12-09

ANY XXXIII – Núm. 361 AGOST-SBRE. 2012

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE SETEMBRE DIJOUS 6, a les 8 del vespre. “L’11 de Setembre” presentat per Matilde Marcé i lectura de poesies adients a càrrec d’alguns socis.

DIMARTS 11, al matí, ofrena floral amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya. A la rambla de la Marina.

DISSABTE 15, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 295 al monestir de Sant Feliu de Guíxols i dinar a l’Escala.

DIJOUS 20, a les 8 del vespre. Presentació dels cursos i tallers 2012-2013 DISSABTE 22, a 2/4 de 12 del matí. Visita cultural a les Caves Freixenet de Sant Sadurní d’Anoia.

EN PREPARACIÓ PER AL MES D’OCTUBRE DISSABTE 6, a les 7 del vespre. Recital Poètic-musical, acompanyat de saxo. A càrrec del Grup Pentagrama de Valldoreix i el Grup teatral Margarida Xirgu.

DEL DIMECRES 17 AL DIUMENGE 21, Excursió Coneguem Catalunya. SORPRESA!!

TALLERS CURS 2012-2013 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web: http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Aquests primers dies de setembre, mentre escrivim aquest editorial, ens trobem que una gran part de Catalunya bull a causa del profund malestar que hi ha entre la població per la situació política, econòmica i social en què es troba enfangat el país. Una situació que ha dut la Generalitat i al Parlament català a tenir un poder cada vegada més minso. És per aquest motiu, entre d’altres, que milers de catalans que no veuen bé aquesta situació pensen sortir al carrer el dia onze per demanar, d’una vegada per totes, que es faci un salt endavant cap a l’alliberament nacional. No cal dir que l’Ateneu, que té com a un dels objectius prioritaris difondre la cultura catalana, ens adherim amb ells.

Tenim una bona notícia per donar-vos en aquest inici de curs: la nova web de l’Ateneu ja està en funcionament.

A partir d’ara, quan vulgueu conèixer l’agenda de l’entitat o les activitats que s’hi desenvolupen, amb un simple clic podreu saber-ho. Com és evident, la web també conté altres informacions. Accediu-hi, navegueu-hi, mireu-se-la bé i notifiqueu-nos totes les millores que hi faríeu. Us ho agrairem. D’altra banda, pel que fa a les activitats i els tallers que es faran al llarg del curs vinent hem de dir que aquest mes de setembre us les confirmarem. De totes maneres, us avancem que no variaran gaire en relació a les que hi havia establertes l’any passat.

Voldríem acabar amb un record per a l’erudit Josep Maria Ainaud de Lasarte que ens va deixar el passat mes d’agost. Lluitador antifranquista en la seva joventut, amb uns coneixements enciclopèdics i amb una memòria prodigiosa, va ser un gran defensor de la llengua i cultura catalanes. Descansi en pau!

AGOST-SBRE

PORTADA MONESTIRS DELS PAÏSOS CATALANS

SANTA MARIA DEL PUIG Com que fèiem una excursió per la ciutat de València en companyia d’uns bons amics, i el monestir hi és a prop, decidírem anar a visitar-lo, ja que era jo l’encarregada d’escriure’n l’article per al Xipreret.

Aquest monestir, conegut oficialmemnt com Reial Monestir dels Pares Mercedaris del Puig de Santa Maria, està situat a l’Horta Nord de València, al poble d’ El Puig.

El santuari medieval de la Mare de Déu del Puig té els seus orígens el 1237. La seva rellevància històrica ve donada pel fet que en aquest indret va lliurar-se la confrontació definitiva per la conquesta de València als moros pel rei Jaume I, la Batalla del Puig.

Segons la llegenda, en aquell mateix any, durant set dies van caure set estels en el mateix lloc, i Sant Pere Nolasco, fundador de l’Ordre de la Mercè, hi va trobar, sota una campana, la imatge tallada en relleu sobre pedra de la Verge. El rei va considerar aquell fet com a miraculós i va voler fundar-hi un monestir, que va cedir als frares mercedaris, en honor de la Mare de Déu del Puig i la nomenà patrona del Regne de València l’any 1238. D’aquesta fundació inicial, que era una senzilla capella de reconquesta, només en queda la portada. El segle XIV Roger de Llúria va començar a edificar un nou temple, gòtic, que és l’actual església del monestir, i l’antiga portada n’és encara la porta.

Està enclavada a la part nord de l’edifici i a part de l’entrada principal.

A la Capella Major es venera la imatge trobada de la Mare de Déu, una taula cisellada en marbre, suposadament del segle VI. Podria ser que l’haguessin portat a aquella contrada els exèrcits bizantins cap a l’any 561 i, quan arribaren els musulmans, per por que fos destruïda, se l’amagués dins d’una campana i se l’enterrés. Quan fou trobada, s’adornaria el fet amb les creences populars de l’època i és crearia la bella llegenda. En el temple hi ha, entre d’altres, el sepulcre de Bernat Guillem d’Entença, oncle de Jaume I, mort a la batalla del Puig el 1237.

Al sostre del cambril podem veure pintures al fresc del pintor Josep Vergara, que daten de l’any 1780, i de les parets del monestir pengen quadres d’altres importants pintors, com Joan de Joanes, Espinosa, etc.

Entre el 1588 i el 1774 fou construït l’actual monestir, que habitaren els frares mercedaris fins a l’any 1835, com sabeu, l’any de la llei del ministre Mendizábal que buidà tants monestirs i convents. El 1948 tornaren al d’El Puig, i l’Estat els cedí la plena propietat el 1967. Allà hi

2

ha instal·lat el seminari major de l’orde per a Aragó i Catalunya, que ocupa tot el tercer pis.

L’edifici és de planta rectangular, amb quatres torres, una en cadascun dels seus cantons i amb un claustre central. Té tot l’aspecte d’una impressionant fortalesa, mesura 4.000 m2 i està dividit en tres conjunts: el convent i la residència dels monjos, que com és lògic no es pot visitar, el Santuari o església, ja comentat, i el claustre, amb dos nivells: el baix i l’alt, amb ales obertes als quatre punts cardinals.

A l’ala nord del claustre baix hi trobem el Museu de la Impremta i l’Obra Gràfica. Cal remarcar que és el primer d’aquestes característiques a Espanya i el segon més important d’Europa; conté cinc sales en les quals podem veure motlles de tipografia, relleus gravats a mà, reproduccions d’exemplars únics i una rèplica de l’única màquina del món que pot reproduir la primera pàgina de Tirant lo Blanc, així com un taller d’impremta del segle XV, a la sala Gutemberg.

L’ala sud del claustre alt té un saló amb una porta en la qual hi ha gravat l’escut en bronze dels reis de la casa de Borbó, que dona pas a les estances privades on s’allotgen els Reis d’Espanya quan visiten el monestir.

Les vidrieres de les finestres dels murs mostren els escuts de la majoria de pobles de València, Alacant i Castelló, no endebades el monestir de Santa Maria del Puig és un lloc cabdal en la història del País Valencià, i encara un punt de referència per als valencians. Allí s’hi celebren tant tradicionals romeries, com aplecs nacionalistes.

Text: ANTÒNIA CALDÉS Fotos portada i interior: ANTONI PRATS

3

CONVERSES

Respon: Laura Farrés Crespillo Nada a: L’Hospitalet Edat: 27 anys Professió: Mestra

Aquest mes conversem amb la Laura Farrés, una mestra de l’Hospitalet, sòcia de l’Ateneu que porta ja força anys amb nosaltres. La podreu recordar d’alguna obra de teatre en les que ha participat.

