12-10

ANY XXXIII – Núm. 362 OCTUBRE 2012

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES D’OCTUBRE DISSABTE 6, a les 7 del vespre. Recital Poètic-musical, acompanyat de saxo. A càrrec del Grup Pentagrama de Valldoreix i el Grup teatral Margarida Xirgu.

DEL DIMECRES 17 AL DIUMENGE 21, Excursió Coneguem Catalunya. SORPRESA!!

DIMARTS 23, a les 7 del vespre. Presentació del llibre “Fa molts anys que ho vaig viure” de Salut Guillamon.

DISSABTE 27, a 2/4 de 9 del vespre. Paradigmes? Conversarem amb Àurea Lázaro Crespo, llicenciada amb Psicologia. Educadora social, amb projecció del documental: El factor sensible.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE NOVEMBRE DILLUNS 5, a les 8 del vespre, inauguració de l’exposició de l’Ateneu: 80 anys de l’Ateneu. Romandrà oberta fins al dia 16.

DISSABTE 17, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm.

297, al Museu de la Ràdio a Roda de Barà, dinar a Montferri.

Inscripcions el dimarts dia 6.

DISSABTE 24, a les 11 del matí. En preparació: Visita cultural al Museu de l’Enrajolada a Martorell.

JA HAN COMENÇAT TOTS ELS TALLERS TALLERS CURS 2012-2013 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL

Aquest mes d’octubre han començat els cursos, tallers i activitats, que l’Ateneu ha programat per al curs 2012-2013 i que estan destinats a tothom que vulgui participar-hi, sigui soci o no. És evident que no fem tot allò que voldríem fer, ja arribarà, però l’oferta en conjunt d’aquest any sembla prou atractiva, vist l’interès que ha despertat i vista la quantitat de persones que, a hores d’ara, ja s’han inscrit.

D’altra banda, l’Ateneu, continuant la seva política d’obertura als veïns i entitats de l’Hospitalet, va signar el passat mes de setembre un conveni de col·laboració amb l’associació musical New Gospel de la nostra ciutat, mitjançant el qual aquest grup podrà assajar al nostre local al llarg de tot el curs, a canvi d’un parell d’actuacions que permetran als nostres socis, amics i públic en general, gaudir de les seves cançons. Quan tinguin lloc les representacions, us n'informarem puntualment.

Aconseguir que el catàleg de l’empresa Ikea, radicada a la nostra ciutat, fos editat en català no va ser una empresa fàcil. Si es va aconseguir, va ser gràcies en bona part a la tossuderia i empenta d’un conjunt de persones, la majoria membres de la Plataforma per la Llengua, entre les quals destacava amb llum pròpia en Martí Gasull, que desgraciadament ens ha deixat fa pocs dies en un accident a l’Himalàia on practicava una de les seves grans passions: l’alpinisme. Des d’aquestes modestes pàgines del butlletí Xipreret volem agrair-li, es trobi on es trobi, tota la feina que va fer en favor del català.

OCTUBRE

PORTADA MONESTIRS DELS PAÏSOS CATALANS

SANTA MARIA DE BELLPUIG DE LES AVELLANES Per una d’aquelles casualitats de la vida, quan començàvem a preparar aquesta portada pel Xipreret d’octubre, es va publicar a la premsa del país que l’arxiver Josep Sansalvador, responsable de l’arxiu Gavín del monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, havia trobat les restes d’una antiga església romànica que possiblement data del segle XII. La troballa, aconseguida després de diverses recerques, dóna encara més protagonisme al monestir dins el patrimoni històric català, així com també a la comarca de la Noguera, la qual antigament va formar part del comtat d’Urgell i de l’avantguarda de la Catalunya vella.

El monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes és actualment un gran complex turístic obert a tothom que vulgui visitar-lo, inclosos aquells que busquin recolliment espiritual. Compta amb hotel, restaurant, casa de colònies i sales de treball multidisciplinars. Darrere d’aquesta imatge de modernitat, tanmateix, hi ha tota una història que es remunta a molts anys enrere, just fins l’u de febrer 1180, que és quan es fusionaren les dues comunitats de canonges que residien al lloc.

La primera de les comunitats fusionades era la premostratenca, d’origen alemany, que estava reunida al voltant de l’ermità Joan d’Organyà i que fou creada el 1166 al mont Malet, gràcies a les donacions que els féu el comte Ermengol VII d’Urgell. La segona estava sota la protecció del noble Guillem d’Anglesola i es trobava ubicada a l’indret de l’actual monestir. La fusió, el 1180, arribà a la mort de Joan d’Organyà.

L’abadia sempre comptà amb la protecció del comte d’Urgell i va arribar a tenir possessions importants esteses per tota la comarca.

L’onze d’agost de 1184, però, Ermengol VII quan tornava victoriós d’una topada contra els sarraïns fou víctima d’una emboscada en la qual perdé la vida. Va ser enterrat al monestir. Temps després també hi aniria a raure la seva esposa, Dolça de Foix, que va morir el 25 de setembre de 1208.

Va ser el comte Ermengol X qui, l’any 1303, va renovar totalment el monestir i el va convertir en el panteó del comtes d’Urgell. Així, va fer construir uns sepulcres majestuosos per a Ermengol VII i la seva esposa, així com per a ell mateix i els seus successors. La seva 2

inesperada mort, però, va obligar a aturar les obres, les quals no es van acabar fins al segle XVIII, sense que seguís la idea original.

Els sepulcres que s’arribaren a construir, en nombre de quatre, són veritables obres mestres i no es troben al monestir de les Avellanes. Qui vulgui veure’ls ha d’anar al museu The Cloisters de Nova York, ja que els comprà un americà a l’antic propietari, Agustí Satesmases i Pujol, un banquer de Lleida, per 15.000 pessetes l’any 1906 (Com podeu veure, fa més de cent anys els banquers també feien de les seves). Les despulles dels comtes, en canvi, retornaren a Bellpuig, el 1967, en senzills sarcòfags de pedra, des de l’església de Vilanova de la Sal, on s’havien conservat.

De l’edifici en destaca el claustre romànic, del segle XII, que és de planta rectangular amb arcs de mig punt recolzats sobre parelles de columnes. Els capitells són molt simples amb escassa decoració. La resta, inclosa l’església, és gòtica dels segles XV i XVI. La comunitat que residia al monestir de Bellpuig s’extingí el 1835, any de la desamortització eclesiàstica. Al 1910, però, tornà a la vida convertint-se en seminari i noviciat dels germans maristes, tot i que durant el període de la guerra civil s’utilitzà com a hospital de sang. Més tard, el 1952, es van començar les obres que han fet del monestir el que és ara. I va ser el 1994 quan va deixar de ser seminari per, actualment, com hem dit al principi, funcionar tan sols com a allotjament rural. Hem de ressaltar que el monestir ubica el prestigiós arxiu de l’historiador i col·leccionista Josep Maria Gavín i Barceló.

PERE JUHÉ I ORIOL

3

CONVERSES

Respon: Jordi Panyella i Ferreres.

Nascut a: Barcelona.

Edat: 46 anys.

Estat Casat.

Fills: Dues filles.

Professió: Periodista.

Aquest mes conversem amb el senyor Jordi Panyella, periodista, especialitzat en temes de ‘tribunals’. Vam tenir el senyor Panyella aquí, a l’Ateneu, el passat 18 de juny, presentant el seu llibre ‘Fèlix Millet. El gran impostor’.

