12-11

ANY XXXIII – Núm. 363 NOVEMBRE 2012

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE NOVEMBRE

DILLUNS 5, a les 8 del vespre, inauguració de l’exposició de l’Ateneu: 80 anys de l’Ateneu. Romandrà oberta fins al dia 16.

DIMECRES 7, a les 7 del vespre, recital poètico-musical en commemoració del 25è aniversari de la mort de J. V. Foix. (acte institucional).

DIVENDRES 16, a 2/4 de 8 del vespre, Paradigmes? Invitat Ferran Soriano (escultor, pintor i poeta).

DISSABTE 17, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm.

297, al Museu de la Ràdio a Roda de Berà, dinar a Montferri.

Inscripcions el dimarts dia 6.

DISSABTE 24, a les 11 del matí, visita cultural al Museu de l’Enrajolada de Martorell.

VEGEU LA PROGRAMACIÓ PER AL MES DE DESEMBRE A L’ ÚLTIMA PÀGINA.

TALLERS CURS 2012-2013 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat

Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL La biblioteca de l’Ateneu comença a caminar.

Després d’uns anys sense que els socis tinguessin accés a l’extraordinari dipòsit de llibres de l’entitat, el trasllat al nou local del carrer de Santa Anna ens ha donat més espai i ens ha obert la possibilitat de catalogar els llibres i col·locar-los degudament classificats en prestatges.

L’esforç i les hores que hi dediquen de manera altruista, des de fa unes setmanes, dues persones que s’han ofert voluntàries, permeten anar bastint, de mica en mica, al primer pis de la seu social, la necessitada biblioteca. Tot i que els treballs de catalogació són lents, esperem que, a mig termini, es pugui engegar el servei de prestació de llibres. A mesura que es vagi avançant en el pla previst us anirem informant.

El pròxim diumenge 2 de desembre, l’Ateneu celebrarà el Dia del Soci amb els actes que s’acostumen a fer cada any: sardanes, dinar i representacions teatrals, les quals aquesta vegada estaran dedicades a l’admirat contista Pere Calders. Els horaris i els detalls de les diferents activitats us seran comunicats oportunament.

D’altra banda, en un altre ordre de coses, no volem deixar d’afegir-nos a la indignació col·lectiva que s’ha generat al país per la pujada del tipus d’IVA – ha passat del 8% al 21%- que s’aplica a tots els actes i espectacles culturals. A l’Ateneu pensem que la cultura no és un article de luxe, sinó una inversió en les persones. Facilitarne l’accés implica més coneixement, més capacitat de pensar per un mateix i, per tant, més possibilitats d’aconseguir una societat més justa i més lliure.

NOVEMBRE

PORTADA MONESTIRS DELS PAÏSOS CATALANS MONESTIR DE SANT BENET DE MONTSERRAT. Estic convençut que quan us parlen de monestirs,segur que penseu en edificis antics, que us veieu transportats a l’edat mitjana, a l'època del Císter i del Cluny. I potser tingueu raó de pensar així, ja que la majoria de monestirs del nostre país van ser construïts en aquelles èpoques, però no tots. N'hi alguns que són més recents, posteriors, i aquell del qual parlarem aquest més n'és un.

El monestir de Sant Benet de Montserrat és un monestir que podríem anomenar modern, ja que va ser construït l'any 1954. Està situat al municipi de Magranell, el mateix municipi que acull l'importantissim monestir de Montserrat, prop de la Colònia Puig, sobre un penya-segat que domina el camí de Monistrol de Montserrat. Com podeu veure, es tracta d'un monestir del segle XX. Val a dir que, a vegades, les aparences ens poden enganyar. Un podria pensar que, sent el monestir de recent construcció, que també ho ha de ser la congregació que l'habita. Res més equivocat. La història de les seves congregacions és antiga,almenys per una de les seves parts.

Sant Benet de Montserrat és una abadia de monges benedictines que es va crear l'any 1952 amb la fusió de dues comunitats, la de Santa Clara de Barcelona (fundada l'any 1236) i la de Sant Benet de Mataró (fundada l'any 1881).

La llegenda fundacional de la comunitat de Santa Clara de Barcelona, diu que van ser Agnès de Peranda d'Assís (suposada filla de Peranda i neboda de Santa Clara d'Assís, germana de Sant Francesc d'Assís) i Clara de Janua. Totes dues, després d'haver sortit d'Ancona per mar, van patir un naufragi, del qual només els va quedar una barca, sense rems. D'aquesta manera arribaren a Barcelona l'any 1233, amb la idea de fundar un monestir. El monestir es va situar al barri de la Ribera, sota l'advocació de Sant Antoni i Santa Clara, comptant amb la col·laboració del bisbe Berenguer II de Palou. Avui en dia el trobaríem on hi ha el parc de la Ciutadella.

L'any 1327 un grup de monges d'aquest monestir va fundar el monestir de Pedralbes, amb el suport de Jaume II i Elisenda de Montcada.

L'any 1513, en aprovar-se la Regla de Santa Clara, les monges del monestir de Santa Clara van haver d'escollir si pertànyer a aquesta 2

orde o seguir dintre de la regla de sant Benet. Van decidir seguir sent benedictines.

L'any 1714, en caure Barcelona a mans de Felip V i amb la construcció de la Ciutadella, el monestir va ser enderrocat, i les monges van ser traslladades al Palau dels Reis (actualment Museu Marés, Museu d'Història de la Ciutat i Saló del Tinell).

D’altra banda, l'any 1881, M. Carmen Llinàs, del monestir de Sant Daniel de Girona, i Maria Font i Rosa, del monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, fundaren el monestir de Sant Benet, a Mataró.

Durant la guerra civil de 1936 es va cremar l'edifici de la seva seu i, en no poder reconstruir-lo, es van traslladar a Santa Cecília de Montserrat, propietat dels monjos de Montserrat, acollides per l'abat Marcet.

Des de 1939 fins al 1952 la comunitat de Santa Clara de Barcelona va estar ubicada en diversos llocs fins que va anar a parar al monestir de Santa Cecília. Les dues comunitats van decidir fusionar-se (13 de maig de 1952) i crear un nou monestir. Un cop adaptat i ampliat l'Hotel Marcet, aquest va passar a ser el nou monestir i la nova seu de la comunitat benedictina de Sant Benet de Montserrat.

L'edifici és obra de l'arquitecte Lluís Bonet i Garí (1893-1993), format amb Josep Puig i Cadafalch i deixeble d'Antoni Gaudí, amb qui col·laborà a la Sagrada Família i seguí amb les obres des de 1954.

Juntament amb Isidre Puig I Boada i Francesc Quintana es va encarregar de la nova façana de la Passió. Lluís Bonet també ha estat reconegut com a protector de la cultura catalana durant el franquisme. És el pare de Jordi Bonet, arquitecte i actual director de les obres de la Sagrada Família.