Ets de les generacions d'hospitalencs que han conegut la ciutat en aquestes últimes etapes.

Crec que l'Hospitalet ha fet un canvi radical. Ja són ben diferents les històries que m'explicava la meva àvia de les que m'expliquen els meus pares, i la veritat, és que és tot un plaer poder dir que el meu poble és l'Hospitalet. Tot i que hi va haver una època en què estava ben decidida a marxar, en aquets últims anys m'he tornat a enamorar la meva ciutat.

Què penses quan sents a parlar els avis o els pares de com era l'Hospitalet d'abans?Què t'agradaria que hi hagués quedat de tot allò?

L’única cosa que crec que hi havia abans i que ja no hi és tant, és la seguretat als carrers. Avui dia és més difícil poder estar fins a altes hores al carrer, com abans, sense sentir que hi ha hagut un robatori aquí o una estrebada de bossa allà.

Què és el que t'agrada més de l'Hospitalet d'avui?

4

El que té de bo l'Hospitalet d'avui dia és com n’està de ben comunicada. Jo no disposo de carnet de conduir i, realment, ben poques vegades el trobo a faltar. Si no hi ha un 'bus' que em porti on jo vull, hi ha el Metro, la Renfe o els Ferrocarrils de la Generalitat.

Vas cursar els estudis primaris i secundaris al mateix l'Hospitalet.

Com recordes l'escola?

Durant la meva escolarització, he passat per diverses escoles.

Primer vaig anar a les 'monges' (Fàtima) on vaig fer molts amics i on vaig aprendre molts valors. Més tard les 'monges' van desaparèixer i van passar a ser Tecla Sala. Allà hi vaig estar poc temps, perquè no m'avenia gaire amb la metodologia del Centre. Per fer la secundària vam escollir una escola de Bellvitge (Joan XXIII) de la qual havíem sentit a parlar molt bé. Allà vaig ser molt feliç i les mestres em van ajudar molt a seguir endavant amb els meus somnis.

L'escola que vas viures, ja va ser la de la immersió lingüística.

N'éreu conscients? Vist des d'ara: Creus que el sistema funciona o caldria donar algun pas més endavant?

Com a mestra d'anglès, considero que, en aquests moments, la immersió lingüística ha donat un pas endavant i un enrere. Endavant perquè l'anglès ha adoptat un paper més important en l'educació dels nens, fins al punt que actualment s'estan impartint matèries conceptuals, com les ciències, en anglès. I enrere, i per motius aliens, perquè fa uns anys que es ve sentint que hi ha gent que no està contenta que l'educació sigui quasi integrament en català, però per aquesta gent només puc dir que, si no volen educar els seus fills en català, hi ha molts altres llocs a Espanya on fer-ho en castellà.

Vas estudiar la carrera a la UAB. Tens bons records universitaris?

El meu pas per la Universitat és una d'aquelles èpoques que seran difícils d'oblidar: estrès, nervis, molta feina, però també amistats, rialles, coneixements i... hores al bar! Si ho hagués de tornar a repetir, ho faria encantada! Tot i que, amb els nous preus de les 'retallades'... no crec que tingués tanta 'pasta'.

Cada dia fins a Cerdanyola. Has arribat a comptar la quilometrada que vas acabar fent ? És un bon exemple per analitzar com funcionen els trens a casa nostra?

La veritat és que tenia gairebé 3/4 d'hores de viatge cada dia, al tren d'anada i 3/4 de tornada. Al principi es fa dur, però t'hi acabes 5

acostumant. Tot i així vaig acabar per agafar els FFGG perquè la Renfe estava cada dos per tres en obres i em va fer arribar tard algunes vegades. Va ser en aquella època que més vaig trobar a faltar el carnet de conduir. La meva germana hi va ara en cotxe i la veritat és que m’adono de la comoditat.

No fa pas gaire que "exerceixes" de mestre. Com ha estat passar a l'altra banda de la tarima?

El cert és que el pas d'alumne a mestre és un dels millors que he fet a la meva vida. I, tal com diuen, treballar per vocació és una de les millors coses que et poden passar.

S'ajusta al que us van exigir a la universitat amb el que t'has trobat a la realitat de cada dia a l'escola?

Particularment he de dir que em vaig trobar en un punt estrany, ja que quan estudiava la carrera em van ensenyar tot un seguit d'assignatures amb una certa metodologia. Però l'últim any hi va haver una reforma educativa que ho va canviar tot de sobte. D'aquesta manera, a nivell professional, m'he trobat algunes coses diferents de tal i com les vaig aprendre. Afortunadament els meus companys de feina, a l'escola on treballo, m'han ajudat molt.

Una de les víctimes de la crisi i de les retallades que estem patint, entre altres, és l'educació. Com creus que afectarà el nens i nenes de Catalunya?

Aquestes retallades afecten, sobretot, la qualitat de l'educació: més alumnes per classe, menys mestres, menys diners i menys recursos...

Això no sona gaire bé.

Ets conscient que, com a mestre, et correspon traslladar uns valors i uns coneixements del que és el nostre país a uns infants, molts dels quals,a casa seva,no tenen ni idea de què representa tot això?

Sempre s'ha dit que la feina de l'escola ve acompanyada de la feina que es fa a casa. Si a l'escola s'intenten inculcar uns valors que a casa no es recolzen, la nostra tasca és en va. Tot i així, la nostra feina és fer-ho i que, almenys, per la part que ens toca, els nens duguin, ni que sigui una mica, el nostre país dintre seu.

6

La teva àvia, la Cinta Pinós, va ser de la junta de l'Ateneu, el teu pare en va ser president, i tu, de moment ets sòcia de l'entitat.

Tercera generació. Com ho veus?

Com a tercera generació veig en l'Ateneu un lloc on anar a distreure's de les feines del dia a dia, fent activitats força engrescadores. Malgrat tot, a l'Ateneu li fan falta algunes coses perquè no es perdi de cara al futur. Una podria ser una millor publicitat, per donar-se a conèixer més i millor, i una altra, podria ser més activitats per a joves que els animi a formar part de la nostra família.

La feina a l'escola, les feines de casa, ja que t'has independitzat fa poc, i els embolics de la vida quotidiana, fan difícil, a vegades, dedicar temps a altres activitats. Tu vas formar part del grup de teatre, tens previst reprendre aquesta activitat o alguna altre dintre de l'Ateneu?

Sí. Fa un temps que la meva germana i jo ens estem plantejant tornar al teatre perquè és una activitat que ens agrada molt i perquè el fet d'actuar et permet sortir de la teva rutina i ser, per una estona, una altre persona, en un altre lloc i amb uns altres problemes. Això m'encanta.

Què penses de la nova seu i aquesta nova etapa? Quins consells ens donaries?

La nova seu és molt 'xula', m'agrada molt i crec que tal com he dit abans, si ens fem una millor publicitat i cridem l'atenció dels joves, l'Ateneu pot tenir un futur fructífer i ple de vida.

RECORDEU: TALLER D’ESCRIPTURA (El llenguatge periodístic) Primer i últim dijous del mes de 6 a 8 del vespre Nombre d’hores: 30 (15 sessions de 2 hores)

Conductor: Antoni Prats i Gràcia.