Sou nascut a Barcelona, l'any 1966. Què recordeu de la Barcelona d'aquells anys?

He tingut una infància feliç, jo diria que molt feliç. És per això que els meus records d'aquella llunyana Barcelona han d'anar associats a aquest regust dolç que tinc dels primers anys de la meva vida. Jo estudiava a Vallvidrera, a l'escola Nabí, un centre creat pels meus pares i altres persones que van voler que els seus fills estudiessin en la seva llengua materna i no en la llengua imposada pel règim d'aleshores. Hi ha altres records menys agradables, com aquells senyors de gris i gorra de plat que es passejaven de dos en dos pel carrer i que a mi em semblaven armaris que caminaven, intimidant, fent notori qui exercia el poder. Però recordo també un passeig de Gràcia ple de senyeres, el 1977, i una manifestació única. Allí va començar a canviar tot.

Des d'aquell final dels seixanta fins ara la ciutat ha canviat molt.

Quin creieu que ha estat el canvi més important?

4

Per al creixement de la ciutat i de tot el país que arrossega va ser clau la cita dels Jocs Olímpics. Sense aquella oportunitat de transformació no sé quina mena de ciutat petita i grisa seríem ara.

Què hauríeu deixat tal i com estava?

Jo ja exercia de periodidsta quan es va enderrocar l'últim xiringuito de la Barceloneta per construir el modern passeig marítim. El progrés, que sempre és bo, sovint no es para a pensar que mantenir dempeus algunes coses del passat ens fa més humans. Aquelles cases de menjar que van anar a terra respiraven humanitat pels quatre costats.

El ciment i les línies de disseny del segle XXI també són ciutat, però una ciutat més freda, menys ciutat.

Vau estudiar Ciències de la Informació a la UAB. Com recordeu la universitat?

Arran de la publicació del meu llibre,vaig tornar a la faculta de periodisme a fer-hi una xerrada. Va ser una experiència molt interessant, per l'alt nivell dels alumnes i el debat amb què es van engrescar. Personalment va ser emocionant tornar a la que considero que és una mica casa meva, encara que el meu pas va ser fugisser, més pensat per tenir un trampolí a l'ofici que no per fer-hi vida d'universitari. Però tornar a aquelles parets i aquelles aules a explicar la meva experiència professional em va omplir d'íntima satisfacció en recordar els meus primers passos, sempre porucs, per Bellaterra, i com amb el temps he crescut i he aconseguit objectius que aleshores semblaven impossibles.

Veieu la universitat d'aquell temps molt diferent de l'actual? Veieu compromís en els joves?

La universitat i els universitaris estan més ben preparats, tenen més condicions i més nivell que quan jo estudiava. Només faltaria que anéssim enrere, com els crancs. Els joves tenen compromís, i molt, i una bona mostra és el moviment dels indignats o la gran quantitat de gent jove que va participar a la manifestació de l'11 de Setembre.

El problema és la situació actual que desorienta tothom i els joves encara més. Cal perseverar i tenir empenta.

L'any 1986 vau començar a treballar al diari El Punt Diari de Girona, a la mateixa ciutat. Com van ser aquells primers temps com a reporter?

5

Entrar en el periodisme, en l'ambient de redacció, en el neguit de la notícia que mai saps quan t'espera a l'altre costat del carrer;és apassionant. Fer periodisme a Girona era ser un dia aquí i l'altre allà, un dia escapant de les flames d'un incendi i l'altre intentant una entrevista impossible amb la infanta Cristina al port de Palamós.

Més tard van tornar a Barcelona com a corresponsal del mateix diari per a temes de política. Com va anar tot plegat? És molt diferent la política actual de la que vau viure com a corresponsal?

Sempre dic que jo vaig ser l'origen del Punt a Barcelona. Jo hi feia de corresponsal, tot sol abans que el diari creés una petita redacció que amb els anys va anar creixent. Bàsicament em dedicava a la informació del Parlament de Catalunya.Al palau del Parc de la Ciutadella, hi recordo grans oradors i polítics de raça, com Antoni Subirà de CDC o Josep Maria Sala del PSC, però també recordo haver constatat com de mica en mica el nivell d'oratòria i de capacitat política dels diputats va anar devallant fins a nivells molt preocupants. Els partits collen fort i els polítics no poden sortir-se del guió marcat. Ningú improvitsa, tothom llegeix discursos escrits prèviament. Això no és política, és la simple representació d'una obra de teatre dolenta amb guió dolent i uns intèrprets pèssims.

L'any 1990 us incorporeu a l'equip del diari AVUI. Com va ser el canvi de diari?

Aquell any vaig fer el salt del Punt Diari a un diari sensacionalista que va tenir una vida ínfima. Aleshores jo ja coneixia gent de l'ofici a Barcelona i quan em vaig quedar sense feina vaig trucar portes i l'Albert Viladot, que va morir ja fa uns anys,em va obrir la porta de l'AVUI. Al diari AVUI us vau especialitzar en l'àrea de Tribunals. Ens podeu explicar què significa?

Es tracta d'informar de tot el que passa als tribunals de justícia.

Com que allò més cridaner és la sang i el fetge, sovint es posa el focus sobre els jujtats penals i s'informa, bàsicament, de processos judicials on hi ha morts i assassins pel mig. El catàleg de delictes del Codi Penal és molt ample i els temes inesgotables. Però el bon redactor de tribunals ha d'informar també del que passa als jutjats mercantils, amb tots els concursos d'empreses, o als jutjats civils, amb tots els conflictes familiars que s'hi discuteixen, o als socials, amb tota la problemàtica laboral.

6

En resum, tota la vida passa pels jutjats, quan un neix o es mor, el seu trànsit queda registrat al registre civil, que no és res més que una oficina judicial. Ens casa un jutge i també ens separem per via judicial. És un àmbit ric, que requereix coneixement de la terminologia judicial, i molt interessant i enriquidor.

Veieu que la gent tingui un interès especial en aquest tipus de notícia?

Les informacions dels jutjats acostumen a ser molt seguides, sobretot quan hi ha sang i fetge, com ja he dit abans.

Amb el temps els dos diaris pels quals vau treballar es van fondre en un de sol: El Punt Avui. Una sorpresa? Va ser, potser, com tornar a casa?

La professió està molt complicada. La gent cada cop compra menys diaris i cal buscar fórmules imaginatives per sobreviure al quisoc.

L'empresa del Punt va comprar l'AVUI en una operació sorprenent i arriscada. Actualment, en el moment decisiu on sembla haver entrat el país, la línia editorial inequívocament partidària de la formació d'un Estat propi per a Catalunya és més que necessària per sumar voluntats a la causa de l'independentisme.

Tornant al tema de Tribunals, entre una denúncia publicada en un diari i el resultat final als jutjats, es podria fer una valoració de com funciona la justícia d'un país?

Els diaris tenim molt de poder, podem fer molt de bé i també molt de mal, i a vegades sembla que els periodistes no en som prou conscients. Al llibre parlo d'això i em refereixo a les informacions de successos i tribunals on de seguida es presenta els acusats d'un cas a l'opinió pública com si fossin culpables, donant noms i cognoms i tot tipus de detalls, sense que hagin estat jutjats. Sovint oblidem la presumpció d'innocència i això no pot ser. Pel que fa al funcionament de la justícia jo crec que hi ha molts bons professionals i molta mala infraestructura, i els desitjos d'uns per fer-ho bé i ràpid topen amb la realitat de no poder actuar amb la celeritat que es voldria..