L'església del monestir de Sant Benet de Montserrat és un temple d'art contemporani amb un campanar neoromànic, de planta quadrada, coberta amb una estructura en forma de prisma i bigues de formigó. El presbiteri queda orientat cap a la muntanya de Montserrat. Els materials emprats en la construcció són el totxo, el marbre,la fusta i la ceràmica.

Actualment el monestir és obert a aquells que vulguin passar uns dies de repòs, meditació i retrobada amb Déu (i amb un mateix) Així doncs, una part del monestir és una hostatgeria, on ofereixen 10 habitacions, amb un total de 21 llits. Al menjadors dels hostes, s'hi comparteixen els àpats. Tenen, a més, dues sales per a grups o per llegir i estudiar. I per als que no poden estar-se de deixar ni per un moment la vida moderna, el monestir té connexió a Internet.

Com a fet curiós final,cal mencionar que el periodista Albert Om, va ser el "convidat" de la germana Teresa Forcades, metgessa i monja, membre de la congregació i reconeguda per les seves crítiques a les farmacèutiques durant la crisi de la grip A. CARLES FARRÉS I PINÓS 3

CONVERSES

Respon: Sofia Serrano Díaz Nada a: L’Hospitalet Edat: 27 anys Estat Visc en parella Professió: Administrativa

Molts de vosaltres ja coneixeu la Sofia, la nostra administrativa.

Però els que no veniu tant sovint per l’Ateneu, a través d’aquesta conversa podreu saber una mica com és.

Ets de l’Hospitalet. A quines escoles del barri vas cursar els teus estudis?

Doncs durant la meva escolarització vaig passar per dues escoles.

Primer vaig anar a Fàtima on vaig cursar els meus estudis primaris, i després vaig anar al Tecla Sala on vaig cursar els meus estudis secundaris.

T’ha influenciat d’alguna manera l’educació religiosa que vas rebre a l’escola?

En l’aspecte” religiós” no m’ha influenciat gens. Però sí que puc dir que l’educació rebuda, quant a valors, ha sigut molt bona.

La teva mare és extremenya i el teu pare és català. Quin idioma parleu a casa teva?

Doncs sí, la meva mare va néixer a Extremadura (Badajoz) en un poble molt petit que es diu Zahinos, on encara viuen els seus pares…i de tant en tant anem a visitar-los. No hi podem anar gaire sovint perquè 4

hi ha 1.100 Km fins a arribar al poble. El meu pare va néixer a Barcelona. I sí, encara que sembli estrany a casa parlo el català amb la mare i el castellà amb el pare.

Abans he dit “a casa teva”, però sabem que t’has independitzat.

Com va ser? Ha estat difícil?

Doncs sí, m’he independitzat amb la meva parella fa uns mesos, en un pis de lloguer al centre de l’Hospitalet. Avui en dia és l'única manera de poder independitzar-se, ja que els bancs no t’ho posen gens fàcil.

Fa prop d'un un any que treballes com a administrativa a l’Ateneu.

Com va anar tot plegat?

Doncs la meva mare ja feia gairebé un any que era sòcia de l’Ateneu i també anava a classes de pintura. Li van comentar que la Sra. Tina es jubilava i que hi hauria una vacant, aleshores vaig portar un currículum i a la setmana següent vaig fer l’entrevista. Tot plegat va anar molt bé, era el que més s'assemblava al perfil que buscaven.

La teva professió és administrativa. Has treballat en altres empreses?

Sí, la veritat he estat a diverses empreses, en l’última vaig treballar com a administrativa durant 3 anys. Hi vaig estar molt a gust, fins que les coses van començar a no anar gaire bé i van començar a acomiadar gent, fins que em va tocar a mi. La veritat, vaig tenir un bon disgust.

Així doncs, com molta altra gent, has patit l’atur. Com veus la crisi actual? Creus que en sortirem algun dia?

Buff…No sé si hi ha solució, sembla que anem cap enrere. Gent llicenciada que no té feina… Confio en que sí que en sortirem algun dia, pel bé de tots.

Com que no tot és treballar, permet que et pregunti si tens alguna afició.

Doncs una de les meves aficions és l’esport, crec que he anat a quasi tots els gimnasos de l’Hospitalet! Sempre que he pogut, clar, perquè a vegades els horaris de feina no han estat gens compatibles amb els horaris del gimnàs. Sóc una fan de les classes de “spinning”.

5

Alguna afició o hobby més?

També, sempre que puc i la butxaca m’ho permet, vaig al cine amb la meva parella. La veritat és que ha estat ell el que m’ha creat aquesta afició, jo no havia estat mai gaire d’anar al cine i, des que el vaig conèixer, a vegades hem arribat a anar-hi dos cops a la setmana, encara que, últimament, amb la pujada de l’IVA, ens ho pensem dues vegades això d’anar al cine.

Estem vivint uns moments complexos a tots els nivells, inclòs el cultural. Com veus el futur de la cultura catalana?

Que hem de ser capaços de trobar un espai dins de l’Espanya plural i que ens entenguin tal com som, perquè més de 500 anys d’història signifiquen alguna cosa…no?

Parlem de la nostra ciutat. Què és el que canviaries? I el que més t’agrada?

El que més m’agrada és l’ambient de poble, que es coneix tothom, i a part, en el meu cas, que no disposo de vehicle, m’agrada la varietat de transport públic que hi ha per poder-me desplaçar a qualsevol lloc.

I l'únic que canviaria és el poc civisme que ni ha a vegades.

La teva mare és sòcia de l’entitat i col·labora en el grup de pintura, entre altres, per tant, crec que ja coneixies l’Ateneu abans de treballar amb nosaltres. Com ens veus? Què penses de nosaltres?

L’Ateneu és un lloc on sempre hi ha gent, (és com una petita família), es fan moltes activitats i hi ha molt bon ambient. A banda, al ser del barri, sempre hi veig cares conegudes.

Quins consells ens donaries?

Consells, la veritat, l'únic que puc dir, és que seguiu així perquè feu una feina esplèndida, i les activitats que desenvolupeu són prou bones i de qualitat.

Com et veus en l’Ateneu d’aquí uns anys?

Doncs a l’Ateneu d’aquí a uns anys em veig, espero, que seguint treballant amb vosaltres, perquè és un lloc on em sento molt a gust.

6

ATENEU RECITAL POÈTIC-MUSICAL Era el dia 6 d’octubre a les set de la tarda, quan l’escenari de la sala d’actes de l’Ateneu es convertia en un cafè de París, que ens podia recordar els anys treta, sentírem les notes d’un saxo que creava l’ambient: un home i una dona ballaven i es movien amb elegància, i, en acabar el ball, amb la seva veu i el bon dir d’aquesta parella elegant escoltàrem Històries i paraules, del poeta Jacques Prévert, i la parella s’asseia davant d’una taula al petit cafè per escoltar i gaudir de la veu peculiar d’aquell instrument interpretant les boniques melodies de Joseph Kosma de Charles Trenet... i els actors tornaven a parlar-nos. D’aquesta manera els tres intèrprets intercalaven música, peces com “Sota el cel de París”, “Les fulles mortes”, etc., i “històries”, històries d’un humor surrealista, i “paraules”, paraules intel·ligents de pura ironia, ben dites, amb el to adequat que sols ho saben dir els que en saben, així fou la interpretació dels components del recital.

