bord (si no m’hi vaig fixar malament, em sembla que vaig tenir el dubtós honor de ser l'últim d’arribar), enfilàrem cap a l'autovia direcció Manresa i després cap a Berga, on ens aturàrem una estona per esmorzar. No podíem deixar de banda el que molts anomenen l'àpat més important del dia. Després d'esmorzar i passejar una estoneta per Berga, tornàrem cap a l'autocar que ens va portar finalment fins a l'hotel, a Prullans. Un cop repartides les claus de les habitacions i que tothom s'hagués instal·lat degudament, el personal de l'hotel ens va donar la benvinguda amb un còctel a base de cava, refrescos i uns entrants i seguidament passàrem al menjador per dinar.
13
Com que el viatge havia estat llarg i els excursionistes estaven cansats i també volien gaudir dels serveis de l'hotel, vam tenir la tarda lliure. Calia descansar ja que l'endemà ens tenien preparada una sortida força intensa. I a sobre havíem de matinar. El divendres dia 11 va néixer assolellat i calorós. El xofer de l'autocar, el senyor Manel Ibàñez, ens esperava impacient ja que li feia por que no arribéssim a temps. A temps, per què? us preguntareu. A temps per arribar a la localitat francesa (i també catalana) de Montlluís, on havíem d'agafar el famós i típic tren groc, que, en un passeig d’una hora i quart ens portaria fins a la localitat francesa (i també catalana) de Vilafranca de Conflent. Cap al voltant de les 12, vam arribar a Vilafranca de Conflent, on teníem previst passar tot el dia. Amb aquesta idea la gent de l'hotel ens havia preparat unes bosses, una per excursionista, amb un pícnic, ja que no teníem prou temps per arribar a l'hora de dinar. Vilafranca de Conflent va ser fundada l'any 1090 pel comte de Cerdanya Guillem Ramon. Durant la seva història inicial va passar per la propietat de diverses cases, comtes i regnes: Comtat de Barcelona el 1117, Regne de Mallorca el 1276 amb la partició del regne d'Aragó en el testament de Jaume I. Tornà a la Corona Catalano-Aragonesa el 1344 amb Pere el Cerimoniós. Posteriorment va passar a França el 1463 per retornar, de nou, a la corona CatalanoAragonesa el 1493. Durant la Guerra dels Segadors, l'any 1654 va ser
14
assetjada i saquejada pels francesos, i, finalment, pel Tractat dels Pirineus, passà a formar part de França fins a l'actualitat. Entre els anys 1669 i 1687, l'enginyer militar marquès de Vauban va fortificar la ciutat i deixà unes muralles i edificis defensius que són els que es poden veure en arribar a la vila. Si bé és cert que el conjunt històric de Vilafranca de Conflent és força interessant: les muralles, les cases medievals i l'església romànica (bastant abandonada segons la meva opinió), ens vam poder adonar que tampoc donava per ocupar gairebé tot el dia, i ens vam plantejar marxar abans del previst. Lamentablement el tren groc tenia els seus horaris i no vam poder canviar. Així doncs a 3/4 de 7 del vespre, agafàrem el tren de retorn a Montlluís i, després l’autocar fins a Prullans, on arribàrem força cansats, però on ens esperava un reconfortant sopar. El dissabte dia 12, amb més tranquil·litat que el dia anterior, vam sortir cap a la vila de Llívia, on es va poder visitar el museu municipal, al nucli històric de la vila, que inclou la famosa farmàcia, una de les més antigues d'Europa. Aquest dia sí que vam dinar a l'hotel i, un cop feta la migdiada, vam anar fins a Sant Julià, a Andorra, per fer tot allò que sol fer la gent que va a Andorra i no hi va a esquiar: comprar! De retorn a l'hotel ja ens vam anar preparant per tenir-ho tot ben recollit i enllestit per l'endemà, que havíem de marxar. I així va arribar el diumenge dia 13. Amb la pena de la partida, vam deixar Prullans per dirigir-nos al municipi de Bagà on ens esperaven per dinar al restaurant Ca l'Amagat. Amb una intensa pluja deixàrem Baga per dirigir-nos ja cap a l'Hospitalet, on arribàrem al voltant de les 8 del vespre, tristos perquè tot s'havia acabat, però contents alhora, pel bon regust que ens quedava de tot plegat. Van ser quatre dies intensos en què ens ho passàrem molt bé. Si per mi fos, repetiria. CARLES FARRES.