Suposo que el cas Millet deu haver estat una "mina d'or" pel tipus de periodisme que toqueu.

7

El cas Millet és el que més hores de feina m'ha portat al diari, després d'un altre que va ser molt sonat, el del segrest de la Maria Àngels Feliu. De fet el llibre, com aquell que diu, va sorgir a cavall de la investigació periodística i en adonar-me de la magnitud del tema i de la gran quantitat de material que anava recollint.

El passat 18 de juny vau venir a l'Ateneu a presentar el vostre llibre "Fèlix Millet, el gran impostor", i em consta que la gent va sortir molt indignada. Com va anar tot plegat?

La meva visita a l'Hospitalet va ser molt agradable. He fet diversos actes de presentació del llibre i aquest va ser un dels més concorreguts.

A més el debat que es va originar després de la meva intervenció va ser viu i intens, amb intervencions que recordo molt interessants. Si la gent va sortir indignada és del tot lògic, no es pot tenir cap altre estat d'ànim quan es mira de prop en Millet i la seva actuació. De fet, jo al principi del llibre el primer que faig és advertir al lector que està davant una història que el farà posar de mala llet. Molts lectors, quan han tingut ocasió de comentar-me el llibre així m'ho han fet saber i m'han explicat que com més llegien i més avançaven en la història més es sorprenien de la magnitud de la tragèdia.

Quin final li veieu a aquest cas?

Aquest cas només pot tenir un final, en Fèlix Millet, en Jordi Montull i algú més entrant a la presó per complir condemna. El que sap més greu, però, és que ni la justícia podrà arribar fins al fons de tot per acabar de lligar tots els fils de la trama.

Aprofitant que vau venir a l'Ateneu, permeteu-me que us pregunti què penseu, de nosaltres i del món associatiu en general? Quins consells ens donaríeu?

No fa gaire temps vaig fer un reportatge al diari sobre el món dels ateneus i la importància d'aquestes entitats com a base del món associatiu i com a impulsors i generadors de la cultura a nivell més bàsic, a peu de carrer, al costat del ciutadà anònim. El vostre paper és fonamental i des d'aquí us animo a perseverar en la vostra tasca.

8

ATENEU CONFERÈNCIA L'11 DE SETEMBRE Amb les possibilitats que dóna tenir un local amb una sala d'actes com el que tenim, i que ens permet, entre altres, organitzar esdeveniments sense dependre d'elements aliens a l’entitat, tal com haver de demanar espai, dia i hora, etc., l'any passat, l'Ateneu va engegar, amb força èxit, un format de conferència amb posterior lectura de poesies patriòtiques per tal de commemorar; i a l'hora reivindicar, la jornada de l'11 de Setembre.

Enguany hem cregut que seria positiu donar continuïtat al que vam començar l'any passat, amb la voluntat d'iniciar una tradició que, personalment, opino que es mereix el país, la seva cultura, la seva parla i les seves tradicions, cada cop més atacades i amb menys dissimulació. I també, en memòria de tots aquells que, d'una manera o altra, i començant pels defensors de Barcelona l'any 1714, van donar part de la seva vida, sinó tota, per Catalunya.

Així doncs, quedàrem emplaçats a la nostra seu, el dijous dia 6 de setembre, a les 8 del vespre, per iniciar la nostra particular celebració de la Diada Nacional de Catalunya.

L'acte s'inicià amb una conferència a càrrec de la nostra presidenta, la senyora Matilde Marcé, que ens va recordar aquella fatídica data, les repercussions de la mateixa i de com allò que va començar amb aquella derrota encara continua i encara és vigent, fet que ens obliga, any rere any i dia a dia, a seguir lluitant per defensar allò que és nostre i que ens identifica i dignifica com a poble.

Posteriorment es va donar pas a una lectura de poesies de caire patriòtic a càrrec de diversos socis de l'Ateneu: les senyores Antònia Caldés, Lolita Garcia, Rosa Maria Ibàñez, Matilde Marcé,i el senyor Romuald Monreal, que van recitar poemes de David Jou, Frederic Rahola , entre d'altres, i que ens van infondre noves forces per seguir endavant, sobretot amb l'última lectura, un fragment del poema "El fossar de les moreres" de Frederic Soler, Pitarra.

Un cop acabada la lectura poètica, es va donar per tancat l'acte, tot esperant poder repetir-lo l'any vinent. Hi esteu convidats, no hi falteu. Podria ser força especial.

Text: CARLES FARRÉS I PINÓS

Foto: ANTONI PRATS 9

11 DE SETEMBRE, DIADA NACIONAL DE CATALUNYA “La Diada de la INDEPENDÈNCIA”, “Catalunya diu prou”, “Via lliure”, “Independència (primer acte)”... Aquests són els titulars dels diaris en català del dimecres 12 de setembre de 2012.

Si el passat 2011 dèiem que l’adjectiu que més s’esqueia a la Diada era el de Reivindicatiu, enguany no es pot dir res més que INDEPENDÈNCIA, així, en lletres majúscules. El milió sis-centes mil persones –segons les xifres oficials- que vàrem sortir al carrer per manifestar el desig d’independència ho vàrem dir ben clar: Ja n’estem farts, de que ens prenguin el pel, els diners i la identitat! I a sobre que parlin malament de nosaltres (com, per exemple, el President d’Extremadura, que ja els hi val!)

A part d’això, al matí, abans de la manifestació, l’Ateneu es va sumar a l’acte institucional que l’Ajuntament de la nostra ciutat va fer, com cada any, a la plaça de Lluís Companys, amb el bonic títol: Cap als 300, 1714-2014.

Començava a les 11, amb l’actuació dels Grallers i Gralleres de Bellvitge i l’aixecada, tot seguit, del pilar commemoratiu dels castellers de la Colla Jove de l’Hospitalet. L’actuació del nois i noies de l’Escola de Música– Centre d’Arts de la ciutat, era el preludi de l’Homenatge a la Senyera i tot seguit l’Ofrena floral de les entitats, que per part de l’Ateneu va estar a càrrec de la nostra sòcia i amiga Concepció Devesa.

A les 12, cantàvem tots plegats el Cant dels Segadors. Després que els Trabucaires de l’Hospitalet ens oferiren la seva sorollosa i ensordidora galejada, la cobla La Nova del Vallès ens va tocar la sardana “Arrels” en reconeixement del mestre Antoni Albors i Asins, compositor i sardanista que fou del nostre poble, i també soci de l’entitat, que ballaren diverses colles sardanistes.

Tot seguit, a 2/4 d’1, tingué lloc la ballada per a tots els assistents.

L’any passat acabava l’article dient: podrem celebrar algun dia la Diada de la Independència? Doncs bé, ja l’hem celebrat. Ara hem de seguir lluitant, dialogant i en pau, per aconseguir-la!

Text: ANTÒNIA CALDÉS Foto: CARLES FARRÉS 10

Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” núm. 295 a Sant Feliu de Guíxols, comarca de Baix Empordà. Dissabte 15 de setembre de 2012.