La vetllada va ser molt, molt interessant com ho va demostrar el públic assistent amb aplaudiments i felicitacions als actors M. Dolors Hermano, Eduard Araujo i el saxofonista Marc Pomerol, components del Grup Pentagrama, i el Grup Teatral Margarida Xirgu.

CARME JORBA

7

Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” núm. 296, “SORPRESA” del dimecres 17, al diumenge 21 d’octubre de 2012.

El dimecres 17, a 2/4 de 8 del matí vam emprendre el viatge amb la incògnita del nostre destí. El senyor Miquel ho va mantenir en secret fins que vam arribar a l’àrea de servei de l’Hospitalet de l’Infant de l’autopista AP-7.

Després d’esmorzar a l’àrea, vam continuar el viatge sortint de Catalunya, entrant a la comarca del Baix Maestrat de Castelló. A banda i banda de la carretera gaudírem de la visió de planures plenes de tarongers.

Vam arribar al Gran Hotel Las Fuentes d’Alcossebre, un hotel molt confortable amb qualificació de 4 estrelles, a la vora del mar, amb

passeig marítim, habitacions molt espaioses amb terrassa, un jardí amb tres piscines exteriors i jacuzzi gegant, piscina interior climatitzada, grans sales de reunions i esbarjos, el servei de restaurant amb bufet lliure molt complet a totes les menjades, etc.

El poble d’Alcossebre pertany al municipi d’Alcalà de Xivert (comarca del Baix Maestrat), és un centre de turisme i estiueig, té un petit port i diverses platges.

8

El dimecres a la tarda, després de dinar i reposar vàrem poder fer una passejada pels voltants de l’hotel i pel passeig marítim.

El dijous 18, ens vam despertar amb la remor de les onades d’un mar molt encrespat. Després d’esmorzar a 2/4 de 10 vàrem anar a Peníscola per visitar principalment el castell anomenat del Papa Luna.

El Castell, d’origen musulmà amb reformes significatives fetes pels caballers Templaris durant el segle XIII al XVI, famós per haver estat residència del Papa Benet XIII, Pedro de Luna, des de 1411 fins a 1423, durant el cisma d’Occident.

Arquitectura militar baix medieval.

El castell també ha sofert la febre d’edificar sense respectar els entorns com a tot el nostre litoral i la seva vista des de l’exterior ha quedat gairebé tapada amb horribles edificacions.

A la tarda vam anar a Orpesa per visitar el jardí del complex Marina d’Or. Un jardí que ha tingut divisió d’opinions, a alguns ha agradat i a altres no. En aquesta època de l’any les edificacions de tot el complex s’assemblen a una ciutat fantasma. Estava completament deserta.

Després de sopar es va presentar el “Show” de l’Ateneu, amb les artistes principals: Maria Rosa i Lali acompanyades per les rapsodes, Lolita, Rosa i Lola. Les actuacions van ésser molt agradables.

El divendres 19, ens vam traslladar al municipi de la Vall d’Uixó de la comarca de la Plana Baixa per visitar la Cova de Sant Josep. Per l’interior de la cova hi circula un riu subterrani del qual vam recórrer uns 800 metres amb barques on cabíem 14 persones en cada una d’elles. Després el recorregut d’uns 255 metres el férem a peu. La visita va tenir una duració de 40 minuts i la temperatura a l’interior de la cova ens van dir que es mantenia durant tot l’any a 20º C. Ens explicaren que la cova va estar habitada des de fa més de 15.000 anys (Paleolític Superior) i encara no es coneix on té l’origen el riu, ni el final de la Cova.

A la tarda descans i passeig.

9

El dissabte 20, hi va haver uns dubtes perquè el servei meteorològic havia pronosticat grans pluges per la zona de Morella i es va pensar anar a Sant Carles de la Ràpita o bé a Tortosa, Però finalment ens vam arriscar i vàrem anar a Morella.

Morella és una població de la comarca dels Ports, situada als límits d’Aragó, Catalunya i País Valencià, és eminentment muntanyosa i el castell sobresurt a 1.075 metres. Vàrem poder passejar i fer compres pels seus carrers antics. El temps era molt limitat i no vam poder pujar fins al castell. De tornada cap a Alcossebre ens va fer una gran pluja, però ja érem dins de l’autocar.

A la tarda descans, passeig i preparació de les maletes.

El diumenge 21, acomiadament de l’hotel i viatge a Vilafamés de la comarca de la Plana Alta. El senyor Paco, veí del poble amb molta erudició ens feu de guia i ens portà per tota la zona antiga. El poble té l’origen en l’època musulmana i la població prengué identitat pròpia després de la conquesta del rei Jaume I. Posteriorment s’incorporà al patrimoni dels Hospitalers de Sant Joan en 1264. De dalt del castell, els carrers baixen esglaonats en pendís molt fort. L’església parroquial de l’Assumpció fou construïda a partir de 1587. Hi ha un valuós retaule, unes pintures molt importants i un Sant Crist, que el senyor Paco ens va dir que té la rara característica que el seu peu esquerre està per sobre del peu dret, cosa que no és habitual en altres imatges. A la casa de Batlle, edifici del segle XV, es va instal·lar el 1972 un Museu d’Art Contemporani.

De Vilafamés vam anar al restaurant Piero on vam dinar. Després de fer una paradeta a l’àrea de servei de Torradembarra vam arribar sans i estalvis a l’Hospitalet.

La propera excursió es farà el dissabte 17 de novembre i visitarem el Museu de la Ràdio a Roda de Barà i el Roc de Sant Gaietà. Us hi podeu inscriure el dimarts dia 6.

MARTÍ GUERRERO I COTS

10

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE: “Fa molts anys que ho vaig viure” de Salut Guillamon

Quan la presidenta de l'Ateneu, durant l'última Assemblea Ordinària, el passat mes de març, ens va informar que la sòcia de l'entitat, la senyora Salut Guillamon, havia estat guardonada amb el premi Romà Planas i Mirò, en la seva 14a. edició, atorgat per l'Ajuntament de la Roca del Vallès i per l'Associació Amics de l'Arxiu de la Memòria Popular, del mateix municipi, crec que tots els assistents vam compartir el goig i la satisfacció del moment, i vam fer nostre aquest important èxit.

La Salut Guillamon és un dels nostres. I ho dic no tan sols perquè sigui sòcia de l'Ateneu, sinó també perquè és una persona com vostè o com jo, un ciutadà de peu, com el que et pots trobar cada dia en creuar el carrer, anant a comprar a la plaça o a la cua del forn. Sense pretensions ni grans floritures, però amb l'esperit emprenedor i arriscat, i amb l'objectiu de fer-nos saber tot allò que ens vol explicar i que, tal com ha demostrat, ho sap fer de forma magistral. I això és un gran mèrit.

El guardó li va ser entregat el passat 8 de setembre a la sala de plens de l'Ajuntament de la Roca del Vallès.