15
INAUGURACIÓ DE L’EXPOSICIÓ “TEMPS DE FLORS” El passat dia 15 de maig, a l’Ateneu s’obrien les portes de la nostra sala per oferir una nova exposició. En aquesta ocasió van ser unes pintures de la nostra consòcia Àngela Pedreño. Eren una vintena d’olis amb el tema monogràfic de les flors. Vam aprofitar l’avinentesa per l’època de l’any que som i la vam titular “Temps de flors”. Comptàrem més d’una trentena de persones, entre socis i amics. Va iniciar els parlaments la nostra presidenta Matilde Marcé, elogiant la qualitat de les obres que guarnien les parets de la sala, sent una sorpresa molt agradable el treball exposat i el desconeixement que tenia de la personalitat com a artista de l’Àngela Pedreño. La va felicitar per l’obra exposada i va donar per inaugurada la mostra. Em cedí la paraula perquè jo digués alguna cosa de les obres que envoltaven la sala. Vaig preferir parlar primer de la persona i les circumstàncies que la van portar a ser un membre actiu entre la trentena de pintors que l’any 1994 vam encetar l’aula que porta el nom del desaparegut artista i consoci Rafel Garrich. El nom anterior era el d’Aula Joan Miró. Vaig ressaltar el fet que l’obra exposada era autèntica i amb personalitat pròpia. L’acurada factura demostrava la gran sensibilitat de l’artista amb el tema de les flors, ens va dir que també feia paisatges però que es dedicava més als temes florals captats de la naturalesa en viu amb la seva càmera fotogràfica. El nostre consoci, el senyor Amorós, va comentar entusiasmat el gran efecte tridimensional que l’artista havia sabut expressar en algunes obres, jo vaig comentar que l’efecte de clarobscur dels fons pintats amb colors complementaris eren aplicats amb gran encert i ajudaven a ressaltar el tema principal, consistent en grans flors amb les seves llargues tiges obertes en el punt àlgid de la seva bellesa. El meu parlament s’acabà felicitant l’artista pel seu bon treball. Tot seguit li vaig cedir la paraula perquè ens digués alguna cosa, l’Àngela Pedreño ens va fer un parlament molt curtet agraint les facilitats obtingudes de l’Ateneu per poder exposar i donà les gràcies a tots els presents per haver vingut a veure les seves obres. Dit això, la presidenta va convidar els presents que fessin un cop d’ull al conjunt de l’exposició i després passessin a fer una mica de refresc en una altra estança. A hores d’ara i ja clausurada aquesta exposició el 31 de maig, tal com diu el programa d’activitats, aquest mes de juny, l’Aula Rafel Garrich, els petits artistes i els adults, presentaran la mostra dels seus treballs fets durant el curs. Comptem amb la vostra presència. Teniu molts dies per visitar-la, no us la deixeu perdre, hi ha treballs força interessants per admirar. EMILI BONA
16
MANIFEST DELS ATENEUS
Els ateneus catalans hem apostat sempre per la cultura associativa de base, vertebradora de l’estima envers un país i una llengua, a través dels valors que hem transmès generació rere generació: el respecte, la igualtat, el civisme, la democràcia i la solidaritat. Ens trobem en un marc de temps difícils per a Catalunya i per a la seva ciutadania, i és ara quan ens cal unir esforços, més que mai, per aconseguir aportar actius socials i culturals que permetin oferir valors presents i vertebrar un futur en què la societat civil tingui molt a dir i molt a fer. En aquest context, els ateneus volem posar a disposició del país la nostra experiència, les nostres infraestructures i el potencial humà dels qui en formem part. Volem garantir el manteniment i la difusió de la cultura catalana, la tradicional i la contemporània; la promoció de l’esbarjo recreatiu i educatiu; la formació de la persona; l’activitat esportiva i de lleure; els espais de convivència i arrelament; el foment del voluntariat, del treball comunitari i en xarxa; el recolzament a les arts en totes les seves disciplines i l’impuls de l’ocupació i de la inserció, entre altres. En definitiva, un moviment ateneístic que s’ofereix al país que representa: una Catalunya forta, emprenedora, oberta i no excloent, que té el seu potencial en la base humana que l’aglutina i que li dóna força. Els ateneus, doncs, apostem per treballar plegats per aquest objectiu, com ho hem fet sempre, col·laborant amb les administracions i els actius culturals del país, per garantir un treball comú que ens permeti projectar un futur millor.