El dissabte 15 de setembre a les 8 del matí, sortírem de l’Hospitalet en direcció a Sant Feliu de Guíxols. Vam parar per esmorzar a l’àrea de descans del Montseny de l’autopista AP-7.

Deixàrem l’autopista per la sortida 9 fins a arribar a la població de Sant Feliu de Guíxols de la comarca de Baix Empordà. Primerament vam fer una visita lliure al monestir benedictí de Sant Feliu l’Africà. La població es formà a redós del monestir, documentat al segle X que era murallat (declarat monument històrico-artístic el 1931).

L’església abacial té una nau amb creuer i tres absis poligonals gòtics, mentre la part oest és romànica.

Davant la façana de ponent hi ha la famosa Porta Ferrada, mena de porxo format per tres arcs de ferradura sostinguts per columnes i un cos superior amb obertures sobre cadascun dels arcs.

Fan costat a la façana de l’església les torres del Fum i del Corn. A la primera els més coratjosos van pujar-hi (92 esglaons) des d’on es veu una magnífica panoràmica de la població de Sant Feliu, una part del port i el mar.

A l’hora convinguda la nostra guia, la senyoreta Eva, ens va alliçonar mostrant-nos la col.lecció Espai Carmen Thyssen situada a l’antic Palau de l’Abat. L’exposició està exposada per les diferents sales d’una forma temàtica. Paisatge Naturalista, Llum Mediterrània, Llum Exterior, Llum Interior, Visions del Món Modern, etc. A part de pintors europeus i americans famosos, també hi trobem pintors catalans com Martí Alzina, Roig i Soler, Marià Fortuny, Llimona, Ramon Casas, Tàpies, etc.

11

De Sant Feliu ens vam traslladar a l’Escala de la comarca de l’Alt Empordà, població especialitzada en el peix blau (sardina, verat i seitó) i en l’elaboració d’anxoves o seitó salat.

Al restaurant La Gruta, en una sala que només hi cabíem nosaltres sols, ens serviren un saborós dinar. Una amanida amb pernil ibèric i pernil d’ànec exquisits, un segon plat de pollastre desossat amb marduix i estragó, i s’acabà amb un pastís molt bo amb figues fresques i gelat de canyella.

Va coincidir que el dia 15 de setembre cada any a l’Escala es celebra la Festa de la Sal. Acabats de dinar vam anar a la vora de la platja on només hi poguérem estar una hora. Hi havia homes i dones amb els vestits típics dels treballadors de la mar, preparant les xarxes de pescar, mestres d’aixa, altres preparant un suquet de peix, cistellers i nansaires, un nombrós grup de puntaires, etc. No poguérem quedarnos per veure l’arribada a la platja del vaixell de la sal i la seva descàrrega.

MARTÍ GUERRERO I COTS

12

VISITA A LES CAVES FREIXENET El dissabte 22 de setembre, 20 socis del nostre Ateneu vam visitar les Caves Freixenet de Sant Sadurní d’Anoia. Per mitjà del tren de Renfe, vam arribar a Sant Sadurní. El gran edifici de les Caves està a tocar l’estació del tren.

A 2/4 de 12 vam començar la visita guiada per la senyoreta Judit, que ens portà primerament a veure un audiovisual sobre la història de l’empresa que comença amb Francesc Sala que fundà l’any 1861 una empresa productora de vi. Joan Sala li va succeir en el negoci. La filla de Joan es va casar amb Pere Ferrer, que decidí emprendre la producció de cava l’any 1914. Pere Ferrer era fill de la Freixeneda, masia de l’Alt Penedès, d’on prové el nom de Freixenet.

L’edifici de Caves Freixenet es va construir l’any 1927 amb disseny de l’arquitecte Josep Ros i Ros. L’any 1929 es va ampliar el conjunt amb un nou edifici d’estil noucentista amb tocs de modernisme, que actualment acull el centre de recepció de visites.

L’audiovisual acaba amb una mostra de la propaganda televisiva que l’empresa ha anat emetent al llarg dels anys, amb les actuacions de personatges famosos d’arreu del món, amb artistes i cantants.

Després la Judit ens va portar per diferents dependències on elaboren el cava. Vàrem veure un vídeo amb els treballs de la verema, un altre amb la manipulació que fan a les ampolles, les diferents classes de raïm el xarel·lo, el macabeu i el parellada, la introducció del sucre, el llevat a les ampolles, el mètode d’extracció d’aquest últim, etc.

Vam visitar les galeries de la part antiga de les caves a 20 m sota terra, on tenen 1,5 milions d’ampolles. Muntats d’alt d’un trenet vam veure la part nova que té 20 km de galeries subterrànies amb 150 milions d’ampolles. Amb aquest trenet vam pujar els sis pisos de galeries i ens va deixar a tocar la sala on ens van obsequiar amb una copa de cava. Una sala molt ben instal·lada on vam seure comodament amb la copa de cava acompanyada d’unes galetes salades i on vam passar una estona fent la xerradeta.

MARTÍ GUERRERO I COTS

13

COL·LABORACIONS CONTRA LA CRISI, DECREIXEMENT “Aquell que creu que un creixement infinit és possible en un món finit o és un boig o és un economista”.

Kenneth Boulding

El decreixement és un corrent de pensament de tipus econòmic, polític i social d’arrels antigues que apareix, com a moviment social, a França durant els anys 90 del segle passat. Un dels seus representants més destacats és el professor Serge Latouche.

El decreixement afirma que el sistema econòmic actual no té altra finalitat que el “creixement pel creixement”. L’hi critica, tal i com es pot llegir a la cita inicial, la recerca d’un creixement infinit, incompatible amb un món finit. I exposa una veritat evident que el capitalisme ha oblidat: la nostra producció i el nostre consum no poden ultrapassar la capacitat de regeneració de la biosfera, és a dir, el temps que triga la natura a reposar allò que hem consumit.

Avui dia la humanitat consumeix ja prop del 30% més que la capacitat de regeneració de la biosfera. Si tothom al món visqués com els francesos, diu Latouche, caldrien tres planetes com el nostre i sis per seguir el ritme de consum dels nord-americans. Fins i tot, segons estudis solvents, si tots els habitants del planeta es comportessin alhora amb un mode de vida occidental modest, basat totalment en energies renovables, es necessitarien encara 1,8 planetes per fer-ho possible.

Aquest moviment s’oposa a la idea d’un creixement il·limitat del planeta i al model de vida que hi condueix, una societat malbaratadora que es basa en aquests tres pilars: la publicitat, que crea el desig de consumir, el crèdit bancari, que en dóna els mitjans, i la caducitat accelerada i programada dels productes, que en renova la necessitat.

Aquest model de vida només es pot mantenir fent recaure el pes i el preu, és a dir, les conseqüències negatives, en la natura, en les generacions futures, en la salut dels consumidors, en les condicions de treball dels assalariats i, sobretot, en els països del Sud. El decreixement afirma, des de fa molts anys, que al món existeix una “cosmocràcia”, una mena d’oligarquia mundial, que, sense haver estat escollida per ningú, buida la política de la seva substància i imposa la “seva” voluntat a través de la “dictadura dels mercats 14

financers”. Això, que durant molts anys és el que han patit els països del Sud (amb la crisi del deute extern), és el que hem descobert ara, al Nord, amb la crisi que ens tenalla.