Ja podeu visitar la nova pàgina Web: www.ateneulh.cat

7

ATENEU OH, LA GUERRA... QUIN JOC DE DISBARATS! Són les sis de la tarda i arribo a l’Ateneu, l’obra comença a les vuit.

He citat els nens dues hores abans de l’estrena per tal de maquillar-los, vestir-los, repassar que tot el que necessiten és a punt, etc. Bé, ja hi som tots. Els pares s’acomiaden fins a les vuit. “Estàs nerviós, Roger?”, em pregunten. “Una mica, una mica... més jo que ells”, dic. Molt bé, i ara repassem que tota l’escenografia és al seu lloc; l’obra té molts canvis de vestuari i part d’aquests canvis es fan a l’escenari, a la vista de tothom, cosa que comporta complicacions, ja que tot ha de ser al lloc exacte. “Ja us vaig dir que no faríem la típica obra de masies i pagesos, amb arbres de cartró! Aquí intentarem fer una cosa més moderna, amb una escenografia que no tingui res a veure amb les escenes”, repeteixo als meus actors. De fet, l’escenari imita una habitació dels mals endreços; jo tenia en ment les golfes de l’Ateneu (als nens els encanten, potser perquè fan una mica de por). I ara, tothom a vestir-se, “A poc a poc, que aquestes túniques tenen molts anys”. Jo ja havia fet “Oh, la guerra... quin joc de disbarats!” deu anys abans, o dotze, amb la Dolors Hermano, que era la nostra directora. Només falta maquillar-los: una mica de crema, base, ombra d’ulls per posar-hi alguna cosa i pintallavis. “Jo vull purpurina”, diu la presumida del grup; “Doncs no et puc posar purpurina perquè primer fas de Deessa, però després fas de Cristiana, i les cristianes medievals no portaven purpurina. A més, que tampoc en tenim”, responc. Tothom està maquillat i pentinat, d’acord. Bevem una miqueta d’aigua (sort de la nevera) i repassem llavis. En una de les parets del camerino hi ha enganxat un dibuix fet per una de les actrius; hi sortim tota la companyia, amb els nostres noms: “Rugé, Verta, Alva, Alverd” (entranyable, oi?).

8

La veritat és que aquest any m’ho he passat molt bé, amb ells.

Hem fet un grup molt maco del no res; a principi de curs no hi havia nens, tots són nous, de fora (sort dels cartells que vaig enganxar, penso ara). “Va, ara baixem tots en silenci i ens esperem al darrere de l’escenari”. El públic ja deu haver entrat a la sala.

Un cop asseguts al sofà de dins de l’escenari sentim que la Presidenta diu unes paraules al públic i parla del “gran èxit” que vàrem tenir a la Mostra de Teatre Infantil Amateur de Catalunya, que se celebrà a Sant Vicenç de Castellet. La veritat, i tirant la vista enrere, el diumenge que vàrem anar a Sant Vicenç va ser quan el grup es va cohesionar de veritat: els pares em van conèixer millor, es van conèixer entre ells, els nens sortien a l’escenari per primer cop... La Dolors i el Romuald venien amb nosaltres, i sort que ens van acompanyar, que sempre és un plaer sentir-se recolzat. Un moment, que ara sentim el teló que s’obre, amb el seu motor. Els llums s’apaguen. La música comença a sonar. “Molta merda: Berta, Paula, Xènia, Klàudia, Alba, Carla i Albert... segur que ho fareu molt bé!”. Comencen a sortir els actors a l’escenari, el públic calla. Només se senten els ventalls en acció i algun nadó. Molta merda, actors... i moltes, moltes gràcies per aquest curs que hem viscut plegats!

ROGER BASTIDA

9

MANDÍBULA AFILADA El 8 de Juliol, a la sala d’actes de l’entitat, es va representar l’obra Mandíbula afilada, una comèdia enginyosa de Carles Alberola.

La vetllada va tenir quelcom d’especial, ja que, com se’ns va comentar en la presentació, els dos únics actors que hi intervenen s’han format en el planter i també podem dir en el caliu dels diferents grups teatrals que inclou el Margarida Xirgu. Ells varen passar pels infantils i els juvenils fins a formar part dels adults. Això demostra la seva vocació i amor al teatre i la seva fidelitat a l’Ateneu.

Mandíbula afilada ens transporta a la imaginació d’unes situacions i a la realitat d’aquestes, totalment diferents de les imaginades. La clau són els dos intèrprets que mantenen el nervi i el fil conductor de l’obra.

I, aquí és on varen destacar l’Aina Tadeo i en Roger Bastida: a voltes seductors envoltant fantasies, entre pragmàtics i desencisats quan arriba la realitat. Tots dos intèrprets ens varen saber transmetre l’estat del seu personatge en cada moment.

Acabada la representació, tots dos varen rebre moltes felicitacions del públic assistent, en el qual es reflectia la bona acollida de l’obra i en especial la interpretació.

No vull acabar aquest comentari sense citar el director, en Romuald Monreal, em consta que feia molt de temps que volia presentar aquesta obra, però per diversos motius no ho ha pogut fer realitat fins ara, doncs bé, ha valgut la pena esperar.

Text: CARME JORBA Fotos: TERESA CASADO

10

LA PLAÇA DE L’AJUNTAMENT. Del baró de Maldà a Viaplana.

Amb aquest títol, Roger Bastida ens oferia el 5 de juliol una conferència molt interessant i amena en què ens va anar explicant, de paraula i amb projeccions, l’evolució de la plaça de l’Ajuntament de la nostra ciutat, que ha passat per unes quantes remodelacions al llarg del anys.

Va recordar primer com era l’entorn de la futura plaça, amb l’església antiga, enderrocada el 1936, la placeta diminuta que hi havia al seu davant i el cementiri, les 10 casetes iguals que s’aixecaven al carrer Major, desaparegudes als anys trenta, de les quals ja parlava el baró de Maldà, que era el propietari de Can Xerricó; durant la revolució de 1868, es tirà a terra part de la paret de l’hort del rector i, encara que guerxa, la plaça que en resultà se la batejà amb el nom de la Llibertat. Van passar bastants anys fins que l’Hospitalet no va tenir una plaça de vendre, primer era simplement una plaça descoberta amb arbres i una font, més tard es va fer la coberta.

Enderrocada l’església vella i la rectoria el 1939, s’anava configurant una plaça més espaiosa que, arribats a aquest punt de la conferència, alguns dels assistents ja recordaven, amb la placeta ara anomenada de mossèn Homar, la de davant de l’església nova i la que s’alçava davant dels nous edificis de la Caixa, indrets que ara formen una sola unitat, obra de l’arquitecte Albert Viaplana, autor també de la plaça dels Països Catalans de Barcelona, la primera plaça dura de l’estat espanyol. La nostra ho és del tot també.

Només ens resta felicitar Roger Bastida, no solament per saber transmetre de manera agradable i entenedora una part de la història de la nostra ciutat, sinó també perquè ens demostra que hi ha joves que tenen ganes de fer coses, particularment a l’Ateneu, ell també forma part del grup de teatre Margarida Xirgu, i que s’interessen pel passat i el present de l’Hospitalet.

MATILDE MARCÉ

11

VISITA AL MUSEU MARÍTIM El dijous 5 de juliol, 22 socis del nostre Ateneu vam visitar a les Drassanes, al costat del Museo Marítim, l’exposició commemorativa del centenari de l’enfonsament del Titànic.