A l'Ateneu vam creure que s'havia de fer quelcom al respecte, i es va creure, no tan sols oportú, sinó també imprescindible, que el llibre motiu del premi també fos presentat a la nostra entitat, a la sala d'actes, i així, de pas, homenatjar, tal com es mereix, l'amiga Salut.

D'aquesta manera es va moure tot plegat per tal de poder reunir en aquesta presentació-homenatge el senyor Carles Santacana, professor d'Història Contemporània a la Universitat de Barcelona, i autor del pròleg, que ja va fer la presentació del llibre a l'acte de La Roca del Vallès, i el senyor Rafael Ros i Penedó, alcalde del municipi esmentat.

Així doncs, el dia 23 d'octubre ens vam trobar a la sala d'actes de l'Ateneu, per homenatjar la Salut i presentar el seu llibre. Va obrir l'acte la presidenta de l'Ateneu, que va agrair la presencia dels assistents i els

11

membres de la mesa la seva col·laboració. Després d'unes paraules, va donar pas al senyor alcalde de la Roca del Vallès, que ens va explicar quin va ser l'origen del premi Romà Planas i Miró, quins són els seus objectius i els criteris que es prenen per tal d'atorgar el guardó. Va parlar amb orgull del seu municipi, de la relació que aquest va tenir amb la Salut Guillamon i com aquesta relació queda plasmada en el seu llibre.

Posteriorment va prendre la paraula el senyor Carles Santacana que, juntament amb una petita anàlisi del llibre ens va explicar que en el futur de la història, com a ciència, cada cop és menys rellevant el nom dels reis o dels governants de torn i dels seus fets, i cada cop ho és més l'estudi de la forma de vida, els costums i les tradicions de la gent, tot fent saber la importància que té l'experiència i el coneixement de cada persona, de la seva realitat i del seu moment, i que cada home i cada dona que desapareix sense haver fet saber res de la seva vida i experiència, és un bocí d'història que es perd. I va ser aquí on va fer-nos saber la importància d’aquest llibre.

Finalment va ser la pròpia Salut qui va dirigir unes paraules als assistents, tot rememorant, breument, la seva infantesa a l'Hospitalet.

Posteriorment va agrair la presència de les persones de la taula així com a tots els assistents, amb unes paraules emotives i plenes de sentiment, en especial quan es va dirigir a Matilde Marcé, que li va fer classes de català i a qui es va mostrar agraïda.

No voldria acabar sense agrair, en nom de l'Ateneu, a tots el assistents, que varen omplir la sala d'actes de gom a gom i que, amb la seva presència, fessin saber a la Salut Guillamon el seu suport i estima.

Només ens queda felicitar-la per aquest premi, animar-la a seguir treballant i desitjar-li que el futur li segueixi donant alegries com la del premi que li van atorgar a la Roca del Vallès.

Text: CARLES FARRÉS PINÓS Fotos: FÈLIX PUIG

12

PARADIGMES? El passat 26 d’octubre l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet de Llobregat va iniciar un cicle de converses amb persones vinculades directament o indirecta amb la nostra ciutat i que tenen visions alternatives als models d’estructura social vigents. A més, aquest posicionament el comuniquen mitjançant una activitat artística, literària, associativa, o d’altra mena i la manifesten amb el seu propi estil de vida.

El lema triat per a aquesta activitat és paradigmes, en interrogant.

Aquest terme prové de la paraula grega παράδειγμα (paradeigma) que vol dir model o patró. En els idiomes moderns s’ha incorporat com a terme polisèmic, canviant el seu significat segons s’apliqui als camps de l’epistemologia, la lingüística, la psicologia, les ciències socials, etcètera. Des de fa un temps el terme s’està introduint en el llenguatge comú amb el significat de model o exemple acceptat majoritàriament.

Ara bé, els paradigmes poden canviar, i de fet és convenient que ho facin. La pregunta es refereix a la recerca de possibles nous paradigmes de comportament personal i social a partir de les vivències exposades pels invitats que de forma natural, sense estridències, incorporen a les seves vides una escala de valors diferent de la convencional. Per il·lustrar el seu missatge en aquestes sessions es presentarà una mostra de la seva activitat mitjançant la projecció d’audiovisuals, recitals poètics, actuacions musicals o teatrals, lectures i qualsevol altre expressió que pugui ser comunicativa. Tant la idea original com el guió i la conducció de la sessió corresponen a Joan Soto que compta amb el recolzament d’un equip amb el qual ha emprès altres projectes, com ara Alpha 63, fets i llegat.

En la primera sessió la invitada fou Áurea Lázaro Crespo, llicenciada en psicologia i treballadora social, que actualment treballa al Centre d’Higiene Mental de les Corts i ha estat presidenta de la Federació Plataforma d’Entitats de Persones amb Discapacitats del Districte de les Corts en el període 2006 – 2012. La seva infantesa va transcórrer al districte de Nou Barris de Barcelona

13

on havia emigrat la seva família procedent de Soria als anys seixanta i on va seguir els seus estudis primaris i secundaris. Tot i que la seva família tenia unes profundes conviccions catòliques la religió no creu que tingui un pes important en la seva vida. El contacte amb persones conegudes discapacitades, com ara amb una nena amb síndrome de Down i amb una dona tetraplègica, va estimular la seva vocació per treballar en aquest camp. Això podria haver influït en la seva tria per seguir els estudis de treball social i psicologia. El seu contacte amb persones que tenen aquests seriosos problemes no representa cap sacrifici especial, ja que li agrada el contacte amb les persones, sigui quina sigui la seva condició. D’altra banda el concepte de discapacitat és relatiu, ja que tothom té discapacitats per portar a terme activitats o funcions per a les qual no està preparat. D’altra banda les discapacitats són graduals i és difícil establir uns límits de normalitat. Creu que en el món de les discapacitats s’han d’assumir valors alternatius als convencionals. Per exemple el valor competitivitat cal canviar-lo pel de cooperació i l’èxit per la consecució dels objectius personals i familiars assequibles.

Creu que és difícil, però, teoritzar sobre quins haurien de ser els valors desitjables, i que ella es mou molt millor en el terreny concret.

A continuació es va projectar el documental titulat “El factor sensible”, produït l’any 2010 per Fabiana Rossarola a partir d’una iniciativa de la Federació Plataforma d’Entitats de Persones amb Discapacitats del Districte de les Corts quan l’Àurea Lázaro n’era presidenta. La pel·lícula mostra diferents col·lectius encaixats sota la denominació de discapacitats: retard mental, paràlisi cerebral, fibromiàlgia, ceguesa i malaltia mental. Mitjançant la intervenció de les persones ubicades en aquests col·lectius es reflexiona sobre la frontera entre normalitat i discapacitat i de la mirada que cap a ells té la resta de la societat, moltes vegades cruel i injusta, i posa en evidència la necessitat de l’assumpció de valors més respectuosos amb la naturalesa de l’ésser humà.