Aquests “mercats” descontrolats i que “exigeixen” condicions als països amenaçant-los, en cas contrari, de provocar-los la fallida, ens han dut a aquesta situació actual en el seu afany desmesurat per obtenir més i més beneficis. Ells són els principals instigadors de la ideologia del creixement. Si abans de la crisi negàvem la bondat d’aquest creixement accelerat, per què amb la crisi acceptem com a necessari “créixer a qualsevol preu”?

El decreixement proposa una vida més humana, centrada en els aspectes no econòmics de l’existència, evitant que el consum sigui la raó de tot el que fem.

Una vida com la de trenta o quaranta anys enrere, amb menys comoditats, però amb més convivència. Entre les moltes metàfores que el decreixement usa per il·lustrar el canvi de mentalitat que proposa, n’hi ha una que em sembla particularment encertada: hem de reemplaçar l’actitud del predador per la del jardiner.

El que planteja el decreixement és bonic, però no és senzill. Es tracta de reduir el consum per autolimitació, sense imposició externa, cosa difícil després de dècades d’educació i pràctica consumista. I de reduir-lo força (el càlcul fet sobre l’economia francesa indica que cal fer una reducció de dos terços). Això significa una ruptura amb el model econòmic actual que, d’altra banda, ja veiem on ens està portant. No és fàcil, però potser aquest camí, més lent i més humà, sigui l’únic viable si l’objectiu final és salvar el planeta i tots els que l’habitem.

ALBERT MARZÀ

15

EUGENI XAMMAR Els nous reptes que s’han obert a Catalunya arran de la sotragada produïda per la massiva manifestació del poble català als carrers de Barcelona el passat 11 de Setembre, han portat la Generalitat a posar en marxa una oficina de relació amb la premsa estrangera que duu el nom d’Eugeni Xammar. Un nom que, sense cap mena de dubte, és tot un encert.

Perquè, qui fou Eugeni Xammar? Els que heu llegit les seves memòries, Seixanta anys d’anar pel món, ho sabeu de sobres i les línies que segueixen no us vindran de nou. El llibre, poc corrent en la literatura catalana, amb una bona colla d’edicions al darrere, és d’aquells que no passen desapercebuts i que deixen impacte.

Xammar fou un periodista, reconvertit en diplomàtic de carrera i intèrpret, que visqué la major part de la seva vida fora de Catalunya. Dominava perfectament, a part del català i el castellà, el francès, l’anglès, l’alemany i l’italià. Josep Pla a les seves Notes del capvesprol, el defineix, com un gran fenomen lingüístic, ja que en totes les grans institucions internacionals en les quals treballà fou considerat un traductor gairebé infalible.

Pla, que durant la seva època de corresponsal a l’estranger va coincidir més d’una vegada amb Xammar i fins i tot feren un viatge plegats a la Unió Soviètica, va dir més coses d’ell: “En Xammar m’ha ensenyat més que tots els llibres plegats. És l’home més intel·ligent que conec, el que té un cop d’ull més segur i un coneixement del món més vast... No passa dia que no pensi en ell, en el que m’ha dit i, sobretot, en el que m’ha insinuat. Després d’això, excuso dir que la meva més gran esperança és poder treballar un dia a Barcelona en alguna cosa amb en Xammar costat per costat”.

Eugeni Xammar pertany a la generació de periodistes catalans que van perdre la guerra civil i que han romàs injustament ignorats, durant anys i panys, fins que darrerament han començat a ressorgir, gràcies sobretot a l’empenta de l’editor Quim Torra. Àngel Ferran, Domènec de Bellmunt, Just Cabot (director de la prestigiosa revista Mirador), Paco Madrid, Josep Maria Planes (director de El Be negre, vilment assassinat 16

per la FAI), Joaquim Ventalló, Domènec Guansé, i alguns altres, són noms de periodistes nostrats que, en uns anys convulsos, s’arromangaren de valent per normalitzar i adaptar la llengua catalana a la realitat del país.

A El Nadal que no vam tornar a casa, que és un recull de 28 textos en vers o en prosa escrits per 26 autors el 1939, any de la desfeta, Xammar hi és present amb un gran article: Nadal a Barcelona.

El va escriure el desembre d’aquell any i fou llegit en una festa nadalenca de catalans exiliats a París. El text, que traspua enyorament en cada línia, acaba amb aquestes paraules: ”Tot això és el passat perdut. Tot això és el passat que hem de retrobar. En aquesta nit d’un Nadal fosc i trist jo us convido a obrir el finestral com un acte d’esperança. Fa fred. No es veu res. Tot és negre. Però si teniu la voluntat d’escoltar sentireu la veu de l’àngel”.

Seixanta anys d’anar pel món conté nombrosos episodis memorables, alguns divertits, en què l’autor hi és protagonista o espectador de primera fila. Així, en el cas de la Conferència del Trànsit que la Societat de les Nacions organitzà a Barcelona l’any 1921, en temps de la Mancomunitat, Xammar ens explica el paper galdós que hi va jugar el govern estatal pel fet que l’acte es portés a terme a la ciutat comtal i no a Madrid. (Ni que fos ara!) En un altre, ens conta, sintèticament i admirablement, com es va covar l’ou de la serp, l’ascens de Hitler al poder, a Alemanya.

I un altre, que ens és proper. En els anys cinquanta del segle passat, en una estada que féu a Mèxic, Xammar va assistir a l’aplec anual que es celebrava cada any al bosc de Salazar. Allà, a tres mil metres d’alçada, on els catalans-mexicans hi ballaven sardanes, va tenir ocasió de saludar a l’ex-alcalde de l’Hospitalet de Llobregat Ramon Frontera, que es va fer popular, segons explica, per haver dit un dia a un postulant que li demanava un favor: “Estigueu tranquil.

Procuraré fer el màxim dintre el mínim”.

Acabem, amb una petita dosi del Xammar més entranyable: “No cal ésser català per a trobar que entre totes les danses que es fan i desfan, la sardana és una dansa molt bella. Però hi ha sardana i sardana. La recordeu aquella sardana sentida a entrada de fosc, un dia dolç d’hivern, la recordeu, un dia que us creieu presoner de la soledat i donàveu un tomb fora poble, la recordeu la veu d’or i d’aram arribant extenuada al cim del turó, prou clara tanmateix, per dir-vos que Catalunya no us deixava sol? La recordeu sobretot, aquella sardana ballada a la platja una nit de juny, ballada a la platja quan teníeu vint anys, portant a la vostra mà dreta el pes d’una altra mà, la vostra mà dreta inviolable, tocant la il·lusió amb la punta dels dits?”

PERE JUHÉ I ORIOL 17

EL PALAUET ALBENIZ

Sembla mentida, però és així. He estat buscant en la Gran Enciclopèdia Catalana, l'entrada que fes referència al Palauet Albéniz. No l’ha trobada. Després de pensar i repensar com podia estar classificada, vaig fer una trucada a l'entitat esmentada. Tampoc la van trobar. Em digueren que tornés a trucar l'endemà, ja que els ordinadors no els funcionaven. Cosa estranya, vaig pensar, si als companys de classe no els funcionen, per què havien d'anar els de la Enciclopèdia?

De totes maneres, interessada com estava per saber alguna cosa del Palauet, hi vaig tornar a trucar l’endemà. Doncs res de res. Em van dir que no hi figurava i que ells també ho trobaven estrany. I a fe que ho és d'estrany.