La visita es vam fer per mitjà d’un sistema d’audioguia, disponible en 12 idiomes entre ells el català, un català perfecte. Vam fer el recorregut per les diferents dependències seguint les numeracions de fotos i objectes d’una forma molt pausada i coordinada.

Durant la visita ens sentim transportats a cent anys enrere, quan es va fer el projecte del transatlàntic, la seva construcció, la vida a bord, la tragèdia viscuda pels passatgers en el moment de l’enfonsament, l’estat actual de les restes, gairebé a 4 quilòmetres de profunditat a l`Atlàntic Nord.

Vam veure quasi 200 objectes reals, fidels recreacions de les estances interiors del transatlàntic com les cabines i els passadissos de primera classe. Entre els objectes originals, destaquen la llista completa dels passatgers, dues cartes escrites pel seu primer oficial, William Murdoch. Peces de la vaixella de primera classe, la llista dels cossos recuperats de la tragèdia, llibres, cartes, fotografies , sabates, cartes d’embarcament i una carta de navegació.

El Titànic es va construir a les drassanes Harland & Wolff de Belfast, va costar 8.500 milions de pessetes. Mesurava 300 metres d’eslora i 30 de mànega,i desplaçava 46.328 tones. Tenia 28 salons per als passatgers de primera classe, que podien escollir les seves habitacions decorades segons els estils Lluís XIV, XV i XVI. Entre primera, segona i tercera classe hi havia un total de 2.224 passatgers, luxosos menjadors, piscina interior, biblioteca, gimnàs, enllumenat a totes hores, banys turcs, etc.

Va salpar des del Port de Southampton (Gran Bretanya) el 10 d’abril de 1912, amb destinació Nova York. Anava comandat pel capità Edward John Smith, el més experimentat de la White Star Line, que feia el seu últim viatge abans de jubilar-se. De Southampton viatjà a Cherbourg on embarcaren més passatgers, després atracà a Queenstown Cork, Irlanda del Nord, on embarcaren els últims passatgers.

A les 23,40 h. del 14 d’abril, els guaites donaren l’alarma d’iceberg al davant a 600 m de la proa. El primer oficial Murdoch, de guàrdia, intentà evitar la col.lisió, primer girant el timó tot a estribor. El vaixell finalment va fregar l’iceberg obrint-se les plaques d’estribor amb sis bretxes diferents, fet que provocà la seva destrucció, enfonsament i la mort de 1.515 persones.

Vam sortir de l’exposició amb el cor una mica encongit per la gran tragèdia que visqueren tantes persones.

MARTÍ GUERRERO I COTS

12

Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” núm. 294 a la Vall de Bianya, comarca de la Garrotxa. Dissabte 14 de juliol de 2012.

El dissabte 14 de juliol a les 8 del matí sortírem de l’Hospitalet amb un cel ennuvolat en direcció a Vic per la carretera de l’Ametlla. Passat Vic, vam continuar cap a Olot travessant el túnel de Bracons de 4.556 metres de llargada situat a la Vall d’en Bas. Arribats a la capital de la Garrotxa, vam parar per esmorzar al Cafè Viena, on còmodament vam cabre tots.

Vàrem continuar el viatge fins a Sant Salvador de Bianya, situat al cor de la Vall del mateix nom. Ens va rebre la senyoreta Anna que ens va acompanyar tot el viatge. Primerament vam visitar l’església romànica de Sant Salvador del segle XII on l’Anna ens assabentà de moltes dades històriques i geogràfiques de la pròpia església i de la Vall.

La primera menció documental coneguda fins ara de l’església de Sant Salvador data de l’any 1090. Es tracta d’un edifici d’una nau que ha sofert importants processos restauradors, dels quals la portada és d’estil romànic , però realitzada al començament del segle XX. Referent a la Vall, ens explicà que, escampades per tota la Vall, hi ha un total de 15 esglésies romàniques,en una extensió de 94,02 Km2 i una població de 1.300 persones.

La Vall està delimitada per les serres prepirinenques de Sant Miquel del Mont, Malforat i Capsacosta. Els boscos són de pi roig, alzines (els naturals en diuen aulines) i roures. Els recursos econòmics estan basats principalment en l’agricultura, es cultiva molt blat de moro del qual fan farina (l’anomenen farro), del farro també en fan cervesa. El nivell pluviomètric de la Vall és molt alt, és per aquest motiu que l’anomenen “l’orinal de Catalunya”.

De Sant Salvador, amb autocar ens vam traslladar a Hostalnou de Bianya, on vam pujar al trenet turístic “Tricu Tricu” amb capacitat per a 54 persones. Durant 40 minuts, amb el trenet, passejàrem per tota la Vall escoltant les explicacions que ens feia la nostra guia Anna descrivint-nos les ermites,les masies i les cases pairals que anàvem veient durant tot el recorregut. Una zona paradisíaca, apartada de la civilització.

Per dinar anàrem al restaurant “Ca la Gracieta” de la mateixa Vall de Bianya, on poguérem provar les famoses patates farcides d’Olot.

MARTÍ GUERRERO I COTS

13

COL·LABORACIONS ENGALIPADA

Mai m’hauria cregut que em pogués passar una cosa així, a mi, precisament a mi.

Quan treballava, tenia certa ascendència sobre algunes persones, més ben dit, els altres s’ho creien i fins i tot jo me’n vaig convèncer.

Estava molt segura de tot el que feia. Em sentia amb certa superioritat.

Un dia un noi que teníem per a fer encàrrecs i feines senzilles, en dèiem un ordenança, em va venir amb aquesta història: -Amparo, aquí fora hi ha un noi, de molt bon aspecte, que m’ha dit que és veí nostre. Que viu amb els seus pares, però que ara els pares són a Cadaqués i que ell ha sortit un moment del pis per anar a buscar tabac i se li ha tancat la porta amb les claus a dins. Que el que sí que porta al damunt són les claus del cotxe i que no té diners per fer benzina i anar a Cadaqués a buscar l’altre joc de claus que tenen els seus pares per així poder entrar al pis, sense haver d’esbotzar la porta.

Però que li fan falta dues mil pessetes. A mi m’ha fet molta pena i no he sabut a qui adreçar-lo. He pensat en les empleades de la caixa, però aquelles dones no li arreglaran el problema i tu potser sí. Així és que si et sembla te’l faig passar i parles amb ell. Diu que és el fill del Sr. Rovira.

-Que passi, vaig fer jo. Ja parlaré amb ell.

Entra el noi, d’uns vint-i-cinc anys, més o menys. Net, polit, camisa blanca, pantalons texans i amb les claus del cotxe a la mà. Amb gairebé una mica de desconsol, m’explica la mateixa història. Que havia sortit, que se li havia tancat la porta del pis amb les claus a dins. Que havia d’anar a Cadaqués a buscar les claus dels pares. Que no tenia diners per a benzina. Que era veí. Que era el fill del Sr. Rovira i bla, bla, bla...

Jo me’l mirava i, francament, em va fer la mateixa bona impressió que li havia fet al Josep Maria, l’ordenança.

El fill del Sr. Rovira continuava parlant, assegurant-me que, si li deixava dues mil pessetes, aniria a Cadaqués i aquella mateixa tarda me les tornaria.

Jo li vaig dir: -Com vols ser aquí aquesta tarda, que no veus l’hora que és?

-Sí, deia ell, però hi seré.