Manifest aprovat a l’Assemblea General Ordinària de Socis de la Federació d’Ateneus de Catalunya, celebrada el 14 d’abril de 2012 a Vilanova i la Geltrú.
www.ateneus.cat
17
Nota de premsa: MANIFEST DELS ATENEUS: PER UNA CATALUNYA FORTA La Federació d’Ateneus de Catalunya reivindica en aquest document l’aposta que, des dels ateneus i entitats culturals catalanes, s’està fent per la cultura associativa de base, vertebradora del país i de la llengua. El Manifest dels Ateneus, que la Federació d’Ateneus de Catalunya (FAC) ha presentat, és un clam als valors que, generació rere generació, s’han transmès des de les associacions culturals a la ciutadania. Respecte, igualtat, civisme, democràcia, solidaritat, cultura de l’esforç, estima a la llengua i al país, són alguns dels pilars sobre els quals es sostenen i treballen els ateneus. Les associacions que formen part de la Federació, expressen en aquest manifest la voluntat de posar la seva llarga experiència a disposició del país, amb les seves infraestructures i el potencial humà dels qui en formen part. La FAC, que va néixer l’any 1983, aglutina actualment 150 ateneus que sumen més de 90.000 socis a tot Catalunya. El document, que va ser presentat pel president de la Federació, Salvador Casals, en el marc de l’Assemblea General de Socis de la FAC del passat 14 d’abril, té la clara voluntat d’explicar, a la ciutadania i a les administracions, la necessitat de treballar conjuntament. Tal i com s’expressa en el manifest, l’actual context social i econòmic fa necessari continuar garantint “el manteniment i la difusió de la cultura catalana, la tradicional i la contemporània; la promoció de l’esbarjo recreatiu i educatiu; la formació de la persona; l’activitat esportiva i de lleure; els espais de convivència i arrelament; el foment del voluntariat; del treball comunitari i en xarxa; el recolzament a les arts en totes les seves disciplines i l’impuls de l’ocupació i de la inserció, entre altres”. En definitiva, tal i com conclou el Manifest dels Ateneus, cal “garantir un treball millor que ens permeti projectar un futur millor”. El Manifest dels Ateneus es pot consultar al web de la Federació: www.ateneus.cat
18
ACTE DE LLIURAMENT DELS TÍTOLS DE DISTINCIÓ CIUTADANA El passat dijous 17 de maig, a dos quarts de vuit del vespre, va tenir lloc a la Sala de Plens de l’Ajuntament de l’Hospitalet l’acte de lliurament del Títol de Distinció Ciutadana a les persones i entitats següents: Dr. Jaume Iglesias Solà, senyora Matilde Marcé i Piera, Associació Coordinadora de Col·lectius de Disminuïts de l’Hospitalet, Fundació Santa Eulàlia i Comunitat Educativa Joaquim Ruyra. La Sala de Plens de l’Ajuntament de la nostra ciutat, gairebé plena de familiars i amics dels guardonats, així com de persones convidades especialment per a l’ocasió, presentava les seves millors gales i mostrava la seva idoneïtat per a actes honorífics d’alta volada, com aquest. L’acte que comentem aquí s’inicià amb l’entrada conjunta dels premiats a la sala acompanyats per l’alcaldessa de la ciutat, senyora Núria Marín. Després d’una breu presentació de la sessió, els representants de cadascun dels partits polítics presents al consistori feren la glossa dels guardonats, que el públic va saber reconèixer amb un fort aplaudiment. Tot seguit, l’alcaldessa de l’Hospitalet dedicà també als premiats unes paraules de gratitud per la feina realitzada en benefici de la ciutat i els encoratjà a continuar desenvolupant amb tenacitat les seves tasques ciutadanes. A continuació, es passà al lliurament de les corresponents cinc medalles a les dues persones individuals i als tres representants