No obstant aquest petit entrebanc, que d’altra banda gairebé no té importància, descriuré, una mica, només una mica, la meva impressió vers el Palauet.

Un dia jo vaig dinar en el famós menjador de gala. No podria recordar el que vaig menjar. Per a mi això no té cap importància. El que sí que em va fer, per dir-ho d'alguna manera, "feliç", va ser tot l'ambient en general i les persones amb les quals vaig dinar aquell dia. Hi havia l'alcalde aquell que ens ha deixat fa quatre dies. Encara no sé per què. Ell presidia el dinar. Naturalment hi havia altres personalitats de la vida cultural i política del nostre país, però no ve al cas parlar-ne. Aixó passava cap als anys vuitanta.

Jo vaig tenir la sort, i ho crec fermament que va ser una sort, de seure al costat del Sr. Josep M. Ainaud de Lasarte. Amb tot el dinar no em va deixar d'explicar coses i fets de Catalunya. Jo restava embadalida i no gosava treure la mirada d'aquell home. Era fantàstic la manera com s'expressava. Aquelles mans que no paraven. Penso que també ell va menjar poca cosa. No parava d'enraonar, per tant no tenia temps de mastegar. Jo tampoc. Només em distreia una mica per contemplar els jardins que tenia davant meu. I com qui no vol la cosa anava mirant de cua d'ull, aquella làmpada que penjava del sostre, les pintures i els vitralls, el mobiliari i poca cosa més.

Em va explicar una anècdota que em va fer riure. Va dir que una vegada li van fer una entrevista per la ràdio i el presentador l'anomenava així "senyor Ainaud de Lasarte". Quan va arribar l'hora de la publicitat, sembla que algú li va dir, al locutor, que era un cognom francès i que procurés dir-ho correctament. En continuar la conversa, el locutor va dir:

18

"Doncs com deia el Sr. Ainaud de "Lasart...". O sigui que va afrancesar el segon cognom.

Acabat l’àpat, ens acomiadàrem i jo "cofoia" em va semblar que havia fet una gran amistat amb aquell home.

Doncs no. No va ser així. Un dia el vaig veure en una exposició i, naturalment, no em va conèixer.

També d’això n'estic segura. No hi tornaré a dinar mai més en el Palauet Albéniz. En tot cas em passejaré, com altres vegades he fet, pels meravellosos jardins i contemplaré amb goig, totes les escultures i seuré una estona en un banc i, si és temps, olorar les magnòlies. Res més.

Ara passats els anys i com a record del Sr. Ainaud de Lasarte, he trobat el famós Palauet al Wikipedia. He intentat posar la fotografia del Palauet i m’ha sortit aquesta que ara adjunto.

He escrit, això, perquè fa pocs dies el Sr. Ainaud ens ha deixat i com que ja he dit abans que l’admirava, no vull deixar passar el moment de retre-li un record, en el fons ple d’enyorança pel dia que vaig passar al seu costat i que em serà difícil d’oblidar. Descansi en pau.

AMPARO PUJADAS

19

EN JOAN I LA DESCONEGUDA

En Joan jeia estirat al llit, tan llarg com era. Mantenia els ulls clucs i un estrany rictus desformava els seus llavis prims. Dormia encara un son pesant que li embotia el pensament, fins que, tot d’una, es féu pas en el seu cap que ja devia ser l’hora de llevar-se i s’adonà aleshores del silenci tan profund que regnava a la casa... potser encara era negra nit i la gent dormia?

En Joan intentà obrir els ulls, Mare de Déu! semblava com si els tingués plens de lleganyes... Li va costar però al final ho aconseguí i el primer que va veure fou una espelma que cremava damunt la calaixera, al peu de l’escaparata de Sant Antoni. I ara!, va pensar, que torna a haver-hi una avaria del corrent? Tampoc no seria gens estrany, és el pa nostre de cada dia! Per l’escletxa del finestró no hi passava ni un resquitx de llum. Potser sí que encara era de nit. A en Joan li semblava que havia dormit moltes i moltes hores, però vés a saber.

I aleshores sí que li’n va passar una de bona! Va voler mirar l’hora al despertador, que no posava mai perquè no el necessitava, sempre es despertava a la mateixa hora, i no va poder moure el coll. Espantat, s’adonà que tenia tot el cos encarcarat! Però què li passava?... És clar, mira que n’era de tanoca! La flassada i l’edredó devien haver caigut a terra i havia dormit tapat només amb el llençol i eren a finals de desembre i durant tota la setmana havia fet un fred que pelava, fins i tot havien caigut quatre volves de neu... I aleshores sentí fins al moll dels ossos i ben endins del cos, una gelor extrema, que tanmateix no el molestava gaire. Tot era tan estrany... però què caram! Ell sempre havia plantat cara a totes els dificultats que al llarg dels anys se li havien presentat i n’havia sortit airós, bé, gairebé sempre. Doncs, fil a l’agulla i a llevar-se tant si estava congelat com si no.

Ho intentà una vegada i una altra, però, malgrat els seus esforços, no es va poder moure, ni tan sols els ulls, els tenia oberts, però la mirada era fixa davant seu, només podia veure l’espelma i l’escaparata.

Aleshores sí que s’esglaià... i no venia ningú... però on era la gent de casa, el Francesc i l’Adela... quins ganduls, així li pagaven haver-los recollit quan es van quedar sense feina? És ben veritat la dita de si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit... Ell prou que volia cridar, però els seus crits morien abans de néixer i no passaven de la gola empedreïda.

Tot d’una sentí una remor de veus i passos gairebé silenciosos que provenien del passadís. Gràcies a Déu, va pensar, ja és hora que compareguin, sobretot els fills i les joves i els nens. Mai no havia desitjat tant veure’ls com en aquell moment!... Des que es va morir la

20

seva dona, gairebé no els veu, no han tingut cap conversa, ni li han retret mai res, però ell va notar de seguida una fredor, un distanciament que no entén... però mai no ha gosat preguntar el perquè d’aquelles actituds fredes, mancades d’espontaneïtat i de sentiment, gairebé com si fossin forasters... potser perquè tem la resposta... No, no sap què els passa perquè ell no els ha fet cap mal i se’ls estima...

Tot d’una sent com la porta s’obre a poc a poc, com entra gent... ara, ara s’adonaran que no puc moure’m, que no puc parlar... potser si em tapessin, reaccionaria i em podria llevar...

-Mira- diu la dona del gran- té els ulls oberts, fan esgarrifar.

-Doncs, jo els hi vaig cloure de seguida que... és estrany, oi?- diu la del petit.

Però, què diuen, aquestes?... No us entretingueu i ajudeu-me d’una vegada! Encara em moriré de fred, jo!

-Així, estirat al llit, tan quiet, sembla ben bé que no hagi trencat mai cap plat!- exclama la cunyada, tot brandant el cap.

Què hi fa la Teresa aquí? Si fa anys que no es parlen... després d’haver-lo acusat de donar mala vida a la seva dona, i ella què sabia, ell no li havia pegat mai a l’Angeleta, escridassar-la, sí, per això era la seva dona... és clar que, si hi pensa, sovint li havia fet el salt, es gastava amb altres els diners que li escatimava a ella, que havia d’escarrassar-se per tirar la família endavant... però quins pensaments que se li acudeixen, potser es pensen que ha de demanar perdó! Però què s’han cregut, ell era l’home, oi?