14

-Treu-t’ho del cap. De cap manera pots tornar amb tan poc temps i si corres com un boig, pot ser pitjor. Mira, farem una cosa. Jo no et daré dues mil pessetes. Te’n daré tres mil i m’has de prometre que demà me les tornaràs i que no correràs com un esperitat. Procura ser prudent per la carretera. Pensa que si no me les tornes un dia pot ser que algú les necessiti de veritat i jo escarmentada no l’ajudi. Així és que confio en tu i espero que et comportis com un home.

Li vaig allargar la mà que em va estrènyer amb efusió i encara no sé com no li vaig fer un parell de petons i ens vàrem acomiadar com a vells amics.

En Josep Maria estava molt cofoi en veure que a través d’ell havia resolt el problema d’una persona que ell considerava necessitada.

Jo també em sentia cofoia. Resoldre un problema per tres mil pessetes, no era pas gaire cosa.

Va passar aquell dia i el següent i l’altre, i el fill del Sr. Rovira no va donar mai més senyals de vida.

Encara ara, quan ens trobem amb en Josep Maria i han passat molts anys, diem: “Què, ja ha tornat el fill del Sr. Rovira?”

AMPARO PUJADAS

RECORDEU: “TERTÚLIES” A partir del mes d’octubre, cada dimarts de 10 a 12 del matí convidem tots els nostres socis/as a participar en tertúlies sobre temes d’actualitat, moderades pel nostre soci Sr. Martí Guerrero.

Esperem, confiem i us demanem la vostra col·laboració per tal que aquesta iniciativa tingui èxit i es recuperi l’esperit ateneístic de l’entitat.

Fe d’errates: A la pàgina 11 del Xipreret del mes de juliol vàrem posar el nom de Josep Colomines i Solanas, quan havia de ser: Jordi Colomines i Solanes.

Així mateix a la pàgina 18, també hem de rectificar el mateix cognom, hauria de ser Solanes.

15

SETEMBRE M’ha sorprès un petit estol d’orenetes volant en cercles davant de casa, organitzant-se ja per a la llarga marxa de l’emigració, i m’ha recordat que som a les portes de setembre i comencem la davallada estival envers la tardor. Sí: l’agost ha esvaït el vigor de la natura; per això diem “agostar” o “agostejar” a la pèrdua de bledania i esplendor. El verd de les prades i del sotabosc s’ha eixarreït i a la marjal aviat madurarà l’espiga de l’arròs. En realitat, setembre és un mes a l’aguait d’un nou cicle estacional. No solament les orenetes ho saben; també als escolars i estudiants els espera un començament de curs amb tot un seguit de propòsits, descobriments i èxits –o, segons com, fracassos-, potser noves amistats i qui sap quantes altres sorpreses. Ja se sap: per a ells, cada any que passa, pot suposar canvis decisius per a la resta de la vida. També als altres, malgrat l’aire condicionat i la calefacció, ens afecten aquests ritmes de la natura d’una manera o altra, i, com a pares o familiars, el canvi de vida en els més joves condiciona la nostra. Etcètera.

Aquesta situació de tranquil impasse, d’una certa indefinició o tebior, que encara no és la decadència tardorenca, propicia un estat d’ànim molt particular que té els seus detractors entre els amics dels llums poderosos i dels perfils netíssims. De les coses molt clares, vaja.

Tanmateix, pot fer les delícies dels qui hem après amb els anys, davant de tant de desconcert, a oblidar les presses a l’hora d’escoltar les veus divergents o, senzillament, diverses de les nostres; dels qui hem dimitit de les veritats absolutes, perquè hem arribat a la conclusió que els dogmes faciliten arguments a la violència i a les guerres declarades, que encara fan vessar tanta sang i escapcen milers de vides cada dia. Viure en la indefinició vol dir, per exemple, admetre que la llei natural no és patrimoni de cap ideologia o religió, ja que solem discrepar en intentar fixar-la. Tot això és cosa distinta de l’escepticisme i la mandra, perquè “indefinició” no és “indeterminació” o “indecisió”, sinó acceptar que puc haver-me equivocat. Deixar de banda el criteri de veritat pot ser dur i antipàtic per al nostre narcisisme, des del moment que suposa l’acceptació d’uns límits, un exercici de modèstia; però hi ha uns valors que cal cultivar perquè afavoreixen la convivència i la pau. Gianni Vattimo, un famós filòsof de la postmodernitat, ho resumia així recentment: “Hem d’alliberar-nos de la veritat”.

ANTONI PRATS 16

DOS HOSPITALENCS VISITEN ALEMANYA El dia 19 de maig de 2012, vam emprendre el viatge per participar en el 64è Congrés Europeu de Ferroviaris Esperantistes a la població de Herzberg am Harz, d’Alemanya.

Per arribar a Hannover, l’avió del Prat va fer escala a Frankfurt. De Frankfurt un altre avió ens portà a Hannover. Amb un vehicle especial arribàrem a l’hotel Englischer de Herzberg.

A més del goig de participar en un congrés d’esperanto, volíem conèixer la ciutat que el 12 de juliol de 2006, amb decisió unànime de tot el Consistori de l’Ajuntament, va aprovar que el nom de la ciutat oficialment fos el de Herzberg am Harz-die Esperanto Stadt (ciutat de l’Esperanto).

Herzberg és una petita ciutat de 14.000 habitants, situada al sud del parc nacional Harz, a la vora d’un llac, de carrers amples i nets.

Fora dels tres o quatre carrers principals, tot són casetes unifamiliars no adossades, amb jardinets a la part del davant, molt ben cuidats, amb flors i figures. Una de les incògnites – que no vam pensar a preguntarés per què no hi ha contenidors de brossa enlloc. És una ciutat on l’esperanto es respira en molts indrets. Trobem la Intercultura Centro Herzberg (ICH), on hi ha l’Associació Alemanya d’ensenyants d’esperanto, que fan cursos d’aquesta llengua, sessions d’estudis, conferències, una biblioteca amb més de 7.000 llibres, 500 revistes, 220 cintes de vídeo, col·lecció de 700 opuscles amb informació turística, tot en la llengua internacional. Al carrer principal, trobem la cafeteria Esperanto, en un altre indret hi ha un bust en marbre de l’autor de l’Esperanto, el doctor Lluís Zamenhof, en diverses escoles públiques s’ensenya la llengua, durant el Congrés es va inaugurar la plaça Esperanto a tocar de l’estació del tren, en diversos restaurants hi ha el menú traduït a l’esperanto, cosa molt important a l’hora de triar el menjar a l’estranger.

Hi ha un agermanament entre la ciutat de Herzberg i la ciutat polonesa de Góra, en la qual el Consistori també va aprovar l’ensenyament de l’esperanto a les escoles.

17

El dia 20 de maig es va inaugurar el Congrés amb la salutació de l’alcalde, el senyor Gerhard Walter, que la va fer meitat en alemany i meitat en esperanto. Després de les paraules de presidents de diverses organitzacions internacionals, es va finalitzar amb les salutacions dels representants dels diversos països europeus. També van saludar, una jove del Brasil i un esperantista de la Xina.

El congrés va transcórrer amb normalitat, amb conferències de les últimes novetats ferroviàries, un seminari sobre la llengua, es va celebrar una missa ecumènica,es va fer un recorregut amb guia per la ciutat i al castell, tres excursions visitant poblacions molt interessants, Gottingen, Wernigerode i Goslar. Vespres amb actuacions folklòriques de la regió, etc.