de les entitats, els quals correspongueren amb un breu i emotiu discurs. L’acte arribà a la seva fi deixant una sensació de bon gust a tothom que va ser-hi present. No cal pas dir que és un orgull per a l’Ateneu que entre els distingits en l’acte de l’ajuntament hi figurés la nostra presidenta, la senyora Matilde Marcé, a la qual des d’aquestes pàgines, en nom de tots els socis i amics, volem donar les gràcies per la impressionant feina que està duent a terme a favor de l’entitat, de forma totalment altruista, dedicant-li hores i hores del seu inestimable temps. També volem desitjar-li que pugui continuar fent-la durant molts anys més, a la vegada que la felicitem de tot cor per la distinció aconseguida. ATENEU 19
COL·LABORACIONS PER AL MEU ESTIMAT NÉT, NIL, DE LA SEVA ÀVIA ISABEL
Nil, quan vas arribar al món, vas arribar en un moment molt difícil de la meva vida. El dia que vas néixer i et vaig veure per primera vegada, en veure el bressol petit al passadís, la meva germana Fina em va cridar i em va dir: “Mira, Isabel, aquest és el teu nét Nil”. En aquell instant que et vaig veure per primera vegada va ser un dels més importants de tota la meva vida. Quan la teva mare i el teu pare et van començar a portar als matins, eres com un raig de sol que entrava a casa per a l’avi i per a mi. L’avi no podia agafar-te, però jo et posava als seus braços per veure com s’il·luminaven els seus ulls. T’escric escrivint aquesta carta perquè, quan siguis gran, comprenguis que vas retornar a la teva àvia una mica d’il·lusió per aquesta nostra vida. Ara ja tens dos anys i mig, l’avi ja no està entre nosaltres, però a mi cada vegada que em dius: “T’estimo molt àvia” i em parles en català, encens la il·lusió que pugui tenir una conversa amb tu. I també vull que sàpigues que la teva “Abuela”, sempre la tindràs amb tu, i quan siguis gran vull que llegeixis aquesta carta que va escriure l’àvia quan aprenia a l’escola a parlar i escriure en català als seus 59 anys. T’estimo molt, Nil... molt. La teva àvia Isabel ISABEL GUERRERO Participant del grup Xerrem (CAL)
20
UN HOTEL EN EL RECORD Els darrers anys, els mitjans de comunicació catalans solen fer balanç de la diada de Sant Jordi presentant la llista dels llibres més venuts al llarg de la jornada. Curiosament, però, aquesta llista, si us hi heu fixat bé, comença a circular ja pocs dies abans, no pas com un rànquing, sinó més aviat com una relació dels llibres que tenen més possibilitats d’agradar a la gent. Sembla que això es fa per “orientar adequadament” als potencials compradors, la majoria dels quals van mig perduts, sobre quina obra de ficció i/o de no ficció han d’adquirir en un diada tan especial. Aquesta campanya, de fet, el que intenta és aclaparar el públic per assegurar que la gran majoria compri almenys un llibre per Sant Jordi i si potser dels “recomanats”, millor que millor. S’ha de reconèixer que no és una mala idea, al contrari, ni des del punt de vista comercial ni des del punt de vista de la Festa que es celebra cada 23 d’abril, sota el lema “un llibre, una rosa”, però té el problema que les obres menys mediàtiques, o sigui, les que no tenen grans suports editorials al darrere, són gairebé invisibles i es queden amb unes vendes ben esquifides. En aquest context, les línies que segueixen estan dedicades a un llibre que no ha sortit en les llistes dels més venuts del Sant Jordi d’enguany. No ho ha fet per dues raons molt simples: perquè es va publicar ara fa una mica més d’un any i perquè el seu èxit relatiu ha vingut més donat pel boca orella que per cap campanya promocional. Es tracta de Un hotel a la costa (Tossa de Mar, 1934-1939), de