Text: JAUME MIRÓ Fotos: FRANCESC DIVÍ

14

COL·LABORACIONS MONTSERRAT, LA MUNTANYA SANTA Així l’anomenen molts, però s’hi pot anar per a molts altres motius.

Segurament que es poden veure molts paisatges tant o més aclaparadors com els seus, però per a mi té molts altres motius per estar-hi sempre amb bon rotllo.

Ja anàvem a la Romeria amb els meus pares; el meu pare ens va portar a molts racons del paisatge; al meu promès, després marit, també el vàrem afeccionar a anar-hi i l’amic Trias ho va completar amb excursions i el seu entusiasme per aquesta Muntanya.

En aquells anys es deia que “qui vol estar ben casat ha d’anar a Montserrat”, per això, després del viatget de noces, cap allà vàrem anar, que no fos cas.

Què és Montserrat? Per a uns és fe, per a uns altres és país, paisatge, turisme, poder, amistat, tranquil·litat o natura; molts d’altres no estan gens d’acord amb tot això, però hi tenen tot el dret.

Un consell: m’està malament dir-ho, però a Montserrat no s’hi pot anar només per un dia, com de turista.

Quan hi sóc, m’encanta despertar-me amb les campanes que toquen a Laudes, que per a mi són diferents amb el ressò que tenen; treus el cap per la finestra i estàs sola al món. Al sortir veus la boira, les muntanyes amb aquells estranys volums, el silenci; dins l’església hi som quatre gats: els monjos cantant. Una passada.

Surts al carrer, veus aquelles persones que van a allò mateix on vas tu i et sents súper bé. Què passa quan comença a aixecar-se el dia? La cosa va in crescendo i es transforma en un formiguer; llavors pots gaudir-ne, si en tens ganes, o anar-te’n a qualsevol raconet de la muntanya o a la cel·la, si et ve de gust; sempre hi ha una celebració o altra: romeries, diades, visites de grups o personalitats rellevants. A la Basílica solen venir corals que canten a la Verge, espontanis concerts de peregrins que sempre et sorprenen amb cants improvisats, festes a la plaça, trobades, jovent, gent gran, ciclistes, de tot, i de tot amb molt d’ordre dins el caos; i dins d’aquest caos, tu hi tens el teu espai.

Va passant el dia i la gent se’n va anant; uns quants ens quedem amb la mateixa tranquil·litat i recolliment d’abans.

No puc anar a Montserrat només per un dia.

LALI SOLANES 15

LA CASTANYERA

He vist la primera castanyera. Sortia de classe el dimarts passat. Era fosc, potser per això me'n vaig adonar més. L'olor de les castanyes torrant-se i dels moniatos, era fascinador. Fins i tot m'hi vaig aturar uns segons per poder gaudir d'aquella olor que se'm filtrava per tota jo.

Vaig continuar caminant i relacionant l'olor d'aquella barraqueta de castanyes amb la cançó que cantava l'Adrià l'any passat, quan anava a la classe dels peixos (ara va a la des "micos"). Feia així: "És temps de collir castanyes, la castanyera, la castanyera, les faldilles li fan campana i les sabates li fan cloc, cloc". Penso que la foscor d'aquell vespre hi va influir. Potser perquè no passaven tants cotxes o l'aire ja dormia i per això vaig poder empassar-me tota aquella aroma com la cosa més natural del món. I no ho era de natural. Era extraordinari.

De sobte, giro cap a l'altra travesia i topo amb la benzinera de la cantonada. Uf! Tot i agradant-me l'olor de benzina, en aquells moments, em va molestar moltíssim. Se'm regirava tot i jo no volia perdre aquella flaire de la barraqueta dels moniatos i castanyes torrades. Vaig passar gairebé corrent per si recuperava la primera flaire, però no, ja no era igual.

Per compensar-me jo mateixa, vaig continuar cantant la cançoneta de l'Adrià "És temps de collir castanyes, la castanyera, la castanyera...

Hó sento! A la castanyera les faldilles no li feien campana. Era un home amb pantalons texans. Les sabates no li podien fer cloc, cloc. Duia bambes. Però d'aquest detalls no en vull parlar.

M'hauria agradat arribar a casa i trobar, per sopar, un moniato torrat.

AMPARO PUJADAS

16

INDEPENDÈNCIA I ESTAT PROPI Catalunya és un país petit, tan petit que, com diu Lluís Llach, des de dalt del campanar es veu el campanar veí, però això no vol dir que no tingui història, la té i molt important - encara que, amagada i en molts casos, apropiada per Castella -.

No em remunto a mil anys enrere, a Guifré el Pilós ni a Les Homilies d’Organyà, només diré que el proper 2014 farà 300 anys del final de la Guerra de Successió. Tres- cents anys d'humiliacions, d'injúries, d'espolis fiscals patits per Catalunya en benefici de l'Espanya castellana que trià com a rei Felip d'Anjou. En aquella guerra hi vam perdre totes les nostres institucions i les nostres llibertats, entre moltes altres coses.

La Diada del passat Onze de Setembre, més d'un milió i mig de persones vam sortir al carrer en una manifestació clamant crits d'independència. Aquesta manifestació, fou promoguda per l'Assemblea Nacional Catalana, des de llavors les veus dels polítics s'han fet sentir, tant a favor com en contra. La premsa del país i tots els mitjans de comunicació han dit i continuen dient-t'hi la seva i tothom sembla més sensible a la veu del poble.

Feia temps que no tenia ganes d'escoltar-los a tots plegats, però ara, novament, m'he tornat a il·lusionar, a tenir fe en un futur lliure de pors, amenaces, insults de tota mena i tota classe d'injustícies, patides per culpa dels governs espanyols de torn i, perquè no dir-ho, també per la feblesa i la submissió dels governs de la Generalitat, des que es reinstaurà, aquesta, amb la democràcia.

Ha fet falta que ens escanyessin econòmicament ( no hi ha diners ni per a sanitat, ni per a educació, infraestructures i un llarg etcètera, però sí perquè Madrid s'emporti 45 milions d'euros diaris que mai tornen), perquè finalment, obríssim els ulls i hàgim dit prou!

Ara, Espanya diu que ens estima, que no vol que marxem, però com ens ho diu? Amb insults i amenaces per fer-nos por. No fóra millor que traguessin els peatges de les autopistes, que arreglessin com cal la N 2 ,que invertissin en els accessos del port, aeroport, universitats, corredor del Mediterrani, etc. etc. etc. Si ells mateixos saben, encara que els costa d'admetre-ho que, sense els catalans, Espanya haurà de sortir de la zona euro, doncs, home, repartiu millor el pastís, deixant de banda la crisi ( bona excusa té el malalt quan la panxa li fa mal) i potser, alguns, s'ho rumiarien.

Jo no necessito rumiar res, només dir que prefereixo menjar pa amb oli durant una temporada (que no serà el cas, espero) i ser lliure, que no pas, menjar carn a cada àpat i sentir-me presonera d'Espanya!