-Sí, ha estat sempre un orgullós, no era dolent del tot, potser, però sí un egoista que ha fet sempre el que ha volgut. Ens ha estimat a la seva manera mentre això no signifiqués deixar de fer la seva- ha murmurat el gran- i ha mort, com ha viscut, sol entre nosaltres.

En Joan gairebé no ha sentit res més que aquestes dues paraules “ha mort”. Així, aquesta fredor, aquest encarcarament, són la mort?...

No, no pot ser, ell sempre havia pensat que al final... no, no havia d’haver mort sense... demanar perdó als seus.. es penedeix de tantes coses... de tantes!... de defugir els seus deures de marit i de pare, sobretot... i ha fet tard, la Desconeguda ha vingut d’amagat, mentre dormia, i se l’ha emportat allà d’on no es torna... però no, encara és aquí, encara pensa, sent... i, per primera vegada en molts anys, una pregària surt dels seus llavis: ”Oh, Senyor, deixeu-me una mica més de temps per poder reconèixer les meves faltes, per fer les paus amb els meus per pugui donar-los l’amor que els he negat fins ara”.

Aleshores obre els ulls de bat a bat, l’espelma ha desaparegut i un raig de sol s’esmuny per l’escletxa del finestró. En Joan es lleva amb dificultat... mira que dormir tapat només amb el llençol amb el reuma que li anquilosa cada vegada més les articulacions... però ara no sent el 21

fred, sinó una escalfor estranya; dins el pit, el cor li batega amb força com si li volgués recordar que avui pot ser un gran dia Nadal... Sí, ho té ben decidit, no vol esperar més, avui demanarà perdó als fills per tot el mal que els hagi fet, faran les paus i, el dia que la Desconeguda picarà a la porta de debò, ell partirà serè, sense recança.

No recorda aquell somni angoixant de fa una estona, que tanmateix n’ha fet un altre home, només sent dins seu una pau que no havia conegut mai. Dins l’escaparata, Sant Antoni somriu.

Repiquen les campanes de l’església veïna i el timbre de la porta sona amb drings de festa, com si la família intuís el que passarà avui que és diumenge.

MATILDE MARCÉ ----------------------------------------

22

POESIA EPÍLEG DE L’EXPERIÈNCIA VITAL El món és tot fora de mi: es anys, l’atzar, la vida incerta; i jo, sense moure’m d’ací, com si el paper fos la finestra oberta, esguardo, escolto, sento esdevenir.

D’UN XIPRER Ta vida és un desig d’agilitat; Voldria ser gentil i és massa forta.

Ta vida és un desig llarg i callat; És com l’espectre d’una flama morta.

PREGUNTA DELIRANT VORA LA MAR Qui dels dos mira, qui dels dos escolta, ambdós tots sols i l’un per l’altre nu, àvida mar escrutadora, tu, i jo incessant que del silenci molta febre no sé si remoreja o lluu?

Josep Ma. López Picó (1886 – 1959)

23

OPINIÓ MALTRACTAMENTS Ella estava asseguda davant de l'assistent social. Per fi, després de tants anys, s'havia decidit. Aquesta vegada era la definitiva, ja no tenia por, no podia deixar-ho per a una altra vegada. Li anava la vida.

L'assistent, una dona seriosa, rossa, d'ulls blaus i d'estructura forta, la mirava, amb una barreja de comprensió i fredor asèptica de funcionari, però amb un cert toc d'interès.

"Com va començar tot plegat?", li va preguntar interessada,li he de confessar que fa anys qué segueixo el seu cas, però no creia que s'acabés de decidir mai."

-No cregui que ell i jo hagim estat junts tota la vida. Quan ens vam conèixer simplement érem veïns, però sense gaire tracte ni relació.

Cada un anava per la seva banda intentant progressar i avançar en la vida. Ell es va anar fent gran i fort, i jo també. I malgrat que vam tenir alguna altra relació familiar i de d’esporàdica col·laboració i amistat, el cert és no em feia gaire amb ell. Més aviat em vaig relacionar amb gent d'altres terres i contrades més llunyanes. He de reconèixer que van ser, potser, els millors anys de la meva vida. Anys de plenitud i llibertat. Va ser en aquells moments, poc després, que vaig caure malalta i vaig quedar força tocada. Vaig perdre embranzida, però seguia sent lliure i valenta, i això em va permetre tirar endavant, amb esforç i treball.

Per ser sincera, amb ell, en més d'una vegada ens vam arribar a barallar, i de valent. Tot i que compartíem algun parent i amistats, no podíem dir que fóssim gaire amics. Coneguts, respectats i res més.

Cada un tenia el seu món.

Em van casar per la força. Jo no ho volia. Va ser en Ferran qui m’hi va obligar. Al començament, les coses no van anar pas massa malament, hi havia una relació de certa igualtat i cada un podia fer el que volgués, però amb el temps he cregut que, ja en aquells moments, m'enredava i que alguna en duia de cap.

El respecte no va durar gaire, i aviat va començar amb la seva dèria eterna de dominar-me. Jo no em volia deixar, sempre havia estat lliure i no volia rendir-me.

Però quan es va creure prou fort per forçar-me, ho va intentar, i de quina manera! Ens vam barallar, i fins i tot vaig pensar a separar-me.

Quina ocasió perduda! Vaig cometre l'error de demanar ajut a un veí, i entre tots dos gairebé em maten. Però vaig resistir, en aquell moment jo 24

encara era forta i valenta. Malgrat tot, amb aquest primer intent per anul·lar-me, entre tots dos em van esquinçar l'ànima, i em van separar d'una part de mi mateixa. Encara sento els plors dels meus fills. Encara els ploro.

Amb tot, vaig aconseguir que em deixessin tranquil·la durant un temps, que no va durar pas gaire.

Tot va començar quan vam discutir de com s'havia de portar la casa. Jo pensava d'una manera i ell d'una altra. Jo deia que tant l’un com l'altre érem iguals i ens havíem de respectar.

Finalment ens vam tornar a barallar. Jo no m'havia adonat de com se n’hauria tornat de fort i, al final de tot plegat, vaig quedar sola, derrotada i abandonada per tothom. Va ser la fi.

Aquí van començar de veritat les pallisses, les humiliacions, les prohibicions. Em va prendre tot el que tenia, i em feia treballar per ell, i em prenia el que, amb el meu esforç, guanyava. Des de llavors, el que era seu, era seu; i el que era meu, passava a ser seu.

Em faltava al respecte. Volia que parlés com ell, que pensés com ell, que fos com ell i alhora, que treballés per ell. Se'n reia de mi, del que deia i de com ho deia. I quan em queixava i protestava, treia tota la seva ràbia contra mi i em tornava a pegar i castigar.

Quan les coses es capgiraven malament per a ell, llavors venia amb les promeses: "Canviaré," em deia. "Podem intentar-ho de nou plegats".

"Et prometo que aquesta vegada no te'n penediràs, compliré el que decideixis." Tot mentires. Quan els temps canviaven i el vent de llibertat passava, tornava ell, el de sempre, amb més amenaces, insults, desdeny i maltractaments. I així anys, i anys, i anys...

He intentat comprendre'l, m'he esforçat perquè em comprengui. He intentat estimar-lo i que m'estimi. No hi ha manera. Simplement es creu millor que jo i em menysprea. No hi ha res a fer. Últimament hem discutit molt, i si bé no em pega com abans, perquè no pot, la humiliació continua.