A Herzberg hem trobat una sensibilització especial per la llengua internacional. Ací, a Catalunya també hi ha hagut una bona sensibilització envers l’esperanto. A Barcelona l’any 1909 es va celebrar el cinquè Congrés Internacional d’Esperanto, l’Antologia Catalana, publicada l’any 1925, va ésser la primera al món. A Catalunya hi ha 31 poblacions amb carrers o places amb el nom d’Esperanto o Doctor Lluís Zamenhof.

A l’Hospitalet no ho hem aconseguit. Fa uns deu anys, amb els alumnes del curs d’esperanto del Centre Cultural Sant Josep, vàrem escriure una petició per entrevistar-nos amb el senyor Celestino Corbacho per demanar el nom d’un carrer a la ciutat, però no vam obtenir cap resposta. Deu fer cinc o sis anys, vaig dirigir una petició al Departament d’Urbanisme, de moment hi ha hagut la mateixa resposta.

No obstant això tenim la confiança que amb la senyora Nuria Marín, obtindrem més bona sensibilitat amb l’ideal que tots els pobles de la terra algun dia ens puguem entendre en una segona llengua comuna.

MARTÍ GUERRERO I COTS

18

L’11 DE SETEMBRE JA ÉS AQUÍ

Puntual com sempre arriba l’11 de Setembre i, com gairebé cada any, escric un article per al Xipreret, un article que, com sempre també, segurament sortirà després de la Diada. Com vaig dir una vegada aquest retard és una malaltia endèmica a la qual no sabem aplicar el remei adequat.

Tot pensant què podria dir de la commemoració de l’11 de Setembre, he arribat a la conclusió que he de repetir els mateixos conceptes expressats en altres ocasions perquè, de fet, res no ha canviat, més ben dit sí que hi ha coses que han canviat però per anar més malament.

El 2009, em preguntava com encaràvem la Diada, com un dia festiu, d’oci, de platja... o de reivindicació? Vet aquí una pregunta més vigent que mai i que té dues respostes, uns la voldrien només festiva perquè ja estem en el millor dels mons i els altres reivindicativa. Estic segura que els primers ja no són tan nombrosos com abans i que, en canvi, ha crescut el nombre dels segons, així com ha augmentat el nombre i el to de moltes veus que reivindiquen una Catalunya independent.

Aquest any 2012 en què Catalunya rep més que mai per tots cantons, ofegada econòmicament per un Estat que no li paga el que li deu, que retalla infraestructures, ataca la llengua catalana, etc. amb la intenció clara del retorn a l’Espanya única, aquest any, doncs, ha de ser més reivindicativa que mai i, com deia el 2010, també ha de ser afirmativa, és a dir, que ha de ser un dia per afirmar que som una nació, afirmar la nostra creença en el futur del nostre país, un futur que hem de fer entre tots, catalans de soca-rel o no. Tots cabem dins de Catalunya, tots som Catalunya, una Catalunya lliure per què no?

Pel que fa a l’11 de Setembre a la nostra ciutat, repeteixo un cop més que l’actual ofrena de flors al Monument de Rafel Casanova és un acte buit de sentit per a moltes de les associacions que hi prenen part perquè no saben, i no per culpa seva solament, per què demanem el que demanem.

Si no saben com s’ha anat forjant la identitat de Catalunya durant segles, com s’ha intentat una vegada i una altra anorrear-la mitjançant lleis i guerres com la que va acabar pràcticament l’11 de setembre de 1714 i que va significar la pèrdua de la nostra llibertat, etc., com poden comprendre el sentit de la Diada i la defensa dels nostres drets? Per què prenent part, doncs, a un acte que no senten? És per la subvenció només?

Tot això ja ho he escrit abans, ja ho he dit, però ara que arriba un nou 11 de Setembre, més trist per la situació que vivim, però alhora més fort, més esperançat perquè la societat civil ha reaccionat i certs polítics també, fem de la Diada un dia d’afirmació nacional. Ara no ens podem arronsar!

MATILDE MARCÉ

19

TANNARA El món de les paraules va ser un dels tallers d’èxit de l’Ateneu el curs passat. Els socis que hi van participar van poder adonar-se de la riquesa de la llengua catalana i dels giravolts i connexions que es poden fer a partir d’un senzill mot, sigui en forma de frases fetes, de refranys, de sinònims i antònims, etcètera. A més a més, Matilde Marcé, coordinadora del curs, no es va oblidar pas d’exposar casos de paraules que avui dia estan en desús i que corren el risc de perdre’s irremeiablement.

Si m’ho permeteu, avui vull dedicar aquest espai a parlar d’un d’aquests mots gairebé oblidats. Es tracta de tannara. Tannara és el nom que a casa meva i també en altres llars del meu poble, donàvem a la truita de farina. Un plat sense secrets, senzill i fàcil de fer. Una herència de les nostres àvies de les quals tants menjars i remeis casolans hem heretat, però que porta el camí de desaparèixer davant les noves habituds consumistes.

Que hagi portat tannara aquí, com a paraula i com a àpat, té a veure amb el fet d’haver descobert, fa algunes setmanes, que la truita de farina era un plat que s’acostumava a cuinar, en moltes masies empordaneses, al final de la guerra civil, per alimentar als soldats del bàndol vençut que s’hi aturaven transitòriament en el seu camí de l’exili cap a França.

De tannares, n’he menjat molt sovint al llarg dels anys. Era un plat habitual a la taula de casa, en els anys cinquanta i seixanta del segle passat. Uns anys en què la vida al poble era eixuta i els àpats austers, en què tot s’aprofitava, en què els aliments s’anaven a comprar cada dia i mai s’estirava més el braç que la màniga. En què els hiverns, grisos i aspres, es feien llargs de passar. Per sort, al final arribava l’estiu i amb ell els primers turistes estrangers que ajudaven a endolcir les penúries dels vilatans.

Ignoro si avui dia, la tannara, amb aquest nom o amb un altre, és gaire vigent en les cuines de l’Empordà. Tot fa pensar que no. Per la meva banda, haig d’admetre que, a partir dels anys setanta i vuitanta, n’he anat menjant només de tant en tant, sense deixar mai de fer-ho, però. Una modesta truita de farina, acompanyada d’una amanida i un parell d’anxoves, o d’un grapat de reballa, ningú pot dir que no sigui un bon sopar.

Tannara és un nom molt bonic i singular, actualment en desús. És una paraula que no es troba als diccionaris. El Diccionari Català-Valencià- Balear, que és pot consultar gratuïtament per Internet, li dóna el següent significat: “Trena de cabells embolicada en forma rodonenca”. No és pas això de què parlem, veritat?. Únicament el Diccionari de l’Alt Empordà ens ofereix una interpretació correcta: “Truita de farina, aigua i sal. Sentit a Biure o Rabós”.

En fi, de paraules en desús tots en coneixem més d’una i ben segur que si les ajuntéssim totes ens en sortiria una llista força llarga. Deixar que es morin lentament ens hauria de fer mal al cor perquè significa contribuir que la llengua s’empobreixi i quedi més obertament exposada a l’entrada de mots forasters, sense cap mena de tradició en la nostra cultura. Però què es pot fer per evitarho? A hores d’ara, l’única solució que se m’ocorre és fer-les servir sempre que es pugui per ajudar-les a sortir, encara que sigui un xic, del pou on es troben.