Però, potser és millor que ens maltractin i així d'una vegada per totes, obrirem bé els ulls en aquest petit país nostre i el convertirem en la nació que ja és, però, amb Estat Propi!

M. DOLORS NAT I PINYOL

17

LA INDEPENDÈNCIA DELS POBLES

Un amic fa un temps que em va dir que al segle XX, solament a Europa s’havien independitzats 20 països. Ho vaig trobar exagerat i últimament m’he dedicat a documentar-me. El resultat és que l’amic encara es va quedar curt perquè me’n surten 23!

El 1905 Noruega es va independitzar de Suècia El 1908 Bulgària “ “ “ Turquia El 1912 Albània “ “ “ “ El 1918 Finlàndia “ “ “ Rússia El 1919 Polònia “ “ “ “ El 1944 Islàndia “ “ “ Dinamarca El 1960 Xipre “ “ “ Gran Bretanya El 1964 Malta “ “ “ “ “ El 1989 Hongria “ “ “ Rússia El 1991 es van independitzar, Armènia, Bielorússia, Croàcia, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània, Macedònia, Moldàvia i Ucraïna.

El 1992 es van independitzar, Bòsnia i Geòrgia.

El 1993 es van independitzar, Eslovàquia i Txèquia.

Les fronteres entre els estats no són un designi diví, ni provenen de les lleis de la naturalesa. Molts estats han estat resultat de guerres o de casaments de les reialeses.

El comportament entre territoris dins dels estats el podem comparar amb els matrimonis. Mentre el tracte entre la parella funciona bé, tot és perfecte, però quan hi ha desavinences importants, si s’arriba a una situació irreconciliable, a un mal viure, el més recomenable és la separació al més amistosa possible. Segons el nivell de civisme dels separats no queden enemistats, sobretot si hi ha fills pel mig. Portugal es va separar de Castella i avui dia és el país amic. És reconegut internacionalment, entre els països civilitzats, el dret dels pobles a l’autodeterminació.

MARTÍ GUERRERO I COTS

18

SANT TORNEM-HI!

De la que va ser la meva escola, és impossible oblidar per anys que passin aquell passadís ample, llarg i lluminós, que conduïa a les aules, on ens feien cantar, ben alineats en fila índia, el Cara el Sol i l’Arriba Espanya amb el braç enlaire, que alguns, sobretot els de les últimes files, dissimuladament, deixaven descansar a l’espatlla del company del davant. En teoria, ho feien perquè el braç se’ls cansava, però la veritat és que es dedicaven a pessigar el clatell del veí i fer conya. Aquesta atzagaiada, tanmateix, tenia conseqüències si era descoberta pel mestre de torn. El responsable de la malifeta no s’escapava d’un calbot furibund, que li feia girar el cap en rodó tres cents seixanta graus i el deixava mig tòtil una bona estona.

Paradoxalment, perquè veieu com anaven les coses en aquella època, en aquest mateix passadís, durant el casal d’estiu, que guiava amb màniga ampla el vicari del poble, els marrecs hi cantàvem El tren pinxo de Banyoles, L’home de Cromanyó, En Joan petit com balla i altres cançons populars.

L’escola del meu poble és la que li va tocar ser en aquells anys foscos de la dictadura franquista. Sempre serà la meva amb tots els seus defectes i virtuts. D’ella, encara en conservo una relíquia: la Enciclopedia Alvarez, que era una “perla” de llibre que s’utilitzava en l’aprenentatge dels nens de 8 i 9 anys d’edat i que venia a ser el preludi del tipus d’ensenyament que ens esperava.

Així, pocs anys més tard, ja en el batxillerat, a les classes de literatura, ens parlaven d’uns poetes que es deien Espronceda, Valle Inclán o Bécquer. I, sobretot, de Jorge Manrique i les seves Coplas a la muerte de su padre, que eren una mena de dèria del mestre. Això ho dic, no pas perquè en les fes aprendre de memòria, sinó perquè tenia una afició tremenda a recitar-nos-les dia sí i dia no, gairebé. Aquesta repetició constant va fer que cap dels alumnes ens escapéssim de tenirne memoritzats per sempre més alguns dels versos: “Nuestra vidas son los ríos/ que van a dar a la mar que es el morir/ allí van los señoríos/ dispuestos a se acabar y consumir.”

Ep!, no us penseu pas que em queixo d’haver conegut la literatura espanyola, al contrari. Ho agrairé tota la vida. El que passa és que, anys a venir, em va saber greu que els mestres no ens haguessin parlat mai de Carles Riba, Josep Carner o Salvat-Papasseit per dir alguns noms. És a dir, dels poetes que escrivien en la nostra llengua, que era la que parlàvem al carrer i a casa.

19

Una cosa similar ens passà amb la història. La nostra escola ens enlluernà amb les gestes de Don Pelayo, el Cid Campeador i el descobriment d’Amèrica, que a nosaltres ens emocionaren d’allò més i acollírem amb entusiasme. Com és obvi, res ens digueren de Guifré el Pelós, Jaume I el Conqueridor o la revolta dels Segadors, que formaven part de la memòria històrica catalana. El moment de descobrir el nostre passat es trobava lluny, molt lluny encara.

D’altra banda, fou en aquests anys de batxillerat que ens trobàrem amb una assignatura tan antipàtica i inútil com la F.E.N. (Formación del Espíritu Nacional), de la qual val més no recordar les malaguanyades hores que hi perdérem. El mestre, pobre!, amb poques ganes, hi dedicava com a màxim una hora a la setmana, a vegades cap. Ara bé, sí que ens feia confeccionar un àlbum, amb text i fotos, que retallàvem de diaris i revistes, que havia de tractar els principals temes del llibre i que havia de servir per presentar-nos als exàmens de final de curs que fèiem a l’Institut Ramon Muntaner de Figueres. Allà, el gris i ensopit funcionari que ens examinava de F.E.N., tot just es mirava per sobre els quaderns que havíem elaborat al llarg de l’any i dibuixava un gargot indesxifrable a la primera pàgina, per indicar que l’havia vist.

Han estat les recents declaracions del ministre de “Educación y Cultura”, l’inefable José Antonio Wert, en el sentit que des del seu ministeri es vol posar fil a l’agulla per tal d’espanyolitzar els nens catalans, les que m’han dut a rememorar tots aquests episodis de l’escola que vaig viure en la meva infantesa. El règim franquista va aconseguir imposar-nos, als que érem menuts llavors, molt bona part dels objectius que perseguia. Va convertir-nos en analfabets en la història, la literatura i la llengua del nostre país. Tanmateix, per sort, alguna cosa se li escapà.

PERE JUHÉ I ORIOL

20

JORNADA SALES, CALDERS, TISNER

Aquesta jornada va tenir lloc el dissabte 27 d’octubre al Centre Cultural Tecla Sala, organitzada pel Centre de Normalització Lingüística de l’Hospitalet amb la col·laboració de diverses entitats i organitzacions de la Ciutat, entre les quals hi havia l’Ateneu.