Nancy Johnstone, traduït per Miquel Berga. Un hotel a la costa és una meravella de llibre, en el qual l’autora explica les vicissituds que van viure juntament amb el seu marit, Archie, des que van decidir deixar Anglaterra per construir i regentar un petit hotel a la Costa Brava. Van obrir l’establiment el 1935 i després d’una primera temporada tranquil·la i amb molta clientela, la guerra civil els va caure a sobre i els estroncà el negoci. Lluny de desanimar-se i de tornar-se’n al seu país, com seria lògic, els dos propietaris van dedicar els seus esforços i diners a convertir el seu hotelet en una colònia per a nens refugiats. Escrita com un dietari, l’obra és una crònica tendra, irònica, però a vegades severa d’uns anys convulsos del nostre país vistos per uns ulls estrangers. La primera part, que arriba fins a la guerra civil, és una delícia. En ella, entre moltes altres descripcions, Nancy Johnstone ofereix un retrat dels catalans, que trenca motlles i que paga la pena conèixer. 21
Així, al llibre s’hi poden llegir frases com les següents: “Els catalans són sempre puntuals a la feina. Després es passen hores anant a buscar les eines que necessiten, però puntuals sempre ho són”. “Els catalans tenen una escassa preocupació pels diners”. “(Als catalans) els agrada viure, i només quan no els deixen viure com els agrada es revolten i estan disposats a morir si cal”. D’altra banda, l’autora, tot just arribada a casa nostra, va ser prou lúcida per adonar-se que els catalans no són ben bé el mateix que els espanyols. I que a Tossa tothom parlava en català. Nancy Johnstone descriu també de manera esplèndida la dèria que tenia la gent del país, en aquella època, per la seva dansa nacional, de la qual ella es convertí en una entusiasta més. “Els catalans no aprenen a ballar sardanes. Tan bon punt comencen a gatejar, ja es barregen amb les rotllanes de dansaires. I quan es comencen a aguantar drets pel seu compte, ja s’incorporen al cercle... cada individu salta a la seva manera, però tots semblen anar a un ritme totalment sincronitzat”. En la segona part del llibre, en plena guerra civil, quan l’autora explica tots els preparatoris, treballs i angoixes que pateixen amb el seu marit per convertir el seu hotelet en una casa de colònies per a nens refugiats, hi ha un episodi divertidíssim que es produeix quan s’enfronten amb el cap de la policia de Tossa per fer-lo fora d’una casa que aquest “ocupa” al costat de l’hotel i que és propietat d’un alemany fugit dels estralls de la guerra. Els Johnstone la volen per instal·lar-hi alguns dels nens que han de venir, mentre que el capitost es nega a marxar-ne. La disputa s’acaba de manera inversemblant i grotesca i és tota una demostració de com es solucionaven els problemes aquells anys. En fi, un llibre del tot recomanable per a qui s’ho vulgui passar bé. PERE JUHÉ I ORIOL
Foto: Vista de Tossa de Mar. Anys 30
22
POESIA ABANS QUE PLOGUI
M’agradaria romandre quieta i parada per un instant només amb la intenció de celebrar que sóc viva. Gaudir de la caloreta del sol en aquest precís moment. Però ha arribat un ventot, acompanyat d’una guspira, espurna de sol, centella de propera tempesta al bosc. Se sent el xiulet del vent, cada cop més alt, cada cop més gran, cada cop més imponent. M’agafa por! Homes de la civilització actual, què feu en aquest últim reducte de la soledat? Malaurats de vosaltres si la soledat no és escollida. -Corre, vent, corre! I bufa vent, bufa, que es pentinaran les bruixes! I assemblant-me de ben segur a una d’aquestes, corro i corro esperitada, no per arribar d’hora al sàbat, sinó per, abans que plogui, arribar a casa!
Montse Piñero Alumna del Curs d’Iniciació a l’escriptura de l’Ateneu
23
OPINIÓ ESTRUCTURES Des de ja fa força més d'un any, els ciutadans hem anat veient com, un dia sí i l'altre també, els governs de torn ens han anat aplicant tot un seguit de retallades que afecten directament a les nostres vides quotidianes. Retallades en cultura, serveis públics com el transport, les ajudes als més febles, com les reduccions per la llei de la dependència, retallades a la sanitat pública, retallades en el sistema educatiu, tant de recursos materials, humans, de serveis, de prestacions econòmiques, beques, etc., i que suposo que en un futur es podrà veure reflectit en la qualitat d'educació que s'haurà donat a aquesta generació maleïda que és la dels nostres fills. Estem patint la incompetència de persones que abans d'unes eleccions juraven i perjuraven tenir totes les solucions del món i que, un cop han guanyat, demostren ser tan incompetents i mancats d'idees com els seus predecessors. En fi, un tema inherent a la condició humana, tot el que faci falta par tal de manar i tenir el poder. Uns ho prenen per les armes i altres per mitjà de la mentida. Aquest últim, menys violent, però igual que el primer, gens democràtic. Aquestes retallades són el fruit final de la mala gestió política dels últims deu o quinze anys, on una de les feines que havien de fer els governs de torn, i on van demostrar amb escreix una bona part de la seva incompetència, fou en l'apartat dels controls. D'aquesta manera, on al final fins el més imbècil podia veure que la bombolla podia esclatar, que la despesa era exagerada, que l'endeutament s'havia disparat i que tot començava a fer aigües, cap dels experts pagats per nosaltres semblava haver-se'n adonat. No hi havia crisi, o era qüestió de quatre dies, o no era patriòtic dir-ho. Potser sí que ho van veure, però ja se sap que els polítics no en volen sentir, de males noticies, un s'hi juga la feina. Les víctimes principals de les retallades han estat, com sempre, els ciutadans, la gent de poble, els treballadors i aquells petits i mitjans empresaris, també gent del poble, que ha de veure com es queda sense ajuts, sense crèdits i sense cap mena de suport de l'administració, mentre sempre hi ha prou diners per "rescatar" la banca o subvencionar les grans empreses i multinacionals. Dic contribuents, perquè els diners que s'han malgastat i malversat, han estat diners dels contribuents, diners dels que paguen impostos, fruit dels seu esforç, del seu treball i sacrifici. Però també dels impostos indirectes, aquells que paguem cada cop que comprem alguna cosa, que fem alguna gestió comercial, quan posem gasolina al cotxe, quan comprem una barra de pa o les medicines que han eliminat de les llistes de la sanitat pública. En el ben entès que els impostos han de servir per cobrir les necessitats de la societat que forma part d'un país i desenvolupar l'estat del benestar, entenc que és un fet inqüestionable que s'han de pagar i que qui recapta, té la responsabilitat d’administrar i gestionar aquests recursos de forma honesta, equànime i, sobretot, cenyint-se al que significa un estat de dret i democràtic.