PERE JUHÉ I ORIOL

20

ESCRIURE PER QUÈ I PER A QUÈ “És per això que escric aquest llibre. Perquè si no escric les coses no sóc capaç d’entendre-les com cal” MURAKAMI, Haruki. Tòquio blues

Fa molts anys que escric. Escric sobretot per a mi. Des dels divuit anys vaig fent un diari: reflexions personals, fets quotidians, lectures, etc. Una de les qüestions recurrents d’aquestes pàgines personals és la pregunta de per què escric.

La meva resposta principal és la que està continguda en la cita inicial de l’escriptor japonès Haruki Murakami: escric per entendre les coses.

Ordenar les idees i posar-les per escrit redueix les dificultats i les fa comprensibles. Aquest procés d’interiorització és una ajuda per suportar els sotracs de la vida quotidiana. “Escriure és una terapèutica”, deia Graham Greene, que afegia: “Em pregunto com els que no escriuen, no componen o no pinten poden fugir de la bogeria, de la melangia, de la por, del pànic que trobem en qualsevol situació humana.”

Escriure és un fet vital. Fa anys vaig llegir un article de Josep M. Espinàs que parlava d’un jubilat de 80 anys que havia pogut anar molt poc a escola i que li deia que era molt feliç escrivint. Ell l’encoratjava a continuar-ho fent, i afirmava que el fet d’escriure és un plaer que ens fa sentir més feliços. Per això li deia: “No pari d’escriure, no pari de viure.”

També pels autors i autores de ficció l’escriptura és una necessitat vital. Jaume Cabré ho expressà així quan rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes: “Quan ets jove i comences a escriure, potser no saps per què ho fas; però saps que no pots deixar de fer-ho.” I afirmava que la literatura li servia “per dir el que ens veiem abocats a dir per no rebentar”.

Ara bé, escriure pot, també, ser contraproduent. Ho és quan serveix per confirmar-nos en idees falses, quan ens reforça en l’error. Si l’error es repeteix sovint, acaba transformant en veritat allò que no és més que autoengany.

Hi ha altres raons que poden frenar la voluntat d’escriure: la primera és que els altres són molt bons. Això ho ha explicat molt bé el poeta Joan Margarit: “Què puc dir jo després d’Homer o de Baudelaire?”, pot ser una pregunta que, segons com es faci, inutilitzi a priori la possibilitat d’escriure res.” La segona raó és que els crítics són molt desconsiderats. La tercera és que, ben pensat, molt del que escrivim és superflu, intranscendent, un pur divertimento evasiu; o pitjor encara, un vessar enfora quatre idees superficials sobre qüestions serioses que desconeixem. Davant d’això, l’alternativa és no escriure i acollir-nos al silenci wittgenstenià.

21

Ara bé, la pregunta per l’escriptura no només conté un “per què”, sinó també un “per a què”. No només és una necessitat personal o interna, sinó que també té una funció social, cultural, política. Hi ha unes paraules d’Albert Camus, del discurs de recepció el Premi Nobel de Literatura que li van atorgar l’any 1957, que trobo particularment significatives: “El silenci d’un presoner desconegut, abandonat a les humiliacions a l’altra extrem del món, és suficient per treure l’escriptor de l’exili [...] no oblidar aquest silenci i fer-lo ressonar en els mitjans de l’art”. L’escriptura com a eina de denúncia. Les paraules de Camus em fan pensar en aquell vers de La Fàbrica de Martí i Pol: “Si nosaltres callem, qui parlarà?”

Fa 30 anys jo era a l’Ateneu aprenent català a les classes que organitzava Òmnium Cultural i que feia la Matilde Marcé. Un dia em va proposar de publicar al “Xipreret”, nascut dos anys enrere, una redacció de classe que es titulava “Posem l’Hospitalet verd”. Recordo que em va fer molta il·lusió. Era el 1982, cinquantenari de l’Ateneu. Ara fa 30 anys i l’hi vull agrair.

ALBERT MARZÀ

22

POESIA AQUESTA REMOR

Aquesta remor que se sent no és de pluja.

Ja fa molt de temps que no plou.

S’han eixugat les fonts i la pols s’acumula pels carrers i les cases.

Aquesta remor que se sent no és de vent.

Han prohibit el vent perquè no s’alci la pols que hi ha pertot i l’aire no esdevingui –diuen- irrespirable.

Aquesta remor que se sent no és de paraules.

Han prohibit les paraules perquè no posin en perill la fràgil immobilitat de l’aire.

Aquesta remor que se sent no és de pensaments.

Han estat prohibits perquè no engendrin la necessitat de parlar i sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe.

I, tanmateix, la remor persisteix.

Miquel Martí i Pol

23

OPINIÓ UNA ALTRA MENTIDA, I VAN...

Que poc es pensava el senyor president del govern espanyol durant l’acte del seu partit, el març de 2010, en què deia que "l'apujada de l'IVA era el recurs del mal governant", que escassament un any i mig després, ell mateix en persona ens donaria una nova mostra del que és... un mal governant. Una altra en la llarga i patètica història de l'Estat espanyol.

En un més dels seus coneguts incompliments electorals, el president del govern i el seu ministre d'Hisenda han decidit que els ciutadans espanyols han d'assumir de nou la incompetència dels seus governants, així com la cobdícia dels banquers, la prepotència i l’impuls voraginós de les multinacionals, la insaciable golafreria dels mal anomenats mercats i el panxacontentisme de la classe política, que tenint el "que hay de lo mío" resolt, tant se'ls en fot la situació del país en general i la de la ciutadania en particular.

L'IVA és un dels impostos més injustos que es poden aplicar dintre de la gamma impositora d'un Estat. Ningú nega que les despeses que té un país que vol assemblar-se al que habitualment s'anomena "l'Estat del benestar", és a dir, el que assumeix els costos i les despeses d'una bona part dels serveis a favor de la ciutadania (educació, sanitat, justícia, serveis socials, etc.) són enormes. I tothom estarà d’acord en què, per poder fer front a tot plegat, cal fer l’esforç solidari a base de pagar els impostos que a cadascú corresponguin. Una manera de pagar impostos és en funció del que hom guanya, de les seves rendes i dels seus béns, el que s’anomena impostos directes; l'altre és pagar impostos afegint un increment en cada una de les transmissions econòmiques de béns i serveis que aquest ciutadà realitza dintre l'Estat, és a dir, els impostos indirectes.

Quina és la diferència principal? Doncs per als ciutadans és ben senzill: En els impostos directes tothom paga en funció del que guanya i del que té. En teoria és un impost més just i més solidari, ja que es paga en funció del que cada un "guanya". Els impostos indirectes són iguals per a tothom. Estan basats en un escalat: el de tipus general, que s'aplica per defecte quan no es pot aplicar cap altre tipus d'IVA; el tipus reduït, que s'aplica a alguns productes alimentaris (el pa, la carn, el peix i l'aigua), als productes sanitaris, transports, hosteleria i construcció, i el tipus superreduït, que s'aplica a productes alimentaris, llibres, diaris i similars, i especialitats farmacèutiques.

24

Els tipus d’IVA actuals són del 18%, 8% i 4% respectivament. Tipus ja augmentats pel govern anterior i que abans estaven al 15, 6 i 3%.

Ara, amb l'apujada que aplicarà el govern, els tipus passaran del 18 al 21% en el general, del 8 al 10% en el reduït i mantindran el superreduït al 4%.