Des de les 11 del matí fins a les dues del migdia, més d’un centenar de persones van prendre part a les diferents activitats programades que es van iniciar amb els parlaments d’Yvonne Griley, directora general de Política Lingüística, de Jaume Graells, regidor de Cultura de la nostra ciutat i de Lluís Esteve, tinent d’alcalde de Serveis a les Persones i president del Consell del CNL de l’Hospitalet.

Josep M. Valero, historiador i membre del CEL’H, va parlar dels tres autors que s’homenatjaven, i tot seguit ens van passar un audiovisual.

A partir d’aquell moment van començar les diferents activitats previstes al vestíbul i a la sala d’actes: lectura de contes de Pere Calders a càrrec del Grup Verba i del grup de lectura de la Biblioteca Tecla Sala, taller de microrelats, de Scrabble, Dictat popular a càrrec de la nostra presidenta, Matilde Marcé, etc.

Al final es van lliurar els premis del Dictat popular i del Concurs de microrelats. És un goig per l’Ateneu poder ressaltar que dues sòcies van guanyar sengles premis: la Dolors Nat va guanyar el segon premi del Dictat Popular i Salut Guillamón, el premi de microrelats en la categoria individual!

Reproduïm aquest microrelat que s’havia de fer inserint-hi unes paraules donades (en negreta): Felicitem les dues guanyadores i, si el Centre de Normalització Lingüística organitza unes altres jornades, animem altres socis o sòcies a participar-hi. I felicitem també el CNL per l’èxit de la jornada, tant per l’organització com per la participació de la gent.

ATENEU

21

LA FORMIGA

La formiga surt del niu: vol veure el món dels homes. Una aventura! Es posa la lupa d’ulleres per veure distàncies, surt, mira; és un desert!! Veu una caixa grossa corrent, s’espanta: un òmnibus! Treu les potes de lleó camuflades a l’esquena, a gambada llarga, fins a un oasi, s’enfila dalt d’una palmera, vigila i diu amb certesa: “Millor dominar el món des les altures. Arran de terra et poden trepitjar.”

SALUT GUILLAMON

22

ELECCIONS Les vespres d’eleccions la incertesa sol planar sobre l’electorat més interessat en la cosa pública. Els cínics i els escèptics a l’ús de la política, és a dir, els que no voten, no s’hi capfiquen, naturalment; ara bé: dels que voten, quants no n’hi ha que aposten festivament per una formació política com si d’una cursa de cavalls es tractés? Si guanya el seu cavall: Gol...! Per això, aquests només exerceixen el dret al vot quan en l’ambient sura, segura o gairebé, la victòria d’una determinada opció, que, per suposat, sempre coincideix amb la d’algun dels partits majoritaris si es tracta d’eleccions als parlaments. Sancta simplicitas!

Així doncs, quan les expectatives de victòria són poc engrescadores, no els paga la pena la molèstia d’anar a votar. Passa ací i passa arreu de les democràcies modernes. Què hi farem? La realitat és com és.

Hi ha també els ressentits enfront d’un govern que els ha frustrat uns suposats drets. I quin govern no ha defraudat nombrosos ciutadans al llarg d’un parell de legislatures si no abans? Fet i fet, si repassem les tres dècades de segle que vivim en democràcia, recordarem que el recurs al “canvi” ha estat força recurrent als eslògans i a la propaganda electorals. Com tothom sap –o hauria de saber-, la democràcia es fonamenta en un llista ben coneguda dels drets generals de tot ciutadà.

Bertrand Russell sostenia que, al fons del fons, la democràcia ha sorgit de l’enveja i del ressentiment populars davant els privilegis d’uns quants. No li faltava raó; al capdavall, qui ha dit que l’enveja i el ressentiment, com també la vanitat, són passions sempre nefastes? Ara bé, com totes les conquistes històriques, les democràcies neden en aigües provisionals, i cal revisar-les de tant en tant per aprofundir en els seus avantatges. Per exemple, la democràcia espanyola sofreix un procés d’esclerosi avançada, com ja es va veure el 2006 a propòsit de l’Estatut de Catalunya que va reclamar sense èxit el govern de Catalunya. Etcètera. Demana per tant una renovació dels seus plantejaments generals, o siga, de la seua Carta Magna o Constitució.

En definitiva, el règim democràtic és una forma de convivència de les grans formacions històriques però també dels petits grups humans en l’anar fent de cada dia, per solucionar els conflictes col·lectius i poder viure en pau.

En fi: hem de felicitar-nos per la sort que compartim de viure en un temps i en un lloc on podem elegir els nostres governants. Això passa a pocs països i ací només des de no fa gaires anys. Si la gent massa vegades no encerta a participar de manera autèntica en la vida democràtica, vol dir això que encara hi ha molt per fer i millorar. La il.lusió que no falte.

ANTONI PRATS 23

POESIA BOSC D’ENCANT

Jo sé d’un bosc que sembla un bosc de fades.

Allí tot hi respira serenor; les puntes dels avets, gràcils i alades, semblen punxar dels núvols la flonjor.

Allí no hi tenen lloc pèrfides bruixes.

Hi senyoregen cérvols elegants!

Hi germinen els gerds i les maduixes, per endolcir la boca dels infants.

A l’estiu, és d’un verd de meravella, a l’hivern, és d’un blanc immaculat.

Si li posa el sol viu raigs com d’estrella, l’alba neu, un mantell de majestat.

En tot temps s’hi frueix la benaurança de dolces sensacions de fe i amor.

Blanc virginal o bé verd d’esperança, el bosc d’Alp és un lloc encisador!

Josep Navarro i Colomé

24

HO SABÍEU? PRAGA, ARA SÍ!

En el Xipreret del mes d’abril de 2007, publicava un “Ho sabíeu?” titulat: Ciutats amb màgia, en el qual us parlava de Praga. Comentava llocs que no havia visitat, però la fascinació que exerceix en mi aquesta ciutat va fer que la descrivís com si realment l’hagués trepitjat.

Ara, per fi, i com ja haureu intuït pel l’anunciat, he realitzat l’anhelat viatge. He rebuscat l’article i, al rellegir-lo, me adonat que ho explicava tot amb força fidelitat, però m’ha semblat una mica fred. Penso que hi mancaven les impressions personals i per això he decidit intentar rescriure’l.

Praga va tenir la sort de no ser tan castigada com altres ciutats centreuropees per les bombes de la segona guerra mundial, per aquest motiu, actualment, tenim la sort de poder contemplar molts edificis i monuments autèntics i, d’altres sense gaires reconstruccions.

El riu Moldava passa pel mig de la ciutat; diversos ponts el creuen per tal que els seus habitants puguin desplaçar-se amb comoditat des de fa segles d’un cantó a l’altre. El més emblemàtic i monumental és el de Carles.

Travessar-lo, passejant tranquil·lament i aturar-nos de tant en tant per contemplar les aigües que llisquen en calma per sota i admirar les escultures que el guarneixen a banda i banda, és fer un passeig per la història.