24
És curiós doncs, veure com tot el gruix de les grans retallades vénen de camps directament lligats al que representa l'estat del benestar, és a dir, de tots els serveis bàsics dels ciutadans i, sobretot, d'aquells que, lamentablement, més ho necessiten. Si l'estat no està per defensar, ajudar i protegir els més febles, ja m'explicareu per a què serveix. La meva pregunta és, on van a parar els meus impostos? Tot el que estic pagant actualment, de forma directa o indirecta, en impostos, per a què serveix? Si cada cop pago més i veig menys serveis, no és una estafa? Em fa la sensació que a poc a poc retornem a aquella època on es pagaven impostos perquè els nobles i els poderosos se'ls rebentessin en les seves guerres, disbauxes i alegries, mentre la gent del poble vivia en una misèria permanent. Suposo que algú m'ho explicarà algun dia. Un cop desfogat, només em queda una pregunta. Tal com últimament es diu des de Catalunya, i cada cop més des d’alguna altra autonomia, el dèficit, i de retruc les retallades, s'han centrifugat, és a dir, s'han traslladat a les comunitats autònomes i, per tant, afectant directament els ciutadans. I la gran pregunta és: què s'ha retallat l'Estat? On són les retallades que afecten l'Estat? Els estats, ja siguin democràtics, dictatorials, monàrquics, formats per una junta militar o bé per un grup de tecnòcrates, tenen el que podríem dir una "estructura", i que en molts casos sempre és, més o menys, la mateixa. És la base del poder. És la que fa que un president del govern vulgui ser president malgrat que algun alcalde o director general de qualsevol ministeri pugui cobrar molt més que ell. És el pal de paller nacionalista del grup ètnic que domina l'Estat. És l'arma on reposa la força d'una dictadura. És la porra que manté el poble mesell i obedient. És la que et situa al món, la que et permet formar part de l'ONU i per tant et dóna dret de vot i paraula. Espanya té molta "estructura". Què s'ha retallat en defensa? tant a nivell militar com armamentístic. Quan ens costa l'OTAN? I els serveis secrets? I els cossos repressius? Quines han estat les retallades als funcionaris ministerials i d'organismes estatals? Què costa el Banc d'Espanya? Què s'ha retallat en les representacions a ambaixades? Per què quan necessitem un policia no el trobem i cada cop que es mou el rei o un president de govern es mobilitzen milers de policies? Cal? A qui serveixen? He sentit queixes sobre el que costaven les ambaixades catalanes, però han fet més que qualsevol ministeri de comerç i indústria en les exportacions catalanes a l'estranger. Quan costen els ministeris de funcions duplicades com educació o cultura totalment traspassades a les autonomies? He sentit moltes crítiques partidistes del cost que té la Generalitat en la defensa del català, però, i aquests organismes en defensa del castellà com el “Instituto Cervantes” o la “Real Academia de la Lengua”, quan costen? S'han retallat les seves despeses? Estructures, les mateixes que fa cent, dos-cents o tres-cents anys. Gairebé res no canvia. Ara podem triar qui ens ha de prendre el pèl. CARLES FARRÉS I PINÓS
25
HO SABÍEU? LA NIT MÀGICA DE SANT JOAN Si mireu les flames del foc de Sant Joan li veureu les banyes el barret i els guants.
El 21 de juny té lloc el solstici d’estiu. Això vol dir que en aquesta data la declinació del sol arriba al seu grau màxim i llueix més hores. És per tant el dia més llarg de l’any. Aquest fet, que marca el començament de l’estiu, amb més temps de claror i de bonança, ha exercit sempre una forta atracció en l’home. En la prehistòria, encara que no sabien per què, ni com passava i ho atribuïen a alguna misteriosa força sobrenatural, ja celebraven l’arribada d’aquell benestar. Quan la humanitat va descobrir el foc, per aquestes dates del solstici, mantenien fogueres enceses tota la nit a fi de perllongar la claror del dia i augmentar així la festa, que s’ha seguit celebrant en el transcurs de la història. Els romans, per exemple, que, com sabeu, eren grans amants de tot el que representava menjar i beure, continuaren celebrant-la assimilant-la a llurs creences mitològiques. Amb l’arribada del cristianisme, l’església la va fer seva, com tantes d’altres, i la va