Particularment, la primera pregunta que em ve al cap és: Hi ha algun límit legal o constitucional en què s'hagin d'aturar els nostres governants, a l'hora d'apujar-nos els impostos, o ho poden apujar tant com vulguin?

La segona és si realment la població s'adona del que tot plegat representa per a ells. En un país amb 5 milions d'aturats, on el salari mínim és de 642€, un dels més baixos d'Europa, i on tot i que el salari mitjà és de 22.700€, el salari modal (el més freqüent) és de 16.490€ (dades del 2010), aquesta pujada és una aberració. En el tipus general ens situarem gairebé a quatre punts del 25%, és a dir, que la quarta part del que un ciutadà guanya "volarà" per pagar aquest impost.

Perquè, siguem sincers, amb aquests sous, hi ha algú que pugui estalviar? L'única quantitat que no paga IVA és aquella que s'estalvia, perquè no consumeix.

Aquí tornaríem a la meva primera pregunta: No hi ha límit? Ens poden "robar" tant com vulguin i sempre que vulguin? Això em fa pensar en aquelles pel·lícules que veia de jovenet, com Robin dels boscos, o d'altres sobre aquella època, on el sheriff de Nottinham, o el governant de torn arribava als pobles i entrava a les cases de la gent per "saquejar" tot el que trobava en nom del rei. I mai més ben dit, per pagar les guerres, disbauxes, festes, i mal govern del rei de torn.

Es pensen que apujant l'IVA guanyaran molt! A banda dels comerços i els negocis que s'enfonsaran quan la gent s'hagi d'estrènyer encara més el cinturó, aquests diners seguiran anant a parar a mans dels de sempre: especuladors i lladres. A mans d'uns mercats que mentre vegin que segueixen afluint diners, ens seguiran ofegant amb primes de risc més cares i incrementant el nostre deute, sabent que els pagarem tot el que vulguin mentre la mamella els vagi rajant, fins deixar-nos sense res, a la misèria, llavors aniran a per una altra víctima.

A l'altra banda, la gent, nosaltres: els que paguen, els saquejats, que seguiran veient com cada vegada paguen més per tenir menys serveis i menys drets. Hi ha algun Robin Hood per aquí, si us plau?

CARLES FARRÉS I PINÓS 25

HO SABÍEU? PARRES I CEPS, RAÏMS I PANSES Feia calor. Aquell dia el termòmetre s’havia enfilat per sobre dels trenta graus, cosa bastant normal si ens aturem a pensar-ho; érem a l’agost, en plena canícula estival. Asseguts a fora, al jardí, comentàvem l’encert d’haver plantat, uns quants anys abans, les quatre parres que ens proporcionaven l’agradable ombra de la qual gaudíem, molt millor que la de qualsevol vela o tendal.

Parres i ceps venen a ser el mateix: vinyes, només que podades de manera diferent. Les primeres perquè creixin amb els sarments enlairats en enfiladisses i, els segons, els ceps, amb la soca més arran de terra, d’on també surten les branques o sarments.

El conreu de la vinya s’ha estès a gairebé totes les zones temperades del món, essent la Mediterrània una de les més tradicionals.

Quant al raïm, com tots sabem, n’hi ha de blanc i de negre, amb diverses varietats de cadascun, i, segons la que sigui, en mengem per postres i a qualsevol altra hora que ens vingui de gust, o bé ens el bevem, ja que amb el procediment pertinent se’n fa el vi. Una de les varietats de raïm més saboroses és el moscatell, apreciat tant per menjar com per beure. Qui no ha tastat el vi dolç que en surt i la mistela?

Però hi ha una altra manera d’assaborir aquest fruit i és transformat-lo en pansa, que no és res més que el gra assecat mitjançant una antiga tècnica artesanal testimoniada ja el segle XIV a les contrades vinícoles del Camp de Tarragona. Fou, però, més cap al sud, a la zona del cap de la Nau, a la comarca de la Marina, el lloc on va arrelar l’elaboració d’aquest producte. El primer document conegut que en parla és una escriptura de 1472, i fa referència a la venda de vint quintars de pansa al territori d’Aixa (Marina Alta).

El procés tradicional de convertir el raïm en pansa segueix aquests passos: un cop collit, el raïm es transporta amb coves fins al lloc on s’ha disposat el fornet per escalfar la caldera d’escaldar, plena d’aigua i amb la quantitat pertinent de lleixiu –preparat prèviament en un cossi-. Quan el líquid bull, una lleu bromera s’escampa per damunt i un home s’encarrega d’anar-la traient amb una desbromadora, mentre què un altre, l’escaldador, va submergint casses curulles de raïm, que, a mesura que el treu un cop escaldat, l’aboca en grans canyissos estesos

26

al sol. Mentrestant, les dones tenen cura d’anar triant i escampant els grans perquè s’assequin al màxim possible. En fer-se de nit, els homes els entren als riuraus i els apilen separant un canyís de l’altre amb cinc pilons (petits cubs de fusta) per tal de no aixafar la futura pansa.

Sabeu com és un riurau, n’heu vist mai cap? Doncs és un cobert de teula amb arcs a un costat o bé a tots dos, que permet amplament la ventilació dels canyissos de pansa allà apilats per continuar assecant-se resguardats de la rosada de la nit o bé de la pluja. Escampats per tota la Marina, als afores de poblacions com Dénia, Xàbia, Gata, Pego, Xaló, Benissa, Alcalalí, etc. encara se’n poden veure molts, i formen una part ben característica del patrimoni paisatgístic.

Un cop ben assecades, les panses antigament es portaven en cabassos als magatzems, als quals treballaven un munt de dones que les triaven i encaixaven en diferents categories per enviar-les a la seva destinació final.

El segle XIX la producció d’aquest fruit sec va experimentar un considerable augment a la Marina, sobretot a la Marina Alta. S’encetava el que s’anomenaria “el segle de la pansa”, que, si bé des de l’any 1818 s’exportava ja a la Gran Bretanya, el 1885 va tenir una important demanda per part del mercat nord-americà i va convertir Dénia en la capital mundial de la pansa. La ciutat vivia sobretot per -i de- l’activitat productiva d’aquest fruit.

Però el segle XX no va ser tan bo com l’anterior per a aquest negoci. La competència d’altres països productors, els estralls de la plaga de la fil·loxera i un seguit de males collites li van suposar un cop molt dur. A partir dels anys cinquanta, s’hi va anar abandonant progressivament aquesta activitat econòmica i es va comercialitzar el raïm moscatell fresc, exportant-lo a diversos punts de l’Estat espanyol com a raïm de taula. A més a més, l’emergent sector del turisme als anys seixanta i setanta, va acabar del tot amb la producció de la pansa, primer a les poblacions costaneres i després a les de l’interior.

Actualment l’elaboració de pansa com a negoci és molt poc important, només té lloc en alguns indrets per no perdre els costums, i també com a reclam turístic.

ANTÒNIA CALDÉS

27

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants.

Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé.

Col·laboradors: Roger Bastida, Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés, Martí Guerrero, Carme Jorba Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Albert Marzà, Antoni Prats, Amparo Pujadas.

Amb la col·laboració de:

ADMINISTRACIÓ DE FINQUES CONTRACTES DE LLOGUER I COMPRA VENDA TRASPASSOS  ASSEGURANCES TRAMITACIONS  GESTIÓ I ASSESSORAMENT IMMOBILIARI

PÈRIT JUDICIAL IMMOBILIARI