Quan ja estem a l’altra vora del riu, ens enfilem cap a la Ciutadella del Castell, amb la catedral de Sant Vito i el Palau Reial Vell (en aquest recinte, té la seva seu l’actual govern xec, i hi viu el President de la República). Entre l’arquitectura gòtica i neo-gòtica d’aquests monumentals edificis, en trobem un de romànic, la Basílica de Sant Jordi. Vorejant la muralla del Castell hi ha un petit carrer de casetes, avui pintades de diversos colors, que foren construïdes com a habitacle dels soldats que guardaven el lloc. El segle XVI, Rudolf II va propiciar que s’hi instal·lessin els alquimistes, que buscaven la fórmula per

25

convertir els metalls en or i després hi residiren els orfebres, que treballaven els metalls preciosos, per això fou anomenat el Carreró de l’Or. Molts anys més tard es llogaren a persones que buscaven una mica d’aïllament i tranquil·litat. Avui, el lloc és ple de bullici, unes quantes s’han convertit en botiguetes de regals i d’altres en petits museus que, amb la decoració pertinent, mostren com s’hi vivia.

En una d’aquests casetes va residir una temporada l’escriptor Frank Kafka, una placa col·locada a la façana en dóna fe, i també és a aquesta vessant del riu on s’ha instal·lat el seu museu. Tot Praga guarda records de Kafka: la casa on va néixer, bellament decorada, en la qual hi ha un cafè que porta el seu nom, l’edifici en el qual va estudiar, també conservat com aleshores, una casa cantonera, de planta baixa i pis, molt a prop de la Torre del Rellotge, on va viure i hi van néixer les seves germanes, amb uns bonics esgrafiats a la façana.

L’escriptor va residir tota la vida en aquesta ciutat. Morí molt jove,(18831924) de tuberculosi. Les seves germanes també moriren joves, però en un camp de concentració durant la segona guerra mundial, per ser jueves.

Si prosseguim el camí a traves dels magnífics jardins que envolten aquest espai, baixem cap al barri de Malastrana, on tenen la seva seu les principals ambaixades de tot el món, molts edificis singulars i la església del Nen Jesús de Praga. I ja tornem a ser a la vora del Moldava, que ens acull amb unes precioses vistes de les edificacions de l’altra vorera, del pont de Carles (que tornarem a travessar, en direcció contrària) i una petita i frondosa illa que hi ha al seu bell mig.

La plaça de la Ciutat Vella és el lloc ideal per retrobar el seu passat, amb els carrers estrets que hi desemboquen, els edificis meravellosament decorats, les esglésies de Sant Nicolau i Santa Maria de Týn i l’edifici de l’Ajuntament, en el qual, enclavat a la torre hi ha el famós rellotge astronòmic més antic d’Europa, fabricat el 1410 per Mikulás de Kadane, que inclou un calendari dels mesos, amb escenes campestres i els signes del zodíac. Sona cada hora, des de les nou del matí a les nou del vespre i les figures al·legòriques que hi ha al costat de les dues esferes prenen moviment i, per darrere de les finestretes que s’obren a dalt de tot, es veu com passen els dotze apòstols. Vàrem estar al

26

davant per gaudir del breu espectacle, asseguts, sopant còmodament, a la terrassa d’una pizzeria. Com a tot arreu aquí també es barreja el món antic amb els costums moderns.

Praga, com la resta del país, és agnòstica. No es celebra pràcticament culte a les innombrables esglésies –catòliques i protestants- que alberga, però totes estan ben cuidades, sempre obertes i es poden visitar. Cada dia, a les sis de la tarda o bé a les vuit del vespre, hi ha algun concert de música clàssica, a cadascuna d’elles. Cobren una entrada raonable i val la pena d’assistir-hi (tal i com vam fer). Praga, com Viena i Budapest, té una gran tradició musical i molt bons músics i compositors.

Un lloc que no es pot deixar de visitar és el barri jueu, Josefov. El cementiri és impressionant amb més de dotze mil làpides, la més antiga de 1439.

Mitjançant les seves inscripcions es pot saber no sols la identitat sinó també l’ofici del difunt. Les parcel·les d’aquest cementiri formen petits monticles, ja que l’espai va quedar petit i havien de fer els enterraments per capes; tiraven cal per sobre i al damunt hi enterraven els nous traspassats.

Ja fa molts anys que no s‘enterra ningú en aquest cementiri.

L’actual, situat als ravals de la ciutat, està dividit en dues zones, la jueva i la cristiana; allà hi reposen les restes de Frank Kafka. La visita de les sinagogues també és interessant. Podem veure la Sinagoga Vella o Staronová, que data del 1270, considerada la més antiga d’Europa, i l’Espanyola, amb decoracions que recorden les de l’Alhambra de Granada.

Praga és, doncs, una ciutat molt bonica i interessant, que val la pena i us recomano visitar.

Text: ANTÒNIA CALDES Fotos: ANTONI PRATS Fotos: 1. Pont de Carles – 2. Torre del Rellotge – 3. Sinagoga Vella – 4. Cementiri jueu

27

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants.

Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé.

Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Francesc Diví, Carles Farrés, Martí Guerrero, Salut Guillamon, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Jaume Miró, M.Dolors Nat, Antoni Prats, Fèlix Puig, Amparo Pujadas, Lali Solanes.

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE DESEMBRE

DISSABTE 1, a 2/4 de 7 del vespre, Calders a l’escenari. Lectura i representació de contes de Pere Calders, en motiu del centenari del seu naixement.

DIUMENGE 2 (DIA DEL SOCI), a 2/4 de 12 del matí, ballada de sardanes a la plaça de l’Ajuntament, a càrrec de la cobla Premià. A la mitja part recital de poesies.

A 2/4 de 3. DINAR DE GERMANOR, al restaurant Roselles 25.

A les 6 del vespre, Calders a l’escenari. Lectura i representació de contes de Pere Calders, en motiu del centenari del seu naixement.

DIJOUS 13, a les 8 del vespre, inauguració dels pessebres de Joan Pol i Josep Orquín, i lectura del Poema del Pessebre de Joan Alavedra, a càrrec d’alguns socis.

DIVENDRES 14, a 2/4 de 8 del vespre, Paradigmes? Invitat Joan Miró (músic).

DISSABTE 15, a les 8 del matí, Excursió Coneguem Catalunya núm.

298, a la casa i l’auditori Pau Casals a Sant Salvador, dinar a Castellví de la Marca. Inscripcions el dimarts dia 4.

DIVENDRES 21, a 2/4 de 9 del vespre, concert, a càrrec del grup New Gospel.

DIVENDRES 28, a 2/4 de 9 del vespre, Poema de Nadal, a l’església de Santa Eulàlia de Mérida, organitzat pel grup Margarida Xirgu de l’Ateneu, la Parròquia i la Coral Xalesta.

Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

RECORDEU QUE OBRIM CADA MATÍ DE 10 A 12

Podreu llegir diaris i llibres, jugar als escacs, al parxís o al dòmino, fer petar la xerrada, etc.

I cada dimarts, d’11 a 12 del matí: TERTÚLIA. US ESPEREM!

FEM ATENEU!