santificar, dedicant el dia 24 de juny a la festivitat de Sant Joan Baptista. Per què del Baptista i no d’un altre Joan? Doncs es creu que perquè aquell fou el precursor de Jesús, que havia de salvarnos. Així fins als nostres dies, en què la nit que va del 23 al 24 de juny s’ha transformat en una gran revetlla popular. Arreu dels Països Catalans, amb fustes i mobles vells que es recullen entre el veïnat, s’encenen fogueres amb la flama portada des del foc que, expressament, s’encén al cim del Canigó. Petards i focs artificials les acompanyen mentre es cremen i durant la resta de la nit, fins a la matinada. Familiars i amics es reuneixen per sopar, menjar la popular “coca de Sant Joan”, brindar amb cava i ballar, ja sigui a casa, en festes privades o les que es fan a les places i carrers de la majoria de pobles i ciutats. La nit de sant Joan és una nit màgica, i un munt de creences i sortilegis giren entorn seu. A més a més de la tradició ancestral de la foguera, la superstició popular s’ha inventat innombrables “encanteris”, innocents tots ells, però que perduren a través dels anys. Així, per exemple, les noies que volen saber amb qui es casaran, poden posar a 26
sota el llit un got d’aigua amb uns paperets enrotllats surant, en el quals hi ha escrit el nom dels diversos pretendents; el que l’endemà s’hagi obert, serà l’agraciat. N’hi ha un altre de molt bonic que prové de l’edat mitjana: després de mitjanit, s’encén una espelma i s’enganxa amb la seva pròpia cera sobre una fusta, es deixa anar riu avall tot demanant un desig i si no s’apaga ni s’enfonsa, vol dir que el desig es complirà (és clar que cal tenir un riu a prop per poder-ho fer). Aquesta nit les herbes del bosc estan en el seu punt òptim i les bruixes ho aprofiten abandonant les coves que habiten, per collir-les i elaborar així millors pocions. També es diu que els follets surten del seus amagatalls i es tornen visibles als ulls dels mortals, fent-los enrabiar amb les seves facècies. L’estiu de 1981, la companyia teatral Dagoll Dagom va estrenar un musical ple de fantasia, Nit de Sant Joan, que mostrava perfectament tant l’ambient de les revetlles, com la màgia que es desprèn d’aquesta nit. La música, molt agradable, va anar a càrrec de Jaume Sisa, així com la lletra de les cançons (excepte la de La nit de Sant Joan, que va escriure Juan Lluis Bozzo) i, a més hi interpretava diversos personatges. Els dies 17 i 18 de juliol d’aquell mateix any la van representar al pati del Centre Catòlic de l’Hospitalet, amb un gran èxit de públic -entre el qual em comptava i pot ser que algun de vosaltres-. Uns quants anys més tard, exactament el mes d’octubre de 2010, la van tornar a posar en escena al teatre Artèria Paral·lel, de Barcelona, tornant a captivar-me amb la seva interpretació. Els actors eren, a causa del temps transcorregut, uns altres. També els efectes especials, que gràcies a les noves tecnologies havien millorat, però essencialment l’obra era la mateixa: la música, la lletra, les situacions, tot servava una gran fidelitat a l’original. Em va fer sentir tan bé com el primer cop. De vegades, a casa, escolto el cassette que vam comprar aquell dia, ja llunyà, i, tot sentint la cançó, entre les flames del foc, gairebé veig com ballen els follets. ANTÒNIA CALDÉS
27
BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Tina Erill, Carles Farrés, Isabel Guerrero, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Joan Soto.
ESCACS El proper mes d’octubre iniciarem un torneig de partides d’escacs entre tots els socis/sòcies que vulguin participar-hi Si hi esteu interessats, us hi podeu inscriure a secretaria de 6 a 8 del vespre. Ànims!!
---------------------------------
TALLERS I CURSOS 2012-2013 Inscripció a partir del dia 3 de setembre Arts aplicades Dibuix infantil El món de les paraules Ens divertim cosint Esperanto Iniciació a l’escriptura Labors de mitja i ganxet Modelat en fang Patchwork, amb i sense agulla Pintura i dibuix adults Puntes de coixí Sessions d’hipnosi en grup Teatre (infantil, juvenil i adults) Xerrem
Amb la col·laboració de:
ADMINISTRACIÓ DE FINQUES CONTRACTES DE LLOGUER I COMPRA VENDA TRASPASSOS ASSEGURANCES TRAMITACIONS GESTIÓ I ASSESSORAMENT IMMOBILIARI
PÈRIT JUDICIAL IMMOBILIARI