Em veu farta i, tot complaent,em diu que no m'enfadi, que em donarà més diners per la meva feina. Comprengui-ho, senyora, a aquestes alçades ja no és qüestió de diners, de veritat! Ho és de dignitat i de supervivència. Vull seguir sent jo mateixa, i amb ell és impossible, ho porta a la sang.

L'assistent social, que havia estat escoltant repenjada al respatller de la seva cadira, s'atansà cap a ella, posant els colzes damunt de la taula i ajuntant les mans, tot creuant els dits, com si resés.

"I com ha dit que es diu vostè?" preguntà.

"Catalunya, senyora. Em dic Catalunya" CARLES FARRÉS I PINÓS 25

HO SABÍEU? MIREM ENDAVANT TOT FENT MEMÒRIA Aquest mes d’agost he llegit el llibre de Joan Rius i Vila, Deu anys crucials a l’Hospitalet de Llobregat, 1930-1940, núm. 23 de la col·lecció La Medusa, que edita l’Ateneu, i que us recomano. He trigat a fer-ho -el vam publicar per Sant Jordi de 2010- perquè sempre en tenia un o altre entre mans, i ara me’n penedeixo i tot de no haver-lo llegit abans.

Del que explica el senyor Rius, com el possible lector si és de l’Hospitalet, sí que en sabia coses. Escoltant per aquí i per allà i preguntant de vegades, me n’he anat informant d’aquells temps no tan llunyans; però llegint-lo he sabut de primera mà el que va passar en uns anys força tristos al nostre poble, que alguns de vosaltres, segurament, també vàreu patir i recordeu vivament.

Jo vaig néixer al desembre de 1948, gairebé 10 anys després d’acabada la guerra, i encara que força recent (recordo unes cartilles de racionament infantil que anàvem a comprar a cal Tort, que era al carrer Nou, amb la meva germana), l’ambient era ja més distés. A casa meva, l’únic que vaig sentir dir de la guerra va ser per part de la meva mare, i ben poca cosa: parlava dels bombardeigs. A la plaça del Repartidor nosaltres vivíem al carrer del Centre-, hi havia un refugi, però no hi varen acudir mai; tancaven els finestrons i “s’ha amagaven” dins del llit, ella i els meus tres germans, fins que l’alarma havia passat.

El meu pare, el van mobilitzar l’any 37, i la meva mare, per mantenir-se ella i els tres fills –un de nadó, la meva germana Elvira- va anar a treballar al camp, a la Marina, i deia textualment: “De gana no en vàrem passar mai, perquè de verdura i patates no ens en faltaven, però la carn i el peix, no els vèiem ni en pintura”.

El meu pare era músic i, a més de treballar a can Gomar, n’exercia.

Quan el reclutaren va tenir la “sort” de no haver d’anar a tirar trets, ja que el seu destí fou la banda de música, però de fet era al front i ho vivia. Quan els “nacionales” (com diu en Rius), guanyaren la guerra, a ell i d’altres, els varen fer pujar dalt de trens, portant-los cap a França a camps de concentració. Essent a prop de la frontera, es va tirar del tren en marxa, i de nit, va tornar, caminant i amagant-se, fins a Barcelona.

Un cop arribat, es va presentar al Paral·lel (suposo que el seu lloc de reclutament) i li varen dir que: “Muy bien Caldés, puede irse a casa” Aquella caiguda del tren va tenir, però, conseqüències. Es va lesionar a la columna vertebral, cosa que, aleshores, jove com era, no

26

va notar o no li va donar importància –tenia altres coses de què preocupar-se, com els fills petits-. Anys més tard (i això sí que ho vaig viure), el van fer patir molt els dolors i deformacions, i a resultes del quals va morir.

Ell, segons havia sentit dir a la meva mare quan ja era mort, al principi es va afiliar a la CNT, però ben aviat se’n va desenganyar i se’n va sortir. Això potser li va salvar la vida, doncs quan es buscava a la gent per “arreglar comptes”, algú va preguntar: “I el Caldés?”, i li varen dir: “No, aquest només s’està assegut els bancs de la rambla”. Una bona pensada la del meu pare en aquelles circumstàncies.

Del que us deia abans que a casa meva, tanmateix, no es parlava de la guerra, ni de política, és ben cert. Quan era petita sentia com el meu pare sempre deia, quan algú parlava d’alguna cosa que jo, aleshores no entenia –però que suposo que era de política-, que les parets tenien orelles.

Després de sopar, com que no hi havia televisió, anàvem a dormir bastant aviat, potser cap a les onze, i el meu pare es quedava al menjador escoltant la radio. Recordo que no vam tenir nevera fins que jo tenia 9 o 10 anys, però sempre hi havia hagut radio a casa meva. I jo li deia a la meva mare: “Per què es queda el papa escoltant la radio?” I ella em responia: “Res, nena, res, coses que a ell li agraden”.

Sintonitzava, com podeu imaginar la radio Pirenaica, tant i tant buscada per tots i durant molts anys, fins i tot quan la mort del dictador, per saber quelcom de nou.

En fi, coses de la guerra i de la post-guerra, de la por, del que mai més ha de tornar a passar. Tant de bo, si aconseguim la independència en pau, puguem viure a casa nostra tal com volem, sense coaccions ni espoliacions del que és nostre.

ANTÒNIA CALDÉS

27

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants.

Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé.

Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés, Martí Guerrero, Pere Juhé, Valentí Julià, Albert Marzà, Matilde Marcé, Amparo Pujadas.

CORRELLENGUA 2012 A L’HOSPITALET PROGRAMA D’ACTIVITATS ORGANITZATS PER (Coordinadora d’associacions per la llengua catalana)

LA

CAL

6 d’octubre, a les 7 del vespre. Recital poeticomusical Jacques Prevert, a l’Ateneu de Cultura Popular.

4,6,7,19 d’octubre, Cinema en català, al Filmax Granvia.

15 d’octubre, a 2/4 de 7 del vespre. Conferència “Francesc Macià i Lluís Companys, vides paral·leles”, a la Regidoria del Districte I. 18 d’octubre, a 2/4 de 9 del vespre. Espectacle poeticomusical “Lluís Maria Xirinacs amb tu”, al Centre Catòlic.

19 d’octubre, a les 9 del vespre. Sopar col·loqui al Casino del Centre.

21 d’octubre, a les 11 del matí. XXXVIII Aplec de l’Hospitalet, a la plaça de l’Ajuntament, a càrrec de la Coordinadora Sardanista.

25 d’octubre, a 2/4 de 9 del vespre. Lectura poètica de J.V. Foix, al Centre Catòlic.

27 d’octubre, a les 10 del matí. Homenatge a “Calders, Sales, Tisner”.

Als Jardins del Centre Metropolità Tecla Sala.

22 de novembre, a les 7 del vespre. Xerrada amb Ramon Solsona, premi Sant Jordi 2011, a la biblioteca de Bellvitge.

Del 17 de setembre a l’11 d’octubre. Exposició d’humor gràfic “Escolta, Espanya!...Ep, que hi ha algú?, a la biblioteca Tecla Sala.

2 de desembre, ”Calders a l’escenari”, a l’Ateneu de Cultura Popular.

Amb la col路laboraci贸 de: